Cinema sense condicions.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
una pel·lícula, ens en recordem
al llarg de tota la vida, és precisament
d'aquesta, no? Matar un
rossinyol, un
esdeveniment cinematogràfic,
jo aquest, em sembla
que era aquesta tarda o ahir, que
destacava que precisament
a l'alçada del que va fer
el senyor La nit
del caçador, que va fer precisament
aquesta, l'única
pel·lícula que va fer, Charles Roughton,
no? Jo penso que les comprava
com a director, sí. Com a
director va ser l'última, com a intèrpret
en va fer moltes. I llavors
l'autora de la novel·la Matar un rossinyol,
la Harper Lee,
doncs evidentment que n'ha escrit
moltes de novel·les, ni molt menys
que jo sàpiga que hagin
estat traduïdes al cinema,
tot i que algunes probablement
sí, no? Vull dir, per exemple,
hi ha una versió, una cinematogràfica
dirigida per Robin
i protagonitzada per
Gregory Peck i
Mari Van Van, eh, que
portava... Ah, no, és precisament
aquesta. Sí, sí, aquesta és
Matar un rossinyol. Perdona.
Bé, doncs, com que ho he llegit així
una mica per sobre,
m'he confós amb la...
Bé, doncs, llavors, doncs, fet això,
aquest petit homenatge,
jo crec que avui podríem
començar per... ja, perquè
a la part final farem el que tu ens
proposaves, no? Del...
El Russell Crow. Del Russell Crow, no?
Llavors, doncs, jo he vist
la pel·lícula dels germans
Coen ja, a Betheser,
i la veritat és que, bueno,
que és molt divertida.
Jo ja saps que soc molt
partidari d'aquests dos realitzadors,
i llavors aquí
hi ha un... el Jordi
Batlle Caminal, doncs,
destaca que aquesta és de la part baixa,
o sigui, no pas de les...
de més qualitat.
Diu, però, diu, esclar,
diu, però és que els germans
Coen, encara que sigui
de la part baixa, doncs,
és un... és un esdeveniment
cinematogràfic, no?
Probablement jo no estic del tot
d'acord amb... amb aquesta valoració,
sinó que jo crec
precisament un autor,
encara que pugui haver-hi, doncs,
pel·lícules que puguin
atrapar-te i paral·lelament
aportar-te molts elements
molt més punyents,
i el que destaca ell,
pel·lícules com
Sang Fàcil, a propòsit de
Lewin Davis, Barton Fink i Fargo,
i No és parís per a ells,
doncs, podria estar
en aquesta sintonia, no?
El que jo crec és que
els germans Coen acaben...
o acabes trobant
amb els seus films, que jo,
si no els he vist tots,
podríem assegurar que gairebé tots,
en tot cas n'hi ha algun canó
cap a últim moment,
més cap aquí, però tots,
jo el que veig és que
és una persona preocupada
per destacar virtuts i defectes
d'aquest teixit social
en el qual vivim
i, veritablement,
sempre amb un eix vertebrador
que podria ser
el que tantes lluances
rep, doncs,
determinades persones
en el teixit social
en què vivim, no?
Per exemple,
el cindit de Greuges,
la qual sintonitzen
amb la mediació.
Aquí també tenim
aquesta mediació
i això, si us recordeu,
sobretot
Muerte en les flores,
entre les flores,
és una pel·lícula
que parlava ja
d'un mediador, no?
En aquell cas
era entre
dos grups de gánsters
que rivalitzaven
per conquerir
tot l'espai
i aquí estaríem parlant
d'uns estudis
que d'una manera
hàbil
en els anys 50,
està ambientada
als anys 50
en el punt
més brillant
del que podria ser
el Hollywood
conegut, no?
Doncs,
de la manera
que contracten
un mediador
també,
precisament
perquè arregli
totes les
constants
negatives
que poden aparèixer
en el transcurs
de l'edificació,
jo crec que és important
dir-ho així,
edificació
de diferents films,
un estudi concret,
doncs,
perquè ho arregli
i ho ventilgui
i en definitiva
amagui
anar a la premsa
o condicionant-la
i tal,
tot allò
que pot
entorbar
i que
hagués pogut
malmetre
la continuïtat
dels propis estudis
perquè la moralitat
en aquests
anys 50
amb els comunistes
polulant
com una
com una
com una
realitat
doncs
que
que calia
combatre
d'una manera
faratge
fins i tot
doncs
no
ells no deixen
de plasmar-ho
això també
i
i ho fa
jo crec
que d'una manera
fins i tot divertida
però ja saps
que a mi em costa
una mica
entrar en el camp
del divertiment
i la veritat
és que
la trobo
molt
molt interessant
perquè
al costat
de pel·lícules
on ens destaca
virtuts i defectes
com deia
perquè hi pensem
no pas
no pas
solucionats
per ells mateixos
sinó que és una proposta
aquí també
ens fa proposta
de reflexionar
sobre aquelles
famoses pel·lícules
que probablement
tenim
ben edificades
en el nostre interior
i que
aquesta edificació
té la gran virtut
dels clàssics
que tantes vegades
ens ha portat
a nosaltres
el grup
que formem
aquest espai
doncs
una discussió
de
una discussió
que ens permeti
identificar
què sí
i què no
dins
dins
aquest camp
no?
doncs
les pel·lícules
que trobareu
en aquesta pel·lícula
reflectides
en trossos
no?
doncs
són
autèntiques
pel·lícules
d'aquelles
que tots recordem
i lògicament
per moltíssima gent
fins i tot
pel mateix
Cesco
ahir ho comentàvem
doncs
això són els clàssics
aquesta és una pel·lícula
que ens parla
de clàssics
de
bueno
un homenatge
als peplums
no?
a les pel·lícules
de romans
sobretot
no només
no només
no
això és
del cinema
en general
des de
l'actor
que fa westerns
que decideix
no sé qui
qui sigui
un productor
per donar-li nom
a la pel·lícula
que ha de fer
una comèdia
i llavors
la comèdia
no hi entra
de cap manera
i com el realitzador
de comèdia
que podria ser
qualsevol
Billy Wilder
o
és igual
no?
Vull dir
ah sí
per exemple
no crec
no
jo crec que no
bueno
una mica
d'aquella època
aquest és massa bo
com per fer broma
no?
vull dir
més aviat
algú que perdia
fàcilment
la
d'allò
la capacitat
de convèncer
a l'altre
no?
perquè d'això va
també la pel·lícula
no?
com fem
que
el nostre treball
i que hem estat
contractats
per això
generi
doncs
un equilibri
dins el que és
difícil d'aconseguir
eh
doncs
que permeti
que aquells estudis
segueixin tenint
aquella brillantor
en definitiva
aquella capacitat
de recaptació
no?
bé
jo
a mi em va dir
em va portar
em va portar coses
eh
encara que siguin petites
em va fer pensar
no pas
en
en una
constant
positiva
la qüestió
de la mediació
i això
per mi
ja està
ja va estar molt important
perquè esclar
la mediació
és com aquell
que
la nena maca
de tot el teixit social
en què vivim
perquè es fa una barbaritat
això no?
eh?
i el que us ha fet
és el que guanyes
i pot tenir
les seves parts fosques
vols dir
també
les ha de tenir
necessàriament
no?
com a part de la
de la nostra
de la característica humana
de la manera de ser
sí
sí
home
jo els Germans Coens
així ja fent una
intentant eh
fent una reflexió
del que m'han anat provocant
i proporcionant a mi
al llarg dels anys
diria que
bé
els Germans Coens
han provocat fascinació
no?
a tothom
per la manera com han agafat
els diferents gèneres
cinematogràfics
i els han anat fent seus
els han anat versionant
pel·lícules això
de gánsters
pel·lícules
thrillers
com Fargo
per exemple
que van fer una pel·lícula
de cinema negre
però completament particular
amb un món
molt ambientat
en el sud dels Estats Units
però amb uns personatges
estrafalaris
al mateix temps
extravagants
i fascinants
no sé
tot plegat
era una cosa surrealista
però molt convincent
per l'espectador
i com donar-li
la volta
tot el que havíem vist
fins llavors
al llarg del temps
la veritat és que
jo els he perdut
una mica
no de vista
perquè he anat veient
també les pel·lícules
com tu mateix
a propòsit
de Gordon Lewis
Gordon
no em sembla que no
és
d'aquest músic
aquesta és boníssima
jo reconec
que no vaig saber entrar
en canvi
quan la va explicar
per exemple
Albert Rodríguez
doncs bueno
és que és impressionant
aquella pel·lícula
és un valor
tan
o sigui
això que deies tu
surrealista
jo crec
vull dir
entra en el camp
del surrealisme
agafa un personatge
i és que
més que despullar-lo
el que el fa
és íntim
te l'acompanya
a dins
en el teu interior
com a espectador
o sigui
diguem-ne que
l'espectador
té dues
postures
que diria jo
la de simple
l'espectador
en definitiva
jo crec que un dia
també m'ho vas recordar
tu
diu
bueno
sí
anem a veure pel·lícules
després les comentem
i ja està
però clar
això
ja aquí s'ho agafa
d'una manera
molt diferent
i està més clar
que l'aigua
que les valoracions
llavors també són
molt més
diguem-ne
constructives
vull dir
ho contemplem tot
ja no només
és qüestió
d'aquest agradi o no
sinó que
hi ha tot un
tot un propòsit
i en aquests germans
jo crec que hi és
com en els d'Arden
d'una altra manera
encara potser més
més potent
en el cas aquell
encara més radical
diria jo
sobretot aquesta última
que va fer
amb aquella noia
que havia de conservar
el treball
i tal
fantàstic
i aquí no
aquí hi ha com una
hi ha com una
identificació
amb el cinema
i un maricà
esclar que sí
totalment
hi és
però quina diferència
hi ha
de les pel·lícules
que et proposen
ells
la diferència
és abismal
per mi i tu
perquè
jo ja et dic
estic intentant
caracteritzar una mica
la
la influència
que m'ha anat
venint
no
Valor de Ley
per exemple
és una altra pel·lícula
que a mi
em va despistar
també una mica
jo penso que
a veure
com ho explico
crec que
s'han dedicat molt
també
en els últims anys
més potser
a fer didàctica
del cinema
és a dir
explicar-nos
com és el cinema
per dintre
a explicar-nos
aquesta mateixa
a veure
César
tu ho estàs dient
que fan com un homenatge
al mateix temps
una reflexió
sobre com funcionaven
els estudis
és a dir
crec que
s'han dedicat
un homenatge
més aviat
no
doncs això
una reflexió
sobre com
com funcionen
una reflexió
de pensament
i de reflexió
sobre el cinema
i en uns anys
tan brillants
i tant
sí
digues
però potser
han deixat de banda
més
la
la
l'oferir
propostes
creatives
i propostes
de solució
per dir-ho així
i s'han dedicat
més
a fer
radiografia
de determinats personatges
per mi
jo
per una opinió
completament personal
i que no tinc
del tot definida
però que no
acabo de veure
la profunditat
a la que arriben
aquests personatges
en canvi
van fer
aquella
d'un tipus
corriente
aquella
em va encaixar
completament
amb el seu univers
aquesta és la que jo no he vist
d'ells
veus
precisament
doncs és una pel·lícula
en la qual retraten
per primera vegada
a mi em va sorprendre molt
aquella pel·lícula
perquè jo no era conscient
tampoc
que ells eren
de religió jueva
i pertanyen
a aquesta tradició
aquesta d'allò
llavors
al manifestar
tan clarament
a la pel·lícula
que ells
s'interessaven
per aquells temes
i entraven dintre de les sinagogues
i parlaven de les tradicions jueves
i ho feien d'aquella manera
tan profunda
i al mateix temps
tan irònica
i amb una capacitat
per mostrar-nos
una realitat
que els que no estem dintre
els que som profans
diguéssim
d'aquesta
manera de funcionar
d'aquestes normes
doncs no coneixem
i amb la
amb la reflexió
existencialista
que fa
amb el pessimisme
que denota la pel·lícula
no sé
em va encaixar completament
en canvi
les altres
em despisten
no sé exactament
a què juguen
i el problema
és que em fa la impressió
que juguen
excessivament
juguen excessivament
a agafar
una sèrie
de valors
una sèrie
de característiques
que al final
són
com aquesta
d'Ave César
o aquella
d'Obrother
per exemple
que agafen
la història
de l'Odissea
i de l'Aliada
llavors fan una comèdia
amb això
fent referències
segurament
agafades
d'una manera
molt brillant
perquè els guions
els treballen molt bé
però que al final
no pots anar més enllà
és allò que t'ensenyen
en canvi
per exemple
parlaves dels Germans d'Arden
i pots arribar
a profunditats
també clar
sempre des d'un punt
de vista personal
jo els veig
els Germans d'Arden
amb molta més capacitat
incisiva
molta més actualitat
el que explica
amb més capacitat
per parlar-nos
de les coses
com són
a la realitat
no només
del divertiment
dintre del divertiment
i és el que em passa
últimament
amb els Germans Cohen
hi ha algunes
que resulten
brillantíssimes
hi ha d'altres
que em quedo molt a fora
amb aquestes
que diuen
de valor de lei
bueno sí
un homenatge
a la pel·lícula original
una volta de rosca
al que en aquella pel·lícula
amb aquells valors
tradicionals
doncs existien
però
no sé
on s'arriba
amb això
no acabo de veure
però bueno
tu ho expliques molt bé
hi ha altres persones
que ho expliquen molt bé
i quan ho expliqueu
sí eh
quan ho expliqueu
ho veig clarament
i m'acaba de convèncer
però després
no sé
torno a intentar entrar-hi
bueno
segurament és una
una dificultat meva
amb aquests directors
i no sé per què
canvia un director
que ha anat fent una miqueta
el mateix que ells
que és anar versionant
tots els
tots els gèneres possibles
de la història del cinema
la història
la literatura
bueno
la història
ficció
la ciència ficció
el western
el cinema
fins i tot eròtic
pornogràfic
no sé si vas saber
a qui em refereixo
al cinema musical
el Winter Button
per mi és un director
que no ha perdut
no ha perdut
en cap moment
res
vull dir
ha entrat en una profunditat
en tots els temes
per la seva manera
de funcionar
per la seva filosofia
particular
i ha sabut donar
sempre
o com a mínim
a mi m'ha entrat
completament
el punt aquest
del que vol explicar
i de la profunditat
amb què ho vol explicar
i de la capacitat
de sugestió
que té el que
és a dir
no es queda només
amb una radiografia
d'uns personatges
amb una radiografia
d'una situació
sinó que ens permet
anar més enllà
i fer-nos interpretar
una realitat determinada
i poder amb això
fer fins i tot
tertúlies
sobre el tema
que ens parla
Germans Coen
ens diuen
mira
això és així
t'ho ensenyem
d'aquesta manera
i tu fes el que vulguis
amb això
però nosaltres tenim
aquesta maestria
per fer cinema
d'aquesta forma
i això
és una cosa
que no em deixa
de vegades
d'inquietar
una mica
amb alguns autors
també
en literatura
que ho fan
arriba un moment
en què
se saben tan bons
que es dediquen
a mostrar
que bons que són
no sé
però bueno
ja dic
que són
completament opinions
i segurament
mancances
que jo tinc
de ser capaç
d'aprofundir
amb aquestes qüestions
de guió
i de radiografia
de personatges
que això
tu
Albert Rodríguez
i altres persones
doncs feu
molt millor
m'ha passat
una mica el mateix
perquè feia temps
que volia
de fet
ahir volia
beure
techo i comida
però la vaig buscar
jo per internet
a veure si estava
amb aquestes
plataformes digitals
allò que pagava
una petita quantitat
però que ja
ja és prou legal
la cosa
i encara no estava
disponible
i vaig
anar a parar
a Truman
al final
i em va passar
una mica
el mateix
és una pel·lícula
que em sembla
que tu has vist
també
és una
bueno
ara dius que no
amb el cap
jo em pensava
que sí
és una pel·lícula
que es deixa
veure
és maca
és agradable
de veure
té unes bones
interpretacions
però al final
a mi personalment
em deixa
una mica
sense
poder anar
més enllà
en canvi
quan la vas veient
vas pensant
en pel·lícules
de la Isabel Cuixet
per exemple
Mi vida sin mi
o La vida secreta
de les paraules
que sembla
que tenen
una intenció
com a mínim
de plantejar
temes
amb una profunditat
més gran
i arribar
a coses
que no s'havien
plantejat
d'aquesta manera
mai
Mi vida
perdó
Truman
és una pel·lícula
ja dic
bonica
agradable
però que
tot el que planteja
ho hem vist
moltíssimes vegades
moltíssimes
tractades
d'un tema
d'una manera
molt similar
per tant
és una pel·lícula
que és correcta
està bé
i tot plegat
em sap greu
perquè
sembla com una
pantomima
a més a més
el fet aquest
d'anomenar
diferents premis
actor secundari
actor principal
és tan absurd
tan absurd
estan tots dos
a un nivell
tan equitatiu
de minutatge
diguéssim
en la pel·lícula
que fer això
és un joc tan pervers
perquè
en el fons
ens estan explicant
com funcionen
els premis
ens estan dient
fem el que volem
ja els nomenem
secundari
d'allò
per donar-los
el premi principal
perquè ja sabem
que els guanyaran
no té sentit
de fet
el Javier Càmera
va fer una
petita broma
així però
molt significativa
i molt dissimulada
en els premis
va riure
una mica
de per sota el nas
va dir
millor actor secundari
quina gràcia
què voldrà dir això
una pel·lícula
en la que comparteixo
jo no l'havia vista encara
no podia valorar-la
i ara tinc moltes ganes
de veure
no sé si tu l'has vist
Jaume
la de
per comparar-la
perquè com que
Truman ha guanyat
tots els premis
i la pel·lícula
del Fernando León d'Ara Noa
la de
no recordo el títol
exactament
no em ve al cap
el nom
a mi em fa la impressió
que deu ser
una pel·lícula
potentíssima
i original
i diferent
serà la que intentaré
veure per la setmana
vinent
així podem veure
una mica
la comparació
i una altra pel·lícula
amb gos
que ja hem comentat aquí
hem parlat amb el director
i hem d'allò
bueno
doncs
semblaria
que com a mínim
l'altra pel·lícula
amb gos
amb gos
que és
el camí més llarg
per tornar a casa
sembla que és
tot una altra història
molt diferent
intentar
doncs allò
el que deia jo
dels Germans Cohen
el Vitter Button
a Truman
correspondria
al que jo comentava
dels Germans Cohen
un comentari
segurament
molt superficial
i el que s'hauria d'aprofundir
molt més
i el camí més llarg
per tornar a casa
correspondria una mica
al Vitter Button
amb aquesta capacitat
per dir a l'espectador
ei
espavila
t'estic plantejant
una cosa
que no és fàcil
d'assimilar
que no l'has vist
d'aquesta manera mai
tot i que l'estructura
pugui ser molt clàssica
la del camí més llarg
per tornar a casa
el director ens va explicar
molt bé
va donar tota una lliçó
de cinema
dient-nos que ell
havia agafat
l'estructura clàssica
d'un guió
i no s'havia volgut sortir
del que era
el plantejament
d'un heroi
d'un antiheroi
al moment determinat
en què la història
havia de donar un gir
perquè l'espectador
estigués pendent
del que s'estava explicant
ell com a professor
de guió
tenia molt clar
com ho havia de fer
i ho havia fet
i estava content
d'haver-ho fet
d'aquesta manera
llavors
suposo que
aquí tenim sempre
i la setmana vinent
tindrem el Joan
i la Carme
i el Pol
i la Lídia
i cadascú
tindrà la seva opinió
però bueno
jo una mica
l'anàlisi que faig
del cinema
que hi ha últimament
i de la pel·lícula
de la qual
després parlarem
de Water Diviner
també li passa
una mica el mateix
el Joan
l'havia vist
i la Carme
també
i deien
com que no han pogut venir
doncs dono la seva veu
els havia decepcionat molt
els havia decebut
una pel·lícula
que la veien
que tenia moltes mancances
pertot arreu
no sé
tu què la vas veure
com l'explicaries
dintre d'aquestes coordenades
que estem parlant
de pel·lícules
que puguin proposar
una cosa nova
que estiguin dintre
d'una indústria
molt determinada
amb un guió
molt estipulat
no sé
com l'analitzes
per començar
a tractar el tema
i podem anar parlant
d'altres coses
vull dir que no tenim
perquè entrar ja
amb el tema
i no sortir d'ell
per suposat
no a mi em va decepcionar
també
el que passa és que
a veure
vull dir
la decepció
no seria la paraula
segons el meu criteri
correcte
jo crec que
una pel·lícula
s'ha acabat fent
i llavors
tu la vas seguint
no?
i automàticament
o sigui
aquest punt
que has posat
entre Witten Button
i els germans Coen
jo penso
que pot ser molt vàlid
per entrar
en el camp
de dir
escolta
i no m'equivocaré
què vol dir
que no m'equivocaré
que faré una valoració
respetuosa
en definitiva
faré més de mediador
que no pas de crític
no?
que això
no fa gaire
que
se'm va passar pel cap
i crec que
que és prou important
el que passa és que
ho hem d'anar treballant
ho hem d'anar treballant
això
llavors
jo el que crec
que és que és una pel·lícula
que vol tenir
doncs
una qualitat
jo crec que
hi ha una
un punt
del film
que és quan
ella
és mort
o sigui
la seva dona
aquesta pel·lícula
es va passar
el dilluns
al vespre
dilluns
o diumenge
dilluns
sí
era ahir
o era diumenge
penso que
crec que era diumenge
sí
com va comentar Joan
que la feia
llavors
el punt aquell
que desapareix
o sigui
fins aquell moment
aquell home
havia
havia perdut
tres fills
a la guerra
no?
i automàticament
ell havia superat
l'inconvenient
i això pot ser
molt criticable
i pot ser
o sigui
des d'un bon principi
plantejar aquest punt
i llavors
amb la mort
que pot ser
suïcidi
de la pròpia mare
que li reclama
que ell no ha fet res
per recuperar-los
perquè no hi ha
la certesa
que sigui mort
automàticament
aquell home
li canvia la vida
totalment
no?
jo crec
que aquest és
un principi
que no és
que no
a mi no m'engresca
aquest principi
no puc estar-hi d'acord
bueno
potser
potser
t'engrescarà
una mica més
si et dic
que la interpretació
que jo faig
que crec
que es pot fer
d'això
és que ell
al cap i a la fi
acompanya
a la seva dona
fins al final
perquè el que no vol
tampoc
és marxar
a buscar els fills
mentre ell estigui allà
amb aquell
s'equilibri
també
que li ha provocat
és a dir
ell marxa
quan ja
bueno
doncs
ja pot marxar
ja d'alguna manera
és lliure
podem dir-ho així
de manera positiva
o quan ja
fent la seva feina
de manera
bueno
no sé si
més
encara
m'ho poses
més bé
vull dir
en definitiva
esclar
vull dir
l'opció
que ell fa
diu
que m'haig de deixar
aquesta dona sola
aquí
que li pot passar
qualsevol cosa
i no estaré jo aquí
quan hi està
tan vella
i tal
a veure
vull dir
crec que
aquell punt
d'això
de guió
crec que
m'almet
tota
l'altra història
i lògicament
a mi se'm va fer
molt
desagradable
jo vaig dir
sí home
i ara esclar
i ara què
ara a seguir
i tota la vida
ja queda
absolutament
condicionada
precisament
perquè
hi ha hagut
una insistència
o sigui
ell no és
en cap moment
ell
vull dir
no ho és
vull dir
està completament
mediatitzat
per l'interès
d'altres
no
i llavors
tot el que
s'ha de bé
posteriorment
doncs crec
que no es correspon
amb això
que diem
que
tantes vegades
s'esmenta
no
que
la persona
quan està bé
amb ella mateixa
és quan és més capaç
de fer les coses
més bé
en canvi
quan
quan hi ha
doncs
un condicionant
molt potent
automàticament
deixa de ser
tal
llavors
esclar
a tot el que ve
després
l'explicació
crec que hi ha uns
canvis
excessiu
ben ràpids
del que representa
el passat
i el present
i esclar
em va agradar molt
una cosa
sí que em va agradar molt
és de la manera
que busca l'aigua
la troba
ja quan la té
diu
ja he trobat
i allò no val per res
home no
ho sento
m'entens?
no
això no val
això es trampa
total
en la vida
un
un per
per viure
i per crear
una situació
de vivència
crec jo
molt potent
vull dir
el que cal
és el respecte
absolut
en l'altre
vull dir
quan li explica
diu
he trobat aigua allà
i tal
perquè la feina
que té allà
i tal
em va tombar
per alguns aspectes
d'aquí
jo crec que hi ha
una
una filosofia
per dir-ho
d'una manera
que no puc acceptar-la
com a bona
igual com no puc
acceptar
com a bo
doncs
tots aquests films
i pel que sembla
doncs
el revenat aquest
doncs
té aquesta constant
que acaben argumentant
i justificant
el fet de la violència
sense mesura
perquè en definitiva
has estat tocat
de
bueno
t'han fet mal
esclar
totes les persones
que tenen
inconvenients
prou poderosos
en la vida
prou poderosos
vol dir prou
desestibilitzadors
seria
comprensible
que
acabessin
a la desestibilització
crec que això
no es correspon
doncs llavors
una història
que m'està fent pensar
això que dius
que està protagonitzada
que va ser
de fet
la història
que va donar
més embranzida
a la carrera
del Russell Crow
podem anar
sortint
i entrant
per aquest tema
doncs és gladiator
i parla del mateix
parla d'això mateix
igual que Ben Hur
que seria una miqueta
com el referent
directe d'aquesta pel·lícula
igual
ni totes aquestes pel·lícules
de venjança
estem parlant
d'aquest tema
sí
de la mentalitat
en definitiva
d'aquest heroi
que es crea
a partir
de la desgràcia
de trobar-se
en una situació
molt potent
home
hi ha realitzadors
que ho han tractat
molt diferent
per exemple
els germans
colles
ho han tractat
això
i si ho han tractat
no així
és d'una altra manera
ens entenem
vull dir
és clar
clar clar
potser a valor de lei
ara estic pensant
que potser una mica
també parlen
d'aquest tema
però sí que
amb una
amb això tens raó
amb una manera
molt diferent
de tractar
el fet
d'anar
a buscar
aquesta
o d'anar
a la recerca
d'aquesta
bueno
d'aquesta
retaliació
que em sembla
que es pot dir
d'aquesta
venjança
d'un passat
determinat
home
o pel·lícules
per exemple
com
la de John Ford
de The Searchers
ara t'esmentaré
també una pel·lícula
que he vist
que em va decepcionar
molt
aquesta setmana
clar
el problema
és que
el problema
està
segurament
en que
es faci
una victòria
d'això
és a dir
si per exemple
com a The Searchers
els
centaures del desiert
o de John Ford
que hi ha també
aquest desig
d'anar
a buscar
aquella nena
perduda
dintre d'aquell
d'allò
però veritablement
t'adones
que allò
no satisfà
a ningú
vull dir
a la noia
perquè ja ha estat
completament absorbida
per aquella cultura
i està
alienada
en el sentit
que està
amb un altre
d'allò
això sí que és
molt important
i el mateix
Searcher
el mateix buscador
el John Wayne
que ha anat allà
i que torna
i que veritablement
ha perdut
tot el sentit
de la vida
perquè ja no sap
ni on anar
ni què fer
ni on
li pertany
això suposo
que és molt diferent
aquí estem
en una anàlisi
profunda
de la naturalesa
i de com
les coses
ens colpegen
aquest dia
em sembla
sí
aquest dia
vaig estar veient
una pel·lícula
que
no et sabria dir
qui les interpreta
el que sí que hi havia
era
el que havia fet
de James Bond
l'últim
no
l'anterior
ara és que ara
no me'n recordo
com se deia
de tota manera
és igual
resulta
ja la vaig trobar
així una mica
començada
i del que parlava
precisament
és que hi ha un matrimoni
que té una filla
que hi ha un home
que l'ha segrestat
i que aquest home
els està obligant
a fer un seguit
de coses
arribar a temps
i tot això
que això
ja n'hem vist
algun altre
també
llavors em va cridar
molt l'atenció
i vas dir
carai
tot això
té una mena
de fredor
una mena
de càlcul
dic això
i ja veràs
com al final
de tot
el que es produirà
és precisament
que aquí hi ha
alguna cosa
de venjança
alguna cosa
que fa moure
aquest home
el fa moure
en aquest home
perquè no està d'acord
amb el que
amb el que s'ha produït
o amb el que es pot produir
evidentment
és una cosa
que s'havia produït
llavors
i efectivament
efectivament
sí
i al final de tot
el que tenim
el que acabes
o sigui
és precisament
un home
que té tot a la vida
ho té tot
solucionat
vull dir
té un
bueno
tot bé
tot li va de conya
a més a més
té un amant
llavors
aquest
aquest és el problema
què vol dir
aquest és el problema
que l'amant
té un marit
i té un marit
tan llest
o tan vàlid
com ell
automàticament
organitza
una situació
que
en definitiva
el que fa
és desmuntar
en la persona
aquesta
i ho desmuntar
d'acord
amb la seva pròpia dona
o sigui
hi ha com
m'entens
vull dir
un joc
tot una
posta en escena
com si fos
una pròpia
obra de teatre
maquinada
per el mateix
marit
i la dona
d'ell mateix
i la seva pròpia dona
evidentment
s'assabantaran
tots dos
perquè es trobaran
i quedarà clar
que són amants
i llavors
a mi em va molestar
molt
aquesta pel·lícula
però moltíssim
perquè
el que
el que està passant
al cap
i a la fi
i amb això
jo no estaré
ni molt menys
d'acord
en promocionar
doncs
els adulteris
però el que està clar
és que el que està jugant
és a convèncer
que tot el que s'està produint
o tot el que generen
aquests dos
aquests dos actors
al cap i a la fi
precisament
tenim
convèncer-te tu
com a espectador
convèncer-te tu
com a espectador
que tot allò
té una lògica plastant
i aquí no jugo
sí?
sí, sí
sí
no, no
és el tema
de
forçar un guió
simplement perquè
tingui una estructura
brillant
i oblidar-nos
del que volem explicar
estic intentant buscar
suposo que et referies
a l'actor
el Roger Moore
no
és el de més cap aquí
aquell
aquell que va ser
el Lambert
i no l'altre
és que no me'n recordo
com se diu ara
el Daniel Craig
no?
que és l'últim
no, que és l'últim
sí
en queda un
Timothy Dalton
tampoc
no
bueno
doncs ja
en queda un altre
en queda un
sí
val
d'acord
i bé
però que
si és
el que més
el que és més important
és el que
el que t'he explicat
al final
al final de la pel·lícula
vas dir
carai tu
quina manera
quina manera
més clavada
de convèncer
eh
vull dir
això és el que em sembla
que no
que no és vàlid
no?
bueno
ens podrien comentar
alguna pel·lícula
del
del
Russell Crow
que
que tingui característiques
diferents
d'aquesta que estem dient
vull dir
que en trata
home va fer
la ment meravellosa
per exemple
aquesta què tal?
aquesta és una pel·lícula
tova
que tracta
el tema
de l'esquizofrènia
i de
de la psicòsia
o sigui
de
sí
de
això com se diu
ara
ai
que no me'n recordaré
de fet
és
és una situació
psicòtica
que ell viu
va ser un gran
ja ho sabem
que va ser
senyor Nash
sí
en John Nash
un matemàtic
premio Nobel
una ment meravellosa
exactament
una ment meravellosa
però que tenia
l'inconvenient
de
de veure's
desestibilitzat
a partir
d'una ment
que li funcionava
doncs
amb unes constants
esquizofrèniques
no?
que és el que
en definitiva
li passen
en determinades
determinades
persones
que els fa patir
però fora de tot
i tot això
necessita
d'un tractament
no?
que allibera
doncs
d'aquest patiment
a les persones
però esclar
tot i així
doncs hi ha moments
que
que es desestibilitzen
i lògicament
el patiment
és superior
al que tu puguis
conèixer
i al que jo
també
no?
llavors
la pel·lícula
mostra molt bé
tota
tota aquesta
constant
no?
el que passa
és que té
com un
com un final
esclatant
que no té res
a veure
per exemple
amb el que planteja
una pel·lícula
que portava
a partir
de l'Spider
que veritablement
allà sí que era
una autèntica
investigació
sobre el que
representa
l'esquizofrènia
eh?
i aquí
doncs estaríem
en una situació
més dolça
eh?
però potser
únicament
pel fet
que aquella pel·lícula
del David Cronenberg
eh?
sí
dels grans directors
d'històries
sobre
de les negativitats
humanes
l'interior de la ment
no?
sobre aprofundiment
dels mecanismes
d'alament
doncs
segurament
jo diria
que és una qüestió
d'estructura narrativa
és a dir
el David Cronenberg
és prou valent
com per
la teranyina
que té aquell personatge
perquè Spider
vol dir aranya
i el que veiem
és que ell té
una teranyina
fabricada
a la seva habitació
que correspon
a la seva
problemàtica mental
i a la seva dificultat
per sortir d'això
doncs segurament
en cap moment
el David Cronenberg
ens amaga
aquest personatge
té aquesta teranyina
la diferència
està en que
el Ron Howard
i els guionistes
d'una ment meravellosa
és que juguen
durant tota la pel·lícula
a fer-nos creure
una realitat diferent
i al final
ens demostren
que és una altra cosa
és a dir
juguen a jugar
una mica el que dèiem
no juguen
amb l'espectador
això a mi
a tranquil·litzar
per dir-ho d'una manera
sí
fins que al final
et donen la sorpresa
per dir-te
ai mira
que també he estat explicant
tot això
però tot això
no és vàlid
i és com dir
el factor aquest sorpresa
és el que veritablement
és important
i quedarà
en la ment de les persones
en la ment dels espectadors
per dir
anda
quina habilitat
han tingut
per portar-me
fins a aquell moment
i no adonar-me
a l'estil
una mica
del sisè sentit
per dir-ho d'alguna manera
però bueno
que el sisè sentit
té la validesa
que una vegada
que es descobreix
el que passa
que teníem
tota mena de signes
penses en com
t'ho han fet
i dius
bueno
no
però després
continuen
amb la història
i llavors
li donen
un sentit
diferent
li dona
al director
li dona un sentit
i explica
bueno
a partir del descobriment
d'allò
a partir del desvetllament
a l'espectador
i no només
a l'espectador
sinó
als protagonistes
de la pel·lícula
li donen
el veritable sentit
del que et volen explicar
amb la més meravellosa
en canvi
una vegada
que es descobreix
això
és com
et desinfles
llavors tot el que m'estaves explicant
m'ho podies haver explicat
d'una altra manera
perquè jo
anés seguint
això d'una altra forma
i hagués aprofundir
bé
els jocs aquests
dels guions
que estem parlant
des del començament
de la pel·lícula
que si t'ho expliquen
d'una forma
et poden
al final
al final
de la història
donar una idea
que t'han omplert
de contingut
i d'allò
o et poden deixar
completament buit
únicament fent-te veure
que han fet uns jocs
d'artifici
per acabar
allò
allò
esclatant en el cel
i para de comptar
de totes maneres
una menys meravellosa
va ser una pel·lícula
en la qual
jo
segurament vaig descobrir
el Russell Crowe
o poc la coneixia
però la vaig veure
al cinema
i em va sobtar
com que parlem
d'aquest home
una persona
que té aquest físic
que té
un físic així contundent
és gros
és d'una complexió
forta
té aquest rostre
així més aviat
en principi
que et dona la impressió
també de fortalesa física
i
i que ha estat
considerat sempre
jo per això volia parlar
d'aquest actor avui
perquè és d'aquests actors
que
no sabem ben bé
si considerar-los
gran actors o no
o uns actors
dintre de l'estat sistem
però que no tenen
més consistència
però simplement
que estan dintre
d'aquest tema
i llavors ja
aconsegueixen papers bons
i bueno
i van enllaçant
un paper amb un altre
i para de comptar
a més a més
també
durant la seva carrera
durant el seu
desenvolupament
així de l'estrellat
d'arribar
al punt més alt
del cinema
de Hollywood
doncs ha tingut
alguns episodis
també de violència
d'agressió
a periodistes
que s'han inmiscuit
en la seva vida privada
i doncs ell s'ha defensat
i ha tingut
és a dir
que és un personatge
amb aquests
amb aquests tres
també d'alguna forma
compulsiu
d'aquesta manera
potser una mica
del que reflecteixen
algunes pel·lícules
de les que comentàvem
una mica el que li passa
al protagonista
del lado bueno
de les coses
que té aquest punt
i que està medicat
aquest home
en canvi el Russell Crowe
com que està en aquest punt
tan alt
doncs bueno
ja fins i tot
se li pot acceptar tot
però jo el que volia
arribar a tot això
és que
ha fet pel·lícules
i ara parlarem
d'algunes d'elles
que ha demostrat
que té una sensibilitat
molt gran
per arribar
a desenvolupar personatges
mira una que jo vaig veure
fa molt poc
que m'havien parlat
un munt de vegades
i que tenia curiositat
i tenia moltes ganes
perquè és un director
que m'agrada molt
és el Peter Weir
que és Master and Commander
protagonitzada per ell
la veritat és
que és una pel·lícula
a part d'aquest desenvolupament
és completament
sorprenent
vull dir
té unes anades
i unes tornades
que no entren dintre
de cap guió
d'aquests que diem
clàssic i establert
sinó que
bueno
a veure què passarà ara
vull dir
fins que arriben allà
passen per davant
amb el vaixell aquest
que van fent
com una mena
d'investigació científica
i que tenen un equip
de nois
que estan aprenent
també
el seu ofici
doncs arriben
a les illes Galàpagos
fent referència
al viatge aquell
del Beagle
i el Darwin
que va ser allà
on va descobrir
la varietat enorme
d'espècies
a partir de la qual
va fer l'origen
de les espècies
va treure moltes conclusions
de la varietat immensa
que hi ha
en aquelles illes
doncs passen
per davant d'allà
perquè no poden
aturar-se
en aquell moment
després tornen
llavors sí que veiem allà
les diferents espècies
que es troben encara
a l'actualitat
clar, això està rodat
a l'actualitat
però fent referència
a finals del segle XIX
o així
i ell està allà
amb una tranquil·litat
pasmosa
fent un personatge
complex
però que no
no sé
ho fa
amb una naturalitat
enorme
vull dir
i és un personatge
que ha de ser amable
amb la tripulació
que ha de saber
en el moment
en què ha d'estar
i allò
vull dir
amb una calma
tremenda
a part de la més meravellosa
que em va deixar
aquest gust
agradol
de veure
que és una pel·lícula
molt comercial
molt enganyosa
com comentàvem abans
un Ron Howard
que és un director
que per mi és un director
molt eficaç
la veritat és que
el que fa
ho fa amb una consistència
el codi de Vinci
i tal
que ho pots criticar
de moltes maneres
però que és eficaç
com a pel·lícula comercial
porta a punts
molt engrescadors
de fer-te pensar
en determinats temes
doncs allà
una menys meravellosa
vaig dir
home
doncs aquest actor
que la gent diu
que és un actor
més aviat
barrué
un poc d'allò
bueno
doncs li dona un matís
una sèrie de matís
al personatge aquest
al John Nash
que no va deixar
d'agradar-me
Gladiator
és una pel·lícula
que tot i que el Joan
vull anar donant veu
a les persones
que no han pogut venir
però que han donat
la seva opinió
que per ell
doncs és la pel·lícula
una mica
capdalt
i que fa que aquest actor
doncs tingui una presència enorme
segons la meva opinió
aquí com que bueno
la pel·lícula
doncs entra dintre
d'aquestes coordenades
de gran espectacle
doncs ell és com
una peça més
d'aquest espectacle
i sí
la veritat és que
la seva presència
la manera com el disfressen
com el vesteixen
doncs bueno
sí
dintre d'aquest tema
en canvi
una miqueta abans
un any abans
havia fet una pel·lícula
que és d'aquelles pel·lícules
que jo considero
que són
de manual
però
amb una consistència
amb una possibilitat
de raonar
sobre el que t'explica
molt gran
que és d'insider
el dilema
on ell precisament
és el d'insider
que vol dir
el que s'introdueix
a dintre d'una trama
en aquest cas
una trama
que no és gaire habitual
i és de denúncia
per part del Michael Mann
un director
per mi consistent
molt consistent
tot i que també
dintre del cinema comercial
que parla
de la manipulació
que fan
les tabacalera
respecte al producte
que venen
perquè la gent
perdó
perquè la gent
es crei
una addicció
a partir d'allò
llavors
hi ha una persona
que surt
que és el mateix
Russell Crowe
si no recordo malament
que surt
d'una indústria
tabacalera
i vol denunciar-ho
això
doncs les pressions
que té
aquesta persona
enormes
com podem imaginar
amb l'Al Pacino
a l'altra banda
fent de
de periodista
que vol
que aquesta persona
treure-hi
el màxim possible
i el Russell Crowe
està entremig
entremig
de les amenaces
dels industrials
de les amenaces
també
d'alguna manera
d'aquest periodista
per treure-li
tot el suc possible
a la història
i ell
que el que vol
és ser sincer
que el públic
que la gent
que està consumint
aquests
aquests productes
com a mínim
sàpiga
de quina manera
l'estan manipulant
i un altre personatge
just abans
de Gladiator
no té res a veure
amb Gladiator
res espectacular
en quant a la posada
en escena
però amb ell
fent una interpretació
la veritat
que és que
molt eficaç
una altra interpretació
molt eficaç
que també
vaig voler veure
perquè em cridava
molt l'atenció
que és la de
A Good Year
Un Buen Año
no sé si la recordes
que és una pel·lícula
en la que ell
resulta que
és en assabenta
és un
ell
representa que és
un
bueno
un bròquer
un oficinista
una persona
que treballa
en el tema
de la borsa
d'allò
i en un moment
determinat
se n'assabenta
que té una herència
a l'altra banda
de l'oceà
a França
concretament
d'unes vinyes
d'uns petits terrenys
i va cap allà
a veure què fa
a veure què fer
amb això
llavors es troba
una realitat
completament diferent
a la que ell viu
la pel·lícula està molt bé
perquè ell està parlant
per telèfon
amb la gent
que ha quedat allà
treballant
amb la seva feina
ell ha de prendre
una sèrie de decisions
però veu la pressió
que li estan col·locant
des d'allà
i veu la tranquil·litat
amb la que es pot prendre
la vida
des d'una altra banda
i aquests dos extrems
en què es mou
aquest personatge
i de nou
la tranquil·litat
la naturalitat
amb la que aquest actor
desenvolupa
aquestes dues vessants
a mi em va semblar
que també donava
una mesura
força bona
de la seva capacitat
d'entrar dintre
d'un personatge
i de fer-nos
entendre
que sí
que allà hi ha
un actor
però la pel·lícula
segurament definitiva
que em va convèncer
bueno
després d'entremig
vaig veure
Els Miserables
perquè són pel·lícules
que no estic seguint
un ordre cronològic
sinó un ordre
en el que jo
les he anat veient
no tant
en l'ordre
en el que es van fer
vaig veure també
Els Miserables
una mica forçat
perquè vaig anar a veure
amb uns amics
allà al cinema sicari
una pel·lícula
interessant
sobretot perquè
tota la pel·lícula
és musical
vull dir
no hi ha ni una línia
de diàleg
que sigui parlada
sinó tot cantat
i ell fa
el personatge
de Javert
el personatge
dolent
per antonomàcia
de la història
dels Miserables
i canta també
canta amb una veu
aquesta greu
i una altra vegada
una altra vegada
torna a fer
un personatge
convincent
convincent
dur
fort
dolent
però que
bueno
la veritat és que
t'oblides una miqueta
que és el Russell Crow
del Gladiator
i d'altres històries
i et col·loques
allà dint
però ja dic
que la pel·lícula
que em va convèncer
a mi del tot
que aquest és un actor
que és capaç
de disfressar-se
i d'entrar dintre del personatge
i de fer-nos entendre
que hi havia
que hi ha un tros d'actor
és una pel·lícula
que aquí es va dir
La Sombra del Poder
que jo la setmana passada
no me'n recordava
del títol en castellà
i en la versió original
es diu
State of Play
no és així
com Estat del Joc
i aquí fa d'un periodista
també
d'una manera similar
a la del dilema
però en aquest cas
movent-se dintre
del món del periodisme
és un periodista
que
juntament amb un altre periodista
més jove
que entra
a la redacció
en què ell treballa
doncs són els únics
que intenten atrevir-se
a entrar dintre
d'una trama
de corrupció política
de
de jocs
d'influències
de coses d'aquest tipus
on
la cosa més curiosa
és que
l'amic personal
del personatge
que interpreta el Russell Croft
no me'n recordo
quin actor és
no sé si és
l'Alpachino de nou
no em sembla que l'Alpachino
ara ho buscaré
doncs és un amic personal seu
un amic íntim
i ell
en tot moment
en tot moment
el Ben Affleck
el Ben Affleck
és el polític
l'oponent
i la
noia joveneta
que ve
a col·laborar
amb ell
en la redacció
del diari
és la Rachel McAdams
que està
fabulosa
tots dos
fan una parella
actoral
molt molt interessant
ell molt més gran
i molt més joveneta
però el joc de mirades
i el joc de complicitats
que té en la pel·lícula
i aquí
Russell Croft
veritablement
no sé
sorprenent
vull dir
allò amb una mena de perruca
amb un cabell així
una mica tallar
sembla molt més baixet
del que ells han realitat
els gestos
que ha creat
gestos una miqueta
com molt convencionals
com molt allò
de remenar-se
una miqueta al cabell
però que són petites coses
que ja dic
et fan entrar
dintre del personatge
i que
bueno
això me la va recomanar
aquesta pel·lícula
un amic
a Itor Croft
va deixar el DVD
i la veritat
és que li vaig agrair moltíssim
perquè no m'ho podia creure
no m'ho podia creure
que fos tan enginyós
que pogués ser
un guió
un actor
es posés tant
al servei
d'un guió complex
d'un guió complicat
i que totes les frases
que hi haguessin tan bé
fossin tan profundes
i l'espectador
ens anés guiant
també
per aquesta
bueno
per aquest
oceà
d'explicar-nos
aquesta història
jo
és la que vaig recomanar
per veure
que al final
no hem pogut venir
pels motius
que hem dit
ni en Joan
ni Carme
però és la que vaig dir
tant The Water Diviner
la vaig recomanar
perquè
perquè era
l'única pel·lícula
que ha dirigit
de moment
que ha fet
com a director
a part de com a actor
principal també
i de l'State of Play
perquè em va semblar
brillantíssima
jo diria
jo diria
no sé
amb el risc d'equivocar-me
que és la seva actuació
més convincent
i més brillant
de les que he vist
seves
i de les que han anat
té moltes més pel·lícules
vull dir
ha participat ja
no sé
si en
50
60
bueno
és una estrella
una estrella
de Hollywood
i que el cridan
doncs
en totes les pel·lícules
no sé
com el veus tu
amb aquestes pel·lícules
que hem comentat
o amb algun altre
no sé si a Robin Hood
per exemple
te'n recordes
del seu paper
del Ridley Scott
perquè Ridley Scott
el va cridant
per protagonitzar
pel·lícules
perquè bueno
tenen una
ha fet un Robin Hood
veus
això
sí
sí
jo si et dic
la veritat
tampoc
per això que la comento
per si tu te'n recordes
L.A. Confidential
també és una pel·lícula
aquesta sí que la recordo
aquesta és ja del 1997
del Curtis Hanson
d'aquelles pel·lícules
que de cinema negre
força convincents
també
però jo la tinc una mica
oblidada
també ho he de dir
la veritat és que jo també
una mica oblidada
tot i que reconec
que em va
vull dir
em va quedar
com a molt
com a molt potent
esclar
és que imagina't tu
la quantitat
de pel·lícules
que hem vist
avui
com per recordar
tot el guió
i tal
que n'hi ha
que sigui
val a dir-ho
i tu vas veure
Jaume
la pel·lícula de Noé
la Noa
de Renor Onoski
al final
aquesta tinc
moltes ganes
de tornar a revisar-la
mira que jo
normalment
quan veig una pel·lícula
em queda aquí
però com que
després de veure-la
que em va despistar
també una mica
de Renor Onoski
un d'aquests directors
que sempre hem parlat
meravelles
de tot el que ha fet
doncs de cop
aquesta pel·lícula
com una versió
de la Bíblia
així molt estranya
però després de veure-la
vaig començar
a assabentar-me
de com estava feta
aquesta pel·lícula
que estava basada
en els
com es diuen
en els evangelis
apòcrifs
que no era
la versió oficial
de la Bíblia
per això surten
personatges
que són més propers
a la mitologia
d'altres
d'altres religions
que llavors
bueno
el Renor Onoski
fa tot un joc
tot un joc
d'interreligiositat
aquest és molt
però jo ja dic
reconec que com que
em va despistar molt
però m'han parlat
moltes coses
d'aquesta pel·lícula
tinc ganes
de tornar a veure-la
amb uns altres ulls
però i també
era ell
era ell
si no recordo malament
si és ell
noé
i allò també
fent un
això
tu acabes de dir
ara també
una cosa
molt important
nosaltres
que tenim
aquesta pràctica
d'estar
amb diferents emissores
moltes vegades
és molt més important
una revisió
d'una pel·lícula
t'hagi agradat
o no
això ja
no d'allò
o sigui
que li tinguis
una bona
valoració
no
perquè és clar
vull dir
és que
allò
ho recordes molt
no
i llavors
per elaborar
doncs
aquest discurs
de valors
que intentem
doncs
en tot moment
doncs
reflectir
i si
s'escau
recolzant
encara que
cal evitar
doncs
caure en el
pamfletisme
no
i en la
valoració
fàcil
la veritat
és que
et desperta
doncs
moltes
moltes
qualitats
jo per exemple
no fa gaire
i ho dic
com a última cosa
ja
després ho acabes tu
que
la
Aurel Hedborg
que és la
Diamantes
oi?
com es diu?
Desayuno con Diamantes
Breakfast at Tiffany's
això mateix
doncs
aquesta és una pel·lícula
que quan
quan l'he vist
dues o tres vegades
doncs
acaba tenint
un atractiu
especial
no?
perquè
perquè
i això cajuca
en valors
que jo puc estar
completament
en desacord
però sí que
hi ha una construcció
de dos personatges
a la recerca
d'una realitat
que
que se'ns amaga
d'una manera
molt
molt ben feta
no?
com un clàssic
total
i llavors acaba
clar
quan la veus
altra vegada
dic a veure
a veure
torno a veure
perquè esclar
em va quedar
em va quedar
que sí
però que no
i que tal
i té un joc irònic
molt interessant
sobre el que és
la fascinació
per
pels diners
per la joja
per la vida
fàcil
per la vida
que ja està situada
en un punt
en el qual
no has de preocupar-te
per les coses
mundanes
té aquest punt
de reflexió
i tant
tan interessant
i a canvi
la poses
aquesta mateixa noia
la poses
en vacances
a Roma
eh
i allà
la veus una noieta
més aviat
clar
és reina
no allà
però
però dius
però va
quina innocència
quin d'allò
no
i no sé
vull dir
et fa pensar
que veritablement
tant un personatge
com l'altre
doncs t'ha portat
alguna cosa
que té un valor
que té un valor
afegit
en el teu coneixement
i que en definitiva
t'ha portat
algun fet
molt positiu
mira
parla't ara
de William Wilder
que és el director
de vacances
a Roma
que també és el director
de Ben Hur
per tant
bueno
i d'Estan Leidonen
i Estan Leidonen
és el director
de
de
no
desayuno
un dia moltes
no
em sembla que no
ara buscarem
mentre recordem
mentre recordem
a tots els oients
que la
que la setmana vinent
que sí que tindrem aquí
al principi
a tot l'equip complet
i també
al Pol
i a Lídia
que han de presentar
el tema
que us direm
ara mateix
perquè estic buscant
dues coses a la vegada
i llavors
al final
no veus res
el tema
que presentaran
tots dos
és un tema
la veritat
és que força interessant
com el
el que s'anomena
xarxes socials
i cinema
és a dir
Facebook
Twitter
totes aquestes xarxes
com s'han anat reflectint
en el cinema últimament
i com han anat
estant
tant un tema
com una forma
també de
fer cinema
les dues coses
per tant
seran molt benvinguts
una vegada més
i a veure
Breakfast at Tiffany's
tinc aquí ja
la pàgina
allò està dirigit
pel Blake Edwards
això
Blake Edwards
un dels grans
un dels grans
també
de la comèdia
sí, l'altre que ha esmentat
tampoc
no, no
està lluny
vigila, vigila
està lluny
d'acord
que vagi molt bé
aquí ho deixem
una salutació
per tots els que no han pogut
estar avui aquí
i per tots els oients
del programa en directe
en diferit
i en les xarxes socials
també
ara que en parlàvem
i que en parlarem
la setmana vinent
fins al dimarts
que ja estarem
al març
és veritat
serà dia 1
a reveure
un dels grans
que duża
Sintonitzes prou.