Cinema sense condicions
Bé, què tal?
Bé, què tal?
Però aviat ens acompanyaran, no passa res
El tema d'avui que seria sobre documentals
he interpretat jo que em deia en Joan
i que la persona que ens en parlarà
és una persona que ha fet documentals
i que s'ha especialitat en això
o té almenys força coneixement sobre aquest tema
i ens agradarà sentir-lo
Per ara nosaltres comencem cada dimarts
la primera part del programa la dediquem
a pel·lícules que hàgim vist últimament
o que estiguin en cartellera
o que ens hagin agradat
o qualsevol de les situacions
que ens sigui interessant pel cinema
Jo he vist...
Que has pogut anar a algun lloc?
Sí, he vist dues pel·lícules
molt diferents
però, bueno, interessants
per raons també diferents
Aprofita ara que no hi són
per fer, si vols, el monòleg
A veure, he vist assassinat
en la Dorian Express
i he vist la llibreria
de la Isabel Cuixet
No sé si l'heu comentat ja
Doncs el Dorian Express jo crec que no
No
I la llibreria, ostres, ara no em sona, eh
la veritat
No em sona
Però potser sí
Són interessants
A veure, la llibreria
és una pel·lícula de la Isabel Cuixet
la darrera que ella ha fet
és una pel·lícula interessant
A veure, jo diria que no és massa
de l'estil de la Isabel Cuixet
però sí que és en quant als personatges
Són uns personatges solitaris
un pèl diferents de la societat
que els envolta
i amb això sí que és una constant amb ella
Aquesta pel·lícula està basada
amb una novel·la
d'una escriptora anglesa
que jo no conec
però que es diu Penelope Fitzgerald
que va néixer el 16
i va morir el 2000
però va començar a escriure
quan tenia 58 anys
Ah, bueno
I aquesta és una de les novel·les
que va escriure
i es diu La llibreria
perquè ella va treballar un temps
a la llibreria
una llibreria
i devia ser un tema
que li semblava suggerent
Llavors, la història
és una dona
que és viu de fa forts anys
perquè el seu home mort a la Guerra Mundial
a la primera, imagino
Sí, que me la van explicar ahir
jo crec que sí
que és de la primera
La primera
Jo crec que sí
I llavors ella decideix
perquè li agrada llegir
i perquè és
i que és una il·lusió de la seva vida
i muntar una llibreria
amb un poblet
relativament petit
de la costa anglesa
i la seva perseverança
i la seva il·lusió pel tema
fa que ella
munti aquesta llibreria
sorprenent
sorprenentment
perquè el poble
és petit
i no troba
massa
complències
al voltant
tot i així
la munta
se'n surt
i després
per diferents
problemes
a la societat
que l'envolta
té unes dificultats
que no cal que expliqui
perquè si no explicaré
tota la pel·lícula
a veure
què és el millor
de la pel·lícula
el millor de la pel·lícula
és
la fotografia
l'ambientació
i el to
que li dona
és un to
relativament serè
de tardor
és un to
relativament
melancòlic
tendre
sí
i la
l'actriu
la
es diu
Mortimer
no
l'actriu
encara no la trobo
ara la busco
que estàs parlant
de la pel·lícula
de la
la
la
la
aprofitem per dir
que
al contrari d'una llibreria
tot el so
que s'ha escoltat de fons
era que arribava
tota la trup
tothom
exacte
és que hem tingut
problemes
de cotxe
llavors ho sento
però no hem pogut
arribar
hem pogut arrencar
hem arrencat
i no passa res
bé
sí
és la
Emily Mortimer
i la
Patricia Clarkson
els trens principals
eh
i el
Bill
Nigel
a veure
ho fan molt bé els tres
molt bé
construeixen uns personatges
que s'aguanten bé
com a personatges
i
i malgrat que la pel·lícula en si
cal
cal
veure-la com un conte
més com a
com a
una
com a
com a
com a
com a
com a
com a
melancòlic
sí que s'aguanta
perquè la descripció
està molt ben feta
per tant jo sí que
la
la suggeriria
perquè és una pel·lícula
molt amable de veure
molt bonica, molt molt bonica
d'un gran preciosisme
de fotografia
molt molt bonica i molt delicada
com a pel·lícula
i que la càmera està atenta
a tot l'entorn que descriu
i això és molt de gràcia
perquè està molt ben fet això
i ahir justament em van dir que
potser dins de la cinematografia
era més anecdòtica
com a pel·lícula, és a dir
és una pel·lícula més
perquè ja t'ho dic
jo la veuria com un conte
perquè com a guió no és del tot consistent
però com a conte
com a conte sí que s'aguanta
jo el llibre no el conec
no sé fins a quin punt
és fidel al llibre d'aquesta escriptora
perquè no es conec
a l'escriptora tampoc
no ho sé la fidelitat
com a conte s'aguanta
com a conte s'aguanta
com a realitat
molt menys
algú de vosaltres
que heu arribat ara
l'heu vista
i tu que me'n dius
Joan?
no, jo ja en vaig parlar
ah, ja en vas parlar
sí, no em va agradar gens
ah, no, jo gens no
això no ho diria jo
ai, ai, avui crec que el Joan rebrà
de tot arreu
ah, no
sí, no, vull dir
jo no soc amant de la coixeta
i en canvi aquesta pel·lícula
la vaig trobar
a veure
si no una gran pel·lícula
una pel·lícula seriosament treballada
sí, sí
sí, però
vull dir, jo el que vaig veure
és que
el missatge que pretén
vehicular
ah, no sé cap missatge
jo el pensava
però bueno
sí, bueno
hi ha un missatge
que hi ha certa societat
que no
ah, jo crec que això
aquest missatge
no és massa potent
no estima la cultura
no és massa potent
perquè com a conte sí
però com a gaire res més
veus
bueno, però
és que
jo penso que
el que és la pel·lícula
és aquest missatge
i aleshores
vehiculat
amb aquell llenguatge
que fa servir
que
la crítica
no és eficaç
i aleshores
doncs
no sé a què ve
la pel·lícula
francament
quina crítica
dius?
la crítica que fa
a una
a una determinada societat
ah, val, val
la crítica
de la coixeta
amb aquesta pel·lícula
jo no sé si pretenc
és a dir
és tan
és tan
quasi
per això et dic
que és un conte
de buenos y malos
i llavors
com que és un conte
amb aquest
amb aquest
amb aquest tipus
de context
penso que no té
massa aspiració
més que un conte
fixa't
i d'escriure bonic
bueno
si no té gaires aspiracions
ja
ja m'està bé
no, home
és que fer-ho bé
tampoc és tan fàcil
fer-ho bé
qualsevol cosa
és difícil
sí, bueno
però
la qüestió tècnica
avui dia
està
no, no
perquè el ritme
està bé
d'aquesta pel·lícula
per exemple
el ritme
la descripció
el personatge
d'ella
és un personatge
elaboradet
és un personatge
ben explicat
i després
la dolenta
de la pel·lícula
també està molt ben
descrita
és una dolenta
una mica
que si vols
és perpèntica
sí
però un conte
sempre és una mica així
o sigui
jo la defens
amb aquests temes
mira que jo
la coixet
no l'atendiria
a defensar
jo et he confessat
més d'una vegada
jo he dit
que a la coixet
hi ha una o dues
pel·lícules
que em semblen
extraordinàries
jo per exemple
mi vida
sin mi
l'he vista
quatre o cinc vegades
perquè considera
que és una gran pel·lícula
però
a mesura
també has de confessar
aquesta última
no l'he vista
però a mesura
que va donar el temps
i vist que anava
doncs reduint
la seva
no, és menor
aquesta és una pel·lícula menor
no tenia tanta claritat
com aquesta
però en totes maneres
jo no la despreciaries
no, jo tampoc
jo demano disculpes
tant a la Carme
com al Pol
perquè per raons tècniques
de comunicació
amb cotxe
etc.
i de circulació
no hem pogut arribar
alhora
i no sé
ignoro
com que hem arribat tard
doncs ignoro
quin tipus de presentació
he fet
del programa d'avui
però avui s'hauria de dir
que tenim un convidat especial
l'hem deixat molt bé
l'hem deixat molt bé
sí
bueno doncs
però ell no ho ha sentit
repetim
repetim
repetim
tornem a començar
perquè tothom se senti còmode
vinga doncs
el senyor Martissan
que és el convidat d'avui
me'l van presentar
com un professional
de l'audiovisual
que tenia una empresa pròpia
que era
Alter Video
i que s'ha dedicat
tota la vida
a realitzar
i produir vídeos
documentals
publicitaris
i de creació
i que actualment
dirigeix
el fòrum documental
que es passa
al cinema Girona
des del 2012
que es diu
Visions Documentals
però haig de confessar també
que en entrar
en el seu currículum
bona nit
Martí
estem molt contents
que estiguis aquí
per tant bona nit
i et saludem
bona nit Joan
encantat d'estar amb vosaltres
doncs per entrar
en el seu currículum
he vist que
el senyor Martissan
aquest senyor
que acaba de presentar-se
i de saludar-nos
ha fet moltíssimes
múltiples
múltiples activitats
funda i dirigeix
des del 1977
per tant fa temps
una distribuidora
i llibreria
que es deia
Casa Nostra
especialitzada
en auto
anti-autoritarisme
en el 1982
crea
Alter Video
aquesta empresa
que dèiem
primer dedicada
a treballar
pel medi educatiu
i la justícia
juvenil
i de pressions
a través del departament
de justícia
de la Generalitat
l'empresa
es converteix
en el 1990
en una productora
i que realitza
i produeix
tota mena de vídeos
i ha col·laborat
i col·labora
en diverses revistes
com per exemple
Video Actualitat
dona classes
i ha donat
a l'Institut
d'Estudis
Fotogràfics
de Catalunya
i de la Salle
publica llibres
com per exemple
un
sobre el Tintin
que si no
el tinc mal apuntat
es diu
Grandezas y Misery
del Mito
que cumple 50 anys
en fi
ja veieu
suposo que no cal
que segueixi
que és un senyor
que ha fet
moltíssimes coses
i diverses veus
i a més a més
dirigeix
el fòrum aquest
documental
del Cinema Girona
que es projecta
cada dimarts
primer dimarts
de més
al Cinema Girona
que es diu
Visions Documentals
com sempre
a la segona part
del programa
en aquesta primera part
parlarem de les pel·lícules
com ha començat
a fer tant el Pol
com la Carme
parlarem
com el convivió
i li donarem veu
perquè ens pugui explicar
què és exactament
això de Visions Documentals
què és el que persegueix
quin èxit té
els anys que fa
des del 2012
que ho està fent
i les perspectives
que té de futur
o les pròximes
documentals
que pensa presentar
dit això
doncs
podem saltar
qualsevol de les persones
que vulguin
vista alguna pel·lícula
per aquesta primera part
abans de donar-li peu
a que el Martí Sanz
pugui explicar-nos la seva
Carme
crec que volies comentar
la Lorent
o Orien Express
com vulgueu
jo he vist
Assassinat a l'Orient Express
la pel·lícula
del Kenneth Branagh
a veure
és una pel·lícula
basada
en una novel·la
de la Catacristi
que té aquest nom
i que la primera versió
bueno no sé si és la primera
però jo la que he vist
és la del Cindy Lómez
de l'any 74
bueno són dos
jo tinc una especial
consideració
per les novel·les
de l'aga de Cristi
les vaig llegir
de jove
de jove
fa moltíssims anys
i quasi sento tendresa
quan m'apareix
qualsevol versió d'això
i per tant
em feia gràcia
veure
l'Assassinat a l'Orient Express
a mi la del Cindy Lómez
m'havia agradat molt
molt
el Cindy Lómez
és un director
de l'època
de fer cine
amb televisió
amb una televisió
en creixement
i per tant
encara
aquesta pel·lícula
d'una manera
sensiblement diferent
de com ho fa
el Kenneth Branagh
el Kenneth Branagh
en canvi
és un director
anglès
especialitzat
a fer versions
del teatre
de Shakespeare
amb èxit
trobo jo
i per tant
ha agafat
aquesta obra
que té un punt
de teatre
que és més
més clara
amb la visió
del Cindy Lómez
el Cindy Lómez
fa una pel·lícula
més caustrofòbica
passa amb un tren
a l'Orient Express
que és un tren
que anava d'Estanbul
fins fa relativament poc
però anava d'Estanbul
fins a París Caler
i era un tren
aristocràtic
pensat per gent
d'una època
que
de la poca gent
que viatjava
llavors
en aquest 3
es produeix
un
es produeix un assassinat
i
el
el detectiu
que resol
el problema
és el tip
el de
el de sempre
de les novel·les
aquesta sèrie
de novel·les
de Cristi
que és
l'Hércules Perot
l'Hércules Perot
a la versió
del Cindy Lómez
era el Finlay
que feia
una grandíssima versió
una grandíssima
del personatge
i aquí
és el mateix
Kenneth Branagh
la diferència
entre aquestes dues
les similituds
és que
estan fetes
per grans
per grans
actors
les dues
les dues
el joc
de portar
grandíssimes
bueno
grandíssims
actors
el Cindy Lómez
tenia
tenia
l'Arbel Finney
i després
tenia
a veure
l'Angry Berman
tenia
jo no me'n recordo
sincerament
no me'n recordo
crec que l'he vista
però no me'n recordo
bueno
i el del
Kenneth Branagh
té un
panel
importantíssim
bueno
fins i tot
la Penélope Cruz
que feia
el paper
que feia
l'Angry Berman
que l'Angry Berman
a la versió
del Cindy Lómez
va tenir un Oscar
de secundària
fa un grandíssim
paper
molt millor
que jo crec
que la Penélope Cruz
llavors
les diferències
aquí
fa una pel·lícula
que
els exteriors
el tren
té una
es para
perquè té
una
caiguda
com se diu
un derrum
de neu
de neu
que
un allau
exacte
no em sortia el nom
un allau
de neu
i s'han d'aturar
suposo que és
els càrpets
o un tros
aquest
així
la Jugoslàvia
aquella banda
d'allà
i llavors
tota
aquesta
part
de la pel·lícula
el Kenneth Branagh
la fa preciosa
perquè fa
un moviment
de càmera
i ho fa
molt espectacular
cosa que el cine
que tanca
tanca la gent
com el 12
hombres impiedat
però els tanca
allà dintre
per resoldre el problema
és una pel·lícula
que es veu bé
és una pel·lícula
que manté
l'interès
de l'espectador
i que tots
els actors
són uns primeríssims actors
i per tant
que ho fan
suposo que està
inclús dirigit
més tard
per gent jove
que no hagi vist
la versió anterior
o que no conegui
la Gatacristi
o no?
No sé si està pensat
en això
perquè ell
realment
el personatge
que fa ell
del seu Hércules
i l'Hércules
Puerot
del Cinellume
no tenen res a veure
però el del Kenneth Branagh
l'oblidaràs
i el del Cinellume
no
jo crec
Bé, bé, bé
Bé
Bé, per anar avançant
jo si voleu
puc parlar molt de pressa
d'una pel·lícula
que ells vi
que es diu
Anchor
en anglès
es diu Anchor and Hope
o sigui
Anchor i Esperança
i aquí l'han traduït
no sé per què
Terraferma
o potser sí que es pot explicar
és una pel·lícula
del Carles Marquès
Mercè
Carles Mercè
Mercè
és conegut
sobretot
pel seu primer llargmetratge
de ficció
que era 10.000 quilòmetres
una excel·lent pel·lícula
molt interessant
que ens va agradar
en general a tots
jo recordo
que al Pol
li va agradar moltíssim
avui tenim el Pol
darrere dels vidres
ocupant el lloc
de la peixera
el Francesc
i tenim
que no hem presentat
els convidats
a més
que hi ha la Carme
que ja ha començat el programa
perquè nosaltres no hi érem
tenim en Joan Sardà
que estava a la meva dreta
i en Pep
Armengol
que està a la continuació
bona tarda
però qualsevol cas
deia que
10.000 quilòmetres
és una pel·lícula
recomanable
que podem recomanar
als nostres obridors
perquè és una gran pel·lícula
recordeu que
hi havia la Natàlia Atena
que era coneguda
per la seva participació
a Joc de Trons
i David Verdaguer
un jove actor català
de Girona
de teatre
que va guanyar
arrel d'aquesta pel·lícula
el premi Goya
a la millor actor revelació
i els premis Gaudí
com a millor actor
per aquesta pel·lícula
per 10.000 quilòmetres
i arrel d'això
és un xicot
que no ha parat de treballar
perquè
ara comentàvem
és el que va fer
estiu del 93
i n'ha fet moltes
ha participat
en moltíssimes pel·lícules
Bé
Terraferma
que és aquesta pel·lícula
que està en cartellera
en aquest moment
dirigida per
Carles Marquès
Mercet
és curiós
perquè recupera
els dos actors
aquests
tant la Tàlia Atena
com el David Verdaguer
però hi afegeix
hi afegeix
la Ona Chaplin
que com sabeu
és la neta
del Charles Chaplin
i la filla
de la Generalitat Chaplin
que també té un paper
té un paper
que fa de mare
de la Ona Chaplin
la Ona Chaplin
potser no és tan coneguda
o
pertany al grup
a la trup
de Joc de Trons
és la de
Proyecto Lázaro
la del guip
de Mateo Gir
és el que anava a dir
sí senyor
jo anava a dir el mateix que tu
perquè sé que a tu
et va agradar molt
a mi
confesso que
sé que ha fet molta televisió
i no ha fet gaire cine
però jo recordo
de manera destacada
per la seva interpretació
a Proyecto Lázaro
que em va sorprendre
sí
a mi va sorprendre
favorablement
molt favorablement
tant la pel·lícula
tant la pel·lícula
com la interpretació d'ella
que és el que destacava més
i és una pel·lícula
de fa un any
o un any i mig
aproximadament
sí, sí, fa res
en aquesta pel·lícula
amb la Dara
la Terra Firme
si alguna cosa destaca
és la interpretació
dels tres personatges
tant el David Verdaguer
com l'Atàlia Atena
com la Una Chaplin
que igual que passava
amb 10.000 quilòmetres
allà on us en recordeu
era una barreja d'idiomes
perquè l'aprenentava
que ella estava a Estats Units
l'altra estava parlant
amb anglès
amb francès i amb català
i amb francès
amb castellà i amb català
i aquí parlen
perquè representen
més o menys la mateixa
que estan a Londres
vivint en un riu
de la mateixa Londres
a un canal
i hi ha doncs converses
amb anglès
i amb castellà
etcètera
la història aquí
aquí la història és
dues dones homosexuals
que són parella
i que una d'elles
vol ser mare
és una història ambientada
a Londres
les dones viuen
en un canal
en un vaixell
i quan arriba Roger
de Barcelona
que és el David Verdaguer
la parella
li demana ajuda
per ser mares
després de 10.000 quilòmetres
que és una pel·lícula
que repeteixo
que val la pena veure
si no la coneixeu
i val la pena recomanar
als nostres oïdors
sembla com si
Carles Marquès Marcet
repeteix
amb aquests actors
d'uns 30 anys
com ell
per construir
un nou relat
generacional
on es qüestiona
la model de família
tradicional
i es qüestiona
o es busca
l'amor
més enllà
de la parella
si alguna cosa
sorprèn de la pel·lícula
a més a mi em va sorprendre
potser el que més
és per la naturalitat
amb què és tractada
una relació
a 3
que sembla
inversemblant
sembla inverosímil
sembla que no t'ho creguis
i en canvi
tal com està feta
la pel·lícula
hi entres
te la creus
i creus que a més a més
possiblement
el millor que té la pel·lícula
és aquesta naturalitat
que allunya els protagonistes
d'estereotips
i proporciona
autèntica realitat
i profunditat
en els personatges
perquè els personatges
són consistents
te'ls creus
segurament
un dels valors
a destacar
precisament seria
això que estic dient
és a dir
la química
del trio protagonista
i la seva naturalitat
a l'hora de reflectir
o retratar
una situació inusual
gens habitual
i això crec
honestament
que ho aconsegueix plenament
absolutament
però tot i que
la pel·lícula
al meu entendre
és força interessant
no aconsegueix
la brillantor
la potència
la qualitat
o el resplendor
que tenia
10.000 quilòmetres
per tant
val la pena veure-la
però no serà
no trobareu
els 10.000 quilòmetres
jo no sé
si vosaltres
algun de l'equip aquí
vau tenir l'oportunitat
de veure
13 dies d'octubre
passada per televisió
només perquè jo sàpiga
només per TV3
és una pel·lícula
dirigida pel mateix ell
és un telefilm
de fa un any
aproximadament
un any i mig
que són els darrers dies
del president
companys
abans de ser
afugerat
jo sí que la vaig veure
em va agradar moltíssim
vaig semblar que estava
molt ben feta
molt ben realitzada
inclús molt ben interpretada
els tres actors
principals
no recordava
que era d'aquest
molt ben feta
val la pena dir
que va obtenir
el premi Gaudí
a la millor pel·lícula
per televisió
amb Carlos Martínez
fent de Companys
que ho feia molt bé
molt bé
amb la Clara Segura
fent de Ramon a Companys
i amb l'Òscar Muñoz
fent de Ramon Colibri
que era el seu
defensor militar d'ofici
aleshores
el guió era boníssim
el guió era del Roger Danés
i Alfred Pérez Fargas
i el que mostra
és que és un senyor
que sap d'ofici
sap l'ofici
el domina l'ofici
en alguna mesura
i llavors m'he documentat
i he descobert
cosa que no sabia
que es veu aquest xicot
abans de ser
aquesta seria
la tercera pel·lícula d'ell
Terraferma
la primera seria
a 10.000 km
i la segona
aquest telefilm
és un senyor
que va treballar
durant molt de temps
com a muntador
com a editor
de pel·lícules
de llargmetratges
té 23 treballs
a les seves espatlles
i en conseqüència
és un senyor
que sap
el que es porta
entre mans
per tant
jo la recomanaria
sense pensar
que és tan bona
com
que costa molt
costaria molt
tenir una cosa
tan bona
una altra
que vulgui parlar
explicar el que ha vist
jo volia parlar
d'una pel·lícula
que vam veure
l'altre dia
en un passe
del cinema Girona
que crec que és primícia
el passe
aquest era
Catalunya
es tracta
de
El Amparo
El Amparo
és una pel·lícula
que està basada
en fer reals
venezolana
serà presentada
aquest any
als Oscars
com a pel·lícula
estrangera
per Venezuela
ah perdó
el Goya
sí
estàvem
i
és
una pel·lícula
que
posa
en imatges
uns fets
que van passar
a 1989
a finals
de la dècada
dels 80
a la frontera
entre
Venezuela
i Colòmbia
un grup
de pescadors
de 16 pescadors
es van posar
al riu
Arauca
per anar a pescar
en una zona
que ells coneixien
i
de forma
sobtada
van ser
atacats
per un grup
de militars
que els van matar
tots
en van matar
14
i es van salvar
dos
llavors
aquests dos
que es van salvar
van
poder arribar
al poble
i allà
de moment
van ser
retinguts
per l'autoritat
del poble
i llavors
el problema
que
que van tindre
un problema
molt sèrio
és que
naturalment
els militars
van donar
la versió
per la tele
i per tots
els mitjans
que havien abatut
un grup de guerriller
perillósíssims
no?
Ja
Llavors
es posa
de manifest
tota una sèrie
de
manipulacions
manipulacions
que comencen
primer
per oferir
diners
per oferir
posicions
sempre
que
canviessin
la versió
real
ja
ja
llavors
hi ha
la pel·lícula
explicada així
podria semblar
que estem parlant
d'una pel·lícula
pamfletària
una mica
a favor
d'obres
no
és una pel·lícula
sobretot
a mi em va semblar
que era cine
allò
ja
és a dir
està
molt cuidada
la imatge
és una pel·lícula
que
vam tindre l'oportunitat
perquè va estar allà
el director
de parlar amb ell
i jo li vaig dir
escolta
et felicito
perquè
clar
porto molts anys
veient cine
i a mi aquesta pel·lícula
m'ha recordat
des que viva a México
de Seinstein
fins a traerme
la cabeza
d'Alfredo García
de Sam Peckinpac
i em va dir
mira
jo les he vist
les dues
te lo agradezco
molt el comentari
però en tot el cas
me quedaría
con la segunda
con una pel·lícula
que he tenido en cuenta
la Ceresta
ja
llavors
què hi ha
aquí
destacable
dintre
perquè
bueno
la trama
la pel·lícula
em sembla
que tindrem la sort
presentant-la
al Goya
que la veurem
val molt la pena
veure-la
quan l'estrenyen
aquí
però jo diria
que hi ha
dues coses
una
la mirada
del director
i la paraula
que treu
dels actors
són uns actors
extraordinaris
ho vam comentar
amb el Joan
a la sortida
és increïble
ell va estar
explicant
el procés
o sigui
no estaven estudiant
el guion
ells estaven allà
vivint
i convivint
amb les dones
viudes
els fills òrfans
etcètera
dels que havien matat
i d'aquesta forma
es feien una idea
de com era la vida
i com era
l'activitat
i la seva forma
de comportar-se
no?
després
per una altra banda
hi ha
dos
dos
temes
clau
i una és
la defensa
de la veritat
a càrrec
dels dos
sobrevivents
i
la dignitat
és a dir
ells
podien sortir
sent mitjant
una ment
bé
del problema
els altres
ja estaven morts
i ja es havia fet
l'enterrament
i tal
i bueno
doncs
no
ells diuen
no, no, no
nosaltres aquí
hi ha un moment
extraordinari
en què
li ofereixen
a una
a una mare
li ofereixen
diners
i diu
què m'estàs oferint
a mi?
el meu fill
o no sé si era el fill
o el marit
no és
no és
una vaca
o
un animal
que se'n pugui pagar
perquè se l'ha matat
per accident
ja, ja
llavors aquestes dos coses
la veritat
a la defensa
de la veritat
i la dignitat
d'aquelles persones
és extraordinària
i llavors
això està molt ben reflectit
amb la posta en escena
és a dir
hi ha uns primers plans
extraordinaris
molt expressius
i sobretot
va seguint molt
la mirada dels actors
els actors
estan tan posats
en el tema
tant
els que
interpreten
els pescadors
com els que
interpreten
la gent del poble
que
han sigut
afectats
per aquestes morts
que
realment
quedes amb la idea
que
que sembla documental
de tan real
extraordinària pel·lícula
molt bé
es diu
el títol és
l'emparo
l'emparo és el poble
i com
el director és
Robert
Calzadilla
la primera pel·lícula d'ell
una cosa que
estava comentant
i és que
també
quan tu ho deies
ho pensava
és una primera pel·lícula
i efectivament
el tio s'ha volcat aquí
no dubto
que deu ser
un noi
d'uns 32 anys
bueno
ens ho va dir
32 anys
que deu portar
8 o 9 anys
estudiant cinema
i tal
però
que s'ha entregat
sí
sí
val a dir una cosa
ells
aquesta mateixa pel·lícula
la van assajar abans
de forma molt diferent
com una obra de teatre
i la van estar
treballant
els mateixos actors
sí
això ajuda moltíssim
com a obra de teatre
i clar
llavors
això
els donava una perspectiva
tot i que va tindre
molta cura
amb dir
escolteu
és l'esquelet
l'obra de teatre
no té res a veure
la pel·lícula
amb el que era
l'obra de teatre
perquè clar
la pel·lícula
gaudeix d'exteriors
mentre que l'obra de teatre
en aquest sentit
estava limitada
però
hi han entrat
els personatges
jo n'hi diria
breu mena
a veure si teniu
una altra pel·lícula
a intentar
perquè no ens volia
que ens vengéssim el temps
que hem canviat tard
molt ràpidament
complementaria
el que ha dit el Pep
dient que
el Roberto Calcedilla
es va presentar
també com un defensor
dels drets humans
i venint de Venezuela
va dir que no estava d'acord
ni amb el poder
ni amb l'oposició
perquè
actuals
sí
perquè tot era un drama
vull dir
que
jo penso que
cal destacar això
ell va començar
com a actor
va participar
a l'obra de teatre
sobre
l'emparo
sobre aquest fet real
i després
ha aixecat
aquesta pel·lícula
que realment
dona que pensar
i que
com ha dit el Pep
és extraordinària
ell viu allà
per això
viu allà
sí
sí
aquí va estar també
el director de fotografia
que ja han dit
que la fotografia
és interessantíssima
perquè a més a més
és molt original
i molt nova
i el director de fotografia
que es diu
Michel
no sé què més
ara no me'n recordo
està vivint
fa dos anys
a Barcelona
i també va ser
present
en aquesta
preestrena
multitudinària
perquè realment
el cine
estava ple
i jo
la pel·lícula
que volia parlar
vull dir
també
sabent
que
el Martí
segurament
ens parlarà
de documentals
doncs
volia parlar
d'una documental
d'Estats Units
que es diu
Chuck Norris
contra el comunisme
però té temps
no?
és d'ara?
és d'ara
sí
ostres
em sona molt
que fa temps
que es parla
d'aquest documental
és possible
és possible
no tinc aquí
l'any
que es va fer
és una producció
de la PBS
americana
el Public Broadcasting System
i
es va presentar
en el Miniput
en el CCCB
que és un festival
anual
que recull
els millors programes
de televisió
que es presenten
en l'Input
que és un
festival europeu
mira
2014
2014
d'acord
llavors
és un documental
de 56 minuts
i explica
una història
que a veure
a tothom
que li interessa
el cine
li hauria
d'encantar
la qüestió
es refereix
a l'època
de la dictadura
de Ceaușesco
a Romania
quan
es va organitzar
una xarxa
clandestina
de cintes
de vídeo
VHS
per poder
veure
pel·lícules
americanes
pel·lícules
prohibides
a Romania
un tema
que també
ens assona
però allà
es va viure
d'una altra manera
cal pensar
que a la Romania
d'aleshores
només hi havia
dues hores
de televisió
al dia
en blanc i negre
i que tot era
propaganda
del règim
és a dir
tot es basava
en discursos
de Ceaușesco
i en pel·lícules
de propaganda
aleshores
la gent
tenia ganes
de conèixer
altres pel·lícules
per exemple
hi ha un testimoni
d'una senyora
que després
d'estar
sotmesa
en aquest règim
de pel·lícules
de propaganda
de Ceaușesco
resulta que la primera
pel·lícula occidental
que va veure
va ser
l'últim tango
a París
ni més ni menys
la pobra senyora
es va quedar
al·lucinada
pensant que
a Occident
fèiem aquestes coses
però esclar
les que tenien
més èxit
eren les pel·lícules
d'acció
del Chuck Norris
del Sylvester Stallone
del Van Dam
i llavors
els nanos
jugaven
a ser
Chuck Norris
perquè
es reunien
a les cases
doncs
20 persones
una dotzena
de persones
20 persones
per veure
un vídeo
d'una pel·lícula
del Chuck Norris
per exemple
i llavors
tot això
no es podien comprar
aparells de vídeo
en el país
els compraven
a Alemanya
els passaven
clandestinament
també per la frontera
i va arribar
a haver
10.000 aparells
en el país
quan no es venien
de contraband
tot de contraband
però el tio
que va
muntar
tota la xarxa
aquesta de cintes
al final
eren 60.000 cintes
que corrien
per tot el país
i vull dir
un gran negoci
amb la curiositat
que les cintes
no estaven doblades
és a dir
estaven doblades
sí
però per una senyora
que es deia
Irina Nistor
i ella doblava
i ella doblava
tots els papers
tant si fossin
masculins
com femenins
i llavors
ella es posava
uns auriculars
posava la cinta
en anglès
i ella ho traduïa
a sobre
tots els diàlegs
i llavors
hi va haver tanta demanda
perquè ella
era la que traduïa
pel règim
però
llavors
els clandestins
també la van contractar
i llavors
hi va haver tanta demanda
que van haver
de
posar-hi
un altre doblador
un senyor
que en aquest cas
era un
de
la policia secreta
vull dir
que després
ho van descobrir
és a dir
tot net
fins i tot
fins i tot
el fill de Xochesco
demanava
aquestes pel·lícules
però
o sigui
l'únic que no s'enventarava
va ser el Xochesco
i la seva dona
vull dir
perquè tots
els membres
de la nomenclatura
i tot això
seguien
aquesta xarxa clandestina
per què?
perquè ells aprenien
el modo de vida occidental
i el que els agradava
d'aquestes pel·lícules
és per exemple
veure un supermercat
ple d'aliments
perquè amb això
veien
el que era
la vida occident
i tot el que els mancava
amb ells
perquè
en els seus supermercats
doncs hi havia
un quilo
de cigrons
hi havia
un quilo
de farina
i poca cosa
jo he vist
aquest
a Rússia
era una cosa
molt trista
i llavors
està molt ben explicat
ja dic
amb testimonis
de l'època
que parlen
dels sentiments
que tenien
amb aquestes pel·lícules
i de com funcionava tot
i aquí ho deixo
i comencem
molt bé
doncs bueno
passem ràpidament
al Pol
que expliqui
el que ha vist
l'estrena
jo crec que d'aquesta setmana
que és divendres
que és Coco
la nova pel·li de Pixar
que jo sé que aquí
hi ha veus
que fan males veus
sobre la pel·lícula
però
és a dibuixos animats
és
bueno
és animació
a l'estil Pixar
de Toy Story
i totes aquestes
o sigui
l'animació
jo crec que és una
de les coses
més bones
que té la pel·lícula
perquè l'animació
ja arriba
aquells moments
ja que sobrepassa
tota mena de 3D
i aquí ja sembla
realisme pur
a tots els escenaris
i
és una pel·lícula
a veure
que ja se n'ha parlat molt
perquè fa molt de temps
que s'està anunciant
però
juga molt amb això
justament amb la música
amb com la música
mou les persones
i mou
els col·lectius
i en aquest cas
parla de Miguel
que és un xavalet
de Mèxic
que el que vol
és dedicar-se
la seva vida a la música
tot i que la seva família
li prohibeix
pel fet
que un tatarà
abuela
es va enfadar
amb el seu marit
perquè els va deixar
a ella
i a la seva filla
els va abandonar
per dedicar-se
a la música
i ell el que fa
és dedicar-se
a
d'alguna forma
màgica
entrar en el món
dels morts
que ja sabeu
que hi ha la cultura mexicana
però és bastant important
i fan tot un trajecte
que és bastant
a l'inferno
de Dante
perquè de fet
inclús el gos
que surt
es diu Dante
o sigui
hi ha molta referència
a tots aquests temes
i
és molt interessant
jo coses que
ràpidament
que volia destacar
és els temes
que tracta
per exemple
que tot i ser
aquestes pel·lícules infantils
perquè no ho són tant
tracta temes
tan difícils
com
la mort
l'Alzheimer
malalties
l'oblit
i l'assassinat
és que a mi
a mi em va semblar
com uns temes
com uns temes
com molt potents
però des d'una
vessant
molt alegre
i com sempre
aquest punt
que té Pixar
que no és tan
potser
inclús diria
i ara ja en veu
gairebé del francès
que no és tan moralista
potser a vegades com Disney
tot i que sí que té aquesta
mínima moralina final
potser
i ara ja us dic
que potser sortiu
amb una llagrimeta
de la pel·lícula
això segur
i és molt interessant
és molt interessant
com fa
les cançons
o com Pixar
com fa normalment
que és el make me care
que és el
fes que m'importi
fes que els personatges
et preocupin
i m'arribin
i jo crec que ho aconsegueix
molt molt molt bé
i un últim punt
és que jo crec que és una pel·lícula
que els del tònics
no gaudiran
perquè és una pel·lícula
d'uns colors
com ja ho podem imaginar
amb el tema de Mèxic
és brutal
i a part
una petita
petita coseta
que és
que surt allà
Frida Kahlo
per exemple
ja està
és el divendres
i jo personalment
trobo que és una
recomanable
molt bé
doncs bueno
escolta
tenim aquí el convidat
deixem-li amb ell
la paraula
que ens expliqui
el que vulgui
sobre visions documentals
bueno
jo estava molt interessat
sentiu-vos
i no voldria ser menys
i recomanar una pel·lícula
també
el que passa
és que no sé si toca
a mi m'agradaria
recomanar una pel·lícula antiga
m'ha donat
toca el que vulguis
igual tot
si anem a 16 condicions
estàvem parlant
venint cap aquí
de que a mi
el cine que es fa ara
no trobo pel·lícules
diguéssim
molt remarcables
o que
tingui ganes
d'aconsellar-les
desgraciadament
però
la companya
m'ha donat
peu
parlant
del Cindy Lómez
el Cindy Lómez
és un director
que està molt bé
jo voldria
recomanar
un llibre
que té
molt curiós
que és una espècie
de memòries
laborals
que es diu
com a fer pel·lícules
però a pesar
d'aquest títol
no és un llibre tècnic
és un llibre
que el pot llegir
qualsevol cinèfil
i és molt interessant
i Lómez
que és com
molt bé ha dit
ella és un director
de la generació
de la televisió
que després es va destacar
per un cine
d'acció
però molt claustrofòbic
molt tancat
és el que ha fet
Tarde de Perros
Príncipe de la Ciudad
Serpico
etc.
té una pel·lícula
que a mi m'agrada molt
que es diu
Verdicto Final
i que l'aconsello molt
amb el Paul Newman
i la Charlotte Rampling
el Paul Newman
allà fa un paperàs
fa un paperàs
dels seus millors papers
de perdedor
diguéssim
a més
estava en una bona època
diguéssim
seva
amb el James Mason
fent un paper de dolent
dolentíssim
i bueno
és una pel·lícula
que l'aconsello molt
dit això
bueno
jo no sóc tan fan
com tu
de l'Agatha Christie
però la meva mare
s'havia llegit
que era una
lectora de novel·la negra
compulsiva
s'ho ha llegit tot
no és massa novel·la negra
l'Agatha Christie
en particular
no
tindria que dir policiac
perquè ella anava més
per l'Eri Queen
Agatha Christie
però ho llegia tot
i en canvi el meu pare
era del megret
el meu pare
fins a l'últim moment
portava els tres megrets
que li faltaven apuntats
a la cartera
per si els trobava
por ahí
i jo no sóc un especial fan
d'aquesta pel·lícula
d'Orient Express
que és una pel·lícula
molt setanta
d'aquestes corals
que sortia molta gent
és molt
d'aquestes per sortir
comercial
sí
és una d'aquestes
potser la més comercial
de l'únic
coproduccions que feia
en surt també la Vanessa Redgrave
surten molts actors coneguts
fent un paper
el regeguisme
clar
perdona
que et diguéssim
que et digui això
però
no, no
no volia que la gent
s'emportés una idea
del Cindy Lómez
que vegin veredictor final
en comptes de
per suposat
de l'Orient Express
dit això
també
volia
fer un matí
sobre el que tu has dit
que jo
estic donant classes
no, jo no dono classes
res més lluny de mi
que ensenyar res
diguéssim
jo sóc un aprenent encara
i no dono classes
de cine enlloc
el que passa és que sí
fa molts anys
bueno
jo vaig ser d'una quinta
diguéssim
que
van ser els que van introduir
el vídeo aquí
i llavors sí que vaig fer
uns cursos de vídeo
que són els primers
que es feien
aquí a Catalunya
crec
a la Salle Buenanova
i després vaig anar
a l'Institut de Suïts Fotogràfics
però era un moment
que diguéssim
el vídeo
amb un llenguatge
molt maglujada
que el mitjà
és el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
és un taller
de vídeo
que ens vam dedicar
a fer aquesta espècie
de postulat
i d'intentar
ficar el vídeo
a diferents llocs
un d'ells va ser
treballant
amb el Departament
de Justícia
que vam fer
diversos tallers
i volíem fer
emissions pilot
a les presons
i televisions
que es comuniquessin
només entre presons
etcètera
diguéssim
coses que al final
quasi
s'acabaven ràpid
perquè ja sabem
que les institucions
no estan per gaires
innovacions
dit això
passo a explicar-te
una mica
el que fem a
visions documentals
fa uns
cinc anys
bueno
jo
i diguéssim
quasi tothom
segur que està
aquesta taula
també se'm va
adonar compte
que el documental
estava agafant
importància
molt gran
i que precisament
el més granat
jo és el que penso
diguéssim
actualment
la ficció
va una mica enrere
en les sales de cine
en canvi
curiosament
la ficció
passada a la televisió
el més innovador
de la ficció
ara s'està adonant
amb sèries de televisió
i en canvi
el documental
que era un gènere
de graella televisiva
passat al cinema
i ara és impossible
obrir un diari
sense que hi hagin
deu documentals
a Barcelona
això clar
és que ja tenim
una edat
això és inconcebible
perquè abans feien
el desencanto
i un any després
Canció Després
una guerra
i tots ens encantava
però vull dir
tardaves un any més
en tornar a veure un documental
ara el documental
s'ha extès molt
l'any que jo vaig començar
o potser l'any després
va ser el de
Looking for
no sé què
sugar baby
sugar baby
sugar baby
que va ser un èxit
era la pel·lícula
sugar man
va ser la pel·lícula
més taquillera
aquell any
aquí
a Barcelona
extraordinària
però vull dir
que es donava
aquesta cosa
i em va semblar
interessant
fer un debat
sobre el documental
mateix
diguéssim
una reflexió
sobre el gènere
i que la cosa
tirés endavant
en aquest sentit
no ha sigut ben bé
així perquè tots
els projectes
són vius
i al final
el públic és el que mana
i al final
el que
s'ha convertit
el projecte
és en
veure documentals
que toquin temes
més o menys punyents
sempre fora
del main street
sempre
diguéssim
les cultures
del marge
coses que no han tingut
difusió
que per nosaltres
són de visió
imprescindible
però que o no
s'han vist gens
o s'han vist molt poc
i això és el que
intentem fer
des de visions documentals
amb un
diguéssim
no estem especialitzant
entès res
però tirem
cap a la cosa
contracultural
llibertària
la revisió crítica
de la història
etcètera
recent
aquest tipus de coses
no fem documentals
sobre esports
o superació
no sé
gent que puja
del de l'Everest
que em semblen
molt respectables
i tal
t'entenem
i fem aquestes coses
i sobretot
també el que ens interessa
és ja no anar a un debat ric
i bueno
i crear espectadors
crítics
que puguin
opinar
i anar a la contra
o a favor
del que fem
etcètera
i amb això
portem cinc anys
no sé si portarem
molt més
perquè bueno
els imagineu
tots els que esteu aquí
que
fer un documental
cultural
un dia
entre setmana
amb un cine a Barcelona
no és una cosa
diguéssim
que se t'ompli la sala
i tal
de totes formes
estem molt contents
amb el seguiment
que hem tingut
tal com estan
les sales del cine
vas un dia normal
hi ha dos o tres persones
i tal
i nosaltres
sempre
hem arribat
a quasi 300
i tenim una mitja
potser de 50
Déu-n'hi-do
a vegades 20
i tal
no no
hem anat fent
i estem contents
estem contents
i jo els hi deia
ara venint amb cotxe
que no sempre
els documentals
que passem
a vegades
estan inclús
gratis
estàvem parlant
del documental
de Lucio
que és un anarquista
que va fer una falsificació
de diners
tan ben feta
que els propis
Travel Checks
no sé quina és l'empresa
que fa els Travel Checks
el Chase Manhattan Bank
un d'aquests
va haver de comprar-li
les plaques
perquè allò era una cosa
perfecta
i llavors el documental
tracta d'això
és de dos bascos
que van ser els autors
de l'última pel·lícula
espanyola
que va anar als Oscars
però que en aquesta època
només havien fet documentals
i el cine estava patat
perquè venia el Lucio
jo el conec una mica
i venia
que a més l'has d'escriure amb carta
perquè clar
no té internet
ni mòbil
ni aquestes coses
i va vindre a París
a presentar
i en canvi
és una pel·lícula
que el pots veure
a TV3
a Televisió Espanyola
perdó la carta
vull dir que a vegades
no és tant
si has vist la pel·lícula
o si la tens
si tens accés
sinó
el debat
que pots generar
clar
que vingui sota la persona
que l'ha fet
i llavors això genera un debat
perquè se li pregunten coses
directament
etc.
a mi em sembla superinteressant
recomanen
què faràs
què passaràs
en el futur
això ho fem
el primer dimarts
de cada mes
11 passes l'any
és ahir
l'agost
me'l salto
i els pròxims
que hi ha
és una pel·lícula
que serà
el dimarts
en aquest cas
no serà
el primer
de cada mes
perquè
el primer dimarts
de desembre
o és festa
o que hi ha un dia molt estrany
diguéssim
i allò ens anem
el dimarts 12
i aquest dimarts 12
passem un documental
que està molt bé
de
dos
directors mallorquins
que es diuen
Pablo Azorín
i Marta Herrero
normalment
jo no puc passar coses
de fora de Catalunya
perquè no tenim pressupost
per pagar viatges
però en aquest cas
hem fet algunes coses
i són gent
que ve a Barcelona
en aquest cas
han tingut l'amabilitat
de vindre a Barcelona
són gent
que té petites subvencions
per mostrar la seva obra
i llavors
vindran a Barcelona
a presentar-ho
és un documental
que l'estrenem nosaltres
a Catalunya
que tampoc s'ha vist
en televisió
passarà posteriorment
nostre
segurament a IB3
bueno segur
hi ha IB3
i televisió espanyola
que el tenia que comprar
sembla que no està
molt interessat
en la memòria històrica
en l'actual gabinet
diguéssim
més aviat són
memògifòbicos
i no volen
aquest tipus de coses
i és una llàcia
perquè és un documental
formalment molt ben fet
que juga molt bé
amb l'animació
que és una cosa complicada
amb un documental
sobretot
i està molt ben resolt
des del meu punt de vista
i sobretot
que tracta un tema
interessantíssim
que no s'havia tractat mai
que és per primera vegada
creuant
fonts angleses
i espanyoles
que és
els espies
diguéssim
que preparaven
la invasió
de la invasió
quan els aliats
que els aliats
es van donar

els aliats es van donar
compte que això no anava enlloc
que el Franco ja els anava bé
i llavors es van deixar penjats
és terrible perquè és una història
tots sabem que la política internacional
no és un joc de nens
i que tots els governs senten la seva agenda oculta
i que les coses són molt brutes
diguéssim, als nivells molt amunt
però quan veus casos
directament com aquests està molt ben explicat
en noms i cognoms, la veritat que et posa els pels a punta
i bueno
jo convido tothom que li interessi aquest tema
a que vingui perquè a més tindrem l'oportunitat
de parlar amb aquests dos directors
que han estat treballant aquest tema
durant molt temps
i el pròxim documental que farem
ja estem parlant del gener
primer dimarts de gener
és un documental també d'aquests
que ens agrada passar a nosaltres
diguéssim que no tenen difusió
que és un cas bastant curiós
és el pintor Robert Llimós
el Robert Llimós és un pintor
diguéssim
de nivell internacional
sempre està lligat a les vanguardies
de fet pertaneixia a un grup de catalans
que van anar al Soho
i que es deien
els Kalamazov
que hi ha un documental també
molt interessant sobre això
que es diu els Kalamazov
i que també el vam estrenar nosaltres
a visions documentals
que per cert
es reunien a casa d'un exilat il·lustre
que era Alfons Seré
que també és un
un anarquista
diguéssim un iconoclast
un personatge que li han rebut de tot arreu
perquè diu el que li roten
perdó
per l'expressió
i que també l'hem passat
el documental d'Alfons Seré
molt interessant
que l'ha fet l'Albert Abril
i llavors
el Robert Llimós
fa
em sembla que el 2013
en una platja a Brasil i tal
va haver-ho un ovni
va haver-ho un ovni
i va estar com dues hores i mitja
no especifica ell ben bé
si telepàticament o físicament
a dintre la nau
visitant la nau i tal
clar, aquest tipus de relat
diguéssim
tu el pots veure a programes
d'aquests de Quarto Milenio
i tal
ja saps de què va
o a revistes
de soterisme
de baix nivell
diguéssim
però és raro
que el digui una persona
com el Robert Llimós
és molt estrany
una persona
diguéssim
del món de la cultura
que és Premi Nacional
d'Arts Plàstiques
que té una trajectòria
bastant solvent
digui això
i clar
diguéssim
al redor seu
s'ha fet el buit absolut
els galeristes
perquè ell
a partir d'aquí
la seva obra
ha canviat
radicalment
per ell
és una experiència total
segurament aquí
ningú us creu
que aquest senyor
ha estat en una nau
jo almenys no
bueno
em crec que ell
ho ha viscut
hauria d'explicar
què va passar
o si va prendre
alguna cosa a Brasil
també és veritat
que
diguéssim
a Brasil
tot és complex
és un país difícil
d'això
diguéssim
hi ha guas
hi ha moltes coses
interessants
però també
abans de la fe
també és veritat
que estava passant
un moment molt dolorós
aquest senyor
se li va morir
un fill
que es diu Marc
té una estàtua
al port
de les Torres Màfra
que és un nen
transpassant
un Marc
és el Marc
de la vida
de l'amor
és el trànsit
i tot això
diguéssim
li va produir
una experiència
de tipus místic
segurament
a l'Adam Mitge
ho hauria vist
a la Verge
ara veu OVNIs
però bueno
que jo em crec
el que li ha passat
i jo el respecto
diguéssim
el que et creus
és que ell
ho ha passat realment
sí
jo em crec
que ell ho ha passat realment
el que són OVNIs
ni m'ho crec
ni m'ho deixo de creure
diguéssim
és com
amb ciència
si pots demostrar una cosa
la demostra
si no continua
com a pregunta
per tant
jo tampoc seria categòric
amb que no
a mi m'estranyaria molt
que vinguessin els OVNIs
i connectessin precisament
amb el govern Llimós
en comptes amb l'Obama
i tal
però bueno
diguéssim
jo no m'hi fico
diguéssim
amb això
però jo el trobo molt interessant
i sobretot
el que trobo interessant
no és que a aquest senyor
li hagi passat això
que em sembla curiós
en el món de la cultura
que algú
ja per això
ja m'hi acosto
diguéssim
sinó el buit
que s'ha fet posteriorment
perquè clar
la gent
diguéssim
mira cap a un altre cantó
les galeries
no volen la seva obra
perquè aquest senyor
només pinta extraterrestres
i clar
el tenien com a no figuratiu
i ara això no els agrada
no ven quadros
etc
s'havia fet un buit
tant és així
que el documental
que és un documental
bastant correcte
diguéssim
una factura
que pot passar a la tele
i a tot arreu
doncs no ha sigut passat
ni per TV3
i per això
nosaltres li passem
perquè
el documental l'ha fet ell
és seu
el documental
no no
el documental l'ha fet
un director
que es diu
José Antonio López
i és d'aquí
és d'aquí
és català
té una productora
que es diu
Sheridan Producciones
jo no el coneixia
és una cosa molt petita
és un documental
diguéssim
modest
o sigui
no puja a la nau
no fan efectes especials
diguéssim
millor
millor
està fet
està fet
està fet amb entrevistes
i tal
i està fet
d'una manera
diguéssim
amb certa distància
no és que
el documental
entri en això
però
exposa tot aquest tema
jo trobo que és
molt interessant
diguéssim
parlar d'això
i sobretot
el buit
que se li ha fet
diguéssim
denunciar aquest buit
i denunciar
aquesta cultura
tan
diguéssim
llepafils
que no es poden treure
els peus al plat
hi ha coses
que es poden dir
i en coses que no
qui treu els peus a la galleda
doncs no sé què
i això a mi em fa riure
i em fa una mica de ràbia
i llavors
clar
aquest documental
era carn
de visions documentals
diguéssim
quan em vaig enterar
del que havia
passat al Llimós
que a més
va vindre la presentació
dels Karamazov
que l'havíem passat
també nosaltres
com us he dit
i li vaig dir
escolta
jo vull passar això teu
perquè ho trobo molt interessant
i al final
hem trobat un moment
que ens anava bé tots
i això és el que passarem
jo és el gener
el gener
sí
doncs ho trobo
interessantíssim
escoltes
tant un documental
com l'altre
o sigui
doncs ens hem d'apuntar
les dates
a l'agenda
apuntant-nos
i el primer dimarts
saps el dia
més o menys de gener
quin és el primer dimarts
el de desembre
diu que no és el primer
el de desembre
és el 12
el 12
perquè el primer
no sé si era
un dia que és festa
o no sé què passava
sí
deu ser
el 5
la setmana
això
i el pont
i el primer
de gener
doncs no ho sé
7 o 8
ho sento
vinc poc preparat
sóc un malvenador
ja ho veus
no
al contrari
per això hi ha internet
com?
per això hi ha internet
que la gent pot trobar
clar
clar
es pot mirar
sí sí
visions documentals
al Girona
clar
i el primer dimarts de mes
a no ser fora del mes de desembre
que serà més tard
sí
hi ha algun mes
potser a un o dos mesos a l'any
que hem de fer
depèn de l'any
perquè llavors cau el dia de Reis
o cau no sé què
a quina hora és?
a les 8 del vespre sempre
a les 8
fem la pel·lícula
que normalment són pel·lícules documentals
que són versions
que poden anar des dels 52 minuts
que és l'hora televisiva
fins als 90 minuts
perquè més allí no
diguéssim
algú que fa un documental
o que té les dues versions
la de cine
que dura 87
i tal
i llavors nosaltres agafem la de cine
si pensem que és millor
però
i després hi ha el debat
el debat
que dura el debat més o menys
bueno el dura
el que dura
diguéssim
això depèn de
també de les participants
de les persones
del públic
i tal
durant uns 3 quarts d'hora
hi ha debats que s'han allargat més
hi ha debats que continuen
després al bar de la cantonada
hi ha debats que s'acaben rapidets
perquè
perquè hi ha poca gent
no
doncs haurem de canviar
el dia d'emissió del programa
perquè
és que és el dimarts
i a la mateixa hora
vull dir
jo
hauríem d'anar a veure
aquests documentals
i potser
gravar el programa
i
i no fer-lo en directe
o torns
una proposta
una proposta
ho fem allà
ho fem allà en directe
ho fem allà en directe
entre estan
el debat
es recollim el debat
bueno
haurem d'estudiar-ho
haurem d'estudiar-ho
ja com ho fem
amb tot això
estem més o menys
no sé si hi ha més preguntes
que voleu fer
estem arribant a l'hora
i us podem avançar
que la setmana que ve
com fem sempre
sabem ja
el tema que tocarem
i qui el farà
el farà
el Pep
que és Pep Armengol
que està aquí al meu costat
i a més a més
ell s'ha treballat
i tenim un interès
en passar
de Sant Pequimpa
vols dir alguna cosa
sobre el tema
o prefereixes deixar-ho
no
ho deixo per la setmana que ve
però no s'ho perdeu
perquè Pequimpa
és un dels grans
per això l'ha triat
perdona
t'agrada més Pequimpa
que els directors
clàssics del western
o?
no
ah
vale
perquè tu preferiries
com fort
a mi m'agrada bastant
Quiero la cabeza
d'Alfredo García
que tu l'has mencionat
trobo que està molt bé
i sí
m'agrada Pequimpa
però
trobo que passen els anys
sobre Pequimpa
d'una manera diferent
que sobre
l'home que mato
a Liberty Valence
per exemple
ja
ja
és el que dèiem
diguéssim
és un clàssic
i amb els anys
doncs guanya
grosor
i no
no passa de moda
en canvi
el Pequimpa
amb el que tenia de modern
és més fàcil
que en velleixi
amb la sintonia
que estem sentint
sento
tenir que dius
bona nit
perquè ha arribat l'hora
gràcies Martí Sants
per venir a ajudar-nos
a participar
i donar tota aquesta informació
que t'has donat
i et convidem
a que vinguis un altre dia
quan vulguis
i puguem seguir parlant
del que vulguis
moltes gràcies
bona nit
bona nit
bona nit
et m'a
gràcies