A l'escoltes ràdio d'esperc, sintonitzes ràdio d'esperc, una ràdio de Sant Grús, 98.1, ràdio d'esperc, 98.1, ràdio d'esperc.
Cinema sense condicions.
Bona tarda. Estàvem començant el programa abans que vostès ens poguessin escoltar i això a vegades és... És perillós, és perillós perquè et senten dir coses que habitualment no dius, no? Com que al cap i a la fi del programa no és més control de la teva vida. Exacte, exacte. En aquest cas de la nostra. De la tria, eh? De la vida de la teva, no? De la nostra. Bona nit. Bona nit.
tots els que ens esteu escoltant a aquesta hora a Cinema Sense Condicions. Aquí estem, el Francesc, en Joan, en Jaume i jo mateixa, Carme. És que de vegades hem d'entrar d'aquesta manera, com diu Jaume, perquè si no... Ja comencem per les estrenes, però bueno, parlem una mica... Del que farem, del que farem. Explica el tema, per exemple, Carme, que faràs de la segona part. Clar, mínimament, que això és un costum molt sa que hem agafat, eh?
perquè els oients estiguin assabentats. La primera part farem una mica de presentació de les estrenes i pel·lícules que hem vist i la segona part, com fem sempre, farem un tema i el tema d'avui és... És el cinema des de o dins una habitació.
molt interessant, jo la veritat és que tinc molta curiositat i moltes ganes de saber com ho enfocaràs jo us puc parlar d'aquest matí m'han passat una pel·lícula perquè l'acabo de veure perquè ens l'ha passat a partir de les 12 i mitja i has de parlar, has de parlar si no rebent llavors perquè és una sorpresa una pel·lícula sorpresa interpretada es diu El Fraude és una pel·lícula americana la van presentar per obrir el festival de Sant Sebastià i va passar va passar bé però com que no es presentava en competició no s'han parlat massa
Interpretada pel Richard Gere i la Susan Sarandon, el Richard Gere, que darrere a mi m'ha fet coses molt bodries, molt fluixes, molt dolentes, aquí està soberbi, és a dir, no m'està llegint que li haguessin algun premi en algun lloc, sorprèn de debò per la seva interpretació, és el millor que ha fet en els últims temps.
I la pel·lícula explica la història de Robert Millan, que sembla que tingui una vida perfecta, és un propietari amo d'un imperi que tracta de vendre la seva empresa amb milions de dòlars, té una estupenda dona, que és la Susan Sarandon, i a més a més ells lliguen molt bé com a personatges, té uns fills envejables, en especial la seva filla, que és una brillant economista que també treballa i col·labora amb ell, i que ell li ha ensenyat tot el que s'ha de saber als negocis perquè els negocis funcionin bé. Però...
Però darrere de la façana es descriu de mica en mica una realitat molt més crua. Per tant, jo no explicaré la història perquè penso que val la pena descobrir-la de mica en mica com presenta la pel·lícula, però sí avançar, que és un tema de les aparences. És a dir, una cosa és el que sembla i l'altra cosa és el que passa. És el primer film d'un director jove i desconegut, americà,
Nicolás Jaretsky, que no sé si és d'origen polonès o no, però no tinc ni idea. El guió és implacable, de ferro, és d'aquells guions que estan supertreballats i això és molt típic del cine americà. Escrit per ell mateix, pel mateix director. És l'òpera prima perquè ell ja havia fet tres o quatre coses a nivell de documentals, però aquesta és la primera pel·lícula, diríem, de ficció que fa. I el que més destacaria, d'entrada sobretot, el que més sorprèn,
perquè jo n'hi havia vist al matí una altra anglesa, i a les dotze i mitja ens han passat aquesta, és la seva professionalitat. És a dir, és àgil, ja ho he dit, d'un guió super treballat, molt ben rodada a nivell d'imatge, de so, els actors estan perfectes, els diàlegs són boníssims, creïbles, plens d'emoció, adequats pels papers que interpreta tothom, etcètera.
I hi ha la Leticia Casta, no sé si la coneixeu, el Tim Roth, a més a més d'aquests dos, el Tim Roth que és un actor també americà molt bo, molt bo, i aquí fa de policia i ho fa molt bé. I una cosa que potser el que més m'ha agradat de tot, i no vull allargar-me més perquè em penso que és millor que la gent vegi la pel·lícula, després inclús a vosaltres la comentem posteriorment, jo fins i tot diria que és una pel·lícula que es presta a ser la pel·lícula del mes,
Ai, ai, ai, aquí ja està l'esbancana Blancaneus. No, no, jo la Blancaneus ja et vaig dir que... Bé, jo no he vist cap de les dues, però amb la descripció diria que té més suc aquesta, si és que és bona, i dieu tot això que la Blancaneus.
Diria, perquè s'acaba amb si mateixa molt probablement. La part simbòlica de Blancanieves i tot el que s'ha volgut fer, eh? Malgrat la interpretació que... Jo hi posaria un accent. Si suc és contingut, segur. Però una altra cosa, llavors, és tot un... Blancaneus, a nivell de realització, jo vaig dir-ho l'altre dia, és una pel·lícula molt ben feta, s'hi han gastat molts duros, és l'única pel·lícula que han presentat al Liceu en última temporada, la vam presentar ara al Liceu, una productora rediret molts diners...
Han estat deu anys per fer-la, és a dir, no s'ha fet una pel·lícula improvisada. Es veu que diu el director, això ho he sabut més tard, que és el Pablo Berger, que ell no havia vist Artis, volia fer Muda perquè li semblava que ell volia fer una cosa que fos propera al cinema MUT.
A mi l'únic que em molesta, i és que, doncs, jo ho vaig dir l'altre dia, és a dir, em molesta el tema ideològic, és a dir, un país que té la tortura dels animals com a festa nacional em posa molt nerviós, i llavors aquí s'exalta, hi ha una exaltació dels toros, dels toreros, de la torera, que és la Blancaneus, i del seu pare, i dels nanitos, que són tots toreros, i van pels pobles fent corrides, etcètera, i en aquest sentit. Ara, jo penso també, com diu la Carme, que mentre aquesta, ja veureu per què, ho acabo d'explicar, dona molt de joc,
per discutir, per parlar, em sembla que la Balancaneus, si t'agrada estèticament, que és molt maca, i la música, etcètera, etcètera, perquè hi ha una bona que canta molt bé, aquella catalana que ho canta tot i que ho fa molt bé, s'acaba enseguida, perquè ens diem, és preciosa, està perfecta, però la història de Balancaneus, a més, és muda, i em diràs quin tipus de coses, poca cosa podràs explicar, perquè els diàlegs són
Una frase, dues frases. Per tant, com a pel·lícula del mes, tot i que la pel·lícula, penso que la gent la veu i la podem parlar-ne, no sé si és la millor pel·lícula per discutir el mes. En canvi, aquesta, una cosa que potser és el que m'ha sorprès més, és que com que el director no es decanta per cap dels personatges que surten,
i tenen coses bones i dolentes cadascun, arriba un moment que t'obliga a pensar, és a dir, surts del cine preguntant-te amb quin personatge et quedaries o quin és el que t'ha agradat més i llavors tots tenen registres negres i registres blancs, coses positives i coses negatives.
Això és el que m'ha semblat més positiu, és a dir, és una pel·lícula que en el fons t'obliga a revisar el que acabes de veure, perquè t'està obligant a definir-te, o dir-te, clar, tu, escolta, fixa't aquest que ha fet, ha fet això, ha fet allò altre, i això està molt ben plasmat, és a dir, em sembla que la virtut, diríem, que obliga aquest pensament per part dels espectadors és que el director no es decanta per ningú, és a dir, veus una sèrie de coses que passen molt ben explicades cinematogràficament, la música, la fotografia, els actors estan perfectes,
I llavors ets tu que has de finalment decidir per qui et quedes o si et quedes amb una cosa et quedes amb una altra. I per tant, en aquest sentit la trobo força interessant. No és una obra mestra, però sí que està en la línia de les grans pel·lícules, diríem, no sé, del cine hipòleg o pel·lícules d'aquest estil que podrien ser pel·lícules molt recomanables.
Com a mínim, pel que dius, deu ser una cosa diferent, no només un exercici d'autobombo, que per mi és el que era, ara que ja ha passat aquí a Sant Jus, doncs ja ho puc dir tranquil·lament, los descendientes, pel George Clooney, que per mi era la veritat una pantuflada, i quan es parla ho sento pel nostre amic.
No, la desacreditaria absolutament. Jo completament. Sincerament perquè la veig molt roxeta. He tornat a veure aquest és teu. Perquè la meva dona i el nano no l'havíem vista i quan estàvem allà a Vidrà la vam passar. La teníem i la vam passar.
I la veritat és que haig de dir que em va guanyar. És a dir, la segona vegada que l'he vista és una pel·lícula que a mi m'ha guanyat més del que m'ha fet la primera vegada. Jo crec que té gruix, malgrat que és una pel·lícula americana, és una pel·lícula amb l'estil americà, però és una pel·lícula que té gruix, és una pel·lícula que descriu un món americà, que per nosaltres és fins a ser un pur llunyà, que ens passa sovint això, en relació a les europees.
Però, en canvi, és una pel·lícula que té gruix. La problemàtica que presenta el tipus d'home que és el George Clooney és un home creïble, és un home de carn i osos, és un home que el veus i li dones sentit al que li està passant. La relació d'ella amb les filles, quan té el problema amb la dona...
que es queda en coma i uns problemes posteriors que es dedueixen d'això, tota la història en si s'aguanta.
Per tant, malgrat que sigui un producte americà, comercial, amb tot el que vulguis, té suficients factors com perquè un cop t'asseus i estàs davant de la pantalla, t'enganxa i la veus bé. Jo el que tinc la sensació també d'aquesta pel·lícula, parlant dels descendants, tinc la sensació que és una pel·lícula que com que hi ha una mena de defensa de la família...
i ho fa un home, que no és tan habitual. És a dir, en general, la família jo diria que la té més clara, més sentida i més seva les dones que els homes, en general. I potser els homes és una cosa que descobrim més tard o que valorem no tant d'entrada com valoren en general les dones. Jo penso que el fet que el George Clooney faci una mena de paper faraní en el sentit de valorar molt la seva família i fer tot perquè la família funcioni,
li dona, sobretot per a les dones, penso un valor extra, una feixida extra, que potser els homes no exactament ho veiem de la mateixa manera, tot i que potser un pot pensar que té raó, que tenen raó. I en aquest aspecte li trobo que aquesta òptica és bona perquè en el moment actual...
la dualitat dels papers està bastant barrejada i per tant afrontar això a mi em sembla d'una relativa actualitat en el món en què vivim i especialment el món americà que és tan isolat
D'altra banda, eh? Bé, jo podria dir que aquesta pel·lícula també és americana, és a dir, una pel·lícula americana que mostra un món americà, però és un món, no és el mateix món, no es poden comparar, eh? Són pel·lícules diferents, eh? És a dir, és una altra cosa. Aquí és una pel·lícula amb ritme, amb tensió fins al final, però no és tampoc ben bé un trèler, és una altra cosa, però té una tensió que et fa estar pendent de la pel·lícula. La veurem, eh? Jo sí que la...
Ja que parles de cinema americà, i tu i jo vam estar veient Matel Suaument, em sembla que s'escau, amb tot el que has dit, s'escau parlar de Matel Suaument, perquè és una pel·lícula que, a més a més, la va rebutjar i també planteja, si més no, un punt interessant del que és la societat nord-americana, no?,
Afrau, en canvi, entres perfectament, o sigui, recolzes tot el que planteja la pel·lícula i em mata-los suavement, doncs... És que, aviam, per des del meu punt de vista... M'agradaria que fessis una comparació, no? Jo, home, sí, m'agrada molt la pregunta o la qüestió que poso sobre la daula per discutir, perquè em sembla que, primer, són dues pel·lícules que no es poden comparar des del meu punt de vista. És a dir, mentre mata-los suavement o mata-los suavement
És un thriller de màfies i de gent que roba i que mata i que assassina i tal. Aquí no hi ha res de tot això. És el món dels negocis, on de fet hi ha el Richard Gere, que és un senyor que vol vendre la seva empresa, i que per tant són mons completament diferents. Mentre el món de matar-los és un món marginal, aquí no és un món...
De l'alta societat, si vols, però a un món més normal. A mi el que em molesta, de Matalo solamente, que segurament si ho traguessin com a pel·lícula penso que no em molestaria tant, és, com vaig dir l'altre dia, el fet que jo la trobo una pel·lícula de dretes i cínica. I la trobo dretes i cínica perquè, com si recordes tu que l'has vista, des del principi el dàpid ho fa perfecte, fa un paper, és un tio que, això que ell mateix va produir la pel·lícula perquè volia fer un paper així de dolent,
és una cosa que s'està repetint en aquest moment que els actors amb aquesta que parlem passa el mateix i el que dic és que a veure, és una pel·lícula que t'està explicant el món de la màfia i el món de la corrupció i de la marginalitat de gent que és marginal i tal i tal i de tant en tant van sortint elements polítics que no entens per què surten perquè surt un discurs de l'Obama surt una cosa del Bush que li replica etc. etc.
I tot això queda justificat quan arribes al final i representa aquell que és un autèntic fill de puta, el personatge que fa el Brad Pitt, és un autèntic, però una cosa horrorosa, molt forta, molt contundent. Un mercenari. Un mercenari, però sense escrúpols, però que et fareix gairebé el que fa, perquè et fareix inclús o mata la gent que són els teus amics, per entendre's. No és com el de Drive. No, no, no, és una altra cosa diferent, una altra cosa diferent.
Llavors, al cop i volta, ell, per justificar-se, fa un discurs, que és el final de la pel·lícula, per tant, és el missatge que intenta dir la pel·lícula, dient que tots aquells senyors que estan parlant a l'Obama, etcètera, són igual que ell o són pitjors que ell. Clar, a mi això em sembla un discurs com massa fals, massa fàcil, de dir, tots els polítics són corruptes, és una cosa que està, i més potser aquí a Espanya, en l'ambient. M'agradaria fer una puntualització, o sigui, tu afirmes d'una manera categòrica
que el que diu al final és reflectir que aquells polítics són els... Jo us ho he traduït. Jo penso que és tot el contrari. O sigui, és curiós, perquè en aquell moment no parla de la política, sinó que parla d'una estructura social que tot el seu argument és l'economia. No hi ha altra cosa. I això és el que predomina. Si no recordo malament, Jaume... Que per mi em sobra aquell final, eh? Jo crec que no calia...
però tota la pel·lícula sí que té la seva coret, i llavors és que ho fa rodó, no?, i ho diu de paraula per si t'ha passat desagrada. Ell cita, a més a més, a un polític de, no sé si és de principis de segles, no m'agrada aquí no més,
i va dient que aquell senyor que tothom valora, que és meravellós, era un fill de puta, i era això, i era allò, i tal, igual que aquests que estem veient. Per tant, ell, a mi, de punt de vista, a mi el que m'ofèn o me molesta de la pel·lícula és que hi hagi aquesta càrrega ideològica, que per mi és deia de dretes o cínica, en el sentit que si tots són dolents no val la pena fer res. És a dir, si no es pot fer res, si hi ha corrupció a tot arreu, no val la pena lluitar per res, ni val la pena fer res, perquè és que no servirà de res. És a dir...
Llavors, jo crec que el que defensa la pel·lícula ideològicament és això. P'altra banda, la pel·lícula des del punt de vista, diríem, tècnica està ben feta, és a dir, no... Clar, Joan, però jo pel que esteu dient no l'he vist la pel·lícula, però també depèn molt, i bueno, raonant i donant-li voltes al que esteu comentant, també dependrà molt, em fa gràcia fins i tot dir-ho, no?
que dependrà molt de si agafes com a referència el que diu aquest personatge, si t'identifiques amb ell. Però si dieu que és tan difícil veritablement identificar-se amb un personatge que fa totes aquestes barbaritats, llavors creure la repercussió o l'afirmació que fa al final com la conclusió de la pel·lícula potser és difícil. Sí, el que passa és que, com dèiem l'altre dia, és una idea que està molt estesa en aquest moment. És a dir, si tu preguntes a molta gent què pensen dels polítics, en aquest moment...
et diran més o menys el mateix aquest senyor ara ja no tant amb això amb això que està passant ara i llavors què passa? jo penso que no és del tot veritat i per tant és una idea que si algú està defensant això són aquella gent que no vol que es canviï res
Clar, però la idea és que si algú es creu o considera que està d'acord amb el que diu aquest personatge, s'ha d'identificar amb ell, ha de considerar que té uns valors. No necessàriament. Vaja, si has estat veient... Jo no estic en desacord amb ell, jo estic completament en desacord amb ell. Per això, per això. Llavors, si el que diu és una cosa contra el que tu penses, ja està bé.
No, però per mi no és el defecte que em produeixin a mi, és l'efecte que produeixi l'espectador mig. No, però també, si t'ha produït això d'una manera tan... A mi, per exemple. Sí, tan evident, potser és que també et produeix simultàniament això, la reflexió posterior. O sigui, que si, d'una banda, el que t'arriba a fer pensar la pel·lícula és que el Brad Pitt
i s'identifica amb la mateixa catadura moral dels polítics, la reflexió teva és això és massa fàcil, no pot ser, hi ha un punt de demagogia aquí. Si et porta això...
també diria que té un sentit a la pel·lícula. Jo dic això des d'una òptica de no haver-la vist. Una altra possible pel·lícula del mes, ja tenim tres, perquè pel que esteu dient... Jo no aspiro ni penso que jo tingui la veritat. Simplement a mi em va produir aquesta sensació al sortir de la pel·lícula i a mi em va molestar. Recordo que li vaig enviar a ell una carta explicant-li per què me molestava la pel·lícula.
Perquè tu l'havies vist, ells també no l'havien vist i no calia comentar-ho. Però us la puc enviar a tots, que tu mateix hi ha explicat aquí. Llavors, a mi em passa això, però no vol dir que ho tingui la veritat. Per tant, seria bo el millor que la veiéssiu i la poguéssim comentar. Ho farem, ja tenim deures, eh, Carme? Jo hi ha una cosa que també tinc molt clara. Jo penso que la veritat, en tot cas, la construïm entre tots, a base d'això, precisament.
el que estem fent ara, d'una manera clara. Jo no l'he vista, però opino que probablement, si t'ha fet aquesta impressió, és perquè la conseqüència... D'acord, d'acord. Tot que així s'haig de dir que tens raó, Jaume, però jo em sentiria més contundent si l'hagués vista, eh? Clar, que és que aquests homes, Carme, van veient pel·lícules al matí i, clar, ens van deixant a nosaltres... No, no, endavant, Jaume, que no t'he deixat acabar. No, penso que és molt interessant que anem trobant aquesta...
Aquesta interpretació de diferents matisos que té en molts films i que, si esbrinem el per què no ens agrada o el per què molesta,
probablement sabrem treure del mig allò que ens molesta com a cosa contundent i automàticament donarem una, diríem, valoració més vàlida per a aquells que ens puguin escoltar. Jo això també sempre ho he tingut, sí, veig que sí. Vinga, va, Blancanieve... Blancanieve, vols parlar de Blancanieve? No, no, dic que són les que hem de veure. Vol dir les que podríem plantejar per la pel·lícula del mes, és a dir, discutir...
L'artista i la modelo, sí que l'han vist a tots. L'has vist a francès? No, jo no, però no passa res. Podeu explicar fins i tot al final, si voleu. No, no l'explicarem al final. Al final és justament el que ens va explicar. A veure, l'artista i la modelo és una... Sí? Al final, no té... Bueno, a veure, l'artista i la modelo és una pel·lícula del Fernando Trueva, que també l'ha presentada a l'últim festival de Sant Sebastián. Sí, sí.
i que... que ha guanyat el premi millor director al festival d'en Sebastià no sé si de fotografia també no me'l recordo millor director segur jo per això que ho tinc per aquí a veure, la temàtica és això passa al sud de França el 43 em sembla recordar 1943 durant la segona guerra mundial i després de la nostra civil
passa al sud de França i és la història d'un escultor que se sent gran i se sent esgotat d'idees i llavors la història és que troba una model que li fa refer la vitalitat de la creació seria una mica el resum llavors
La pel·lícula, els personatges estan molt ben creats. Sí, el que fa l'escultor és el Jean Rochefort, que ho fa molt bé. La Aida Folk, que és la model, que ho fa molt bé, a banda que és molt maca. La dona de l'escultor és la Claudia Cardinale, que trobo que ho fa molt bé, és una dona gran...
però té sentit el personatge que ella fa de fet ella li descobreix la model i d'alguna manera és la còmplics de trobar-li el personatge que li fa falta per donar-li vitalitat per tornar a crear i aquesta és la història què en penso jo? jo crec que estèticament és preciosa està rodada en blanc i negre amb una càmera formidable quan comença la pel·lícula
l'escultor està passejant pel bosc i ja et suggereix què passarà perquè ell va amb un bastó i va assenyalar en formes de troncs o de pedres que són maques amb si mateixes i ja aquella bellesa ja t'hi entra és una pel·lícula que et descriu la bellesa i la bellesa des de l'artista que necessita crear
jo en aquest aspecte no sé què en penseu vosaltres d'això la història la trobo preciosa és una pel·lícula que recomano de veure i que en tot cas què diria jo la meva reflexió és de la següent en els següents termes una pel·lícula és una història i una descripció de la història basada en una idea si la idea és molt bona la història té possibilitats
Si la idea és dolenta, és un fracàs assegurat. Aquesta pel·lícula és una molt bona idea, però amb molt poca història. Per tant, la idea és extraordinària perquè això de plasmar-te la dificultat del creador amb la tensió que li suposa trobar el punt que significa crear està extraordinàriament ben transmès. Però la història amb la cauda
amb la que ho explica, quasi no n'hi ha d'història. El noi que surt el trobo superflu... Perquè en el fons és una pel·lícula molt francesa. Jo crec, no sé si us heu fixat, jo no ho he llegit enlloc, però diria que l'escultura que surt d'ella, que és la que al final crea, és d'Aristidis Mayol,
Aristides Maiol és un escultor que va viure a Valluls i que després va viure a París i als Estats Units.
I jo diria que l'escultura que és la mediterrània de l'Aristides Maiol. Ho tinc claríssim jo que és això. I sí que és veritat que a més l'Aristides Maiol, la història no és la de l'Aristides Maiol, no va morir amb els termes que aquí apareix, però sí que va tenir crisi de creació quan era molt gran. I jo crec que sí que plasma això.
L'Aristis Mallol fa una escultura clàssica, és l'últim clàssic, que després ve algú rodent que ja fa un altre tipus d'escultura. L'Aristis Mallol fa una...
Escultura clàssica, però extraordinàriament maca. Té una bellesa profundíssima, que és el que sí que descriu aquesta pel·lícula. Sembla ser que sí, que la història està basada de manera tangencial, indirecta, no directament en el barístic de Mallol, que és un escultor que jo no conec, però buscant informació aquí a internet. N'hi ha moltes escultures a l'Obre, n'hi ha, però si tu a París...
des de la Concòrdia fins a les Tulleries, quan vas cap a l'Ubre, allà hi ha moltes escultures d'ells. Tot elles són del Maial. Tot elles són del Maial. Jo entenc el que dius, el que passa és que jo vaig estar-me escoltant el que deia el...
El mateix, tornant-ho a trobar quan va presentar la pel·lícula i algunes entrevistes que li han fet, i ell desvetllava que era una pel·lícula que l'havia portat a dintre molts anys, molt de temps, que segurament feia 20 anys que la volia ja haver fet, que primer va fer un assatge amb aquell guionista espanyol que havia fet Plàcido, que no en surten la mare, i no van funcionar, van intentar fer un guió dels dos i no els va funcionar.
i llavors no sé com va ser que va entrar en contacte amb l'escona amb l'escona vols dir amb l'escona van fer un intent de fer una pel·lícula van inclús escriure bastant del guió i després no sé què va passar que no els acaba d'agradar i no la van tirar endavant i per això fa molts anys d'això que era la mateixa història
perquè ell diu que, ell considera que és la pel·lícula més intimista que ha fet, jo penso que això és veritat, perquè és una pel·lícula que en el fons reflexa el món intern del propi creador, és a dir, està davant d'una situació de crisi, com ha explicat molt bé la Carme, doncs el creador es pot trobar amb que no sap massa bé què ha de fer, llavors ella es troba en aquesta situació, es troba més o menys desbordat, no sap per on ha d'anar a tirar i comença a viure una situació molt peculiar.
Llavors jo penso que aquesta to intimista el té, i segurament perquè té aquest to intimista tampoc buscava molta història, és a dir, simplement volia, crec jo, reflectir aquests personatges. Per exemple, l'altre que hem vist, que hem preparat del fraude, està carregada d'històries, és a dir, té moltes històries allà, però és un altre tipus de pel·lícula, llavors jo crec que són coses diferents. Llavors, a mi personalment em va agradar molt, em va semblar una pel·lícula molt rodona, molt guapa, per què et va semblar tu?
Sí, jo entenc, jo penso que hi ha un contrast molt gran entre el que és un artista i la preocupació que hem de tenir tots plegats perquè realment aquell que sap crear aconsegueixi trobar la figura en aquest cas com troba amb ella, però paral·lelament hi ha una xicota...
que està plena de contingut. És ella la que està plena de contingut, en tots els sentits, ja no només la bellesa. És una xicota que ajuda això, ajuda allò. O sigui, és ella la que està viva. I ell, diríem que senzillament capta tot això. I quan veritablement arriba un punt que es produeix un enamorament, que jo crec que allò és vital en la pel·lícula, i que la seva pròpia dona, ell li diu a la seva pròpia dona, diu, se n'ho deu anar a tella,
diu, penso que sí, i sí que és veritat que s'han adonat, jo penso que allà és la culminació, cap i a la fi, del que representen diferents actituds a la vida que coincideixen en un punt i que es produeix un enamorament. L'enamorament no només es produeix perquè ella sigui maca i perfecta físicament, es produeix perquè el que fa també acaba entenent-ho ell, que és molt important. Jo penso que el contingut és...
El contingut és molt alt en aquest film. Jo ho veig així. Estic d'acord, estic d'acord. I al final, doncs, el que dic, per què no? Vull dir un paio i un paio i a vegades espanto. No, no. Jo penso que... No, papa, és un final, en el fons, doncs, que no t'esperes, pel millor. A mi m'ha fet pensar molt en l'esprit de la colmena. El que passa és que l'esprit, tot i que està fet a la mateixa època, representa la mateixa època, el que passa és que aquella és a Castella i Víctor Erice li preocupen altres coses en l'any que ho va fer. Però jo penso que el troba... És anterior, no?
És l'escriptor del pintor, no? Sí. No, no, el pintor és la del Sol del Membrillo. Perdona, que m'he evocat. No, el Sol del Membrillo és tota una altra història. També la volia esmentar, perquè és del mateix Victor López. Sí, és l'Antonio López a la recerca...
de captar exactament les formes malgrat que aquestes formes tinguin el seu moviment això sí que és gairebé comparat amb el que fa i el que planteja artísticament o sigui, el que fa el senyor aquest Mallol hi ha una diferència enorme i penso que també es complementen per interpretar aquestes constants l'he trobat molt interessant l'esforç de creació és un esforç de fet dolorós, eh?
sempre l'esforç de creació és treure de dins i amb la col·laboració del que és extern algú nou i això és sempre dolorós amb alguna mida després quan està plasmat produeix segurament una satisfacció o una barreja però tot el procés és un procés que té un punt de tensió d'angoixa
de desvallament d'algú que no esperes i que no vols però que és el que et demana la pròpia creació
Per tant, és aquesta barreja, i això és veritat que tant la de l'Antonio López com aquesta estan ben descrites. Hi ha una qüestió també que és molt elemental. La pel·lícula de l'Antonio López va empipar moltíssima gent. Ah, sí? Sí, jo sí, jo conec gent que... Ah, que s'ha cregut aquest i tal.
A mi aquesta no ho produiràs. En definitiva, és una glorificació de la capacitat artística que cal el moment i que tot es produeix. I us en recordeu del contrato del dibujante, del Peter Genowey, que també parla d'aquest tema. Però és diferent, eh? Però reflecteix d'alguna manera el que deia la Carme, que m'ha interessat molt, aquesta necessitat del creador de treure fora la seva necessitat de...
d'expressar-se, de trobar el moment just del dia per il·luminar sempre de la mateixa manera, una miqueta com l'Antonio López, el sol del membrillo. Que diguem-ho, està intentant dibuixar un membrillo i vol enganxar la llum que li il·lumina les fulles. Esclar, com que van passant els dies, el sol va haver-hi d'angle.
El brillo es fa més gros, no? Però el dibuixant del Peter Renoway introdueix una cosa molt curiosa que a mi també em sembla que és interessant, ja que estem parlant d'aquestes característiques dels artistes, i és que l'artista, segons ell, es pot acabar convertint en un dictador pel fet que vol que la gent faci justament el que ell necessita per fer aquella pintura. El Peter Renoway ja sabem que sempre veu el món de l'art com una cosa molt complexa i com a part de...
doncs és una pel·lícula també molt interessant m'agradaria també destacar d'aquesta pel·lícula un fet que és important perquè ella precisament per fer el que fa el seu físic té algun perjudici com és lògic perquè jo penso que al final cap al final de la pel·lícula una de les coses més interessants és que l'artista supera l'inconvenient aquest
i és part de la pròpia creació. O sigui, em va semblar molt interessant en tots els sentits. I d'allò també m'agradaria parlar de Blancaneus, encara que sigui una pinzellada. Sí, perquè Joan va parlar l'altre dia que tu no vas poder ser d'endavant, fes-nos cinc cèntims de la teva... Jo penso que ens passa, o sigui, ens passa o et passa, i a mi també em passa, perquè jo tinc pel·lícules que jo no les puc. Jo, per exemple, fins i tot les més barrueres...
que s'han fet a nivell de cinema amb el senyor Santiago Segura, que puc estar molt lluny de tot un seguit de constants culturals que, en definitiva, estan en aquesta Espanya profunda, digue-li com vulguis, i que aquell senyor ho ressalta com si fos un Polònia qualsevol, la veritat és que a mi també m'ha molestat sempre això, i tu saps molt bé que ens coneixem fa uns quants anys, no? Jo penso que això és una cosa a superar.
I ahir, quan vaig anar a veure aquesta de... Vaig anar amb aquesta disposició de dir, escolta, a mi em passarà com el Joan, perquè a mi el Toreig no em diu res, és el que dius tu, no? Mirem-ho des d'un altre angle, mirem-ho des d'un angle que sigui molt ample. I la veritat és que mirat des d'aquest altre angle hi ha un seguit d'aspectes que són d'una bellesa extraordinària, sobretot
la icona que representa la Maribel Verdú com a madrastra. És genial. És que veiem... Per mi hi ha moltes coses que estan logrades en aquest sentit. No només la... El que passa és que a mi... Tu te'n recordes aquell palau que hi havia 24 o 40 vàters? Te'n recordes allò? Eh? Això aquí a la bancadeu? L'has sentit a parlar culturalment aquí en aquesta Espanya. Ja.
que ara està en problemes aquesta senyora doncs aquí tenim aquesta relació i a més a més de la manera tan suau que fins i tot el sadomasoquisme hi ha un munt de coses a la pel·lícula que són realment molt importants jo crec que el que li dóna una certa força que penso que és veritat és que el tio s'ha begut el cinemud del Dreyer s'ha begut el cinemud és a dir, coneix moltes coses del cinemud
Inclús a les actrius, els vocals, hi va fer, ho he vist després això, a la Macarena, no sé com es diu, la que fa de Blancaneus. García. I li fa fer expressions del Dreyer, de Juana, com es deia allò? Joana d'Arc. Joana d'Arc, de Joana d'Arc. I penso que la mena d'introduir coses del cinemut estan molt aconseguides.
Per tant, jo diria dues coses diferents. Igual que em passa amb Malditos Bastardos, que potser la meva ideologia pesa massa. I és que a mi em sembla que la pel·lícula és una pel·lícula que s'aguanta bé, que
que inclús és bonica i és vella i la música està bé. A mi em molesta també per raons, suposo, històriques, perquè com que jo vaig viure, no tinc 18 anys, en tinc molts més, i la meva generació va viure a l'Espanya de Franco, que només hi havia la música d'Andalusa, només hi havia el cantejondo, només hi havia el flamenc, i tot el que més no existia, però jo en aquella època, confesso que li vaig agafar una certa mania a aquest flamenco,
I només quan molts anys més tard vaig anar un dia a Andalusia, vaig veure que no n'hi havia per tant, que la gent que anava pel carrer... No està allà tothom cantant... Exacte, però m'ha quedat a dintre. Jo, en el fons, quan sento un moment determinat, per raons històriques, perquè ho vaig dir d'aquesta manera, com una mena de...
de coerció, que l'Espanya única i verdadera i libre era aquesta i tot el més no existia, a mi em produeix un cert rebuig. Però mira com ha quedat situada l'opinió que vas dir la setmana passada, ara amb un caire més biogràfic. Jo entenc que... Jo vaig dir-ho, el que passa que potser vaig... Aviam, vaig dir l'altre dia que el senyor Rajoy ha pujat tot
del 8% al 21% ha escrit els toros. I molta gent no ho sap, eh? És a dir, hi ha programes de televisió que no hi havia, ara hi ha programes de toros, inclús el dissabte espeletal, del dissabte no sé què. I llavors, clar, tot això respon a una filosofia, a una política determinada que s'està fent en aquest moment en aquest país.
I jo penso que aquesta pel·lícula respon, segurament, i han abocat a qui sigui, doncs, molts calés, perquè responia... Ara, una cosa d'això... Aquí és on està el dubte, aquí és on està el dubte, si veritablement aquesta pel·lícula va cap a aquesta... Home, és la pel·lícula que al final va... Va als Goyans, allà va als Oscars. Als Oscars d'Espanya com a... Millor pel·lícula. Millor pel·lícula de parla d'anglès. El meu punt de vista és que quan això es vegi fora d'aquí, que no hi ha aquesta...
Vull dir, aquesta influència, aquest perjudici, el toreix no queda ni molt menys bé aquí, eh? Ni pensar-hi, eh? A més, queda lligat amb una... amb una... com us diré jo...
amb una estètica que res a veure amb el que s'està vivint en aquests moments. Jo el que crec... Té compte, perquè l'espatlla que retrata aquest senyor és la que era i probablement la que és en molts aspectes i que cal superar i que això no deixa prou. Sí, però això, igual que els turistes venen aquí i demanen coses de toros i demanen barrets de toros i demanen...
banderilles o el que sigui, jo crec que això el que fa a nivell estranger és consolidar una imatge determinada que la qual jo em nego a acceptar. És a dir, llavors hi ha un problema aquí que tinc jo, no dic que a tothom li passi el mateix, però a mi, que es reforci aquesta imatge d'Espanya, toros, pandereta, tot el que en definitiva defensa la pel·lícula, conscient o inconscientment,
A mi no és l'Espanya que a mi m'agrada. Pel·lícula del menys. Continuo dient. Aquesta hauria de ser. De moment em decanto per aquesta. Jo vaig estar a Brussel·les i també hi havia allò de les senyores aquelles que es posen allà al darrere del mirall. Allà a Amsterdam. Sí, allà a Amsterdam és, oi? Val. El que vols que ho digui. Allò no és ni molt menys el que em va quedar d'aquest país. Home, però Déu-n'hi-do.
El que queda per tothom aquesta... Li volia contestar que el turista que va completament dirigit per aquestes constants, és que no se n'assabenta del que aquestes constants, en el fons, moltes vegades...
perjudiquen en el bon rotllo que pot tenir aquella cultura, en molts altres aspectes. Jo diria que qualsevol altre tema que hem de parlar, l'hauríem d'haver deixat per la setmana vinent, perquè hem d'entrar una mica en el tema.
Jo tinc ja moltes ganes de veure Blancanieves. Ja ho tenia, però ara amb aquest debat que s'ha establert Joan i Jaume, doncs encara més. Ens heu convençut que... De què hem d'anar a veure-la? La veurem. I potser els que ens estan escoltant també. No guanyarà cap Oscar-te, eh? Ni pensar-hi. Ja ho volem, ja ho volem. No, home no. Encara no és ni candidata, eh? Únicament és la que es porta des d'Espanya per veure si l'agafen com a candidata. Però des del punt de vista d'Espanya sí que n'és de candidata, eh? Sí, sí, sí. Espanya, vinga.
Al cinema des de o dins d'una habitació? A veure... A veure, què parlem d'això? Moltes coses, oi? Potser sí, o poques, no ho sé, ja ho veurem. Sempre parlem moltes coses, o sigui que no... A veure, el títol aquest, què em suggereix? O què m'ha fet pensar? El títol és Relaciona una habitació o...
i una habitació amb el sentit d'algú tancat, amb el cinema. Llavors, com pensem en una habitació amb aquell com tancat i el cinema? Doncs vol dir que el cinema sempre és una idea, una història i la descripció d'aquesta història. Quan la descripció d'aquesta història té unes condicions que fan que es faci necessari
d'escriure-la dintre d'un espai tancat arriba a ser i aquest espai tancat li provoca a l'espectador un sentiment de reclusió o d'asfíxia d'opressió de solitud d'estar amb un aquest tancat que li provoca sentiments diferents que no té
quan està fora quan això forma part de la història de la descripció de la història és que el lloc on es descriu ja és el film en si mateix en alguna mida l'habitació és protagonista llavors jo he estat pensant en quins casos el tancament és protagonista de la història
I això és el que he pensat per descriure amb aquest títol. He pensat uns quants títols, alguns de clàssics, uns altres actuals, i que tots ells tenen això, que el tancament forma part de la història. Us els dic, alguns d'ells, els clàssics,
He pensat la soga del Alfred Hitchcock. És una història que es desenvolupa tota ella dintre d'una habitació que una parella maten amb un amic i el tanquen dintre d'un begul i la història és allà dintre. Doncs el fet d'estar allà dintre, no sé si recordeu la pel·lícula, però és una pel·lícula que realment, quan acabes de veure la pel·lícula, és que tu tens ganes de sortir, eh?
Per tant, el tancament forma part de la història. Ja, ja, ja. La ventana indiscreta s'assembla, però la ventana indiscreta, el tancament és de l'observador, però és d'un observador que necessita sortir fora i al final la història és fora. I per tant, l'habitació també és protagonista. Quan diem, quan estem pensant, què significa una habitació al cinema? Doncs això també pot significar-ho.
no sé si recordeu, és el James Stewart, i la Grace Kelly, que també és una de Hitchcock, ell s'ha trencat una cama i està constantment quiet, i està a la finestra, i està reclòs. I tu acabes estant reclòs com el James Stewart. I al final hi ha un assassinat fora, amb el pati de veïns, i ell n'és l'observador. Llavors, havia dit 12 hombres sin pedat, que és una del Sidney Lumet,
És un judici i és un jurat que es tanca en una habitació per decidir si una persona és culpable o no. Quan es tanquen... El fa la Henry Fonda, no sé si recordeu. Quan es tanquen... Vestit de blanc, absolutament, com un àngel que arriba ja per posar ordre. Quan es tanquen, només hi ha una persona que està en contra i, finalment, perquè no ho veu clar que sigui culpable...
El Lee J. Cobb fa un paper extraordinari allà. Doncs aquesta és una pel·lícula que tota la pel·lícula és dintre aquells homes, 12 persones estan decidint allà dintre i tu tens la pressió de no poder sortir sense haver resolt el problema.
l'altre que he pensat l'altre és el diari d'Anna Frank no sé si recordeu el diari d'Anna Frank passa a Amsterdam és una novel·la quan està invadida d'uns jueus que està basada en una novel·la de l'Anna Frank el pare que és l'unic que va sobreviure va estar d'acord que es fes aquesta pel·lícula
I tota la família s'amaga sota d'un pis perquè són jueus i està ocupat. I aquell sentiment que no pot sortir, no pot sortir, i realment no surten, forma part de l'obra amb si mateixa. Per tant, l'havia triat per aquesta raó.
Després hi ha El col·leccionista. Em sembla una pel·lícula extraordinària. Una pel·lícula extraordinària. I aquesta també t'ofega, eh? També t'ofega. Totes elles són les que... N'hi ha moltes més, per suposat, i vosaltres en direu moltes més, però aquesta pel·lícula, no sé si us recordeu... Jo sí que me'n recordo. És la Samantha... La Samantha Eggers. Eggers, sí.
I ell és el... Com es diu, ell ha fet després moltes pel·lícules. El Terens... Terens... No sé què més. Bé, ell col·lecciona papallones i és un... Terens Estap. Exacte, Terens Estap. Que ho fa magnífic, magnífic, aquella pel·lícula. Llavors ell col·lecciona papallones i finalment connexiona dones.
que les tracta com una papallona que la disseca, de fet la maten. I aquest sentiment d'estar allà tancada i que tu t'identifiques amb la nana aquesta, que és una nana ple de vida i la vitalitat és el seu, perquè ell tria justament personatges vitals per dissecar-los.
El que passa és que són dones. En mirar de captar aquesta vitalitat i fer-la seva. És molt interessant el que estàs dient perquè jo no ho sabia, però ja m'imaginava que faries un descobriment una mica respecte a l'espai aquest tancat i veritablement és molt interessant el fet que cada espai tancat del que estàs parlant té un caire molt diferent. Pot ser un tancament ideològic, fins i tot com el de la soga, perquè aquí hi havia també una reflexió sobre el nazisme, fins i tot.
La finestra indiscrita és una cosa més mental, també, d'un personatge que això, que es relaciona amb l'exterior d'una manera molt determinada, i tot el que vas dient d'ots homes sense pitat, doncs és un judici moral, vull dir, és un tancament moral, en realitat, de tota una societat que no vol adonar-se de què està fent. Que t'interpel·la, t'interpel·la, perquè al final tu acabes sent formar part del jurat, i tu també hauries de decidir si fas culpable o no aquell home.
Estic pensant que llavors hi ha pel·lícules que sí que també estan ambientades dintre d'un calaix, per exemple, de morts, com el cas de Buriet, que és l'última que jo recordo, que potser no tenen aquest caire metafòric, o potser sí. Jo no ho sé veure. L'opressió sí que te la vol transmetre. Sí, però és una opressió física molt concreta. La meva tesi en aquesta descripció és el tancar
el director que tria una forma de descriure una història tancant el tancament forma part de la història això és el que volia dir trobo molt interessant les altres que has anat posant perquè canvia molt l'espai són molt diferents totes elles alguien voló sobre el nido del cuco de fet tanca amb un psiquiàtric
i al final no pot sortir i tu amb el Nicholson el Jack Nicholson és que al final n'hi ha d'aquestes després en uns altres llocs he fet hoy empieza todo y la clase que és una aula és una altra manera de tancar però l'aula en si té la personalitat en si mateixa l'aula ja és un personatge de la pel·lícula
No és qualsevol lloc, és una habitació particular, més gran o més el que vulguis, però és un personatge, té entitat pròpia, una aula en si mateixa, i a l'Oi Empieza Todo és del Tavernier, no sé si la recordeu, són nens petitets, això em sembla que és al nord de França, és un poble petit, miner, que hi ha molt de... hi ha un paro enorme i tots són de...
hi ha 50 problemes econòmics allà i aquelles criatures tenen 50 problemes que venen de fora però el tavernier decideix explicar-lo des de dintre des dels nens jo des que vaig veure aquesta pel·lícula cada vegada que comença un curs escolar penso amb el títol avui, efectivament perquè és que hi ha tal acumulació de coses com tu dius, socials ideològiques també psicològiques dintre d'una classe però que descriu la pel·lícula descriu un fora des de dins
Sí, sí, és una projecció perfectament de tot el que està passant. Sí, jo com el contrast d'això que dius, a mi el que sempre m'ha sobtat molt és aquestes pel·lícules que plantegen, per exemple, a nivell d'espionatge, no? I un li diu a l'altre, diu, ja m'ha agradat allà on vulguis que et trobaré. A mi, aquesta idea ratonera, no?, que representa el planeta Terra, a mi sempre m'ha cridat molt l'atenció. Llavors, tal com t'estava escoltant,
Deia, ostres, doncs agafar el que deies tu, no? Agafar aquest... O sigui, això i realment posar-ho en una petita habitació i que tingui tota aquesta volada de matisos i de comportaments i tal. Estava pensant en aquestes dues últimes...
que han fet ara un dia salvaje jo també l'he posat jo acabava amb un dia salvaje i l'altre com la que jo volia acabar perquè és l'última que he vist és Casa de Tolerància que no sé si l'heu vist no, aquesta no la conec s'ha sorprès, molt bé doncs fixa't Casa de Tolerància és una casa de cites de finals del segle passat i és estranyament
Maca de descripció. És una pel·lícula molt maca de descripció. Ara, és terrible perquè descriu el món que viuen aquestes dones de final del segle XIX...
que estan allà dintre pels homes de diners, perquè és una casa de gran nivell econòmic, i elles descriu dos nivells. El nivell que estan amb els homes, que venen i paguen i són els grans senyors del París de l'època, i després les habitacions d'elles, que són cutres i tràgiques, i on es viu la...
la tristesa de viure d'això i viure amb aquesta dualitat de ser la dona en funció de l'home que paga i simultàniament no tenir manera de sortir d'aquest tipus de món que la tanca la pel·lícula aquesta curiosament al final la càmera surt al carrer i surt
el París del segle XX, que hi ha putes pel carrer, però d'un altre estil, i quan veus la llum, quasi respires, i penses el tipus de món de la prostitució dels finals del segle IX, que estava allà dintre i que no hi havia manera de sortir mai, i quan la càmera surt a fora i hi ha el sol, tens un sentiment...
que t'entra a l'aire extraordinària és una pel·lícula extraordinàriament ben feta em fas pensar en una cosa molt interessant i avui ho has ressaltat més d'una vegada les emocions que et provoca el cinema siguin espais, siguin arguments clar, és que el tema era això transformar-ho en sentiments podria ser una cosa molt interessant sempre es transforma en sentiments encara que no ho vulguis
i l'altre que heu citat vosaltres el Dios salvaje és la del Polanski és una obra de teatre són dos parelles que els nens s'han barallat a l'escola i en principi es veuen es troben per atenuar la problemàtica que ha pogut produir que aquells dos nens s'han barallat i al final surten totes les víbores que porten dintre
I allò també, un sentiment de tancament, aquesta pel·lícula també la produïa, no? És que des del punt de vista que has agafat, Carme, i amb la volada també, que agafa el tema amb la punt que ha fet el Jaume parlant del planeta Terra també, com a espai tancat al cap i a la fi, del qual difícilment podem sortir, doncs jo penso, estic intentant pensar pel·lícules que no tinguin a veure amb aquest tema. Totes les pel·lícules, d'alguna manera, es tanquen en un espai determinat, ja sigui físic, moral...
El tancament moral seria un altre tema. Clar, és que la pel·lícula de l'escriptor, per exemple, que és una altra del Polanski, no passa en una habitació tancada. Però tu tens... Clar, jo l'he posat aquesta, per exemple, perquè tu et sents oprimit com ell. Sí, però hi ha una part important de l'escriptor que passa a la casa aquella, que no li fan anar per escriure la novel·la. A mi una cosa que em suggereix ella, però no sé si té ben bé a veure, el que passa és que com que és molt potent la imatge, m'hi ha fet pensar, i no sé massa bé per què, eh?
no sé si recordeu Los Sobornados del Fritz Lang una extraordinària una extraordinària pel·lícula del Fritz Lang de cine negra que hi ha un moment en què l'actor principal que és el el Glenn Ford li maten a la dona però en fi, si no l'heu vist veieu que és una pel·lícula molt maca és boníssima, és una pel·lícula boníssima hi ha un moment que quan ell decideix marxar de casa seva el Fritz Lang fa una cosa brutal que és el pinta, embuida tota la casa, ell està sol
Ara allà, i es veu la casa buida i ell. I clar, només allò, només allò, t'arriba l'ànima perquè veus que és com una buidor absoluta. És a dir, ell es veu obligat, diríem, per allò que fos, a abandonar la casa aquella i al deixar-lo ho deixa... És a dir, jo estic segur que és una imatge que han repetit posteriorment, després d'aquella primícia, diríem, del Fritz Lang, en aquella pel·lícula dels anys 40 i pic o 50, i és extraordinària. És una imatge, vull dir, que a mi em fa pensar en això que estàs parlant-te.
Com que avui hem estat parlant de la pel·lícula Els descendents, m'ha vingut una imatge de tot el contrari del que acabes de dir. És curiós. Acabava amb el tancament majúscul, que és el que descriu una presó. I en aquest he posat la celda...
112 i un profeta que al final tu realment sobretot a la celda 112 que és d'orilla d'orilla és 211 em sembla que li he canviat la xifra la del Tassar sí, sí
Aquell sentiment, perquè és un funcionari que va al seu primer dia de treball i es queda tancat a dins amb un motín que s'arma allà dintre. I s'ha de fer passar per un delinqüent. Exacte. Aquell sentiment que no pot sortir d'allà és...
Terrible, eh? Però, en canvi, mira, l'altra que has posat, que és una pel·lícula que ja vaig veure fa un parell d'anys, no molt més, bueno, de fet, és del 2010, un profeta, no té aquesta impressió de pel·lícula de tancament, eh? No, no, perquè aquesta, en el fons, el personatge primer guanya i surt. Surt. No, i té una volada, vull dir, no tens la impressió mai que estigui tancada. Exacte, com a contraposades, de fet, perquè el tancament potent és el de la celda.
L'altre, en el fons... A mi és que ara ja dic que m'interessa el tema aquest, però per contraposició o per intentar trobar precisament les pel·lícules, com aquesta, per exemple, d'Un profeta, que no estan tancades en un espai, que són capaços de plantejar la sortida d'una situació desesperada. No sé, Evasión o Victoria, per exemple, podria ser...
Aquestes pel·lícules de les quals ens parlen d'escapar-se d'una persona. Ara estic passant la del Burr Lancaster, aquella dels ocells. L'home alcatrat, per exemple. És que n'hi ha tantes. He posat una llista però em podries posar moltes. Aquella de l'alcatrat que el personatge és. Tu t'acabes, no sé si ets l'ocell o el Burr Lancaster, però...
ets algú d'aquells allà dintre. És que jo diria que segurament el cine, conscient o inconscientment, un recurs que pot utilitzar és això. És a dir, quan els indis, jo penso, rodegen en els bons i ells estan tancats en una casa, etcètera, etcètera... Què vols dir, que els indis són dolents? Bueno, m'enteneu, amb les pel·lícules americanes de l'època... El tòpic, amb el tòpic. M'enteneu perfectament. No et volíem en temps.
Què vol dir? Que juguen amb aquest, el lloc tancat que no pot sortir, que hi ha l'enemic que està fora i que et rodeja i que pots morir. Això no ho fa ningú tan bé com el cine, eh? Segur, segur. Perquè ni les novel·les poden, el teatre pot, però com el cine ningú, eh? Quina riquesa de tema. Ja em sembla a mi molt bé, Carme. Molt bé, Carme. En directe. La setmana vinent sabeu que tenim, no? Sí.
allò que no volem oblidar a veure-ho altra vegada les pel·lícules que sempre tornarem a veure Jaume Vidal i amb els altres que us hem parlat avui Els Subornats és una d'elles, eh? Els Subornats és una pel·lícula que jo li he vist perquè jo que la vaig tornar a veure ara aquest estiu vaig dir, caram, quina pel·lícula, és una pel·lícula The Big Hit es diu la pel·lícula la gran escalfor cinemasensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres
Bona nit. Bona nit.