Cinema sense condicions.
Bona nit. Bona nit. Aquí estem com cada dimarts. Amb una convidada, que és la Colcó Bernat. Amb una convidada.
Us dic que espereu un moment, que tenim un petit regal per començar el programa. Endavant, Coco, quan vulguis. Hola, què tal? Bé, perfecte. Oi que tenim preparada alguna coseta? Sí o no? Sí. O com ho tenim? Sí.
Com ho tenim això, aviam? Un poemeta, o no? Sí, si queréis os leo un poema que escribo poesía y que está relacionado con Antoine Duanel y la Nouvelle Vague y François Truffaut y Jean-Pierre Léo. Vinga, i ara et presentem, llavors, va, la presentació que sigui aquest poema, quan vulguis.
Les suivres, boulevard Beaumarchais.
« Je t'attends quelque part du côté de la rue Saint-Antoine, c'est l'automne, il pleut toujours. Ce sont les larmes de la ville, le pari perdu des villatristes de Modiano aux courses folles d'Antoine Douanel. Vers la plage, je m'arrête et observe l'horizon. Vois mon pari perdu, tu es partout et mon cœur comme celui de Douanel pour Colette vole toujours vers toi et ces sixties-là. »
Le pari perdu de Montparnasse et de Bastille, de la place Saint-Michel et du Café B, de Ginzeberg sur les Champs-Elysées. Mon pari perdu, tes larmes de pluie sur le parvis et sur tes grands boulevards. J'ai rêvé des nuits entières, Antoine Douanel m'attend, il fume une cigarette au cavalier bleu. Mon pari perdu d'où personne n'est parti.
Molt bé, bravo. I a sota la música de fons, que és dels 400 cops. Un aplaudiment per Cocó. Molt bé, Cocó, molt bé. Ens hauries d'aclarir si aquest poema ja estava escrit o l'has preparat especialment pel programa? Ja el tenies escrit. Especialmente lo escribí esta tarde. Esta tarde mismo. Oh, és una meravella, eh?
poema inèdit només per nosaltres. Me inventé en el poema un rendezvous con Antoine Duanel. Exacte, i hem anat fent un repàs i un camí per molts llocs de París. Els de París, dels que ell segueix perquè arriba també al mar, que parla del mar, que recorda el París perdut, i llavors els trossos de París que ell recorre quan fuma el cigarrer. Doncs millor presentar
La millor presentació que avui tenim aquí, com hem dit abans, la Coco Bernard, que ja es veu que és francesa, que ens parla del Nobel Bac, de Trifó i de l'Antoine Donoel. Havíem també pensat que faríem, com sempre, tres parts. Una primera part que parlaríem, doncs,
Jo proposava ràpidament, sé que la Carme i el Francesc han vist algunes pel·lícules que ens podrien parlar una mica, que ens aconsellen els nostres oients de veure aquests dies, però ja que estem, la idea seria fer una primera part de presentació o de veure, ara us explicaré el que jo sugeria, la segona part seria Coco Bernard parlant del Trifó, de la Nobel Vaga, etcètera, i l'última part podríem comentar específicament, si tenim temps, dels 400 cops.
Jo, d'entrada, mentre venia, pensava que ja que aquest any hem acabat un any i ara comencem un curs nou i hem deixat enrere el 2013, pensava quines pel·lícules podríem esmentar perquè els nostres oïdors, les que no hagin vist, es puguin recuperar, sigui amb CDE, sigui a través de les biblioteques que actualment proliferen moltíssimes pel·lícules,
I volia fer ràpidament, per destacar-ne algunes, a més que penso que vosaltres, que també moltes les hem opinat, les hem comentat aquí a la sessió, diríem, al programa, i pensava, per exemple, a finals d'any passat vam estrenar, de l'altre any, vam estrenar Deoxido y Hueso, que ens va agradar molt. Jo no sé si va veure la sessió... Una pel·lícula francesa. Una pel·lícula francesa, també.
No sé si recordeu Les Sessions, no sé si aquí algú la coneix, és una pel·lícula d'un paralític, diríem, complet, total, que es vol iniciar sexualment i té una terapeuta. Ah, sí, ja sé quina és. Una pel·lícula molt interessant, Amor, la vam veure al gener, del Haneke, de Màster, que a mi no em va agradar tant, però al francès hi va agradar molt, també és del mes de gener. A mi també em va agradar, a mi sí.
Lincoln és també de l'Spielberg, que és de principis de gener, finals de gener, principis de febrer. Janko Desencadenados del mes de febrer, Searching for Sugar Man, que jo l'he vista ahir, la vaig veure ahir i vaig quedar impressionat. Jo l'havia comentat aquí en el programa. Sí, però no l'havia vist. Llavors ja està. No, no, perquè està bé l'opinió del Joan.
jo el que deia és que a mi m'ha passat que fent aquesta reflexió vaig veure que aquesta no l'havia vista estava amb DVD, la tenia amb DVD i la vaig veure i vaig quedar absolutament impressionat a Porta Fria, que vam tenir l'oportunitat de portar aquí el seu director, el Xavi Puebla La Caza, que també va ser motiu de molta discussió i tant, podem tornar quan vulgueu Tom Boy, si us recordeu que és de pel·lícula també francesa, que anava d'una nena que volia ser noi etcètera, és molt interessant
El juny ja van estrenar Hannah Arendt, una pel·lícula alemana molt curiosa. El juliol, La mejor oferta, aquesta pel·lícula, en fi, Mood, Mat, és una pel·lícula interessantíssima, del mateix que li agrada tant al francès, que és del mateix director de Tech Shelter. La vida de Adele és una pel·lícula que ha portat polèmica també, perquè és una pel·lícula francesa que va guanyar a Festival de Cants, etcètera, etcètera.
Una pel·lícula espanyola que ha passat bastant desapercebuda, i en canvi penso que és una pel·lícula que val la pena destacar pels nostres oïdors, és Estocolm, del Rodrigo Sorogoyen. És una pel·lícula, em sembla que basca, feta amb financiació popular, molt interessant. Jo penso que és una pel·lícula digna de ser a veure. I de l'última època ja, afegirà un altre títol, a mi pel cap, Blue Jasmine, Una família de Tòquio... Blue Jasmine, que en particular l'aquest...
Blanchett. Blanchett li han donat el Globus d'Or. Premi, el Globus d'Or, ahir o abans d'ahir. Merecido, merecido. Sí, sí. Perquè és extraordinari el paper que fa amb aquesta pel·lícula. T'estàs deixant Stoker, clar. M'estic deixant Stoker perquè a mi m'agrada tant, però bueno, entenc que... Això dic que afegiu vosaltres aquelles pel·lícules que us sembli que els uïdors pot ser interessant de recordar. Hi ha moltes. Cadascú de nosaltres hagués fet una.
una llista diferent suposo és molt fort el que diré ara però a més a més estan aquí Cocó perquè he estat revisant les estrenes dels últims mesos i encara no sé per què volia trobar una explicació però encara no l'he trobada fa molt de temps que no veig cinema francès molt de temps l'última crec que va ser Holy Motors La vida d'Adèle no l'has vista? no, per exemple aquesta no l'he vista tienes que ver La vida d'Adèle que es una de las mejores películas francesas que se han hecho los últimos años
y que han salido aquí, en este país, porque creo que la respuesta la tengo. Si no has visto más pelis francesas últimamente, es que no salen las buenas pelis francesas. Hay muy poca distribución de las buenas películas francesas. Se estrenan pocas, es vital.
ni hi ha 3 o 4, eh? Òxido i hueso, tomboy no és freqüent la vida d'Adel no és freqüent amb l'escassitat que n'ha citat doncs per això tenim aquí a Cocó perquè ens vagi destacant aquestes pel·lícules i a veure també si les podem veure d'alguna manera
Me da mucha pena ver que el cine francés que sale aquí, sobre todo el cine comercial o el cine que tiene palmas de oro, que tiene premios. Hay un montón de buenas pelis francesas porque vivo aquí, pero miro lo que sale en Francia y sale un montón de pelis buenas. En aquest aspecte el mateix que...
pel cine francès, com tots els altres, perquè el que mou el cinema al final, que arriba a totes bandes, és la comercialització. I aquest problema el té el cine francès i el té a qualsevol país. De fet, nosaltres també el tenim. Un cine espanyol no acaba de sortir a fora, no arriba, no es coneix. Per exemple, aquesta pel·lícula Estocolm, que penso que si no l'heu vista val la pena. Jo no l'he vista, no. Val la pena. És una pel·lícula que va passar més o menys desapercebuda, és d'una gran qualitat i crec que no arribarà massa, no tindrà massa recorregut fora d'aquí, eh?
Pues es muy triste. El cine europeo está muy mal. Tenemos todas las películas americanas y el cine europeo se queda ahí. Es cierto. Tot i així que se'n produeixen tantíssimes en aquest moment. Tantíssimes que és un moment d'una grandíssima oferta.
Amb aquesta primera part parlem, si vols, Carme, del que has vist tu, del que creus tu que val la pena recomanar als nostres joïdors. Jo he vist l'última dels Cohen, he vist de tal padre, tal hijo d'un japonès i una xinesa que és una vida senzilla. La que vulgueu la comentem.
Una vida sencilla jo només he vist la que vulgueu. Si vols comentem la de tal padre tal hijo, que tu sí que l'has vista, i podem compartir. Quina, quina? De tal padre tal hijo. Aquesta és una pel·lícula japonesa del Coreo Eda, que no sé si recordeu, jo només he vist d'ella Milagro.
que és aquella pel·lícula de dos nens que viuen... Els pares estan separats i cada nen viu amb el pare i l'altre viu amb la mare i decideixen trobar-la quan s'inaugura el tren perquè veuran passar el tren bala. I és una pel·lícula, jo la recordo, d'interpretació extraordinària i que està basada en un tema de família, que aquest també, per tant, de ser una temàtica que li agrada a aquest director...
I l'altre que he vist, que jo no l'he vista, sobre uns germans que són una història real d'uns nanos... Us parlo sempre d'aquesta pel·lícula, Carme. Nadie sabe. Nadie sabe, exacte. Allò és una cosa impressionant. Jo encara no l'has vist ni una ni l'altra. Jo no l'he vista, per això jo... És d'aquesta que... Sí, la història és d'una mare que deixa quatre nanos, que és una història real per l'ho vist.
I llavors és com sobreviuen i el problemàtic. Per tant, és un home interessat en la problemàtica familiar. Exacte, això t'anava a dir. Sempre parla, pel que tu saps, no només de la família, sinó de la descomposició familiar, com fa Nadie Sabe? Pregunto. No ho sé. A la pel·lícula de tal pare de l'hijo sí que parla de la família. La història és dos matrimonis molt oposats de nivell social, cultural, i de formació, i de tarannà,
que quan tenen dos fills que tenen 6 anys que han nascut el mateix dia i l'hospital els avisa que han intercanviat els nens i llavors aquí neix la problemàtica la problemàtica de si tornen i intercanvien els nens i cadascú es queda amb el nen de sang
És a dir, que es qüestiona una vegada més el paper i la funció de la família. No només de la família. En aquest aspecte està vist des de l'òptica, sobretot de pare. No està vist des de l'òptica de mare. Això és molt interessant. És molt interessant perquè l'òptica de pare, i això està molt ben vist, crec que és el millor ben vist per part del director, perquè l'òptica de pare...
sí que prevaleix ideològicament el seu concepte vital, està per sobre la idea de sang que la idea de criança, que és l'altre contrapunt. Llavors aquesta història és com barreja aquestes dues visions.
té un punt una mica estereotipat les dues famílies una és la família rica la família elegant i la família de gran nivell social i l'altra és la família modesta senzilla
Però que el pare a la vegada, o sigui, tenen un paper diferent, mentre que el pare de classe social alta està absolutament preocupat per la feina, pel treball, i és a dir, que tota la seva energia és guanyar diners. L'altre, que és un senyor de classe més aviat modesta i tal, té una intervenció o una preocupació pels fills que l'altre no té. I aleshores, clar, els mateixos nanos noten aquest fet i això desencadena encara un conflicte que es va agreujar d'alguna mesura.
i l'òptica està ben vista perquè si fos òptica femenina seria completament diferent aquí he optat per l'òptica masculina que és al final l'òptica que condueix les societats en aquest moment encara i és una òptica que aquest problema és factible tal com està descrit a la pel·lícula que sigui revisat tal com està descrit a la pel·lícula ja no dic com acaba perquè la gent l'ha d'anar a veure
malgrat els estereotips de tot el forma en què condueix fins al final és una forma molt intel·ligent i molt ben vista l'altra cosa que és extraordinària és la interpretació dels nens que ja era molt bona
a la pel·lícula Milagro, aquesta que us deia jo, del Trembala, que jo la dels nens de... Nadie sabe, quan la vegis ja veuràs, també. Impressionant. Vull dir que deu ser molt bon director de criatures. Molt bon director de criatures, perquè els nens en aquesta, i en l'altra que jo l'hi he vist, que no n'hi he vist cap més, ho trobo excepcional. I aquesta pel·lícula...
La càmera és molt bona, tracta molt bé els nens, apropar-se amb ells, la visió, com s'allunya, com s'aprova...
Tot i que per nosaltres és llunyà perquè el tarannà d'una cultura com la japonesa no és la pròxima a nosaltres, en canvi la problemàtica és general, la problemàtica universal, per no dir eterna, perquè es pot donar en un context o un altre, però la problemàtica està molt ben vista. Em sembla també quan vaig comentar la pel·lícula, que en algun moment va fer la presentació, ens va fer un passe de premsa, em sembla recordar,
vaig dir que m'havia passat, que és veritat que em va passar quan vaig dir la pel·lícula, que havia fet una relació amb Paris-Texas, si no recordeu que és aquella pel·lícula d'Amin Wenders, que hi ha un senyor perdut al mig del desert i que només de mirar descobreix que hi ha un fill pel mig i que la seva dona, per entendre'ns, hauria d'assumir el fill, que aquest fill està en mans del seu germà i no pas en mans de la mare.
En aquell moment recordo que era, devia ser als anys 70 aproximadament, una pel·lícula dels anys 70, si no recordo malament, la provada que es va plantejar la mateixa. És a dir, què ha de fer? Què pesa més? La sang en alguna mesura o pesa més l'educació? Pesa més la convivència? La criança. La criança. És fer créixer el nano en un entorn que és el teu.
I és veritat que, en el fons, d'alguna manera, a mesura que va avançant la pel·lícula, diu el contrari que deia Paris Texas. És a dir, Paris Texas es queda en una versió, i jo diria que aquesta pel·lícula, en el fons, es queda en una versió possiblement més femenina, i que penso que és més realista.
Vinga, podríem continuar parlant, perquè la comparació entre aquesta pel·lícula i una família de Tokio també seria interessant. Sí, perquè té un punt d'ozo aquest. Aquesta pel·lícula, hi ha un moment que surt el nano té una àvia que viu a la manera tradicional. I em va fer gràcia perquè torna a agafar la càmera, saps que l'ozo agafa la càmera de molt a prop del terra perquè la cultura japonesa tradicional viu amb el katami i viu més arran de terra...
Sí, però jo deia una família de Tòquio. Una cosa és els contes de Tòquio, de l'Ozo. Sí, però jo estic parlant de l'Ozo. Jo crec que aquesta s'acosta... Hi ha un trosset que li fa... Més al cinema clàssic, diguéssim. Sí, perquè li fa una certa... Una certa...
consideració o un record o alguna cosa. Un homenatge. Bueno, no sé si és tant com una referència. Una referència. El que passa és que tinc aquesta sensació... I aquell trosset de l'àvia, d'aquest trosset de l'àvia, a mi també em va fer pensar en l'ozo. En l'ozo, eh? El tros de l'àvia, jo recordo que l'ozo és tan potent que l'altre no igual. No, clar.
que una família de Tòquio està molt bé a mi m'agrada molt la pel·lícula però confieso que quan vi el trozo de l'abuela en la barandilla aquello té una força que en el cas d'una família de Tòquio no té però Coco tu saps que una família de Tòquio està basada és la mateixa història que contes de Tòquio de Tòquio monogatari i aquella pel·lícula és impressionant una cosa que sí que fa gràcia i és el que deia també la Carme en el sentit d'aproximar dues pel·lícules diferents és que
En el fons, dono la sensació que als japonesos el tema de la família és un tema important i els interessa, perquè en totes les pel·lícules aquest tema és el que està a primer terme. És a dir, tant amb la família de Tòquio, que la vam veure, com els cuentos de Tòquio, com aquesta que acaba de dir ella, en què veus que la família és el nucli central de la pel·lícula. I la problemàtica, curiosament...
És una problemàtica universal, perquè aquesta és una problemàtica, com la problemàtica dels nens del Milagro, que són dues parelles separades, i els nens el que voldrien és que els pares tornessin, i clar, és un impossible el que estan volent els nens des de la seva infantesa, no? I està molt bé vist, i això sí que és universal.
Vull dir que, curiosament, unes cultures tan diferents i un tracte tan diferent, la reverència, el contacte de coses diferent com és el del japonès i l'occidental, tan diferent, en canvi la problemàtica, dius, la problemàtica és de fons és la mateixa.
Jo us puc parlar breument perquè s'acaba ràpid, tot i que la pel·lícula dura dues hores i mitja o així, de Dermedicus, del metge, l'adaptació de la novel·la del Noah Gordon, una pel·lícula entretinguda, no t'avorreixes en cap moment, ara, precisió històrica, no la busquis.
precisió històrica i respecte al que seria una mica un desenvolupament d'intentar que les coses coincideixin científicament, històricament però si està ubicada al segle XI d'això és una bogeria però la novel·la li deu passar sí, clar, està agafat de la novel·la el que passa és que una novel·la de mil pàgines està feta en dues hores i mitja per tant, les bestieses que es cometen encara són més grosses es veuen més clara ara la pel·lícula no t'avorreix en cap moment això s'ha de dir
Jo diria que és com una mena de resposta o d'intent de la indústria alemanya, perquè a la fi és una pel·lícula europea al cinema de Hollywood. El que passa és que potser hauria d'intentar jugar unes armes una mica diferents, perquè juga amb les mateixes armes. Sembla que estiguem veient...
Un Peplum d'aquells, que no és un Peplum exactament, però una pel·lícula d'aquelles de gran producció dels anys 40 de Hollywood, no? On no importa res en absolut, sinó només l'espectacle, no? I està bé, està bé, vull dir, no et deixes d'estar pres allà mirant la pantalla en cap moment, però...
acabes sortint de la pel·lícula i ja dic, no saps si riure o plorar o què fer exactament. Per tant, s'ha de veure, però bueno, vigileu després, no aneu dient als amics que sí que ha après molt d'història. No, heu vist una pel·lícula entretinguda i interessant. Ui, quin sorollet hem sentit, no ho sé, alguna cosa, algun missatge o alguna cosa cantat aquí del Facebook. És que estem connectats al Facebook a tot arreu.
I l'altre que jo he vist que és una via sencilla és xinesa. És d'una directora, l'Anne Uhui, que és de Hong Kong. Té formació anglesa també, de cinematogràfica i tal. I és una pel·lícula molt curiosa. No l'he vist, no l'he vist. A veure, jo la vaig trobar una pel·lícula excel·lent perquè...
És una pel·lícula que era molt difícil d'encertar. La història és... Viuen a Hong Kong, aquell món... Va anar a dir espantós, però aquell món espès, dens, perquè té una densitat de població i una...
i una forma de viure... Com una mena de Blade Runner, per entendre'ns, però... Actual. Exacte, sí, sí. I llavors és la relació entre el personatge masculí, que és un productor de cinema, de cinema de gran format, d'acció, i la seva minyona, que ha estat de minyona durant...
no sé, 50 o 60 anys a la casa dels seus pares, i al finalment ella el cuida amb ell i es posa malalta. I quan es posa malalta, ella decideix que se'n va a una residència. I aquesta és la història. I llavors, sorprenentment, els dos estan sols, i sorprenentment, ell...
li surt de dintre del seu sentiment que l'ha de cuidar i que ha d'estar per ella i llavors la descripció de la residència on està com ell va i ve, com li porta les coses la dignitat que ella amb la que ella viu tot allò i la relació entre ells dos que és realment una història senzillíssima està extraordinàriament ben explicada
Perquè podria ser una cosa, un panfleto, i podria ser una cosa explicada així, diries. I amb això has muntat una pel·lícula, bueno, ha muntat una pel·lícula extremament ben muntada, amb una interpretació d'ells dos, sobretot de la dona,
Una interpretació fabulosa, perquè a més és de primers plans, d'un moviment de càmera que està amb ella amb els seus ulls, la seva mirada i el seu comportament de dona malalta que esdevé fràgil quan és una dona sentimentalment potent. Llavors és bonic perquè et fa pensar que els sentiments que s'acaben freguant dintre el cor humà
i inclús els que els té no n'és conscient que estan allà dins, que és una mica el que li passa a ell. Ell és un home d'acció que va i bé, que ell li posa els menjars, que li col·loca tot perfecte i com qui diu, no està ni present la seva presència, ni la té en compte. I quan passa alguna cosa, alguna cosa hi havia dintre d'ell que fa que la cuidi, sorprenentment.
Quina subtilesa, no? Sí, i això és extremament subtil. Doncs em sembla que a part d'aquesta, el fantàstic comentari, m'agrada molt, doncs també has vist aquesta altra pel·lícula. Sí.
Bé, es veu que té a veure, perquè interpreto el que esteu fent dels coes. Home, t'ho diràs? Sí, sí. Té a veure, jo ahir, perquè em van dir que tenia alguns punts en comú, però clar, jo no només he vist la que comentaré ràpidament ara, que és Searching for Sugar Men. Sí, sí.
Al moment de fer la llista em van dir que era una de les pel·lícules més bones de l'any, en un documental famós, que va guanyar l'Òscar el 2012. I és que no sé si és ben bé un documental allò, però té format de documental. En qualsevol cas, la història explicada ràpidament és que estem a finals dels anys 60 i dos productors de Detroit queden fascinats per un misteriós cantant que es diu Rodríguez,
Li graven dos discos, aquests discos pensant ells, aquests productors, que ell es convertirà en un dels grans del folk, que és una cosa que està de moda en aquest moment, però l'èxit no va arribar mai. El cantant va desaparèixer amb el rumor que s'havia suïcidat davant de l'escenari.
i, entretant, un disc va arribar a Sud-àfrica, fortuitament, i, a més a més, el porta una noia i porta una còpia clandestina, és a dir, se'n fan allà una còpia clandestina i comença a escampar-se per tot Sud-àfrica, en l'època de l'aparteit, aquesta música d'aquest senyor. El disc es va anar passant, per tant, de mà en mà, de forma, diríem, doncs, piratejada,
I en pocs anys, Rodríguez, aquest personatge que ningú sap qui és, es converteix en una icona de la llibertat. De la llibertat, com el Serrat, per entendre'ns una mica, va ser-ho a Argentina, o el Llaco, el Raymond, ho ha sigut aquí a Catalunya durant molt de temps. A veure, molts anys després, dos dels seus seguidors, que no tenen cap informació, perquè a vegades tenen la tapa del disc i la seva fotografia, però no saben res més d'aquest personatge, es posen a estudiar, a esbrinar què se n'ha fet d'aquest personatge, què se n'ha fet d'aquest senyor.
Tothom està convençut a Sud-àfrica que el senyor es va suïcidar, que es mor, però volen saber on van a parar els diners que encara generen tots aquests discos que es van venent, qui se'ls queda. Llavors, a través d'aquest mecanisme, la pel·lícula es converteix a veure aquest documental en una mena de pel·lícula d'espionatge o d'intrigua. És de suspens, perquè és intriga. Sí, tu penses realment estar mort o no? I tu t'arriba a sorprendre que estigui viu.
Sí, sí, a tu i a les a més, perquè finalment el troben que està viu i el troben que, clar, hi ha moltes coses pel·lícules molt interessants. Una és la contrast que hi ha. Ell representa que és un home de Detroit, perquè finalment descobreixen que està a Detroit i descobreixen que és un simple senyor que treballa a la construcció. El Detroit decadent que hi ha tancat totes les fàbriques de cotxes. I és el Detroit més tèrbol i més fosc, eh?
Llavors la pel·lícula, clar, en el fons toca el tema de què és l'èxit. Guanyar molts diners? Ser guapot perquè tothom t'admiri i t'envegi? Ser envejat per tot el planeta és una cosa que realment és el que consisteix l'èxit? I clar, com que veus que és un cas real i quan amb ell el troben resulta que en el seu poble de Detroit, als Estats Units, no és ningú, és un sense sostre. I en canvi a Sud-àfrica és un mite, és un ídol, és un ídol.
El contrari és tan extraordinàriament... Perquè quan ell arriba a Sud-àfrica, el fan anar a Sud-àfrica, la gent no sap si és veritat o mentida, si és tot un muntatge o realment és la veritat.
I llavors, clar, quan el senten cantar i veuen que és la seva veu i veuen que és ell realment... Perquè a més té una veu molt peculiar, eh? Una veu boníssima. I clar, la pel·lícula és interessantíssima, el document és interessantíssim perquè va introduint al mateix temps amb totes les cançons que ella ha fet, ha composat, que no sé si recordeu... Aquí va venir, eh? Va venir i que vam tenir aquí un personatge que va anar a veure al seu festival, no us recordeu? Un xicot jove, com es diu, al...
el teu amic, el Hugo de Camps el meu amic, el nostre estudiant de batxillerat que ha fet el seu treball de recerca aquí ell ens ha explicat que aquella nit anava a continuació, al cap de dos dies anava a veure que havia estat aquí cantant és realment una cosa en el fons de la pel·lícula el que ve a dir és que no són els diners o l'èxit en última instància el que et fa feliç sinó que l'èxit és continuar sent un mateix en tots els canvis que la vida genera
Us informo, perquè si no ho sabeu, que els quatre que esteu aquí dins de l'estudi heu vist la pel·lícula, perquè ho estic veient amb els vostres ulls, i a tots us ha agradat. No sé, Jaume, Jaume. I m'encanto, m'encanto. Sí, l'has vist, tu? És boníssim, molt bona, eh? Però aquesta encara és millor, eh? Quina? Aquesta, els Germans Cohen. Ah, tu l'has vist? No l'he vist, no l'he vist, no l'he vist, no l'he vist. Bueno, no sé si és millor, és una altra cosa, eh? Mira, doncs abans sentíem el Joen Davis, diguéssim, i ara estàvem... Bueno, sentim una miqueta el Rodríguez, aquest...
El que està clar és tal com ha plantejat l'èxit o el fracàs. En aquesta és tot una altra cosa. Amb això sí que hi estic d'acord. És que aquest és el fracàs. Sense pal·liatiu. O no.
Som-hi. Clar, perquè si és important ser ric o no, o ser popular o no, que és el que tu preguntaves, allà està plantejat d'una manera... Amb els Coen. La qual, sí, no, amb els Coen es planteja... La de los Coen és molt dramàtica, perquè és un fallo total, su vida és un fall. És un perdidor. És un perdidor. Aquest no arriba a ser un perdidor. Ell és un home que viu, el del Cersei Infos y Guelman, és un...
No és ben bé un perdedor, és un que no ha trobat ben bé el camí. No li han reconegut la seva válvula. Sí, però ell en alguna mida va fent coses. Mentrestant que... L'altre, sí. L'altre no, l'altre és... És que és un personatge tan ben traçat, el dels Germans Cohen. És un personatge...
És un perdedor, claríssimament, dels que als Cohen ja els agrada. És dels anys 60 a Nova York, al barri de...
Sí, com es diu el barri tan culturalment famós De Juins, potser És que no me'n recordo Dic alguna cosa perquè no Es diu, ara no em surt el nom tampoc Ja ho diré Greenwich Village Greenwich Village És aquest barri de l'any 60 que dels cantants de folk i que
I dels intel·lectuals, i dels contraculturals, i tota la gent estaven allà. I el personatge és un personatge entre... té un potencial, té alguna força...
i té una deixadesa interior que li impedeix lluitar per quasi res que això és això és el que el fa ben dibuixat perquè no és un Bob Dylan que realment es posa amb el personatge i arrenca amb tot allò no, ell és un personatge deixat anar que dorm als sofàs de les cases dels amics que no té casa i que
es deixa anar per la vida més que conduir-se'n sobre la vida que aquest personatge d'Alcècia Farsío Armand en alguna mida ell fracassa però la condueix la vida sí, perquè es casa, té filles té fills es presenta alcalde de Detroit es presenta alcalde de Detroit no guanya però ell es presenta és molt diferent de personatge en canvi el dels Cohen és un...
La història del personatge aquest passa en tres o quatre dies. És una història d'un nano que comença amb una cançó, una cançó del personatge que representa, que interpreta, que ho fa molt bé. Sí, la que sentia Mare de Font.
És un actor extraordinari, vaig pensar, perquè ho fa molt i molt bé. I llavors és aquest deambular buscant un futur que no controla i que no preveu. Perquè, per exemple, a la seva germana li diu que llenci una caixa que té tots els seus papers.
però, per exemple, té el paper que li autoritzaria a poder embarcar-se en un bar pesquer. Vull dir que ell no fa cap previsió mai de la seva vida i la no previsió...
forma part de la seva manera de ser, o sigui que està molt ben dibuixat com a personatge, molt ben, molt bé, perquè la gran seva potència segurament és la cançó i la creativitat, aquesta creativitat del folk, el folk dur, com si diguem el folk àcid, el folk que ataca,
Jo prefereixo que deixem aquí i que passin, deixem pas amb ella perquè jo tampoc l'he vista, llavors tornarem a parlar. Ah, no l'has vista? No l'he vista encara. Només l'hem vista el Jaume i jo a Puig. Jo també, jo també. La Coco. I convèn-se quan tu vulguis.
Me gustaría recomendar una película que salió la semana pasada y que es fantástica y que es la nueva película de Wong Kar-wai, el autor de Deseando Amar, y que es una maravilla. Claro, la gente puede quedarse un poco asustada porque es sobre las artes marciales. Y yo también tenía un poco de miedo, pero pensé, bueno, es Wong Kar-wai, voy a verla. Exacto.
Y no me arrepentí porque es fantástica. No es solo sobre las artes marciales, es también sobre el famoso código de honor japonés y sobre un hombre que quiere alzarse y ser una persona buena y ser la mejor persona posible. Y también hay una historia de amor muy... así, muy...
Muy Wong Kar-wai. Siempre con poesía y a nivel visual, igual que todas las películas de Wong Kar-wai, hay que verla sobre todo para esto. Cada escena de Kung Fu es una danza. Hay una verdadera coreografía y es un gran coreógrafo japonés que hizo las coreografías.
i a nivell visual és tremendo. Hay que verla aunque sea solo para las imágenes y la música de verdad. La película que es diu The Grand Master és sobre el professor, de fet, està basada en la història del professor de Bruce Lee, i que no deixa de ser una curiositat força gran. Com diu ella, d'entrada no lliga gaire amb el director, és a dir, t'imagines una cosa...
molt estranya, dius, bueno, com pot ser que aquest senyor que ha fet aquestes coses ara faci això, no? Ara faci això, és veritat. Això que pensé jo, primero, i després, quan la ves, hay que dejarse llevar per l'atmosfera que hi ha, les imàgenes i tot, és molt el estil de Juan Carguay, sempre genial. Molt bé, molt bé. Doncs vinga, entrem en el tema que Cocó ens ha presentat amb aquesta música.
Ah, és la música de... Besos robados? Abutsuf, no? Sí, exactament. Abutsuf, New York Herald Tribune, Chintzeberg, cuando... Para mi Chintzeberg es la...
Sí, para mí también. No hay palabras para describir a Ginzeberg. Un ángel dentro del cine. Bueno, era americana, no era francesa, por supuesto. Pero lo mejor que hizo fue en Francia. Bueno, también rodó con Otto Preminger, pero fue la musa de...
de Godard i de la Nouvelle Vague. Hi esta escena fantastica en los Campos y Liceos, cuando ven del New York Rural Tribune. Con Jean-Paul Belmondo, que también tenía... Godard le ofrecia un papel fantastico de mauvais garçon, no sé cómo se podría traducir, mauvais garçon. Enfant terrible, mauvais garçon. Enfant terrible.
Y esta película dicen que es la peli de la Nouvelle Vague. Y a mí me gusta mucho. La Nouvelle Vague nació así, en plan, unos amigos que iban a ver mucho cine, François Truffaut, Claude Chabrol, Godard, eran fans de cine. No es que habían estudiado el cine de manera académica. Es que todo empezó así, en plan, somos amigos, somos fans de cine...
Està cerca de la Torre Eiffel en la cahier Ulm.
No, en Palais de Chalot. Exactament. Très bien, très bien.
Joan ha estat d'allà, Joan ha estat a París i coneix... Ah, très bien. A mi la Cinematec, yo también tuve la suerte de ir a la Cinematec y para mí fue un gran evento porque la Cinematec es un símbolo de eso, de la Nouvelle Vague, de todo este cine... Ayer vi, perquè vi el primer inicio dels 400 cops i em va fer gràcia perquè al començament, les primeres imatges, surt el Palè de Txelló, on està la Cinematec. O sigui, quan ell fa la descripció i els títols de crèdit...
Jo no m'havia fixat mai en això, com que jo la conec bastant, perquè està aixecat, si no ho coneixes molt bé, no ho distingues, que és el Palau de Txelló, que està davant de la Torre Eiffel, que és aquest palau que hi ha. I allà tenia la Cinematec, i jo hi havia anat, bueno, quan aquí hi estaven prohibides moltíssimes pel·lícules, moltíssimes pel·lícules que estan prohibides, jo les he vistes allà. Ah, pues muy bien, mucha suerte, porque es una suerte haber podido llegar allí y ver las buenas pel·lícules.
I, bueno, La Nouvelle Vague és això, és en plan uns amics que començaron així, veient pel·lícules, i després les calles d'un cinéma, entraron en les calles d'un cinéma, i les calles d'un cinéma era la revista de La Nouvelle Vague, és donde escribió, empezó així, François Truffaut, que és...
Mi cineasta, mi director de cine preferido de la Nouvelle Vague, sí, sí. Porque es el más libre, creo. Es el más aventurero, creo. Porque él nació en una familia donde las cosas iban muy mal. Su madre era muy fría con él. Lo que cuenta en los 400 golpes es su vida. Ajá.
Ayer me lo pregunté mientras veía el inicio de la película que no pude terminar, ayer por la noche, y me lo estaba preguntando porque primero que me sorprendió fue que Antoine Donel, no me acuerdo cómo se llama el actor, era tan joven, pero... Jean-Pierre Léau. Tiene 12 o 13 años. Sí, tenía 14 años.
No parleu malament d'aquest actor, que Cocó se us llença la llogul·lar. Se us llença la llogul·lar. Ho fa molt bé. Tots els nens de la pel·lícula ho fa molt bé. Ho fa molt bé.
Sí, sí, sí. Porque el otro niño lo hace muy bien. Es que es una película sobre la infancia, sobre la infancia de François Truffaut, con el papel de Jean-Pierre Léau, pero sobre todo sobre la infancia. Otra vez es un tema universal también.
Y Francis Truffaut rompió con todos los clichés que teníamos sobre la infancia en las películas. O sea, Francis Truffaut quiso hacer una película donde se podía ver que la infancia no es siempre algo fácil, no es siempre algo... Ni feliz, ¿no? Ni feliz. Y se ve muy bien en la película, se lo pasa muy mal. Sí, señora. Se lo pasa muy mal. Muy bien. Y la otra cosa muy bien vista, pensé ayer que la veía...
Esa cosa tan bien cogida de la infancia que no pretende prevenir. Vive el momento cuando el niño dice que su madre se ha muerto, que es lo primero que se le ocurre cuando viene el maestro a reñirle. No piensa nada de lo que pasará diez minutos más tarde cuando aparece su madre, ¿no?
Y eso está bien visto en todos los niños, porque el otro que sale, que tiene su padre... Ellos viven el momento y van haciendo... Ahora escóndete aquí, ponte allí, ya te iré a buscar, lo va a buscar. Viven el momento, que en aquel momento sí que es un instante de felicidad o no, pero el momento les permite vivir la vida sin una angustia terrible, que es lo que sería si fuera un adulto.
I això està molt ben vist en aquesta pel·lícula. No havia pensat jo abans i quan la veia Roger pensa això. Sí, però el curiós del personatge d'Antoine Duanel és que no només en la seva infància, sinó que durant tota la seva vida, el que veiem després en les altres pel·lícules, continua fent el mateix. Pot ser. Però aquí, en aquest aspecte, és un...
És un estereotip, perquè la visió infantil, o preadolescent, o d'aquesta mena, té aquesta característica. I en aquest aspecte està ben observat. Hi ha molta gent que no preveu res. Mira el mateix que jo et deia de la pel·lícula del coi.
Però llavors ja no és un estereotip. Mentrestant que aquí sí que és un estereotip de tots els nens que surten allà. Surt aquell gitanillo que surt, que fa les taques a la llibreta, 50 taques, i que a la plomilla... Sí, són muy divertidos los niños. Buenísimos los niños, ¿no? También les gustaba rodar con los niños, también hizo la película L'argent Poche en los años, creo que es 70, creo que sí, ya mucho más tarde...
Y François Truffaut decía que les gustaba hablar con los niños por eso, por esta libertad que tenían. Y que cuando les pedía hacer una cosa nunca salía como les había pedido hacerlo, pero salía mejor, mejor que lo que les había pedido. Aquí es va a dir la película, perdona, la piel dura. No tens res a veure, perquè en el títol original és calderilla, és la moneda que tens a la butxaca. Sí, l'argent poche. Per tant, la piel dura, directament, no? Sí.
que els nens ho suporten tot, no? I que precisament, curiosament, el Truffaut, que té un famós llibre d'entrevistes al Hitchcock, doncs, parlant amb ell, el Hitchcock li deia que no s'havia de treballar mai amb nens ni amb animals, ni amb gossos, no? Ah, Hitchcock! El Hitchcock era una persona molt angustiada. Sí, sí, sí.
que té més coses, jo veient de nou els 400 cops, m'ha semblat veure més referències a Hitchcock de les que havia vist mai, és a dir, al cinema americà, perquè no oblidem que Truffaut al cap i a la fi és un... Tots l'admiraven. L'admiraven molt tots els de la Nouvelle Vague. Sí, la Nouvelle Vague s'inspirava més d'Otto Preminger i de Hitchcock que de los... John Ford. Sí, sí, sí, de todo este gran cine. De los clásicos clásicos. Sí, sí, sí.
Porque creo que el cine francés era bastante estancado en estos momentos, a finales de 50, 60. Era un cine muy clásico. Y menos mal, la Nouvelle Vague vino a salvar este lado rancio justo antes del 68. Es verdad.
Però què suposa, a part del que diem de la primera pel·lícula inaugural pràcticament de la Nouvelle Vague i la primera de Trufó, com a realmetratge, què suposa el personatge d'Antoine Duanel? Perquè tu ho has dit molt bé, és tot un canvi de paradigma respecte a la manera de tractar la infància, però després veiem com creix, i és un personatge que... I com creix després, jo no ho sé. No ho sé jo tampoc, a veure si ens ho cuentes.
Antoine Duanel simboliza, por supuesto, es el doble de... Truffaut decía que no tenía nada que ver y después cambió la idea. Dijo, sí, que era una especie de doble... Alter ego, eh? Sí, sí, alter ego.
Y era también una, yo lo veo así, después no sé, no lo leí en los libros, lo veo yo así, veo que Jean-Pierre Léau, Antoine Duanel, es el símbolo del lado oscuro, libertario de François Truffaut, que a pesar de todo cuando empezó a ganar dinero, mucho dinero con los 400 golpes,
Tenía una vida muy burguesa y creo que necesitaba seguir haciendo películas sobre la libertad porque dentro de él, a pesar de ser muy conservador en temas políticos y cosas así, seguía con el recuerdo de su juventud y de las cosas que hizo como acabar en una casa donde iban los niños malos. No sé cómo se dice aquí. Reformatorios. Sí, reformatorios.
y que son cosas que existían realmente, que vivió François Truffaut, estuvo encerrado en casas así, y estuvo también le golpearon policías, tuvo muchos problemas cuando era niño, y creo que siguió, a pesar de tener una vida bastante burguesa...
y de tener ideas políticas muy conservadoras, siguió el lema de la libertad. Quiero ser libre, y por lo menos en mi manera de crear, en la creatividad. Y por eso estaba con la Nouvelle Vague, y por eso siguió con el personaje de Antoine Duanel, que es el símbolo de la libertad.
Siempre está corriendo hacia la libertad, por eso es infiel. Y por eso lo vemos en Besebolé y en Domicil Conjugal, todas las películas que siguieron los 400 golpes. Atons robats, que es Besebolé, Domicil Conjugal. Jo vaig traduint, jo vaig traduint. Tu ho estic fent. Estoy hablando y no me acuerdo. No, no, cap problema. Perfecte.
Y entonces es eso, es la búsqueda siempre de la libertad. Y hasta en sus últimas películas que tuvieron mucho éxito, las películas de Truffaut, como El último metro, que tuvo un montón de éxito. Y que, claro, hablaba de la guerra. Toda la película transcurre en un teatro donde tienen que esconder al judío que es director del teatro.
Y es eso, es siempre la libertad, la libertad. Yo creo que es eso que me gusta mucho en el cine de Truffaut también. A pesar de cosas que siempre las películas transcurren en ámbitos bastante burgueses también, en la vida que llevaba él. Pero vemos que el ortoado en él siempre se está revelando. Siempre se está revelando. Y eso es genial. En estas otras películas,
¿Cuál destacarías de estas otras películas? Me encanta Besos robados, Besos robados, Besos robados, porque también hay la Claude Jard, que era una actriz fantástica con una belleza muy juvenil y que François Truffaut estuvo a punto de casarse con ella.
Y lo dejó en el último momento, la dejó, no se casó con ella, para ir con otra. Eso era también la vida de José Truffaut, igual que la vida de Antoine Duanel, que se pasa la vida engañando a las mujeres, porque no es que las engañe, es que necesita la libertad, la libertad siempre.
La veritat és que la filmografia de França Truffaut és sorprenent. Jo ara, pensant, veient de nou els 400 cops i veient també, com he vist, petons robats, un obeseble, doncs m'ha semblat que tota la seva filmografia està basada, a part de la seva pròpia vida, en les seves pròpies obsessions. És molt autobiogràfic. Sí, sí.
I a part també obsessions llogables, m'imagino, culturals. És a dir, als 400 cops, per exemple, hi ha aquest curtmetratge que és, de fet, la segona aparició d'Antoine Duanel, que és Antoine Colette. Antoine Colette, que és un sketch que entra d'una pel·lícula on hi ha diversos directeurs. L'amor als 20 anys, oi? Sí, l'amor a 20 anys i l'amor als 20 anys. Sí, sí, sí.
Doncs en aquesta pel·lícula es veu la seva obsessió amb aquest curtmetratge per la música. La música és com fonamental. Va fer una pel·lícula que per mi és una referència de la ciència-ficció feta per un director europeu amb pocs mitjans i amb pocs recursos, diguéssim, del que serien efectes especials com és Fahrenheit 451, que és increïble. Esta pel·lícula se destaca mucho también. Sí, sí.
Perquè, ademais, Nadia hacía, no havia ningún director francès que hacía ciencia ficción. Sí, sí. Y, además, François Truffaut eligió esta película porque nunca había ido ni a ciencia ficción ni a Ray Bradbury.
Y hizo esta película porque hablaba de libros y como era un gran lector y el tema de la película es dramática porque es en un futuro donde queman los libros porque es una dictadura donde, por supuesto, en una dictadura la ignorancia...
És el poder. És la raó per la qual França Truffaut va fer la pel·lícula.
l'enfant sauvage que va d'un ninyo que ha estat perdut en el post i que s'ha relacionat amb els animals i no parla pràcticament i llavors és la descoberta aquesta i la relació que s'estableix
Em sembla recordar entre una mena de mitja o de tutor o no sé qui és i ell, no? És a dir... Sí, sí, sí. És una de les meves pel·lícules favorites. Aquesta és una pel·lícula que aquí a Espanya va tenir molt d'èxit, igual que... També. I quina altra més? D'aquestes exitoses, exitoses... Bé, el futur és cop, jo penso que va ser un cop...
Jo crec que en el fons a nivell memorialístic, de les altres, no les tinc present, no les recordo, però la del Contesents Cops va ser un bombazo. Fue una pel·lícula que igual que la del Godard de Budesufle. Sí, són les dues pel·lícules que marcaron una època. I les que más se'n mantenen. Además, otra cosa, que de Budesufle és un guion de Trifo. Sí, exactament. És un guion de Trifo? Sí, sí, sí.
I què queda ara de la Nouvelle Vague? Què penses tu que ha quedat com a herència? Ah, doncs ara, la Nouvelle Vague, hi ha Arnaud de Pleixin, que és un gran, gran fan de França Truffaut, hi ha un montón de cineastas, hi havia, bueno, hace un par de años que no hace películas, però hi ha Olivia Sayas, que també Olivia Sayas és un gran director francès que hizo una película en los años 90 con Jean-Pierre Leo,
Y que estaba muy bien, que no me acuerdo del título, pero que creo que es Paris et Veil o... No me acuerdo del título, pero... Ahora la busco, no patesis. Hay grandes directores franceses actuales, como yo aconsejo ver las películas de Arnaud de Plechain, que hizo, por ejemplo, Reyes y Reina, con Catherine Deneuve, que es una película que dura dos horas y media, pero que pasa volando porque es extraordinaria. ¿Y de cuándo es esto?
No sé de qué año es esto. No me acuerdo. De la Catherine Deneuve. Sí, de los años 2000, pero no me acuerdo exactamente de cuándo. Entre ellos y Reina. Sí. Y todas las películas de Arnaud de Plechamps para mí es la herencia de François Truffaut porque también es el tema siempre del amor contrariado, no sé cómo decirlo.
Y de familias un poco así, de historias con gente un poco loquita, entre comillas. No es que sean locos, neuróticos de verdad, pero siempre tienen alguna locura. Y es eso que hace la magia de estas historias, porque son personajes fuera de lo común.
És a dir, que es pot rastrejar, veritablement, l'herència de la Nouvelle Vague en el cinema actual amb aquests directors que ens dius, amb Olivera Sallàs, i amb aquest altre que no aconsegueixo ni pronunciar el nom. M'has parlat més d'una vegada? Arnaud de Pleixant. Això mateix. Et sembla que no he vist cap pel·lícula seva. A la Sallàs sí, que el tinc. I a més a més té una pel·lícula, la Sallàs, curiosíssima, que no sé si ja has vista o heu vist algun, que es diu Demon Lover,
Ah, sí, la vida, pero no me acuerdo de qué va. Película estranya, com ella sola, que és la introducció en el món dels videojocs i al final arribant fins i tot a les Snap Movies, un veritable malson, no molt lluny i aprofito, i no puc resistir-me, de parlar de Holy Motors. Ho sento, però aquí Cocó és fanàtica, com jo, de Leo Jarás. Sí, que és una pel·lícula fantàstica i la gent que no l'ha vist ha de anar a veure
i la que l'ha vist i no li ha agradat l'ha de tornar a veure, no mire ningú explica'ns per què aquesta pel·lícula té la potència que tu a més a més has parlat amb l'actor que és un actor impressionant l'actor és boníssim perquè fa tots els papers del Holy Motors vaig tenir la gran suert d'entrevistar a Denis Lavant perquè també està molt en els escenaris teatrals en el teatre en París
Y es una persona encantadora, muy maja, es una persona muy tímida. Y bueno, es un gran, gran actor. Y Holly Motors, Holly Motors, es una película sobre los actores, es sobre la actuación. Toda la película es eso, porque miras la película y piensas, pero ¿qué pasa? ¿Es un actor de verdad? ¿Es un... va a matar? Porque hay escenas que tienen que matar a gente y piensas, pero ¿las va a matar de verdad o todavía está actuando? Y los va a matar encima en las cloacas.
Per a mi és una gran, gran pel·lícula. Bueno, l'Oscar X també és la nova Nouvelle Vague perquè encara és un dels directors de cines amb més invencions, amb més... Creativitat. Creativitat, sí, sí, i novedades perquè hi ha de veure les primeres pel·lícules. La de Pont Neuf m'agrad molt a mi. Sí, sí, Les amants de Pont Neuf. M'agrad molt, m'agrad molt.
que tuvo muchos problemas en su película maldita. Estaban juntos, creo, ¿no? Ah, eso no lo sé. Yo creo que estaban juntos con Juliette Binoche y entonces hubo la ruptura y entonces creo que... Mientras estaban rodando esta película, creo.
Pero, sobre todo, tuvieron muchos problemas técnicos porque rodaron de verdad en el pont neuf. No recrearon, no es un estudio. Estaba en obras, ¿eh?, en aquel moment? Sí, en la película aparecen obras, ¿eh?, en la película. Sí, sí, es todo... Pero eso... No me acuerdo si... Yo estaba en París durante el rodaje, pero no me acuerdo. Es todo muy... Porque es tan antigua esta película. Sí. Pero... ¿De quin año es eso? Sí.
No, ha de tenir deu anys. Deu anys? No, o més, molt més. Sí? Potser 20 i tot. Sí? Caram. Escolta, tenim un expert ja introduït en el programa, en cinema asiàtic, el Joan Seguer, i ara tenim un expert en cinema francès, el Bernardo Oada, que és un plaer tenir-lo aquí. És un plaer estar aquí, és un plaer.
Doncs el plaer és nostre. Mira, la setmana que ve tenim un altre expert, en aquest cas és un doctor que és expert en gastronomia i que ens parlarà de gastronomia i cinema. I ens ha convidat a que veiem la pel·lícula Julie en Julia, que era aquella pel·lícula de la Meryl Streep i l'Amy Adams, que ara per cert ha guanyat un premi amb el Globus Lord, que està francament bé i que toca el tema de la cuina. I no ens recordarà?
comana algun plat especial, perquè... Ell és cuiner, ell és cuiner, i a més a més puc assegurar que cuina molt bé, perquè he menjat coses cuinades per ell, i sé que és un expert de debò, és un senyor, ja el voleu. En fi, ho deixem aquí, si voleu, per la setmana que ve, vinent, continuarem. T'apuntes a tornar, Coco?
Ay, sí, muchas gracias, me lo parece muy bien con vosotros. Pues ya sabes dónde estamos. Muchas gracias. Recordeu, cinema-sense-condicions.blogspot.com Ha entrat el Jaume Vidal a parlar, però ni l'hem esmentat, Jaume Vidal. És que no, no cal. Com estàs? Com va tot? Ha arribat una mica tard i llavors s'ha col·locat aquí. I per si algú no ho sap, aquest és el segon programa de la temporada, no, de l'any 2014. La setmana passada també vam parlar amb Anna Martínez, vaig parlar jo, de fet, i va ser molt interessant.
Feliz año de cine a todos. Per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Adéu.