Cinema sense condicions.
Fins demà.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que...
fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Jans demà!
són bàsicament de cinema
ells porten
en el diari
el punt avui actual
porten tot el que és
les referències
a les pel·lícules que es van estrenant
i les
aprofundiments
que fan
sobre determinats autors
i la veritat és que aquest em va semblar
però que molt interessant
de tota manera, parlar de Sherlock Holmes
no és gens difícil
segons el meu criteri
a no ser que t'emboliquis amb una troca
molt potent
tu acabes
d'esmentar que l'última pel·lícula
la música que vam d'escoltar
és de l'última pel·lícula
que ja saps quina és?
Sí, el Sherlock Holmes de Guy Ritchie
que el director no me'n recordava
que no he vist per cert
ja sé que és com un crim dir això
però és la veritat
no l'he vist
em sembla que hi ha dues o tres parts
ja fetes
per aquest home
vull dir que no he vist cap d'elles
i algú ara sentint
doncs
bueno
ja tindrà ganes d'assassinar-me
perquè sigui
bueno
tot això ve perquè
avui parlarem d'això
el tema de la setmana
Sherlock Holmes
vam anunciar la setmana passada
que vindria un grup
de persones
que són els Fergat Productions
una gent que és d'aquí de Palma
serveix jo
però avui justament
els hi anava bé
llavors et vaig demanar a tu
Jaume
que canviéssim
el tema
que tocava fer-ho d'aquí a tres setmanes
i llavors amb ells els convoquem
perquè vinguin més endavant
i
i per això
avui doncs
a la segona part
o a la primera
o al mig
o quan sigui
doncs anirem parlant
d'aquest personatge
un dels més coneguts
o dels més famosos
de la història
de la ficció
més que el James Bond
potser
fins i tot
Sí home
el James Bond
és una invenció
molt més propera
acabo de llegir
precisament
Carter Doyle
que és el seu creador
literari
doncs
pertanya
al 1800
no sé quan
Sí
final segle
XIX
començament del XX
i va
ja va començar a escriure
el que passa
hi ha curiositats
vas llegint així coses
prou elementals
que probablement
no són
les més interessants
si més no
per mi no
que no ho són
però que
m'ha cridat l'atenció
d'Elemental Mr. Watson
és una cosa
que no
que no va sortir
que no surt
en cap novel·la
d'això
del seu creador
sinó que
en tot cas
és una
és una invenció
que
algun realitzador
de cinema
evidentment
perquè tot
el que està clar
és que el cinema
sempre ha agafat
la pila de novel·les
que va escriure
Artur Doyle
i en definitiva
li ha anat traient
doncs
el suc
per mi
una de les coses
més interessants
i probablement
en l'època que vivim
en té molt d'interès
és que
hi ha
diferents canals
de televisió
que tot el dia
estan fent
pel·lícules
que pertanyen
doncs
a la capacitat
d'investigació
en definitiva
per esbrinar
què és
el que es cou
moltes vegades
a l'entorn
de determinats
necessitats
i tal
i llavors
doncs
bé
vull dir
la imaginació
que tenen
més de quatre
d'aquests
realitzadors
cinematogràfics
de sèrie
televisiva
doncs
la veritat
és que
moltes vegades
és encomiable
ho quadren
tot
d'una manera
perfecta
jo crec
jo crec que
el senyor
Artur Doyle
doncs
el que va tenir
precisament
és aquesta capacitat
no
per interessar
imaginem-nos
això
doncs
no sé
en els
anys 30
per exemple
no
i a casa nostra
perquè jo crec
que això
també és important
ens hem de situar
en espais
concrets
que tenim
un coneixement
doncs
presentar
doncs
un senyor
que tenia
aquesta capacitat
d'arribar a un lloc
i al cap
de 3 minuts
doncs
ja
aclarir
tot un seguit
de coses
a partir
de la seva capacitat
d'apreciació
doncs
penso que això
era brillantíssim
i el que provocava
precisament
en l'espectador
que tenia
altra feina
no pas
per arribar a un lloc
i esbrirà
de quina manera
doncs
un llapis
està posat
i això
voldria dir
que se'l va treure
amb la mà esquerda
o amb la mà dreta
doncs
la veritat
és que
que és
molt
molt
molt
suggerent
i molt
interessant
esclar
tot això
ha anat
revertint
cap a
cap a
una influència
molt gran
crec jo
com la que explicava
una de les que explicava
que és en definitiva
que hi ha
un parell de canals
com a mínim
que sempre estan
amb històries
d'aquestes
i que la veritat
seguir-les
doncs té el seu atractiu
no?
molt diferent
de
segur que sí
del que
del que tenia
aquest atractiu
en els anys 40
50
per exemple
i fins i tot 30
que ja
ja es va fer
alguna pel·lícula
aquí tens un recital
de pel·lícules
que pots esbrinar
de quines van
quines van ser
les primeres
i quina evolució
va tenir això
no?
i la veritat
és que
bueno
vull dir
que estem
amb un
amb una
capacitat creativa
d'un senyor
que ha donat
molt de joc
al llarg
de la història
de la literatura
i evidentment
del cinema
hem fet
un esdeveniment
a Facebook
i tenim també
algunes participacions
vull dir que
quan ens dediquem
a fons
una mica el tema
i efectivament
quan ja ens decidim
a parlar
de pel·lícules concretes
doncs
en parlarem
de les que
ens han dit
els nostres
comunicants
a part que
és un esdeveniment
que he obert
avui mateix
perquè no he pogut
fer-ho abans
i ja hi ha hagut
persones
que han participat
a vegades
està un esdeveniment
durant molt de temps
i ningú participa
perquè no crida
tant l'atenció
com aquest
vull dir
per destacar
el fet
que el Sherlock Holmes
només veu la paraula
doncs
doncs mira
tu
fantàstic
que llegeixis
alguna
de les manifestacions
dels col·laboradors
que hi ha
mira doncs
per exemple
la Nathalie
que tu coneixes
que és una companya
a tasques radiofóniques
allà a Radio Cornellà
al Pressupost Zero
juntament amb el David Amador
i uns quants d'altres
doncs diu que
de fet
és la portada
que he posat
per l'esdeveniment
la pel·lícula
del Guy Ritchie Holmes
que surten
doncs aquests dos
trossos d'actor
que són
el Jude Law
i el Robert Downey Jr
i ella destaca això
Jude Law
i Robbie Downey Jr
diu ella
no hace falta
decir nada más
és a dir que
per ella
la pel·lícula definitiva
sobre aquest home
és el Sherlock Holmes
que recordem que
tot i que
no l'he vist
que ja he dit abans
però que és una pel·lícula
que li ha donat
una volta de rosca
total
en quant a fer
una pel·lícula
d'acció
una pel·lícula
pràcticament
irrefrenable
en quant a
la capacitat
de remenar
les històries
i tot el que tenia
la pel·lícula
de simonònica
o la història
que podria tenir
una mica d'endarrida
doncs
l'ha portat
cap al segle XXI
i l'ha fet actual
sense
fer que l'esperit
pels que diuen
els que ho han vist
sense perdre
l'esperit
que tenia
el personatge
els dos personatges
del doctor Watson
i l'Ansel·lo Holmes
a més a més
la pròpia Natalie
destaca
i això
de fet
ho destaca a tothom
i jo he demanat
fa molt poc
experts en sèries de cinema
en sèries de televisió
això que tu deies ara
que també hi ha canals
que es dediquen a això
de manera gairebé contínua
que em recomanessin
una sèrie
per veure
en una estoneta
que tingui
i m'han recomanat
una de les més recomanades
és
Holmes
la sèrie protagonitzada
pel Benedict Cumberbatch
que és
l'actor també
que destaca
el Natali
amb el seu comentari
i també
un altre habitual
perquè Natali
també hi havia participat
alguna vegada
un altre habitual
d'aquests
bueno
d'aquests
esdeveniments
que fem
doncs és el Xavier
Sanz
Esquerra
i també ha deixat
un comentari
però
bueno
estic mirant
de buscar-ho
i ara mateix
no trobo
però ell
jo sí que puc dir
perquè ho he dit abans
que destacava
una de les pel·lícules
que sempre surten
quan es parla
de Sherlock Holmes
perquè és de les menys habituals
que és aquella
que va dirigir
el Billy Wilder
que hi ha
pel·lícula
sorprenent
en la que
tots dos
van a buscar
el monstre
del Llegnès
i tota la relació
que tenen entre ells
i ell destaca
en el seu comentari
que a part de ser
una de les seves preferides
doncs destaca
que equipara
el
el
Sherlock Holmes
l'equipara
al
ah mira
ja l'he trobat
a l'Oscar Wilde
cosa que m'ha resultat
molt interessant
perquè també
és una persona
que es movia
en aquella època
i és possible
fins i tot
que el propi
Arthur Conan Doyle
doncs
es basés
una mica
amb l'Oscar Wilde
potser estic dient
una barbaritat
ara
i l'Oscar Wilde
és posterior
a la creació
del
del
Sherlock Holmes
però crec que no
ara buscaré les dades
per contrastar-ho
ell diu això
ho tinc molt clar
el Xavier
m'agrada aquesta meravella
que és
la vida privada
de Sherlock Holmes
que així és com es diu
la pel·lícula
Billy Wilde
on Holmes
és desmitificat
i igualat
a Oscar Wilde
i diu que també
destaca
assassinat per decret
on Holmes i Watson
s'enfronten
a Jack l'esbudellador
que no la recordava jo
però és veritat
és una pel·lícula
molt apreciable
molt interessant
el Baskerville
també
és una altra
d'aquelles potentíssimes
que s'han fet
i té més d'una versió
el gos
de Baskerville
oi?
sí
sí
que és pràcticament
una història
de terror
també l'esbudellador
és molt interessant
i tant
allà hi posa
jo penso que allà
estem
en contacte
amb el cinema terrorífic
més potent
que s'ha fet mai
vull dir
aquell que
veritablement
diu
per què?
l'existència
d'aquesta barbaritat
de persones
i a més a més
es contradiu totalment
una persona
que té un refinament
extraordinari
per moure's
en el camp
de la medicina
d'una manera
extraordinària
no?
perquè
i esclar
això no
això no ho adquireix
qualsevol
que no ho llegeix
vull dir
per arribar aquí
s'ha de tenir
doncs una preparació
impressionant
que d'alguna manera
té sentit
que s'enfrontin
un detectiu
com de la qualitat
de la categoria
de Sherlock Holmes
amb un personatge
que no és
qualsevol
sinó que és un metge
de categoria
que és una de les històries
que es consideren
com a vàlides
històricament
que
mira
jo per exemple
per posar un exemple així
que jo penso
que ens servirà molt bé
per diferenciar
unes coses
de les altres
és
una de les pel·lícules
que més recordo
és la de Roman Polatski
aquella de
la llavor del diable
i allà
tenim aquest mal
per dir-ho
d'una manera
simbolitzat
amb una lògica
que en definitiva
és que si existeix
el bé
doncs lògicament
qui fa
potent el bé
doncs és la existència
del mal
també
si no
és com que no
com que s'esmicola
no
i allà
doncs jo penso
que és una cosa
que va més enllà
de les persones
en canvi
aquí tenim
una icona
que no
que veritablement
eh
doncs
gairebé
ho relativitza
tot això
ja que l'esbodellador
per exemple
és un personatge
que
ve de la
de l'alta
cultura
o sigui
ve de l'alta
cultura
perquè ve de l'alta
categoria
no
ve de l'aristocràcia
i llavors
lògicament
et posa
al davant
d'una cosa
absolutament humana
sense
eh
sense
humana
vull dir
i la seva capacitat
destructiva
però també
constructiva
paral·lelament
perquè veritablement
el que fa aquell home
és aprofundir
sobre la manera
de tractar
les persones
i com
com
tota la simbologia
que ens envolta
o que hem estat
capaços
d'imaginar
i de registrar
doncs automàticament
aquesta simbologia
doncs està aquí
però
veritablement
qui fa
totes les coses
en veu en mal
doncs som els humans
no?
molt interessant
això
clar
tot això
si agafem altra referència
en trobarem d'altres
però m'hi fa pensar molt
eh
vull dir
sempre
he tingut
aquest punt
de referència
no?
sí
perquè es podria
considerar
però
bueno
seria un altre tema
paral·lel
al que tu comentes
que Sherlock Holmes
podria
considerar-se
podria ser
el primer
deixant de banda
eh
tots els
la mitologia
però el primer
superheroi
d'alguna forma
modern
però no per la capacitat
de fer
de tenir
superpoders
eh
d'aquests
sinó pel que tu deies
de tenir la capacitat
observació
bàsicament
i deducció
també
és a dir
característica
científica
d'investigació
la veritat és que és un personatge
atractiu
el miris com el miris
perquè si
es va investigant una mica
vas descobrint
que és un personatge
que el propi Conan Doyle
ja el va anar fabricant així
va anar fent sobre la marxa
perquè va ser una història
que si li va ocórrer
perquè li agradava el tema
i després se li va escapar
de les mans
no
en el sentit
que la gent
li va agradar tant
que no va poder ni tan sols matar
el personatge
sinó que en un moment determinat
el va haver de recuperar
de ressuscitar-lo
perquè ja estava fart d'ell
però el públic
li va demanar que no
que no podia ser
que continués
llavors
eh
li va donar
tota una sèrie
de característiques
com
l'addicció
per exemple
o les drogues
la capacitat
de fer música
però d'una manera intuïtiva
jo recordo
haver llegit
algunes històries
me'n recordo molt
de l'anècdota
de tenir
el violí
que ell tenia
com a instrument
però no tocat
de la manera habitual
així agafat
amb una mà
i recolzat
amb l'espatlla
sinó col·locat
a sobre
dels genolls
llavors
tocant-lo d'aquesta manera
és a dir
un personatge
introspectiu
molt
ficat
en si mateix
i molt
el
el que seria
la
la perifèria
de l'espècie humana
no?
Tots estem
sempre
movem-nos
per les nostres
qüestions
quotidianes
per les nostres
passions
les nostres
preocupacions
que ens porten
de vegades
lluny
o de vegades
ens deixen allà
al costat
d'on hem sortit
i en canvi
aquest home
doncs
la impressió
que feia
és que estava
era una mena
de místic
no?
Era una gran
diguem-ne
que és una gran
invenció
sí
sí
és atribuir
amb una persona
amb un home
unes qualitats
francament
remarcables
després
com dius tu
paral·lelament
tal com el van
a construir
després li van
atribuint
altres constants
per exemple
la suposada
homosexualitat
o misogínia
no?
vull dir
això també
vull dir
és una cosa
que també
la tenim
per aquí
oi?
amb una
amb una
preocupació
o sigui
hi ha una cosa
que
jo destacaré
del senyor
Selk
Holmes
que precisament
el que més
li interessa
és precisament
les persones
i el que fem
i el per què
ho fem
i llavors
ells era capaç
d'interpretar-ho
això
i interpretar-ho
vol dir
descobrir-ne
doncs
aquells aspectes
que moltes vegades
i donat
que tenien
aquesta capacitat
doncs
servien
per descobrir
doncs
determinades
persones
que sortien
del que
era habitual
que en definitiva
o bé
assassinaven
o preparaven
o en definitiva
mataven
per un benefici
puntual
no?
vull dir
i això
és
puntual
a vegades
sí
però
el Holmes
el que tu has dit
de misogínia
jo crec que més aviat
una misantropia
és a dir
és una persona
que no li interessa
l'espècie humana
en general
no crec que sigui
ni un antropòleg
ni un psicoanalista
abans de temps
ni res d'això
és una persona
que analitza
com estan fetes
seria com un científic
d'alguna manera
un investigador
però no tan
investigador privat
a l'estil
del que després
es van creant
als anys 30-40
i es van fer
tantes pel·lícules
era un Hampery Bogart
per exemple
era una altra història
exacte
no el que va fer
d'Achill James
amb totes les seves històries
del Falcó Maltés
i tal
que seria una altra història
és una altra
exacte
perquè l'altre
és un personatge humà
Sherlock Holmes
està com fora
de la humanitat
tot i que
segur que hi ha persones
que són
mira ara estava mirant
precisament
que el Xavier Sanz
havia fet
aquesta
referència
a la relació
que podia haver
entre
Sherlock Holmes
i l'Oscar Wile
i sí que podia ser
no està constatat
però
és interessant
el fet
que Billy Wilder
equiparés
Sherlock Holmes
a l'Oscar Wile
i sí que seria
factible
que el Conan Doyle
s'hagués basat una mica
perquè l'Oscar Wile
va néixer
el 1854
és a dir
que quan va crear-se
quan Conan Doyle
va crear el personatge
de
Sherlock Holmes
doncs l'Oscar Wile
ja tenia
el Sherlock Holmes
es va crear
el 1887
per tant
ja es pot dir
que tenia 33 anys
i havia fet
bona part
de la seva obra
ja era conegut
a les esferes
on ell es movia
literàries
i bueno
amb tot el rebombori
que va causar l'època
per la seva manera
també de ser
una mica
estrafolària
i molt personal
i molt
diva
en certa manera
però molt independent
sobretot
llavors
és un personatge
que està
dintre
del que seria
la
bueno
la innocència
que tenen aquests personatges
que estan fora
ara no em surt
la paraula exacta
com un
com un
com un Dalí
de l'excentricitat
això
són personatges
excèntrics
llavors
Sherlock Holmes
està dintre
d'aquesta categoria
i són personatges
que existeixen
vull dir que
que hi ha persones
que són així
que estan fora
no sé
els grans inventors
o els científics
de vegades
doncs
segur que si parlem
amb ells
no parlen
de les coses
que parlem
les persones
habitualment
perquè estan
en aquest món
de les idees
movent-se per allà
intentant relacionar
una causa
amb un efecte
i al final
acaben trobant
relacions
perquè estan
movent-se
entre
aquesta
línia
de terme
per tant
sí
la veritat
és que donaria
dona molt de sí
el fet
de parlar
d'aquest personatge
i d'aquest home
i la comparació
aquesta
m'ha semblat
especialment interessant
sobretot
perquè ara
fa no gaire
fa molt poquet
he vist
una pel·lícula
que tu ja havies vist
fa temps
que és aquella
d'Inherent Vice
la de Puro Vicio
que estaria dintre
de la continuació
de tot el que va ser
el cinema negre
de detectius
dels anys 30
això que dèiem
el Dashiell Hammett
els protagonitzats
pel Humphrey Boga
i companyia
però
com diem
res a veure
amb aquesta línia
és a dir
allò és una línia
més bruta
més fosca
més humana
però
en quant als vicis
propis de la humanitat
el fumar
el veure
l'agradar-te
les dones
però d'una manera
irrefrenable
i sense controlar-ho massa
però que t'havia
ara ara
torni
possessiva
sí
sí
és que com que
havia sonat
el mòbil
un moment
havia apagat
el micròfon
no m'havien recordat
de posar-ho de nou
llavors està
està bé
comparar
aquestes dues línies
i no sé
clar
llavors
d'alguna forma
el Paul Thomas Anderson
tampoc sé si ho ha fet
amb aquesta intenció
però és com si
després de
de la revisió
que el Grae Richi
ha fet del Sherlock Holmes
és com si també
hagués posat
una revisió pròpia
del que seria
totes les històries
del cinema negre
de detectius
llavors ara
podríem considerar
fins i tot
que van paral·leles
una amb l'altra
ja dic
ho estic pensant ara
a mesura que estem parlant
però trobo que no és
mala idea
el fet de veure
que tenim aquestes dues possibilitats
hauríem de veure
el Sherlock Holmes
de Guy Richi
hauríem de veure-ho
per comentar-ho
perquè em sembla
que ni tu ni jo
l'hem vist
i bueno
això ens manca
de quin any és
aquesta?
això comença
la nissaga
si no recordo malament
el 2009 o així
i crec que s'han fet
un parell
ara ho dic
amb una miqueta més
de sentit
però va per aquí
la cosa
jo ja que hem tret
la pel·lícula aquesta
por uïcio
i a més a més
doncs hem fet referència
a Humbley Bogart
i d'altres
perquè a més cap aquí
també
doncs
el John Huston
era
també era una pel·lícula
que ja
entràvem
en aquest camp
d'això
que dius tu
o sigui
que les persones
viuen
gairebé
amb una manera
de marginalitat
i aquesta pròpia
marginalitat
els proporciona
un saber
un aprofundiment
sobre
els comportaments
i les seves dinàmiques
i
veritablement
llavors
són vàlids
per descobrir-ho
precisament
perquè estan dins
en aquest joc
i Humbley Bogart
també
vull dir
tot el que
representava
en aquells moments
i cada cosa
d'aquestes
segons el meu criteri
o sigui
aquestes tres
Humbley Bogart
amb
jo què sé
la
bueno
el que feia
deien
detectiu privat
no?
vull dir
alguna d'elles
sí
el Falcó Maltés
o
sí
alguna altra
també
o tener
o no tener
sí
exact
o Howard Hawks
també
val
doncs
era
o sigui
és un personatge
que jo crec
que és d'una invenció
extraordinària
també
vull dir
que ens serveix
precisament
o li serveix
als realitzadors
per aportar-nos
doncs
coneixements
sobre aquest món
que existeix
paral·lel al nostre
que mai
segur que mai
vull dir
molts de nosaltres
ni ens hi acostarem
en aquest món
David Link
també ho va fer molt bé
això
quan
sobretot
quan va fer
Bellut Blau
vull dir
va fer
Bellut Blau
i la veritat
és que
fantàstica
la seva capacitat
per mostrar
d'un món
paral·lel
el que
el que es viu
diríem
d'una manera
natural
i que hi pots arribar
a coincidir
i no vegis tu
el mal de cap
que et pot arribar
producant
i veritablement
molt important
o
les corsés
de Hawking
en Inn
per exemple
també
jo crec que aquestes
són pel·lícules
vitals
capdals
de tota la història
del cinema
que cada vegada
que s'ha fet
una
o sigui
cada vegada
que s'ha produït
i s'ha estrenat
una pel·lícula d'aquestes
el cinema ha fet
una evolució
una evolució
perquè el món
per ahir
com és lògic
doncs
va avançant
i nosaltres avancem
amb aquestes aportacions
de coneixement
artístic
tu deies
capacitats creatives
també
perquè no
vull dir
com Dalí
també
a la pintura
i tal
vull dir
esclar que sí
i llavors
a mi
m'entusiasma
dir
que
Puro Vicio
és la versió actual
o sigui
amb molta més dificultat
o sigui
si en aquelles èpoques
se'ns aporten
tot allò
i probablement
hi havia ja
persones
que per exemple
es drogaven
d'una manera habitual
però no ens oposen
amb aquella característica
ens destaquen
unes persones
que en tot cas
estaven
diguem-ne
mediat
o condicionades
per el fet
d'estar
en aquesta
en aquesta
constant
i a canvi
en Puro Vicio
tenim una persona
que pràcticament
ho està sempre
amb la situació
d'alteració
precisament
perquè
la seva
la seva
addicció
doncs
li genera
una situació
que gairebé
és constant
sempre
el consum
de fet
deixa de ser
fins i tot
una addicció
per ser
una manera
de viure
de funcionar
exacte
i llavors jo crec
que Puro Vicio
ens parla d'això
d'aquesta manera
de ser
que l'altre
també ho és
una manera
de ser
sí
sí
el que estàs dient
m'encaixa
i encaixa molt
amb el que estàvem
comentant
perquè
és aquest personatge
interpretat
pel
sempre se m'oblida
el nom
de l'actor
aquest
de Puro Vicio
el Fènix
el Joaquim Fènix
Joaquim Fènix
doncs
és com una sublimació
del mateix temps
fins i tot
el Sherlock Holmes
però a la seva manera
clar
és un detectiu
per qui no l'hagi vist
que li recomanem completament
és un detectiu hippie
no es dutxa
no
no sé
té una
sí, sí
vull dir
la veus de vegades
simplement
la càmera
enfocant els seus peus
completament bruts
i quan ve una
una amiga seva
que al començament
la veus
imagina quina farum
no?
perquè això
Déu-n'hi-do
bueno
no ho ha inventat
no ho ha inventat
bueno
o si potser ho ha inventat
el Torrente
això
torno a treure el Torrente
però és que també passa
una cosa similar
vull dir
estaríem davant d'un Torrente
estaríem davant d'un Torrente
a l'Americana
que forte
bueno
faig una pausa així
faig una pausa
rumia-t'ho bé
sí, sí
vaig a rumiar-me bé
així
fem aquesta pausa
ho estàs pensant
pots fer una peça musical
en aquests moments
però de què?
de què?
de què vols?
d'alguna pel·lícula d'aquestes
també
d'aquestes també
de ser-la
Puravicio
per exemple
això s'hauria de buscar
si vols
el que podem fer
és això
posar aquesta
aquesta peça musical
i fem una
bueno
un intermedi
parlant de pel·lícules
que hem vist
o de pel·lícules
que volem comentar
jo he vist una pel·lícula
s'ha estrenat
fa molt poquet
i em fa
una gràcia especial
veure-la
perquè
bueno
la veritat és que
és força impressionant
la pel·lícula
i
no desvetllo quina és
perquè sigui una miqueta
una sorpresa
i de moment
aquí tenim
Inheret Vice
a veure si
mira
està fins i tot
la podem sentir
fins al final del programa
si no surten anuncis
que segur que sortiran
així
veus
ja tenim uns anuncis aquí
tres
dos
un segon
això
i la gent que veu
YouTube
ja sap
que parlo
mira aquí tenim una mica de música
de Inheret Vice
puro vicio
i deom
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Vilenef!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El que passa és que el que sí que em va passar amb la pel·lícula, Sicario,
com diria Carme Nebot, que avui no ha pogut estar,
ja ha avisat que no podia venir, l'ha comentat,
però la tenim aquí al nostre pensament,
igual que el Joan Morros, que quan pugui també tornarà a venir.
Doncs el que em va passar amb la pel·lícula va ser una cosa peculiar i interessant.
Clar, quan coneixes la manera de funcionar d'un director,
la filosofia, la ideologia, podíem dir,
més que ideologia, la filosofia d'un director,
el tema que és dels spoilers, t'han comentat,
llavors és una altra cosa completament diferent,
perquè tu ja saps el que aquest director més o menys anirà a explicar-te,
perquè com ja has vist altres coses seves i ja el coneixes,
ja t'esperes per on anirà la història.
Per tant, no et sorprèn.
Això a moltes persones li podria resultar contraproduent,
perquè llavors per què vaig al cinema per veure una pel·lícula que no em sorprendrà.
Però, clar, si el que vols és aprofundir en una història
i saber que el que al començament té un aspecte,
doncs després tindrà un altre molt diferent,
perquè llavors cobrarà més sentit i agafarà més força
tot el que t'han anat explicant,
llavors sí que té molta gràcia.
Però jo vaig viure aquesta doble vessant,
jo vaig viure al mateix temps.
La manera d'aquest espectador que diu,
bueno, però és que ja sé més o menys per on va la història,
perquè ja no pot ser que el que m'estic explicant sigui això,
o sigui que al final tindrà la història un gir
i més o menys anirà per aquí
i efectivament anava per allà perquè coneixia el director.
Però, per una altra banda,
no pots deixar d'admirar
que una persona sigui capaç de narrar una història d'aquesta manera
i de capgirar-te un personatge i de construir...
Mira, parlàvem, parlàvem i continuarem a parlar,
m'imagino, de Sherlock Holmes,
de Jacques Lesbodellador.
Aquí hi ha més aviat el retrat d'un Jacques.
Aquí hi ha la construcció,
l'explicació de com un monstre pot entrar dintre d'una dinàmica
que en principi hauria de ser favorable a la investigació,
a la justícia, a la llibertat,
però el que acaba passant és que aquest sistema,
el sistema que hauria de promoure tot això,
s'aprofita del fet que els mostres existeixen
i els mostres poden ser utilitzats
pel favor d'aquestes causes suposadament justes,
però, clar, això les invalida completament.
Llavors, això, per exemple,
seria el que vam veure a Infiltrados, de l'Escorcese.
Sí, pensat amb ella, eh?
Seria equiparar completament els mètodes
que utilitza una organització mafiosa
i el mètode que utilitza, doncs, l'Estat d'una manera legal.
Estaríem parlant, doncs, del Padrino,
estaríem parlant de...
abans que el diablo sepa que he muerto,
de totes aquestes històries que equiparen
al terrorista,
que està també tan dolorosament actual
pel tema del terrorisme,
doncs, el terrorista,
el mafiós,
el sanguinari,
l'equipara amb l'altre,
el que se suposa que ha de buscar la justícia.
És una història agafada,
sobretot, a partir de tres personatges.
Una, Emily Bloom,
una actriu,
que a mi no em va acabar d'entusiasmar
la seva actuació,
és tota l'estona com una mica...
està com pasmada, la dona, no?
Allò que la veus com molt perduda,
però, bueno, és que ja té justificació
que estigui així.
Perquè, clar, imagina't que t'envien a un lloc
sense saber què has de fer,
sense saber quina és la missió que has de complir.
En aquest cas es tracta d'un grup
de forces especials
de la policia estadounidència,
de mig paramilitars,
però, bueno, són policies del SWAP,
coneguts com aquella sèrie
que durant tant de temps
va estar molt de moda aquí a la televisió espanyola.
La guerra multa contra el narcotraficant, es diu, eh?
Doncs ja està.
Vull dir, això s'ha esmentat moltes vegades.
Doncs ja està, ja està.
És això.
És això, però construït amb l'habilitat
i amb el recargolament
que un director com el Denis Villeneuve
és capaç de fer,
i amb un dolor, fins i tot,
perquè el personatge del monstre
és molt humà.
No desvetllo més,
perquè, bueno, mirem d'evitar-ho,
malgrat que jo estic en contra de tota aquesta
d'evitar, no?,
de parlar de les coses.
Aquest secretisme, oi?
Sí, el secretisme aquest que, exacte,
que imposa el fet
de no poder parlar massa de les coses,
però, bueno, crec que no passa res.
Crec que ja hem dit prou
i ja queda prou més o menys evident.
I, sobretot, fixeu-vos
quan aneu veure la pel·lícula,
perquè, bueno, val la pena.
És una de les grans estrenes,
de les grans estrenes dels últims temps.
Jo diria que igual,
igual que la que t'ho comentaràs ara,
perquè són grans directors,
són directors que no es conformen
a explicar històries,
sinó que ens parlen de nosaltres,
de la societat, de la vida,
del que podem fer per sortir-nos
de situacions que semblen
ja que són carrerons sense sortida.
Sí.
Parlo de tots dos, eh?
Parlo del Denis Villeneuve
i parlo del Jacques Sodiart
per donar-te pas quan vulguis,
per parlar...
Sí, jo també voldria destacar
una pel·lícula del Trapero,
que no la trobo ara,
que també es va estrenar aquesta setmana.
El Clan.
El Clan, exactament, sí.
Aquest home a mi m'entusiasma,
vull dir, m'agrada molt.
És que va per aquí també,
pel que acabes de dir.
Sí, sí.
Agafa un aprofundiment,
me'n recordo una pel·lícula
que vaig veure allà a Caixa Fòrum,
precisament, un estiu,
i era sobre les noies preses,
o sigui, que han estat agafades
per la policia i portades a la presó,
que estan embastats.
i com acaben aconsegint reivindicacions,
com les maltracten.
Al cap i a la fi també era impressionant.
És el que tu acabes de dir.
Jo penso que això és d'aquelles coses
molt interessants.
Del mateix Pablo Trapero,
aquesta que dius.
Jo diria que sí, sí.
Bé, busca el Pablo Trapero
i veuràs quina filmo.
Mira, el Pablo Trapero,
per si et sona que tingui a veure
amb aquesta que dius,
sí, em sembla que sí,
ja sé quina és.
Mira, té del 1999,
quan arribi ja diràs aquesta,
crec que sí.
Mundo Grua,
que també crec que l'havies vist.
Aquesta no la recordo.
Jo és que no he vist,
crec que no he vist res seva.
Aquesta no la recordo, sí.
És una miqueta fort,
perquè és un director també
que segur que m'agradaria molt,
però després,
el 2002,
El Bonaerense,
després el 2004,
una que no és gaire coneguda,
les altres sí,
Família Rodante,
Nacido y Criado,
del 2005,
Leonera,
del 2008,
que em sembla que és aquesta
la que tu deies,
Carancho,
que també és una història
que té l'Oi
i que tampoc he vist,
ho reconec,
però heu parlat molt d'ella
i la recordo molt bé,
tot el que heu comentat,
Siete dies en la Habana,
Elefante Blanco,
Aquesta no la recordo,
però crec que també l'he vist,
el que passa és que a vegades
hi ha pel·lícules
que se t'obliden,
no?
Doncs aquesta era el 2012.
Precisament perquè siguin dolentes,
si no tot,
no,
el que passa és que no hi ha capacitat
de retenció,
o perquè no utilitzes massa,
un mantell massa ample,
no?
Per si et serveix per recordar-ho,
dos capellans,
tercer mundista,
Julián i Nicolás,
d'Això de Elefante Blanco,
que ara et diré els actors,
els actors,
els actors,
bueno,
el Ricardo Darín,
clar,
inevitablement,
i l'altre actor protagonista,
ara no el trobo,
però bueno,
aquests dos,
capellans,
treballen juntament
amb Luciana,
Luciana,
un assistent social,
en una villa,
assentament informal,
zona de Marginal,
de Buenos Aires,
clar,
llista, oi?
Molt bé,
molt bé,
molt bé,
punt d'entén.
És per interpretar aquest món
i les seves variants,
i tant.
El que veiem,
un altre director
ha fet gita a la llista,
molt bé.
Bé,
doncs anem amb aquest senyor,
el senyor Audiart,
és un realitzador francès,
i això salta a la vista,
no?
Llavors,
doncs,
bueno,
jo la pel·lícula
que tenia molt present,
perquè no recordo
haver vist
de hueso,
aquesta,
d'òxido i de hueso,
no,
aquesta no la recordo,
si no,
tu sí que la tens previst.
a mi la que em va agradar moltíssim
és
poc pròdic en producció de títols.
l'any passat,
l'any passat,
això és un article
que tinc jo
de quan es va estrenar la pel·lícula,
i llavors diu que
De la Tid,
Mi Corazón Se Ha Parado,
que es va acabar d'estrenar en aquell moment,
és una pel·lícula que, a més,
va ser la gran triomfadora
dels Premis César,
els Goya francesos,
no?
I llavors,
doncs, bueno,
parla aquí de coses
prou interessants
sobre,
de la manera que,
bueno,
que aquest senyor va ser capaç
d'aprofundir
sobre
sobre
una part
d'aquest
d'aquest funcionament
que tenim els humans,
no?
Diu,
l'adaptació americana
de pel·lícules franceses
són comunes,
però l'intercanvi
dades vegades
és a l'inversa.
Només per això,
De la Tid,
Mi Corazón Se Ha Parado,
ja és una beneïda,
resa.
També perquè la pel·lícula
model,
melodia per a un assassinat,
del 1978,
que el franc tirador
James Tovac
va debutar
en la direcció,
és la quintessència,
diu aquí,
del cinema de culte.
Prenent de l'original
només la premissa
de l'home,
el destí del qual
està atrapat
entre els designis
del seu pare mafiós
i la seva vocació
com a pianista,
recordes aquesta pel·lícula,
tu?
No l'he vista,
però recordo molt,
també,
quan en vol parlar-la,
sí,
sí,
que està comentada.
Del que està a parlar
és de la brutícia
que hi ha
en el món
de la producció
de pisos,
en definitiva,
i de la manera
que es poden provocar
els desnonaments
o precisament
l'abandonament
dels pisos,
precisament
perquè hi ha persones
que provoquen
d'una manera
absolutament bruta
situacions insuportables
quant a dins
al pis,
no?
Insuportables
poden ser rates,
poden ser,
jo què sé,
mil coses
i també,
doncs,
doncs,
accions,
doncs,
punyents
contra determinades
persones
que ocupen
determinats pisos
i el que es desitja
és precisament
que se'n vagin d'allà
per fer,
doncs,
un negoci més rodó
amb poques,
amb poques millores
que es puguin arribar a fer.
D'això parla
la pel·lícula
com a punt negre
i la convivència
és precisament
amb un xicot
que,
com que el seu pare
és qui porta
tot aquest tema,
a un xicot
que descobreix
les meravelles
de tocar el piano,
no?
Vull dir,
l'afició,
doncs,
al món artístic
en quant a
la sensibilitat
per tocar el piano.
Francament,
és una pel·lícula
d'aquelles
que,
que quan l'acabes
de veure
dius
però com es pot
relacionar
una cosa amb l'altra?
I de la manera
que això
té un vigor,
tu.
És que,
és allò
que dius,
mira,
a dues passes
d'aquí,
d'aquesta brutícia,
d'aquesta maldat,
d'aquesta
corrupció tan enorme,
hi ha unes persones
que estan
absolutament
sensibilitzades,
eh?
I se'ls hi provoca,
eh?
Se'ls hi provoca
una sensibilitat
la qual,
per força,
ha de generar
en aquesta persona
l'oblit,
l'apartament
i,
en definitiva,
l'emarginació,
per què no,
del propi món
que ha conegut
i al mateix temps
ha crescut,
o sigui,
s'ha fet gran,
no?
Fantàstic,
jo això ho trobo
sempre genial.
Doncs aquesta és la pel·lícula.
I et sona aquesta música?
I tant que sí,
perquè ella premia.
Escoltem-la un tros.
és la tocada
amb mi menor
de Johann Sebastian Bach.
és una peça fonamental
de la pel·lícula
i, mira,
diré una cosa
que sempre he sentit
a les emissores aquestes
de música clàssica,
em fa molta gràcia
dir-ho a la ràdio.
Tocat amb mi menor,
BWB-914
de Johann Sebastian Bach,
eh?
Que és una peça,
si és que sempre,
no t'ha passat alguna vegada,
allò que tens,
coses que ha sentit
un munt de vegades,
diu, mira,
ara ho puc dir per la ràdio,
jo,
això també m'ha fet gràcia.
Que és el catàl·loque que té,
que s'utilitza
per les obres de Bach,
que té,
és un dels compositors
més prolífics
i no és el que més
de la història de la música
i aquesta peça segurament
doncs té un paper essencial
dintre de la pel·lícula
perquè és, com tu dius,
la que ell mira d'aprendre
i a la que li dona
més importància.
Bé,
doncs és una pel·lícula
que tinc allò per veure,
quan pugui doncs m'hi posaré
i estaria molt bé comparar-la
amb la que tu has comentat
amb la melodia
per un assassinat
que és del James Tova
del 1978,
com esmentaves
i que en la versió original
el títol es diu
Fingers,
és a dir,
Dits,
i està protagonitzada
pel Harvey Keitel,
a més a més
pel Jim Brown,
per tant,
la cosa promet,
vull dir,
entre una cosa i una altra
el que tu has comentat
i tot plegat,
però bueno,
no sé si...
A veure,
a veure...
Harvey Keitel
és un actor
que gairebé
tot el que ha fet
és d'una singularitat
molt alta,
vull dir,
tot,
des del tenint corrupte,
el piano,
jo què sé,
vull dir,
un seguit de pel·lícules,
home,
el mateix Tarantino
el va utilitzar
amb allò,
la primera que va fer,
aquella...
Sí,
la de Reservoir Dogs,
de la Reservoir Dogs,
també,
vull dir que...
Home,
i a l'Angelo Paulos
el va agafar
per fer Ulisses,
per ser protagonista
d'Ulisses.
I tant,
tinc un article aquí
sobre la pel·lícula
Ulisses,
en tinc tantes de coses,
avui he demanat
mig,
mig,
mig,
mig,
jo què sé,
vull dir,
una taula que tinc allà
plena
d'articles
i articles,
i la veritat
és que ha estat
genial.
Jo us ho recomano,
també més que veure imatges,
moltes vegades el que cal,
precisament perquè
un dia
les pugueu interpretar
d'una manera més
més ample,
doncs és
llegir,
doncs,
aquests que tenen vocació
de creativitat
a partir dels comentaris
i no pas només
allò que tantes vegades
esmentem
és bona
o és dolenta,
no o no.
A mi m'agradaria
aprofundir una mica més
perquè no...
Bueno,
ho hem fet alguna vegada
però potser no del tot.
Jo diria que aquí
en aquest espai
a nosaltres sí
perquè de tant en tant
compartim altres espais,
oi, Jaume,
tu i jo,
de cinema,
però aquí no has comentat
la pel·lícula de Pan,
si no recordo malament.
No.
Oi?
No.
Llavors crec que no estaria malament
per complementar
això que has dit
de debatre
el meu cor saturat,
per complementar
Doxityos,
que jo en puc parlar una mica,
el profeta,
que sí que hem parlat
moltes vegades d'ella,
la Carme l'explica
doncs amb delectació,
al Joan també la Vera
li va agradar molt.
Sí.
llavors acabar
d'analitzar una mica
què té aquest director,
que tu has dit molt bé
amb aquest article
que tenies
i amb el que has definit,
però com va evolucionant,
què va fent.
A mi m'agradaria acabar
amb aquests minutets
que ens queden,
a part de potser
fer alguna referència
més al Sherlock Holmes
si s'escau
o si cal,
si acabem arribant aquí
i si no
doncs ja hem parlat
prou bé.
Ja hem parlat, sí.
doncs intentar definir,
acabar de copsar
entre el que hem vist
tots dos,
que pràcticament
hem vist entre els dos
de manera complementària
tota la seva filmografia,
doncs què fa aquest home,
què fa el Jackson Diar,
perquè per exemple
el Denis Villeneuve
més o menys
ja ho he dit jo,
ja ho hem caracteritzat,
però a mi
em despista una mica
per exemple
el profeta,
el profeta que
és una història
que...
Amb aquesta última
passa el mateix
que amb el profeta
i la discussió
que jo vaig viure aquí
en aquest programa,
vaja,
doncs quan es va estrenar
que teniu el debat
que si el pare,
que si el fill,
que si tal,
que si qual,
passa el mateix aquí.
Aquí estem
en un lloc
com pot ser
Sri Lanka,
això està al sud
de l'Índia,
no?
I llavors allà
doncs, bueno,
hi ha hagut guerres
durant molts anys,
no?
I llavors
el que s'està produint
arreu del planeta,
bueno,
sobretot a la part
d'aquí,
l'Índia,
Pakistà,
bueno,
tot això,
no?
Vull dir,
tot aquest volum
ara no em feu dir
més noms,
bueno,
això de Síria
també,
vull dir,
hi ha guerra,
eh?
I la guerra
el que provoca
és precisament
que estàs en un bàndol
o estàs en l'altre,
no?
I llavors,
doncs,
amb ell,
sigui per convicció
o sigui,
perquè en definitiva,
doncs,
la guerra pot més
i condiciona més
que no pas
el que tu estàs disposat
a pensar,
com per exemple
la guerra civil espanyola,
hi havia dos bàndols,
no?
I aquests dos bàndols
eren clar
quins eren
aquests dos bàndols
i es podria
assegurar,
no del tot,
però es podria assegurar
que cadascú
que s'apuntava
a un bàndol
sabia molt bé
el perquè lluitava,
no?
I en canvi,
amb aquests punts
en la qual,
i avui n'he escoltat
a parlar aquesta tarda
també d'això,
no?
La qual, doncs,
la guerra és el que t'atrapa
i tu,
que estàs fet,
doncs,
jo què sé,
probablement estar en el camp
i treballar
i precisament lluitar
contra el rigor de la naturalesa
i no estar pendent d'altres coses,
amb quina lògica et mous
i per què,
doncs,
de cop i volta
et trobes que estàs en un bàndol,
o fas o et fan,
vull dir,
aquesta seria una de les constants
que trobem en aquesta última pel·lícula,
no?
I d'això parla el profeta també,
el profeta és això mateix,
sí senyor.
Llavors s'escapa,
ell allà del seu país,
s'escapa, doncs,
amb la combinació
amb una altra noia
que també té el desig d'escapar-se.
Semblaria que ell
producte precisament
de trobar-se
amb aquesta situació
i d'haver estat
a un costat
i lògicament,
doncs,
acostumar-se a sobreviure
perquè,
o allò,
o et fan o fas,
no?
Ella no té aquesta constant
perquè ella,
diguem-ne,
que en el país,
diríem,
jo almenys interpreto,
que no esdevé guerrera ella,
sinó que senzillament pateix
l'inconvenient aquell,
no?
I llavors,
a partir d'aquí,
doncs,
bueno,
s'ho munten ells dos
per sortir del país,
escapar-se i anar
a un país europeu,
la idea d'ella
és anar a Anglaterra
i la idea d'ella
és anar a França,
pel que sigui,
probablement perquè a França
considera que hi ha
aquests punts on
la migració,
doncs,
està més,
diríem,
està més en un terreny
que podria ser,
podria,
podria sentir més propi
d'ells mateixos,
no?
els famosos guetos,
però,
vull dir,
d'una manera que
també serveixen
com a protecció,
no?
I llavors allà,
doncs,
bueno,
allà,
doncs,
ell viu
el que és aquest coneixement,
evidentment,
aquests guetos
o aquests punts
de la pròpia França,
doncs,
generen,
doncs,
unes dinàmiques
que no són precisament
una integració
des de les constants
civilitzades,
sinó més aviat
és on hi va
tota la corrupció,
tot el que en definitiva
després
anirà a parar,
doncs,
a tot un seguit de persones
que,
muntats i estil
i completament
situats
fins i tot
amb privilegis
en el tegit social,
doncs,
se'n beneficiaran
de la il·legalitat
perquè aquestes persones
seran les que portaran
a terme
tot el que això
genera
com a il·legalitat,
no?
Jo penso que em quedaria aquí,
més coses hi ha,
no,
perquè,
i llavors el que s'ha criticat,
això sí que ho volia,
ho tinc molt clar
que ho haig de dir,
que el que sí que he trobat
en la crítica en general
és que,
que el que troba
és que hi ha
com una mena
de solució màgica
del,
de l'entorn
i del problema
del protagonista,
però ja no d'ell només,
sinó de,
del triangle
que formen tant ell
com la,
la xicota que l'acompanya,
com la filla,
que també,
que no és tal filla,
sinó que és una noia
que també,
degut a la guerra,
està per allà
esperant a veure
la manera que s'escapa.
S'ha muntat com una família
fictícia.
Sí,
sí,
es munta una família
fictícia,
la qual acabaràs
de venir
i aquí estaria,
eh,
doncs,
el,
el que és discutible
de la pel·lícula,
no?
Molt dura,
francament dura,
però també,
eh,
et proporciona
un coneixement
del que en definitiva
s'està esdevenint
en el món, eh?
Vull dir,
una cosa molt interessant.
Hi ha un petit detall
que,
que volia comentar-te,
a veure com,
com ho veus,
perquè també facis
el teu comentari,
perquè m'he fixat
que en les últimes
dues pel·lícules,
d'Oxid i Os
i de Pan,
aquesta que comentaves tu
que ja has vista,
l'altra l'he vist jo,
doncs,
ha passat de parlar
únicament
dels aspectes
més masculins
de les històries,
eh,
tant de Batre,
el meu cor saturat,
com el profeta,
és la masculinitat
i com sobreviu
aquest esdeveniment
de la guerra,
sigui com sigui,
com ho vulguem dir,
eh,
de la guerra entre pare i fill
o de la guerra entre sectors
d'una mateixa població,
i d'Oxid i Os
i de Pan
entra ja l'aspecte
més romàntic,
en certa manera,
tot i que dintre
d'una certa tragèdia...
Aquesta seria la crítica,
sí,
aquesta seria la crítica,
o sigui,
els personatges,
els personatges femenins,
com tu esmenten,
lògicament,
el condicionament
al qual han viscut
és molt alt
i lògicament
la sintonia amb la llibertat
no seria creïble,
no?
I aquí està la qüestió,
ell això per mi
ho tracta bé
i la sortida
és la integració,
la integració
tal com la coneixem,
a les estructures
actuals
que predominen
sobretot a Europa,
esclar,
eh?
Sí, sí.
Doncs molt bé,
la veritat és que
sempre és un plaer
parlar de cinema,
Jaume,
amb tu
i amb la resta
de persones del programa
i sempre pensant també
en els nostres oients,
a intentar donar-los
tota la informació
i tota la reflexió
que puguem proporcionar
i s'ha de dir
que la setmana vinent
vindria,
segons està previst,
tot i que no sabem
el tema que tractarà,
però si ve,
doncs segur que serà interessant
perquè ja el coneixem
i estem acostumats
a que ens deleite
amb la seva eloqüència
i la seva informació,
l'Andreu Ferran.
No sabem el tema,
serà una petita sorpresa.
Nosaltres durant la setmana
mirarem desbrinar-ho,
però per els oients
serà això una sorpresa,
com avui també,
que havíem anunciat una cosa
i hem fet una altra.
No,
n'hem fet una més hambla
també.
Bueno,
ja ho veuràs,
ja ho veuràs
quan vinguin els Fergat Productions,
coneixerem.
Vinga,
així acabem avui el programa.
Que vagi molt bé.
Sense condicions.blogspot.com
per tornar a sentir aquest programa
sempre que vulgueu.
A reveure.
Bona tarda,
bona nit.
Ara escoltes
Ràdio d'Esfern
Sintonitzes
Ràdio d'Esfern
La Ràdio d'Esfern