Cinema sense condicions.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.

Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Estàs intrigat.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Aquestes coses.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
després de que tornem ja a l'any vinent perquè ja no, com tu deies, no tenim programa
ja aquest any, però és la nova pel·lícula de José Corbatio i Juan Cruz.
Ah.
Incidències.
Després de Tapas i de...
Covardes?
No.
Sí, Covardes.
Covardes sembla que és.
Doncs crec que aquesta és la tercera i, bueno, la veritat és que tinc ganes.
Igual que tinc ganes de veure-la, veuré demà perquè fa un passi de premsa amb els directors
i parlarem una miqueta menys amb aquest projecte d'infiltrats que tenim,
que precisament els companys que segurament l'any vinent s'incorporarà en el programa de Fergat Productions,
que som Paul Diggler i Lídia Artigas, Lídia Milet Artigas,
doncs segurament demà, bueno, no, segur, ens veiem i parlarem amb els directors i tal,
vull dir que serà una cosa interessant.
I una altra estrena que tinc ganes.
Però quina és la que veureu demà?
Incidències.
Ah, l'incidències.
Es diu així.
I una altra que s'estrena aquest divendres, que també tinc moltes ganes de veure-la,
també veuré aquest dia, ja és un avançament, pel menys en la nieve.
Jo ja l'he vista.
Ja l'has vista?
Mira-lo.
Mira-lo, com que espavilat que és.
I a més a més, aquest matí, aquest matí he vist la que presenten el dia 1,
que ha guanyat el festival de Sevilla, del Giraldillo de Oro,
de José Luis Guerín, que es diu l'Acadèmia de les Mussas.
Sí, senyor.
Ha passat aquest matí en el bolitxe.
No et perds ni una.
Ha vingut personalment, perquè el José Luis Guerín estava fent l'estrena a Madrid
i no ha pogut venir a la presentació.
Sí, és veritat.
I ha vingut la seva ajudanta, una noia que li fa el muntatge,
ens ha explicat una mica com havia anat la producció de la pel·lícula abans de passant-la.
I en tot cas, després, si voleu, doncs, ara que acaba d'arribar el Jaume
i parlem de les pel·lícules que hem vist...
Doncs mira, el 28 d'aquest mes també es farà el pass i estarà segurament el director José Luis Guerín.
Tinc l'intensió d'anar-hi, vull dir que, si és possible, doncs, també parlaré una miqueta més.
Jo li faré alguna pregunta.
Em sembla molt bé.
Em sembla molt bé.
Per tant, ja tenim alguns temes.
Tenim aquí el convidat que parla a la segona part del programa, doncs, del seu cinema de Taiguan.
El Jaume, no sé si ha vist alguna cosa que ens pot explicar el que ha vist,
i tu també, doncs, el que hagis vist.
Jo, sobretot, des d'ara, des del començament del programa, ja l'he dit abans de començar,
el Joan Segué, que per fi ha vingut aquí al programa, que no sé si encara l'havíem acabat de presentar,
doncs, que jo, sobretot, li vull agrair a Escriu en directe, en el programa,
que a través del tema que havia proposat ja fa temps, però que avui per fi en parlarem,
doncs, m'hagi arribat el coneixement d'aquest director, que no havia vist res, del Hu Sien,
que és un dels directors d'aquesta fornada, eh?, de directors nous,
dels que parlarem després en profunditat, doncs, el fet de conèixer aquest director,
per mi ha estat una veritable revelació.
Ja sé que la crítica està una mica dividida sobre aquesta mateixa pel·lícula que està,
ara crec que ja no està en cartellera, però fins la setmana passada sí que hi era aquí a Barcelona,
que és l'Assassina, que ja podrien haver fet una miqueta el detallet, eh?,
els traductors de posar l'Assassina i no posar d'Assassin,
perquè llavors tothom hauria sabut que és una dona, però bueno, és igual,
som així aquí traduint i fent aquestes coses,
doncs jo penso que és una petita joia, eh?, de la cinematografia mundial,
i aquest director a mi se m'ha col·locat, eh?, a veure tres pel·lícules seves,
de moment, doncs, en el màxim, en el màxim, en el màxim, eh?,
ara mateix el tinc absolutament idealitzat.
Després explicarem els motivos. Així que moltes gràcies, Joan.
Segueix molt sovint amb aquest noi, això.
I després es refreda o no?
Sí, i després es calma i es tranquil·litza.
Però bueno, però els seves constants segueixen, eh?,
el que li agrada, li agrada, segueix.
Sí, sí, sí.
Ara ha quedat...
Saludem el Joan Seguer, saludem el Jaume Vidal.
Ha quedat per sota l'Arts Trier i ha quedat per sota tothom.
I no em passa tan sovint com tu dius, no.
Passa molt poques vegades.
Digues, Joan, perdona.
Què has vist?
No li deixem parlar al Joan? Deixeu que...
No, home, no.
A nivell de directors asiàtics, el Hou Hissien no és dels que m'agradi més,
però després ja ho comentarem.
Després discutirem.
A mi m'agrada més una altra, sí, és veritat.
Però bueno, ja ho comentarem amb la pel·lícula i la resta de pel·lícules.
Jo també t'explicaré un detall molt interessant.
Sí, jo el que...
La pel·lícula que he vist és això, esclar, com que soc un avi.
M'interessa això.
Tu sols?
Tu sols?
No ho som.
Ah, no ho sé.
Tu també ets aviat?
No.
Aviat, aviat.
No, doncs he anat a veure aquesta pel·lícula a 45 anys, no?
La celebració aquesta.
També l'he vist.
Ja l'has vist, oi?
Sí.
Ho ha vist tot el Joan.
Fent un resum, ho ha vist tot.
La veritat és que em va decepcionar bastant.
Al final és molt decepcionant.
Molt. Al final sobretot.
Al final...
Jo vaig dir, no sé per què la valoren tant, quan hi ha un final que és horrorós.
Sí.
Jo penso que més que horrorós al final és perquè l'expliquen aquell final, si no caldria.
Vull dir, perquè és que ho deixen penjat també al final.
O sigui, diguem-ne que tot el que anava bé, diríem, d'assimilar què és el que els pertorba,
i es proposen, doncs, la celebració i acaba ella, doncs, mostrant una disconformitat, no?
Que és el punt final.
No calia, vull dir, això...
I ni lliga, ni lliga amb tota la pel·lícula, eh?
Bueno, sí que lliga, perquè, esclar, vull dir, això en pots parlar.
Vull dir, això pots... A veure, sí que pot lligar, això.
Però quan ja t'has decidit de plantejar un...
O sigui, explicar fins i tot com anirà la pròpia festa.
Vull dir, llavors, deixar-te aquell punt allà, dius, això no té sentit.
Jo penso que la pel·lícula s'hauria d'acabar quan ells dos es proposen,
diu, demà vine, perquè li contesta ell, altra vegada amb ella,
una vegada més li diu, fes això, i ell li diu que sí.
Sí senyor, sí senyor, tant d'acord.
I paral·lelament, eh?
Llavors, doncs, jo penso que al final està allà, vull dir, ja està, s'ha acabat.
Ell complirà, perquè ja ho ha demostrat abans a la festa de la fàbrica, i tal.
Llavors, doncs, bé.
Jo vaig estar amb la crítica el dia de l'estrena,
i els crítics es van sortint dinacs del final, eh?
Tota la crítica en general, és a dir, emprenyada del final.
Sí, sí, ho vaig veure de seguida, també, sí.
Sobretot al final.
De tota manera...
Com acaba, com acaba?
Sí que és interessant...
No, si vols, t'ho explicaré després, sense...
D'acord.
Sí, perquè què li agrada, que li expliquin espòilers?
Sí.
Sí.
Però el que sí que és interessant és que aquí apareix una taca amb un matrimoni
que arriba als 45 anys.
Aquesta taca no hi ha una voluntat per part ni d'un ni de l'altre,
sinó que és una taca que apareix, diguem-ne casualment,
que és el que fa més por a la vida, i llavors hem d'enganyar.
i llavors, esclar, queden pertorbats per una taca com aquesta, no?
I automàticament, doncs, anem a parar, doncs, a dir, bueno,
i en algun moment pararà, perquè és prou interessant.
Sobretot, el que és més bo de la pel·lícula és que està fet a la Bretanya
i és Bretanya.
No hi ha...
Els actors estan molt bé, eh?
No hi ha colors i estan molt bé.
Els actors estan molt bé.
És la d'això, la Charlotte Rumbling.
Fa molt bé, molt bé, molt bé.
Ell també, eh? Ell és el, com es diu?
El Cortiner.
Aquest senyor que era famós als anys 60, perquè era jovenet.
Tu te'n recordes de la pel·lícula d'això, del doctor Chivago?
Sí.
El tema de l'ara, doncs, és el revolucionari, tio,
que jo el tinc mitificat, aquell home allà.
Doncs, aquí és el que fa d'intèrpret.
I ho fan bé els dos, eh?
Bastant infantil ell, eh? Més que ella.
Però, al final, ella diu, sembla que se li em va a l'ullar.
Bé, pel·lícula decepcionant per això,
però que té virtuts i penso que és escaient per mostrar.
Sí.
Per mi l'han sobrevalorat.
És a dir, la crítica la deixa pels núvols.
És a dir, que és una cosa...
Jo penso que en aquest final no...
En aquest final no es pot anar pel món.
No, no, és cinema de qualitat, això.
No es pot anar pel món.
Sí, sí, és que, vull dir, salta la vista.
Bé, també n'he vist una altra, aquella Miss Amèrica, o no?
No l'he vist jo, Miss.
Aquesta, sí, Miss Amèrica es deia, aquella.
És d'un tal...
Bueno, llàstima que no tinc el diari aquí.
Miss Tres, oi, em sembla?
Miss Tres, és això.
Miss Tres Amèrica.
Miss Tres Amèrica, sí.
Aquesta em va agradar molt, eh?
Aquesta està molt bé, eh?
No l'he vist, no l'he vist, no l'he vist.
Sí, sí.
Aquestes són dues nenes que el seu...
La seva...
La mare d'una i el pare de l'altra es casaran.
I llavors jo sabem germanes.
Coneixem-nos.
I llavors tota la pel·lícula és aquesta coneixença, no?
Això mateix.
I una és la que tira i l'altra és la que es queda com admirada, no?
I llavors aquesta relació la vaig trobar riquíssima en tots els sentits.
La que tira més aviat una mica esbojarrada, per dir-ho d'una manera.
Jo dic en el bon sentit de la paraula, però que hi va implícit el fet d'una certa desestibilització,
sobretot sentimental, eh?
Vull dir, edificada, no pas de...
O sigui, no una desestibilització emocional que és producte del moment que vius, no.
Ja li ve impresa, ja, no?
I això està molt bé, està molt bé.
I l'altra, no, l'altra és com una mica la que diu...
No ho acaba d'entendre, jo, tot plegat, això, no?
I llavors es troba amb ell i diu, hòstia, aquesta sí que ho entén.
I llavors, doncs, eh? Es fa com un... Molt bé, eh? Vull dir, em va agradar molt, la veritat.
És sobre un realitzador, però que després el Francesc ens dirà qui és,
que està molt valorat últimament, sobretot a nivell de comèdia nord-americana, eh?
I la vaig trobar recorrent.
Són les dues que he vist, aquests.
Ah, va, i la del d'allò, també, el pont dels espies.
El pont dels espies.
No, aquesta també l'he vist, home, vas a parar.
Em van parlar la setmana passada i...
A nosaltres no ens va agradar de...
Sí.
Es pot veure, està bé, és de l'Spielberg, però no és de les millors de l'Spielberg,
com la premsa, també, com la crítica ha deixat donat a entendre, no?
És a dir, és una pel·lícula que, per mi, em falla per algunes coses, no?
Es fa massa llarga, massa pesada,
i, en canvi, la reconstrucció és extraordinària,
vull dir, té la reconstrucció de Berlín dels anys 60,
quan s'aixeca el mur, etcètera.
Això és extraordinari, està molt aconseguit.
I també les interpretacions, penso que estan molt bé.
Però la veritat és que, com que la pintaven, almenys quan jo la vaig a veure,
que era la millor pel·lícula de l'Spielberg i era meravellosa,
doncs no n'hi ha per tant, des del meu punt de vista.
Bé, semblaria que aquest ha estat l'any de l'exageració,
en quant a la millor, la més potent, la més d'allò i tal...
En canvi, jo penso que Techo y comida,
que és una pel·lícula que vam parlar la setmana passada,
la final de l'Spielberg.
Això no té res a veure, això.
Però això és una extraordinària pel·lícula.
Vale, però...
No es pot comparar, però és una pel·lícula que s'hauria de destacar
com una de les bones pel·lícules que estan fent en aquest moment al cinema.
Però com de cada cosa en el seu context,
això és com si avui parlarem del cinema...
De l'aiguanès.
De l'aiguanès.
I digues, aviam, posem-la al costat del cinema americà.
No.
Et quedaran coses una mica bellugades, eh?
No sortirà bé la foto.
Això no vol dir que quan tens mitjans i que tens molts diners
vulgui sortir molt bé.
Per exemple, el francès ens esmentava
que volia veure Palmenes en la nieve, eh?
I jo he tingut una certa decepció
perquè té molts mitjans, té una fotografia extraordinària,
té uns indrets que s'han gastat una milionada
per buscar aquells llocs i tal,
i en canvi considero que la pel·lícula no acaba de funcionar,
ha de marxar, i és a dir, que els mitjans no asseguren
que hi hagi qualitat.
I en canvi, a vegades, per exemple,
puc explicar-ho d'aquest matí,
que ens han passat en el, en el, com es diu,
el bohem, no, bueno, el cine aquest que està al bolitxe, no?
Sí.
Al bolitxe ens han passat l'Acadèmia de les Musses,
que és l'última pel·lícula que presenta el José Luis Garín.
La pel·lícula està presentada, es veu, a Sevilla,
on ha guanyat el Giraldillo de Oro de la millor pel·lícula.
És una cosa bastant...
I recordem, perdona, que el festival de Sevilla
és festival de cinema europeu, eh?
Sí, sí, sí.
Si ha guanyat, la millor pel·lícula és de tot Europa.
No, no, no.
Poca broma.
Exactament, exactament.
És el festival europeu, de pel·lícules europees.
A veure, és una pel·lícula realment superoriginal,
perquè no he vist, jo penso, fa molts anys,
cap cosa que tingui l'estil que té aquesta pel·lícula.
Com tot el que ha fet el Garín, vaja.
Ah, això mateix.
Sí, com bàsicament el que ha fet el Garín.
Ah, això mateix.
El que passa que en aquest cas es tracta d'una...
És una barreja de ficció documental.
Comença, jo penso, perquè tot i no he tingut temps,
com que ens l'ha parlat al migdia,
no he tingut temps de documentar-me
i tenir més informació de com viat el rodatge.
El que ens ha explicat aquesta noia que ha fet la presentació,
que és la que li fa el muntatge conjuntament amb ell,
ens deia que van començar una cosa sense saber on anaven,
van començar a rodar, van anar rodant,
i els ja ha sortit això.
És a dir, que ells mateixos no controlaven
els mateixos diàlegs creats espontàniament pels actors.
Els actors molts d'ells tenen alumnes de la universitat
que estudiaven filologia i poesia.
I els ja ha sortit aquesta història,
i per tant no tenen un control del que passaria.
Perdona, això és un mètode de treball, eh?
Això és un mètode de treball documentalista,
que de fet funciona,
i que és el que fa que una pel·lícula sigui tan sorpressiva.
Tan sorpressiva.
La primera vegada que es fa, vaja.
No, no, i original, i la certa mesura,
clar, com que resulta que els diàlegs
són espontanis per part dels actors,
suposo que hi ha actors i hi ha estudiants de la universitat,
queda una cosa molt autèntica.
La part final, que jo penso que és la part de ficció,
te la creus absolutament,
perquè veus que allò està viscut sincerament,
o sigui que està viscut de veritat.
Aleshores, és una pel·lícula de molta parla,
representa que comença amb una classe a la universitat
d'un professor, que jo suposo que deu ser real,
perquè he tingut temps de documentar-me,
que es diu Raffaele Pinto, que és d'origen italià,
que fa les clares en castellà,
però que té alumnes també a la classe que parlen en italià,
i que llavors en algun moment s'estableix un diàleg
amb català, amb castellà i amb italià,
i també amb sardo.
I, bueno, doncs per tant es crea una visió
més o menys mediterrània,
en què els personatges van explicant la seva,
inclús van fer recerca...
Tot és una mica fent filosofia,
però una filosofia bastant abstracta
i no fàcilment entenedora,
del significat que podien tenir
en la literatura clàssica les musses.
És a dir, quin és el paper de les musses en la creació?
I a partir de Dante, i suposo de la Divina Comèdia,
doncs van extreient capítols i idees i coses
que es van argumentant i es van...
Bueno, això contrastat amb el fet
que el professor aquest arriba a casa seva,
la seva dona l'espera,
li comença a criticar algunes de les coses
que ell explica i que ell diu,
i clar, i a partir comença a haver-hi un cert
o un determinat conflicte.
Prefereixo no explicar el que ve a continuació,
però crec que és una pel·lícula notòria.
És a dir, penso que és una cosa,
ja et dic, sumament original,
no he vist res en els últims anys...
Com la Blanca Neus, vaja.
No he vist res que fos tan diferent...
Tan diferent...
Tan diferent...
I, bueno, i penso que no és fàcil,
potser, d'entendre en profunditat,
i després ja...
Jo preferiria que, si quan l'haguéssiu vist,
m'agradaria molt...
Estava parlant aquest matí,
quan he sortit al cine,
amb diversos crítics,
que dèiem,
hòsties que hi encontraràs ja entre...
una pistola en cada mano i aquesta.
És a dir, per exemple, en cada mano toca un tema
més o menys proper,
en el que es reflecteixen com viuen
o com pensen el sexe femení,
i aquí també hi ha una visió del sexe femení,
però la veritat és que hi ha una contraposició tan violenta
que seria molt interessant fer aquesta mena de relat.
José Luis Guerin és un investigador.
Tot el que ha fet ha anat indagant,
indagant amb la naturalesa de les coses,
del cinema, de les persones,
de com es relacionen entre elles...
Vull dir, és una veritable...
Una persona que fa...
Bueno, d'aquils directors que aprofundeixen en les coses,
i anem fent una llista,
i jo afegeixo, eh,
i torno a dir-ho,
perquè és un tema que ara mateix estic molt pendent,
que aquest director que he parlat,
el Jússia o Sien, doncs fa el mateix.
Vull dir, són directors de tesi.
No li he vist res.
Directors que aprofundeixen.
Ja s'explicaràs si no en recomanes d'ell,
perquè jo en voldria veure alguna,
però no n'hi he vist cap, eh?
O sigui, jo no...
Escolteu, deixeu-me que faci un petit parèntesi
per parlar de les pel·lícules que a la biblioteca,
d'aquí al costat que tenim,
la biblioteca de Joan...
Tenim tants joans que ara se m'ha oblidat el Joan,
que és aquí.
No ho sé.
Joan Maragall, no.
Joan Margarita, això mateix.
Moltes gràcies.
Doncs han enviat,
i estan ara publicitant,
com a pel·lícules de...
Del mes.
De la festa, del Nadal.
Molt bé.
Estem en aquestes dates.
I, bueno, hi ha algunes
que són veritablement absoluts clàssics
i que ja hem vist un munt de vegades,
fins i tot a la televisió,
com és Qué bellos vivir,
Plácido,
Pesadilla antes de Navidad,
Los Amigos de Peter, del Kenneth Branagh,
que també sabia d'afegir,
El día de la bestia,
és veritat,
és una pel·lícula ambientada al Nadal,
no ho he dit mai,
no m'han recordat,
però és veritat.
Feliz Navidad,
que és una pel·lícula que no recordo molt bé,
però sí que l'hem comentat aquí,
fa temps,
del 2005,
del Christian Carlon,
Eduardo Manos Tijeras,
Noche de fin de año cero.
Aquesta no la comí.
No, perdó.
Noche de fin de año, sense cero.
és que les ulleres en farien una mica de falta.
The Holiday,
Family Man,
bueno,
diferents títols,
Gremlins,
Love Actually,
simplement que us passeu per la biblioteca,
hi ha més.
Hi ha moltes més coses.
Love Actually,
veus una bona pel·lícula,
una pel·lícula interessant.
I a més a més,
hi ha unes novetats,
que no són nadalenques,
que també tenen la seva gràcia,
com són el novetat ara,
l'últim butlletí de novetats,
són El juez,
que no sé si l'heu vist,
jo l'he vist fa molt poc,
perquè me la van recomanar una mica.
Jo crec que està força bé,
un director que no és massa conegut,
com a mínim per mi,
que es diu David Dobkin,
però els interprets sí, eh?
El Robert Downey Jr.
i el Robert Duval,
que es fan de pare i de fill.
La veritat és que,
bueno,
és un duel interpretatiu important,
i un duel dintre de la història força important.
fonamentalment,
es tracta de la història d'un jutge,
que és interpretat per Robert Duval,
que porta un munt d'anys en un lloc petit,
en una ciutat petita d'Estats Units,
fent de jutge,
és respectat per tothom,
però de cop resulta que salta el dubte
d'una acció determinada
que va portar a terme en un moment,
i llavors és jutjat ell mateix.
I és el fill,
que tenen una relació molt tibant entre si,
que ha vingut per l'enterrament de la mare,
que s'encarrega de la defensa.
Llavors, la lluita que hi ha entre els diferents valors,
antics, nous,
i entre ells també l'evolució que ha tingut
la seva biografia personal,
la seva allò,
la veritat és que és recomanable.
És una pel·lícula més o menys típica
de jutges i de jurats,
que ja hem vist moltes,
però el duel interpretatiu
i els temes que van apareixent,
la veritat és que la fan recomanable.
Interessant.
Relatos salvajes ja la tenim aquí també.
una altra gran pel·lícula comentada per a ti,
que jo tinc pendent de veure encara.
No l'has vista tu?
No, encara no.
Ah, doncs està bé, eh?
Siempre Alice,
que també l'he comentat abastament,
de la Julian Moore,
i, dios mio,
pero que te hemos hecho.
No l'hi he visto.
Aquesta pel·lícula
sobre els pares
que se li van casant
tots els fills que tenen
i tots amb gent de religió diferent
que no s'esperen
quan ells el que volen
és que es casin
amb gent cristiana
i catòlica i apostòlica
i no hi ha forma, no?
Es casen amb hindús,
amb musulmans,
Francesa, en sembla.
Sí, Francesa.
Reflectint aquest...
Deu ser una família de la casta,
això,
perquè altres no alterim aquest problema.
Bueno,
o sí,
si t'hi trobessis,
si t'hi trobessis,
no sé.
Si m'hi trobessis.
És veritat,
si ja t'hi has trobat.
No sé per què parlo de vegades.
Si ja t'hi has trobat, ja.
I cap problema, no?
Doncs ja està.
És veritat.
Això passa només a França, no?
Passa.
El problema no és d'on ve,
ni d'allò...
El problema és una altra cosa.
El que fan aquí.
El que fan aquí, no?
Tens raó, tens raó, tens raó.
I les característiques hi ha persones.
Tens raó.
Doncs això,
això ho volia comentar,
el fet aquest.
que es puguis recomanar amb algú o no?
He anat sobretot veient aquesta última setmana
les taiguaneses,
que havia vist també alguna altra,
i he vist la de...
La de l'assassina.
La de l'assassina.
Ah,
molt bé, aquesta està bé.
La crítica l'ha deixat molt bé,
però no he pogut veure-la.
Sí.
Jo tampoc he pogut veure cap de les dues,
sincerament.
Hi ha qui la troba tontona i tal,
però està bé.
Jo trobo que sí.
A més lliga perfectament.
Al final està bé.
Però aquesta sèrie de japonesa.
aquesta sèrie de japonesa.
Avui hem de parlar de cinema taiwanès,
que la gent dirà...
Abans de començar això,
el que has de...
O sigui, el que has de començar,
m'has preguntat sobre el pont dels espies,
vull dir...
Ah, sí, sí.
Bé, vull dir,
jo penso que és un espilbert normal i corrent,
vull dir,
dels de sempre,
amb alguna excepció.
Jo per mi crec que,
per exemple,
la llista de Gilder sí que l'estaca
com a molt bona,
però d'altres, vull dir,
ja...
I aquí igual,
té la mateixa discussió.
Massa...
Deixa viure,
es diu això?
Ja viure.
Ja ho has vist.
Ja ho hem vist, sí.
Llavors, esclar, vull dir,
el que potser sí que agafa una mica
és l'argumentació,
si més no en un principi, eh,
de...
que és el que mira d'estar aquell,
és aquesta persona
que creu en la democràcia
amb tota la profunditat
i que, en definitiva,
acabarà...
Eroi.
Eroi de la pel·lícula.
Acaba transformat-se en l'heroi.
Però, esclar, l'heroi,
no te l'acabes de creure,
perquè...
És el Tom Hanks.
T'has sortit d'aquí,
has anat a...
Bé, on vas a parar?
On va a parar?
I, a més a més,
és que allà on va a parar,
ja veus tu com ho pinten,
allò, no?
Vull dir,
que és horrible i allò.
Jo crec que és...
Bueno,
és típica del senyor Spielberg.
D'acord.
Ja? Comencem?
Com vulgueu.
Sí, home.
Bueno, he preparat una mica,
doncs, això del tema del cinema de Taiwan.
I el cinema de Taiwan realment està molt relacionat
amb la política de Taiwan.
Realment, Taiwan...
Bueno,
podríem dir que està separat en quatre etapes.
L'època del 1910 al 1945.
En aquesta època,
Taiwan estava invadida pels japonesos.
Vull dir,
la Xina havia cedit, diguéssim,
Taiwan amb els japonesos.
I durant aquesta època,
pràcticament,
es van fer molt poques pel·lícules,
o pel·lícules de caràcter japonès,
de tot japonès.
Costum,
com estibles,
per dir-ho d'una manera.
Exacte.
A partir de l'any...
A partir de la Segona Guerra Mundial,
de l'any 45 a l'any 80,
doncs ja va haver-hi un cinema més de xinès.
Perquè aquí el problema que va haver-hi,
vull dir,
amb tot el tema de la guerra de la Xina,
els nacionalistes xinesos van perdre la guerra,
contra el Mao Zedong,
i es van exiliar cap a Taiwan.
I després hi va haver un conflicte molt important
entre els xinesos nacionalistes
i la gent que vivia a Taiwan.
Ho recordem.
Bé, hi ha una època que jo no coneixia ben bé,
que és l'any 47,
el 29 de febrer,
que és el dia de la pau actualment a Taiwan,
en la qual diuen que és el terror blanc.
I moltes de les pel·lícules,
les tres primeres pel·lícules,
la trilogia de les pel·lícules del Ho Hsiao Hsien,
són relacionades amb aquests conflictes polítics.
O sigui que normalment els directors taiwanesos,
sobretot als seus inicis,
s'han d'entendre molt al seu cinema
respecte al tema polític.
Si no, no s'entén.
Si no, no s'entén.
Concretament,
Hombres buenas, mujeres nuevas,
fan una referència directa.
És la tercera.
Exacte.
I en aquesta pel·lícula que has comentat
és realment on es veu el terror blanc,
com sembla que és,
dels anys 48, 49.
I realment, doncs, bueno,
és...
Però en aquesta època,
pràcticament pel·lícules xineses.
Va haver, diguéssim,
durant aquesta època,
del 45 al 80,
sobretot als anys 60, 65,
és quan es van començar a fer moltes pel·lícules
de kung fu i d'arts marcials.
Hi ha un director,
que és un clàssic diguéssim a taiwan,
que tothom coneix,
és xinès,
però va fer moltes pel·lícules a taiwan
i estava molt intuït a taiwan,
que és el King Hu,
que encara, doncs, a la casa àsia,
hi ha tres pel·lícules dedicades,
bé, fetes per aquest director,
i es poden veure.
Hi ha una pel·lícula que es diu Dragon Inn,
d'arts marcials,
que jo crec que és una bona pel·lícula,
que el Sai Ming Liang,
després li va fer un homenatge a aquesta pel·lícula,
i li va dir Goodbye Dragon Inn,
i és una pel·lícula que també val la pena veure-la.
I a partir de l'any 82,
ja podríem dir que ha vingut ja l'onada
dels nous directors taiwanesos.
O sigui, els tres més destacables,
que tothom diguéssim coneix,
seria Hou Hixiao Hixien.
I aquests no tenen influència a la Xina, o sí?
Aquests van emigrar quan tenien un any,
tant al Hou Hixiao Hixien,
d'on van emigrar?
De Xina.
Sí, un va néixer a Shanghai,
i l'altre a Guangdong,
en diferents zones de Xina.
I quan tenien un any,
els seus pares eren del partit nacionalista xinès,
i van tenir que abandonar.
I van emigrar un any o dos anys.
O sigui que realment la influència
és pràcticament tot de Taiwan.
L'altre no, el Sai Ming Liang,
aquest és de Malàcia,
va viure fins als 20 anys,
emigrar a Taiwan.
I també tot el tema de la formació, diguéssim,
la va fer allà.
Però i quants habitants té més o menys a Taiwan?
Quanta gent són més o menys?
Doncs no ho sé.
Si vols que de veritat, no ho sé.
No ho sé.
No ho sé.
Tranquil, no passa res.
Ara busco.
Uns 20 milions, no ho sé, no ho sé.
No ho sé.
A part, diguéssim,
d'aquests tres directors que hem comentat,
també hi ha l'Ang Lee,
que tothom coneix,
que té més influència americana
que no pas taiguanesa.
Aquest és dels pocs que han escut a Taiwan.
Encara que després també se'n va anar donant
molt temps als Estats Units.
I després un altre director...
Ha tornat ara, ja?
Ha fet alguna pel·lícula.
Ha fet alguna pel·lícula.
Però segueix treballant també a Hollywood.
Sí, sí, sí.
Va tornar,
però vull dir que principalment ho fa a Hollywood.
I després hi ha un altre director
que coneix poca gent aquí,
encara que a nivell de vídeos i de DVDs
es pot veure alguna pel·lícula seva,
que és el Chuyang Ping,
que és molt conegut a Taiwan.
Si voleu,
comencem a parlar del primer director,
del Hou Hixiao Hixien.
Aquest va néixer a Guangdong,
o sigui, una regió de Xina,
l'any 1947,
i el que comentàvem durant la Guerra Civil
es va trasladar a Taiwan.
Allà va estudiar a l'Acadèmia Nacional de les Arts
i de seguida va començar a fer guions
i a començar a fer pel·lícules.
i, bueno, si voleu,
ho comentem a nivell cronològic
o anem a parlar de la darrera que ha fet,
que és l'Assassina,
o d'Assassin, que han dit,
de l'any 2015,
que ha guanyat com a millor director
del Festival de Canç.
I a mi, sincerament,
a mi m'ha decepcionat una mica.
Ja sé que el Francesc,
que em va comentar que li ha agradat,
però a mi, vull dir...
Una cosa curiosa,
que jo no ho sabia,
en una de les entrevistes que li van fer
amb ell i amb altres també directors,
es veu que hi ha una superstició
a nivell dels directors xinesos
que la majoria d'aquests tipus de directors
han de filmar una pel·lícula d'arts marcials.
Vull dir, és curiós, però això...
És una tradició,
si no filmes una de marcials...
És una tradició,
però sembla que una mica que sigui...
Veus obligat.
Exacte.
Veus obligat a fer-ho.
Això ho he llegit a diversos cantons.
Ho has de fer així o sí.
Exacte.
Bueno, de fet, vull dir,
el Zangui Mo,
a mi m'agradava molt les pel·lícules
d'un director xinès,
les primeres,
que m'ha firmat 7.8,
i ara en poc temps
ha fet les tres aquestes,
la caça de dades voladores,
la medició de la flor dorada...
Que ja no tant.
Ja no tant.
Aquest tipus de pel·lícules,
potser a nivell particular,
no m'agraden tant.
Que deuen ser molt exitoses allà,
no?
Deuen ser molt comercials allà,
aquestes, no?
Allà sí, sí.
Però també aquí a Occident.
Però clar, de directors...
Jo només he fet una relació
de directors xinesos
que han fet pel·lícules d'arts marcials
en poc temps.
Hi ha Cantilado Rojo,
del John Woo.
El...
Després, The Banquet,
que és del Feng Xiaogang,
que també és un director xinès molt, molt famós.
7 Espades,
del Suihard.
Després el Sanguimó,
el que hem comentat,
el Giro,
la caça de dagues voladores.
i després,
el Tigre i Dragón,
de l'Ang Lee,
dels Tomb Raiders,
de l'Andrew Lau.
Bueno,
vull dir que realment
n'hi ha moltíssimes pel·lícules.
Aquestes són populars.
Sí, sí, sí.
Bueno,
a part potser que,
vull dir,
podríem comentar l'Akira Kurosawa
que ja en el seu temps
ja havia començat algunes pel·lícules,
vull dir,
que va ser dels primers.
Se li ha de donar menjar part.
Exacte.
Vull dir, d'ell era...
Però el director aquest,
diguéssim,
de xinès, d'aiguanès,
el King Hu,
ha considerat com el Kurosawa
de Taiwan.
La Taiwan o la Xina, diguéssim,
perquè estan...
És que a mi,
al començament,
que he vist de les assassines,
però després amb xinès,
i no hi ha seguit,
em va fer pensar en el Kurosawa, eh?
Jo...
Les imatges, eh?
És que el que penso
d'aquesta pel·lícula de l'assassina,
bueno,
potser sí que s'havís obligat
o per aquesta mena de superstició,
o perquè...
Però jo crec que
el que fa aquest director
és donar-hi la volta completament,
passar completament
del cinema
de lluita,
de la buixa...
Exacte.
Això també li van preguntar...
Passar completament d'això.
Vull dir,
les escenes que filma...
És que a mi em va passar
una cosa molt curiosa.
El Jaume ho sap,
perquè en el programa de Cornellà,
doncs un company
l'havia vist la pel·lícula
i va dir que li havia costat molt,
que li volia donar
una segona oportunitat,
però jo ja sabia,
i això li vaig comentar,
em sembla,
al Joan l'altre dia,
que aquesta pel·lícula,
per les dues pel·lícules
que havia vist anteriors
del director,
que eren
el mestre de titelles
i aquesta que he comentat abans
d'hombres buenos,
mujeres buenas,
havent vist aquestes,
jo havia entès molt bé
com funciona aquest director.
No sé,
m'havia encaixat moltíssim.
Jo ja sabia
què anava a veure
i vaig aconseguir uns subtítols
en anglès
perquè no la vaig poder anar a veure
al cinema.
Llavors,
bueno,
ho vaig fer així una mica
com vaig poder,
però ho vaig poder entendre força bé.
I llavors ja sabia
com treballava aquest director
i de la manera
com relacionava els personatges
i no em va costar gens.
Vull dir,
sí que costa una miqueta,
però això no m'importa
en absolut,
relacionar els personatges.
Alguns no sé exactament
qui són i d'allò,
però això no m'importa.
Jo el que veig
és que aquesta pel·lícula
no té res de pel·lícula
de lluita.
És una pel·lícula
conceptual.
Jo el que crec que fa
el Hussie Ocien,
que jo no sé dir
les sacs aquestes
com tu no les dius,
jo li trec les sacs
i em quedo tan tranquil.
Llavors,
el que fa és
agafar una època,
com a mínim
en les tres pel·lícules
que jo he vist,
que són aquestes que esmentava,
agafar una època
i mirar de retratar-la
des de tots els punts
de vista possibles.
I en aquest sentit
és un director únic.
Per això jo he destacat
que per mi
ha resultat
una veritable revelació.
Jo no soc capaç
de recordar cap director
que sigui capaç,
ha estat capaç
de la història
de les coses que he vist,
i de les coses que recordo,
fer això que fa ell.
És a dir,
una època històrica
la retrata
des d'agafar un protagonista,
en aquest cas
una dona,
però en altres casos
és el mestre de Titellas,
que és una persona
que primer va sentint
la seva veu
i després t'adones
de que aquesta persona
l'estan entrevistant.
En el fons
és un documental
el que estàs veient,
una cosa que
fa un salt de gènere,
s'impressionen.
hi ha l'altra pel·lícula
en els homes bons
i dones bones,
també des de
moltíssims
punts de vista diferents,
doncs aquesta època
que tu deies
de l'exèrcit
aquest,
com li has dit,
de la revolució
del terror blanc,
des de molts punts
de vista diferents,
des de tots els que
semblava per ell
que eren interessants
que servís
per retratar aquella època.
El mestre de barionetes,
si te'n recordes,
és més de la invasió de Japó.
Exacte.
Exacte.
Seria anterior.
Seria una miqueta anterior.
Anterior, exacte.
I bueno,
l'assassina es va molt abans,
molt anterior,
perquè al segle nou,
crec recordar,
que està situada
en la dinastia Yang,
però l'actualitat
que té aquesta pel·lícula
i el dilema
en què posa
el personatge
de l'assassina,
de la dona,
que per cert,
és una dona maquíssima,
vull dir,
té un encant,
una gràcia especial,
una...
si t'ha agradat aquest director,
te'n recomano
que vegis Three Times.
Sí, sí,
és la que no he pogut veure.
que està considerada
una gran mestra.
A mi em va costar,
també.
Ja he vist,
ja he vist que ella és la protagonista.
Jo les trobo molt lentes,
vull dir que...
Tu d'aquestes 3 o 4
que estem esmentant,
quines recomanaries per començar?
No, el mestre de marionetes,
jo crec que sí.
Mestre de marionetes.
La que ha comentat també
Hombres buenos
i Mujeres buenas,
i després també
va fer El vuelo del globo rojo,
però aquesta la va fer
amb la Juliette Binoche
La passada és apercebuda.
La passada és apercebuda.
La passada és apercebuda, sí.
Però per conèixer realment
aquest director,
els que ha comentat,
i després jo afegiria
El temps de mort,
joventut i llibertat,
Three Times.
Els 3 temps aquests, sí.
Doncs aquesta,
seguint amb l'assassina,
es veu que ell realment
quan va filmar, diguéssim,
tenia moltes ganes
de fer una pel·lícula
d'aquest tipus,
d'arts marcials,
i concretament
a l'època aquesta
de la dinastia,
bueno, del segle IX
de la dinastia Tang,
quan era petit
li van explicar una història
i tenia ganes d'explicar-la.
I realment
el que diferencia
de la majoria de directors asiàtics
o directors
que realment han filmat
pel·lícules d'arts marcials
és que el que comentava
és que són arts marcials
molt realistes,
vull dir que realment
no hi ha un lluitador
que vagi per les parets
allà donant
o pugin els arbres
i facin voltaretes,
coses que realment
no poden ser,
o volant,
que no poden ser possibles.
i ell sí que va dir
que volia fer una pel·lícula realista
i fins i tot
va comentar
que era
per consideració
amb els seus actors
perquè aquesta actriu
que és molt famosa
diguéssim,
a Taiwan,
a Shuki,
doncs es veu que
en algunes de les
quan estava rodant
es va fer mal
no sé si el braç
o el mal
i això es veu
que té molta cura
amb cuidar
amb els seus directors.
Això sí,
per a mi,
a nivell de pel·lícula
jo ho comparo
amb altres directors
i per a mi no
no arriba a l'alçada
però clar,
cadascú això,
m'imagino que és un tema
molt particular.
Clar,
molt personal,
cadascú té els seus gustos.
Però jo insisteixo
en que no té res a veure
amb el que ha fet
el Sant Gemó
que sí que ha fet
un homenatge
al cinema a l'art marcial,
grandificant-lo d'alguna manera
amb el seu estit particular.
Aquest home el que ha fet
és agafar l'art marcial
i portar-lo al seu terreny completament
i ha aprofitat
per explicar
una època determinada
que li interessava
i un dilema moral
interessantíssim
que té aquesta dona
perquè ella
és una persona
que l'han entrenat
per una cosa molt determinada,
vull dir,
és una intriga política
que ella
ha estat entrenada
per en un moment determinat
de la seva vida
enviar-la a assassinar
una persona
i que...
Sí, però sobretot
a una persona en concret
perquè llavors
si sortís a favorit
a l'acord imperial
i llavors la província
que estava intentant
guanyar una miqueta
d'autonomia
o d'independència
doncs aquest procés
quedés tallat.
Però ella
comença a observar
i el més interessant de tot
és això,
que ella
durant tota la pel·lícula
pràcticament
no la veus lluitant,
algunes escenes de lluita
sí que té molt significativa,
la veus observant,
l'estil de vida que tenen,
la manera com es relacionen
i ella comença a pensar
i això
la fa la pel·lícula
completament única
vull dir, la veus
darrere d'unes cortines
que les cortines es tapen
i llavors veus
l'escena difuminada
perquè és tal com la veu ella
té una màgia
aquesta pel·lícula
tot el que hi ha
amb ella
i els personatges
com està realment
jo t'ho recomano
te la recomano
perquè jo, com que ja dic
que estava preparat
jo no la trobo dolenta
però vull dir, mai mi em va costar
se m'ha fet pesada
us la recomano
si podeu accedir-hi d'alguna manera
perquè em treu
el que passa és que no la
jo vaig intentar buscar-la
no la feien
la van deixar de fer
sí, sí, sí
estava en el Renoir a Florida Blanca
la setmana passada
fins dijous
i llavors justament
va marxar
sí, sí, sí
però bueno
una altra pel·lícula seva
que també és molt famosa
que és el Café Lumière
aquesta és una pel·lícula japonesa
que ho va fer amb actors japonesos
i és un homenatge
al Yasujiro Oso
en parla de les relacions
entre pares i fills
i entre tradició i modernitat
diguéssim
sí, això
i aquesta també la vam deixar molt bé
sí
però jo
és un director
que em costa
em costa realment
el trobo lent
el Yasujiro
no, el Yasujiro Oso
m'agrada molt
és realment aquest
el taiwanès
el taiwanès
Hoxiaohen
Hoxiaohen
i de pel·lícules
i de pel·lícules n'hi ha moltes
que han tingut èxit
hi ha flores de Shanghai
jo tinc moltes ganes
moltes ganes d'anar veient més
quines més
quines més
Flors de Shanghai
Flors de Shanghai
que va estar nominada la Palma d'Or de Cans
que és un film que tracta de relacions entre cortesanes i homes poderosos
amb diferents bordells del Shanghai
en l'any 1880
després un altre que també va ser molt famosa
que és Adiós suradiós
de l'any 96
també va estar nominada a la Palma d'Or de Cans
tot això no ha arribat aquí a Espanya
tot això ho he trobat
estrenat a Espanya
només n'hi ha 3 o 4
estrenades en el cinema
aquestes les he trobat
bueno
a través de
a través de
a través de
a través de
a través de
a través de
a través de
i aquestes sí
vull dir que realment
doncs són les que
jo per mi
haig de triar jo a la primera trilogia
potser perquè m'agraden una mica
aquests
drames acostumbristes
o aquest
que està relacionat
amb el tema
diguéssim
de
tic que dic jo
doncs jo
mira
aquesta per desgràcia
no l'he pogut veure
que va guanyar
el lleu d'or d'en Venècia
l'any 1989
que és
Ciudad de Tristesa
aquesta realment
és una pel·lícula que
bueno la deixen molt bé
tot arreu
però jo no l'he pogut trobar
és com la que el va donar a conèixer
o com la seva primera
pràcticament
em deies abans
aquell llibre que tenim
molta gent
mil una pel·lícula
que hi ha que veure
antes de morir
doncs aquesta ell és
la primera que hi és
mil una?
mil una pel·lícula
que hi ha que veure antes de morir
em sembla que recordar el títol eh?
sí sí sí sí
Maestra de las marinetes
a mi m'agrada
també és lenta
però a mi m'agrada
aquesta maestra de marinetes
és de les que he trobat més
és tremenda
i pràcticament
no té gaire cosa més
jo proposaré aquest director
com a tema de la temporada vinent
ja ho anuncio
perquè us aneu preparant
intentarem
ara
podem comentar
també una altra
Millenium Mambo
que també és una altra pel·lícula
que també és un clàssic
vull dir que realment
ha fet pel·lícules
sí
jo en tot cas
una cosa que sí
perquè d'algunes d'aquestes
que tu l'has esmentat
i sobretot del senyor
del senyor Ânimo
jo hi havia
tot el que s'ha estrenat aquí
ho he anat veient normalment
aquesta última
no hi ha estat a temps
però no fa gaire
que en vaig veure una
i volia ressaltar-ho
també això
que el que em va sorprendre
més d'aquella pel·lícula
és la característica
de tres dimensions
que sabia aportar
aquell realitzador
precisament
en pantalla
que era
no era
de tres dimensions
o sigui
no era 3D
llavors
això
ho vaig tornar
repartir
per dir-ho d'una manera
o sigui
ho vaig veure repartit
en un lloc d'aquests
que passava
en un documental
de persones
que van anar a la lluna
i tal
no?
que hi havia aquesta composició
de persona
que realment
en les tres dimensions
eh?
vull dir, aconseguia
doncs
no sé, apropar-te
o estar en un espai
en el qual tu
hi sents partísem
no?
llavors
això
ja em va cridar molt l'atenció
no?
que jo et dic
que no recordo com se deia
que no fa pas massa
que es va passar ahir
en aquest programa
amb el Joan
que ara no me'n recordo
el títol
doncs
el que vaig destacar
va ser precisament
que tot era de lluites
era tot una lluita extraordinària
no?
s'acabava mai allà
després d'una
en venia 24 mes
saps?
però...
espectaculars
sí, sí
però...
però...
però...
una fórmula
en la qual
filma
aquell senyor
el que sigui
que ho va filmar
i agafes
per exemple
això
la jungla de cristall
o bé
missió impossible
i tal
és clar
i vol ser una cosa semblant
també
però clar
que ella dius
ep
aquí estem parlant
estem parlant de poètica
i en canvi
la jungla
i tot això
estem parlant
de no sé què
no ho saps ben bé
de què parles
és un hàbit
que se'ns ha adquirit
però que no té
doncs
aquella substància
que en definitiva
et diferenciï
de la resta
això
llavors
volia destacar això
perquè això sí
que ho recordo
i segur
aquesta
de Frank Gimó
jo les havia vist totes
perquè m'agradava molt
vam fer un programa especial
només
sí
però a més a més
sí
però a més a més
les havia vist
jo
de quan s'estrenaven
i tal
a televisió
no
aquestes ni es veuen
les clàssiques
o el gorrojo
o aquesta
sí
o la linterna roja
això sí
ara n'hi ha d'altres
que no
a mi el que em sobta molt
i tu ho has esmentat
en un passatge
del que has parlat
és de cortesanes
has dit
o sigui
que sempre estem
dins d'una mena
d'això
d'aristocràcia
que té
tot el seu muntatge
i tal
però fins i tot
i malgrat això
que a mi m'interessa
més aviat poc
l'aistocràcia
val a dir-ho
però
sí
però vull dir que
malgrat tot
doncs caram
estava
molt
molt aprofundit
i molt interessant
molt
sí
sí
sí
sí
bueno
després
no sé
si
jo ja parlaria
potser de l'Ei Guarayang
perquè em sembla que poc temps
sí
sí
no
oi
tenim un quart
encara
ah val
bueno
l'Ei Guarayang
és el que havia comentat abans
va néixer a Xanghai
i també va tenir que emigrar
bueno
després de la victòria del comunisme
es va traslladar amb la seva família cap a Taiwan
hi ha una pel·lícula que jo crec que val la pena que la aneu a veure
bueno que la aneu a veure
que la veiem
que l'aconseguim veure
per veure
YI
YI
que li van també donar el Premi Millor Director a Cans
i és
jo crec que és un bon director
però el problema és que es va morir relativament jove
va morir l'any 2007
i tampoc no ha fet
una altra pel·lícula
una carrera molt llarga
molt poc
sí
però jo crec que aquesta
com a representativa d'aquest director
i aquesta la tinc
aquesta la tinc
jo he vist una seva
però ara no recordo el títol
és una que dura gairebé 3 hores
la jo era ara aquest diumenge
que va recordar una miqueta
com Woody Allen d'alguna forma
relacions de personatges
aquesta és una mica
perquè també és un tema molt recurrent amb els directors
sobretot d'aquesta onada
és la relació entre pares, fills
i després els amors, desamors
corrupcions que hi ha
una en què l'àvia
baixa en un moment terminat
a llançar una escomberia
s'han quedat allà en un balcó
llavors té un accident
és aquesta
és aquesta que tu dius?
ah, la de Gigi
ah, aquesta ja l'he vist jo
sí, l'he vist ara fa molt poquet
no, no, una pel·lícula
que en principi
no acaba d'entrar massa en la trama
perquè ho veia tot com molt
però de mica en mica
els personatges
comencen a agafar profunditat
i comencen a ser
relacions sorprenents
i sí, sí, la veritat és que
no m'ha arribat interessant
tant com l'altre director
que ja ha dit que estic entusiasmat
però bueno
però bueno
no, no, no
jo ho he de fer una llista
i després com aconseguir-les
perquè, bueno
jo no en conec cap
jo confesso que no parlo
perquè és que no en he vist cap
de les que em vas passar a tu
Joan
bueno, però a més no
perquè em vas passar a ell
i que vas anar tu a la casa d'Àsia
a buscar-la
això sí, això sí
però jo no les he vistes
jo no les he vist
jo he vist quatre
he vist quatre
ja hem esmentat
no he vist
he vist
bueno, sí, quatre
a part de l'assassina
que seria la cinquena
doncs ara em falta una altra
que és no sé què
de Neon
que és d'una altra
d'ells tres directors
i des del Dios Neon
exacte
aquesta és del Sae Mingliang
exacte, que és l'altre director
aquesta és de les primeres
que va fer
i el Sae Mingliang
bueno, em passa el mateix
vull dir que a mi
són directors
que em costen
vull dir
no és el típic
de directors asiàtics
que dic tipus
doncs
Chen Kaegui
o Zhang Yimou
és un altre tipus
de cinema
hi ha el
Goodbye Dragon Inn
que la deixa molt bé
que és una pel·lícula
que té lloc
en un cinema
de Taipei
en què es projecta
l'èpica pel·lícula
d'arts marcials
de l'any 67
que havia comentat abans
del King Hu
i és l'última
és la darrera projecció
que es fa en aquell cinema
i són una mica
les relacions
que hi ha a dins
però a mi
et dic
jo destacava
la relació
que hi havia
entre Woody Allen
no directa
ni que sigui
un imitador
ni res
amb aquest director
perquè
Taipei
mostra d'una manera
molt similar
com Woody Allen
mostra en Nova York
és a dir
es dedica a mostrar
els carrers
els noms
dels restaurants
on estan els personatges
que els veiem
de vegades
des de fora
de vegades
entre medins
tota la parafernalia
una mica
que té
de la localització
dels llocs
m'ha recordat molt
en aquest sentit
en aquest sentit
Jin Jin
que no me'n recordava
el dit tot de la pel·lícula
doncs té molt
de Manhattan
d'alguna manera
perquè veiem
els ponts
d'allà
de la ciutat
és maco
veure la ciutat
de Taipei
des de tots els punts
de vista
des dels que
els ensenya
els edificis
que de vegades
tenen
algunes parts
que sobresurten
a part de la relació
entre els personatges
la manera
com roda
els interiors
els hospitals
jo crec que
mima
molt
les localitzacions
i la ciutat
de Taipei
que és
per mi
molt desconeguda
doncs sembla
que entris a dintre
que estiguis fent
com un viatge
turístic
per allà
per dintre la ciutat
i això
m'ha resultat
especialment
maco
de veure la pel·lícula
per això
per aquest motiu
hi ha moltes
d'aquestes pel·lícules
que rebem
mostren això
en aquestes darreres
hi ha moltes
d'aquestes pel·lícules
i l'altre director
com es diu?
el Tsai Mingliang
que aquest va néixer
a Malàcia
es va traslladar
d'auls 20 anys
a Taipei
l'any 82
es va graduar
a la Universitat
de la Cultura Xinesa
en el Departament
de Drama i Cinema
a Taipei
i els seus temes
preferits
són la soledat
i el sexe
aquest va tenir
una fama
molt gran
amb el
sabó de la cíndria
que és el que realment
és la pel·lícula
potser
més coneguda d'ell
de fet
va ser la primera pel·lícula
que es va estrenar
a Espanya
que és de sexe
bàsicament
sí
musical eròtico
que diuen
musical eròtico
no arriba a ser pornogràfico
però és un musical
en el qual
diguéssim
hi ha una sequera
a Taipei
i després
el govern
el que fa
és potenciar
el consum
de
cíndria
perquè la gent
com no poden beure aigua
pràcticament
doncs compren cíndria
i
llavors
es converteix
en un objecte
eròtic
exacte
la cíndria
tant alimentari
com eròtic
jo he vist
només al començament
perquè resulta
que teníem
una versió
doblada
del castell
però la veritat
és que la primera escena
és molt significativa
perquè hi ha una dona
que té la cíndria
enmig de les cames
llavors la seva parella
ve i està fent
l'amor amb ella
però en realitat
amb la cíndria
i veus
com si fos un acte sexual
pornogràfic
totalment
perquè introdueix
el dit a dintre
li està provocant
un orgasme
però amb la cíndria
que és el
amb el que està fent tot
i dius
la veritat és que
aquesta primera escena
m'ha agradat
però no he passat d'aquí
però bueno
quan pugui
la veuré
una de les primeres
pel·lícules que va fer
va ser Rebeldes del Dios Neon
jo no l'he vista
aquesta
aquesta sí
aquesta em va recordar
ja que estem parlant
de la Batllora
fa
bueno
una altra vegada
havies de venir
fa uns mesos
la Batllora
la tinc ara ja una miqueta llunyana
però em va recordar molt
com en una mena de
Nobel Vague
francesa
és a dir
un estil molt minimalista
amb personatges
que es van movent
també per la ciutat
de Taipei
gent jove
sobretot
i mirant la relació
que tenen entre ells
amb els pares
també
i com miren
de sobreviure
la seva adolescència
vull dir
una mena de 400 cops
a la taiwanesa
per dir-ho així
força interessant
molt ben rodada
amb un estil
molt fresc
molt saludable
per dir-ho així
vull dir com
no intentant imitar ningú
però sí amb referències europees
que jo crec que tenen
la veritat és que la pel·lícula
la recordo amb força
bueno
amb haver-m'ho passat bé
a on reps la informació
d'aquestes pel·lícules
vull dir
en algun punt
internet
no
principalment
a casa àsia
hi ha bastanta informació
es pot trobar
o sigui
que vas molt per allà
no no hi vaig
vull dir
a vegades
vull dir
perquè no
m'ho facilita
hi vaig jo
perquè tinc la possibilitat
d'anar-hi
llavors
demana les pel·lícules
i les busco
i les porto
però jo
desgraciadament
no les he pogut veure
perquè no he pogut
en canvi
ell les ha vist
tinc bastants llibres
també
vull dir
hi ha un
que sempre el recomano
un llibre de la Sílvia Rins
que és
les grans pel·lícules asiàtiques
i allà potser
hi ha 70-80 pel·lícules
jo crec que
el que vol conèixer
el que vol conèixer
jo les he vist pràcticament totes
i realment
jo crec que
que la tria
que ha fet aquesta
aquesta escriptora
està bé
molt bé
molt bé
a més a més
uns comentaris
vull dir molt bé
no i la casà
si té una biblioteca
molt àmplia
per tant
suposo que si
en un moment terminat
es busca alguna cosa
de poder trobar-ne allà
internet avui dia
sí
però aquesta per exemple
aquesta que comentava
que aquesta tinc moltes ganes de veure
no la tenen
la Ciutat de Tristez
l'he vista
per internet
està
amb
xinès
i no es troba
allà a la casà
no està
no aquesta no la tenen
en parlen
en parlen
perquè tenen un tríptic
en el qual parlen
del que és el cinema
de taiwanès
xina i
però el que realment
no parlen
per veure-la
no hi és
jo de les que he vist
a Taiwan
i sobretot
les d'aquest director
que us estic dient
tant de vegades
el que sí que
m'agradaria intentar destacar
una mica
amb el poquet temps
que ens queda
per acabar ja
l'any de cinema
sense condicions
són les peculiaritats
del cinema
taiwanès
sobretot
des del punt de vista
d'aquest director
pel fet
que està fent
un cinema
en una illa
en una illa
que com tu comentaves
doncs està
absolutament
influenciada
per la Xina
perquè forma part
pràcticament
sempre de la Xina
però en un moment determinat
també va formar part
va ser anexionada
a l'imperi japonès
llavors
hi va haver un moment
i això
el Jusia Ocien
ho comenta
en una de les escenes
de la pel·lícula
d'homes bons
i dones bones
en la que
la política
del
bueno
la segona guerra mundial
doncs
l'exèrcit dels Estats Units
no me'n recordo
quin president estava
però ho esmenten
a la pel·lícula
doncs
fan
no sé si en aquesta ara
o a la del mestre de Titelles
ara no estic segur
però esmenten que
clar
els sentiments nacionalistes
de la illa
són molt controvertits
perquè per exemple
parlant sobre
el terror blanc aquest
hi ha un moment determinat
que hi ha una escena
que trobo que està molt ben rodada
amb una càmera fixa
on es veu una sèrie de persones
que ells mateixos
doncs van desenvolupant
l'anàlisi que fan
d'aquest 20 de febrer
de 1947
crec que has dit
el truman o Eisenhower
el truman em sembla que
sí el truman
llavors
allà estan analitzant
aquests esdeveniments
el que va passar
que fonamentalment va ser
una revolució
camperola
la gent del camp
doncs va
el que vaig entendre
de la pel·lícula
no he buscat més informació
però tot
les referències que fa
fan entendre
que hi ha
doncs
una classe alta
que fonamentalment
prové de la Xina
i els camperols
taiwanessos
que estan
doncs
a la part més baixa
de la societat
llavors
allà analitzen
que
el que
es vol
fer veure
com un sentiment
nacionalista
en realitat
és una classe de lluita
una classe
perdó
una lluita de classes
ho he dit al revés
una lluita de classes
llavors
ells analitzen això
en una escena
que dura
un quart d'hora
més o menys
i mirant a veure
de l'intent
d'educar
les persones
que han protagonitzat
aquest esdeveniment
aquests fets violents
perquè entenguin
el que han fet
vull dir
és una de les escenes
per mi
més significatives
de la pel·lícula
perquè es veuen
una
em sembla que és la pel·lícula
que comença i acaba
de la mateixa manera
amb els camperols
que van
i esdeveniment
cap al camp
és aquesta
és a dir
que hi ha una anàlisi
fins i tot
de tot el tema
del que són els nacionalismes
que us ho dic de debò
tant aquesta pel·lícula
com la de l'assassina
m'ha fet pensar
en els temes
de l'independentisme
del nacionalisme
cosa que ja sabeu
que jo tampoc soc
especialment donat
a
no cal que ho juris
però surt
surt pel fet
que Taiwan
és una illa
i que està separada
del continent
i en el passatge
d'aquest
de la segona guerra mundial
doncs Taiwan
va ser un
un punt determinat
molt estratègic
perquè en l'estret
que hi ha
entre Taiwan
i la Xina
doncs es va
va ser on
Truman
va establir
doncs el punt
de diferència
entre l'imperi japonès
que era el que estava
a l'ahir
i l'imperi
llavors
els sentiments
de pertanyència
a un lloc
de formar part
d'un estat enorme
com és la Xina
d'haver estat
invait
durant moltíssims anys
per l'imperi japonès
però ells continuen
tenint el desig
de ser ells mateixos
no de formar part
de l'imperi japonès
però no se sap molt bé
si com a part
de l'imperi xinès
o no
és un tema
que fa
al cinema
sobretot
torno a dir
d'aquest director
perquè analitza molt aquest tema
molt interessant
i molt vàlid
i molt universal
vull dir
que fa que puguin pensar
de molt
saps què et proposaria
que veiessis
la pel·lícula Victòria
que són tres parts
que va fer
l'Antoni Rives
Victòria
jo diria que Victòria
almena està molt passadeta
no?
Victòria és una pel·lícula
l'han donat per la tele
més d'una vegada
no?
que l'han donat
no, que l'han donada
molt poc
perquè precisament
va ser un frau
com una catedral
però
a veure
però per què ho dius?
a veure
explica per què ho dius
sí
perquè
esclar
el que acaba de manifestar
el Francesc
és precisament
el que ha dit
no?
que bueno
que això dels nacionalismes
doncs podria venir
fins i tot
d'això
no?
de la crescuda
Hitler al poder
i tal
que bueno
que no és
que no s'hagi utilitzat
aquí aquest terme
i esclar
vull dir
aquí el que tenim
és això
no?
aquest risc
de caure
en paranys
doncs que són
igualidors
i que en definitiva
qualsevol proposta
que puguis arribar a fer
que sigui
doncs
majoritària
o jo què sé
doncs
sigui contemplada
com a perillosa
és complexa
és complexa
aquesta situació
jo me'n recordo
que era molt petitot
que vaig llegir
en un llibre
i jo em sentia
molt nacionalista
català
evidentment
no?
i llavors
de cop i volta
un llibre em va dir
diu
és que el nacionalisme
moltes vegades
el que provoca
és
o el que
el sentiment
que té
és precisament
que
que d'això
que odien els altres
que menys tenen els altres
diu
en canvi
el patriota
estima a tothom
jo penso que això
pot ser demagògic
és a dir
depèn de com ho interpretis
o com ho utilitzis
em sembla
que és una idea
una mica
una mica
manipuladora
en el sentit
que
els nacionalistes
no es griteixen
perquè hi ha nacions
i qualsevol nació
doncs
el que passa
quan una nació
no és respectada
potser
és quan hi ha problemes
vull dir
doncs
simplement
és a dir
patriota
ja t'ho he dit
i no ens oblidem
no ens oblidem
que estàvem parlant
de cinema taiwanès
que ha vingut d'aquí
i que ho he tret jo
més a més el tema
el que passa
és que clar
jo no conec
suficientment bé
no hem parlat
de l'Ang Lee
però potser l'Ang Lee
és molt conegut
és molt conegut
és molt conegut
el Taiwan
i molt bo
el Taiwan va fer pel·lícules
a l'Ang Lee
sí
n'hi ha alguna
no?
té pel·lícules fetes allà
no
se'n van rodades
a Taiwan
ah igual no
a mi no
jo sé que n'hi ha una
banqueta de boda
potser és de taiwanès
la parella de gais
però realment
no està rodada
està rodada als Estats Units
hi havia una
que va anar rodant allà
però no sé
quan hi dic allà
no vull dir a quin lloc
la va rodar
que no està rodada a Hollywood
que és una que va
de perdida
no sé què
perdida
no
de seu
de seu
no sé què més
de seu pel·ligro
de seu pel·ligro
està rodada per allà
però em sembla
que a Xangai
està rodada
sé que no està rodada a Hollywood
sé que està rodada allà
però quan hi dic allà
no sé
si és possible
no sé quin lloc
no sé quin lloc
un altre director
a destacar
i a tenir en compte
perquè ha fet coses
de tota mena
tant comercials
com d'un aprofundiment
molt gran
amb històries
molt
molt
hem arribat a l'hora
hem arribat a final d'any
hem arribat ja
que
el dia del convidament
agraïen en Joan Seguer
que ens ha vingut aquí
i s'ha estat treballant
i ha vist
m'ha estat malalt
suposo que sabeu
que ho hagi explicat
però està bé
perquè a mi m'ha donat temps
per veure més pel·lícules
això sí
això sí
els de més espero que ho veurem
i llavors ens tornem a veure aquí
el gener
crec que és el 12 o 14 de gener
el dimarts
després de Reis
el 12
i per tant
en fi
que veieu molt cine
que veieu moltes pel·lícules
i fins al
bon final d'any
i comencem
bona nit