Cinema sense condicions.
Amb aquesta sintonia que ja tots coneixeu, esperem que la coneixeu tots, i si no, benvinguts al programa per primera vegada. Comencem aquest Cinema Sense Condicions, avui segurament com mai. Primer programa de l'any 2014, es diu aviat, i un programa, podríem dir que una mica minimalista. Tothom té altres coses a fer, un dia com aquest...
I la que sí que tindrem, que també té coses a fer, i ara ja li donem entrada perquè no estic esperant més allà en una circumstància no gaire favorable, és a la nostra companya i amiga Anna. Anna, molt bona tarda, molt bon vespre. Estàs aquí? Molt bon vespre, Francesc. Com estàs? Bé, espero que tu no estiguis passant massa fred. Bé, no explicarem més detalls. No, no.
Doncs bé, bé, la veritat és que una mica igual que el vaig acabar, fent vacances, perquè és el que tenim els professors, que fem aquestes vacances tan llargues, i llavors veiem força cosetes de cinema, i mirant també una mica la revista Quinetos Cat. Et sona una mica aquesta revista, una revista digital de cinema català, et sona? A mi?
No, no em sona gaire. Estem parlant, per qui no la conegui, una persona que ja va parlar amb nosaltres per telèfon fa un temps, un parell de mesos, i va estar aquí també en el programa, és Anna Martínez, la responsable d'aquesta revista, de Quinet Toscat. La persona que l'ha portat a terme perquè va decidir, no, Anna, que el cinema català es mereixia i que calia donar una informació que potser no estava en altres llocs o no estava sistematitzada de cap altra manera.
era una mica això, agafar tota aquesta informació que podia estar rondant per diferents espais i arribar més enllà, aprofundir una mica més en tot allò que té a veure amb el cinema i que passa a Catalunya, que hi ha molta cosa, insisteixo, hi ha molta, molta cosa a dir i molta cosa a explicar. Escolta, hi havia una revista, que és que ara no recordo el nom, tu sabràs millor segur que es feia en paper, però és que no sé si es continua fent. No, no, aquesta revista tu parles de cine. Sí, assassina.
Va tancar, veus? No estava prou. I de fet van arribar a tenir també portal digital, però no existeix ara mateix. I sí que hi ha portals que parlen de cinema en català i que parlen de cinema català, però no hi ha cap específic, cap mitjà de comunicació que sigui només per parlar de cinema català, diguem-ne, no? I aquesta és una mica la identitat de quines
I no sé si existeix cap revista tampoc que tingui un programa de ràdio oficial, que en aquest cas és Cinema Sense Condicions, que ens vam autoanomenar així i et vam demanar permís. I ens agrada molt tenir aquesta connexió entre Kineto Scat i Cinema Sense Condicions.
perquè està molt relacionat. Nosaltres també parlem aquí força de cinema català, parlem de tot. De fet, a la revista Quinetosca també es parla una miqueta de tot, que no es pensi ningú que entrarà allà i només hi haurà cinema català. També es parla d'altres cinemas, de la taquilla catalana, però allà hi ha tota una sèrie de pel·lícules que són les més vistes o les més taquilleres i que també es parla de la cartellera. Hi ha un apartat que són estrenes, cartellera d'estrenes, i allà parles una miqueta de tot, oi?
Sí, diguem-ne, però per nosaltres una mica això és el que passa a Catalunya, no? Perquè si tu a Catalunya tens una sèrie d'estrenes, potser no fas una crítica de totes les pel·lícules, perquè no són catalanes, però perquè la gent tingui una orientació, doncs fem aquesta peça setmanal de cartellera d'estrenes, que normalment la fa el meu company, el Christian G. Carlos,
per posar una mica, doncs això, contextualitzar quines són les estrenes que hi ha, malgrat o siguin o no siguin catalanes. Pensem que és important aportar aquesta informació, també. I després, quan parlem de festivals, per exemple, també es troba informació de produccions que no són catalanes. Fem un èmfasi més gran en aquelles que sí que ho són, però, per exemple, el cas de l'Alternativa, el mes de novembre,
Hi havia moltíssima producció que es projectava que no era catalana i nosaltres intentàvem donar una mica de cobertura, de difusió, fer una mica de crítica i d'anàlisi també d'aquelles produccions que vam tenir la possibilitat de veure. Intentem fer una mica aquesta relació, o bé producció catalana, també en català, o bé en allò, produccions que per alguna raó són protagonistes
Mira, per no estar prou atent a Kinetos Cat, resulta que se'm va passar al Festival Internacional de Cinema Nunes, que em sembla que, si no m'equivoco, era la segona edició. Aquest desembre passat, perquè a la primera sí que vaig estar més atent i vaig conèixer algun dels directors que es presentaven. I bé, és el que dic, s'ha d'estar atent a Kinetos Cat, perquè si no ens perdem coses tan interessants com aquest festival. Sí, és que es fan moltes coses. Oi que sí?
a Catalunya, hi ha molts festivals, mostres, cicles interessants. Nosaltres intentem fer una difusió a la programació del Museu del Cinema, a la programació de la Filmoteca de Catalunya, i creiem que és important no tenir només una informació molt concreta, molt directa, sinó també poder contextualitzar tot això, i que la gent sàpiga quins són els cicles que són a la Filmoteca, però també una mica més, quines són aquestes persones de les quals en fan aquests cicles.
Clar, perquè Guiné Toscat vol avastar, vol arribar a tots els plans del cinema i fins i tot també, com tu deies abans, a la distribució. Clar, jo et preguntava, és que no només parleu de cinema català, és que aquí a Catalunya es fa molt cinema, es distribueix molt cinema i d'aquest cinema també s'ha de parlar. Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció és veure que en els Gaudí
Es presenten 90 candidatures diferents, vull dir que això vol dir que hi ha 90 pel·lícules que es poden considerar de producció catalana de l'any 2013, no és poc. No perquè aquí estaran incloses les europees. Ah, d'acord.
Vull dir que ara no recordo quantes europees eren candidates, però posaran unes 10, doncs si treus 10 en temps 80. I tu com... Unes 80, que no està malament tampoc. Això vol dir... No, no. Està molt bé. Està molt bé, però també has de pensar que d'aquestes 17 són pel·lícules documentals, n'hi havia, si no recordo malament, una doxena de curtmetrats.
Vull dir que tens també els diferents gèneres i formats que són importants també que la gent sàpiga que el gènere documental precisament aquest any han doblat el nombre de pel·lícules candidates als Premis Gaudí a candidates a les nominacions, volia dir.
s'han doblat i precisament és un dels fets que l'Acadèmia del Cinema va destacar i que va atribuir, a més, a la manca de recursos, com una sortida per produir que no té una despesa tan forta com podria ser una producció de ficció. Clar, i és una manera d'explicar històries igualment i fer-ho d'una manera una miqueta més econòmica. Francesc, aquí a Catalunya hi ha tradició de documentar. Sí, sí.
com que ja la crisi s'estiran cap aquí. No, no, sempre hi ha hagut tradició de documentals. El que passa és que potser aquest 2013-2012 aquesta situació ha favorit que hi hagi més documentals.
Doncs no vull entretenir-te massa més perquè sé que estàs ocupada, Anna. No, jo estic encantada, eh? Gràcies. Perfecte. Bueno, espero, o si vols tu, vaja, que abans d'acomiadar-te, de deixar aquest programa per avui, que esperem que aquesta temporada encara veure't per aquí unes quantes vegades més, doncs ens donis una primícia del que estàs preparant ara, però això ja depèn de tu. Però sí que des del dia que vas estar aquí, que van comentar que teníeu l'entrevista a Jordi Cadena, el director de La Por...
doncs heu introduït un parell d'entrevistes més amb aquella línia que ja vas destacar tu d'intentar parlar amb persones que abastin, que arribin a tots els llocs diferents del que és la producció i la distribució del cinema. I en aquest cas podem veure que hi ha dues entrevistes més, una al director del Sum Psych,
L'Esteven Bernatas, que aquí vam destacar que s'havia obert aquesta sala per promoure el cinema independent. I també teniu l'entrevista a l'Àrit Ziribian, que és un... Bueno, exactament no sé qui és. Vull dir que si m'ho expliques i per què no m'ha donat temps a llegir-ho.
Fabian és un productor que fa moltes coses. Té una productora amb els ressocis que es diu Primitive Film, però a més va ser reconegut pel British Council aquest 2013 com un dels joves emprenedors de l'any. No recordo si van ser 10 o 8.
però en tot el món, eh? Va ser reconegut com un dels joves emprenedors de l'any i de fet va estar a Londres amb un fòrum de media i d'audiovisuals molt, molt interessant. I és una persona que té molta consciència de com funciona la producció ara mateix i que té moltes idees sobre el voltant de com ha de funcionar la producció tenint en compte els nous formats, per exemple, la possibilitat que et dona tenir iPhone, tenir iPad,
la possibilitat que dona que la gent, l'audiència, estigui cada vegada més connectada amb els productors, amb els creatius, no?, aquesta relació de crowdfunding, no?, per exemple, no?, que també existeix. Doncs l'Ari Stervian també és una persona que en sap molt de crowdfunding i a mi em va semblar...
que eren moltes qüestions molt, molt interessants a parlar amb ell, i de fet l'entrevista a mi em sembla que està molt bé, si vols enterar-te una mica de què s'està fent o de quines idees ronden, ja no a Espanya o a Catalunya, sinó fins i tot a fora, aquestes idees que et comentàvem. Per cert, que l'Arid Sirvian estàs nominat als Premis Gaudí per la millor producció per la pel·lícula Otelo, del Hamur i el Regmont.
també és productor en actiu, vull dir que no és només un productor d'oficina, diguem-ne, sinó que també és en actiu i vam saber l'altre dia que estava nominat als Premis Baudí, com deia, per la millor producció per la pel·lícula
Pel·lícula aquesta que si jo no estic massa equivocat, encara no s'ha estrenat de manera generalitzada, però sí que l'ha estrenat un cinema. No sé si ho saps, això. Ara t'agafo, ara t'agafo. Bueno, sé que vam fer una estrenat tècnica al Consec.
No, no, jo el que puc parlar, d'això que em dius ara no em sona, sinó dels multicines, la Bailet, de Sant Vicenç dels Horts, que tenim contacte també, perquè sí, sí, tenen un contacte molt important amb Splendor Films, amb la distribuïdora, i van fent com passis, no passis de premsa, com preestrenes, podríem dir, allà, durant una setmana o dues, el que duren les pel·lícules,
El problema que hi ha és que de vegades no duren suficientment perquè o la gent no les coneix o no criden especialment l'atenció, però ja estan. I és curiós, t'ho dic perquè potser no seria... Jo ho sabia, eh? I de fet és una pel·lícula que s'estrena el 24 de gener. Aquest mes s'estrena, és una pel·lícula que recomano, que és molt interessant. Ja l'has vista. Sí, sí, jo la vaig veure d'alternativa. Ah, molt bé.
La vam projectar allà i, a més, vaig tenir l'oportunitat de parlar una estoneta amb el Hamoud i el Ramon, i amb l'Anna, Emma Perelló, una de les actrius, l'actriu protagonista, de fet. I crec que és una pel·lícula molt interessant que, diguem-ne, que fa una nova mirada a un clàssic, que sota el de Shakespeare, però aquesta nova mirada li dona una altra cosa, no? Sembla que sigui com... Per això estava l'alternativa, no? Com un cinema...
experimental entre cometes, però en realitat el guió que té és molt clàssic i la història narrativament parlant és molt clàssica i connecta molt bé amb la gent, vull dir que ningú es pensi que és una pel·lícula així com per filósofa massa, saps? Tampoc cal això, és una pel·lícula que té coses innovadores, però que en el fons la base és molt clàssica i funciona molt bé i és una pel·lícula que jo realment recomano. Per entendre'ns, no seria com un cinema d'Albert Serra, per comparar-ho amb un altre cinema molt diferent, segurament el que dius. No, el del Serra.
El Serra amb el Hamoudi, almenys amb el cas d'Otelo. I, vaja, pel que deies a les entrevistes, no? És veritat que jo considero que s'han de fer... s'ha de, no d'ensenyar, sinó d'ajudar que tothom tingui més coneixement de què és el que hi ha i de com funcionen les coses. No només en el cinema, eh? Penso que en general, a la cultura.
que hi ha molta desinformació i que hi ha molta gent que vol saber però no se li dona l'oportunitat de saber. I crec que és interessant donar aquesta oportunitat també. I a més aprens molt, eh? Vull dir, fent aquestes entrevistes o... Tu també ho fas això, oi? A mi ja em passa. Jo ja faig aquesta tècnica d'entrevistar persones que m'interessen especialment per aprendre'n d'elles. Veig que tu també utilitzes la mateixa tècnica, no? Penso que sí, que no hi ha cap problema. És un termòmetre, no? Que pot ser servir pensar a veure...
Jo com a usuari normal tinc interès per saber més sobre aquest tema, sí o no? I si la resposta és que sí, és que hi haurà molta més gent que segurament també dirà que sí a aquesta pregunta. Llavors és interessant donar-li aquesta cobertura. De fet, aquest vespre, si no va res malament, publicarem una entrevista amb el president
Sí, la primícia. Això és el que volia que expliquessis. Perfecte. A veure, torna a començar que ho trobo molt interessant.
Ah, deia que segurament aquest vespre publicarem una entrevista amb el president del Col·legi de Directors de Catalunya, amb el Santi Lapeida, que és director i guionista, i que també vam parlar amb ell ja fa algunes setmanes, i que també va ser molt interessant conèixer el seu punt de vista respecte a com està ara mateix la situació del cinema, com està el nivell del talent català en quant a directors, en quant a guionistes...
I és una d'aquestes veus, com dèiem abans, que és interessant escoltar. Doncs efectivament, perquè com tu dius, és una persona que també treballa, a part de ser el president del Col·legi de Directors, també fa pel·lícules, és a dir, que sap molt bé com funciona la història i pot parlar des de dins i des de tots els àmbits possibles.
Vaja, jo penso que sí. Aquí en el programa, de fet, i jo personalment, és un tema que crec que és una de les qüestions primordials. Ara el que sí que tenim l'avantatge és que ja han anat sorgint i algunes han tancat ja fins i tot, i això potser és una mica trist, però bueno, llei de vida.
moltes escoles de cinema, vull dir, està moltíssima gent ara mateix formant-se i preparant-se i jo estic en contacte amb algunes persones veritablement molt joves per temes de producció molt petita, d'algun curtmetratge i això, i és molt curiós veure la naturalitat amb la que s'apropen
al món del cinema, al llenguatge audiovisual, a la preparació d'una pel·lícula, coses que, com tu dius, com a usuària o com a espectador mai no t'havies plantejat perquè simplement veies una pel·lícula i prou, doncs ara hi ha una generació que està aprenent que una pel·lícula no es fa de qualsevol manera, sinó que s'ha d'organitzar, s'ha de planificar, s'ha de tenir un equip, cada persona ha de tenir una feina molt determinada i molt clara, s'han de buscar localitzacions, s'han de
tenir una direcció d'art, i tot això de vegades no te n'adones. Tu veus la pel·lícula i penses, ah, doncs està bé, han col·locat una càmera allà i han posat una mica de música i ja està. I en canvi no, hi ha tota aquesta feina que forma part de la gràcia, de l'interès, i que quan tu saps tot això gaudeixes molt més d'una pel·lícula, quan ets capaç de contemplar tots aquests detalls.
En aquest sentit, farem, durant tot el mes de gener, farem una cobertura una mica especial dels nominats als Premis Gaudí. No podrem abastar totes les categories, aquest any no podrem, espero que l'any vinent sí pugui ser, però sí que farem un especial d'una dotzena de categories. Molt bé. I la intenció també és aquesta, ajudar la gent a entendre què és el que es valora en aquestes categories, no entendre
que es valora quan es valora el guió, que es valora quan es valora la direcció, que es valora quan es valora la fotografia, que són de les categories que segurament tindran aquesta cobertura especial durant les properes setmanes. I ho fem d'alguna manera també amb aquesta voluntat, no?, de portar un afegit a una cosa que tothom li sona, tothom ha sentit a parlar nominat a millor fotografia, però quanta gent sap exactament què fa un director de fotografia o què pot fer, no?, o què s'està valorant.
És com tu deies, després disfrutes molt més. També té la seva altra part, eh? Quan saps, comences a entendre segons quines coses, després no costa allunyar-se, no? D'això, mirar la pel·lícula una mica raro.
Sí, deixar-te anar, no? Però, bueno, és com tot, no? Perquè és com la música, que sempre es diu, la música sobretot més elaborada, no? Música, jo què sé, de Bach o de qui sigui. Una vegada que tu entens com està fet allò, les claus de l'harmonia, del ritme, doncs llavors, veritablement, et pots ficar a dintre de la història, no? Pots valorar-ho. Però, bueno, suposo que sí, que és el que tu dius, no?
D'altres maneres, sí que és veritat que moltes vegades ens dediquem a una pel·lícula a mirar les errades que hi ha en aquella pel·lícula o hi ha gent que s'hi dedica a això. Si tu ja saps que aquelles errades estan fetes per una cosa determinada o passen perquè no hi ha més remei que passin,
doncs també és una manera de no descatalogar simplement una pel·lícula per una errada, per unes qüestions que tu hagis vist i que veritablement potser allò s'ha rodat i després no hi ha hagut l'ocasió de tornar a rodar-ho de nou perquè el pressupost no dona part més. Són coses d'aquestes, clar. T'anava a dir que no m'has dit res dels Goya.
No, i els tens també aquí ja preparadets, sí, sí. Sí? Després parla. Parla'ns dels Goya una miqueta del que... No, no, sí. Per conèixer quina era la teua opinió dels nominats. Bé, sí, veig que...
Si, per exemple, a Quinetoscat que tens les dues notícies nominats a Premis Gaudí, nominats a Premis Goya, i dius, ostres, quina diferència, com pot ser, no? Com pot ser que les dues pel·lícules més nominades catalanes, les dues pel·lícules més nominades catalanes a Premis Goya d'aquest any siguin a la Gran Enamorado i Cipi-Cape i al Club de la Calica, que no les trobes enlloc amb els nominats als Premis Gaudí.
i penses, què està passant? D'entra banda, els Premis Gaudí tens los últimos días, Tots volem el millor parella, i Fill de Cain com a grans nominades, grans protagonistes, i no les trobes gairebé, gairebé direm perquè sí que hi ha algunes nominacions i algunes molt importants, com seria el cas de l'actriu Nora Navas, Tots volem el millor parella, que sí que està nominada al Goya també, però...
Són aquestes coses una mica estranyes, no?, que tenen a veure, doncs, amb sistemes de selecció i coses així que de vegades, doncs, no s'acaben d'entendre, no?, però també són les complexitats, no?, del sistema que es fa servir, en el cas dels Goy, en el cas del Gaudí, que cadascú té la seva manera de fer i que sorprèn, no?,
Sí, sí, sorprèn molt, la veritat és que, a més a més, poc catalanes es veuen, no?, així a primera vista, no?, a la Granena Morado i Zipi Zape, no?, així dites d'aquesta manera, no? Digues, digues. Sí, no, no, perquè consideres que és una producció catalana en el moment en què hi ha una part de la producció, és a dir, una productora implicada que sigui catalana, que sigui domiciliada a Catalunya.
Després passa com altres anys, que per exemple hi ha una pel·lícula que la productora no és catalana, com podria ser el cas més clar, seria Lo imposible de Juan Antonio Banyona. Sí. Productora no catalana, director català, director de fotografia català, gairebé tot l'equip tècnic català, però no era producció catalana. Llavors el Gaudí no va poder competir com a producció catalana, va competir com a producció europea. Sí, sí, sí. Llavors...
Sí que és veritat. En tot cas, malgrat que les dues pel·lícules nominades siguin poc catalanes entre cometes, les dues pel·lícules més nominades als Goya que siguin catalanes, com tu dius, sembla que no siguin molt catalanes, hi ha molt de talent català entre els nominats als Goya d'aquest any. Si mires, si busques una miqueta, trobes molts noms que estan a moltes pel·lícules que són catalans. És gent de casa, podríem parlar, doncs, el Mariano Barroso, el director de Totes les Mujeres,
que està nominat a millor guió adaptat. Podríem parlar, vull dir el mateix Eduard Fernández, l'actor de Totes les Mujeres, que és català. Podríem parlar del Pau Esteve Virba, el director de fotografia que ja va aconseguir el Premi a millor fotografia al Festival de Sant Sebastià, que incomprensiblement no està nominat als Premis Gaudí, però que sí està nominat a la millor fotografia als Goya, per aquesta pel·lícula de Martínez, que encara no me'n record.
Sí, Caníbal. Exacta, Caníbal, correcta. Gran directo.
Tu saps de memòria, estàs gairebé sense llegir-ho, perquè sé que no ho estàs llegint. Estàs dient tot l'article pràcticament que estic mirant jo ara, sobre això, sobre el talent aquest català que tu dius i sobre totes les persones. Home, això és una feina maca, la veritat és que s'ha d'agrair perquè si no, qui ho faria això? Qui ho podria mirar? Qui s'adonaria que aquestes coses són així? Que hi ha persones que tenim molt a prou, que podem parlar amb elles fàcilment.
Em fa una il·lusió especial veure que també està anomenada a una estatueta. Ara tu em diràs quina, perquè no ho veig aquí exactament, la Neus Vallús, per la plaga. Sí, millor als Goya parles, oi? Sí, sí, dels Goya. Sí.
Mira, sí senyora, sí, és veritat, ara ho he vist. Sí, sí, sí, que estava aquí escrit. Millor direcció novell. Vaja. Sí, sí, els vellus que diuen, les travesses, diuen que és una de les grans favorites dels Premis Gaudí, no?, amb les cinc nominacions que té per la plaga, inclosa millor pel·lícula, millor direcció, millor fotografia, ara sí que estic parlant de memòria, també. No, molt bé. Millor fotografia i no me'n recordo a les altres, però, vaja, que sonen les travesses com una de les apostes fortes de...
de l'any als Premis Gaudí, ja veurem, és una pel·lícula molt maca, no sé si l'has vist. És una pel·lícula increïble, sí que l'he vista i per mi és una de les pel·lícules de l'any passat, no catalanes, en absolut. La vaig trobar increïble, impressionant, que es pugui fer això amb una càmera, amb aquesta delicadesa, amb aquesta capacitat per aprofundir en un paisatge, en uns personatges, per relacionar-los entre si...
per fer-te riure, plorar, no sé, no sé, jo la de Bosch, no, vaig tenir ocasió també per parlar, suposo que tu també, amb la Neus Ballús, en conversa telefònica, i també vaig escriure amb el Facebook, ho vaig contactar també, i li vaig dir que, bueno, per mi havia resultat una veritable meravella. Una pel·lícula fins i tot li feia una miqueta de broma terapèutica. Jo, Anna, sincerament, em vaig relaxar tant veient aquella pel·lícula, no m'havia passat mai. Em vaig oblidar de tot, i vaig entrar ja en aquella història, i a més a més que tot és tan positiu,
que falten una mica, a veure, positiu, excepte les adversitats, diguéssim, climatològiques, no?, que no necessàriament estan, però la gent tot està amb tantes ganes d'ajudar, tantes ganes de col·laborar, que les coses vagin bé,
que jo penso que també el cinema ha d'anar per aquí, que de vegades estem veient els problemes que tenim i no ho sé, el cinema penso que també està molt bé que aporti maneres de fer, maneres de viure, que ens donin una miqueta de llum al dia a dia. Ho dic perquè també estic veient a Barcelona nit d'estiu, que també és una pel·lícula que passa el mateix, una pel·lícula prou positiva, tot i que té també llums i ombres,
Bé, el que t'estava dient, que la plaga em va entusiasmar, em va encantar. M'imagino que tu també, oi, pel que dius? Sí, sí, tot i que he de reconèixer que ara vaig veure amb una projecció que hi va haver un problema tècnic i no van sortir els subtítols. Ah, carai, i mira que hi ha idiomes en aquella pel·lícula. Sí, sí, va ser una cosa curiosa, però ara tindre l'oportunitat de tornar-la a veure amb això de les nominacions als Premis Gaudí. Tinc moltes ganes de veure la versió...
Completa, però fins i tot sense els subtítols em va semblar una pel·lícula molt humana i molt sincera, sobretot. Cada vegada es costa. Trobes molt cinema, molt impostat, que intenta construir-se pel que se suposa que ha de semblar. I aquesta pel·lícula la trobes com molt sincera, que és molt humana i molt sincera, que és el que és. I per això suposo que t'absorbeix tant, que et fa connectar tant amb els personatges que surten. I la manera d'explicar de la Neus Ballús és...
Això, sense re, no? Despullada, és una mirada despullada. I això sempre ajuda a connectar. Quan no hi ha dobles possibilitats d'interpretació, sinó que és la vida d'una persona que té els pros, els contres, els blancs, els negres, i que pot tenir una situació millor que la teva, pitjor que la teva, però és igual. Com t'ho mostren, amb aquesta sinceritat i amb aquesta humanitat, realment connectes amb les emocions humanes que viu aquella persona. I jo crec que és una mica...
això el que transmet la plaga en aquest sentit ara no me'n recordo com es diu aquesta dona gran així pràcticament plegada en si mateixa va morir una miqueta després sí, Maria és veritat però veritablement et glaça el cor de l'autenticitat, això que tu dius del gest que té, de la manera d'expressar-se de quan crida, que quan veus el trailer sembla que sigui la pel·lícula i algú m'ho havia dit és una història de terror
Dic, home, segons com ho miris, sí, no? Perquè el temps passa per tothom i, bueno, de vegades ens veiem veritablement això plegats, no? Anna, estic també parlant amb tu, que és que, bueno, m'has dit que no tenies pressa, quan vulguis anar a fer la teva feina m'ho dius, eh? Perquè aquí vaig fent i la veritat és que és una meravella. Jo ja que estem, en el moment que tu hagis...
Vaja, no sé els oients, no sé els que ens estan escoltant, jo penso que no, que és tota una helenada d'aire fresc la que ens estàs donant, a part de parlar de la revista, de Quinetos Cat, que d'aquí venia tot el començament de parlar amb tu i tota la idea de parlar amb tu, però després es pot parlar de cinema també i tantes coses que ja et preguntaria, ja abusant una miqueta de la teva paciència i del teu temps, doncs quines pel·lícules has vist últimament en el cinema que t'hagin agradat, catalanes o no catalanes?
tens alguna que diguis aquesta és la pel·lícula d'aquests dies que m'ha marcat si he de ser sincera durant el Nadal no he anat al cinema ja m'ho imaginava he de reconèixer que durant el Nadal no he pogut anar al cinema i l'última pel·lícula que vaig veure però aquí sí que ens sortim totalment del discurs que estàvem tenint va ser la segona part del Hobbit aquesta és l'última pel·lícula que he vist al cinema sí
T'agrada aquest tipus de cinema, també, Anna? A mi m'agrada molt aquest tipus de cinema i m'agrada molt la fantasia i, de fet, m'agrada molt Tolkien. Però El Hobbit no m'agrada gaire. No? I per què vas a veure-ho? No, perquè El Hobbit, el llibre, sí, però la versió del Peter Jackson, del Hobbit, no. Seria la meva resposta. Ja saps que la gent que va veure El Hobbit hi ha dos grups.
Els que estan a favor i els que estan en contra. Jo no estic en contra. Penso que està bé, però penso que s'ha equivocat fent una trilogia, que és una de les idees que pensa molta gent. I també suposo que l'ombra del Senyor dels Anells és massa llarga i sempre ho serà. Serà molt difícil que pugui arribar a les expectatives després del Senyor dels Anells.
A mi m'agrada, però em cansa una mica. Em cansa aquest plantejament primer de fer ja, per començar, la idea de fer una nissaga, de fer tres pel·lícules, que estàs com obligat a anar passant pel cinema. La veritat és que em costa molt seguir tant el que és el Harry Potter com aquest tipus de cinema que es va allargant i que és pràcticament com una sèrie.
Doncs de Harry Potter, per exemple, vaig veure la primera. Vaig dir, bueno, ja està bé, no em va desagradar, però tampoc no em crida l'atenció seguir veient. Del Senyor dels Anenys, sincerament, vaig veure la primera també, no he vist les altres. És que el llibre sí que el vaig llegir fa temps, em va agradar aquest univers de Tolkien, doncs penso que és una de les grans obres...
Aquí ens hem quedat sense Anna ja, està clar, i em sembla que de totes maneres havíem parlat ja prou amb ella i el seu mòbil ha dit, bueno, ja n'hi ha prou, ja n'hi ha prou que ja us heu passat prou del temps que té perquè, com ens ha explicat, doncs estava ella...
elaborant aquesta entrevista que havia realitzat a Santiago Lapeira, el president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i la volia penjar avui. Per tant, si no es penjava el telèfon, Anna no acabava l'entrevista i no podia tirar endavant amb el seu projecte.
ja ha estat bé que la cosa hagi anat així en qualsevol cas l'agraïm moltíssim em sembla que està trucant per una altra línia així que mirarem de fer una cosa posarem una miqueta de música de l'última pel·lícula dels Coins i ara mateix tornem a parlar ja veureu que maca aquesta música si és que se sent ara
If I had wings I'd know as dove I'd fly the river to the one I love
Oh, fare thee well, my honey Fare thee well I had a man strong and tall He moved his body like a cannonball Oh, fare thee well, my honey
Faire thee well I remember one evening When the pouring rain In my heart Was an aching pain Faire thee well
Bona nit.
Fins demà!
Life ain't worth living without the one you love Fare thee well, my honey Fare thee well Fare thee well, my honey Fare thee well
Doncs amb aquesta cançó tan magistralment interpretada, diria jo, per l'actor protagonista de l'última pel·lícula dels germans Coen, i que és la que dona començament a la pel·lícula. La pel·lícula es diu Inside Llewyn Davis, que és com una recreació de tot el que és la música country, la música folk als Estats Units,
La veritat és que els germans Cohen ja havien demostrat que aquesta música els agrada molt, perquè a Obrother, per exemple, havien fet tot un ventall de temes diferents i ens havien fet gaudir molt d'això, del procés de gravació d'una cançó. Doncs aquí, en aquesta pel·lícula, ja que entrem una mica, en què hem acomiadat d'aquesta manera tan sobtada a Anna Martínez, agraint-li tota l'estona que he estat aquí parlant de cinema, de la seva revista Kineto's Cat i de tantes coses, com heu pogut sentir...
Doncs entrem una mica al que és el comentari de pel·lícules i al reflex del que hi ha aquí a la biblioteca de Can Ginestar, també com a novetats del catàleg de DVDs i moltes coses més que us aniré explicant ara, que us aniré explicant jo concretament ara fins al final del programa, que queden uns 20 minutets o així.
Com us deia, aquesta pel·lícula dels germans Cohen reflecteix això, sobretot, el gust d'aquests germans per aquesta música. Les cançons que s'interpreten a la pel·lícula se senten senceres, és una de les coses que són més destacables, i sense ser una enorme pel·lícula,
no deixa bocabadat com altres històries seves, que ja estem acostumats a que no m'ho puguem tancar la boca en cap moment durant tot el metratge d'una pel·lícula, els Germans Coen, perquè són així d'esplèndids i de bons directors i guionistes.
Doncs amb aquesta pel·lícula el que veiem és això, és aquest homenatge, és aquestes ganes de parlar d'un tipus de música i d'un tipus de personatges i gairebé en algun moment et fa la impressió al final de la pel·lícula sobretot que tot està pensat per al final acabar dient doncs mireu tot això que us estem explicant
tot això sobre la música folk dona peu a que hi hagi en un moment determinat espurnes de geni com les d'aquest jovenet que està cantant aquesta pel·lícula jovenet que es diu Robert Dylan i que ens ve a donar la idea que tot el que ens ha explicat durant la pel·lícula era per parlar-nos d'això que hi ha una tradició i que aquesta tradició també s'ha de saber trencar i s'ha de saber fer també com en un moment determinat ho va fer aquest home el Bob Dylan
La veritat és que la pel·lícula es deixa veure molt bé i s'ha de veure amb aquest esperit, amb l'esperit de gaudir de la música i de deixar-nos portar per aquests ritmes i per aquestes melodies i per aquest sentit de l'humor, perquè en cap moment posa cap èmfasi en res especialment truculent, hi ha una escena que a mi em va molestar especialment,
però més que res està feta a propòsit, perquè et comprengui una mica i decideixi si el personatge tires endavant amb ell o no. Jo la veritat és que em va costar tirar endavant, és una qüestió amb un animalet que l'abandona per allà, no explico més detalls perquè em fa mal fins i tot pensar-ho, ho vaig passar malament amb aquesta escena, amb un cotxe, un gat que l'havia acompanyat durant alguna estona i mira, es va quedar allà amb el cotxe.
Bé, doncs com us deia, a part d'aquesta petita anècdota sobre, a propósito de Louis Davis, aquesta última pel·lícula, el Germán Schoen, que es va estrenar re, es va estrenar l'any i es va estrenar aquesta pel·lícula perquè el dia 1 va haver estrenes durant aquests dies, igual que el dia 25 també va haver estrenes, han estat uns dies d'estrena peculiars, els d'aquestes vacances, podríem dir, o aquestes festes d'hivern,
I el que us volia comentar també eren les pel·lícules que podeu anar a buscar, com sempre fem quan hi ha una novetat del catàleg de la biblioteca, comentem una mica aquí entre tots, avui us les comentaré jo, ja que els altres estan cadascun amb les seves feines i amb les seves coses.
doncs el que us deia hi ha moltíssimes pel·lícules a la biblioteca que es poden agafar i de tant en tant hi ha una adquisició de més DVDs i us informem aquí de quines són aquestes pel·lícules per si us havien passat en el cinema en el moment de la seva estrena doncs que aneu ràpidament a agafar-la abans que l'agafi algú que això va de pressa
Mireu, les novetats del Nadal, de fet, perquè aquesta informació ens va arribar just després que acabés la temporada d'aquí, de Cinema Sense Condicions, per tant, no vam tenir temps d'informar-vos, per tant, ho faig ara. S'ha estrenat, bueno, s'ha comprat aquí, la podeu trobar allà a la biblioteca, El Quarteto, aquella pel·lícula de la qual vam parlar, perquè l'havia vist, si no recordo malament, la Carme.
amb la Maggie Smith i dirigida per l'Asting Hoffman, l'única pel·lícula que com a director ha fet aquest home, un actor clàssic i mític i que sembla ser que és tota una delícia, una delícia per la part musical i per la part també del reflex que hi ha de la tercera edat, de la gent que ja ha arribat a una edat i de les il·lusions que poden agafar també amb el món de la música.
Una altra pel·lícula que també podeu anar corrent, agafar aquí a la biblioteca, Can Ginestà, que ara ja no es diu Can Ginestà, es diu Biblioteca de Joan Margarit des de fa temps, no sé ara per què estava repetint Can Ginestà, perquè estem aquí al costat i per això en sortia aquest nom, doncs és Amor, és tot el que necessites amb els actors, amb Pierce Brosnan,
i l'altre any Dirkholm que bé estarien dins d'aquesta línia de pel·lícules més o menys igual que el quarteto curiosament estan sortint moltes o no tan curiosament pel·lícules dedicades a les il·lusions de persones que ja han arribat a una edat avançada
suposo que és lògic dir perquè la població va creixent, va envellint i llavors és lògic que surtin pel·lícules dirigides a aquesta franja d'edats i si les pel·lícules es fan amb una suficient sensibilitat doncs la veritat és que són extrapolables a qualsevol edat i es deixen veure molt bé i no tenen per què estar dirigides només a aquest grup
Així que el quarteto i amor és tot el que necessites diguéssim que seria aquesta part de les pel·lícules que es poden veure, poden agafar aquí en préstec a la biblioteca Joan Margarit, en principi dirigida a aquest sector d'edat una miqueta avançada, però que ja dic, que és extrapolable a qualsevol altra edat. Tenim una altra que estaria basada en l'altre extrem de l'edat, que serien Els nens salvatges, una pel·lícula que encara no he pogut veure, quina ràbia,
Em fa perquè és d'una directora, la Patricia Ferreira, gallega, per més senyes, però que està treballant des de fa uns anys aquí a Catalunya, que la veritat és que sempre m'ha entusiasmat tot el que ha fet. Des de la pel·lícula Sé quién eres, una pel·lícula sobre una malaltia molt particular que fa que oblidis molt ràpidament el que t'ha passat fa un moment, doncs,
Pràcticament cada dia és de tornar a començar a recordar les coses, a conèixer la gent, doncs des d'aquella pel·lícula a totes les altres que ha anat fent, l'alquimista impaciente, per exemple, i tot el que fa aquesta dona, la veritat és que és amb una sensibilitat i amb una precisió també com a cineasta enorme. Per tant, Els nens salvatges, una de les pel·lícules que, mira, si pogués, aniria jo ara a agafar-la, però com que estic aquí fent el programa, i a part la biblioteca ja haurà trencat,
m'imagino a dos quarts, doncs llavors no pot ser. Una altra pel·lícula interessant, força interessant, Una pistola en cada mano, del Sesgai, una pel·lícula que ja es va estrenar i que es va parlar moltíssim perquè té aquest repartiment d'actors coral tan extens, tan gran, i que va ser una aposta molt forta d'una productora, de dissona Passola,
que va dir, doncs, aquesta... No, perdoneu, és una passola? No, ara ho estic dient malament. La productora d'Una pistola en cada mano, que és una coneguda, de fet, del nostre amic, company Joan Morros, doncs ara us ho diré, perquè això és tan fàcil com buscar-ho en internet.
productora d'una pistola en cada mà, no? I no, no, no, era la persona que ara la tenien al cap perquè és la, bueno, la productora més coneguda últimament per pel·lícules com Panegra, etcètera, però...
Però no, no, és un altre nom, que és llàstima que no estigui aquí el Joan perquè diria sí, home, si és la meva amiga, tal. Però bueno, ho busquem en un moment i no trobo el nom de la... Marta Esteban, això mateix. La Marta Esteban és la productora que va decidir
Precisament això, va dir, oh no, jo el que vull és tenir un repartiment important, llavors tota la pel·lícula va ser rodada amb més temps del que és habitual dintre del que són les produccions d'un cert pressupost, com les que es fan a Catalunya o d'altres llocs de l'estat espanyol, i que té un repartiment començat per Javier Càmera, Candela Peña, Ricardo Darín, etcètera, etcètera, etcètera,
que van protagonitzant diferents petits espais i que en un moment determinat totes aquestes històries s'ajunten amb una de sola, amb una cohesió, amb una unió que tampoc no és el més important. I la veritat és que a mi potser va ser el que menys em va agradar. No té un interès especialment gran en el moment en què es troben, en una festa, etc. Però la resta de les pel·lícules, les històries particulars, la veritat és que són molt interessants, les actuacions són molt competents, són actors boníssims.
Per tant, doncs val força la pena veure-la i, per tant, una altra bona recomanació d'aquí de Cinema Sense Condicions a Ràdio Desver, el primer programa de l'any, aquí amb aquest programa en què hem parlat amb Anna Martínez, perdó, de Quinetos Cat.
I ara estem recomanant pel·lícules de la biblioteca d'aquí, la que tenim al costat de Can Ginestà, es deia abans, ara es diu Joan Margarit. Doncs tenim també Los Miserables, aquesta gran producció dirigida pel Tom Hooper sobre el musical ja clàssic amb el Hugh Hammond, el Russell Crowe, l'Anne Hathaway, del que es va parlar tant, del que es va parlar moltíssim i jo no sé què recomanar-vos d'aquesta pel·lícula. Ja la vaig anar a veure...
Una mica mig per obligació. No m'ho vaig passar malament, però tampoc em va entusiasmar. Jo diria que has de tenir moltes ganes de veure una pel·lícula musical molt espectacular.
i de deixar-te portar per les cançons, perquè és una pel·lícula pràcticament... Sembla ser que hi ha dues versions, és una cosa que em crida l'atenció. Hi ha una versió purament cantada, en la qual pràcticament no es parla, tothom quan ha de dir alguna cosa ho fa cantant, que és la que en principi es va estrenar comercialment, jo la vaig anar a veure d'aquesta manera, i hi ha una altra que sembla ser que no és així. El que no entenc molt bé és com poden fer-ho pel tema del doblatge, diguéssim, dels actors.
perquè les dues versions, en principi, la imatge és la mateixa, llavors no ho acabo d'entendre molt bé. Però bé, aquí està el dubte i la qüestió que alguna persona m'ha comentat, que era una circumstància que es dona, aquesta doble versió de Los Miserables, també és una pel·lícula que teniu aquí. Elefante Blanco, una pel·lícula impossible d'evitar, Ricardo Daring, que ja hem parlat que abans també sortia una pistola en cada mano,
dirigida pel Pablo Trapero, dels directors interessants també, que estan fent un cinema argentina, doncs, veritablement profund, i en aquest cas, doncs, es tracta d'aquesta pel·lícula Elefante Blanco, de la qual no tinc massa dades més, ara no recordo molt bé de què tracta, però que en qualsevol cas la tenim aquí per poder veure-la. Tenim també Amor, aquesta sí que em sona, sí que l'hem parlat aquí, sí que l'hem vista, el Miguel Janeque,
una per mi enorme pel·lícula, gràcies a aquesta pel·lícula m'he reconciliat amb un director que de sempre ha estat de la meva predilecció però que en un moment determinat se li va ocórrer fer la cinta blanca i si heu sentit alguna vegada aquí les discussions que hi ha hagut sobre aquest tema doncs la meva posició és que la cinta blanca és una pel·lícula excessivament acadèmica on Haneke el que va voler va ser lluir-se
I això no em va caure especialment bé. Ves quina cosa, haver de valorar així com a espectador a un director d'aquesta categoria i que també és veritat que hi ha molta gent que el detesta, el detesta per la seva manera de fer cinema i considera que no té mèrit el que fa.
Jo sóc dels que creu que sí, que tot el contrari. És un director amb moltíssima profunditat. Les històries són bestials i la manera de portar-les a la pantalla són d'una enorme categoria. I aquesta pel·lícula, Amor, és de les grans pel·lícules seves, perquè amb una quotidianitat, amb una... Diguéssim que res del que podíem haver trobat en pel·lícules com La Pianista, per exemple, que és una història molt extrema. Aquí es tracta simplement d'una dona...
gran, que té un problema de salut en un moment determinat, té un ictus, això passa al començament de la pel·lícula, i a partir d'aquí, doncs, és tota la cura que el marit, fantàstic Jean-Louis Tritinyan, que no sé quant de temps feia, que no apareixia en cap pel·lícula, ella és la Manuel Riba, doncs, tots dos fan una, bueno, allò que es diu de vegades, una lliçó interpretativa, un duel interpretatiu veritablement impressionant.
Jo és una de les grandíssimes pel·lícules, igual que abans parlava amb Anna Martínez de la plaga, doncs ha mort també, és una de les grans pel·lícules, ja no sé si de la temporada anterior, de la passada o l'anterior, ara no ho recordo perquè ja fa un temps que la van comentar.
Una altra pel·lícula també que s'ha estrenat fa temps i que la podem agafar aquí a la biblioteca és La noche más oscura, una pel·lícula dirigida per Catherine Bigelow, aquesta pel·lícula que en anglès és Dark Thirty, La noche más oscura, deixem-ho així.
i és sobretot jo diria que destaca a part de per estar protagonitzada per la Jessica Chastain que també és una trigo la veritat és que està en produccions molt interessants últimament recordeu l'Arba de la vida per exemple o també es va poder veure en una d'aquelles grans pel·lícules que sempre destaquem aquí jo personalment com una de les grans pel·lícules de fa dues temporades que és Take Shelter la Jessica Chastain
doncs sobretot jo destacaria pel fet que està dirigida per una directora també, una gran directora, que és la Catherine Bigelow, que ens ha donat ja mostres de la seva capacitat per fer un cinema des d'un punt de vista no necessàriament femení, sinó simplement com a una gran directora, com una persona que sap aprofundir molt en les històries,
que no es queda, per tant, no es queda en la superfície i que, bé, és una mesura, és una mesura important per donar-nos a entendre que no només estem massa acostumats, diria jo, que són els homes els que dirigen pel·lícules. En canvi, ella va competir fins i tot en produccions molt importants i va guanyar premis com alguns Òscars, per tant, és una directora, la veritat, és que hi ha molt de mèrit.
I tenim també, com a última pel·lícula d'estrena, li estic dient jo tota l'estona, de possible adquisició, més aviat préstec aquí a la biblioteca, Anna Karenina. Que jo no he vist, la veritat, la pel·lícula. Tothom destaca que és una adaptació molt correcta. Tothom no. Hi ha persones que consideren que és més artificiosa.
I les persones que l'havíem vist aquí, sobretot que eren Carme i Joan, si no recordo malament, destacaven que la part plàstica era molt interessant. La manera com està enrodada, com està la fe de la transició entre la manera com...
es porta a terme l'obra, l'Anna Canerina, i com es van superposant els diferents escenaris i com tot plegat et crea una sensació d'irrealitat i al mateix temps et permet aprofundir en la història, doncs això és força impactant. I les úniques crítiques que hi havia és que potser l'adaptació i potser la mateixa actriu, la Keira Knightley, doncs no donava el pes en l'actuació. Hi ha opinions per tot, com sempre. La crítica cinematogràfica
Així que una mica cadascú s'ha de quedar amb el que més li convingui i ha d'atrevir-se a veure la pel·lícula per després poder opinar d'ella. Això és el que tenim aquí a la biblioteca Joan Margarit com a novetat, però sí que us vull comentar un altre detall, un altre aspecte molt interessant i és que també ens van fer arribar de la biblioteca
una guia de cinema asiàtic que la veritat és que, vaja, és impressionant per la quantitat de detalls, de relats diferents, d'històries que podem tenir aquí a disposició de diferents països i per l'esforç que s'ha fet des de la biblioteca per catalogar-ho tot això, per països i per directors.
Amb la curiositat que nosaltres, com segurament sabeu, aquesta temporada hem assimilat, tenim com a part dels col·laboradors de l'emissora, el Joan Segué, que és un químic però un aficionat al cinema molt gran i expert en cinema asiàtic. I el Joan Segué ha mirat de fer també una aportació a aquesta llista
I llavors a la biblioteca ens han dit que miraran de tenir en compte les aportacions que ha fet el Joan per adquirir algunes d'aquelles pel·lícules per poder completar aquest catàleg tan interessant. Mireu així llegint i comentant una miqueta per sobre ràpidament el que a la biblioteca podeu trobar de cinema asiàtic, catalogat per països i per directors. Tenim pel·lícules de Corea del Sud, un dels països fonamentals
si només fos ja pel Quinquiduc, que és d'allà, doncs ja podíem dir que la cosa promet. Del Quinquiduc podeu agafar a la biblioteca El Arco, Primavera, Veran, Otoño, Invierno, i Primavera, així es diu, tot això és el títol, i Hierro 3, com a novetat, una meravella de pel·lícula de la qual hem parlat aquí moltíssimes vegades. Teniu Balzac i la joven costolera xina, una pel·lícula de gran sensibilitat que vaig poder veure en el cinema fa ja tres temporades, diria jo, de Lee Shandong,
i tenim una vida nova del Winnie Leconte. De Taiwan tenim, fixeu-vos, Ang Lee. Ang Lee, que no estic jo del tot segur que sigui de Taiwan, però bé, ho hauríem d'acabar de confirmar. En qualsevol cas d'Ang Lee, un grandíssim director també, teniu La vida de Pi, El banquete de boda, De Ceo Peligro i Tigre de dragón. Quatre pel·lícules que donen un ventall prou ampli dels registres d'aquest director de grandíssima sensibilitat de la Xina.
La Xina és del lloc on va parlar el Joan Seguer quan va venir aquí a comentar-nos i ens va donar un ventall molt ampli de possibilitats. Aquí podeu trobar també un grapat de pel·lícules. Pràcticament se'ns està acabant el temps, per tant no ens dona temps a comentar-les totes. L'únic que heu de fer és agafar...
caminar fins aquí fins a la biblioteca i demanar demanar el catàleg allà us ho deixaran i podreu escollir mireu també teniu Nader i Simin que si encara no l'heu vista és una grandíssima pel·lícula iraniana la veritat és que una de les grans pel·lícules de fa un parell de temporades teniu pel·lícules de l'Abas Kiarostami de Jafar Panahi per exemple teniu el Globo Blanco moltíssim després passaríem al Japó fantàstic
La veritat és que és una meravella tota l'oferta que tenen les biblioteques en general i la biblioteca Joan Margarit en particular. Queden moltíssimes coses més que parlar, hi ha moltes més pel·lícules, però sabeu que el repàs del cinema d'aquest Nadal el deixarem per la setmana vinent, que a la mateixa hora que avui, a les 8 del vespre,
Doncs estarem aquí amb tots vosaltres i ja amb l'equip al complet, pràcticament. Tindrem a Carme Nabot, tindrem a Joan Morros, tindrem a Jaume Abidal, Andreu no estarà i els altres col·laboradors tampoc, però farem això, farem el repàs de totes les pel·lícules que hem anat veient aquests dies de festes i que no són poques. Us les comentarem i a veure si us animem a anar a veure alguna d'elles.
Nosaltres, jo, en aquest cas, m'acomiado de tots vosaltres en aquest programa, en aquest primer Cinema Sense Condicions de l'any 2014, recordant-vos, com sempre faig, que podeu tornar a sentir aquest programa igual que tots els de la temporada i els de la temporada passada i els de l'anterior a cinemacensecondicions.blospot.com Així que, sense res més, ho deixem amb aquesta preciosa sintonia. Fins la setmana vinent. A reveure.
. . . .
. . . .