i cinema sense condicions.
Atenció pels mestres.
Vostè que està en declaracions.
Hola, bona nit. Aquí estem com cada dimarts. Cinema sense condicions, els de sempre. Molt contents de poder continuar parlant de cinema amb tots vosaltres. El Francesc. Feia temps que no ens vèiem, eh, Carme? Sí, hola Francesc, hola Francesc. Hola Carme, què tal? Hola Tisiana, hola Tisiana. Hola, hola, hola. Hola Joan. Hola, hola Carme, hola Carme.
I aquí tenim a Bernat també. Qui és Bernat? No ho sé, no el conec. Ui, és Disman, no? Que diu la cançó. No sé qui és. És Young Man. Però és molt jove i t'ajudarà, t'ajudarà. Vol aprendre. Vol aprendre, vol aprendre. Això és molt interessant. Estava intentant posar el tràiler de la Plaga, però la cosa no acaba d'entrar avui. Bueno, no passa res. No passa res.
Sí, perquè avui, com sempre, farem tres parts del programa. En el primer, parlaríem una mica de les pel·lícules que hem vist, de les novetats. La Tisiana, per exemple, m'explica que ha vist alguna cosa, doncs, també interessant. He vist també la... Jimmy Pea, completament. I pot comentar coses com el que va dir la Cocó l'altre dia. I altres coses que ha vist també. Després, la idea és parlar una mica de La Plaga, que era la pel·lícula del mes. En Jaume vindrà avui?
A mi me la preguntes, no? Què diu el Baker, no? Sí, se suposa que sí. I després parlaríem doncs de la plaga.
Per què preguntaves? Per què home parlant de la plaga? Perquè jo ho entengui, la relació. No, senzillament, perquè jo he pensat que, almenys la plaga, que ho comentàvem abans amb la Carme, no sé si dona per tant per omplir la segona part del programa, i almenys seria interessant, doncs, què sé jo, parlar de... La plaga no deixa de ser un documental, diríem, de creació, i llavors, doncs, podríem parlar una mica dels temes, dels documentals en general, que és un tema interessant. La plaga dona part molt. Ah, sí? Ja us ho dic jo.
Tindràs la paraula, et donarem la paraula. De totes maneres, jo també us vull proposar, però no sé si coneixeu molt o no, l'Oscar Eibar.
Jo no, em sona un nom, però ara no sé... Ara hi va el director del Bosc, del Gran Vázquez, autor de tres llibres, un d'ells de cinema, que es diu Making Of, parlant de tot el procés de realització d'Atolladero, que és una altra de les seves pel·lícules, que es veu que va ser un desastre...
total i complet, una cosa similar al que li va passar al Terry Gilliam, com va intentar rodar al Quixot, si no recordo malament, allà al desert. El Terry Gilliam no ho va acabar i l'Oscar Eibar sí que va tenir habilitats suficients, però veritablement li va passar de tot. I és un director que demà és el tema de la tertúlia de cinema, d'envoltats de cinema, de la biblioteca Les Voltes.
i vam parlar amb ell. La veritat és que una riquesa de detall, de matissos, de tot plegat, interessantíssima. I si després voleu també podem parlar una miqueta de documental, d'Oscar Eibar. Doncs Oscar Eibar, a mi em va agradar molt tant el bosc com l'altre. El Gran Vázquez. El Gran Vázquez, que el van presentar a Sant Sebastià quan jo estava allà, al festival de Sant Sebastià.
Em va saber molt de greu que no n'hi hagués cap premi perquè se'l mereixia. Realment era una pel·lícula que destacava del que hi havia d'Espanyol en aquell moment. És veritat, ho vas comentar. I també Platillos Volantes, que és una altra pel·lícula que tinc l'indent de veure, perquè tothom diu Marabella, del retrat que fa dels anys 60, però bueno, pràcticament estem ja parlant de los Kaleibars. Donem la veu avui per començar al Tiziana, que ens explica una mica què li sembla. Què has vist? Això que has vist? Jo he vist Jimmy Pea.
He escuchado la del pasado martes, que ya habéis hablado de esto, con la Cocó. Me gustaría partir de él. Porque estoy de acuerdo con la Cocó, que es una buena película. Estoy de acuerdo con ella, que seguro que los protagonistas, bueno, ella habló sobre todo de Matiomaric, que está genial en la película, realmente su interpretación.
de Dio i Benicio del Toro també. Benicio del Toro jo crec que és un actor molt dúctil, capaç de fer coses molt diferents. Llena la pantalla el solo. Exacte, és un pantalló en ell solet. Té aquesta agressivitat quan vol, té aquesta duresa i això.
Simultàniament pot ser tendre, tota aquesta barreja és un actoràs. Tendre en aquest cas realment. Jo no l'he vist. Però me lo creo porque él tiene esta ductilidad. Y con su cuerpo enorme. En el mismo tiempo. Lo puede hacer todo el chico.
Realmente bien, y su interpretación, bueno, los dos, realmente bien. Pues, repitimos, Benicio del Toro es un indio que llega de la guerra, que ha hecho la guerra, y tiene problemas, bueno, trastornos mentales, no sabe qué. Y luego va a este centro, donde encuentra Matilda Merrick, que es una...
un psicoterapeuta, un antropòlogo i un etnòlogo interessat sobretot en l'atribut de Benicio del Toro. La pel·lícula, que és una història verda, és el mateix Devereux, que era aquest antropòlogo que ha escrit
el libro sobre su terapia con el indio. Bueno, esta es la historia de la película. Entonces lo que entiendo de que Coco decía que en Francia cuando salió había mucha crítica dijo que era quizá un poco aburrido.
¿Porque tiene poco movimiento? ¿Porque es lenta? Yo no creo que sea aburrida. Yo no la veo aburrida, pero sí que no me ha convencido al cien por cien. Porque lo que yo he visto es que llega un momento y muy temprano en la película en el que es como si ya lo sabes que él va
a estar bien un día, que no va mal, que no está mal, entonces es como si el conflicto ya se acaba. No tienes nada más que... Esto es de guión, eh. Claro, es de guión. Bueno, digo yo, porque a lo mejor la historia vale.
Y esto para el espectador tiene poco aliciente entonces, si ves ya qué pasa. Esto pasa con muchas películas, claro. Esto es un as que el director ha de tener, el guionista y el que monta todo esto. Claro, no sé, no lo he visto.
Però si dius això... Imagino que no sigui fàcil de fer una pel·lícula sobre una teràpia. Perquè hi ha més actors, suposo. O és molt dur. Hi ha més, però sobretot sobre els dos. Tu, Carme, has vist alguna cosa?
Jo he vist que l'última vegada que vaig venir, la Titgeana va parlar del gran hotel Budapest i l'he anat a veure, perquè jo d'aquest director, d'aquest director, Wes Anderson,
Ah, s'ha anat a veure a l'hotel Budapest. Jo volia anar a veure aquesta. De fet, estic esperant una persona perquè vingui a veure la pel·lícula amb mi. Mira aquestes coses que faig jo. Està molt bé fer això. Si hagués estat al Renoir, la de Jimmy P, l'hauria anat a veure, però no hi era. Llavors vaig anar a veure non stop.
Ah, n'és tot. I què tal? Sin escales. Tu l'havies vist i ara ja has comentat. Estic força d'acord amb tu. Una pel·lícula així adrenalítica, sense una profunditat molt gran. Però bé, t'he interromput així, vilement, eh. Vilement. Calma, t'has fixat. No t'ho pots donar en pas. No t'ho pots donar en pas. Ni al gènere ni a l'edat. Nada, nada. Nada por el suelo. Bé, a veure. No n'és tot, no. Simplement això. Endavant, endavant. Després ja continuo amb el Jaume Colletxell. I tant, i tant.
A veure, jo d'aquest director només havia vist la del viatge a Darjeeling, que m'havia agradat moltíssim perquè jo no sabia res d'aquest director i m'ho vaig passar molt bé en aquella pel·lícula, perquè és una pel·lícula tan sorprenent des del primer moment
Els tres germans són una cosa tan ben dibuixada des del principi al final i constantment et sorprèn amb bogeries, però que tenen sentit, finalment.
que a mi aquella pel·lícula em va agradar molt i vaig pensar a veure si m'hi fixo amb aquest director i quan hi hagi algú més vaig veure. I quan la Titiana va dir que era aquest director perquè ella va citar unes quantes vaig dir que sí que aquestes i que l'aniré a veure. A veure, què dic d'aquesta pel·lícula? Què dius? A veure, m'ha agradat. Em va agradar més l'altre. Però, per què?
perquè l'altre té un punt d'humanitat que aquesta no arriba a tenir. Aquesta és un conte magnífic, d'un sarcasme, d'una ironia molt ben jugada sempre, d'una posta en escena, d'un gran rigor, d'un tracte del personatge exquisit tots ells.
Tot, a tot li posaria molt bona nota, però no deixa de ser una historieta de còmic. Realment tu agafes un TVO i ho fas ben fetet a la pantalla i li ha sortit això amb molts ingredients. No la minimitzo perquè...
Es veu que està molt cuidat, la fotografia, la imatge... Hi ha un moment que un ascensor que puja, que és tot vermell l'ascensor, que hi ha els dos boys, el de l'ascensor i el del lobby, i la belleta que és la que es mor, que està asseguda, allò que quasi és una foto fixa, perquè és una foto de còmica allò.
Extraordinària és que només pots dir com se li ha corregut això. Però després fa guinyos molt bons, fa una persecució que és una persecució contra un dolent dolentíssim però que després la transforma en un salt d'ostacles perquè fa una carrera d'ostacles allà al mig imprevistament i juga amb tu. Aquesta cosa que un director es permeti
Jugar amb l'espectador i l'espectador hi estigui d'acord. Perquè això no sol passar. Està bé. Però jo encara triaria la de... El viatge. Perquè els tres personatges tenen caricatura però tenen un fons real.
I allà hi ha un problema real. I allà hi ha un problema entre germans, desconectats... Hi ha una relació que d'alguna manera es va reconstruint sorprenentment, d'altra banda.
I això sí que és un viatge d'alliberament d'ells i de reencontre d'ells. I per tant és una mica més que aquesta pel·lícula. Tot i aquesta pel·lícula, jo sí que la recomano perquè és segur que t'ho passes bé, és segur que et sorprendràs, és segur que somriuràs.
L'Albert Fins obroda i el nano aquest que m'he apuntat aquí és perquè aquest Toni Revolori és fantàstic aquest nen. Té 16 anys, així fa... De botones. De botones, sí. De l'hotel. De boi de lobby, sí. Aquí es diu així. Sí, sí, sí. Lobby boy. Lobby boy, that's right. Però fa tan bé, fa una composició de cares...
que primer és entranyable al nen, perquè a més el nen es diu zero, zero patatero, perquè li va preguntant coses i cada vegada el va suspendre i acaba dient-se zero. Aquest sí que és un personatge entranyable tota la pel·lícula.
Bé, després, esclar, uns actorassos... Tots els actors... Hi ha l'anterior pel·lícula que anava de... Mons Reis, no sé com es deia, que anava dels... Aquesta ja... Que anava dels Boy Scouts, que es troba al carrer... Tots els actors eren brutals. Aquesta se parece como estructura, como... Ah, esta, la última, sí. Yo aquella no la vaig veure. Sí, con más personajes, con más... y todo este mundo... enorme de cosas... Sí.
El Jude Lowe surt a la Tilda Swinton, que fa una cosa fantàstica. Que no semblen ells, no? Són tots caracteritzats i no semblen ells. No, perquè és una de 85 anys. Que no és l'únic més viejo.
Sí? No, claro que no. Claro que no. Y cuando en la rueda de prensa en la Berlínale, a Berlín, le preguntaron, a una periodista le preguntó... Al director. A ella, a ella. Le preguntaron, entonces, entonces, veiéndote así, qué piensas, que ahora, bueno, ahora tu carrera se acaba o no sé qué, va a acabarse o no sé qué.
i ella la mira i li diu que ella realment és una estàtua, una escultura. És molt alta, és molt prima, té tot un esquema bastant. I ella li va contestar que realment la meva cara és com la de la pel·lícula, és que sempre em posen maquillatge i després... Per tant, veus l'humor que tenia.
Està molt ben caracteritzat. Tots ells perquè en surten una pila. És un còmic.
És un còmic divertit, ben estructurat, ben fet, ben compaginat i que tu t'ho passes bé, però és un còmic. Has de veure les altres pel·lícules del Wes Anderson per acabar d'entendre el seu univers. Ell, a part de fer el que tu dius, el format és de còmic, de vinyetes.
però en realitat et parla d'una part humana també. El que deies d'Argeline Limited, del viatge d'Argeline, és la pel·lícula més oberta, amb els paisatges de l'Índia, amb aquell tren que es perd, encara que me'n recordo que es perd un tren, però com es pot perdre si va per raïls. Doncs es perd, ja no saben on estan, el tren és impressionant. Però veritablement aquest director, a part del viatge d'Argeline,
El que en fan totes les seves altres pel·lícules, el Viatge d'Argelín és com una excepció d'alguna manera, però l'Acadèmia Rushmore, els Tenenbaums, per exemple, el Life Aquàtic amb l'Estimcisor, amb el Bill Murray i el Moonrise Kingdom, que abans parlàveu, més aviat el que fa sempre és retratar primer la infància,
tant com l'adolescència i el que queda de nosaltres també d'aquesta infància, d'aquesta adolescència. Que ell té un refons d'una certa consistència, això ja no t'ho nego, no t'ho nego, això no. Però és que això també ho té, jo què sé, el Tarantino també ho té. És que pot tenir coses comunes amb el Tarantino. El Tarantino amb sang i fetxa, també és un còmic amb sang i fetxa amb molta més...
més acció desgavellada però és un còmic i jo en canvi el defenso al Tarantino perquè el Tarantino fa molt bon cine. I el que passa amb el viatge d'Argelín és que en realitat és una pel·lícula una mica més clàssica també amb components psicoanalítics, que això sempre entra millor perquè estem tan acostumats a que ens ho posin a tot arreu com una sopa, en realitat és fantàstic.
És veritat. En canvi, totes aquestes pel·lícules de les que parlem, els Tenenbom, per exemple, no saps per on agafar aquella pel·lícula de vegades. No saps de què estan parlant, quina mena de... quina colla de gent. I quan la penses una miqueta més t'adones que estàs reflectint
bona part de la gent real que no has vist mai en pel·lícules i que el Wes Anderson té la gràcia, la capacitat, la sabiduria d'agafar-les i ficar-les dintre d'un guió, un guió de la Bon Wilson, per cert, que són companys de l'Acadèmia de Cinema i que van aprendre junts i que fan un tàndem veritablement molt impressionant.
Per tant, és veritat que Viatja d'Àrgent és una pel·lícula fantàstica, però les altres són més característiques d'aquest director. Jo crec que un dia, segurament ja a la temporada de vinent, ho hauríem de dedicar a un programa, és que jo tinc la gràcia de que les he vist. Jo les he vist totes, excepte el fantàstic Mr. Fox. Jo no. Confesso que, que jo recordi, em sembla que he vist la dels escouts.
i vaig acabar d'entrar-hi. El problema que em va semblar és que l'altre viatge que deia que no la conec i els escouts em vaig quedar una mica fora. Jo potser ho vaig ser i vaig conèixer aquest món i no m'hi sentia identificat amb res del que pintaven allà. Aquests dos nois s'escapen de totes les normes. Són escouts però diuen que anem a la nostra. Quan tu la vas citar
L'he vist a algun trosset de tràiler i recordo quan es va estrenar així. Clar, jo no vaig anar-hi. No recordo el perquè. Perquè el títol és molt raro. I perquè és una mica caricatura. Exacte, és una mica esperpèntica. És el seu estil una mica. Aquesta també ho és, però em sembla que ho resol molt bé.
Jo crec que és millor que en plantejem, com deies tu, per una ocasió més endavant, veure més pel·lícules i parlar d'aquest director. Abans que la Titxiana ens torni a parlar, que vol parlar del director de Gravity... Alfonso Cuarón. Jo us volia comentar, perquè el divendres van estrenar una pel·lícula que ens havien passat fa 3 o 4 setmanes, que és del Neil Jordan.
El nen Jordan és un director que ja sabeu més d'una vegada que m'agrada molt, perquè és un director del Michael Collins, el director de Juego de Lágrimas, que és una extraordinària pel·lícula, en compañia de Lobos, Entrevista con el Vampiro, Mona Lisa, El Fin del Romance, etc. Em feia il·lusió quan fa 3 o 4 setmanes el vam passar, de veure què era això de Byzantium. El nen Jordan té un senyor que té experiència cinematogràfica perquè ha rodat 21 pel·lícules,
Confesso que aquesta seria la línia en companyia de l'OBOS o sobretot en revista con el Vampiro i que pel meu punt de vista no aconsegueix les cotes que allà havia aconseguit. Per amants del gènere vampíric, buscant alguna cosa més que els amors d'institut, segurament aquesta pot ser vàlida, perquè no és una cosa simplement adolescent.
Pels fans de Crepúsculo, segurament és millor que aquestes, però si compares amb altres coses de les que ha fet és una mica decepcionant. Per mi recupera coses ja vistes, sense interès ni massa identitat.
però, com deia, se la pot situar en un esglaó per sobre de la moda juvenil de vampirs que fa crepusculor i coses més o menys semblants. Jo, honestament, no li posaria més que un 6, si hagués de posar una nota, perquè penso que, desgraciadament, tot i que el Jordan crec que té coses que mereixen un 10 o un 9, un excel·lent... Ui, quin perill, si comencem a posar notes. No, no vull posar notes. Jo estic acostumat a posar notes, eh. Sí? Sabeu que cada dia allà a la feina... Ja ho sabem, ja ho sabem. Aquest cas està ara en època d'evolució, no? Calla, calla, no m'ho recordis.
No t'ho volem recordar. Simplement que és la pel·lícula que no dona per massa cosa. Però la Titziana ens parlarà del senyor Cuarón. Puc fer una reverència a Titziana i a Alfonso Cuarón? Cuarón, sí. T'he gustat, Francesc? Molt, molt. Doncs coincidim tots aquí, eh? Sí, el Bernat també. El Bernat no em sembla que no els coneix encara.
Gràvit i no l'has vist encara. Gràvit i no l'has vist? Ja la veuràs. Ja la veurà amb el teu pare. Gràvit i l'has vista, Bernat? Gràvit i l'has vista, Bernat? No, no l'he vist. Doncs vinga, Tiziana, que tinc moltes ganes que parlis d'aquest.
Sí, he pensado de hablar de él porque por fin he visto su película y tu mamá también, que llevaba años queriendo verla y por fin la he visto. Extraordinaria. La verdad es que sí, extraordinaria y sobre todo si ves lo que ha hecho después. Y tu mamá también, fue antes de que se puso
realitzador, director de ciència-ficció i sents una sensibilitat en aquest home que realment em va xocar. Fue una descoberta, però ja ho sentia. Incluso els actors, perquè no se sap que la Maribel Verdú es va posar com de moda a partir d'aquesta pel·lícula. És a dir, ell en cert moment la recupera. Maribel Verdú és la que fa l'actrice. I després hi ha el Gael García Bernal.
i el Diego Luna. A partir d'aquesta pel·lícula va començar a fer coses molt més interessants. Jo vaig trobar una pel·lícula delicada, meravellosa i que et deixa amb un impacte final sorprenent.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí,
Ellos creen que se traen esta chica que es más mayor que ellos, tan bonita y todo, y que van a hacerle cosas, pero finalmente es ella que les enseña la vida. I perdona, Tiziana, a quina edat els homes ja ho sabem tot? A quina edat els homes ho saben tot? Que dius que aquests nois encara no...
No, no, no, però ella diu que aquests nanos es creuen, que ho saben tot, i que encara no tenen l'edat. Depèn de persona a persona. Per a les ombres és més tard. Molt més tard, oi? El Joan segurament ho sap tot. No ho sé, no ho sé, no ho sé. Molt bé, molt bé. Són també els sexes masculins, els sexes masculins són això. Inferiors.
¿Qué más ha hecho el Cuarón? Con esta película ganó el guion. Me gustaría recordar que este hombre es un genio. Lo hace todo. Hace el director, el productor, el guionista, el montaje. Y cada película que hace lo nominan.
Gana... algo, ¿no? Cada vez algo... Bueno, lo sabemos ya, que con Gravity lo han nominado para, no sé, diez, doce. Y ha ganado, entre otros, la fotografía, me gustaría recordar, porque... He la fotografiado películas también.
La fotografía la hace siempre con él, siempre ha trabajado con este hombre que se llama Emmanuel Lubezki. Me gusta decirlo porque los fotógrafos, los cinematógrafos normalmente no se habla de él, pero sí que es muy importante en este caso, sobre todo en sus películas.
Ha hecho los hijos de los hombres, por ejemplo, en 2006. ¿De qué va esto, de qué va? Esa es ciencia ficción. Un poco cuando empezó a hacer ciencia ficción, con Clive Owen y Julian Moore, entre otros, Danny Houston también.
y es una película ambientada en Londres del 2027. Es una idea para mí muy original. 2027, cuando el mundo está completamente arrasado por guerras, terrorismo, nuclear, los inmigrantes que a los inmigrantes está prohibido absolutamente pasar de un país al otro,
y sobre todo la gente lleva 18 años siendo completamente estéril. Los hombres no pueden tener hijos. Al final de la humanidad. Es el final de la humanidad, sí. Y la película empieza justamente con el chico más joven del mundo que se muere. Entonces todo el mundo llora, porque el chico tenía 18 años y era la esperanza de todo el mundo.
Lo que pasa es que hay una chica que sí que está embarazada. Una noia de color negra. Exacto. Una inmigrante. Una inmigrante que acaba sent l'esperança de la humanitat. Exactamente. Pero no se sabe cómo dejar que tenga este hijo. Porque como inmigrante, ¿qué va a hacer? Y luego ella pertenece a este mundo. Bueno, un grupo terrorista también.
que lucha contra las injusticias contra los inmigrantes, pero finalmente quieren utilizar su hijo por eso. El protagonista intenta hacer que esta chica tenga este hijo.
i de que sigui ella la que escolli el que vol fer. És una pel·lícula increïble. Jo la vaig veure, a més a més, quan es va passar a Sitges, ara deu fer uns cinc anys o sis, no sé si tens aquí les dates, a l'hotel Melià, amb allò ple, vull dir, a la sala del Melià, i vaja, tinc un record impressionant. I no fa massa que l'han passada per la tele. Segurament, segurament. Jo no l'he vist. És que la televisió ja pràcticament no sé què és. Em sona una mica, no? Tinc allà un aparell però no l'encenc.
No, sincerament no. A vegades fan pel·lícules. Sí o no? Sí, fan unes pel·lícules molt rares. Una gent donant puntades de peu a una pilota. No acabo d'entendre. La veritat, gent que es baralla continuament, que criden. Així com aquí parlant de temes interessants, la gent es baralla. No acabo d'entendre.
Per mi segons com el que passa a la televisió és com el que explica Alfonso Cuarón, el final de la humanitat, és que ja no trobes el camí. Me'n recordo que li van preguntar al Delives ja fa anys que si tornaria a viure, ja l'home estava molt gran i va dir jo per tornar a viure amb el futbol i la televisió no.
Si em traieu això, potser sí, perquè seria un món una mica diferent, però bueno, ja està. El que m'ha sorprès d'Alfonso Cuadrano aquesta tarda, mirant una mica per sobre, dues coses. Una, que es veu que des de molt petit, molt petit, molt petit, volia ser director de cine.
Després una altra cosa que he descobert és que és guionista, una guionista important. Per exemple, una cosa que tampoc sabia, perquè la vaig veure i em va impressionar com a documental, és la doctrina del xoc, no se'n recordeu, que és una cosa molt semblant a allò que anava sobre la crisi econòmica, quin és l'origen. I aleshores, la doctrina del xoc és una cosa des d'un punt de vista molt d'esquerres en certa mesura. Inside jobs. És una cosa semblant, paral·lela, inside jobs.
I en aquesta línia, el guionista, perquè ell no fa la pel·lícula, però el guionista és ell, el que fa el guió de l'autor del xoc és el mateix Alfonso Cuarón.
L'altra cosa que em va fer gràcia és que participa a la Paris JTEM, que era una col·lectiva. Ell també hi ha un dels capítols. I l'última cosa que m'ha sorprès, que explicava en aquest programa, és que ell des de petit no solament volia ser director de cine, sinó també astronauta. I aleshores... Casi han sigut les dues coses. Algunes de les pel·lícules que explicàveu, totes aquestes de Los círculos de los hombres, és de ciència ficció futurista, i Gravity és evident que és per a l'astronauta.
I té nasos perquè ha fet també una pel·lícula que podríem considerar com d'època, una adaptació d'una novel·la, Great Expectations, com es diu això aquí... Grande Esperanzas. Sí, Grande Esperanzas. Curiós també com a guionista. I ha fet una de les parts de Harry Potter.
No podem oblidar que jo no les he vist. Jo vaig veure la primera i vaig dir que ja era prou. Però tothom diu que la part que va dirigir ell és la que té més foscor, la que té una profunditat més gran, perquè és un director que està clar, que sap fer la història seva, un director que treballa a Hollywood i és capaç de fer
children of men no és un director qualsevol perquè és que amb Hollywood ja ho sabeu, els productors es mengen els directors i acaben fent una mica el que és el showbusiness i està en canvi hijos de los hombres, una pel·lícula conceptualment potentíssima, potentíssima.
Jo tinc unes ganes de tornar-la a veure. I, per fi, va fer Gravity. No sé si volies dir alguna cosa. Doncs Gravity... Creu que havíeu parlat de Gravity. Sí, Gravity els ha gustat a tots molt. Creu que en general... Sí o no? A tu també, Joan. Ara no ho recordava. Sí, sí, a mi m'agrada molt Gravity. Però, sobretot, veure-la en tres dimensions. Perquè penso que és una pel·lícula que, si veus en dues dimensions, ha de perdre forçosament.
i en canvi en tres dimensions és un espectacle. Des del punt de vista de contingut potser no és una pel·lícula que tingui molta matèria o molta cosa però en canvi com a espectacle quan veus aquell cel, aquelles estalades, aquell moviment, tot allò és impressionant. Però no només és un espectacle com ho poses tu.
Gravity, si la mirem bé, conté un resum del que és la ciència ficció o les pel·lícules d'anticipació científica de moltes. Ja està contingut 2001, està a Solaris, en algunes escenes...
Hi ha també una història força profunda d'una dona que no té cap mena d'esperança, que el que vol és morir i en un moment determinat ho vol fer. Llavors és quan apareix el moment Solaris. El fantasma del company que havia tingut fins llavors, del George Clooney, obre la porta i tu dius això no pot ser. Sortiria disparat i ja quedaria congelada i no encaixa. Llavors és el moment Solaris, perquè recordeu que ja hi ha aquelles aparicions
i en el moment aquest és quan ella reacciona i comença a trobar una miqueta de sentit a la seva vida, intenta lluitar per la seva vida, té un final increïble, que per mi és una cosa deliciosa, allò de caure a l'aigua i sortir d'aquella manera de l'aigua, ho trobo molt metafòric i molt ric de detalls. Jo no crec que sigui una pel·lícula únicament espectacular, no ho crec.
Per mi pesa més la espectacularitat que l'altre, perquè l'altre el trobo més fluixet, però confesso que és una pel·lícula digna... Com que la tornaràs a veure amb el Bernat... Més tard o més d'hora, més tard o més d'hora. Deixarem copini el Bernat quan la veiem. Això. Molt bé.
Doncs molt bé, estic super content que Ditziana hagi vingut avui amb ganes de parlar d'Alfonso Cuarón. També productor del laberinto del fauno. És un personatge, veient el que ha fet, jo per exemple aquesta tarda ho estava mirant, veient el que ha fet, ja era quan veníem cap aquí.
Per mi ha estat revaloritzat, perquè és veritat que Gravity és una pel·lícula que l'ha fet pujar, però en realitat si analitzes l'esquema esmentat bàsicament, que són l'esquivisió, l'idoma de l'ambient i els hijos d'altres, però n'he sentit parlar molt,
o per exemple la de Paris GTM, el seu capítol, és un personatge sumament interessant. I quan veig també que ha fet el guió de l'edició del xoc, penso que és un personatge... Però ara no sé si et posaré en un compromís. És que jo no recordo quina escena de Paris GTM fa ell. No sé si tu et veus cap. He vist que era una de la Rotonda, però és que no recordo quina és la de la Rotonda. D'acord, d'acord. He llegit que és la Rotonda, però no sé quin capítol correspon amb l'imatge. Curiosament, ara que dius això, el Wes Anderson,
Abans parlàvem, també té un capítol que està connectat amb el viatge d'Argelin, que surt un dels germans, el que menys surt a la pel·lícula. Surt també aquesta triula de Natalie Portman, allà en una habitació d'hotel. Sí, lo del hotel.
És tota una curiositat. És una pel·lícula. Dura 10 minuts però és una pel·lícula. I està enllaçat. Si tu veus el viatge d'Argelín és la mateixa història que el germà. Tu dius això és impressionant. Al Wes Anderson també l'hem de rebre a l'oreixa. Com a Alfonso Guarón. A veure que se sent per aquí. Se sent alguna cosa o no?
Ahí viene la plaga. La música em sembla excel·lent.
Mira, música, a què us sona aquesta música? A quin tipus de gènere? Perquè jo vaig llegir una cosa i... És com americana, és com... Del western americà. Aquí està, aquí està. Però la música és excel·lent, eh? Per exemple, a París, Texas. Podria ser a París, Texas. Una miqueta del... Sí, sí. Podria ser. Sempre li canvio de nom per a un...
Això és quan comencen, la lluita del noi aquest. Jo quasi preferiria d'entrada, com que és un documental de ficció, i nosaltres hem treballat aquí en algun moment,
El llibre del senyor Joan Balló. Perdona, Joan, m'encanta, perquè Carme i Titziana estan comentant les vistes d'aquí en directe. Hablamos, apuntamos cosas, comentamos. Sí, perquè si no, Joan s'enrotlla i llavors no... Jo anava a dir que nosaltres, em sembla que apreciem molt amb el Francesc i jo, perquè l'hem llegit al llibre, un llibre del Jordi Balló que es diu La llavor inmortal. Ah, sí, i tant.
I resulta que a la Pompeu Fabra el Jordi Balló dirigeix el màster en documental de creació del qual la Neus Ballús és la protagonista. És a dir, aquest és un documental que ha nascut de la mà del Jordi Balló o del seu màster. Vols dir que és alumne, Neus? Ell és alumne i el treball aquest és el final de curs en què es fa l'exercici final de carrera.
Jo penso que val la pena destacar que aquest màster, aquest senyor Jordi Valló, pretén formar joves documentalistes promocionant una sòlida preparació, tant teòrica com pràctica, en la realització de documentals. Porten ja 8 edicions fetes i per tant han produït 24 pel·lícules que han anat presentant a diversos festivals, sobretot nacionals i internacionals.
i a través d'aquest programa han passat l'Saki, la Cuesta, la Mercedes Alvarez, la Montadora Núria Esquerra i el director de fotografia d'aquesta pel·lícula que es diu Diego Dussel i que és el que també ha fotografiat La Plaga. És un famós xicot que està pujant ara com a director de fotografia.
El màster inclou la creació d'un documental com a projecte final i el projecte final que han fet és el de la Plaga. Si voleu podem començar a parlar de què us sembla o parlar dels documentals generals o parlar directament d'aquest... És que està molt bé que hagis tret el tema aquest del llibre de la llengua Immortal perquè en certa manera, jo cada vegada que penso que escolto alguna cosa sobre aquesta pel·lícula
Crec que la impressió inicial que em va causar, que va ser com entrar en una dimensió diferent, en un tipus de cinema que no havia vist mai, amb una cosa original, i a més a més, ho recordo perfectament, la calma que em va proporcionar la pel·lícula, la tranquil·litat.
El ritme ha deixat anar. Són 5 històries entre creuades. Un és un pagès que correa unes terres a gallecs.
Rural, aquell que hi ha entre mullets, parets... És molt maco de visitar per ser. Es visita, es veu que es visita. Tu pots anar allà a passejar, tenen una cooperativa. Val molt la pena. L'altre personatge és el noi que l'ajuda, que és un noi que és de l'ES, que no té els papers correctes aquí. I fa lluita grecoromana i pretén viure d'això.
L'altre personatge... Forçut. Aquests dos, precisament, quan es va fer la gala dels Gaudí, doncs van entrar tots dos primer. Jo, quan es vaig veure, no acabava de saber qui eren, i després ja va venir Nèudica, i sí, clar. I són aquests dos. Forçut, perquè perdona, hi ha un moment en què ha d'agafar... És molt guapa l'escena. La pel·lícula comença amb ell. Sí, ha d'agafar aquell feix de...
El començament té molt vigor, està molt ben triat que comenci amb ell, perquè comença amb una lluita agafada de prop, però pretén començar-nos la pel·lícula que serà
En tots els casos una lluita. I això està ben vist. Acabo els personatges, perquè els que ens escolten... És el pagès, l'ajudant, que és aquest noi de l'est, una balleta que és una cosa extraordinària. Impressionant. Impressionant. Arrogada. Impressionant. Perquè és estrafeta i té problemes de mobilitat.
I va morir molt poquet després d'acabar-se la pel·lícula, està dedicada a ella. Maria Ros em sembla que es deia. Llavors aquesta senyora viu en una caseta, en aquell tros també allà, no pot continuar perquè té problemes de respiració, té mobilitat dificultosa i va a una residència. L'altre personatge és una filipina que és una cuidadora que està dins de la residència. Impressionant personatge també.
I l'altre personatge és una prostituta de camins, dels camins d'allà que el noi, el pagès quan va amb un llaval per aquella zona se la troba fortuitament moltes vegades i per tant entra amb la roda.
A veure, tenen diferents gruix, potser jo diria la menys consistent, és justament aquesta, perquè no arribes a fer-te la història. Té la gràcia que cadascú es va presentant a poquet a poquet, per això té un ritme molt peculiar, és un ritme deixat anar... I els va presentant, per lligar-los després de mica en mica a tots. I tu sí que et fas càrrec de quina és la seva lluita per la vida,
el seu perquè de castellà i com lluita perquè el mateix pagès està allà sol tota la setmana. Està amb uns pares grans, amb els nanos a fora, sol... Tot allò és dur de passar, diferent de la duresa del treballador de l'est.
perquè és una altra cosa completament diferent, però sí que és ingrat tot plegat. Tot i així, la pel·lícula és extraordinàriament solellada, és una pel·lícula claríssima, és una pel·lícula com diàfana de llums.
Ni quan tracta la Valleta, que és una història dura i tristíssima, és una supervivent fortíssima. Una dona que ja té una infraestructura corporal molt difícil i ha sobreviscut
amb unes condicions que han de ser ingrates sempre. I lluita fins al final. I la seva manera de lluitar que s'enfada amb la cuidadora, que la vol dutxar i ella no vol, que és aquella lluita dels vellets que no tenen més manera que fer-se valer, que contradin
el que els cuida o que els vol cuidar? Jo veient el tràiler, quan encara no havia vist la pel·lícula, pensava que era una pel·lícula de terror. Perquè es veu la dona com està cridant dient que no, com un crit desgarrador, que tu penses no sé què està passant aquí, a més a més a les fosques. Després descobreixes que el que li passa és que no vol anar a dutxar-se, perquè li molesta moltíssim l'aigua que li cau.
Perquè respira malament i té la sensació que... Tu entens, vaja, que deu tenir la sensació que respira malament. Vull dir que tu l'entens a la Valleta. L'entens. I que aquesta és l'única... Primer, que és un personatge d'una grandíssima personalitat. Potser és el personatge més consistent de tot. Perquè ella té un diàleg amb la cuidadora i ella...
Es mantén si mateixa. Inclus quan arriben el metge els diu que és una persona que segurament no es barrejarà amb els altres perquè vol mantenir-se sola. A mi una de les coses que més m'ha agradat és que cada personatge té trajectòries diferents
i en general força allunyades de la nostra quotidianitat, del que tu habitualment et trobes. I això no obstant, presenciem una vida i arriba un moment que tot allò se'ns fa proper i real, és a dir que allò ens ho creiem.
I en conseqüència, és un documental que té la sensació que està fet amb persones que interpreten els seus personatges, que no són actors, sinó que són reals. En part és així, cadascú fa de la seva feina. Deu ser molts metres rodats. I triar el que és més consistent.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
els hi fa fer una història de ficció en realitat. Està clar que en el moment en què està rodant-se la pel·lícula no hi ha aquella tempesta de calor tan terrible. Per exemple, el lluitador de lluita eco-romana no es trenca la cama.
Ja, ja, això d'acord. No estem acostumats a veure, el que passa és que la pel·lícula està feta amb prou habilitat i prou sabiduria, que jo encara no sé exactament com es pot fer una cosa així, com perquè ara estem parlant de la pel·lícula i sembla que no estiguem parlant d'una pel·lícula ni de cinema, sinó que estem parlant de la vida d'unes persones.
Això és el més lograt a la pel·lícula. Resulta fàcil entendre cada personatge al final i podem captar com en un moment determinat nosaltres podríem experimentar el patiment que pateix cada personatge. És a dir, tu veus que aquella gent en certa mesura envelleix i tu et pots arribar a plantejar que si tu estigués en aquella situació ho viuries més o menys d'aquella manera.
en el fons tenen la sensació que no són rebels, cap d'ells, sinó resistents. Lluïts a dos. Entusudits a esperar temps millors. Hi ha un moment de la pel·lícula que a mi em va impressionar, que és quan la Jolie diu, amb un descansant, que li diu, has d'acceptar el present. Allò és molt fort. Amb la situació en què es troba ella, acceptar el present, que és aquell present entre cometes que no es pinta negre, però que en realitat és molt negre pel que veiem,
És molt dur. Jo li trobo com a gran gran virtut, que és aquesta perspectiva actual del documental que em fa una història que se sembla o que per a l'espectador és ficció,
però que té un do especial que és que l'espectador se sent allò d'estar allà invisiblement, que és la mirada invisible que tothom voldria tenir en molts moments
en qualsevol moment que passes de la vida. Tu podies estar al metro i veure una acció a prop teu i tu voldries transformar-te en el que la càmera a vegades pot fer, que és descriure el que allà està passant i tu ser invisible. Doncs en aquesta pel·lícula et fa sentir que tu estàs allà i ets invisible, que és la gran
La gran Quim era la gran voluntat del que li agrada observar al món i les històries del món. I el cine és la novel·la i tot és una mica el producte d'aquesta voluntat humana d'estar en aquells llocs que sugereixen algo que tu vols entendre.
I aquesta pel·lícula sí que aconsegueix això amb un ritme molt pausat que tu hi vas entrant i tu també tens aquesta visió invisible que ets allà.
Us en recordeu de la pel·lícula Nanook el esquimal? De la primera, eh? De la pel·lícula muda del Robert Flaherty. Ah, sí, però no me'n recordo mai gaire. Jo, justament... Que es considera, i que jo que l'he vista portir que ho és, obra mestra. Estic d'acord. Però no la recordo gaire, jo. Jo sí, jo sí. Recordo la imatge de... La vam veure al cineabc
perquè la van estrenar quan van iniciar aquí fa molts anys, molts anys, molts anys, quan aquí van abans d'iniciar la Filmoteca, passaven pel·lícules i ho feien al carrer Balmés, una nit ens van passar aquesta pel·lícula i jo recordo com si fos ara que vaig sortir absolutament al·lucinat. Això justifica parlar una mica de documentals en el sentit que ell
I Ziga Berko, no sé si sabeu qui és, que és el que té una famosa pel·lícula, el de L'Òscar Esquimal és de l'any 22. I la de Ziga Berko, que és l'Hombre Càmera, és de l'any 29. I és sumament interessant també perquè és una de les obres mestres de la història del cine, en el sentit que és una muntada ucraïna, a Kiev,
Ell és un director polac. Aquest director polac intenta, durant un dia, ell és la càmera i què veu a la cerca d'imatges d'una ciutat. Va saltant de ciutat a ciutat, va mostrant diverses imatges i llavors considera que és una cosa brutal. I ho és.
La vanguardia del montaje. Nunca se había hecho montaje de este tipo. A mi m'ha fet molta gràcia perquè quan estava mirant, per comparar amb altres documentals, inclús m'he fet una llista de documentals famosos que suposo que la trobaré i us en podré citar, que m'han sorprès que n'hi havia moltíssims que eren francament bons,
Els dos més destacats des del punt de vista històric del cine són Nanooka l'Esquimal de l'any 22 del Flaherti i l'Hombre Càmera. I, esclar, t'adones que el que ara va explicar és que aquest, el cercle, que es va canviar el nom, es deia Kaufman,
i el seu germà era el Boris Kaumann, que és el famós director de fotografia de La ley del silencio, que li van donar a l'Òscar la millor fotografia de l'any. Però és que ha fet a l'adelante del Bigo, ha fet moltíssimes pel·lícules, i és veritat, perquè una vegada ho vaig estar mirant,
és una fotografia extraordinària, és a dir, eren germans i a l'altre se'n va marxar el 17 de la Unió Soviètica i se'n va anar al primer Europa a treballar amb el Vigor a París i després salta als Estats Units, que és el que va fer coses amb l'Elia Gothen.
El primer, el que és un artista, es veu que és una cosa brutal. És una cosa que fa innovació, inventen el muntatge... A partir d'aquí hi ha moltíssimes documentals.
Jo el que passa és que no sé si val la pena parlar d'això. Jo volia citar que a mi m'havia fet pensar aquest tipus de documentals que poses la càmera i penses com està aconseguint tot això, en construcció, en construcció del José Luis Guirín.
La referència, fantàstica. Com aquesta, que aquesta és la plaga i en el fons fa la lluita per al cada dia de cinc personatges que a la vida... No és que siguin cap drama.
tragèdic, una mica sí, tots plegats, però vull dir que allà no està pintat amb capa... amb capa aigua fuerte, no? Però en canvi et fa viure el que és punyell de la vida. Doncs en construcció a mi em va passar... El Gerin... El Gerin és veritat. El Gerin és gran admirador... Per això m'he pensat un... És veritat. El Gerin explica, jo he d'explicar xerrades i tal, que ell és un gran admirador del Nanook Aleskimal,
que l'ha vist milions de vegades, quan està fotut es veu el Manolo Gales Quimal, donava classes a una escola que ha desaparegut ara de cinema a Barcelona i recordo que va anar amb unes xerrades i ell explicava la seva experiència. Per això es dedica a fer documentals, perquè les seves pel·lícules són documentals, per a l'influència del Flaherdi, ell ho diu així descaradament. Jo de dues maneres pensava quan venia i li comentava a la Tiziana
M'ha agradat molt la Plaga, però si la compareu amb altres coses...
Està francament bé, però si la comparo amb aquesta altra que acabo d'esmantar o amb moltes més que es podrien dir, El triomfo de la voluntat té el desencanto en construcció, inside job, les del Michael Moore, per exemple, tot el bowling per Colomben, Fahrenheit 9-11, el capitalismo, no sé, el Buenavista, el Social Club, tota la sèrie de Cosmos, si penses una mica està feta amb aquest estil extraordinari. Cosmos? El Carl Sagan?
Penso que està feta com un documental, té coses extraordinàries. Sembla que la reposaran a la BBC, vaig llegir una notícia. Hi ha una cosa molt bona que l'acaba de fer ara al National Geographic.
La podeu veure, perquè l'estan fent amb una sèrie de caderes, l'estrenar deu fer mig any aproximadament, que es diu Apocalipsis, la segona guerra mundial, que és del Daniel Costell, que és un especialista en documentals de la segona guerra mundial i l'Isabel Clark.
Té la virtualitat d'aquest documental que deuen ser com 7 o 8 hores que per primera vegada han col·lorejat totes les imatges en blanc i negre de la segona guerra mundial amb uns colors tan autèntics, tan potents que sembla
Heu parlat la vista i per això està fent aquest... Sí, està dient que segons que diguis ell parlarà. Que és extraordinari, és a dir, és una cosa realment amb uns colors que et creus que siguin actuals, és a dir, tens la sensació que estàs veient la segona guerra mundial i no amb aquella patina negra o gris de pel·lícules en blanc i negre, sinó de pel·lícules que són d'ara i que estan fetes en aquest moment. I té una força extraordinària, és una sèrie que recomano que l'estan passant en aquests moments amb diferents canals de televisió.
Jo de totes maneres soc un gran aficionat al gènere del documental. Jo el considero un gènere. Hi ha gent que diu que és com una cosa diferent. Però és una pel·lícula o un documental?
és un documental però no podem dir que no sigui una pel·lícula en cap moment, no té sentit perquè utilitza les mateixes tècniques. Llavors he vist molts, potser algun dels que tu esmentes no, i la plaga és una altra cosa, és una altra cosa diferent. Fa ràbia i a veure si podem subsanar-ho o algú li pot passar o allò que t'higien o l'hagi vista, perquè m'agradaria també saber la teva opinió d'aquí a dues setmanes.
Avui per internet la pots veure també. Tu l'has vist a internet? No, jo la vaig veure el dia que la van passar per TV3, ho vas dir tu em sembla, jo la vaig veure aquella nit.
Jo, per mi la plaga, que és una cosa que m'havia quedat de dir, torno a comentar que m'ha agradat molt la referència que fa, que ha fet el Joan a la llevoi mortal, perquè penso que aquí surten algunes de les constants de les grans històries de la humanitat, la lluita per la supervivència, la lluita per la comunicació, la soledat, surten molts temes.
És una de les poques pel·lícules que he vist i per això crec que em va provocar aquella sensació que poques vegades he sentit. És una pel·lícula utòpica.
El cinema en general és pessimista. En general planteja situacions en les quals la societat ha arribat a un punt sense sortida. Aquesta pel·lícula fa abstracció de totes les dificultats que les persones podem afegir-nos com a persones
i es queda només amb les dificultats que tenim de sèrie, amb les dificultats de la naturalesa. Per això el que tu deies, Carme, que els personatges miren de recolzar-se entre ells i en un moment determinat hi ha un personatge que li diu a l'altre, com deies Joan, has d'acceptar les coses, és molt budista en aquest sentit, és molt contemplativa, és tota una proposta de vida, és tota una manera de fer les coses que seria no atabalar-se, no fer-se...
massa mala vida pel fet de donar-li voltes. Les coses són com són i anem fent. Jo penso que és una pel·lícula que permet revisions i que és diferent. No vull dir que s'hagi de comparar amb aquestes pel·lícules que has esmentat tu.
és una cosa per mi diferent, diferent, simplement, és un ritme diferent, és una proposta de pel·lícula reflexiva i jo el que li vaig dir a Neus, que vaig contactar a ella a través de Facebook, li vaig dir que per mi és una pel·lícula terapèutica, és a dir, una pel·lícula que la veus i és com si una persona es troba una mica tens, una mica malament, posa't aquesta pel·lícula i sortiràs com molt més relaxat. Tinc una cançó avui per dedicar-li a Titxiana, que està aquí, que a mi m'agrada molt, no sé si a tu t'agrada. A veure, i així acabarem el programa d'avui.
Què ens poses? Una cançó per la Titiana, que ha vingut avui a visitar-nos. Que m'encanta aquesta cançó. Ai, no està molt volumular. Això és tan bonic.
Doncs bé, aquí acabem el programa d'aquesta manera. Què tenim la setmana vinent? La setmana que ve el Jaume ens parlarà de Pasolini i nosaltres haurem tots de comprometre'ns a veure l'Evangeli segon Sant Mateu. Doncs ho farem. Jo ja l'he vist alguna vegada, potser dues vegades. Jo no, només una fa molts anys. Fa molts anys, jo també fa molts anys. Dura i molt seriós aquesta pel·lícula.
Ens hem de llegir l'Evangeli també? No cal, no cal. No tenim temps, em sembla. Si anem a Sense Condicions, a partir d'ara ja, a cinema sensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa. Bernat, esperem aquí sempre que vulguis. Digues alguna cosa, va. Vinga, adeu. Bona nit. Vinga, fins la setmana vinent. Bona nit. Adeu.