Cinema sense condicions
. . .
. . .
. . . . . .
. . . . . . . . .
Espera, espera, que poso una miqueta més.
Això era el títol principal, eh?
I aquí continua.
Això és una mena de suite.
La temptació viu a dalt, no?
Bueno, més o menys de la mateixa època.
La música, el del George Bashman,
per una pel·lícula protagonitzada per Randall Biscot i Joel McCree.
No em diguis que és duel a l'Alta Sierra.
Exactament.
Sí, senyor.
Ride the High Country, de Sant Peckinpah.
És que m'ha fet referència el Peck ara mateix.
Fantàstic.
Ens hem fet una foto.
És una entrada bona.
Vinga, ja.
És una entrada bona.
No podia ser millor.
D'això es tractava.
És una entrada bona.
Per tant, bona nit a tothom.
Som aquí un dimarts més, disposats a parlar de cine,
del que ens agrada, del que voldríem que veiéssiu.
Si és que hi ha alguna cosa que es pot aconsellar,
perquè últimament tenim la sensació,
ho dèiem mentre veníem cap aquí,
que notem a faltar la qualitat
que en altres ocasions trobàvem fàcilment al cine.
És a dir, ara veus coses i surts al cine.
Bueno, està bé, es pot veure,
però no és d'aquelles coses que sortíem encantats,
amb la boca, en fi, amb adelits,
i pensant que al cap de pocs dies tornaríem al cine
per veure una altra pel·lícula d'aquella qualitat.
Ara el Jaume ens dirà unes quantes.
Ah, sí?
Sí, bueno, en qualsevol cas, avui som aquí,
com sempre farem dues parts al programa.
Avui estem presents en Jaume Vidal,
que sé el que farà el tema,
farà del David Lynch,
com a tema de la segona part de la pel·lícula.
Twin Peaks, parlarem avui, no?
Sí, per què no, per què no, per què no?
Que tornen a fer un altre set, ja sabeu, no?
Tornen a fer una segona o tercera temporada,
no sé quina temporada ja és, això,
perquè és una reposició del Twin Peaks.
Primer, la primera part, doncs,
parlarem de les pel·lícules que hem vist.
Avui, com tenim, doncs, aquí a l'equip,
ja sabeu que ens anem tornant,
avui venen uns,
la setmana que ve vindran nosaltres.
Tenim en Joan Cerdà a la meva dreta,
en Jaume Vidal al centre,
a mà esquerra, Pep Armengol,
i darrere, a les vidres, com sempre,
doncs, en Francesc Aquilà.
El centre no m'agrada, que ja...
Doncs canvia't d'allò, si no t'agrada.
Val, val.
A Dévi.
Bueno, està centrat, però una mica cap a l'esquerra.
Has de fer, és res, una mica cap a la seva dreta.
M'hi ha posat, eh, sense...
Com a co, com a intuitivament, oi?
Allò que et surt.
Molt bé, som-hi.
Bé, primer parlarem dels pel·lícules que heu vist,
perquè jo confesso que no he pogut anar a cap estrena,
ni cap cosa, i no he vist res de nou,
de part de les coses que ja m'he explicat en dies anteriors,
i, per tant, comença tu, Jaume,
que així anirem a repartir,
i la segona part també parlaries tu.
Què has vist?
Bé, jo la...
És molt senzill, vull dir, és un clàssic.
I, normalment, el que fem allà a Cordellà,
un cop al mes, ara,
anar a la biblioteca Marta Mata,
que és l'antic cinema que hi havia a Cordellà...
El Titan.
El que jo, sí, el Titan,
que hi havia anat, veus tu, a bastament, no?
Doncs, ara sí,
m'han donat l'oportunitat
de fer un cinema, un cop al mes, no?
I aquest final de temporada,
per dir-ho d'una manera,
vaig dir, escolta,
hauríem de sortir de la francesada
que hem alimentat a tota aquesta gent, no?
I diu, i fem un clàssic
que tinc moltes ganes de veure,
perquè difícilment es passa per la televisió.
Testimoni de càrrec.
Ah, ah.
De Willy Wilder, la coneixeu molt bé.
Per això, quan...
Eh? Que sí, oi que sí?
Doncs, la veritat és que va ser un goig
veure aquesta pel·lícula.
Però, un clàssic total.
Clar.
Però amb una...
I, a més a més, amb una qualitat.
Sembla mentida.
Això, no sé si són masteritzades,
que jo això no hi entenc gaire,
però la veritat és que, no sé,
que es fan unes còpies avui
que qualsevol aparell d'aquests
que poses, avui, uah, et fot un...
Eh? Molt, molt, molt curiós.
Bé, em va agradar molt aquesta pel·lícula,
la veritat, una vegada més,
i segur que el que li vaig descobrir
aquesta vegada no ho havia descobert abans.
En definitiva, el rigor de la feina ben feta.
Amb això estaríem amb el vostre company, no?
Eh? Que ens ha vingut a dir
que l'estudi, eh?
Vull dir, la formació.
M'imagino que s'hi torna a veure aquesta pel·lícula
i dir, ui, quin home més d'això,
que és en Charles Lawton, ja ho sabeu, no?
El Power, el vaig veure amb el tou,
no sé, vull dir,
devia lluir molt en aquell moment,
però en la pel·lícula està com que no.
I la Marlaine de Tri,
va, són aquells dos moments estel·lars,
buah, quina passada, no?
La veritat.
No sé si saps que és curiós, també, eh?
Que la infermera i el Charles Lawton
eren marit i muller.
Ah, bé.
L'Elsa L'Anxesta.
L'Elsa L'Anxesta, eh?
Per això es porten també a la pol·lícula.
La nòvia de Frankenstein.
Sí, sí.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
I tant.
Inolvidable, per cert.
I la Marlaine de Tri ja està soberbia,
jo penso que...
Sí, el que...
I a més, a més, amb la línia d'ella,
que sempre ha interpretat,
perquè és una dona tèrbola, no?
Vull dir que no li veus atributs morals.
El que passa és que és una dona
amb un domini de l'espai.
Bé, però jo volia dir el personatge
que interpreta ara, eh?
Ah, no, sí, sí, sí.
Això sí, això que dius, inquestionable.
Fins i tot quan està allà a la porta
en el moment que diu
és innocent, no?
De la manera que es gira.
Llavors, tota la gent...
Li evoca tota la mala folla
que podem arribar a alimentar
quan estem en grup.
És una altra qüestió també molt interessant,
encara que només surt un moment.
La veritat és que és molt bona.
I després encara en tinc una altra,
que precisament és aquesta,
el tren de Gun Hill.
Ah.
Que jo penso que també té coses molt semblants, no?
Vull dir, aquí tenim un xerif en totes les...
L'antiga.
Sí, la que va fer el Kirk Douglas
i l'Anthony Queen.
Anthony Queen.
I ell era, me'n recordo qui era,
però bueno, molt d'allò.
Carai, quin rigor també hi ha en aquest film, eh?
La veritat és que l'estàs veient
i dius, ostres tu,
que bé que llueixen aquests paios.
I amb quina construcció de personatges,
aquesta rivalitat entre el poderós,
el que ja ho ha aconseguit tot,
ha controlat a tothom,
el xerif i tot i tal,
i el que diu, no, així no anem bé.
O sigui, vull dir, aquesta és l'evolució
que havien de fer,
que ho trobem amb qui va matar
l'Iberti Wallen, sobretot,
i amb altres, vull dir-me'n.
La veritat és que també em va donar
una molt bona impressió.
Si el cinema que es fa ara
no és prou bo,
pensava fa una estona,
anem a la filmoteca, no?
És que revisitar aquestes pel·lícules
en pantalla gran
jo penso que és molt gratificant.
Què és el que fa al fenòmen?
No sé si us heu donat.
Al fenòmen,
el volia comentar.
Sí, sí, ho està fent.
Al fenòmen passen constantment coses,
l'altre dia feien Pulp Fiction,
i visc que constantment
estan fent revisions
de pel·lícules dels anys 60,
i Taxi Driver.
Taxi Driver, moltíssim.
Totes aquestes pel·lícules
estan revisant el fenòmen.
Aquestes...
Suposo que perquè, bueno,
el que notem a faltar nosaltres,
doncs, bueno...
I a més a més,
en públic jove,
que han aconseguit captar,
jo vaig anar a veure
la dels Ollosos 8,
aquella del Tarantino,
i vaig quedar al·lucinat
de la cua que vaig saber de fer
per poder veure la pel·lícula.
És a dir, que...
Això no s'estila.
Que no s'estila.
I com llueix aquella pel·lícula
el fenòmen, ara?
Ah, que sí.
Oh, hombre.
És que al Tarantino
no li podem negar la seva capacitat.
O sigui, això, impossible,
t'agradarà o no, però...
Joan, què has vist, tu?
Doncs jo...
Abundant en aquesta època
que diem que les distribuidores
no estan sent gaire generoses,
potser perquè reserven
les bones pel·lícules
per altres temporades o així,
doncs...
Setembre, octubre.
No ho sé,
hem vist força pel·lícules,
però que no n'hi ha cap que destaqui,
que n'hi ha moltes
que tenen temes interessants
però que no s'han sabut desenvolupar bé
o coses d'aquelles que dius
però com és possible
que hagin arribat a fer això, no?
Vull dir, no sé,
la meva mare recordo que deia
que quan veia una pel·lícula dolenta
deia que aquesta gent
tenien ganes que està cel·luloida, no?
Vull dir, avui ja no és cel·luloida
però realment continuen gastant-se els diners
en projectes que jo i qualsevol
veuria des del primer moment
que no són viables.
Vull dir, que no...
Però no ho sé,
hi ha tota una sèrie d'interessos
creats en el cinema
que fa que surtin aquests rabes, no?
Vull dir...
Aleshores, per exemple,
puc parlar que he vist
una pel·lícula de l'Andrés Baida,
el director polonès,
ben conegut,
però que ja és un home molt gran
i que, no sé,
vull dir...
No està en el seu millor moment,
això està clar.
És una pel·lícula que es diu
Els últims dies de l'artista
After Image
i llavors parla d'un artista
que havia nascut a Rússia
però que es havia instal·lat a Polònia
i és del temps, doncs,
del règim col·laborador
amb l'omnió soviètica, diguéssim, no?
I llavors aquest artista
es deia Vladislav Streminsky, no?
I aleshores ell pugnava
per fer un...
O sigui, donar a conèixer l'art modern
en contra del realisme socialista
que impulsaven o que obligaven
més que res
les autoritats poloneses
d'aquell moment, no?
I aleshores, doncs, és...
Bueno, aquesta lluita constant.
Ell és, a més a més de ser
un artista individual
que en un moment donat,
en un racó d'un museu,
li deixen posar
una instal·lació seva
amb quadros d'ell
i amb quadros de la seva dona
i d'altres companys
d'escola,
però que en un moment donat,
en un buròcrata d'aquells,
se li ocorre
de desmantellar
aquella cosa del museu
i, bueno, és una escena
que fins i tot
fan fora
amb una espectadora
que està allà,
la fan fora
de qualsevol manera
i...
I anem a tancar.
Treuen tots els quadres.
Aquesta sala
ja no existeix,
per una pura decisió política, no?
I ell també,
a més a més,
és professor de belles arts
i llavors ell s'estima molt
els alumnes
i, per exemple,
els ensenya Van Gogh
com una cosa extrema, no?
Vull dir, perquè, esclar,
Van Gogh no té res
de realisme socialista,
per sort.
però vull dir-te
que estan
als anys 40
o als anys 50
i ell està ensenyant Van Gogh
als seus alumnes, no?
I és que és una cosa
que diem...
Bueno,
el més modern era allò, no?
I el que ell intentava fer
i és que ni això
el deixaven, no?
I aleshores, vull dir,
tota la vida
el tenen amargat
i...
però ja us dic
que al final
es fa una mica
feixuga
la pel·lícula
també.
A mi em permets?
Sí.
Crec que hi ha dues pel·lícules
que són
Les xiques de Builco
i després
La terra
de la gran promesa,
per exemple.
Jo aquestes
les tinc
quadernades
però d'una manera
d'una gran promesa
per cert, no sé si sabeu
que no només hi havia
la versió cinematogràfica
de una mica més de dues hores
sinó que hi havia
una sèrie televisiva.
Sí, sí, sí.
Una sèrie televisiva
d'uns 7 o 8 capítols
que jo vaig baixar també
i vaig aconseguir
i que era
una ampliació de l'uat.
És a dir,
es pot dir que
ell va rodar
primer la sèrie televisiva
i després la sèrie televisiva
en va fer una pel·lícula.
Penso que avui
ens donarà argumentació
aquest fet
de passar
d'un parell d'hores
per explicar una història
a passar
on la fins...
Ja veus tu, no?
Amb el David Lynch.
Amb el David Lynch.
És el mateix exemple.
A mi una de les pel·lícules
a més a més d'aquestes
que has dit tu
que em va frapar molt
amb el seu moment
potser perquè
tocava
jo crec que la pel·lícula
deu ser dels anys 70
aproximadament
després del 68
que és
L'Hombre de Màrmol.
No sé si la coneixeu.
Sí, però allà ja hi havia
aquesta càrrega
que ella esmentava.
Allà ja era l'home
controlat pel sistema.
No, no, al contrari.
No, bueno, era...
Al contrari.
La Tierra en Promesa
és una pel·lícula
feta
sota, diríem,
l'ambient, diríem,
socialista
o comunista
de Polònia
i en canvi
l'Hombre de Màrmol
suposo que saps
que va estar prohibida
li van prohibir
fer-la en el seu moment
i aleshores...
Sí, bueno, era l'època
de Solidarnosc
i llavors
ell una mica
s'intentava explicar...
Una mica abans
perquè hi ha
l'Hombre de Màrmol
i l'Hombre...
De Hierro.
L'Hombre de Hierro
quan ja explica
allò del...
Llavors, l'Hombre de Màrmol
està fet
uns anys després
que li prohibissin
fer-la
quan hi ha
doncs aquesta convulsió
diríem allà
i aleshores
el que fa és
jo potser
perquè ho vaig viure
molt intensament
és la crítica
des de dintre
d'una forma
de fer comunisme
d'una forma
de fer socialisme
coneixent la realitat
perquè l'havia viscuda
i a mi
ho confesso
que fora potser
del personatge
de la periodista
no sé si us recordeu
que comença
amb una periodista
que és la que busca
investigar
que el personatge
no em va semblar
que estigués massa
aconseguit
i que volia ser...
Era molt pesada
fora d'allò
la resta de la pel·lícula
la trobo excepcional
és a dir
trobo una pel·lícula
de les bones
de l'Andrés Bada
que en té moltes
és a dir
evidentment
l'Andrés Baida
és el mestre
del cinema polonès
i això no se li pot discutir
i des de les seves
primeres pel·lícules
sobretot Canal
i Cendres i Diamants
que hi havia
aquell actor
fantàstic
que era com una mena
de James Dean polonès
que es deia
Sibny Exibulski
sempre treballava amb ell
que va morir jove
desgraciadament
però era el seu actor
preferit
aquelles pel·lícules
eren extraordinàries
extraordinàries
extraordinàries
perquè a més
vull dir
renovaven molt
el llenguatge
tenien temes
interessants
etcètera
vull dir
Baida després
es va
institucionalitzar
molt
vull dir
a vegades
estava a prop
de la línia
dirigent
en aquell moment
de Polònia
si li convenia
era una mica
crític
perquè llavors
a l'estranger
tenia més raquesta
no ho sé
vull dir
i es va
viure a París
o sigui
va començar
a deixar
prages
en van anar
a París
jo penso
que també
no podem oblidar
que aquesta
va ser una època
que floria
la crítica
als sistemes
ja no només
aquell
sinó
és que els sistemes
també estaven fent
tot el possible
perquè se'ls critiqués
perquè és que
eren insuportables
això mateix
aquí teníem
per exemple
el primer que s'ha macut
en Carles Saura
que donava gust
veure'l
quan anàvem
a veure el Saura
i ho explicava
amb aquelles pel·lícules
críptiques
que no ho eren tant
que no eren tant
complexes
ara no
ara no
que no ho són
sí però
per salvar la censura
tenia que
fer-les d'una forma
que és una segona lectura
jo pensava
que havia dit
Eclètiques
perdó
no no
però també
també era una maniobra
del règim
perquè
esclar
això volia dir
anaven
en els festivals internacionals
en aquestes pel·lícules
i llavors
donava una imatge
d'obertura
del règim
perquè per exemple
si anaven a la Bienal
de Venècia
i portaven el Tàpies
i portaven el Miró
i portaven el Llorenç Artigues
tota aquesta cosa
no portaven
els artistes franquistes
perquè
primer que hagués sigut
una vírria
però després
hagués sigut
un escàndol
i llavors
evidentment
això els anava bé
en el règim
per la qüestió del turisme
per la qüestió
de renovar el règim
però
per aquelles
sol·licituds
d'entrar al mercat
comú europeu
que no s'atenien
etcètera
vull dir
això ha passat sempre
i fins i tot
un dia
parlant de la Xina
del cinema xinès
també passava
el mateix problema
és a dir
a la Xina
les pel·lícules
que
que es veien a fora
no es veien a dintre
que tenien èxit
eren les humorístiques
diguéssim
el Paco Martínez
sòria de la Xina
i en canvi
les que viaven
a fora els festivals
eren
les del Zhang Yimou
les de
bueno
aquelles
que ja sabien
que allà
a la Xina
no tenien gran audiència
però que servien
per exportar-ho
i llavors
un dia
precisament
en un cicle
sobre Zhang Yimou
va sortir això
i jo vaig dir
bueno
és el mateix
que passava aquí
Pep
què has vist
tu?
jo també
estic afectat
per la
per la
pobresa
de qualitat
llavors
tinc un parell
de pel·lícules
El sueño
de Gabriel
de Nicol García
i Cartes
de la guerra
d'Ivo Ferreira
portuguesa
l'una
i francesa
l'altra
bueno
són dos
tres propòsits
amb Cartes
de la guerra
es tracta d'una pel·lícula
sobre un metge jove
d'uns vinti i pico anys
vinti i pocs
que només casar-se
i acabar de tindre un fill
ja s'entenc
a anar
a fer la guerra
a Angola
i llavors
des d'allà
doncs
clar
la seva joventut
i el seu amor
tan
tan
inicial
doncs
són més que
Cartes de la guerra
oi de Cartes d'Amor
no?
llavors
la pel·lícula
està plantejada
feta en blanc i negre
i està plantejada
com
la lectura
per part de la seva esposa
d'una sèrie de cartes
que abarquen uns 18 mesos
i llavors
a sobre del text
d'aquestes cartes
hi ha una sèrie
d'imatges
de la guerra
ell com a metge
curant a gent
mirant d'adoptar
una nena
que després
quan ja li agafa carinyo
i sembla que aquesta
se l'emportarà cap a casa
quan acabin
els dos anys
perquè des del començament
està esperant que acabin
els dos anys
per tornar a casa
i diu
et tornaré
et vindrem una sorpresa
i tal
llavors es presenta un avi
i diu
no la nena és meva
gràcies avi
sí
no
a veure
l'espectador
agraeix
perquè diu
bueno
allà
érem 10 o 12
si roncaven
deixem-ho aquí
l'altra
el sueño de Gabriel
aquesta és una pel·lícula
de Nicol García
que agafa
i ens posa allà
la Marion Cotellar
ah sí
que no estem parlant
de qualsevol cosa
no és qualsevol cosa
però resulta que
a dintre
li posa
com una espècie
de diable al cos
llavors
és una dona
que
com a filla
l'hem de curar
d'una casa
potenta
rural
a la Provença
doncs
està creant problemes
i al final
la mestressa de casa
diu
bueno
aquesta la casem
i agafen el José
que era un espanyol
que tenien allà
que era
el capatàs
i jo escolta
tu
va tu
per tu
el José aquest
no pille res
ni la toca
ni el primer dia
ni l'últim
i al final
la noia
doncs està atrevestant
però al final
tenen un fill
o sigui que
l'últim dia
potser sí
que l'ha de tocar
facturen la noia
cap a Suïssa
diu
la posem en un balneari
però al balneari
resulta que hi ha un soldat
tocat de mort
i llavors
ella
li agafa
tot el que no havia tingut
fins a llavors
el sentiment
d'ajuda
d'empatia
d'amor
i tal
ho sent
per aquell soldat
i llavors
s'entrega amb ell
i un fill
naturalment
acaba malament
perquè
allò està anunciat
i després
ens donen
un salt
fantàstic
i resulta
que aquí
hi ha un organitzador
que és el José
tornem a l'espanyol
Àlex
prende molt
i aquest
havia orquestat
una mica
tot el tema
i al final
ens torna a quedar amb ella
horrorós
un guió
per estripar
la Marion B
intentant salvar els trastos
i la Nicole
García
malament
aquesta
té un detall
i és que és en color
hi ha una cosa
aquí
sí
perquè clar
és que l'altre
blanc i negre
aquesta pel·lícula
ha de deixar de pertar
ja el passat
aquesta pel·lícula
està basada
en un llibre
que es diu
Mal de Pietre
Mal de Pedra
que no és res més
que Pedres el Ronyó
així entre nosaltres
ja sé de què va
de l'època
d'una italiana
que es diu
Milena Agus
i llavors
aquesta
aquesta
escriptora
es veu que va tindre
un èxit
i inocitat
a França
i d'aquí va vindre
l'interès
per portar el cinema
llavors
el que la història
original de la novel·la
passa a Cerdanya
aquí ho traslladem
a la província
i ens quedem tan panxos
i posen les flors
de la banda
els espígols
uns camps d'espígols
molt macos
uns camps fantàstics
jo el que voldria dir
és que
l'ordre dels protagonistes
és Nicole Garcia
Leo Garrel
i Alex Brendemull
i aquí
els francesos
han ficat
el xovinisme
entremig
perquè l'Alex Brendemull
té molt més paper
i molt més ben fet
que no
el Leo Garrel
i com que és francès
doncs el posen
el posen amb ell
com a preferència
és una cosa
espantosa
dels francesos
i aquí van jo
perquè soc jo
sí
sí
Nicole Garcia
és la directora
sí
sí
sí
és actriu
i esclar
ha fet
escombre cap a casa
és el primer llargmetratge
que fa
i es nota
vull dir
també
el Lee Wan McGregor
no sé per què
no sé qui l'ha enganyat
s'ha passat a la direcció
amb American Pastoral
que és una novel·la
del Philip Roth
i que explica
doncs una família
mitjana
corrent
burgesa
nord-americana
dels anys 60
que tenen una filla
que es dedica
a la revolució radical
en els anys 60
és una pel·lícula
que no té
ni un pla
que valgui la pena
és un desgavell
vull dir
no s'entén res
tot
són coses
que nosaltres
hem viscut
i que coneixem
l'època
i no et sents
mai identificat
amb res
el Lee Wan McGregor
com a actor
pot agradar
més o menys
i ha fet
coses bones
i coses que no tant
però com a director
és una nul·litat
vull dir
de la mateixa manera
que el Daniel Washington
amb Fences
feia una cosa
que no te la podies ni creure
doncs igual
o sigui
la del
el Baigda
fantàstica
bé
aquesta sí
aquesta l'hem de
valorar com a prou bona
no?
la del Baigda
que has dit
la del Baigda
la del Baigda
pot interessar
gent que estigui
interessada en l'art
és que d'una l'han recomanat
que la vagi a veure
és llarg
jo dic
que és una mica pesadeta
i el Baigda
a vegades ho ha estat
ja ho és
a vegades
s'allarga massa
però té aquest tema interessant
del realisme socialista
imposat per les autoritats
contra gent
que volia fer
art modern
i que en definitiva
la polònia del comunisme
els que anaven a l'exterior
eren els bons
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
que no
dolents es quedaven allà
per dir-ho d'una manera
també
sí sí sí
que ho hem comparat
amb que aquí passava
exactament igual
però se'ls hi va colar
algú col
eh te recordes
quan va
va venir el Lluís Bonimàl
aquí a fer una pel·lícula
oi
ja has de fer una pel·lícula aquí
era aquella
d'aquí
i la van portar
que no la van revisar
ni res
carai
ho van fer expressament
ho van fer expressament
ho van fer expressament
dient que no la tenim muntada
tal i qual
i llavors ja la van enviar
directament a Cants
això ens ho havia explicat
el Pere Portavella
el Pere Portavella
que era el productor
era un dels productors
de la pel·lícula
i va arribar a Cants
li van donar
la palma d'or
exequo
amb una altra pel·lícula
de l'Enric Olpí
que es deia
Inolonga Absança
i llavors
doncs
esclar
algú havia de pujar
a buscar el premi
i llavors
van enredar
en el director general
o subdirector general
de cinematografia
no me'n recordo
que fos ell
perquè vull dir
l'altre productor
era el Bardem
que també era
del Partit Comunista
aleshores vull dir
la cosa estava
una mica
i el Domingo Dominguin
el germà
del Luis Miguel
també hi havia posat
diners a la pel·lícula
que era
que era amic
del Portavella
era amic
i militant
del Partit Comunista
i llavors
tota la gent
que estaven
en la producció
el Ricardo Muñoz
suai
tots eren del Partit Comunista
el Portavella
sempre ha dit
que era independent
però bueno
era molt proper
en tot cas
i llavors
també ens parlava
que havien tingut reunions
amb el Jorge Semprún
que llavors era
Federico Sánchez
i etcètera
i llavors
res
el van convèncer
i van dir
no no
és un premi
per a Espanya
llavors
has de ser tu
com a representant
del govern
que has de sortir
i al cap de dos dies
el van destituir
quan va sortir
l'editorial
de l'Osservatore Romano
dient que
que Didiana
era una pel·lícula blasfema
perfecte
bueno
ja sabem una mica
com va tot això
oi?
Francesc
ja has vist alguna cosa?
jo
estic molt content
de dir que he vist
la pel·lícula
que dona peó
al tema d'avui
que no l'havia vist
en el seu moment
al cinema
i la vaig trobar
vaig estar buscant allà
de manera legal
tot s'ha de dir
per als dos canals
amb els que jo estic així
més o menys subscrit
que és una cosa
molt senzilleta
que és com un videoclub
són videoclubs
cibernètics
que és Filmin
Filmin és un
i l'altre
que no recordava ja el nom
i al final em va sortir
és Waki
que el Filmin
segur que és d'aquí
de Barcelona
jo el Filmin
també hi estic
només per a
Art of Life
exactament
fantàstic
a la pel·lícula
Devil Dins
bueno
que es diu
Devil Dins
The Art of
The Art Life
que era una mica això
el motiu pel qual
el Jaume
avui també proposava
parlar del Devil Dins
vols que li anpeu amb ell
que parli i ens expliqui
i després parles tu
o vols que ja començar
a anar a dir
a mi m'és igual
qui mana aquí
a veure
qui diu
què s'ha de fer
no és igual
jo simplement comento
de la pel·lícula
ja que és la que he vist
ja que és la que he vist
no
doncs el fet que
clar
dona tant a parlar
del Devil Dins
com de la pel·lícula en si
perquè el documental
està molt ben pensat
t'explica moltes coses
però hi ha moltes
que no te les explica
fins i tot hi ha un moment
en què el propi Devil Dins
està explicant una anècdota
que és genial
com ho fan
perquè és que ho borden
perquè et van donant pistes
de com és la filmografia
d'aquest home
i la manera com treballa
perquè està explicant
una història
d'un home
que mira
resulta que pel carrer
s'apropa un home
un veí
perquè estaven tots reunits allà
perquè havíem de marxar
del poble
perquè té 3 o 4
traslladaments
a la seva vida
a la seva família
i s'acosta un veí
amb el que no havia parlat massa
el senyor Smith
diu
però és que no soc capaç
d'explicar el que va passar
en aquell moment
i ho deixo aquí
i et quedes
però escolta
és una mica com dient
veus
això és una pista
per com treballa
en el seu cinema
ell pot tallar
en un determinat
i la primera vegada
que fume marihuana
bueno sí
a partir d'aquí
fa carretera perduda
això és l'explicació
més ràpida
més planera
de com una pel·lícula
que ningú ho entès
i segurament ningú
ho entendrà mai
doncs com queda
l'explicació feta
estic molt d'acord
amb això que dius
perquè jo també tinc
la mateixa impressió
que veient
aquesta pel·lícula
entens molt
el cine que ell va fer
et dona moltes
moltes pistes
i és molt interessant
això que aquí només es parla
de Ice Hit
de les altres pel·lícules
ni se'n parla
això és el que anava a dir
que es queda en aquest punt
en el punt en què ell
li donen la beca
aquesta
en l'American Film Institute
era super feliç l'home
perquè era un dels seus somnis
com ell havia somiat
feia poc
no havia somiat
tenia el somni
de precisament
anar allà
a l'American Film Institute
llavors li donen aquesta beca
li concedeixen
però poc abans
ell deia que s'havia quedat
perquè es veu que li passa
a la seva vida
sovint això
que es queda mirant
una cosa
i llavors
a partir de l'obsessió
que li provoca
que un amic
li digui una cosa
li presenti
al seu pare pintor
o a una dona
pel carrer
doncs
li passi una cosa determinada
on que surti de casa seva
amb la boca sagnant
anècdotes que va explicant
durant la pel·lícula
i que t'adones
que han afectat
les ha aprofitat
a la seva vida
les ha aprofitat
i a més a més
et van ensenyant
un munt de quadres
perquè David Lynch
fonamentalment és pintor
deixem-nos d'història
vull dir
ell és pintor
i després
ha fet unes quantes pel·lícules
molt bo
i quines pel·lícules
però és pintor
ell es considera això
llavors
està molt bé per això
i a part la música
la música dius
aquesta música
l'ha composat ell
després mires els títols de greix
i veus que algunes
sí que són peces seves
Escolta
i no és casualitat
tot i que ell no en fas ment
que al darrere d'allà
on està parlant
hi ha una reproducció
del jardí de les delicies
del Bosco
i tant
i tant
d'aquí també
que és una mica
el resum
de
del seu unicèrie
de
de temes que hi pot haver
a la vida
per tractar
per un artista
els somnis
etc
i el moment
en què es queda
la pel·lícula
que és com tu dius
quan ha fet
quan es divorcia
que la veritat
és que et copsa una mica
perquè dius
ostras
tu veus aquelles imatges
d'aquella de Peggy
tan maca
la seva filla
però dius
és que
ell ho diu
és que no sé
què hauria passat
si no haguéssim marxat
de Filadèlfia
perquè és que allò
no acabava de funcionar
però no sabien cap a on tirar
i al final
mirant la beca
es va decidir tot
i ell es va abocar
durant 3 o 4 anys
a fer
Iserhead
és a dir
Cabeza Borradora
que quin títol
i hauríem de comentar
una mica aquest títol
clar
Iserhead
Cabeza Borradora
sembla el mateix
però és que no ho és
però bueno
la qüestió
és que
es queda aquí
i tu dius
fes una segona part
no?
de fet
ja ha parlat
de moltes altres pel·lícules
d'allò que dèiem
amb pinzelladetes
mai millor dit
amb moments
però ho deixa aquí
i li dona una importància
i ell diu
és que de fet
Iserhead
és la seva pel·lícula
la vam anar a veure
amb el Joan Cerdà
i una mica
el que vam estar comentant
al sortir
és que allà surt
en diversos moments
la seva filla de 4 anys
sí
potser ell
va dir
en aquest moment
jo tinc 71 anys
no sabem el que passarà
amb la vida
li vull dir a la nena
el teu pare
és aquest
quines escenes
i et dona una mica
la impressió
de que realment
perquè
tot el rato
el lín
s'està mostrant
com una persona
extraordinàriament
afable
sensible
cosa que
molts veient
els seus somers
poden pensar
que no és
i és que potser
té la sensibilitat
aquesta
d'estar-ho
ensenyant
i mostrant
una mica
a la seva filla
com treballava
com pensava
i la seva evolució
extraordinàriament
afable
i amics dels seus amics
i fill dels seus pares
vull dir amant dels seus pares
però sempre hi ha un moment
en el que diu
però quina discussió
vaig tenir aquell dia
sempre ha tingut una discussió
amb algú
amb el seu pare
dius
hòstia com vam acabar aquell dia
amb l'amic
diu a partir d'aquella discussió
no vam veure'ns mai més
tu dius a veure
afable tot el que vulguis
però un geni també
i figura
saps
les dues coses
que dius
no no
jo he d'anar cap aquí
tinc la
la meva evolució
el que he de fer
i és el més important
la seva obra
és el més important
i aquesta filla petita
que surt
és intrigant
és com una figura
perquè la figura
que surt
surt en el documental
sí
surt per allà
i és que té 71 anys
i té una filla de 4 anys
sí
sí sí
també és molt intrigant
perquè les segones voltes
són molt interessants
sempre
sempre
no t'explica res
a més a més de la nena
la veus per allà
jugant
i ell va fent
la seva pintura
en un moment determinat
la seu en la seva cama
i li va ensenyant
el que està fent
i la nena la mira
així
molt tranquil
és el Jaume
el que ha de parlar
de dir
no no
em sembla molt bé
no
saps per què
em sembla molt bé
és la introducció
li hem posat la introducció
em sembla molt bé
perquè és que
jo penso que estem donant
una mesura
que
en segons quins directors
o realitzadors
diguem
s'està
s'està retratant
a ell mateix
no
vull dir
com
com de fet
moltes vegades
hi ha documentals
que poden arribar
a ser això
el que esteu explicant
és com una mica
explicar
la seva
pròpia experiència
i
ens la posa
vull dir
també
quan la vegi
ens la posa
servida
perquè interpretem
més bé
tot allò
que probablement
no hem arribat
a interpretar
això és el que
es desprèn
penso jo
del que heu acabat
de dir
esclar
jo no l'he vist
aquesta pel·lícula
i llavors
no puc arrencar
d'aquest punt de vista
jo senzillament
crec que
he agafat
una entrevista
que li fan
i penso
que també pot ser
molt rica
de matisos
perquè
l'hi van fer
ja fa bastant de temps
això
i llavors
li pregunten
per exemple
diu que li va semblar
a Island Empire
no sé si ho dic bé
això
està
diu
està estreta
de
Mulholland Drive
o sigui
que primer és una
després fan l'altra
i una
pertany a l'altra
o estan convençats
diu no
diu
Island Empire
no estava
en aquesta pel·lícula
és una pel·lícula
diferent
quan vaig acabar
Mulholland Drive
no tenia idees
per una nova pel·lícula
vaig començar
a treballar
sena per sena
sense tenir
una visió general
i no sabia
de què
de què es tractava
és una manera
de treballar
que acostumem
a adoptar
per escriure
el guió
d'una altra pel·lícula
al principi
no veiem la relació
però a poc a poc
el conjunt
comença
a emergir
o sigui
que
és com si
hi sobrés
no
algunes coses
desapareixen
d'altres
arriben
però en aquesta ocasió
jo no escrivia
les escenes
les filmava
durant molt de temps
no vaig saber
si aquest
ensamblatge
aquest encaix
d'escenes
desembocaria
en alguna altra cosa
però que en aquell moment
jo ja les tenia
vull dir
jo penso
que és una
afegitó
el que heu explicat
fins ara
que em sembla
que té un valor
extraordinari
el formel de treballar
exacte
és una manera
de treballar
ostres tu
quina imatge
i llavors això
ho va
ho va dient
per qui no
per exemple
diu
hi havia sempre
o sigui
vostè parla sempre
de les idees
però aconsegueix
discernir entre les bones
i les dolentes
i llavors diu
és qüestió
d'enamorar-se
d'una idea
i del que el cinema
pot fer amb ella
llavors funciona
però si
un no s'enamora
difícilment
es pot aprofitar
i cal descartar-la
una altra cosa
que també
hem escoltat
diu
com funciona
no fa gaire
que el nostre amic
aquí al Pol
l'última vegada
que vaig venir
parlava de la quarta paret
que la veritat
ho vaig trobar
interessantíssim
perquè
per primera vegada
ho vaig entendre
de veritat
fins en aquell moment
se m'escapaven
els detalls
però quan va esmentar
el xou de Truman
dic
fantàstic
és un altre detall
que penso
que ens posa
a tots els que tenim
una voluntat
de transformar
el cinema
com una mena
de manifestació
artística
no hi ha dubte
però d'eina
tant s'utilitza
avui
com per entendre
en el món
el senyor David Lynch
crec que proporciona
aquest
extraordinari
plaer
en tots els conceptes
qui ha trucat
ah
doncs no veiem ningú
bé
la veritat
és que
és un personatge
de David Lynch
que ha vingut
a trucar
ajudant-nos
bé
vull dir
per aquí
quina és la pel·lícula
que jo més recordo
i tenint en compte
tot el que acabo de dir
aquestes pel·lícules
aquestes dues concretament
el Muhalan i l'Empir
pel que he pogut interpretar
després d'haver-les vist
però ja fa temps
que les vaig veure
és que en definitiva
aquestes pel·lícules
pertanyen a una constant
que podria ser
el surrealisme
o allò que es diu
que els somnis
són els que predominen
en una pel·lícula
no?
sí?
jo diria que és un cine
hipnòtic
hipnòtic
molt bé
sí senyor
és la falta
sí sí
és que és veritat
molt bé
exacte
vull dir
no saps ben bé
què carai és allò
et quedes amb unes imatges
que t'impacten
això
però resulta
que el que dèiem abans
s'ha vist
que estan basades
en fets reals
curiosament
quan una pel·lícula
diu
que està basada
en fets reals
resulta que
el 80%
és imaginació
i en canvi
ell
que sembla
tota una pel·lícula
imaginada
resulta que
surt de la seva
experiència
vivida
però trobo que
a mi el que
Mulholland Drive
és possiblement
una de les que més m'agrada
i m'agrada sobretot
perquè aconsegueix una cosa
que és molt cinematogràfica
que és
està ben bé
el que he dit
que és molt cinematogràfica
que és
amb la tensió
és a dir
des del principi
de Mulholland Drive
estàs atrapat
perquè hi ha una sèrie
de coses
que estan passant
que és veritat
que al final
queden
sense
diguem
sense solucionar
però
fins que no arribes
al final
estàs
completament pendent
del que està passant
i jo
trobo que això
és molt cinematogràfic
i ell
ho broda
és a dir
ho fa
d'una forma
extraordinària
és a dir
amb unes imatges
amb unes interpretacions
bueno
portals
i una música
jo hi ha una cosa
que voldria
ho ha dit el francès
però tu
ho has corroborat
que quan explica
d'una manera
o altra
la persona
es fa com
una mena
d'auto-homenatge
i com
o sigui
no
a veure
no vaig bé
quan tu
Francesc
has explicat
allò
que
ho deixa aquí
vull dir
planteja una
i no la soluciona
jo penso
que el que està fent
és que ja ho solucionen
25.000 pel·lícules
a l'any
jo què sé
les que vulguin
jo no
no cal que ho solucioni
perquè hi ha
l'espectador
i això s'ha parlat
moltes vegades
l'espectador ja és capaç
de posar-hi
el que li manca
a tot això
ha de completar l'obra
l'espectador
és evident
per exemple
jo la que a mi
em fascina
és Ballot Blau
jo
hòstia
és una obra mestra
ui ui ui
em deixa bocabadat
jo ho sabia
jo
mira el que tinc preparat
sí
i el perquè és molt senzill
ui ui ui ui ui
i
el que
el que em fascina
és precisament
aquesta combinació
de mons
que planteja allà
que viuen paral·lelament
però que uns ignorem
dels altres
n'hi ha uns mons
que els ignorem
i els altres
ignoren els nostres
també
amb tot el que això comporta
amb aquella aparència
de tranquil·litat
de res
la pau de la bona nova
i per sota
va sortint
un tros d'orella
allà
ja hi som
ja hi som
hi ha hagut un assassinat
d'això exactament
també parla en el documental
ell diu en un moment
que és que ell vol
separar els seus mons
o com a mínim
en una època de la seva vida
ho volia separar
per una banda
és que parla de tot
parla de tot
en aquest documental
quan parla d'un tema
parla de Blue Velvet
quan parla d'un altre
parla de
de l'home elefant
quan parla d'un altre
d'això
de Mulholland Drive
és una cosa molt particular
perquè va tocant
hi ha un moment
en el que diu
és que jo no volia
ajuntar
per exemple
els meus pares
la meva nòvia
i els meus amics
eren coses diferents
i la meva obra
jo volia estar-me allà
en el meu estudi
i anar estudiant
i anar mirant
i anar treballant
i a veure què sortia d'allà
és un home molt autòctico
i de Twin Peaks també en parla?
o no?
explícitament no
explícitament no
directament no
fixa't aquí
per fer una cosa d'encàrrec
que va ser una cosa
de sorgida d'ell
o no ho diu?
no
suposo que van ser
hi ha dos directors
jo crec que viu
en la pel·lícula aquesta
jo crec que
demostra que viu
en aquest món
sí, sí
però d'una manera
pràcticament
és gènere
i tant
sí
jo interpreto
que Twin Peaks
ara que conec
una mica més
com funciona
el món de les sèries
i la figura
del showrunner
que ja hem parlat
alguna vegada
jo interpreto
que potser
el David Lynch
el que va ser
va ser el showrunner
de Twin Peaks
quan
segurament ja la figura
existia
però ell
en el seu univers
particular
doncs va dir
jo el que vull
és que la sèrie
sigui d'aquesta manera
i com diu el Joan
ara el Sardà
doncs segurament
hi havia més d'un director
podria haver hagut més
però ell era el que marcava
la pauta
de com havia de ser
la història
de donar-li
una pàtina
era el creador
és el creador
el creador
i el conductor
el que li dona
una homogeneïtat
que no deixa
que se li escapi
i va haver un abans
i un després
amb Twin Peaks
vull dir
les sèries
estaven una mica
gastades
i en canvi
aquí
doncs
la qualitat
irrompia
la televisió
i després
van venir
les altres
és que les sèries
fins a Twin Peaks
estaven encaixades
dintre d'un marc
i no s'apartaven
perquè allò funcionava
i al públic
ja li agradava
i tal
i Twin Peaks
trenca el marc
i va molt més enllà
i a partir d'aquí
ja es va experimentant
més
i jo el que recordo
també
una pel·lícula
que em va impactar
moltíssim
és la Twin Peaks
Fire Walks With Me
que és impressionant
o sigui
la pel·lícula
que és com un resum
de tota la sèrie
o que és a part
de la sèrie
però és visualment
increïble
i bueno
un obra mestra
per mi
a mi el que em sorprèn
i veient el documental
em feia venir
més
donar més voltes al cap
i us ho volia plantejar
avui en el programa
i a tots els oients
era la diferència
tan gran que hi ha
i a veure com podem trobar
la continuïtat
dintre de la seva obra
del que seria
la seva obra pictòrica
que si veieu
en el documental
doncs és una obra
en la qual ell va construint
a partir de coses
que es descomposen
que s'estiren
que les agafa
i les retortulliga
a veure
ell mateix va investigant
amb superfícies diferents
que això té molt a veure
amb Iressa Arget
amb Cabeza Borradora
que jo li he donat voltes
a aquest títol
al que us deia abans
Iressa Arget
Iressa
en anglès
és una goma d'esborrar
llavors
el títol seria
cap de goma d'esborrar
no Cabeza Borradora
sinó seria un cap
i en la pel·lícula
surt en algun moment
com el personatge
es transforma
això
en diferents coses
i entre d'altres
amb una goma d'esborrar
llavors Iressa Arget
és la seva
la pel·lícula
que com ell mateix
diu en el documental
correspon a la seva obra
ell mateix
el seu univers
allà ficat
i per què
diu que és la millor pel·lícula d'ell
en la que més s'identifica
però llavors
per què
d'on surt
un home elefant
per exemple
home és l'òpera prima
també
que això
ja marca
per això és com un manifest
ho posa tot
ho posa tot
en la primera pel·lícula
vull dir
això és com un novel·lista
en la primera novel·la
ho posa tot
se m'acaba d'ho córrer
després a la segona
ja és una altra qüestió
i ja és més difícil
de fer
fins i tot
una segona
se m'acaba d'ocórrer
la comparació
amb Luis Buñuel
que va fer
l'edat d'or
i la del gos andalús
bueno
la primera del gos andalús
potser seria una cosa similar
Luis Buñuel
va dir
el meu món
és aquest
artísticament parlant
més que amb Buñuel
amb Dalí
que esclar
era pintor
abans que cineasta
i també hi ha un cineasta
que abans era pintor
que té molt a veure
amb el David Lynch
malauradament desaparegut
ja
que és el Bigas Luna
el Bigas Luna
tenia una obra artística
com a pintor
que no tenia res a veure
amb el seu cinema
igual que el David Lynch
i que s'acosta molt
a l'obra artística
a l'obra pictòrica
diguéssim
l'obra plàstica
del Lynch
el que feia el Bigas
molt interessant
a mi el que també
una mica
no sé si surt
en el documental
que ja sabeu
que ja he dit
que no l'he vist
és el contrast
que hi ha
entre aquella història
que no me'n recordo
com es diu
que és d'una persona gran
que agafa un tractor
com es diu
una història
una història
immortal
no veritable
o veritable
un contrast molt fort
entre una història veritable
aquella pel·lícula
em va deixar tonto
és que no
no en tenia res
no sé per què la va fer
no l'he tregat mai
no l'he acabat mai
és que no sembla
que sigui d'ell
no no
no
però és que els grans creadors
sempre tenen un moment
de no sé
jo el que passa
és que penso
que sí que és molt d'ell
precisament per això
que deia Mare
pel que és una pel·lícula
completament apassible
en la qual
aparentment no passa res
però torna a ser
un personatge
fora de tota normalitat
que vol fer una cosa
fora de tota normalitat
que ningun més
no es plantejaria
hi ha una escena en concret
massa fora
oi dius
que és la
hi ha una escena en concret
que és el que deia Mare
no
el David Lynch
al cap i a la fi
és un home apassible
doncs dic
bueno vaig a fer
una pel·lícula apassible
però hi ha un moment
en el qual
els fantasmes
de la humanitat
mateixa
s'enfronten
recordeu que és l'escena aquella
en la que
ja es troba
amb una dona
que va cada dia
a la feina
per una carretereta
d'aquelles
una senda
una pista pràcticament
i acaba d'atropellar
un cèrbol
i llavors
l'home s'atura
i li diu
però bueno
què passa
i la dona està allà
desesperada
i diu
és que cada setmana
em passa el mateix
i es pregunta
però d'on surten
aquests cèrbols
aquella pregunta
és David Lynch
directa
és a dir
és allò dels diferents mons
com és que estem
tan separats
del món natural
del món real
però saps què passa
jo com que soc de poble
sempre
això és com una cosa
molt natural
això és un pagès
de Belianes
que agafa el tractor
i em vaig a fotre
un atracó
de gambes
a Cádiz
a través de tot Espanya
i de pas
em moro
home
ara
potser estic donant
una idea
per fer una pel·lícula
sí
per una pel·lícula
per fer-la no
per fer
el viatge
o per fer el viatge
ai que bo
al final
hi ha les gambes
sí
per això
jo dic
llavors
la idea aquesta
que ha introduït
el Joan Cerdà
és això
és com
que els artistes
necessiten
si fan una obra
d'un caire diferent
apartar-se
d'alguna forma
del seu univers
per entrar dintre
d'una comercialitat
al cap i a la fi
el que estan fent
és
a veure
a veure
m'intriga
ja ho veig
és que estàs molt intrigat
amb això
a veure
jo penso que un artista
és un artista
el respectem
és fantàstic
aprenem d'ell
perquè té una capacitat
i tal
però prou
jo entenc això
també
tampoc cal
mitificar-ho
és el que
és que aquesta pel·lícula
no l'hagués de fer
probablement
si la va fer
també té a veure
amb el fet
que havien fet
les altres abans
que eren una passada
que gairebé ningú
contemplava
per dir-ho
d'una manera
i llavors diu
ara aquesta sí que l'entendreu
segurament
segurament
i no deixa de ser
un art mòbil
com podria ser
no sé
això que ha fet ara
l'àptic aquest
que aquesta sí que l'he vist
això
com se diu
Bon Gornic Berlín
no sé si l'heu vist
Good Bye Berlín
Good Bye Berlín
no l'he vist
no l'he vist
és una pel·lícula d'encàrrec
que no té res a veure
amb el món del Fatih aquí
jo diria que no
vull dir
perquè he vist abans
dos xavals
que se'n van
però bueno
és que van llogar
amb un director
i no va resultar bé
i llavors
li van proposar amb ell
i havia sigut
una novel·la
de molt d'èxit
a Alemanya
i llavors
vull dir
ho ha agafat
com un encàrrec
però això
els grans creadors
i David Lynch
ho és
per mi ho és
igual que per exemple
Berman
i Fassbinder
tots tres
tenen pel·lícules
que són per cremar-les
o sigui
en el cas del Lynch
podria ser aquesta
en el cas del Berman
n'hi ha dues o tres
que no va aguantar allò
i en el cas
del Fassbinder
del Fassbinder
també passa el mateix
gritos i susurros
però clar
jo penso que a vegades
gritos i susurros
no eh
no
no
no
no
no
val
després me les dius
jo vaig pensar també
veient aquest documental
i coneixer una mica
l'obra d'Al David Lynch
amb el sol del membrillo
va venir al cap
la persona que va
que va treballar
en aquesta obra
i també amb el contracte
del dibuixant
llavors ja passem directament
al Peter Greenaway
que llavors el Peter Greenaway
sí que és un director
que ha agafat
la seva obra
em sembla que dintre
del món estructuralista
no hi entenc massa
d'aquest tema
però llavors
ho ha traspassat
a la pantalla
i a les pel·lícules
d'una manera literal
és a dir
ell fa una obra coherent
amb el que li interessa
però ara són llenguatges diferents
sí
observa com David Lynch
els té separats
canvia
sí sí
totalment
per això que és molt intrigant
que després d'Aire Sarget
faci l'home elefant
que sí
l'home elefant
també és una pel·lícula
d'en Carles
i està produïda
pel Mel Brooks
perquè ell tenia
els drets del llibre
i li interessava molt
fer aquesta pel·lícula
per això hi surt
la seva dona
l'Anne Bancroft
i etcètera
vull dir
no pertany
exactament
al món personal
del llibre
doncs a qui volia arribar
encara
qui volia arribar
ho va portar al seu terreny
és evident
vull dir
aquella pel·lícula
feta per un altre director
no seria la que és
però llavors
les seves pel·lícules
pròpiament dites
que aquí
jo em volia arribar
i em sembla
hi ha quatre
per mi el contrast
que hi ha més fort
perquè aquesta
queda claríssim
que és d'en Carles
però en canvi
el que no te queda clar
és que una història
com es diu
veritable
veritable
aquesta sí que és d'ell
o sigui
que el contrast
és més aviat
amb aquesta
per això defenso
jo crec que sí
que és molt seva
jo no sabia
que era seva
o que era d'en Carles
de totes maneres
ja ho sé
que l'hem minimitzada
aquesta pel·lícula
l'hem gaire
fet a pols
jo no
però jo penso
que és una pel·lícula
que té molt a veure
amb el cinema
que es feia
en aquell moment
aquestes rotmòbils
que anaven cap aquí
que tampoc
crec jo
que n'hi hagi cap
que sigui
també tinc problemes
amb el protagonista
jo
és que aquell xaval
se m'ajunta tot
al final
s'assembla massa
la meva història
és una història
no recordem el nom
no ho volem recordar
però llavors
les seves pel·lícules
més personals
i més allò
serien
Idé Sarget
clarament
passaríem
a Carretera Perduda
perquè aquesta també
molta gent diria
que és una nada d'olla
però en realitat
és un plantejament
del seu món
del seu univers particular
i passaríem
a Island Empire
amb Blue Velvet
per allà una mica
amb algunes pinjelladetes
però tindria
tres
Blue Velvet
amb tots els drets
amb tots els drets
per mi
com a obra rodona
del treu-li absoluta
per mi
més que
Mulholland Drive
el persona
de Bergman
l'equivalent
per mi
més que
Mulholland Drive
més
sí
perquè
és més redona
Blue Velvet
Mulholland Drive
dona més espai
a dispersar-te
i a diferents interpretacions
molt interessant
però l'altre
és una obra
jo recordo
de sempre
un comentari
molt afortunat
de Woody Allen
quan va dir
no
a mi
l'Òscar a mi
per la millor pel·lícula
no
la millor pel·lícula
és Blue Velvet
aquest any
i va rebutjar
l'Òscar
Mulholland Drive
és una
no ho sabia això
Mulholland Drive
és una pel·lícula
molt figurativa
també
vull dir que
ell com a artista
no és figuratiu
és completament abstracte
i també hi ha
una altra pel·lícula
aquella
que aquí
es va dir
Cor salvatge
Wild At Heart
amb els personatges
de Sailor
i Lula
amb el Nicolas Cage
amb el Nicolas Cage
que també és excepcional
sí
Cor salvatge
Cor salvatge
Cor salvatge
és aquell que hi havia
Wild At Heart
Budú i tot
no
allò no
allò és una altra cosa
el segrest
allò d'Oliver Stone
sí
ara em ve la memòria
un dia parlarem
d'Oliver Stone
també
o prefereixi
o prefereixes
parlar
del Fassbinder
jo prefereixo
el Fassbinder
sempre
sempre
a la propera
parlarem
del Fassbinder
perquè a mi
m'apassionava
jo
jo quan veia
aquell home
amb aquella capacitat
de dir
bueno tu
és que jo soc
homosexual
i què
t'has de comportar
igual de bé
que un altre
això a mi
em flipava
era una època
que això no
no eh
vull dir
amb tota la
però és que era
un geni creador
era un tio
que en pocs anys
va fer 40 pel·lícules
i totes
aquí sí que gairebé
podríem
i va muntar
obres de teatre
diguem quina
en té una
que és atenció
a aquesta prostituta
tan querida
que no hi ha
Déu que l'aguanti
aquesta no me'n recordo
jo
és que clar
jo soc un petidor
perquè m'agrada molt
m'agrada sempre molt
ho fas vindre
la llei
de ser
hi ha per mi
una obra
rodoníssima
sempre que parlem
de les sèries
que és
Berlín Alexanderplatz
és una obra
extraordinària
té un nivell
jo ho compararia
amb el
Twin Peaks
sí sí
és que
va ser abans
això
que el Twin Peaks
fixem-nos
i era com un
com un tot
com un totem
que està basat
amb la novel·la
de Tadlin
una novel·la
extraordinària
una gran novel·la
però mirant
rodoni una mica
el tema
de David Lynch
com el catalogaríem
dintre de la història
del cinema
quin tipus de director
seria un Fassbinder
seria un Berman
no és això
exactament
què seria
David Lynch
d'entrada és un director
americà
llavors ja l'hem de col·locar
a l'altra banda
i dintre dels directors
americans
jo crec
si mirem la segona part
del segle passat
del segle XX
estaria entre els 10 millors
sens dubte
un Fellini
i entre els 5 millors
i entre els 5 també
jo vaig dient noms
el que passa
que no es poden comparar
no podem comparar
vull dir
tots estan a un nivell
vull dir
si diem
com ha dit el Pep
Bergman
Fassbinder Lynch
vull dir
tots estan a gran alçada
tots són uns genis
de la imatge
i del so
i aleshores
vull dir
no és per comparar-los
és només per dir
que estan a la mateixa alçada
a més a més
hi ha una cosa
per mi
que és molt important
dels grans creadors
i és que tinguin
un món
reconeixible aviat
és a dir
tu veus
un fragment
d'una obra
i dius
és Picasso
veus un fragment
de Lynch
i difícilment
no diràs
escolta
que s'aplica un sàmbit
que és de Lynch
encara que hagis arribat
quan hi ha porten 3 quarts
amb Bergman igual
altra cosa curiosa
és que
per exemple
Mulholland Drive
no està finançada
està finançada a França
o sigui
està per una productora francesa
i no és americana
des del punt de vista
conceptual d'ell
però
amb una
és a dir
a Amèrica
no el van recolzar
en alguna mesura
va ser
unes productores europees
que li van deixar fer
però si no recolzen
ni a Woody Allen
com vols que recolzin
a David Lynch
ha de ser incòmode per ells
segur
una cosa curiosa
amb tot això
veig que m'ha arribat l'hora
com sempre
i la setmana que ve
se'ns acaba la temporada
se'ns acaba la temporada
és l'últim programa de la temporada
el dia 20
el dia 20 és l'últim
l'últim
ens anirem de vacances
i us recordarem
a tots els que ens escolteu
exactament
i a sobre
la setmana que ve
el que farem serà
un resum
una mena de
de revisió
de quines són les pel·lícules
que cadascú de nosaltres
els que formem l'equip
de cinema sense condicions
hem considerat
que és
les millors d'aquesta temporada
això se li diu
el cànon
de cinema sense condicions
exacte
jo les tinc
la culminació
les podem dir ara
les podem dir ara en un minut
i ja ens estalviem una hora
de programa
les diem ràpid
no no
això no els comentarem
això no els comentarem
no no
el que voleu és
ens hem de mirar
que no està tan clar
bona nit a tothom
gràcies per escoltar-nos
i gràcies també al Jaume
per fer-nos aquesta
disserció sobre
l'Evilitz
si l'hem fet entre tots
avui no cal
que és com ha de ser sempre
segons el meu criteri
eh
que hem de fer-ho així
que ho hem de participar
queda més florit
hombre
que sí queda florit
això com el ball aquell
oi?
de festa major
sí
bona nit a tothom
fins la setmana que ve
a reveure
adéu
adéu
adéu
adéu
la radio
la radio
de Sanchó
l'orantahu
i t'ul'u