Cinema sense condicions
Bones que venen, marques allunyen, tot és ben prou, tot és llum, morts que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens, tot s'esmunt, verd el cel i fresc l'estiu, jove el gran i segle altiu,
una taula fa de llit, desescric tot el que he escrit, un ocell baixa l'amor,
Mils d'amor senten l'enyor, un enyor se sent ferit, desescric tot el que he escrit,
Bones que venen, marques allunyen, tot és ben prou, tot és ben prou, tot és ben prou,
Mòsica, si haguéssiu seguit atentament els últims missatges de WhatsApp, que hem enviat...
Els hem seguit, els hem seguit, d'aquella bogeria que es va fer...
Aquella bogeria, sí.
El Joan Sardà va enviar en un moment determinat, una cosa així tan vaga, com diu el poeta,
i llavors va enviar uns versos que deien...
Què més puc cantar-vos ja, si la festa no té pa?
El meu cap és un neguit, desescric tot el que he escrit.
La tristesa guanya el cant, l'esperança és un infant, llibertat, non imperit, desescric tot el que he escrit.
I jo, clar, motivat per aquests versos vaig dir, això s'ha de buscar.
Llavors resulta que aquest tema és el que canta Ovidi Monllor,
s'ha agafat directament d'un poema d'un dels grans poetes,
en llengua catalana o valenciana, jo què sé, Vincent Andrés Estellés,
i jo m'he pensat, ja que tenim aquí l'Andreu per parlar de filosofia,
això és molt filosòfic, això es diu, tot esperant Ulisses, tot esperant Ulisses, eh?
Vull dir que vigileu poca broma, eh?
Una relació.
No, no, i la música és molt guapa, eh?
A més, jo no sabia que era el que havia dit molt jo, no sabia si ho era...
Pensava que era aquell mallorquí, que no m'agrada com se diu,
perquè té un to així també semblant,
i no, no, no he reconegut que era l'Ovidi Monllor.
El Tomeu Penya, no, el Tomeu Penya és més...
No entendríem.
En qualsevol cas, el poema és preciós,
perquè jo vaig quedar impressionat quan el vaig llegir,
i a la cançó ara sonava perfectament guapa,
és a dir, molt bé, molt bé.
Per tant, felicitats en aquesta direcció.
Que sàpiguen els ullins, eh?
Que ens ho passem molt bé fora de micro.
Que sàpiguen que ens ho passem molt bé fora de micro, sí, sí.
Jo he descobert moltes coses sobre Ulisses aquesta setmana, eh?
Vull dir que res, ja us les explicaré.
En Joan Sardà no podrà venir avui,
però en canvi som els de l'estat de l'equip,
que hi ha la Carme Nebot, que acaba d'arribar ara,
Hola, bona nit.
l'Andreu Ferran, que avui ens porta el tema de cinema i filosofia,
el Paul Digger, que ens parlarà de les pel·lícules que ha vist,
que n'ha vist dues, doncs, aquesta setmana,
el Darrere els Vidres, com sempre,
Darrere els Vidres, com sempre,
hi ha el Francesc Aguilar,
que sé que ha vist una pel·lícula,
una pel·lícula espanyola.
Sí, ha vist una pel·lícula,
després de molt de temps he anat al cinema.
Quina sensació més rara, eh?
Jo us puc avançar.
I Joan Morros.
I es pot avançar,
Joan Morros, que us ho està parlant en aquest moment,
pot avançar,
que potser vindrà, no sé.
Aquest matí,
aquest matí,
ens han passat una estrena del Divendres,
que és una pel·lícula que val la pena recomanar.
Quina, quina?
Incerta Glòria.
Ah, és la pel·lícula.
La pel·lícula de l'Agustí Vilallonga,
basada en la famosa novel·la del Joan Sales,
que realment m'ha sorprès,
m'ha sorprès,
m'ha interessat
i crec que és una pel·lícula
recomanable per dir els seus conceptes.
Si voleu, us ho penso parlar ràpidament
abans de passar la veu als altres.
Que s'estrena aquest Divendres.
S'estrena aquest Divendres mateix.
La novel·la és una grandíssima novel·la.
És una grandíssima novel·la.
És una cosa extraordinària.
Sí, senyor.
Avui no fem...
No sé si la pel·lícula hi arriba,
però realment com a novel·la
és una cosa extraordinària.
Jo tampoc puc opinar
perquè confesso honestament
que no he llegit la novel·la.
És a dir,
jo sé que són dos volums,
que és una cosa extraordinària,
que tothom en parla molt bé.
Ara en parlem també
del que m'he documentat,
però honestament
no puc comparar la pel·lícula
amb la novel·la.
Tinc la sensació,
que ara ho explicaré,
que la pel·lícula és un fragment.
No és la novel·la sencera.
Qui l'ha llegit?
La Carme i l'Andreu, no?
Jo la tinc comprada.
La tinc a casa.
Doncs la portada
i a compte ja li posem la creueta.
Està en cua,
perquè hi ha tantes coses
que no saps per començar.
Però és que és un...
A veure,
és una novel·la
que podia semblar un culebron,
no sé com queda la pel·lícula,
però és una novel·la
de fet profundíssima
de visió dels personatges.
I després,
de com està conduïda
la pròpia novel·la.
Són unes cartes,
és unes cartes que...
Està molt ben travada.
Una pel·lícula...
Ai, és una novel·la excepcional,
al meu mot d'entendre.
Bé, jo puc explicar,
pel que m'ha interès
després de veure la pel·lícula,
impressionat per la pel·lícula
que he vist,
que Joan Sales
era un advocat
afiliat al SUC
durant la Guerra Civil,
com tant d'altres,
com el Pere Caldés
i molts dels seus amics,
etcètera, etcètera,
que,
a la guerra,
es veu obligat a exiliar-se
a diversos països,
com són, doncs,
primer estava França,
després passa a la Pública Dominicana,
finalment,
com molts dels catalans
van anar a parar a Mèxic,
torna a Espanya
i publica,
censurada,
el 1956,
a incerta glòria.
Oi, té molts problemes
la censura,
perquè ha de fer veure
que diu una cosa
i després en diu una altra,
treu uns trossos,
ja, ara explicarem que...
amb els que fan la censura...
Sí, sí,
és veritat,
no recordava jo...
L'obra és una fita,
com deia la Carme,
molt bé,
és una fita
de la narrativa catalana
de la postguerra.
L'obra es va anar ampliant
amb els anys
i en successives edicions
fins a l'edició definitiva
de 1971
i el resultat
és una obra
de gran extensió
i d'una gran complexitat
que és,
en definitiva,
l'obra de tota una vida.
Val la pena dir,
val la pena dir,
i això val la pena
potser subratllar-ho,
que és la seva única novel·la.
És a dir,
aquest home
va escriure poesia,
va escriure llibres de viatges,
llibres de correspondència,
inclús alguna obra de teatre,
però en canvi,
com a novel·la,
només va escriure això.
Però atenció...
És que ell era editor, eh?
Després va ser editor.
Quan torna aquí,
quan està exiliat,
fa coses de...
va fent diversos treballs
als capot per sobreviure,
tant a França
com al Víctor de Mignana
com finalment a Mèxic.
Quan torna aquí també,
finalment acaba sent editor
i també professor de català,
doncs,
en aquella època,
doncs,
dels anys de la postguerra.
Val la pena dir
que la redacció de la novel·la
va durar 23 anys,
que es diu d'enseguida,
ampliada i treballada
incessantment.
És a dir,
aquell senyor que es veu
que s'aixecava al dematí
i es posava davant de...
No hi havia ordinadors
en aquell moment,
hi havia màquina d'escriure.
No, i tant.
Suposo que es posava
davant de màquina d'escriure,
es posava a escriure
i anava ampliant
allò que havia escrit.
En aquestes successives edicions
que hi ha fins al 1921,
des del 56 fins al 71,
i després les coses
que ell mateix va ampliant
fins que acaba sent
aquesta novel·la monumental.
El divendres,
aquest divendres,
arriba la versió cinematogràfica
dirigida per l'Agustí Vilallonga.
Ja he dit,
fa un moment
que no conec la novel·la,
que té fama de ser
llarga i filosòfica,
és a dir,
que té molt de contingut
i, per tant,
no puc comparar...
No pretén ser filosòfica, eh?
No, no, no,
és de personatges.
Ah, sí, clar,
és de personatges.
No, no...
El que m'ha sorprès més a mi,
el que m'ha sorprès més a mi,
que no coneixia l'obra,
era que, clar,
t'imagines,
com que tens referències
que és una novel·la
que parla de la Guerra Civil Espanyola
o que parla del context
de la Guerra Civil,
t'imagines,
t'imagines que serà
una guerra més del conflicte.
I no ho és.
No.
És una...
És un...
Diríem que és una
pel·lícula de personatges
que estan enfrontats
amb una situació límit,
que és la guerra,
però que en realitat
el que s'està desenvolupant
és els seus conflictes,
en aquest cas,
el tros que han agafat,
que no sé si és tota la novel·la,
és un tros,
són quatre personatges
que són, en primer lloc,
el Lluís,
que és el protagonista,
els actors estan soberbis,
jo no els coneixia,
cap dels actors,
bé, potser la Núria Prims
és la que era més coneguda,
però tots són actors joves
que estan extraordinaris,
el Lluís,
que és el Marcel Borràs,
la Carlana,
que és la Núria Prims,
que és la que fa la mestessa,
diríem,
del poble on van a parar,
que representa que és un poble
de Castella,
d'Aragó.
Aragó,
és Aragó,
és perquè això és a prop de l'Ebre,
tota la història.
Està rodada,
de fet,
amb aquests mateixos paratges
d'Aragonens,
han rodat a La Garriga,
Aragó
i a Barcelona.
Després hi ha l'amic
del protagonista,
que és el Juli Saleras,
que és el personatge
que a mi m'ha interessat més.
És que és extraordinari
com a personatge.
Jo, com a personatge,
he sortit del cine dient,
haig de llegir la novel·la,
vull saber més coses
d'aquest personatge.
Bé, doncs llavors,
quan la llegeixes ho comentem,
perquè realment és el gran personatge,
que de grans contrastos,
et fa creure una cosa
i n'és una altra,
i finalment és d'una grandíssima complexitat,
però molt, molt, molt ben travada.
Sí, sí.
Perquè, clar,
no és el xico de la pel·lícula,
el xico de la pel·lícula
és el Lluís,
que és...
i, en canvi,
les cartes, finalment,
que són...
De fet,
és una novel·la epistolar.
Vull dir,
està...
Juga aquesta trama.
Clar,
el gran personatge és...
Jo no llegit la novel·la,
però veient la pel·lícula,
el gran personatge per mi,
de les quatre que surten...
I qui ho fa?
Quin és aquest?
És un xicot nou que no conec,
que es diu Oriol Pla,
és a dir,
no sé qui és,
és un Oriol Pla,
però, escolta,
està en el seu paper,
és a dir,
des que ho surt al principi,
quedes enamorat d'aquest personatge...
No és un personatge que enamori, eh?
No, no,
perquè és complexa.
Però és que, justament,
la complexitat que té
és el que te'l fa interessant.
Això sí,
perquè el que enamora
és l'altre,
en realitat.
El seductor,
d'atural,
és l'altre personatge.
Bueno,
en qualsevol cas,
estem d'acord
amb que el personatge
és riquíssim,
és interessantíssim
i és el que a mi m'ha fet ganes
de dir,
vull saber més coses
d'aquest senyor.
Sabeu qui és el...
Qui?
El d'allò,
com a protagonista,
que em sembla que,
com a mínim,
el Pol sabrà de què parlo,
de graffiti.
D'aquest curtmetratge
que havia d'arribar
a la cursa dels Oscars
i després va ser desbancat.
Si els vam entrevistar.
I en els audits,
sí, sí, sí.
Vull dir que és el protagonista
d'allà,
que hi hagi vist graffiti.
Doncs escolta,
el nano aquest,
xapó, eh?
És a dir,
realment,
jo no sé si és el personatge
o és que ell ho fa tan bé
que et quedes impressionat
pel...
I l'última personatge,
són quatre,
és la Trini,
que és la dona del protagonista.
Les cartes són per ell.
Són dirigides per ella.
Però m'ha semblat
que inclús en la novel·la,
quan m'he estat intentant documentar,
es veu que ell no és mai personatge,
sempre estàs vist
des dels altres personatges
i, en canvi,
és el que és més ric
d'Ignus Najú
que és el que és més interessant.
Això com a novel·la
és una grandíssima estructura de novel·la
perquè tu acabes veient els projectes
per unes cartes que escriu
a la Trini
en situacions que tu no saps
quan comença la novel·la
i que vas entenent
fins al final
i que, per tant,
d'estructura
d'estructura de novel·la,
jo no sé la pel·lícula
que n'ha fet,
però d'estructura de novel·la
és boníssima.
I fer una novel·la epistolara
ha de ser complicadíssim.
Clar, clar, clar, clar.
I t'enganxa,
no saps quan...
Si la comences,
tu que la tens allà
al prestatge...
Vinga,
fem pel·lícula del mes,
va.
Acceptem incerta glòria
com a pel·lícula del mes.
D'acord,
estic de glòria.
Estic mirant pel cartell
Fernando Esteso.
Què dius ara?
Sí, sí, sí,
la Terelle Pávez
i el Juan Diego.
I el Juan Diego,
imagina't.
Juan Diego.
La crem, la crem.
Déu meu.
Però fan personatges secundaris,
surten en un moment,
però estan tots
al seu perfecte...
El pare d'ella,
qui ho fa?
El pare d'ella
diria que és el Juan Diego.
Diria que és el Juan Diego.
El pare d'ella.
No sé, clar.
I també estic veient...
El pare d'ella
de la...
De la Carlana.
De la Carlana.
I també estic veient
producció...
És l'únic pare...
Bueno, no, també el pare.
I és una passola.
Sí, sí,
és de massa d'or.
Sí, sí.
Bé, la rodada
l'han rodat,
com hem dit fa un moment,
a Aragó,
a la Garriga
i a Barcelona.
És una estupenda
factura tècnica,
molt cuidada,
la fotografia,
les imatges,
el muntatge,
la música,
els actors...
I tot està molt cuidat
amb l'erafons de la guerra,
però, com dèiem,
fa un moment,
no és un film
sobre la guerra
o sobre la guerra civil espanyola,
sinó una pel·lícula
sobre els sentiments
dels personatges,
és a dir,
la guerra posa
els personatges
en una situació límit
i és, en certa mesura,
que és el que m'imagino
que descriu la novel·la,
el perquè
el llibre
sembla
que el pitjor
de la guerra
és la que té
un mateix.
És a dir,
que dones la sensació
que et vulgui dir
que el que preocupa
més els personatges
és la pròpia guerra
que té cadascun
dels personatges
més que la guerra
que els envolta.
Bé,
i el moment,
perquè la novel·la
també agafa
la preguerra,
o sigui,
quan ells són estudiants,
quan viuen a Barcelona
i viuen les friccions
ideològiques
de la gent jove
que està a la universitat
i això està descrit,
o sigui,
que no sé aquí, eh?
Aquí no surt.
Aquí surt directament
el front.
Llavors, clar,
això és l'idealisme
i després ve el front,
que és la duresa
i la gana
i el passar patiments
i llavors això
sí que els posa
límit a tots ells.
Bé,
més que el dir,
que per situar també
els possibles voïdors
que vulguin veure la pel·lícula,
que el director
és l'Agustí Villaronga,
es va ser famós
el 1910
per El Papa Negre,
però que ja havia dirigit
moltíssimes coses
en el 87,
1987.
El 1910,
sí, sí,
és un pioner,
un pioner del cine.
I a tu.
En el 2010,
en el 2010,
mira que es conserva
aquest home.
Hi havia rata
i panegra.
Havíem adonat, eh?
Havíem enganxat
el 10 i prou.
Sí,
en el 2010
fa Panegra,
però havia dirigit
com altres coses,
en el 1987,
ell s'ha de fer famós,
jo diria,
per Tràcil Cristal,
no sé si l'heu vist.
I tant.
El 1999,
Pel Mar,
també és una pel·lícula
molt interessant.
En el 2002,
a mi em va agradar
una cosa deia
Aro Tumtukin
o alguna cosa així,
d'instal·lament de l'assassí,
una cosa també
molt interessant.
Però segurament
pel gran públic
i per la gran gent
en general,
el Panegra és la pel·lícula
que en ell el va fer
més famós.
Aquella caiguda
del principi de la pel·lícula,
que no hi és a la novel·la.
No sé si sabeu
que allò es va treure ell
de la butxaca.
Però t'impressiona,
no?
Ara,
sis anys més tard,
arriba una producció
del mateix equip
de rodatge,
diríem,
de Panegra,
amb el mateix director
de fotografia,
en fi,
tot l'equip
és el mateix
i tot està,
ja et dic,
molt cuidat.
Les interpretacions
són molt bones,
són molt bones.
Els espais
estan molt ben triats
i tenen l'espai,
et situen molt bé
en el moment
i en l'època.
La caracterització,
diguem,
de la construcció
històrica
em sembla
que ha estat
cuidadíssima,
és a dir,
totes les coses
funcionen
i jo penso
que és una pel·lícula
molt,
però que molt
recomanable.
Jo quan vaig sentir
que s'estrenava així,
tenia una mica
de por
perquè el llibre
m'havia semblat
tan extraordinari
que a mi,
en canvi,
el Panegra,
jo no me'l vaig acabar
de quadrar
amb la novel·la
i em va,
la podia haver anat
a veure
perquè em sembla
que la fan
al Cinema Baix
i em va fer
una mica,
ara l'aniré a veure,
però em va fer
una mica
de...
Val la pena dir una cosa
i és que això passa sempre.
Quan tu has dit
una novel·la
que t'ha agradat molt,
sempre li pots trobar
més errades
que si no coneixes
la novel·la.
És a dir,
el Hitchcock,
suposo que sabeu
que sempre explicava
que no es pot fer
d'una bona pel·lícula
d'una gran novel·la
perquè diu que
la gent pensa en la novel·la
i llavors
ell s'ha fet
la seva composició
d'allò,
etcètera.
En canvi,
ell deia
que s'ha d'agafar
una novel·la dolenta
i llavors intentar fer
d'aquella novel·la dolenta
un bon guió.
Inventar-te tu
el que calgui.
Però si s'ha de seguir
la novel·la...
I és veritat
que quan generalment
la gent fa
grans novel·les
que han tingut
un bestseller
o que l'havien llegit,
cuiden molt el tema
de com la gent
s'havia imaginat,
com era el plaç...
Perquè si no,
llavors hi ha una dissociació
i pots fracassar per això.
Sí, sí, sí.
Sobretot si l'has llegit.
Si no l'has llegit,
no perquè no saps res
com jo.
No saps res de què va,
doncs bueno,
tu passes
o acceptes
tot el que t'estan mostrant.
Perquè no ho compares
amb altra cosa.
Però és difícil,
és molt difícil
fer una bona adaptació.
Passa inclús
amb les teatrals,
amb les que són
una obra de teatre.
O són un trasllat
del propi escenari
a la pel·lícula
que llavors
no és una pel·lícula
que continua
sent una obra de teatre
o és un canvi
que tu no acabes
de reconèixer.
No és tan fàcil, eh?
Estic d'acord.
Jo, simplement,
per acabar,
perquè ho he llegit
aquesta tarda,
volies llegir-vos
un fragment d'un crític
que parlava justament
de la novel·la
i jo, com que diu coses
que m'ha semblat
que coincidint
amb la percepció
que jo tenia,
us ho volia llegir.
Ah, de la novel·la?
De la novel·la.
Diu,
leí per primera vez...
Aquest crític
és el Francesc Marc Álvaro.
Bé,
no és ben bé
un crític de literari,
però és un senyor
que conego...
Que llegeix.
Sí, sí, sí.
No, no, no,
i tant, no.
Vull dir que és
professor de periodisme
a la Pompeu Fabra.
Bé, doncs,
el Francesc Marc Álvaro,
quan,
en ocasió
de presentar
la novel·la
a Frankfurt,
quan va haver,
doncs,
la novel·la catalana
va ser presentada
en el 2007.
Sí.
Va fer un article
sobre aquesta...
parlant d'això
i em sembla
que el que dèiem
semblava molt ajustat.
Diu,
el Francesc Marc Álvaro
diu,
leí per primera vez
la novel·la
a incerta glòria
quan tenia 20 i tants anys.
I aquesta lectura
em va causar
un impacte enorme
perquè,
a més de descobrir
un personatge excepcional
com és
Juli Soteres,
que en el moment
hi coincidim tres,
entendir,
que ho està fent
en castellà,
ho estic traduint,
vaig entendre
que la literatura
catalana contemporània
tenia habitacions
molt més àmplies
i atractives
del que semblava
a simple vista.
No ho llegeixo tot,
sinó només...
Diu,
crítics solvents
com Joan Triadú
han qualificat
incerta glòria
de gran novel·la
europea del segle XX,
relat total
que reflecteix
la crisi profunda
de l'home contemporani
dintre del bandaval
de la guerra.
Diu,
hi ha una cosa
també curiosa,
que m'ha fet gràcia
llegir-ho,
diu,
fa uns anys,
perquè això està
escrit en el 2007,
diu,
fa uns anys
Catalunya Ràdio
va oferir
una magnífica versió
radiofònica
de la novel·la,
una iniciativa
que assenyala
fins a quin punt
estem davant
d'una història
de contorns èpics
que podria interessar
al gran públic.
Posada en mans
d'un gran director,
ho diu el 2007,
incerta glòria
podria donar lloc
a una producció
cinematogràfica
d'èxit
i projecció internacionals.
Si estiguessim
als Estats Units
o al Regne Unit,
faria molt de temps
que el cinisme
de Sabrido
i el romanticisme
emboscat
de Soledat
haguessin assumat
per la gran pantalla
o per la televisió.
Llavors,
m'ha fet gràcia
també
en la presentació
que fan
la pel·lícula
que diuen
traduïda al francès,
la novel·la,
a l'alemany,
a l'herlandès,
a l'anglès,
etcètera,
la novel·la de Joan Sales
ha estat considerada
recentment
una de les 10
millors novel·les
de ficció
segons The Economist.
O sigui,
The Economist
ha fet una llista
de les 10 millors novel·les
dels últims segles,
podríem dir,
i la consideren
una de les grans novel·les
d'aquest segle.
Jo vaig llegir...
Perdona.
Ah, no, no.
En contra
del que li va passar
al francès Marc Álvaro,
jo la vaig començar
a llegir,
tenia 20 i escaig d'anys,
i no la vaig deixar,
perquè la vaig trobar
un culebron.
Oh,
però és que això
no em va enganxar,
no em va enganxar,
fixa't.
I, en canvi,
la vaig llegir
després
i m'ha semblat...
És a dir,
jo crec
que l'assaboreixes més
si és...
Bueno,
ell deu ser un madur,
el Marc Álvaro,
incipient.
Però jo,
de jove,
no la vaig enganxar.
El Pol no la pot llegir
encara, jo.
El Pol que faig el que vulgui,
perquè potser és molt madur
i sí que l'enganxa.
Però jo
no vaig enganxar
el potencial
dels personatges,
no el vaig arribar
a enganxar,
ho confesso,
i, en canvi,
després ja he dit abans
que em va semblar
una de les coses
importants
de la novel·la catalana.
Jo vaig llegir
una crítica
que em sembla
que era
d'una crítica
de l'Economist
o de Guardian.
La vaig llegir
en anglès
i la comparava
a Dostoyevsky.
Sí, sí.
deia, és una novel·la
del nivell de...
Ah, del nivell,
perquè l'estil
no té res a veure, eh?
No, no, no,
però deia que...
De potència, sí.
De potència, la novel·la.
Val la pena dir
que també el Joan Salés
durant una temporada
va ser traductor
del rus,
concretament va traduir
el Dostoyevsky
i va traduir
el Nikos Kazansaki,
sabeu que és aquell
de Thorval Griego,
i va traduir
també el François Muriach.
O sigui que,
a més a més,
de poeta,
de llibres de viatges
i de l'única novel·la
que és aquesta
en la que va escriure
amb 23 anys,
doncs també va fer
traduccions al català.
Clar, de totes formes,
tota aquesta gent
que va sortir d'Espanya
va tornar,
després s'havien d'espavilar
pel...
Per sobreviure.
Sobreviure.
Clar.
Llavors ell va ser
un editor important, eh?
Va ser un editor important.
El descobridor
de la Mercè Rodoleda.
Vull dir que no era
qualsevol editor.
El descobridor
de la Mercè Rodoleda.
Exacte, per exemple.
I, per tant,
jo no sé si hagués sigut
inclús molt més...
hagués fet més coses
ja no ho sabem.
Bé, jo he acabat, eh?
És a dir,
qui vol parlar ara?
La Carme?
Bé, com vols dir.
Estàvem dient...
Ah, digues, digues.
No, no, jo només us volia comentar
que aquesta setmana
vaig anar a veure
l'exposició
que fan al Caixa Fòrum
d'Art i Cinema
i la veritat
és que la recomano...
Que dissabte vaig jo, sí.
La recomano completament.
O sigui,
és una gran exposició
i a més a més
t'explica molt bé
la relació
que han mantingut,
diguem,
les arts més pictòriques
o escultòriques
a les arts plàstiques
respecte al cinema.
O sigui,
que van començar
gairebé
com ignorant-se una mica.
O sigui,
els pintors
amb un regeç.
Consideraven
que el cinema
era una cosa
com...
Banal.
Banal.
I després,
mica en mica,
han anat interactuant
i van posant exemples
i realment
és molt interessant
perquè veus
com s'acaba creant
aquesta relació
entre art i cinema
i com entre ells
es van...
Hi ha un diàleg
entre...
Acaba d'entrar un diàleg
entre les dues arts.
O sigui,
que molt interessant.
A més,
penso que ben estructurada
i ben muntada.
I com està fet?
I de quants anys...
I de quants anys...
I de quants anys...
I de quants anys...
I de quants anys...
I de quants anys...
trossos de pel·lícules...
I de tot...
d'ona a ona
o de quina època...
Des dels inicis del cinema
fins pràcticament
als anys 90
perquè més endavant
ells diuen
encara no tenim...
Pou perspectiva.
...la perspectiva històrica
suficient com per...
Poder...
Triar.
Triar.
Però sí que posen
uns quants exemples
de relació entre arts plàstiques
i cinema
i n'hi ha alguns
que són espectaculars.
Sí.
No...
No explico...
No vol fer spoiler
d'una explicació?
On hem arribat?
Podem fer l'exposició del mes.
L'exposició del mes.
Una sortida cultural.
Jo per casualitat
he quedat
per anar a veure-la aquest dissabte.
Mira, que normalment...
Sí, sí.
Perquè cada vegada
fan més exposicions
relatives al cinema.
Sí, sí.
Bé, doncs...
El viatjant, sí?
A veure,
és una pel·lícula
de la...
Idaniana.
Idaniana.
Idaniana.
De l'Aksar Farhadi.
És aquell que havia fet...
Nadir i Namin.
Història d'una separació.
Que a mi em va semblar
una pel·lícula
extraordinària.
Extraordinària.
Amb un guió magnífic
i amb uns actors
extraordinàrius.
Però el guió,
a més a més,
és que és un gran,
grandíssim guió.
Jo aquesta pel·lícula
no sé en qui havia parlat.
A mi potser.
Sí, potser.
Jo anava una mica desanimada
perquè...
O en tot cas,
amb els que jo havia parlat,
tothom me l'ha deixat
saps, saps, saps.
I a mi m'ha agradat molt.
Sí, al final m'ha agradat.
Al final.
Bé, jo...
És veritat que al final
és un final extraordinari.
Però a mi m'agrada
tota la pel·lícula.
Sí.
de la pel·lícula.
Sí.
A veure,
potser,
en relació
a la...
a la de la història
de la separació,
és menys complexa,
té menys personatges
a barrejar.
Aquella tenia,
de fet,
dues històries paral·leles,
la història del matrimoni
que es vol separar,
els fills,
la minyona,
la nena...
Vull dir que té unes històries
i tot allò enriqueix.
I a més,
estan molt ben solapades,
molt ben agafades d'una altra.
Clar,
aquesta és una història
més lineal.
Però és un thriller.
O sigui,
que és sorprenent
que em fa un thriller
d'una història
que no diries mai
que és un thriller.
És veritat,
et reconeguen,
Joan,
en tot cas,
que la primera part
de la pel·lícula
té un punt de...
sosu,
un punt
de que no t'acabes d'enganxar.
La Inici
és un matrimoni
que viu en un pis
que amenaça
caure
i han de desalutxar
tots els veïns
a l'edifici.
I comença així.
El començament està bé
perquè hi ha un moment
que surt
que surt
una gran esquerda
que veus
que allò realment
és un perill
que és el signe
de tota la pel·lícula
perquè la pel·lícula
en si és una esquerda
que s'acaba produint
entre el matrimoni,
entre els dos
que formen el matrimoni
que han de fugir,
que és un matrimoni jove
que ell és professor
en un centre
i que simultàniament
fan teatre
i estan fent
la pel·lícula
perdó la pel·lícula
l'obra de teatre
de l'Arthur Miller
la mort d'un viajante.
I això no ho vaig trobar
especialment reaixit
perquè està molt trillat
aquest recurs
de fer dos històries paral·leles.
Però bé,
sí que és veritat
que fer a l'Iran
la història d'un viajante
que encara tenen problemes
de censura
i que el seu problema
això ho posem o no ho posem,
inclús hi ha un moment
que té gràcia
perquè el personatge
va amb una fulana
i hi ha un moment
que un dels personatges
està dient
que l'està veient despullada
i es posa a riure
el personatge.
Allò ho vaig trobar
de molt humor
perquè va tota ella vestida
perquè allà això
no pot funcionar
de cap manera
però l'Arthur Miller
la posa despullada
i allò tenia gràcia,
per exemple,
que et fa veure
amb un flash
que aquell món
és el que és, eh?
O sigui,
és un món
que la senyora aquella
que pretén sortir despullada
no és que vagi una mica
no,
és que va vestida
de la baix, eh?
Em sembla que porta
inclús el cap
amb un vel.
Ara diríem
que fa un gamble, no?
Exacte,
una cosa així.
Vull dir,
però això
és un flash
quasi al principi
que tu ja veus
que ells són
un grup de teatre
atrevit
que estan fent
un Arthur Miller
que tenen
un cap
al món occidental
i que ells no són
l'atàvic
món iranià.
Per tant,
això és el que et presenta.
Ells finalment
se'n van a viure
amb un pis
que un company
de l'obra
també de teatre
els hi proposa
i el que esdeven
allà
és
un...
ell està sola,
està al bany,
una violació,
un intent de violació
o el que sí.
A mi,
a partir d'aquest moment
és quan trobo
que la pel·lícula
passa,
perquè llavors
tot aquell
tríler que s'origina
no me'l vaig creure,
o sigui,
jo honestament...
Clar,
però que té una cosa,
jo ja vaig pensar
que en tots els respectes
penso que és una visió
diferent
la masculina
que la femenina
en aquell moment,
perquè m'ho va semblar,
perquè em va passar
amb en Josep Maria també,
clar,
ell diu,
això no s'entén,
això no s'entén,
crec que és veritat
que no s'entén,
hi ha un punt
que no s'entén,
però davant
de la violació
de la dona,
l'actuació
del noi,
que fa un paperàs,
ell té una,
em sembla que és a Canes,
m'ho he apuntat,
però ell té
un premi
d'interpretació,
bueno,
la pel·lícula
va guanyar l'Oscar,
la pel·lícula,
va guanyar l'Oscar
del 16,
millor pel·lícula
de parlar en anglesa,
que per cert
el director
no hi va anar
a recollir-ho
per mostrar,
un desacord absolut
amb la immigració,
amb les polítiques
d'immigració
en contra del Trump,
no hi va anar ell,
bé,
torno a fer l'incís,
llavors,
costa d'entendre
el comportament
de la parella
amb si,
no van a la policia,
van,
no van,
diuen què,
diuen com,
tot allò
realment,
realment,
no sabia jo
si era
la visió
occidental nostra
que de cap manera
s'hauria actuat
com ells actuen
i per tant
això t'ho fa
bastant
incomprensible
al nostre
mentalitat,
això sí que ho crec,
crec que
davant d'una situació
com aquella
és perpèntica
d'altra banda,
tal com ells
es comporten,
sobretot ell,
no s'entén,
no s'entén,
aquí no faríem
ni ell
ni ella
el que fan,
sí que van
van amb un
ambulatori,
mitja la cura i tal,
i senzillament
diuen que ha caigut
i s'ha fet mal
amb un cristal,
però és una actuació
que no s'entén
amb la nostra mentalitat,
jo crec que la mentalitat
és d'ells,
sí,
i la mentalitat
sobretot de l'home,
sí,
perquè finalment
aquesta pel·lícula
que tu
t'imagines
que la protagonista
és el centre
de la pel·lícula,
és el focus
d'una violació
en una situació
estranya,
finalment
el centre
de la pel·lícula
és ell,
el centre
de la pel·lícula
és ell
perquè no és
un problema...
Jo ja no em crec
ni que hi hagi
una violació,
és a dir,
en aquella situació
ja no em crec
que hi hagi
una violació,
pot haver-hi
el que sigui,
però no em crec,
o sigui,
el fet que hi hagi
una violació
tal com es presenta
a la pel·lícula,
no me la crec,
o sigui,
l'altra cosa
és que hi hagués
un accident,
però tal com
es presenta
el que es diu
i a partir d'aquell moment
com que no em crec
la violació...
Clar, però és que
està mal...
Potser t'acceptaria
que no està
del tot bé
però està expressament
està expressament
mal descrit
perquè és al final
que tu tanques,
tu tanques
que ella realment
perd el coneixement,
pot ser que es faci
un mal al cap
amb els vídeos
i ella no sap
ben bé
el que ha passat,
això,
però això ho veus
al final
i en canvi
s'hauria de veure
al principi
perquè hauria de ser
més explícit,
això sí
t'ho reconec
però és que
jo acabo pensant
que d'aquesta pel·lícula
el centre de la pel·lícula
és el personatge masculí
almenys
Jo això no ho discutiria
i està molt ben vist
perquè no és un...
Bé, perquè és el final
de la pel·lícula
No, no, no,
només el final de la pel·lícula
Sí,
quan ella li diu
quan ella...
Ell vol una venjança
al final de la pel·lícula
No és ben bé una venjança
aquí és la que jo trobo diferent
Ell no pot suportar la situació
No és tant una venjança
per defensar-la amb ella
sinó que ell no ho pot pair
És ell que no ho pot pair
Pensa que hi ha un moment
que el personatge...
Bueno, no és el mateix, eh?
No, però no és ben bé el mateix
Crec que la nostra missió occidental...
És on aquesta part final
sí que m'agrada
Està molt ben vista
Entenc que a més a més
que té força
i entenc a més a més
que és quan hi ha l'esquerda
de l'atrencament entre ells dos
que són dos mons diferents
i que t'adones compte
que ella en certa mesura
el perdona o l'accepta
o no vol venjança
i en canvi ell no
ell no perdona
Llavors, en aquesta disjuntiva
allò està...
I a sobre també
humanitza tota la pel·lícula
que fins en aquell moment
per mi no ha estat humanitzada
en el personatge
del diríem
el que ha fet l'acció
que per això
veient aquell personatge
no et creus
que hi hagi hagut una violació
és a dir
no te la creus
jo no me la crec
i crec que pot haver
doncs una...
no sé què vulguis
perquè aquest aquell home
ja representa
que ha anat en aquell pis
ha estat diverses vegades
i coneix
i feia una folana
llavors
que vagi amb una folana
i la violis
amb una folana
no lliga massa
no, no viola una folana
ell sap a qui està violant
no, no, no
aquí està la diferència
no, no, no
ell va en un lloc
que sap que hi ha una folana
i es troba una altra persona
i tu creus que la viola
no, no m'ho crec
que està bé la pel·lícula
vaja
ja veus
ja veus el que ens passa
a veure
jo sí que em crec
que la viola
i que a veure
deixa'm dir
al final
del que jo penso
al final
del que penso
és que
malgrat tot
la càmera
amaga
que això és
molt intel·ligent
per part del director
amaga una història
més fonda
que és la del marit
creant un suspens
que no és
de l'estil
del Hitchcock
perquè el Hitchcock
és un suspens
d'accions
i aquest
és un suspens
de processos
interiors
dels que ho viuen
que no és
el mateix tipus
de suspens
i això està molt
ben aconseguit
jo crec
perquè per mi
el canvi
el que
li passa al noi
és
al marit
no és
una
qüestió
d'estimació
cap amb ella
sinó
que ell
no ho pot
suportar
és ell
constantment
que no pot
suportar allò
no pot suportar
que hagi passat allò
amb independència
que se l'estimi
no amb ella
no té res a veure
amb això
és
una cosa
insuportable
i això
està ben descrit
ell ho fa molt bé
perquè fa
no la intenta protegir
no intenta estar
per ella
no fa aquest paper
fa un paper
que no té res a veure
amb això
i això en canvi
jo ho vaig trobar
relativament sutil
i relativament
ben vist
perquè és un home
d'una cultura
molt
machista
crec
amb una visió
que és la seva
pròpia humiliació
el que no suporta
i això
estava ben
en el meu modo
estava ben vist
jo penso que
discrepem
és a dir
possiblement
això que deies
del masculí femení
perquè el teu marit
dius que està
el Josep Maria
ha dit
que s'acosta més de gata
al que estic dient jo
però possiblement
sigui així
no ho sé
en qualsevol cas
jo el que trobava
i més ho comparàvem
l'altre dia
i acabem amb això
perquè si no n'hi haurà temps
que parlin els altres
ho comparàvem
a certa mesura
amb les del d'orden
que tant una com l'altra
utilitzen aquests recursos
diríem
quin és el d'orden?
l'orden és la femen
la filla Anconi
la xica desconocida
que fan el mateix recurs
és a dir
és el recurs
d'una gent
que és molt típic
dels anys 40
dels pel·lícules policiacs
dels anys 40
és aquell xos
li passa una cosa
i en lloc de la policia
és ell que vol trobar
qui és que ha fet això
llavors tu pateixes més
perquè saps que
al no ser policia
no ser un professional
es pot trobar en problemes
etcètera
que és el recurs típic
que fan servir
aquest senyor
a la viajante
i el fa servir
igualment
els d'ordenen
amb la pel·lícula
La filla Anconi
aleshores
jo em va semblar
que
primera
que era una cosa
molt subada
que era una cosa
d'un recurs massa fàcil
tot i que reconec
i vaig conèixer
l'altre dia
com et deia
si vas sentir el programa
vas notar-ho
que a mi al final
m'agradava
em trobo un final sorprenent
que estava aconseguit
i que tenia força
i d'interpretació
al final
és una cosa magnífica
tant ell com ella
jo penso que treballen
tots els actors d'ell
sempre treballant molt bé
tots els actors
jo em feia pensar
amb l'Eduardo Noriega
potser sí
passem a una altra cosa
que si no tenim temps
d'acabar
mig minut
mig minut
per com
perquè si no
ja seré
molt greu
és que ens estem menjant
el temps
jo no volia posar
tant de
jo 20 segons
per el guarder invisible
no a veure
primer
vaig veure la vella
la bèstia
que és la nova adaptació
que fan
en Carniossos
amb l'Anima Watson
i el Luke Evans
què passa
a veure
cine familiar
jo diria
gairebé
és pla a pla
la pel·lícula
original d'animació
jo diria
les mateixes cançons
per suposat
originalitat
a tope
sí
segons
ja es comentava
tot el bombazo
que van estar preparant
en temes de premsa
que és una pel·lícula
que volia
clar
a Mima Watson
anar representant
entre cometes
del feminisme
en el cinema
i era una pel·lícula
que crec que es volia
centrar molt
en trencar
en certs estereotips
certs estereotips
de la dona
sota tant Disney
que també ha sigut
molt car
que el tema
de les princeses
Disney
tot i que jo crec
que els canvis
que han fet
sincerament
són bastant mínims
que vaig llegir
que ella havia decidit
no portar corset
o no portar tacons
tampoc era
segueix a venir
el personatge
del Gaston
que és aquest
el tio
bueno roi
el tio
no sé què
que la intenta seduir
evidentment ella
ja sabem
tota la història
es queda amb la bèstia
i tota la història
però de totes maneres
un cine familiar
una pel·lícula
que hauria de durar
dues hores i quart
o així
que potser
cada cop estem tirant
més cap amunt
perquè les pel·lis de Disney
sempre eren d'una hora i quart
o una hora
però
però bueno
un espectacle visual total
pel·lícula del més
no no no
passem a l'altra
però Kong
em passava molt interessant
ja no quan vaig portar
Shin Godzilla
quina pel·lícula
Kong
la King Kong
és una nova pel·lícula
però que està més centrada
jo crec que és el que comentava
abans amb el Francesc
jo crec que
ja la comentaré la setmana que ve
més a profunditat
però crec que és interessant
com d'una pel·li
molt
que sempre s'associem
a espectacularitat
a entreteniment
fa una profunditat
en el tema
de com ens estem carregant
per exemple
el planeta
o com
estem jugant massa
amb el tema dels animals
com nosaltres som
el ser superior
inclús amb un King Kong
que fa 20 metres d'alt
potser també és algú
que ens està ajudant
a no passar certes línies
morals o naturals
com és que
ells en realitat
van a una illa
on regna Kong
que a més la pel·lícula
es diu Kong
no King Kong
això és interessant
perquè
no deixa ser un rei
a la seva illa
però és un rei necessari
perquè hi ha un altre monstre
que encara és pitjor
llavors jo crec que
hi ha molta reflexió
en la pel·lícula
que és
potser quan ens carreguem
no només vegetació
sinó animals
o això del canvi climàtic
tenim unes conseqüències
que són encara pitjors
del que són les causes
llavors
ja ho atrerem més a fons
aquesta tu sí que la recomanes
la recomano
a veure si també és un espectacle visual total
a més surt tothom
surt Samuel L. Jackson
surt John Goodman
surt moltíssima gent
però
no ho sé
a mi em va semblar bastant interessant
Francesc
Guardian Indisible
què és això?
una pel·lícula
espanyola
ja m'ho crec
la mar de retura
del director Fernando González Molina
que és aquest
és un director comercial
dintre de la indústria
del cinema
que ha fet totes aquestes sèries
de
de los hombres
de Paco
de l'una
el misterio de Calanda
del barco
i a més a més
pel·lícula supercomercial
també
com
tres metros sobre el cielo
tengo ganas de ti
per cert
que les he vist les dues
fa temps
Palmeras en la nieve
que va ser l'última
i què tal això?
i això que t'ha agradat?
una mica caòtica
en tots els sentits
de la paraula
en quant a interpretació
així no gaire lluïda
un guió també molt d'allò
però de tan
de tan estrany
que és tot plegat
al final acaba sent
com real
com realista
d'alguna forma
és a dir
com si fos una cosa
hiperrealista
d'alguna manera
estranya
no està malament
sobretot
bueno
de totes maneres
hi ha una escena
que ja parlarem
amb més detall
perquè jo a partir d'ara
faré una crítica
i ho aviso
de les pel·lícules
al voltant
de com es tracten
directament els animals
que és una cosa
horrible i espantosa
sabria que el Joan
patirem
patirem
sí
perquè aquí precisament
hi ha un animal
al qual disparen
en el lloc
per equivocació
llavors és una
una nútria
embarassada
que està per allà
vivint al bosc
i decideixen
directament matar-la
i tu dius
mira perdoneu
ves-te'n a la merda
ja està bé
vull dir
ja ho hem fet tant
al cinema
que ens ho creiem
que això és una cosa
única i compassiva
per acabar amb un animal
no
aquell animal
se l'hauria d'haver agafat
se l'hauria de portar
a un lloc
on l'operessin
li traguessin
aquells animals
la tractessin
psicològicament
la portessin a un refugi
i la tractessin
com a una
una persona
no s'ho podien permetre
però no es pot tancar
una línia argumentada
ja està
em nego
m'agradaria que la veiéssiu
per poder comentar-la
perquè té molt a parlar
la pel·lícula
però tampoc és
d'una qualitat
extraordinària
segueix la línia
una mica de l'aix
la mínima
d'alguna forma
un drama rural
però dic que segueix la línia
en quanta que és
la Tresmedia
també
que vius buscant
un bombazo
d'alguna forma
no diré blockbuster
perquè la liem
però bueno
ja està
i a part d'he vist
una pel·lícula així
ja ràpid
ràpid ràpid
perquè si no
que és Ícaro
Ícaro
doncs ens en parles
el proper dia
perquè és que si no
no tenim temps
s'estrenarà
a Los Arcos
als cinemes de Sevilla
que és on vaig anar a veure
La Mano Invisible
i que no la veurem
en principi
però que és una pel·lícula
força interessant
d'acció sevillana
l'Andreu
l'Andreu
vinga Andreu
Andreu
Andreu es porta un tema
interessantíssim
que és cinema
i filosofia
per tant
tu mateix
perquè a més a més
va molt bé
que hagueu comentat
la pel·lícula
Kong
i aquesta pel·lícula
el maltractament d'animals
ho sabíem
una de les coses
clar
jo
d'alguna manera
he fet com una mena
de recull
de la relació
entre filosofia i cine
i he quedat desbordat
però clar
és que és lògic
els conflictes
que ens interessen
al cine
moltes vegades
són conflictes
de real psicològica
o filosòfica
i llavors
comences a buscar
i trobes
una quantitat
de coses increïbles
recomano als oients
que ho busquin
a internet
perquè hi ha professors
de filosofia
com alguns professors
d'història
que també utilitzen
el cine
per transmetre
als alumnes
interès
per diferents
aspectes
de la filosofia
i llavors
hi ha professors
de filosofia
que pengen reculls
molt interessants
i que a mi
realment
m'han desbordat
jo
he fet
un recull
d'algunes
perquè ja veia
que d'això
se m'escapava
a les mans
he fet un recull
d'algunes pel·lícules
que a mi
m'han agradat
especialment
llavors
una
una de les que volia comentar
era justament
Kinko
perquè
a més a més
té la seva història
perquè la vaig veure
quan tenia 10 anys
i aquella nit
me'n recordo
que no vaig dormir
estava cagat
de por
era impressionant
la primera
que es va fer
en 1933
la primera
però no vaig poder dormir
és impressionant
aquella pel·lícula
i jo tinc ganes
ara d'anar a veure
aquesta nova
després de la teva crítica
Pol
perquè
sembla que t'ha agradat molt
i m'agradaria
veure-la
i després
tornar a veure-la
comparar-la
ja molt canvi
ja ho sé
però
una mica
per veure
la diferent visió
perquè jo considero
que la de 1973
era una pel·lícula
molt ben feta
després l'he vista
i dic
hosti
quin tros de pel·lícula
bé
per exemple
King Kong
que tracta
justament
la relació
de l'home
amb la natura
de fet és això
com aquestes
i després també
les ànsies
de domini humanes
aquesta necessitat
de dominar
de dominar
que
com bé
deia el Pol
això
se'ns gira
en contra
se'ns acaba
girant en contra
King
finalment
acaba
a la pel·lícula
del 1933
acaba deslliurant-se
i provoca
un fregau
de no temenés
i
hi ha altres pel·lícules
que han tractat
aquest tema
una altra
que em va agradar molt
va ser
L'incidente
de
de
si amelant
Nice Amelant
pel·lícula
que tothom
diu que és força dolenta
a mi em va encantar
per això que t'ho dius
em va agradar molt
la vaig trobar
molt inquietant
també
per la manera
com tenia enfocar
i
com els personatges
estan absolutament
desvalguts
per una cosa
tan senzilla
com
el polen
de les flors
que té nassos
després
n'hi ha d'altres
que també
m'han agradat molt
per exemple
jo que no soc
un fanàtic
de Lars von Trier
però em va agradar molt
Doc Pio
va ser una pel·lícula
que vaig dir
cada peça
que fa aquest home
és filosofia pura
és filosofia pura
però aquesta
la vaig trobar
boníssima
perquè era un autèntic
tractat
sobre
si l'home
és bo
o no és bo
perquè
depèn
i llavors
també
amb molta
a més a més
amb molta cruessa
penso jo
fins i tot
jo penso que
allò que em va sobtar molt
que dibuixava
la ciutat
la ciutat
no hi era
estava dibuixada
era justament
per
d'alguna manera
centrar-te
en la cruessa
dels personatges
de fer
la pel·lícula
absolutament crua
i la reacció
de la gent
suposo que
si
us en recordeu
de la pel·lícula
doncs és una noia
que arriba a un poble
que arriba
absolutament
desvalguda
perquè
l'estan perseguint
i aquella gent
que en principi
l'acull
mica en mica
va prenent
possessió
de la noia
i la submet
i li fa fer coses
que al final
són denigrants
absolutament
i hi ha una sorpresa
al final
perquè tot es gira
en contra del poble
i acaba fatal
la cosa
hi ha una pel·lícula
acaba bé
per mi és un final bo
sí
això
caldria
després ho comentem
hi ha una altra pel·lícula
que també tracta
sobre la bondat humana
que és Viridiana
perquè també
quan acull
els pobres
i els pobres
se li llencen
a sobre
com a
li fan
les mil i una
també és un tractat
sobre
aviam
què és el que fem
els homes
de bo
després hi ha
una altra pel·lícula
també
de bo no
aquí
o de dolent
després hi ha
una altra pel·lícula
que a mi també
em va agradar molt
que
es deia
Wilbur
se quiere suicidar
jo la conec
que és un tractat
sobre
la vida
i el dolor
la vida
el dolor
i la mort
de quan és
aquesta pel·lícula
aquesta pel·lícula
és del
del 2002
i el director
és
Lon Scherfi
és una dona
és una dona
la directora
la directora
és una dona
que és
o d'anesa
o
és d'anesa
és d'anesa
em sembla
em va agradar
em va
una pel·lícula
que és la història
de dos germans
és la història
de dos germans
un que té una visió
molt optimista
de la vida
i que és d'aquells
que tira endavant
i l'altre
que té una personalitat
depressiva
i que ha intentat
diverses vegades
suïcidar-se
llavors t'expliquen
la relació
entre els dos germans
i mica en mica
a la pel·lícula
vas descobrint
què va passar
perquè va passar
una cosa
que explica
la situació actual
i llavors
quan te n'adones
del que va passar
llavors ho entens tot
dius home
realment
és molt traumàtic
el que vam viure
però de sobte
la història
és un moment
que dona un gir
un gir
molt fort
i llavors
d'alguna manera
els papers
s'inverteixen
o sigui
al final
què tu penses
que tindrà
no ho té
no té res a veure
amb la realitat
que passa
i en aquest sentit
és una pel·lícula
que a mi
em va semblar
molt d'un construïdor
és del dogma
és del grup del dogma
i és una boníssima pel·lícula
una pel·lícula
molt prestigiada
i a més et fa pensar
molt sobre això
sobre l'optimisme
el pessimisme
la relació de l'home
amb la vida
amb el dolor
amb la mort
està molt ben construïda
a més en moments
que són tràgics
però moments també
d'una certa comicitat
que et fan veure
que la vida
és una combinació
ben estranya
i després també
no podia deixar de comentar
Matrix
m'haguéssiu dit
home
però et deixes aquesta
perquè és una
la típica
n'hi ha més de pel·lícula
sobre això
sobre el tema
plató
exacte
què estem vivint
exactament
vivim la realitat
o ens fem
en realitat
és una projecció
d'alguna cosa
que se'ns escapa
en aquest sentit
Matrix
o el xou de Truman
són pel·lícules
que tracten
aquest aspecte
que filosòficament
és més important
del que ens pensem
perquè fins i tot
hi ha teories
científiques
que diuen
que podríem
estar vivint
un món virtual
i això
físics
o sigui
científics
que estan
amb teories
orientades
cap a aquesta banda
o sigui
que és interessant
en aquest sentit
i després
l'última
que us volia comentar
també
és una
que parla
sobre
sobre els records
i com els records
configuren
la nostra personalitat
una pel·lícula
que aquí a Espanya
es va dir
Olvídate de mi
extraordinària
la traducció
fatal
la traducció
és horrible
perquè
en anglès
es diu
Eternal Sunshine
of the Mind
no té res a veure
és boníssima aquesta
amb una interpretació
dels dos actors
és boníssima
i hi ha una altra pel·lícula
que també
perdona
és el primer vers
d'un poema
d'Alexander Pop
el títol aquest
en versió original
i Olvídate de mi
de qui és
potser també
és un
inici d'un poema
sí
de ser també
inici d'un poema
de l'autor
Anonis
jo crec que sí
jo crec que
Perales
i qui és
hi ha una altra pel·lícula
que em va agradar molt
també
que tracta
el tema dels records
i la confusió
que a vegades
pot produir això
que és
Doce Monos
que és una pel·lícula
també
en la qual
però Doce Monos
ve de
és l'Alter Guillem
que no és la que ve
del Chris Marker
de la GT
que és un mig matratge
sí
allò és bèstia
llavors
la situació
del personatge
que ha de viure
jo no l'he vist
Doce Monos
és un personatge
que és
una pel·lícula
sobre una persona
que envia en el passat
perquè miri
d'arreglar una situació
i d'aquesta manera
s'eviti un futur
catastròfic
el que passa
és que aquesta persona
l'han d'enviar
diverses vegades
perquè
no acaben d'encertar
si no me'n recordo
bé
a un moment
i això
a aquesta persona
li produeix
un trauma
tremendo
perquè
no sap
si està boig
perquè ve del futur
i pensa
que tot són al·lucinacions
o si realment
està vivint
una situació real
i de fet
si et pares a pensar
realment un viatge
al temps
d'aquesta manera
que ara ens situessin
a nosaltres
en el passat
què estem vivint
estem vivint
la realitat
del passat
o realment
venim del futur
o són al·lucinacions
nostres
que ens hem tornat bojos
però aquella pel·lícula
que vau comentar
que jo al final
no l'he vista
i això que
vau dir que estava
molt bé
de la priorització
el projecte Lázaro
a mi em va agradar
doncs
és una mica
amb una altra òptica
clar
però
com si li canviessis
de temps
i no el pogués
connectar
i això
ja està connectat
amb una realitat
possible
clar
però jo crec que
el joc dels records
també s'ha fet molt
s'ha aprofitat com a recurs
sota en narratiu
no?
tipus a Memento
o Abre los ojos
o a Enemy
no?
aquella que comentàvem
del Vilanev
i jo crec que
s'ha pogut muntar molt bé
alguna cosa
tipus
com que et desestructura
el cap
no?
o la pel·li que hi ha pi
no?
i són com
que al final
acaba sent
una cosa tan psicològica
que al final
és potser
allò
lagunes
no?
elipsis mentals
però
l'estructura mental
dels personatges
i com
fins a quin punt
la teva personalitat
ve configurada
pels teus records
sí
clar
és això
en definitiva
el que et tracta
i després ja per acabar
hi ha una pel·lícula
que també
aquesta
l'he vist bastant recentment
Interest a l'art
que parla justament
d'una cosa
molt semblant
a el que parla
2001
que és
la relació
de l'home
amb la tècnica
i la relació
de l'home
amb l'univers
amb el temps
i amb el temps
amb l'univers
amb el temps espai
no?
sí
és
les dues
penso que
ho enfoquen
d'una manera diferent
perquè tenen
a mi m'agrada molt
2001
però ja sé que
això
més endavant
es comentarà
en profunditat
aquesta pel·lícula
no però pot comentar
si es creu
perquè si fem
no es faria un
vindrà
la passió
una parlada
però a l'abril
o sigui
que vindrà l'abril
però
els 15 últims
minuts
de 2001
igual com
els últims
minuts
d'Interest a l'art
és una explicació
de les teories
científiques
de la relativitat
és això
t'ho posen
cadascú
de la seva
acordes
en el cas
de 2001
és més
l'explicació
de la relativitat
general
Interest a l'art
també
sí
també
però potser
incideixen més
en el que diu
la teoria de cordes
hi ha un moment
que fins i tot
em sembla que ho insinuen
d'alguna manera
ja es veu
de fet
ell està tocant cordes
és visual
visualment
s'insinua
però sí que és veritat
que parlen
d'aquesta relació
entre l'home
l'espai
i el temps
i com això
pot crear
unes paradoxes
que se'ns escapen
de la nostra
visió
si van a la velocitat
de la llum
exacte
però és que
de fet
Nolan sempre
ha tingut
jo crec que
aquest director
té una obsessió
amb el temps
perquè
t'ha fet
Memento
ha fet origen
Christopher Nolan
ell sempre té
el tema del temps
com
és el que
marca els personatges
perquè
de fet
Memento
la història
va com va
a partir també
del temps
i origen
origen
jo crec que és
el màxim exponent
ja de Batman
no sé jo
les que va fer de Batman
si té algun component
però origen
el tema del temps
i ja com vaig veure
el tema dels planetes
de l'onada
aquella gegant
aquell moment
és boníssim
fa una angúnia
per això
no?
sí
sí
però més
jo crec que
una de les escenes
que potser passarà
a la història
és quan ell està mirant
els vídeos
dels seus fills
allò
aquella escena
és
sí
sí
és increïble
i del 2001
els 15 últims minuts
que hi ha
que són
pràcticament
sense diàleg
en el qual
és quan ell
desconnecta
l'ordinador Hall
i llavors
se'n comença
a produir
com una mena
de transmigració
o de transmutació
que va vivint
el personatge
en el qual
és com una mena
de síntesi
de lo que seria
la relativitat general
en moments
que dius
ostres
on soc
on estic vivint
on m'estic transportant
i bueno
està molt
està molt
també és el camí
que fan
entre estela
en realitat
exacte
jo penso que sí
hi ha paral·lelisme
és una mica
una de les tues pel·lícules
i bueno
bàsicament
aquest era el resum
que us portava
ja està
anem a parlar
de cong
llavors
és broma
és que és el que tu dius
Andreu
des del punt de vista
la relació entre la filosofia
i el cinema
es pot tractar
de moltes maneres
tant temàticament
i a mi
de totes maneres
el que m'interessa
a veure com ho veieu
vosaltres
és el fet
que una pel·lícula
de fet una pel·lícula
una novel·la
el que sigui
tracti o no
de filosofia
al final
és com
si tracta o no
de política
és igual
sempre hi ha un missatge
sempre li pots treure
el que
s'està desprenent
d'aquella història
o del que s'està
ometent
en aquella història
sempre t'estan donant
alguna visió
del director
del productor
de l'acció
que està passant
no hi ha històries neutres
quan hi ha filosofia
per darrere
jo crec que les pel·lícules
acaben sent tesis
o sigui
per exemple
quan vam portar
que vam parlar
de l'angosta
l'angosta
és una tesi
és un
i sí
què passaria
si la societat
es regís així
i de la mateixa manera
podem parlar
de Blade Runner
o podem parlar
de les grans
com vam portar
el tema del cyberpunk
allò de
què passa en un futur
on la tecnologia
es basa
a Black Mirror
tot són teories
filosòfiques
de cap on
ens porta
una intel·ligència artificial
barrejat
amb les possibilitats
reals
tecnològiques
i científiques
perquè no vas
a qualsevol lloc
vas a molts llocs
que estan
prefixats
d'alguna manera
el que passa
tinc la sensació
però no la certesa
que
aviam
a ella està molt més
l'interessa molt més
la ciència
que possiblement
a mi
i aleshores
tinc la sensació
que la gent
que ens interessa més
les lletres
doncs ens agrada més
què sé jo
unes coses
com més realistes
o més d'humanes
o més de personatges
i tal
i la gent
que us interessa més
la ciència
tinc la sensació
que aneu més
o us interessa més
doncs això
perquè la ciència-ficció
desperta motivacions
científiques
de coses que podien passar
o no
i per tant
això també penso
que influeix
a alguna mesura
que jo
per exemple
hi ha moltes
periodes d'aquestes
que m'agraden
o que em semblen bé
però no
tinc la sensació
que no les valoro
de la mateixa
o no em produeixen
la mateixa sensació
que potser
li posem a una altra
que té més propensió
aquest tipus de temes
de fet
quan vas a consultar
una mica
les llistes
de pel·lícules
que donen
professors universitaris
de filosofia
realment
hi ha una preponderància
de pel·lícules
futuristes
de fantasia
o de ciència ficció
perquè
jo penso
com el polo
són
el tipus de pel·lícules
que es presten
perquè són suggerents
més que res
per la suggerència
no tant
perquè t'agraden
o no
que poden agradar-te
més segons els teus
però no tant
jo diria
no tant per mentalitat
sinó per manera de ser
també és veritat
te'n diria
però el que sí que veig
és que aquestes pel·lícules
per passar
amb alumnes
i per passar
amb un fòrum
d'aquest tipus obert
són molt suggestives
jo crec que la pel·lícula
que us uneix ara
i acabo
és La Llegada
que és
les dues coses alhora
ens hem menjat el temps
com sempre
la setmana que ve
tenim un convidat
que és en Joan Giner
que és un antic crític
de l'època
que coneixem aquí
el Miquel Porter
etcètera
que a més a més
s'ha passat després al jazz
i que ens vindrà
no sabem el tema
exactament que voldrà parlar
però com que és un senyor
que de cine
ens sap molt
i que ens pot convidar
a parlar de qualsevol tema
amb molt de gust
el rebrem aquí
i en parlarem amb ell
i si voleu saber
Icaro
que us he editat allò de jo
demà
el mes que si anem