Cinema sense condicions.
Well, mama, take this bad job for me.
Because I can't use it anymore.
It's getting dark, too dark to see.
Feel like I'm knocking on heaven's door.
Hola, bon vespre.
Si avui és dimarts i és les 8 del vespre,
això és cinema sense condicions
i estem tocant a les portes del cel,
les portes del cel del cinema i de la vida.
Knocking on heaven's door.
Per què?
Perquè avui tenim el Pepper Mangol,
col·laborador habitual.
Bona nit.
Ilustrat, ilustrat, ilustrat.
molt nostrat i tertulià i insigne d'aquest programa,
com tots els que hi ha,
i que ens ve a parlar de Sam Peckinpah.
Hem escoltat aquesta cançó de Bob Dylan,
el que la canta no sembla Bob Dylan,
sembla més aviat Eric Clapton,
però, bueno, és igual.
Vull dir, la vida i el cinema és així.
La vida té condicions,
però el cinema no,
aquí no en tenim.
És veritat,
abans és que estàvem mirant la cançó
i ara estic veient tots els comentaris
que diuen,
aquest no és,
aquest no és el Bob Dylan.
Bueno, són aquestes coses que passen a internet,
vull dir,
cada dia passen coses,
però avui estem en el programa
amb en Pol,
el qual ja heu sentit,
vull dir,
tenim aquí dos sex-símbols,
el Pol amb les patilles
i el Pep amb la barba,
vull dir,
això anirà molt bé.
Ens complementem.
Sí.
Avui els titulars no hi són,
perquè hi ha el pont
i llavors han marxat cap a Europa,
però estem els becaris,
vull dir,
Pol,
em sembla que tu també ets becari,
oi?
Tu sols.
No ho sé,
vull dir,
i quan nosaltres vam arribar,
tu ja hi eres,
però em sembla que tots som becaris,
oi?
Sí, sí, sí, tots.
D'acord.
Molt bé,
doncs estem trucant al cel,
al cel del cinema,
al Paradís,
i quan passi una hora,
ja hi haurem entrat,
hi haurem entrat
amb Pequimpa,
amb totes les pel·lícules que hem vist,
amb els nostres comentaris
i amb les nostres tertúlies.
recordem que el dimarts passat
va estar aquí amb nosaltres el Martí Sanz,
de Visions Documentals del Cinema Girona,
que dimarts que ve,
havia de ser avui,
però també pel pont s'ha canviat,
presentarà la pel·lícula,
el documental,
Espies en l'Arena.
Vull dir,
molt recomanat.
Nosaltres no hi podem anar
perquè ens coincideix amb el programa,
els primers dimarts de cada mes,
però ho recomanem molt.
I també volem tenir un record
per Carles Santos,
que ens ha deixat el músic,
el músic que també era cineasta,
que tenia una obra cinematogràfica
de curs molt interessant,
i que va estar sempre en l'avantguarda,
i que va col·laborar especialment
amb les pel·lícules del Pere Portavella
com a músic,
com a compositor,
i en molts casos també com a coguionista.
Ja he sabut que Pere Portavella
sempre vol guionistes
que no siguin del món del cine,
i Santos,
que era un virtuós del piano
de la música clàssica,
des del seu vinerós natal,
on també ha mort,
la coneixença del Santos amb el Brossa
va fer que es dediqués a la música contemporània,
va ser tot un pioner en el nostre país
de la música contemporània,
i va fer una gran obra,
sempre a l'avantguarda,
en molts camps,
sobretot en el teatre musical,
tan original,
vull dir, tu podies estar en la sintonia del Santos o no,
tu podies estar en la seva onda d'humor,
però sempre se li ha de reconèixer que va ser un home fidel a l'avantguarda
i un artista total.
També dimarts que ve,
el dia 12,
el que havia de ser
la inauguració de l'exposició de Joan Brossa
al MACBA,
que no es va fer en el seu moment
per qüestions alienes al museu,
es convertirà en un homenatge a Carles Santos
amb la projecció de quatre curs dels seus
i d'una seqüència de pont de Varsovia
de Pere Portavella,
en la qual Santos,
des del portal de l'Àngel,
dirigia a tots una pleia de músics en el carrer.
Serà un homenatge molt bonic
i us convidem a tots
que aneu al MACBA
a fer tribut a Carles Santos.
Nosaltres o serem allà
o estarem aquí,
perquè també ens coincideix amb el programa,
però bé,
és això,
que continuem endavant
i llavors,
com que el Pep després ha de parlar de Pequimpa,
jo voldria saber si has de parlar
d'alguna pel·lícula abans?
No, havia pensat que portessis el tema.
Tampoc he vist res remarcable.
Home, la que has vist avui és per parlar-ne, eh?
És la bolsa de càniques, veus?
Sí.
I què?
Què tal?
Comencem per aquí, aviam.
Sí, és molt important.
Jo, mira...
Gràcies al Pol per donar-nos peu.
Sí.
Pol, mira,
et diré el comentari que he fet
a l'arriba a casa.
L'he dit a l'Anna,
la meva dona,
dic,
si algú et diu,
escolta,
voldries vindre a veure la bolsa de càniques,
sobretot,
surt immediatament en direcció contrària.
Ostres,
tant, tant...
Sí?
Sí,
és un crim,
sí,
és una película...
Aviam.
Hi ha un escrit de...
Jo diria que
és un escrit del Lluís Buñuel
quan estava a la residència
d'estudiants a Madrid
i l'escrit aquest
és
Baster contra la infecció sentimental
i això va donar títol
a un quadern
d'anagrama
que era això,
Baster Keaton
contra la infecció sentimental.
Vull dir,
aquesta pel·lícula desgraciada
que hem vist aquest matí
de la bolsa de càniques
és això,
és la infecció sentimental.
És una pel·lícula
que agradarà molt
a la gent
que vulgui anar al cine
a fer l'allegrimeta
però és una pel·lícula
que no pot agradar
a ningú
que li agradi al cinema.
vull dir,
em costa molt
de poder dir
alguna cosa bona.
Vull dir,
podria dir
que està molt ben ambientada,
que els actors
fan el que poden
per salvar
aquella cosa
però
és una cosa
absolutament infumable.
Ostres,
és a dir,
Karen de rigor.
És un fet real,
dos germans
van
passar una sèrie
de perills
quan la segona guerra mundial,
dos germans jueus
francesos
que es diuen
Joffó,
que surten al final
de la pel·lícula
ara
que deuen tenir
gairebé 90 anys,
pobrets
i la seva família
va patir
el fet
de ser jueus
durant
l'ocupació
nazi
i llavors
van sortir
cap a la zona
lliure
on estava
el mariscal
Petén,
que sortir
de Hitler
i anar
a Petén
també
són ganes.
i
és que
és
no sé,
el guió
més convencional
que hi ha al cine,
allò del personatge,
en aquest cas
són dos
que
tenen un objectiu,
en aquest cas
seria
salvar la vida
i que
en aquest camí
els passa
tota una sèrie
d'entrebancs,
però
comptat
tot explicat
amb una mala pata
que
és
realment
de vergonya aliena.
Vull dir,
no,
jo no vull dir res més
sobre la pel·lícula
perquè
a més
la gent se'm tirarà a sobre
perquè
hi haurà molta gent
que els agradarà.
Sí,
és que
és una pel·lícula
que et pot atrapar
per la
per la
per la
intoxicació sentimental
que té.
És a vegades
aquest cine
que
com que és històric
gairebé
o que
potser és més
és més
semblant a
ostres,
és nazisme
i és
com pel·lícules
que per
bé o per mal
t'han d'agradar,
no?
Mira,
és una pel·lícula
projueva,
profrancesa,
proiglesia
catòlica.
O sigui,
és que
sí.
És curiós
que una pel·lícula
de jueus
les
les úniques
lluances
que hi ha
en una religió
siguin
dues
que hi ha
en la pel·lícula
i en la religió
catòlica.
És a dir,
els jueus
no parlen mai
de la seva religió.
Mai.
però hi ha
dos capellans
i un
gairebé
bisbe
que ajuden
en aquests nens.
Vull dir,
és que
no arribes
a entendre.
Bé,
potser és el discurs
que es busca.
Evident.
Sí,
naturalment.
És que
és una pel·lícula
per analitzar-la.
Vull dir,
si la pots tornar
a veure,
si realment
el cos
t'ho aguanta
i la poguessis
analitzar,
veuries
totes les pors
i tots els problemes
històrics
que han tingut
els francesos
des de la Segona Guerra Mundial.
És a dir,
hi ha tot,
hi ha la resistència,
hi ha el col·laboracionisme,
hi ha la religió,
hi ha la manera
de viure dels francesos,
tot,
tot,
tot.
Vull dir,
encantadora
pel públic francès,
que és el que busca.
Però...
No em diràs
que són d'aquestes pel·lícules
que ja han triomfat
a França
i han vingut aquí ara.
No, no?
Suposo que sí.
Suposo que haurà triomfat allà.
Suposo que sí.
A més,
a més,
és un remake
d'una altra pel·lícula
que el Jacques Duelong
va fer
l'any 75.
Com es deia?
Igual.
Ah,
el Sac de Vi.
Sí, sí, sí.
Ah, ostres.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
el Jacques Duelong
és un cineasta
bastant interessant,
una mica irregular,
però que justament
ha basat la seva carrera
en pel·lícules de gent jove,
d'adolescents i així, no?
I llavors aquest tema
li anava com a ell el dit.
Però ara
sembla ser que,
vull dir,
la producció aquesta
és molt rica
perquè hi ha
molts personatges,
hi ha moltes localitzacions,
ja et dic,
l'ambientació
és molt acurada.
Menys en un detall,
els pentinats
de les protagonistes
que, bueno,
no t'ho creus ni boig
que aquelles senyores
es pentinassin així
als anys 40.
vull dir,
és absolutament
increïble,
vull dir,
no sé,
hi ha una noia jove
que va pentinada
com als anys 60,
vull dir,
però és una cosa...
És una avançada
en el seu temps.
Una avançada
en el seu temps,
però que no cola,
que no cola
perquè totes les extres
van pentinades
com les senyores
dels anys 40
i en canvi aquella
va amb una
cavallera rossa
al vent,
com si fos
la Joan Baez rossa,
vull dir,
una cosa
absolutament tremenda
i la mare dels nens
va amb un pentinat
que, bueno,
si allò,
aquella senyora
a terra
en ple any 45
a França,
vull dir,
és que la cremen
per bruixa,
vaja,
vull dir,
és que no...
impossible de creure.
No sé si vau tenir
ocasió de veure
El hombre del corazón
de hierro,
us sona?
Sí.
Que també de nazisme,
evidentment no ho té
roma francesos i això.
No, jo no l'hi he vist.
Però què et va semblar?
Perquè, clar,
també parlem molt...
Era una altra història.
No, no,
clar,
era una altra història,
però...
és molt dura
i venia d'una novel·la
molt bona,
no d'un...
Aquí ja no ho he controlat.
No d'un llibre
pastelé.
Vale.
No, no,
perquè em referia
a que molts cops,
evidentment,
el tema,
si hi ha un transfons,
és la Segona Guerra Mundial,
nazisme,
però, clar,
és com tractes,
no?
Això,
a vegades també ens hem trobat
de com es tracta aquí
la Guerra Civil,
de més lateral
o més ja
Guerra Civil,
no?
I jo, per exemple,
aquella pel·lícula,
que no sé si la vam arribar
a comentar aquí,
perquè no recordo
quan es va estrenar,
perquè potser es va estrenar
a l'estiu, no?
Abans de l'estiu.
Abans de l'estiu.
Sí,
o potser després, sí.
Sí,
és que jo recordo
que la vaig veure
com a l'estiu
i potser no teníem programa,
però ara m'ha vingut
al cap dels tractaments,
no?
A vegades de temes així
que no sé,
com que no sé res
d'aquesta pel·lícula
que estàs comentant,
no sé si realment
es mostra com a tal
la guerra
o si es mostra com a tal
no sé,
el nazisme,
com podria passar
en aquesta pel·lícula,
no?
No,
en absolut.
Només interessa
la història dels cinèfics.
Sí,
no,
és intimista,
exactament.
És un context,
però a més
és un context mal explicat.
Hi ha quatre exteriors
amb tren
i prou,
eh?
O sigui,
la gent que tingui
una mica al cap
el procés històric
és...
Bueno,
hi pot haver gent
que tingui al cap
el procés històric
però que es deixi
vèncer
per la llagrimeta.
Val.
I és que...
és això,
vull dir,
avui a la preestrena
hi havia crítics
que estaven
amb el nas
muntany amunt
perquè no
no s'aguantaven
la llagrimeta
i en canvi
hi havia gent
com nosaltres
que estàvem
desesperats.
Però tu ets un tio dur
perquè vas anar a Coco
i no vas
no vas plorar
i tu ets un tio dur
llavors no sé...
Sí,
sí,
bueno,
esclar que soc un tio dur
però bueno,
és que ja ho porta l'edat
també,
vull dir,
no sé,
és que Coco
vull dir,
bueno,
jo si tingués un fill
li diria Coco
és caca
vull dir,
és que és així,
vull dir,
és l'eslògan que tinc
vull dir,
no puc suportar
aquestes coses
a més,
he vist crítiques de Coco
que totes diuen el mateix
què diuen?
vull dir,
què és que li dicten?
què és que els dicten o què?
diuen que respecten molt
la cultura mexicana
ah,
bueno,
aquí ja no m'hi poso
perquè tampoc la domino
però,
però,
escolta,
jo quan...
però sona de la marca Pixar allà
no estem parlant de Disney
i no estem parlant de...
bueno,
la marca Pixar
i què?
vull dir,
és que no sé,
vull dir,
a veure,
jo vaig sentir
la primera cançó de Coco
i ja m'hagués anat del cine
perquè allò no tenia res de mexicà
i llavors tu llegeixes els diaris
i he llegit més d'una vegada
i diuen
no,
és que el personatge està inspirat
en Jorge Negrete
i Pedro Aguilar
i dius,
bueno,
aquesta gent
no ha escoltat mai a Jorge Negrete?
ho han escoltat mai a Miguel Aceves Mejia?
ho han escoltat mai a Lola Beltran?
ho han escoltat mai a Xabela Vargas?
que bueno,
treuen a la Frida Kahlo
però no treuen a la Xabela Vargas?
clar,
si haguessin de fer el torrente mexicano
de treure tothom
no sé
però
però és que
jo no veig que la pel·lícula
respecti la cultura mexicana
de cap manera
allò és una visió americana
i
i s'ha acabat
i a més
vull dir,
a veure,
què?
vull dir,
tot s'acaba amb la família,
no?
bé,
a veure,
és discutible el que parlen allà
perquè
no només és la família
la família al principi
és el problema
al final
és el problema
perquè
el que em va estranyar
és que hi hagués un problema
en la família
bueno,
no només un
sinó el problema originari
normalment
no es posa
en pel·lícules
de nens
en pel·lícules infantils
però esclar,
com que ja dèiem
l'altre dia
que ara ja no hi ha
pel·lícules infantils
que ara són pel·lícules familiars
doncs esclar
vull dir,
hi ha d'haver temes
que també
agradin en els pares
o en els avis
que porten
en els nens
a veure aquestes coses
jo trobo que
en la línia
d'Inside Out
del revés
jo trobo que
és una pel·lícula
bastant densa
per a un nen
o sigui
si Inside Out
no sé si la teniu al cap
quina és
no, no l'he vist
és la que va guanyar
l'Òscar
jo és que ara
la primera pel·lícula
de Pixar que veia
ho sento molt
però jo
és que no
estic jo
abasat en aquestes coses
i llavors
una cosa que vull dir
que no me la callaré
el John Lasseter
l'amo de Pixar
està també acusat
d'abusos sexuals
amb aquesta campanya
de puritanisme
que hi ha
i resulta que fa pel·lícules
que idealitzen la família
vull dir
no m'estranya gens
perquè la gent
que idealitza la família
són precisament
aquesta gent pervertida
vull dir
ho sento molt
pel senyor Lasseter
que no el conec
ni ganes
però vull dir
és que és això
ai, anava a fer una broma
que es guardi la pizza
bueno, és que el nom aquest
en català
té...
vés a saber
bé, què més?
Bé, Pol
alguna polèmica més?
Bé, crec que la polèmica
sortirà entre els dos
ara
però que és
El viaje
que és segurament
jo l'única pel·lícula
el Pep també la va veure
ah, la va veure també
sí
no ens vam veure en el cine
però al final sí
sí, sí
estàvem tots
el Joan em va dir
que tu hi eres també
jo hi era
sí, sí, sí
i
bueno, a veure
comencem pel revés
perquè jo crec que
començarem per l'Odolent
perquè a veure
jo no dic que sigui
una grandíssima pel·lícula
però em va semblar interessant
sí que és veritat
que és un tema
que no
tinc un domini
de l'ira
el cinema de l'ira
jo crec que he vist
com la majoria de gent
les clàssiques
sí
però a partir d'aquí
com es construeix la pel·lícula
em va semblar
prou interessant
però m'interessa més
jo crec que la visió
més
candente
més negativa
potser
aviam
perquè sí que
sé que tu que em vas dir
ostres, a mi no m'ha semblat tant
no, a veure
és una pel·lícula
que barreja
el biopic polític
amb una road movie
no?
vull dir
perquè es tracta
de dos senyors
oposats políticament
des dels segles
que fan un viatge junts
un viatge que ha de durar
una hora
o una cosa així
però que s'allarga
per motius
precisament polítics
no?
perquè estan sent
monitoritzats
pel que sembla
jo no sé si això és veritat
perquè la pel·lícula
en un principi
diu que imagina
imagina com ha sigut el viatge
per tant
si ho imagines
és que no estaven monitoritzats
vull dir
és una cosa
són secrets d'estat
no?
potser
no ho sé
quasi al final
el que estan intervenint
són tres països diferents
en aquelles escoltes
llavors no
no?
estem parlant
de Pérez Blair
hi ha
Escòcia i Irlanda
no?
i en aquest cas
jo imagino
que deuen partir
a veure
la qüestió
és que ells
són a Escòcia
per iniciar
les converses de pau
entre els unionistes protestants
i els catòlics
de l'Ira
no?
els irlandesos republicans
sí
bé
aleshores
resulta que
l'Ian Paisley
que és el líder
dels unionistes protestants
que li diuen reverent
Ian Paisley
suposo que li diuen reverent
perquè és capellà
no per cap
més altra cosa
perquè no s'ho mereix
que ningú li digui reverent
i reverent
no?
sí
resulta que ha d'anar
a fer la festa
del seu cinquantè
cinquantè
aniversari
de casament
de casament
que a mi això sí que és veritat
que al principi de la pel·lícula
entra com molt encalçador
no?
sí
és com un
context molt estrany
és com
hem de fer una reunió
que és
de les més importants
probablement
de la dècada
i precisament
la col·loquem aquest dia
i precisament
és el dia
que ell ha de celebrar
exacte
i hi ha un gag
a la pel·lícula
un gag involuntari
que a mi és el que més
em va agradar
que és el fill
de Lion Paisley
el Lion Paisley Junior
quan
se'n va cap al cotxe
i li diu
pare
jo no puc estar
a la teva festa
no a la teva festa
a la festa
dels seus pares
del cinquantè aniversari
perquè estic per la causa
i em quedo aquí a Escòcia
és brillantíssima
aquella escena
la voldria jo retallar
de la pel·lícula
i tenir-la
perquè és un gag
imbècil
un fill
un fill
no vulgui anar
a la celebració
del cinquantè aniversari
del casament
dels seus pares
perquè ha d'assistir
a una reunió
de pau
una immolació política
és
és
bueno
i a més
o s'ho han inventat
a la pel·lícula
o aquest tio és idiota
no
però és que a més
està marxant
el seu pare
quan en realitat
saben que
fins que ell no torni
no seguiran
la revelació
i per això
precisament
el detonant
de la història
és
ei
com que hi ha
temes
problemes
amb l'avió
hem d'adavantar
no
funciona així
no era
que ells
estan reunits
ja tots allà
que no sé
què és allò
on estan reunits
fa mal temps
fa mal temps
i llavors
hi ha
clar
i llavors
havien d'anar
a un aeroport
però han d'anar
a l'aeroport
d'Edimburg
en comptes
del que
em sembla
que havien d'anar
a Glasgow
i han d'anar
a l'Edimburg
el xofer es desvia
bueno
bàsicament
han d'avançar
la marxa
de l'Alien
i
bàsicament
és el joc
gairebé
que és polític
un joc polític
de compartir-me el viatge
per poder parlar
en privat
per trencar el gel
a mi Pol
em va semblar
aquesta pel·lícula
un cant
a la classe política
a la classe dominant
i un oblit
absolut
absolut
de la resta
del poble
o dels pobles
en qüestió
a mi em sembla
que escolta
existeix el flashback
llavors
dins
de la dinàmica
de
de
de la pel·lícula
que està
circunscita
aquest
aquest viatge
home
podries posar
una mica
una referència
a que
el que estan
dirimint
aquells dos
representants
de cada una
de les exposicions
al darrere hi ha
una gent que pateix
una gent que té
unes vides
amb molts problemes
i unes dècades
de lluita
unes dècades de lluita
uns morts
etc
no
no us dono la sensació
que a vegades
amb cine d'aquest
més històric
o biòpic
i això
que potser
ja depèn
jo crec que de la direcció
a vegades
que fem context
o no fem context
fem flashbacks
fem una història
a lo Star Wars
al principi
de tot el que ha passat
o simplement
presentem els personatges
perquè la gent ja coneix
a Blair
però potser no coneixen
els altres
que són els protagonistes
i a vegades
jo crec que a vegades
peca de
o massa subtil
o massa extrem
extravagant
en aquest cas
jo crec que sí
que
mira
en pel·lícula
d'aquest tema
a mi
hi ha una
de Ken Lovsk
que és agenda oculta
que em sembla
una pel·lícula
aquella sigui
però és que no té res a veure
molt ferma
també sobre el conflicte
no però
en refreix al tractament
clar
però vull dir
perquè els nostres oients
ho vegin clar
vull dir
és una pel·lícula
a l'estil de The Queen
o a l'estil
de
de la dama de ferro
no?
el biòpic sobre
Margaret Thatcher
sí
efectivament
i llavors vull dir
allà
a The Queen
encara hi ha una mica
del poble
perquè és clar
hi ha la reacció
al descès
de la Lady Di
no?
però
per exemple
a l'altre que he dit
a la de la Thatcher
vull dir
el poble
bueno
hi ha les vagues
dels miners
però
clar
però aquí és
alguna cosa més intimista
jo crec
que busquen justament
que els dos personatges
estan tancats
de fet és un to
el que va fer
David Cronenberg
amb Cosmòpolis
és com tanquem
un personatge
en aquest cas dos
en un cotxe
i aquest road movie
és una mica estrany
perquè no és
un road movie
però sí que ho és
ho és perquè es va movent
però no és
l'únic potser lloc
així
que els llocs que paren
potser el bosc
no?
és el més important
probablement
i perquè la gasolinera
és un gag
totalment
la gasolinera
aquí
i de fet
em va recordar molt
el gat de la gasolinera
quan comença a recitar
la bíblia
quan s'abastia
un record del Samuel L. Jackson
a Pulp Fiction
aquesta mena de gag
de
un personatge
molt histriònic
potser
sí
és una pel·lícula
que treu
de molts llocs
i que
bueno
fa una mena
de
de col·lage
de situacions
i coses així
no sé
vull dir
tu deies
que no coneixies
gaire
el conflicte irlandès
o així
vull dir
no de cinema
en cinema
aviam
en conflicte
potser segurament
el més estàndard
no però
esclar
vull dir
nosaltres som
d'una altra generació
i vull dir
per exemple
en Alian Paisley
és que fa 50 anys
que l'aguantem
en aquest paio
i llavors
que ens fotin
dues hores de pel·lícula
amb el paio aquest
vull dir
hi ha alguna cosa
vull dir
en el Mitchell McGuinness
no el coneixíem tant
perquè
en aquella època
estava la clandestinitat
i el
i el mateix
l'altre
aquí és l'altre
aquell que li prohibien
la veu a la televisió
l'altre
del
Sinn Féin
ara no em surt el nom
sí
que també surt allà
el de la barba
el de la barba
i les ulleres
és com una mica
que sembla que sigui
la figura
d'un advocat
gairebé
estem parlant
d'aquest personatge
que gairebé
li amaguen
que s'han desviat
sí
és l'assessor
el Jerry Adams
Jerry Adams
el Jerry Adams
no ho sé
jo recordo
en els anys 60
que
el
el conflicte
es personalitzava
per una banda
en
Ian
Paisley
i per l'altra banda
en Bernadette Devlin
que era una lluitadora
de
que per cert
és un personatge
que ha desaparegut
sembla ser
que està amagada
a Irlanda
i que no
vull dir
va ser molt
popular
molt famosa
en els anys 60
i llavors
era
una postura molt combativa
la vella
els dos pols
vull dir
Bernadette Devlin
era la catòlica
i
favorable
a la reunió
d'Irlanda del Nord
amb la República d'Irlanda
i
en Paisley
era el que estava
a favor del govern
britànic
i que l'Ulster
continués
sota
l'egi
de
de l'imperi
diguéssim
per dir-ho així
si és que
ho podem dir
i m'ha fet gràcia
també
com encarnaven
el personatge
del Blair
com un
pringat total
em recordava bastant
el Rick
dels joves
el Rick
aquell personatge
com una mica
equidistant
no?
una mica
equidistant
tampoc és que es mereixi més
vull dir
perquè hòstia
el Blair
quan va sortir
era l'esperança
de l'esquerra
i bueno
ens va fotre ben bé
perquè
vaja
el primer que va fer
va ser fer-se una foto
amb la família
que deies
bueno
és que aquest tio
el que vol és sortir
a l'hola
no pas
no pas
ser
el defensor
dels treballadors
que era el que havia de fer
si ell era del partit laborista
però bueno
com que va fer
unes polítiques
tan de dretes
que va acabar
com va acabar
amb el trio
de les afores
o amb el quartet
perquè també hi havia
el portuguès
aquell
o sigui
que en fi
alguna més
o passem
al senyor Sam
passem
a música
i anem
cap a Sam Peckin
aviam ara
si
encertem
estem parlant
de
si
això és el públic
de Bob Dylan
ja el conec
ja el conec
doncs connectem
el Bob Dylan
va fer una gran banda
de semana
de Pac Garrett
amb Billy the Kid
aquest és
l'Eric Clapton
però per aquí
a veure
aquí
home
sí que era aquest
Bob Dylan
els 30 anys
d'aniversari
ah
vale
hi ha molta gent
a ser
sí però
el que toca la guitarra
és l'Eric Clapton
aquest aquest
el del solo
ja m'acudem
inconfusible
és el
el mar lenta
ara sí
ara sí
és el Robert Zimmerman
alias Bob Dylan
esperarem
que truqui
a les portes
i llavors
donarem pas
en el temps
a les portes
no les antes
no les antes
n'es
Quan vulguis, Pequimpa és teu.
Molt bé, doncs aquesta nit parlarem de, per mi,
un dels grans directors de cinema de l'oest americà,
Sam Pequimpa.
El cinema de l'oest ha sigut sempre una mica el referent
que ha servit els grans autors de cinema americà
per explicar una mica la seva història,
una mica com és el poble americà,
les seves lluites, les seves discrepàncies,
les seves misèries i també la seva part més èpica,
valerosa, etcètera.
Tots els valors, les qualitats i els seus contraris
estan a dintre del que és l'univers del western.
Si ens fixem, la major part de grans directors americans
han fet alguna incursió en el territori western i altres han fet pel·lícules als anys 50-60
que han estat dins de la tradició de cinema negre,
però en realitat l'esquema que estan fent servir és el propi del western clàssic.
Llavors, tenim els referents inicials, com poden ser John Ford, Howard Hawks, Anthony Mann,
ja més cap aquí tindríem a John Houston, Otto Preminger, etcètera.
Bé, Sant Pequimpa neix l'any 1925, un 21 de febrer,
i diuen que va néixer sota una muntanya que es deia precisament Pequimpa, a Califòrnia.
Va morir el 28 de desembre, és a dir que aviat farà 33 anys de la seva mort,
de 1984 als 59 anys d'una aturada cardíaca.
Pequimpa va tindre un entorn familiar
en el que l'avi, el pare i el germà eren tots dedicats a la carrera de juristes.
Llavors, hi va sempre una llibertat,
perquè era una gent que militaven tots al Partit Demòcrata,
hi havia una llibertat d'expressió dintre de casa,
però hi havia un rigor una mica apoyat en les lleis.
i una de les coses que sempre va destacar el Sant Pequimpa
amb l'aplicació del seu codi ètic
és que la veritat sempre tenia matisos.
No és mai una cosa unidireccional i concreta i absoluta.
Això és important perquè estem parlant
que es convertirà en un dels grans directors de cinema de l'Oest,
i si pensem en el cinema de l'Oest,
una de les primeres coses que recordarem ja des de joves
és que, i quins són els bons, i quins són els dolents?
És a dir, hi havia sempre la dualitat bons-dolents.
Això no passa amb el cinema de Pequimpa.
En el cinema de Pequimpa,
els bons tenen les seves esquerdes,
les seves escletxes,
i els dolents també tenen el seu codi d'honor.
Llavors, aquesta és una diferència i una evolució molt important
quan a vegades es diu
«Sí, bueno, Pequimpa va recollir la tradició dels grans directors...»
No, no.
Efectivament, com és lògic,
Pequimpa va veure dels clàssics.
I John Forst, sobretot,
amb Liberty Valence,
amb...
Bé,
tota la tira de pel·lícules que va fer ell,
són presents
en l'imaginari de Sam Pequimpa.
Però, cuidado,
Pequimpa reprèn això
i va molt més enllà des del meu punt de vista.
Ell va començar fent d'escriptor
i de l'escriptura va passar cap als guions.
El primer guió li va costar tres mesos
i després els feien vuit hores, segons diu ell.
Sí, va...
Es va exercitar amb això.
I va ser un guionista molt reconegut
de sèries de televisió.
El fet de fer guionista de tele
el va portar també a posar-se en la direcció
i va dirigir també algun d'aquests guions.
el seu pas important va ser quan va conèixer el director de cinema Don Siegel,
que el va introduir també com a actor
en una pel·lícula molt interessant,
que de fet és un clàssic ja del cinema de terror,
que és La invasió de los ladrones de cuerpos, 1954.
Dintre dels trets
una mica del caràcter de Sant Pec abans d'entrar dintre la seva obra,
jo voldria ressaltar que se'l coneix com hipocondríac,
romàntic, lluitador, sensible,
que volia i valorava molt la veritat, la rigorositat, la lleialtat,
l'amistat, la generositat
i no soportava la imbecilitat, la incompetència, la falsetat, la petulància.
Dintre del seu modus operandi
comptava a partir de quan s'acabava el treball del dia,
era molt important el whisky
i, desgraciadament per a ell, més tard, la coca.
Eren estimulants,
junts amb una vitamina que es deia B12,
que també s'injectava de tant en tant per...
La B12 no és el del perro?
No, no, per...
Per augmentar una mica...
Veiem què dius, eh?
Perquè aquí és el que es fan els vegans de...
Per el que no treuen de la cara.
Estava dintre del seu menú d'estimulants, eh?
Hi havia una cosa,
quan ell ja estava dintre del camp del cinema en actiu,
que una mica com a defensa i pantalla
davant de la crítica
i també de tots els que anaven a fer-li entrevistes i això,
ell deia
jo soc una bona puta,
donde me manden
voy de una patada.
Això era una forma de cobrir-se ell.
En realitat, és un home que,
exceptuant la primera pel·lícula,
i ara hi entrem
a dintre del que és la seva obra,
la seva primera pel·lícula
va ser
The Daily Companions,
Companeros Mortales.
Amb aquesta pel·lícula,
ell va aprendre que
si et poses en una pel·lícula
perquè tens ganes de dirigir
i et donen l'oportunitat,
però no pots controlar el guió,
et pots trobar,
com en aquesta pel·lícula es va trobar,
que va haver d'agafar
el Brian Cate i la Maureen O'Hara,
que eren els protagonistes principals,
i quan estaven interpretant,
els deia,
escolta,
en lloc de dir el que diu el guió,
dieu això,
perquè és insoportable
els diàlegs del guió.
Tot això,
més que li van canviar
absolutament
el pla final,
que era un pla Peck and Peck
i el van convertir
en tot el contrari,
va fer que
gairebé ell
estigués sempre
reticent a considerar la seva,
tot i que la va signar
i sempre s'ha considerat
la primera pel·lícula de Peck and Peck.
Però, a partir d'aquí,
ell va dir,
no, a partir d'ara,
hagi après una cosa molt important.
El guió
serà meu
i fins al final.
I,
com que a més a més
era un reputadíssim guionista,
realment,
encara que va tindre
sempre guionistes
que van col·laborar
o eren la part principal
del guió
de les seves pel·lícules,
ell sempre va intervindre
amb tots els guions
de les pel·lícules que va fer,
sempre,
més o menys.
A vegades,
més que menys
i fins i tot,
a vegades,
va posar
el títol del guionista
per posar-lo,
però el mateix guionista
deia,
no,
si jo,
al final d'aquí,
de l'home no ha quedat res.
Bé.
Era un tio dur,
doncs,
o no?
Era un tio dur
de rectar?
Era un tio
difícil
perquè era molt exigent.
Era molt exigent
amb la feina.
És a dir,
allà,
amb ells,
no se li passava res.
O sigui,
un tio
es podia emborratxar amb ell
la nit abans
i el dia següent
enviar-li una nota
i dir,
no vengo
perquè ayer
m'he emborratxé.
I ell agafà
i trucar-lo
fins a la una del migdia
i a partir d'aquesta hora
enviar-li un recado
dient que estava despedit,
acomiadat.
I es quedava tan panxa.
Tot això
li va anar fent crear
una oreola
de tio conflictiu.
Això
i els seus
ancestrals
problemes
amb les productores
pels desviaments
de pressupost.
Bé,
passant
a la seva obra,
direm,
jo la tinc,
ell va fer
14 pel·lícules.
De les 14 pel·lícules,
per mi
n'hi ha 6
que són
obres mestres
per mi.
Indiscutibles.
I les 6
són westerns.
Estic parlant
de
Duelo en l'Alta Sierra,
Major Dundee,
Grupo Salvaje,
La balada
de Cable Who,
Pat Garrett
amb Billy the Kid
i Quiero la cabeza
d'Alfredo García.
Després
hi ha unes pel·lícules
que són
bones,
són també
importants
i algunes
d'elles
són
pel·lícules
una mica
del que diríem
alimenticis,
moments baixos
en què
necessitava
facturar
i es posava
una mica
en terrenys
així
una mica.
Tenim una pel·lícula
això, Pep.
Ara he trobat
el Grupo Salvaje.
Grupo Salvaje.
La deixem aquí
que dura 10 minutets.
De Will Bunch.
Tenim
de les altres
pel·lícules
Perros de Paja
que és
una extraordinària
pel·lícula,
una molt bona
pel·lícula.
Jo he tingut
l'oportunitat
de visionar-la
recentment
i continua
sent
dura,
dura,
dura.
Després explicarà
una anècdota
sobre Perros de Paja.
una coincidència.
Junior Bonner
que és
una molt
bona
pel·lícula
un guió
del
Sam
crepuscular
però
que va tindre
una distribució
horrorosa
la van
posar
sempre
en programes
dobles
i va tindre
una entrada
fatal.
Després tenim
La Uïda
que és una pel·lícula
d'èxit
un gran èxit
de Sam
Pekinpa
una pel·lícula
comercial
Per mi
també és
una obra
mestra
i no és
un western
encara que ho
sembla.
Molt ben
treballada.
Sí,
de fet té
l'esquema
del western.
Després
ell
hi ha
un parell
de pel·lícules
en què
va intentar
una cosa
o sigui
ell va
renovar
el western
i
dintre del western
va posar
una sèrie
de codis
Pekinpa
i llavors
va arribar
un moment
en què
va intentar
fer el mateix
avançant-se
una mica
a un tipus
de cinema
que després
s'ha anat
prodigant
i això
ho va fer
amb Aristòcrates
del Crimen
i amb la darrera
pel·lícula
Clave Omega.
Entremig
tenim
Convoy
que és una pel·lícula
de camioners
i va haver
una sèrie
fent una sèrie
de pel·lícules
de camioners
i fins i tot
alguns programes
de tele
de sèrie
també
hi va haver un moment
en què
el tema
de camioners
era un subgènere
i ell
va entrar-hi
en Convoy
amb el Chris Christopherson
i l'Alima Crau
que ja havia
treballat
amb ell
amb la oïda
i
he deixat
pel final
una pel·lícula
que és una pel·lícula
molt interessant
que recomano a tothom
que es revisi
que és
l'única incursió
de
Sant Pekinpa
a la guerra
a la segona
guerra mondial
és la cruz de hierro
és una pel·lícula
important
considero jo
fora del western
per mi
una de les més importants
fora del western
que va fer
Sant Pekinpa
i ara
vaig
amb una
curiositat
interessant
que
vull destacar
es tracta
d'una
coincidència
els que seguiu
el programa
recordareu
que
fa uns mesos
vam estar
parlant
també
d'una forma
monogràfica
sobre Stanley Kubrick
bé
doncs
Pekinpa
i Kubrick
es troben
d'una forma
pràcticament
involuntària
en dues ocasions
el 1961
Sant Pekinpa
havia fet
el guió
de
El rostro impenetrable
i fins i tot
hi ha un parell
d'escenes
del rostro impenetrable
que s'atribueixen
a Sant Pekinpa
després
això
quan
expulsat
Pekinpa
va entrar en joc
Stanley Kubrick
expulsat
Kubrick
se la va quedar
finalment
Marlon Brando
que és el que volia
des del principi
bé
aquesta
és una
coincidència
entre aquests dos
fenòmenos
del cinema americà
que es portaven
tres anys
el Kubrick
era tres anys
més jove
i l'altra
va ser
al cap de deu anys
el 1971
es va donar
una coincidència
la primera
pel·lícula
que va fer
a la Gran Bretanya
el Sant Pekinpa
va ser
Perros de Paja
pel·lícula
que
va ser
tillada
molt violenta
etc
el mateix any
Sant Pekinpa
va fer
oh casualitat
la Naranja Mecànica
que també va rebre
bufetades
per totes bandes
Stanley Kubrick
ai perdó
has dit que Sant Pekinpa
havia fet
Stanley Kubrick
perdó
és un descobriment
sí
Stanley Kubrick
va fer
la Naranja Mecànica
pel·lícula
que també va rebre
molt
per part
d'una determinada crítica
i de públic
també
i estaments
oficials
etc
com a violenta
és a dir
hi va haver
una coincidència
amb el 71
amb tocar
el tema
de la violència
i precisament
a Europa
per part
dels dos grans directors
és una
curiositat
hi ha altres
curiositats
amb Pekinpa
i una d'elles
és
que m'agrada
destacar
és
el paper
de la dona
en les pel·lícules
de Pekinpa
com passa
moltes vegades
amb
alguns directors
una de les coses
que se'l
tella
és de
bé tractat
una mica
com
no donant-li
importància
al paper
de la dona
en realitat
si mirem
les seves
pel·lícules
les dones
es distingueixen
per tindre
papers
en el que
tenen
una importància
ferma
unes conviccions
i un caràcter
així per exemple
i tenen
iniciativa
i tenen
iniciativa
pròpia
Maureen O'Hara
per exemple
en la primera pel·lícula
transita
durant
la major part
del metratge
amb
el cos
mort
del seu fill
per portar-lo
fins a
enterrar
al costat
del seu marit
i
per fer això
en aquells moments
en aquella època
es tenia
que tindre
un caràcter
molt fort
i ella el té
si mirem
per exemple
amb
duelo
en l'alta sierra
tenim
el cas
de
Mariet Harley
que
bueno
té
un
flirteig
amb
els dos
amics
que
tenen
que anar
a buscar
un carregament
d'or
però
ella
dona preferència
el compromís
de casament
que havia fet
amb James Drury
i que estava
amb els seus quatre germans
cinc germans
que és
impossible d'oblidar
de la pel·lícula
bueno
ella
ballar
es casa
tal com
compleix
el seu compromís
però
després
es des casa
i torna
amb
el seu amor
recent
que era
el que estava
acompanyant
els dos amics
en aquest cas
els actors
que són
Randall Scott
per una banda
i Joel Macré
per un altre
si
anem a Major Dandi
tenim una
Santa Berger
que jo crec
que allà
li treu
el millor paper
de la seva vida
la va fer plorar
també
perquè
la mateixa
Santa Berger
va reconèixer
en unes declaracions
al cap de 10 anys
que quan es va
enterar
perquè es va
enterar
després
que la discussió
que havia tingut
dient-li
no tienes ni puta idea
de trabajar
era perquè plorés
perquè necessitava
tindre-la activada
i això mateix
va fer
amb Susan George
que també
es va cabrejar
moltíssim
després
amb Perros de Paja
i passa el mateix
també
Susan George
fa un paper
extraordinari
vull dir que
després
Alí Macrau
amb la oïda
té un paper
inolvidable
tots els fans
de la oïda
recordarem
una Alí Macrau
encantadora
bellíssima
seductora
etcètera
després
quan la va utilitzar
també
per convoy
la cosa ja va canviar
i el mateix
i
també
ens ho ha demostrat
la història del cine
és que
Alí Macrau
tenia un registre curt
és a dir
que aquí el que es veu
és que
Sam Pequimpa
no solament
era un gran director
d'actors
masculins
sinó també
sabia treure
molt
tots els valors
dels feminins
i d'això
pel final
dintre de les dones
bueno
hi ha Issa La Vega
que també
Déu-n'hi-do
però
un dels casos
més
colpidors
és
l'actuació
d'Estela Stevens
amb la balada
de Kai Bolhú
aquí per exemple
tenim el cas
d'una dona
que és
juntament
naturalment
la balada
de Kai Bolhú
no mene
a Kai Bolhú
Jaishon Roberts
una interpretació
d'Òscar
però
la de l'Esteve Stevens
no se li queda enrere
és extraordinària
és inolvidable
de fet
hi ha un trio
interpretatiu
David Warner
està immens
David Warner
és la seva
millor pel·lícula
sense dubte
i llavors
hi ha
Ida Lupino
que va treballar
amb ell
amb Junior Bonner
també
repetia aquí
Steve McQueen
Issa La Vega
que
va interpretar
Quiero la cabeza
Alfredo García
i després
tenim
un cas
molt curiós
que és el de
Begoña Palacios
el director
de pel·lícula
de l'OES
Bad Voytich
li va presentar
Begoña Palacios
com
oye
te presento
a esta xica
que és una bailadora
de flamenco
mexicana
cojonuda
i
Sam Peckinpach
al cap d'uns anys
va dir
des de luego
tener amigos
para eso
me presenta
Begoña Palacios
i és una mujer
con la que
m'he casado
tres veces
nada menos
dos
pel civil
i una per l'església
i és veritat
o sigui
ell es va casar
cinc vegades
però només
amb tres dones
i és que
en Begoña Palacios
es va casar
tres vegades
tot un cas
Peckinpach
també era
especial
amb la seva vida
particular
a part de que
va ser
un gran
utilitzador
també
de
de dones
diguéssim
de mala nota
abans
que comentaves
això
d'aquesta mena
de
sobreexplotació
de l'actriu
no?
Què has dit?
Perros de paja
has dit?
O a quina era?
Bé
ho va fer
amb perros de paja
i ho va fer
també
amb
amb
quina era
aquesta?
amb
Major Dandy
Ah, val
no ho dir perquè
potser també hi ha similituds
amb el propi
Stanley Kubrick
amb el Resplandor
no?
que sempre s'ha comentat molt
amb com va tractar-la
i
i el Polanski
el Polanski
ho feia d'una altra manera
vull dir
les hi posava
una mena de
poper
aquí
en
sota el nas
i les deixava
així una mica
tontades
i llavors
per això
feien
el que
ell volia
vull dir
això
ho havia passat
amb l'Anastàcia Kinski
a Tess
i altres coses
però vull dir
cada director
sí
perquè l'Arts Von Trier
també
l'Arts Von Trier
també
seria un altre
d'aquests
que
en fi
que també
les fa patir
també
però
jo trobo que
Sant Pèquim
que
tothom
el considera
com un
director
molt masculí
i així
s'ha de ressaltar
el paper
que
cuidava molt
la dona
la cuidava molt
sí
i
a més a més
els hi deia
una mica
quan les rebia
arribaven
al rodatge
els hi deien
vull
iniciar contigo
una història
d'amor
i durarà
el que tu quieres
la pel·lícula
o més
i amb això
se les posava
la butxaca
bastant
estem parlant
de fa 40 anys
a la millor
ara
ara no serviria
tant per lligar
això
una denúncia
volia fer un comentari
també
ja he dit abans
que se'l considerava
un grandíssim guionista
i
aquests dies
he estat repassant
el guió
de la balada
que és una pel·lícula
que ja m'he passat
més de 10 vegades
no me'n canso
de veure
que és extraordinària
perquè tots
com deia el Joan
tots els actors
estan en un estat
de gràcia
impressionant
també passa això
amb
Grupo Salvaje
però
de
de
que volia
ressaltar
perquè
es feia
també
el plan
cachondo
que tenia
a vegades
dintre del guió
al Sant Pequim
i és que
hi ha un moment
en què arriba
un personatge
a Fuentes Keibol
allà on està
Keibol Hu
i
hi ha un cavall
i aquell tio suposa
que és un cavall
del seu amic
que
se n'està perseguint
i tal
i li diu
a Keibol
és suyo
ese cavallo
i Keibol
li diu
sí
i com ho se llama
i Keibol
pensa una mica
que diu
Alejandro
i l'altre diu
estranyo nombre
per una llengua
i Keibol
que
o sigui
fins aquí
ja
ja seria el gag
però no
el retorça una mica més
i li fa dir
bueno
com la senyora
li diu al marinero
depende de com
se mire
sembla l'Eugenio
és que
Pequim
era així
i després
amb l'altra part
amb la part
ètica
que era molt important
també
amb Pequimpa
tenim
un extracte
del guió
de Grupo Salvatge
que
en el que
el personatge
que fa Robert Ryan
Dick Thornton
referint-se
a ell
un dels personatges
diu
què haries tu
en su lugar
diu
maldito sea este
de
Dick Thornton
diu
què haries tu
en su lugar
ha dado su palabra
diu
li dio su palabra
a un ferrocarril
i l'altre
li diu
es su palabra
i llavors
ell diu
això no importa
el que importa
és a qui
en serà
és a dir
és tota una declaració
de principis
no?
totalment
llavors
bueno
són
d'aquestes
frases
de pedra
que
van circulant
per tota la filmografia
de Pequimpa
i és el que fa
que
precisament
el seu cinema
hagi
superat
el que és
el cinema
clàssic
que
anava molt
subjectat
a cànons
també
tradicionals
del western
i aquí
en canvi
anem una mica
ja més
amb similituds
amb Nicolas Ray
de Johnny Guitar
estem més
amb
pel·lícules
com
Místives
de John Huston
o sigui
va més
ja
Arthur Penn
per exemple
també
estaria més
amb la onda
de Pequimpa
de fet
són
ja més
no
Huston no
però
Richard Brooks
també
amb els professionals
sí
professionals
té
connotacions
i
molts ponts
d'encreuament
amb
Grupo Salvaje
de fet
el paper
que fa
William Holden

en realitat
el que passa
és que
el que no
m'ha dit
és que ja
tenia firmat
un contrato
i un milió
de dolares
bueno
eren una mica
aquestes coses
que tenien
entre ells
no
hi ha una cosa
important
també
amb tots els que
van tractar
i que ressalten
de Sant
Pequimpa
i és la
generositat
és a dir
era una persona
que valorava
molt l'esforç
i llavors
ell
tenia
doncs
era generós
amb tots els que
tenia el seu entorn
bueno
es va acabant
i voldria
dir
que
si algú
té que revisar
que jo recomano
la obra
de Sant
Pequimpa
sobretot
que no es perdi
duelo
en l'alta
sierra
que no es perdi
la balada
que hi volgú
i que no es perdi
Grupo Salvaje
però
no he parlat
amb profeines
de quiero la cabeza
d'Alfredo García
y quiero la cabeza
d'Alfredo García
és per mi
el testament
de Pequimpa
igual que
a Joachat
va ser per exemple
el testament
de Kubrick
molt bé
què tenim la setmana que ve?
molt bé
doncs la setmana que ve
vindrà
el doctor
Lluís Baciana
i parlarà
del negoci
de la medicina
moltes gràcies
al Pep Armengol
pel seu
ha estat un plaer
parlar de Pequimpa
pel seu
repàs
a l'obra
de Pequimpa
tornarem
dimarts que ve
estarem aquí
fent cinema
sense condicions
on parlem
de cinema
parlem de la vida
i parlem
de tot plegat
amb el romanticisme
de Pequimpa
que és el que jo
voldria
subratllar
de tot el que
ens ha dit el Pep
ens n'anem
i
ara sí
que entrarem
a les portes
del cel
ara sí
que entrarem
a les portes
del paradís
perquè ja hem estat
trucant
tota una hora
sense condicions
sense dilacions
cinema sense condicions
cada dimarts
a Ràdio d'Esvern
bona nit
bona nit
mít
ràdio d'Esvern
ràdio d'Esvern
s' Mongà
mít ràdio d'Esvern