Cinema sense condicions.
Si vols saber el que passa al teu costat, escolta el Just a la Fusta. Cinema sense condicions
Bona nit.
Bé, doncs, bona tarda i benvinguts a Cinema Sense Condicions. Aquesta tarda ens trobem de moment, estem al Francesc. Hola, Francesc, bona tarda. Hola, hola, hola. I aquí us parla la Rosa Maria. Estem esperant el Jaume, que està de camí de seguida, el tindrem amb nosaltres. I bé, la resta de l'equip ens saludem a tots, que estan amb coses diferents, personals, professionals...
i segur que tenen ganes de tornar a estar per aquí. Espero que algun d'ells també ens pugui escoltar avui per la ràdio o per internet, i si poden, més i tot, que ens facin alguna trucadeta. Vinga, som-hi, Francesc. Això estaria bé, seria tot un detall, sí senyor. Què se sent, què se sent, presentadora del cinema sense condicions? Home, és tot un honor. És tot un honor. Jo diria que és la primera vegada que faig jo la presentació així. Doncs ja l'has de fer sempre, eh?, a partir d'ara, perquè ho fas de meravella.
Gràcies, vinga. Tu tampoc no fas malament. Bueno, bueno, bueno. Bueno, bueno, fantàstic. Doncs per mi també és un plaer compartir aquests primers minuts amb tu, Rosa Maria. Vinga. Bueno, doncs som-hi. Tenim ja la sintonia, ja hem començat. Déu-n'hi-do, n'hi ha força coses, no? Sí, tenim moltes cosetes de les que parlar, pel·lícules de les que hem vist aquesta setmana, pel·lícules de la biblioteca, que fixa't tu, Rosa Maria, avui podem fer una cosa, ja que som poquets,
i quan són molts tenim moltes coses de les que parlar, quan són pocs també, però no dona tant de temps perquè tothom vol parlar de les seves coses, i teníem encara pendent, imagina't, de parlar de les novetats de la biblioteca del Nadal, però és que ara ja tenim les novetats d'hivern, és a dir, tenim moltíssimes pel·lícules que han anat introduint-se en el que podíem anomenar l'arxiu d'aquí de la biblioteca de Can Ginestar, i aquesta és una de les coses de les que podíem parlar. Tenim novetats...
Tenim, no sé, has vist algunes pel·lícules aquesta setmana? Ai, mira, que l'esteu veient tots. La Carme també l'havia vist. Sí, l'esteu veient tots i jo no hi ha manera que la vegi. Te la recomano, eh? Val la pena. És una pel·lícula molt... A veure, placentera, Déu-n'hi-do. Vull dir, és que és com un conte. És un conte de la Kika Urismaki. Sí. És una història molt maca. És una història de soliditat, d'esperança...
que amb els temps que corren Déu-n'hi-do ja toca, no? Has notat que ara et sents una miqueta millor, Carme?
Per les auricoles, és que fins ara em sembla que els oients et sentien molt baixet. Ah, vale, vale, jo em sento bé. Tu és que estàs al control i estàs aquí controlant i fent que tot sigui el millor possible. I quan no surt alguna cosa, doncs és cosa meva també, que és el que ha passat fins ara. Ara ja sí, eh? Rosa Maria Alcalá, eh? Amb tots els oients de cinema sense condicions, perquè potser fins ara no t'havia sentit ningú o molt baixet. O molt baixet, és una pena, perquè s'han perdut les teves...
Els nostres oients ja saben que estem en el programa Cinema Sense Condicions. Això mateix. Fa dos minutets que hem començat. Bé, doncs estem ja començant a explicar una miqueta les novetats de la cartellera i volem repassar les pel·lícules que hem vist nosaltres, perquè així parlem amb coneixement de causa. Bé, estem comentant les Haber...
Aquesta pel·lícula que és finlandesa, perquè la Kik, que és el director, és finlandès. I ha fet una pel·lícula, jo estava dient, que parla sobretot de la solidaritat i de l'esperança. Valors que avui dia fan molta falta. A mi m'ha creat molt l'atenció perquè els personatges, la majoria són gent gran. La majoria. Des del protagonista, aquest senyor que treballa com a neteja botes allà a l'estació i que està casat o convivint amb una senyora que també és grandeta...
jo què sé, des de la senyora que té la fleca, els veïns, els de la botiga també, fins i tot el metge, quan van a l'hospital, el metge, el metge cirurgià, Déu-n'hi-do també és grandet. I dius, ostres, què passa aquí? És una societat una mica com que s'està envellint i en canvi el protagonista, el noi, el nen, que és negre, és un immigrant il·legal...
És el contrapunt total, no? És l'esperança, és els nous temps, és que tothom tenim un lloc en aquest planeta i tothom tenim dret a buscar, doncs, un lloc... No hi ha de treballar, en aquest cas és la unificació familiar, perquè aquest nano vol anar amb la seva mare, senzillament. No està encara tampoc amb edat de treballar, encara s'està formant també com a persona i com a ciutadà, fins i tot, no? A més, un nano amb moltíssima educació, un nano exquisit, eh? Molt maco.
Sempre explicant històries plenes, plenes de sensibilitat. Sí, hi ha un... Ara no recordo quin ho ha fet. El crític o la ressenya que posen als cinemes Guinart, perquè ho vaig veure als cinemes Guinart. Hola, Jaume, bona tarda. Ja tenim aquí el Jaume Vidal, el nostre Jaume. Benvingut. Hem començat ja, eh? Estan comentant-li ara...
Tu l'has vist, aquesta pel·lícula? I tant, i tant. És de la més maco que he vist aquest any. Molt bé, molt bé. Tindria molta semblança amb Capra, eh? Joan Capra, eh? Sí. Jo ara estava dient que amb la ressenya que donen als cinemes Guinart, a Sant Feliu, comenten que és una mica, no un homenatge, sinó... que s'identifica moltíssim amb el Charles Chaplin, amb les pel·lícules, doncs, El Chico, o Candilejas, eh? Lluces de la ciutat, no?
També, també. Per la situació de barris marginals, aquella zona portuària on viuen d'una forma molt humil, molt, molt humil, aquelles casetes superpetitones que tenen només el bàsic per sobreviure, i en canvi els personatges quins valors que tenen. Ara que dius això, hi ha la pel·lícula del xico, que és mig matratxa,
que tenim un fet moral allà, que és que veiem que hi ha un nen que va tirant pedres als vidres i al darrere va ell amb vidres per posar de nou. El nen trenca el vidre i al darrere va... Crea la necessitat. Crea la necessitat i crea. Llavors això, com que ve del xarlot, ens fa molta gràcia. Doncs mira, si això és equivalent...
que és probable que en aquest món en què vivim hagi passat més d'una vegada, i em sembla que hauríem de fer gaires esforços per creure'ns-ho, no? Doncs a la pel·lícula, l'Aure, seria tot el contrari. O sigui, és la bondat total. O sigui, així com allà hi ha la picardia, hi ha la forma... La picaresca. La picaresca. Doncs aquí estem en tot el contrari. L'Aure ens parla...
de la possibilitat que els humans traguéssim allò millor i enterreixim definitivament tot allò que ens perjudica. En definitiva, fins i tot veiem un policia que actua com una meravella, no? Sí, i el francès. És un actor francès. L'actor francès aquell, tan bo, a més a més, és molt bo. Sí, i que tampoc...
A veure, hi ha moments que dius, ostres, li sortirà tota la professionalitat i ja veuràs que detindrà aquí a tot Déu, no? Li sortirà la batera i no sé quantes coses. Però bé, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. També ens dona sorpreses aquest personatge, no? Expliquem al final, però ens dona sorpreses també, no? Tu vas passar bé, no? Sí, molt bé. Jo sé el que li estava explicant ara amb el Francesc, que em va cridar l'atenció que els personatges, la gran majoria són gent gran. Gent gran, eh? Des l'escriptor aquest bohèmic, que ja no és dedicació, sinó que està treballant de neteja botes allà...
a l'estació, i a la seva dona, a l'hospital, quan van a l'hospital també, el metge també és un senyor gran, els veïns... Pràcticament és una societat, no sé si vol dir que s'estan vellint, però potser també amb la intenció de transmetre els valors també de l'experiència, de la sabidoria, de la saviesa. Pel que dieu, en vellint en veu alta. Exacte. Què vols dir? Que les societats cultes...
que tenim aquesta capacitat progressiva, ens fem gran perquè mesurem tant les coses que acabem oblidant que al darrere hi ha d'haver algú que segueixi portant la bandera, vull dir, i llavors ha de ser la immigració, és això el que vols dir? Doncs per què no? Jo penso que és una de les lectures, i que a més està molt clara, és molt clara. Per mi, sí. I de fet és que és així Europa, la vella Europa, i ara sí que ho dic amb V baixa...
s'estan veient. La població, el creixement de la població, la piràmide que hi ha demogràfica, de creixement demogràfic, és que cada cop la part de dalt, que és la gent que té més edat, és més ampla, i la part de baix, la gent que és més jove, és més petita, més estreta. I això, aquest creixement, diuen els entesos, els que estudien demografia i tot això, que això no és sostenible. Necessitem que hi hagi població jove.
I llavors, si nosaltres no tenim... La piramide ha de tenir una bona base, no? I no està col·locada amb el vèrtex, clar. És una piramide invertida. Molt bé, bona imatge. Doncs jo tinc unes ganes de veure aquesta pel·lícula, ja quan va fer la vida... Vinga, doncs ja comentarem més quan tu la has vist. És que el caurismaki... Ja ho heu dit tot. Jo penso que el caurismaki ho fa tot, no? Vull dir, és un home tan perfecte, o tan proper a la perfecció, que pel cas és el mateix...
que et va enlluardant, enlluardant, ostres tu, si això fos possible, tu vas veient, vas veient, i arriba amb un final que diu, home, això ja seria massa, però que maco que és, no? Sí, és un conte. Bé, és un conte, m'ha sentit aquest, no? Els urgents que no hagin vist encara núvols passatgers, per exemple, és la que es considera...
la seva hora de referència, per dir-ho així, doncs, bueno, val la pena, però de totes, totes. Està dintre dels paràmetres que vosaltres esteu dient ara, eh? Sí, però aquesta dona una volta més, eh? Aquesta va fins i tot. Jo penso que... Per això els directors, doncs, bueno, maduren, sempre que ho facin, no?, dintre de la seva...
del seu pròpi criteri de la seva autonomia i independència, que és el que segur que el caurismà aquí fa, no? Perquè no està lligat a cap interès de ningú que li digui com han d'anar les coses. Semblaria que no, que aquest ha trobat l'autonomia. Exacte. Personal, no? Escolta, jo no...
És un director a seguir. I encara no ho hem dit, perquè hem fet aquest petit recorregut pel que parlaríem avui, de pel·lícules que s'han anat introduint a l'arxiu de la biblioteca en els últims mesos, de la pel·lícula que ha vist Rosa Maria, d'aquest app tan fantàstica, d'altres pel·lícules que ara anirem parlant en aquesta primera mitja hora, i que la segona part, per qui vulgui interessar-se per això i que vulgui esperar-se una estoneta,
Escoltant aquest programa parlarem, precisament tu, Rosa Maria, ens introduiràs a la vida i l'obra de Natalie Portman, una actriu i una dona prou interessant. Així que, com diuen a les emissores d'aquestes comercials, no deixeu d'escoltar aquest programa, no canvieu el dial. Per canviar la publicitat no serà, perquè nosaltres no passarem a publicitat en cap moment, fins com a mínim les 9 de la nit.
I bé, el que us sembli, tenim pel·lícules aquí a Dojo, de la biblioteca... Doncs voleu comentar les que hàgiu vist vosaltres, primer? Jaume, potser no, tu sí que has vist. Sí, però jo més aviat avui he fet de xesco, no? Ah, d'acord, has portat la teva llista. He fet de xesco. Més que portar la meva llista, sí que, bé, que no l'he portat avui, però que sí, que m'ha sorprès alguna pel·lícula molt agradablement durant aquests dies, no?,
I llavors, doncs, bueno, deixa-m'hi introduir, que acabo d'arribar amb una altra història, i d'això. Jo el que volia destacar...
Vull dir que ja vaig veure, veig que no, l'Spilbert una vegada més no ha tingut èxit No, amb el cavall aquest Amb això dels Oscars Vull dir que també toca avui parlar una mica Aquest any era tan previsible, no? Que no ha sorprès a ningú Deixeu fer el meu petit comentari sobre això dels Oscars No critiquem necessàriament
sinó perquè també era tan evident. Ja ho havíem dit aquí i ja suposo que tothom ho tenia en compte. Però fixeu-vos que les dues grans pel·lícules que estaven com a molt multinominades, que podien guanyar molts premis i que al final se'ls han emportat a mitges, que eren de Artis i la invenció d'Hugo, o en el títol original Hugo, simplement, del Martin Scorsese, efectivament s'han repartit els premis, 5 i 5, però clar,
s'han portat els premis majors, diguéssim. Clar, jo m'he imaginat, a part que els Oscars sí que puguin ser, com tu, Jaume, mateix vas dir fa no gaire en un espai, un altre espai d'aquests de cinema, que segurament els Oscars sí que és veritat, que són una mena de premis que es donen agafant el clamor popular, universal, per dir-ho així, segurament, però si ens imaginem els que voten aquestes pel·lícules, els acadèmics de Hollywood, doncs jo m'imagino, clar,
haver de premiar una pel·lícula d'un francès que fa un homenatge al cinema dels orígens del cinema sonor dels Estats Units i una pel·lícula com la invenció d'Hugo, que és un director dels Estats Units, com el Martin Scorsese,
que el que fa és tot el contrari, fer un homenatge als pioners francesos, a un en concret, al George Melier, i clar, és allò de dir, a veure qui voto, no acabo de tenir-ho clar, vull dir que la cosa estava molt clara també en aquest sentit. Llavors ve allò de dir, a veure qui en sap més, i a veure, la qüestió tècnica, oh, que mou, que està bé, que tal, no? I a canvi, allò, la llotó a la pel·lícula francesa, perquè bueno, tu que l'has vist? A veure, jo he vist The Artist,
I m'esperava que guanyés Déu-n'hi-do a Òscar. Ara, Hugo encara no l'he pogut veure. De fet, teníem la intenció... Mira, aprofito per fer aquí la queixa. Dissabte vam anar a veure-la. Volíem anar a veure la Cornellà, aleshplau. Però ens vam trobar que hi havia una caravana impressionant de cotxes que anaven al partit. I llavors va ser impossible arribar a temps. I vas anar al partit, al final. Mira, quasi, quasi. Em van venir ganes, eh?
Però bé, la tenim prevista, ja dic, ja hem fet un primer intent, no ha pogut ser, però la tenim prevista, perquè és un homenatge també al cinema. És una pel·lícula fabulosa, fantàstica. És una diversió, una distracció, molt inventiva. Diu que s'ho ha passat molt bé, no? Diu que ho ha fet en 3D, no? L'has vist, Francesc? Es pot veure en dues dimensions, i jo va coincidir que per horaris m'anava més bé el 2D, si no l'hauria vist en 3D, i és possible que la vagi a veure també, a veure...
Quines diferències hi ha? No crec que moltes, de totes maneres, no? Perquè si un ja està acostumat, sobretot, a veure pel·lícules, doncs, bueno, ja poses les tres dimensions, no? Ja t'ho imagina, que estàs allà dins. Diu que va ser en 3D, la va filmar en 3D perquè la seva filla li va dir, quan li va explicar que volia fer l'adaptació de la novel·la, doncs li va dir que la fes en 3D. I ell, en les coses, és el que va pensar, mira, si el Cameron ha fet Avatar,
que es veu que és el sumum en el cinema en 3D, de moment, però jo també puc fer una altra pel·lícula. I doncs a jugar i a divertir-se, que és el que fan aquests grans directors. Doncs ja ha quedat una pel·lícula d'una delicadesa enorme i un homenatge preciós a un personatge que, com diem, està en les bases del cinema, no el cinema modern, el cinema de tots els temps. Tot i que, bueno, és veritat que hi ha molts directors que van introduir molts elements fins que
El llenguatge cinematogràfic va agafar la consistència que té ara o que ha tingut al llarg de la història, però el Melier va introduir el fet de parlar de pel·lícules de ficció, de històries de ficció, cosa que no s'havia fet abans. Per tant, és un inventor importantíssim dintre d'això, d'aquesta fàbrica de somnis, de la qual parla també aquesta pel·lícula. I jo, bueno, ja sabeu la meva opinió d'Artist, per mi és una pel·lícula més aviat, doncs, bueno,
d'un altre estil. No és una pel·lícula que vagi cap a la recerca dels orígens i de la sensibilitat, sinó més aviat d'enlluernar a una sèrie de persones que puguin votar-la al final. Va directament a la memòria, que tenim mítica de tota aquesta època i de tots aquests films que
ens van meravellar des de, jo què sé, des de la Julie Garland fins... Clar, les films de Blanquinegre, Moods, i no tan moods, tampoc. Si veus la pel·lícula Cantant sota la pluja, jo trobo que allà, esclar, és que ve a ser el mateix, és com un homenatge al cinema Mood, aquella pel·lícula també, no?,
Però un homenatge amb clars i foscos, no? I llavors dius, bé, vull dir, la vaig trobar molt interessant, vull dir, i té un ritme, i a més a més és americana mil per mil, i callo, hi ha cap dubte allà del Genquelli i tal.
I llavors, doncs, esclar, jo quan no l'he vist encara d'Àrtis, ho sento, però aquests últims mes no he pogut allò, però pel que he escoltat, pel que vaig llegint, evidentment, com avui, que també us vull llegir una petita cosa que té a veure precisament amb la pel·lícula de Les Corsés, el d'allò, l'invenció d'Hugo, i fins i tot també amb la que tu ho has dit, Laure, no? Sí. És un petit, era un petit pàrregues, perquè, esclar, parla...
Bé, revisant les pel·lícules del senyor Meliès i tal, però després hi ha una part aquí que diu una cosa que és molt interessant. En el fons, expliquen tant Celsnic com Scorsese...
adquireix avui un significat polític com el que tenia la revolucionària, inesperada, idea de la felicitat de l'aure. És curiós, això, no? La idea de la felicitat. De la felicitat, sí, de la felicitat que cadascú faci allò que toca per al benefici de tots, no només pel benefici d'un, no? Jo menys ho interpreto així, de Kaurismaki. La necessitat de reactivar la màquina del somni. Exacte.
la màquina del somni, de posar novament en marxa la utopia com a mitjà definitiu per transformar una realitat que se'ns està fent irrespirable.
Clar, el cinema la té, aquesta missió, sempre l'ha tingut, no? He tingut aquest objectiu. O sigui, m'ha sobtat molt... Aquest és un paràgraf que he llegit del quadern de cinema que fa el senyor Jordi Costa cada setmana, no? I llavors, doncs, la veritat és que he llegit, que més aviat fins i tot fa una... No sé, fa com una mica de crítica del senyor Hugo, i aquesta que podria ser fins i tot la més fluixa d'ell i tal, no?
Bé, però tot això ja sabem que és una qüestió de gustos que moltes vegades no tenen precisament massa interès per nosaltres, no? Jo penso que els crítics el que cal és que ens portin en aquest punt moltes vegades que per nosaltres mateixos potser ens costaria privar-hi com a valoració, com a ambició, com a tot, no? I llavors, si no és així, que només sigui una opinió, la veritat és que no d'allò. La veritat és que jo trobo molt maques aquestes pel·lícules
que fan un homenatge al cinema i que veuen del cinema, és cinema dins del cinema, com és aquesta d'Hugo, com és d'Artist, o, per exemple, el Cinema Paradiso. És que Hugo té molt a veure amb Cinema Paradiso, molt a veure. No només pel fet que el protagonista és un nen, sinó perquè fa tot un elogi a tota una època que està irremissiblement perduda.
Tota una època en la qual el que era més important era la invenció, la imaginació, les coses mecàniques, més que l'electricitat, més que tenir, doncs ser. Tenir a dintre un una sèrie de valors...
i saber transmetre tots aquests valors. Llavors, en aquest sentit, jo crec que la pel·lícula... Sí, sí, com una continuació de Cinema Paradiso es podria veure. És això. I ara, els valors cinematogràfics, doncs home, jo penso que un director com Martínez Corsese, que curiosament sempre ha estat un director que ha estat més proper a paràmetres europeus, vull dir, no sé, si recordeu, per exemple, amb Les Calles,
doncs, bueno, no és un descobriment si diem que seria pràcticament com una versió d'Iviteloni, de Los Inútiles, de Federini, o Taxi Driver, doncs agafa tot el que havia estat Robert Bresson i intenta també agafar aquesta mateixa estètica i dinàmica i existencialisme, vull dir que
és un director que sempre ha estat emmirellat pel que s'ha fet a Europa. Per tant, ara que des d'aquí se li faci una crítica així demolidora, perquè ha fet una pel·lícula una miqueta més comercial, per què no dir-ho, però que conté tots aquests ingredients d'entusiasme, d'il·lusió, de mirar, de recuperar aquest esperit també de...
d'això que dèiem ara, jo penso que tampoc no és del tot de rebut. Jo penso més aviat que el cinema, igual que la literatura, igual que qualsevol altre tipus d'art, conté una llavor de transcendència i que la transcendència es pot buscar de moltes maneres. Hi ha persones que la busquen, no sé, amb la religió, per exemple, i també es pot buscar d'aquesta manera, amb aquestes idees que tenen les persones de fer un homenatge a una persona que ja no és viu però que ha deixat aquesta...
que les coses tinguin un sentit, un entusiasme, com en aquest cas la pel·lícula de Martínez Corsese fa amb el George Melier. Jo penso que agafar aquest sentit de la memòria i aquest sentit de l'entusiasme, la veritat, és molt, molt valuós. Però, de totes maneres, també he de dir una cosa, si em permeteu, avançant-me una miqueta en l'espai de després de Natalie Portman, però sense parlar encara, perquè la presentació l'has fet tu, Rosa Maria. Però mirant aquesta setmana pel·lícules protagonitzades per Natalie Portman, vaig veure, que no havia vist mai encara, León, el professional.
Això és una bestiesa, això és una barbaritat. Aquesta va ser el debut d'ella, és una pel·lícula francesa. Sí, sí, sí, però a part de la qüestió que surti ella o no, perquè ja et dic, això ja t'ho deixo per tu després, és que és una pel·lícula que planteja uns personatges, uns valors, una capacitat de donar-li la volta, els tòpics que sempre són els que ens van movent per portar les converses, per donar les opinions...
Bé, és que és tremenda. Jo no sé, a mi em recorda una mica el cinema de Polanski o el cinema de Cronenberg o el cinema... Jo no havia vist pràcticament res del Luc Besson i m'ha sorprès moltíssim. Ara tinc ganes de veure tota la resta de pel·lícules que ha fet, a veure què... No t'aboinés, ara ja tenim la Filmoteca en marxa. Doncs vinga, és veritat. Això no ho vam esmentar la setmana passada. Podem anar recuperant cicles i tot això, no? Sí, senyor, sí, senyor.
I també tenim, sí, sí. Abans d'explicar també les novetats aquestes de la biblioteca, demà, si algú no ha vist encara Chico i Rita,
La fan a la biblioteca de Sant Vicenç dels Sos, a la biblioteca Les Voltes. Sí, senyor, i us esperem a tots allà. Allà a la sala d'actes. A quina hora? A les 6 de la tarda. A les 6? A les 6 de la tarda, sí. Oh, i quina hora. És una hora una miqueta intempestiva, oi? Pels amants del cinema, però me n'alegro molt que ho diguis, perquè això està organitzat entre la biblioteca Les Voltes... I MK...
i el programa, més que cinema d'allà, de Ràdio Sant Vicenç. Aquesta seria una pel·lícula per comentar, vull dir, tu l'has vist, no? No, jo, a veure, no l'he vista del tot, no l'he vista del tot. Del tot no. Del tot no. Però has vist... Però tinc ganes de veure-la sencera. Demà la pots veure, ja saps on. Ja he preguntat, m'han dit que la passen en versió original, dic que volia en versió original, està rodadant...
Sí, però hi ha diferents versions. Hi ha una versió que està doblada a l'espanyol i en canvi la versió... Sí, però això no pita. Això sí que li van fer mal, de veritat. Jo crec que això no s'ha de fer. És una miqueta el que la Carme comentava aquí, que era l'accent cubà i ella trobava a faltar això, com s'expressaven i l'expressivitat que tenen. Com el nostre amic francès sempre troba a faltar quan la pel·lícula no és en versió original
I en aquests casos és quan ens ve de rebot, sense ser exigent com ell, que sí, que les versions originals... Jo, mira, fins i tot us diria que el que he trobat a Hugo, a la invenció d'Hugo, és que el Martínez Corsese no fos tan radical com el Mel Gibson, per exemple, i hagués agafat actors francesos, i hagués parlat amb el francès del segle...
entre segle XIX i XX, perquè és que llavors, clar, jo agafo una autenticitat que no té cap altra cosa. Així que ja que m'has donat l'oportunitat, Jaume, ho he aprofitat. I que diferent, no? I que diferent el Martínez. Aquí és on cobla la llaga. Amb The Artist també passa això, eh? Vull dir... Bueno, The Artist té la gràcia que com que no parlen, doncs bueno, s'ha agafat. Però sí, però fins i tot els intertitus estan traduïts a l'espanyol, cosa que la veritat és que em va molestar força.
Sabeu allò dels intertítols que hi ha en les pel·lícules mudes, aquí també les fan servir, doncs no estan en anglès, sinó que estan en castellà, en la versió original, vull dir, en un cinema de versió original, cosa molt estranya. Sí, que ara hem d'aprendre a llegir tot. Sí, home, per anar al cinema hem de saber llegir. No està malament.
Anem ràpidament, si us sembla, a fer una repassada i a donar una mica de veu als amics de la biblioteca d'aquí de Can Ginestà, perquè, com dic, en el Nadal, encara no us ho havíem comentat, per acumulació d'informació que teníem aquí, al Sense Condicions, doncs al Nadal van entrar les pel·lícules Bienvenido al Sur, Bienvenidos al Sur, Beautiful, Camino a la Libertat, moltes d'aquestes les van comentar nosaltres aquí en el seu moment, Cartes a Julieta,
una de les pel·lícules que no recordo molt bé, que té com a actors l'amant de Seafrid, el Gael García Bernal, el Christopher Egan, aquesta no em sona de massa, director... El Gael García Bernal havia estat parelló de la Natalie Portman. Ah, mira, mira, mira, mira. I director el Gary Winick. Dono les dades de les pel·lícules que no em sonen tant com les altres, perquè Beautiful, Jiménez del Sur, Camino de la Libertat, s'havien comentat aquí abastament.
Como sabes si, en pregunta, tampoc és una pel·lícula que em soni molt, el director James Ella Brooks, i com a actors la Reese Witherspoon, Owen Wilson i Paul Rudd, la tinc una miqueta oblidada. Hermes Senda, director Lluís Maria Güell, i com a actors Laia Marull, Lluís Domar i Rosa Renom. Em va agradar aquesta. Sí? Mm.
Doncs ja sabeu, la teniu aquí per poder veure, la biblioteca En un mundo mejor, que aquesta sí que hem comentat i que va ser motiu també de Cine Club, aquí al Cine Club Utopia. The Fighter, una pel·lícula que vau destacar els que la vau veure, a mi se'm va passar com a força interessant. The Green Hornet.
que era aquella de l'avispom verd, una pel·lícula que ja vaig veure i la veritat és que estava força bé, força interessant, sobre un superheroi molt peculiar. Más allá de la vida, sense comentaris, ja ho van fer també en el seu moment, la del Clint Eastwood, aquella que es mouen amb una sèrie de termes de visió extrasensorial, el personatge del Matt Damon que té aquesta visió, Minute in Paris, que acaba de guanyar l'Òscar al millor guió original,
del Woody Allen, clar. Morning Glory, amb el Harrison Ford, la de Ian Keaton, dirigit pel Roger Mitchell. Pirates del Carib, ens imaginem que... Bueno, sí, és la de la Penélope Cruz, és a dir, que és l'últim lliurament d'aquesta saga. Poesia, que aquesta va ser Carme, que la va destacar com extraordinària, aquesta pel·lícula coreana, si no recordo malament, o japonesa. Japonesa, diria, sí.
Recuerda-me, ja sabem, estem parlant de Robert Pattinson, l'actor protagonista de Crepúsculo, però aquí fent un paper més dramàtic, i la red social, una de les grans obres mestres de la temporada passada.
amb el Gis Eisenberg, sobretot, com a protagonista, i el David Fincher com a director. Aquestes són totes les pel·lícules que van entrar com a novetat al Nadal, però també tenim les novetats d'hivern del 2012. Les últimes, ja. I també són moltes de les que hem comentat aquí, però, bueno, podem fer un esment ràpid, i si hi ha alguna que vulgueu comentar per sobre, doncs endavant. El Cisne Negre, Com es reza ama, El discurso del rei,
Todos tenemos uno, un ex, todos tenemos uno, Fish Tank, Incendis, si no recordo malament, vosaltres potser us en recordareu millor, és la que serà... Sí, sí, és la pròxima que es farà en el Cine Club Utopia. D'acord, és a dir que... Sí, que a més, i com ens va explicar també... Que Sergi Herrada ens va destacar que era una pel·lícula extraordinària, sí.
I que també s'estrenaria l'obra de teatre, que està protagonitzada pel Julio Manrique i la Clara Segura, que ja s'ha estrenat, i ja està tot un èxit de crítiques. Són tres hores d'obra de teatre. És un doblet extraordinari poder anar a veure l'obra de teatre i veure aquí, en el Cineclub Utopia, en el mes de març, la pel·lícula. Incendis. Sí, senyor, incendis.
Irina Palm, una pel·lícula que no he vist, però que tothom m'ha dit meravelles. Irina Palm, sí, sí, perquè el Joan la fa comuna moltíssim i la vaig veure, no sé, al Nadal i, bueno, ens ho vam passar molt bé, molt divertida. Doncs genial, súper buit. Està molt val la pena, Irina Palm. Molt original. Sí, senyor, sí, senyor. No, jo, tothom que l'ha anat a veure... Sí, sí, sí, l'àvia, oi? L'àvia que fa... Bueno, bé, no expliquem gaire. No, això s'ha de veure.
Super 8, de JJ Abrams. Aquesta pel·lícula patrocinada pel senyor Spielberg. També en la lluvia, que s'han editat de tot, però que a mi m'agrada molt, aquesta pel·lícula, la veritat. Sobretot alguna escena molt ben interpretada pels diferents actors, pel carrer Lehalde, entre altres coses, que la veritat és que et creus
que estàs viatjant en el passat i que estàs vient el desembarcament del colon allà. Està força bé aquesta pel·lícula de barreja que fa. A l'actualitat, amb els que viuen allà, els nadius, amb tota la problemàtica que tenen actualment,
I com que van arribar els espanyols, amb l'aigua. Molt interessant. I una miqueta fent el paral·lisme, quan van arribar els espanyols, els conqueridors, també, què els va passar? L'explotació que van patir i els abusos que van patir, també. Deturis, una pel·lícula d'acció amb Angelina Jolie, Johnny Depp, d'intriga, sobretot. Deixeu-me intentar dir el nom d'aquest director, Florian Henkelbondonersmark, que si no recordo malament, és el director de...
ara no ho diré, d'aquell personatge que en la Guerra Freda fa aquell canvi d'opinió, diguéssim, que és de l'Astasi i que llavors entrar en contacte amb la vida dels otros. Ara explicant m'ha sortit el nom. I Tres metros sobre el cielo. Aquestes són totes les pel·lícules que, com diem, en els últims mesos han anat entrant a la biblioteca que han estat aquí al costat de la ràdio i que podeu anar a veure i anar...
a tenir durant una temporada, durant un temps, uns dies, doncs això, quan vulgueu. També, Déu-n'hi-do, a Sant Fallú de Melguinart, aquest cap de setmana passarà el documental del mes, serà els dies 3, dissabte 3 i dimenja 4, i és un documental que es titula El cielo abierto, és una pel·lícula dirigida per Everardo González, i és la història de Monsenyor Romero.
el subtítol és aquest la història de Monsenyor Romero el bisbe que no va voler callar ja us imagineu interessantíssim una de les grans personalitats de les veus reivindicatives dintre de l'església però que no es va deixar portar per la veu del seu amo diguem-ho així estan molt reivindicatius aquest cap de setmana perquè divendres també a dos quarts de vuit del vespre
També es fa un cineforum amb una pel·lícula documental, jo no havia sentit parlar d'ella, però es diu Escuchando al juez Garzón. Sí, aquí estava Guanyà, un Goya, la Ithiar Goyaín, no, la altra directora.
que està amb aquests mateixos paràmetres, que ara no em surt el nom, va sortir a recollir el premi a la millor film documental. Saps qui ve a fer el fòrum d'aquesta pel·lícula? No, sé que l'organitzen des d'iniciativa i no sé qui més, ara ho dic de memòria perquè ho he vist així ràpid quan he entrat a la pàgina web.
Em penso que no ho posaven encara. Molt interessant, eh? A dos quarts de vuit, dius? A dos quarts de vuit, sí. Ja ho sabeu, en aquests cinc minutets us hem donat moltíssima informació del que podeu fer demà, del que podeu fer quin dia has dit, aquesta... Aquestes divendres, el dia dos. I el documental del mes serà dissabte i diumenge. Perfecte.
Molt bé, doncs, vaja, si teniu alguna coseta més d'estrena, doncs la comentem ara. Si no, doncs passem directament a parlar... Vos saps els dos, si teniu alguna més. Passem. No, aquella pel·lícula de francesa, Polis, que es va estrenar aquesta setmana, fer un apunt. És una pel·lícula que ha tingut diferents valoracions. Sobretot una de les crítiques que se li fa és que la realitzadora, que es passeja per la pel·lícula, Valadiru,
però que també hi participa d'una manera activa en quant a la trama argumental, doncs potser sí que està un pèl desubicada en determinats punts de la pel·lícula, que és un dels neguits que ha generat a perfeccionistes de tota la vida. Però per altre costat és el que hem destacat en diferents setmanes, doncs és una pel·lícula que ens parla de coses que probablement poden ser oblidables perquè...
perquè, home, perquè el caurismà qui ens prenteixi, doncs, a personatges tan perfectes, no?, i podem arribar a l'oblit de que hi ha, eh?, de que hi ha persones que són així de dolentes i que hi ha policies que cuen com cal perquè aquesta dolenteria, doncs, no sigui, doncs, habitual, diem-ho així, no?, i automàticament, doncs, la pel·lícula, en aquest sentit, té molt de sentit, val a dir-ho, eh? Molt bé, doncs. Com ho tenim, això? Hem aprofitat, eh?,
No és la corrupció, no? És una corrupció, però és aquesta corrupció privada, tancada, no? Amb pederàstia, mals tractaments i el que els fa que s'admeten a l'altre i lògicament l'altre difícilment ho denunciarà quan es descobreix mínimament com s'actua. Una miqueta amb la línia també de Léon, no? El francès que també la comentava abans, Léon,
Leon el professional o El perfecto assassino. També. Que és una de les pel·lícules que després també... Molt bé. Quina és l'última que va fer? No. No, no, no. La última... Mira, doncs aquí. Tort. Tort. Bueno, doncs comencem amb el tema allà de la Natalie Portman. Sentiu, sentiu la veueta. La Natalie Portman. Una miqueta més fort, pot ser? Als 15 anys, als 15et anys, aquí cantant la cançó de Cabaret.
No la sentim, eh? No la sentiu? No. Ara sí. Ara sí. Cabaret, que la va passar aquest dia per la petita pantalla, no sé si era viu o en reí. Per cert, una pel·lícula interessantíssima sobre, no sé, aportar algun tipus d'explicació que faci comprensible el per què del nazisme, no?
jo penso que és de les bones que s'han fet en aquest sentit. Sí, sí, sí, completament d'acord. El Bob Fossi va donar amb el clau, amb l'anàlisi. Molt bé. Doncs vinga. Doncs vinga. Nathalie Portman. Jo he triat Nathalie Portman, per a mi és un actiu que m'agrada moltíssim, trobo que és un valor impressionant en el cinema. De fet, ja quan va començar... Jo la vaig descobrir en una pel·lícula que es diu Beautiful Girls,
que és una pel·lícula, jo la vaig trobar preciosa, deliciosa. Ella fa un paper increïble. L'he vista aquesta setmana, també. Sí? Ah, molt bé. T'ha agradat? Jo crec que el millor de la pel·lícula és ella. En aquest cas, el millor de la pel·lícula, perquè tot es mou... La pel·lícula és una mica nudina, potser, no? És un argument una miqueta ja vist, no? Correcte, es mou amb una sèrie de tòpics, més o menys, que no aporten gaire, no?, el que és l'anàlisi de...
Bé, del comportament humà, d'una sèrie de personatges que es mouen entre la immaduresa, entre l'intent d'anar una miqueta més enllà, de situar-se a la vida, però el personatge d'ell és diferent. Sí, ella és. És un personatge d'una noia que es fa passar per una jove més petita encara, que fa gràcia perquè jo diria que fa referència, fa una broma, amb el personatge que ella fa amb l'home professional.
Ah, però segurament. Perquè allà, a León, ella és molt petita, té 13 anys, de fet, com a noia, com a actriu. Va començar com una nena. És el primer paper que fa, però ella a la pel·lícula diu que té 18 anys, per poder ja fer tot el que ella vol fer. Entre altres coses, ser amant del professional, del León. I en canvi, en aquesta pel·lícula, ella ja és una mica més gran, ja com a actriu, com a persona, doncs té uns 16 anys, pràcticament, i en canvi diu que té 13 anys.
I jo penso que fan, no sé, una mena de broma, una mena de referència a aquesta pel·lícula. Segurament. I el personatge d'ella, comenta-ho tu, però a mi em va semblar molt interessant. A mi em va enamorar, però literalment, literalment. Jo la veig veure també al cinema, en el moment que la van estrenar. A veure, aquesta pel·lícula és de l'any, ara us ho dic, del 96. És que ella té 30 anys ara, ja. 31. És joveneta, molt jove. Sí, és molt jove, és molt jove. I va començar molt jove. Llavors, clar, era amb tota la
la frescor, no? Era una persona que, no sé si, ja no crec que tingui, i no he llegit que tingui formació en cinema així, que hagi estat en una escola de cinema, en una escola... No, no sé com va, realment no sé com va començar a fer cinema, però era la sorpresa, ja et dic, d'aquesta frescor, d'aquesta novetat, d'aquesta... Sense vici, sense... Aquesta espontanitat, que és el que jo penso que ens va enamorar molts espectadors en aquell moment, no?
La pel·lícula ella, Déu-n'hi-do, s'hi fa actuar amb gent com el Jeffrey Wolf, el Matt Dillon, l'Oma Thurman, o Mira Sorbino.
Doncs ella, jo trobo que les eclipsa a tots, eh? A tots. Jo estic d'acord. És el que tu has comentat, eh? És una pel·lícula no digna i tant, la que està, que és ella. No es creua amb elles, de fet, perquè cadascuna aporta una cosa diferent en diferents escenes, però és que és el que tu dius, és que el personatge, la manera com ho interpreta, amb aquesta candidesa, amb aquesta espontaneitat, amb aquesta manera...
molt poc contaminada per cap mètode interpretatiu, doncs la veritat és que... I a la vegada amb una força i amb un poder de convicció impressionant, que dius, a veure, no sé si seria capaç de manipular, però mai hem sentit negatiu, i mai com a res dolent, com a cosa dolenta, sinó tot el contrari, des d'aquesta sinceritat, d'aquesta innocència.
És que és la genocència per tot arreu. Les mirades, per això que li fa... Però amb molta maduresa. És un personatge com ella mateixa, que és molt avançada, molt madura. Exacte, jo crec que aquí el director sí que va saber agafar molt bé, o potser va ser ella que va portar això al personatge, aquesta característica que jo crec que a mesura que anem parlant d'ella serà una mica el que defineixi tot el que ha fet, fins i tot com a directora, que ja...
Sí, ha fet també algunes cosetes, també. Sí que ha fet algunes cosetes, com a productora, també, sí. A veure, de fet, la Natalie Portman, bueno, estàvem dient una miqueta la situem biogràficament, així una pincellada. Ella va néixer l'any 1981, o sigui que té, doncs això, 30... a punt de fer 31 anys, no? És molt jove, és una actriu molt jove. A Israel. Exacte, a Israel, a Jerusalem, en concret, eh?
Llavors, clar, és de familiar, jueva. El que passa és que per tot arreu he llegit que no practica la religió i que no... Tampoc no... És curiós, no? Perquè el Woody Allen també és jueu, però no va néixer a Israel, no? I és molt diferent, no?, el fes un de l'altre. Ara tots estan ben, jo trobo que estan ben arrelatjats als Estats Units. A la pel·lícula...
al mundillo cinematogràfic, no?, a la producció i a l'economia del cinema, perquè això mou molts diners, també. A la pel·lícula, en episodis, de I love you, New York, ella fa, precisament, de jueva, i fa una reflexió, o li fan fer una reflexió sobre els costums, sobre la manera com la dona jueva està condicionada d'una manera...
jo diria que fins i tot surrealista, al marit i a les tradicions del seu poble, doncs ho fa prou bé, ho fa d'una manera molt sentida. Bé, tot són històries romàntiques, les d'aquella pel·lícula, però la veritat és que en el moment en què ella es treu
la perruca que porta, perquè el que t'explica és que l'imposen en la seva tradició cultural, jueva, que quan s'ha de caçar la seva cabellera va fora i ha de portar-la de l'altra dona. Encara no entès molt bé per què. Perquè pot ser una provocació o una temptació per l'home, per el marit. I encara que estiguis casada has de ser molt virtuosa.
doncs, com a mínim, és capaç d'entrar dintre d'aquesta capacitat de reflexió o crítica cap a aquests costums del poble al qual ella pertany. Cosa que també trobo valuosa. És positiu, és molt positiu, també, no? Sí, sí. Esteu mirant pertot arreu, eh? Hi ha el que falta. Hi ha el que falta, espera, espera. Mira, va, comencem dient ja els premis que ha guanyat, eh? Perquè és això, precisament, una persona tan jove, no? I fins i tot va ser membre d'un jurat que va ser...
Va ser a l'edició de l'any 61 del Festival de Cants. Va ser, ja era membre del jurat. El 61. No pot ser. No, perdó, no, no. Era la 61... No, 61ena. L'edició número 61 del Festival de Cants. Era l'any 2008. Ah, sí, sí. Si va néixer el 81, no pot ser. Però Déu-n'hi-do, eh? El 2008, apena si tenia 27 anys, no? Sí, sí, sí. I tant. Doncs va ser el membre del jurat més jove, eh?
Ella ha guanyat premis, ha guanyat molts premis, els més significatius és com a Oscar, com a premi Oscar ha estat a millor actriu pel signe negre. És que clar, en aquella pel·lícula la seva interpretació és indiscutible. Com a millor actriu. El Globus d'Or també ha guanyat el millor actriu de repartiment amb Closer, que també la comentarem. Aquesta...
Jo l'he vist, també l'he revisat fa poquet, i Déu-n'hi-do, és impressionant, també, aquesta pel·lícula. El paper que fa ella. És que jo penso que, a vegades, moltes vegades, no és potser... Les pel·lícules, no d'estar cantant, és ella, el paper que fa. Se't queda molt marcat sempre. I et recordes dels altres protagonistes, te'n recordes una miqueta, però d'ella, sobretot. Després també ha guanyat... És que, clar, amb signe negre, Déu-n'hi-do va arrasar. Els premis BAFTA també va guanyar com a millor actriu. Això és l'any 2010.
I el 2010 també els premis SAG, també pel signe negre. Va arrasar totalment, eh? Bé, doncs ella, a més, va estudiar Psicologia, curiosament, eh? I la licenciatura la va acabar l'any 2003. Ha anat simultanejant la carrera d'actriu amb aquesta altra carrera universitària, que bé, que Déu-n'hi-do, que també és molt interessant. Llavors, ella també és el que deia el francès, i potser, clar, m'agrada destacar primer la part així més que no coneixem tant,
que deies tu, Francesc, que és, per exemple, com a productora, directora i escriptora, que això també val la pena, ella va fer, mira, la pel·lícula, això com a productora, l'any 2011 ha fet Pride and Prejudice and Zombies. Entendo que és una cosa de prejudicis amb zombis. Orgull i prejudici. Exacte, però amb zombis. La versió zombi deu estar molt de moda. Això com a productora dius. Com a productora, sí. També No String Attached i Heser, aquesta l'any 2010.
Llavors el que tu deies de New York I Love You, com a directora i com a escritora, que havia escrit el guió i va dirigir-la perquè amb ella li va correspondre. Això el 2009. I l'any 2008, la pel·lícula Eva també va ser directora i escritora, o sigui, va fer el guió també. Amb aquesta actriu, ara ja us ho diré, amb la que va ser parella, imagineu-vos, del mite dels detectius del cinema negre,
ara se m'ha oblidat el nom d'un, i de Lauren Bacall, fent d'octogenària, però amb il·lusions de viure, de sortir, de tenir una parella, una història plena de sensibilitat i de petits detalls, com veus que ella es maquilla, una història molt maca, de nou, amb aquesta sensibilitat que té ella per tractar les històries. Doncs molt bé, veus. I també una altra faceta que té, també és com a actiu de teatre...
Jo he recopilat tres obres en què ella va actuar. Una ja és de l'any 94, que es diu Rutles, que feia de suplent de Latina Denmark. Bé, és el personatge millor dit de Latina Denmark, que ja estava com a suplent i amb més d'una funció li va tocar actuar. L'any 97 també va actuar el diari d'Anna Frank i feien el paper d'Anna Frank. Clar, per l'edat també ja li corresponia.
I també va actuar el 2001 a la gavina de Chekhov, d'Anton Chekhov, també fent el personatge de Nina. O sigui que, bé, molts actors i moltes actrius diuen que és molt important també tenir contacte amb les tables, eh?, i tenir el públic a davant, que és realment com aprens a actuar, a crear un personatge i a saber mantenir-lo, ja saber mantenir-lo. Bé, doncs si voleu fem una miqueta de repàs ja de les pel·lícules. Sí.
des que ja va començar, que és amb aquesta que comentava el Francesc. De fet, abans de León va fer Developing, que també feia de nina, però més aviat va ser un cameo. Jo tinc aquí apuntada que és un cameo, no era un paper tampoc massa important. La primera realment va ser aquesta de León, que és la pel·lícula francesa. A veure si trobo aquí el director. Jean-Luc Besson. Exacte. Aquesta és l'any 94.
I llavors és el que tu explicaves, ella és una òrfana, una nena que ja han matat a la família. Família que ja no era la seva família. Que ja no era, tampoc. És a dir, és una història superrecargolada. Sí, doncs explica-la tu, però tu que l'has vist i la tens molt recent. Sí, l'he vista fa molt poc. Sí, pots? La veritat és que ella és pràcticament protagonista, la pel·lícula. Vull dir, el Jean Reno, en principi, també ho és. El primer que surt en escena és el que veus actual. El personatge de León. El personatge de León, que és un...
L'assassí impecable, impossible d'agafar-ho desprevingut i impossible de localitzar-ho i de vèncer-ho. I llavors es troba amb el fet d'haver de cuidar una nena que efectivament quan torna de casa seva, doncs uns membres que de seguida veus que formen part del cos de la policia, doncs
han anat allà a arrasar-ho perquè estaven buscant una droga i els maten a tots de manera indiscriminada, fins i tot el germà petit de 4 anys. Vull dir, una massacre bestial. I ell arriba del supermercat i llavors sap que aquest león, que no sap encara qui és, viu a la porta de davant i passa de llarg i llavors truca...
a la porta, amb una escena increïble, vull dir, com totes les de la pel·lícula, i l'altre està mirant per la mirilla aquesta, pel visor, i la veu a meia implorar-li, obre'm, sisplau, perquè si no, clar, estan aquí al costat els assassins de tota la meva família que m'estan buscant. I la sala la recull, com si fos, fa veure que és que ja viu allà, i que era seu pare, o el que sigui. I a partir d'aquí, res és el que et puguis imaginar, que pot anar, no hi ha res de sensibleria a la pel·lícula.
res de papers previsibles, sinó que ella li demana i li proposa el que han de fer a continuació. I l'altre, llavors, el vas veient com la persona desvalguda, com el personatge metòdic, però completament fora de qualsevol normalitat social, de qualsevol normalitat psicològica. És una persona que, per exemple, per dormir, dorm assegut en un sofà
i es queda així, simplement, adormit, apaga el llum i no dorm en un llit. És a dir, no té cap mena de mínima possibilitat de reaixir en un teixit social on hi ha unes exigències per moure't i per relacionar-te molt grans. Aquest sap el que sap fer, que és això, escapolir-se i ficar-se en els edificis i assassinar Sant Freda, i punt. Llavors la nena li va introduint. Ella s'enamora perdudament d'ell i a partir d'aquí tota la
La relació s'enamora o fa que s'enamora? Perquè és que tota la pel·lícula te la passes pensant. Les relacions són... Fins i tot si hi ha una amistat, també és amor. També hi ha una estima. I ella l'ajuda. I ell al final ho reconeix. Tu ja has fet una maduració impressionant.
És que és una pel·lícula d'una força. I li demana que l'ensenyi l'ofici? Ella li demana perquè vol revenjar-se, dels que s'han carregat a la família, perquè li diu, jo et pagaré. I ella té diners perquè sap on estan amagats, els agafa, però l'altra diu que no, perquè per venjança no. Ell fa una miqueta com de samurai, amb tot un codi d'honor, diguéssim, més o menys establert. I de mica en mica es van descobrint els dos i anem descobrint que una pel·lícula es pot explicar d'una manera...
I es pot explicar de manera que res sigui això, tòpic, sinó que tot tingui un interès i tot això en bona part gràcies a l'actuació d'ella. Perquè és la que dona en cada moment la mesura, amb 13 anyens que tenia la noia en aquell moment, la mesura de cap a on ha d'anar l'escena, de cap a on ha d'anar el guió i de cap a on ha d'anar la història.
És, la veritat, extraordinari. I ella acaba la pel·lícula, la comença, l'acaba, i és, la veritat, que penses... Clar, els espectadors que veiessin aquesta nena actuar en el seu moment, quan va estrenar-se la pel·lícula, dirien, bueno, això d'on és? D'on ha sortit aquesta...? Perquè, la veritat, és impressionant. Molt, molt, molt extraordinari, el que fa. Llavors, el que acabes de fer és una d'aquelles coses que a mi m'agrada molt. Jo penso que hi ha pel·lícules que, un cop ha passat un temps, que ja les ha pogut veure tothom,
doncs aprofundir sobre l'argument, els personatges, i en definitiva fer anar una mica més enllà del que probablement a vegades cadascú de nosaltres podem copsar,
Doncs crec que és molt interessant, molt bé. I he evitat explicar el final, eh? No, però... He explicat només... No, ho dic perquè, com que estic en compte de la cultura aquesta dels espòilers, doncs podríem explicar com acaba, però no té sentit. No té sentit en aquest cas, no té sentit. D'altres vegades, sí, que cal explicar el final, però no perquè vulgui un aixafar-li el final a ningú, sinó perquè per explicar el que tu vols dir, doncs has de parlar d'aquell final i no hauria de tenir més importància.
en aquest cas no cal. Una mica el que he explicat penso que és l'essència del que veiem a la pel·lícula i la resta es deixa veure sol. No sé, és una pel·lícula veritablement extraordinària i m'agrada molt que t'hagi agradat, Jaume. No, el fet, home, esclar, jo crec que l'he vist, eh, aquesta pel·lícula, jo crec que sí. El que passa és que no la tinc tan fresca com tu, esclar. Sí, no, no, jo l'he vist res a dos dies.
a seqüències d'altres i tal. Doncs a recuperar, a recuperar, sí, sí. A mi m'agradaria destacar aquesta de V de Vendetta, veus? Aquesta no la recordava amb ella, ja al mig de tot allò, no? Aquesta és la segona vegada que es queda calva en una pel·lícula. Sí, sí, rapa i es veu cada vegada agafar l'acent anglès, perquè ella ha de fer, clar, el personatge que fa és anglesa i llavors va haver de fer precisament aquestes pràctiques per agafar...
a l'accent anglès, sí. Aquesta pel·lícula, perdoneu, abans de passar, està agafant fins i tot un protagonisme molt important, perquè la màscara aquesta que utilitza el personatge principal, que és aquest venjador, com es diria... Bueno, en realitat és un terrorista, però que, bueno, a la pel·lícula ens ho venen com una mena de venjador, cap a un sistema injust i tot això. Llavors, el personatge d'ella, que l'acompanya allà espantada, mig enamorada, però...
sense saber també una miqueta, de nou, fent el mateix paper que de petit a León l'Africano, però en aquest cas ja no agafant aquest paper preponderant, sinó un paper com més de...
de societat, com dèiem abans, ja avançada i, per tant, una mica degenerada. Ja no té l'entusiasme que tenia de petita aquesta societat o aquesta noia, sinó que ja només està espantada per tot el que li passa i ha de tenir alguna mena un salvador, que és aquest. Doncs aquest personatge, com dèiem, està agafant una importància molt gran. Un líder, en definitiva, no? Un líder. Doncs està agafant una importància molt gran perquè sabeu que aquesta màscara és la que utilitzen els anònims, que estan fent tantes accions i que en els Premis Goya, per exemple, va aparèixer un per allà
quan estaven començant a dir el premi dels directors. Vull dir que és una màscara que s'ha fet molt coneguda arrel d'aquesta pel·lícula. Ha intervingut, fem una miqueta de repàs així rapidet, a pel·lícules com Mars Attack, amb el paper de Tafidall, amb Star Wars, amb la Guerra de les Galàxies, amb el paper de Padme Amidala, tant a l'episodi 1 com a l'episodi 2.
Els tres. El Phantom, l'amenaça fantasma i l'atac dels clones, no? Els tres, sí. I el tercer també, sí.
és també impressionant el paper que fa, i és que se't queda sempre gravada la seva imatge. Home, fa un paper doble, fa el paper de reina i el paper de reina que s'amaga de serventa, i, bueno, és que jo a la batllora fa molt poc. Clar, tens res frescada. Sí, perquè no l'he vist en el seu moment. Amb els fantasmes de colla veig que en fa tres de paper. També, també fa, sí. I més. Viva tu. Té un currículum molt llarg, i a Colmontein també. És camaleònica, sí. És capaç de fer moltes coses en una mateixa història, sí, sí.
Todos Dicen I Love You, també, que ja era la pel·lera de Woody Allen, no? Sí, musical de Woody Allen. De musical, clar. Curiosíssim. I jo sí que voldria comentar Closer, perquè Closer, bueno, ja abans ho he comentat una miqueta, és la que he vist fa molt poc, i és impressionant també el paper que fa aquí. Són quatre actors impressionants. La... A veure, la Julia Roberts, el Just Love, l'altre actor, no me'n recordo el nom, Matt Dillon? No, Matt Dillon, no.
Jo no estic segur, però aquesta no l'he vista. I ella, són quatre. De fet, són quatre personatges, són dues parelles que es van creuant entre elles. Hi ha canvi de parella, hi ha aquestes històries. I la més valenta és ella, el personatge més valent, el personatge més trencador, el que arrisca més és ella. Però tant a nivell de sentiments, com a nivell econòmic, com a nivell de deixar el seu país, perquè ella és americana, és nord-americana, dels Estats Units, i va a viure, apareix a Londres, no?
i ella és on coneix el Jude Love, també hi ha la Julia Roberts, que és Jessy, també fa paper d'americana. Vull dir, ella sí que arrisca moltíssim, moltíssim. Clive Owen. Això, Clive Owen, perdó. Mira que oblidar-nos de Clive Owen. Molt bé, i de nou torna a fer el paper més agosarat de tots. Exacte, el més atreviat, el més agosarat. Ella fa de ballarina... Ella ja explica que s'havia dedicat a fer de ballarina de striptease allà,
als Estats Units, però és que al final aquí en aquesta pel·lícula, per circumstàncies, també es veu obligada. I veus que també és la persona més sincera de tots, la persona més sincera que està disposada a arriscar tot. Parlant d'agossarament, sabeu que ella s'ha despullat integralment a una pel·lícula que es diu Hotel Chevalier, que és un curtmetratge petit que, de fet, va servir de pròleg a aquella història del tren de l'Argeling,
el del Wes Anderson, vull dir que aquí veiem com està en un hotel i es retroba amb un amant, i, bueno, és curiós, perquè ella, en principi, no és una dona que estigui avançada, no?, això, i, de fet, jo diria que no li agrada especialment, i fins i tot crec que algun guió el va modificar perquè ella no volia fer escenes de sexe i perquè el pogués fer, doncs, li van transformar. És veritat, és veritat que no ha rebutjat molts papers, perquè li ofereixen molts papers d'aquests, clar, mira, ella és maquíssima, físicament és maquíssima. Sí.
i és jove, i té aquesta bellesa, no?, en ve alta, i, bueno, penso que donarà, tindrem molt de parlar d'ella, molt, donarà molt de sí, i, bueno, que haurem d'anar més endavant, haurem d'anar contínuament, perquè ara té diverses pel·lícules, també, que no sé si han arribat, Thor sí que ha arribat aquí, no?, o Your Hidnets, o No String Attached, que sense compromís, són les tres últimes que va fer l'any 2011, després ja del Cisne Negra, o sigui que en parlarem de la Natalie Portman. Molt bé,
una presentació boníssima, Rosa Maria, d'aquest actriu. Gràcies a vosaltres també. Una icona perfecta. Sí, quan t'agrada una persona poses molt d'acord. I sabeu del que parlem la setmana vinent com a pel·lícula del mes? Vam dir J. Edgar. Cinema sense condicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. I en el Facebook i en el Twitter, a tot allà, ens trobareu si ens busqueu una miqueta. A reveure. Fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent.
Gràcies a vosaltres.