Cinema sense condicions.
Oころりよ おころりよ 坊やはよい子だ ねんねしな
Oya-no-o-mo-ri-wa-doko-he-i-t-a? Ha-no-yama-ko-ete-sato-he-i-t-a.
Bona tarda, amigues i amics de Ràdio Desvent. Un dimarts més amb vosaltres. Des de Cinema Sense Condicions. L'equip habitual format per Jan Hernández. Bona tarda, Jan. Molt bona tarda, com estàs? Pregunta obligada. Molt bé. I tu, com ha anat la setmana?
Bé, bé, bé, d'exàmens. Ara acabo ja el segon trimestre, per dir-ho així. Sí. De grau que estic fent i res amb exàmens, però bé, prou bé. Molt bé. Has vist alguna pel·licoleta que... No. No, no, última setmana. Que ara en recordi, no. No, no, no, no.
Molt malament. Vull dir, jo tampoc. A cinemes jo tampoc. Esteu sentint Anastasi Rinos. Bona tarda. Bona tarda, Pep. La pregunta és la mateixa. Com ha anat la setmana? Irregular. Irregular. Coses bones, coses dolentes, com la vida i com la pel·lícula que tenim aquí. Com les nostres setmanes últimes. Irregular. El que us parli, Pep Armengol, també ha dit la seva setmana irregular de torn.
I compte que avui tenim un convidat que ens fa un plaer especial per l'amistat que tenim amb ell, en el cas de l'Anastasi de molt més temps, en el cas meu de fa uns anys també. Es tracta del director, productor, guionista i altres coses que aniran sortint, que ha fet de la seva vida...
Lluís Minyarro. Bona tarda, Lluís. Bona tarda, Lluís. Molt contents de tindre't amb nosaltres, ja ho he dit abans. Sí, jo també. Moltes gràcies per invitar-me. Doncs bé, mira, només d'inici dir que hem començat avui el programa com sol ser habitual amb nosaltres amb un clip de música que és de la banda sonora de la pel·lícula i en realitat és una interpretació
amb la veu de l'actriu directora, i aquí una de les intervents, Naomi Kawase, que té un rol singular dintre de la pel·lícula que comentarem, un rol poètic, un rol que està enganxat una mica amb la seva personalitat. Ella és també productora i directora de cinema,
I dóna la impressió que amb tu, Lluís, ha tingut també afinitat, no? Sí, sí, sí. Bueno, jo tinc amistat amb ella allà des que vaig coproduir amb ella una pel·lícula del 2014 que es diu Agües tranquil·les, que es va rodar al Japó, es va produir entre França i Catalunya. Llavors, a partir d'això, d'aquest projecte, va néixer una amistat, he viatjat al Japó diverses vegades i sempre tenim relació...
I aquesta cançó que hem sentit, curiosament, és una cançó de bressol, perquè ella actualment, com a hobby, no sé si farà això alguna pel·lícula o no, està recopilant cançons de bressol per tot arreu on hi va, també va estar a Canàries, les va recollectant i les va col·leccionant, com si diguéssim, perquè és un patrimoni que no s'ha de perdre. Aquesta aportació que acabes de fer...
És molt interessant perquè, si veieu la pel·lícula, la pel·lícula es titula Emergency Exit. No sé si està en distribució... Sí, sí, sí. Ara, bueno, mira, la setmana aquesta que ve, la propera setmana de febrer, entrarà el Texas a Barcelona i el Maldà, aquests dos cinemes. I també a Madrid, més endavant, la setmana següent,
cap al 13-14 de febrer a la Cineteca Matadero. És una pel·lícula, lògicament, d'un circuit reduït de sales perquè és molt particular.
A veure, amb això, si estaràs d'acord amb mi, que la pel·lícula serà de circuit reduït, però d'interès molt ampli. Jo he comès un error abans, quan deien que estàvem irregulars les nostres setmanes, dic la pel·lícula, que també és irregular. No, irregular vol dir inesperada, en tot cas. Irregular a mi no m'ha semblat tan absolutament, m'ha semblat molt regular, com la vida que no és, com el que la vida finalment conté, que és aquesta...
altra alteritat, l'altre cantó de coses que no tenim tant en compte a vegades. És una pel·lícula que ara en parlarem, però per entrar, una opinió personal meva, em dóna la impressió que estem assistint a un viatge circular, tot i que al final de la pel·lícula el personatge que fa, que pot ser un alter ècord del director,
o potser un altre ego d'un altre director, però és el personatge que interpreta Albert Pla. I ens diu, textualment, que la vida és una línia entre dues xifres, la del naixement i la de la mort. I la mort,
és la dissolució d'un orgasme còsmic. Què? Bueno, no, és que això va molt bé per situar en quina pel·lícula ens movem. Què volies comentar de la frase, dius? No, que és una cosa que no ho dic jo, solament. Vull dir, és una cosa que hi ha científics ara que estan...
especulant sobre aquesta idea, sobretot com el doctor Sanz, aquests que parlen... La mort després de la vida. Exacte, la vida després de la mort. Estan precisament especulant amb aquesta idea, que és com una dissolució en un magma, un pas cap a una altra dimensió que desconeixem. He llegit un parell de llibres. Ah, si el coneixes el tema, jo no.
és molt interessant i no deixa de ser una proposta que tu que has estat pels països de l'est bueno, de l'est, d'Occident sí sobretot la cultura hindú sí, hindú, del Tibet i també de Japó sí, també, també doncs d'alguna forma també em tronca amb la idea de
un trasbassament de la matèria o l'esperit que no desapareix. No. És el cos, la cosa física, la que tenim la seguretat que desapareix, no? Sí, diguéssim que som energia com solidificada dintre de la nostra estadia al planeta Terra, diguéssim, perquè és la manera de poder viure, estar aquí, no? Certo.
però que aquesta energia després es transforma o continua d'una altra manera en una altra dimensió. Vull dir, això és una creença, com tu bé dius, de totes les filosofies orientals, que és contrària, bueno, no contrària, però no és tan radical, diguéssim, com la visió que tenim a Occident,
definitut, que és a dir, un cop et morts, per això tenim tanta por i tanta precaució, etcètera, que un cop et morts tot s'acaba i desapareix. La cultura judeocristiana és et morts i vas amb una mena d'arxiu definitiu i de la que treuran no se sap quan. Conseqüències no se sap, sí.
hi haurà un descart, d'entrada hi haurà un descart dels bons i dels dolents i l'infern i el cel i això que és terrible, aquesta part és terrible això les persones que creuen en la religió cristiana perquè també hi ha els agnòstics que diuen això s'acaba i s'ha acabat i no hi ha més no hi ha més en aquest estadi amb el que estem ara, amb aquest cos, amb aquesta manera de pensar, de ser, etc. però sí que pot haver una altra porta cap a un altre lloc jo això sempre m'ho he preguntat i la teva pel·lícula la deixa oberta i ens sembla molt bé
Si estem parlant sempre que és un disseny esplèndid el de l'univers, que contínuament està creant-se planetes, galàxies, tot funciona, diguéssim, misteriosament tot funciona de meravella, menys nosaltres poder. Menys nosaltres. Si tot funciona de meravella i el néixer ja és com un miracle, un espermatozoïde, un òbul, és un miracle, perquè no ha de ser un miracle també la mort, perquè la mort ha de ser molt diferent
de tot el que coneixem. No necessàriament. Acabes de donar més arguments dels que ens donaven els capellans de l'institut. Jo no vaig anar a l'escola religiosa però sí que l'institut. Acabes de donar argument que m'hagués convençut. Ells en matxaquen amb el dogma.
i si no tens fe ets una mena de minusvalid mental de tota manera aquesta pel·lícula és un divertiment tampoc és una pel·lícula filosòfica no s'espanteu per aquesta banda perquè jo precisament el que volia és passar la paraula a l'Anastasi i abans de passar-la dic que per damunt de tot a mi la impressió que m'ha fet la pel·lícula
és que acabes de veure la pel·lícula i tens un sentiment que has gaudit de la joia de viure. Sí, curiosament sí. I, a més a més, tot i que tot té un fi, tal com diu l'Albert Blà amb aquestes paraules, aquest fi està tenit d'esperança.
Clar, no té per què ser traumàtic. I tu surts, i no surts aclaparats, sinó tot el contrari. Sí. Quina impressió et va fer? Jo vaig sortir de la pel·lícula i li vaig agrair, perquè estava present allà, presentant la pel·lícula, i li vaig agrair la pel·lícula. De vegades ens costa agrair les coses. Penso que el primer que has de fer, una obra de teatre, no és anar al camerí per ser l'actor de moda, sinó és anar a buscar...
La persona responsable d'allò, i això vaig aprendre la meva companya que era teatrera. Has d'anar sempre, si t'ha agradat l'obra, evidentment a buscar-la i felicitar-la, i és això. Però és una pel·lícula felicitable. O sigui, l'aventura teva, diguem-ne, és ja d'entrada arriscada, i realment no és habitual...
és un cinema, quan parlem aquí a vegades de cinema que veiem de totes les èpoques, diem que és una pel·lícula comercial, interessant, aquesta és una pel·lícula fora d'aquest terme comercial, no és la pel·lícula mainstream, és una pel·lícula, diguem, d'autor, absolutament d'autor, una proposta d'autor, una proposta autoral, però no per això menys interessant, perquè realment et deia, i crec que és així, que la pel·lícula jo la trobava gairebé naturalista, en el sentit que és una pel·lícula que d'alguna manera...
et trobes amb situacions molt diferenciades que no dibuixen un art dramàtic tradicional, sinó que vas viatjant per dintre d'aquest autobús fantàstic, saltant d'un a l'altre sense aparent relació, la relació la vas creant tu, cadascú en el seu intern. Certo.
I això li va donant un sentit a tota... O no, però en qualsevol cas està esfruint de... Hi ha color, hi ha moltíssim color a la pel·lícula, aquesta presència del color peculiar. Hi ha molta pell, hi ha sexe implícit. I és, diguem, estar sobrevolant tota la pel·lícula. I tant.
És a dir, i a mi em sembla fantàstica, hi ha moments d'emoció, malgrat que possiblement no l'has buscada. Si sabies quan es produiria, possiblement, però no dona la sensació que hagis buscat l'emoció. No, l'emoció està amb el nostre taranà, amb el que fem a la vida.
A vegades no hi ha cap emoció i a vegades hi ha emoció. I això passa d'una forma molt natural a la pel·lícula perquè també s'ha construït aquesta pel·lícula amb la participació i col·laboració de tots els actors i no ha sigut mai un seguiment d'un guió fixe, inamovible. Hi ha hagut la llibertat per poder treballar.
I fer aportacions amb el moment de rodatge. Sí que la història que volíem explicar és la que hi ha, però també els diàlegs i la manera de comunicar-se entre les persones s'ha anat creant in situ. I per això hi ha aquests moments que veieu de l'actriu directora, en aquest cas, Naomi Kawase, que de fet té aquest esperit de pel·lícula japonesa dintre de la meva pel·lícula. És com una pel·lícula dintre d'una pel·lícula, absolutament.
És com l'altre dia ho comentàvem, com si fos una matrioska, no? Sí. Una caixa, una nina d'aquestes russes en què hi ha una cosa dintre d'aquesta cosa i aquesta cosa una altra, fins i tot podria ser fins a l'infinit. Fins a l'infinit, per què no? Estem parlant d'això, precisament de l'infinit. Estem parlant de la suspensió del temps i de l'espai, també. Exacte.
Vull dir que no hi ha un ortodoxi aquí en voler dir que les coses passen amb equips temps i que van correlatives. Ni hi ha una seqüència amb les coses. No hi ha una seqüència lògica, aparentment. Hi ha un conjunt de trencaments, però...
El curiós és que al final té tota una coherència, no? Totalment. Llavors entres en un món i al final en surts. Però tu has donat la volta per tot aquest món. I aquest món d'aquest ple? Doncs està ple d'uns personatges que són arquetips.
del que podem trobar pel carrer, perquè no és que siguin marcians, ni molt menys. Per això dic que és naturalista. Hi ha un clergue, hi ha un director de cinema, hi ha una metgessa, hi ha una mestressa de casa, que la seva filla li diu tu el que ets és una pobra ama de casa.
Sí, però tot això està fet per un cantó col·loquial, vull dir assequible, i en cap moment hem intentat que d'alguna forma... No ridiculitzen ningú. No. Al contrari. Els personatges al contrari. Jo penso que es nota que s'estimen. Es nota molta estima pels personatges. Perquè tots som uns pobres diables. Tots fem amb la vida el que podem, no? Absolutament. Això, Lluís, va ser una idea? O sigui, el Germen quin va ser? Perquè és...
És curiós, no? Hi ha moltes coses. Hi ha moltes coses. No hi ha pel·lícules que s'assemblin a Emergència i Exit? No, no. És cert, és cert. No, no. Pots trobar coses que... L'aire que té la pel·lícula pots recordar, però no, no, efectivament. És una pel·lícula fora de normes i fora de l'objetual. Però també usen les dues meves pel·lícules precedents de ficció. Estela Cadenti i L'Ominot. Sí, sí.
Sí, vull dir que són pel·lícules que han tingut poca ressonància, diguéssim, comercial, perquè no és el tipus de cinema que els exhibidors, les sales de cine, vulguin, és com una censura, apostin per això, però sí que han circulat pels festivals de cinema i s'han vist en circuits com les filmoteques, cineclubs i tots aquests circuits alternatius. Són altres circuits possibles pel cinema, evidentment. Sí, o les plataformes, com Filmin, etcètera.
És a dir, que el Germen és en realitat una continuïtat de la teva obra. En certa mida sí, perquè poden haver punts en comú. Les obres anteriors quasi sempre han sigut d'un tancament, de la dificultat...
Aquí, al contrari, no hi ha tancament perquè això va capar. Però sí que hi ha connexions. Perdona, perdona. Digues, digues. Però el Germán, curiosament, em va succeir a Mèxic. Estant a Mèxic amb la meva pel·lícula anterior, Love Me Not.
que vaig revisitar L'Àngel Exterminador, de Buñuel, i no és que volgués fer aquí una continuïtat d'aquesta pel·lícula, ni volgués tal, però em va servir... Gent tancada... Exacte, el fet aquest de què passa quan la gent està tancada en un espai.
Aquest espai, en aquest cas, és un autobús, però podria ser qualsevol altra cosa. És un vehicle, podria ser una nau espaial, podria ser un tren, no importa això. Sí, però a diferència del de l'Àngeles Terminador, allí la gent està tancada i té més una idea...
De pressió, de presó, de manicomi. En canvi, aquí va molt bé perquè fas un salt i el ser en moviment està dintre d'un viatge. Per això he dit que a mi em suggereix un viatge circular. I d'alguna manera aquí hi ha alguns personatges que... I una metàfora de la vida. Sí, i la seva tendència és cap a la lliberació o l'alliberament.
No al contrari, perquè també Buñuel el que volia fer era una crítica de la societat burgeà. Correcte. Del moment mexicà. Que no és el cas teu. Per cert, ara dius Mèxic, una de les escenes que realment a mi em va emocionar, primer perquè he tingut una tieta mexicana, i el tema mexicà em té absolutament sempre la que hi ha a Mèxic pel mig, i Zapata és un dels meus ídols personals,
I llavors, per tant, en seguida vaig entrar. I que aquella finestra es mou, es mou l'autocar, i enquadres aquell espai absolutament tropical... Mercat, sí. Mercat, amb uns colors absolutament mexicans, inaudibles, poden ser d'un altre lloc. Però, bàsicament, vaig identificar a Mèxic aquella dona que apareix allà primer, que és una dona molt guapa. A més, vaig trobar que una dona madura, però ella molt guapa. Pot ser una xamana, no saps massa què és, una persona que té una potència.
I a partir d'aquí, bé, la famosa escena, per mi, interessantíssima, d'aquelles màscares, aquella gent amb màscares que apareix, i l'escena que tu dius que la vas viure en directe d'un personatge de la pel·lícula molt important, que és una mena de predicador jove, de no ser més un predicador, una mena de predicador, predicadora, que queda clar sexe...
No, no, el personatge de ficció de la pel·lícula. El personatge de ficció de la pel·lícula que no sap si és d'home o dona, té aquesta cosa ambigua, i que porta aquella maleteta plena de gesosets. Santons. Tu dius que ho vas viure, això, de certa manera. Sí, sí, sí. A mi em va passar...
En un viatge anterior, això que deia, no?, al German de la pel·lícula, hi ha dos personatges dintre de la pel·lícula que són històries que m'han passat a mi directament, viatjant per Mèxic. Una d'un personatge que venia claus rovellats i clandaus rovellats a la porta d'un mercat i que ningú li comprava, llavors vaig tenir curiositat i li vaig dir, però vostè per què ho fa això? I diu, bueno, jo ho faig perquè així se'm puc considerar que soc un mercader.
Vull dir, no venia res, però el fet físic d'estar a la porta d'un mercat i tenir unes eines ja li donava aquesta categoria de ser mercader. És molt curiós això perquè molta gent ho veurà i dirà, ui, mira, una seqüència onídica o surrealista...
I, en canvi, està agafada a la més pura realitat. Sí, però també Mèxic és un país molt de realisme màgic o legalisme surrealista, que té una tradició amb tot això de la mort, etc. I l'altre personatge també va ser a Mèxic, que era un venedor-venadora de figuretes del nen Jesús. La ambiguïtat també hi era, en el original? Sí, sí, d'alguna manera, sí, bueno, era una dona, de fet, era una dona molt masculinitzada.
I aquí és al revés, és molt estilitzada, el personatge que interpreta... Crea un cert interès, aquest personatge. Doncs aquest personatge donava... A les parades de l'autobús li venien les Índies a veure quines mercaderies hi havia allà, i ella entregava aquesta figureta del d'en Jesús. I em va... Sembla curiós que no els hi cobrés res. I llavors li vaig preguntar, però què fa, la regala? I diu, no, ja les cobraré...
I dic, ah, que ve molt per aquí. Diu, no, és la primera vegada. Dic, ah, bueno, però pensa en volver pronto, no? Perquè s'acorden que se les tenen que pagar. Dic, ah, no sé. Vull dir, aquesta mena de disposició cap a la vida, aquesta entrega... De ser fàcil, no? Que tot és fàcil per aquesta gent perquè finalment no es preocupen per res. No.
O pel negoci, ni tan sols pel negoci, van visquent sobre la marxa, podríem dir, no? Com tots els personatges que hi ha en aquest autobús, van sobre la marxa. Jo vaig viure una experiència a Cusco, un viatge que abans he comentat a Perú,
que és idèntic. Anem amb el meu amic i pugem cap a 3.500 metres i en un lloc sense vegetació ni res anem a veure unes tombes que són muntanyes que estan fetes a la muntanya buidant i fent el forat allà.
I llavors, de sobte, ens ve una senyora al redent amb un farcell d'aquell típic de les Índies que hi ha per la ciutat, carregat de refrescos, d'envasos de refrescos. Sí.
I el meu amic, amb aquelles coses, li fot llàstima i li diu, senyora, ¿qué vale todo esto? Diu, pero usted qué quiere. Diu, no, es que se lo compro todo, perquè a ell li feia pena aquella dona més carregada, 25 quilos, amb aquella alçada i tal.
Resposta d'ella, diu, senyor, si se lo vendo todo, ¿yo después qué vendo? I aquí va quedar la cosa. I aquí va quedar també l'anècdota. Clar, són filosofies que tenim nosaltres molt diferents. Són cultures que fins i tot les coses no tenen preu. Depèn de la negociació i del preu que tu, comprador, li vulguis donar. Vull dir que hi ha una altra disponibilitat cap a aquest fet, molt diferent de la que tenim aquí. Per això m'ho he recordat, el teu exemple m'ha recordat dir, mira, com aquella dona de cosco. Sí, sí, sí.
deies abans que això també eren les preguntes que et volia fer tu ja les respostes abans el tema del grau diguem de novetat diguem o de improvisació que va aparèixer en les sessions vas fer assatges també previs en els assatges després en el propi rodatge i en el coneixement dels actors entre sí que també alguns d'ells els coneixien penso amb la Marissa per exemple i amb l'Orella
que segur que era una parella, inicialment no havien treballat mai junts, segurament. Crec que sí, una vegada. Ah, sí, una vegada. Ah, fixa't. Però no en cinema. I em va, m'ha semblat molt interessant. He vist alguna foto aquí també que m'ha semblat que estaven treballant, alguna foto d'aquest llibre magnífic que ens has donat, que ens has regalat. Doncs, la pregunta és, després d'aquest mateix procés, ja saps que el meu ascendent és el muntatge, o sigui, jo vinc del món del muntatge,
Tu l'has muntat amb la Diana Taucedo. La Diana Taucedo és una documentalista interessant i realitzadora. Jo la vaig tenir d'alumne a l'ESCAC, era una alumna excel·lent i en seguida va excel·lir en el seu tema i va començar a donar assignatura de documental ella amb el mateix ESCAC quan jo ja me n'estava anant i la considerava una gran alumna.
Tu en el muntatge també tenies aquesta mateixa claredat d'idees a l'hora d'anar a treballar el tema del muntatge? Doncs curiosament sí, et puc dir, perquè també aquesta pel·lícula està rodada amb molt poques presses, amb molt poques tomes. Les seqüències mai superen la segona o la tercera, quasi sempre és la primera seqüència del tema la que està muntada.
I amb la Diana, que no havíem treballat abans mai junts, va haver-hi una gran sintonia. Potser perquè estàvem muntant a Amsterdam, sota la pluixa, i no ens quedàvem més remei que estar tan bé tancats, com dintre de l'autobús. Llavors va ser molt fructífer perquè amb poc temps vam aconseguir un primer muntatge d'imatge que després molt poques modificacions va tenir. Molt bé.
I en parlaves també dels assatges, amb els actors més sòlids, diguéssim, professionals, com pugui ser la Marisa Paredes i el Francesc Orella, van treballar més els assatges. Recordo que per la Marisa també era una bona excusa per venir de Madrid a Barcelona, perquè li encanta Barcelona, va viure a Barcelona a l'època que era la dona de l'Issaci Sasmendi. Llavors volia recuperar
I veia també, tristament, els canvis que hi ha hagut a Barcelona, perquè ja no està Vinson, ja no està la bodega bohèmia... Els rètols, deies, no? Els rètols en anglès, deies, no? Exacte, parlava dels rètols en anglès, però la llengua tan bonita que té neix el català, perquè tot ha d'estar en anglès, que sí, ramen i no sé què, no sé quantos... Vull dir, que d'alguna manera...
Ell aprofitava l'excusa de venir a Satxar per estar aquí i van fer molta amistat. Després va passar el que va passar, que això també és una cosa molt forta dins de la pel·lícula, que un actriu que s'interpreta a si mateixa al final de la seva carrera
doncs poc després del primer muntatge s'anés a l'atremont. A més a més, vas comentar tu amb la presentació a la Filmoteca, que ella, una cosa que és tragicòmica, que ella et va demanar, per favor, no em matis al final perquè sempre em maten.
Sí, ara no fem d'espoilers. No fem d'espoilers. En aquest sentit, sí, no ho podem saber, això, aquest tema. Però són aquelles coincidències que hi ha a la vida? Sí, exacte. Colpidores, eh? Diuen coincidències, però potser és el destí, o digues-hi com vulguis, no? Sincronies. Sincronies és més adequat que coincidències. M'agrada més sincronies. Sí. Com diuen per casualitat, i moltes vegades no és per casualitat que trobes un que estaves pensant en ella a la cantonada, al tocar a la cantonada. És per causalitat. Causalitat.
Vull dir que les paraules les utilitzem de forma molt relativa, però realment signifiquen coses diferents, no? I aquí, doncs, és un gest molt...
Bueno, com deia allò que deia Germán Gés, diu, jo no creo en la màgia, és la màgia a la que crec en mi. Doncs jo no he anat a buscar això, però s'ha donat la circumstància o la causalitat que això ha passat. Sí, senyor. Em sembla maco, em sembla maco i tal com ho vas explicar, que no podem explicar tot al final, per tant, ho matrem una part...
Però perquè els que estàvem allà sí que han vist la pel·lícula d'aquell moment... La pel·lícula pels amants del cinema, també, no deixa de tindre allò que es diu ara, que ja es nota un amor pel cinema, i llavors hi ha alguns referents, alguns més evidents que altres, però, per exemple, Vèrtigo de Hitchcock,
ho podreu detectar veient la pel·lícula abans hem parlat d'un alter ego que interpreta Albert Blanc que podria ser Albert Serra que és un director amb el que has de tindre afinitat perquè l'has produït amb dos pel·lícules El cant dels ocells i Un or de cavalleria que són dos pel·lícules importants
Se citi textualment la ley del deseo, perquè, clar, hi ha la Marisa. Jo diria que hi ha un moment, almenys a mi, m'ha recordat el maquinista de la General, que és quan el capellà va corrent allà en paral·lel. Sí, sí, és com de cinemut, no? De cinemut, sí. Sobretot, homenatge al cinema mut. Sí, sí, sí. Sí, pot ser aquí, tot, pot ser qualsevol altre. Tu mateix has citat abans el Buñuel, l'àngel exterminador. Sí, sí.
Bueno, hi ha metellenguatge, per al que ho vulgui captar, vull dir, no és obligatori, no és algú que condicioni la pel·lícula, però a l'espectador cinèfil pot trobar també aquests guinyos, no? El veu les 1969? Sí, bueno, això és l'autobús de l'època. És el nom que té, és el nom que té. Jo volia un autobús dels anys 70, i en aquest cas vaig trobar aquest Pegaso, que era model...
I estupendo, no?, quan feien uns cotxes boníssims, la Pegaso, no?, ja s'hi veu que va desaparèixer com tantes altres coses d'aquest país, que no es consoliden, no? Però vaig trobar aquest autobús perquè la pel·lícula també la volia situar a nivell plàstic als anys 70. Per això els paisatges estan rodats a les Canàries, bàsicament, i al Pirineu Català, i formen part d'aquestes projeccions, es diu Back Projection, no?, d'aquestes projeccions amb pantalles laterals de l'autobús...
que donen aquesta sensació de viatge oníric, però que tenen una altra textura diferent a si això ho hagués rodat en plan documental. Aquesta pel·lícula no podia ser en plan documental. No, no, no. Perquè si no, per aquest eco màgic... Clar, treus la màgia.
Sí, i els colors no els pots treballar de la mateixa manera, etc. Però per això et pots recordar Hitchcock, perquè Hitchcock als anys 70, Marín la ladrona, los pájaros, con la muerte los calones, etc., els paisatges i tot això...
molts eren no decorats o projeccions. Recordeu que quan anàvem amb un cotxe a la finestra dalt darrere sempre es veia la ciutat, però no era una ciutat directa, formada directament, estava rodat en un estudi. I és el que jo he fet, imitar això, perquè a mi no m'interessa el cinema molt digitalitzat, en el sentit que es perd una mica el contacte, la part artesanal, podríem dir. M'agrada més...
El truco meliés, per dir-ho d'alguna manera, com m'he après també de gent amb la qual he treballat, com el propi Manuel d'Oliveira, que no l'alta digitalització com l'última pel·lícula del Còpola, diguéssim així. A mi això em posa fred. Et llença, sí, tira enrere una mica. Tira enrere una mica, també, sí.
Després hi ha una mena de germanament que suposo que té raons íntimes per tu, que són els dos cims, el Teide i el Fuji. Sí, això era una forma de germanar dos xacres de la terra o dos muntanyes molt simbòliques...
que d'alguna manera són... D'una alçada similar, també? Bueno, no, molt per sota, el Teide. Sí, el Teide és més baix, però també té neu a l'hivern, però tenen una forma molt similar, perquè tots dos són conos volcànics, clar, tenen una forma similar. I tots dos tenen una presència majestuosa, un a la illa gran del Japó i l'altre a Tenerife. Vull dir que, d'alguna forma, tenen un paral·lelisme
Fins i tot et diria que sí de latitud, més o menys, no? Aproximadament, possiblement, sí. Sí, potser el té d'estar una mica més avall del propi de Capricorni, no? Sí, estaria més llegat de Mèxic, que no pas en aquest cas més que no pas de... Però sí, sí, hi ha una certa... Però hi ha una certa línia entre les piràmides, muntanyes d'aquesta categoria i tal, no?
Llavors, vull dir, per mi la idea de germanar muntanyes amb la pel·lícula... Jo soc un gran amant de la muntanya, ja us ho deia abans, quan puc me'n vaig al Pallars Sobirà, però a part d'això també he viatjat al Japó i després, quan no tinc molt temps, he anat molt a Viladrau, he anat al Montseny i, per tant, aquesta idea de germanar en un moment determinat a un poeta una mica perdut, simbolista, català, importantíssim, que és Maria Manent,
amb un pensament d'ell que precisament trastoca les coses. El començament de la pel·lícula parla que les muntanyes són núvols blancs i els núvols són muntanyes verdes. Vull dir que està canviant de lloc, que és el que jo he intentat fer amb tota la pel·lícula, canviar de lloc. Sí, i en aquell moment fas passar un núvol i es veu el verd de la muntanya i el núvol gris. Això són petits detalls, però sí...
Però aquesta idea de començar amb Maria Manent per després continuar amb el Fuji, amb una pel·lícula de la mateixa Naomi Kawase, que es diu El Bosque del Luto, un bosc, i acabar amb la reflexió sobre el Teide, m'agradava aquesta situació. És un moment molt interessant. A mi em va agradar molt aquest moment amb aquesta pel·lícula. També quan la Naomi carona a través de la finestra del bus,
aquella muntanya llocs de la Gomera, que és un cor volcànic petrificat. És molt bo, és molt bo. Aquell moment és molt maco. I després s'enllaça amb el desig, perquè el personatge del desig és molt important, aquesta pel·lícula, que el llepa. Perquè aquí tot es toca i tot es llepa, també. Perquè hi ha aquesta transgressió que a mi m'agrada molt sempre...
que el primer partit de la idea que els objectes tenen vida pròpia i que es van tornant dintre dels personatges o els actors que hi ha a la pròpia pel·lícula. Vull dir que un gladiol vermell apareix aquí, després apareix en una altra situació, un bolso apareix aquí i apareix en una altra persona, un pintallavi s'utilitza un i després l'utilitza el capellà,
Vull dir, hi ha moltes connexions d'aquest tipus a través dels objectes. L'Emma Suárez posa les ulleres del director de cinema, ja que no la vol conquistar, però ella agafa les ulleres i se les posa, s'autoconquista ella mateixa de trobar un objecte de l'altre. Vull dir que aquests petits detalls estan permanentment presents a tota la pel·lícula. Hi ha scenes que són molt divertides, com el director de cinema que està...
contant i dient que cada vegada és més car fer una pel·lícula, és que te la jugues i tal, i se li fot el capellà al costat i diu, escolti, li explico un acudit sobre la Santíssima Trinitat. I diu, no, escolti, no. I l'altre insistint. Allò és hilarant, no? És un moment... Bueno, aquí hi ha una broma interna que volia fer com no filmat,
però com aquesta idea de plano contra plano, perquè era Albert Pla i Oriol Pla. Ah, els dos plans. Sí, no ho he fet. Pla i contraplà. Però dialèctic, en aquest cas. Sí, sí, està molt bé. No, com el personatge que ha recitat de passada, el personatge que és molt central a la pel·lícula, que és l'Eros, el seu doctor, que vol seduir a tots els personals de l'Eros. De fet, acaba fent-ho.
Acaba intentant-ho. En alguns casos amb més èxit, en altres amb menys. El del capellà també és divertit. El del capellà també és divertit i intens. Sí, perquè quan el capellà està amb les dues actrius és impressionant, eh? Que li acaben... Escolteu, veieu-la, per favor. Repeteixo. Emergència, èxit. De Lluís...
Minyarro. Sí, senyor. Maldà i Texas. Maldà, Texas i a Madrid... I a Madrid, Cineteca Matadero. Cineteca Matadero, sí, senyor. Aquí ha estat el... En el Girona. I aquí al Baix. Ah, en el Cinema Baix d'aquí de Sant... Sí, però abans de Nadal. De Sant Feliu. Sant Feliu, sí, senyor. Però això va ser abans de Nadal. Que va morir precisament el que portava al cinema. Ah, no sabia això. Sí, ara no recordo el seu nom. Va morir fa molt poquet. Fa poc. Quina clàstima, doncs. Sí.
Una cosa, per tornar cap a l'ordre habitual, Emergència i èxit, la pel·lícula està dirigida per Lluís Mignarro, que ens acompanya avui. El guió és teu i d'Àngels Oliva. La col·laboració aquesta amb Àngels Oliva és des del principi diàlegs. Bàsicament diàlegs.
La música és d'Anaït Simonian. Sí. Una bona amiga nostra, que també ha estat aquí al programa com a caminada. Ah, mira, caminada, sí. Estupendo, sí. Tenim un gran apressi. Sí, sí. I ens veiem sovint, sobretot en intervencions que fa ella al piano, en pel·lícules a la filmoteca. A pel·lícules, precisament del cine primigeni, no? Sí, sí, sí. Sí, senyor.
O silent, que ara es diu. El muntatge, ja hem comentat, de la Diana Taucedo. Amb la Diana també, amb 30 lumes, va fer una pel·lícula per mi extraordinària. Galícia. El disseny de producció de Lu Masqueró i Sebastià Bogler. I l'assistent de direcció, Alexandre Iglesias.
Sí. Una mica retallat, si diria, a l'equip tècnic. Sí, diguem-ne. I llavors... Va faltar el director de fotografia. Exacte. El Jimmy Jim Ferrer. Ah, el Jimmy Jim Ferrer. Sí. El tinc aquí, perdó. Sí, sí. Me l'he saltat. Que, a més a més, treballa habitualment amb tu. Bueno, sí. Va treballar... Ha treballat amb altres pel·lícules. En concret, a Estela Cadente. Estela Cadente.
I també al Cant dels Ocells, al Bercerra. Al Bercerra, sí, és que allà he treballat també. És l'única que ha fet, no? N'ha fet més, no, amb l'Albert? No, em sembla que vol participar, però amb una altra tasca, perquè ja sabeu que l'Albert es canvia de lloc, al Cant dels Ocells, sí, amb el Cristó Ferrerier. Es van tornar. Sí, sí. M'ha xocat una cosa, i és que, com a productors, figureu tu i José Ángel a Layón.
Sí. Escolta, a la Ion és el que ha fet ara una pel·lícula? La lucha. Que em va agradar moltíssim. També és una pel·lícula petita. Em vas parlar d'aquesta pel·lícula? No me'n recordo. És que em va agradar molt. Sí. I quan ho vaig veure, li tinc que dir amb ell, suposo que és el mateix. És el mateix. Ell té una productora a Canàries que es diu El Viaje Films,
que és amb el que vam organitzar precisament tota la filmació dels paisatges. I és coproductor minoritari dintre de la pel·lícula d'Emergència i èxit, però han sigut molt útils per poder aconseguir això. Ells estan basats a Tenerife, però també és realitzador.
I llavors el que volia dir també, perquè vegeu que és una pel·lícula coral, el repartiment. Ah, sí, és important. L'encansable, per mi, Marisa Paredes, l'Oriol Pla, l'Emma Suárez, el Francesc Orella, Naomi Kawase, Aida Folk, Albert Pla, Miriam Messiers, Ariel Donbass, Gonzalo Cunill, Jonathan Burger, Luca Lumina...
Miquel Barberà, Laia Borgaroles, Valerio Carando. I Pere Bell, que té un moment. Són els del sofà. Aquests últims són els del sofà, són dos cameos. Realment, la cosa actual la tens molt ben coberta i, a més a més, és inesperada alguna. És a dir, alguns no coneguts, per mi, rendeixen molt. És a dir, els que ja coneixen més és evident que han de rendir en la pel·lícula.
Però els menys coneguts, l'home de jo, per exemple, el Doble Barret, el personatge que porta el Doble Barret, no el coneixia jo en aquest home. Sí, és de teatre. És de teatre, eh? I em funciona molt bé on el tens col·locat i fent el que fa, em funciona bé. Un altre personatge, aquell personatge gros, també, que aquell ja l'havia més. Aquest és la primera pel·lícula que fa. Joia, Miquel Barberà. Joia, fixa-t'ho. També et dona el personatge...
dóna un personatge que és interessant del context. Un Pavarotti, diguéssim. La Messier, òbviament, que, bueno, la Messier ja és una mica més coneguda, però també està... La parella, diguem, Messier, la parella còmica, diguem, Messier, amb la seva companya. Està en Laurelli de Universitat. Està en Laurelli de Universitat, com deies molt bé tu, és una miqueta aquest tipus de parella, i estan realment també molt bé. És a dir,
És que en la pel·lícula funciona pràcticament tot. I una cosa que sí que volia dir, que tany una mica el que aquí jo dono, com és tant, ens hem atrevit a fer un final de festa que es diu Aula de Cinema, en què jo dono petites lliçons de muntatge, bàsicament. Doncs en aquesta pel·lícula hi ha una cosa que seria un bon exemple per tractar-lo en algun moment en el muntatge, perquè aquesta pel·lícula s'ha rodat per uns mecanismes de producció necessaris, amb tandes, diguem, diferents, i difícilment ha tingut, tal com explicaves tu, actors simultàniament...
en el mateix espai. No més de quatre. Explica-ho tu una miqueta això. Bueno, això està filmat per grups d'actors, perquè actors d'aquesta categoria no els podria haver tingut allà empantanagats tres setmanes, però en cap moment hi ha la impressió que no s'estiguin junts. De tota manera, també és relatiu, perquè si tu interpretes que aquests personatges són com fantasmes dintre de la història, doncs poden estar, poden no estar, pot estar ple l'autobús, pot estar buit a l'autobús, no? Sí, que d'alguna manera et deixa aquesta porta oberta, també.
Bueno, de totes formes, tu tenies el comodí de la cabra. Per si no quedava cap actor, hi havia una cabra més. Sí, sí. No, el comodí comodí, de fet, és Jonathan Burjack, el de Sich, que aquest ha estat present tota la pel·lícula, perquè aquest sí que ha coqueteixat i ha intentat lligar-se a tots ells. Provoca a tots. Provoca a tots. Que recorda un personatge que tu mateix vas citar l'altre dia, aquest sí que seria un referent agafat de... Bueno, m'han agafat...
hi ha hagut moltes pel·lícules que tenen aquest personatge que contamina sexualment un event. Vas dir Teorema. Teorema de Pasolini. Terence Stamp. Bueno, és un equivalent. Sí, perquè, mira, és una altra referència, podríem dir, a nivell sinèbil, perquè Terence Stamp també provoca, en el cas és una família, a tots. La germana, la mare...
És un element clàssic, com l'Eros, el puto dels romans. És un element del classicisme, no?
I en aquest cas, el que deia el muntatge, ho porto cap al terreny meu, què fa això? Que crea un present estrany, un present que no és un present real, però hi ha un present, en el que tu en cada moment tens la sensació de què passa això, que estan rodats per separat. En totes coses, hi ha una habilitat en la posició de col·locar la càmera perquè no veus perspectives molt àmplies per no veure què darrere, la llum també ajuda a degradar...
il·luminació és molt... Però també el muntatge és molt net a la pel·lícula. A nivell de muntatge és una pel·lícula, tot i la complexitat, diguem, del visual del quadro, la pel·lícula és molt neta a nivell de muntatge. Flueix molt bé. Flueix molt bé. Aquesta és la paraula, exactament. Flueix molt bé. Sí, sí, per això. És una petita lliçó també de muntatge. Bueno, explica-los si els de l'Acadèmia de Cinema Català els hauríem de dir. Els hauríem de dir. Nosaltres... Nosaltres... Totalment. En totes les categories. De totes les categories. Són uns desaprensius, ja t'ho diré. No hi entenen. I mira que hi ha coses que tenen tela, eh?
Ara me'n van fer, tu també ho ets, membre d'honor, no? No, no. A tu no t'han fet membre d'honor? No, ningú que em faci. A mi m'ho van fer, jo vaig acceptar-ho aquest any. Felicitats, doncs, llavors es veurem al Liceu el dia 8. Exactament. Però no, no, tens raó, hi ha vegades que hi ha la visió de què és el que és interessant i què no és. Hi ha pel·lícules que estan al radar i altres que no hi són. I sempre, si us fixeu, totes les acadèmies ara últimament premien les mateixes pel·lícules. Sí, és veritat.
Tots els premis. Forqué, Feroz, Gaudí... Abans, fins i tot l'Acadèmia Catalana es volia distingir una mica de les altres acadèmies per fer una aposta més agosserada. Però al final tot és una mica mediàtica i visualització. Nosaltres l'altre dia estàvem comentant fora d'antena que fa una setmana hi va haver un abans
Cuidado, ressalto la paraula, abans de programació del BCN Film Fest d'aquest any. Sí, sí. Molt bé. Van estar parlant del extraordinari moment del cinema català. I quan arriba al final, al torn de preguntes, surt una companya meva i diu, perdona, si ho he entès malament, de pel·lícula catalana no n'hi ha cap, no?
En tot l'extraordinari moment la programació no inclouia cap pel·lícula. Hi ha una resposta per això. Això només és un avenç. És la resposta que es va donar. És un tema molt complex, el cinema parlat en català, la versió original catalana majoritària, amb el context, perquè aquí la meva pel·li parla en català, castellà...
japonès, tot una mica francès i quatre frases d'anglès. Vull dir, que a mi ja m'agrada aquesta idea de barreja multilingüística perquè penso que és la realitat. És que és això. L'altre és el que no és real. Només parlant en castellà 100% no té sentit avui en dia, ni en català
Però bueno, agafant les normes, hi ha unes normes i per tant una versió original catalana ha de tenir mínim, quasi a prop del 60% de contingut de la llengua catalana, que em sembla molt bé perquè és una divisió especial dintre dels ajuts al cinema, etcètera.
Però després resulta que potser d'aquestes pel·lícules catalanes, en versió original catalana, que es consideren com cal, s'han fet 11 a l'any o 10, no gaires, i queden 5. Però després el que sí que hi ha és una gran presència de la producció i de talent català dintre de pel·lícules catalanes.
en castellà. Això és el que cada vegada passa més. I això és el que passa més. I totes aquestes pel·lícules tan famoses que han guanyat el Sebastià, etcètera, etcètera, Càncer, el que sigui, són pel·lícules que tenen una pota catalana, que està molt bé que l'indústria catalana estigui per tot, però que no són pel·lícules 100% catalanes, ni que s'origen a catalanes. No ho podem agafar. Com a cinema català? No, perquè Sirat, en aquest cas, Sirat és una pel·lícula que es considera... Són fetes a Catalunya, parcialment, fins i tot poden estar produïdes.
Sí, però... El Segell... Sirat és una pel·lícula, perquè si era molt catalana... Bueno, toques Sirat i dius... I el personatge del pare i el fill perquè no parlen alguna cosa entre ells dos en català. Però anem a veure. A Catalunya, a Catalunya, Sirat és catalana. A Madrid, Sirat és espanyola. I a Galícia, Sirat és galega. I al Carràs, quan va guanyar l'Ostora a Berlí,
Catalunya era catalana, i això que aquesta sí que estava parlada en català, a Madrid era espanyola, vull dir que aquí cadascú s'arrima a lo que massa ara té. I ja saps que els francesos són molt amants de fer-se francès tot. Sí, sí. Jo, una cosa que us volia dir, els que ens esteu escoltant, és que abans estàvem parlant amb el Lluís, el director, i ens estava comentant que la pel·lícula porta sis anys de gestació.
Cinc, sí. Això és perquè es fa una idea del que costa quan vols fer un cinema autèntic, lliure, d'acord amb els teus preceptes i no els de la comunitat o els de l'entorn o els que estan de moda, etcètera. Això és el que costa, perquè es té que visitar moltes guixetes i has de passar per una sèrie de controls i d'entrabancs
Bé, jo crec que felizment has fet una pel·lícula de la que pots estar molt content, perquè em sembla a mi que és un d'aquell tipus de cinema que hauria d'existir, i afortunadament, gràcies a tu, en aquest cas, existeix. Bueno, està bé que també hi hagi pocs exemplars, vull dir que a vegades quan els...
No amb extinció, però que n'hi hagi pocs. No per res, sinó perquè realment els fa més interessants. Quan en ve una dius, home, això sí, aquesta és una direcció interessant del cinema, que és el que em cal de ser. Jo sempre ho he procurat, això, amb el cinema que he produït i, per suposat, amb el que he dirigit. Vull dir... Per respecte, et diré, al propi cinema. Perquè es feu una idea, jo tinc aquí apuntades com a filmografia del Lluís. El 2009, Family Strip,
El 2009 també, Blouhorn, que és un documental, però és un documental de 79 minuts, o sigui que podríem dir que és un llarg metratge. Sí, és un llarg metratge. Llavors tenim un curt metratge, aquest sí, que és 101, sobre l'estrany cas d'Angèlica, del director Manuel de Oliveira, el que tu ens has comentat, que vas produir... Quina edat tenia en aquest moment? Va haver-hi una anècdota. 101, eh? 101 anys. Ah, per això li vas posar 101, clar. 101, la veritat. Molt bé.
Però va viure 106 anys. Fins als 106. El 2014 vas fer Estela Cadente, que per mi és una de les pel·lícules que més m'han agradat teves. Com que sense condicions has de ser sincer.
La pots veure també a la plataforma. I la veuré. És una pel·lícula més sòlida. A mi em va servir molt perquè també era en vestuari d'època, en grans actors, Lola Dueñas, Alex Vendemul i Barbara Leni. Vull dir que per mi era treballar en una altra dimensió, en una altra característica, en cinema d'època. Sí, sí.
Després hi ha una cosa petita, de sis minuts, amb la Rosa Novell. Sí, al final de la seva vida, quasi. Sí. Mid-estiu. Mid-estius, que vol dir escudella. Escudella. Sí, perquè s'obre un conte dels germans Grimm. Grimm. Sí.
I el 2019, Love Me Not, que confesso que no l'he vist, aquesta. Bueno, també la pots trobar. Aquesta m'interessa veure-la perquè, clar, ja és l'anterior, és el precedent d'Emergència i èxit. Sí, sí. A més, tu, que ets una persona molt lligada a la literatura, t'interessarà perquè és una revisitació del mite de Salomé, que curiosament ja ningú se'n recorda, que estava a la Bíblia, però també... És la de Carro.
La d'Oscar Wilde. La tinc, per cert, l'edició. Sí, però també amb una proposta de transgressió de gènere. Perquè jo sempre he pensat que aquest personatge tan mític de Salomé, tant a la Bíblia com a Oscar Wilde,
Té una part... De fet, era Salomó, el que a l'època no es podia dir. Perquè algú que em demani que li tallin el cap a un tio no em sembla una cosa molt femenina. No ho és, d'entrada, no. I després, el que us volia dir també, que el Lluís, així per a redonir, com a mínim, ha produït, i aquí encara faltaria afegir-hi curtmetratges, unes 50 pel·lícules. Naturalment, no us les diré totes, perquè tampoc us quedarien els títols, però...
Hi ha una que m'ha fet molta gràcia perquè és un director que tant l'Anastàcia com a mi ens agrada molt, que és A Pitxapong Veracetaco. Ah, sí, sí, sí. Home, un personatge importantíssim. És un títol molt llarg que no sé ni fins i tot si s'ha estrenat aquí. Sí, home. Es va estrenar aquesta? Sí, sí, sí. La va portar Carme, crec, la 18. És del 2010.
Sí, sí, sí. Aquesta és una palma d'horacans, una pel·lícula mítica. Correcte, va ser palma d'horacans. Sí. Llavors, el 1996, una de les primeres que vas produir és Coses que mai et vaig dir, d'Isabel Coixet. És que és la primera que vaig produir. És la primera? Sí. Molt bé. Les mans buides, de Marc Retxa. També. Que també és un...
estimat nostre. Per cert, diré una cosa de Marretxa. El bus també, el bus-bus. Sí. Ah, sí, sí, l'última. Si hi ha alguna cosa que m'ha recordat, és el bus de Centauros de la Noche. Sí, sí, sí. Va a Poblet.
Sí, se'n van a poblet. Tots són secs, que també és una forma de concentrar el tema. És curiós perquè hem coincidit, perquè són pel·lícules bastant coetànies. Sí, sí. Molt diferents, per la teva banda. Ja hem dit abans de passada Honor de Cavalleria.
Llavors hi ha el de José Luis Guerin, La ciutat de Sílvia, que és a dir que ara la presentareu amb una retrospectiva a Madrid. A mi em va agradar molt vist el Verdi i la vaig a veure el Verdi i em va agradar molt. El Camp dels Ocells també de Serra. És un gran treball no solament d'imatges sinó també de so. De so, sí. De estil narratiu en si mateix. Sí, sí, sí, clar, clar. Treballa també. Van demanar dels Japons, van demanar que volien editar amb CD...
La banda sonora de la pel·lícula, ja en diràs, no? Que bo, no? Sí, sí. Per els sons del carrer, les atmosferes, etc. Sense imatge. Bueno, està molt bé. Bé, les dues que hem dit d'Albert Serra, el cant dels ocells... I el caballeria. I honor de caballeria. Tenim... Em sembla que les hem dit de passada les dues de Manol de Oliveira, singularitat des d'una xica rúbia, i l'estrany ocaso d'Angélica,
Llavors tinc apuntat aquí Aguas tranquil·les de Naomi Kawase, que tu l'has dit abans, arrel de quan hem comentat la seva intervenció amb la teva pel·lícula. De Javier Tolentino, Un blues para Terán. Sí. Aquesta també la vaig veure jo. Tu vas aquesta, aquesta. De Javier Rebollo, En l'alcoba del sultant, que també la vaig veure a la presentació en Sama que hi eres. Al Maltà, no? No, al Girona. Ah, al Girona. Va vindre el Javier. No sé si vas vindre tu al Javier, segur. Sí.
I, a veure, en Lluís ha tingut premis que podríem estar ja fins al final del programa. Però us diré que té el Premi d'honor del Festival de Setges per Maria, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi de la Indústria al Festival Europeu de Sevilla,
Té premis a Marbella, a Zadar, un premi que suposo que et deu agradar molt perquè és un sentiment que tenim nosaltres també per ell, que és el premi Pepón Coromina, otorgat per la Canem del Cinema Català, el Premi Nacional de Cultura,
No, aquest no. Premi Nacional de Cultura, no. Aquesta falta. Els primis estatals no en tinc clar. Ni de la Generalitat, tampoc. De la Generalitat, tampoc. No, tinc un de l'Ajuntament de Barcelona. Wikipedia, em diu 2020...
Nacional de Cultura. I relativament recent, doncs no. Ciutat de Barcelona. Ciutat de Barcelona, eh? Correcte. Corregim, val la pena tindre aquí. I llavors, per veure una mica això i tornar a fer el final de la pel·lícula, dir que el 1967 vas crear dos cineclubs, almenys que jo hagi trobat per allà, que és l'Arts i Mirador. Amb el Roc Villas. Amb el Roc.
Jo tenia una cosa, a l'Arts no, però al Mirador jo vaig estar... Jo l'Arts sí, el Mirador no, l'Arts sí, l'Arts sí. El Mirador era allà dels capellans, del que era Rosselló. I l'Arts és a Mitre, la travessia del Garret Atenes. De l'any 70 al 77 vas alternar crítiques a la revista Destino i Dirigido Port. Sí.
Molt bé. I també tinc aquí la creació, el 89, de la societat Edi Saeta de producció de pel·lícules. Primer, sí. És a dir, ja veieu que és un home d'un currículum cinematogràfic de mitjegle com a mínim. Extens, divers, extens. Sí, els anys tenen això, però molts tenen anys i no els aprofiten tant també. Ho has aprofitat molt bé, jo penso. Bueno, he treballat molt intensament. Oh, segur. Si no es treballa, no es fa tot això.
Molt bé. Bé, a veure, estem acabant el programa. Jo sempre dic que el que ve aquí, a lo millor hi ha alguna cosa que nosaltres, ofuscats per les nostres obsessions, a lo millor no li hem preguntat, però tindria grans de comentar sobre la seva pel·lícula Ates, que és una pel·lícula que la setmana que ve es podrà veure, com hem dit, al Cinema Esmaldà, al Cinema Texas...
Què et sembla, tu, que Emergència i èxit, pel que ens està ara escoltant, quines indicacions li donaries? Home, jo diria que si vol veure una pel·lícula lliure que li faci reflexionar a l'hora de divertir-se, de passar-s'ho bé,
té aquesta aposta de veure aquests personatges, diguéssim, amb el seu tarannà cap a un destí incert. I sobretot el que hi ha... Mira, hi ha gent que em diu que és realisme màgic, això és surrealisme, digue-li com vulguis. Però sí que és cert que a les bases del surrealisme, quan es va crear el moviment surrealista, intervenia una mica tot això. Tenia que haver mítica, mística, erotisme...
color... Sí, els somnis. Somnis... Hi ha somnis dintre del somni. Hi ha somnis aquí, també, sí. Vull dir que, d'alguna forma, és una cosa imprevisible, podríem dir, i que li permet a l'espectador poder una mica jugar amb aquesta pel·lícula. És com un conte, com una fantasia. S'ha de veure així, no com una cosa realista o lineal.
No ho és. Només fins al que acaba de dir Lluís, no us sembla que ja n'hi ha prou per no perdre-se-la? Sí, per debò. Ja ho comentarem. Molt bé. Mira, agraït que hagis estat aquí, però m'he compromès amb el Toni Espinosa que m'ha agafat dos minuts
per parlar d'una cosa que s'està produint, no, es produirà a partir del dijous i fins al diumenge. És un certamen que jo ja porto dos anys que hi vaig i és molt interessant. Jo soc un amant de Grècia i l'Anastasi no solament és un amant de Grècia, sinó que a més els seus antecedents són grecs. La meva mare no era d'aquí, però el meu pare era grec. Rinos? De Càlimnos, una illa tocant a la costa turca.
El nivell sobre cos. La cos és més gran, Càlim no serà més petit. Tocana Turquia. Tocana Turquia, enganxada. Doncs, al Cinema Girona, el dijous 5 de febrer i fins al diumenge 8 de febrer, hi haurà la vuitena edició del Festival de Cine Xipriote Y de Barcelona. Com que cada any és una oportunitat única que ho fa possible d'atansar-nos a nosaltres dues cinematografies que difícilment es podrien veure distribuïdes d'una forma comercial aquí.
vam poder estar abans d'ahir amb el director del festival Costas con Toni Colás que és fill de Salònica però porta ja així estones diguem de manera fragmentària però vivint aquí set anys i ja es defensa una mica amb els idiomes que parlem aquí català i espanyol ell és l'ànima d'aquesta mostra única
i, bueno, que sapigueu que al Girona podeu trobar les entrades i jo crec que és una experiència interessant perquè, clar, és atançar-nos al cinema actual, no? I és bo, no? I una cinematografia molt desconeguda. Molt desconeguda. Sobretot la Xipriota. Sobretot la Xipriota. La grega ha tingut moments... Però té la seva producció. La Xipriota és curiosa. Em sembla curiós, però sí. Bé, ara hi som. Ara sí.
Gràcies, Lluís. Moltes gràcies per la pel·lícula i per estar aquí. Ha estat un plaer tindre't aquí, de veritat. Moltes gràcies. Amics, amigues, ens veiem la setmana que ve amb més cinema sense condicions. Bona nit. I una mica més.
Hi ha una cara de la música que sovint no escoltem.