Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
cinema sense condicions.
No, no, no.
Bona tarda, un dimarts més som aquí a cinema sense condicions, la ràdio del cinema o el programa de cinema de Sant Just d'Esvern, el programa d'aquesta emissora dedicats avui amb la presència d'una convidada, la Lara,
Bona tarda. En Jaume acaba d'entrar i d'aquí una estona arribarà la Carme, que m'ha dit que arribaria una mica més tard, que tenia uns problemes d'infants. I atenció Joan, que a mi no em presentes, però no importa. I a tu, i a més a més, de presentar el francès, ara el francès intentarà posar-se d'acord amb la Cocó, intentarà posar en contacte. Ja estem d'acord. Ja la tenim aquí. I per això estem sentint precisament aquesta música de Joseph Van Bissem en Skjul, el gust de la sang, de Taste of Blood. Buenas tardes Cocó.
No tan guapos como tú, pero bueno, vamos haciendo, ¿eh? Bueno, echándote de menos, ¿eh?, trobant a saltar. Claro, tienes que venir aquí al estudio. Me quedé mucho tiempo en París. Bueno, lo positivo es que vi muchas pelis en 15 días y precisamente esta de Tim Jarmusch, que es una maravilla, y que saldré aquí el 13 de junio y que, por favor,
Jo de Gingermus no em perdo res. I si la recomanes tu encara menys. Què passa amb aquesta pel·lícula? Per què és tan especial? Only Lovers Left Alive.
Es un punto de vista de Jarmusch sobre la eterna historia de los vampiros, o sea, de una historia de amor eterna, porque son dos vampiros que se llaman Adán y Eva. No es casualidad tampoco.
que va estil de Swinton, que està meravellosa, i, com sempre, i... i Tom E. Duskin, que és l'amant, és l'amant etern, que és siglos que estan junts. Ell viu a Detroit, a Estats Units, aquesta ciutat que és un desert, ja no hi ha res, és una ciutat abandonada, a Estats Units. I ella viu a Tangier, a Marruecos, no sé com es diu en castellà, Tangier,
Quina ciutat? Tanger. I la pel·lícula és una visió molt peculiar dels empires, dos empires moderns, però que siguen molt aristocràtics, molt underground, molt cultus,
Sí, viuen en un mundo que no les corresponde. Y la única persona que corresponde a nuestro mundo es la hermana menor de... la joven hermana de Eva, de Tilda Swinton, que ella es una vampira muy moderna, muy adaptada a nuestro mundo, y que ella viene a romper algo dentro de la pareja, pero no puedo decir más, pero... Y lo bueno de la película...
És una pel·lícula, per mi, d'atmòsfera. És una pel·lícula d'atmòsfera. No cal buscar un gran guió, no cal buscar... És una pel·lícula d'atmòsfera, on també apareix el gran, gran actor John Hurt. Sí, fantàstic. Sí, sí, meravellós. Que està meravellós, que té un paper molt interessant. Què puc dir més? És la banda original, la banda sonora, la més bona?
És preciós. La presentaren en Cannes, no? Sí, la presentaren en Cannes l'any passat. Imagina't.
Ha quedat recomanat, deixes amb la mel i amb la sang els llavis amb ganes de més i espera perquè hem fet aquesta introducció i encara hem de parlar més coses amb tu, però deixem que Joan faci la seva presentació de sempre, allò que li agrada dir a ell.
Teníem moltes ganes de sentir-te i ha estat una manera molt maca. Nosaltres volem que ens expliquis tot això que has vist a París perquè sabíem que no podies venir avui a l'estudi i oferíem via telefònica però volem que ens segueixis explicant tot el que has vist a París.
Però aquest programa tindrà com més o menys sempre una primera part que seria tu, és a dir, explicar-te, que ens expliquis a més a més del que hem vist nosaltres, per exemple, veig que el Jaume ha vist Hermosa Juventud, el pel·lícula del Juan Rosales, tu també, doncs ja podem començar a parlar d'aquesta pel·lícula. Jo també, jo també. Els tres podem parlar d'això. Tu l'has vist? Jo no l'he vist, no l'he vist. Ah, no, que estaves traduint, d'acord. Jo no l'he vist.
En una segona part, la Carme que arribarà d'aquí una estona ens presentaria un personatge, un actor brillantíssim dels clàssics, que és el Burlan Caster, que doncs ella s'estima molt perquè és molt bo. I jo, a l'última part, intentaria parlar una mica d'una pel·lícula que he revist en aquests moments, la vaig veure als anys 60, perquè és una pel·lícula de mi als anys 60, del Richard Bruce, que es diu El Fuego de la Palabra,
I és una pel·lícula que confesso que m'ha tornat a enganxar i de la qual doncs puc dir moltes coses i que recomanaria si la gent no l'ha vist que la vegi perquè és una extraordinària pel·lícula. Aquesta pel·lícula no es dirà El Mergantri? Es diu El Mergantri amb la versió original en anglès perquè està basada en una novel·la del Sinker Lewis que es diu El Mergantri i el que passa és que després quan la van doblant aquí no sé per quin motiu li van canviar el títol en castellà.
En anglès és el Mergantri, com l'hi van donar a l'Òscar. L'únic Òscar que té és per aquesta pel·lícula i penso que s'ho mereix. La pel·lícula té 54 anys i les coses han canviat.
Però en el fons, si intentem entendre el que l'aplicació ens indica, ens sugereix o ens explica, serà l'última part del programa en què farem això. Penso que segueix sent molt vigent i molt activa. Però mira, ja tenim la música preparada. Exacte. El Kerrin és una música bastant nominada, l'Òscar també, aquesta música, i per tant una cosa molt extraordinària, molt interessant. Doncs la deixem aquí, la deixem aquí una mica assornant. Tornem en tot cas a la Cocó. Exacte. Que t'expliqui què has vist a París a més a més d'aquest alginx llarmuix. Què més has vist, Cocó?
Hay una película americana muy así, este tipo de películas sobre la vida real, que se llama Steps of Grace, que es de Destiny Daniel Cretton, y que está muy bien, es sobre una escuela para niños sin dificultad, niños traviesos,
Conflictius. Conflictius, sí, sí. Y nos damos cuenta viendo la peli que también los educadores, o no sé cómo se dicen, los que... Sí, sí, los profesores. També son conflictius. Que también ellos tienen problemas muy graves, personales y todo. Y es una película muy, muy recomendable, no sé si saldrá aquí, espero que sí, se llama States of Grace. Estados de Gràcia. De Gràcia, d'acord.
Sí, sí, un actor francès.
És la seva primera incursió en la direcció. Es diu La Chambre Bleue. Està basada en una novel·la del Cimenot.
La novel·la és molt impressionant. Jo recordo que és una novel·la de la Cimeon. No n'he llegit moltes perquè no és l'època que em va agradar molt. Era una novel·la impressionant, d'aquelles que destacava... i no era de l'inspector seu, sinó que era una novel·la clàssica, però molt bona. Sí, pues la voy a leer, la voy a leer. Yo no la he leído, pero viendo la película me dio muchas ganas de leerla. I com a director, què tal la Masvidic?
que era sobre un equipo de teatro de Burelès, con chicas muy así de teatro Burelès, que era fantástica, con muchas luces, muchos trajes de colores, muchas estrellas, mucha noche, vida nocturna y todo. Y esto es todo lo contrario, es un alcimenón, es muy al estilo de Chabrol, es una película sobre un adulto serio, una pareja de...
La primera escena vemos que están los dos en la habitación azul, que se encuentran los dos en secreto a escondidos porque están los dos casados. Y el plano siguiente, él está con las esposas delante de un policía y le hacen preguntas, está acusado, lo veremos más tarde.
Los dos, el marido y la mujer de los amantes han muerto. Ah, i són acusats, ells dos, de homicidi. Sí, sí, los dos están acusados. Y lo que es peculiar es que la chica que hace de amante de Matià Malric, que también es el actor principal de Matià Malric, és Stephanie Cleo, que és la mujer en la vida real de Matià Malric, i que està molt bé, molt bona actriz, i la pel·lícula l'ha posat en escena
Tot queda a casa, llavors. Res a veure amb l'Eixambert, llavors, aquesta pel·lícula. Que és la pel·lícula del Truffaut, res a veure. I què més, perquè també has vist una altra pel·lícula, aquesta vegada, amb la Catherine Deneuve. Ah, la Catherine.
No sé a qué punto de vista tenéis, qué visión tenéis de 89, pero en Francia todos la veíamos como la actriz, muy de papier glacé, muy intocable, así muy... Pues ahora ya no es así, hace varias películas últimamente donde es muy natural, más cercana a la vida real. Sí, fins i tot una mica de comèdia en algun moment. Sí, sí, incluso comédias, es verdad.
Abans de continuar, ens expliquis una miqueta això d'aquesta pel·lícula de Dans le coeur. Acaba d'entrar el Jaume, saludem per tant el Jaume. El Jaume ja el tenim fa estona aquí, però no el deixem parlar massa. I la Carme també ha arribat. Això de no deixar es pot fer?
Sí, perquè ja puc tallar el micròfon, com de fet havia fet sense voler, que consti que no ho havia fet amb tota voluntat. No ho he fet mai. I què tal la pel·lícula amb la Catherine Deneu? De qui és i de què va? La cura és de Pierre Salvadori, que és un pel·lícula amb el Guillaume de Bardieu. A mi m'agrada molt el cine de Pierre Salvadori. És un bon director, no és un gran, però per mi és un bon director que fa pel·lícules molt...
intimistas y muy sobre la vida del día a día. Y esta es sobre un encuentro muy extraordinario entre un músico que acaba de cumplir 40 y que lo deja todo, deja toda su vida y está buscando trabajo y encuentra con Sergi.
donde hay estos edificios de París que están dentro de un patio. Hay un patio interior y hay dos otros edificios. Y ella, Catrine Deneuve, es una anciana que está a punto de volverse loquita y hay una amistad increíble entre estos dos que están perdidos, completamente perdidos. Y yo pensaba que era una comedia para reírse de verdad
I quasi lloraste, no? O què? Quasi és molt conmovedora, molt conmovedora. Hi ha un actor francès que en França és bastant famós precisament per ser un còmico, i que té aquí un paper que és tot el contrari. Se n'anava Gustave Kervern, i és un bon actor. Jo el vaig descobrir en aquesta pel·li. Em pensava que només era capaç de fer-nos riure, però en aquesta pel·li és molt...
Es un papel muy grave, bastante serio que tiene. Ens encanta les teves recomanacions. A més, no s'ha estrenat cap d'elles aquí. Estarem pendents de quan arribin. No sé si tens alguna coseta més a explicar-nos. Suposo que sí, però clar. He visto, pero como ya, a Titiana ya habló de la peli, pero la Cronenberg, no sé lo que dijo.
Dijo que era una gran pel·lícula, molt crítica, amb el sistema, bueno, de famosos, diguéssim, d'allà dels Estats Units i tot el món de Hollywood, que se'l carrega força, i va parlar força bé de, bueno, d'un... A ti también te gustó? A mí, a mí me gustó mucho. No es el Hohenberg completamente extra falario, extra vagante... Ya, ya conocemos, sí. Sí, pero hace ya desde como...
Crec que és la tercera pel·lícula molt tranquil·la.
Ah, mira, també vol sortir per la ràdio. Ah, que maco, que maco. Sí, no, jo deia que és la quarta, perquè va fer dues, allò de la violència i després l'altra que van ser com un... No me'n recordo ara com es diuen, em sap greu. I després va fer aquesta que parlaves del junk i aquesta seria la quarta no tan transgressora com les que havia fet anteriorment. Més clàssiques.
Oh, m'encanta aquest actriu. M'encanta. Molt versatil, molt versatil. Sí, sí. És vital.
Subratllat queda, Cocó, i nosaltres quedem aquí amb ganes de veure't. D'aquí a 15 dies, perquè la setmana que ve ve la titiana i tu vindràs l'altre. Si ve la titiana tu no pots venir, ja ho sap. Us heu convidat vosaltres. L'últim dia sí, no Joan? L'últim dia vindrem tots. L'últim dia deixem que vinguin les dues. Llavors ens veurem aquí i si podem, ens posem a sopar. Molt bé. Un abrazo.
Nosotros también. El plaer és nostre. Fins la propera, que vagi molt bé. A mi em sembla molt interessant que el Jaume es comenci a parlar una mica d'aquesta pel·lícula de Mosa Juventud de Rosales, perquè no l'he vista. Jo sí, però ells l'han vista. Parleu, parleu. I vosaltres què dieu? El Jaume, vull sentir què li sembla, perquè jo era primer, ja vaig parlar davant d'ell en un altre espai, i ara m'agradaria saber... Ara escoltarem el Jaume a veure què ens diu.
A mi em va sobtar que tu t'agradés tant. Em va sobtar molt. A mi com m'agrada un director. És diferent de les altres.
És una mica apassionant, no? Vull dir, amb les persones que li agraven. Vull dir, em manca una certa... D'un cert rigor. No tinc rigor. No és això, sinó que és distància. Ja ho sap, ja ho sap què és això. Llavors, la veritat és que La hermosa joventut és una pel·lícula, com tu dius, que és molt interessant,
però que crec que té unes constants, o defensa, o aparentment defensa, o si més no, jo les vaig interpretar així, que també compta. Que la veritat a mi em van deixar com fora de joc. Perquè, no sé, donaré un exemple. Jo, per exemple, fa una persona que conec
que té dificultats en el món del treball actualment, i ell em va dir què podria fer, i jo li aconsellava que bé, en el temps que estem, penso que defensàvem, o més ben dit, ja portem uns temps bastant llargs que hem de defensar els llocs de treball i que ho hem de fer d'una manera correcta i que hi hagi que ho sap fer molt bé. Llavors jo apuntava cap als sindicats, com una forma de defensa podria ser una altra. I a canvi aquí no.
A la pel·lícula estàs parlant. A la pel·lícula no, ni apareixen. La temàtica és que estem en el món actual, la turta és molt alt. On passa això? Passa entre gent jove em sembla.
A Barcelona? Sí, en un moment determinat vaig veure Vilanova. Estem a prop. És gran ciutat. Sí, em roda amb productores d'aquí des de fa un temps. És madrileny, em sembla, però treballa per aquí.
Com deia, estem en aquesta situació de poques oportunitats i sobretot, això sí que ho vaig trobar interessant, amb persones que no tenen una formació massa alta, que lògicament això també pesa.
I llavors l'alternativa que jo esmentava és una altra molt diferent. Hi ha persones que no saben ni què és un sindicat. T'ho dic així, de cru i de dur, perquè són persones que únicament han viscut el botelló, els nits de farra, de festa... Però sí que saben allà on van a parar.
Intenten situar-se una mica, però la sortida que tenen és completament fora de lloc. El que s'ocorreria per guanyar diners és gravar una pel·lícula pornòmata. No és una pel·lícula pornòmata. Són unes escenes que són gravades per una persona i els hi paguen per...
I llavors pensen que això guanyaran molts diners? No, tampoc. Ho fan una vegada i pensen a veure què tal, ho podien continuar fent o no, però es dona la circumstància que una miqueta després de fer-ho, tu que t'agrades saber una miqueta l'argument, Carme... Per situar-me. No cal que m'expliquis com acaba. De seguida no. A més a més no s'ha d'explicar, en aquest cas, però tampoc no.
No, la veritat és que és contundent, al final tot s'ha de dir, és desesperançador una mica. I llavors el que li passa a la parella és que de seguida descobrim que han fet això, de gravar aquestes escenes amb una persona que els dona instruccions, els pregunta per la seva vida sexual i això com per...
per fer-lo sentir còmode, doncs de seguida descobrim que la noia s'ha quedat embarassada. No en aquella escena, sinó que en algun altre moment anterior, i a partir d'aquí tot canvia molt. És una pel·lícula que jo diria que és absolutament moderna. És a dir, no es pot fer una pel·lícula més ficada amb la realitat actual que aquesta. Això està clar, és evident. Si veiem a les persones com es comuniquen ara mateix, es comuniquen així. Sí que es pot dir diferent.
Es pot fer una pel·lícula diferent mostrant la realitat que vivim. Això també ho hem de deixar clar, que és bona i que està molt ben feta i que és moderníssima, no hi ha cap mena de dubte. Estaria amb les antípodes del que fan els germans d'Arden. Potser amb això estaríem d'acord.
Els germans d'Arden donen tota una visió, més aviat també desesperançada al món laboral, però molt passional. En canvi, el Rosales, tot i que s'apropa una mica als personatges i s'identifica amb ells, però manté la distància. El Rosales sempre manté una distància i fa que les seves pel·lícules siguin com una radiografia, com anar tallant amb un bisturí i anar ensenyant-te sola. Sí, sí, sí. Vull dir, com si fos un...
Un entropòleg, un cronista del que està passant. Fins i tot aquella escena que em va semblar molt novetosa. No sé si molt valuosa, però molt novetosa d'estar veient bona part del que ens explica la pel·lícula, ens ho explica en uns tres minuts o així, en la qual el que surt a la pantalla és la pantalla precisament.
El que surt a la pantalla projectada del cinema és una pantalla de mòbil on anem veient les 300-400 fotografies que s'han fet en el període d'uns mesos.
Potser sí o no. A veure, tornem-hi a provar. És que no sé si tens aquest micròfon connectat. Prova l'altre, sí. Ara sí, això t'ha agradat això de la pantalla de mòbil. Per aquí jo a la Lara li volia preguntar precisament sobre aquesta pel·lícula, sobre el que comentaven dues coses. Lara és una dona molt jove, està estudiant l'últim curs de periodisme,
Has fet cosetes per televisió, t'estàs buscant una mica la vida, no? En el món laboral ara mateix, has fet coses d'això que deia de televisió, volies també provar la ràdio... Sí, perquè no havia provat la ràdio i a sobre, com que aquí parlem de cinema... Llavors, com veus el món laboral, com veus el tema? No, no pateixis, ja vaig regulant una mica per aquí. Tu l'has vista, aquesta pel·lícula? No, aquesta no l'he vista i per això també m'interessava l'argument, perquè m'ha semblat curiós això que heu dit de...
de que surt amb un mòbil, una pantalla de mòbil, i van sortir en futur. I mentre surten les fotografies, van entrant missatges de WhatsApp, per suposat, continuament. És tal com es comunica la gent ara, i a més a més, jo encara no m'ho havia vist en cap pel·lícula, el fet que ells dos, quan estan un al costat de l'altre, com fent vida
Podem dir d'amics, de parella, doncs estan cadascú mirant el seu mòbil i mirant els whatsapps, contestant els missatges tal i com jo veig a la gent que es comunica ara. Sí, sí, és una altra generació. Jo m'adono que això ha canviat molt. Nosaltres a la nostra generació tenim una manera de treballar.
i la gent jove treballa d'una altra manera. A vegades ens ho hem de replantejar perquè potser hi ha un grup d'amics i estan tots mirant el mòbil i dius per què quedem. Us esteu adonant d'això potser una mica o aneu veient? Sí, sí, jo m'adono. Hi ha gent que és el problema que no s'adona, llavors s'ho haurien de replantejar.
per això no quedis i llavors jo crec que la societat s'està fent més individual perquè realment estem en grup però no estem fent res. I aquest tema que parlàvem del món laboral, dintre del cinema el que tu has vist i dintre de la realitat, com ho veus? Perquè tu has fet això que dèiem, coses en televisió, com ho veieu també o com ho veus tu particularment? Com pot una persona en una situació tan complicada com hi ha ara mirar d'inserir-se, de col·lar-se d'alguna manera en el món laboral?
Hi ha altres maneres. Jo n'hi he posat una. La pel·lícula n'es posa una, però clar. No, n'hi ha altres. El que passa és que suposo que si algú està en un moment de desesperació i ara amb la crisi i l'atur, doncs acabes fent... Bueno, suposo que coses que ni t'has replantejat, però bueno, la cosa és anar a trobar feina, tenir esperança i...
Jo recomano veure aquesta pel·lícula. Hi ha una que el Joan Fano gairebé va comentar perquè l'havia recomanat jo, que és Nubes pasajeras, que tracta un tema similar al Kaurismaki. A mi em va sorprendre i em va agradar molt. És una pel·lícula nòrdica, més nòrdica que la d'aquí. Però no tan freda com el que fa el Rosales.
Sembla del cercle poloelàrtic directament. No, diu que no. Estic d'acord que sigui fred. El Rosal és tot el contrari. La veurem i seguirem. És una possible pel·lícula del mes, si voleu. Es va fent tard. Es passaria el Burlan Caster perquè si no tindrem temps d'acabar el programa.
Últimament ens passa. Ja no podem acabar. Vinga, anem pel Burt Lancaster. Burt Lancaster. No? S'hauria dit Burt Lancaster. Com vulgueu. Podem dir el que vulgueu. És igual. Ell de fet no es deia ni Burt Lancaster. Com es deia? Ho tens aquí la dada? No me'n recordo. Així que es deia Barton Stephen Lancaster.
Jo sé que hi havia algun canvi perquè va eliminar una part del seu nom. El Bart encara és un trosset. Estic fent no Milán Casterci, és una barreja. És d'origen irlandès, això no ho sabia, és de Belfast, la família, i que arriba als Estats Units al final del segle XIX.
perquè ell és del 13 i mor al 94. Per tant, ja és un clàssic del cinema. És un clàssic amb molts aspectes, perquè ha treballat amb els directors amb els clàssics, i perquè ell mateix és un tipus d'actor
El seu pare treballava a Correus i eren cinc o sis germans a Harlem. Era un tipus de personatge i un tipus de fill i de nano que va viure al carrer, bàsicament. Sobretot en aquesta època, que ja era bastant comú en aquest tipus de barris.
és un actor que és bastant específic de comença perquè és guapo i perquè... Atlètic. Atlètic, perquè la Corobàcia li és... perquè ell és esportista de natural i tot això ho té de manera natural
i es transforma finalment en un gran actor, que no és segur que això pugui passar, però amb el Barla Castell sí que passa. És un actor que s'enganxa bé a la càmera, és bo a la càmera i té molts recursos.
físics, de tota mena. És molt versat, exacte. Però finalment és un gran actor. I s'adapten els personatges que li toca interpretar. Ha fet moltíssimes pel·lícules.
Llavors, com que després parlarem d'una de les seves pel·lícules que hem triat, ell és un actor que ha treballat amb clàssics com Stanley Kramer, amb el... Jo he triat unes quantes pel·lícules, com que aquestes s'hi consideren, amb Mios Conti, Alberto Luci, europeus i americans. Ell comença amb els americans, perquè clar, ell és americà,
ell, fortuitament, arriba a fer cine perquè primer intenta fer teatre, el contracten per fer teatre a Euròdega i no se'n surt i després el contracten per fer una pel·lícula amb l'Ava Gardner i allavons allà encaixa bé a la pantalla
de killers, en anglès. És això el que el fa saltar al cinema. Curiosament aquest killers, forajidos,
està escrit, sense que consti'n els títols de crèdit, pel mateix que el dirigirà, pel John Huston, Robert Siontmark, sinó el que ha dit ja després, que és el que fa el Richard Brooks. Els guionistes d'aquest compte són el Richard Brooks i el John Huston.
que no consten en títols de crèdit. I se sap posteriorment que ells dos... hi ha un contracte que no pot figurar els seus noms com a guionistes. Però heu dit que la pel·lícula, si la coneixeu, és una extraordinària pel·lícula de cinema negre, brutal. És una cosa de les milloretes de cinema negre. I ell destaca, perquè no sé si veu la història... Bé, no la recordo jo. És que el revertit Marc és molt bo. És molt bo. Ell representa que ho veus en la pel·lícula, que és molt fort.
que ell està en un garatge netejant i arriben doncs gàsters i pregunten per ell i tenen compte que el venen a matar. I un l'avisa, un que està en el bar, va a la seva habitació i li diu, escolta, han vingut aquests a matar-te. I es queda allà al llit esperant que el matin.
I aquí acaba el relat del Hemingway i comença el colometratge. La pel·lícula comença així i té una força extraordinària. Tu dius, per què s'espera que el matin? I anem veient tota la pel·lícula per què.
Ell ho fa brutal, és a dir, és que està més guapíssim perquè és joveníssim de tenir 25 o 26 anys. Curiosament va ser la seva primera pel·lícula com dieu i era una pel·lícula dramàtica i després va passar a fer coses que no era... Un d'aquelles pel·lícules que dius algú va apostar per ell i va apostar bé. I li va canviar la vida, clar.
Bé, és igual, seguim. S'ha de contenir el Joan. Jo la que sí que recordo perquè l'havia vist és l'Alcol i la Fletxa. I el temible Burlón. I ell treballava, no sé si recordeu, amb aquell que era mut. Nick Kravak. Que de fet és amic d'ell del barri des que tenen 9 anys. Van anar a l'escola o alguna cosa així. Des que tenen 9 anys són amics. I són amics fins a la mort, ells. Fins que ell va morir eren amics aquests.
i aquest tipus de personatge feia de mut, perquè ella parlava molt malament, tenia un anglès dolentíssim, i van triar que era molt millor fent mímica que parlant. I llavors, el Còndi Explosió me'n recorda perquè és mut allà, fa de mut, i fa el del personatge que acompanya el Barland Caster, que és el xico de la pel·lícula, i ell és una espècie de la serilla de tormesc que l'acompanya d'allà,
Era un parell de personatges que van crear un model de... Sí, van fer fins i tot un duo d'acròbats, que es deien Lank en Krabat. Els dos s'havien format al mateix barri, tenien aptitud semblants, un era més guapo que l'altre, però podien... Tot és qüestió de gustos, això. Exactament, però jo dic que el gust en general, la prova és que l'altre... Estadísticament, no? Exacte.
Però, en qualsevol cas, triomfen junts i fan moltes coses junts. I com a amics, es mantenen amics fins sempre. Una història molt maca, sí. Després ell fa Vera Cruz al 54 amb el Robert Aldrich. Quin salt, sí, sí. Jo he triat unes quantes, perquè clar, en té tantes. Jo havia triat, d'aquí a l'Eternitat, del Francis Maram,
havia triat el Veracruz del Robert Aldrich. Està produïda per ell, curiosa, menys si sabeu que té un productor. Hi ha una cosa que jo no sabia, ho he descobert aquesta tarda, és que resulta que una pel·lícula d'aquelles que mai m'imaginaries que l'hagués produït el Burlan Castell és Marty. Jo també l'estava mirant ara, aquí per internet.
Ningú la volia fer. Resulta que l'any 55 ell, a la seva companyia, produeix Martí i guanya el primer Òscar i fa famosa en el d'Esborginya, que al primer moment es fa personatge municipal.
Jo no sabia que era el president de la Producció de Pàtria. Ell ideològicament és un personatge molt poc... molt poc casificable. Va estar en contra de la guerra de Vietnam, va estar en contra del mercatisme. És un personatge que no el pot... Que està molt clar. Que està molt clar ideològicament des del punt de vista que és un senyor d'esquerres o progressista. Progressista, d'esquerres jo no sé si arribaria a tant. Progressista sí. És un senyor progressista, hi ha una cosa molt...
molt famosa, molt important, que és que l'any 1963, la famosa marxa sobre Washington que fa Martin Luther King, els únics actors que hi van són Marlon Brando, Sammy Davies Junior, Judy Garland, Harry Belafonte, Sidney Poitier Junior, Paul Newman i ell. Per tant és un senyor que en aquell moment estava donant la pel·lícula a Europa,
Agafa l'avió al cap d'unes hores, se'n va a Europa i des d'Europa segueix finançant, segueix portant diners al senyor Martin Luther King. Per tant, era un senyor que no és d'esquerres, un senyor que no estaria partit comunista, per entendre'ns, però era un senyor que era progressista, que era d'esquerres i que volia...
amb les minories, ell és apostat per les minories, és un home que quan... Com el Marc Lombrando. Exacte, sí, sí, sí. Però ell era amic del Rekulchan. I quan aquest va declarar que tenia el sida i va manifestar la seva homosexualitat, ell li va fer costat cosa que no era fàcil al Hollywood de l'època. Per tant, és un home que en aquest aspecte, ell té una personalitat pròpia que alabora
i que per tant no és només una cara ben tractada a la pantalla, és molt més... Jo he estat llegint últimament, abans de venir, coses que expliquen del personatge, i una cosa que m'ha sorprès, m'ho sabia, però m'he constatat amb dades, és que és un personatge que estava disposat a fer en més d'una ocasió una pel·lícula baixant el pressupost, si li agradava el guió o li agradava el director que l'havia de...
no tenia gens cregut el tema dels diners, sinó que el que li importava era fer una obra que ell considerés que valia la pena. Quan monta la seva productora, aquesta que fa Marti, després fa Apache, Veracruz, Trapezio, El hombre del Catraz, que és una gran pel·lícula, la té produïda ell. La fa com a interpretació, però està produïda per ell.
I després fa Bencedores i Benzidos, que fa el personatge aquell que era un advocat de l'època nazi i que no respon a cap de les preguntes, que fa un personatge que fa un paperon allà.
És veritat, és veritat. Perquè omple a la pantalla la seva cara, exclusivament la seva cara. I és un home de l'època potentíssima del nazisme. És l'únic que té un sentit que allà ha passat alguna cosa greu que l'implica i que el fa culpable. I només per la cara et dona la tuïza. Exacte. I ell descriu allò.
i ho diu i no parla perquè no contesta les preguntes i no parla la major part de la pel·lícula, quan l'expressi 3 és el fiscal que fa les preguntes i el Maximilian Schell, que és l'altre advocat, ell no contesta.
i en canvi tu entens el que li està passant pel cap i el que pensa. I entens el tipus de personatge i per tant, això només ho fa un gran gran actor. Per tant, jo és on vaig pensar que ja era un gran actor. Els judicis de Nuremberg, que és del 61, que ja ha fet el Mergantri, que és la pel·lícula que farem en detall. Aquí jo crec que ja comença o potser ja s'ha convertit en una icona, perquè quan el veus ja... Però pots fer qualsevol paper, perquè fa el Vencedores i Vencidos, el judici de Nuremberg,
L'Hombre del Catràs, jo llavors ve a Europa, perquè el contracten també el Gino Visconti, que fa el Gato Pardo. Amb el Gino Visconti, jo recordo almenys el Gato Pardo i Confidencias, que a mi és una pel·lícula que també m'ha agradat moltíssim. I després fa el Novecento amb Alberto Lucio, que clar, cal tenir-lo en compte, perquè som a més de moltíssimes més que fa, però jo havia remarcat aquestes, perquè
signifiquen la seva època primera de com es fa un gran actor, que ell de fet competia amb el Marlon Brando i el Kirk Douglas perquè eren uns tipus de personatges semblants com actors. I molt carismàtics tots tres. Tots tres. I tots tres s'han fet un lloc a la forma de sector americà. Però ell, a més, atravessa Europa i ve Europa i Europa fa papers consistent amb els grans directors, perquè un bisconti, el Gato Pardo,
El personatge que fa és el conte de l'Ampidús. El príncep, Fabrizio Salina. No és que tingui tanta memòria. Tinc un ordinador aquí davant. Ho fa molt i molt bé. Després a Confidències, no sé si la recordeu. Jo la recordo perquè he vist-la 4 o 5 vegades. Perfectament la recordo.
És un professor retirat, un gran savi que viu en un palau preciós, que ja ha vist com tenia. I li arriba la Silvana Mangano, que són uns trastos tots, i que li destorota tota la seva vida quadriculada, elaborada.
i llavors es veu com ell va transformant la seva òptica de vida en funció d'aquesta possible adaptació, perquè tu creus que és un tipus de personatge completament impossible d'adaptar-se a res que no sigui ell mateix i al món que ell ha creat per si mateix. Arriben aquests personatges, li transformen la vida,
i ell acaba entenent coses que ho transformen. Una mica com el Gato Pardo, no? Diferent, perquè el Gato Pardo mana amb si mateix sempre. Aquí és com si ell acceptés la seva família, en el fons és com si ell digués és la meva família la gent que m'ha tocat viure i per tant doncs l'haig d'assumir d'alguna mesura. Però és una estadiòria pel·lícula del discòntic.
Ja era al 74. Jo li volia preguntar a Lara, que està escoltant atentament, tot això del Burran Caster, el recordes? Sí, clar, però alguna d'aquestes pel·lícules les recordes especialment? Alguna m'he hagut de veure per la universitat, però d'aquestes en concret no, perquè clar, però algunes altres no, perquè com que són més antigues, doncs, però n'hi haig de posar, perquè hi ha alguns clàssics que... Moltes d'aquestes que has mentat, la Carme, són extraordinàries i val la pena veure.
Però què et sembla, Laura? Parlem massa o...? No, no, està molt bé. I com que també tenim l'argument, un s'enganxa. Jo ja me les apunto. Fantàstic. Jo de totes, també, havia citat el d'Aquí a l'Eternitat, que és una pel·lícula del 53. És una pel·lícula del Fair Cinema.
Va guanyar 8 Òscars. Potser per mi se l'ha valorada, per mi, però això és personal. Home, és del 53, els mitjans no són... Si ens la mirem des de la visió actual,
És que va tenir tants oscas. Els oscas del moment tampoc serien el que serien ara, perquè ara les propostes que hi ha són molt més amples. En qualsevol cas, ell fa un paper perquè no se'n recordeu aquella escena famosa de Débora Kerr i ella a la platja que s'estan patronegant allà? Sí, amb la Débora Kerr. La Débora Kerr deia d'aquesta escena que ningú no li havia fet un pató tan bo com aquell. Això ho he llegit jo en algun lloc. No m'estanyaria.
Són detallets d'aquest. Això també pot passar, de veritat. És un petó de cinema. Si no t'ho imagines, i si no, per al marketing és boníssim. Però a més d'un cop hi ha hagut parelles que han sortit després de la PNL o Pecru.
I de les 8 apellidors bascos. I parlarem d'una pel·lícula que és la que manté a continuació, si tenim temps, perquè veig que estem d'acord. Justament el director Richard Brooks
Es va enrotllar, diria, amb la senyora Jean Simons. I van acabar tenint parella, van acabar tenint fills i es va divorciar de Jean Simons del seu partener i es va casar amb el Richard Brooks. Per tant, segurament aquestes coses deuen passar. Sí, el Brad Pitt i l'Angelina Jolie després dels senyors i senyores Smith.
Si voleu, entrem amb la pel·lícula que havíem proposat, la del Richard Bruce, que és del 60... Espera, que tinc la música. Abans ja he sentit una mica, ara tornarà. La música és extraordinària, m'agrada molt. Ah, volia dir, deixa'm dir que jo no ho sabia i que m'ha sorprès que la música... Ai, que se maca. Desmuntant la emissora de ràdio, ara que ha marxat el Carles, no passa res, només ha sortit l'espongeta del micròfon, no passa res.
És que volia dir que la música de Lenio Borricone...
Quina pel·lícula? 900? Sí, exacte. Havia de ser. La volia citar perquè allà s'ajunten un tipus de... El Robert De Niro, el Gerard Depardieu, l'Helena Castell, l'Elena Iomorra Caneda de música, a banda de la història que explica. Però és una cosa que penses... No és habitual. No és habitual. A més, el pel·lícula dura 4 o 5 hores, no? Dues versions o tres.
Sí, són com diferents pel·lícules, una darrere l'altra, no sé si són 4 o 5 o 8 hores. Llavors penses, un actor, que ell parla amb anglès, perquè a la versió americana li deixen la seva veu, ell té una veu magnífica.
li deixen la seva veu, però el novecento el doblen. I un actor anglès amb tics del Hollywood més profund. Venir a Europa, fer un novecento amb tota aquesta gent, amb totes aquestes ingredients, home, és valuós. Només volia fer aquest petit comentari.
Jo volia dir, una altra característica curiosa també del Burg Lancaster, és que era teu convençut i que Lancaster va acceptar la interpretació de predicador evangelista de la pel·lícula que ara comentarem, que és el Fuego de la Palabra,
perquè volia fer un anti-Billy Graham. Suposo que sabeu que el Billy Graham és un famós predicador dels Estats Units que ha sigut el pare o el col·laborador del fundamentalisme i del neoconservadorisme del senyor Reagan i del senyor... El creacionisme. Molt dels senyors aquests que han passat i que tenia ràdios, televisions, tenia programes de llibres, infinitat,
i un senyor que es va fer superfamós al 1949, el que deia la Vivimento de Los Ángeles, perquè igual que fa la pel·lícula El Burlan Caster, o ella, la noia que representa que és la que és a Manxolista, muntar amb carpes de circ un festival extraordinari,
i això li va donar una fama, el va fer un ídol nacional als Estats Units. Seria llavors un reflex del Billy Graham? Jo penso que la novel·la és una novel·la que estava basada en una novel·la del 27, per tant segurament no tenia res que veure.
però sí que aquesta mena de dissecció dels predicadors dels Estats Units, que és un fenomen molt americà i que potser aquí a Europa ens costa més d'entendre perquè no el vivim de la mateixa manera, ell agafa la novel·la, el Richard Brooks, l'adapta al cine perquè una de les coses més bones que té, jo penso al Richard Brooks, és que és un perfecte adaptador d'obres literàries al cinema, la majoria de les obres que fa, dels pel·lícules bones que fa,
Són adaptacions seves de grans obres del Tennessee Williams, del Dostoevsky, de qui vulguis. En té moltíssimes. I resulta que ell és el perfecte adaptador del Truman Capote a Sangre Fria. Hi ha un que és el de Josep Conrad quan és a l'Orgym. Ah, també és seva. En té moltíssimes. I ell és especialista en això. Diríem que és una cosa que sap fer millor. De fet, anar a la fueda i a la Palabra
li van donar l'Òscar a la millor adaptació a guió cinematogràfic. I amb ell li van donar l'Òscar. En aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel
guionista de Hollywood, ja he explicat abans que ell i el John Huston fan aquesta pel·lícula de Forajidos i que després ell escriu per al John Huston Callo Largo, és un guió del Richard Brooks,
i finalment vas demanir director de cine per la Metro Gondilmalla però val la pena dir que tot i això era un director de compromís i tota la seva filmografia jo penso que està plegada de compromisos i de reivindicació més o menys social. Dirigeix 25 films allà de la seva carrera però escriu 27 guions siguin per ell o siguin per altres persones.
Si comentem alguns dels més coneguts, hi hauria en primer lloc la Semilla de Maldat del 1955, que va ser la primera pel·lícula que tocava el tema dels professors que parlàvem abans i dels alumnes, incluent també amb el Glenford, no sé si l'heu vist. Semilla de Maldat, de l'any 1955.
Seria aquesta que es diu en anglès Bloodborne Jungle, la jungla de pisarra i aquí es va dir Semilla de maldad. Sí, sí, la del Polanski és una altra, és la Semilla del Diablo, que no té res a veure. Tampoc el títol original perquè és Rosemary's Babies. Aquí és una pel·lícula que el Joan Fort fa de professor, és un senyor que ve de la guerra i passa a ser professor,
i tots els conflictes que s'hi originen a la classe en un barri marginal on hi ha també racisme perquè hi ha blancs i negres, etc. És la primera pel·lícula que toca aquest tema. Los hermanos Karamazov és a continuació del 58 basada en una famosa novel·la d'Ostolleski. La gata sobre Tejano de 5 que ens vam acabar comentar fa poques setmanes perquè jo la vam veure i ens vam quedar impressionats sobretot de l'adaptació del guió al cine.
que és molt millor, jo penso, que la mateixa obra de teatre, que jo vaig comentar-ho fa poc que la van fer aquí a Barcelona i l'havia vista al teatre, i vaig veure la pel·lícula, per casualitat gairebé, i era molt millor la pel·lícula que no l'obra de teatre, que és del Tennessee Williams. El Fuego de Palabra, que és aquesta novel·la del single Lewis que ara comentem. Tulfé Pájaro, també és una altra pel·lícula basada en el Tennessee Williams. Lord Jim, que és aquest del Josep Conrad, i A Sangre Fria, com ha dit el francès, del Truman Capote.
Com es pot veure, té tendència a utilitzar històries d'altres escriptors i adaptar-les al llenguatge cinematogràfic per dir alguna cosa que ell considerava important. Gran director d'actors dirigia a famosos actors de la època i aconsegueix
que la majoria de vegades en què ells els ha dirigit acabin sent nominats o acabin tenint un Oscar d'interpretació és el cas de Burlankester, de Sir Lee Jones, de James Simmons, d'Elisabeth Taylor, de Paul Newman, que les dirigeix, com sabeu, la gata de How I Think, de Lee J. Cobb i molts més que van aparèixer. És un senyor que té una gràcia especial en dirigir els actors. Però parlem del Fuego de la Palabra, que és la que ens interessa. És un film de 1960,
Per tant, és un film que té 54 anys i que això, d'alguna mesura, jo penso que es nota quan la veus. I crec que des d'Europa ens pot escandalitzar una mica, o potser no en tenim gaire, perquè com he dit abans, el trasbals que produeixen els predicadors evangèlics és una cosa que no passa aquí. Més que això que ho hem comentat abans,
Més que... jo no crec que ens escandalitzi, jo crec que és un model que és específicament americà. Que qui no existeix? Primer, per la dimensió del país. La dimensió del país americà en relació als petits estats europeus, cada un d'ells molt tancats en si mateix, i després la pròpia història d'Europa.
no té aquesta forma de desenvolupar-se que ha tingut l'americana, que ha sigut pocs o molta gent vinguda d'Europa, que allà ha fet la seva nova vida,
des d'una base solitària, perquè sobretot això no sé exactament on passa, però tens la sensació que és una amèrica profunda on els xerratans i els embaucadors i la gent de circ es barregen i són semblants o la mateixa cosa. I això els Estats Units ha creat. Iglesies diferents, embaucadors diferents i
i molts mitjans de comunicació que han invertit perquè és una inversió segura. De tota mena, hi deu haver gent que fa una funció
des d'espiritual fins a social, fins a totes les menes que tu vulguis, a altres que són especuladors i que barregen això per fer diners. I llavors les grandíssimes corporacions de divulgació que són les televisions i els diaris i les revistes, tot això és una salsa
que serveix per a guanyar l'acció. La pel·lícula en si és una aproximació en aquesta realitat que segurament nosaltres és més difícil que sintonitzem perquè és una realitat diferent de la nostra però que és una realitat real i que existeix.
Jo crec que és un acostament a vegades gens compleent perquè la pel·lícula a vegades tracta els integrants d'aquest món d'una forma brutal i a la vegada també curiosament la pel·lícula amb això és molt intel·ligent amb un cert també efecte, es barreja una mena de crítica i una mena de respecte o de consideració d'aquella persona. I això és una cosa que m'ha semblat curiosa perquè no és massa habitual.
critica i escarrega aquest món i alhora respecta o estima, jo crec, a les criatures que hi apareixen pel mig. No més gens fàcil, honestament, de resumir en poques paraules la totalitat de les idees i sugerències que inclou, crec, la pel·lícula. Tens cinc minuts. I en primer lloc, és una profunda reflexió sobre les relacions de l'espiritualitat i els diners, és a dir, i el món diríem material.
Parla també de la naturalesa humana i dibuixa per mi magistralment una sèrie de personatges plens de matisos, és a dir, tant el personatge d'Albert Lancaster, com el personatge d'ella, com el personatge del mateix periodista, que és un famosíssim actor de l'època Arthur Kennedy, que havia fet moltíssimes pel·lícules, les llargaríem, té molts ombres i moltes llums. És a dir, va pintant cada personatge amb la seva dualitat o la seva multiplicitat d'effectors que té.
i és una crítica, de moment, molt clara a la veateria religiosa i a la doble moral de molts cristians.
Tot i que a la vegada, i això és el que em sembla que per mi la fa més gran a la pel·lícula, reivindica els principis bàsics de la cristanitat. És a dir, fa un joc completament curiós perquè reivindica unes coses, es carrega unes altres, i a la vegada deixa que l'espectador en definitiva es faci la seva pròpia visió de la jugada. Varejat amb aquesta idea del show. Perquè clar, el personatge del Bar Llancastell en el fons és, ell és un seductor?
és una persona que pot portar una vida sense control i simultàniament és un home emotiu, capaç d'estimar i pot ser bo i dolent
Tot simultàniament. És una barreja. Jo crec que això té una gran força com a personatge. Jo penso que no solament són els personatges que és veritat, sinó també la trama com està lligada. Perquè és una trama en el fons seriosa, intensa, emotiva i a vegades fins i tot irreverent pel tipus de tema que tracta.
L'Elmer Grantic és un personatge d'una gran humanitat i això penso que s'aconsegueix perquè el guió és la Burlan Castell, perquè el guió no amaga ni les seves virtuts ni els seus defectes. Estan molt de moda en aquest moment, sobretot als Estats Units, aquest neoconsolidisme que parlàvem abans, el fundamentalisme dels cristians, sobretot als Estats Units, repeteixo, i crec que aquesta pel·lícula
en alguna mesura, inclús actualment, tot i que han passat 54 anys, es fa més necessària i més actual que mai. Veure'l amb uns ulls d'entendre que és una pel·lícula que no està feta ara, sinó que està feta intentant reflectir l'any 60 com era el món dels anys 20. Jo, en canvi, trobo una mica, ja t'ho he comentat una mica,
lluny. Encara que sigui actualment hi hagi aquesta disjuntiva, tot i així és la forma d'explicar-ho. Continua veient aquest tipus de gent als Estats Units? Continua veient-hi i tenen canals d'advisió, tenen... Bueno, suposo que tots hem sentit com el Billy Graham. Nosaltres agradeu que l'any 1900, quan era el 19 de novembre del 1978, ho estava buscant abans, 18 anys més tard de la pel·lícula,
a Johnstown, a l'Aguayana, 914 membres del Templo de Dios van morir enverinats de Sianur. Per tant, vol dir, per un fenomen religiós. Però no sabia que el 17 de març del 2000, 924... Són sectes, que tampoc és ben bé el mateix. Però que utilitzen recursos, com els que utilitza la pel·lícula d'alguna mesura, al año 2000, 924 persones van morir assassinades
a Uganda pel moviment de la restauració dels 10 manaments de Déu a causa de les mens dels seus senyors que l'aportaven que eren gent molt especial, molt difícil.
Jo crec que la música de la pel·lícula és extraordinària també. Segueixo pensant que la mirada de Brooks, que crec que està reflectida pel periodista, és dir, el que fa el director és posar-se en la pell del periodista que va analitzant el que va veient i va fent els seus comentaris, que és el que interpreta l'Arthur Kennedy, i crec que això és el que, d'alguna mesura, ell vol deixar constància, vol criticar i vol enfatisar, tant en un sentit com en un altre.
I si hagués de destacar una escena que em sembla extraordinària és quan el Burlan Caster canta a Young My Way, que entra en un esleig al principi de la pel·lícula i es posa a cantar. Aquell és un senyor religiós, un senyor que ha tingut una formació religiosa, encara que ell no ho practiqui.
i això és extraordinari. Té una veu boníssima. La veu del Burlancaster cantant amb aquella grup de gent que està a dintre de l'església és realment una cosa extraordinària. Perfecte, propera setmana. Què tenim? Pròxima setmana tenim la Tiziana que ens parlarà del cinema iranyà
i el Jaume que ho farà de copia certificada per Cèpolis i les que vulgui de cinema. Estàs preparat Jaume? Segur. Moltes gràcies Lara Gómez per venir al programa i sempre que vulguis ja saps on som. El plaer és nostre. Ens quedem amb la música del Mergantri. Recordeu si anem a l'insacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Bona nit.
T'espero, 98.1 Va, diu, t'espero, 98.1 I don't want Have a heart of love affairs I need someone
No, no, no.
Bona tarda, un dimarts més som aquí a cinema sense condicions, la ràdio del cinema o el programa de cinema de Sant Just d'Esvern, el programa d'aquesta emissora dedicats avui amb la presència d'una convidada, la Lara,
Bona tarda. En Jaume acaba d'entrar i d'aquí una estona arribarà la Carme, que m'ha dit que arribaria una mica més tard, que tenia uns problemes d'infants. I atenció Joan, que a mi no em presentes, però no importa. I a tu, i a més a més, de presentar el francès, ara el francès intentarà posar-se d'acord amb la Cocó, intentarà posar en contacte. Ja estem d'acord. Ja la tenim aquí. I per això estem sentint precisament aquesta música de Joseph Van Bissem en Skjul, el gust de la sang, de Taste of Blood. Buenas tardes Cocó.
No tan guapos como tú, pero bueno, vamos haciendo, ¿eh? Bueno, echándote de menos, ¿eh?, trobant a saltar. Claro, tienes que venir aquí al estudio. Me quedé mucho tiempo en París. Bueno, lo positivo es que vi muchas pelis en 15 días y precisamente esta de Tim Jarmusch, que es una maravilla, y que saldré aquí el 13 de junio y que, por favor,
Jo de Gingermus no em perdo res. I si la recomanes tu encara menys. Què passa amb aquesta pel·lícula? Per què és tan especial? Only Lovers Left Alive.
Es un punto de vista de Jarmusch sobre la eterna historia de los vampiros, o sea, de una historia de amor eterna, porque son dos vampiros que se llaman Adán y Eva. No es casualidad tampoco.
que va estil de Swinton, que està meravellosa, i, com sempre, i... i Tom E. Duskin, que és l'amant, és l'amant etern, que és siglos que estan junts. Ell viu a Detroit, a Estats Units, aquesta ciutat que és un desert, ja no hi ha res, és una ciutat abandonada, a Estats Units. I ella viu a Tangier, a Marruecos, no sé com es diu en castellà, Tangier,
Quina ciutat? Tanger. I la pel·lícula és una visió molt peculiar dels empires, dos empires moderns, però que siguen molt aristocràtics, molt underground, molt cultus,
Sí, viuen en un mundo que no les corresponde. Y la única persona que corresponde a nuestro mundo es la hermana menor de... la joven hermana de Eva, de Tilda Swinton, que ella es una vampira muy moderna, muy adaptada a nuestro mundo, y que ella viene a romper algo dentro de la pareja, pero no puedo decir más, pero... Y lo bueno de la película...
És una pel·lícula, per mi, d'atmòsfera. És una pel·lícula d'atmòsfera. No cal buscar un gran guió, no cal buscar... És una pel·lícula d'atmòsfera, on també apareix el gran, gran actor John Hurt. Sí, fantàstic. Sí, sí, meravellós. Que està meravellós, que té un paper molt interessant. Què puc dir més? És la banda original, la banda sonora, la més bona?
És preciós. La presentaren en Cannes, no? Sí, la presentaren en Cannes l'any passat. Imagina't.
Ha quedat recomanat, deixes amb la mel i amb la sang els llavis amb ganes de més i espera perquè hem fet aquesta introducció i encara hem de parlar més coses amb tu, però deixem que Joan faci la seva presentació de sempre, allò que li agrada dir a ell.
Teníem moltes ganes de sentir-te i ha estat una manera molt maca. Nosaltres volem que ens expliquis tot això que has vist a París perquè sabíem que no podies venir avui a l'estudi i oferíem via telefònica però volem que ens segueixis explicant tot el que has vist a París.
Però aquest programa tindrà com més o menys sempre una primera part que seria tu, és a dir, explicar-te, que ens expliquis a més a més del que hem vist nosaltres, per exemple, veig que el Jaume ha vist Hermosa Juventud, el pel·lícula del Juan Rosales, tu també, doncs ja podem començar a parlar d'aquesta pel·lícula. Jo també, jo també. Els tres podem parlar d'això. Tu l'has vist? Jo no l'he vist, no l'he vist. Ah, no, que estaves traduint, d'acord. Jo no l'he vist.
En una segona part, la Carme que arribarà d'aquí una estona ens presentaria un personatge, un actor brillantíssim dels clàssics, que és el Burlan Caster, que doncs ella s'estima molt perquè és molt bo. I jo, a l'última part, intentaria parlar una mica d'una pel·lícula que he revist en aquests moments, la vaig veure als anys 60, perquè és una pel·lícula de mi als anys 60, del Richard Bruce, que es diu El Fuego de la Palabra,
I és una pel·lícula que confesso que m'ha tornat a enganxar i de la qual doncs puc dir moltes coses i que recomanaria si la gent no l'ha vist que la vegi perquè és una extraordinària pel·lícula. Aquesta pel·lícula no es dirà El Mergantri? Es diu El Mergantri amb la versió original en anglès perquè està basada en una novel·la del Sinker Lewis que es diu El Mergantri i el que passa és que després quan la van doblant aquí no sé per quin motiu li van canviar el títol en castellà.
En anglès és el Mergantri, com l'hi van donar a l'Òscar. L'únic Òscar que té és per aquesta pel·lícula i penso que s'ho mereix. La pel·lícula té 54 anys i les coses han canviat.
Però en el fons, si intentem entendre el que l'aplicació ens indica, ens sugereix o ens explica, serà l'última part del programa en què farem això. Penso que segueix sent molt vigent i molt activa. Però mira, ja tenim la música preparada. Exacte. El Kerrin és una música bastant nominada, l'Òscar també, aquesta música, i per tant una cosa molt extraordinària, molt interessant. Doncs la deixem aquí, la deixem aquí una mica assornant. Tornem en tot cas a la Cocó. Exacte. Que t'expliqui què has vist a París a més a més d'aquest alginx llarmuix. Què més has vist, Cocó?
Hay una película americana muy así, este tipo de películas sobre la vida real, que se llama Steps of Grace, que es de Destiny Daniel Cretton, y que está muy bien, es sobre una escuela para niños sin dificultad, niños traviesos,
Conflictius. Conflictius, sí, sí. Y nos damos cuenta viendo la peli que también los educadores, o no sé cómo se dicen, los que... Sí, sí, los profesores. També son conflictius. Que también ellos tienen problemas muy graves, personales y todo. Y es una película muy, muy recomendable, no sé si saldrá aquí, espero que sí, se llama States of Grace. Estados de Gràcia. De Gràcia, d'acord.
Sí, sí, un actor francès.
És la seva primera incursió en la direcció. Es diu La Chambre Bleue. Està basada en una novel·la del Cimenot.
La novel·la és molt impressionant. Jo recordo que és una novel·la de la Cimeon. No n'he llegit moltes perquè no és l'època que em va agradar molt. Era una novel·la impressionant, d'aquelles que destacava... i no era de l'inspector seu, sinó que era una novel·la clàssica, però molt bona. Sí, pues la voy a leer, la voy a leer. Yo no la he leído, pero viendo la película me dio muchas ganas de leerla. I com a director, què tal la Masvidic?
que era sobre un equipo de teatro de Burelès, con chicas muy así de teatro Burelès, que era fantástica, con muchas luces, muchos trajes de colores, muchas estrellas, mucha noche, vida nocturna y todo. Y esto es todo lo contrario, es un alcimenón, es muy al estilo de Chabrol, es una película sobre un adulto serio, una pareja de...
La primera escena vemos que están los dos en la habitación azul, que se encuentran los dos en secreto a escondidos porque están los dos casados. Y el plano siguiente, él está con las esposas delante de un policía y le hacen preguntas, está acusado, lo veremos más tarde.
Los dos, el marido y la mujer de los amantes han muerto. Ah, i són acusats, ells dos, de homicidi. Sí, sí, los dos están acusados. Y lo que es peculiar es que la chica que hace de amante de Matià Malric, que también es el actor principal de Matià Malric, és Stephanie Cleo, que és la mujer en la vida real de Matià Malric, i que està molt bé, molt bona actriz, i la pel·lícula l'ha posat en escena
Tot queda a casa, llavors. Res a veure amb l'Eixambert, llavors, aquesta pel·lícula. Que és la pel·lícula del Truffaut, res a veure. I què més, perquè també has vist una altra pel·lícula, aquesta vegada, amb la Catherine Deneuve. Ah, la Catherine.
No sé a qué punto de vista tenéis, qué visión tenéis de 89, pero en Francia todos la veíamos como la actriz, muy de papier glacé, muy intocable, así muy... Pues ahora ya no es así, hace varias películas últimamente donde es muy natural, más cercana a la vida real. Sí, fins i tot una mica de comèdia en algun moment. Sí, sí, incluso comédias, es verdad.
Abans de continuar, ens expliquis una miqueta això d'aquesta pel·lícula de Dans le coeur. Acaba d'entrar el Jaume, saludem per tant el Jaume. El Jaume ja el tenim fa estona aquí, però no el deixem parlar massa. I la Carme també ha arribat. Això de no deixar es pot fer?
Sí, perquè ja puc tallar el micròfon, com de fet havia fet sense voler, que consti que no ho havia fet amb tota voluntat. No ho he fet mai. I què tal la pel·lícula amb la Catherine Deneu? De qui és i de què va? La cura és de Pierre Salvadori, que és un pel·lícula amb el Guillaume de Bardieu. A mi m'agrada molt el cine de Pierre Salvadori. És un bon director, no és un gran, però per mi és un bon director que fa pel·lícules molt...
intimistas y muy sobre la vida del día a día. Y esta es sobre un encuentro muy extraordinario entre un músico que acaba de cumplir 40 y que lo deja todo, deja toda su vida y está buscando trabajo y encuentra con Sergi.
donde hay estos edificios de París que están dentro de un patio. Hay un patio interior y hay dos otros edificios. Y ella, Catrine Deneuve, es una anciana que está a punto de volverse loquita y hay una amistad increíble entre estos dos que están perdidos, completamente perdidos. Y yo pensaba que era una comedia para reírse de verdad
I quasi lloraste, no? O què? Quasi és molt conmovedora, molt conmovedora. Hi ha un actor francès que en França és bastant famós precisament per ser un còmico, i que té aquí un paper que és tot el contrari. Se n'anava Gustave Kervern, i és un bon actor. Jo el vaig descobrir en aquesta pel·li. Em pensava que només era capaç de fer-nos riure, però en aquesta pel·li és molt...
Es un papel muy grave, bastante serio que tiene. Ens encanta les teves recomanacions. A més, no s'ha estrenat cap d'elles aquí. Estarem pendents de quan arribin. No sé si tens alguna coseta més a explicar-nos. Suposo que sí, però clar. He visto, pero como ya, a Titiana ya habló de la peli, pero la Cronenberg, no sé lo que dijo.
Dijo que era una gran pel·lícula, molt crítica, amb el sistema, bueno, de famosos, diguéssim, d'allà dels Estats Units i tot el món de Hollywood, que se'l carrega força, i va parlar força bé de, bueno, d'un... A ti también te gustó? A mí, a mí me gustó mucho. No es el Hohenberg completamente extra falario, extra vagante... Ya, ya conocemos, sí. Sí, pero hace ya desde como...
Crec que és la tercera pel·lícula molt tranquil·la.
Ah, mira, també vol sortir per la ràdio. Ah, que maco, que maco. Sí, no, jo deia que és la quarta, perquè va fer dues, allò de la violència i després l'altra que van ser com un... No me'n recordo ara com es diuen, em sap greu. I després va fer aquesta que parlaves del junk i aquesta seria la quarta no tan transgressora com les que havia fet anteriorment. Més clàssiques.
Oh, m'encanta aquest actriu. M'encanta. Molt versatil, molt versatil. Sí, sí. És vital.
Subratllat queda, Cocó, i nosaltres quedem aquí amb ganes de veure't. D'aquí a 15 dies, perquè la setmana que ve ve la titiana i tu vindràs l'altre. Si ve la titiana tu no pots venir, ja ho sap. Us heu convidat vosaltres. L'últim dia sí, no Joan? L'últim dia vindrem tots. L'últim dia deixem que vinguin les dues. Llavors ens veurem aquí i si podem, ens posem a sopar. Molt bé. Un abrazo.
Nosotros también. El plaer és nostre. Fins la propera, que vagi molt bé. A mi em sembla molt interessant que el Jaume es comenci a parlar una mica d'aquesta pel·lícula de Mosa Juventud de Rosales, perquè no l'he vista. Jo sí, però ells l'han vista. Parleu, parleu. I vosaltres què dieu? El Jaume, vull sentir què li sembla, perquè jo era primer, ja vaig parlar davant d'ell en un altre espai, i ara m'agradaria saber... Ara escoltarem el Jaume a veure què ens diu.
A mi em va sobtar que tu t'agradés tant. Em va sobtar molt. A mi com m'agrada un director. És diferent de les altres.
És una mica apassionant, no? Vull dir, amb les persones que li agraven. Vull dir, em manca una certa... D'un cert rigor. No tinc rigor. No és això, sinó que és distància. Ja ho sap, ja ho sap què és això. Llavors, la veritat és que La hermosa joventut és una pel·lícula, com tu dius, que és molt interessant,
però que crec que té unes constants, o defensa, o aparentment defensa, o si més no, jo les vaig interpretar així, que també compta. Que la veritat a mi em van deixar com fora de joc. Perquè, no sé, donaré un exemple. Jo, per exemple, fa una persona que conec
que té dificultats en el món del treball actualment, i ell em va dir què podria fer, i jo li aconsellava que bé, en el temps que estem, penso que defensàvem, o més ben dit, ja portem uns temps bastant llargs que hem de defensar els llocs de treball i que ho hem de fer d'una manera correcta i que hi hagi que ho sap fer molt bé. Llavors jo apuntava cap als sindicats, com una forma de defensa podria ser una altra. I a canvi aquí no.
A la pel·lícula estàs parlant. A la pel·lícula no, ni apareixen. La temàtica és que estem en el món actual, la turta és molt alt. On passa això? Passa entre gent jove em sembla.
A Barcelona? Sí, en un moment determinat vaig veure Vilanova. Estem a prop. És gran ciutat. Sí, em roda amb productores d'aquí des de fa un temps. És madrileny, em sembla, però treballa per aquí.
Com deia, estem en aquesta situació de poques oportunitats i sobretot, això sí que ho vaig trobar interessant, amb persones que no tenen una formació massa alta, que lògicament això també pesa.
I llavors l'alternativa que jo esmentava és una altra molt diferent. Hi ha persones que no saben ni què és un sindicat. T'ho dic així, de cru i de dur, perquè són persones que únicament han viscut el botelló, els nits de farra, de festa... Però sí que saben allà on van a parar.
Intenten situar-se una mica, però la sortida que tenen és completament fora de lloc. El que s'ocorreria per guanyar diners és gravar una pel·lícula pornòmata. No és una pel·lícula pornòmata. Són unes escenes que són gravades per una persona i els hi paguen per...
I llavors pensen que això guanyaran molts diners? No, tampoc. Ho fan una vegada i pensen a veure què tal, ho podien continuar fent o no, però es dona la circumstància que una miqueta després de fer-ho, tu que t'agrades saber una miqueta l'argument, Carme... Per situar-me. No cal que m'expliquis com acaba. De seguida no. A més a més no s'ha d'explicar, en aquest cas, però tampoc no.
No, la veritat és que és contundent, al final tot s'ha de dir, és desesperançador una mica. I llavors el que li passa a la parella és que de seguida descobrim que han fet això, de gravar aquestes escenes amb una persona que els dona instruccions, els pregunta per la seva vida sexual i això com per...
per fer-lo sentir còmode, doncs de seguida descobrim que la noia s'ha quedat embarassada. No en aquella escena, sinó que en algun altre moment anterior, i a partir d'aquí tot canvia molt. És una pel·lícula que jo diria que és absolutament moderna. És a dir, no es pot fer una pel·lícula més ficada amb la realitat actual que aquesta. Això està clar, és evident. Si veiem a les persones com es comuniquen ara mateix, es comuniquen així. Sí que es pot dir diferent.
Es pot fer una pel·lícula diferent mostrant la realitat que vivim. Això també ho hem de deixar clar, que és bona i que està molt ben feta i que és moderníssima, no hi ha cap mena de dubte. Estaria amb les antípodes del que fan els germans d'Arden. Potser amb això estaríem d'acord.
Els germans d'Arden donen tota una visió, més aviat també desesperançada al món laboral, però molt passional. En canvi, el Rosales, tot i que s'apropa una mica als personatges i s'identifica amb ells, però manté la distància. El Rosales sempre manté una distància i fa que les seves pel·lícules siguin com una radiografia, com anar tallant amb un bisturí i anar ensenyant-te sola. Sí, sí, sí. Vull dir, com si fos un...
Un entropòleg, un cronista del que està passant. Fins i tot aquella escena que em va semblar molt novetosa. No sé si molt valuosa, però molt novetosa d'estar veient bona part del que ens explica la pel·lícula, ens ho explica en uns tres minuts o així, en la qual el que surt a la pantalla és la pantalla precisament.
El que surt a la pantalla projectada del cinema és una pantalla de mòbil on anem veient les 300-400 fotografies que s'han fet en el període d'uns mesos.
Potser sí o no. A veure, tornem-hi a provar. És que no sé si tens aquest micròfon connectat. Prova l'altre, sí. Ara sí, això t'ha agradat això de la pantalla de mòbil. Per aquí jo a la Lara li volia preguntar precisament sobre aquesta pel·lícula, sobre el que comentaven dues coses. Lara és una dona molt jove, està estudiant l'últim curs de periodisme,
Has fet cosetes per televisió, t'estàs buscant una mica la vida, no? En el món laboral ara mateix, has fet coses d'això que deia de televisió, volies també provar la ràdio... Sí, perquè no havia provat la ràdio i a sobre, com que aquí parlem de cinema... Llavors, com veus el món laboral, com veus el tema? No, no pateixis, ja vaig regulant una mica per aquí. Tu l'has vista, aquesta pel·lícula? No, aquesta no l'he vista i per això també m'interessava l'argument, perquè m'ha semblat curiós això que heu dit de...
de que surt amb un mòbil, una pantalla de mòbil, i van sortir en futur. I mentre surten les fotografies, van entrant missatges de WhatsApp, per suposat, continuament. És tal com es comunica la gent ara, i a més a més, jo encara no m'ho havia vist en cap pel·lícula, el fet que ells dos, quan estan un al costat de l'altre, com fent vida
Podem dir d'amics, de parella, doncs estan cadascú mirant el seu mòbil i mirant els whatsapps, contestant els missatges tal i com jo veig a la gent que es comunica ara. Sí, sí, és una altra generació. Jo m'adono que això ha canviat molt. Nosaltres a la nostra generació tenim una manera de treballar.
i la gent jove treballa d'una altra manera. A vegades ens ho hem de replantejar perquè potser hi ha un grup d'amics i estan tots mirant el mòbil i dius per què quedem. Us esteu adonant d'això potser una mica o aneu veient? Sí, sí, jo m'adono. Hi ha gent que és el problema que no s'adona, llavors s'ho haurien de replantejar.
per això no quedis i llavors jo crec que la societat s'està fent més individual perquè realment estem en grup però no estem fent res. I aquest tema que parlàvem del món laboral, dintre del cinema el que tu has vist i dintre de la realitat, com ho veus? Perquè tu has fet això que dèiem, coses en televisió, com ho veieu també o com ho veus tu particularment? Com pot una persona en una situació tan complicada com hi ha ara mirar d'inserir-se, de col·lar-se d'alguna manera en el món laboral?
Hi ha altres maneres. Jo n'hi he posat una. La pel·lícula n'es posa una, però clar. No, n'hi ha altres. El que passa és que suposo que si algú està en un moment de desesperació i ara amb la crisi i l'atur, doncs acabes fent... Bueno, suposo que coses que ni t'has replantejat, però bueno, la cosa és anar a trobar feina, tenir esperança i...
Jo recomano veure aquesta pel·lícula. Hi ha una que el Joan Fano gairebé va comentar perquè l'havia recomanat jo, que és Nubes pasajeras, que tracta un tema similar al Kaurismaki. A mi em va sorprendre i em va agradar molt. És una pel·lícula nòrdica, més nòrdica que la d'aquí. Però no tan freda com el que fa el Rosales.
Sembla del cercle poloelàrtic directament. No, diu que no. Estic d'acord que sigui fred. El Rosal és tot el contrari. La veurem i seguirem. És una possible pel·lícula del mes, si voleu. Es va fent tard. Es passaria el Burlan Caster perquè si no tindrem temps d'acabar el programa.
Últimament ens passa. Ja no podem acabar. Vinga, anem pel Burt Lancaster. Burt Lancaster. No? S'hauria dit Burt Lancaster. Com vulgueu. Podem dir el que vulgueu. És igual. Ell de fet no es deia ni Burt Lancaster. Com es deia? Ho tens aquí la dada? No me'n recordo. Així que es deia Barton Stephen Lancaster.
Jo sé que hi havia algun canvi perquè va eliminar una part del seu nom. El Bart encara és un trosset. Estic fent no Milán Casterci, és una barreja. És d'origen irlandès, això no ho sabia, és de Belfast, la família, i que arriba als Estats Units al final del segle XIX.
perquè ell és del 13 i mor al 94. Per tant, ja és un clàssic del cinema. És un clàssic amb molts aspectes, perquè ha treballat amb els directors amb els clàssics, i perquè ell mateix és un tipus d'actor
El seu pare treballava a Correus i eren cinc o sis germans a Harlem. Era un tipus de personatge i un tipus de fill i de nano que va viure al carrer, bàsicament. Sobretot en aquesta època, que ja era bastant comú en aquest tipus de barris.
és un actor que és bastant específic de comença perquè és guapo i perquè... Atlètic. Atlètic, perquè la Corobàcia li és... perquè ell és esportista de natural i tot això ho té de manera natural
i es transforma finalment en un gran actor, que no és segur que això pugui passar, però amb el Barla Castell sí que passa. És un actor que s'enganxa bé a la càmera, és bo a la càmera i té molts recursos.
físics, de tota mena. És molt versat, exacte. Però finalment és un gran actor. I s'adapten els personatges que li toca interpretar. Ha fet moltíssimes pel·lícules.
Llavors, com que després parlarem d'una de les seves pel·lícules que hem triat, ell és un actor que ha treballat amb clàssics com Stanley Kramer, amb el... Jo he triat unes quantes pel·lícules, com que aquestes s'hi consideren, amb Mios Conti, Alberto Luci, europeus i americans. Ell comença amb els americans, perquè clar, ell és americà,
ell, fortuitament, arriba a fer cine perquè primer intenta fer teatre, el contracten per fer teatre a Euròdega i no se'n surt i després el contracten per fer una pel·lícula amb l'Ava Gardner i allavons allà encaixa bé a la pantalla
de killers, en anglès. És això el que el fa saltar al cinema. Curiosament aquest killers, forajidos,
està escrit, sense que consti'n els títols de crèdit, pel mateix que el dirigirà, pel John Huston, Robert Siontmark, sinó el que ha dit ja després, que és el que fa el Richard Brooks. Els guionistes d'aquest compte són el Richard Brooks i el John Huston.
que no consten en títols de crèdit. I se sap posteriorment que ells dos... hi ha un contracte que no pot figurar els seus noms com a guionistes. Però heu dit que la pel·lícula, si la coneixeu, és una extraordinària pel·lícula de cinema negre, brutal. És una cosa de les milloretes de cinema negre. I ell destaca, perquè no sé si veu la història... Bé, no la recordo jo. És que el revertit Marc és molt bo. És molt bo. Ell representa que ho veus en la pel·lícula, que és molt fort.
que ell està en un garatge netejant i arriben doncs gàsters i pregunten per ell i tenen compte que el venen a matar. I un l'avisa, un que està en el bar, va a la seva habitació i li diu, escolta, han vingut aquests a matar-te. I es queda allà al llit esperant que el matin.
I aquí acaba el relat del Hemingway i comença el colometratge. La pel·lícula comença així i té una força extraordinària. Tu dius, per què s'espera que el matin? I anem veient tota la pel·lícula per què.
Ell ho fa brutal, és a dir, és que està més guapíssim perquè és joveníssim de tenir 25 o 26 anys. Curiosament va ser la seva primera pel·lícula com dieu i era una pel·lícula dramàtica i després va passar a fer coses que no era... Un d'aquelles pel·lícules que dius algú va apostar per ell i va apostar bé. I li va canviar la vida, clar.
Bé, és igual, seguim. S'ha de contenir el Joan. Jo la que sí que recordo perquè l'havia vist és l'Alcol i la Fletxa. I el temible Burlón. I ell treballava, no sé si recordeu, amb aquell que era mut. Nick Kravak. Que de fet és amic d'ell del barri des que tenen 9 anys. Van anar a l'escola o alguna cosa així. Des que tenen 9 anys són amics. I són amics fins a la mort, ells. Fins que ell va morir eren amics aquests.
i aquest tipus de personatge feia de mut, perquè ella parlava molt malament, tenia un anglès dolentíssim, i van triar que era molt millor fent mímica que parlant. I llavors, el Còndi Explosió me'n recorda perquè és mut allà, fa de mut, i fa el del personatge que acompanya el Barland Caster, que és el xico de la pel·lícula, i ell és una espècie de la serilla de tormesc que l'acompanya d'allà,
Era un parell de personatges que van crear un model de... Sí, van fer fins i tot un duo d'acròbats, que es deien Lank en Krabat. Els dos s'havien format al mateix barri, tenien aptitud semblants, un era més guapo que l'altre, però podien... Tot és qüestió de gustos, això. Exactament, però jo dic que el gust en general, la prova és que l'altre... Estadísticament, no? Exacte.
Però, en qualsevol cas, triomfen junts i fan moltes coses junts. I com a amics, es mantenen amics fins sempre. Una història molt maca, sí. Després ell fa Vera Cruz al 54 amb el Robert Aldrich. Quin salt, sí, sí. Jo he triat unes quantes, perquè clar, en té tantes. Jo havia triat, d'aquí a l'Eternitat, del Francis Maram,
havia triat el Veracruz del Robert Aldrich. Està produïda per ell, curiosa, menys si sabeu que té un productor. Hi ha una cosa que jo no sabia, ho he descobert aquesta tarda, és que resulta que una pel·lícula d'aquelles que mai m'imaginaries que l'hagués produït el Burlan Castell és Marty. Jo també l'estava mirant ara, aquí per internet.
Ningú la volia fer. Resulta que l'any 55 ell, a la seva companyia, produeix Martí i guanya el primer Òscar i fa famosa en el d'Esborginya, que al primer moment es fa personatge municipal.
Jo no sabia que era el president de la Producció de Pàtria. Ell ideològicament és un personatge molt poc... molt poc casificable. Va estar en contra de la guerra de Vietnam, va estar en contra del mercatisme. És un personatge que no el pot... Que està molt clar. Que està molt clar ideològicament des del punt de vista que és un senyor d'esquerres o progressista. Progressista, d'esquerres jo no sé si arribaria a tant. Progressista sí. És un senyor progressista, hi ha una cosa molt...
molt famosa, molt important, que és que l'any 1963, la famosa marxa sobre Washington que fa Martin Luther King, els únics actors que hi van són Marlon Brando, Sammy Davies Junior, Judy Garland, Harry Belafonte, Sidney Poitier Junior, Paul Newman i ell. Per tant és un senyor que en aquell moment estava donant la pel·lícula a Europa,
Agafa l'avió al cap d'unes hores, se'n va a Europa i des d'Europa segueix finançant, segueix portant diners al senyor Martin Luther King. Per tant, era un senyor que no és d'esquerres, un senyor que no estaria partit comunista, per entendre'ns, però era un senyor que era progressista, que era d'esquerres i que volia...
amb les minories, ell és apostat per les minories, és un home que quan... Com el Marc Lombrando. Exacte, sí, sí, sí. Però ell era amic del Rekulchan. I quan aquest va declarar que tenia el sida i va manifestar la seva homosexualitat, ell li va fer costat cosa que no era fàcil al Hollywood de l'època. Per tant, és un home que en aquest aspecte, ell té una personalitat pròpia que alabora
i que per tant no és només una cara ben tractada a la pantalla, és molt més... Jo he estat llegint últimament, abans de venir, coses que expliquen del personatge, i una cosa que m'ha sorprès, m'ho sabia, però m'he constatat amb dades, és que és un personatge que estava disposat a fer en més d'una ocasió una pel·lícula baixant el pressupost, si li agradava el guió o li agradava el director que l'havia de...
no tenia gens cregut el tema dels diners, sinó que el que li importava era fer una obra que ell considerés que valia la pena. Quan monta la seva productora, aquesta que fa Marti, després fa Apache, Veracruz, Trapezio, El hombre del Catraz, que és una gran pel·lícula, la té produïda ell. La fa com a interpretació, però està produïda per ell.
I després fa Bencedores i Benzidos, que fa el personatge aquell que era un advocat de l'època nazi i que no respon a cap de les preguntes, que fa un personatge que fa un paperon allà.
És veritat, és veritat. Perquè omple a la pantalla la seva cara, exclusivament la seva cara. I és un home de l'època potentíssima del nazisme. És l'únic que té un sentit que allà ha passat alguna cosa greu que l'implica i que el fa culpable. I només per la cara et dona la tuïza. Exacte. I ell descriu allò.
i ho diu i no parla perquè no contesta les preguntes i no parla la major part de la pel·lícula, quan l'expressi 3 és el fiscal que fa les preguntes i el Maximilian Schell, que és l'altre advocat, ell no contesta.
i en canvi tu entens el que li està passant pel cap i el que pensa. I entens el tipus de personatge i per tant, això només ho fa un gran gran actor. Per tant, jo és on vaig pensar que ja era un gran actor. Els judicis de Nuremberg, que és del 61, que ja ha fet el Mergantri, que és la pel·lícula que farem en detall. Aquí jo crec que ja comença o potser ja s'ha convertit en una icona, perquè quan el veus ja... Però pots fer qualsevol paper, perquè fa el Vencedores i Vencidos, el judici de Nuremberg,
L'Hombre del Catràs, jo llavors ve a Europa, perquè el contracten també el Gino Visconti, que fa el Gato Pardo. Amb el Gino Visconti, jo recordo almenys el Gato Pardo i Confidencias, que a mi és una pel·lícula que també m'ha agradat moltíssim. I després fa el Novecento amb Alberto Lucio, que clar, cal tenir-lo en compte, perquè som a més de moltíssimes més que fa, però jo havia remarcat aquestes, perquè
signifiquen la seva època primera de com es fa un gran actor, que ell de fet competia amb el Marlon Brando i el Kirk Douglas perquè eren uns tipus de personatges semblants com actors. I molt carismàtics tots tres. Tots tres. I tots tres s'han fet un lloc a la forma de sector americà. Però ell, a més, atravessa Europa i ve Europa i Europa fa papers consistent amb els grans directors, perquè un bisconti, el Gato Pardo,
El personatge que fa és el conte de l'Ampidús. El príncep, Fabrizio Salina. No és que tingui tanta memòria. Tinc un ordinador aquí davant. Ho fa molt i molt bé. Després a Confidències, no sé si la recordeu. Jo la recordo perquè he vist-la 4 o 5 vegades. Perfectament la recordo.
És un professor retirat, un gran savi que viu en un palau preciós, que ja ha vist com tenia. I li arriba la Silvana Mangano, que són uns trastos tots, i que li destorota tota la seva vida quadriculada, elaborada.
i llavors es veu com ell va transformant la seva òptica de vida en funció d'aquesta possible adaptació, perquè tu creus que és un tipus de personatge completament impossible d'adaptar-se a res que no sigui ell mateix i al món que ell ha creat per si mateix. Arriben aquests personatges, li transformen la vida,
i ell acaba entenent coses que ho transformen. Una mica com el Gato Pardo, no? Diferent, perquè el Gato Pardo mana amb si mateix sempre. Aquí és com si ell acceptés la seva família, en el fons és com si ell digués és la meva família la gent que m'ha tocat viure i per tant doncs l'haig d'assumir d'alguna mesura. Però és una estadiòria pel·lícula del discòntic.
Ja era al 74. Jo li volia preguntar a Lara, que està escoltant atentament, tot això del Burran Caster, el recordes? Sí, clar, però alguna d'aquestes pel·lícules les recordes especialment? Alguna m'he hagut de veure per la universitat, però d'aquestes en concret no, perquè clar, però algunes altres no, perquè com que són més antigues, doncs, però n'hi haig de posar, perquè hi ha alguns clàssics que... Moltes d'aquestes que has mentat, la Carme, són extraordinàries i val la pena veure.
Però què et sembla, Laura? Parlem massa o...? No, no, està molt bé. I com que també tenim l'argument, un s'enganxa. Jo ja me les apunto. Fantàstic. Jo de totes, també, havia citat el d'Aquí a l'Eternitat, que és una pel·lícula del 53. És una pel·lícula del Fair Cinema.
Va guanyar 8 Òscars. Potser per mi se l'ha valorada, per mi, però això és personal. Home, és del 53, els mitjans no són... Si ens la mirem des de la visió actual,
És que va tenir tants oscas. Els oscas del moment tampoc serien el que serien ara, perquè ara les propostes que hi ha són molt més amples. En qualsevol cas, ell fa un paper perquè no se'n recordeu aquella escena famosa de Débora Kerr i ella a la platja que s'estan patronegant allà? Sí, amb la Débora Kerr. La Débora Kerr deia d'aquesta escena que ningú no li havia fet un pató tan bo com aquell. Això ho he llegit jo en algun lloc. No m'estanyaria.
Són detallets d'aquest. Això també pot passar, de veritat. És un petó de cinema. Si no t'ho imagines, i si no, per al marketing és boníssim. Però a més d'un cop hi ha hagut parelles que han sortit després de la PNL o Pecru.
I de les 8 apellidors bascos. I parlarem d'una pel·lícula que és la que manté a continuació, si tenim temps, perquè veig que estem d'acord. Justament el director Richard Brooks
Es va enrotllar, diria, amb la senyora Jean Simons. I van acabar tenint parella, van acabar tenint fills i es va divorciar de Jean Simons del seu partener i es va casar amb el Richard Brooks. Per tant, segurament aquestes coses deuen passar. Sí, el Brad Pitt i l'Angelina Jolie després dels senyors i senyores Smith.
Si voleu, entrem amb la pel·lícula que havíem proposat, la del Richard Bruce, que és del 60... Espera, que tinc la música. Abans ja he sentit una mica, ara tornarà. La música és extraordinària, m'agrada molt. Ah, volia dir, deixa'm dir que jo no ho sabia i que m'ha sorprès que la música... Ai, que se maca. Desmuntant la emissora de ràdio, ara que ha marxat el Carles, no passa res, només ha sortit l'espongeta del micròfon, no passa res.
És que volia dir que la música de Lenio Borricone...
Quina pel·lícula? 900? Sí, exacte. Havia de ser. La volia citar perquè allà s'ajunten un tipus de... El Robert De Niro, el Gerard Depardieu, l'Helena Castell, l'Elena Iomorra Caneda de música, a banda de la història que explica. Però és una cosa que penses... No és habitual. No és habitual. A més, el pel·lícula dura 4 o 5 hores, no? Dues versions o tres.
Sí, són com diferents pel·lícules, una darrere l'altra, no sé si són 4 o 5 o 8 hores. Llavors penses, un actor, que ell parla amb anglès, perquè a la versió americana li deixen la seva veu, ell té una veu magnífica.
li deixen la seva veu, però el novecento el doblen. I un actor anglès amb tics del Hollywood més profund. Venir a Europa, fer un novecento amb tota aquesta gent, amb totes aquestes ingredients, home, és valuós. Només volia fer aquest petit comentari.
Jo volia dir, una altra característica curiosa també del Burg Lancaster, és que era teu convençut i que Lancaster va acceptar la interpretació de predicador evangelista de la pel·lícula que ara comentarem, que és el Fuego de la Palabra,
perquè volia fer un anti-Billy Graham. Suposo que sabeu que el Billy Graham és un famós predicador dels Estats Units que ha sigut el pare o el col·laborador del fundamentalisme i del neoconservadorisme del senyor Reagan i del senyor... El creacionisme. Molt dels senyors aquests que han passat i que tenia ràdios, televisions, tenia programes de llibres, infinitat,
i un senyor que es va fer superfamós al 1949, el que deia la Vivimento de Los Ángeles, perquè igual que fa la pel·lícula El Burlan Caster, o ella, la noia que representa que és la que és a Manxolista, muntar amb carpes de circ un festival extraordinari,
i això li va donar una fama, el va fer un ídol nacional als Estats Units. Seria llavors un reflex del Billy Graham? Jo penso que la novel·la és una novel·la que estava basada en una novel·la del 27, per tant segurament no tenia res que veure.
però sí que aquesta mena de dissecció dels predicadors dels Estats Units, que és un fenomen molt americà i que potser aquí a Europa ens costa més d'entendre perquè no el vivim de la mateixa manera, ell agafa la novel·la, el Richard Brooks, l'adapta al cine perquè una de les coses més bones que té, jo penso al Richard Brooks, és que és un perfecte adaptador d'obres literàries al cinema, la majoria de les obres que fa, dels pel·lícules bones que fa,
Són adaptacions seves de grans obres del Tennessee Williams, del Dostoevsky, de qui vulguis. En té moltíssimes. I resulta que ell és el perfecte adaptador del Truman Capote a Sangre Fria. Hi ha un que és el de Josep Conrad quan és a l'Orgym. Ah, també és seva. En té moltíssimes. I ell és especialista en això. Diríem que és una cosa que sap fer millor. De fet, anar a la fueda i a la Palabra
li van donar l'Òscar a la millor adaptació a guió cinematogràfic. I amb ell li van donar l'Òscar. En aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel
guionista de Hollywood, ja he explicat abans que ell i el John Huston fan aquesta pel·lícula de Forajidos i que després ell escriu per al John Huston Callo Largo, és un guió del Richard Brooks,
i finalment vas demanir director de cine per la Metro Gondilmalla però val la pena dir que tot i això era un director de compromís i tota la seva filmografia jo penso que està plegada de compromisos i de reivindicació més o menys social. Dirigeix 25 films allà de la seva carrera però escriu 27 guions siguin per ell o siguin per altres persones.
Si comentem alguns dels més coneguts, hi hauria en primer lloc la Semilla de Maldat del 1955, que va ser la primera pel·lícula que tocava el tema dels professors que parlàvem abans i dels alumnes, incluent també amb el Glenford, no sé si l'heu vist. Semilla de Maldat, de l'any 1955.
Seria aquesta que es diu en anglès Bloodborne Jungle, la jungla de pisarra i aquí es va dir Semilla de maldad. Sí, sí, la del Polanski és una altra, és la Semilla del Diablo, que no té res a veure. Tampoc el títol original perquè és Rosemary's Babies. Aquí és una pel·lícula que el Joan Fort fa de professor, és un senyor que ve de la guerra i passa a ser professor,
i tots els conflictes que s'hi originen a la classe en un barri marginal on hi ha també racisme perquè hi ha blancs i negres, etc. És la primera pel·lícula que toca aquest tema. Los hermanos Karamazov és a continuació del 58 basada en una famosa novel·la d'Ostolleski. La gata sobre Tejano de 5 que ens vam acabar comentar fa poques setmanes perquè jo la vam veure i ens vam quedar impressionats sobretot de l'adaptació del guió al cine.
que és molt millor, jo penso, que la mateixa obra de teatre, que jo vaig comentar-ho fa poc que la van fer aquí a Barcelona i l'havia vista al teatre, i vaig veure la pel·lícula, per casualitat gairebé, i era molt millor la pel·lícula que no l'obra de teatre, que és del Tennessee Williams. El Fuego de Palabra, que és aquesta novel·la del single Lewis que ara comentem. Tulfé Pájaro, també és una altra pel·lícula basada en el Tennessee Williams. Lord Jim, que és aquest del Josep Conrad, i A Sangre Fria, com ha dit el francès, del Truman Capote.
Com es pot veure, té tendència a utilitzar històries d'altres escriptors i adaptar-les al llenguatge cinematogràfic per dir alguna cosa que ell considerava important. Gran director d'actors dirigia a famosos actors de la època i aconsegueix
que la majoria de vegades en què ells els ha dirigit acabin sent nominats o acabin tenint un Oscar d'interpretació és el cas de Burlankester, de Sir Lee Jones, de James Simmons, d'Elisabeth Taylor, de Paul Newman, que les dirigeix, com sabeu, la gata de How I Think, de Lee J. Cobb i molts més que van aparèixer. És un senyor que té una gràcia especial en dirigir els actors. Però parlem del Fuego de la Palabra, que és la que ens interessa. És un film de 1960,
Per tant, és un film que té 54 anys i que això, d'alguna mesura, jo penso que es nota quan la veus. I crec que des d'Europa ens pot escandalitzar una mica, o potser no en tenim gaire, perquè com he dit abans, el trasbals que produeixen els predicadors evangèlics és una cosa que no passa aquí. Més que això que ho hem comentat abans,
Més que... jo no crec que ens escandalitzi, jo crec que és un model que és específicament americà. Que qui no existeix? Primer, per la dimensió del país. La dimensió del país americà en relació als petits estats europeus, cada un d'ells molt tancats en si mateix, i després la pròpia història d'Europa.
no té aquesta forma de desenvolupar-se que ha tingut l'americana, que ha sigut pocs o molta gent vinguda d'Europa, que allà ha fet la seva nova vida,
des d'una base solitària, perquè sobretot això no sé exactament on passa, però tens la sensació que és una amèrica profunda on els xerratans i els embaucadors i la gent de circ es barregen i són semblants o la mateixa cosa. I això els Estats Units ha creat. Iglesies diferents, embaucadors diferents i
i molts mitjans de comunicació que han invertit perquè és una inversió segura. De tota mena, hi deu haver gent que fa una funció
des d'espiritual fins a social, fins a totes les menes que tu vulguis, a altres que són especuladors i que barregen això per fer diners. I llavors les grandíssimes corporacions de divulgació que són les televisions i els diaris i les revistes, tot això és una salsa
que serveix per a guanyar l'acció. La pel·lícula en si és una aproximació en aquesta realitat que segurament nosaltres és més difícil que sintonitzem perquè és una realitat diferent de la nostra però que és una realitat real i que existeix.
Jo crec que és un acostament a vegades gens compleent perquè la pel·lícula a vegades tracta els integrants d'aquest món d'una forma brutal i a la vegada també curiosament la pel·lícula amb això és molt intel·ligent amb un cert també efecte, es barreja una mena de crítica i una mena de respecte o de consideració d'aquella persona. I això és una cosa que m'ha semblat curiosa perquè no és massa habitual.
critica i escarrega aquest món i alhora respecta o estima, jo crec, a les criatures que hi apareixen pel mig. No més gens fàcil, honestament, de resumir en poques paraules la totalitat de les idees i sugerències que inclou, crec, la pel·lícula. Tens cinc minuts. I en primer lloc, és una profunda reflexió sobre les relacions de l'espiritualitat i els diners, és a dir, i el món diríem material.
Parla també de la naturalesa humana i dibuixa per mi magistralment una sèrie de personatges plens de matisos, és a dir, tant el personatge d'Albert Lancaster, com el personatge d'ella, com el personatge del mateix periodista, que és un famosíssim actor de l'època Arthur Kennedy, que havia fet moltíssimes pel·lícules, les llargaríem, té molts ombres i moltes llums. És a dir, va pintant cada personatge amb la seva dualitat o la seva multiplicitat d'effectors que té.
i és una crítica, de moment, molt clara a la veateria religiosa i a la doble moral de molts cristians.
Tot i que a la vegada, i això és el que em sembla que per mi la fa més gran a la pel·lícula, reivindica els principis bàsics de la cristanitat. És a dir, fa un joc completament curiós perquè reivindica unes coses, es carrega unes altres, i a la vegada deixa que l'espectador en definitiva es faci la seva pròpia visió de la jugada. Varejat amb aquesta idea del show. Perquè clar, el personatge del Bar Llancastell en el fons és, ell és un seductor?
és una persona que pot portar una vida sense control i simultàniament és un home emotiu, capaç d'estimar i pot ser bo i dolent
Tot simultàniament. És una barreja. Jo crec que això té una gran força com a personatge. Jo penso que no solament són els personatges que és veritat, sinó també la trama com està lligada. Perquè és una trama en el fons seriosa, intensa, emotiva i a vegades fins i tot irreverent pel tipus de tema que tracta.
L'Elmer Grantic és un personatge d'una gran humanitat i això penso que s'aconsegueix perquè el guió és la Burlan Castell, perquè el guió no amaga ni les seves virtuts ni els seus defectes. Estan molt de moda en aquest moment, sobretot als Estats Units, aquest neoconsolidisme que parlàvem abans, el fundamentalisme dels cristians, sobretot als Estats Units, repeteixo, i crec que aquesta pel·lícula
en alguna mesura, inclús actualment, tot i que han passat 54 anys, es fa més necessària i més actual que mai. Veure'l amb uns ulls d'entendre que és una pel·lícula que no està feta ara, sinó que està feta intentant reflectir l'any 60 com era el món dels anys 20. Jo, en canvi, trobo una mica, ja t'ho he comentat una mica,
lluny. Encara que sigui actualment hi hagi aquesta disjuntiva, tot i així és la forma d'explicar-ho. Continua veient aquest tipus de gent als Estats Units? Continua veient-hi i tenen canals d'advisió, tenen... Bueno, suposo que tots hem sentit com el Billy Graham. Nosaltres agradeu que l'any 1900, quan era el 19 de novembre del 1978, ho estava buscant abans, 18 anys més tard de la pel·lícula,
a Johnstown, a l'Aguayana, 914 membres del Templo de Dios van morir enverinats de Sianur. Per tant, vol dir, per un fenomen religiós. Però no sabia que el 17 de març del 2000, 924... Són sectes, que tampoc és ben bé el mateix. Però que utilitzen recursos, com els que utilitza la pel·lícula d'alguna mesura, al año 2000, 924 persones van morir assassinades
a Uganda pel moviment de la restauració dels 10 manaments de Déu a causa de les mens dels seus senyors que l'aportaven que eren gent molt especial, molt difícil.
Jo crec que la música de la pel·lícula és extraordinària també. Segueixo pensant que la mirada de Brooks, que crec que està reflectida pel periodista, és dir, el que fa el director és posar-se en la pell del periodista que va analitzant el que va veient i va fent els seus comentaris, que és el que interpreta l'Arthur Kennedy, i crec que això és el que, d'alguna mesura, ell vol deixar constància, vol criticar i vol enfatisar, tant en un sentit com en un altre.
I si hagués de destacar una escena que em sembla extraordinària és quan el Burlan Caster canta a Young My Way, que entra en un esleig al principi de la pel·lícula i es posa a cantar. Aquell és un senyor religiós, un senyor que ha tingut una formació religiosa, encara que ell no ho practiqui.
i això és extraordinari. Té una veu boníssima. La veu del Burlancaster cantant amb aquella grup de gent que està a dintre de l'església és realment una cosa extraordinària. Perfecte, propera setmana. Què tenim? Pròxima setmana tenim la Tiziana que ens parlarà del cinema iranyà
i el Jaume que ho farà de copia certificada per Cèpolis i les que vulgui de cinema. Estàs preparat Jaume? Segur. Moltes gràcies Lara Gómez per venir al programa i sempre que vulguis ja saps on som. El plaer és nostre. Ens quedem amb la música del Mergantri. Recordeu si anem a l'insacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Bona nit.
T'espero, 98.1 Va, diu, t'espero, 98.1 I don't want Have a heart of love affairs I need someone