Cinema sense condicions.
Bona nit, com tots els dimarts,
aquí estem, Cinema sense condicions,
per parlar entre tots nosaltres
i amb tots els nostres amics
sobre cinema, sobre diferents
temes que interessen
a tothom i que ens
afecten, com és en aquest cas
que tenim com a convidat
el doctor Josep Bosch
i Foncoberta, que
s'ha prestat
a venir amb nosaltres, que li agraïm
moltíssim,
que ens pot parlar
de la relació entre el pacient
i el metge, les relacions
de, per suposat,
entenc les relacions
de metge estrictament,
però també les relacions
d'arribar
a transmetre molt més
que la malaltia i molt més
que com
aquesta malaltia s'ha de
superar, no superar
o, en tot cas, patir.
I aquest serà el tema
genèric que parlarem amb ell
i, com sempre,
això serà la segona part,
que és el que fem sempre,
és el que fem sempre.
La primera part
parlem sobre
cine,
de les pel·lícules
que hem vist,
les pel·lícules que ens han agradat,
les que no ens han agradat,
les que ens han interessat,
les que ens han semblat
suggerents,
tot.
La primera part, per tant,
és sobre estrenes
o de pel·lícules
o de sèries
o de tot junt
i, per tant,
comencem
aquest nou dia
de Cinema sense condicions.
Joan Cerdà.
Sí, comencem per aquí,
perquè què és això
que està sonant, Joan?
Bona nit.
Això és l'obertura
d'All That Jazz,
la pel·lícula de Bob Fozzi,
i ja que avui
parlarem amb el doctor
de la relació
malalt-pacient,
doncs jo penso
que aquesta és
una de les pel·lícules
que hi ha un malalt
que, bueno,
que és un malalt terminal
i que penso
que retrata molt bé,
tot i que és
en un ambient musical
i així,
però és una pel·lícula
molt seriosa.
Jo sempre l'he trobada
esplèndida
i llavors,
doncs,
hi ha el personatge
que interpreta
el Roy Scheider
que és una mica
l'alter ego
del Bob Fozzi
i que, doncs,
bueno,
es passa a la pel·lícula
que...
malalt...
Sentenciat.
Una gran pel·lícula.
I que s'ha de morir,
no?
Sí,
i també
s'inspira una mica
en el vuit i mig
de Fellini
perquè ell recorda
tota la seva vida anterior,
tot el que ha fet
i tot això
i per mi
és una gran pel·lícula
com deia el Pep.
Doncs ens alegrem
que t'hagi sugerit
aquesta pel·lícula.
Molt bé.
Pep.
Hola, bona tarda,
com pens?
Molt bé.
Aquí estem.
Aquí estem
per parlar de cine.
I tant.
Pol,
darrere...
Hola.
Bona nit.
A la conducció del...
A la conducció
dels controles.
A els controles
que també ens parlarà.
No sé si...
Finalment has rodat
per Netflix?
Sí, sí,
estem sent allò.
I la setmana que va
encara, també.
S'ha de dir que ja havies acabat.
No, no, no.
S'està allargant,
crec, una mica més.
Sí, sí.
Ja us ho comentaré.
Ja ens ho comentaràs.
Interioritats.
Molt bé.
Ens agradarà moltíssim
saber-ne.
Bé, si voleu,
comencem la primera part
de les pel·lícules
que hem vist
o les pel·lícules
que heu anat
a les preestrenes
o les sèries
que us han interessat,
etcètera.
Jo només he vist
aquesta setmana,
només he vist
aquesta que aquí
han nomenat
professora a Groenlàndia.
A mi m'agradava més
el d'Apola Rear
que trobo que té
més encant.
Però aquí he posat...
N'Apola Rear.
Sí, sí.
Ah, en francès,
perquè és francès,
és veritat.
N'Apola Rear.
Bé, és una pel·lícula
com...
M'ha agradat, eh?
És una pel·lícula
interessant
que recomano
en el sentit
que...
És una pel·lícula
que passa a Groenlàndia
com és de suposar.
Groenlàndia, clar...
Hi ha pel·lícules
que parlen
d'un lloc geogràfic
i no hi passa mai.
En una altra, eh?
És veritat.
Com Roma.
Sí, com Roma.
Com Roma.
O Campxaca o...
Sí, sí.
O Liverpool.
Hi ha una que es diu Liverpool
i em sembla que passa a l'Argentina, no?
Sí, pot passar.
Sí, sí, sí.
Els argentins són molt...
Donats, això.
Sí, sí, sí.
Campxaca, Liverpool,
però tot passa a Buenos Aires.
Perquè és on passa la vida.
Sí, oi tant.
que els agrada explicar.
Bé, a veure,
a Groenlàndia
que són molt menys donats a parlar
que els argentins,
de fet, em sembla a mi.
Sí, és un altre caràcter.
És un altre món.
És un altre món.
Groenlàndia
és una gran illa
que està
a l'oceà Àrtic, no?
A l'Àrtic.
I està entre
entre
Amèrica i Europa
i el més a prop
que deu tenir
Europeu
deu ser Islàndia
o una cosa d'aquestes.
jo pensava
que
estava
depenida
de Noruega,
però no,
es veu que depèn
de Dinamarca.
Ja me n'he enterat
perquè és que la pel·lícula
ho diu.
Sí, sí, sí.
Però un temps
va ser depenent
de Noruega, eh?
Li denen una certa mania
els
nadius d'allà
els de la metròpoli.
Ja s'entén.
També queda clar això.
Sí, sí, sí.
Sí.
Tenen una dependència,
després ho he mirat,
la dependència és...
Clar,
ells són 57
o 58.000 persones,
és a dir,
que no són ni Girona, eh?
Bé,
el poble que va ell
són 80.
Sí, sí, sí, sí.
Sí, sí,
és una cosa extraordinària.
Clar,
costa d'imaginar
un estat
o alguna
entitat
que
agrupi persones
amb aquest número.
I com se...
és una mena
d'estat
associat, no?
Sí, sí, sí.
És com una província
que està lluny.
Sí,
que té...
Sí,
molt lluny.
No només lluny
perquè està lluny
de Dinamarca,
sinó perquè
deu estar lluny
mentalment,
també.
Està illat.
És una societat...
sobretot la història
de la pel·lícula
és d'un noi
danès
que no té cap problema
per poder-se quedar
a Dinamarca,
que és un mestre
i decideix
que
no vol quedar-se
a la...
A la granja del papa.
A la granja del papa.
I decideix
que
se'n va
a lo més
allunyat
que troba
depenent de Dinamarca,
que és efectivament
Granlàndia.
I no solament això,
sinó que no se'n va
a la capital,
sinó que se'n va
a un poblet
com diu el Pep
que té
unes quantes casetes
i prou.
Llavors,
el trencament és...
A més,
a més de dir-te una cosa,
com que
em va agradar molt
físicament
la pel·lícula,
els paisatges i això,
és molt bonic.
Vaig entrar
en aquest poble
i, escolta,
sí,
les cases
són les mateixes,
són aquelles
estan pintades igual,
una de vermella,
una de blava...
Sí, clar,
però això,
tot el nord
té aquest format
de pinta
noruega
i tot són
de coloraines
perquè és que allà
que tot
a l'hivern
és tot blanc
si no
no trobes ni la casa,
no és tan fàcil
aquesta història.
Vull dir que
no és una cosa estètica,
ara faré jo aquí...
Hi ha un moment
molt mato
de la pel·lícula.
No, també és funcional.
Exacte,
bàsicament funcional.
Quan hi ha una defunció,
quan hi ha una defunció a l'hivern...
Allò és curiós,
sí.
Ho posen en una espècie d'urna provisional
que després,
quan baixa la neu...
I aterra.
...ho trasladen al cementiri de terra.
I l'enterran perquè és que llavors no hi ha terra
per poder enterrar.
Sí, sí.
És a dir,
que això no hi hem pensat mai,
però quan t'apropen una condició humana,
una societat en què això no té altra solució que aquesta...
Bueno, això que deies del valor documental
de la bel·lícula, no?
Sí, sí.
És el més interessant.
Això i la llunyania mental
d'una persona que tampoc ve de tan lluny
però que ve de Dinamarca
i la llunyania mental és extraordinària
de la canalla,
dels pares,
d'aquella societat en general
perquè a més no és una societat d'ètnia
minuit, com s'hi diu així?
Ninuit.
Per tant, també llunyana.
Després, una societat
amb dificultat de feines
i d'alcoholisme important
i, per tant,
per exemple, els nens els crien
o els pugen als avis.
És tota una societat
que no deu ser fàcil entrar-hi
i no deu ser fàcil sentir-te icòmoda
i no deu ser fàcil
establir lligams
perquè ni ells mateixos
tenen masses lligams.
Per tant, és realment molt interessant.
Què dic de la pel·lícula?
Doncs que no té massa història.
La història és discretament
poc atrapadora
excepte el que tu
acabes pensant
mentre veus la pel·lícula,
que això sí que és suggerent.
Veus un os blanc,
veus les balenes,
veus l'aurora boreal.
L'aurora boreal.
Allò és una cosa extraordinària.
A més, val a dir que
l'actor és autènticament
el mestre que va anar
en el lloc.
És a dir,
que ell està interpretant
el seu propi paper.
Cosa que, bueno,
avui dia que
moltes pel·lícules es diuen
basades en fets reals,
doncs en aquest cas
pel que fa al protagonista
és de debò.
I l'altra cosa
que trobo bona
de la pel·lícula
és que,
bueno,
una pel·lícula
sempre es veu des de fora,
clar,
però
que
estan suggerent
el que aquell món
significa
que en aquest món
hi entres.
I això és el gran valor
que té la pel·lícula.
No en té d'altres.
Perquè els paisatges
són magnífics,
quan els trineus
amb els gossos
això és magnífic
i el nano
que surt
jo trobo
que té relativament
poc ganxo
com a actor.
Quan veus
altres pel·lícules
de nens que tenen,
jo comparava
amb Cafarnaum
que aquelles dos criatures
són una cosa
extraordinària.
A mi el que em va agradar més
és quan el mestre
agafa i els hi posa
allà
un pòster
de Lutero,
de Martin Luther.
Ah, sí.
Penso com se li ha corregut això.
I aquells diuen
Lutero,
a nosaltres el que ens interessa
és anar amb l'avi
que ens ensenyi a pescar
amb l'am.
Jo vaig trobar excessiu
perquè jo crec
que no hi pot haver
cap mestre,
cap mestre,
penso jo,
que amb uns nens
en aquella situació
que hi ha
a aquella aula
que se li ocorri
posar allà Lutero
i començar amb Lutero.
És que em semblava
una cosa
però bé,
com a xocant,
com a xocant n'era.
I els nens
també ho van trobar xocant.
Sí, sí.
Molt bé.
Bé, aquesta és la meva pel·lícula
que jo he vist
aquesta setmana.
Mira,
jo avui
no volia parlar
de pel·lícules.
Volia parlar
perquè a Barcelona
comença avui
un festival,
la setmana que ve
un altre
i a l'abril
un altre.
Llavors són
de cara
als nostres oients
i correligionaris
dir-los que avui
comença
Americana Film Festival
que és un festival
de cinema independent
nord-americà de Barcelona
que és la sisena edició.
Funciona
des d'avui
que s'inaugura
des del 5 de març
fins al 10 de març.
Les projeccions
es fan
al cinema Girona
que és a Girona,
a Girona,
a Girona,
a Girona,
a Girona,
a Girona,
a Girona,
el 155,
al Sunsetge,
que és el carrer
Becher 53
i a la Filmoteca
de Catalunya
que és allà on hi fan
un homenatge,
una retrospectiva
amb uns independents
americans
que són els germans
Zellner
i es passen
5 o 6 pel·lícules
d'ells.
Es projecten
32 llar-metratges
i 39 curmetratges,
és a dir,
que si voleu saber
quina és la...
I això hi ha una web,
això per anar-hi...
La programació
teniu que anar
a
info
arroba
americanafilmfest
punt com
info
arroba
americanafilmfest
punt com
Això és el correu.
El correu,
clar,
això és un mail
per enviar mails,
però...
Americanafilmfest
punt com
i posant
americana
punt com
A través de Google,
només posant això,
americana
filmfest
Ho troba tot.
Ho pregunteu
a l'operadora,
la truqueu,
i que us digui...
Llarga distància,
si és americana
és llarga distància.
Avui que parlem
d'assumpte mèdic,
parlar amb l'operadora
és interessant sempre.
M'hi contesta?
Vol més parlar
amb l'operadora
que amb l'anestesista.
Pulse uno
si quiere.
A mi són els que em fan por.
Sí,
perquè no tens
gaire opció
de poder negociar.
Sí,
perquè quan dèiem allò
de despertar
és dir,
escolti,
despertaré?
El que no m'interessa
és si em farà mal,
és despertaré?
Sí,
clar,
i és més difícil
sobretot
quan el pacient
entra al quiròfon
i veu un rètol
que posa
errare
o manum est.
Molt bo.
Bé,
segon festival,
Oh Lala,
festival de cinema
francòfon de Barcelona,
la segona edició.
El Pol sí que ens...
Ho dic perquè
la convidada
que porto
en dues o tres setmanes,
que he estat avui amb ella...
La setmana que ve
no l'altra,
no?
Bé,
a finals de mes.
26.
Sí,
m'ha dit
que ella està
col·laborant
en aquest festival.
Jo no el coneixia,
perquè és la segona edició,
no?
És la segona edició,
sí.
Sí,
que la fan
a l'Institut Francesc.
es posa en marxa el dia 13
i va fins al 19 de març,
de 13 al 19,
a l'Institut Francesc de Barcelona
i als cinemes Texas.
Ens vam fer una prèvia
que vam anar amb el Joan.
però al Texas
es farà només
la retrospectiva
sobre l'Anne Jui.
Anne Jui,
que ve a presentar
la retrospectiva,
d'ella hi fan
cinc pel·lícules.
En aquesta edició
es diu,
el cinema aquest
o l'alà,
el festival
es diu
francòfon,
perquè recull
en aquesta ocasió
films
dirigits a
França,
Bèlgica,
Suïssa,
Quebec
i Tunísia.
Caram.
Sí.
És un festival
de les pel·lícules
franceses
que no s'han estrenat
de moment
aquí
i que llavors
la gent francesa
de Barcelona
els obre una porta
a la distribució.
Això que les franceses
de França
sí que aquí es veuen força.
Si voleu tindre...
Però Tunísia
i totes aquestes,
clar, no.
Si voleu tindre informació
o lalafilmfestival.com
D'acord.
I per últim,
el mes
d'abril
també a Barcelona
es fa
una nova edició
del
Barcelona Film Festival.
En aquest cas
va
del 22
al 30 d'abril.
Caram,
aquesta primavera
està farcita.
Sí, sí, sí.
Bueno,
de moment
hi ha un abans
d'algunes pel·lícules
i es farà
una secció
que es diu
Imprescindibles
en la que hi haurà
un documental
sobre el gran Buster,
sobre Buster Keaton,
i es projectaran
tres pel·lícules
de Buster Keaton,
El Maquinista de la General,
Siete Ocasiones,
El Moderno
Seltholmes
i tres pel·lícules
de Chaplin,
El Gran Dictador,
La Quimera de l'Oro
i Candilejas.
i dir-vos també
que el que us parles
serà membre,
l'han designat membre
del jurat.
Molt bé, molt bé.
Després ens en parlaràs
i ens faràs la ressenya
i ens diràs...
Era una falca, això,
publicitària.
Sí, sí, ja ho veiem.
Això es farà...
Bé, estem d'acord.
Que no ho has dit,
es farà en el cinema.
Això es farà, com sempre,
en el cinema esverdi.
En el cinema esverdi.
En el cinema esverdi.
Com cada any, sí.
I llavors aquesta programació
d'imprescindibles
continua en el cinema verdi
durant uns dies.
O sigui, aquestes pel·lícules
es veuran en el festival
i també en la temporada.
Em sembla que és els dijous
que fan aquestes pel·lícules
clàssiques i així.
Oi?
Molt bé.
Doncs això és el que volia dir.
Parlar-nos d'aquests tres festivals
perquè també de festivals
té a veure l'aficionat.
Sí.
I els festivals de l'aficionat.
Molt bé.
I què heu vist aquesta setmana?
A veure, hem vist una pel·lícula
que es diu Maya
de la directora francesa
Mia Hansenloff.
O veus com hi ha molta cosa francesa
constantment, eh?
Molta cosa francesa, sí.
És constant.
En aquest cas,
la Mia Hansenloff
és una autora
molt particular.
Vull dir,
les seves pel·lícules
són molt personals.
Sempre expliquen
un problema familiar,
normalment.
Per exemple,
és l'autora
del pare dels meus fills.
i en aquest cas,
Maia,
explica-la tu,
Pep,
si vols.
No, no,
he parlat jo.
Us ha agradat?
És una pel·lícula interessant.
Perquè, clar,
quan un dona tantes voltes
penso,
bueno,
us ha agradat o no?
No és rodona.
A mi no em va semblar rodona.
No és la millor pel·lícula
de l'autora,
tot i que és interessant.
Però és interessant, eh?
Però,
o sigui,
altres pel·lícules d'ella
són molt més interessants.
I la temàtica?
La temàtica
és un senyor
que se'n va,
a quin poble se'n va,
a quin país?
A l'Índia.
A l'Índia.
Ah, és veritat.
Buscant els seus orígens.
Sí.
Ell és d'origen indi
i vol anar a l'Índia
a buscar, a veure,
la cultura i tot això
i llavors troba una noia.
Que és la Maia en qüestió.
Amb la noia aquesta
hi ha una relació
que no explicarem aquí.
No.
Què hem vist més, també?
Una cosa que es diu
Mia i el Leon Blanco.
Sí.
I no els dibuixos animats, eh?
I no els dibuixos animats.
No, no sé què és, allò.
Bé, sorprenentment
no són dibuixos animats
però ho podrien ser.
És deplorable.
És una cosa bastant horrorosa.
Vull dir, la gent,
si vol anar a veure aquesta pel·lícula,
que es posi el DVD de Hatari,
de Howard Hawks
i és molt millor.
Ah, per què Hatari?
Vull dir que no...
No sé, va d'una nena
que resulta que el seu pare
té una granja d'animals exòtics a l'Àfrica
i llavors a aquesta nena
no li agrada viure a l'Àfrica.
Vull dir que, no sé,
rebeca tota la pel·lícula, no?
Vull dir, perquè...
Sí.
Una nena petita.
Petita, sí.
Bueno, adolescent, 12 anys.
De 12 anys.
Ui, 12 anys, és grandíssima.
I llavors, la granja en un principi
sembla ser que
el seu negoci és
vendre animals en els os,
però, bueno,
vull dir, es descobrirà...
Sí, tenen un plan B
conflicte
que no estan edificant
en aquesta qüestió.
I aleshores, vull dir,
la realització és molt tòpica
i molt...
I quan la nena té més ganes
de marxar d'Àfrica
resulta que una lleona
dona llum
a una peça
que és un lleó blanc
que només passa cada 100.000
cada 100.000 vegades en surt un.
Un floquet de neu.
Un floquet de neu al lleó.
I llavors hi ha una vinculació
nena lleona
i nena lleó
extraordinària.
Sí, bueno,
dormen junts i tot, no?
Sí, portarà
amb algun disgust.
Vale.
Tenim el lleó
des d'un minut zero
fins als 4 anys.
Bueno, us agraden
els lleons,
o vosaltres?
No.
No, no, no,
jo no soc carnívor, no.
Particularment no.
Tu deies per menjar,
com a menjar?
No, jo com a estètica.
Ah, com a estètica.
Jo com a estètica.
Sempre m'han semblat...
Quan són grans.
Molt aturats,
sempre m'han semblat.
Jo és rei de la selva
però sempre el veig dormint,
jo.
el que m'arriba a mi, eh?
Ja.
Bueno.
I llavors aquest matí
hem tingut oportunitat
de veure una pel·lícula espanyola,
bueno,
que és de producció basca,
que es diu
70 Bill Ladens.
Ara expliqueu-la.
Però el millor no és això,
el millor és que hem tingut
l'oportunitat
de compartir uns moments
amb Emma Suárez.
I ens ha tocat.
I ens ha tocat.
vull dir,
ens ha tocat Emma Suárez
i estem avui...
I estem...
Estan molt contents, eh?
Oh!
A mi és que tant me faci
guanyo el Madrid, mira.
No pot ser això,
no m'ho crec.
Sí, sí, sí.
Ostres, però pel tràiler
té...
No té massa bona pinta pel tràiler.
No, gens.
El tràiler...
I la pel·lícula?
És molt dolent el tràiler.
Amb el tràiler...
A banda d'això tan meravellós
que us ha passat,
la pel·lícula val la pena?
No.
No.
Ah, vale.
No, a no ser que
qui vagi al cine
es trobi l'Emma Suárez
i el toqui,
no?
I el toqui.
No es recomana, doncs.
No.
Ah, vale.
No, no.
Cas extrem.
Perquè és una producció
d'aquestes vaques...
Això s'ha de dir,
i totes a més,
que l'Emma Suárez
és una molt, molt bona actriu, eh?
O sigui,
que ella salva pel·lícules
de vegades, eh?
O i tant, sí.
Però és que aquí...
Aquí és molt difícil, eh?
En aquesta pel·lícula,
vull dir,
té un paper que no...
Que millor que l'hagués fet
una altra actriu,
perquè és que...
Sí.
Amb ella la...
Tot allò la desborda,
vull dir,
és que no...
No sé.
Vull dir,
no sé qui l'enredada,
però vull dir,
és que no sé,
ens hauria de fer més cas
i no apareix en pel·lícules
que no se la mereixen.
Ja, sí.
Vull dir,
que no sé.
I llavors és una d'aquestes
produccions basques
que últimament n'hi ha moltes.
Se suposa que a Euskadi
hi ha diners pel cinema.
Per moltes coses.
Cosa que no passa a tot arreu.
I aleshores, doncs,
per exemple,
l'Àlex de la Iglesia
s'està dedicant
a donar suport
a directors joves,
cosa que està molt bé.
Sí.
Però que, en fi,
vull dir,
totes aquestes pel·lícules
tenen una mica
una cosa en comú
que el guió
sembla un exercici escolar,
no?
Vull dir,
com de dir,
bueno,
ara farem,
en aquest cas,
vull dir,
és un guió
d'aquells
que hi ha
en girs inesperats,
no?
Vull dir,
però n'hi ha
30 o 35,
no?
Perquè, bueno,
és una situació
d'atracament
en un banc
i que prenen
hostatges,
no?
I aleshores,
vull dir,
esclar,
vull dir,
gairebé tota la pel·lícula
es desenvolupa
dins del banc
i a fora
que hi ha
l'Arxança.
Està rodada a Euskadi.
Sí, sí,
està rodada a Santutxo
i aleshores,
doncs,
bueno,
és la negociació
de l'Arxança
amb els atracadors
i tot això,
que són una parella,
un home i una dona,
els atracadors.
i llavors
l'Emma Suárez
fa d'hostatge,
però és que no
resulta,
perquè
primer que
si ell
és la protagonista,
vull dir,
ja veus
que, bueno,
que no pot estar
d'hostatge
tota l'estona,
vull dir,
que hi ha d'haver
alguna cosa més,
perquè si no,
vull dir,
per veure l'Emma Suárez
asseguda a terra,
vull dir,
ja no fas una pel·lícula,
no?
I aleshores,
vull dir,
tot es complica
d'una manera
bastant absurda
i, bueno,
és allò per passar l'estona.
És el que dius del guió,
hi ha tants trencaments
i tants salts,
allò per impressionar,
que produeix una saturació
que no et convenç,
al contrari,
el que fa
és fer-te baixar l'interès.
Això és molt delicat,
nosaltres hem estat
en algun curs de guió
i sí que és veritat
que ells tenen
com a principi
el fet de
per tindre enganxat
a la clientela,
sobretot els guions,
quan passa més
és amb els guions
de les sèries de tele,
donar girs,
però, clar,
el que no pots convertir
és en una carretera
tota de corbes,
no?
O sigui,
la pel·lícula.
I aquí
hi ha tants girs
que no ho superen.
Hi ha algunes situacions
de comèdia
que estan bé,
que fan riure,
que predisposen
a l'espectador
a atendre
el que és la pel·lícula,
però arriba un moment
que fatiga una mica,
no?
Vull dir,
no ho sé.
Però, bueno...
Esperarem que l'apropera.
Sí.
Bueno, no,
si es va invertint diner
i fan base
per...
Això és interessant
que un país
com Euskadi
vagi fent
la seva producció.
I aleshores
hi ha un guionista
que és el Jorge
Guerrilla-Cacheverría
que havia treballat
molt per l'Àlex
de la Iglesia
que està
en tots aquests guions.
Vull dir,
com una mena
potser també
ell fa el paper
com d'Àlex
de la Iglesia
de dir, bueno,
agafem nous guionistes,
jo els ensenyo
l'ofici,
o sigui
que això
potser...
Ens ho prenem
com un aprenentatge
de futur.
Perquè em sembla
que hi ha tres guionistes
a la pel·lícula.
Sí, hi ha tres,
són tres.
I aleshores,
doncs, bueno,
això d'aquí uns anys
pot donar
els seus resultats.
Clar,
pot ser un espai.
Molt bé.
Una cosa,
ho tinc que dir.
Sí?
He vist Roma.
Ah,
al cine
o a la tele?
Al Verdi.
Al Verdi.
jo, clar,
jo com que l'he vist
a la tele
tinc pendent
d'anar al Verdi
perquè sí que penso
que les imatges
han de ser magnífiques.
Bueno,
i t'ha agradat o no?
Segurament
al Verdi
t'agradarà
més que a la tele.
Ja, sí.
Perquè, clar...
I t'ha agradat o com?
Un punt salvable
de la pel·lícula
No t'ha agradat?
És la fotografia
i alguns moments.
Hi ha 8 o 9 o 10 moments
separats
que sí,
que estan molt lograts
estèticament.
Jo, a mi,
crec que...
Però la pel·lícula,
amb allò que deia el Joan,
jo no poso qualificacions,
dic si m'ha agradat
o no m'ha agradat.
Sí, sí, sí.
Rotundament.
No m'ha agradat.
No t'ha agradat.
D'acord.
En canvi, jo...
Clar,
crec que és una...
Em sembla que ho vaig dir l'altre dia.
Que és una pel·lícula difícil de fer,
difícil d'entrar-hi,
perquè és una pel·lícula
que descriu un món,
que el tenim lluny,
un món molt ampli,
perquè és el de la família,
però també és de l'entorn.
I jo el que trobo important,
en tot cas de la pel·lícula,
és que no té història d'entrada,
però que al final aconsegueix fer emergir
la protagonista de la pel·lícula,
que és la minyona d'aquesta família,
que al final dona sentit a tota la història un cop descrita.
i això sí que ho fa bé.
Fa bé descriure el món on allò passa,
fa bé descriure el tipus de funcionament d'aquest tipus de famílies,
d'aquest tipus del Mèxic dels anys 70,
que és on s'està descrivint la història.
I jo crec que és un Mèxic que aquí seria dels anys anteriors,
i sí que ho recorda aquell tipus de món fris.
Però saps què passa?
Cada director té el seu Mèxic, no?
Ah, no, clar.
Jo dic, tu mires a l'àngel exterminador
i dius, allí sí que es veu una gent que té algun problema.
Aquí no hi ha crítica social.
Aquí s'acompanyen els nens a dormir
i se diu, àngel de la guarda, dulce companyia,
no m'abandones ni de noix ni de dia.
La situació de solitud de la minyona és tremenda.
I després recordo...
I és tremenda i la forma en què la mare de la família
l'atracta, que representa que és acompanyadora,
en el fons és d'un despreci profundíssim, eh?
Per tant, jo crec que està molt més ben descrit
que quan vols posar-hi punxades allà dintre.
Jo sí que crec que allò és un món...
Aquest tipus de personatges, com és la minyona de la pel·lícula,
és un personatge absolutament ignorat per tothom,
ignorat pel nòvio, ignorat per la família,
ignorat pels nens, ignorat per tothom.
Vols més desequilibri que aquest?
Sí, i jo et dic una cosa.
Quan acabi la pel·lícula i continuï la seva vida,
seguirà sent ignorada igualment per tothom
i putejada en aquella casa, aquesta noia.
Sí, però que...
Ho tinc claríssim, eh?
Perquè el fet que hagi salvat teòricament...
No, no, no.
No fem spoiler.
No fem spoiler.
Però no significa res.
Però no significa res.
És evident que no significa...
És aquesta la tragèdia d'aquest tipus de societat,
que no significa mai res.
Hi ha una cosa que vull dir, perquè m'hi vaig entretir...
Això és el punyent de l'estàia.
Perquè tenia una cosa.
Oi, sí que ens estem anant.
No hi anava amb animadversió, eh?
Tot el contrari, eh?
Ah, no, no, sí.
Anava a veure una pel·lícula que ha anat a molts festivals...
En general, molta gent no li ha agradat perquè els ha avorrit, eh?
I ha recollit molts premis.
Sí, sí.
Però heu de pensar, estimats oients,
que quan comença la pel·lícula,
mentre es van sortint els crèdits,
sí,
hi ha setze tirades d'aigua
cap a la claveguera de l'entrada...
Perquè neteixen de les caques del gos.
Amb una d'aquestes darreres tirades d'aigua...
No em diguis que no té intenció tot.
Hi ha un moment en què una rajola
reflexa un avió que passa.
Ah, sí.
I al final de la pel·lícula
tenim una imatge fixa
que no té el senyor Cuarón paciència
per anar allà i esperar que passi un avió
o gastar-se quatre pèl·les i fer-lo passar
i fot un croma
i fa passar...
La imatge està tancada com una foto
i fa passar l'avió
realment circulant pel cel.
Sí.
Increïble.
D'acord, d'acord, molt bé.
Algú més l'ha vist aquesta?
Ningú més?
No, no.
Tu l'has vist?
Ah, sí?
Què ens en dius?
Doncs, home, jo no puc opinar
amb la profunditat que feu vosaltres
com a experts.
No, no.
No som experts.
Però jo tinc la percepció
que el director el que fa és
tractar de retrobar-se
o de, en certa manera,
de fer una mica
una anàlisi de com ha estat
la seva infantesa.
Sí, perquè ell dibuixa...
És el petit d'aquella família.
És el petit de la família.
I jo penso que tracta
d'una mica conciliar
tot el que succeeix.
i realment és una família
de classe mitja acomodada
amb un Mèxic dels anys 70
que jo penso que descriu molt bé
una societat masclista
que hi ha, doncs,
també hi ha un component
de racisme, no?
Enorme.
Escolteu una cosa.
Amb lo sumisa que és aquella noia,
la protagonista índia
o nativa d'allà,
vosaltres creieu que és normal
que s'acumulin 12 caques de gos
sense que ella les netegi?
Sí.
És normal, això?
L'abella aquella
no li fotria un cop d'escombra
a la tercera...
No, perquè tenen aquest funcionament
a ralentir.
Ja.
I després, una cosa,
ja que tenim aquí,
perquè a mi va haver
un moment dins de la pel·lícula
que discrepo bastant
de com està filmat,
i és el moment del part.
A mi em sembla
que és de pornogràfic indescent
el tema de tindre aquell criomort
que jo crec
que van anar a buscar un criomort
perquè té molt mala pinta
aquell nadó, eh?
Ostres, a mi em sembla
excessiu allò, eh?
Sí, realment escopsa.
No, allò és molt dur,
però creus que és una persona
que li passa una cosa...
Em sembla que és innecessari allò.
No, no, a mi em sembla que...
No sé.
Penso que...
No, no.
Sí, no crec que falsegi massa cosa.
El meu home, a veure, eh?
No, no, falsejar no.
Ah.
Em sembla que és pornogràfic.
És un ser, eh?
Que fa algunes hores
podia estar viu, eh?
Sí, sí, però pretén descriure
una realitat, eh?
No, evidentment.
Això pots estar...
No, però, si no hi ha una cosa,
un recurs que es diu elipsis, eh?
No cal mostrar-ho tot, eh?
Bueno, es mostren moltes coses, eh?
Sí, però moltes no es mostren mai, eh?
Clar.
Bé, d'acord.
No sé.
No hi posaria...
És a dir, jo no dic que sigui agradable
pel que ho veu.
Clar que no és agradable,
però és que tot aquell món,
tot aquell món...
Escolta, que a Fernaúm
hi ha moltíssimes coses
que no són agradables
i descriu aquell món.
Què pretens?
No descriure'l...
Bé, si tries descriure'l...
Jo no soc el director,
però jo diria
que ha triat allò,
perquè allò també el devia
com...
ser per ell
alguna cosa punyent.
Com ha sigut per tu
que no has vist?
Per tant,
també pot ser
que el director
busqui alguna cosa punyent, eh?
Tu ho has dit,
és una qüestió d'elecció.
Ella ha dit...
Sí.
Em vaig a fer...
Crec que em vaig a fer
una pel·lícula realista
i punyent
i aquí poso
una planificació
del moment del part
que duri set minuts i mig
i s'hi extend tranquil·lament.
Molt bé.
Sí.
En el fet,
a la vida,
tot és qüestió d'eleccions, no?
Ell escolla aquesta.
A mi aquesta no em convenç.
No et va agradar, d'acord, d'acord.
Bé, i la teva...
Sí, realment és una escena
molt descarrada,
molt dura,
que ens cops a tots.
Jo la recordo perfectament.
I tant.
I la revist,
perquè fixeu-vos
que el que esteu plantejant
és que una situació
que en definitiva
no deixa de ser
una tensió sanitària
amb un part del risc
d'un nadó
que neix
amb unes dificultats
amb un distreç respiratori
i que la primera,
la perspectiva
de la mare
a primer pla
veure com el seu nen
neix
en una situació
de premort
i com
l'afredor
amb el qual
el professional,
el metge
i l'enfermera
fan una reanimació
davant d'ella
per demostrar
que estan fent
l'ex artis,
és a dir,
que estan fent
el que toca fer
però d'una manera
molt eterilitzada
sense
gaire sentiment
entenent
entenent que no
reanimarien a la criatura
però que una mica
justificava
que s'havia d'estar
jo crec que
remarca
la solitud
d'ella
perquè sobretot
aquesta pel·lícula
és la solitud
d'ella
d'un nen
no desitjat
d'una relació
una cosa
una cosa
tinc clara
la mateixa situació
la que va de part
és la senyora
de la casa
i no resol
l'escena així
home, clar
això
forma part
de la pel·lícula
perquè no li importa
clar
llavors què?
amb les classes
baixes
tot vale?
no, les classes baixes
va així
allò
ell descriu
el que fa
jo crec
que no és
el mateix
però no ho descriu
no ho descriu
amb un sentit crític
allà tothom està actuant
com a professionals
no
sí, sí
com que no
estan intentant reanimar
no
reanimació número 1
número 2
número 3
número 4
jo crec
bueno
depèn de com t'ho miris
jo per mi vaig pensar
que terrible
aquest món
que provoca això
això vaig
jo vaig sentir això
i el nen allà a sobre
i ara
harem una mortaja
i allà tal
però escolta
és que si tu veguessis
que és un nino
però és que allò
és un crio
eh
un crio mort
això té raó
però jo crec que
ja hem entrat
en el tema
i ara podríem continuar
i això ens porta
una mica
a base
això
aquesta situació
tan curva
i tan fort
ah no
que em sap molt greu
perquè si al final
el pol
si tenia
jo en tenia masses
potser
però bueno
si voleu
us en comento una
que em va agradar
una pel·lícula
que va passar
per Sundance
i de fet
va també
tenir bastantes
nominacions
a bastants festivals
d'aquest cinema
independent americà
que es diu
8th grade
o sigui
l'octavo grado
que és d'aquestes
pel·lícules
de la
noia de 13 anys
que està allà
entre l'adolescència
que passa
de l'escola
d'institut
i tormentor sa vida
la de l'institut
que ella també
és una mica
aquest perfil
de persona
bastant
no autista
però sí
com bastant
antisocial
molt molt antisocial
i
com a pel·lícula
a mi em va semblar
però un espectacle
o sigui
inclús l'actriu
o sigui
de 13 anys
va estar nominada
al Globus d'Or
com a actriu
és una passada
és una passada
jo us la recomano
moltíssim
a més
com a pel·lícula
d'aquestes
sobre adolescència
està tractada
en una forma
està cartellera
això
no ho sé
jo la vaig veure
per internet
perquè
està a plataformes
però
no sé si arriba
és d'aquest cinema
independent
com es diu
8th
o sigui
com a octava grado
és que costa dir
aquesta paraula
8th
grade
de totes maneres
està dirigit
pel Bob Urham
que és un xaval
un tio
no sé
potser deu tenir
25 o 26 anys
que ell
és bastant
bueno bastant
jo crec que és bastant
conegut
als Estats Units
com a còmic
o sigui
com a monologuista
però és un tipus
de monòleg
que fa
que és una comèdia
molt metallenguatge
molt autoconsciència
sobre el món de l'art
de l'humor
o sigui
parla molt
té unes teories
sobre l'humor
fa molts musicals
per exemple
en quant a monologuista
i jo
com a mínim
és la primera pel·li
que li veig
que és l'Òpera Prima
i és
però és un espectacle
o sigui
veure allò
hòstia
a mi em va encantar
jo us la recomano molt
doncs la tinguem en compte
molt
bé
aquesta ens ha agradat
molt bé
tornem
molt bé
una mica
tratant d'enllaçar
tot el que ha sortit
tot el que està treballant
sí
el que està comentant
molt interessant
la veritat
és que
ser experts
o coneixedors
si més no tenim
un interès profund
sobre el que són
tantes
històries
perquè en realitat
el cinema
el que trata
és de
fer esforços
narratius
per entendre'ns
una mica més
i és cert
que la filmografia
dona molt de sí
de manera directa
o indirecta
sobre el que és
el patiment
el que és
la nostra finitud
el que són
els nostres desitjos
les nostres limitacions
les nostres frustracions
com no podia ser
d'altra manera
exacte
i que
els metges
en aquest sentit
jo soc metge
de família
el que
sí que tractem
de fer
és bàsicament
un esforç
per escoltar
i entendre
molts d'aquests relats
relats que
vosaltres
esteu descrivint
en el cinema
també els vivim
en el dia a dia
en el nostre context
familiar
laboral
etcètera
però
al clínic
els metges
escoltem relats
de tota mena
i
moltes vegades
vinculats
a el patiment
el dolor
la malaltia
les limitacions
moltes vegades
els dols
les pèrdues
i que
ens obliguen
una mica
allàçant
el que comentàvem
fa un momentet
la pel·lícula Roma
dibuixa
un estil
relacional
molt fred
més que fred
molt paternalista
el metge
està investit
com una persona
que té autoritat
tenia molta autoritat
que no permetia
massa
que el pacient
pogués
negociar
o pogués
dir la seva
fixeu-vos que
parlàvem d'aquesta noia
com a pacienta
quan queda embarassada
ella assumeix
que aquell embaràs
no es planteja
en aquella època
si ella pot decidir
o es pot plantejar
una interrupció voluntària
al mateix
com actualment
en molts països
això es pot
es pot dur a terme
però
sí que és cert
que
quan parlem
de comunicació
metge-pacient
el que
sí que
hem observat
és que
les últimes dècades
les persones
els pacients
demanen coses
diferents
del que
s'assumia
a temps
enrere
fa 3-4 dècades
enrere
el paper
més paternalista
més
més directiu
per part del professional
tenia
una àurea
de poca
permeabilitat
a negociar coses
què ens demana
què demana
la societat
què demana
les persones
què demana
la gent
que cada cop
té més informació
sobre el que és
la seva malaltia
el que poden ser
diverses opcions
de tractament
doncs demanen
moltes vegades
més permeabilitat
per part dels professionals
i aquest és un dels grans
reptes
dels metges
i ho puc fer
extensió
a companys
d'infermeria
i gent
en definitiva
que té responsabilitat
assistencial
i els metges
ens formen
bàsicament
jo soc professor
associat
també
de la Universitat Autònoma
i la formació
bàsica
de les metges
és molt centrada
en el que és
la malaltia
en els aspectes
biològics
hi ha formació
també des del punt
de la Universitat Psicològica
però hi ha encara
relativament
molt poc
d'entrenament
en com construir
una relació
interpersonal
amb els pacients
com podem escoltar
i entendre
no solament
i diagnosticar
evidentment
adequadament
un problema de salut
sinó fins a quin punt
podem atençar-nos
a desenvolupar
un tipus d'entrevista
centrada en l'experiència
i el consultant
i una de les coses
que s'està treballant
darrerament
és implementant
quines són les eines
com es pot aprendre
com es pot ensenyar
entrevista clínica
comunicació assistencial
s'entrada en
les preferències
del pacient
amb avalar
les seves expectatives
què és el que pensa
el pacient
que té
sobre la seva malaltia
què espera de nosaltres
quina repercussió
està tenint
la malaltia
sobre
el dia a dia
tots aquests aspectes
de
no tant
diagnosticar bé
una malaltia
sinó la vivència
de la mateixa
és un element
de capdalt
per saber
que el pacient
és comprès
és entès
i a partir d'aquí
generar un diàleg
i una relació
de confiança
mínima
que moltes vegades
això
la manca de temps
o les dificultats
estructurals
això no permet
i el tipus de medicina
tan d'especialitat
que s'està fent
també ho fa difícil
això
perquè
com que
cada cop menys
els metges
tenen visió global
del pacient
també
no solament
no tenen visió global
dic jo
del pacient
com a persona
inclús de la seva
pròpia malaltia
si és de
fetge
és un especialista
si és de trauma
és un altre especialista
i la visió global
inclús el cos
tampoc
tampoc
jo tenia un amic
metge
que
és
20 anys més gran que jo
i és una mica
de la vella escola
i ell
sempre em deia
és un tio molt de la conya
i em deia
mira Pep
jo parteixo de la base
que
un pacient
ben portat
et pot durar
tota la vida
això és optimisme
i és cert
perquè
hi ha estudis
en aquest sentit
cada vegada
hi ha més
coneixement científic
hi ha més epistemologia
sobre
com funciona
la comunicació
i se sap
per exemple
una de les coses
arrel del que dius
se sap que
els pacients
que tenen
continuïtat assistencial
amb el mateix metge
evidentment
que tingui
interès
i estigui actualitzat
se sap que
la supervivència
i l'esperança de vida
s'allarga
és a dir
un pacient
la relació
de confiança
que s'estableix
i és cert
que diuen
que un metge
pot curar
o pot aliviar
dos metges
ja posen
entre dubte
la viabilitat
d'aquest pacient
i tres metges
l'opinió
de tres metges
normalment
condueixen a fer
un certificat
de defunció
això és més tràgic
eh
això és un dit
que fem
entre els metges
un acudit
però malgrat tot
també diem
que natura
resistit
mèdico
jo he tingut
un pacient
que deia
no us preocupi
perquè
malgrat tot
la naturalesa
pot més
que la deixi
el que sí que és cert
és que
aquest empirisme
que hi ha hagut
durant molts anys
i que
heredem
dels metges
del clàssic
metge de capçalera
a l'hora de relacionar-se
sí que és cert
que
cada vegada
hi ha més coneixement
i hi ha
podríem dir
més eines
més models
de comunicació
que es poden aprendre
i deia abans
i ensenyar
i que
i que permeten abordar
aspectes tan difícils
com
com m'afronto
a donar una mala notícia
com
com me'n preparo
per fer-ho
com
ajudo un pacient
a motivar-se
per canviar coses
que són difícils
modificar
hàbits
que són
molt arraigats
molt arrelats
pot ser
un consum excessiu
d'alcohol
un problema de tabac
una persona que està patint
que té una malaltia asmàtica
o d'altra naturalesa
o sigui
com puc ajudar
que un pacient
que està informat
vulgui participar
i digui
si hi ha diverses opcions
de tractament
davant d'una malaltia
important o greu
pugui deliberar
conjuntament
amb el professional
i davant de diverses opcions
puguem veure
pros i contres
de cada una d'aquestes opcions
i que al pacient
se li permeti
a l'hora de deliberar
se li permeti
que pugui escollir
en base
les seves preferències
i els seus valors
quina considera
que en aquell moment
és la millor opció
això és molt important
i el model deliberatiu
de presa de decisions compartides
és quelcom que cada vegada
la societat
comença a demanar
i això requereix
d'una banda
que els pacients
tinguin més informació
tinguin eines
per poder fer-ho
i els professionals
també s'entrenen en això
en aquest sentit
el nostre
jo estic en un grup
de metges
i altres professionals
d'atenció primària
de la medicina de família
que és el grup
comunicació i salut
que va fundar
el doctor Francesc Borrell
i que des de finals dels anys 80
ens hem dedicat
a fer molta formació
metges residents
a la universitat
i a molts àmbits
formar
fer recerca
i avaluar
rebre feedback
de com jo entrevisto
un pacient
jo he après
moltes
habilitats tècniques
per part dels meus mestres metges
però
potser no hi ha
tantes possibilitats
per rebre feedback
de com
com
delibero
un pacient
com m'entrevisto
però escolta una cosa
ara jo crec que
el pacient
pot arribar
a la teva taula
a parlar
i ve contaminat
molt
per internet
perquè abans
ha entrat a Google
i es pensa
la millor
que ja sap
massa
i la millor
el que porta
és una confusió
extraordinària
suposo que aquí
teniu una feina
gran també
a desmuntar
tòpics
i
sí, clar
això ens passa
a tots els terrenys
i amb la de si no
s'escapa d'ell
de la mateixa
quan entres a Google
tens una mà
de doble fil
de doble fulla
perquè
la informació és necessària
però la informació
s'ha d'apair
i quan parlem
d'informació
que
ens afecta
de manera directa
sobre una cosa
que és bàsica
que és la nostra salut
i a més
això ens activa
emocionalment
d'una manera
significativa
quan jo estic activat
en aquest nivell
la meva capacitat
de comprendre
no és la mateixa
de fet
no, perquè a més
quan
en una situació
de
de viscuda
una malaltia
personal
no s'afronta
com si és
la d'un extern
i no és veritat
que es pugui tenir
objectivitat
és molt difícil
de fet
no vols que et facin mal
en principi
i això és una
o volen que et declixin
o no
o t'autoenganyes
de vegades
sí
i a més
això és un error
perquè en el fons
a més
la solució passa
per una situació
intermèdia
de que
és certament
en un context
d'urziància
per exemple
l'hospital
això es veu força
aquesta percepció
de manca de control
i aquesta angoixa
moltes vegades
fa que la informació
per part del professional
del metge
la capacitat
de comprensió
demana una activació
important
com us comentava
és la d'una criatura
de 10 anys
no em pungi
no em pungi
recordem
recordem
i comprenem
amb un nivell
molt més baix
i per tant
en aquest sentit
tu t'has d'adaptar
a les possibilitats
però darrere de tot això
clar
quan jo
quan
els professionals
tractem
d'influir
de la manera
més
lògicament
més honesta
i més
positiva
i el que
l'evidència
marca
quan nosaltres
proposem
una sèrie
d'intervencions
de tractaments
en el moment
que el professional
és pacient
de vegades
fem coses
diferents
del que
receptem
segur
i això
ens confronta
a pensar
de quina manera
m'agradaria a mi
si fos pacient
que se'm proporcioni
aquesta informació
o se'm plantegis
la possibilitat
de poder
escollir
si hi ha
diverses possibilitats
per tant
quan jo parlo
d'afavorir
o quan parlem
d'afavorir
l'autonomia
del pacient
hem de plantejar
que aquest pacient
ha d'estar
raonablement
acomodat
des d'un punt de vista
de la seva angoixa
tranquil·litzat
d'una manera o d'una altra
perquè la informació
pot relaxar
però també
és de plantejar
que aquesta autonomia
que no pot
moltes vegades
sota la pressió
o sota la coacció
no pot decidir
com voldria
moltes vegades
requereix
que aquesta autonomia
s'entingui
des d'una perspectiva
d'autonomia relacional
és a dir
que l'autonomia
la desenvolupem
no solament
perquè el que jo penso
el que jo considero
que és important
en base als meus valors
a la meva experiència
les meves preferències
sinó també
en base
al que la família
desitja
o no desitja
Escolta
jo et volia fer una pregunta
podríem dir
que
hi ha un allargament
de l'esperança
de vida
gràcies a l'empastellament
que es fa
a partir
de mitjana edat
o així
de
bueno
una sèrie de
malalties
o
problemes
que estan allà
però
vols dir de prevenció
els anem paliant
amb
sí
amb aquestes
pastelles
però si tu dius prevenció
que es converteixen
en crònics
és cert
és cert que a mesura
que anem envellint
apareixen més problemes
més problemes
de salut
això que dius tu
crònics
i evidentment
hi ha gent que té
un envelliment
més satisfactori
amb un període
amb un període
de menys
dependència
amb menys malaltia
pels motius
que siguin
moltes vegades
perquè no hi ha hagut
un estil de vida
raonablement saludable
l'altre vegades
és la sort
la genètica
l'atzar
la vida comportada
cada cas
segur que és diferent
però sí que és cert
que si alguna cosa
defineix
el procés
d'envelliment
és que hi ha
una gran variabilitat
i no tots
envellim igual
i l'envelliment
no és
quan ens jubilem
o quan apareix
una data
més o menys
definida
sinó que és un procés
amb el qual
tots aprenem
a partir dels 40
i tants anys
el procés
maduratiu
ja tendeix
a créixer
comencem
a perdre
facultats
i tu deies
l'empastelliment
si està ben indicat
pot ajudar
no ho és tot
les mesures
clar
és molt ràpid
això de clar
jo crec
que una pastilla
jo diré una cosa
jo tinc
com ell
abans apuntat
una mica
tinc allà
al tenis
de la salut
companys
que són metges
i el tio
no es fot
ni una pastilla
o sigui
tu receptes
bueno
en aquest cas
és cirurgià
però
és
radicalment
anti
empastellament
és el que dèiem
normalment
no fem allò
que proposem
no no
estem parlant
de colesterol
estem parlant
d'alta
depressió alta
etc
el que
l'ocorrent
que diuen
noi
hepatitis militus 2
noix
pastilla
bueno
però
això és un cas
o sigui
i podria
un cas
no no
tu parla
amb metges
bueno
ell col·legues
col·legues
o a lo millor
tu mateix
ho ets
d'aquestes
jo
el que em fot
mira
jo tenia a casa
un metge
que era
cap
de departament
del clínic
i quan es
constipava
em
deia
jo
aspirina
i fins que
em passa
el constipat
i ja està
però això és una cosa
la hipertensió
una altra
eh
digo jo
el que és cert
és que
prenem decisions
en base
a la percepció
d'amenaça
de salut
que pot suposar
aprendre
d'amenaça
i en base
als símptomes
que tinguis
si tu trobes
malament
i tu veus
que aquell fàrmac
té un efecte
directe
normalment
és més tancar
prendre'l
però fer
prevenció primària
o secundària
i haver de prendre
una aspirina
o simbastatina
o prendre
un bosodilatador
o un antidiabètic
o un antihypertensiu
clar
perquè una persona
tingui dues malalties
sigui hipertens
tingui una malaltia pulmonar
obstructiva crònica
i és hipertens
doncs hi ha 3 o 4
o hagi ticotúni
un far
és normal
que necessiti
prendre fàrmacs
i els fàrmacs
tenen un paper
important
no és tot
però és un paper
que té
influència
en la supervivència
i en la qualitat
de vida
de moltes persones
però com tot
s'ha de
s'ha de fer
els seus efectes secundaris
s'ha de fer un trajo
a mida
a cada pacient
i aquestes coses
no es poden
estandaritzar
i aquest coneixement
longitudinal
aquest coneixement
que tens del pacient
permet
saber què és el que necessita
deliberar amb ell
també
perquè moltes vegades
hi ha pacients
que no volen
prendre medicaments
i s'ha de buscar alternatives
per tant
jo penso que
és difícil generalitzar
però sí que a vegades
hi ha la percepció
que s'hipermedicalitza
algunes situacions
moltes vegades
perquè no hi ha
a vegades
el temps suficient
per
tractar coses
aquesta deu ser l'altre problema
greu pels metges
no tenir suficient temps
m'imagino
d'interactuar
sí
home
jo com a metge de família
que treballo
amb el sistema públic
reconec
que ha sigut
una de les grans
fa pocs mesos
que hi ha hagut
una vaga
coneguda
per tothom
sobretot
sol·licitant
i exigint
que hi hagués
sobretot
de cara als pressions
hi hagués
jo diria
que
el temps necessari
per poder
i és una qüestió
quasi de respecte
ha d'haver-hi
un temps mínim
per poder
escoltar la demanda
i potser
en una entrevista
no ho faràs
ho faràs
en successives
encontres
però ha d'haver-hi
un temps
d'acomodació
d'escolta
de comprensió
la clínica
exigeix
molta disciplina
les persones
venen
nosaltres
els metges
de família
no som
la porta d'entrada
del sistema
som el sistema
sanitari
perquè veiem
els pressions
de manera continuada
tant a les verdes
com a les madures
molt bé
doncs
està resultant
molt interessant
jo crec
jo hauríem de fer
una segona part
jo encantat
m'he tocat
si us sembla
sí sí
sense que
està acabant el temps
ja ho programarem
ho programarem
a veure
doncs
moltes gràcies
per la teva
intervenció
per la teva manera
d'explicar-nos
la teva proximitat
el tema
que és el teu
com a metge
i com a metge
i donar llum
a la teva clientela
potenciar
a vosaltres
gràcies
molt bé
bé
doncs
per la setmana vinent
tenim previst
parlar
sobre
el cinema
sobre
dues rodes
que ens han
proposat
de venir
són
un grup
que
jo
per el que he vist
per internet
fa ja
ciclistes
ciclistes?
no
motos
motoristes
motoristes
motoristes
sí
jo també
primer vaig pensar
ciclistes
roda grossa
he anat
he anat
a la web
i he vist
que són
motoristes
tinc la impressió
que són
entusiastes
de la moto
i entusiastes
de descriure
el que fan
en moto
i aquestes dues
eines
són les que ells
transmeten
en aquest cinema
sons
a dues rodes
esperem que
la setmana vinent
ens en facin
ens apropin
això que ells fa
jo he vist que
des del 2005
o una cosa així
em sembla
que tenen
tenen
han creat
els grups
i han creat
material
i concursos
i coses
diverses
per tant
esperem que ens en parlen
i els escoltarem
vinga doncs
fins la setmana que ve
fins la setmana que ve
bona nit
bona nit
a la setmana que ve
a la setmana que ve
a la setmana que ve
a la setmana que ve
a la setmana que ve
i la setmana que ve
a la setmana que ve
Sous-titrage ST' 501