Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1
Cinema sense condicions.
Bona tarda, ja som aquí novament...
El cinema sense condicions. I a més a més, avui ens falta una persona, però ens n'ha vingut una de nova. Ah, pensava que anaves a dir, però ens sobra una altra. No, ens sobra ningú. Aquí no sobra ningú. I per tant, estem els de sempre, més un senyor, un convidat nou, diríem, que és el senyor Sergi Rubió. Sergi Rubió.
I benvingut a Cinema Sense Condicions. A darrere, doncs, la cabina, controlant tots els tècnics, aspectes tècnics, ja saps què és el francès. La parella. La parella. Avui sí, avui estic ben acompanyat, eh? Avui està ben acompanyat, sí. La Mariola Martínez, directora del programa En Escena, fent propaganda, eh? Mariola de Moncada Ràdio. I el Joan Morro, ja t'has presentat, Joan? Encara no, encara no, però ja... I després està el Jaume aquí, Jaume Vidal, i bueno, estem tots. La Carme no podrà venir avui, eh?
Però a la setmana que ve. I l'Ugo sembla ser que tampoc ve avui. Aquest noi va venint, va fent els seus estudis. Quan pot, quan pot, i suposo que ens escolta, i llavors va assimilant coses. Ja ens ho explicarà al final què és el que ha après. De què parlem avui, Joan? Avui parlem, farem una primera part que seria del que hem vist. Jo totes les maneres no he dit massa cosa. Penso que valia la pena parlar-ho que dèiem ara abans de començar el programa.
que s'ha mort l'Elias Querejeta i es val dir la pena comentar Ah, no ho sabia s'ha mort l'Elias Querejeta i comentar una mica el seu paper important dintre del cinema espanyol a partir dels anys 60 i si heu vist alguna pel·lícula parlaríem d'alguna altra pel·lícula que vulgueu vosaltres
En una segona part jo introduiria el tema del William Wyler com a director clàssic, i en l'última part en Jaume ens parlaria de l'erotisme en el cinema, no és això? Sí, mira, estic precisament en un treball que li esmentaven al Francesc Arabení, en un treball de la Imma Merino, que parla precisament d'una situació ben...
com es deia això, fogosa, es deia abans mal dit, eh? Ardent, no? Molt interessant. Hot, hot. Molt bé, sí, hot. Molt bé, doncs sí, sí, després parlarem de l'eròtica en el cinema, que per cert, he escoltat un parell de qualificacions en aquest sentit que m'han interessat, perquè home, et donen arguments. No, si no, a la vida només cal córrer per aquí i per allà.
i no quedar-te a casa, perquè llavors, com deies aquí, ara fa una estona que ho deia, diu, no, perquè la televisió és impossible, oi? Perquè a l'internet, per dir-ho d'una manera, tries allò que creus. Clar, la televisió t'ofereix el que ells volen. Això mateix. Anem a parlar del senyor... Elias Kereheter? No, primer parlaríem del... Bueno, si és que heu vist alguna pel·lícula que vulgueu destacar, heu vist alguna cosa? No. Jo sí. Sí? Digues, digues. Però no és d'aquest any, eh? No, ni molt menys, de fet.
Bé, es podria dir, per una banda, primer de tot ens va demostrar que també s'ha de tenir talent per ser productor, perquè una cosa que he notat sempre amb aquest productor, que també va ser considerat artista, va ser el gran olfacte que va tenir a l'hora d'elegir directors, fins a l'extrem que des de les primeres pel·lícules del Saura, com La caça o Els golfos, ha sigut un productor que l'ha acompanyat tota la vida, i entremig ha descobert altres talents, com el Víctor Irizzi, però és que més tard,
Ja a punt d'entrar al segle XXI va descobrir un nou talent, que era el Fernando León de Aranoa, que li va produir les seves tres primeres pel·lícules. Exactament. I bé, ha sigut un ambaixador a Kant, precisament, de la nostra cinematografia.
I la caza va guanyar el Festival de Berlín, o sigui, va ser presentada al Festival de Berlín i també va ser... Per tant, el reconeixement li ve a partir de la caza, com molt bé deies tu. Jo m'he enterat això de que s'ha mort i que estic d'acord amb el que deien els titulars de premsa, que deien el cinema espanyol perd el seu gran productor.
diu, Querejeta va en peña i va engrandir directors, com deies tu, Carlos Saura, Jaime Chavarri, Víctor Érice, Moncho Armendariz, Manuel Gutiérrez d'Aragón, Fernando Luendo Aranoa, Emilio Martínez Lázaro i la seva filla últimament, que és la Gracia Querejeta, que també li ha produït.
a més d'una pel·lícula. He fet una pel·lícula nova, precisament. Sí, sí, bueno, 15 dies, com es deia? I un dia. I un dia, no? Ell, no sé, jo no ho sabia perquè heu llegit aquests dies al diari, que ell es veu que era futbolista, va començar els 17 anys com a futbolista de la Real Societat i va arribar a jugar a la primera divisió i li va marcar un gol al Madrid i el qual estava superorgullós ell. Llavors... I després d'això es veu que es veu que va decidir deixar de jugar a futbol
se'n va assaltar a Madrid i va apuntar una productora. I entra ràpidament en contacte, com explicaves tu, amb el Carles Saura, i llavors ja l'any 65 fa la caza, que la presenta, és el premi i la millor direcció del Festival de Berlín de l'any 65. Recordem l'esprit de la Colmena, de l'Anna Cana, Sant Sebastián, que va guanyar. Sí, sí, va guanyar Sant Sebastián, sí senyor.
Després fa Fibermín Frappé, El jardín de las delicias, Anna y los lobos. Anna y los lobos, i es veu que la prima al genèrica també van ser premiades a Cannes, pel que jo tinc aquí, la documentació que jo he tret. Després fa Criar Cuervos, Elisa Vida Mía, Los ojos vendados, Mamá cumplecin años, i De prisa de prisa, que també és d'or del Festival de Berlín. Tot això produït pel que dejetes, és a dir, quan mires la llista de les pel·lícules que ha produït, i a més a més dels guions, com ho ve deies tu, que ell ha escrit, és impressionant, és a dir, és...
Després treballa amb el Xavarri. A mi m'agrada molt el Xavarri. No sé si coneixeu el Desencanto.
és un documental sobre la família Panero i és extraordinari, és un clàssic i bueno, el van repetir fins i tot perquè en una segona part va fer una continuació d'aquesta pel·lícula del Víctor Erice, com el deies tu va fer l'Espíritu de la Colmena i el Sur i el Sur es veu que es va embarallar jo no sabia que s'havia embarallat perquè es veu que ell volia fer l'Edice, volia fer una continuació del Sur i ell no volia i ell no volia fer-ho i llavors al final va guanyar ell i l'altre se li van pipar i llavors a partir aquell moment no van fer res més
Però, com deia, si mires la llista de les pel·lícules que ha fet, és impressionant. És a dir, ara ha fet aquesta de... Bé, amb la filla, que no he vist jo, i m'han dit que estava bé 7 meses de Villar Francés. No sé si l'heu vist. Jo no l'he vist. Sí que vaig veure la primera de la seva filla, La Gràcia, que va ser el Viaje de Robert Ryland. A mi m'ha agradat molt aquesta. Digues, digues. Que justament La Gràcia explicava
Em sembla que aquesta última pel·lícula seva no l'ha produït el seu pare, no per raons de salut, sinó perquè va arribar a un extrem en què pare i filla estaven tot el dia discutint-se, perquè de vegades entre productor i director hi ha maneres de visions diferents. Ell es veu que això li ha passat molt a molts directors, amb alguns ha col·laborat amb el guió i amb altres simplement s'ha barallat però s'ha discutit.
en el fons es veu que tenia idees clares i va estimular molt a moltíssima gent i quan no arribava a fer els guions de moltes d'aquestes pel·lícules, algunes sí però sí que els estimulava molt a fer coses i llavors s'acabaven barallant és a dir, per això que va passar amb l'ERICE es veu que va passar amb molta gent però a la vegada s'ha de reconèixer que precisament d'aquesta discussió ens sortien coses molt interessants A mi, una de les coses que em crida molt l'atenció del senyor Kerjeta
és que, tal com va estar ell en una etapa tan censurada, o sigui, que la censura tenia una potència enorme a tot l'estat espanyol, doncs de la manera que ell va reixir, o sigui, va plantejar tot un seguit de coses. I a mi sempre el que més m'ha interessat de tot és de la manera que ell va alimentar, o sigui, va recolzar
d'una manera clara, doncs, pel·lícules que tenien aquesta característica crítica, fins i tot amb el sistema, i en canvi no actuava a la censura, no? I llavors aquests límits a mi sempre m'han entusiasmat, és una d'aquelles coses que m'apassiona, no? Llavors, esclar, per exemple, de Víctor Erice, recordo la pel·lícula, la que esmentava tant una com l'altra, que el que llueix d'una manera molt especial és precisament la manera la qual es reflecteix
la censura el captiveri per dir-ho d'una manera que representa una dictadura a partir de les emocions i de dues criatures que es belluguen lògicament això semblaria que determinada censura davant de la certesa que allò no estaria
massa comprès o que veritablement s'escaparia de la interpretació fàcil, ho permetia. Jo, almenys, ho interpreto. Jo ben escoltat tots aquests títols que esmentaven. Tots, tenen. Sí, sí. Ara estava pensant justament que va ser un director, va ser un productor molt arriscat, quasi un visionari. El compararia amb un nou productor d'ara que per mi li queda molt per endavant.
que és el Lluís Minyarro, que és un director també arriscat, que aposta per cinema independent, però també alhora la vessant comercial que tenia el Querjeta no la va perdre mai tampoc, perquè va fer un cinema a l'hora majoritari, un cinema nou...
Lluís Minyarro, amb el seu Edi Saeta, també ha estat atacants i també ha guanyat premis, amb aquella pel·lícula de l'Ankel Bumi, que recordava les seves vides passades. Sí, sí, és una història similar, el que passa és que és veritat que el Lluís Minyarro no es mou amb les coordenades de comercialitat que l'Eglia Carleseta. Sí, sí, sí. És veritat. Encara li queda una obra per endavant. No és...
Ara que el Minyarro acaba de fer una pel·lícula, de llençar el metratge. El Minyarro no para, no para. Aquí val a dir una cosa, jo penso que al mateix temps el risc que esmentem del senyor Carajeta, també cal posar que la pròpia censura, en definitiva la privatització en la qual funcionaven aquests estats així, o sigui el nostre estat que era tan categòric,
també facilitava que hi hagués un èxit, perquè lògicament, per poc bé que fes, et quedaves amb la pell i no pas amb el gruix de la pel·lícula. Compte amb això. Per exemple, veus aquella pel·lícula dels 100 anys de no sé què? Mama tiene 100 años. Mama tiene 100 años. Esclar, allà el que de cap manera t'entra és precisament
la dissecció que fa de tots els estaments que controlaven la situació dictatorial, no? Fins i tot l'intel·lectual, vull dir, interpretar per Fernando Fernández Comey. Jo penso que això facilitava també el risc. Era fàcil.
En canvi, el Minyarra ho té més difícil. Jo, el que comentaves... Sí, sí. Bueno, i que també segurament, segurament, coincida amb el que dius tu, segurament, diríem, tota la societat, i inclús la gent com crítica com ell, perquè era una gent, ella, un senyor, diríem, d'esquerres, encara aquell, suposo que ho sabeu, que es diu que ell deia que venia de casa bona, però que era pobre, perquè s'havien empobrit, ho deia, en plan de broma, no?
Però era d'esquerres, un senyor que descaradament era d'esquerres. Es veu que a la caza no només li van afusellar fragments de la pel·lícula, sinó que li van canviar el títol, perquè es deia la caza del conejo, la pel·lícula. I es veu que a la censura va considerar que el conejo era massa elusiva i van deixar per la caza i li van canviar moltes escenes. Sí, sí, però ja veus la cacera del conejo. És el que compta.
Llavors, jo penso que ell era un senyor crític i llavors totes les pel·lícules que més o menys en el fons, fins i tot amb l'últim la part que seria amb el que deia ell del Fernando de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper de l'Oper
Família, no sé si l'heu vist en la pel·lícula que es diu Família, que és una pel·lícula exquisita. Està produïda per ell. Llavors vol dir que ha fet un tipus de cine que no és el mateix que fa el Minyarro, és una altra cosa diferent. És més social en alguna mesura. Sempre porta algun nou, sempre. És molt interessant el contingut.
jo trobo que és un senyor realment interessant, és a dir, quan repasses les pel·lícules que ha fet, jo deia, mira, los lunes al sol, barrio, família, l'último viaje, com deies tu, de Robert Ryan, que em va agradar molt, que curiosament em vaig adonar després que era una novel·la que jo havia llegit del Javier Marías, que la va canviar, perquè la novel·la de Javier Marías i la pel·lícula
tenen el mateix tema, els mateixos personatges, i passen coses completament diferents. I m'he fixat que el guió és d'elles, el guió és del mateix Elías Carejeta, no? Sí, jo sé l'anècdota d'aquest autor amb la pel·lícula. Perquè l'Elías Carejeta va fer una jugada que li va sortir perfecta. I ell va, per mitjançant contracte, li va dir al autor de la novel·la que si la pel·lícula no li agradava, els podia denunciar. I certament la pel·lícula no li va agradar perquè...
és molt difícil que un escriptor li agrada la seva novel·la passada al cinema, finalment van anar als tribunals i van guanyar ells. Però per què ho va fer això? Perquè la novel·la es pogués rodar. Sabent... El que deia jo de visionari, sabia que al negoci li sortiria rodó.
Però la novel·la i la pel·lícula són diferents, és a dir, no té res a veure una cosa amb l'altra, és a dir, utilitzar els mateixos personatges i jo no sabia això de l'incident que s'havien discutit, no ho sabia. Sí, però compte que això té molta importància. Els tribunals... I els jutges, eh? Els jutges... Van donar raó a qui? Era prou bons com per saber culpabilitzar... Li van donar a l'altre? Li van donar a l'altre. A Javier Marías? Sí, però igualment...
Això va ser una tàctica comercial d'ell. Ell tenia totes les de guanyar. I no s'hi havia posat d'acord amb el nobelista. Però el més important és que la pel·lícula es va fer. No s'havia posat d'acord amb el nobelista. El nobelista es va estrenar i... Els malpensats poden arribar a creure que sí que s'havien posat d'acord. Això també juga.
Jo penso que sí, que és un personatge molt interessant, que penso que, bueno, si penses totes les pel·lícules Noche de Verano, La Caza, Vipermin Frappé, La Madriguera, Jardín de les Delícies... És impressionant, la candidata a pel·lícules, que han tingut un ressò a les cinematografies espanyoles, a les partelleres espanyoles, i que totes són d'ell. És a dir, no... A mi m'acaba de venir a la memòria els seus inicis en el cinema, molt abans de conèixer el Carlos Saura, una mica abans, que, tornant al que deia allò abans, que era un director, era un productor molt arriscat,
La seva primera pel·lícula, que jo recordo, és que es va limitar senzillament a fer un reportatge sobre l'arribada de turistes a la costa, a Espanya, i aquella primera pel·lícula ja va tenir un gran èxit. O sigui, tornant al tema... Sí, comercial, que tenia vista... I després també per llançar gent, perquè en realitat tota la gent que aquesta ha descobert a ella, totes les que estem esmentant, el Víctor Erice, el Saura...
el Fernando de Donaranova, el Montxor Armendariz, el Víctor Erice... Tota aquesta gent els ha descobert, ell, d'alguna mesura. No només això, sinó que, per exemple, ja que has mandat l'Emilio Martínez Lázaro, per la seva primera pel·lícula, Les Palabres de Max, també van a cant. Vull dir que...
alhora els directors que debutaven amb ell entraven per la porta gran. Les seves pel·lícules eren premiades sempre. Ell era el símbol. No, no, tenia una gran gràcia, es veu, en vendre molt bé els seus productes i quan volia vendre una cosa s'enfrontava amb qui fos i si havia d'anar a la censura es barallava amb la censura. És que no calia que fes res, ja tenia el nom, no? Tenia tota aquesta visió. Llavors feia apostes cada vegada.
Sergi, no ho hem dit, però ho hem desmentar com a mínim, avui potser no cal parlar-ne en profunditat, ja ho farem un altre dia, però valora molt també la figura del productor, perquè ell ho és també. Sergi és director, ha dirigit unes quantes cosetes, dic cosetes per no dir coses, grans cosasses. Soc productor d'un i mateix. I fins i tot aquí, ara que entraves al programa, has saludat Jordi Domènech, perquè va ser un dels protagonistes
el teu curtmetratge, El silenci, que tothom pot veure buscant-ho una miqueta per internet. O YouTube, sí. I és un curtmetratge molt interessant. Ja en parlarem d'això, però ho dic en el sentit que sàpiguem que, bueno, que avui... Que tenim un professional aquí. Sí, tenim una persona que sap de què parla. Molt bé, ja es veu, ja es veu, ja ho hem vist.
No sé si el tema de les estrenes, com ho portes, Sergi? Jo ara una pregunta bocajarro, que es diu. Les últimes pel·lícules que has vist, què t'han cridat l'atenció? Ja he dit, per fer una miqueta en plan ja presentació també teva, com a col·laborador. Vaig veure l'última del Gus Van Sant i no em vaig poder creure l'avorrida que era. I això que, bueno, amb el Indomable Will Hunting, la seva carrera, igual que l'Almodovar, que a partir d'una pel·lícula d'endavant ja... Ja... Ja et guanyes el públic
entres a fer cinema comercial, doncs aquesta pel·lícula repetíem el Matt Damon, com sempre, però bé, una cosa per la que sóc molt conegut entre els meus amics, ja se n'enriuen, però no vaig al cinema per por a marxar a la majoritat de la pel·lícula. No sé què em passa amb el cinema d'ara, que m'avorreix molt.
em passa el mateix tu vas moltes vegades al cinema d'una manera molt particular us heu de distribuir amb les maneres que ha passat res hi ha gent que es gasta uns diners en el cinema i d'altres que no paguen res i això està molt bé per això us dediqueu a aquesta feina per no pagar no pagueu ni l'IVA que fantàstic
Però vaig al cine també pel meu compte i pago l'IVA i ho pago tot. I l'esforç que fem aquí. I porto el meu nano al cine. I l'esforç que fem aquí d'espressar tot. Perquè la gent vagi al cine i la gent pagui l'IVA i ho pagui tot. Això no té preu.
Home, això, el que sí que, Sergi, si continues venint al programa, que espero que sí, que és la intenció teva i la de tots, doncs una vegada al mes parlem d'una pel·lícula, i aquesta sí que et demanarem que vagis a veure-la. Potser t'avorriràs, eh? No sé si marxaràs a la meitat del programa, però bueno. No, el que podem fer, saps què és? Que la trigui ell. Això també. Això també. Hi ha algunes espanyoles i hi ha algunes que no han estat malament. Per exemple, una pistola en cada mano del Sesga, i l'has vista? No. No.
Però no està malament aquesta. Penso que és una pel·lícula interessant, de les que hem fet aquí a Espanya últimament, que es pot veure. No surts del cine. És a dir, em passa moltes vegades també que quan no és una cosa, no m'acaba d'atrapar, em vaig posant nerviós i llavors per evitar tenir que mossegar alguna cosa prefereixo sortir al carrer. És a dir, depèn.
La setmana vinent, de fet, farem un últim programa resum de la temporada i podem parlar de totes aquestes pel·lícules que durant la temporada ens han cridat l'atenció. D'estrena, què teníem? Jaume, que tu anaves a dir alguna coseta, no? Jo més que d'estrena, el que volia esmentar és aquesta pena de mort que vaig veure ahir amb el Sean Penn i la Susan Sarandon, que em va semblar una pel·lícula de molt creient, vull dir, d'una...
d'una dimensió cristiana extraordinària i que trobo que ho troben molt bé evidentment aquestes són d'aquelles pel·lícules que el que no es pot negar és la seva factura per dir-ho d'una manera ja no només és una qüestió de tinar com penses una cosa sinó que també té molt de mèrit com s'executa aquesta cosa i llavors estarem amb un contingut enorme a mi em va semblar genial
i és on, per una vegada més, ressaltar i descobrir, el que està a descobrir ja, que tant la Susan Sarandon com el senyor Champagne són dos actorassos que...
Fa increïble tot el que expliquen, encara que tu puguis estar lluny de creure't que allò és el teu camí a fer a la vida, no? La dirigeix el Tim Robbins, aquesta? Sí, la segona pel·lícula, després de Tudano Roberts. I també, bé, com molts actors que han dirigit, com el Matt Damon, no, com el Matt Renon Surt, el director de...
El Ben Affleck, perdó. Se semblen molt físicament, justament, no? I van fer junts una pel·lícula? Sí. Doncs el que et comentava, que el Tim Robbins també va, com a director, les poques vegades que ha dirigit ho ha encertat, ha tingut grans èxits, va fer una pel·lícula molt interessant de l'arribada d'Orson Welles. Bé, la història la coneixem tots quan va fer la Guerra dels Mons i...
el teatre i el cinema encara. És una gran pel·lícula aquesta. Jo no sé el títol en anglès, però no me'n recordo mai el títol en castellà. Es diu The Cradle Will Rock. És a dir, una cosa així com el braçol
es bellugarà i parla sobre una obra musical que havia volgut fer Alorson Wells a Nova York i és extraordinària, retrata el Nova York de l'època que si no recordo malament és dels anys 30 o cap a 40 impressionant, impressionant tota la cacera de bruixes tota la manera com la gent es movia intentant sobreviure a aquella època
i com l'entusiasme també que hi havia per portar a terme unes produccions arriscades com aquella i el compromís fins i tot social que hi havia en aquella època per part de molta gent i les traïcions també. Una pel·lícula extraordinària. Ara buscaré el títol en espanyol perquè és que no me'n recordo com es diu. Sí, jo voldria afegir d'aquesta pel·lícula que dic per a la mort que una de les coses bàsiques que trobo en el film està basada en una cosa que no fa massa que vaig llegir que diu el dolent ha de ser molt dolent, molt dolent, molt dolent
i el bo ha de ser molt bo, molt bo, molt bo, perquè diu que d'aquesta manera és com es crea aquesta línia fina, perquè tot el que acompanya té un matís de dolenteria que es garrifa. Llavors, en la pel·lícula aquesta, crec que la gran virtut que hi ha és que el protagonista és el bo i el dolent al mateix temps, i tota l'altra dolenteria...
o sigui, des dels policies fins als guardes de presons i tal, són mediocres, per dir-ho d'una manera. I aquesta mediocritat, precisament, està expressada en aquest film a partir d'això, del gairebé no res, no? Sintonitzant, pràcticament, amb el que podríem veure, films exitosos en quant a qualitat que ens han presentat, doncs, el
el d'això, el nazisme, el holocaust, no? Vull dir, jo ho vaig trobar, això, genial, perquè, escolta, és que juga aquest, eh? Vull dir, perquè ell és tot, ell és tot, fins i tot és l'enamorat, és la persona que acaba enamorant-se de la vida d'una persona, d'una monja, d'un tal, ella ja ho ha de ser, això, perquè ella ja ha triat aquell punt, bé, és neutre, per dir-ho d'una manera.
ja està decantada, i llavors tot a l'altre, que un s'encarnissaria amb ells, no pinten gairebé res. Això em fa pensar... Em sembla genial. Hi ha grans pel·lícules de grans monòlegs, i m'ha vingut al cap una comparació amb Kramer contra Kramer, perquè les dues pel·lícules, és molt important saber escoltar, i els actors, els uns i els altres, s'escolten. Molt important, això. I la relació d'ells dos, que són dos personatges molt diferents, això,
fa molt interessant. Allò que a vegades passa, diu, ostres, ens hem passat mitja hora, no sé quina pel·lícula era, aquesta, a l'arbre de la vida, em sembla, diu, que no parlen ni un mot, no? O, per exemple, aquesta muda que van estrenar ara, no? D'Artist. D'Artist i l'altra, home. Bancaneus. Bancaneus. Bancaneus. Però no, home, no, és que si el que diuen és interessant, ja també compta... Molt bé, molt bé, eh? O sigui, ahir vaig passar una estona de cinema francament reixida, ho passaven en un d'aquests canals.
que tenim, que passen films. Jo, ja que veig que no hi ha cap així altra estrena destacable... Bueno, jo vaig veure els 360 graus. Ah, què et va semblar? Bueno, l'Iñárritu, aquella que va fer... De Babel, no? De Babel, sí, es vol semblar allò. El que passa és que Babel, per mi, està més bé. Conceptualment és més potent. Sí, argumentalment també ho vaig trobar més bé. I aquesta queda com bastant...
De tota manera, hi ha algunes coses prou bones, eh? Vull dir, hi ha una discussió a mitja pel·lícula, és que ara no me'n recordo massa bé, perquè ja fa un parell de setmanes que la vaig veure, però hi havia alguna cosa que estava prou bé. És una relació, el món és un mocador, no? I llavors, esclar, acabes que et trobes amb tothom. Lo del Cánster té una mica massa punxat i massa pujat de to...
En canvi, la relació entre la noia i aquell xicot que coneix i tal, allò funciona més bé. No sé, irregular, però tampoc per marxar mitja pel·lícula. No, no, segur que no. Es pot veure, es pot veure. Pots marxar a 3 o 4. Passem a William Weiler. Però deixeu-me abans que volia recomanar simplement, perquè ja sabeu que tinc la Derya durant tota aquesta temporada ja, sembla que dura dues temporades ja, de les pel·lícules d'aquestes d'Ara Índia, de...
de la mostra d'Imàgin Índia a Barcelona, Madrid també ja fa 12 anys, no, 14 anys que dura, i aquí és la cinquena, és convocatori, la cinquena edició, amb una sèrie de pel·lícules que no tenen en principi res a veure, tot i que tenen alguns punts en contacte amb el que és el cinema de Bollywood, més conegut, sinó que podíem parlar de cinema independent de la Índia, cinema alternatiu.
i que ara mateix a Casa Àsia, doncs des de fa un parell de setmanes, podem veure, s'estan projectant una sèrie de pel·lícules d'un dels realitzadors clàssics a l'alçada del Satyagit Rai. Es van passar dues pel·lícules d'un director que es diu...
Bé, Miriam Sain, és el nom que té, no és tan conegut, però forma part de la tria de directors juntament amb el Satyajit Rai, que va revolucionar el cinema social d'aquella època, de la Índia i de tot el món. El que passa és que...
En alguns cercles són coneguts i no han arribat aquí al públic massiu, així com a la Índia van ser esdeveniments culturals d'una magnitud inconmensurable. Fins i tot a la pel·lícula que vam projectar aquest divendres passat, que es diu Chal, que està traduïda com l'estàtua, però que el director de la mostra, el Ramon Dib, em va comentar que en realitat es deia sense moviment,
Doncs un dels protagonistes d'aquesta pel·lícula, un noi amb ulleres, un home ja gran que en un moment ha terminat mort, doncs resulta que és la persona que va representar el paper d'Apu en la tercera part de la trilogia.
de la trilogia d'Apo del Satyagit Ray. Una curiositat que em va sorprendre a trobar. Bé, recomanada. No diré res perquè hi ha moltíssim a dir i acabaríem l'hora i encara estaria parlant de les satisfaccions que donen aquest tipus de pel·lícules. Sergi, t'asseguro que no surts de la pel·lícula en cap moment perquè està enganxat veient el que t'explicaran.
I ja dic que a Casa Ásia ha començat aquesta temporada, aquest dijous acaba en espacis a Casa Ásia amb un documental, curiosament, de dos directors espanyols, que es diu Jana Deix, sobre aquesta zona de la Índia, i el 14, el divendres, comença, o continua, diguéssim, l'Imàgin Índia a la Filmoteca de la Generalitat. A les 9.30 de la nit es fa la presentació del cicle ja a la...
a la Generalitat, amb una miqueta de ballaruca, així, de Bollywood, cosa que no té res a veure amb el cinema, que després es projecta, però, bueno, es fa com a tall de curiositat per cridar una miqueta l'atenció a la gent. I a partir d'aquí, tot el que pugueu veure, jo us asseguro que us deixarà bocabadats. Era el que volia dir. Imàgina Índia, la cinquena edició a la Filmoteca de la Generalitat, de cap heu d'anar. Jo allà estaré aquest divendres. Així que, si us voleu apuntar, ja ens veiem.
Endavant. Molt bé, doncs jo volia parlar una mica, molt per sobre, després podem comentar coses, del William Wyler, que també penso que és un director d'aquells que no t'obliguen a marxar dels cines, sinó tot el contrari. T'atrapen i et deixen ficat a la cadira amb silenci i amb la foscor. El primer que s'ha de dir és que William Wyler va néixer a Muldhous, és a dir, a l'Alsàcia, avui França, però en aquell moment a principis del segle XX a Alemanya, exactament el 1902, per tant, a principis de segle.
Es va educar a Lausanne, a Suïssa, i més tard va estudiar violí, cosa que tampoc s'havia documentat aquests dies, al Conservatori de París, quan era molt jove, esclar. Emparentat amb la família de la seva mare, que era alemanya, la seva mare estava emparentada amb Carl Lemen, que era el fundador dels Estudis Universal a Hollywood, es va traslladar als Estats Units quan tenia 18 anys, i a causa del seu precoç talent, podríem dir, va ser el director més jove de la Universal ja el 1925.
Aviat va demostrar o va demostrar la seva enorme capacitat, el seu rigor com a director d'escena i d'actors, de manera que als anys 30 es va convertir en un dels millors actius de l'Universal, on va dirigir 4 o 5 films que tampoc, suposo que estava en fase d'aprenentatge, tampoc són tan grans com els que vindran després.
Però va ser, de fet, a partir de 1936, quan va ser contractat per el Samuel Walden i va dirigir diverses pel·lícules en aquest moment ja, a partir d'aquest moment, d'una enorme, d'una gran qualitat. La primera, que possiblement sigui la més fluixa, és Essos 3, que és basada en una obra de teatre de la Lillian Hellman, que es deia The Children's Hour, que després, curiosament, a l'any 61 farà una nova versió, que es dirà La Calúmnia, amb l'Audi Hepburn i la Shirley MacLine. És el mateix tema.
Després del 36, al mateix any el 36 en fa 3. Fa rivals, aquesta d'aquests 3, rivals, i una que es considera una obra mestra, que es diu Desengany, basada en una novel·la del Singal Lewis. Dos anys després, el 38, ja fa Jezebel, que és la primera col·laboració que fa amb la B.T. Davis, el segon Òscar, per ella, i l'inici de la seva relació, que només va ser molt curta, però que van estar més o menys connectats, efectivament. Per cert, em sembla que, no sé, jo tinc aquí l'unimentat, el Desengany o Jezebel i l'Opa,
va ser... es podria dir que... i va sortir la Beth Davis en tot estrès. Sí, sí. Resulta que també se'l va conèixer com a descobridor d'actors i...
Bé, la Betty Davis ja era coneguda, ja havia guanyat un Òscar. El segon Òscar el guanya amb la primera pel·lícula que fa amb ell. Però és veritat que les tres que ven a continuació, la carta de 1940 i la lloba de 1941, són un èxit extraordinari. I ell, vull dir, la Betty Davis puja encara més del que havia pujat fins aquell moment. És a dir, que encara es converteix en una... La Betty Davis no solament va estar enamorada, sempre ho va dir, va ser l'amor de la seva vida del William Wyler,
sinó que també va ser, ella confessava quan era molt gran i va venir aquí a Sant Sebastià i s'estava morint, que va ser la persona que la va dirigir millor sempre. O sigui, ell li tenia una mena de particular efecte per aquest personatge, tot i que després, al cap d'aquesta última, després de la jove del 41, trenquen la relació i no faran mai més res junts. Ahà.
I t'has deixat pel mig desmentar cinc borrascos. Sí senyor, ho he fet expressament perquè com que volia destacar, com que volia, no, és abans, té raó ell, és abans. El que passa, com que volia destacar que aquestes tres pel·lícules estan fetes amb la Beta Davis, doncs les he grupat, eh? Però bé, ara, jo deia que fins que no va produir la sèrie de ruptura, doncs ja passa tot això que hem dit.
Un o dos anys abans, el 1939, ha fet Simps Borrascosos, en la Merle Oberon i en Laurence Olivier, que està basada, com tothom sap, en una famosa novel·la de l'Emil Bronte. Una altra cosa també a destacar del treball que fa William Wyler és que ja treballa gairebé sempre amb els millors tècnics,
Concretament en aquesta pel·lícula, la fotografia és del Greg Tolan, que com sabeu és el famós director de fotografia de Ciutadano Kane i que n'ha fet moltíssimes pel·lícules i la majoria de les pel·lícules que farà en aquesta època té per com a director de fotografia en el Greg Tolan. Abans i durant la Segona Guerra Mundial, perquè estem ja en època pels anys de Segona Guerra Mundial, es podien destacar, per introduir-ho, podien destacar ja les seves característiques com a director.
La primera és que va dirigir tota mena de pel·lícules, va dirigir pel·lícules de romans com Ben Hur, va dirigir pel·lícules, diríem, de drames com La Carta o La Loba, o va dirigir coses molt més lleugeres, que era un perfeccionista, mai estava content amb el que feia i repetia una i una altra vegada cada presa, cada toma, com el Chaplin, una mateixa cosa que també el Chaplin caracteritzava la seva forma de treballar,
Fins a l'extrem que és conegut en el món del cine de Hollywood com Weiler 90 takes. És a dir, què vol dir? Weiler 90 preses. És a dir, per cada lloc, però n'hi ha moltíssimes preses per cada escena.
I s'explica com a anècdota que a Gisabel, que la feia la Bette Davis i el Henry Fonda, li va fer repetir 40 vegades la mateixa escena perquè no estava content de com sortia. El problema és si a l'escena que hi ha on està menjant. Jo sempre ho penso. Si et repeteixen una pressa quan has d'estar esmorzant i prenent el cafè i tal, pots acabar amb un... Bé, era una petita broma. No, no, suposo que sí. Suposo que això ho tenen en compte.
Bueno, hi ha una cosa que explica el Chaplin, que es veu que quan el Chaplin estava rodant allò de, com es deia, allò de l'Alaska, com es diu, la Quimera de l'Oro, quan està rodant el Quimera, recordeu que hi ha un moment que es mengen una sabata,
la seva dona explica que cada dia arribava fotut perquè s'havia estat menjant, perquè els claus eren de xocolata, els cordons eren de no sé què, i cada dia es passaven repetint aquella escena no sé quantes vegades i quasi s'empatxaven, o sigui que el xampli en un moment es posa malalt,
de menjar tantes sabates, vull dir, perquè no pot resistir. Això ho sabies tu, eh? No, no, no, no, però bueno, no, és que de vegades ho penses, en una escena dius, aquesta persona està menjant, està bevent, que veus un líquid que se suposa que és alcohol, el que sigui, ja t'imagines que és aigua o el que sigui, però penses, uf, fins i tot si és aigua, ja ha d'estar bevent i digues, digues. Perdona, jo penso que... No, més que jo, jo el que crec és que un realitzador, productor, com el nostre amic Sergi, penso que hauria d'entrar...
i manifestar on està, diríem, la necessitat de fer tantes preses. Hi ha un límit. Els extrems humains no són bons. Hi ha un moment en què l'actor acaba sent un robot, un atèctic robot. Però sí que en escenes emotives i amb l'avantatge del digital que pots fer un assaig gravat, doncs pots repetir i l'actor pot donar-te encara més suc. I molts cops també és l'actor el que et demana repetir. Passa a Hollywood i passa a casa nostra.
O sigui, que pot ser fins arribar a aquesta quantitat de 80 o 90 vegades? No, el que passa és que tinc entès, jo tampoc he fet alguna coseta, però no he arribat a com el que està fent ell, és evident. Segur. El que jo deia és que hi ha actors que es veu que són bons a la primera escena, la primera vegada que ho fan, i que llavors, si els fas repetir, ho espatllen cada vegada més, i hi ha actors que els hi passa per forma de ser el contrari. És a dir, actor...
que ho fa, la segona vegada ho fa millor, per exemple, el mod obra ho fa molt, els fa improvisar amb diversos registres la mateixa escena, és a dir, amb tot humorístic, amb tot de broma, i ell després, quan munta, escull l'escena que més li ha agradat de totes les que ha fet. Sembla ser que el William Weller anava per aquesta línia, és a dir, feia repetir moltes vegades, no sempre amb el mateix registre, una mateixa escena, per aconseguir, potser, una cosa, que ell mateix, hi ha un moment que jo llegia memòries d'ell, i es veu que ell diu, jo no sé el que busco, però sé el que no vull,
i en la mesura que vaig eliminant el que no vull, arriba un moment que ser el que trobo el que jo estava en alguna mesura buscant. A mi em sembla que és una idea guapa, una idea interessant. M'agradaria ser així, sí. El que us he comentat, em sembla que s'ha dit Gisabel, com que li parlava l'altre a l'Òscar o el Ben Davies, ho dic perquè seguim la seva trajectòria d'entrar als anys 40, aquí tinc...
el cas que quan va fer les seves dues pel·lícules antibalicistes, coincidint amb la Segona Guerra Mundial, la senyora Miniver i els mellors anys de nostra vida, ens trobem que 6 Òscars per la senyora Miniver, 8 Òscars per els mellors anys de nostra vida, però llavors els éxos comercials que li arribarien als anys 50, a partir de vacaciones en el mar, a l'horizontes de grandeza, tindríem Ben Nura, 11 Òscars, que històricament només l'han pogut igualar, i el retorn del rei. I a part, també és el...
Comentava que es deia que havia descobert la Beth Davis, que ens trobem amb un jove a Charlton Heston, a Horizontes de Grandeza, o un joveníssim Bogart, a Calle Sense Lida, que també és un director que... Descobreix molta gent, sí, sí. I al igual que el Michael Curtis, és un director amb una gran diversitat de gèneres. Sí, senyor. I alhora que eren diversitat de gèneres, tenia la gran habilitat que van ser grans èxits, perquè si el comparem amb el Curtis, doncs...
Va ser un director amb un estil invisible. Va tenir sort una vegada amb un títol que tots coneixem, però... És a Blanca? Sí, sí. Però va fer altres coses que van quedar més passa persegudes. Però jo penso que és dels grans, també. En què passa que et confesso també que m'agrada més, com el seu conjunt de la seva obra, el William Wyler, que el Curtis. Però el Curtis és un senyor molt interessant, eh? És a dir, si analitzes moltes de les coses que fa, que jo ho he estat fent en algun moment, em sembla que té molta qualitat, eh? És a dir, no té...
No té cap cosa... Seguint una mica amb el que estaven dient, les característiques d'aquest personatge, després ja arribarem a la segona part, després de la senyora mundial, que és quan fa aquestes pel·lícules que tu esmentaves, és un senyor que es diu que tenia la rara habilitat d'adaptar obres literàries clàssiques, amb una gran fluidesa i una gran senzillesa, i sobretot extreure el millor dels seus actors.
En aquest sentit, les xifres canten, les xifres són molt expressives, perquè 36 actors dels seus films van ser nominats a l'Òscar, dels quals 14 van guanyar l'Òscar a la millor actor o la millor actriu, el qual són números realment espectaculars, que no ha fet ningú més.
Des de Betty Davis fins a Aldi Hepburn, que va descobrir, com sembla que sugeria tu també, Vacaciones en Roma, i que la va catapultar a la fama. Des de Charlton Heston, que va ser... L'únic òscar que va guanyar Charlton Heston va ser dirigit per ell, per Ben Hur, perquè Charlton Heston mai més va guanyar que a Posta. Però jo havia entrat abans això. L'horitzó des de grandeza va ser quan el va... El van nominar, però no el va guanyar.
Em sembla que va ser com la primera pel·lícula que va... Si més no, va ser un descobriment també pel Charlton Heston. Si més no... Pot ser, pot ser. No ho sé. Podria ser, eh? No estic segur perquè no ho he mirat, això. No està mirant si l'havia descobert el Charlton Heston, ell o no. Però en qualsevol cas, el que sí que tenia documentat és que ell li va fer guanyar l'únic Òscar que té, el va fer guanyar el William Waters per Ben-Hur. Veritablement, hem d'interpretar que el realitzador fa guanyar a l'actor l'Òscar
És un treball dels dos, és un treball en equip, vull dir, és la perfecció que busquen els dos. Per si ara, com ho comentaves, del cas de la Beth Devis, noto que, i també amb el Charlton Christon, que van treballar dues vegades, també es podria esmentar el cas del Gregor Ipec, que van treballar junts per primer cop a Horizontes de Grandesa, i als mateixos anys 50, abans havien fet vacaciones en Roma, llavors les vam fer seguides...
Sí, sí, és a dir, ell treballava en grans actors, és a dir, tots els grans actors de Hollywood han passat més o menys per les teves marques. Que per cert, també va rebatir amb l'Audrey Hepburn a la Calumnia. A la Calumnia, sí, sí.
Podríem, per tant, afegir, per anar acabant, que va guanyar 3 Òscars com a millor director per els millors anys de nostra vida, amb 7 Òscars, o 8 és igual, la senyora Miniver, i la Ben Hur, que va guanyar 11 Òscars, només igual, com deies molt bé tu, per Titanic. Però té el rècord de nominacions com a millor director per 12 films. Encara que en va guanyant a més 3, però va estar nominat 12 vegades.
Jo volia parlar en aquesta fase, diríem, després de la Segona Guerra Mundial, de les pel·lícules que va fer, que em sembla que destacaria La senyora Miniver, els millors anys de nostra vida, que per mi és una firma extraordinària, La heredera, Brigada 21, que fa poc la vaig veure amb el Quir Dugles, que fa un paper extraordinari com a policia, no sé si l'heu vist. Està basat en una obra de teatre i ell adapta també molt bé les obres de teatre.
Vacaciones en Roma, que és una famosíssima pel·lícula amb un guió del Dalton Trumbo, que en el seu moment no es va deixar que se sapigués que era el Dalton Trumbo, perquè Dalton Trumbo estava perseguit pel McCarthy i no podia treballar. I va ser posteriorment que vam saber que el guió era del Dalton Trumbo. La gran prueba del 1956, Venus del 59, la calumnia del 61...
el col·leccionista del 61. Jo del col·leccionista en tinc un record molt curiós. És d'una pel·lícula anglesa i britànica rodada, suposo que s'ha de què va, que és un drens stamp que rapta a la Samantha Egger i la tanca com si fos una papallona i, bueno, és una cosa realment també impressionant. Ens sembla que va ser la seva primera pel·lícula de suspens. Sí, en alguna mesura sí. Perquè ja estem veient en la calòmnia que ha sigut un director que s'atrevita amb el melodrama i tot, fins i tot. Sí, sí, sí, s'atrevita amb tot.
et val la pena dir també que durant la zona de guerra mundial exerceix com a comandant de les forces agrèries de l'exèrcit dels Estats Units roda com deies tu abans diversos documentals molt interessants i és quan torna als Estats Units quan captura jo diria l'estat d'ànim de la guerra després de la guerra el retorn a casa
I Roda, per mi, la millor pel·lícula segurament d'ell, per mi, que és Los mejores años de nuestra vida. Es podria dir que per mi és la pel·lícula més personal d'ell, ja que els millors anys de la nostra vida es va basar en la seva pròpia experiència de tornar a casa amb la seva família després de 3 anys d'estar en el front. I la integració que hi ha dels 3, si recordes, és una pel·lícula excel·lent.
de tres personatges, un és un oficial, l'altre és un soldat ras i l'altre té també un altre càrrec, és capità, i com s'intenten incorporar a la societat dels Estats Units. Jo trobo que és una extraordinària pel·lícula que val la pena veure més d'una vegada, jo l'he vista segurament set o vuit vegades, i no em canso mai de repetir-la i de donar-la a veure perquè segueixo pensant que és una extraordinària pel·lícula. Va guanyar set Òscars, a més a més d'Òscar a la millor pel·lícula i Òscar a la millor direcció. Per cert, ja parlaves d'edituls que...
m'han impressionat una pel·lícula un títol que no m'he esmentat és La Loba amb l'Olivia i el Montgomery Cliff que va ser la pel·lícula que va influenciar l'escorsese l'any 92 per l'etat de la conoscència perquè les dues pel·lícules eren un retrat de la societat de mallorquesa a finals del segle XIX però alhora va ser de les pel·lícules preferides l'escorsese fins a aquest punt que va fer aquest homenatge molt bé, molt bé, molt bé
Per això és un títol que està tindremig, parlem de l'any, no sé si s'hi va tenir, però...
Jo, per acabar, només voldria dir que és un senyor que durant els anys 70, 80, potser va passar, després del gran èxit que va tenir fins als anys 60, després va anar baixant una miqueta. I jo diria que l'André Bacent, que és el famós crític que va fundar caies de cinema, diu, jo l'he llegit, que tot i que va tocar gairebé tots els gèneres, que també ho hem comentat aquí, és difícil de reconèixer la seva firma, la seva empronta, la seva forma de treballar. I acaba aquesta mena de reportatge dient...
Ningú, sense segons el senyor André Bezen, ningú ha sabut explicar millor una història en cinema que William Wyler. Al Festival de Berlín de l'any 1996 li van dedicar una retrospectiva i jo crec que des d'aleshores hi ha hagut una certa revalorització de tota l'obra de Wyler. M'agradaria afegir molt breument que el que li va passar igual que el Billy Wyler i els directors de la seva generació com a
als anys 70 va arribar la generació de la televisió amb nous realitzadors. I tots sabem que va ser una època dura per seguir produint. Sí, sí, el Robert Mulligan i tota aquesta gent que van venir de la televisió i que van fer coses interessants però que eren molt diferents. I va morir el William Wyler justament el 1970. Vull dir que va ser ja al començament d'aquesta època de la televisió. Sí, sí.
Bé, a mi és un director, la veritat és que em costa que m'arribi, perquè potser per això que destacava el que tu deies ara, l'André Besent, perquè em falta aquesta característica personal, la seva filmografia. És un director amb gran coneixement del medi, està clar, i jo diria que amb molt ànsia també per...
per arribar al públic la prova és aquesta d'aconseguir tanta quantitat d'Òscar perquè és d'aquelles persones que sap com pulsar una mica el favor d'alguna manera del públic de l'acadèmia, de Hollywood de la indústria i del públic i del públic per això no les he vist totes i moltes de les que tu comentes Joan no les hauria de visionar per poder comentar-ho
Però la veritat és que, bueno, és d'aquests directors que sí que és veritat que em costa una miqueta entrar-hi. Així com vam parlar del Mankiewicz, per exemple, i sí que penso que és un director brutal, en el sentit que molt més personal i amb molta més capacitat per innovar fins i tot i d'allò. Però val la pena dir que està més lligat a la seva època. Jo, per exemple, aquest estiu passat vaig veure com l'esborra les coses,
que va ser un èxit també de tot, de públic i de crítica en el seu moment, i en canvi haig de confessar que la vaig trobar que estava passada, que és una obra que potser fa 50-60 anys en l'època funcionava, i en canvi en aquest moment no acaba de funcionar. En canvi altres, com aquesta, els millors anys de la nostra vida, penso que s'aguanta molt bé i segueix tenint.
Una altra cosa que em va passar també fa poc, que vaig veure a Brigada 21, amb el Quir Dugles, que és aquesta que va d'una comissaria i que el Quir Dugles és un dels agents de la comissaria que persegueix amb un metge que es dedica a fer avortaments. Potser perquè el tema també ha evolucionat molt amb la mentalitat de les persones, ja vull dir, els avortaments no tenen la connotació negativa que tenien als anys 50, però resulta que allà te'n dones compte també que la pel·lícula està molt bé, la pel·lícula funciona,
He lligat molt al realisme, per tant, fan pel·lícules realistes, com el McIambish, en aquest sentit, però segurament, com que el tema també ha evolucionat històricament, no té la mateixa força que segurament tenia en els anys 50. En els anys 50 allò era una cosa espectacular, perquè el criat obres està brillantíssim, està espectacular,
però en canvi l'obra, el contingut, el que s'està dient doncs notes que no té la mateixa vigència que tenia en aquell moment i costa, i ara ho dic ja per enllaçar amb el tercer tema d'avui ens queden poquets minuts costa també trobar punts eròtics amb la seva filmografia sí, perquè no és una persona d'ambientació, de relació entre personatges més llet realista i més llet sentimental per exemple
No sé, penso que una cosa que està molt agrada a les millors anys de la nostra vida, i, perdona, ha de ser molt breu per no allargar-me més,
és que pinta els problemes humans que representa el retorn a la llar després d'una guerra, després d'un conflicte, quan un de les persones ve tarada, diríem, ve pràcticament ha perdut un braç, no pot fer el mateix que es feia abans, els dos braços ha perdut, i tot això. I clar, no li interessa tant la sexualitat com li interessa tant el realisme. Digues, digues. De fet, una cosa que sempre m'ha sobtat és l'economia de quin any és? 61.
l'any 51 no sé si encara operava el còdic Haze perquè la pel·lícula s'atreveix a parlar de la homosexualitat femenina femenina que en aquest cas no sé fins quants anys va durar no ho sé jo diria que encara està en funcionament el còdic Haze si no literalment tampoc ho sé però clar una cosa és el 53 com és el 21 i el 61 i han passat gairebé 8 anys
Entens, i vuit anys amb els anys 60 són importants, diria, és a dir, no, en qualsevol cas, i a més a més, suposo que en aquesta obra ell hi tenia una especial predilecció perquè ja l'havia fet, aquesta obra, l'havia fet a S3, als anys 35, imagina, repeteix la mateixa obra, la mateixa obra,
millor, molt més ben feta, molt més ben interpretada l'any 61 però per tant vol dir que ell estava interessat per aquesta obra A veure Jaume, com entrem ara aquí No, és que el que sí que val a dir és que escoltar tot aquest tot aquest ventall de pel·lícules que pot arribar a fer un realitzador amb una característica que finalment en la part final es destaca a la poca
la poca influència, diríem, eròtica, vull dir, i quina diferència hi hauria entre l'erotisme i la pornografia, que jo crec que és una de les preguntes bones que ens hem de fer sempre, oi? Ja sé que el títol de l'espai aquest que esmentarem és què és l'eròtica o l'eròtica en el cinema, però no sé, jo crec que sempre s'ha de funcionar per d'això, per comparacions, per fer-ho fàcil, de vegades també, també és veritat.
tal com hem pensat o com hem destacat abans amb el senyor Querejeta, que ell ho va tenir prou fàcil, perquè els condicionants que existien li van fer crear una obra que veritablement saltava, o aparentment saltava, jo crec que a vegades aparentment la saltava l'eròtica, doncs el Carlos Saura la va tocar molt l'eròtica, molt, i a més a més d'una manera molt eficaç...
ressaltant tot un seguit de trets que potser sintonitzaven més amb tot el que és la psicoanàlisi. No, això també, vull dir, perquè era una època que, lògicament, i tenint al davant com hi havia tot el que representava la Unió Soviètica amb la seva filosofia, doncs, lògicament, el que calia era posar-hi tots aquests elements eròtics, perquè d'aquesta manera...
doncs els valors pujaven de to i lògicament el contingut en el seu conjunt doncs pujava de categoria. Jo penso que és tota la inversa del que hem parlat fins ara, no? Del senyor William Willer, oi? Des del meu punt de vista trobo molt més eròtic un altre company seu, Albert Langa.
amb el seu fetichisme. També. Un provocador. També, i el de Luna, i el Bigas Luna, també. Aquests molt més abans. Sí, però fixeu-vos, jo una de les coses que volia destacar precisament és això. Jo la que recordo molt, molt, moltíssim de la pel·lícula del Carlos Saura és la prima angèlica, que en definitiva és una pel·lícula petitona, simplona, gairebé res, però que parla de tot el que existia en aquells moments.
i també de les castracions que representava, igual que el Víctor Erice, però d'una altra manera, lògicament. És un altre tipus de família, que havien tingut la seva evolució i tal. Esclar, jo crec que allà és on el que té la ment oberta, per dir-ho d'una manera, no és tan important, i no és que ho vulgui desautoritzar, ni molt menys,
el fet que pugui parlar de l'homosexualitat, tant femenina com masculina, sinó que crec que el que és important és que era... Això no els preocupava, perquè ja ho tenien clar, o havien aconseguit d'una manera contundent que això ni parlar-ne. Esclar, llavors era el que sí que es podia parlar, clar, perquè d'una cosa o altra s'havia de parlar, no? I llavors això els preocupava molt. I la prima angèlica és genial en aquest sentit, és...
És aquell sentit tan petitó, no? Com, per exemple, els americans, ja que hem parlat abans de l'eròtica americana i la seva elegància. La pel·lícula Pícnic salta aquesta barrera. Exacte. Estava comentant-ho. D'una manera contundent, a més a més, crec jo, no? No tant com Vertigen. Vertigen és molt més subtil. Molt més subtil. Però hi ha un rerefons que és, tornant al fetixisme i a l'obsessió, la primera part. La segona part és...
Per final ho fa una mica malbé, tot plegat, allò, amb vertigen. Almenys és la meva impressió. Tot el misteri del principi, molt bé, però al final se li escapa una mica. Tot allò que ell intenta fer, que el James Stewart la porti fins al punt que la porta, allò l'he vist últimament i m'agrada molt més, per exemple, encara que molt més simple, la finestra indiscreta.
Allà hi ha una eròtica enorme. Jo crec que la Chris Kelly difícilment ha estat tan bé com allà, no? Sí, en aquesta època ens referim a l'erotisme, no tant al sexe, sinó a la sensualitat, a l'assistent de les tives de l'època. Allò que, en definitiva, i aquí és on penso que cal aclarir, la diferència entre eròtica i pornografia. És un gran debat que encara no s'ha aclarit. No s'ha aclarit mai. Hi ha moltes contradiccions entre si mateixos. Exactament. Però a mi sempre m'ha apassionat aquest tema, no? I m'agradaria...
I insisteixo sempre que puc a poder aportar alguna petita cosa que segur que el temps, els anys, m'aporten com a experiència de vida, no? I llavors l'eròtica la veig més en aquest sentit, més que en la consumació i tal, no? Llegir una cosa, i penso que també és interessant, ho veureu una mica trepitjat, però està molt bé, perquè parla de les platges, és el...
la Imma Merino, que és una crítica de cinema i tal, i hi ha un moment que parla, o sigui, de tota l'estona parla de les platges, no? I llavors parla, diu, tanmateix adoro aquest film espectal de Hitchcock, que no diu ben bé quin és, pel que fa al primer de la llista dels directors, només de notar-ne el títol, el títol M'emociono,
Tokio Monogatari. Esos són els contes de Tokio, del Luzu.
Ho va dir Wenders a Tokyo Ga. Ascent típicament japonesos, els films d'Osu són a la vegada universals. Jo he reconegut famílies del món sencer i també els meus pares, el meu germà i jo mateix. I llavors hi ha una altra cosa que es treia com un afegitor. Hi ha una altra cosa que diu una noia que arriba a la platja, que es vol banyar, que el dia és maco, que tot plegat és perfecte. I llavors només cal...
que em despulli i nedi fins a aquell interior del mar, em sembla d'una heràtica extraordinària. Molt bé, doncs jo penso que, bé, picnic, hem esmentat les bàsiques. El meu fill em va dir l'altre dia, ja sé de quina pel·lícula parlaràs, la ciutat cremada, el campanar, us en recordeu? Faig un hort a la meva filla, penso que és d'una bellesa extraordinària aquella. Àngela Molina i el senyor...
Com se deia? Xavier Lloriaga. Que s'estimava molt, també. Aquest espai de temes, a nosaltres sempre, de fet, ens agrada deixar-ho així, en punts suspensius, perquè tothom continuï pensant. Es podria parlar, està clar, moltíssim més de l'eròtica del cinema, però posem aquesta pinzellada perquè ja tothom, a casa seva, com moltes vegades es diu, continuïm parlant del tema. La setmana vinent hi ha l'últim programa de la temporada, en principi,
perquè sempre anem donant sorpreses aquí al Cinema Sense Condicions, però farem el repàs de la temporada. T'hi apuntes, Sergi? Cuitant, m'has comptat. Doncs vinga, cinemassensecondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els d'aquesta temporada i els d'alguna temporada més. Fins la setmana vinent. Que vagi molt bé. Adéu-vos-hi. Adéu-vos-hi.
Bona nit.
Fins demà!