Cinema sense condicions
Raindrops are falling on my head
And just like a guy's feet are too big for his bed
Nothing seems to fit
Those raindrops are falling on my head
And they keep falling
So I just did me some talking to the sun
And I said I didn't like the way he got things done
He's sleeping on the job
Those raindrops are falling on my head
And they keep falling
But there's one thing I know
The blues they send to greet me
Won't defeat me
It won't be long till happiness steps up to greet me
Raindrops are falling on my head
But that doesn't mean my eyes will soon be turning red
Molt bé, bona nit
Avui em toca a mi tenir l'honor d'inaugurar aquest micro del nostre espai
Si anem sense condicions aquí tinc el Pep al costat amb ganes d'entrar
Bona nit
Bona nit amics i amigues
I també els controls
Què tal? Bona tarda
Al Paul Newman li ha fet una mica una petita putadeta al principi
Perquè li ha fet entrar un tema que no tocava
Perquè era molt bromista el Paul Newman
Llavors una de les proves ha sigut aquesta
Bé, el Paul Newman que hagués fet el passat 26, diumenge 26 de gener
Haurés fet 100 anys
Sempre que passa això és bastant, impressiona bastant
Perquè dius, no?
Fem mentida, no?
Que com hagués sigut aquest home als 100 anys?
Sí, va morir als 83
I llavors bé, a partir d'aquí el Pep ha volgut fer una mica de recull dels tipus
De les pel·lícules que ell va fer, d'algunes de les moltes pel·lícules
En les que va entrar i hi va participar
Tant com a director com actor
Endavant Pep i després faré un petit comentari de tancament
Doncs mireu, el Paul Newman que aquí ja hem parlat alguna vegada d'ell
I de ben segur que amb motiu del centenari qualsevol dia farem una pel·lícula d'ell
Perquè la veritat és que en té moltes que poden passar per la criba aquesta que tenim nosaltres de clàssic de la setmana
Però avui s'imposa l'urgència de celebrar el seu centenari
I llavors, bueno, doncs dir-vos això, el 26 de l'1 de 1925 va néixer a Shaker Heights, Ohio
I el 26 del 9 del 2008 va morir als 83 anys, com hem dit també, a Connecticut
Llavors, per tant, el diumenge passat ell hauria fet 100 anys
I amb aquest motiu volem dir-vos una selecció que hem fet d'urgència
De les pel·lícules més representatives amb les que va interpretar
Perquè la seva funció més coneguda és la d'actor
Tot i que va tindre una notable incursió en el camp de la direcció
Amb sis pel·lícules
Com a actor podem parlar de 1958
Del pistoler Esquerra, dirigida per Artur Pen
Una pel·lícula en què feia el paper de Villi i el Niño
El mateix any, 1958
La gata sobre la taulada de Zen
De Richard Brooks
El mateix també, 1958
El llarg i càlid estiu
De Martin Reed
Aquí va conèixer Joan Buber
Es van enamorar
I a partir d'aquí
Ja van estar junts tot el reste de la seva vida
Va ser un matrimoni artístic
I a la vegada molt productil
Perquè també van col·laborar com a director i actriu
Amb diverses pel·lícules
El 1961 va fer el Buscavides amb Robert Rosen
Fixeu-vos, és important
La nòmina de directors notables
Si no extraordinaris
Del cinema americà en els que va treballar
Cortina Esquinçada
Amb Alfred Hitchcock
El 1966
El 1967
La llegenda de l'indomable
Dirigida per Stuart Rosenberg
El 1969
Dos homes i un destí
De George Roy Hill
Que és el que
Ens ha introduït avui en el programa
I
Béno
Té aquesta banda sonora inovitable
El 1972
Va fer el jutge de la forca
Amb John Huston
El 1973
El cop
Amb George Roy Hill
El 74
El col·lors en flames
Que s'ha pogut veure recentment
Per la tele
Amb John Guillermin
Irving Allen
El 1977
La castanyada
De George Roy Hill
El 82
Veredicta final
De Sidney Lamed
El 86
El color dels diners
De Martin Scorsese
El 98
En caure el sol
De Robert Benton
Que també
Es coneix
Aquí es va atreduir
Per el caer la noche
I
Va acabar la seva carrera
El 2002
La seva última pel·lícula
És Camí a la perdició
Dirigit per Sam Mendes
Aquesta va ser la seva última interpretació
Com a director
Va fer
Raquel Raquel
1968
Amb la Joan Búber
Casta Invencible
De 1971
L'Efecte
Del raig
Gama
Sobre les papallones
Sobre les margarides
Sobre les margarides
De la que es va parlar
Aquí
Sí, vam fer-lo
Sí, sí
De Shadow Box
De 1980
Harry i Fill
De 1984
I de Gas
Menagerie
De 1987
Que també es coneix
Com el zoo de vidre
Exacte
Amb la que
Va tindre com a actor
A John Malkovich
De Tennessee Williams
Aquesta última
Sí
Hi ha un apunt
Interessant
I és que
El nostre company
Anastasi Rinus
Estàs oblidant
Una cosa
El va dirigir
Bàsica
El va dirigir
Amb
Bueno, explica'ns-ho
Sí, no, no
S'està saltant
S'està saltant
El 89
El 89
El 1989
El 1989
Quan jo feia la meva carrera
Diguem, la petita carrera
Dintre de la carrera de cinema
De publicitat
Ja ho he explicat alguna vegada
Anirem ràpids
Vaig ser un espot
D'aquelles campanyes
Que es feien abans
De Freixenet
Que ara no tenen res a veure
Les campanyes de Freixenet
Amb el que es feien aleshores
I vaig ser dos espots seguits
De Freixenet
Un el 88
Amb el Carreres
Amb el Josep Carreres
I el 89
Ni més ni menys
Que amb el Paul Newman
Que la vam fer precisament
Amb una localització
A Kansas City
Que és on ell havia rodat
Mister o Mrs. Bridge
Que és una de les pel·lícules intermitges
Que hi ha entre el 89
I el 2011
Clar, jo el vaig conèixer
13 anys abans de morir
El vaig conèixer amb 64 anys
I a mi em semblava
Un senyor molt gran
Per altra banda
Tot i la seva prestància
I bellesa
Ai, però 64 anys
Clar, aquest home està molt gran
I ara penso
Jo ja l'he superat
Del llarg
I ara ell hauria tingut
Com hauria sigut
D'en 100 anys
Res, l'anècdota
Ja està explicada
Molt bé
Doncs ara
Tornem amb música
Per introduir-nos
La pel·lícula
Que tenim
Seleccionada
Com a clàssic
D'aquesta setmana
Endavant, Jan
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
La pel·lícula
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
If demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
del que va fer també sempre Bergman,
anava tenint baixes incorporacions,
però hi havia com una columna vertebral que perdurava.
Llavors, això era un dels elements que, per mantindre'l fins i tot,
el que va fer Fassbinder va ser treballar molt i molt contínuament,
i d'aquesta forma el seu equip no es podia dispersar fent altres pel·lícules
i el podia mantenir amb ell.
La pel·lícula és una adaptació de la novel·la de 1945 de Jean Gené
titulada Carell de Brés.
És una novel·la que es va publicar per primera vegada en 1947
amb una edició limitada de 460 exemplars,
com podeu comprovar es va publicar dos anys després
d'haver ser escrita.
I és que jo crec que no hi havia ningú que s'atrevís a fer-ho.
Bé, es va publicar amb una sèrie curta de 460 exemplars
que ho destaco perquè, si hi ha algú que sigui aficionat
de la... el que és el... els llibres aquests de... de bibliòfil,
doncs era una edició il·lustrada per Jean Cocteau.
Molt bé, l'acció està situada al vell mig de la ciutat portuària de Brest,
a la Bretanya, quan els marines i el mar estan associats amb l'assassinat.
Carell, el protagonista, antiheroi, és un lladre bisexual,
prostitut i assassí en sèrie que manipula i mata els seus amants
per benefici material o per emocions sense fre,
a la búsqueda de la seva personalitat.
Podríem dir que seria una mena de narcís
que va a la recerca de la seva identitat.
Fassbinder sap portar un relat amb una força i una violència notable
al terreny que li és més proper a ell,
terreny de l'emoció, de la manipulació,
de la recerca de la identitat sexual i les relacions íntimes,
a partir d'un home que, mentre extorsiona, estima, roba i mata,
se sent alliberat i se sent viu.
La seducció i la traïció faran surar el mariner
que finalment podrà embancar-se de nou al venger,
és el vaixell que al començament de la pel·lícula
atraca el port de Brest
i el que, passats aquesta setmana aproximadament,
que dura l'acció,
ell tornarà a pujar i tornarà a partir
després de tota una sèrie de fets que ens explicarà la pel·lícula.
Bé, dir-vos que Jan Genet va néixer en 1910 i va morir en 1986,
és el novel·lista, un novel·lista també per menjar a part,
era dramaturg, poeta, expresidiari, home d'acció
i realment un ésser que va viure tota la vida al fil.
Nom de Bades és seu un llibret extraordinari
que es diu El fonambulista.
A part d'això, té més de deu novel·les publicades,
algunes d'elles molt bones, com aquesta mateixa,
que era el de Brest, que és difícil de trobar
com no aneu amb una biblioteca pública,
perquè està exaurida.
Rainer Wender Fassbinder va néixer en 1945,
és a dir, acabada la Segona Guerra Mundial,
i va morir el 1982.
Va ser actor, guionista, director de teatre i director de cinema.
Va néixer el 31 de maig de 1945
abat Boris Hoffen a la Baviera
i va morir el 10 de juny de 1982
de durada cardiorrespiratòria,
com hem comentat abans,
fruit d'una sobredosi de barbitúrics,
amb un itx.
Que no hauríem d'entendre com a suïcidi,
de parlar abans.
No, o sigui,
a veure, això podria ser
perquè en tres el Carles porta a analitzar-ho,
però nosaltres estem convençuts
que ell estimava la vida,
el que passa és que la vivia al límit
i era molt conscient també
que qualsevol dia
la mort el sorprendria.
En fi,
aquest és una mica
els inicis del que va ser Fassbinder.
La continuació seria
que va formar part
de l'anomenat
nou cinema alemany,
tot,
que es va sorgir a partir de la postguerra,
els anys 50-60,
tot,
i que sempre es va mantindre
com un vers lliure.
és a dir,
no estava pròpiament afincat
dintre d'una corrent,
com podríem dir
els de la Nouvelle Vague,
els italians del neorealisme
que tenien un corpus
intel·lectual,
un corpus
que els distingia
com a autors.
Aquí no,
ell té una trajectòria
molt personal.
Una trajectòria
que va començar
amb uns referents
teatrals
que es basaven,
sobretot,
en dos noms,
Antonín Artó
i Bertolt Breck.
I els seus
referents
cinematogràfics
estarien,
sobretot,
entre aquests noms
que us diré ara,
Jean-Louis Godard,
Jean-Marie Estrop,
Pierre-Paulo Pasolini,
i Mark Bergman
i, sobretot,
Douglas Sirk.
Sí.
Ja,
entrant
en el que és
la pel·lícula,
m'agradaria
que ens comentessis
tu,
Anastasi,
perquè
és una pel·lícula
que
dona molt de joc,
sobretot
perquè és una obra,
és l'última d'ell,
heu de pensar
que en 13 anys
Fassbinder
va fer 43 pel·lícules,
això vol dir
que va fer
3 pel·lícules i mitja
de promig cada any.
És una barbaritat.
Parleu,
si coneixeu directors de cine
us diran que això
és impossible
que es repeteixi.
Totalment no.
13 anys,
44 pel·lícules.
Sí, sí, sí.
A més a més,
hem de dir
que d'aquestes 40 pel·lícules
n'hi ha dos
que són dos sèries
per la tele
que una és
de 470 minuts
i una altra
és de 933 minuts,
equivalent
a 18 hores.
I obres bàsiques,
a més a més.
I a més a més
són obres bàsiques
dintre de la seva obra.
Aquesta que té
933 minuts
no és altra cosa
que l'adaptació
de la novel·la
d'Albert Doblin
Berlín
Alexander Platz.
Un fresc històric
que ningú s'hauria de perdre.
Però clar,
són
set DVDs.
Set DVDs,
sí, és una bestia.
Quasi res.
Hi ha una curiositat
o alguna curiositat
que abans
que l'Anastasi
ens entri
a analitzar la pel·lícula
us volia comentar.
Mireu,
el
Fast Winter
com
tot bon creador
era dispers.
Això també passava
amb
Pasolini.
Els agradava,
per exemple,
compartir una cosa,
els agradava el futbol.
Bé,
el Fast Winter
ell era de Múnich
i per tant
el seu equip era
el Bayern Múnich.
El Bayern.
Molt bé.
Ell,
entre altres vicis,
tenia com a bici menor,
però no menor
en quantitat,
el tabac.
Sempre fumava
camel.
Els seus pares
no van ser
precisament
una gent...
Ell era metge
perquè tingueu
una idea
de com era
Fast Winter
i va haver
un moment
en què
en una pel·lícula
va col·locar
en un personatge
una frase
que anava
dedicada
entre cometes
al seu pare
que és
els metges
en aquesta vida
són els culpables
de moltíssimes morts.
El seu pare
era metge.
La seva mare
amb la que ell
va tindre més afinitat
a partir
quan es van separar
el matrimoni
i el Fast Winter
ell li va donar papers
en dos o tres
pel·lícules.
Té un paper
per mi
molt important
el millor
dels que surt
ella
que és
amb una
pel·lícula
que es diu
Alemanya no toño
que és una pel·lícula
feta per diversos autors
que analitza
el fet alemany
i
aquí
ella
té un paper
extraordinari
aquesta dona
val la pena
retindre
ella es deia
Lislot
i ella es deia
Helmut
en quant a la sexualitat
en una entrevista
ell va dir
que
va tindre la seva
primera
experiència
que recorda
que recordava
homosexual
els dos anys
deixem uns
suspensius
amb drogues
podríem dir
que no fallava
cap pal
des dels estimulants
per mantenir-se
despert
i per dormir
com hem dit abans
fins
les drogues
més fortes
que es coneixien
va tindre
com a creador
l'estigma
del nazisme
que això
ha afectat
l'altre dia
estàvem parlant
d'Ansel
que li va passar
el mateix
va néixer
també
el 45
tenien
el mateix problema
llavors ells
tenien que conviure
sempre
demostrant
que no tenien
res a veure
amb el nazisme
amb el feixisme
que ha viscut
al seu país
etc
aquestes coses
de lo políticament
correcte
li van donar
molt pel sac
sempre
a Fasvinder
que es
rebregava
i revelava
contra elles
per mort
de fer
sempre
una obra
personal
i radical
però a partir
dels seus conceptes
que miraven
cap al futur
no cap al passat
mai
i
només destacar
una vegada més
la seva
capacitat
de treball
que ha quedat
editada aquí
amb aquestes pel·lícules
i
aquests documentals
44
amb 30 anys
el que tenim
que afegir
que ell
va estar
9 anys
dels 67
als 76
fent també
teatre
que el compaginava
amb el cine
en teatre
ell va escriure
4 obres
i en total
va dirigir
aquestes 4 obres
i en total
27 més
fins a 31
posant
en solfa
obres
d'Henri Ibsen
dues
d'August Strindberg
una
la senyorita Julia
Carlo Goldoni
el cafè
una
i Anton Shekhov
una
el tio Banya
i amb això
ja
endavant
amb
Querel
ara jo diré
sí
ara diré
sí
no home
Querel
és
una obra
que dóna
per parlar
situant molt
el personatge
situant molt
l'època
situant molt
el tipus de persona
efectivament
el personatge
i situant molt
també la pel·lícula
has explicat molt
de la pel·lícula
la pel·lícula
i potser una mica
et toca explicar
una mica
el to de la pel·lícula
aquest to que és el que marca
aquest to que en el fons
tot i que no és
aquesta pel·lícula
no és igual
a les altres pel·lícules
de Fashbinder
cada pel·lícula de Fashbinder
aquí davant
tinc el retaule
del filming
de les pel·lícules
que filming té
que per cert
les té
no totes
perquè és impossible
però en té moltes
en té
12
14
i Querel no hi és
l'última precisament
no hi és
però sí que en té moltes
i cadascuna
és cert que té
un to
diferent
dramàtic
dramatúrgic
de color
d'intenció inicial
d'explicar la història
des d'una perspectiva
més realista
menys realista
però sempre
hi ha una cosa
que és comú
jo me'n recordo
que en l'època
quan veiem pel·lícules
de Fashbinder
sobretot de Fashbinder
dèiem
estan rodades
amb
Agfe Gevaert
que era la marca
la marca
de la pel·lícula
que tenia un color xungo
que tenia un color xungo
tenia un color
que donava verdós
un color que no agrada gens
al cinema
és veritat
i Fashbinder
jugava amb això també
perquè és cert
hi ha alguns d'altres directors
alemanys també
era una pel·lícula
que tenien relativa més barata
que la Kodak
i els hi sortia
una mica més a compte
i aleshores sí que marcava un estil
però el que passa
en aquesta pel·lícula
que parlem avui
no està en un tema
del tipus de pel·lícula
que crec que també
és Agfe Gevaert
sinó que
ell
munta
allò que a mi
jo
aquí parlo de mi
probablement
a llarga distància
no
sóc d'una altra divisió
sóc de la quarta
diguem regional
però a mi
el tipus de cinema
que hi ha
contingut
aquest cinema
que no vol ser realista
sinó que vol dir
estem com en un teatre
estem com en un teatre
estem veient un decorat
òbviament que no amaga
en cap moment
que és teatral
no veiem els focus
no veiem els tècnics
de damunt i avall
però sí que ens en donem
compte que allò
és un espai
diria quasi
veu parístic
és a dir
alguna manera
quasi més que teatral
i això és
des del primer fotograma
des del primer fotograma
i quan comences
dius
ah
és això
molt bé
sí però llavors
el primer fotograma
i dius
hòstia mira
Maricel
Maricel
un barco allí
enorme
i tal
i uns menés
bellugant-se per la coberta
que després el repeteix
al final
molt més interessant
el del final
que el del principi
dinàmicament
per moviment de càmera
bé
què vol dir
que ens està situant
d'entrada
en què
en quin entorn
ens trobarem
en tota la pel·lícula
això per un cantó
la part visual
però és que la part visual
marca
tot l'altre
marca
les interpretacions
dels actors
perquè aquests actors
parlen
es comporten
gesticulen
es mouen
com si
d'alguna manera
estiguessin
faré una paraula
una cosa
ara està
entrecomillat
això
com si fessin teatre
és a dir
amb un distanciament
que es diu
si es vol dir una mica més
culturalment
més correcte
amb un distanciament
no volen ser versemblants
volen dir el personatge
el diuen
el fan
l'executen
però tu notes
que hi ha una ejecució
voluntària
de fer-ho d'aquella manera
i no d'una altra
que era la normal
per què no parlen normal
doncs
perquè no
perquè res és normal
a la pel·lícula
bueno
és que hi ha una cosa
que
el
Fassbinder
subverteix
la forma
de fer
i de mostrar
és a dir
per exemple
aquí es mostra
un assassinat
i quan
bueno
hi ha diversos assassinats
però
quan es mostra
el que hi ha
és una intenció clara
de fer-ho d'una forma
no matosera
però
almenys real
possible
és a dir
una cosa
que així
com tant en teatre
i ja no diguem
en cinema
però fins i tot
en teatre
es busca buscar
es busca trobar
una mica
el realisme
més pur
aquí no
aquí ell en fuig
perquè no li interessa
el realisme
en ell
és el contrari
fixem-nos que no veiem
com clava
el punyal
ell
en aquest cas
el Querell
clava el punyal
sobre l'altra companya
en el que mata
però en canvi
no veiem tan clara
l'acció del clavada
del punyal
de fet no es veu
el primer pla del punyal
però en canvi
si després veiem
com marca
amb el mateix punyal
li marquen el braç
tota una línia
vermella
de la sang
és a dir
ell té una manera de fer
que en aquest cas
l'aplica
jo penso que a fons
jo penso que a les pel·lícules
que té
més aquest estil
voluntàriament
que ell li anava tant
o sigui que
vés a saber
el que hagués fet
si hagués seguit fent cinema
això és una cosa
que m'he preguntat jo
estudiant aquests dies
una mica repassant
els llibres que tinc
sobre Fast Winter
perquè
em confesso
un perdut admirador
i fascinat pel cinema
i la manera de fer
de Fast Winter
i jo pensava
amb aquests 40 anys
que fa que no el tenim
què hagués fet
amb la seva capacitat
d'inventar
que tenia
totalment
clar
utilitza mecanismes
molt clàssics
ja hem dit
l'òpera
el teatre
la il·luminació
que ens sembla tan especial
perquè diem saturada
no
més que saturada
són colors molt diferents
que estan un al costat de l'altre
és a dir
i això que ho permet
la llum teatral
la llum teatral
permet
i ens ha acostumat
a cada cop
castanya de color vermell
en aquesta zona
de l'espectacle
del teatre
per marcar
una escena determinada
i a l'altre cantó
s'obre una llum blava
que no sé què
això és molt teatral
això el cinema
no utilitza
aquest tipus de recursos
jo crec que
aquí també
es veu
els mestres americans
que hi ha al darrere
perquè
tu mires els colors
irreals
d'aquesta pel·lícula
i per exemple
igual et pot portar
a la circ
ah
quan a cinema sí
que et pot portar
a
a John I.Guitar
també
eh
que són uns colors
que tu dius
per pel·lícula
de l'oeste
a l'interior
aquell
del casino
és
hòstia
és irreal allò
no és normal
el vestit d'ella
blanc
rabiós
al piano
aquí hi ha un tema
també
amb una cosa cutre
al mig del desert
no?
aquí hi ha la cosa
de disseny de vestuari
és a dir
disseny de producció
és a dir
com
no solament la llum
sinó que els elements
que juguen en quadre
vestuari
mobiliari
espai teatral
tot això
esclar
t'està donant uns contrastos interns
i efectivament
les dues pel·lícules que cites
tenen a veure
també amb això
per altra banda
hem de parlar
que la pel·lícula
veu
i això m'agrada dir-ho
perquè penso que avui en dia
aquest
Eros y Sanatos
que nosaltres teníem
tan clar
de joves
perquè hi havia
escritures
novel·les
que portaven sota el braç
que ens parlàvem
permanentment
d'aquest doble concepte
i el que ha llegit
una mica
doncs en aquest sentit
coses també
i segurament
s'haurà aproximat
aquesta dualitat
estan present
tota l'estona
a la pel·lícula
és a dir
la mort
i l'erotisme
l'amor
i l'amor
que tant se sembra
en el nostre idioma
aquí estan
tot el rato
caminant
en parella
l'erotisme
va
una mica
de la mà
que el personatge
de Brad Davis
que és crell
que és crell
extraordinari
com a actor
Brad Davis
sí
i mirablement
molt comú
actua tot el rato
amb el seu poder
grandiós
de seducció
tant dels homes
com de les dones
sí
sí
però després
hi ha un altre element
que s'ha de dir
és capdalt
en aquesta pel·lícula
i és
la pulsió
sexual
o sigui
no solament
amb imatges
sinó que també
és molt rellevant
l'explicació
per no fer
imatges
que entrarien
dintre del terreny
absolutament
de lo pornogràfic
hi ha
una explicació
bastant elevada
no
no
no
no
sinó
tot lo
contrari
del que és
el contacte sexual
i els resultats
a partir d'estímuls
etc
sí
la pel·lícula
és
d'alt voltatge
i en canvi
per dir
per exemple
hi ha moltes pel·lícules
de Fassbinder
en què hi ha
membres masculins
sense cap problema
aquí
no
no hi és
molta cosa de tot
però no hi ha
un membre
aquí també
aquí també
el citat
aquest tema
que es parla
i es diu
i tal
cal parlar
del tema
també
de la veu en off
aquesta veu en off
que no és
solament única
no és una sola
i ho juga
com si fos una sola
en realitat
són diverses
perquè és la veu
del propi gener
que al final
de la pel·lícula
es fa una explicació
que al propi gener
hi ha un text
que explica
qui era
i tal
se'l referencia
hi ha text
que són directament
al mig de la història
pam
entre un text
cites de gener
directes
que són
de ser capes
que per a mi
van sumant
elements d'interès
perquè
hi ha gent
que es pot despistar
davant d'això
ho parlàvem
quan veníem cap aquí
la lectura habitual
que tenim ara
en sèries
i en el cinema
també en general
en general
és la típica
estructura bàsica
aristotèlica
de la nostra història
plantejament
nus
i resultat final
i això
en aquesta pel·lícula
aparentment
no es dona
quan en realitat
si te la mires bé
i aquest últim visió
que he fet avui
realment
doncs sí que hi és
o sigui
realment sí que hi ha
una estructura
el que passa és que
en aquesta estructura
hi ha una sèrie de capes
que ell va sumant
en forma de veu en off
en forma de cites visuals
de coses
que aparentment
no venen a compte
però que sí que hi venen
com les imatges religioses
profundament religioses
de crucifixos
una processó
amb una mena
de cris estrany
que camina
pels carrers
d'allí de Brest
és a dir
que ell va posant capes
un vestuari
hi ha una puta
perquè aquí
hi ha un prostíbul
o sigui
aquí
ell està treballant
amb tres escenaris
és una pel·lícula
que està feta tota
amb
amb decorat
amb decorat
i amb plató
o sigui
estem parlant
bueno
doncs hi ha una prostitutu
que és
és que és un quadre
de cocotxca
sí
sí
sí
sí
te recordes
totalment
totalment
totalment
totalment
el tipus de vestuari
és el vestuari
que marquen
després
hi ha
una sèrie
o sigui
el guió
el guió
és que és interessantíssim
és culte
i és d'una gran densitat
com ho és
el llibre
de Jan Genet
sí
es diuen frases
que dius
esperes
esperes
vaig aturar
hauries d'aturar
la pel·lícula
per llegir-la bé
i dir
ostres
hi ha aquella frase
en què ell fa referència
a la primera vegada
que va donar un vest
a un home
que diu
la meva llengua
va penetrar
dintre la seva boca
com si entrés
en una gruta
de granit
de granit
o de mar
o de pedra
sí
sí
sí
és que
a veure
és un llenguatge
una imatge
esgarrifosa
no?
no
i que els arguments
diguem
interns mentals
que desenvolupen
els personatges
que Herèl
en desenvolupa
algun
que li sentim
la veu en off
i altres
que ell mateix
verbalitzant
el que sent
ho explica
també
no és directe
és una complexitat
molt gran
perquè s'està
introspeccionant
fa una introspecció
per a funda
el personatge
i al mateix temps
el propi
el propi autor
t'ha situat abans
en el territori
de
aviam
que és que
Herèl
no sigui precisament
el mateix
que el seu germà
o el seu germà
el mateix que ell
és a dir
t'està entrant
en una dualitat
tot el rato
que és reinterpretable
evidentment
molt obertament
però que crea
una gran complexitat
de la història
però que al tanto
no ens enganyem
a mi la pel·lícula
avui
m'ha distret profundament
quan dic la paraula
distret
també entre comillades
bueno
perquè t'ha interessat
perquè ha interessat molt
ara clar
també entenc
que és una pel·lícula
que té tants filtres
per posar-ho difícil
que d'alguna manera
s'ha de fer un esforç
jo us diria
jo us diria una cosa
és una pel·lícula
que és per veure-la
diverses vegades
sí
absolutament
i a cada visionat
sí
hi ha coses
que descobreixes
fas descobertes
hi ha per exemple
amb la música
que hem posat
sí
que és una mica
una música
que si s'hi heu fixat
hi havia moments
en què podíeu
sentir sorolls
i és que
forma part
una mica
d'un resum
com si fos un teaser
de la pel·lícula
de la pel·lícula
sí
però
hi ha un moment
en què es posa a cantar
la cançó curta
aquella
la Jean Morgue
la Jean Morgue
sí
i diu
canta allò
que diu
tots els homes
tendeixen
a matar
allò
que més estimen
és que això
la frase aquesta
lliga tant
amb la forma
de pensar
i d'actuar
de Fassbinder
Fassbinder
va tindre
molts amants
més de masculins
que de feminis
però en va tindre
dels dos gèneres
i heu de pensar
que
com a mínim
hi ha
dos amants
que directament
està documentat
que es van suïcidar
a partir
d'un desengany
amorós
amb ell
és a dir
que
això
que l'home
té tendència
a matar
tot el que estima
sí
sí
és
clar
aquesta
aquesta és una
és rigorosament
biogràfic
en ell es compleix
això també
tot això
i el muntatge
i el muntatge
tot això
què fa
aquesta pel·lícula
el que li dona
també entitat
davant de
quantes pel·lícules
que són fallides
aquesta pel·lícula
hi ha gent que la va valorar
també
com una pel·lícula
que no era el tot
perquè no la van arribar
a entendre
perquè els va molestar
molt el tema sexual
tan marcat
pel que sigui
la pel·lícula
per mi
és una pel·lícula
que és impecable
de tot
de realització
de muntatge
de fotografia
de so
de tot
és totalment coherent
és una pel·lícula
supercoherent
i en el seu muntatge
també
és a dir
no hi ha cap moment
potser n'hi ha un
que després parlarem
que dius
hòstia
ara per què fa això
però en realitat
tota la pel·lícula
té una
una manera
de ser muntada
que respon
al que ell pot aconseguir
és a dir
ell munta
amb una tipus narrativa
fragmentada
i fragmentària
és a dir
t'ensenyen moments
de les accions
no hi ha un home
que passa una porta
i llavors veus
el que passa
a l'altre
no
no
rara vegada
es produeix
aquesta mena de connexió
sinó que et va connectar
amb coses diverses
que totes tenen
un denominador comú
que és el vaixell
o el port
o tal
efectivament ens movem
a l'entorn aquest
però efectivament
són entorns
quasi onírics
perquè
de cop aquestes
hi ha aquells vidres
en aquells miralls
que utilitzen
contínuament
el mirall
i surt del mirall
per tornar
a la realitat
a la realitat
que això
és molt maco
i això ho fa
diverses vegades
però aquí
ens està demostrant
una mica
que és
és
el
erositànatos
que dius tu
que podria ser
el
com es diu
el mite
de
Eurídice
el mite
d'Eurídice
sí, sí
que seria també
Orfeo
entrant
a l'Inframont
i sortint
una altra vegada
perquè en realitat
aquí
podria ser
aquest mite
però en una condició
en què
no seria
Orfeo
Eurídice
sinó que seria
Orfeo
Sol
és a dir
el que s'està
admirant
i recercant
amb ell mateix
és el que dèiem abans
és el reflex aquest
els miralls
marquen això
recordo amb l'Oce
i en el cas
del Sirviente
que ell jugava molt
amb això
per altres raons
segurament
aquesta narrativa
fragmentària
el muntatge
no és agressiu
és un muntatge
que conserva
una certa tranquil·litat
no és un muntatge
que ens sorprengui
però és
va seguint la història
amb el mateix estil
que la història
i això és molt important
la repetició
la història
és repetitiva
llavors hi ha una certa
cosa cíclica
en l'estructura
del muntatge
molt ben vist això
repetint
això s'assembla molt
allò que hem vist abans
de dos personatges diferents
però s'assembla molt
és el mateix
torna a repetir
venint cap aquí
et comentava
que amb un segon visionat
he caigut
allò com
Sant Pau
que va acabar
el cavall
hòstia
però si fa quatre dies
estàvem parlant aquí
com
com
clàssic de la setmana
de
In the Mood for Love
de Seando a Mar
de John Carguay
i aquesta repetició
que dius tu
d'imatges
es dona igual
John Carguay
estic segur
que es va fixar
és molt possible
i tant
amb Querel
segur
segurament
perquè a més a més
va agafar les textures
que també és una pel·lícula
molt pujada
de verds
i de torrats
i vermells
i alguna cosa torrada
en general
colors calents
quan estem interiors
més càlids
sí
també és clar
els referents hi són
i cadascú s'agafa
els que vol
l'ús de la veu on off
que dèiem
l'ús de la veu on off
que també és muntatge
perquè el muntatge
de la veu on off
si hi ha alguna cosa
que la gent s'imagina
que allò ja neix així
no
és una decisió del director
a més
és en pantalla blanca
sí
en pantalla blanca
cuidar
que això no se sol donar
no se sol donar
no
t'atura
que és quasi
com un intertítol
d'aquests de cinema
munt
sí
veus la frase escrita
i ara si la veiem
amb subtítols
a sota el subtítol
i efectivament
és en pantalla blanca
també aprofita
i et dic
per col·locar coses
del gener
dic-les en boca
d'altres
i aquí ja no et diu
ni que és Joan Gené
és simplement
frases d'ell
i fixa't
que també hi ha una cosa
que a mi
em xoca per la seva
modernitat
perquè en aquest entorn
que no saps
quin any estàs
perquè no saps
els 40
és intemporal
és intemporal
de cop et xoca
que el capità
el lloc tinent
el franconero
que es diu
el tinent
Deblon
Tinent Deblon
exacte
o Sablon
o Sablon
Sablon
perdó
el tinent Sablon
va gravant
el seu pensament
d'entorn
grava coses
amb una gravadora
d'aquesta relativament
moderna
evidentment
pels anys 80
però bueno
que era una gravadora
que et xoca
de cop en aquí
veure una imatge
que per mi
l'associava molt
al Bilbao de Vigas
l'una
que dius que d'allici
que hi ha aquest element
de la gravadora
però en canvi
aquí em xocava
però esclar
què fa
que novament
està sentint
tant quan ho grava
com quan després
ho reprodueix
en un moment accidental
el propi Querer
el propi Querer
reprodueix
aquella cinta
que ha gravat
aquell home
està sentint
també
les seves reflexions
internes
és a dir
que la pel·lícula
està carregada
de tot un subtext
de text
verbalitzat
que també va donar
l'estructura
a la pel·lícula
l'ambigüetat
esclar
el muntatge
no és ni ambigüe
deixa de ser-ho
el muntatge
el que fa
és potenciar
l'ambigüetat
dels personatges
l'ambigüetat
de les situacions
l'ambigüetat
és un dels elements
buscat
i trobat
amb èxit
per part de Fassbinder
jo crec que sí
per a més és que està amb tot
no saps si una acció
és declaradament
la pel·lícula també
et diré una cosa
filosòficament
jo crec que s'inscriuria
en el terreny
de la visió
de Nietzsche
la trobo
molt molt enquadrada
amb aquest univers
bé
o sigui
té aquest punt de nihilisme
de no hi ha res
que sigui del tot cert
ni res que sigui del tot fals
efectivament
i per tant
això ens porta
una visió nihilista
de la vida
la relació d'espai
i narrativa
l'estructura basada
en el desig
és clar
tot el que gira al voltant
de l'element desig
sexe
pulsió primària
matitzada
solament
perquè són homes
diferents
i cadascú
la viu
a la seva manera
i condició
però en el fons
tots es mouen
per aquest fet
i totes
i a partir d'aquest fet
hi ha
assassinats
hi ha
tràfic
de
drogues
en aquest cas
d'opi
hi ha engany
hi ha delació
és
increïble
i és tot
és una pel·lícula fàcil
no
perquè ara us podem donar
una imatge
perquè el Pep i jo
estem entusiasmats
amb el tema
i per sort
la dificultat
o sigui
per sort
o per desgràcia vostra
la pel·lícula
és de gran dificultat
de trobar-la
és a dir
nosaltres el Pep
tenia una còpia
amb DVD
i hem begut d'això
el millor que podeu
fer
és anar
que segur
que la trobareu
als
als videoclubs
ai perdó
biblioteques
biblioteques
biblioteques municipals
són els altres videoclubs
sí sí
és una altra fórmula nova
existeix encara
algun videoclub
però vaja
tan precari
creus que en queda algun
realment
a Barcelona
sí
almenys
n'hi ha uns
i a la part
em sembla que és
no sé si al carrer Urgell
o Casanoves
Casanoves potser
és una pel·lícula que realment
si teniu això
la paciència
de poder
acceptar
que així com ho acceptem
de la pintura
ho acceptem
de la música
per suposat
ho acceptem
de totes altres arts
el grau d'originalitat
amb totes les altres arts
o el grau de trencament
acceptem un Picasso
avui en dia
ja ningú posa en discussió
i encara hi ha alguns
que diuen
no això ho fa el meu nen
sempre hi ho deixo
la comparació és molt bona
perquè és una mica
situar-te davant d'un quadre
que dius
bueno i això què vol dir
i per això no ho ha dibuixat bé
mira-t'ho a poc a poc
exacte
agafa
mira-t'ho per parts
i vés-te fent una idea
que al final
pots trobar
el desllorigador
efectivament
tot és art
tot és cine
i tot és música
i tot és teatre
bueno
molt bé
jo
renuncio
a comentar-vos
les tinc aquí
perfectament relacionades
les 44 pel·lícules
que va fer
però penso que
es tractava de parlar
de Carell
de parlar del personatge
de Farsapinder
i les dues coses
les hem fet una mica
i ara
volia comentar
una pel·lícula d'actualitat
bueno
a veure
de passada diré
que l'altre dia
vaig aguantar
dues hores i mitja
per la tele
per la 2
de Televisió Espanyola
la
la sessió nocturna aquella
de lliurament
dels Premis Feroz
dels Feroz
sí
bueno
ja vaig comentar
la setmana anterior
el malament
que ho vaig passar
i la
vergonya aliena
que vaig tindre
amb els Premis Gaudí
aquesta
he de confessar
que em va semblar
que començaven millors
que em semblava
que anaven més per feina
que
el relat
era més hàbil
i tal
la cosa
a partir
d'un terç
va continuar
igual
amb la tradició
que suposo
que la setmana que ve
el dia 8
dissabte
per la nit
faran els Goya
i serà també
una altra
volta de tuerca
que diuen
semblava que havíem
és a dir
amb els Gaudí
va semblar
que al principi
era horrorós
una cosa molt casolana
molt pobreta
i hi havia un moment
que va semblar
que es remuntava
i com a mínim
el nivell de producció
pujava
va ser l'època
aquella de pa negre
exacte
però de cop
ara que tenim
un moment cinematogràficament
interessant
perquè realment
es fa molta producció
pot ser discutible
algunes més
que d'altres
però
hi ha molta producció
i hi ha coses
que estan bé
realment
doncs
per què
no sabem
fer una cerimònia
tenint els elements
que quedi mitjanament
normaleta
que no sigui un disbarat
que sigui atractiva
perquè
la fan
pel públic en general
aquesta cerimònia
clar
és com ara
no la fan per productors
ni per actors
és una cosa
que sigui
una mica discursiva
que hi hagi
una mica de conya
una mica de bona música
i tal
no hi ha
ni
bueno
llevat
de la Judit
la Judit
de la
de la ràdio
de racó
la Judit
sí
bueno
i que també
també surt
a Polònia
sí
aquesta actriu
Martí
la Judit Martí
sí
la Judit Martí
bueno
Martí
va estar bé
perquè va fer
una imitació
de l'actriu
del Modóvar
l'actriu de Swinton
que fins i tot
per l'obís
va frapar
per l'obís
o per lo que es diu
va frapar
el propi
al Modóvar
al Modóvar
li van donar
el Premi
a la millor direcció
bé
es veu que
aquí es tracta
de repartir
no?
haureu llegit
que el cinema català
va
va ser
el més
premiat
a Pontevedra
també
sí senyor
Casa en Flames
el 47
la
aquella
la de la
Angela Molina
la de la
la del
també
el test tema
l'eutanàsia
l'eutanàsia
o polvoserant
polvoserant
en fi
però
escolteu
res
ho deixem aquí
perquè
no és precisament
des del meu punt de vista
una cerimònia
per recordar
i molt menys
per reivindicar
no
el que sí que és una cosa
per recomanar
des del meu punt
d'una manera intensa
perquè
hem començat
l'any amb ella
i ens sembla
que serà difícil
i estem a primers d'any
i soc conscient
que això és molt fàcil
de dir
però després vas trobant
pel·lícules
que et fan oblidar
altres
perquè són molt bones
ja el veurem
però
estic parlant
de Brutalist
de Brutalist
és una pel·lícula
d'Adrien Brody
com a director
o sigui
de Brady Corbett
com a director
i Adrian Brody
com a principal actor
ens parla
d'un arquitecte
que va néixer
durant la postguerra
potser
ell li donen
el nom
de l'aslo tot
arriba embarcat
a Estats Units
la seva dona
Elizabeth
s'ha de quedar
aquí
de la Generalitat
Jueva
va poder
ser lliberat
d'un camp
d'extermini
perquè va tindre
sort
la pel·lícula dura
més de 3 hores
exactament
215 minuts
ja fan un intermig
i tot
per cert
amb la de Fast Winter
no ho hem dit
i ens sembla
molt interessant
és una pel·lícula
feta amb Cinemascope
i és d'aquelles vegades
que el Cinemascope
no és un luxe
està molt justificat
i aquesta
és una pel·lícula
feta amb 70 mil·límetres
vista-visió
i la vista-visió
és molt important
si la podeu anar a veure
el fenòmen
no ens agrada
aquí fer publicitats
encara que avui
ja us aviso
us aviso ara
farem un tall
de publicitat
abans d'acabar
el relat
i serà purament publicitat
però això sí
publicitat
de proximitat
i amica
tornem a The Brutalist
és una pel·lícula
en la que es cobreixen 30 anys
de la vida d'aquest personatge
és una pel·lícula
com entrar a veure
una pel·lícula
d'aquelles que sortíem
abans del cine
i ostres
una pel·lícula
de Hitchcock
una pel·lícula
d'Arthur Penn
una pel·lícula
de Richard Brooks
és una pel·lícula
a l'estil clàssic
però
amb un contingut
extraordinari
jo
com deia abans
penso que serà
una de les pel·lícules
que marcarà
el 2025
perquè
jo crec que serà difícil
d'arribar
al nivell
d'elements
de qualitat
música
imatge
montatge
interpretacions
i la història
la història
és extraordinària
no la desvetllarem
però
quedeu-se amb la idea
que
s'ha d'anar a veure
de Brutalist
ho veurem
molt bé
llavors
no sé
tenim aquí
cinc minuts
que ballen
perquè dos
els necessitem
per publicitat
jo crec que acabaria
potser això
que tinc aquí davant
molt bé
endavant
això que tinc aquí davant
és allò que fa temps
ara que no fem
amb el fet de fer
aquesta petita classe
de cinema
que fem
quasi cada setmana
ens hem anat menjant
una mica aquest espai
que també està bé
anar canviant
que era el de parlar
de sèries de televisió
una que
quasi bé
totes les converses
que he tingut últimament
amb amics i coneguts
quan anem a dinar
o a sopar
o no sé què
sempre
heu de veure una sèrie
a la que estàs a punt
de dir-la
abans que la diguin
perquè quasi sempre
és aquesta que us diré
per tant és possible
que ja us hagi passat
que a part d'allò
us ho hagin dit abans
que és True Love
True Love
sèrie britànica
d'on les haia
una sèrie
això el que seria
amor veritable
amor de veritat
amor de veritat
sí sí
True Love
True és veritat
i Love és amor
aquesta és una sèrie
creada per dos personatges
que són el Charlie Covell
i l'Ian Weatherby
i aquí posa drama thriller
és tal com l'event
Filmin
que és on es passa
Filmin és el canal
de la plataforma
està tremolant
en aquests moments
com sabeu
la seva propietat
és a dir
que és possible
que s'estigui a punt de vendre
i és una sèrie del 24
és una sèrie molt nova
té una temporada
i a més
no serà una altra
perquè jo crec que es tanca
totalment amb si mateixa
i amb sis episodis
de 45 minuts
a procs cadascun
nivellars
de tot
nivell d'història
història
que tracta de temes
molt propers
d'aquestes pel·lícules
que parlàvem
de l'almodó
d'aquest últim
o de l'altre
que tracta del tema
de l'eutanàsia
en el fons
està parlant
del tema
de l'eutanàsia
i en la forma
també
però
d'una manera
molt original
és a dir
crea una estructura
una escena inicial
que dispara
tota la pel·lícula
que és l'escena clau
que és la que és
amor veritable
entre nosaltres
entre un grup d'amics
on també es potencia
per tant
el concepte d'amistat
i de compromís
davant d'ells
que si passa
aquella cosa
tu hauràs de fer
una altra cosa
jo crec que amb això
i amb el tema
d'eutanàsia
ja està una mica
apuntat
però en pot anar
per no fer espòilers
molt interessant
els actors
impressionants
l'Inseid Duncan
que havia apareixut
ja a Sherlock
o Claire Peters
que havia estat
a The Wire
un personatge negre
els dos són immensos
tenen una qualitat
de pell
és a dir
que vas veient
les arrugues
et parlen
en una sèrie
perquè ja no estem
en una pel·lícula
i això és així
i llavors és clar
és una pel·lícula
és una sèrie
se m'escapa
el de la pel·lícula
amb un interès
majúscul
és a dir
jo proposo
aquesta pel·lícula
aquesta sèrie
es pot veure
a film
a film
i quants episodis té
sí
6 de 45 minuts
està bé
sí sí
6 de aproximadament
45 minuts
interessantíssima
jo us proposaria
que la veiéssiu
ho té tot interessant
fins i tot
temàticament
com diuen ells
drama i thriller
està molt ben vist
perquè en aquest cas
és drama
que en paral·lel
porta un thriller
però que finalment
fa un gir de guió
que encara el fa més thriller
amb la qual
i més a més inesperat
però sense fer trampes
sinó d'una manera
molt natural
realment
és
per mi és del milloret
amb sèries
que he vist
en els últims temps
el milloret
segur
m'agrada molt
que ens comentis
alguna cosa
de sèries
perquè sí
que és veritat
que actualment
amb el públic
en general
i nosaltres
precisament
tenim voluntat
ja sabeu
que som
una miqueta rarets
en quant
amb els gustos
però
la nostra vocació
seria
de tindre un públic
eclèctic
és a dir
que no fos
un informat
allò només
per rates
de filmoteca
i tal
no
un públic
que li agradés
tastar-lo tot
i si pot ser
tastar
menús
interessants
us llegiré
també
estic veient
aquí tinc
la sinopsi
de
de
de
film
perquè
jo ja us ho he apuntat
però aquí
no arriba més lluny
del que jo he dit
pot ser precisa
una mica més
per saber per on va
quan aneu a
filar
ah mira
és aquella que parla
d'això
Phil
una ex jefa
de policia
que disfruta
una jubilació
còmoda
encara que avorrida
i Ken
divorciat
i ex veterà
de les forces
especials
es reuneixen
amb una pandilla
de vells amics
en un funeral
d'un d'ells
en el velatori
com la nostàlcia
de la beguda
que ara va per tot arreu
la beguda
que corre
amunt i avall
en un pub
d'aquests típics anglesos
la conversa
agafa de cop
un gir
introspectiu
i meditatiu
de tot el grup
i agafa
fins a que
estableixin un pacte
acaba amb un pacte
que és el que
podrà tenir
conseqüències
a les vides
de tots ells
acabant la línia
us dic
si juntem això
a la paraula
eutanàsia
entendrem una mica
per on pot anar el tema
interessantíssima
sincerament
la sinopsis
captiva
sí
molt bé
bueno
escolteu
us hem promès
que faríem
un tall
una falca
publicitària
doncs aquí està la falca
escolteu
estem al mes de gener
acabant-lo
estem a punt
de començar
el febrer
i
a veure
Jan
una pregunta sorpresa
perquè això
no està bé preparat
el febrer
a Catalunya
a l'hora de menjar
els restaurants
quin és el plat
rei
els calçots
sí senyor
digu-ho més fort
els calçots
els calçots
sí senyor
bé
doncs aquí
Can Ginestà
perquè nosaltres
som ràdio d'esvern
si anem a sense condicions
però
tenim l'estudi
a sota
del gran restaurant
de la gran casa
que es diu
Can Ginestà
a Sant Just
d'esvern
la gran masia
catalana
bé
doncs amb aquesta masia
el menú calçotada
del 2025
comença
el dia
2 de febrer
i es farà
amb sessions
que es tenen
que reservar
el 2 de febrer
el 16 de febrer
correcte
el 2 de març
el 16 de març
i el 30 de març
i només aquests dies
i serà un menú especial
que tindrà
calçots a la brasa
de carbó
torrades de pa de pagès
amb tomàquet
amb allioli
i oliva verge
graellada de carn
a la brasa
xurrasco
pallastre
xistor
ratxai
a la brasa
botifar
a la garriga
safata
de mongetes
i patata
alcaliu
amb allioli
crema catalana
cafès
descafeïnats
i infusions
vi negre
de la casa
tot això
per 39 euros
tot inclòs
tot
hasta l'IVA
tot aquí
s'ha de trucar
i s'ha de fer reserva
per taules
s'ha de trucar
ara apunteu
agafeu llapis
jo m'espero uns segons
tu el dius una vegada
i després el diré un altre
molt bé
el telèfon és
652
527
378
per si no ho he entès
seria
que sí que ho he entès
segur
652
527
378
nou genestar
menú calçotada
del 225
ai
del 2025
el 225
ens anem al segle
225 calçots
segle 3
exacte
per taula
rècord mundial
molt bé
amics i amigues
amb aquesta broma
acabem avui el programa
desejant que passeu
una bona setmana
adeu-siau
bona nit