Cinema sense condicions.
Bona nit.
Molt bé, Francesc. Amb aquesta música que he sentit aquest matí, és d'una pel·lícula, l'última pel·lícula del Woody Allen, que l'estrenen aquest divendres.
Bé, més o menys, Joan, més o menys. Jo saps que sempre anuncio una cosa, però he trobat així rapidet, amb la precipitació del començament, música de Woody Allen. Però com que sempre fa servir més o menys aquest tipus de música... Doncs fa servir aquest tipus de música en l'última pel·lícula que jo m'has fet pensar, si l'he vist aquest matí, o sigui, que m'has fet pensar en la pel·lícula que hem vist.
És que és música que té a la seva discoteca i va agafant. Mira, avui utilitzaré aquest disc, vull dir que ho té així de fàcil. Sí, sí, aquest matí ens han presentat l'anual i tradicional lliurement que fa el Woody Allen, a vegades, moltes vegades per aquestes èpoques.
I és una pel·lícula que es diu Magic in the Moonlight, que han traduït, sona molt malament en castellà, màgia a la luz de la luna, menys a mi no m'agrada gens. Digue-ho en català, que sonarà millor. Màgia a la llum de la lluna, potser sí. Veus, veus? Potser sí que sona millor. Potser sí que sona millor.
Però abans de parlar d'aquesta pel·lícula, dia avui hi ha una cosa que potser avui és un programa una mica diferent dels habituals, perquè tenim un dels membres de l'equip, està a l'autre lado de l'Atlántico, està a les Amèriques, i per tant no pot estar en aquest moment aquí. I un altre personatge està molt a la vora d'aquí, però en una conferència, en una cosa molt important que tenia un paper important i no podia saltar-se, i per tant, en conseqüència...
Estem el francès, darrere dels vidres, controlant la música i posant aquesta música tan preciosa que està sonant de fons. I en Joan Morros, que està aquí, davant també de l'altre micròfon, darrere dels vidres, davant de vosaltres, per comentar-vos avui tres parts també, com sempre.
La primera parlarem de les pel·lícules que venen, les pel·lícules que estrenaran els propers dies, les que hem vist. Quina és la segona? La pel·lícula que jo podria parlar en primer lloc és la que em sembla que... A mi m'ha sorprès molt, has de confessar que no tenia cap referència...
La segona quina és, aquesta pel·lícula? Os fenomenos. I el director, no? I el director es diu Alfonso Zarauza, que és un xicot gallec. La pel·lícula ve avalada amb el premi del jurat del Festival de Cinema de Brussel·les.
amb el millor també guió, millor fotografia i millor pel·lícula al Festival de Cinema de Ceará, i sé que té diverses nominacions. A mi només tenia dues maneres que en els futurs, en els pròxims premis Goya, aconseguís més d'una estatueta, més d'un premi.
Aquesta serà la segona part, parlar dels fenòmenos i l'Alfonso Zarauza. Jo penso que podem començar per aquesta, si vols, després parlar una mica del Woody Allen, que em palmaria en un altre tema, i finalment en la segona part parlaríem de la pel·lícula del mes, de diplomàcia, de la pel·lícula dels Lossenberg, que em sembla que el que havíem concertat és que faríem tot el grup i que en aquest moment ens anem obligats a fer tu i jo.
Bé, bé, bé, però ja som un grup interessant, Joan. No ens menyspreiem. No ens menyspreiem. Bé, doncs comencem tot cas per la pel·lícula que sí que també he vist aquest matí. Aquest matí ja veieu n'hi he vist dues. A les 10 ens han passat Os Fenômenos, que és aquesta pel·lícula gallega d'aquest actor, aquest director que jo desconeixia absolutament, que es diu Alfonso Zarauza, i que val la pena dir que m'ha sorprès per tres coses.
La primera per la fotografia, per això la vam premiar ja a Brussel·les o Alclerà per aquest concepte. La segona és la interpretació, i no solament del conjunt, sinó sobretot de la protagonista, de la Lola de Duenyes, que fa un paperàs, fa una autèntica interpretació digna de guanyar premis als Goya o on sigui. I la tercera cosa que m'ha sorprès molt, que m'ha interessat molt, és el guió.
Els fenòmenos fa un paral·lelisme perfecte entre l'extensió econòmica i el declivi de la vida de moltes persones lligades al boom de la Rajola i de la seva posterior caiguda. El director, que és aquest xicot que jo no coneixia, que és Alfons Zarauza, que havia dirigit El únic que sé, La noche, que dejó de llover, d'una anterior pel·lícula, també havia fet, havia ser escriptor, havia fet alguns guions, havia dirigit algun curt, etcètera, etcètera,
Ara ja tinc la informació, eh? Si vols saber alguna cosa. Doncs diga-la, diga-la. No, la que tu vulguis. Bueno, sí, havia fet també una TV Movie, que diu aquí en l'IMDB, que és aquesta base d'ades immensa dels Estats Units, una TV Movie, una perigua per a la televisió que es diu Encallados. Sí.
I després també una sèrie que no sé si l'ha dirigida tot a ell o diferents episodis, 13 episodis en concret, que es diu Honor Des, en galego, interpreto. I després el curtmetratge que esmentaves és Aprova. I com a guionista, com a escriptor de guions, també El callo de la muerte, La noche que dejó de llover, una altra pel·lícula que deies tu dirigida per ell, Aprova també el curtmetratge.
I el que em crida l'atenció, i no sé si a tu et sona, però jo el tinc una mica lluny, però crec que he vist aquesta pel·lícula com a productor associat, havia fet la pel·lícula El hombre de arena, juntament amb un rei en la Habana. Sonen molt, les dues. Sonen molt, però jo no les he vistes. Confesso que jo no les he vistes, no les recordo si més, no tan bé com tu, i no sé, no sé, ho he de dir-te, eh? És a dir, no...
Com deia, tenim una pel·lícula amb un guió escrit per ell que tracta el tema de la bombolla immobiliària, sense buscar culpables, sense recalcar qui són els bons i qui són els dolents, i explica el seu drama, perquè és un drama social, podríem dir,
com si fos un documental, tot i que no és un documental, és una pel·lícula de ficció amb diverses trames. Explica, per tant, com va anar el procés d'aquesta pujada i d'aquesta caiguda. I encarnat en uns personatges que interpreta, com deia abans, magistralment la Lola Dueñas,
La Llanes representa que és una dona sense responsabilitats i plans que viatja amb el Luís Omar, que representa que és un bohemi, que viu en una furgoneta, etc. Fins que de cop i volta, és el començament de la pel·lícula, el Luís Omar l'abandona, la deixa amb un fill, i ella es veu obligada a tornar al seu ferrol natal,
on hi ha la seva mare, on hi ha la seva família, etc. I llavors es veu obligada a buscar feina, i li surt curiosament en aquest moment, com explicava en el moment del boom immobiliari, feina com a operari de la construcció, com a paleta, i deixa clar, evidentment, que estem...
que és abans del desastre, abans, diríem, de l'expansió, abans de l'ensorrament de l'Horman Broders. El tema és, per tant, que toca la pel·lícula i es toca, penso, amb una certa delicadesa, amb una extraordinària fotografia també, ja ho comentarem després, que és una dona al món d'homes, perquè ell entra en aquest grup, en aquesta colla d'operaris de paletes i es veu obligada a fer un treball d'homes, és l'única dona que hi ha, enmig de tot homes.
L'engany, és un dels temes també que toca la pel·lícula, on ha caigut gran part de gent, bona gent, que l'engany de la prosperitat l'ha fet una mica enganyar-se o malmetre la seva vida. Per què?
Perquè l'anhel de tenir una casa s'ha fet que s'hipotequessin i la impossibilitat de mantenir aquesta hipoteca o de mantenir la casa quan arriba la crisi, tot i que no acaben de ser desauciats, però realment viuen una vida molt dura.
Com un gran nombre de persones, de bones persones, es veu, mostra la pel·lícula com són atrapades per la seva pròpia trampa de crear-se un futur a base de llogar o d'anar estalviant per tenir aquesta casa...
I un altre tema, un altre tema que també toca a la vegada a la pel·lícula, és la responsabilitat que implica tenir un fill, perquè ella és una dona, diríem, que durant molt de temps ha estat una hippie, que ha anat viatjant amb aquest home bohemi, amb una camioneta, amb un furgó, etcètera, i cop i volta li passa que té una criatura allà entre les mans, que ha de començar a treballar, ha de començar a fer esforços per sobreviure, alimentar i educar aquest fill.
També hi ha la vida de la colla d'operaris d'aquests treballadors, descrita amb realisme i humor, que això li dona també una certa curiositat. És a dir, en molts moments hi ha bromes que es fan entre ells, hi ha humor, etcètera, el qual fa la pel·lícula com més entranyable.
I per tant no vull allargar-me més, jo diria que tot això és els fenòmenos, és el títol en gallec, suposo que aquí li diran els fenòmenos, que és el nom que es dona a si mateix la mateixa colla aquesta de paletes que viuen tot això. La fotografia és, ja ho deia abans, extraordinària, és a dir, no m'estanya que la gent no ha de premis de fotografia,
Jo no coneixia, inclús he buscat qui era, em sembla que es diu Jorge Díaz, el fotògraf, el fotògraf que fotografia la pel·lícula. No tinc referències d'ell, cap cosa, però en canvi la fotografia, us prometo que des del primer moment que comences a veure la pel·lícula, queda esmeravellat per l'enquadre, per la gràcia, pels colors, per la forma en què està feta. I una altra cosa que s'ha de destacar moltíssim és la interpretació. Hi ha la Lola Dueñas, el Luis Tossar, la Dina Salas, el Juan Carlos Bellido...
Es veu que el director, he estat documentant-me abans de venir cap aquí, havia dirigit tallers de teatre, a més a més d'haver estudiat cine, i això es nota perquè és capaç de no només treure-li un profit extraordinari a la protagonista, a l'Ola Duenyes, sinó que al mateix temps tots els altres actors estan molt bé, però com molt realistes i molt creïbles en el seu paper.
De la Lola Dueñas crec que es mereix que li donin algun premi per aquesta interpretació d'aquesta pel·lícula. Suposo que sabeu que Dueñas és una persona amb una llarga carrera cinematogràfica en el món espanyol, va debutar amb Mensaca, es va fer popular bàsicament a nivell, diríem, gairebé mundial amb Maradentro, i ha interpretat moltíssimes de les pel·lícules de l'Almodóvar, com Volver, Hablé con ella, Los brazos... etcètera.
Ha estat premiada en el Festival de Cants i Sant Sebastià i ha aconseguit el Premi Esgoia per justament Mala Dentro, el 2004, i Jo Tambien, que és una pel·lícula que molta gent desconeix i que va de dos nanos que són desequilibrats o que tenen problemes de... no sé com es diria, com es diu la paraula exacta, no em surt en aquest moment, i que ella està amb ells, els ajuda, etcètera, i aquella pel·lícula era realment extraordinària, és a dir, la interpretació d'ella li van donar el Premi Igoia molt, però que molt merescut.
Per tant, crec que és una interpretació que fa olor de premi, de premi merescut, i m'agradaria molt que realment aconseguís que tant la pel·lícula, el director, el guió o bé la interpretació fossin nominats o fossin premiats en aquests propers Premis Goya.
Té una dura competència, eh?, aquest any. Sí, és cert. Té Magical Girl, té la Isla Mínima... Sí, senyor, té raó, té raó, això és veritat, eh? Aquest any hem de reconèixer, i tens toques en el clau, vull dir que aquest any tenim una collita de productes i de pel·lícules realment extraordinàries, que feia molt de temps que no hi havia una collita tan pròspera. Hi ha una pel·lícula que no sé si et sonarà, jo la vaig anar a veure perquè vaig tenir ocasió de parlar amb el director en un altre espai,
amb el més que cinema de Ràdio Sant Vicenç, que és bajo un manto d'estrelles, que ha rebut, agafa't, 19 nominacions als Premis Goya. Que tu dius, uau, la veritat és que la pel·lícula és extraordinària, és una pel·lícula petitona,
que t'explica els esdeveniments que van esdevenir-se cap a l'any 36, quan estava a punt d'esclatar la Guerra Civil Espanyola, amb uns monjos que hi havia en un monestir del Magro, i que es veuen sotmesos a tota mena de vexacions per part de la capitania o del govern de la República.
És a dir, que en aquest sentit és una pel·lícula diferent i controvertida també, perquè en el cinema espanyol no és habitual que hi hagi aquesta temàtica i d'aquesta manera, perquè normalment els dolents són els altres. Llavors, no deixa de ser una pel·lícula curiosa i no és perquè el director, que jo sàpiga, estigui adscrit o sigui a fi a una determinada ideologia. Ell està preparant ara, el director es diu Òscar Parra de Carrizosa,
i està preparant una altra pel·lícula que es diu L'espina de Dios, que segurament, i també agafa, Joan, i que s'agafin els oients, perquè si Bajo Mantó estrella, una pel·lícula extraordinàriament ben rodada, amb la història d'aquests personatges, que us dic, d'aquests monjos, rodada amb una profunditat extraordinària, i la part humana, que és per la que jo vaig anar a veure la pel·lícula, per poder parlar amb ell,
era el que més m'interessava, més que la part religiosa, purament dita, doncs, veritablement, és molt, molt, molt interessant i molt profunda, doncs, l'espina de Dios ha de ser, i torno a dir-ho, agafeu-nos, la versió pràcticament definitiva, mira el que dic, de la vida de Jesucrist. Tal qual.
És a dir, l'Òscar Párez Garrizosa s'ha documentat moltíssim, ha agafat moltes fonts d'informació, s'ha atrevit a anar a rodar a Israel, als llocs originals, quan estava precisament aquest enfrontament brutal, aquests darrers mesos entre els palestins i els israelis. Hi havia vegades que s'havien d'amagar d'un atac o d'una situació conflictiva tremenda.
Vull dir que ens sorprendrà molt aquesta pel·lícula. Jo crec que haurien d'estar molt atents. I la primera, com es diu, la que has dit? No és la primera seva, és la segona o la tercera. Ha fet ja un parell de coses més. Havia guanyat premis a un festival de Polònia. Vull dir, ha guanyat i ha fet coses molt curioses, aquest home. Però aquesta que dic és Bajo un manto d'estrelles. I l'han estrenat aquí. Sí, sí, sí, l'han estrenat. Jo recordo haver-la anat a veure als Bolitze.
a les 4 de la tarda, vull dir, amb una distribució molt minsa, molt petitona, vull dir que vaig haver de buscar-me una mica la vida per aconseguir. Vaig quedar-me molt sorprès, vaig quedar molt parat i, a més a més, fa gràcia el fet d'haver pogut parlar i haver-li dit al director el que m'havia semblat, sincerament, vull dir, no perquè estigués parlant amb ells, sinó perquè, veritablement, m'havia impressionat molt i fins i tot...
No vaig entendre com tenia tant dinamisme una pel·lícula rodada pràcticament tota en un parell d'espais, amb unes persones passejant pel claustre d'un monestir. Però exactament, Òscar, com ho has fet, això? Diu, fent servir, em va contestar, fent servir molt el travelling, travelling contínuament.
Ja m'hi fixaré la propera vegada, perquè semblava que allò era com la clau de tot plegat. No ho he acabat d'entendre, però segurament és així. El fet d'anar seguint els actors, els personatges tota l'estona, aconsegueix molta proximitat, aconsegueix que ens sentim molt identificats. És veritat que fa un cert moviment. Ho dic perquè parlaves ara de la possibilitat que aquesta pel·lícula que esmentes com molt interessant dius Fenòmenos...
doncs vagi cap als Goya, doncs li desitgem molta sort, però que es prepari. Aquest any és veritat, és veritat, perquè ja l'has desmentat tu, tant la Isla Mínima com Magic Girl i aquesta, és a dir, bueno, no sabria, suposo que us repartiran. 19 nominacions, ho requereixo, eh? Pràcticament tot. Entra com a millor director novell, cosa que no té gaire sentit, perquè ell ha dirigit altres llargmetratges, però bueno.
Aquest és possible que li donin perquè no crec que hi hagi tanta gent bona com a director novell.
Doncs no sé si el Carlos Bermud també entrarà com a director novell. També havia fet altres coses, però tal com està en aquestes categories, no sé ben bé com funciona. Ho hauríem de consultar, ja ho mirarem. Però la veritat és que serà força apassionant dintre d'aquesta qüestió dels premis, no dels festivals, sinó de les cerimònies, de lliurement de premis, que de vegades també és discutible el valor que tenen i tot plegat.
Però, bueno, quan hi ha pel·lícules bones i quan la collita, eh?, com tu deies, és interessant, doncs val la pena, val la pena estar allà atent a veure què passa. Tu n'has vist alguna pel·lícula aquesta setmana que vulguis comentar? Jo he vist la que hem de... Ah, la que hem de... La que hem de parlar... Doncs deixem-la per més tard, no? Diplomatí. Diplomatí. Diplomatí. Sembla que es diu en la versió original francesa. Sí, sí, és francesa. Que no hi entenc gaire, eh?
És francesa. Versió original a Alemanya i francesa, per ser. En Alemanya en francès. Sí. Vaig trobar molt ben fet també el fet, no? Vaig estar mirant també una mica la d'Art de París, no? Ja que, de fet, és com una versió del mateix tema, molt diferent. Em va sorprendre, no sabia que Art de París tenia un plantell de...
tan immens, tan impressionant i no sé ben bé la versió original d'aquella pel·lícula de René Clement no sé ben bé quina és la versió original la versió original de la pel·lícula no sé en quin idioma estava rodada si en francès, en anglès no ho sé tampoc en anglès perquè era una pel·lícula que tot i que estava rodada els actors són famosos internacionalment
Hi ha el Quirrules... Però molt, sí, sí, molt, molt. Després donarem la llista, si et sembla. És brutal. Jo diria que estava en anglès, no crec que hi hagués barreja d'idiomes, em sembla, però no ho recordo perquè jo crec que en aquesta època la majoria dels... Iguals anys 60, 66 o 67, no? Sí, sí, més o menys, 62 o una cosa així. És d'una famosa novel·la d'aquelles best-sellers que es van posar de moda en aquell moment sobre aquest tema...
Es va vendre moltíssim la novel·la, llavors va fer la pel·lícula en plan americà, l'americana, amb grans actors i tal, però jo diria que, bueno, ja ho parlarem després, jo diria que no té la força que té aquesta i no té, no sé, és a dir, penso que allò era un espectacle, era una cosa...
que no té res a veure, en el fons, amb això. És a dir, narra el mateix tema, però sense, per mi, la profunditat, l'agudesa, i fins i tot, diria, l'haver fet cinematogràficament, que està aquesta en comparació amb l'altra. Fa de manera molt diferent, però avançant una mica, després també m'agradarà comparar-la amb les altres dues pel·lícules carismàtiques del director, com són...
Jo confesso que volia veure el jove Torles, volia veure-la i honestament no l'he pogut veure. És a dir, no he tingut temps de veure-la i m'he quedat amb ganes de... Confessin sentit. Una miqueta, sí, per sobre, més que de l'argument en si, del significat que jo li dono a la pel·lícula, i la diferència amb la següent coneguda, que és la del Tambor de Ojalata. Exacte.
i després aquesta, vull dir aquestes tres que són com les més importants d'aquest director és curiós la evolució al llarg dels anys, de molts anys de fet, potser 40 anys de diferència entre la primera i la tercera o aquesta que esmentem que parlarem després i penso que serà prou interessant parlar-ne
Esmentant quatre coses molt ràpides de la que hem vist aquest matí, que es trenen aquest divendres, que és l'última del Woody Allen, el Magic in the Moonlight. Quina enveja! Què en fas? No, enveja no, per culpa. Sí, sí. En aquests casos, sí, com quan vas dir, és que ja he vist interès, te la dic, home, encara no s'ha estrenat, espera't una mica, jo vaig haver d'esperar-me uns dies...
jo diria que és una pel·lícula una comèdia més amb tots els ingredients de la fórmula de l'Alain no hi ha res de nou que coneixem però sí que s'ha de dir que està molt ben escrit i molt ben lligat per tant una comèdia lleugera amb diàlegs ràpids i respostes divertides i corrents hi ha una cosa que a mi ho estava pensant quan avui sortia del cine jo vaig seguir en un moment de mirada el Georgie Menon, l'escriptor
i recordo que quan vaig descobrir que havia escrit a la seva vida 114 o 120 novel·les, no me'n recordo de quantes eren 114 o 120, i que a més a més en feia sistemàticament, en un moment determinat, una de l'inspector Magret, el comissari Magret, i una altra que no era sistemàticament. Per tant, n'hi havia una que era d'un estil i una que era d'un altre, però anava alternant constantment.
A mi em dóna la sensació que una mica el Woody Allen, com que produeix i deu forçar molt a la seva edat, a més a més, cada any tenir que produir una pel·lícula i tenir que estrenar una pel·lícula amb 12 mesos feta i realitzada i produïda i distribuïda cada 12 mesos,
Tinc la sensació que va alternant obres que gairebé podíem dir que són, si no mestres, però molt properes d'una gran qualitat, a obres que són més lleugeres. I crec que després, i venint ara, de Blue Jasmine, que penso que és una de les obres capdals dels últims èpoques del Woody Allen,
crec que aquesta no té punt de comparació, és a dir, una pel·lícula molt més fluixa, molt més... Però a la vegada hi ha tots els elements del Woody Allen, per tant és una pel·lícula que te la passes bé, que es pot veure, que és digerible, que t'ho passes bé mentre la vas veient i que per tant que no dius, oh, quin rotllo, no, en cap moment dius que és un rotllo, t'atrapa des del començament per la intriga que crea,
i penses, com ho resoldrà això? I et sorprèn després quan arriba la resolució del tema. Una altra cosa que m'ha fet gràcia, perquè l'altre dia justament en parlàvem, és que està feta, com que ell a més a més domina molt bé l'anglès, amb un anglès clàssic, amb un anglès que s'entén tot. Qui domina l'anglès? El Woody Allen? El Woody Allen. Com vols que no domini l'anglès? Però prefereixo que escriu molt bé l'anglès, que no només el domina, sinó que l'escriu molt bé, que el reacta molt bé, que té facilitat d'escriptura. I aleshores, això, amb uns diàlegs que són molt punyents,
Fa gràcia perquè jo, que a més parlo anglès, però no parlo l'anglès últim que ve d'Estats Units, resulta que m'entero de tot. Llavors resulta que aquesta pel·lícula, ho dèiem l'altre dia amb tu, comentàvem que l'anglès clàssic, és a dir, les pel·lícules del Hitchcock, les pel·lícules dels anys 60, 70, fins tot els 80... Ai, que ens torna a sortir el Joan nostàlgic.
No, s'entenia tot en anglès i en canvi avui dia encara que intentis entendre com que hi ha hagut una evolució de l'anglès en el sentit més o menys, què sé jo, més popular o més d'argot, doncs et perds moltíssimes coses i has de mirar els subtítols, no?
Aquí em fa gràcia perquè tot el que veus en aquesta pel·lícula, si domines l'anglès, l'entens perfectament i és un anglès molt clar, molt nítid, a més a més interpretat pel Colin Firth i la Emma Stone, que tot i que ser americana té un anglès molt potable i m'ha fet gràcia això.
Per tant, també hi ha molt de paisatge mediterrani, està rodat al sud de França, i per tant és una pel·lícula que, no vull fer més comentaris, es deixa veure, es pot veure... Continua per Europa, eh, aquest home? Jo crec que la pel·lícula aquesta és americana, el que no sé és com ha anat el rodatge... Sí, sí, sí, és de producció dels Estats Units. Jo diria que és americana, però està rodada... Es deixa caure per aquí. Es deixa caure per aquí. Va d'una història que passa al sud de França.
Escolta, m'ha interessat molt, no sé si volies afegir alguna cosa més, et dius que no, no?, d'aquesta pel·lícula. No, no. Això que has dit de l'alternança, que segurament ha anat produint-se en la filmografia d'aquest director Woody Allen, a veure, hem de dir-ho, un dels grans directors de la història del cinema, sense cap mena de dubte, vull dir que no podem treure-li cap mèrit de cap manera. Llavors he agafat, allò, ràpidament, la filmografia, que pot veure's en moltes pàgines d'internet,
i he volgut mirar així ràpid i es pot mirar de fer com una petita investigació de si aquesta alternança s'ha donat des del principi o s'ha començat a aparèixer a partir d'un moment determinat i mira, si recordes, la primera pràcticament pel·lícula que va rodar, a part d'alguna cosa per televisió i algun experiment estrany doblant una pel·lícula japonesa amb un doblatge diferent, bueno, deixem-ho córrer perquè eren coses molt estranyes que segurament tenien la seva gràcia
però la primera va ser aquella de Toma el Dinero i Corre, comèdia esbojarrada, bananes, també comèdia, però potser ja amb alguna crítica social. Per tant, sí que estaríem ja, potser des del començament, amb aquesta alternança. Després, aquella sobre el sexe, eh?, tot el que sempre quiso saber sobre el sexe i no que s'atrevia a preguntar.
Comèdia, per suposat, comèdia, però també amb un cert grau de profunditat, del Dormilón, que era aquella història com de ciència-ficció, en què ell mateix havia estat hivernat durant un temps, es despertava i es troba en una societat molt diferent. L'última notxa de Boris Grushenko, que jo diria que és com un punt d'inflexió, a partir del qual ja va començar a fer referències als seus directors admirats, a Iman Berman, a moltes històries diferents.
Jo tinc la sensació, seguint una mica el teu fil, que justament és en aquesta època que comença a fer coses de l'Igmar Bergman... 1975, 1975. És quan ell dubta, i després em dona la sensació que quan ja es defineix més, més endavant, a partir d'Annie Hall, segurament... Annie Hall és la següent, sí senyor. A partir d'Annie Hall, a mi em dona la sensació que comença ja...
no ho he mirat, jo tinc la sensació que aquest alterna i és el que no sé si sempre és cada pel·lícula o cada dos pel·lícules, no ho sé. En començament aquestes que hem dit eren més aviat comèdia. En el moment que apareix Boris Krushenko, que també és una comèdia però ja podíem dir que existencialista o no sé com la podíem anomenar,
Ja venen una sèrie de drames que són Anijol, la que tu has esmentat molt bé, just de continuació de Boris Krushenko, Interiores, que també és un Ramon, Manhattan, segurament la seva primera obra fonamental, bàsica per a la història del cinema...
I després venen Recuerdos, la comèdia sexual d'una noche de verano. Imagina't quines pel·lícules, eh? Després ve Zellig, una altra obra jo crec que per revisitar i per analitzar. Broadway, Danny Rose, que estem davant de la comèdia, però una barreja perfecta entre...
Comèdia i drama, un personatge entranyable d'aquell mànager que només agafa personatges o cantants o actors de poca monta i quan aconsegueixen triomfar una miqueta el deixen de banda. La rosa púrpura del Kaido, que potser és una de les pel·lícules que la setmana passada podíem haver esmentat.
com a orígens del cinema postmodern, perquè així apareix en alguna pel·lícula, en el moment en què el director obliga l'espectador a plantejar-se la realitat del que està veient en la pel·lícula, quan surt un personatge fora de la pantalla. Aquest tema del postmodernisme m'ha interessat molt, ja t'ho dic. No crec que deixi de parlar-ne durant tota la temporada.
i com diu el Buzz Lightyear, i més enllà, fins a l'infinit. Jo vull també documentar-me sobre aquest tema, és a dir, m'interessa, o sigui que buscar biografia... Ja veuràs com hi ha molta cosa. Septiembre, dies de ràdio, combina la comèdia, el drama, la nostàlgia, oi? Com dies de ràdio, otra mujer, històries de Nueva York, delitos y faltas, és impressionant.
Ara ja, aquí ja comença pràcticament el que tu deies, pel·lícula per any, Alice, Sombras i Niebla, Maridos i Mujeres, què és això? És impressionant. Misterios Asesinatos en Manhattan. Brutal aquesta. És increïble. Balas sobre Broadway. Vaig riure d'ara amb aquesta vegada. Poderosa Afrodita, que no està gens malament, tot i que es considera una pel·lícula menor seva, però té coses molt interessants. El musical, que tothom ha de fer un musical a la seva vida, doncs todos dicen el obvio.
amb ell mateix, la Goldie Hawn, un repartiment inusual per ell, la Natalie Portman, a la Nalda, com sempre, agafant els actors que li donen la gana perquè tothom vol treballar amb ell, Desmuntando a Harry, una grandíssima pel·lícula també, una reflexió molt important, molt bona sobre els novel·listes, sobre la relació del cinema...
del cinema, no, perdó, de la literatura, amb la vida de les persones i com es basa de manera excessiva de vegades. Celebrity, que també és una pel·lícula forteta, gens, gens, complaent cap als famosos, cap al famoseo. Acordes i desacordes, per mi també, una de les grans pel·lícules que ha fet. I jo diria que a partir d'aquí és quan comença aquesta alternança ja de manera clau. Estem en l'any 1999, a punt d'entrar en el segle XXI. Granujas de medio pelo, ja era una pel·lícula, una comèdia, descarada...
Mentrestant va fent alguna coseta per televisió, però no les esmento, perquè no són les cunagudes per tot el públic. La maldició de l'escorpió de Jade, un final made in Hollywood, aquell director sec, bueno, impresionant també la pel·lícula, tot el de més, Melinda i Melinda, drama, Matchpoint, i llavors comença l'època europea, quan ve aquí fa Matchpoint a...
a Anglaterra, Melinda i Melinda també, no, Melinda i Melinda encara era d'allà, dels Estats Units, Scoop, que per mi és una delícia de pel·lícula, per mi el descobriment de l'Escarlett Johansson com una actriu excepcional, una actriu que fa la Woody Allen, vull dir, fa la Woody Allen, sent una dona, fa el mateix que fa ell, exactament igual.
No, no sé, jo em vaig quedar a la pedra. El sueño de Cassandra, que és com una mena de continuació de Matchpoint. Vicky Cristina a Barcelona, molt denostada per aquí, per aquestes latituds, però que a mi em va agradar molt, sincerament. Va tenir un èxit mundial molt fort, en canvi aquí no m'ha agradat. Doncs a mi em va encantar, i sempre ho dic. Si la cosa funciona, conoceràs a l'ombre de tus sueños, Tela, el drama del que estem parlant, Midnight in Paris, i ja, bueno, potser a partir d'aquí...
A partir d'aquí semblaria que comença a fer-se més lleuger perquè fa Roma com un amor, però de cop, com tu dius, Blue Jasmine, l'any passat, que és una enorme pel·lícula, i aquesta d'ara. Màgia a la llum de la lluna. Sí que sona bé en català. Sona més bé en català, cert. I està preparant un títol ja, està preparant un altre...
Pel 2015, protagonitzat pel Joaquim Fenix, agafa, la Emma Stone, de nou, el Jamie Buckley, Ethan Phillips, Parker Posey, i està sense títol encara. Untitled Woody Allen Film. Pel 2015. No para, no para. Quina edat deu tenir aquest home? 70 i molts, eh? 77, 78, no? Bueno, hi ha gent que no para als 70, eh? No ho dic per ningú. Vale, vale.
Molt bé, doncs, Woody Allen, Woody Allen. Jo, per mi, és un d'aquells actors, saps allò que dius, sóc una pel·lícula, vaig a veure-la, no m'ho plantejo, igual que si ho fa l'Almodóvar, bueno, a partir d'aquesta última, no ho sé, però... No, penso que ens passa moltíssim, és a dir, avui, per exemple, a la crítica, doncs, habitualment hi ha, què sé jo, 30-40 persones, avui potser n'érem 100, és a dir, llavors...
vol dir que el fet que sigui de Woody Allen fa que el cine estigui molt més ple i que la gent del món de la crítica hi vagi molt més que si fos un altre director. Jo penso que això aconsegueix que passar-s'ho bé. Tots conscients que no és una gran pel·lícula, però està tan ben feta, tan ben rodada, tan ben equilibrada. Ell és un gran guionista. Jo penso que sense els seus guions, tot el més, no tindria la força que té.
i seguim sentim música exacte de pel·lícules del Woody Allen i ara ha tocat aquesta que aquí l'anomenàvem en forma efectivament doncs no jo de totes maneres tinc la sensació amb aquest director amb el Woody Allen que els crítics la crítica en general la gent quan ve una pel·lícula seva té un grau d'exigència de vegades exagerat
Ho dic en el sentit que a mi, per exemple, pel·lícules com Roma per amor em va semblar una grandíssima pel·lícula. El que passa és que, clar, és una comèdia i també és veritat que les comèdies no es consideren amb el mateix racero que els drama. El moment que veiem un drama ja ens fa la impressió que té, això ho hem dit moltes vegades, però és que amb Woody Allen passa molt. És veritat.
Passa molt. Sembla que quan ja és un drama té una categoria superior. I jo penso que Roma amb amor és una adaptació de la seva idiosincràsia com a cineasta, com a còmic, com a guionista a l'humor italià
impressionant, vull dir, és que va agafant diferents aspectes, i no exempta la pel·lícula de drama, també, del drama personal del protagonista, que va apareixent per allà, tant en tant, vull dir que jo la trobo una pel·lícula profunda, una pel·lícula que parla dels drames moderns, de l'atur, de la fama,
del desencís, del desencant amb l'edat, de quan ja no arribes a un punt en què no... Parla de moltíssimes coses. Però, clar, agafa una sèrie de claus còmiques i són una sèrie d'episodis que, segons com, es poden despistar una mica l'espectador. Jo no és allò que digués, ai, m'ho estic passant bé i ja està. Vaig pensar que tenia molt, que es diu en castellà, molt empaque. Una pel·lícula molt compacta, molt interessant i molt...
Jo ja ho saps, no em va passar exactament el mateix. En canvi, no em va agradar tant o no m'entusiasmada Minet in Paris. Em passa al revés, sí. Doncs mira, exacte, és curiós. No sé per què, és a dir, no té raó, a mi em passa que Minet in Paris la trobo superior, més original, la trobo més innovadora, inclús els personatges trobo que tots estan més ben agafats, no?
Però, bueno, això, suposo que com els colors, doncs, mirar un llibre de vermell... Amb Blue Jasmine, en canvi, estem d'acord. Blue Jasmine estem d'acord, que és una pel·lícula. Sí, sí, estem d'acord. Molt bé, podríem parlar més de Woody Allen, però... Ja n'hi ha prou. Està malament, el cantit, no? Vinga. Doncs passem una mica a les pel·lícules de... a la pel·lícula Diplomacy, que deies tu? No és Diplomati? Diplomati, si tens raó. Ui, que sí, Diplomati. És que la vaig veure en un tul gran allà a la pantalla i diga, mira, Diplomati. Perquè és en francès...
Està inspirada, em sembla que ho vam dir-ho també en un programa anterior, en una obra de teatre, que jo suposo que té el mateix títol. Això es nota, eh? Jo crec que no es nota tant. És a dir, tinc la sensació que, aviam, els diàlegs són molt intensos, són molt presents, tenen molta força i tenen molta rellevància en tota la pel·lícula,
però tinc la sensació també que està molt ben combinat amb les sortides a fora quan es va preparar llavors tinc la sensació que això en teatre no ho deuen fer això segurament ho han introduït per la pel·lícula però li donen una lleugeresa cinematogràfica a més a més, inclús quan ells parlen, quan es diàlegs els plànols estan tan ben contrastats d'un de l'altre, etcètera, etcètera que jo no vaig tenir en cap moment, sincerament jo no sabia quan vaig veure la pel·lícula que era una obra de teatre
Però que es noti no vull dir que tampoc vagi en detriment de la pel·lícula. Es nota en el sentit que són dos personatges, sobretot, que s'enfronten entre si i llavors les escenes en la suite aquella de l'hotel és el que més destaca. Sí que hi ha algunes escenes petites, no gaire importants, que tenen la seva rellevància, està clar, dintre de l'argument de la pel·lícula. Però l'úfora està entre ells dos, això és veritat. Però el 90% de la pel·lícula passa allà dins d'aquella suite. Estic d'acord, estic d'acord.
Home, una miqueta el mateix, si recordes, que passava amb Carnage, amb un dió salvaje del Roman Polanski. No me'n recordo d'aquesta. Sí, aquella dels pares que estan dintre d'una habitació tota l'estona, d'un pis, que són els pares d'uns alumnes que s'han enfrutat d'entre si, llavors hi ha uns que van a berenar a la casa dels altres per parlar del tema. Ah, sí, home, amb l'aquell Blanche.
Sí, sí, sí que l'he vista, sí que l'he vista. Un quants més, amb Christopher Walt, Walt... Sí, sí, sí, sí. Em va agradar molt, aquesta. Es recorda una mica quant al traspàs d'una obra de teatre a cinema. Ho dic perquè parlàvem abans d'Art de París,
I no té res a veure. Art de París és purament un argument i un guió cinematogràfic de començament al final. L'obra, que no l'he vist sincera, soc sincer i reconec que l'he vist com a trossets una mica per fer-me la idea. Ja ho faig moltes vegades, però quan no tinc temps, doncs ho faig així. Llavors ja anem mirant i el que es veu a la pel·lícula, amb aquest repàs així ràpid, com fullejar un llibre, mirar ràpid les escenes d'una pel·lícula,
Doncs és que en la pel·lícula de Kenneth Clement el que es fa és parlar de tot el que no es parla en aquesta pel·lícula. És a dir, es parla fora de càmera, a diplomatí es parla tot el que està passant però no es veu. Aquella t'ho ensenya, aquella t'ensenya com s'enfronta la resistència parisina als alemanys, com els agafen, els tanquen dintre de...
de camps de treball, com de vegades els col·loquen a dintre de trens per emportar-se'ls a una altra banda, com alguna vegada fusellen algú, agafant a la dona per emportar-se-la. Tot això a diplomatí no es veu, tot això queda fora de camp completament. Completament, completament, vull dir, no es veu. Sí que es veu alguna escena concreta dintre dels subterranis. Explosius, com els estan col·locant. Molt poqueta cosa, molt poqueta cosa.
això és una part que per això deia que la part teatral l'origen teatral l'origen teatral és claríssim el que passa que jo diria que té tanta força no solament sobretot els diàlegs però a més a més la interpretació jo tinc una sensació que la interpretació és extraordinària és a dir dels dos personatges principals que estan ficats suposo que no saps no sé si ho saps
que ells havien interpretat més de 200 vegades el teatre. Ho vas comentar tu, tot i que no ho recordava. Van interpretar més de 200 vegades aquesta obra i que, per tant, havien interioritzat cada un d'ells el seu personatge. Jo penso que quan davant de la càmera es posen a interpretar el seu personatge dirigit per un director reconegut, famós i que té experiència com és el que estem comentant ara, es nota que els treu el suc als dos personatges, als dos actors.
Em sembla que són pel·lícules completament diferents. Jo crec que Art de Paris és una cosa, com deies tu, externa, global, que donava, basada en un bestseller i que explicava una mica per a nivell informatiu el que havia passat a l'època. Aquí és com si tothom sapigués ja què volia passar a l'època.
i es posessin a reflexionar un punt concret, que és com és que no es va, finalment, fer explosionar la ciutat de París i qui va aconseguir això, o quin va ser el mecanisme que va produir-se. Els comentaris que jo he llegit sobre això donen a entendre que, si bé el fet és real, perquè aquest personatge...
et sembla que és general, no? Aquest general alemany, que és el que evita que això es produeixi, va existir, és real, tenia l'ordre directe de Hitler de... El general Dietrich von Scholli. Sí, senyor. Aquest general... Ho estic mirant, eh? Jo no tinc tanta memòria. Aquest general, que has trobat tu a internet, va rebre l'ordre de Hitler de destruir tots els monuments importants de París i ell, en principi, estava disposat a seguir l'ordre.
Perdona, el que t'explica la pel·lícula, tal com detalla com estan col·locats els explosius, com cauran tots els ponts, excepte el pont Nef, que és per on ells marxarien, farien la retirada, és... Bueno, et posa la pell de gallina, perquè, clar, la idea és que en el moment en què cauen els ponts, bloquegen el riu, tota la ciutat s'anega, s'omple d'aigua, els edificis s'ensorrarien per la pressió de l'aigua, és a dir, que moriria pràcticament tothom allà, és a dir, que quedaria...
un milió i mig de persones. Sí, senyor. Vull dir, en el moment que t'expliquen allò d'aquella manera, comences a suar pensant una mica en el tema, la magnitud que podia haver tingut si s'hagués produït de la manera com es planteja en aquesta pel·lícula. Sí, senyor. Perquè el Hitler estava amb aquesta tesis i ell... Llavors, a mi el que em sembla molt interessant és, diríem, aquesta interiorització dels personatges
que amb els seus arguments van posant pros i contres i com intenta un convencer l'altre. I una cosa que no sé si ara podem explicar, que és el final final de la pel·lícula, quan dedueixes la jugada que ha fet el cònsul suec. És a dir, no sé si ho expliquem o no ho expliquem. Per mi sí, no hi ha problema. Així l'entendré una mica millor. Sí, home, si no...
Que en el fons l'ha enganyat, o sigui, li ha explicat coses que són mentides, és a dir, i tots ens hem cregut que el que està explicant ell és veritat, quan de fet el va enganyar, o sigui que la diplomàcia, el diplomací, el diplomatí, perdó, en el sentit que ell és un diplomàtic i ha jugat totes les seves cartes, fins i tot enganyant, no solament amb ell, sinó també a l'espectador, davant de les coses que estava informant, no? Aleshores,
A mi em sembla que és una pel·lícula molt rodona, molt profunda, perquè està parlant de coses importants, humanes, i al mateix temps també hi ha un cert protagonisme de la ciutat de París, és a dir, París queda allà, i els que ens estimem París, jo la conec molt bé i m'agrada molt, la veritat és que et sents una mica corprès per el que hagués representat un enfonsament de la ciutat, no?
I, a més a més, t'ensenyen el començament de tot de la pel·lícula, els Londres i els seus companys d'equip tècnic, t'ensenyen el que havien fet els alemanys a la ciutat de Varsovia. I el paral·lelisme és molt gran. I arriba un moment, fins i tot, que t'està semblant que a París gairebé està passant el mateix, o ha passat el mateix, o estava a punt de passar. Llavors, clar, veus una Varsovia completament derruïda, destrossada, vull dir...
No hi ha res, no hi ha res, absolutament res, els edificis no hi són. I per una altra banda, hi ha algun moment que jo trobo especialment interessant en aquest diàleg que tu dius amb els dos personatges principals, un aquest general i un altre el cònsul de Suècia a París, que com ell mateix declara és suec però ha nascut a París i ha viscut tota la seva vida.
que és un home que es va dir Raül Nordling, que comenta... Bueno, abans de comentar això, et faig una pregunta així de concurs. A veure si te'n recordes, qui interpretava? Si no te'n recordes, et sorprendrà molt. Els oients, potser algú ho sap. Aquest cònsul, qui l'interpretaven la versió del René Clement? No me'n recordo, sincerament. Orson Wells. Ni més ni menys, eh? Vull dir, que impressiona, impressiona la cosa. No me'n recordava, d'això.
Doncs en el moment en què estan discutint, a veure, ell li està dient, però si és que París no pot ser, com pots carregar-te, com pots donar l'ordre, malgrat que tu hagi dit qui t'ho ha dit, allà des de Berlín o des del lloc que sigui, al teu Führer, com pot ser que vulguis carregar-te una ciutat d'aquesta magnitud, d'aquesta bellesa?
I el general Alemany, un dels arguments que alega i que diu, diu, sí, però és que els aliats han arrasat Berlín, han arrasat Nuremberg, han arrasat, vull dir, en quin sentit o quina superioritat moral m'estàs tu... Estàs apel·lant a quina superioritat moral quan vosaltres heu fet el mateix en les nostres ciutats.
Jo trobo aquest argument prou vàlid, prou valiós, la veritat. I més en un moment de guerra. I el que sí que també valoro molt és tots els arguments que es donen com a part dels arguments de si una ciutat pot ser derruïda si no forma part del front, que en un moment determinat no forma part.
Però llavors el general Alemany li diu, sí, però és que estan a punt d'entrar els aliats per la porta de no sé què de la ciutat. Per tant, ja forma part d'un escenari de guerra i sí que estic legitimat a destruir-la. Vull dir que hi ha tota una sèrie d'elements que, bueno, la veritat és que Fan està molt pendent. Mira, si vols per anar fent aquest paral·lelisme o aquest d'anar cap enrere, cap endavant, entre una pel·lícula i una altra, ja he trobat el...
el repartiment de la pel·lícula original, perquè jo penso que val la pena desmentar una miqueta, si et sembla. Sí, sí, em sembla bé. Perquè és que tenim... Jo confesso que la vaig veure als anys 60, de quina any és? 60 i pico? 70, quasi? Del 60, 60, 66. Sí, sí.
del 66, imagina't una pel·lícula llargueta allò que diem sempre les pel·lícules ara són molt llarges en canvi aquesta diplomatia dura 90 minuts però jo confesso que no l'he vist mai més i que no me'n recordo molt poc i me'n recordo de les tropes passejant-se per allà i era en blanc i negre, això sí que me'n recordo i me'n recordo dels actors que sortien gent molt prestigiosa però no me'n recordo de res més
Has dit Kirk Douglas, hem esmentat Orson Welles, tenim el Jean-Paul Belmondo, els francesos estan per aquí inevitablement, Charles Boyer, Leslie Caron, imagina, Jean-Pierre Cassell, també, George Chakins, que no sé qui és, Bruno Kramer, que tampoc, Claude Dauphin, que tampoc,
ara sí, Alain Delon, Kirk Douglas, que ja l'hem dit, Glenn Ford, també apareix, que també no me'n recordo... Feien papers curts, eh? Moltes vegades feien papers curts. Yves Montan, Anthony Perkins, Michel Piccoli, que suposo que devia ser jovenet en aquesta pel·lícula, i molts més, Simón Signoret, que sí que fa un paper destacat també allò guapíssima, aquesta...
aquesta dona, Robert Stack, que també és un actor conegut, Celui Tritinyan, Pierre Van Eyck, Orson Welles, que ja l'hem dit, una bestiesa. Són aquelles pel·lícules que van... Va ser una d'aquelles pel·lícules venuda pels actors, però jo tinc la sensació, el record que en tinc jo en aquest moment, perquè no l'he tornat a veure i per tant ara no és tan lluny, fan passat tants anys que no sabria dir si la meva valoració del record és vàlida o no és vàlida en aquest moment.
però en tinc per una pel·lícula d'aquelles molt americana, en el sentit de grans actors, grans figures que arrosseguen el públic, a més a més venint d'un best-seller, però que no va constituir una gran pel·lícula. És a dir, una pel·lícula que es podia veure, que d'allò de comercial, diríem, però que no constituïa una cosa molt rodona i molt ben acabada. Aquesta és la impressió que jo recordo, el record que en tinc, però no l'hi tornar a veure. Jo l'hauria de veure sencera, sense fer això que he fet ara, d'anar passant una mica les escenes...
per poder barular-la, però sí, també em fa aquesta impressió, que és una pel·lícula per cridar l'atenció del públic, de diferents maneres. També apareix el personatge de Hitler al començament de tot, allà jugant amb un gos i després donant ordres, no?, amb la imatge arquetípica seva, amb el bigot i molt malhumorat, no?, vull dir que tot plegat és com molt tòpic, potser, no?, la pel·lícula. Però, bueno, sobretot quan després han fet pel·lícules de la profunditat de l'undimiento, no?, per exemple, amb el Bruno Gantz, que...
Jo, de totes maneres, la impressió que m'ha quedat després de veure tota la pel·lícula i de tenir un dia, que no és molt, però ja és una mica de temps per pensar-la i per analitzar una mica, és que és una pel·lícula una mica o potser massa elemental, en el sentit que...
Primer, potser força en massa una trama que tampoc està gaire clar que sigui realista, és a dir, que estigui ben documentada històricament. Em recorda en aquest sentit aquesta que parlem, la de diplomatí. Ho dic perquè m'ha recordat en aquest sentit, per exemple, Amadeus. Amadeus, de la pel·lícula del Milos Forman. Gràcies, ara no em sortia el nom.
que també està basada en una novel·la. M'ha recordat en el sentit que allà, si recordes, si recordeu, els oients, doncs ens plantegen la idea que Salieri, que era en principi el mestre i el pianista de la corda de Viena en aquell moment, doncs de l'enveja que va tenir el Mozart, doncs va acabar embrinant-lo, col·locant-li petites dosis, fins al final va acabar amb la seva vida. Bé, és una tesi, la pel·lícula és fantàstica, la pel·lícula està molt bé, però
El fet que tampoc sigui especialment creïble jo la deixa en el grau, en el nivell de curiositat cinematogràfica per mi. Així com altres pel·lícules, en aquest sentit potser Art de París arriba una mica més lluny perquè parla de moltes més coses. En aquest sentit m'ha recordat a Mareu, que no tingui res a veure. Jo mentre una penso que és més aviat, suposo que... Clar, jo la tinc tan borrosa que no puc opinar d'ella, que és d'Art de París,
que és una pel·lícula, diríem, espectacular, que mostra coses realistes que més o menys van passar i que la gent recordava en aquell moment, etc. I l'altra és una pel·lícula interioritzada del que pensen i diuen els personatges i, per tant, això segur que has inventat. És a dir, que segur que hi ha... Tot i que es veu, quan vaig intentar agafar informació sobre la pel·lícula,
vaig esbrinar que es veu que aquests dos personatges sí que van existir, que van tenir converses, el que no està clar és que la conversa que ens mostra la pel·lícula sigui realment la que van tenir. Per això dir, per això dir. I que és evident que aquí hi ha, per part de l'autor de l'obra de teatre, una invenció, el tio s'ha imaginat que la cosa podia haver anat d'aquesta manera. Ara, la certesa que fos això exactament així, històrica, no la té ningú, perquè ningú va estar present en aquesta conversa.
Però sembla ser, almenys la documentació que jo vaig llegir fa un parell o tres setmanes o quatre, quan em van parlar, era bastant versemblant que hagués pogut anar així, però no vol dir que fos així. A Art de París, pel que he pogut veure així una mica, el que fa aquest cónsul que interpreta l'Orson Welles, que en aquest cas és aquest actor francès,
doncs el que fa és intentar lliberar un presoner de guerra, perquè li demana una dona, el personatge de la Simón Signoret, vull dir que fa un paper molt diferent, molt més minso, entra dintre també del despatx, però no de la manera com entra en aquesta pel·lícula, així, amb tota aquesta tramolla d'un actriu que havia estat allà en un moment determinat, que havia estat amant del Napoleó III...
Tot és una sèrie d'històries que són atractives, que són maques, però fins a quin punt te les pots acabar de creure i que això no vol dir tampoc que sigui un motiu per menysprear la pel·lícula. Però hi ha altres coses. Hi ha altres coses a part d'això que la llicència creativa d'un actor teatral i d'un guionista que després agafa la mateixa idea...
Doncs, que a mi em fa pensar, per una banda, amb la pel·lícula que comentàvem de Carnage, d'Un dió salvaje, que cinematogràficament, per exemple, jo considero, tot i que no em va acabar de convèncer i no sé explicar exactament per què, però analitzant la pel·lícula del Polanski t'adones que és...
Una pel·lícula increïble, vull dir, l'herència teatral que té la pots obviar completament perquè si analitzes els plans que utilitza per introduir-se dintre del pis, per seguir els personatges, per retratar-los des de diferents punts de vista...
és un veritable estudi de plans, de posicions, de càmera, una cosa increïble, increïble. Per molt que te la miris, que jo vaig tenir la necessitat de veure-la una segona vegada, la vaig mirar també una mica per sobre, vaig quedar impressionat, perquè és que no hi ha ni un pla repetit dintre d'aquell pis, ni un sol pla, us ho asseguro, eh? Vull dir, poseu-vos i quedareu impressionats. I aquesta, en canvi, si te'n recordes una miqueta, si te'n recordes, una pel·lícula molt més estàtica, en aquest sentit. Pot ser. Jo diria que hi ha...
tres o quatre posicions de càmera diferents per retratar el diàleg entre els personatges hi ha un pla contra pala és una pel·lícula relativament àgil però que en aquest sentit no arriba al precisisme jo això no soc conscient ho dic perquè com que estem comparant dues obres relativament noves que venen del teatre aquest punt és interessant
A mi, en canvi, em passa una cosa curiosa, però és una qüestió molt subjectiva, que no vol dir que sigui objectivable. Tu estàs parlant d'una cosa més objectiva que jo, perquè ho has comparat o ho has vist. Jo, per exemple, tinc la sensació, en el record, tant d'una com de l'altra, encara que l'altra sigui un record més llunyà, que la del Polanski, que es deia com es deia en castellà, es deia... Un Dios salvaje. La del Polanski era més teatral que aquesta, en el sentit que, com que no sortien d'aquell escenari,
i en canvi aquí sí que surten, i a mi m'ha quedat la imatge que l'altra era més teatral. Si la tornes a veure, al·lucinaràs amb això que et dic. Al·lucinaràs, perquè diràs, aquest home com ha pogut col·locar la càmera en tants llocs diferents? Llavors, clar, la sensació de realisme que tens amb aquella pel·lícula és brutal, perquè, clar, a tu t'ha d'impressió que ets un personatge més, que estàs allà mirant els actors d'un cantó des d'un altre, estàs mirant per la finestra, estàs mirant cap al carrer, surts pel passadís, mires a l'ascensor...
Seguir el teu consell. És impressionant, eh? Seguir el teu consell i ho faré. I és fins i tot per anar agafant apunts i dient, a veure què toma, com s'ha organitzat. Això, clar, també hem de dir, i això ho dic amb una mica d'ironia, no tenia gaire cosa més a fer. Estava allà internat perquè no el deixàvem sortir, anar res domiciliari, treballant amb l'autora de l'obra teatral...
de Carnage, perquè per tant estava allò una mica, tenia temps lliure, no? Bé, ho dic amb una mica d'ironia, de broma, però bé, que no deixa de tenir una certa realitat. Hem de reconèixer una cosa, i és que mentre el Dorf, l'alemà, ha fet poques coses i inclús algunes no li han funcionat massa bé, perquè ja han destacat tres, que són
el Tambor de Ojalata, l'anterior, que és el Joven Torles i aquesta, no? I n'ha fet altres pel mig, n'hi ha fet bastantes, però no són massa conegudes. Sí, però no tenen gaire nom. En canvi, és veritat que el Polanski és un senyor que creativament ha tingut una cantonïtat més forta, és a dir, ell té autèntiques pel·lícules que han quedat per la posteritat, és a dir, jo, per exemple, Chinatown considero una pel·lícula brutal, és a dir, una... o aquella, com es diu, la del... la del... la de la... David, com es deia, ella del...
Aquella de la Mia Farro, que també és un èxit als Estats Units i que va de... No, no, no. Jo vull dir aquella que amb ella l'estan embarinant perquè quedar-se el seu nen que està per néixer... Que hi ha algunes del Polanyi que tinc per veure. The baby, com es diu allò...
Ah, tu vols dir, sí. Com es diu allò? La de Rosemary's Baby. Exacte, Rosemary's Baby. La lesemia del diable. Ara, ara, ara. Sí, home, això és un plàssic absolut. El Polanski en té moltíssimes d'aquest estil. És a dir, no una, no, en té moltes.
Sí, però també és veritat que el que dèiem... Bueno, tampoc hem vist les altres pel·lícules de Slondor. És veritat que estan allà una mica amagades. Potser també és una qüestió de distribució, i són grans pel·lícules, jo no ho descarto. Però sí que és veritat que amb aquestes tres, les que es mentem, del Jova Torles, el Tambó d'Allà una, i aquesta última, doncs, bueno, no està malament. Hi ha directors que potser tenen una pel·lícula que destaca o cap directament. Per tant, jo el que volia una mica és comparar, com que les he vist les tres, i...
I les altres les he vist una vegada només. El Jove Torles no fa gaire, fa potser menys d'un any. I la del Tambor de Llama sí que fa molt de temps, però la veritat és que em va quedar molt gravada el significat de la història i algunes escenes que són molt impactants, molt impressionants. Doncs jo el que sí que veig en la evolució també, i és una de les coses que comentava, que aquesta pel·lícula queda una mica petita en relació, per exemple, al Jove Torles. Jove Torles és una pel·lícula... Sempre hi ha una constant, sempre hi ha una constant en les seves pel·lícules, com a mínim en aquestes tres.
I és que hi ha un personatge principal que té o que el director li vol donar un relleu especial davant de tot un grup de persones que no tenen la importància que té aquest personatge, la capacitat de decisió, com en el cas d'aquesta última.
la capacitat de jutjar, fins i tot moralment, a d'altres, com en el cas del Jove Torles. El Jove Torles és una pel·lícula en què un únic personatge, un noi jovenet, que està en una escola universitària, un albert de joves, que està estudiant en una escola, s'enfronta amb el sistema educatiu i, per extensió, amb el sistema social educatiu.
el complet de l'Alemanya de l'època. Un sistema en què les castes, en què la jerarquia era l'important, en què l'important era que la persona s'anés formant d'una manera ordenada, establerta, i que no se sortís per res del que se li deia a cada etapa de la seva vida. I, en canvi, el Jovet Orles és un humanista. El que vol és que la gent pensi, que la gent raoni, que no ens deixin portar pels prejudicis, pels tòpics...
Clar, i llavors ho fa el noi aquest, que és una meravella com interpreta, com actua en tota la pel·lícula, doncs va fent, vull dir, com si no fos res, però actua per aquí una miqueta, i al final li acaben fent un judici, un judici dintre de l'escola, i què vols que et digui? Ell surt perdent a la pel·lícula, però amb la visió de l'espectador...
guanyant. És un veritable heroi de magnituds immensurable. I el que vull comentar és que en aquest cas és un personatge davant dels principis ètics i morals coaccionants d'una societat. En la segona pel·lícula, en la pel·lícula del Tambor de Llauna, és un personatge, és com un Peter Pan, un personatge que no vol créixer i que no vol madurar, és a dir, que no vol adonar-se que les coses canvien, que el món, la vida és duríssima,
però que si no evoluciones, al final t'acabes quedant com es queda el personatge, no?, doncs petit, encongit, sense, bueno, amb dolor per tot arreu, perquè veus que és una mena de Benjamin Button pervers, no?, perquè és un noi que sí que neix des del començament, doncs sent petit, però ja es nega, es nega sortir del ventre de la seva mare des de ben començament, eh?, les escenes, si les recordes,
Les que es veu des de dintre de l'úter i veus la gent de fora que intenta treure'l i els intenta negar. Són impactants. Veus allà la sang, veus les parets de la cavitat de la dona, de la vagina intentant sortir. És una cosa que dius, això veritablement és una pel·lícula impactant. Llavors, tota la pel·lícula és així de bèstia. Hi ha escenes de guerra i ell contínuament el que fa és intentar endarrerir el seu creixement. Les coses van canviant i ell no vol, no vol, no vol, està sempre igual.
Llavors, és un personatge immobilista, absolutament. És difícil agafar-li simpatia, aquest personatge, però continua sent un personatge destacat al voltant o davant d'una societat que té uns principis morals, la veritat és que és molt detestable. I, en canvi, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula tercera, diguéssim, destacada del Slomdorf,
el que fa és com una pel·lícula, perdoneu, perdona, Joan, el qualificatiu, perquè per mi és una miqueta desqualificatiu, però és que és la impressió que em va fer, una mica Disney. És a dir, són dos personatges que s'enfronten i hi ha un que està moralment molt superior que l'altre i al final acaba reduint l'altre a una mena d'anen petit perquè acaba donant-se o l'altre acaba reconeixent la seva categoria humana, que tot el que fa ho fa obligat i que en realitat han amenaçat a la seva...
Una sèrie de coses que fa que no tingui la potència que tenen les altres dues. Això és el que volia dir. Tot i que la pel·lícula és consistent, és potent i té un interès gran i jo la recomano molt perquè es deixa veure molt bé però no té la potència de les altres dues.
pot ser, jo confesso que el tambor de llauna la tinc burrosa perquè també és dels anys 60, 70, no? sí, més o menys, els 70 i l'altre no l'he vist, o sigui, l'altra potser és la més famosa d'ell jo penso que el joven Torres segurament és la que va enllumenar-lo, li va donar cos i li va donar palma hem acabat l'hora, Joan, ara què? ara què fem?
Doncs mira, parlem del que farem la setmana vinent. Vinga, som-hi. La setmana vinent ens ve un convidat, el Vicenç Penya, i ens parlarà d'aigua i cinema. I comentarem algunes de les pel·lícules al voltant d'aquest tema. Doncs això serà molt interessant. Molt interessant. Fins la setmana vinent, cinema sense condicions, tumblospot.com i Ràdio La Carta, de Ràdio Desver, per sentir aquest programa de nou. Fins la setmana vinent. Bona nit, adeu.