Cinema sense condicions. Oh, merda. J'arrive trop tard. Si c'est pour la Venus et la furrure, ils sont tous partis.
Nous allons programmer d'autres auditions, s'il vous plaît. Oh, mais je suis là. Ça m'évitera de revenir demain. J'ai même un costume. Laissez-moi juste vous montrer comment elle me va, s'il vous plaît. S'il vous plaît. Allez. Oui. Merci. Non, non. Quand vous voulez. Vous trouvez pas que c'est sexiste? Et le Tout-Puissant le fera pas et le livra aux mains d'une femme. Je ne fais que citer le roman de sa chère Mazoc.
Et ça, c'est pas du titien, ça, mon coco. C'est du porno, sado, maso.
Bona nit, tornem a ser aquí un dimarts més a Cinema Sense Condicions per parlar de cinema i parlar-vos de les estrenes que venen, de les que hi han vist, de les que veurem. I a més a més avui tenim un tema que és el tema de Clint Eastwood com a director i una de les seves pel·lícules que vam decidir que la veuríem que és Invictus i que de les quals parlarem en l'última part del programa.
I tenim polèmica. Bé, polèmica. Tenim aquí la Cocó, en Francesc, rere dels vidres, en Joan, aquí en el micròfon. I com que la música que esteu sentint correspon... Bona nit. Com que la música que esteu sentint correspon a la Venus de las Pieles, d'una pel·lícula del Polanski, doncs, bé, i ella és francesa, ja sabeu, la Cocó, i potser ens podria explicar què li sembla a la pel·lícula.
Bueno, la película me gustó no porque soy francesa. No, no, pero la película está rodada en francés, es francesa de nacionalidad. No, pero a partir d'ara lo farem així, ¿eh? Al Joan, com que és català, doncs li ha agradat la película.
Bueno, la película es sobre todo con la esposa de Roman Polanski, con Emmanuel Seigne, y transcurre en un teatro que existe en París que se llama El Teatro Eberto en el distrito de... no me acuerdo cuál, el 18, yo creo.
I tota la pel·lícula transcurre en aquest teatre. L'única escena exterior és el boulevard de Betignol. L'entrada i la sòlida del teatre. Sí. I, bueno, la pel·lícula és fantàstica. Però Joan va dir que era fluixeta la pel·lícula. Jo, en canvi, com a francesa que ets... Com a francesa que ets...
Hay pelea porque no estoy en nada de acuerdo con lo que dijiste. ¿Ah, sí? ¿Lo escuchaste? Te escuché, por supuesto, te escuché. Qué bien, qué bien. Y si me pusieron los pelos de punta... Ya tengo un oyente, ya tengo un oyente. Un oyente que discrepa. No, no se va a volver. A mí me parece muy bien que discrepes. La mi opinión es que es una película menor. Pero escúntala, escúntala.
Sí, me acuerdo que empleaste esta palabra. Dijiste una obra menor de Polanski. Y eso para mí fue horrible. Para mí, al contrario, es una de las mejores de las últimas que hizo Polanski. Bueno, pues explica per qué. Així t'escoltarem. ¿Por qué? Porque es toda la historia del cine y del... ¿Cómo se dice? Del...
Lo que pasa del teatro, lo que pasa entre un director de escena y sus actrices y sus actores de manera general, que ya sabemos que por lo menos en Francia tienen la costumbre los directores de teatro de ser muy dictadores con sus actores.
Y entonces hay que ver la doble lectura de la película, la doble y la triple lectura. Hay que pensar también que es una adaptación de la obra de teatro de un americano que se llama David Hives.
i que adaptava el mismo la obra de Léopold von Sachar Mazoc, que és la gran obra del masoquismo, que la palabra masoquismo viene de Sachar Mazoc. Sí, sí, vam dir l'altre dia. Sí, sí.
Y entonces la doble lectura y triple lectura de la película es que es sobre la dominación y toda la película nos cuenta también la historia de Emmanuel Seigne y de Roman Polanski, sabiendo que Emmanuel Seigne y Roman Polanski están casados desde hace 25 años y que se conocieron, creo que es en el rodaje de Frantic, creo, de Luna de Fiel, no me acuerdo.
Creo que es luna de miel, pero bueno, es igual. A mí luna de miel me gusta mucho. Luna de fiel. De hiel, de hiel. Bueno, en castellano es hiel. Sí, en català fiel, bueno, y en francés, no sé. Y lo que también es importante, no sé si se sabe aquí, pero en Francia, Emmanuelle Seigneur estuvo mucho tiempo considerada como una actriz muy mala.
que no sabía actuar. Y en esta película se ve muy bien que al contrario, también habla de eso, que llega una chica mal vestida, muy vulgar, y el director de escena piensa que nunca podrá ser de banda a banda, que es la dominatriz de la obra de Sacha Mazoc, que es la chica que domina a Severin en el siglo... Todo transcurre en el siglo XVIII o XIX. XIX. XIX, sí, sí.
Y entonces vemos que la banda, que también se llama banda en la vida real, la chica que viene para la audición en este teatro, para el papel de banda, pues a pesar de ser vulgar, cuando sube al escenario es una actriz fantástica. És a dir, que és una bona actriu que ha de fer d'actriu dolenta. Jo trobo que no soc fàcil. No, no, no. Ella és una, diríem, ha de fer d'actriu bona, però quan ella es presenta és vulgar...
No, però a l'inrevés, ella, la triu, és una triu bona. Però ha de fer la triu dolenta. Bueno, dolenta, depèn de com ho interpretis. Dintre del... Sí, sí, sí. Bueno, ja ens hem entès.
Y bueno, y también Polanski utiliza lo que le gusta hacer, es el huiclo, no sé cómo se llama aquí, cuando toda una obra de teatro o de cine transcurre en una sola, con un solo decorado, un solo...
Però això ja l'havia fet en una... Sí, lo hizo con Dios salvaje. Sí, sí, sí. Le gusta mucho hacer eso y es muy interesante la puesta en escena, por supuesto, porque podría ser aburrido y no te aburres. Jo respecto molt la teva opinió, pero et confesso que no... És a dir, a mi no té cap interès que això representi la vida del senyor Polanski o no. És a dir, no trobo que això aporti res.
I a més a més, a la pel·lícula, és a dir, tinc la sensació que és veritat que està ben feta, és veritat que ella ho fa bé, tot i que ja vaig dir l'altre dia quan estàvem parlant d'això, que és una actriu que desgraciadament a mi no m'acaba d'agradar massa, reconec que la cosa, ella no és massa bona actriu segurament perquè les coses que va fer després, inclús sortia també aquella de, com es deia, una que feia amb el Robert Red, amb el Harrison Ford, que anava, no me'n recordo com es deia, que arribava a...
amb una a París i la seva dona desapareixia. I jo penso que a mi l'única pel·lícula que realment m'ha agradat ella, perquè penso que el paper alienava és, com deies tu, l'una de gel, o l'una es deia, no m'agradaria si es deia l'una o l'una es deia.
Allà sí que trobo que, a part que és una excel·lent pel·lícula del Polanski, trobo que el paper que feia, a la meva senyera, m'agradava molt. Que és també sobre sado masoquismo. Sí, sí, i ella fa un paper també una mica com de dolenta, fa de dolenta, no és la bona. Sí, sí, i és ella la masoquista, i està dominada per un nombre. Però fora d'aquella pel·lícula, a mi no li he vist tampoc cap cosa que destaqués, i aquí és veritat que ho fa bé...
tot i que a mi em fa pensar que el Pirandello ho feia molt millor que aquesta obra de teatre, és a dir, que ja utilitza aquest mateix recurs d'utilitzar els actors i que els actors al mateix temps visquin la seva vida, és a dir, que hi hagi dues accions a la vegada, la dels actors i el que explica l'obra que estan interpretant, i em penso que, per exemple, 6 personatges en busca d'autor o 7 personatges en busca d'autor és extraordinàriament més bo que això, llavors no és que això sigui dolent, és que està bé, és a dir, es pot veure...
Però jo no li trobo totes aquestes coses tan fantàstiques que tu li veus, jo no l'hi he trobat, sincerament. Però respecto a la teua opinió. Sí, és uno de los actores más prestigiados de Francia. Jo crec que és veritat, això és veritat, estic d'acord amb això. A més, ha fet moltes coses diferents, a més a més, molt diferents.
Sí, sí, estan les pel·lícules d'Arnaud de Pleixant, que hay que ver, y siempre tiene papeles de loquito, y le va muy bien. No, ho fa tot bé, i faci el que faci, ho fa tot bé. Llavors, aquí, jo penso que els dos estan bé, perquè està també l'alçada d'aquest actor, doncs ella hauria d'estar bé, no? És a dir, i crec que ella realment aquest joc que fa de ser vulgar, i després quan ella es posa a fer el paper, de ser absolutament delicada, sensible i tal, ho aconsegueix, està bé.
però jo totes aquestes coses, és a dir, a mi no... És a dir, em penso que m'interessa més l'obra en si, o el que m'aporti l'obra, que no pas que sigui un reflex de la vida del senyor Polanski amb la seva dona. Sí, però el que destaca Cocó, i és una llàstima, que jo no la vaig poder veure, tot i que tenia moltes ganes dissabte, però és que és tota una reflexió, pel que ella diu, sobre el món del cinema, és tot un metallenguatge. Bueno, no hi és, això. Joan,
Bueno, per mi no hi és. Si per ella hi és, ell és per ella. És una pel·lícula amb diverses capes. Si no veus això, no veus l'obra. Aquí està. Ara ho has dit. No he descobert les altres capes, sincerament. La capa del sadomasoquismo, por supuesto.
Sí, però, a veure, això és com, no sé, a mi no m'interessa massa aquest tema, en el fons, una mica quan veig pel·lícules així que tracten d'això, passa el mateix amb ninfomania. Exactament, va passar igual. Que no m'interessa, és un tema que no m'interessa, és a dir, no...
Crec que hi ha altres coses molt més importants i molt més interessants. Però no vol dir que no hi siguin totes aquestes... No, no, això hi és, això hi és. Estos temes són importants al dia a dia. El sadomasoquismo existe també en el dia a dia. Són temes que fan parte de la vida, de nuestras vidas, el sadomasoquismo, el sexo...
Yo creo que está bien que haya gran directores que hagan películas sobre estos temas. Y, por supuesto, Lars von Trier, muchas gracias. Muchas gracias a Lars von Trier por hablar de sexo de manera tan libre.
Fa falta, jo estic d'acord, perquè és veritat, és que ningú no s'atreveix a fer-ho Llavors és ell l'únic que diu, escolta, estem en un segle en el qual ja està bé de tòpics, ja està bé de tabús, ja està bé de no voler passar d'una escena determinada perquè em fa por que em censurin i al final el que passa és que ens acabem autocensurant I llavors ell, estic molt d'acord amb això, doncs tira cap endavant i parla amb el màxim de profunditat
ja sigui de la manera explícita amb el sexe amb aquesta idea estic d'acord jo no discrepo d'aquesta idea que esteu dient estic d'acord inclús diria que en molts moments tu ho deies l'altre dia em sembla que coincidia perfectament amb el que deies tu ho deies l'altre dia que quan hi ha una pel·lícula que hi ha una escena eròtica o que es veu venir una escena eròtica i la tallen
et semblava absurd i em sembla completament absurd a mi també, és a dir, que coincideixo perfectament amb això. El que em passa a mi és que trobo que, clar, quan valores una pel·lícula, no valores només això, sinó valores el conjunt d'una obra, la fotografia, la música, tot. I aleshores què passa? Que en el cas de ninfomania, per exemple, a mi em passa que la primera part, en el fons penso que s'aguanta i més o menys m'agrada,
però quan veig la segona part se'm desmoronen moltes coses. Llavors penso que com a pel·lícula rodona no ho és, que té per mi moltes llacunes i moltes coses se li escapen de les mans. El volumen 2, estoy de acuerdo, no es tan bueno como el volumen 2. I què passa? Doncs que, bueno, penso que tot és opinable. Jo respecto molt el que diu la Cocó, intentaré veure més capes, si en una próxima ocasió la torno a veure...
Però ara per ara no les he descobert. Bé, bé, bé. Doncs tenim dues possibles pel·lícules de l'any, que serien aquestes dues, Nymphomaniac... Bé, tu tens d'altres, tu tens les teves, com Nebraska, que ja vas parlar la setmana passada. Tenim una altra pel·lícula que per mi crec que com a mínim un petit esment s'ha de fer, i és La Plaga. La Plaga jo la vaig veure l'estiu passat i ja vaig destacar que era una delicadesa, una meravella, una de les grans joies que podia donar al cinema...
destilant el més sensible, parlant d'unes persones d'una manera com poques vegades s'ha fet i últimament he llegit una cosa que m'està donant voltes en el cap i que em crida molt l'atenció i és que sembla ser que pel que diuen els experts en fotografia i en estètica i en narrativa la pel·lícula està feta com un western, això em crida molt l'atenció
Jo no ho havia pensat, la veritat, quan la vaig veure i no ho he pensat en cap moment fins que no ho he llegit. I et dona que pensar, efectivament, una mica ja pel paisatge de Gallecs, que ja és peculiar i és molt àrid, ja recorda una mica el que seria el paisatge habitual de l'Oest, com la manera de rodar els plans, com els personatges, el tractament, la relació entre ells, la soledat, però que en un moment determinat tenen punts en contacte.
La veritat és que és una pel·lícula que creix amb el temps. I, bueno, doncs de moment els premis d'Audi han donat la raó una mica a això. I l'han donat al premi tots els possibles, pràcticament. El més bo és quan dut ella. ¿No sueles recordar de quién es la pel·lícula? Sí, de Neus Ballús. Neus Ballús, com a director.
directora, co-guionista, justament amb Pau Sobirós, que és el productor també, tots dos han fet això, durant 4 o 5 anys, durant la pel·lícula, vull dir, que mentre que ella i ells es dedicaven a rodar altres tipus de documentals i això, aquesta pel·lícula que en principi s'havia catalogat com a documental, finalment no està dintre de la categoria documental. Sí, perquè he vist el trailer i no entendia molt bé si era documental o...
És una mescla, és una mescla de les dues coses, no? Jo sé que hi ha pel·lícules per les que m'agradaria dedicar a algun tipus d'espai, o pel·lícula del mes, o algun espai per la qual, com que aquest divendres es tornarà a reposar, es tornarà a poder veure en alguns cinemes... No, no, la Fana avui, aquesta nit a les 10...
l'estan fent, a les 8? A les 8, la feien en el bolitxe. Amb la presència de Neus Ballús i del productor per poder parlar amb ells. Però la faran, suposo, tota aquesta setmana al bolitxe. No sé si ampliaran, perquè a més la feien a les 8. Jo volia anar-hi, perquè confesso que no l'he vista. A partir de divendres es tornarà a passar a alguna sala. Tindrem ocasió. Jo haig de confessar que em vaig quedar amb les ganes, una perquè vas dir-ho tu i després perquè no em pensava que tingués la repercussió que ha tingut en els Premis Gaudí.
I també perquè vaig seguir la gala. La veritat és que s'ha de dir que la gala va estar francament bé. No sé si la vau poder veure. Jo vaig estar allà, però vaig veure només la part inicial on anaven entrant tots els protagonistes, els convidats, i on s'anaven fent fotografies amb el fotocoll aquell, i després ja vaig deixar-ho estar. I jo fent una mica de periodisme gonzo, també volia destacar el fet que el que destacava molt era...
que tota l'estona que anaven entrant convidats i etcètera, i nominats, doncs hi havia una manifestació fora molt important dels companys de l'audiovisual de TV3, que estaven fent veritablement molt soroll per intentar que se'ls sentís per tot el que està passant ara mateix. I jo crec que això també s'ha de tenir en compte. No sé el tractament televisiu, no sé si hi va haver referències a la gala, o algun va parlar, tu que la vas veure, Joan...
Bueno, és que ells estaven tots molt preocupats, pel que vaig deduir, perquè com que comptaven amb que ho farien per TV3 i de cop i volta es van veure que no podien retransmetre-ho per televisió, van haver de improvisar una solució d'emergència.
i les de les Bocagers Músics i la xarxa de televisions, que són de la televisió i altres televisions locals, al final van fer un pacte d'última hora per poder-ho solucionar d'aquesta manera. Vull dir, quines referències es van fer? O es va fer alguna referència? La presidenta de la... Com es diu? La persona passola. La presidenta va fer un discurs bastant guapo, per cert, bastant coherent,
I va treure el tema dient que ella considerava que entenia el problema que representava pels obrers el que estàvem fent i que entenia també que no s'havia fet per perjudicar la gala, però que havia coincidit. I que, per tant, no va dir-ho tan explícitament com ho he dit ara, però que no estaven enfadats ni molestos ni res, sinó que ho entenien i havia coincidit. Perfecte. Això és el que va dir.
L'altra cosa que jo voldria destacar és que jo vaig veure-ho des de casa, vaig gravar-ho i doncs va coincidir amb el debat famós entre el Mas i el Felipe González que feien amb l'Evole a la sexta. Però el Mas estava allà... Sí, sí, perquè es va fer el dia 27. La gravació es va fer uns dies abans perquè l'Evole els va demanar per poder-ho muntar, gravar i que quedés més o menys maco. Això ho ha explicat el mateix Evole a la premsa.
i com que jo volia veure també el programa, vaig gravar els dos i la veritat és que em vaig estar fins a les 4 o 5 de la matinada veient coses perquè vaig veure tota la gala sencera i també el debat aquest del Felipe González i el Mas. Haig de confessar que igual que l'any passat la cerimònia que va conduir el Buenafuente va ser extraordinàriament divertida, amena, guapa, etcètera, aquest any...
L'Àngel Llatzer no té res que envejar a la gala que li va fer l'any passat al Buenafuente. Ho va fer molt bé, el guió era molt bo, eren uns acudits molt subtils, molt intel·ligents, molt irònics i molt crítics en molts moments, en moltes coses del govern o de la... a tothom, tothom van ser crítics amb tothom.
hi havia un muntatge molt ben elaborat de participació de la gent, etc. I va ser, bueno, que va durar dues o tres hores i va passar volant perquè, doncs, la cosa era molt amena, molt divertida. Que hi ha un bon equip de guionistes també darrere. Molt bo. És a dir, no sé qui són, però realment ho van fer molt bé. Els de TV3, segurament. Suposo, suposo. No sé qui va fer-ho, però ho va fer molt bé. És a dir, que estava realment... Bueno, ho ha dit la premsa. Jo, el dia següent, el dilluns, vaig estar llegint la premsa i tot arreu ho posaven pels núvols. Nosaltres ens refereixen
sobretot de la teva opinió, en aquest cas. En aquest cas, en aquest cas. Ho van deixar molt bé, ho van deixar molt bé, és a dir, aquesta és la veritat. I llavors la sorpresa, jo confeixo també que no vaig veure en el seu moment la plaga i a veure que li donaven tants premis i que hi havia un consens generalista... Vas dir, ai va, el Francesc tenia raó.
Volia veure-la ahir, perquè venia avui aquí per anar a parlar, però és que no he tingut temps. He anat absolutament d'òlit i ni avui tampoc he pogut. No, i a part que és molt difícil veure-la, perquè no està en cartellera la mateixa. Està a les 8 del vespre de vespre. Està en el mateix moment en què estem fent el programa. Per tant, no podíem venir. És impossible. Per nosaltres. Si voleu seguir i podem presentar... La idea d'avui és de tres parts.
Quería decir una cosa. Ayer, con Joan, vimos una película muy buena, también, que saldrá a final de mes, y hablaremos de ella, y es la nueva película de Spike Jonze con Joaquim Fénix. No es dirà Herr. Se llama Herr, y es con la voz, pero no se ve, es con la voz sublime de Scarlett Johansson. Extraordinaria, eh? Ya hablaremos. Si millor més endemà, la setmana que ve o així, si és que no... Si sobre el temps, podríem parlar-ne avui...
però el que diu ella és realment extraordinari jo em vaig quedar molt sorplès perquè m'agradava tant la veu d'ella que no sabia qui era i en un moment determinat vaig deduir que era l'Scarly Johnson mare de Déu quina actriu perquè s'ha de veure en aquest cas confesso que s'ha de veure en anglès perquè si no es veu en anglès no es pot valorar el treball de l'Scarly Johnson com s'ha de veure una pel·lícula com es pot veure en versió doblada perdoneu tot el col·lectiu de dobladors que sou molt bons
Però, home, no Aquesta en particular, degut a això, és veritat Estic d'acord amb la Coco Jo puc parlar de quatre estrenes que es fan aquest divendres La primera em vaig parlar la setmana passada, que és Nebraska I per tant, ja en parlarem, doncs, no sé si voleu Jo penso inclús que és una pel·lícula perquè fos pel·lícula del mes Vas dir que estava molt bé Coco també la vas veure, Nebraska
Sí, sí, tothom la deixa molt bé. He estat moltes nominacions també, per millor pel·lícula, millor guió, millor actor també, moltes. També està molt nominada la gran estafa americana i no et va agradar gens. Però en canvi, Her sí que està nominada i penso que s'ho mereix. És a dir, està nominada el mateix que ha dit ella per millor pel·lícula, millor guió i millor director.
I penso que Her s'ho mereix. És una pel·lícula que estaria al nivell de... No sabria dir-te quina és millor, si Nebraska o Her. Tu has vist la gran estafa americana? Todavía no, pero quiero verla, pero Joan me dijo que no estaba bien. Bueno, no sé. No cal que anem a veure. Si Joan diu que no, no anem a veure. La segona pel·lícula que puc parlar, que l'estrena aquest divendres, és Happy Family.
que és del Gabriel Salvatore. Recordeu que és un senyor que es va fer famós per la pel·lícula Mediterrani, que li van donar un Òscar al millor film estranger, una pel·lícula italiana. El tercer pel·lícula és un documental molt interessant, titulat Pussy Riot, una pregària a punc,
que l'havien d'estrenar aquest divendres, però en canvi els de Zoomseig l'han avançat i l'estrenen aquesta nit a les 10. El nuevo cine, Zoomseig, que es muy bien, muy bien. Cine alternativo, en sota mesura. La quarta pel·lícula és una pel·lícula francesa, que es diu Guillom y los chicos a la mesa,
És una pel·lícula francesa de Guillaume Gallien, que jo et preguntaré després qui és, perquè deu ser un senyor molt conegut pel que veig. Però us puc donar la notícia, una notícia primícia, que el programa de la setmana vinent, que ens toca parlar del Festival de Berlín, tindrem un col·laborador, de fet una col·laboradora, perquè és Tiziana Pulejo, és una persona italiana, que està aquí a Barcelona instal·lada, però que treballa per revistes italianes, que ens informarà des de Berlín, en directe,
Com ha anat el festival? Com va el festival? Perquè serà ja... El festival comença el dia 6... Tenim una francesa, una italiana, una catalana... Som multilingües aquí. Ella, el festival comença el dia 6, és a dir, el dijous d'aquesta setmana, i es prolonga fins al 12 o 13 de la setmana que ve. Serà molt interessant. Llavors, a l'11, que és el dia que tenim nosaltres, ja li vaig dir que vam quedar cada 8 o 9, doncs ens posaríem contacte amb ella...
doncs ens farà una mica ens pot fer un resum bastant penso interessant ella vol participar de fet amb la tertúlia perquè ens ha escoltat 3 o 4 dies i diu que li agradaria també participar i per tant li podem donar canxa que pugui participar en el debat ella es diu Tiziana Pulejo treballa per la Manity Fair d'Itàlia la GQ d'Itàlia i en algun diari italià però està vivint aquí a Barcelona i és la setena vegada que va a Festival de Berlín impressionant
però anem molt ràpidament per les estrenes que eren les més interessants primer és Happy Family que ja he dit que és una pel·lícula del Gabriel Salvatore val la pena dir que és una pel·lícula potser no massa bona la prova està en que arriba 3 o 4 anys després del seu rodatge és una pel·lícula rodada el 2010
i crec que no és un film, en el fons, massa interessant. Tot i que té una bona fotografia, un guió bastant irònic, la pel·lícula avança sense massa direcció, per mi, del meu punt de vista, pretén ser divertida, però ho aconsegueix en molt poques ocasions. A mi m'ha fet pensar, mentre la veia, perquè ens l'han passat aquest matí, oi, no me'n recordo ara quan l'hi he vist,
M'ha fet pensar en tres bodes de mas que tu deies el dia que vam fer la crítica que tu ho trobaves, entenies potser que a molta gent li agradés perquè era una pel·lícula més o menys comercial però que en el fons a tu t'havia fet riure en poques ocasions. Jo confesso que és el que m'ha passat a mi.
Sí, tres botes de mà és un tipus d'humor una mica engruixut, allò de sobretaula, a Telecinco, per dir alguna cosa. De fet, esta produïa Parapache, que és la productora de Telecinco. I, bueno, has de tenir una mica d'estòmac per aquest tipus d'humor. A mi no em va entusiasmar. Ja vaig dir que m'havia agradat molt més la de, crec que, Mato a Bambi. És un humor molt més negre, molt més àcid, molt més social i que té, per mi, molt més d'interès.
Sí, sí. Ara, el que és segur és que, igual que potser passa amb aquesta, no ho sé, el que és segur és que aquesta, Happy Family, no té gaire profunditat de pensament i crec que potser per això, i pel que no té tampoc un interès massa especial, arriba amb quatre anys de distància. Crec que és un divertiment. Té una bona colla de pel·lícules, d'aquest director, eh? Sí. A part d'aquesta de Mediterràneo, que és del 91...
Jo el que crec és que les altres han sigut tan fluixes com aquestes i per això no han arribat massa aquí. És a dir, la Mediterrània va ser un bombazo, és a dir, va ser una pel·lícula que té Òscar, la millor pel·lícula estrangera d'aquell any, em sembla que és del 2009, si no recordo malament. La Mediterrània no, té molts anys. La Mediterrània, deies, del 1991. Ah, sí? Sí, sí, sí. Imagina't. Imagina't, efectivament. I, de fet, després moltes pel·lícules, perquè aquesta va ser un èxit i penso que no l'han acabat de funcionar. No l'han acabat de funcionar, eh?
Això, o el que passa amb el cinema Francesc, que ens va dir que no arriben, no ho sabem, la distribució no està prou ben establerta. La tercera pel·lícula que us puc recomanar, aquesta us la recomano més perquè la trobo molt més interessant, és un documental que es diu Pussy Riot, una pregària punk, que aquesta també la passen en el Zoom Cake, Zoom Fake.
L'havien d'estrenar també un dia d'aquests i els de Zumfek l'han avançat en la seva estrena. És un documental molt interessant i molt aclaridor perquè s'apropa personalment als tres membres femenins d'un grup Pussy Riot, és el seu nom, que van ser enviats a la presó per fer una interpretació satírica a l'interior de la capital de Moscú.
Exactament tres noies anomenades Masha, Katia i Nàdia, el 21 de febrer del 2012, van improvisar una oració punc amb el nom de Mare de Déu, fes fora Putin, perquè era el moment que hi havia les eleccions amb el Putin com a president, a la catalana de Crist Salvador de Moscú, durant la campanya electoral del primer ministre Putin a la presidència. Acusades de gambarrisme públic, l'acusació va demanar set anys de presó per les tres,
i no van ser alliberades fins després de quasi dos anys de presó, encara que van alliberar amb una d'elles perquè era mare i perquè el seu nano ho necessitava, van demanar uns mesos abans, i això va passar el desembre passat, o sigui que no és que faci massa temps que ha passat això, sinó que el documental mostra imatges de fa un parell de mesos, no arriba un parell de mesos, en què es parla d'això. Tenim aquí l'Expus i ratllot!
Doncs resulta que aquesta gent... És molt maca la pel·lícula, és un documental molt guapo, té ritme, té energia, és bastant trepidant. El documental va guanyar el premi del Festival de Sundants i és, com deia ella, pura adrenalina, és a dir, té una energia extraordinària.
Alguna mostra la manca de llibertats de Rússia i la relació de Putin amb els crotini poc transparent d'aquelles eleccions va convertir-se en el context que va néixer en el grup femení Pussy Riot, perquè va néixer justament en aquell moment,
i mostra com la protecció del grup, la protesta del grup en un temple religiós va provocar l'empresonament de les seves... i sobretot un escàndol, perquè per molta gent el fet que això es produís en una església ortodoxa, que és la capella més important que té Moscú ortodoxa, doncs va significar un sac de lògica. Estava prohibida durant el comunisme, no?
Llavors hi havia una reacció i va provocar que hi ha hagut una mena de debat públic que va transferir quan aquestes noies finalment són empresonades, això es converteix en una feria internacional. I el documental està brillantment fet, les noies mostren que són molt joves per altra banda, que tripen aquestes veus per defensar a favor del medi ambient, a favor de l'homosexualitat, de l'emancipació de les dones,
I ho veiem a través de cadascuna d'elles, perquè la pel·lícula té una cosa molt enginyosa i molt guapa, que és que primer cada un es converteix en personatges i es dediquen a cada una d'elles, però no solament amb elles, sinó al seu entorn, la família, els pares... Un dels pares inventa una cançó quan veu que es diu Santa Mierda, perquè com que estan parlant de l'església, hi veuen que l'església... En anglès, en anglès. Holy shit.
Com que veuen que... Bueno, es deuen dir que deu ser en rus. No sé, no sé. No ho he traduït, però deu ser en rus que no sé com es diu. Però com que... I això, curiosament, aquesta cançó de Santa Merda la inventa el pare d'una d'elles. O sigui, perquè estan indignats, en el fons, en el fons, la pel·lícula que denuncia, el documental que denuncia, és la cohabitació, l'ajuda mútua que es fan l'Església i el govern i l'Estat.
I això elles, que són religioses, no ho accepten i per tant es posen a criticar-ho. I la cosa és realment deliciosa, perquè van passant de nana en nana, de família en família, vas veient tot el context de com arriben elles. Una d'elles és tenir la seva àvia comunista i és una persona molt radical, amb unes idees molt clares de les coses i li sembla que és absolutament absurd que l'Església estigui al costat del poder.
Per tant, jo crec que és un documental francament interessant, molt ben rodat, molt àgil i, a més a més, molt actual, perquè les últimes coses que passen fa un mes i mig que han acabat. Perquè aquesta noia, finalment, davant dels Jocs Olímpics i davant de la percussió que havia tingut internacionalment, el Putin va decidir amnistiar-les.
Doncs ja, és que el nom del grup és ja curiós, no? És com l'aldarull dels conys, una cosa així, no? És un nom punk i potent, doncs m'apunto, m'interessa molt aquesta pel·lícula. A més a més és que hi ha molts moments... Tenim moltes pel·lícules interessants, eh? Els tres diuen que no, que no s'estrenen res que valgui la pena. Fan actuacions improvisades, curiosament, a les tendes, a les places, en un moment de mirar, quan ja estan a la presó, munten una audició musical, toquen a la teulada de la presó.
i tota la gent envoltant la presó per veure el que estan dient aquestes ties. Són molt maques, molt intel·ligents, i al mateix temps te'n dones compte que són intel·lectuals, vull dir, que és una gent que no és una gent superficial que fa això, sinó que estan fent això com una forma de provocar el poder, tant el eclesiàstic com el polític,
però amb una certa coherència. O sigui, no estan improvisant, sinó que ho tenen molt pensat. En França hi ha un munt d'actors, de gent del món del teatre i del cine que apoya a los Pussy Riot cuando estuvieron y que hicieron todo lo que pudieron para ayudarles.
la veurem en una pel·lícula que també és la següent pel·lícula de les 3 o 4 que volia parlar és una pel·lícula francesa que amb això parlava abans de qui és aquest Guillaume Gallinent perquè jo no sé qui és, no sabia qui era i és una pel·lícula que es diu Guillaume y los chicos a la mesa
És una pel·lícula amb tocs de comèdia sobre ell mateix, sobre el cineasta i artista Guillom Gallent. Jo aquí no el coneixia, jo l'havia vist en alguna ocasió en alguna pel·lícula, perquè és un actor que hi havia vist investigant, que té 49 pel·lícules com a actor. És a dir, ha col·laborat amb 49 pel·lícules, de les quals hi ha Astèric i Obelix, Quiero ser Italiano, El Concierto i Maria Antonieta. Quiero ser Italiano, com em va agradar aquesta pel·lícula. Doncs bueno, es veu que no sé quin paper feia, però sortien aquí, perquè jo no...
Ara, és una cara molt característica, és una cara molt riallera, sempre està rient, no sé si també... Sí, sí, sí. No lo conozco muy bien, creo que lo conoces mejor que yo, Guion Guillén, que és uno de esos actores que llegaron a tener mucha fama estos últimos años y como vivo aquí no me entero mucho de los nuevos actores que tienen fama, solo conozco los que ya estaban. És un senyor que ha fet ràdio, televisió, sèries televisives...
que interpreta, en aquest cas, el paper principal, i ell és el mateix director, és la seva òpera Prima, és a dir, és la primera pel·lícula que dirigeix. Jo desconeixia, ja ho he dit, l'existència d'aquest personatge, i quan he buscat informació he vist que havia fet 49 pel·lícules, i m'he imaginat, per això et volia preguntar a tu, si seria un equivalent a Espanya amb un personatge que tothom coneix, que no vol dir que sempre faci bones pel·lícules, com és el Santiago Segura, és a dir, el Torrente. Seria una cosa equivalent, això?
¿Equivalente al torrente en Francia? Pregunto, pregunto. No, no me suena, no me suena. No en cuanto actor, sino en cuanto fenómeno colectivo, un señor muy conocido. ¿El Guillaume Gallier? Este sí. Ah, no, no, no. No está conocido. No creo, no creo. Pero es conocido, si no me equivoco, tendría que...
Es conocido como humorista y hombre de teatro, sobre todo, de cabaret, de sitos así, si no me equivoco. Sí, sí, jo el que he vist és que ha fet tele, ràdio, cabaret... Mira, Maria Antonieta de la Sofia Coppola també sortia, aquí repassant la seva filmografia com a actor. Es un buen actor, es un buen actor. Sí, sí, jo crec que el que destaca més... La pel·lícula és molt fluixa, des del meu punt de vista, aviam, no crec que sigui una pel·lícula massa interessant.
perquè es nota molt que és una primera pel·lícula però potser el que destaca més és el tema perquè ell és homosexual i és bisexual perquè no m'he terminat explica que no en aquesta pel·lícula, en la pel·lícula no surt però sí després llegint i m'he assabentat que és bisexual però està casat i té un fill
I a la vegada, doncs, ell, tota la seva, tota la pel·lícula va del tema de l'homosexualitat, que ell, en certa mesura, regenta... És un gran problema en França últimament, estan manifestant tots els catòlics per que no se puguin tenir, com es diu, les parelles homosexuals... No se poden casar. No se poden casar. Bueno, sí, al final ja ha passat la llei, poden casarse, però ara estan manifestant per que no poden tenir fills. Ja, ja, ja.
Està basada la pel·lícula en un espectacle d'ell mateix, del propi autor del 2008. M'agrada molt com actua ell, l'actor, però no m'acaba de convèncer com a pel·lícula en conjunt. Bueno, creo que es una comedia. Yo vi unos trocitos, no la vi... Pero creo que es una buena comedia por las críticas que leí. Lo que me ha sorprendido es que tiene diez nominaciones a los César.
Sí, sí, lo he visto. Bueno, los César para mí no son una referencia. Bueno. ¿Ah, no? ¿Por qué? Porque no es un premio dado por el público. Esa es la profesión que da los premios. Y siempre, bueno, es mi punto de vista muy personal, pero no me fío muy bien de estas cosas cuando es la profesión que da...
premios a otras personas de la profesión, porque siempre son... Pero això seria igual que els Gaudí, que els Goya, que els Oscar... Perdón, perdón. No, no, no. He metido la pata. No, no, no. Al contrari, al contrari. Molt interessant, al punt de vista crític. Como los premios literarios, el concours, que siempre son cosas entre amigos y cosas así, y te doy el premio, y el año próximo me lo das tú. No sé, no...
No acabo de... No estoy muy convencido... De sintonitzar amb aquest tipus de plantejament. Y además, los César, incluso aquí, ¿cómo se llama el...? Los Goya o los Gaudí. Los Goya, lo veo todo muy... Siempre dan premios a películas muy conformistas. A mí una cosa que m'ha sorprès, sí, d'Espanya, i que tinc la sensació que és una mena d'influència del PP...
És una sensació que tinc jo, eh? És que li han donat, han presentat l'Òscar com a millor pel·lícula estrangera, La gran família ens amagastiu. L'heu vist? No l'he vist, no, però... Que és realment una pel·lícula que es posa passada de moda amb un tema d'una Espanya profunda i passada de moda. I per què li han donat? Perquè hi ha moltes altres pel·lícules que s'ho mereixien molt més que aquesta, no? Per exemple, Estocolm, és una pel·lícula que jo recomano.
La gran família espanyola, de Daniel Sánchez Arevalo. Que, curiosament, la gent de Arevalo era molt bo. És un gran director. Doncs aquesta pel·lícula, desgraciadament... No la vi, és una pel·lícula con clichés sobre la família espanyola. Bueno, és con clichés, és que és una família espanyola que en un moment en què se van a casar
Y en el momento que se van a casar coincide con la victoria de España como en el fútbol en Sudáfrica, bueno, cuando ganó el campeonato del mundo. Y entonces hay una mezcla allí de cosas, que no ligan y que tal, y que todo es para decir que los españoles somos maravillosos, somos...
No és així. I no és així. I no és així. Entonces me parece oportunista, sin base, un guión que no está trabajado, los personajes no s'aguantan, entonces esto. No podem opinar, perquè Nico Cone i jo l'hem vist. A mi m'han dit gent que l'ha vist que estava molt bé, però clar, tampoc no sé quins arguments tenen. Bueno, ara com que es presenta això com a candidata, potser la tornarà a posar i la podrem veure.
L'Anil Sánchez Arevalo sí que és un director que ha fet pel·lícules molt, molt interessantes. Però ha fet la primera i Primos. Jo penso que la primera i Primos estaven francament bé, però després no sé quina altra van fer. Gordos també. Ah, Gordos. Sí. Bueno, no l'he vist la de Gordos. Aquesta és la pitjor de tots, eh? Aquesta és la pitjor de allà. Sí, amb diferència, no? Sí, per mi sí, eh? Va de bé cap a malament, segons la teva opinió. Bueno, un dia l'haurem de dedicar a un programa i llavors aprofundir una mica en la seva filmografia.
Bueno, no està malament. Tenim un quart d'hora. No sé si realment havíem previst de parlar del Clint Eastwood, però el Jaume no veig que no ha pogut venir avui. No. Queria volver a la película francesa con Guillaume Gallien para defender Guillaume Gallien, que me parece muy bien.
Sí, sí, sí.
I entonces penso que això no li acaba de funcionar, però en canvi com a actor, és un actor que sorprèn perquè tota l'estona està rient, a més és una cara simpàtica, fa molt bé el paper d'homosexual perquè representa que és un nano que des de petit ja té el conflicte amb la seva mare. I tota l'estona hi ha la mare, etcètera, i ell és homosexual i tota la família no li acabés d'acceptar la seva situació i que se n'enfotessin, no?
I aleshores ell ho fa francament bé, és a dir, com a actor li posaria un 10. És que hi ha un tipus de cinema que jo crec que correspondria a aquest tipus de pel·lícula i un tipus de cinema francès, no només francès, vull dir, el cinema de Daniel Sánchez Arevalo també entraria dintre d'aquesta categoria.
de pel·lícules que potser no són enormes pel·lícules, que no entraran dintre de la categoria de clàssic mai, però que tracten un aspecte social que és important que surti i que la gent pugui veure. Jo ho dic perquè, per exemple, amb aquesta que comentàveu abans, que apareixia aquest actor, la de Jo quiero ser italiano, és una pel·lícula petitona.
però tracta temes dures. Perquè el itàliano està molt millor que això. Molt millor que això, eh? Bueno, bueno, però no sé si en aquesta, amb el que destacava Coco ara fa un moment, de tota la situació de l'homosexualitat a França... Jo crec que la comèdia és una bona manera d'explicar coses importants també. Així, ademà, atrae a un públic, a més públic, i amb la diversió i amb l'humor pots explicar moltes coses importants. Segur, segur. Chaplin és un exemple
Sí, sí, sí. Però si es fa bé, si es fa bé, és clar. Queda clar. C'est clar. No sé si val la pena. Jo, Ger, em sembla que és una excel·lent pel·lícula, però quasi preferiria parlar-ne un altre dia, perquè com que l'estrenen molt més endavant, i com que ens queda un quart d'hora, doncs podíem parlar una mica del Clint Eastwood. Doncs vinga, anem per Clint Eastwood i per Invictus. Invictus.
Per on comencem, Joan? Jo confesso, haig de confessar que no havia vist Invictus. Jo tampoc. L'he vist ahir o abans d'ahir amb la família.
I vaig quedar sorprès, perquè m'esperava una cosa molt més fluixa. Per què? Si t'agrada molt el Clint Eastwood. Bueno, però no sé per què, no la vaig veure en el seu moment, potser perquè em va... No sé, és a dir... Llavors, repassant una mica les coses que ha fet, perquè arrel d'això he agafat una mica la seva biografia, la seva filmografia, i veure, doncs, no sé, tot el llistat de pel·lícules que aquest xicot, aquest home ha fet...
crec que realment... Mirem ràpidament, no? És a dir, a partir de Sense Perdó, a partir de l'any 92... Aquest xicot de més de 80 anys. Sí, 83. Per això, per això. Ha fet gràcia que des d'aquest xicot... No, no, està bé. A partir de l'any 92, amb Sense Perdó, Un Mundo Perfecto, els Pons de Madison...
I tot el que ve a continuació, més o menys, té una certa qualitat, i amb destacades moltes coses. Mystic River, Milo Baby Intercanvio, El Gran Torino, Invictus... Invictus a mi m'ha sorprès, és a dir, jo em pensava que seria una pel·lícula mediocre, o si no mediocre, bueno, per passar l'estona, que estaria bé i tal.
té més coses de les que t'imagines, o sigui, està molt ben interpretada, des d'un punt de vista de muntatge cinematogràfic és excel·lent, és a dir, el llenguatge, les imatges, la forma d'encadenar una cosa amb l'altra, em sembla una bona pel·lícula. No, si vols, no és un obra mestra, però és una bona pel·lícula. És una pel·lícula que jo em vaig veure amb la família i la família meva va quedar tots encantats, és a dir, no, allò de dir, que bé.
Com Matt Damon i Morgan Freeman. Sí, sí, sí. I els dos estan molt bé, eh? Sobretot potser el Freeman més que el Matt Damon. I en música com aquesta, clar, que ja la vam posar la setmana passada per un despiste meu pensant que havíem de parlar la setmana passada d'aquesta pel·lícula.
i jo la coneixia perquè la cantava Pete Seeger en uns famosos discos vull dir que la cantava Pete Seeger a mi em va fer pensar a mi em va fer pensar la pel·lícula sobretot en termes polítics jo la qualitat de la pel·lícula ja sabeu que a mi Clint Eastwood em té una mica fart
Vull dir, penso que al cap i a la fi tot el que fa és anar fent el seu ofici de la manera més comercial possible. Però ho fa molt bé, ho sap fer-ho. Ho fa bé dintre d'uns paràmetres molt determinats, d'uns paràmetres molt clàssics, però no esperis que t'expliquis res de nou. Simplement les històries les explica amb prou professionalitat. Al cap i a la fi, doncs,
als Estats Units, a Hollywood, tenen un equip de persones impressionant, de guionistes, d'efectes especials, de tot, com per poder explicar una pel·lícula bé. Ara, no es pot comparar, Clint Eastwood, per molt que es digui, amb Sergio Leone, per exemple, que abans ho comentàvem, que és el seu mestre, Sergio Leone. Sí, és Sergio Leone. Però saps què passa? Saps què passa?
Francesc, jo estic d'acord amb això, per exemple, ja saps que hi ha una pel·lícula que els dos coincidim amb que és extraordinària, que és, com es deia, que eres una vez en Amèrica, que la trobo una extraordinària pel·lícula, i que penso que és molt millor que possiblement moltes de les coses que ha fet el Kinnisburg, però, en el fons, si mires i analitzes l'obra també del Sergio Leone, d'aquesta pel·lícula que és extraordinària,
Però les altres coses, entenc una altra també que està bé, però no et pensis que té massa obres. No, no, no té res a veure. Vam parlar aquí del Sergi Leone, quan vam parlar de Spaghetti Western, i vam destacar que el Sergi Leone té una característica de creador molt potent. Va començar, com tothom, admirant un cert cinema, que és el cinema americà, el Western, i després va anar ballant. Jo no deia això, Francesc, jo no deia que estigués en desacord amb això, sinó que deia que mentre l'obra global...
de Sergio Leone, poden ser 7 o 5 pel·lícules. Sí, va fer molt poques pel·lícules. El senyor, si analitzes una mica el que ha fet el Knitsburg, pot ser 36 pel·lícules dirigides per ell, 36 pel·lícules dirigides per ell, de les quals n'hi ha moltes que són autèntiques joies. Dos o tres.
És un cine formal acadèmico en la puesta en escena, això és veritat.
però per mi és un gran humanista. Per les històries que conta, és veritat que les puestes a escena sempre són molt acadèmiques, això ningú pot negar. Però els temes que traten... El Gran Torino, Intercambio, el mateix Invictus, tenen fons.
Invictus, com deia, el que m'ha fet pensar és amb el líder, amb la persona que és capaç de portar tota una comunitat de més de 40 persones. I fer-los canviar d'opinió. Sí, sí, sí, endavant. I no necessàriament donant la raó a les persones.
Això es veu molt bé a la pel·lícula, en un moment determinat. Clar, el Rubi aquí està ben agafat com a excusa per poder parlar de les maneres com es pot intervenir en les opinions de les persones per fer que la cosa tiri cap endavant, que la cosa no es quedi estancada. Llavors tot això està prou bé, no dic que no. I llavors les frases aquestes que estan agafades del Mandela, m'imagino, o de la novel·la amb la que està basada, no m'he informat prou,
són impressionants, vull dir, tot allò que va dient, normalment què diu, de la manera com es posa seriós quan cal posar-se seriós, es posa més tendre quan cal posar-se tendre, el Morgan Freeman ho fa prou bé, Morgan Freeman és dius, perdoneu, ja ha fet de Déu en alguna pel·lícula, per tant, és capaç de fer qualsevol cosa. El Morgan Freeman està en males pel·lícules, però sempre està tan bé en ell que, fins i tot en aquestes pel·lícules, les amigues tenen molt placer. Sí, sí.
No, no, jo no... Home, hi ha una notícia d'última hora que suposo que coneixeu, que és la mort del Philip Seymour Hoffman. Ah, sí, i tant. 46 anys, impactant, perquè és un gran actor de Hollywood, un dels més grans que ha tingut la seva generació, i crec que 46 anys, un home així, i que més de la forma que sembla ser que ha mort, doncs fa una mica de llàstima, ficarà pena.
Bueno, era uno de esos actores... Carismáticos. Sí, carismáticos y en la vida muy torturado y creo que es por eso que habrá acabado así. Y hay que ver, si hay una que hay que ver con él, que se llama Truman Capote. Sí, lo he visto. Sí, es genial. Ahí tiene un papel increíble, hace de Truman Capote y cuenta toda la historia...
de... como nació el libro A Sangre Fría. A Sangre Fría. Y es muy, muy especial. Es una película muy especial. Y Philip Seymour Hoffman está... Hasta el extremo que han hecho un... Hay un remake. Hay dos películas americanas de la misma época que hacen la misma historia. Sí, pero no es para decir que siga un remake. No, son dos variaciones. Pero la mejor es la de él. Y sobre todo el personaje de Truman Capote, el que lo borda es él. Sí.
La veritat és que és d'aquests actors que, a mi personalment, i em sembla que a vosaltres també, i jo diria que gairebé tota una generació ens ha marcat, perquè a través de personatges que poques vegades han estat protagonistes, a Truman Caput sí, però poques vegades ha fet de protagonista en una pel·lícula, doncs sempre que ha sortit és que, vaja...
et quedes mirant el que fa aquest home i penses, no pot ser, no pot ser que una persona arribi a aquesta profunditat amb el personatge. Jo recordo dos o tres escenes, ara per fer-li una miqueta d'homenatge, si us sembla, i si vosaltres recordeu alguna cosa més, doncs també ho podem comentar, és clar. Recordo, per exemple, la pel·lícula Missió Impossible 2 o la 3, aquesta última que es va fer,
que ell ha d'interpretar dos personatges que, en un moment determinat, el personatge del Tom Cruise es disfressa d'ell mateix. És el dolent, ell és el dolent de la pel·lícula. Llavors, és ell, és el Philip Simo Hoffman, i hi ha una escena en la qual el Tom Cruise, per aconseguir una història, un maletí o no sé què, doncs ha de disfressar d'ell. Llavors, ell es troba a ell mateix, en una mateixa escena, interpretant una, el Tom Cruise disfressat d'ell, i a l'altra, ell mateix.
És impressionant. No pots creure que una to pugui estar fent això a la mateixa vegada. I amb els matisos que ho fa, i t'ho fa creure. I una pel·lícula extra megacomercial com aquesta, que de tant en tant també vaig a veure, ja veieu, impressionant. I una altra pel·lícula que sí que fa pràcticament de protagonista, que si no l'heu vist és d'una delicadesa enorme, és la família Savage. El Savage. No, no l'hi veus. Amb la Laura Lini, també, que és una d'aquelles actrius que m'entusiasma,
fan una parella de germans que han de mirar què fan quan el pare es posa prou malalt i han d'internar-lo. Llavors, tota la pel·lícula és, primer, anar coneixent la característica i la biografia de cada germà, d'on ve cadascú a què s'ha dedicat. Ell, concretament, és un professor universitari que està fent una tesis sobre l'òpera dels Tres Penics, de la coneguda òpera... Bertolt Brecht. Bertolt Brecht, basada en l'obra Bertolt Brecht,
i que el veus fins i tot en alguna escena cantant quan va anar al cotxe, i La Germana, que és una altra història, és una mica més tarambana, més d'anar fent, i que van passant, a més a més la pel·lícula és molt interessant per analitzar l'estat de la sanitat pública inexistent als Estats Units,
i de veure com la gent s'ha de buscar la vida com poden per trobar això, on deixen, una persona gran, i han de mirar les característiques d'una institució, d'una altra, han de decidir a partir d'elements que són ben peculiars, si es veu tot una mica net, si el tracte és bo, veritablement és terrible. I ells dos, Laura Lini, si la recordeu, l'actriu meravellosa, i ell mateix també.
I la tercera escena que sempre recordo quan em ve al cap aquest actor és la de Punch Drunk Love, la pel·lícula de... aquí es va dir Embriagado de amor, que és una pel·lícula en què ell fa com una mena de mafiós, venedor de matalassos, de colxones,
i en la que s'ha d'enfrontar amb el top protagonista i també és una cosa impressionant ell fa de dolent, se li dóna molt bé fer de dolent aquest home, perquè aquell posat que té amb la barba ben crescudeta, no? Veritablement és freïdor em va impressionar molt la veritat és que hi ha morts que et colpeixen més que d'altres com m'ho van dir és allò que dius no pot ser sent tan jove i a més a més com deia, jo no ho sabia tampoc ell havia sigut heroinòmen, havia sigut addicte a la droga, va superar-ho
I es veu que últimament, fa molt poc, relativament molt poc, la seva dona s'ha separat de la seva dona, està casat i té tres nanos i el més gran té deu anys, i es veu que això li va assumir amb una certa depressió i el van trobar a casa seva amb una sobredosi. I, clar, sap greu perquè una persona, si estigués molt fatal, però és un senyor que estava a la cumbre de la ola, estava amb màxim èxit, és a dir que no era un senyor que sabia treure de sobre els projectes que li demanaven, a tot arreu volien que treballessin ell.
I inclús he llegit i es veu que també havia de començar ja una sèrie televisiva. Per tant, sap greu perquè... Sí, ens ho perdem. Ens perdem el que podia haver fet en el futur. Ja de manera egoista, per nosaltres, sabem que tot això no serà possible. Però l'avantatge també que té el cinema és que queda tot el que ja ha fet. Efectivament, efectivament.
Ens he encarregat al Clint Eastwood en 5 minuts. Està bé, m'agrada això. No sé si voleu dir alguna cosa més del Clint Eastwood, però per mi ja està bé. Jo simplement destacaria que la imatge que tinc després d'haver vist les últimes pel·lícules i revisar una mica la seva obra és la que deia al principi. Que penso que jo no estic... És a dir, tots els autors tenen obres més bones i més dolentes, obres aconseguides i obres menys aconseguides...
I, per tant, això és una cosa que ho porta ja a la mateixa feina. No tot tens sempre un èxit absolut i tot és meravellós. A vegades fracasses, a vegades t'equivoques, a vegades ho fas molt bé. I llavors penso que, veient globalment la seva obra, penso que és un personatge molt interessant. És a dir, no crec que hi hagi masses autors en aquest moment que siguin capaços de mostrar una obra, en el fons, tan consistent com la seva.
A mi el que em passa, m'imagino que al llarg del temps que vas veient les seves pel·lícules, no les he vist totes. De fet, de les últimes vaig veure Mystic River i em va agradar força, em va agradar molt la pel·lícula i em vaig quedar una mica aquí. Ni Million Dollar Baby, ni les banderes dels nostres pares, ni Cartes de Tegu-Gima, no les he vist. Gran Torino, sí. L'intercanvi també la vaig veure després. Invictus és aquesta que he vist ara per poder parlar avui.
a mi em va fer la impressió en un moment determinat que és d'aquells directors i això és el que em va fer tirar una mica enrere que busca el favor del públic que diu ara jo penso que això és el que cridarà l'atenció d'un públic majoritari potser això hi ha gent que ja li agrada que sigui així vull dir que hi hagi una persona que tingui aquesta capacitat
per cridar l'atenció de molta gent, com més millor. A mi això em tira enrere. A mi m'agrada que l'autor, veritablement, expliqui la seva història sense cap mena de concessió cap a l'espectador. L'espectador ja s'ho farà, ja farà l'esforç per apropar-se. Parlem de Lars von Trier, parlem de Polanski, parlem d'aquest tipus de directors.
que et poden desagradar enormement perquè no saps ben bé cap a on van en un moment determinat i has de ser tu, com a espectador, el que facis l'esforç. A mi el Clint Eastwood em passa al contrari. Dóna massa, massa pistes, massa clau, deixa tot. A Invictus, per exemple, passa això. És una pel·lícula blanca, completament. És una pel·lícula per veure això en família. És una pel·lícula Disney, pràcticament. No hi ha conflicte. No, no. No hi ha conflicte. No, no. Cal com això, no. Sí, jo crec que l'està llenç.
El conflicte el dona la situació de Sud-àfrica, però la pel·lícula en si no mostra res, res pràcticament. És super suave tot, vull dir, no hi ha cap mena de problema en aquesta pel·lícula, és molt curiós. L'escena aquesta del nen al final, quan estan veient el partit, que s'apropa al cotxe de policia, dius uf, ja només falta que li posin un sac de sucre a això i vinga cap a casa. És...
Jo m'ho vaig passar bé veient-la, però d'aquí hi ha una gran profunditat. Veig que has apretat l'hora a sobre i recordo que la setmana que ve parlarem del Festival de Berlín, que tindrem una col·laboradora, una corresponsal, la Tiziana Polejo, que ens parlarà directe des de Berlín. Fabulós. I que el tema, a més a més, ella ja sap que al Festival de Berlín fan un homenatge al Ken Loak i que llavors hauríem triat la pel·lícula Tierra i Libertat per comentar-la també aquí entre
És una gran ocasió per tornar a veure una enorme pel·lícula, Tira Libertat. I no s'olvideix d'anar a veure la Polanski i la Venus de l'Espiel. Jo la vull veure. Vull que hi hagi més polèmica la setmana vinent. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres, està clar? Clar, clar. Fins la setmana vinent. Bona nit. Adeu.
Gràcies.