Cinema sense condicions
Plus lentement, plus lentement.
Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema sense condicions, a Ràdio d'Esvern, disposat a explicar-vos allò que hem vist, allò que desitgem que veieu, allò que no us recomanem que veieu, perquè no té potser la qualitat suficient perquè us ho passeu bé, però nosaltres estem aquí, com sempre, l'equip, estem a la meva data en Joan Sardà, bona nit Joan, Pep Armengol, després a continuació, bona nit Pep, Carmen Abot, després a continuació,
Bona nit Carme, i Pol Diggler, com sempre, darrere els vidres, controlant-ho tot, i a més a més avui amb un convidat que ve de la mà d'en Joan Sardà i que per tant jo prefereixo quasi que ens expliqui, en Joan Sardà, qui és aquest famós personatge que tenim avui a la pel·lícula d'avui.
Al programa d'avui, doncs, hi tenim el Jordi Sacases, que és l'arxiver del PI. Avui volem parlar dels arxius, que és un món bastant desconegut, un món que la gent potser desconeix,
i que volem, doncs, fer veure una mica com funcionen aquestes institucions.
Per agafar un arxiu, no ens hem posat pas per poc, i llavors hem agafat l'arxiu més important que hi ha, l'arxiu parroquial més important que hi ha a Catalunya,
que és l'arxiu parroquial de Santa Maria del PI, i en Jordi Sacases, doncs, és l'arxiver, com deia jo.
Si l'hem portat aquí, en aquest programa, és perquè ahir també es va començar un cicle de cinema que, doncs, en diem un cicle de cinema transcendental
perquè presenta pel·lícules que són de temàtica espiritual, de temàtica religiosa, i que, doncs, volen explicar el concepte transcendental a través del cinema.
Aquest cicle es compon d'una desena de clàssics de la història del cinema.
En concret, són obres de quatre mestres del cinema, com són Roberto Rossellini, Pierpaolo Pasolini, Calteo Dordreier i Robert Bersón.
Ahir es va començar amb la projecció de Francesco Giuliani Didio, una pel·lícula de l'any 50 de Roberto Rossellini,
i llavors seguirem amb tres pel·lícules més de Rossellini.
Bona nit, Jordi.
Bona nit.
Haig de dir que hem sentit la música de Tolè Matem d'Imonda per obrir el programa, perquè el Jordi, a més a més d'Arxivet, també és músic,
i ell ens parlarà després de la pel·lícula aquesta en relació a la música i en relació a la història,
i coneixerem tot de coses referents als arxius i, en concret, a l'arxiu parroquial del PIS.
Doncs bé, comencem, aquesta seria la segona part, parlar amb en Jordi, i nosaltres la primera part parlaríem de les pel·lícules que hem vist.
Hi ha algú que té especial interès en començar a explicar el que ha vist?
Bé, jo, ah, bé, he vist, però aquesta l'hem vist diversos, no?
Jo he vist dues pel·lícules, Infiltrat en el Cubusplan, de l'esquí plat, Spike Lee,
i el fotògraf de la Mar Tarragona.
Si voleu començo per la que hem vist tots, no?
L'Infiltrat, a veure, és una pel·lícula basada en fes reals d'un policia d'una ciutat, no recordo quina,
però deu ser del centre...
Em sembla que és de Colorado Springs.
Parles de l'Espaig Lee, no?
Ah, sí, sí, sí.
Colorado Springs.
Sí, és veritat que ho diu, sí, que és un policia negre que decideix infiltrar,
és els anys 70 i picos, no?
Sí.
Que decideix infiltrar-se als...
El Cucusclan.
El Cucusclan, els Panthers, no me'n recordo com se'n diuen,
però aquest grup que lluitaven en contra de l'existència mateixa dels negres als Estats Units.
Llavors, això, com que està basat en una història real,
és una història sorprenent,
perquè és un negre que pretén que s'infiltra amb el grup antinegres,
que està format per, bàsicament, exclusivament blancs.
I que odien els negres.
I que odien els negres.
I que per això els veu obligat a buscar-se un doble.
La manera de fer-ho és buscar...
Ell actua per telèfon amb els caps de l'organització
i un company policia que per cert és jueu,
que també els odien els jueus, aquest grup racista,
ell és el que va a les reunions i que és l'infiltrat físic en el grup.
Aquesta és la història que ell utilitza.
És una història amb claus diverses.
Sí, hi ha conya, hi ha comèdia...
Exacte, hi ha un punt de comèdia, hi ha un punt...
El personatge que interpreta el negre,
que és el fill d'en Danse Washington,
a mi com a personatge m'ha agradat més el jueu, us haig de dir.
Està nominat, l'altre ha empremiat en el que fa de jueu.
Ho fa molt bé, ho fa molt bé.
Ell se li escapa una mica el vis estripat, el vis còmic,
que no sap si li va bé al personatge.
I, en canvi, el personatge jueu té tot ell una coherència física
i de comportament.
Tot ell té una certa rigidesa, però, clar, ja es veu que l'ha de tenir, no?
I ho fa molt bé.
A mi aquell personatge sí que m'ha agradat molt.
La història, perquè penso que és una història real,
però, si no, la trobo sorprenent,
la trobo sorprenent i la trobo una mica...
Increïble.
Increïble.
Perquè, si un es vol infiltrar, que s'infiltri directament al blanc, no?
Per tant, no acaba de justificar que la ment que suggereix el format és la ment del negre.
No ho acaba de justificar.
Juga sempre.
I, per tant, és això que t'ho fa poc creïble.
Que, segurament, la realitat correspon a alguna cosa.
Però a la pel·lícula no l'hi veus, no l'hi veus, això.
La pel·lícula, com que juga amb aquests dos pols,
descriu la policia, una policia una mica desorganitzada i poc coherent,
i descriu el grup del Ku Klux Klan molt, molt, molt...
Molt ridícul, en el fons.
Més que ridícul, perquè, esclar que són ridículs per l'espectador,
però un estereotip, en fa estereotips de tots ells,
que ja li va bé pel que vol descriure, ja li va bé,
però et costa de trobar quin és el to que li vol donar a la pel·lícula.
Això és el que jo diria de la pel·lícula.
Jo penso que...
I després, com que, finalment, ho transforma en una denúncia...
Sí, que això és el més interessant per mi.
En tot cas, la justifiques amb la pròpia denúncia del món actual,
que ell torna a dir American First,
i torna a dir això, que és l'eslògan actual,
i juga amb això.
Aquest joc és intel·ligent.
Aquest joc és potser intel·ligent.
En canvi, la pel·lícula en si no l'hi trobo a aquest punt.
De tota manera, jo no sé si coneixeu massa l'Espai Clay,
jo recordo que la vaig descobrir aquí quan vaig veure
Do the right thing, que passa amb l'extraordinària,
una pel·lícula molt rodona, molt intel·ligent,
però que el que sorprenia també, precisament,
era que el punt de vista era del negre,
del negre, que defensa el racisme en contra dels blancs.
O sigui, que una cosa que era inhabitual en el món del cine...
Sí, que és el joc al revés.
Tu seguies la pel·lícula, estaves entusiasmada la pel·lícula,
i quan arribes al final, te'n dones compte
que és una denúncia en contra de tu mateix,
perquè tu ets blanc, i t'estan denunciant a tu mateix.
Llavors, aquesta és una pel·lícula extraordinària,
va ser la que li va donar més èxit a ell.
Ell n'ha fet moltes, eh?
Jo la que recordo és aquella...
Inside Man.
Inside Man, que jo la trobava una pel·lícula extraordinària,
ben estructurada, ben feta,
ben sorpressiva per l'espectador,
molt bé tots els personatges,
molt bé, amb uns primers planos
que forts i contundents,
i el Denzel Washington, allà la fa el Denzel Washington.
Ella en té una pila de pel·lícules,
no sé si no es diu, Malconnequits,
L'última noche, All Boy, Inside Man,
però els últims anys ha fet moltes pel·lícules,
i moltes coses per televisió,
que té una llista, penso, mira,
me n'he perdut moltíssimes.
Però jo diria que aquesta,
recupera una mica l'estil d'Uda Reitzing,
és a dir, torna una mica a fer les coses
que havia fet en els anys 70, 80, aproximadament.
Llavors, jo per no allargar-ho massa,
diria que es podria dir que és una pel·lícula
tan desigual com interessant,
però que s'eleva al final, com deies tu,
amb unes imatges que trasbalsen
la sensació de l'espectador,
que estava deixant una pel·lícula
i la transformen en una provocació
cap a una realment seriosa
i actual problemàtica.
Llavors, resulta que tota la pel·lícula,
no ens conta que està en funció
d'aquests un minut o dos minuts
que hi ha al final,
que sorprenen,
que te'n dones compte que et col·loca
el problema en l'actualitat
i que llavors realment et xoca
perquè moltes de les coses que han sortit...
Perquè t'ho estira a la cara, de fet.
Moltes de les coses que han sortit
a l'edat de la pel·lícula,
que te n'han fotut,
estan passant en aquest moment.
O sigui, et dius, hòstia,
resulta que me n'estic enfotent
d'un radicalisme
que en aquest moment resulta
que està present en la ciutat nord-americana.
Llavors, en aquest sentit
la trobo molt interessant.
Jo, posats a explicar coses
que hem vist últimament,
m'acabo de veure una pel·lícula
que m'ha sorprès moltíssim.
Una pel·lícula argentina
que es diu El Àngel.
No sé si algú l'ha vista.
Ningú l'ha vist.
I està a cartellera, ara.
L'acaben de fer en cartellera
del divendres,
el van estrenar aquest divendres.
Mira, jo si tot va bé,
vaig demà.
O sigui...
Doncs, és sorprenent.
És sorprenent, sorprenent.
És la història d'un monstre
amb cara de nen
basada en la vida real
que existeix
d'un personatge que es diu
que està a la presó en aquest moment
i que té 60 i escaig d'anys
que es diu
Carlos Eduardo Robledo Puc.
I és l'assassí en sèrie
més famós
de la història criminal argentina.
Li van dir en el seu moment,
li deien l'Àngel negre
o l'Àngel de la mort
i que és un senyor
que s'havia comès
11 assassinats
en sèrie
de diversos personatges
i múltiples robatoris
quan encara no tenia 20 anys.
Llavors,
el que sorprèn de la pel·lícula
és que hi ha un nano
a Can Durós,
un nano amb uns rissets d'or,
un nano, doncs,
que no t'esperes
que faci les coses que fa.
Llavors,
la pel·lícula,
us prometo que
és impossible
no deixar de contagiar-te
encara que puguis
rebutjar algunes coses
que està fent aquell nano,
és impossible
deixar de contagiar-se
de la adrenalina
que desprèn la pel·lícula.
És a dir,
no pots evitar
de seguir
una cosa que és inclassificable
i que en alguna mesura
és no saps com vestir-la
i on col·locar-la,
et sents atrapat
pel que t'estan explicant.
El director
és un director argentí
que es diu
Lluís Ortega,
que havia dirigit
diverses pel·lícules
de fa temps
però que tampoc
cap havia tingut
la transcendència
que té en aquest moment,
aquesta,
i que es veu
que s'ha fet famós
en els últims temps
per unes seies televisives
que ha fet
per la televisió argentina.
Segurament,
una cosa que es diu
el marginal
de 29 episodis
que jo no sé
basament de què va
però que té molta fama
fins i tot a nivell internacional.
Imprimeix
aquest senyor,
aquest director,
una història,
un to enigmàtic
i diríem poderós
que t'atrapa
en una atmosfera
malsana
que no et permet
deia desinteressar
tot el que t'estan explicant,
és a dir,
estàs atrapat
constantment
fins al final.
Produïda,
curiosament,
pels germans
Almodóvar,
o sigui,
és una pel·lícula
igual que
Ritratos Salvajes,
una pel·lícula
que també produïen
els Almodóvar
però que
simplement produïen
i deixaven
que després
la tractessin,
aquí passa el mateix,
és un film de gènere.
Perquè clar,
no deu tenir res
a veure
amb el món
Almodóvar.
Bueno,
el curiós
és que tens la sensació
que la posada en escena
és una mica
Almodóvariana.
Té elements
d'Almodóvar,
té elements
d'Escorsese
i té elements
de Tarantino.
O sigui,
és una barreja,
és una barreja,
la posada en escena
sobretot, eh?
Bueno,
és una cosa,
jo penso que
està tenint
un èxit espectacular
a Buenos Aires,
hi ha un milió d'espectadors
que l'han vist
en la pel·lícula,
la van presentar
al Festival de Cants
i com
en una setmana
que en diuen
la certa mirada,
una certa mirada
que és
les tries
que fan
de tots els festivals
que hi ha en el món
en aquest moment
trien les millors,
igual que fa,
suposo que ho sabeu,
el Festival de Sant Sebastià
fa el que es diu
les perles
del festival
i també l'han triat
després del festival
i a més a més,
ara,
fa pocs dies,
l'han anomenat,
l'en presenten
com a
l'Òscar
per a l'Argentina
als Òscars
del proper any.
Aleshores,
jo us asseguro,
hi ha una interpretació
del nano aquest,
el nano que fa
de nano jove,
aquest carismàtic
o
una cosa
dolça
tal
que està fent
unes barbaritats,
que ho fa brutalment bé,
o sigui,
és una primera pel·lícula
que fa aquest nano,
deu tenir 18 o 19 anys
aquest nano,
és fill d'un actor famós
també,
l'altre actor que surt
és el fill del Ricardo Darín,
el xinó Darín,
i bueno,
hi surt l'Efacció d'Arroz,
surten tots els actors
famosos
del món argentí,
però la pel·lícula,
us asseguro,
que és exactament
sorprenent.
Jo diria,
com deia,
que hi ha coses
del Tarantino,
hi ha coses
de l'Escorsese,
hi ha coses
del Modover,
i produeix
aquesta pel·lícula
per acabar
un rebuig
i una fascinació
que és probablement
una de les millors
pel·lícules argentines
de l'últim anys.
Jo acabo dient això,
veieu-la,
i en tot cas
altres setmanes
en parlem.
Qui més vol parlar
d'alguna pel·lícula
que hagi vist?
Si voleu acabar
de dir
el que penseu
del Ku Klux Klan,
no?
No,
és que no l'hem vist
amb nosaltres.
Tu tampoc,
Pep?
No.
Jo potser també
la miraré en breus,
perquè em semblava
bastant interessant,
com a mínim...
Quina?
No,
la del Ku Klux Klan,
i la de l'Àngel,
eren les dues
que potser ara
en cartellera
són les que...
Són les que estan més bé,
jo penso que són les que
estan més bé
de la cartellera
que hi ha a tu home.
Sí, sí.
No, no,
jo sóc un fan
absolut d'espaigli,
totes les pel·lícules
m'han agradat moltíssim
sempre,
i aquesta estic esperant
de veure-la,
i tant.
Ja ens la comentaràs,
Joan.
Què heu vist vosaltres?
Què recomaneu?
Què passeu?
Què heu vist?
Mira,
jo faria un repàs.
Primer,
algunes que hem vist,
per exemple,
hem vist
L'àrbol de la Sangre
de Julio Medem.
Sí, sí.
Són dos hores i quart
de Julio Medem
que realment
es fan llargues.
Són dos hores
de les de bo.
Sí.
és que al cine
hi ha hores i hores
i hi ha hores
que es facin diferents.
Per simplificar-ho una mica,
és més de Julio Medem
que a mi no m'ha acabat
de convèncer mai.
Ja.
És a dir,
és...
Hi ha algunes pel·lícules
al principi...
És una pel·lícula d'aquelles
que cada cinc minuts
hi ha d'haver
una escena
de sexe.
Ja.
És una pel·lícula d'aquelles
que es jugui
molt
amb els equívocs,
s'allarga
innecessàriament.
En fi,
no em va interessar,
i per tant
no la recomano.
Tu l'has vist, Joan?
No, no, no.
Tu l'has vist, Joan?
Jo sí, jo sí.
Sí, sí.
Un biopic,
bueno,
una pel·lícula
sobre
Berman.
Berman,
Sogrananyo.
Berman.
Berman.
Berman.
Berman.
Berman.
Sí, el director de...
Sí, sí, sí.
Berman.
Berman.
Berman.
Està feta per
Jane Magnusson,
però,
tot i que
suposo que
pel
que un nom
és sueca,
la pel·lícula
és netament
americanoide.
Ja.
Per tant,
és una visió americana
de Berman.
Ja.
I està molt concentrada.
Berman va fer molta cosa
a Amèrica també, no?
Va fer coses.
Amèrica?
Sí,
Estats Units també ha fet coses.
No gaire.
que va fer a Amèrica.
Sí, a veure,
bueno,
ara no me'n recordo.
Res.
No va fer a Amèrica.
Si ho veus,
ho miraré.
No?
Res.
Ah, no, clar.
Va fer a tot Europa.
No.
Va fer a Europa.
Alemanya.
Alemanya.
Alemanya, clar,
és Alemanya.
Però justament
la pel·lícula
que va fer a Alemanya
no en parla.
A més a més,
en aquest documental.
Curiosament,
sí,
l'ou de la serp
no se'n parla,
no existeix.
Igual que altres pel·lícules,
per exemple,
a propósito
de estas mujeres,
no se'n parla.
Parla de tres o quatre
pel·lícules
una mica més.
És curiós
perquè és una visió
molt americana
de l'obra
de Berman
que no el deixa
gaire bé,
vull dir,
perquè,
no sé,
és una mena
com que feia
el Reader's Dishes,
no?
D'agafar un personatge
i explicar-lo així
una mica esbiaixadament
i llavors,
per exemple,
es passen molta estona
dient que Berman
havia sigut
un fanàtic
de Hitler,
no?
vull dir que
que seguia
el moviment nazi
que havia anat a Alemanya
i tot això.
I a l'hora
de parlar
de l'ou de la serp
que és la pel·lícula
més antinazi
o de les més antinazis
que s'han fet mai,
resulta que no en parlen.
I que probablement
va ser,
diguéssim,
expiadora per ell
en el sentit
que va dir,
bueno,
ara aquí la clavo
contra el nazisme,
no?
Va i no diuen res.
O sigui,
està feta bastant
bastant
amb ganes
de posar
el dit a l'ull
tota l'estona
i després,
home,
un documental
sobre Berman
que no parli
en Max Boncito,
per exemple,
és per estrangular
la directora,
no?
Per tant,
si sou fans
de Berman,
val la pena
veure-la,
però amb reserves.
després hi ha
Dogman
de
Mateo Garrone.
Bueno,
aquí ja és una pel·lícula
d'aquelles
per agafar-se,
agafar-se
a la butaca
i
cuidado
perquè si
es pot escapar
algun
castanyot,
eh?
Sí,
n'hi ha molts,
hi ha un repartidor
que em riu tant
dels repartidors
de botar,
eh?
I la pel·lícula
val la pena?
La pel·lícula
no,
no,
no passa
el filtro.
Art de Madrid,
vam veure
quatre capítols
d'una sèrie
que de moment
se n'ha fet
vuit,
esperem
que no se'n faci
més
pel bé
mental
de l'audiència.
És en blanc
i negre,
parla
del franquisme.
He sentit
per la ràdio
que la comentaven
ells,
ells no estaven
molt satisfets,
clar.
Bueno,
clar,
el Paco León
la fa,
la interpreta,
i...
Sí,
sí,
sí,
ja.
Perquè és l'única
en blanc i negre
que té a fer
la Movistar,
no?
Que no calia
que la fessin
en blanc i negre,
però l'han fet
en blanc i negre
i no se sap
ben bé per què.
Ells,
el seu argument
que jo he sentit
a la ràdio
és que la temàtica
ho portava,
no sé qui.
Sí,
la temàtica
ho portava,
sí,
sí.
Però jo et diré
una cosa,
el post-franquisme,
no el post-franquisme,
la post-guerra
que es veu allí
no té res a veure,
em sembla,
amb el que
la gent
que l'ha viscut
més o menys
pugui recordar.
O sigui,
és una post-guerra
d'un avagar
nerborratxa,
uns pícaros
que es diguin
a fer
una espècie
de tràfic
amb l'alcohol,
amb el whisky,
que no els hi surt bé,
que després els hi foten aigua
i tal,
extraper-lo.
d'aquell barato
i després,
escolteu,
és una època
en la que es vivia
de conya a Madrid,
tot eren juerges
sevillanes
a base de flamenco
i ja està.
I no es veu patiment
i no es veu
res,
ni protestes
ni enganxades,
surt,
hi ha una escena
en què va un cotxe
per la dreta
i per l'esquerra
venen dos guàrdies civils.
Escolta,
els dos guàrdies civils
aquells semblen
de Walt Disney
i tu.
I jo et dic una cosa,
al meu poble,
per exemple,
hi havia un quartel
dels més antics que hi ha
del 1800 i pico
de la Guàrdia Civil
i fotin,
per no dir por,
molt respecte
quan te passaven pel costat.
I més a l'època aquesta.
I més a l'època aquesta.
O sigui,
també una altra
que la podem anar deixant.
I avui,
bueno,
Joan,
digues alguna cosa.
Avui n'hem patit
tres.
Avui hem vist
tres pel·lícules
i vull dir,
no sé,
jo abans parlava
del cinema clàssic
perquè de debò
que m'agradaria més
quedar-me a casa
i veure cinema clàssic
que no haver d'anar
a les preestrenes
perquè,
en fi,
avui
ens han propinat
una espanyola
que,
vull dir,
és una mica
la tendència
aquesta última
que té el cine espanyol
d'embolicar
els arguments,
no?
la pel·lícula aquesta
es diu
El de Sentier-Rom,
és una pel·lícula
que passa a València
i és un thriller,
ells diuen
un film noir,
però,
bueno,
és un thriller
una mica
així,
barrejant política,
corrupció,
etcètera,
però també
barrejant els temps,
és a dir,
igual que en el film
del Mèdem,
igual que
Simfín
dels Germans Alenda
que també
s'ha estrenat
fa poc,
doncs
la cosa
funciona
a base
de flashbacks
i llavors
veus
una família,
els pares
quan eren joves
i els fills
quan són grans
i llavors
tot això
es va barrejant
d'una manera
molt poc clara
i bé,
vull dir,
no ho sé,
i el que passa
és que aquestes pel·lícules
doncs
tenen un acabat
tècnic
molt
molt
cuidat
és el que
sempre hem dit
que la cosa
falla pel guió
sembla ser
que els guionistes
o estan de vacances
o no sé
els han tancat
a la presó
perquè
és que avui dia
aquests nanos
que surten
de l'escola
de cinc
no han fet
el curs
aquell de guionista
que vam fer
nosaltres
tu
ah, vale
devia ser això
devia ser això
el guió t'ha d'agafar
i t'ha d'anar
sorprenent
a l'espectador
li ha d'anar
dient coses
que el mantinguin
amb tensió
i amb curiositat
no
aquí el que diu
el Joan
ens anem del 96
al 2006
del 2006
al 96
i arriba un moment
que clar
i a vegades
dos dies abans
tres dies després
tots són rèdols
saps?
allà
a la part baixa
i ja està
i vinga
i les altres?
i les altres?
a veure
en s'alveu alguna?
les altres
encara en falten dues
un altre d'anglès
el veredicto
la ley del menor
entre parèntesi
és una pel·lícula
protagonitzada
per Emma Thompson
i Stanley Tucci
que aquí
res a dir
perquè són
no no
són dos grans actors
és una producció
de la BBC
és dir
que la cosa
té
semblava que pintava bé
vols dir
té molt
té molt
d'empaque
diguéssim
tot el que és
l'acabat
i la construcció tècnica
però que
i basat
i basat
en una novel·la?
el que és
realment lamentable
és que
és un guió
i
de l'Ian McEwan
que per mi
és un dels millors
escriptors anglesos
i que
ell mateix
ha fet el guió
a partir de la seva novel·la
i dius
però com ha acabat
aquest pobre home
fent una pel·lícula
que
bé
durant la primera meitat
doncs
ens explica una mica
com funciona
la justícia britànica
que l'Emma Thompson
fa de
jutge de menors
però
llavors
arriba un moment
que hi ha un cas
que la cosa
s'embolica
d'una manera
tan absurda
que al final
de la pel·lícula
és que
bueno
allà no
no t'ho pots
ni creure
no té cap lògica
no té cap lògica
i
no sé
sembla mentida
ja ho dic jo
sembla mentida
perquè la BBC
cuida molt
i que
l'Ian McEwan
hagi acabat
fent aquest tipus
de coses
vull dir jo no sé
qui l'ha
si l'han drogat
o si
l'any passat
van veure d'ell
i la playa de Xècil
que és una pel·lícula
extraordinària
una pel·lícula
extraordinària
la mar de vol
no sé
i aquí desbarra
d'una manera
que no pot ser
quina pena
i al final
al final
n'hem vist una d'Argentina
vull dir
ja portàvem l'espanyola
portàvem l'anglesa
i
tenia
tocava l'Argentina
i de què anava
mi obra maestra
i
de qui és
bueno
del Gustavo
el Gastón
Duprat
i no sabem qui és
vosaltres sí
o jo no
és el de
el Visitante Ilustre
o com era
ah
sí
aquella a mi m'ha agradat molt
eh
a mi també
i aquí em van parlar molt
com d'una gran pel·lícula
molt bé
i en canvi aquí no
doncs
aquí la cosa ja no funciona
és la de sorra
doncs mira que aquella pel·lícula
jo
que no sabia qui era aquest director
i la vaig anar a veure per pura
però eren dos directors em sembla
no eren dos
aquesta vegada és només un
però l'altra vegada eren dos directors em sembla
era ell i un altre
sí sí
però
jo la vaig anar a veure sense saber ni de què anava
allò que
mira
al final
i vaig trobar-la
molt bona
molt bona
molt bona
és per això que nosaltres hi anàvem
amb una certa expectativa
aquesta serà la bona
i bueno
ens ha resultat també
un
un
argument
que
s'instal·la en el món de l'art
en el món de l'art modern
en el món de les galeries
i
un món que és globalitzat
i que té els mercats ara
a la Xina
i els països àrabs
i tot això
i d'aquí
doncs a veure
d'això es poden treure moltes línies
i moltes coses
i s'enreda
amb una cosa
plana
que no té cap sentit
que
uns personatges
que fan riure
que
bueno no fan riure
fan pena
senzillament
i surt
un actor espanyol
el Raül Arevalo
que té un personatge
que dius
però per favor
és un bon actor
sí
diuen
diuen que és un bon actor
però és que
aquí està fatal
perquè
és que no té personatge
a vegades penso
perquè
a nosaltres
ens passa
que
anem al cine
i comencem a mirar
i ens costa molt
decidir que
i no
però molt
i ara penso
és que
tot el cine
tot el
aquest format
s'està dedicant
a les sèries
i llavors
aquest altre món
és un món
absolutament
ja
acabat
o fràgil
o que no
no té
però és que també
costa molt
trobar una sèrie
que s'aguanti
però les sèries
són més barates
segurament
això sí
i com que
fer una pel·lícula
significa
un esforç
de moltes eines
paral·leles
i que s'han de conjuminar
al final
en canvi
una sèrie
tu tens
és més rendida
és menys arriscada
i a banda
comences els capítols
si et funciona
tires
i si no et funciona
deixes
és a dir que és molt més elàstic
fer això
amb aquesta pel·lícula
i a banda de la quantitat
de gent que l'acaba mirant
perquè hi ha 50 utensils
jo penso també
que és un problema
de diríem econòmic
en el sentit
que els cines
malauradament
estan bastant buits
i en canvi
les televisions
les sèries
tothom les veu
i les veu
en pantalles
de tota mena
exacte
llavors què passa
doncs que des del punt
de vista econòmic
funcionen més bé
una sèrie
que una pel·lícula
llavors tampoc
inverteixen
tants diners
en pel·lícules
i s'està restant
això
el que passa
que també
no és tant
la inversió
perquè tu a vegades
has trobat
pel·lícules
aquesta mateixa
El ciutadano il·lustre
no era una pel·lícula
de gran
de gran formació
no
era una pel·lícula
i en canvi
l'encerten
de totes maneres
hi ha un misteri
aquí
que és que
aquestes pel·lícules
que estem veient
i tal
a vegades
són sis productores
que s'ajunten
per fer una cosa
i dius
ho han vist
ells
el que ha sortit
perquè al final
ja és que
l'altre dia
estàvem parlant
amb el Pep
que això
deu ser
per blanquejar diners
perquè és que
no t'expliques
com es pot posar diners
per un projecte
com el que
és que
amb el guió
ja es veu
que allò no pot funcionar
i et diré una cosa
en el cas aquest
de mi obra maestra
es donen
tal com ha dit el Joan
les circumstàncies
o sigui
tenim un galerista
tenim un pintor
reconegut
argentí
i tenim
tot aquest món
que envolta
el dels inversors
els grans capitals
el moviment
que s'ha anat
trasbassant
d'un continent
cap a un altre
seguint una mica
el flux dels diners
en el que
podia sortir
una pel·lícula
molt interessant
per tothom
pel públic en general
però és que
quan arriba
la meitat
de la pel·lícula
si aneu a veure-la
es produeix allà
un canvi
sobtat
que
et sents enganyat
per allò que has estat
veient fins allà
llavors clar
els guions
s'han de anar evolucionant
el Pol encara no ha parlat
has vist alguna cosa
Has vist algú Pol?
Mira jo en la línia
del que
dèieu això
que és res més rentable
el tema de les sèries
com que
ara
des de la setmana passada
sóc el
xico Netflix
no?
doncs faré la meva secció
de xico Netflix
molt bé
molt bé
no més que res
perquè
sí que vaig començar
una sèrie
dels quals
a més
pel Festival de Sitges
vaig fer
entrevista
i cobertura
de Netflix
que és de la nova sèrie
que es diu Sabrina
és la sèrie dels anys 90
que s'ha fet ara
basat en la pel·lícula
primera
basat en el còmic
que és
des d'on havia sortit
directament
d'Archicòmics
clar
Archicòmics
és una editorial
és Sabrina la bruixa
sí sí
Sabrina
la que movia el nas
no?
no
no
no
la Sabrina
la de
coses de brujes
no sé com es deia aquí
la que era de
era una sitcom
molt
adolescent
ho recordeu
no?
una mica
amb el gat que parlava
negre
no?
bueno
totes aquestes parles
amb guàrdia
bueno
doncs ara han fet
una adaptació
del còmic real
i el còmic en si
doncs
qui l'hagi llegit
que ens escolti
ja sabrà que és bastant
de sang i fetge
llavors
han fet una adaptació
que Netflix normalment
ja acostuma a apostar
per coses així
més alternatives
i trobo
o sigui
com ho venien ells
evidentment
ho han de vendre bé
però ho trobava interessant
i la vaig començar a veure l'altre dia
i té 10 capítols
com més o menys de Netflix sempre
vaig veure la meitat
i jo m'he enganxat bastant
no enganxat a dir
hòstia quina sèrie
sinó
està molt ben feta
té molt bon guió
interpretacions són brutals
i a mi em va donar la sensació
de dir
hòstia
em pensava que em trobaria
alguna cosa més
superficial
o potser més encarat
a aquest terror adolescent
perquè també ho van estrenant
per Halloween
llavors també jo pensava
bueno
per la marató
això
marató que fan
una nit de Halloween
els xavals
i llavors tothom passa por
i no eh
i sí que es passa por
i a més hi ha morts bastant explícites
que jo penso
això no és per tots els públics
vull dir que està bé
perquè ho han adaptat molt bé
del còmic
i jo vaig trobar
que era bastant semblant
no sé si heu vist
aquestes dues sèries
però American Horror Story
i Stranger Things
que Stranger Things
sí que és potser
la gran sèrie
que ha estrenat Netflix
en el sentit del gènere
i per qui escolti
doncs
si li agraden aquestes dues
a mi va sobtar bastant
o sigui per bo
així que jo la recomano molt
tu recomanes aquesta
i volia puntualitzar
que aquest cap de setmana
comencen
parlant de gènere
dos festivals
que són així
bueno un és molt gros ja
i l'altre està començant
a ser bastant gros
que és el Fantàstic Granollers
i el Terror de Molins
que aquest any
el Terror de Molins
de fet
li dediquen a Brian de Palma
i sobretot
sobretot a figura de Carri
en el sentit de terror
així que jo aniré
o sigui que ja us aniré
la setmana
i al cinema
no has vist res
el cinema
mira
entre que he anat
amb el cicle de Kubrick
que fan a Filmoteca
i clar
per comentar coses de Kubrick
ja teniu el Pep
que és l'expert
així que
jo he anat veient coses
però així
més sèries
o Filmoteca
o Texas
vull dir que
el que sí és
intentaré
jo demanar
a dir espectador
a la de l'Àngel
i la de l'Àngel
esclar
no agradaria anar
el cap de setmana
l'Àngel
trobo que és una pel·lícula
que sorprèn
hòstia
doncs ja la comentaré
sí
bueno
anem amb el convidat
ja
perquè
el temps
se'ns tira
a sobre
Jordi
hem dit
que
un arxiu
no
no és gaire
conegut
com ens podries
definir
tu
un arxiu
bé
abans
és igual
que una biblioteca
o no
doncs no
un arxiu
i una biblioteca
són
un ou
i una castanya
encara que la gent
curiosament
com que pensa
papers
llibres
uns són enquadernats
i els altres són sueltos
però
és que la seva
la base
de la generació
d'un arxiu
i la generació
d'una biblioteca
aparteixen
d'un pensament
totalment diferent
o sigui
quan tu
fas una biblioteca
decideixes
quins volums
vols tenir
quina documentació
vols tenir
si t'agraden els cotxes
doncs tindràs
una biblioteca
de cotxes
i si t'agraden
les puntes
del coixí
doncs tindràs
de punt
del coixí
i no tindràs
de filosofia
o d'un altre tema
no
en canvi
en l'arxiu
tu no decideixes
quins documents
tens
en l'arxiu
són els documents
que tens
l'obligació
de tenir
són els documents
que t'esculen
a tu
i per tant
ja veieu
que la generació
és totalment diferent
o sigui
en una biblioteca
és una col·lecció
una col·lecció
que et fas tu
com a col·leccionista
i en canvi
l'arxiu
és la documentació
que tu produeixes
o que
té alguna interacció
amb tu
és la documentació
que jo no vull tenir
és el rebut
de la llum
la hisenda
aquestes coses
tothom té un arxiu
llavors doncs
no hi ha
es diu
que no hi ha
ningú
cap
ni persona física
ni persona jurídica
que no hagi
de menestir
en algun moment
doncs
aquest
aquest munt
de papers
no
i les esglésies
com a
com a les parròquies
com a
com a qualsevol
altra institució
doncs
necessita també
gestionar
doncs
el que comentàvem abans
del llibre
del ventre
no
les coses
que els diners
que et permeten
doncs
mantenir-te
etc
i això és el que succeeix
a l'església del pit
explica això del llibre
del ventre
explica-ho
sí
sí
el llibre del ventre
és un llibre de la catedral
un llibre de comptes
que tradicionalment
se li ha dit així
perquè són els comptes
de la manutenció
o sigui del menjar
i per tant
doncs
els canons
li van acabar dient
doncs
el llibre del ventre
de les coses
del ventre
de les coses
anant directes
exacte
claríssimament
és una mena de problema
jo que seria interessant
que expliquessis
quan comença aquest arxiu
en el cas del pi
sí
doncs
en general
és curiós
també
perquè
bueno
l'església del pi
és molt antiga
al segle
cinquè
ja està construïda
una església
quan comencen
a tenir documentació
bueno
si en aquell moment
hi ha un capellà
i no sabia gaire
de lletra
potser
o no sé què
doncs
tenia tres papers
i amb aquests tres papers
doncs
anava fent
però va arribar un moment
que ja no hi havia
tres de capellans
i s'havien de relacionar
entre ells
i llavors
doncs
aquesta relació
genera documentació
no?
i també
ve gent
de fora
el pas de la gent
exacte
van deixant
doncs
deixes
o van fent
s'ha de gestionar
i tota aquesta gestió
complicada
que cada vegada
es va complicar més
es va generant
podem dir que
les primeres documentacions
que s'han conservat
que són
normalment documentació
de compra
venda
de propietats
per exemple
que ells havien de justificar
aquesta propietat
és a partir del segle XI
però
en el segle
les sèries
o sigui
això és
en el segle XI
el que tens
és quatre papers
de propietats
els tens tancats
en una caixa
i el dia que necessites
aviam
mires la caixa
i treus el paper
però a partir del segle XV
ja hi havia
com una vintena
entre
20 i 30
capellans
que residien
al Pi
i a principis
del segle XV
doncs
això és
molts capellans
que han de
mantenir
i tal
i per tant
és en aquell moment
on les sèries
perquè una sèrie
vol dir que
quan tu tens
una caixa
plena de papers
i resulta que en tens
molts
llavors et passes mitja hora
buscant el paper
que necessites
per tant
has de fer-te
un índex
i vol dir
que has de
seriar
i a partir
d'aquell moment
això en general
a tota Barcelona
i també
molt a Catalunya
fora d'algunes
excepcions
és en el moment
on comencen a seriar
la documentació
inclús l'Ajuntament
de Barcelona
el Consell de Cent
els hospitals
potser també
sí
però els hospitals
és ja una cosa
que ve una mica després
però
però sí
però alguns
molt aviat també
sí
l'Hospital de la Santa Greu
que era el més important
era una cosa
que depenia
de la catedral
avui en dia
és un patronat
però en aquell moment
era de la catedral
i per tant
generava documentació
sí
sí
la cosa que la documentació
n'hi ha
del XV
també
però
bàsicament
la documentació
que conserva
l'arxiu
de l'Hospital
és sobretot
molt
i molt important
d'època moderna
d'època moderna
sobretot
per la qüestió
de la gestió
dels malalts
o sigui
ja no és només
la gestió
de l'edifici
i del manteniment
sinó que és
quines malalties
tenen
per què entren
quins molts
quin seria
del XVIII cap aquí
no, no
abans
abans
d'època moderna
podríem dir
que a partir
de finals
la setmana meitat
del XVI
tot el segle XVII
important
i sobretot
el segle XVIII
llavors
aquesta cosa
que comença
el segle XI
podem dir
que avui dia
és el mateix
hi ha una continuïtat?
hi ha una continuïtat
evidentment
però és que
encara podrien anar
més enllà
vull dir
tothom
sempre ha hagut
de
els romans
ja gestionaven
propietats
i gestionaven
propietats
a través de documents
de títols
de propietat
i això s'ha de guardar
d'alguna manera
ells tenien
tant arxius
com
biblioteques
aquesta gestió
no ha canviat
el que ha canviat
és l'objecte
que s'ha de gestionar
o sigui
en aquella època
no gastaven llum
elèctric
no tenien factura
d'endessa
però sí que tenien
el carbó
potser que havien de comprar
el carboner
no?
com vol dir això?
no, no, no
no, no
havien de pagar
el carboner
vull dir que
el que ha canviat
és l'objecte
de gestió
però
la gestió
escolta
jo
tota la vida
ens hem hagut
de guardar
el rebut
la factura
i això
i la propietat
el títol de propietat
això no ha canviat
no, clar
la justificació
però en l'arxiu del Pi
doncs
hi ha diversos
tipus d'objectes
no només hi ha documents
sinó que hi ha
hi ha fotografies
hi ha
cinema
hi ha gravats
hi ha coses de cinema també?
sí, sí, sí
bueno
alguna coseta de cinema
tenim per exemple
unes gravacions
molt interessants
als anys
50
jo diria que són
això
com que jo no soc expert
al cinema
i no podem visualitzar-los
però són molt interessants
perquè són les processons
que es feien
per exemple
estan gravades
en Super 8
i les conservem
el dia que puguem
doncs passar-ho
a DVD
doncs farem
algun tipus de presentació
però fixeu-vos
i això és interessant
també que
la documentació
que pot conservar
un arxiu
com el de l'Església
a vegades la gent pensa
bueno això
és una església
per tant aquí
tindran papers de missa
no?
però no
són els mateixos
a un altre nivell
que pot tenir
qualsevol persona
perquè tu
a casa teva
tens factures
de l'Andesa
però també tens fotografies
però també tens cine
o també tens
doncs
ara imagineu-vos
el mateix
però
a una alçada
més gran
perquè doncs
l'Església del Pi
era la segona
parròquia
més important
de la ciutat
després de Santa Maria del Mar
i per tant
doncs
ha gestionat molt
el seu barri
el barri del Pi
era la meitat
pràcticament
de la ciutat
clar
i la
la relació
que té
el Pi
amb la cultura popular
ens podries
fer una
breu
exposició
molt breu
bueno
aquí sempre hi ha hagut
una mica
de
rivalitat
o sigui
Santa Maria del Mar
i Santa Maria del Pi
hi havia la catedral
que diguéssim
que estava
que allà
van els canonges
en el seu rotllo
i després hi ha Santa Maria del Mar
i Santa Maria del Pi
com a parròquies principals
una mica
la discussió
que han tingut
si em permeteu
i que ningú s'ofengui
però eren
el Barça
i l'Espanyol
per dir-ho
el Pi
amb el Barça
això també és antic
sí
sí
el Pi
és el Barça
suposo que els de Santa Maria del Mar
en tindran un altre pensament
però és igual
llavors
doncs clar
quina és la diferència
entre aquestes dues parròquies
la parròquia de Santa Maria del Mar
era més aristocràtica
era un lloc amb més diners
amb més podients
i tal
i la parròquia del Pi
era la que
s'acostava més
a la gent
del poble
moltes
de la
moltes de les dites
tradicionals
a Barcelona
els gegants
la cançó dels gegants del Pi
que tothom coneix
doncs aquesta cançó
és de
fer referència
en els gegants del Pi
vull dir
els gegants
les processons
la processó per exemple
de Setmana Santa
que es feia
es va fer fins al 1900
era la més important
de Barcelona
i per no
clar
si és de Barcelona
vol dir que pràcticament
de tot Catalunya
la cultura popular
el Pi era
era molt important
i la parròquia
de la cultura popular
era el Pi
molt bé
i llavors
doncs
quina és la gent
que ve a l'arxiu
són investigadors
però l'arxiu
és obert a tothom
l'arxiu
és obert a tothom
és obert a dilluns
dimecres i divendres
i a la tarda
i dissabte al dematí
pot entrar-hi tothom
no
i com he dit
no hi ha només coses
d'església
sinó que
qualsevol
investigador
que vulgui
aprofundir
la història
de la ciutat
ha de venir al Pi
perquè
és la part
que fins ara
ha faltat
per tant
és obert a tothom
evidentment
tots els arxius
de l'església
són oberts
a tothom
per una llei
anterior
o sigui
per exemple
això
sovint
la gent no ho sap
però
Lleu XIII
a finals del segle XIX
doncs ja va dir
que tots els arxius
que les nals
havien de ser oberts
molt abans
que els arxius
dels governs
els arxius
civils
s'obrissin al públic
o sigui
els primers arxius
oberts al públic
pràcticament
doncs han estat
els de l'església
recordeu que això
de l'arxiu secret
Vaticà
no és que sigui
un arxiu secret
com han dit
moltes vegades
en les pel·lícules
recordo aquella pel·lícula
del Código de Vinci
i tot allò
no és així
allò és una fantasia
vull dir
l'arxiu secret
és que en llatí
secretaria
és secretum
no?
secretarium
o sigui
l'arrel de secretaria
és l'arxiu
però que també
la paraula aquesta
també implica
secret
sí
però és el que imaginem
o sigui
ells
l'arxiu secret
Vaticà
es diu
perquè és l'arxiu
de la secretaria
del Vaticà
no és perquè sigui secret
i secretaria
tampoc?
bé
això ja podríem parlar
de l'etimologia
de la paraula
però en el cas
sí
el que vull dir
el que vull dir
és que
l'arxiu secret
no és perquè sigui
un secret
no d'acord
d'acord
ni que hi hagi res
secret
sinó que és un arxiu
obert totalment
vull dir
allò de l'Uter
es pot consultar
perfectament
vull dir
no hi ha cap mena
de problema
entrar allà
és difícil
has de justificar
les raons
del teu estudi
però això passa
com a qualsevol altre lloc
i després hi ha un sector
hi ha un sector
que no es pot consultar
perquè penseu
que és un estat sobirà
si aneu a Madrid
tampoc us deixaran consultar
segons quines coses
el vostre
el teniu digitalitzat?
això de la digitalització
és un tema
que a vegades
sorprèn
la gent
avui dia
hi ha molta tendència
a pensar
que és millor
digitalitzar
però no és ben bé així
per la conservació
o pel perill
de la conservació
o per la dificultat
no
aviam
aquí hi ha dos temes
la digitalització
les empreses
que es dediquen
o sigui
la digitalització
és un medi
digital
per això ho diu la paraula
aquest medi digital
depèn
de tot una sèrie
un sector
que està controlat
per empreses
que es dediquen a això
i llavors
tu pots tenir
això digitalitzat
una foto
però hi ha d'haver
alguna maquineta
que et llegeixi
aquesta foto
un ordinador
un sistema operatiu
hi ha la tecnologia
perquè això
pogués aguantar
com a mínim
un mínim de 100 anys
els arxivers
en demanem
com un mínim
de 300
perquè si tenim
documentació
del segle XI
que està perfectament
i es pot llegir
perfectament
què passa?
les empreses
no donen
un màxim
d'antiguitat
de conservació
de 5 anys
amb això
no fem res
llavors què passa?
el que tens
és
digitalitzar
tot això
és un munt
de diners
i després
cada 5 anys
quan ha canviat
el sistema
has d'estar alerta
per llavors
volcar-ho tot
en un altre sistema
el que té la digitalització
segurament
és la capacitat
o la facilitat
d'arribar a més gent
de manera diversa
exacte
això és molt més fàcil
evidentment
el tema
està en que
per exemple
la digitalització
serveix
per la difusió
d'aquest tema
però no per la conservació
us asseguro
això d'acord
que us asseguro
i us aconsello
que si mai heu de fer
algun document
o heu de fer
un testament
o heu de fer
alguna cosa
que hagi de perdurar
molts segles
o ho feu
amb un pergamí
i amb la tinta
que es feien
agafada
de la llar de foc
amb una mica
de l'agoma dàvica
i aigua
i això
no se'n va mai
perquè conservem documents
així
des del segle VII
perfectament
penseu que la documentació
del 1880
de l'exposició internacional
es pot llegir
tota perfecta
la de gestió
en canvi
la documentació
de gestió
de les olimpiades
tenen problemes
perquè ho van fer
amb un sistema
que ha desaparegut
i per tant
és difícil de
les olimpiades
vols dir el 92
sí
o sigui
podem llegir coses
del segle VI
perfectament
sense cap problema
i en canvi
ens costa llegir
recordeu els disquets
de 3 i mig
si tens algun
ja tururut
perquè avui en dia ja no
hi ha la màquina
perquè es giro
abans parlàvem
de Tolèma Tandy Monda
que és la pel·lícula
que tu volies parlar
sí
m'ha agradat molt sentir
la somiadora
sí
la somiadora
i que et va decidir
doncs
estudiar
fins i tot
la viola de gamba
sí
sí
parla'ns una mica
de la pel·lícula
i de com es relaciona
també
amb el pi
bueno
quan em vau proposar
i aprofito
per agrair-vos
a l'oportunitat
de parlar amb vosaltres
aquí a la ràdio
doncs jo vaig pensar
de seguida
amb aquesta
em vau dir
pensa'm alguna pel·lícula
que per tu
hagi estat
jo vaig pensar
aquesta és fantàstica
per parlar
del que estem parlant
d'arxius
i sobretot
d'un arxiu
com l'església del pi
i també
pels personatges
que van viure
a l'església del pi
i el moment
doncs més intens
i més interessant
de l'església del pi
o un dels moments
més interessants
és la figura
de Sant Josep Uriol
del jensenisme
del quietisme
tot aquest moviment
que en la pel·lícula
de
Tout le matin du monde
surt molt ben
molt ben explicat
jo trobo
és una pel·lícula
que com tu deies
perfectament
no només
a tota una generació
de violistes
doncs
se'ns va agafar
el
el cuc
gràcies
a la pel·lícula aquesta
això és molt
és que el cinema
enganxa
enganxa
a partir d'aquell moment
tothom es va dedicar
a tocar la viola
de fet
les interpretacions
són fantàstiques
d'en Saball
la música
ell va donar
conèixer una música
que era poc coneguda
però que és interessantíssima
i que aquesta música
va bé dir-ho
perquè és una música
que ell treu dels arxius
quan es va voler
fer aquesta
tot aquell moviment
francès
que va anar
a buscar
aquesta música
en els arxius
i l'ha recuperat
el moviment
de la música antiga
etc
i per exemple
al Pi tenim
un arxiu musical
o sigui
l'antiga capella
de música
del Pi
doncs
conservant la documentació
i tenim
un dels arxius musicals
importants
de la ciutat
de música antiga
i que ara
a poc a poc
es va donant a conèixer
es va posant en valor
aquest arxiu
perquè hi haurà
interpretacions
d'aquestes obres
intentem
fer algun concertet
dintre de les mesures
que podem
però donant a conèixer
una música
que penseu que
clar
el document
tu t'agafes un document
i el llegeixes
però la música
s'ha d'interpretar
i és com
el cine
el cine
si el tens guardat
en una estanteria
no serveix de res
l'has de veure
l'has d'interpretar
i per tant
nosaltres volem
fer això
que la música
de l'arxiu del Pi
se senti
ara m'agradaria
que expliquessis
com es va salvar
aquest arxiu
de la crema
quan la guerra civil
perquè hi ha molts arxius
a Catalunya
que han desaparegut
el de Santa Maria del Mar
per exemple
abans que parlàvem
va desaparèixer
i en canvi
el Pi
conserva
tota aquesta
hi ha una història
molt bonica
a l'entorn d'això
i m'agradaria
que l'expliquessis
sí
de fet
va ser una llàstima
que es perdés
l'arxiu de Santa Maria del Mar
queden fragments
però no
s'ha perdut l'arxiu
en canvi
es conserva
el dios Asà
el de Barcelona
i el de
la catedral
perdó
i el del Pi
i el de Sant Just
l'església de Sant Just
tots aquests arxius
hi va haver una gent
de la Generalitat
republicana
entre ells
l'Agustí Durant i Sant Pere
el Jordi Rubió
que en aquell moment
estava a la Biblioteca de Catalunya
gent que
independentment
del moment polític
que estaven vivint
i tot plegat
eren molt conscients
que el patrimoni
s'havia de salvar
com fos
perquè era
era la història
era l'element
de vida
de la ciutat
i llavors
el que ells fan
és organitzar
jugant-se a la pell
tota una sèrie d'escamots
ells van
a la catedral
salven el de l'arxiu
dios Asà
que són importantíssims
i arriben a
Santa Maria del Mar
no van arribar
va cremar tot
no van tenir temps
i en canvi
el Pi
com que era a prop
a la Biblioteca de Catalunya
ells van arribar
mentre s'estava cremant
l'església
o sigui
els milicians
havien començat
a cremar l'església
no havien arribat
a l'arxiu
i ells van passar
al davant
però saltant-se
a través d'un
van saltar
al pati
de la rectoria
van entrar
per la rectoria
i mentre es cremava
l'església
ells van anar
traient els papers
amb sacs
van salvar
tot l'arxiu
que estava
a l'arxiu
hi havia dos parts
d'arxiu
la part que estava
a la rectoria
malauradament
es va perdre
però en canvi
tot el que hi havia
a dalt de l'arxiu
o sigui
on està en lloc actual
es va salvar
ells van deixar
poc temps després
van escriure
una nota
que la conservem
és una nota
escrita l'any 40
ja
on ells expliquen
aquesta experiència
i diuen
que ells estan
o sigui
l'arxiu
actualment
qui vagi
ja ho podrà veure
està situat
damunt
de la capella lateral
d'una de les capelles laterals
que era
una capella gran
al capítol
a l'antic capítol
dels capellans
de l'església
i van aprofitar
el terrat de la capella
per construir
l'arxiu
al segle XVIII
i llavors
la capella
va cremar
pels quatre cantons
fins al punt
que el sostre
es va ensorrar i tot
i ells
anaven caminant
per damunt
del sostre
de l'església
traient els papers
i ells diuen
que s'escalfaven
els peus
o sigui
cremaven els peus
o sigui
es van jugar
la vida
però van salvar
i ho van portar
cap a la biblioteca
ho van portar
primer al convent
de l'esperança
que el convent
de l'esperança
va servir
al carrer
a la palma
de Sant Just
al costat
de l'església de Sant Just
en aquell convent
que era un
bueno
hi ha unes dependències
suficients
van acumular
tots els arxius
que havien salvat
no només
els de les esglésies
de particulars
del notariat
etc
després tot aquest arxiu
va caure una bomba
no va fer mal
a la documentació
però
van veure
que no era segur
ho van agafar tot
primer ho van portar
a Pedralbes
amb un estir de Pedralbes
i després
amb una gent
també arriscant-se
la vida
amb camions
ho van portar
a Viladrau
i va passar la guerra
tots els arxius
van passar la guerra
a una casa de pagèsa
a Viladrau
i llavors
van tornar
l'any 46
aquests arxius
van tornar
l'any 43
o sigui
l'Agustí Dura
i Sant Pere
i el Jordi Rubió
tota aquesta gent
van fer el salt
eren republicans
però
van quedar
a la rereguarda
i van saltar
cap a
les tropes nacionals
a totes bandes
hi havia gent intel·ligent
i també
en el franquisme
en aquell moment
també hi havia
algú que ho era
o molts
no sé
això ja no hi entro
però
que van saber
la importància
de mantenir
i de no
carregar-se
però
aquests professors
van passar
per una depuració
van passar
per una depuració
evidentment
això sí
el que passa
és que també
els havien pogut
tallar el coll
i s'ha acabat
però ells sabien perfectament
que no podien fer això
i llavors
aquesta gent
es van dedicar
a recuperar
tot el que havien deixat
a Viladrau
o sigui
el van tornar
cap aquí
ells eren els que coneixien
els que havien
separat els arxius
i tal
per tant
eren les úniques persones
que podien recuperar això
i ho van fer així
i l'any 43
va arribar
a l'arxiu
del Pi
amb una carta
de l'agustí de l'any Sant Pere
entregat
a l'església
una altra vegada
i des de l'any 43
fins al dia d'avui
tenim documentació
des del segle XI
fins a l'actualitat
perquè l'arxiu
és viu
l'activitat
de l'església continua
i per tant
doncs
continuem
i els que vinguin darrere
si deu vol
i per molts anys
que continuïn
i ara
actualment
els documents
més freqüents
que entren
què són?
són els mateixos
sí?
és curiós
aviam
això s'ha de matitzar
perquè aviam
les factures
entren igual
les factures
la comptabilitat
penseu que els arxius
pagueu la llum
vols dir
tots els arxius
tots
inclús els de l'Ajuntament
veureu que
són
molt semblants
són arxius de gestió
i per tant
què hi ha?
comptes
bàsicament
administració
perquè això és una cosa
de tota la història
els diners
els medis de vida
són importants
i per tant
els comptes
i per tant
el que tenim
és això
el que sí que
és veritat
que nosaltres
en el món actual
hem anat afegint
coses com
el digital
abans
ens escrivíem cartes
ara les cartes
han desaparegut
però no vol dir
que hagi desaparegut
el concepte
vull dir
la carta continua sent
i ha canviat l'objecte
ara són miles
no són cartes
i després
per exemple
cartells
tenim una gran col·lecció
gran col·lecció
de cartells
de moltes activitats
que s'han fet
ja des del segle XIX
a Barcelona
a Barcelona
i a Barcelona
a Barcelona
en concret
històricament
és important
també això
sí, sí
tenim una col·lecció
que va
de cartells
que van des de
la mitjans
del segle XIX
fins a l'actualitat
i això no s'ha deixat mai
estem sentint
la música
de referència
del programa
perquè s'està avisant
que ens estem acabant
estem menjant el temps
i estem
superagraïts
que et donis
tota aquesta informació
interessantíssima
pels nostres oïdors
perquè segur que no
n'hi ha dit mai
un arxiver
parlant
d'aquests documents
que venen
bàsicament
del segle XI
moltíssimes gràcies
moltíssimes gràcies
per estar aquí
moltíssimes gràcies
a vosaltres
estem molt agraïts
que hagis pogut venir
i la setmana que ve
tenim un altre convidat
que és el Joan Agut
que vindrà a parlar
dels mestres
els educadors
i el cinema
per tant
fins la setmana que ve
bona nit a tothom
i us desitgem
que us ho passeu molt bé
i que veieu molt de cinema
molt bona nit
bona nit a tothom
gràcies
Gràcies
Gràcies