No, trenta, el sis.
Cinema sense condicions.
Bona nit.
No se sent, jo no sento res, perquè no tinc això posat.
Ho sento, perdoneu, eh?
Ara ja no et sents.
Ara ja em sento, ara ja em sento.
No et senties perquè no tenies els auriculars.
Exactament, imagina't tu quin despiste.
És impressionant.
Ara em sentiu millor?
Jo ho sento perfectament bé.
A veure si, ara, ara, ara.
Bona nit, estem aquí un dimarts més i sense condicions,
encara que sense els cascos, perquè amb això no hi havia forma de sentir res.
Estem aquí un dimarts més, els habituals de la tertúlia,
en Joan Sardà, en Paul Digger, Francesc Figgels,
Rade els Vides com sempre,
i el que us parla, en Joan Morros, disposat a explicar-vos què hem vist,
què us recomanem, què pensem que val la pena de veure.
Aquesta, avui, com és habitual, i vam dir-ho ja la setmana passada,
fem un programa que és la pel·lícula del mes.
La pel·lícula del mes és dir que parlaríem una mica de, o bastant, sí,
perquè és una pel·lícula que penso que es presta a discutir-la,
el il·lustre o el ciutadano il·lustre.
Ah, no era l'habitant d'Incierto?
No era l'habitant d'Incierto, com deies tu.
No sé per què em vaig convèncer que era aquesta pel·lícula.
I resulta que existeix aquest títol, eh?
Sí, a mi...
A més, em sembla que és un conte del Cortázar, no?
Em sembla que és un conte del Cortázar, em sona, no estic segur en aquest moment, eh?
No sabem què està passant avui amb els auriculars, però tenim aquí un embolic.
Vinga, va, a veure si ens aclarim.
Bueno, en qualsevol cas, jo no ho sento, no em sento ara, o potser sí, ara sí, ara sí.
En qualsevol cas, avui, com sempre, farem tres parts en el programa.
Una primera part que parlaríem de les estrenes, les coses que hem vist, les coses que us recomanem.
Una segona part, que seria molt ràpida, perquè no hi ha massa coses a comentar,
que serien les pel·lícules que fan a la televisió, que potser val la pena que els nostres oïdors vegin,
perquè ens ho demanen a vegades.
I, finalment, la tercera part del programa, que seria parlar del Ciutadano Ilustre,
que és aquesta pel·lícula argentina que hem recomanat, o que considerem que valia la pena de veure,
i que l'hem considerat per la pel·lícula del mes.
És possible que vingui la Carme, perquè en va dir en principi que vindria.
Suposo que ha tingut algun problema, no ha pogut arribar encara,
però si pot, doncs suposo que estarem aquí d'aquí a una estona,
no serem un més.
En qualsevol cas, podríem començar ja a parlar de les estrenes,
de les pel·lícules que hem vist.
Jo sé que en Joan ha vist l'última pel·lícula estrenada fa molts pocs dies
del Jim Jarmusch, el Patterson,
i, per tant, en Joan ens podria començar per explicar què li ha semblat el Patterson.
Bé, doncs m'ha semblat una gran pel·lícula,
independent, com acostuma el Jim Jarmusch,
que per mi és un mestre absolut.
És una pel·lícula que és molt difícil explicar-la en paraules,
és a dir, que s'ha de veure,
perquè té una narrativa molt particular.
jo el que destacaria més és que el protagonista és un treballador,
cosa que en el cine americà gairebé no es dona mai.
una persona de la classe treballadora és autènticament el protagonista de la pel·lícula.
Això hauríem de tirar bastants anys enrere per trobar-ne un altre, potser.
i, a més, cal que la pel·lícula sigui independent,
vull dir, que no sigui del sistema dels estudis,
és evident, perquè, si no, sempre ens trobarem amb advocats,
amb corredors de borsa,
amb superherois,
etcètera, vull dir, qualsevol cosa menys un treballador, no?
Aquí, en aquest cas, és un conductor d'autobusos
d'una ciutat petita de l'estat de New Jersey,
que, curiosament, l'altre dia a la ràdio sentia que parlaven de Bob Dylan
i estaven repassant la lletra de Harry Kane,
que també va donar peu a una pel·lícula amb el Denzel Washington,
i resulta que el Harry Kane Carter vivia a Patterson, no?
Urricane, no? Urricane.
Urricane, sí, el Harry Kane Carter,
que va ser un boxador que el van apartar de la cursa.
A la pel·lícula es diu, eh? A la pel·lícula es diu.
Sí, sí.
Es van apartar de la cursa al Campionat del Món
i, bé, el van posar a la presó...
Jo he de dir-te que fa una setmana,
per curiositat,
gairebé per casualitat,
no l'havia vist en el seu moment, Urricane,
amb el Denzel Washington,
que, per cert, és la interpretació que penso que millor
que ha fet el Denzel Washington de llarg.
Una de les millors.
I vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta pel·lícula
que estava també inspirada,
perquè sabeu que el Bob Dylan
va fer la famosa cançó Urricane
i l'hi va fer després,
jo ho vaig m'intentar després, eh?
L'hi va fer després festivals,
música,
ell presentant les cançons gratuïts
per aconseguir recaptacions,
per ajudar en aquest boxejador
que sortís de la presó,
perquè estava tot això.
i confesso que no la coneixia la pel·lícula,
no l'havia vista,
i em vaig quedar impressionat.
És a dir, una pel·lícula que molt,
si vols, segurament ha fet un plantejament molt popular,
molt comercial, molt així,
però que em va arribar a tocar.
És a dir, vaig trobar una pel·lícula recomanable,
una pel·lícula francament recomanable.
Sí, sí, sobretot per la interpretació del Tancel Washington.
Sí, senyor, sí, senyor.
Doncs bé, vull dir, aquest Patterson
és un poble en el que gairebé no passa res,
encara que hi passen coses.
Vull dir, per exemple,
hi ha una invasió soterrada de bessons,
vull dir, que van apareixent a la pel·lícula,
i tot d'una apareixen bessons.
Dins d'una vida quotidiana bastant morta,
bastant avorrida, vull dir,
la relació del protagonista amb la seva dona
és una mica estranya, avorridota,
vull dir, la dona està penjada del disseny en blanc i negre,
tot ho fa en blanc i negre,
tota la casa és en blanc i negre,
tot el menjar que fa és en blanc i negre.
Els pastissos que fa també en blanc i negre.
Els pastissos, tot és en blanc i negre,
vull dir, està penjada d'aquesta obsessió,
i ell, vull dir, es veu que no s'hi troba a gust,
vull dir, que la seva via d'escapament és la poesia,
sorprèn, això, que un conductor d'autobús sigui poeta,
té com a heroi William Carlos Williams,
el poeta americà,
i ell fa les seves poesies
i és una manera d'escapar-se d'aquesta realitat.
Però, com he dit abans, vull dir,
s'ha de veure la pel·lícula perquè és,
jo la trobo absolutament magistral
en tots els aspectes,
en l'aspecte de la planificació,
de la narració,
que Jarmusch és un mestre
en aquesta mestria
i la interpretació també del protagonista
que es diu Driver,
ara no recordo el nom,
però com nom és Driver.
Adam Driver.
Adam Driver, sí,
que curiosament vol dir conductor, no?
És a dir, que ja té el nom del personatge.
Curiosament, ell es diu com la ciutat,
o sigui, ell es diu Patterson
i el poble també es diu Patterson.
Exactament, sí, sí.
També hi ha coincidències curiosíssimes.
Sí, sí, sí.
Vull dir, és aquest joc que dèiem dels Bessons,
que tot es doble
i precisament ell es diu Patterson
en una ciutat que es diu Patterson.
Vull dir, és com un joc de dobles, de miralls
i, en fi, jo trobo una pel·lícula
absolutament a recomanar,
justament la revista americana Time
ha fet una llista de les 10 millors pel·lícules de l'any
i aquesta l'ha col·locada en el segon lloc.
En fi, suposem que la revista Time
amb tots els contactes que té
i les obligacions no podia donar el primer lloc
en una pel·lícula independent
l'ha posada en el segon lloc,
vull dir, per mi és gairebé el primer.
No recordo ara quina és la pel·lícula que estava en primer lloc.
No, però jo recordo, perquè també,
jo el que sí que he llegit és les 10 pitjors de Time.
També hi ha la llista de les 10 pitjors que han aprofitat
i han aprofitat a posar el Woody Allen
i s'han posat estupendos.
Sí, això també vaig esforçant bastant.
S'han posat estupendos i han posat Café Society
i vull dir que sempre queda bé, no?
Vull dir, clar, com el Woody Allen en els últims anys
no és el que era,
encara que, vull dir, sempre...
Doncs allò...
Surs content del cine, després d'una pel·lícula amb ell.
El que va tenir, doncs, manté la cosa,
però, esclar, sempre quedes bé dient
no, aquest tio ja no...
Sí, sí.
Ja no...
Ja no és bo, no?
I només fan que pel·lícules dolentes.
Cosa que, bé, discutible.
Com tot, s'hauria de discutir, sí.
Molt bé.
Doncs acaba d'arribar la Carme.
Hola, bona nit, Carme.
Hola, bona nit.
Vols parlar tu d'alguna pel·lícula que hagis vist o tal
o doncs passem amb una altra persona?
De fet, he anat a veure la pel·lícula que ens tocava, eh?
Del mes, que tocava, que ens tocava, eh?
O sigui, que aquesta sí que puc parlar.
I després havia vist una japonesa,
però fa molts dies que l'he vista,
no sé si la recordes.
Com es diu?
Ah, sí, mira.
Com es diu?
Després de la Tormenta, no sé si l'heu vista.
Ah, sí, jo sí que l'he vist, jo sí que l'he vist.
A veure, si voleu la comento una mica.
És una pel·lícula del Hirokazu Koreda.
Sí.
Per mi em va agradar més,
aquella que es deia,
és que ara no les tinc al cap,
Milagro, Kiseki, em sembla,
que és una d'un nen que tenen els pares separats.
No me'n recordo com es deia, però...
Si la recordeu,
aquella l'he vist molt ben tancada,
perquè els nens ho feien molt bé,
els pares també ho feien molt bé,
i la història estava molt ben explicada,
molt ben explicada.
Després jo havia vist també
l'hermana pequeña,
un home així,
que no sé si l'ha d'haver dit.
Mi hermana pequeña.
Mi hermana pequeña,
que també em va agradar.
Després hi havia un altre,
que era...
Still walking.
Still walking.
És de les primeres i molt bona.
Sí, jo aquesta no la recordo.
És de les primeres i molt bona.
Però jo, aquell que tenen dos fills
i que els intercanvien,
no és d'ell,
una pel·lícula que...
Són dos matrimonis,
un d'outstanding i un d'altres...
Que s'han equivocat en el moment de...
S'han equivocat en el moment de néixer.
Diria que sí, no recordo.
No recordo la pel·lícula, el no.
Sí, estava bé també la pel·lícula.
Estava bé, una mica més melodramàtica
i una mica més així,
però sí que dibuixava bé la idea
que l'home suporta malament aquesta història
amb menys dificultat que les dones,
que té una altra efectivitat
i un altre criteri en el tema
perquè arriba un moment
que s'han de decidir
si intercanvien els nens o no,
perquè no són els fills naturals,
biològics,
de cada una de les parelles.
Totes aquelles jo trobo que està bé.
Ell dibuixa bé el món japonès
i la família japonesa
i la problemàtica de la família japonesa.
Aquesta, per mi,
no és de les millors, eh?
O sigui, està bé.
La història és un escriptor
que d'entrada té un èxit important,
però després...
No li funciona després la cosa.
No li funciona, te falleix,
té una manera...
El personatge està molt ben dibuixat.
I l'actor és molt bo.
L'actor, el xicot aquell,
treballa sempre gairebé amb ell
i és molt prestigiat, eh?
Sí, sí, sí.
I ho fa bé,
perquè és un despenjat que no saps...
Però és que el personatge
tampoc és massa atractiu,
o sigui, el personatge és un perdedor.
És un perdedor.
És un perdedor massa manifest.
Però és massa perdedor.
Massa perdedor.
Massa perdedor que no tens marge.
Sí, no tens marge d'identificació.
Clar.
El ritme de la pel·lícula,
jo crec que la millor,
la primera part té un aire
i després decau una miqueta.
Són unes pel·lícules que està bé
perquè és un director consistent,
que s'assembla a l'osso,
té un tipus de manera de fer cine
molt ben gravat,
de guió pensat...
Sí.
I de temàtiques,
el tipus d'històries que explica
són sempre relacionades amb la família
i com entendre la dificultat
de conviure en el món actual.
I això està ben dibuixat, eh?
Jo, justament, perquè parles d'això,
em fa pensar en la pel·lícula
que he vist aquest cap de setmana,
que no l'havia vista en el seu moment a l'estrena,
perquè també és oriental, diríem.
És una pel·lícula de Corea del Sur
que es diu La Doncella,
del Park Chan-wook.
El Park Chan-wook és un director
que tots sabeu que vam descobrir
aquí a l'estudi amb els Van Seguer
quan ens va parlar del nou cinema
surcoreà.
Sí, perquè del nordcoreà
no en tenim ni idea, no?
No, no, no n'arriba, no.
Millor, millor.
Es va fer famós, aquest xicot,
per la trilogia sobre la venjança.
Són tres pel·lícules
que ell ens la va recomanar
i el primer era Sympathy for the Vengeance.
L'Old Boy, que és la segona,
que em sembla que el francès l'ha vist,
jo no.
No és la primera, Old Boy?
No, Old Boy és del 2003
i em sembla que ell portava ja
cinc o sis pel·lícules
quan fa Old Boy.
No, però de la trilogia,
em refereixo.
Ah, bueno, aquí diu
que la Symphony for the Vengeance
és del 2002,
Old Boy és del 2003
i l'última,
la Sympathy for the Vengeance,
és del 2005.
Això és el que tinc jo aquí apuntat
del Wikipedia,
és a dir, no m'ho inventat.
Aleshores,
per tant,
vol dir que són aquesta...
Tu l'has vist,
em sembla que t'agradava molt,
l'Old Boy, no?
Old Boy, sí.
I el remake, què?
El remake no l'he vist,
el que va fer ell mateix,
no?
als Estats Units.
No sé,
tu l'has vist les dues?
Sí,
jo el remake em va gustar.
Està ben feta,
però és que
és un estil d'aquest de...
com es diu?
El Haneke,
aquella,
juegos...
Funny Games.
Ah,
el Funny Games.
Aquests remakes...
Sí,
que ja hem vist l'original
i ja potser no cal,
no?
Com es deia el remake,
ho sabeu?
Tenia el mateix nom?
Em sembla que igual,
sí.
Old Boy.
Ah, Old Boy és el mateix,
va?
Aquí només consta una
del d'Old Boy,
que és del 2003,
no?
Sí,
però el remake fa ni dos anys,
no?
Potser?
Sí,
fa poquit.
Bueno,
que és l'Stoker,
no?
No,
l'Stoker és una altra.
No,
no,
no té res a veure.
Old Boy és una història
d'un home que han ficat
a la presó
durant un temps
i quan surt
doncs mira
de revenjar-se
de qui ha fet això
d'una manera
veritablement
salvatge.
Molt venjança,
no?
Molt venjança,
però al mateix temps
amb un format
com molt
molt peculiar,
vull dir,
unes escenes
molt tancades,
molt foscas,
molt...
Bueno,
és que això li agrada
això a ell,
eh?
És espectacular
i Stoker és...
Bueno,
jo només hi havia vist
Joint Security Area,
que em va agradar molt,
per cert,
és del que potser
a mi m'ha agradat més
d'ell.
L'Old Boy no l'he vista,
una altra que es veu
que és famosa d'ell també
és a Iama Thibur,
que no sé com es deia
en castellà.
Sí,
i finalment
l'Stoker,
que si recordeu,
amb el Nicole Kidman
és quan la fa treballar
a Hollywood,
va haver discrepància
d'opinions
perquè al francès
li agradava molt
i a mi la veritat
és que no em va acabar
d'acabar d'acabar.
I a Ima Thibur,
aquesta de Sóc un Thibur
i està bé,
és molt bonica
aquesta pel·lícula,
és una noia
que no sap ella mateixa,
ella considera
que és un robot,
que és un Thibur
i llavors,
veritablement,
al llarg de la pel·lícula
tu pots arribar
a pensar tan bé
què ho és,
però també t'adones
que pot ser tot
una cosa molt onírica
i molt inventada
pels efectes especials
i és delicadíssima
la pel·lícula,
és molt violenta
perquè el parxambuc
no pot evitar
plasmar la violència
d'una manera molt palpable,
molt concreta,
però és preciosa la història,
és molt poètica,
molt delicada
i la veritat
és que potser
de les seves
és la més propera
al que seria
el cinema per tot és públic,
d'alguna manera,
no?,
de tota la història.
Jo haig de dir
que vaig rebre...
I aquesta que has vist ara...
Es diu La Doncella,
ara en parlo,
ara en parlo
perquè vaig rebre
un missatge
d'un amic comú
que és el Pepper Mengel
que em va dir
aquest matí,
Joan, hola Joan,
aquest matí he vist
la doncella
del Champa Club
i l'Alboliche.
I ho m'ha semblat
una pel·lícula molt bona,
feta amb una delicadesa extrema,
amb dues actrius
que tenen una presència
absorbent
i una història
que pel que he llegit
del director
té un tractament peculiar
com és ell,
però en aquest cas
no se'n va
pel tremendisme,
pel tot tremendisme
que comentàvem,
sinó que destil·la
originalitat
al passar
al seu relat original
pel seràs
d'una posta en escena
que té,
com a millor tradició,
el cinema clàssic oriental.
A mi sí que
això m'ha motivat
a anar a rebeure
i sí que és veritat
que li veig,
la doncella m'ha recordat
moltíssim
el Rashomon
del Kira Kurosawa,
que suposo que recordeu
que
cada
una de les tres parts
està explicada
per un personatge
diferent
i des d'un punt de vista
diferent
que a més a més
et trastoca cada vegada
la història.
Em va passar,
aquí és el mateix,
són tres fragments diferents
explicats pels tres protagonistes,
diguem,
principals de la pel·lícula,
la primera part
no m'enganxava
ni m'interessava
ni d'allò,
però confesso,
haig de confessar
que la segona part
em va sorprendre,
em va descol·locar
i que la tercera,
també molt curiosa,
m'ha semblat
potser massa freda
però realment
molt original.
No hi ha dubte,
això haig de confessar
que és així,
no hi ha dubte
que és un senyor
que domina molt l'aspecte tècnic,
és a dir,
que l'aspecte molt bé
la fotografia,
l'estètica,
el disseny de producció,
les actuacions,
el vestuari,
el maquillatge,
tot està cuidadíssim,
molt cuidat,
potser l'única pega
que jo li trobo
una mica
és que no t'acaba de,
és tan fred
i tan maco,
per entendre'ns,
que et quedes
amb la part estètica
i no acabes d'entrar
amb el que expliquen
els personatges.
El guió
crec que està
molt elaborat
i sorprenent,
ja dic,
no explico de què va
perquè si explico alguna cosa
doncs ja
desvetllaré una mica
què és el que
passa
en certa mesura
la pel·lícula
i
és un film ambientat
en la Corea
i el Japó
però en realitat
a partir d'una novel·la
de la Sarah Waters
ambientada
a l'Anglaterra
i la Melina
i per tant
han fet una transposició
doncs en aquella època
que funciona,
és dir que té un punt estètic
això està tot molt cuidat
però que repeteixo a mi
per mi és
força poètica,
això és cert,
és molt poètica,
molt eròtica
i sòrdida
és a dir,
en el sentit
que respecte a les al·lusions
que hi ha de tipus sexual
i tal
és d'una sordidesa
i d'una cosa
molt rebuscada
i molt d'allò
per tant
és una pel·lícula
que té molts premis
s'ha de considerar
que és un senyor
molt prestigiat
a nivell internacional
que en aquest moment
segurament és
el director més prestigiós
que té Corea del Sur
i que per tant
és una pel·lícula
a tenir en compte.
Estem guanyant
el Jaume
i el Joan
pel cinema
vanguardista
penso eh
de mica en mica
i tampoc tornarem
a posar-li
escop pílgrim
a veure si
a veure
ara em ve de gust
mira
tant en tant
faig coses així raras
a veure si
recordeu
per veure si esteu atents
al que dic
de vegada
una pel·lícula
que vaig comentar
que era
unes 20 vegades millor
que la de
Raixamont
del Kurosawa
i que està feta
fa molt poc
i la van comentar
i que està dirigida
sí
perquè en comptes
del comentari
que jo vaig fer
és que m'ha vingut al cap
i dir mira
doncs la comento ara
així en plan capritxós
el que vaig comentar
que igual
així com Raixamont
t'explica
com tu deies Joan
i aquesta que comenta
sembla que també
una mateixa història
des de tres punts de vista
paral·lels
i consecutius
vull dir primer un
després l'altre
hi havia una pel·lícula
feta a més a més
per un director
per aquí
i que ja dona una pista
que Paul
va parlar
català
o espanyol
us anem apropant
sí sí sí
home d'aquí
d'aquí d'aquí
per aquí molt a prop
sí és veritat
no sé per què
m'estranyo
doncs que aquesta història
t'explicava
la mateixa
la història
des de diferents punts de vista
però simultàniament
que per mi tenia
molt més mèrit
la propera pell
ja us ho dic
i s'aquí la cuesta
m'ha vingut al cap
però si l'hem fet
com a pel·lícula
del mes
t'agraden tots molt
doncs ja està
per això m'ha vingut al cap
perquè era relativament recent
Pol
explica'ns una mica
què és el que has vist tu
que ja sé que has vist una cosa
sí
no ara
primer
com que vam fer
pont i tota la història
doncs jo vaig deixar-me una
a la guantera
que és
Baiana
no sé si l'heu vist
l'última
així de Disney
que vam fer
ah doncs nano
jo vull anar a veure
els meus nens
aquí Baiana
a fora
als Estats Units
Moana
més que res
per temes de drets
es veu que
per temes de
no van comprar els drets
aquesta paraula
que crec que és
algú
tema legal
d'un producte
europeu
o no sé què històries
i és curiós
inclús perquè
Moana
és l'original
a ella li diuen
Baiana
inclús el doblatge
jo la vaig veure
a l'Icària
quan la van estrenar
en original
inclús el doblatge
americà
aquí a Europa
arriba com a Baiana
però si veus
les labials
de la protagonista
i de tot
diu Moana
és curiós
és curiós el teu
doncs són els creadors
de
o sigui
segueixen la tradició
aquesta de
Frozen
Zootropolis
que també l'havíem comentat aquí
i ara aquesta
són els mateixos creadors
a mi Zootropolis
em va agradar molt
a mi m'agrada moltíssim
i on
si Frozen era
jo crec que
gran públic
perquè una història
molt més Disney
que
Zootropolis
el que es basava molt
jo crec que era
una autoparòdia
de fet
hi ha moltes parts
de Zootropolis
que se'n foten
inclús de Frozen
se'n foten dels musicals
i se'n foten de tot
llavors
Baiana
jo crec que han fet
la mescla perfecta
entre cançons
que són
jo vaig al·lucinar
amb les cançons
a més són divertidíssimes
jo m'ho vaig passar
superbé
i a part
una història
que és molt profunda
uns personatges
que són molt profuns
una animació
brutal
o sigui
les tècniques
que es van fer
en 3D
són increïbles
i no només això
sinó que hi ha la curiositat
que la història
el que passa és que
com que va fer una entrada
molt forta
de cap de setmana
i tot el pont
va anar molta gent
jo imagino que la gent
ja sabrà de què va
però bueno
PS
jo no
no sé de què va
no això que jo
perquè jo no sabia
que era el mateix
de Zootropolis
però realment
Zootropolis
ja m'ho penso ja
Zootropolis
pots anar amb els nens
sí però és molt adult
exacte
però cadascú té una visió
i llavors
trobar un cine
de divertiment
o per la canalla
que tu veus
unes coses
que ells no veuen
i que en algun moment
o altre també veuran
sí
i les referències
té una potència
extraordinària
et fan gags
de Breaking Bad
sí
al contrari
que la festa
de les salxitxes
que sembla que és únicament
per adults
jo no l'he vist
tampoc
però
sembla que no
en ells millor no portar-los
perquè surten
més aviat traumatitzats
no et preocupis
que no se m'acudirà
Baiana segueix
una mica la fórmula
de Zootropolis
en el sentit
que uneixen
una noia jove bona
que vol fer el bé
i el dolent
que no és tan dolent
però que intenten
fer-lo més bo
o fer servir
els seus dotes
per fer el bé
bàsicament
és aquesta noia
que
que estrany
que Disney faci això
no però
ja ho sabem
que a tu no t'agrada
tan original
però mira
hi ha coses més ben fetes
i més mal fetes
i quan un parla de cine
ha de parlar
del que li sembla ben fet
no volia interrompre
no volia interrompre
Baiana vindria a ser
la filla
del jefe de tribu
de la seva illa
que bueno
que s'empesca
una aventura
perquè
ara
hòstia
el nom no me'n recordo
però que a més
està doblat
per Dwayne Johnson
el The Rock
que a més
és molt curiós
veure el cantar
però que vindria a ser
aquest enemic
de la humanitat
que va robar una pedra
que el que feia era
com un talismà
que el que feia era
donar vida
a una illa
que aquesta illa
era la que donava
naturalesa
tant als peixos
com a tot el que es coneix
són com d'aquestes tradicions
que de fet
són mites
que existeixen
de veritat
llavors
el que fa és
s'embarca
fins a trobar
l'illa desert
on van desterrar
aquest enemic mundial
i llavors vas començant
a veure
que no és tan així
a vegades
les legendes
es magnifiquen
i llavors a veure
la pel·lícula
és molt bona
a mi em va encantar
els musicals
són brutals
a més és curiós
que un dels personatges
un d'aquests enemics
que es troben
com fa molts cops
Disney
que fan aquests road trips
i es van coneixent
els personatges
i es van entenent més
hi ha un dels personatges
que és una mena
de crank
o no sé què és
allò exactament
un crustaci
que el que fa és
fa una cançó
autoparòdica
i aquí entra
el tema
de Zotterópolis
una autoparòdia
inclús
de l'autoparòdia pròpia
que vam fer
amb altres pel·lícules
i a més
està cantat
i escrit
per
no sé si coneixeu
Flight of the Conchords
és una sèrie
de Nova Zelanda
que va triomfar
bastant
a principis del 2000
sobretot
té dues o tres temporades
no té moltes
però que és una sèrie musical
i parla de la
bueno
de cadència
de dos músics
que viuen
del no re
però
tenen lletres molt bones
i doncs
justament
quan jo ho estava veient
dic hòstia
em sona molt això
i després els credits
sortien que eren ells mateixos
o sigui
els van contractar
per fer aquesta cançó en concret
i no sé
la pel·lícula
molt recomanable
jo crec que ja
la gent n'ha pogut
veure-ho per tot arreu
però sí
sí
és molt bona
i a més
sí que és veritat
que
Francesc et dóna la raó
que potser les resolucions
són aquestes resolucions Disney
que no s'ha de ser Disney
però
això és esperable
però tota
tota la trapecia
que van els dos personatges
és
hòstia
et dóna gust
estar al cine
veient aquesta pel·lícula
Infiltrado
Infiltrado
però potser vols començar tu
he posat al començament la música
i no he fet ni cas
però era la música
al començament del programa
qui la vulgui tornar a sentir
ara
i tornar a posar
doncs era la
la banda sonora
d'aquesta
d'Infiltrator
Infiltrator
l'heu vist a tots?
sí
aquest matí
és que no l'has trobat encara
ens hem trobat
el que passa és que
a veure
Infiltrator
el nom ja t'ho diu tot
que anirà una mica
però tampoc és
jo no li dono mala crítica
a mi
la veritat és que m'ha costat
una mica
sí que al principi
d'arrencar
d'on és aquesta pel·lícula
americana
es nota
es nota que és americana
amb el Brian Cranston
si mai em surt bé
aquest nom
sí sí
Cranston
el de Breaking Bad
exacte
que és molt curiós
perquè ell el que fa
és d'una
d'un agent infiltrat
que el que
normalment
es dedica més
al tema de les drogues
en temes de l'Adea
que llavors és justament
el seu paper
antagònic
al que fa
Breaking Bad
llavors jo crec que això
ja li dona un puntat
d'anar-lo a veure
no sé si heu vist
Breaking Bad
faria del seu cunyac
és una sèrie
exacte
una sèrie
però no
doncs ell
diguéssim a la sèrie
el que fa
és un professor
de química
que li han detectat càncer
llavors el que fa
per intentar
recopilar el màxim de diners
i tot
per deixar la seva família
perquè més té un fil d'escapacitat
i això
doncs s'associa
amb un dels seus exalumnes
que sabia el tema
i comencen a fer
laboratori de metamfetamina
i bueno
d'aquí cap amunt
perquè no para
aquesta sèrie
llavors
en aquest cas
és el contrari
és un policia infiltrat
amb càrtels
amb tot
llavors
i el tema
s'entra
és una història real
i el tema s'entra
en quan
anaven ascendint
a dins
de la màfia
els càrtels mexicans
sobretot
fins a
intentar arribar
a Pablo Escobar
i doncs
que també és un tema
que ara es porta molt
entre narcos
i això
de fet
té molta reminiscència
de narcos
que el que no he arribat
a temps a mirar
és si és
clar
la pel·lícula
es devia rodar
més o menys
a la primera temporada
de narcos
inclús hi ha actors
que es repeteixen
i doncs
és molt curiós
o sigui
els actors
diguéssim
sud-americans
mexicans
i això
són bastant
o sigui
són els mateixos actors
i té aquest rotllo
alhora
té certs punts
de puro vicio
del Paul Thomas Anderson
i inclús
de l'Hombre
de les Mil Cares
aquí
més
barrient de la casa
però pel tema
sobretot
que ja sigui
la interpretació
perquè ell ho fa
jo crec
fora de sèrie
però és el personatge
és un camaleó
s'adapta a tot
ah
però això
de l'Hombre
de les Mil Cares
sí
perquè clar
ell al final
sí que és veritat
que ell
buscava més
el tema dels interessos
interessos personals
però
l'engany
és tot l'engany
tu saps
evidentment
que és un policia
infiltrat
però tot l'engany
i tot
com el thriller
que no
el thriller
és
més el suspense
més que el thriller
el suspense aquest
de jo sé què està passant
però els altres personatges
no
de fet
tota la
no sé si m'enteneu
llavors
a mi m'ha semblat
que una pel·lícula
que a més són
dos hores deu
crec
s'aguantava molt bé
o sigui
a mi
en cap moment
vaig veure
pura vici
jo quan ho vaig veure
vaig entendre
la tesi
que plantejava
però
no
a mi em va
hi havia moltes parts
que m'avorria
però profundament
i aquí
a mi m'ha agradat molt
el que passa és que
al sortir
ens hem trobat amb el Joan
i m'ha baixat pels terres
versió
no
jo no
tampoc me la vull carregar
a mi no m'ha acabat de compensar
excepte el final
o sigui
és una pel·lícula per mi
excessivament llarga
ben interpretada
si vol sobretot
però jo
no he seguit
Beck and Bates
i per tant no veig aquest contrast
que ell explica
i per tant
simplement l'he vist
la interpretació
que fa en aquesta pel·lícula
a mi no m'ha acabat
d'enlluernar
ni m'ha acabat de dir res
en canvi la d'en Keaton
no d'en Keaton
la d'en Kruger
ho fa molt bé
penso que fa molt bé
surt l'Helena Naya
curiosament
amb un paper en secundari
hi ha uns quants espanyols
per allà
que deuen ser
un Rubén o Xandiano
també
surten molta gent
coneguda d'Espanya
no sé com els han pescat
i estan
doncs
que potser estaven a Narcos
no tinc ni idea
perquè tampoc he seguit
la sèrie Narcos
haig de confessar
d'entrada
que per exemple
tots aquests temes
així de drogues
i tot això
a mi no em sedueixen
especialment
i per tant
moltes vegades
per això no he vist Narcos
perquè passo
no m'interessa massa
el tema i tal
i segurament això ha influït
però el que passa
és que jo
haig de confessar
que he estat
dues o dues vegades
a punt d'anar-me
perquè m'estava avorrintant
que no aguantava
la cosa
jo et veig
al perfil
en una furgoneta
amb una sèrie
de tubs d'assaig
fabricant això
tipus Breaking Bad
et veig
et veig al perfil
jo estava allà
i he dit
aguanta fins al final
llavors al final
és veritat que puja
és veritat que puja
i que
hi ha unes escenes
de resolució
potser
que tenen potència
i tenen força
però jo confesso
que jo
si li hagués de posar
una nota
li posaria un cinc i mig
o una cosa
però sí que és veritat
que estem parlant
d'una americanada
o sigui
és una pel·lícula d'aquestes
que podria estar
a la bandera
en segon pla
tota l'estona
bondejant
i tranquil·lament
però
i també fan servir
molt l'ús
d'aquest llenguatge
que s'associa molt
a Narcos
per exemple
si algú l'ha vist
ho entendrà
però aquest
un llenguatge
molt
molt
molt imposat
gairebé
allò
frases com si
cadascú la frase que digués
ha de ser
la lapidària
tota l'estona
i
però clar
llavors una pel·lícula
una sèrie
mira encara
et pots acostumar
a una pel·lícula
que costa més
jo crec que per això
també m'ha costat més
al principi
pels diàlegs
però bueno
després
veus que molts cops
per mi sobretot al principi
la primera part
té un aire
absolutament televisiu
és a dir
podies veure-ho
en qualsevol sèrie
d'aquestes
que van per televisió
i clar
a mi m'ha semblat
que una cosa
que no tenia qualitat
però clar
és veritat que té coses
té d'elements
té d'allò
vull dir
doncs és un cas
està basat en una història real
que ja sabeu
que després ja
som un pas real
la canvien absolutament
i no se semblen res
el que era la realitat
però
està basat en un cas real
i bueno
i fins al final
hi ha tota la retaïla
de coses
que ha passat
cada un dels personatges
que s'ha anat veient
a l'allà de la pel·lícula
per saber
quin ha estat
el desencadenant
de tot el que t'ha explicat
però jo confesso
que no és de les pel·lícules
que jo recomanaria
tot i que bueno
deu tenir el seu públic
i a ell li ha agradat
per tant
escolta no cal que
no dic que jo sigui el públic
dic que a mi
no m'ha semblat
una mala pel·lícula
hem de confessar
que al sortir
al sortir
i ho dic
per ser honest
jo hi havia una noia
crítica
d'un altre
d'un altre mitjà
i ens ha pogut parlar
els tres
i a ella li ha agradat
també
o sigui
per tant
aviam
jo no tinc l'exclusiva
de la veritat
o sigui
a mi no m'ha acabat
de convèncer
però
no te l'havíem atribuït
la noia aquesta
doncs li ha agradat
però
haig de confessar també
que jo m'he documentat
abans d'anar al cine
per costumbo fer-ho
per triar les pel·lícules
més o menys interessants
i la majoria
de la crítica
se la carrega
doncs llavors ja està
escolteu
aviam
però no cal
jo vaig a per
les pel·lícules
jo no és
ja no m'ho pregunteu
perquè ja penseu
que diré que no
però aquesta
vegada
sí que he vist
una pel·lícula
i la música
de la pel·lícula
una de les músiques
que surt
en un moment determinat
és aquesta
que estem sentint
en les Ones Conetes
que és un grup
que es diu
Dead Can Dance
el tema es diu
Indus
és un dels que apareix segur
la pel·lícula
perquè m'ho ha dit
la persona
amb la qual vaig anar
li he preguntat ràpidament
perquè jo no me'n recordava
ella és molt aficionada
a aquest grup
i la pel·lícula
jo no sé si us sonarà a mi
i és que jo no segueixo
últimament les estrenes
però vaig anar al Texas
i feien una pel·lícula
que es diu
Maria Conversa
una pel·lícula
que ens parla
de la preparació
que fa la Blanca Portillo
per representar
una obra teatral
que dirigeix
l'Agustí Villaronga
i dirigit
per la Lídia Zimmerman
que curiosament
fa uns anys
fa forts anys
havia co-dirigit
aquella pel·lícula
d'Ara Tom Bulkin
en la mente de l'assassino
una pel·lícula
fabulosa
i a aquesta dona
se li dona molt bé
el tema del documental
i aquesta pel·lícula
és una pel·lícula documental
i la veritat
és que és una pel·lícula
que es deixa veure
molt bé
i que és molt recomanable
la Blanca Portillo
és la protagonista
pràcticament absoluta
però no del tot
perquè veiem
la preparació del personatge
des del punt de vista actural
però també
des del punt de vista
dels decorats
com es van muntant
com es van organitzant
en un moment determinat
entren els vestuaris
i de mica en mica
veiem la transformació
i sobretot
el que és més interessant
és com ella
la Blanca Portillo
que és una trió
que ja sabem
de caràcter i potent
doncs explica
com s'identifica
amb el personatge
i com una vegada
que ella ha entrat
en el personatge
ella desapareix
el personatge
entra dintre d'ella
i després torna a marxar
però en aquell moment
no és ella
la veritat és que
és potent la pel·lícula
i veure ja l'Agustí Villaronga
parlant amb ella
mirant a veure
què fan amb el personatge
l'autor de la novel·la
amb la que està basada
perquè és la història
de Maria
la mare de Jesús
però passada pel filtre
d'un autor
que ens explica
la història
en realitat
d'una mare
d'una mare
que pateix
pel dolor del fill
i tot això
ja us dic
com es va organitzant
una triu
i tot un equip
teatral
perquè allò
sigui convincent
i quan després
de tota aquesta preparació
veus la caracterització
de la Blanca Portillo
només veient el cartell
la veritat és que
ni la reconeixes
vull dir
està transfigurada
no transformada
està canviada
veritablement
recomanable
en blanc i negre
tota l'estona
l'autor de la novel·la
és el Coutoibin
sí
que apareix allà
i que la mateixa Blanca
parla amb ell
i diu
home
no sempre es pot parlar
amb l'autor
és que és un autor
que passa
a moltes estades
a Catalunya
sí
i que també és una cosa
molt maca
de veure
com comenta
l'elaboració
del personatge
com vol explicar
la història
i com ells dos
dialoguen
pel·lícula
molt bé
però molt interessant
quan has dit
quan has parlat
de Dead Can Dance
sí
he vist que ha sentit
el mercat
m'ha vingut
a la ment
de seguida
el nom
de l'Agustí Villaronga
perquè
ell els tenia
com a
compositors
per una pel·lícula
que no es va arribar
a fer
sobre una novel·la
de la Mercè Rodoreda
que curiosament
es va fer
una exposició
a la Virreina
sobre aquesta pel·lícula
si no recordo
malament
la novel·la
és
quanta quanta guerra
una de les últimes
de la Rodoreda
i no es va poder fer
per una qüestió
de pressupost
una cosa
absolutament
vergonyosa
però
no
és un projecte
que potser
algun dia
Villaronga farà
però
que de moment
no s'ha fet
i ell
tenia
tant sí
com no
en la ment
dead candants
per la música
d'aquesta pel·lícula
l'anirem sentint
si voleu la música
i escolta
acabo de buscar així ràpid
allò que fa
i pot ser
que la novel·la sigui
La mort
i la primavera
és que he trobat
aquest títol
és la mort
i la primavera
i no
és la mort
i la primavera
exactament
ràpidament
si voleu
passem a les estrenes
o pel·lícules
que passen per televisió
que n'hi ha molt poques
que es puguin recomanar
realment
aquests dies propers
i passem ràpidament
al tema
que ens toca
que és la pel·lícula
del mes
avui dimarts
a TV2
fan una pel·lícula
a les 21.55
o sigui una mica
abans de les 10
que és una pel·lícula
de l'any 57
espanyola
Distrito Quinto
del Julio Coll
que jo no he vist
però tinc moltes bones referències
que és una pel·lícula
força interessant
amb idea
a TV3
a TV3
avui a les 21.55
a la mateixa hora
una mica abans de les 10
fan un documental
que sí que m'ha arribat
que val la pena veure
que és la cançó
censurada
és a dir
tota la nova cançó
que va ser censurada
per el Raimon
del Lluís Llach
de la Marboneta
i una sèrie de gent
i es veu que el documental
està excel·lentment
treballat i fet
el dijous
15 de desembre
a Canal Hollywood
a les 18.30
de 8.30
fan les amistades
pel·ligroses
aquella famosa pel·lícula
de Stephen Friars
que va ser un èxit comercial
en el seu moment
i de tota mena
i queden més dos coses
per comentar
el dissabte
que fan una pel·lícula
Francis Ford Coppola
a TV3
a les 23.30
a les 11.30
perquè és
Pegui Suez
i el diumenge
una pel·lícula
que em sembla
que a Francesc
a mi ens va agradar molt
que és
d'Italia en Job
i tant
que la fan
al TNT
a les 22.45
dit això
si voleu
podem entrar
amb el que ens toca
avui parlar
que és
la pel·lícula
de
Ciutadano Ilustre
doncs bueno
qui vol començar
bueno
la vas proposar tu
si vols fer
si incendi
bueno
ja la vas comentar
de fet
jo la vaig comentar
doncs si vols
faci un petit comentari
així del que m'ha semblat
més destacable
de la pel·lícula
ja que
ja dic que tu
sí que la vas comentar
i després suposo
que també
allò
a mi m'ha resultat
super interessant
i suposo que tothom
doncs bueno
a l'hora vist
vull dir que no és una cosa
que estigui amagada
la pel·lícula
el joc
metalingüístic
tan
bueno
que jo he trobat fascinant
entre la narrativa literària
i la narrativa cinematogràfica
és a dir
hi ha una escena en concret
que jo quan veia la pel·lícula
abans que arribés al final
i ja més o menys entens
una mica com està construïda tota
ja no la vaig entendre
i és una escena que diu
bueno sí
perquè és maca la noia
la noia despullada
ja en el llit
i diu
no li veig res cinematogràficament
quan la pel·lícula està molt ben construïda
diu
no entenc per què posa
un home
que ja l'has vist abans
la noia despullada
i tenia sentit la pel·lícula
perquè acaba d'entrar a l'habitació
i han fet una sèrie de coses
que jo us puc imaginar
però
i que nosaltres no veiem
però que veiem
el post
diguéssim
el després
i llavors la veus despullada
i ell mirant-la
dius
no sé per què
aquesta escena
però clar
després tot agafa sentit
és una descripció
literària
és una descripció
és el que fa un autor
que diu
la dona
està en el llit
però estàs començant pel final
ja
no no
jo explico el que
no això no és el final
perquè a mi
per exemple
no dic que sigui el final
però a mi per exemple
la resolució em va semblar
bastant tramposa
però no
no no és tramposa
però no
a mi a mi
però no
jo ho vaig pensar també
tramposa en el sentit
però després dius
no
perquè
aquesta pel·lícula
jo crec que té
com dos o tres
o si no més
nivells de narratius diferents
sí sí sí
és a dir
és com una mena
d'Inception
és que aquí
jo no dic trampós
com a dolent
jo dic trampós
com a joc narratiu
i precisament
Inception
per exemple
un joc
no
és un joc
i el que passa
és que si te'l plantegen
al final de tot
és un joc
que jugarà ell sol
m'explico
no sol no
sí sí sí
ja sé què vols dir
ja sé què vols dir
el que prefereixo
és que una cosa
és que sigui una pel·lícula
que després
com origen
que tornis a veure
i diguis
hòstia
o el sexto sentido
no gaire bé
però és veritat
que Nolan diu
mira
fem això
entrarem en els somnis
per agafar aquesta idea
col·locant-la aquí dins
ja sap
de què va
sí que és veritat
sí que és veritat
que això no t'ho mostren
a la pel·lícula
el que sí que té la pista
que hi ha coses
com aquesta escena
que us dic
de la noia despullada
que són com molt rígides
molt literàries
llavors
t'ho podies imaginar
una mica
però ja és el que intenta
sí sí
no no
és del que es tracta
però és el que
perquè em sembla que
a veure
diguem una miqueta
perquè si estem parlant
per gent que no l'ha vista
vale
hem de dir una miqueta
de què va
de què va
no us sembla
vinga
és una pel·lícula
el director
són dos directors argentins
sí
dos directors argentins
que ara
és igual
Mariano Conn
i Gastón Duprat
exacte
jo només havia vist
d'aquests directors
una pel·lícula
que es deia
l'Hombre del Lado
que si voleu
recomento
que té molt d'interès
però bueno
aquesta en particular
és una història
d'un personatge
que ha rebut
un premi Nobel
i que
viu a Barcelona
viu a Barcelona
viu molt bé
d'una manera
doncs important
com si visqués
a Pedralbes
un lloc així
i
després de rebre
el premi Nobel
té un
decaïment
creatiu
o de creació
i res
no li fa
il·lusió
ni
no troba
cap fons
d'on treure
vitalitat creativa
això és
l'enfocament inicial
llavors
rep
diferents
ofertes
de fer coses
de les moltes
que ell fa
cap d'elles
li ve de gust
de fer
i per tant
les anula totes
i de ben
arriba
una
una
una invitació
de
ell és argentí
d'un poblet
d'Argentina
Salas
Salas
o Salas
que
el conviden
a passar uns dies
i a fer unes xerrades
això és la història
i és el poble
on ell va néixer
ell se'n va anar
fa 40 anys
i no hi ha tornat més
i ell ha arribat
a ser premi Nobel
llavors
i la seva obra
tota gira
l'entorn
del poble
dels personatges
del poble
suggeriries
pensaries
un García Márquez
un personatge
d'aquesta mena
que
el
Macondo
i els personatges
són
personatges
que ell porta dins
però que tenen
una realitat
que no és
la realitat
que qualsevol
viuríem
perquè
per dins
hi ha la creació
i per tant
el creador
sempre transforma
per tant
ell
però és crític
ha estat crític
amb aquestes novel·les
representa que ell
ha estat crític
amb aquests personatges
bé això
sí sí
ha estat crític
ha estat crític
en el sentit
que els deforma
i en fan una altra cosa
creativament
bé no està clar
en qualsevol cas
en qualsevol cas
però a vegades
de dos personatges
en fa un
sí
clar
barreja
bueno
jo imagino
que tots els creadors
fem això
és la llibertat
del creador
o sigui que
que no
llavors aquest és un poblet
al mig
jo crec que és abans
de la Patagònia
està com allà al mig
però bueno
el tros aquell
d'Argentina
és un tros
de vides
molt solitaris
i molt aïllades
i per tant
és un poblet
tancat amb si mateix
el més probable
d'un món
tancat amb si mateix
Argentina profunda
exacte Argentina profunda
jo pensava que la Patagònia
és la més profunda
que jo havia vist
però això
Déu-n'hi-do
i llavors
ell
va
anar allà
i
i la pel·lícula
és
com
és rebut
i en què
es transforma
la pel·lícula
perquè
la visió
de
dels seus
dels ciutadans
d'aquest
d'aquest
d'aquest
d'aquest poblet
o d'aquesta ciutat
petita
estan llunyíssim
del món mundial
que significa
un premi Nobel
estan llunyíssim
del cervell
que significa
aquest premi Nobel
i llavors
n'hi ha uns
que han
agafat
a dintre seu
una visió
de lo que ella
ha volgut dir
i aquesta visió
pot ser
des de
Rancúnia
fins a
sorpresa
i fins a
jo aquesta tarda
això és
l'esquema
de la pel·lícula
i després
al final
tens raó
que al final
però no l'hem de comentar
penso jo
però bueno
és intel·ligent
al final
a mi em sembla
jo em sembla
un final
molt intel·ligent
jo aquesta tarda
volia saber
si sales
existia
o no
existia
i intrat
a Google
i el senyor Google
m'ha explicat
he trobat un article
concretament
d'un senyor
que es diu
Martín Ale
d'amfibia
que és la revista
de la Universitat Nacional
de Sant Martín
que es titula
Per a què vol vista
Mantovani
perquè bueno
és que aquest escritor
es diu Mantovani
aquesta és la pregunta
i diu
val la pena llegir-ho
perquè
entens
jo he estat d'Argentina
suposo que ho sabeu
i em sembla
que es vaig comentar
l'altre dia
quan es parlava de la pel·lícula
que jo la vaig trobar
molt realista
jo també
és que jo també he estat d'Argentina
i trobo que
que era
definir realment
com és la gent
però és que resulta
que aquest senyor
és l'argentí
el que llegirà
ara xoca llegiré
que ho he llegit
aquesta tarda
perquè diu
que està dient
el mateix
que vam dir
l'altre dia
diria nosaltres
llavors ell diu
Volver al pueblo
és el tema central
de Ciudadano Ilustre
la nueva película
de Conn i Duprat
con una sucesión
de gags
y climas tensos
la historia del escritor
ganador del Nobel
que regresa
al pago chico
habla de las diferencias
entre el hombre cosmopolita
y sus exvecinos rústicos
una incomodidad natural
que contagia al espectador
como Batistuta
en su vuelta
a la reconquista
perquè va en su plantella
desde un punt de vista
diría marxantí
mira desde la óptica marxantina
o Mirtra, Legrand
a Viña Cañas
o Martín Ale
que és l'escriptor
que fa això
sabe de què se trata
el reencuentro
con los que se quedaron
nació y creció
en San Manuel
entre 1.800 habitantes
con esa experiencia
vio la película
y reflexiona
sobre Volver
que és el que explica
i és només un tros
perquè si no serà massa llarg
diu
Sales existe
comença per dir
l'escriptor aquest
o aquest professor
de la universitat
no sé què és
exactament aquest senyor
en aquesta universitat
diu
Sales existe
segun el censo
del 2010
tiene 234 habitantes
27 habitantes
menos que
en el elevamiento
de la década anterior
queda en el partido
de Lincoln
al noroeste
de la provincia
de Buenos Aires
lo imagino
bueno
salto cosas
para no llargaru
lo imagino peronista
o radical
llevando las riendas
de su gobierno
con el estilo
y la praxis
de los conservadores
populares
en sala
seguro
debe haber
buenos chorizos secos
debe
debe tener
una estación
de trenes
abandonada
o casi
son muy pocos
en salas
muchos menos
que los 1800
de San Manuel
mi pueblo
aún así
quizás tengan
un pintor local
contador
que sea la voz cantante
de las fuerzas vivas
del pueblo
perdón
que tenga un pintor local
o algún paisano
que se las amaña
con la talabartería
debe tener
un médico
abogado
o contador
que sea la voz cantante
de las fuerzas vivas
del pueblo
debe haber
algún chalet
decorado
con muebles
de algarrobo
y alguna cabeza
de animal
embalsamada
amurada
a la pared
en salas
se caza
se pesca
se carnean
vacas y ganchos
y los perros
duermen a la siesta
en las veredas
al rayo del sol
ese salas
que imagino
a partir de los pocos datos
es mi San Manuel
y es también
un millar de pueblos
bonaerenses
que envoltan
la zona de Buenos Aires
bueno
está lluny
de Buenos Aires
bueno
él digo al noroeste
no sé el kilómetro
no sé exactamente cuándo
ese salas
tiene mucho de sala
mucho de salas
que construyen
en la sabadería
los hermanos
Gastón
y Abraham Dupré
y Mariano Cone
en la película
El ciudadano ilustre
llavors explica la película
llavors el tio diu
me gusta
es fin argentino
y vi todas las películas
d'aquest autor
i bueno
i més o menys
per no allargar-ho
exactament
ve a dir que
hi ha un moment
que per exemple
explica una cosa
ell considera que l'encerta o no?
ell diu
que és allò super realista
no sé si buscà
el moment que ho diu
però hi ha un moment
que inclús per abusar
abonar
amb aquesta mena de violència
que al final de la pel·lícula
diu
hace tres años
abusar o abona
abona
hace tres años
en l'Obería
una ciudad
de 10.000 habitantes
i cabecera de municipio
al que pertenece
Sant Manuel
que és el seu poble
un empleado municipal
asesinó al intendente
le dio tres balazos
y lo remató
en un hachazo
el intendente es el alcalde
i explica per què
per tant coses semblants
a les que passen a la pel·lícula
per tant
jo trobo que la pel·lícula
digues digues
a la pel·lícula s'explica tot
això que esteu dient
on està a sala
està a 200 quilòmetres
ho diu
a la pel·lícula
està a set hores
a set hores
de viatge
per si vaig pensar
que era abans
jo no ho havia mirat
però sis hores
pel caminet
pel caminet
que sap
si ho recordeu
que diu
no però jo sé
una drecera
llavors fica per allà
i llavors
hi ha una altra escena
ara que m'hem recordat
que és l'escena
a veure si us ve al cap
de quan ell ja va cap
a l'última conferència
que té
em sembla que és
que ja
abans de veure
que hi ha molt poca gent
que passa per una plaça
i els segueixen dos gossos
diu
això tampoc és cinematogràfic
és que això és una descripció
d'un relat
d'un llibre
és que no diu res allò
absolutament
és dir
passa per aquí
llavors els gossos
que d'allò s'aixequen
és que et pots imaginar
que està
però és que
inclou ja un moment
quan té la pana
quan està anant
al poble
i aquell personatge
sorprenent
sorprenent
perquè no té altre adjectiu
sorprenent
que es paren allà
i ja vindran
un moment o altre
perquè ha punxat una roda
i no té roda de recanvi
i ell li explica
tota una història
està il·luminat
està encentat a terra
han fet un foc
que han encès
amb un full
de la pàgina
del llibre
de l'escriptor
i ell està il·luminat
un tros
i explica
tota la història
de dos germans
bessons
que s'odien
i explica
tota la història
i jo pensava
és un conte
el deixarà
no no
l'explica tot
l'explica sencer
l'explica sencer
això que diu el francès
que té aquest punt de literària
però ho vol tenir
vol tenir
aquest punt de literària
i explica tot
i quan acaba d'explicar
l'altre personatge
el conductor
li diu
ah sí
jo els coneixia
estes dos
els hermanos
tal i qual
i la dona
la noia aquesta
treballava en el volcán
exacte
i realment
et fica
et fica
ja allà
amb el que serà
la pel·lícula
la pel·lícula és
que
tothom
ha percebut
de determinada manera
les històries
els contes
les novel·les
que ell ha explicat
i
per tant
les fàssives
amb una distància
que és el que ell ha viscut
i el que entén del llibre
que hi ha una distància
abismal
a mi una cosa també
que em resulta destacable
perquè
jo tinc una amiga
que és peruana
i a aquesta noia
li vaig recomanar
la pel·lícula
i uns quants dies més tard
no sé com passar
ens vam trobar
i em va comentar
em va comentar
diu
saps què
m'ha sorprès
no m'ha sorprès
he trobat
que era real
de la pel·lícula
diu
és que jo l'any passat
vaig anar
a
Elles de Perú
no sé de quin poblet
del Perú
i diu
i el meu pare
em va fer
és a dir
saps que a la pel·lícula
constantment hi ha gent
que li està demanant coses
sí
una cadira de rodes
a mi em va passar
a mi em va passar
al meu poble
jo soc de Barcelona
i ella és una persona
la veritat és que
que no
és molt modesta
i no té econòmicament
grans d'allò
i em va dir
diu
vaig arribar allà
i es pensa que sóc rica
perquè vinc de Barcelona
i tothom em demanava coses
diu
el meu pare
em va demanar coses
amb una llista
em va venir amb una llista
les coses que demanava
diu
escolta
la pel·lícula
simplement real
diu
això a l'Atinoamèrica
passa
perquè jo ho he viscut
de totes maneres
abans en l'article
i del que estem parlant
que és de l'argument
jo diria que
a part de l'argument
que és tot això
que estem parlant
hi ha el tema
que el Joan
abans comentava
que és el tema
de la creació literària
és a dir
allà
hi ha unes disquisicions
ja des del començament
des del moment
en què li donen
el Premi Nobel
ell fa un discurs
que et deixa
que ningú aplaudeix
durant una estona
perquè clar
es queda engarrativat
i diu
aquest home
què està dient
però parlar de la decadència
de la fama
ell el que fa
és marxar del nucli
on ha guanyat tot
clar
ha guanyat el Nobel
que vindria a ser
per un actor també
i ha passat altres cops
el tema de l'Òscar
que guanyes l'Òscar
molt bé
però em refereixo
en el sentit
més estricte
no pot anar més lluny
que no pots pujar més
i a més
no vull dir
funciona així
funciona
que ell
està en aquesta mena
de depressió
sigui creativa
sigui existencial
personal
sí de debò
i al sortir-li
aquesta opció
d'anar al poblet
jo crec que també
és una forma
no de créixer
sinó de
de trobar
no també
és allà
donar tret
tota la inspiració
és per si allò
li aporta
uns nous arguments
per fer nous llibres
aquí jo crec que
hi ha hagut
en aquesta pel·lícula
jo he estat crítica
i hi ha hagut
amor-òdio
de crítica
de públic
i això
i llavors
veia molt
gent que es posicionava
a favor del personatge
o a favor del poble
o sigui aquí
una mica
no no és veritat
sí sí sí
i és molt curiós
perquè jo pensava
ostres a mi em passa
tot el que li passa
a aquest home
n'hi ha per tothom
com en tot
a mi m'identificava molt
el paper del protagonista
d'After Hours
d'Scorsese
aquell que ha de recórrer
una odissea
de personatges
que són molt descarats
però allò era
per intentar arribar a casa
per intentar sortir
del barri
però bueno sí
però ell va amb una intenció
a casa de la noia
i després també
aquest paper
de l'hosting translation
una mica
el rotllo aquest
d'estic al mig
de l'anada meva
mental
i no entenc res
i a més és un personatge
que està sol
a més és solitari
però un personatge
com aquest
que és un creatiu
és sempre un solitari
el que passa
hi ha una cosa
que val la pena dir
i és que
jo potser no vaig ser
tan conscient
del que diré ara
perquè vaig sentir
a la televisió
una entrevista
que els hi feien
amb els dos directors
de la pel·lícula
llavors resulta
que jo em vaig fixar
més en la crítica
que hi havia
al poble
i a la gent del poble
etcètera
i ells en canvi
destacaven
en aquesta entrevista
i després vaig adonar
que era veritat
que ells també
han volgut pintar
hi ha les dues coses
com un dèspota
com un senyor
no
un egoista
un senyor
que no es pensa en ell
i tot allò
doncs ho fa
en aquest sentit
llavors
jo penso que
i són les dues coses
és a dir que
i ells en alguna mesura
destacaven
doncs que
volien reflectir
les dues coses
el que passa
clar
potser vist des del nostre món
perquè és el món
el tercer món
diríem
i el primer món
doncs aquesta contraposició
nosaltres
ens posem més en el primer món
però també està criticat
jo penso que
ells el que diuen
i jo ho he sentit directament
parlant dels dos
a la vegada
en una entrevista
a la televisió
explicaven
que ells volien
criticar
els dos mons
sí
i ho fan
però fixeu-vos
quan parlen
el personatge
potser critiquen
el que ell
té un discurs
de llibertat
absoluta
i en canvi
ell
no defensa
amb la seva vida
aquesta llibertat
per de tothom
sinó que només
la defensa
per ell
sol
sí senyor
i llavors
jo el que volia dir
perquè veig que
el temps
s'acaba
volia dir
que
que el guió
és com una
és molt literari
ja ho vaig dir
l'altra vegada
i llavors
el podríem veure
com un llibre
de contes
ella deia
que hi ha un conte
express
però totes les altres
escenes
són contes
i estan posades
en un argument
que ja s'ha fet servir
altres vegades
en el cine
com ara
a Maduixes Salvatges
de Berman
vull dir
que és un
professor
de la universitat
que torna
a la universitat
per fer un discurs
justament
i que després
Woody Allen
ho va
reprendre
a Desmuntana
Harry
que també
és un
professor
de la universitat
que va a la universitat
a fer un discurs
perquè li donen
un premi
o una cosa així
aleshores
vull dir
jo em sembla
que fins i tot
el que li donin
el Premi Nobel
a Suècia
és una mena
d'homenatge
a Berman
que suposo
que agrada
bastant
als directors
aquests
d'Argentines
se'ns han menjat
el temps
molt més a parlar
sobre aquesta pel·lícula
però
el que no hi ha temps
és que sí que és
una pel·lícula
interessant
extraordinària
per mi
és una extraordinària
pel·lícula
no he pogut llegir
o si podeu
jo us passaré
tot això
que ja
expliquen aquí
que encara
la destaca
i diu
que és més bona
del que
aparentment sembla
és a dir
hi ha un moment
que diu
és molt més bona
del que ens sembla
la setmana que ve
tenim un tema
sorpresa
perquè ve
l'Andreu Ferran
amb nosaltres
i com sempre
ens sorprendrà
amb el seu tema
que vagi bé
bona nit a tothom
bona nit
bona nit a tothom
m de música
un programa
un programa realitzat
i presentat
i presentat
i presentat
per Maria Quintana
a tothom
a tothom
a tothom
a tothom