Cinema sense condicions.
You must remember this, a kiss is still a kiss, a sigh is just a sigh, the fundamental things apply as time goes by.
And when two lovers woo, they still say I love you, on that you can rely, no matter what the future brings, as time goes by.
Hola, bona tarda, amigues i amics del programa. Avui hem obert l'espai setmanal de cinema amb el tema principal de Casablanca,
a time goes by, en la versió original cantada per Dully Wilson. Aquesta pel·lícula és de 1942 dirigida per Michael Curtiz.
Abans d'entrar en matèria, deixeu-me que presenti l'equip d'avui del programa amb el Biel Riba, els Comanaments. Bona tarda, Biel.
Bona tarda a tots.
Ignaci Juliacs.
Què tal? Bona tarda.
Bona tarda. El que us parla, Pep Armengol. I avui és una tarda especial perquè comptem amb la companyia de l'excellentíssim alcalde de Sant Jús d'Esbend,
senyor Joan Bassaganyes. Bona tarda.
Bona tarda i no cal l'excellentíssim, eh?
Bueno, però...
Amb Joan Bassaganyes hi ha prou.
Molt bé. Molt bé. Doncs és un plaer per nosaltres tindre't aquí.
El plaer és meu.
I a més a més, ens consta perquè amb alguna festa que s'ha fet aquí a la ràdio i això,
hem tingut l'oportunitat de parlar i ens has dit que tenies afició pel cinema, t'agradava,
i llavors és un motiu de més perquè estiguis aquí.
Bé, la pel·lícula d'avui, Ignaci, si et sembla,
ens fas una petita introducció amb el que és una pel·lícula que té 80 anys,
però és un fet sociològic, és un fet que, bé, jo diria que hi ha poquíssimes persones
que no l'hagin vist com a mínim una vegada.
Això mateix.
Endavant.
I com a tantes altres pel·lícules, s'ha fet famosa una frase, toca-la un altre cop Sam,
que és fals.
Que és fals.
No es diu en cap moment de la pel·lícula. La culpa la té Woody Allen,
perquè va fer una pel·lícula que...
Played against Sam.
Però és curiós perquè tothom la diu i només l'Igrid Berman només diu
toca-la Sam, però un altre cop no.
Vull dir, no, en cap moment es diu.
Bé, per fer-ho molt breument,
Casablanca, que és una pel·lícula de l'any 42,
potser en el seu moment inicial va tenir un cert èxit,
però moderat, o sigui, els primers dies d'estrena,
pel fet que el nom de Casablanca...
Jo crec que li van posar Casablanca per això.
Casablanca en aquell moment era molt...
sonava en els mitjans de comunicació perquè s'estava reunint encara
quan es va estrenar la Churchill i Roswell
per discutir temes d'estratègia de com entrar a Europa
i acabar amb Hitler.
I res, breument, poc temps abans els aliats havien arribat a Casablanca,
que s'havien apoderat de Casablanca, amb la qual cosa...
Esclar, Casablanca sonava, no?
Aleshores, la gent va anar una mica per això.
Però la veritat és que la Warner no tenia cap pensament particular
ni el propi Michael Curtis, que a més a més estava substituint
el William Wyler, perquè inicialment l'havia de dirigir
el William Wyler, al final no va ser,
i l'havia de dirigir en Michael Curtis.
Ni el propi Curtis es pensava que anava a fer,
la gran pel·lícula, no?
És un misteri, la discussió...
És a dir, tu veus els comentaristes, els crítics,
com s'explica que, com tu dius, 80 anys després,
com aquell que diu encara s'estigui parlant de Casablanca
i de tant en tant es reposi per a algun lloc,
per a televisió, a les plataformes ies,
i que la gent és una de les pel·lícules que continua veient,
quan en certa mesura ja té fins i tot un tractament
una mica antiquat.
És veritat que Michael Curtis és un visionari,
una de les coses que potser impacta i impressiona més de la pel·lícula
és l'ús de la càmera, els enquadraments,
el suc que li treu a tot el set de rodatge,
perquè pràcticament tot passa allà al Rix Bar,
famós, no?, del Humphrey Bogart.
Però com l'espai és galant,
perquè, evidentment, és un dels estudis grans de la Warner...
Està fet de tot amb estudi.
Tot fet, perquè és l'època daurada dels estudis,
a més vull dir que és el moment daurat màgic, jo diria, fins i tot.
A Michael Curtis li treu suc,
perquè, clar, té mitjans també,
fa uns plans de seqüència i uns travelings
i uns moviments de càmera, de seguiment i de tot,
absolutament, la il·luminació, la fotografia,
tot és impecable.
Però continua sent un misteri,
perquè hi ha aquesta atracció,
perquè el Cap de Vall és una història, si vols tu,
d'espies, de refugiats, que estan tots allà,
i una història d'amor.
Probablement, a mi m'agradaria dir,
se n'han dit 50.000 arguments,
però probablement és que
una de les coses que més em sorprèn de la pel·lícula,
la que em sorprèn de veritat més,
és una pel·lícula que la van començar
i el guió no estava acabat.
Els germans Epstein s'encarreguen del guió,
d'acord amb una peça de teatre
que a sobre ni s'havia estrenat,
que és ja la cosa més inversemblant,
perquè normalment Hollywood es fixa,
fa pel·lícules d'obres de teatre,
però Broadway va reforçar...
La va desestimar.
Absolutament, la peça de teatre.
Sí.
Els germans Epstein agafen
la Irene D. Lee,
que era una lectora de guions,
és la que descobreix l'obra de teatre
no estrenada,
que tenia un títol així,
com tothom es troba
a Can Rix o a Rix, no?
Vull dir, això ha traduït el títol.
Tots venen al cafè de Rix.
Tots van al cafè de Rix, exacte.
I els Epstein se'n van,
perquè resulta que, clar,
com que s'està en guerra mundial,
no oblidem el detallet, no?
Vull dir, la pel·lícula és la del 42.
Resulta que els Epstein són reclamats
pel Frank Capra,
que està fent aquella sèrie tan famosa
de documentals,
Why We Fight,
perquè lluitem.
i aleshores es queden sense guionistes
i és quan entra en Cook,
a veure si el tinc per aquí...
Ah, Howard Cook,
que li dona un cantó més romàntic al tema,
encara més romàntic.
I encara hi ha un altre,
que és en Cassie Robinson,
que aquest n'hi està.
No està als credits,
però són quatre.
Són quatre.
S'hi van participar.
I al final tornen a aparèixer el Epstein.
Després d'un mes i escaig
d'estar treballant per Why We Fight,
tornen al Epstein.
Bé, el guió.
Pràcticament el dia abans
s'havia escrit
l'escena final,
aquesta tan famosa
de l'inici d'una gran avistat
i aquestes coses.
Pràcticament l'havien escrit
el dia abans.
És a dir,
no tenien...
El Curtis,
que era un home metòdic
i un home,
jo punyeter,
com un guerès que és,
es pujava per les parets,
fotia uns crits impressionants,
no dominava l'anglès
i deia unes parides
pel propi...
no domini de l'anglès
perquè no parlava bé l'anglès.
Això és un fet.
És un guerès.
El seu d'origen
en un guerès,
i tot i que ja feia
pel·lícules amb la Warner
des dels anys 20,
ja portava 20 anys,
però tot i així
es veu que no era
gaire hàbil
amb les llengües
perquè continuava parlant
un anglès
absolutament macarrònic.
i ell mateix
fa una conya,
dins de la pel·lícula
fa una conya
perquè hi ha una parilla
de gent
de dos vellets
alemanys,
probablement d'origen jueu,
no t'ho diu,
però ho endivines
que estan allà.
Diu,
hem deixat de parlar alemany
i ara parlem anglès.
I es posen a parlar anglès
i el que diuen
són disbarats,
no?
Vull dir,
ell mateix jo crec
que se n'en fot,
ja té tocs d'aquests,
no?
Bé,
total,
era un caos.
El muntatge de la pel·lícula
no està,
el Curtis ni hi era.
Vull dir,
el...
No, no,
va passar,
va delegar absolutament.
I,
o sigui,
i tot i el caos aquest,
encara que ell,
clar,
el Curtis sabia com rodar,
tot i així
queda la pel·lícula
que queda
amb un ritme
brutal,
un ritme,
una cadència,
és a dir,
dura una hora i quaranta
pràcticament,
però és que treus la llengua.
La quantitat d'elements,
personatges,
barreja la trama
policiaca,
bueno,
policiaca
i de background
de guerra
amb tot el conflicte amorós,
el triangle aquest,
no?,
entre el Víctor Laszlo,
el Riggs
i la Ilse,
no?,
que és la Ingrid Bergman.
Ho barreja,
amb la mateixa escena
es va barrejant
en els diàlegs,
es va barrejant tot,
però a una velocitat
de calampla,
vull dir,
una cosa impressionant.
O sigui,
la gran pregunta,
el gran misteri
és com aquesta pel·lícula
és tan rodona,
continua a ser una cosa
de la qual jo no surto
del meu estonament,
de veritat.
Ja,
ja està.
de fet,
de fet,
hi ha una sèrie de pel·lícules,
aquí hem parlat,
per exemple,
del Somni Etern,
que passa el mateix,
aquella pel·lícula,
és que tu fos el verro
i dius,
és que no entenc res.
És igual,
però al final,
però al final,
què?
Ah,
funciona de conya.
Bé,
el propi Raymond Chandler
li pregunten
per temes
del Somni Etern
i li van preguntar
a un periodista,
li diu,
escolti'm,
però és que això,
per què?
Això no s'entén,
no sé què,
expliqui'ns la pel·lícula.
I el Chandler diu,
no tinc ni la més petita idea.
O sigui,
l'autor de la novel·la,
eh?
Jo aquí
he trobat una frase
d'una biografia
d'Ingrid Bergman
que li pregunten
sobre Casablanca
i diu,
allò era un caos.
El que deies tu,
no?
O sigui,
és que arribàvem al set
i li deiem,
bueno,
però,
diu,
jo li preguntava,
a veure,
en realitat,
de qui estic enamorat
d'allò,
del personatge
de Rick
o del personatge
del meu marit?
I diu,
vostè,
faci cara
d'enamorada
i després,
ja,
ja,
el muntatge
ja veurem.
No en tinc ni idea,
vostè actui.
Sí,
actui.
És extraordinari.
No sé,
Joan,
tu,
amb el temps
que pugui haver passat
des de quan l'has vist.
Quin record tens allò
en la memòria?
No,
mira,
jo recordo,
de petit,
jo vaig comprar
un llibre,
que era un tot xuxés,
sobre els Òscars.
No sé si us en recordeu,
que tenia unes tapes
de color blau
i sortien
totes les pel·lícules
guanyadores
dels Òscars
fins,
crec que s'acabava
l'any 89,
em sembla que és
l'últim emperador
de Bertolucci.
que, si no m'equivoco,
va ser l'any 89.
I llavors,
doncs,
en aquella època,
que anàvem encara
amb el vídeo
UV-QS,
doncs,
em va donar,
jo era molt jovenet,
no sé si tenia
12 o 13 anys,
o potser una mica menys,
inclús,
per anar veient
totes les pel·lícules
que havien estat
guardonades
amb els Òscars.
i el vaig veure
aleshores,
Casa Blanca,
com
El puente sobre
el riu-quai,
totes aquelles pel·lícules
que havien estat
històriques
i recordo
que la vaig veure
amb els meus pares,
que als meus pares
els havia agradat
molt
quan l'havien vista
i
recordo
que tot que és
una pel·lícula
llarga,
en blanc i negre,
quan ets petit
aquest tipus de pel·lícules
que costen una mica,
tinc el record
de que se'm va passar bé,
de que no
se'm va fer,
així com per exemple
la memòria és d'Àfrica,
una pel·lícula que se'm va fer
molt llarga,
molt ferragosa,
Casa Blanca
no tinc aquest record.
És pel gran ritme
que apuntaves tu,
Ignasi,
que la pel·lícula
està farcida
amb microhistòries
que són molt importants.
Treus la llengua,
literalment
com a espectador,
treus la llengua.
I ara m'he de confessar
que resultes
aquest programa
m'hauria agradat molt
tornar-la a veure
ara amb una perspectiva
ja diferent
i la vaig a...
jo estic abonat
a Filming
i a Netflix
i no l'he trobat
en cap d'aquestes dues
plataformes
i per tant
confesso
que no l'he pogut veure
i per tant
el record que tinc és...
Em sembla recordar
que està
a HBO
i a Prany.
Doncs són les dues
que no estic.
Sí, bueno,
l'economia familiar
arriba.
Doncs parlant
d'això
de les microhistòries,
com que
l'he revisitat
aquests dies,
m'he d'acord
que hi ha una història
d'amor
i a més a més
que també
et dic una cosa,
que la veus
i tota la rata
estem parlant
de refugiats
i d'un moment
de guerra
en el que
tot és indecis,
vull dir que
tampoc està tan lluny
de lo de sempre,
no?
una guerra
al fons
més o menys
a prop
i la gent
que està
en un moment
indecisible.
Llavors,
hi ha una història
d'amor
molt maca
entre una noia
i un noi
que són búlgars
que volen anar
com sigui
a travessar
l'Atlàntic
i anar cap a la terra
de la promesa
que és als Estats Units,
no?
Doncs amb aquesta
petita història
la noia
va a Rick
perquè li diuen
que ell és l'únic
que li pot donar
amb un salt conducte
i ell arriba un moment
en què diu
escolti,
vostè
no faria
pel seu estimat
el que fos
com una mica
pràcticament
oferint-se
i ell
d'una forma
molt elegant
sense fer-ho veure
agafa i li facilita
gratuïtament
i sense
contrapartida
el salt conducte,
no?
Vull dir,
és molt maco
perquè a més a més
ell
això
el fa retornar
a la seva història
d'amor
amb la
amb la
amb la Ilsa
amb la Ilsa
que és la que fa
Ingrid Bergman
eh?
Ens sembla
el tema
és més pelut
encara
o sigui
la noia
aquesta búlgara
de fet
li està dient
que
el Renault
el capità Renault
que és
el prefecte
curiós
que es digui
Renault
com els cotxes
de la
França
de Vichy
representa
que és la
que està manant
a Casablanca
de fet
perquè si una cosa
té bona la pel·lícula
és encara més sorprenent
amb tot aquest
batibarull
de
és els diàlegs
els diàlegs
són d'un cinisme
brutal
no?
De fet
la búlgara
el que va
és
com que el Renault
és el que dona
els seus conduïts
i es veu
que els cobra
un preu d'or
que evidentment
la noia aquesta
ni el seu marit
tenen
el matrimoni
no té els diners
per aparcar-los
al conduït
dona a entendre
el que passa
és que entra
dintre d'aquest joc
d'ambigüitats
de tota la pel·lícula
dona a entendre
que amb qui
s'anirà al llit
és amb el Renault
perquè
quan el Rick
fa trampa
perquè la ruleta
que ell controla
del casino
del Rick's Bar
doncs fa que guanyi
el marit
la noia
va cap allà
i després el Rick
es troba el Renault
i el Renault
li diu
és l'última vegada
que
li permeto
que
que em foti
el aire
bueno no sé com
ho diu
un negoci
els meus interessos
no?
una cosa així
però bé
clar
ell en realitat
el que aconsegueix
és donar-li
20.000 dòlars
o el que sigui
que és el que
tenia que cobrar
l'altre
no?
gràcies
a fotre una trampa
perquè està en combinació
amb el que porta
la taula
de la ruleta
a mi el que m'agrada
és un moment del diàleg
de la trama cap al final
quan la Ingrid
és a dir
durant un període llarg
t'estàs pensant
que la Ingrid Berman
en el fons
és una penques
que
com que el Marit
el tenen
amb un cap de concentració
a Txecoslovàquia
el Marit
és un
és un
resistent
de Txec
doncs
que fa la guits
als alemanys
doncs
durant molt de temps
estan pensant
bueno
primer no sabem
ni que té Marit
no?
té Lidili
en flashbacks
va sortint
Lidili
amb el
Humphrey Mogher
no?
i en un moment donat
ella li diu
és que
no em vaig anar
amb tu
de París
amb el tren
fugint
perquè
perquè estic
caçat
estic caçat
amb el Laszlo
i clar
aleshores
en aquest moment
es munta
quina fresca
no?
la Ingrid Berman
mira
està sola
doncs
i mentrestant
va fent
no?
i el que
de veritat
que en aquell moment
em vaig riure molt
que és que
quan
ella
més endavant
confessa
més endavant
i explica
la raó
em vaig enterar
que el Laszlo
estava viu
perquè jo em pensava
que l'havien mort
el mateix dia
que marxàvem
cap a París
o sigui
allò per acabar
d'arreglar la cosa
perquè que no quedi
que ella és una dúltera
o una penca
és molt bo
aquest detall
el guió
el guió està molt treballat
perquè no quedi res penjat
hi ha una cosa
que sempre que parlem
de cinema
gairebé surt
i és
la censura
aquesta pel·lícula
es va estrenar
a Nova York
l'11 de novembre
del 42
i a Madrid
el 19 de desembre
del 46
quan es va estrenar
el 46
el personatge
de Humphrey Bogart
que es diu allà
que havia estat
lluitant
el 36
amb la República Espanyola
aquest ròs
desapareix
i un altre
un segon
un segon comentari
en què diu
però tu
tu
no ets neutral
perquè ell sempre va de neutral
a mi
no m'interessa la política
jo soc neutral
a mi el que m'interessa
és el meu negoci
i diu
no no
tan neutral no
perquè tu vas estar
contra el feixisme
a Espanya
i aquesta
és una altra cosa
que també
va ser retirada
i Etiòpia
ha lluitat
contra Mussolini
i Etiòpia
contra Mussolini
que això
ho va censurar
la censura italiana
els italiens
van censurar això
tela
és increïble
clar
jo ho dic
ho dic perquè
si veieu la pel·lícula avui
i sou joves
a lo millor
ho semblarà
que bueno
però
però això
es podia censurar
sí
sí
sí
i no hi ha res més
que això
i coses pitjors
també se censuraven
jo no he trobat
això ja és una qüestió
de cinèfil
de punyeteria
no
però el que donaria
per trobar
perquè
s'ha doblat
el castellà
Casablanca
tres vegades
tres cops
el que donaria
per tenir
el doblatge
aquest primer
que com tu dius
van censurar
el tema aquest
el que hagués
però no corre
ha desaparegut
tens l'últim
dels anys
70
o 80
em sembla
que
l'havien tornat
a doblar
l'última vegada
em sembla
que va ser
80 o 90
per aquí
i l'altra
va ser
a mitjans de segle
sí
els 60
bé
de Michael Curtis
tu ja has dit
és un
el que ara diríem
un crac
del cinema
però sobretot
era un home
que
el que llavors
es deia
un buen artesano
quan feien crítiques
a Alfonso Sánchez
i tal
perquè
realment
era un home
que
el trucava
el productor
i deia
sota
tinc un guió
i tal
ah vale
agafava el guió
no posava mai problemes
si després
li treien
alguna
no
el guionista
el deixava treballar
els actors
tinc aquests actors
però si els canviaven
acceptava els altres
ell
el que sí
que era
molt
molt acadèmic
i rotund
és amb la seva
parcel·la de direcció
aquí no hi entrava ningú
però amb l'altre
era un director
d'aquells
que deixava de fer
i clar
jo crec
que fruit d'això
hi ha una part
de la seva obra
que
ell normalment
no treballava
en cap guió
treballava en guionistes
llavors
la impronta
aquella
personal
que tenen
alguns grans
directors
i autors
ell
aquí no
però
de totes formes
bueno
ha fet
una quantitat
de pel·lícules
potser un centenar
o més
i d'elles
n'hi ha unes quantes
que sobretot
amb el que eren
aquells programes
dobles
eren pel·lícules
que donaven
molt joc
jo tinc aquí
moltes de l'oeste
los comanxeros
las aventuras
de Huckleberry Finn
el justiciero
també de l'oeste
el rebelde orgulloso
de l'oeste
tot això
amb Alan Ladd
Olivia de Hally
vull dir que
moltes pel·lícules
al mateix any
sí
per exemple
l'any 40
41-42
em fa com
dos o tres
em podia fer tres
això
això que fan ara
el Carràs
per exemple
avui he llegit
que fa la pel·lícula
la presenta l'any passat
li donen
l'esdor
està tot aquest any
de promocions
per a Espanya
ara
està presidint
el festival
de Berlín
d'aquest any
la Carla Simó
i diu que
es prendrà
un any
sabàtic
per anar preparant
el proper projecte
que ja avisa
que serà
sobre el tema
de la família
també
la família
és el seu tema
en el fons
sí
sí
sinó
la tercera visita
a vegades
bueno
sovint
els grans autors
tant de literatura
com de cinema
sempre
després d'una obra
amb molt reconeixement
tenen
una certa por
a la següent
pel·lícula
o a la següent novel·la
tens molta raó
amb això
i això
qualsevol
novel·lista
que ha tingut
una gran novel·la
amb molt d'èxit
ho explica
i passa exactament
el mateix
en el món del cinema
jo tinc amics novel·listes
amics novel·listes
que m'han dit
faça la primera novel·la
té un cert resón
o una cosa extraordinària
però
funciona bé
i llavors
clar
naturalment
tu et poses
i llavors
em diuen
i la que costa més
no és la segona
no
és la tercera
perquè clar
la segona
una mica
els amics
la família
a l'entorn
li diuen
venga va
venga va
l'altre
i una mica
ja dius
bueno
sí
ja tinc
quatre idees
i tal
però llavors
m'entenda
que és el que costa
no?
que és el cas
de la Clara Simó
no?
està encarant
el tercer llarg
anirem parlant
sí però
clar
la diferència
és que
el Michael Curtis
els directors
a Hollywood
eren com una peça
més de l'engranatge
és que estem
parlant
d'un patxer
estem parlant
d'una maquinària
grassada
que
evidentment
és una altra història
tu ho has dit
molt bé
són
la Warner
un estudi grandiós
i aquí
s'està fent una pel·lícula
allà una altra
i a lo millor
amb tots els estudis
amb un any
amb tots els estudis
feien 10 o 15 pel·lícules
alhora
el director
és un P o més
si hi ha alguna
de les habitacions
de la pel·lícula
que em sembla
que s'havia utilitzat
setmanes abans
amb una altra pel·lícula
una mica canviat
i bufa que fa fort
fins i tot
el Gumpuret
ha parlat
de fallades
de ràcord
per això precisament
hi havia uns plats
que no hi eren
si ens posem així
però
hi ha una cosa
que m'ha interessant
molt del que has dit
que és el
el fet que
en Curtis
no discutia mai
les ordres
del Warner
de qui manava
o del Hardis
que és
el segundo de a bordo
per dir-ho d'alguna manera
que són els dos
responsables
de la pel·lícula
el detall important
és que
Curtis per exemple
quan va fer
Robin Hood
les aventures
de Robin Hood
de fet
és el que va
d'alguna manera
fer famós
l'Errol Flynn
al posar-lo
a la pel·lícula
es veu que
després en va fer
4 o 5
amb l'Errol Flynn
moltes més
7 o 8
però
semblava que
no van arribar
a les mans
de pur miracle
o sigui
tu imagina't
l'Errol Flynn
que és un australià
d'aquests
que ve del camp
per dir-ho d'alguna manera
es veu que tenia
un caràcter
també de mil dimonis
i el Curtis
deixa el córrer
perquè
tenia fama
de despotar
com tants d'altres
austríacs
i
de centre Europa
l'autoprèmitger
que també es veu
que era un altre
que deixa el córrer
es van dir
amb l'Errol Flynn
és que
l'Errol Flynn
li discutia tot
i esclar
el Curtis
no estava acostumat
a això
vostè fa el que jo li dic
i s'ha acabat el brògill
el que sorprèn
precisament
és perquè
Curtis
distingia molt bé
el que podia ser
una relació
anímica
personal
del que era
l'ofici
i si a Errol Flynn
li funcionava
tant li feia
que no
que no congenies
amb ell
absolutament en res
perquè
si busquem títols
n'hi ha com 7 o 8
i amb l'Olivia Haviland
va trobar
l'Olivia Haviland
i l'Errol Flynn
i amb tots dos
va fer
un fotimer de pel·lícules
el que està bé
de Casa Blanca
també
ara potser
m'equivoco
amb el que diré
però diria
que
malgrat
es va fer així
a còrrecuita
i com dèieu
una manera així
caòtica
i tot i que reflecteix
un context
polític
complex
no em consta
que hi hagi
errors històrics
en el
en el que és
el context
de la
de la pel·lícula
i en les pel·lícules
americanes
està situada
en 1941
i tot el que he dit
és versemblant
és versemblant
exacte
que a vegades
amb les pel·lícules
després clar
té allò també
que està basada
en un nou detratre
de teatre
amb el qual
bueno i jo
a mi el que em sembla
molt
no hi ha narrades
narrades
narrades
en pel·lícules
sobretot els nord-americans
tenen
quan són
parles de política
europea
o quan
comencen a adaptar
històries artúriques
que les situen
al segle XVI
hi ha errors
a nivell històric
important
a l'edat mitja
patinen
però
moltíssim
i a més s'agafen
amb detallets
perquè el dret
de cuixa
medieval
amb la pel·lícula
aquella
El senyor de la guerra
amb el Chalton Heston
el Chalton Heston
fa ús
del dret de cuixa
com tots sabem
el dret de cuixa
existia
sobre el paper
però
pràcticament
els senyors feudals
no van
utilitzar mai
aquest dret
perquè eren els primers
que s'adonaven
que el poble
se'ls girava
en contra
però
en tot cas
tenien recursos
més subtils
i amagats
per
per fer el mateix
probablement
per fer el mateix
estic completament d'acord
però
sobre el que deies
volia afegir una cosa
que jo he estat pensant
veient ara la pel·lícula
dic
que curiós
la pel·lícula
és americana
pels quatre costats
els americans
ja abans
de la guerra
ja són els bons
sí
ja són
estan al costat
de la democràcia
i en contra
del feixisme
i aquí
és molt curiós
perquè
si això està fet
el 47
dius
bueno
és clar
es tractava
no no
és que ja
llavors ja hi ha
el sentiment aquell
de dir
eh
cuidado
marcant territori
saps?
sí sí
clar
políticament
parlant
la pel·lícula
s'estrena
amb Wilson
no?
aquest sentiment
s'està en el 42
de la Pax Americana
no?
sí
a finals del 42
però
diguem-ne que
la general
al final del 42
hi ha una estrena
per petit comitè
per dir-ho així
a Nova York
a l'inici del 43
al general del 43
clar
hi ha hagut pel Harvard
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
en aquell moment
als Estats Units
havia un debat molt intens
sobre si
als Estats Units
havia d'intervenir
s'havia d'implicar o no
en la Segona Guerra Mundial
sí sí
que va ser una cosa
molt llarga
d'aquí
que a Casablanca
Churchill i Roosevelt
s'estaven
en aquell moment
mantenint una conferència
no
a mi el que m'agrada
és el tos cínic
o sigui
el que és
el
el Renault
no
el prefecte francès
hi ha una ironia
que
la
la
la
sent neutral
el joc
Casablanca teòricament
és neutral
les imposicions
de l'estrassa
del Conrad Bate
com el Téa Ralla
com el Téa Ralla
com el Téa Ralla
imposa no
vostè ha de detenir
en l'Aslo
vostè ha de fer això
perquè clar
el
el nazi
el general nazi
vol detenir
el
el
el resistent
no
el l'Aslo
no
és
és
aquest joc cínic
que ningú és
veritablement
és a dir
el Renault realment
és bastant
més fill de sa mare
del que sembla
perquè realment
és
tant se li en fot
absolutament tot
i després
l'altre paper
que també
sembla un cínic
acabat
que un nihilista
que és el Bogart
en realitat
es demostra
que no
perquè
al final
tots dos apunten
la resistència
al final
el que fa
el Bogart
el que fa
és un sacrifici
personal
de primer ordre
perquè està enamorat
de la
de la Berman
però
admet
que l'Aslo
és qui
se l'ha d'endur
amb ell
per continuar
la resistència
és a dir
ella sacrifica
el seu
interès
idíl·lic
de personal
en prou
de la humanitat
no
és que l'argument
el guió
és molt bèstia
no
perquè és allò
a veure
es tracta
molt bé
bé
doncs
fins aquí
podríem
deixar
perquè
Casablanca
podríem estar parlant
dies sencers
i nits
simple a dir
que el repartiment
era internacional
d'americans
en el fons
ben pocs
tots seran
refugiats
europeus
i alguns refugiats
no no
n'hi havia
uns actors
d'una categoria
extraordinària
o
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
havíem fugit
d'Alemanya
cap a
cap a
Amèrica
no
i és curiós
perquè
com tots sabem
fa un paper secundari
és l'oficial
nazi
el dolent
era el que cobrava
més
de tots
per davant
del
del
Humphrey Bogart
és que
en aquella època
és tremendo això
en aquella època
havia fet pel·lícules
extraordinàries
més de 20
era molt
sempre feia de dolent
moltes vegades
però era un
tot un registre
interessant
ve de l'escola
de Max Reicher
que vam parlar
el dimarts passat
correcte
arrel de Nosferatu
un mestre
dins del terreny
aquest
de l'expressionisme
que per cert
el propi
Curtis
de tant tant
amb certes pel·lícules
curiosament
Wensters
no
el Virginia City
i totes aquestes
moltes vegades
la il·luminació
és
completament
expressionista
no és el cas
de Casablanca
però
molt bé
que se li nota
l'origen
deixem aquí
Casablanca
i tornarem
perquè
cada 50 anys
hi tornarem
a Casablanca
com a mínim
però això vol dir
que d'aquí 50
encara hi serem
escolta
molt bé
aquesta tarda
tenim la sort
de tindre
alcalde
de la nostra
ciutat
i llavors
dir-vos
que ell
una mica
per donar
un perfil teu
ets màster
en gestió
pública
llicenciat
en ciències
polítiques
de l'administració
i per no
fer-nos llarg
dir-te
que tens
una extensa
experiència
amb el que és
la gestió
municipal
en diferents
en diferents parts
o sigui
en diferents
llocs
Sant Joan de les Abadeses
aquí mateix
Sant Just
i
bé
aprofitant
que estem aquí
després també
parlarem amb tu
de la teva afició
pel cinema
però
com que
probablement
molta de la gent
que ens escolta
és de Sant Just
volia aprofitar
que teníem aquí
per
per saber
de l'ama teva
o de la teva
pròpia veu
que ets
la persona
més autoritzada
com veus
Sant Just
quin perfil
de ciutat
és
dintre
del conjunt
del conglomerat
del Baix Llobreg
i
com et sents
et donen problemes
els Sant Just
és una ciutat
bona
per treballar-hi
totes les ciutats
tenen les seves
complexitats
i les seves
dificultats
però
em considero
molt afortunat
de ser
l'alcalde
de Sant Just
perquè
les problemàtiques
que hi ha
al nostre municipi
que com diuen
els gallecs
com amb les meigues
haver-les aïles
són solucionables
des del món local
i m'explicaré
hi ha
hi ha ciutats
i ara no vull posar
noms
que tenen
unes complexitats
que superen
completament
la capacitat de gestió
que es pot fer
des d'un ajuntament
perquè han rebut
fluxes migratoris
molt ràpids
amb molt poc temps
perquè tenen
una ubicació
geogràfica
complicada
estic pensant
en ciutats
mexicanes
que estan
a la frontera
amb els Estats Units
són zones
i tantes altres
que tenen
unes problemàtiques
que sobrepassen
que encara que tinguin
el millor alcalde
o la millor alcaldessa
del món
doncs
no tenen
eines
per poder
o instruments
per poder
resoldre
aquestes problemàtiques
no és el cas
de Sant Just
Sant Just
les problemàtiques
que tenim
afortunadament
encara es poden
abordar
des del món local
això també
suposa
un plus
d'exigència
cap a l'Ajuntament
perquè
no podem
tirar pilotes fora
sovint
sempre
hem d'assumir
la nostra responsabilitat
però a la vegada
això també és gratificant
perquè
quan
dones una resposta
a un problema
i se soluciona
doncs
és una mica
el motiu
pel qual
estàs
ocupant
la responsabilitat
hi ha un teixit
associatiu
que col·labora
amb la gestió pública
sí
afortunadament
és un poble
que
malgrat una part
de la població
només ve a dormir
a Sant Just
nosaltres la tenim
identificada
al voltant
d'un 25%
de la població
té molt poc
coneixement
de la realitat
de Sant Just
totes les enquestes
que hem fet
hi ha un 25%
de persones
que no saben
qui és l'alcalde
que no saben
que a Can Ginestà
hi ha una biblioteca
municipal
o que a la bona aigua
hi ha el complex
esportiu
vull dir
som molt poc
coneixedors
de la realitat
de Sant Just
sí que tenim
al voltant
d'un 30-35%
de la població
que participa
i en molts casos
molt activament
en aquest teixit
associatiu
i això fa
doncs que
jo sempre dic
que
per un ajuntament
és un luxe
tenir entitats
que col·laborin
primera
perquè
ens estalviem
molts diners
haguéssim d'organitzar
tot el ventall
d'activitats
que organitzen
les entitats
des de l'Ajuntament
hauríem d'invertir
molts més diners
a poder-les realitzar
les entitats
estan formades
per persones
que diuen
el seu temps lliure
a canvi de res
són tasques
no remunerades
a fer que la ciutat
estigui viva
això té un valor
s'ha de posar
sempre en valor
i s'ha d'agrair
enormement
i després també
et permeten
conèixer millor
la ciutat
l'alcalde
no pot estar
a tot arreu
tampoc
l'equip de govern
i les entitats
sovint
acaben funcionant
com a corretges
de transmissió
entre la ciutadania
i
els governants
i penso que
en aquest sentit
ens faciliten
molt
llavors
com a problemes
importants
per exemple
això no ho he mirat
però
l'atur
és important
aquí
no
senjus tenim
un atur
del 5%
és d'atur
estructural
és un atur
estem
parlant
de nivells
molt baixos
els més baixos
de la comarca
i
és veritat
que
dins d'aquest 5%
hi ha un
percentatge
que és
un atur
circumstancial
de persones
que estan a l'atur
entre una feina
i una altra
però que no tenen
cap mena de dificultat
per inserir
és un atur tècnic
que no és ben bé
real
i llavors
hi ha una part
de l'atur
que és
ja més social
que són casos
que també en tenim
a Sant Just
de persones
molts cops
amb problemàtiques
afegides
al darrere
i llavors
el que intentem
és concentrar
els programes
d'ocupació
els famosos plans
d'ocupació
amb aquests
col·lectius
intentant que
no s'apartin
durant massa temps
del mercat laboral
perquè
la feina també
és una manera
que aquestes persones
estiguin actives
en tots els sentits
altres coses
com
que per
alguns municipis
són un problema
com
seguretat ciutadana
habitatge
a veure
seguretat ciutadana
el fet d'estar
al costat
de Barcelona
i tenir
un poble
amb una renta
per càpita alta
fa que
que sigui
un poble
lleminer
per als robatoris
de domicili
no estem parlant
en cap cas
de problemes
de seguretat ciutadana
que impliquin
un risc
per la integritat
física
de les persones
no és violència social
no estem parlant
mai
de casos violents
però evidentment
a ningú li agrada
que li entrin
a robar
casa seva
i en aquest sentit
sí que
malgrat els esforços
que estem fent
des de la policia local
en posar càmeres
de seguretat
en augmentar
efectius
en augmentar
també sistemes
de tecnologia
que ens donen
molta informació
doncs
periòdicament
ens trobem
que hi ha bandes
que operen
no sent just només
sinó a tot l'entorn
a tot arreu
i que van
van anant cops
cops
fins que no
acaben sent
desarticulats
i això
ens hi trobem
periòdicament
ara portem
uns dies
amb alguna excepció
de relativament
calma
però és
com un
electrograma
que va pujant
i baixant
molt bé
tens
alguna pregunta
concreta
no
i el que volia dir
perdona
abans
és que
una mica la sort
de Sant Jús
una mica la sort
de Sant Jús
a diferència
d'altres pobles
o ciutats
del nostre entorn
és que
és que
aquí
durant molts anys
vam tenir
una cimentera
molt important
que era la
Samson
que una mica
va ser com
una barrera
per aquests
creixements
tan ràpids
urbanístics
que es van produir
en altres municipis
del nostre entorn
de l'àrea metropolitana
de Barcelona
que van determinar
molt la morfologia
urbana
de la ciutat
en els anys 60
avui per exemple
veiem unes imatges
de Bellvitge
de com es va
començar a construir
en ben pocs anys
va ser un creixement
brutal
molt ràpid
poc planejat
i això
d'alguna manera
ha condicionat molt
el funcionament
de la ciutat
en aquest cas
de l'Hospitalet
aquí
la sort que vam tenir
és que
aquesta
protecció
que en el seu moment
va ser la Samson
doncs va permetre
que els creixements
que es van produir
a Sant Just
exceptuant dos
però la
la major part
del creixement
que es va produir
a Sant Just
ja fos
en període democràtic
ja
en lleis d'urbanisme
que això implicava
doncs
que els creixements
havien d'anar
acompanyats
de zones verdes
d'equipaments
posteriorment
d'habitatge
de protecció oficial
en definitiva
van
hem tingut la sort
de poder fer
un creixement
de ciutat
més racional
i més adaptat
a les necessitats
dels ciutadans
i ciutadanes
i aquesta és la gran sort
que ha tingut
Sant Just
ha crescut
perquè tot l'entorn
metropolità
ha crescut
però amb més qualitat
però ho ha pogut fer
d'una manera més
pausada
i més reflexionada
jo he quedat sorprès
pel baix índex
d'atur
un 5%
realment
hi ha barris de persones
que tenen el 12-80
no no
però per això
dic que
quedo molt sorprès
per això
i el tema
doncs vivenda
aquest és el principal problema
de Sant Just
malgrat
els anys 80
ja vam tenir
uns governants
bastant visionaris
que van veure
que
que l'habitatge
era un problema
perquè Sant Just
hi havia molta zona
d'habitatge allà
que és
més car
hi havia
poc habitatge
plurifamiliar
que és el més assequible
i
aquests
governants
que vam tenir
els anys
finals dels 80
principis dels 90
doncs ja van
anticipar-se el problema
van crear
una
una eina
d'un instrument
fonamental
que ha estat
Promunsa
que és l'empresa municipal
d'habitatge
i ja des de
principis dels 90
doncs es va començar
a construir
quan ningú ho feia
molt habitatge
de protecció oficial
fins al punt
que a dia d'avui
en un parc
d'habitatges
de 7.800
habitatges
1.200
són de protecció
oficial
estem parlant
d'un rati
d'un percentatge
molt alt
i gràcies
a aquesta aposta
d'aquests 1.200
habitatges
s'han anat fent
any rere any
no es fan
d'un dia
per l'altre
doncs
molta gent
de Sant Just
ha pogut
continuar
vint a Sant Just
malgrat no tenir
una renta
molt elevada
i d'aquesta manera
hem pogut
mantenir
una certa
diversitat
en un municipi
una certa diversitat
social
en un municipi
que de no haver estat
per aquesta política
d'habitatge
fàcilment
s'hagués pogut
convertir en
un
Orange County
de Los Angeles
ja
home
del que no hi ha
dubte
és que Sant Just
té una imatge
al Baix Obregat
i jo crec que a Catalunya
de punt residencial
de població
amb un determinat nivell
a més a més
estable
també
d'un lloc
estable
és veritat
que hi ha
moltes cases
amb jardí
i el fet
que hi hagi
hagut
molta gent famosa
que ha vingut
a viure
a Sant Just
ha accentuat
aquesta visió
que es pot tenir
des de fora
però la realitat
és que
juntament
amb
aquests barris
així més
de ciutat
jardí
hi ha un
Walden
que agrupen
un sol edifici
mil persones
que no és poca cosa
i també tenim
dos
de Ricard Bofill
correcte
o dos barris
com és el barri nord
i el barri sur
que es van fer
en els anys
60-70
en aquella època
del desarrollismo
més popular
més popular
o en definitiva
i amb aquests creixements
als anys 90
molt d'HPO
doncs
s'ha pogut
és una ciutat
molt més diversa
que potser
la imatge
que projectem
exteriorment
el tema Walden
està controlat
ja
tot el tema
perquè hi havia
tot de despreiniments
l'edifici
va tenir
se'n va parlar
molt
aquí davant
d'aquests estudis
viu
un exalcalde
que és en Lluís Segura
el tiet
per cert
de la Clara Segura
de la Clara
que va haver
de prendre
la decisió
en el seu moment
de si declarava
anar en ruïna
o no
el Walden
estic parlant
ja us ho diré
de memòria
i potser m'equivoco
crec que era
l'any 88
o 89
és quan
queien rajoles
per tot arreu
sí, sí
va estar
als mitjans
de televisió
i això
ho recordo perfectament
i en el ple municipal
hi havia grups
que defensaven
que es declarés
la ruïna
i
s'enderroqués
eren visibles
les xarxes
per evitar
les rajoles
no
l'alcalde
l'alcalde
Lluís Segura
el qual jo
et miro moltíssim
va decidir
prendre una decisió
molt arriscada
que va tenir
un cost elevat
a nivell econòmic
a nivell de desgast
polític i personal
de mantenir
el Walden
i gràcies a aquesta decisió
doncs
mil persones
de Sant Jús
que no són persones
en la gran majoria
de casos
de renta alta
doncs
poden continuar
vivint
al seu municipi
en un edifici
que a alguns
els agrada molt
a altres
no els agrada gens
això de sempre
mira
si més no
és singular
és molt singular
en tot cas
l'escaïlai
de la ciutat
perdria
un factor
un element important
jo crec que avui en dia
seria inexplicable
el Walden
Sant Jús
perdó
sense el Walden
però
però no us penseu
que en el seu moment
la moneda
va estar
que podia cabre
cap a una banda
o cap a l'altra
bé
ja que estem aquí
hem de posar en valor
també
Can Ginestà
ah
sí
equipaments municipals
entre els quals
hi ha aquest estudi
nosaltres estem
molt
molt contents aquí
ens sembla
una zona
molt maca
i Can Ginestà
entre altres
coses
al barri
la biblioteca
Joan Marguerit
que també és
un il·lustre poeta
que Sant Justenc
sí
i una persona
que no només
estava empadronat
a Sant Jús
sinó que feia molta vida
Sant Jús
una persona
que era molt estimada
perquè era molt fàcil
trobar-la comprant
al mercat municipal
o passejant
ara quan era més gran
pels carrers
de Sant Just
sí
i era una persona
accessible
i per això
doncs
quan es va morir
doncs
molta gent
va penjar
les portes
les porteries
a casa seva
poemes
d'en Joan Marguerit
d'una manera
com un reconeixement
espontani
i jo crec
que molt
em consta
que per la família
va ser molt emotiu
i ja que som
en un programa
de cinema
hi ha algun moviment
de cinefília
a Sant Jús
algun cineclub
ja la teniu
que fan
han fet
cicles
de cinema
de documentals
també
darrerament
estan fent
documentals
i cinema català
també
en el marc
del cicle Gaudí
i
el que ja no tenim
és cinema estable
recordo que
hi havia un cinema
que era el cinema
Texas
que estava a la carretera
Reial
no sé si el coneixeu
ara mateix
hi ha un supermercat
que és el Condis
i tant
jo encara recordo
perfectament
que vaig assistir
a l'última sessió
el Texas de Barcelona
també està tancat
també està tancat
quina pena
perquè era un cinema preciós
i el d'aquí
doncs
me'n recordo molt bé
que vaig assistir
l'últim dia
abans que el tanquessin
amb el meu pare
vam anar a veure
Good Morning Vietnam
i el guia
del desfiladero
que era una pel·lícula noruega
que va guanyar
l'Òscar
a la millor pel·lícula
estrangera
ara no sé
si era el 88
o
sí, sí
realment
ha de ser per aquí
ha de ser per aquí
perquè
Good Morning Vietnam
diria que va guanyar
Òscar a la millor pel·lícula
sí
88 em sembla
l'any no el recordo
però
evidentment
és per aquí
que es deuria tancar
jo recordo
jo ha de tenir
10 o 11 anys
recordo
ha venat
en alguna ocasió
jo assistim al meu pare
a veure aquestes dues pel·lícules
escolta
i l'afició al cinema
com es va iniciar
com es va iniciar
a casa meva
els agradava a tots
el cinema
des del meu avi
els meus pares també
llavors a mi de petit
em va marcar molt
Cinema Paradiso
que és una pel·lícula
que després de gran
l'he vista
un altre cop
i dius
no n'hi ha per tant
però en aquell moment
a més em vaig sentir
molt identificat
amb en Toto
perquè a mi de petit
m'agradava molt
el cine
i
a casa meva
teníem aquest
totxo de llibre
que era
la història dels Oscars
i
durant molts anys
jo
volia ser director
de cinema
què dius
un gran admirador
de l'Steven Spielberg
i m'agradava molt
i
no ho sé
sempre m'ha
sempre m'ha tret
el
i has fet
com a aficionat
has fet
has filmat
alguna cosa
no
no
no
després l'afició
aquesta ja em va
es va anar
moderant
amb el pas dels anys
però
però sí
de petit
me'n recordo
que miràvem
moltes pel·lícules
un ofici de boixos
que li preguntin
al Michael Curtis
sí
sí
realment
sí
sí
sí
perquè
és bastant imprevisible
en quant a resultats
i
descompte
té que ser molt complicat
dominar
jo
quan veus
aquells
aquells equips
de centenars
de persones
les grans produccions
i això
dius
bueno
però
aquest director
sabia tornar boig
per força
jo vaig estar
el dissabte passat
veient de nou
que ja
ho vam comentar
aquí fa uns dies
vam comentar
Apocalipsi 9
i el dissabte
veient la sort
que la van fer
a la filmoteca
aquesta veus
hagués pogut venir
perquè la tinc
més fresca
aquesta pel·lícula
escolta
és que veus allò
i dius
mare de Déu
sí
sí
el que vola
però és que
encara que només
hagués fet
aquesta pel·lícula
en tota la seva vida
i mira tot el que ha fet
els padrinos
dràcula
és espectacular
és la bíblia
els padrinos
són la bíblia
del cinema
sí
però segurament
la complexitat
d'Apocalipsis 9
ah no
vam estar parlant
bastament del tema
de l'Apocalipsis 9
padrinos
és com més
més lineal
és una història
com més
va haver gent que
bueno
el Martin Sin li va agafar
un atac
de cor
i el
i el Copola
un atac d'ànsia
que també el va deixar
fora de joc
durant
el Marlon Brando
explicava
anys després
que ja havia començat
que va ser
una convivència
molt complicada
amb aquella pel·lícula
sí
perquè va dir
tres setmanes
i jo no faig
ni un dia
més de tres setmanes
i el anava entabanant
el
el Copola
li anava a dir
van estar cinc dies
parlant del personatge
i clar
i aleshores
el Copola
es va adonar
que el Brando
es va presentar
tal qual
o sigui
ell pressuposava
que ja s'havia llegit
el guió
i sobretot
que s'havia llegit
la novel·la del Conrad
del cor de les cerebres
i tant
doncs ni una cosa
ni l'altra
i el que va estar fent
durant aquests cinc dies
és anar-se preparant
per interpretar el paper
perquè
perquè va ser filipines
no?
sí
van ser filipines
efectivament
efectivament
i així doncs
quines pel·lícules
t'han marcat
a banda de
naturalment
cinema paradissó
mira a mi
hi ha una que em va agradar
molt
que és
El secreto de sus ojos
que és una pel·lícula argentina
que surt en Ricardo Darín
ah sí
a mi m'agraden molt
les pel·lícules
enrere fons polític
i aquesta és una
una mica com
dèiem Casa Blanca
no?
una història romàntica
d'una atracció
més o menys explícita
entre en Ricardo Darín
i la protagonista
de la pel·lícula
que ara no me'n recordo
com es diu
i en el context
de la
de la història
d'Argentina
dels anys
tan durs
de la dictadura
primer del final
del peronisme
dels anys
de la segona dona
del peron
la
no l'Eva Duarte
sinó la
ai
com es diu
senyora
ja em sortirà
la
la segona
vídua
del
del peron
com ja comencen
aquests
moviments
parapolicials
de represors
i finalment
desemboquen
amb la
directora
dels tres coronels
i la veritat
és que és una pel·lícula
molt
molt maca
i al final
té un gir
boníssim
no sé si no l'heu vist
us la recomano
jo no l'he vist
la tinc un pèl oblidada
però
sí
segurament sí
la que sí he vist
és aquest any
l'Argentina 1985
que la presenten
als Oscars
com a
millor pel·lícula
de parla
no anglesa
i realment
és una pel·lícula
política
en la que
escolta
cosa que
aquí per exemple
per mi
no s'ha sabut fer
gairebé
una pel·lícula
del franquisme
i tal
allí
escolt
allí surten
els personatges
amb nom i con nom
i tal
perquè
Soragoyen
va fer el reino
però tu tenies
que adivinar
o sigui
si tu ets d'aquí
i ja coneixes
com ha anat la cosa
aquí
dius
sí
aquest deu ser
Zaplana
aquell deu ser
tal
però
però
queda amb una ambiguïtat
perquè aquí hi ha una por
hi ha por
evidentment el Soragoyen
i encara
quan va fer el reino
doni-do la valentia
que va tenir
perquè evidentment
es cobreix molt
aquí la indústria
la indústria del cinema espanyol
és petita
i hi ha por
els argentins
subtils represàlis
han sigut molt bons
vaig recordar
també del Darín
el Capitán Koblach
ah sí
Koblach era?
sí
Koblach
sí
sí
és una història
d'amor
però reflecteix
molt bé
l'ambient
de l'Argentina
de la dictadura
això és com
nosaltres
bé
nosaltres
el cinema espanyol
en general
que quan va venir
la democràcia
van començar
a fer pel·lícules
de la guerra civil
que semblava
que no hi havia
pràcticament
un altre tema
doncs els argentins
des que gaudeixen
evidentment
de molta més llibertat
no paren
de tractar
el tema
evidentment
de la dictadura militar
però a més a més
bastant bé
a mi
sí sí
m'agrada molt
molt directe
sí sí
molt explícitament
molt bé
i llavors
els temes
diguem
que et porten
cap al cinema
actualment
o ets de plataformes
o
mira
abans era molt de cinema
moltíssim
quan estava
a la universitat
o
quan era
solter
o no teníem fills
doncs anàvem molt al cinema
és veritat que
des que tenim
tinc dos nens petits
i ara
doncs
m'he abonat més
a les plataformes
intentem
la meva dona
un cop
cada mes
és una forma
d'estar al dia
també
però
però
clar
ja no podem anar
amb la freqüència
que anàvem abans
llavors
ens hem hagut
de reciclar
i
molt bé
Joan
moltíssimes gràcies
per estar aquí
amb nosaltres
a vosaltres
la dictadura
del temps
és inexorable
és una altra
i
bueno
jo diria
que
hem de repetir-ho això
molt bé
perquè penso
que és interessant
tot el que puguis dir
i
també
és interessant
tu