Cinema sense condicions
Hola, bona nit a tothom.
Com sempre, els dimarts a les 8, aquí estem, Cinema sense condicions,
per parlar i comentar, parlar sobre cine, parlar sobre pel·lícules,
passar sobre art en general, com el dia d'avui,
que tenim el goig i el plaer de tenir entre nosaltres l'escultor i l'artista Miquel Planes.
Hola, bona nit, Miquel.
Hola, bona nit.
Miquel Planes és catedràtic d'Escultura de la Universitat de Barcelona.
Ha col·laborat en docència en diferents escoles d'Espanya,
a la Facultat de Belles Arts, per exemple, de Bilbao,
també a diferents escoles superiors d'art europeus,
em sembla que a Limoges, em va comentar,
i també ha estat a Xangai,
treballant sobre, em sembla, sobre ceràmica
i sobre art en general, em sembla.
La seva trajectòria artística es desenvolupa a l'entorn de l'escultura i la pintura
i també ha treballat a l'espai urbà,
que és un sector molt interessant de l'escultura
i amb unes apreciacions molt diverses
i curioses de que ens en parli.
La seva tarda és que de ser docent i de recerca
està vinculada a projectes creatius
i també inclou la visió i la col·laboració que el cine,
donat que pot trobar-hi, imagino, dades pel seu treball
i també una col·laboració amb la creativitat.
Dins d'aquest àmbit, desenvolupa l'assignatura de Poètiques a l'Espai
dins del Màstres de Creació Artística de la Universitat de Barcelona,
que també espero que ens en parli
i que puguem fluir dels seus coneixements.
Bé, doncs, bueno, i ara aquesta primera part
que ja t'he comentat, la primera part la dedicàvem a comentar
pel·lícules que havíem vist,
les que ens havien agradat o les que no ens havien agradat,
també ho diem,
i sèries, que el nostre Pol és l'especialista en sèries.
Avui sí.
Ah, d'acord.
Pensava que avui era el dia que rodaves amb Netflix.
Sí, de fet, havia d'estar rodant
i crec que el passem el dimarts que ve.
Ah, no m'havia equivocat.
Sí, sí, sí.
D'acord, me n'alegro que estiguis aquí.
Gràcies.
A veure, llavors comencem la primera part
amb els comentaris sobre pel·lícules que hàgiu vist
i, Miquel, si tu has vist alguna que ells comentin
o que t'ho has trobat interessant,
t'hi fiques, et barreges i ens expliques el que penses.
Encantat.
A veure, què ens dieu?
Jo no he vist cine perquè he tingut la grip.
Ah, per tant...
No, és el millor moment, però ara sí, a vegades...
Sí, no, tenia un cap molt espès.
Oh, jo començaria pel Pep, que és la música que hem posat.
Ah, heu posat el Green Book, no?
Green Book, sí, sí.
Molt bé, Pep, què ens expliques?
Hola, bona nit.
Bé, jo el que us puc dir és que l'he vist
perquè aquesta no ens la van posar dintre dels passes de premsa.
Ah, aquesta està cartellera, ara està al cine.
Sí, sí, sí, l'he vist el fenòmeno
i em va semblar una pel·lícula que, ara ho comentàvem,
que surts d'ella molt bé, molt...
Optimista.
Sí, sí.
Content.
Content perquè has passat dues hores i has caig
amb una obra ben feta d'un tall clàssic,
un cinema de tall clàssic.
Sí, sí.
A mi, curiosament, m'agrada dir
perquè ho vaig pensar al sortir
que és una pel·lícula que em recordaria
pel·lícules de Hitchcock.
Una mica per l'estructura en què està feta
en què Hitchcock cuidava molt els detalls,
els detalls mínims,
i aquí passa això, no?
O sigui, ja està al guió,
està molt treballat
i llavors no queda res a l'aire.
tot acaba convergent
i, bueno, en aquest sentit,
després té dues interpretacions,
tant el Marge Sala com el Vigo Mortensen
fan una interpretació molt bona.
Ja sé que no estàvem d'acord amb això.
A mi el Vigo Mortensen em va semblar excessiu.
Em va semblar...
És veritat que el seu personatge,
que és un americà d'origen italià...
És un italià del Bronx, eh?
Un italià del Bronx, eh?
A mi m'agraden les interpretacions a més matís
i ell em semblava pel broc gros.
Bé, no puc estar en contra de vosaltres
perquè la pel·lícula acaba sent rodona
i bona per veure-la amb facilitat,
però no seria un actor que jo triaria.
Però els matisos els guarda el guionista
pel pianista.
Ah, sí, sí, segurament.
Però...
I tant, el pianista és un personatge
però com a personatge, com a personatge.
Molt més complex, eh?
Sí, clar, com a personatge, com a complexitat, sí.
Sí, això és veritat.
És molt poidre i que, a més, clar,
no sé si se pot explicar o no,
però, clar, quan després surt el tema
de ser bomossos, suïtat...
Sí.
Tot això, és a dir,
que va passant i cada vegada va passant
i te va sorprendent molt.
Va incorporant coses a mesura que...
I de carrega, i de carrega.
Sí, sí, sí.
S'ha de explicar la seva vida.
En canvi, l'altre és d'una peça.
Sí, sí.
Està fet d'una peça.
Sí, sí.
És compacte com ell.
Sí, sí.
En el volum que té...
I jo penso que el Viggo Mortensen,
tu deies que passa de la ratlla...
Sí, a mi m'ho semblava.
Jo penso que no acaba d'arribar
a passar-se de la ratlla.
Sí, són matisos, sí.
Sí, sí.
Això és l'interessant de l'actuació.
Vull dir que, realment,
el personatge és aquell.
Vull dir, és que no n'hi ha més, no?
Vull dir, podríem dir.
I, esclar, i a més hi ha la confrontació aquesta
d'un personatge que és fet d'una peça
i un altre que té portes i portes i portes
que es van obrint al llarg de la pel·lícula.
I aquest contrast a mi em va interessar molt.
Ja, el que també comentaves abans
parlant del Hickkot i tot això,
hi va haver un tros de l'escena,
que és quan ells parteixen de viatge,
que ja em va sorprendre perquè surten dos vehicles idèntics.
i dius, bueno, la qüestió d'escenografia
i d'objectes i de cotxe i tal,
és espectacular.
I també.
Hi ha una visió que surten en cotxe
i de cop i volta es fa com un zoom
i estan creuant un riu.
I veus el cotxe a bord i la càmera se'n va
i s'escapa
i veus la quantitat de vehicles antits
que hi ha, camions i tot això.
i dius, donen trets tant de vehicles antits.
Sí, sí, sí.
Està però perfecte.
I el pont?
Quan baixa aquest pla general
i es va tensant...
I surten els cotxes, eh?
Tots.
I no n'hi ha cap que diguis
se'ls ha escapat un cotxe nou.
No, no, no.
Tot, és a dir,
tot tan acurat.
És increïble.
Fan unes pel·lícules aquí.
Fem pel·lícules d'època a Espanya
i quan t'entres ja amb això
en detalls de vehicles,
de cotxes,
de vestiment i tot això.
No, la primera carrossa s'aguanta
però la que queda al fons
ja és un carro.
Sí, sí, sí.
Les cases també.
No, d'ambientació
està logradíssima la pel·lícula
perquè a més té moltes localitzacions
que avui dia les pel·lícules
si les poden fer en una sola localització
les fan.
Són més barates?
Aquesta, en canvi,
aquesta té pressupost
per treure moltes cases,
restaurants,
hotels,
diferents.
Amb el que li agrada
el pollastre,
el Vigo,
i diu Kentucky.
No, un pollastre.
Sí, sí.
No, però un roadmobile
és car,
ja de per si,
perquè al final
si has d'anar d'un lloc a un altre
és carillo, és carillo.
No,
veus com un personatge
com es va transformant
des del primer moment
que la dona
que agafa,
imagina que agafa
els dos gots
de la llimonasa
i es atira
la paperera
que dius
que ara no els atelleries
perquè a més som de vidre
i en aquell moment
els gots
eren cas
fins a lo darrer.
Però els tiren gràcia
que no es trenquen.
No, no,
els atira així
amb els dos dits,
els agafa tots
d'allora.
Sí,
per no pringar-se massa.
Exacte,
amb els dos dits.
i després veus que
veus que la darrer i cava
també
aplica més amics
a casa seva
quan s'abraça
amb el pianista.
Hi ha un moment
d'aquest contacte
és emocionant,
és a dir,
pensar que un senyor
en els anys 61,
sembla que era.
62,
62.
Veus com es va transformant
i va entrant
des d'aquesta cosa
de mania
persecutòria
gairebé
en els negres
que no comptaven.
I física,
eh?
I física.
I vols com es va entrant
en tota aquesta història?
És maco.
A mi el detall
aquell que al darrer
li diu,
no sé què passava,
que es treu la pistola
quan actuen a tros
en el bar.
Estan al bar.
Sí,
genial.
Aquest és un altre recurs
de director clàssic.
Sí.
Sí.
Tipo John Ford.
Està simulant
en un moment determinat
de l'abril
que té una pistola
que no es deu mai.
Sí,
sí,
quan l'ha de treure
diu,
tu allà ensenyant diners,
va,
va.
Hòstia,
doncs aquest tio
la portava,
tu.
És un gag bo,
sí.
Mira,
jo penso que
potser dels Oscars
haurien de prendre
dels Razzis
és posar una categoria
que és de duets.
Perquè els Razzis
el que fan
és la peor pareja.
Llavors,
aquí,
en aquest cas
podríem fer la millor
i jo crec que potser
de totes les que
com a mínim jo he vist
és de les parelles
que em cohesionen més,
que m'agraden més,
potser.
Llavors,
perquè realment
les interpretacions
són molt bones
les d'ells dos
i conjuntament
són espectaculars.
Potser la favorita
també les té molt bé,
però clar,
també és un trio,
ja.
Aquí hi entrem,
aquí hi entrem en,
sí, exacte,
triangular,
amorós.
A mi em va recordar
una mica
segons que
els diògats
eren bastant breus.
No són
diògats,
no sé,
dos peques de bo,
ara com el pes,
o sigui,
que són
d'aquests
frases
que ha fet
un guionista
que són,
les podries anar
marcant gairebé.
I aquí
fa això,
tant en tant
surten aquestes frases
que ell deixa anar,
que són com a perdes,
i t'ha quedat
i jo també
és aquí
el que he comentat,
el tall clàssic
que té,
sí,
amb la construcció
del guió,
no grans parrafades,
sinó
idees
molt compactes.
A mi em va agradar
molt la pel·lícula,
francament.
Bé,
doncs en principi
aquí comunitàriament
te recomanem.
Sí.
A veure,
què més heu vist?
Bé,
tenim,
vam veure una pel·lícula
que es diu
La sombra del pasado.
D'on és això?
És una pel·lícula
d'Alemanya
del 2018.
Està cartellera
o encara no?
Encara no.
Va.
És del que va fer
la vida de los otros,
Florian Henkel.
Ah.
Sí.
Florian Henkel
von Donnersmark.
Von Donnersmark.
Bé,
d'acord.
Sí.
Bé,
és una pel·lícula
d'aquelles alemanyes
que agafen
i
aprofiten uns personatges
per passar-nos,
repassar-nos
30 o 40 anys
de
de la història
i aquí
s'accedeix
amb tot
fins a
fer-se
reiterativa,
avorrida.
La vida de los otros
però,
és a dir,
de la vida de los otros
aquí que és
d'espia,
de l'espia,
de poesia.
Sí,
sí,
sí.
Gran, gran.
Però aquesta era una gran pel·lícula,
eh?
Jo pensava...
sí, però aquí no...
Aquí no li guanyen...
A mi m'agrada moltíssim la vida de los otros,
és el de l'Estaci,
que està...
Sí,
de la cinta vermella
de màquina,
és que veu aquest detall de cinta genial.
que està amagat allà.
Sí,
aquesta...
No,
aquella pel·lícula era
molt més resultona
i en canvi aquesta,
a més a més,
vull dir,
està bé que avui tinguem de convidat un artista
perquè parla del món de l'art.
Sí.
Des de comença...
Com es diu la pel·lícula?
La sombra del passado.
La sombra del passado.
I que en el títol original
és
obra sense títol
i comença
amb l'exposició
de l'art degenerat
en plena sisma,
que llavors
el protagonista és un nen.
Sí.
I
acaba tres hores després,
perquè la pel·lícula dura
tres hores,
vull dir,
no...
No hi ha misericòrdia
per a l'espectador.
No, no, no.
Vull dir,
és que no li cap la cosa
en menys de tres hores
i realment
és una pel·lícula d'aquelles
que jo penso que
o t'agrada molt
o no t'agrada gent.
A mi no
no em va
no em va comploure
massa.
És que tres hores
ha de ser molt
consistent la pel·lícula.
Bé, perquè va
des dels anys
quaranta
fins a...
Tres hores és molt bé.
Fins als anys...
És que...
Sí.
Tanta...
Sí, sí.
Són trenta o quaranta anys
d'història de l'art
és un mot.
D'un artista
que segueix
la seva carrera personal
que va intentant
diverses coses.
Al final
se'n va
a Düsseldorf
a la universitat
i allà
rep classes
del Joseph Beuys
però que no és el Joseph Beuys
que li diuen
d'una altra manera.
Vull dir,
però va amb el barret
del Joseph Beuys
de l'armilla
típica.
L'armilla
parla
del feltre
de la grassa
etcètera.
Vull dir,
és que són
Joseph Beuys
i a més
el tracta
d'una manera
absolutament ridícula
que dius
però bueno,
tu què t'has pensat
que ets, no?
I està nominada...
Sobretot al final
quan li fa treure el barret
és humillant allò.
És humillant.
Sí.
Totes les coses
els Òscars
està nominada
a millor pel·lícula...
Pel·lícula d'Habla
no inglesa...
La presenta
Alemanya,
sí.
La presenta Alemanya.
Bueno,
perquè devien dir
mira,
n'hem fet una de tres hores...
I els globus d'or també,
eh?
Sí,
un fresc històric.
Però
molt mal plantejat
a la meva manera de veure.
Llavors,
no ho sé,
vull dir,
penso persones
que no coneguin
la història
ni de l'art
ni d'Alemanya
ni d'això
si poden enganxar
potser...
Difícilment.
perquè
bueno,
perquè trobin
que tot allò
és nou
però si coneixes
una mica
de què va la cosa
la veritat
és que no t'aporta
res de res.
Doncs avui
el que sí que estaria
a recordar
és que va morir
dissabte
el Bruno Gans.
Gran actor.
Varen fer una pel·lícula
dissabte d'ell
a la tarda
a TV3
i sembla que estava
programada
curiosament.
Sí,
era casualitat.
i en aquesta pel·lícula
curiosament
bueno,
ell se vol distanciar
de la seva dona
perquè li han diagnosticat
càncer
i està a punt de morir.
sí, sí.
Sí, sí.
Però arregla
i cap en suïcidància
i dius
ostres,
ni fet aposta.
Però feia anys
que estava feta
la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Era del 2000.
Sí, sí.
Vaig mirar
i vaig pensar
igual
l'han programada
a TV3
i tal
i tal i tal.
No, perquè TV3
no...
No ho sabia.
No fa mai homenanxes
a no ser
que sigui
algú català
o així.
La mateixa
història
que resulta...
No, no,
estava molt bé
poder-la veure
el mateix dia
que sortia
la notícia
de la segona.
I a més
la dona d'ell
que jo no sabia
qui era
perquè em vaig perdre
els crèdits,
jo estava mirant
aquesta dona
és que és sensacional
però
estava jo
molt atent
a allò que era ella
i al final
vaig veure
que era la Senta Berger
que no la coneixia
perquè, bueno,
perquè ella era molt gran
i no hi ha passat anys.
Però, bueno,
era una actriu
d'aquelles
que sabia
el que es feia
també
i tots dos
feien una parella
estupenda.
Sí, sí.
Va ser una oportunitat
bonica
de veure el Bruno Gans
que, bueno,
no descobrirem aquí
perquè, vaja,
era un dels grandíssims
actors del cinema europeu.
I tant.
Això és així mateix.
La primera vegada
que el vam veure
jo diria
que va ser
la Marquesa Dota
de l'Eric Romer
i allà
ja, bueno,
allò era...
I va treballar...
Ell venia del teatre,
llavors.
Va treballar
amb els millors directors europeus.
Sí, sí.
I recordem
de partit també
que potser
és una de les últimes
que va fer
i que, bueno...
seguint vam parlar aquí,
el repartiment era...
Sí, sí, sí,
és veritat.
Ah, és aquella que...
Sí, sí, sí.
Aquella que és en blac i negre.
Sí, que és en blac i negre.
Que durava molt poc,
durava una hora i quart,
però que era...
I deixa tocat, tocat, eh?
Sí, sí, sí.
No una condensació,
però és molt forta.
Sí, sí.
Una altra pel·lícula
que em sembla
que s'estrena aquest divendres
és Destroyer,
dirigida per Karin Kusama,
que té com a principal protagonista...
Qui és?
La Nicole Kidman?
Nicole Kidman.
Nicole Kidman, sí.
I és americana.
És americana, sí.
Sí, és americana i no sé,
el Pep em sembla
que no està gaire d'acord amb mi,
però jo vaig trobar...
No, a mi no em va agradar gens.
Vaig trobar que, bueno,
que era una pel·lícula
que s'aguanta molt bé,
és una pel·lícula de gènere,
que la Nicole Kidman
juga com si fes dos papers,
ella fa de policia
i llavors, enmig de la pel·lícula,
o enmig de la seva vida,
té un accident
i queda amb la cara desfigurada
i llavors, doncs,
sempre hi ha flashbacks
que ens la mostren
guapa com era de jove, diguéssim,
i llavors, doncs,
de gran amb la cara ja desfigurada.
Una mica això que fan els actors
de dir, bueno,
anem a veure si aconseguim un Òscar
amb el desfigurament
o amb guanyar 30 quilos de pes
o aquestes coses.
Que els americans ho valoren molt, eh?
Ho valoren molt, sí, sí, sí.
I llavors jo penso que, bueno,
que és una pel·lícula
d'acció, d'entreteniment
i que es pot veure.
Molt bé.
És realment d'acció i d'entreteniment.
Però...
És increïble per mi.
però la Nicole Kidman repartint-se galetes
amb uns armaris
i sobretot hi ha un moment
en què és ridícul.
L'altre dia,
quan vam anar a veure Green Book,
van passar el tràiler
i se la veu ella
amb una metralleta
sortint cap al carrer
a caçar,
saps?
A caçar dolents
i és que, la veus,
si és que no pot ni aguantar
aquella metralleta
que és de joguet.
Que és de pràstic.
Ja veig que no...
No, no.
No te la vas creure, bàsicament.
No, no, no.
Jo vaig sortir
amb menys cabell
del que havia entrat.
D'acord.
Perquè...
Bueno, però ella fa l'esforç, home,
de canviar una mica.
Si la veiem...
Després, en plan Madre Coraje,
que ja també en porta
unes quantes aquest any passat,
sobretot,
i també allà
volguen solventar
els problemes
que havia tingut
amb la filla
i la droga.
Ah, sí.
No la vaig veure jo, aquella, eh?
No la vaig veure.
Em sembla que la vau comentar vosaltres
i no em va fer massa il·lusió.
I de totes formes,
això del cine,
a vegades,
també és una...
una mica
el moment, no?
No, clar, clar.
La millor...
Passa que, clar,
i ja han dit...
La millor no em va agafar
amb el dia dolç,
però vaja, no.
D'acord.
Bé, llavors,
quedem que al Joan Cerdà
li va semblar acceptable
i que al Pep no.
Inacceptable, sí.
A veure,
què més tenim?
Ah, ah, ah,
tens alguna més?
Sí.
L'Escuela de la Vida.
Ah,
vols parlar de la...
No, no.
De la vida.
És una que hem vist
que també és una altra.
Però ja la fan, aquesta, oi?
Sí.
Em sembla que...
De qui és, això?
És d'un tal
Nicolas Vanier.
Ah, però és francesa?
Francesa, sí.
Una francesa, sí.
És que és cueva,
és francesa.
És un tio que vaig estar mirant
i cada cinc anys
ha fet una pel·lícula.
I jo el que m'agradaria
és que...
Perquè es distreu molt,
és aventurer
i li agrada anar per Àfrica,
posar-se d'Indiana Jones
i fer coses pel seu compte.
Doncs, escolta,
se'n podria anar aquesta vegada
quinze anys.
I no torna.
Sí.
I deixar-nos tranquils.
Bueno, això és com el portugués,
que és a Oliveira,
que en feia una cada any.
Sí, sí, sí.
Aquest cada cinc.
Sí.
A veure.
Però és aquella pel·lícula francesa
que ja està...
que tots els referents
són del cinema francès.
Vull dir,
trobem el François Clisset
com a protagonista,
però que ens recorda molt
a Michel Simon,
amb la barba i tot,
i dius,
però bueno,
quines ganes
de fer de Michel Simon,
si tu pots actuar
a la teva manera, no?
I llavors és el nen petit...
La galeria de personatges...
Que de la ciutat
passa a viure al camp
i descobreix la vida
de la natura
i tot aquest tipus de coses.
ho vull dir,
no ho sé,
bé,
és d'aquelles
pel públic francès
i...
i pare de...
Els boscos són molt macos,
hi ha molta falguera.
Ara és que ens n'entra molt,
eh,
de cine francès.
Molt.
Últimament és una temporada
que...
Les distribuidores aquí...
Sí, sí, sí.
I llavors ara,
potser per acabar,
hi ha una pel·lícula colombiana
que també s'estrenarà
d'aquí un temps,
que es diu
Pájaros de verano,
que ha estat...
D'acord,
aquestes ens arriben menys,
eh,
d'aquesta banda,
no?
Sí, sí, sí,
esclar,
bueno,
també perquè produeixen menys.
Sí, clar.
I llavors està codirigida
per Cristina Gallego
i Ciro Guerra,
que ja havien fet
una pel·lícula
que es deia
L'Abrazo de la Serpiente
i que va amb la mateixa línia.
Vull dir,
una...
molta cura
en l'estètica
i llavors,
doncs...
Bé,
ja és d'agrair això,
no?
Sí,
però jo trobo que
l'altra pel·lícula
estava molt més ben aconseguida.
Ha tingut un premi a Berlín,
suposo que una mica
per l'exotisme
i perquè,
bueno,
s'ha de recolzar
aquests cines
així una mica perifèrics
pels alemanys,
sobretot.
I llavors explica
la història de Colòmbia
des dels anys 60.
Té molt bona crítica,
per això.
Sí, sí,
té molt bona crítica,
però a mi no em va convencer.
Resulta que...
És sobre el narcoteràfic,
no?
Sí,
culpen
en els hippies
que anaven llavors
a Colòmbia
que ells volien
marihuana
i que llavors
el país
se'n va anar a fer punyetes
perquè
tothom es va posar
a conrear
marihuana,
no?
Per satisfer
la demanda
dels yanquis
de droga,
no?
I aleshores,
doncs,
bé,
això origina
una sèrie
de conflictes
entre famílies
d'allà
de Colòmbia
i aquests conflictes
es van allargant
durant anys
i anys
i anys
perquè la cosa,
doncs,
bueno,
són 40 anys
d'història
del país
a través
d'aquestes famílies.
Que es formen
diferents càrtels?
No són càrtels
en realitat
però aquí
parlen de famílies.
Ah, bueno.
No arriba
a ser un càrtel
la cosa.
Però són diverses,
són diverses famílies
enfrontades
amb les seves guerres.
Aquí està,
com una mena
de Roma
i de Júlia
que ha portat
a Colòmbia,
no?
I llavors,
doncs,
no ho sé,
vull dir,
aquesta pel·lícula
és en color,
a l'abrazo
de la serpientera
tota en blanc i negre
i l'aposta
per l'estètica
jo la deixaria
més complerta
en el que era
la pel·lícula anterior
que no pas en aquesta
però, bueno,
vull dir,
la gent...
Aquesta, en canvi,
té més bona teòrica
que l'anterior,
eh?
Sí,
la gent si...
Amb diferència, eh?
Si li interessa
el tema aquest
de l'Amèrica hispana
i tot això,
doncs,
pot anar-la a veure
tranquil·lament
i trobarà
potser el que busca.
Molt bé,
què més tenim?
El Pol,
en té alguna cosa?
Què tens, Pol?
Mira,
jo com la setmana passada
jo porto una
que per mi
és d'Òscar
i l'altra
que és de Razzi.
La d'Òscar?
Aviam quina...
Aviam si l'endevineu.
La primera és
Lázaro Feliz.
Ai,
no l'he vista,
ja sé que l'heu vista.
I l'altra és
Velvet Buzz Show.
Booth Saw,
d'acord?
Que és...
Començo per aquesta.
Evidentment,
doncs,
no massa bona.
És una pel·lícula
que ha anat directament
a Netflix,
però que
és el director,
és la tercera pel·lícula
que fa,
que segurament aquí
l'haureu vist,
que és Nightcrawler.
És una pel·lícula
de fa...
Bueno,
no sé si fa masses anys,
però...
O sigui,
de fet,
aquesta és la tercera pel·lícula,
les dues primeres
han anat als Òscars.
Una per guió
i l'altra per actor secundari,
crec que era.
Que era la Roman J. Israel-esque,
diu aquí.
No sé com si és la traducció així,
però...
I Nightcrawler,
per mi és una pel·lícula...
Aquesta de Roman J. Escares,
el Denzel Washington.
Sí, exacte.
Ah, sí.
Exacte.
Sí.
Era molt previsible,
aquesta pel·lícula.
Bueno,
la d'ara
és poc previsible,
però crec que es passa
de frenada,
perquè és una d'aquestes pel·lícules
del que es diu en el terror
Slasher,
que vindria a ser com
Viernes Trefe
o Passeig en el Mestit,
en el sentit
que hi ha una mena
de personatge
o entitat
que es va carregant
als protagonistes,
bàsicament,
però l'entorn
és una galeria d'art modern,
o postmodern,
inclús.
A mi em va recordar molt
la temàtica de Descuer,
la recordeu aquí,
que és la que va guanyar
Cans,
si no recordo malament
de fa uns tres anys o així,
i vindria a ser personatges
a més famosos
perquè surt el Jake Gyllenhaal
que era també el protagonista
de la primera que va fer,
la de Nightcrawler,
René Russo,
surt Toni Collette,
inclús surt John Malkovich
que surt de,
però ja ni diria
ni de secundari,
surt de com d'extra
pràcticament,
o sigui,
és un personatge
super desaprofitat.
Home, i tant.
I a més,
John Malkovich.
Bé,
però la pel·lícula va d'això,
és com de una,
cadascú té un rol,
alguns són els artistes
que exposen,
alguns són els,
diguéssim,
els comissaris,
un és el director
del museu,
i el veí
del bloc de pisos on viu,
d'una de les noies
d'allà al museu,
mor,
i se n'adonen,
que ho tenia com amagat,
que és un artista,
un artistazo,
de més d'un estil
a l'oli,
de pintura,
molt, molt, molt extrem,
molt obscur,
però que capta la gent
i que és increïble.
I els quadres realment
són bastant interessants,
però quan l'exposen,
tot i que ell
a les memòries,
no, a memòries,
el paper que va deixar
postmortem, diguéssim,
deia que no,
que tot això
s'havia de destruir.
I ells diuen,
què va?
Què va passar
si l'exposem
a la nostra exposició?
No va passar res,
ens ponem d'or.
I què passa?
És la típica pel·lícula
de,
si el muerto te ha dit
o què, saps?
És la típica pel·li
o terror de que els quadres
de cop descobreixen
que si tal pigment
és ser sang
i és tot,
bueno,
és un despropòsit
de morts
sense cap mena
de sentit,
de veritat, eh?
Però de veritat...
Això que t'agrada
en els morts
i tot i així
has arribat a la conclusió.
És increïble
el gratuït,
el gratuït
i per mi
la interpretació
del Jake Gyllenhaal
és pena,
però pena, eh?
De ratxar també.
No hem d'endevinar res, eh?
Ja ho has dit tot, eh?
És pena.
És que és una pel·lícula
d'aquestes
que penso,
és el mateix director
que ha fet Nightcrawler
que per mi
és una pel·lícula
que m'encanta,
m'encanta.
Però aquesta és...
Mira.
Todo el mundo tiene malos momentos.
Però l'estan promocionant
molt a Netflix,
però bueno,
així va.
I Lazaro
jo crec que no cal dir res
perquè ja la vam comentar molt
i per mi
espectacular,
però des del punt de vista
que és que combina
tantíssimes coses
i té tantes lectures
i té tants temes
i sobretot
com tracta
ja no només el tema
de la Itàlia
en cert moment
perquè a més tu com el veus
ho veus d'una forma
fins que apareixen
diguéssim
Los Capataces
que de cop el veus
amb un Wallman
el noi
que dius
ei, però espera un moment
en quina època estic mirant?
I clar,
juga molt amb això
i sense fer spoilers
tot i que ja té
diguéssim el seu temps
la pel·lícula
però hi ha un canvi
inclús gairebé
de gènere
al mig de
al mig de la pel·lícula
i ja has d'anar entrant
has d'anar entrant
però és una passada
o sigui
són d'aquestes pel·lis
que aquí sí que jo penso
per què no està nominada
a millor pel·lícula
de parlar no anglesa
perquè realment
és una pel·lícula
que això no s'acostuma a veure
així com per dir
és una pel·lícula d'aquestes
com abans que ho parlàvem
amb tu Joan
el tema de
digue-li biòpics
digue-li històries
polítiques americanes
que a vegades ens trobem
un Spotlight
a vegades un Vice
a vegades un Lincoln
però aquestes pel·lícules
jo crec que d'alguna forma
s'haurien de
i no sé jo
però teniu al cap
si l'Azaro Feliz
ha anat a realment
festivals
tipus Globos d'Or
no sé si ho miro
no però és que no tinc al cap
com que tampoc ha anat allà
crec que va anar a Cannes
no?
mira millor guió
exacto
o sigui ja és que ni tan sols
el Premi Gorba
sí
a Cannes sí
però
segurament és un problema
de pressupost
sí?
sí
perquè era massa petitona
és una pel·lícula d'aquest
de baix pressupost
val
val
val
bueno mira
com a mínim
el vam premiar aquí
així ja es veig
sí
com a mínim
però bueno
fins aquí
sí sí
jo crec que és una
molt bona pel·lícula
molt bé
doncs
hem acabat
amb les
propostes
que
hem fet
i
passem a la segona part
amb el nostre convidat
que
ens va
ens va
enviar
bueno
deixem-lo que ell parli
i nosaltres després
entrem
si us sembla bé
bueno
primer hi ha un petit detall
és a dir
aquesta assignatura
que fem
aquest màster
aquest màster
es va tancar l'any passat
ja es va acabar
l'experiència
és una assignatura
que va donar abans
sis o set anys
o coses així
i
home déu-n'hi-do
l'experiència
si s'ho tens
no?
sí
i no
perquè
una assignatura
és una cosa
que es consolida
i cada any
veus una cosa
distinta
i la vas enriquint
però bueno
la meva idea
és una assignatura
que parlava de l'espai
i de les distintes poètiques
clar
ja ven del camp de l'escultura
i la meva idea
era vincular-lo a l'escultura
però molt poc
perquè tenia alumnes
els màsters
tens alumnes
que venen d'altres disciplines
i has de ser obert
i ja parlava més
des del punt de vista creatiu
i l'objectiu
era una mica
plantejar una visió
no estàndard
una visió nova
que obrís noves propostes
o que com a mínim
fes
replantejar coses
i com que havia d'anar
per dies
eren vuit dies
i vuit temes
més o menys
moderns
més o menys
actuals
o contemporanis
i les algunes
allà es podien trobar
amb alguna
de les vuit
propostes
trobar-hi
algun tipus
de vincle
amb el seu treball
amb alguna idea
per tant
eren molt genèrits
i es apuntejava
d'una forma
que era
una pel·lícula
que era
a vegades
es canviava
també per mi
per nou bon ritme
perquè alguna
quan ja l'ha vist
10 o 12 vegades
dius
pot ser que no
i després
feia una
classe teòrica
posant exemples
d'artistes
que treballaven
sobre aquest tema
i després
a partir d'això
es feien
una petita reflexió
a partir
d'un treball
gràfic
amb imatges
molt ràpid
i molt instantàni
clar
també
ja em trobava
que
curiosament
moltes d'aquestes
pel·lícules
que diguem
són
més que famoses
clàssiques
sí
molt d'unes
no les havien vistes
però
a vegades
em trobava
que cap a una
les havia vist
ostres
de 25 a 31
n'és cap
i
també pensava
que
això era
profitós
que coneguessin
altres coses
més enllà
de l'estàndard
també
sorprenentment
m'ha trobat
que
molts d'unes
no anaven al cine
això també
m'ho crec
i dius
ostres
no pot ser
i bueno
si és que se'n van
jo què sé
a la biblioteca
ho acceptaria
però no
tampoc
no veuen sèries
no sé què veuen
no ho sé
no em quedava
són d'aquells alumnes
que no llegeixen
el diari
jo crec que no
jo el que he dit
tot el cas
comentava alguna cosa
de gran hermana
i que igual
a sota
quines edats
hi havia?
un màster
a partir de 25 anys
a partir de 25
sí
però realment
vaig tenir un alumne grec
que aquest
totes
gairebé totes
aquest era un crac
perquè aquest era gran
era un clàssic
i bueno
i també
un dels altres objectius
era plantejar
sortir de la visió
de l'artista
pintor
escultor
dibuixer
etcètera
i
i pelgades del cine
que el cine
junta
un guió
hi ha
hi ha tota una història
que comença
i acaba
tu quan fas una escultura
no comença i acaba
la pintes
i punto
i està acabada
això que dèiem abans
és a dir
quan tu vas al cine
tens una predisposició
segons el dia
entones millor
o pitjor
hi ha música
hi ha sons
hi ha
molts elements
sobre aquell concepte
aquella idea
que des del punt de vista
de l'artista normal
de belles arts
no a vegades
no planteges
i era
obrir més això
per exemple
una de les que
a mi sempre m'ha agradat
és pesada
que és
el gran silenci
és clar
explicar-se'ns
algunes com
des del silenci
pots explicar
moltes coses
i potser
et permet
de les pel·lícules
que a mi no els esparguen
però que més
més
més so
hi ha
és que
el soroll de l'aigua
com es va de gelant
de les passes
d'un
d'un dels
dels
no són franciscans
no sé quina ordre
ara no recordo
fent-te's vestits
i tallant
sobre la fusta
les tisores
hi ha tota una càrrega
i a més una simbologia
etc
intentar obrir
aquestes coses
diguem
i bueno
començava amb vuit temes
un dels primers
per exemple
era sobre l'espai
natural
per exemple
hi passava
la de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
dels anys
80
i abans
75
ah
75
i clar
i se'ls plantejaven
coses
i diria
és com una pel·lícula
que seria
per diria
que en demà de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
i
dius
ostres
molta
d'aquesta
gent
encara
no
havia
nascut
i amb
aquesta
quedaven
bastant
impactats
i llavors
tu les
proposaves
i ells
les veien
no
no
no
les veien
amb mi
les veien
amb tu
sí
la que era foto
perquè a vegades
un any m'havia tocat
a les 3 de la tarda
i això és
ja
l'imagino
sí
sí
i per exemple
en aquest cas
que parlava
d'espai natural
també comentava
aquella de la caça
la saura
ah sí
aquesta ja era
unes altres
con notació
i amb quina temàtica
la feies
la de la caça
no
també era això
de l'espai natural
però
quadrava més
la de de Susala
sí
però a mi m'anava bé
algun any
per descansar
i deia
mira
ara veurem aquesta
no
érem el més divertit
i veiem
això que parlava
de l'espai urbà
i tot això
els hi passava
la de
la construcció
del guirín
que clar
després aquí
m'ho permetia explicar
perquè moltes alumnes
venien de
venen de fora
i clar
no entendrien
el context
i es explicava
el de les rambes
i tot això
i estaven
estinyadíssim
i es anava molt bé
això es anava molt bé
molt de fora
perquè se situaven
i comprenien
que hi havia hagut
una altra
Barcelona
clar
no és exactament
una pel·lícula
és més documental
barrejat
però que vols
una altra manera
d'entendre
la ciutat
i entendre
les relacions
en aquell barri
clar
aquell barri
que era com
de prostitució
etcètera
etcètera
ara veuen
unes altres coses
quan anaves
no hi havia
ni en Magba
ni res semblant
i intentar
diguem
que apareguin
coses
com a sorprenents
és una de les coses
que m'interessava
és a dir
crear una certa
un cert dubte
una certa
reflexió
a partir de
periques que no
siguin massa
fàcils
i que sempre
hi ha alguna cosa
també s'hi posava
el tercer hombre
que és una
d'aquestes
cap d'aquestes
és fàcil
per això
perquè
clar
és que això
el tercer hombre
ho quedin desclàcits
per gent relativament jove
i que està en un altre context
en general
però bueno
hi entren
i després s'estrenyen
de no haver-ho vist
això
segurament
sí
sí sí
i després
per exemple
una que sempre m'agrada
molt
és
que jo troc
és bastant dolenta
de pel·lícula
que és el desierto
dels Tàrtaros
sí
la pel·lícula és dolenta
però el llibre
és molt bo
exacte
sembla mentir
que sí
que és en Bussatín
sembla
que hi va
en Bussatín
i tant
no hi pots fer
aquesta putada
però ajudava
molt bé
a entendre
aquesta idea
que després
em recordo
d'una altra pel·lícula
aquesta idea
d'esperar
constantment
no però
com a tema
de l'espai
i l'espera
és brutal
i la incertesa
de què hi ha
al llibre
a la de l'adolada
empalizada
i vosotros
i qui hi ha
diu
un enemigo
un gran
no sé quant
i la sala
i la sala
de
aquí on menjaven
no
la sala
de los mapas
ah sí
una cosa
que ja
no l'he vist
ja posa en situació
bueno
és que
una pel·lícula
tan dolenta
el llibre
per mi
és de capçaleta
i els de tots
dos o tres vegades
els de tots
són espectaculars
sí
però la pel·lícula
és una merda
i la pel·lícula
de qui és
de qui és la pel·lícula
aquí
Zorlini
Zorlini
sí
pas dolenta
de
assos
i aquesta
també la passaves
sí
aquesta
és que quadrava molt bé
més els esprits
que explica
que presenta
i el que retrata
molt bé
és la sensació
aquesta d'esperar
que a mi
me'n recorda molt
el cavallo de Turín
de Beletat
ah sí
això és una altra cosa
però també
aquesta cosa
aquesta és més d'angoixa
i l'altra és més
d'estar
esperant
i no saps
aquesta idea
de traspassar
no
de
de quan sortien
del fort
o del castell aquell
que hi ha
fora i a dintre
i és una idea
i de la mort
i això
en els artistes
doncs ens toca
ara
em sabia greu
perquè com a pedro
era un roli
increïble
però les escenes
allò
eren emocionants
era emocionant
i després
després em feia un espai
expositiu
perquè venim de belles arts
que m'agrada molt
que és
Peter Greenaway
del vientre d'un arquitecto
i com que la música
i com que la música
m'encanta
i aquesta posava
perquè
bé
a més clar
prepara l'exposició
s'ajunta
que la pel·lícula
diguem
dura nou mesos
que és el temps de gestació
que ell entra
la seva dona
per 20 i mig
ja fins que neix
el fill
i ell mor
hi ha tota una càrrega
molt bé
i aquest és el títol
com
per què
en què la connectaves
amb la idea
dels espais expositius
de com presentar l'obra
tot el que explica
una mica forçat
però quan hi ha un altre
que jo posava
en aquest cas
bueno
l'art carrossant
no la vaig passar mai
perquè vaig dir
no
perquè aquí se'n suïcidaran
tots els alumnes
i no puc
seria excessiu
i vaig passar una
que és molt divertida
que és aquesta
de
tot és il·luminat
everything is illuminate
que és un tio
què és això
no la conec
com és això
és molt bona
és d'aquest tio
todo es il·luminat
sí
everything is illuminate
és molt divertida
és la història
d'un nano
que va
de qui és
el protagonista
és l'Elisa Guto
el tio aquest
no és el
un personatge
que després va sortir
molt famosa
l'Iff
és Reiber
no sé qui és
l'Iff
és Reiber
sí
que també és un actor
i
la història
és que se'n va
buscar
bueno
el morg
el seu avi
o el seu avi
l'avi
ara no ho recordo
i
hi ha promes
que anirà a veure
la terra
aquí on va néixer ell
ah perquè ell és jueu
és jueu
sí
i el fa
és que no sé
si és el Frodo
sí
un lloc d'aquests
i té
també
trossos de diàleg
que són
espectaculars
i té la fòbia
o la mania
de guardar-ho tot
en petits sobres
hi ha una imatge
que vols
la seva habitació
en sobres
i compres cintats
que hi ha
des de la dentadura
del seu
no sé si és àvia
o àvia
un tiquet d'avió
el primer preservatiu
que ha fet servir
i dóna molta idea
del concepte
de col·lecció
de què el guardem
per què el guardem
com
etc
a part de la part històrica
que té ell
de seu avi
que va morir
en un poble
que els alemans
es van matar
tot
una cosa d'aquestes
i a més
després
aquestes vegades
ho lligava
amb un poble
que hi ha
a França
de Barlimós
que es diu
Oradour
Oradour
Cisclen
que els alemans
van matar
tothom
i
el president
francès
va
va prohibir
que es reconstruís
el poble
es va arreglar
i el poble
es va desplaçar
un quilòmetre
i es manté
el poble intrat
és un lloc
espectacular
per veure
i després
faig una
que es diu
Espai Sagrat
que apagava
aquesta
de Gran Silenci
que és molt llarga
o el que deien
del Quim Quindú
de Primervera
Veran
Otonio
Inverno
i Primavera
aquesta és
preciosa
que per explicar
aquesta història
a mi m'anava
perfecte
aquestes que et queden
només les imatges
per sempre
més
la que abans
deien
el sol
del membre
jo la presentava
escollia
la del R3
jo no la recordava
la del R3
està
Déu-n'hi-do
és que clar
jo parlava
de l'espai íntim
d'aquests artistes
que és el més
típic dels artistes
no això
de la intimitat
llavors
aquesta
del Quim Quindú
ja només
l'accent
que vols
que fa servir
el raspall
de dents
de llars
de les cases
aquí on va viure
i deus
és una cosa
que no xerren
tampoc
és gairebé
no no no
no hi ha
diàleg
bueno
el Primavera
verano
tampoc
aquesta és gairebé
com el món espectral
que és com una cosa
és aquesta cosa
interior
aquesta cosa
que
el personatge
es dissol
gairebé
dins de la presó
i s'acostuma
diguem
a quedar
com una espècie
de fantasma
com una
com un segon
personatge
allà
i és
per jo
l'altra
molt maca
clar
el Mèrico
és del Quim Quindú
perquè
crea
jo aquesta
el que crea
quan fa
primavera
verano
és una cosa
que
no
és dificilíssim
de fer
en un
espai
que ho repeteix
i que
la història
és circular
i es repeteix
i tu entens
tot allò
amb una bellesa
extraordinària
i amb silenci
és el cicle
de la vida
també
és el cicle
molt bonica
per mi
és un director
és un director
extraordinari
a mi m'agrada molt
les seves peques
després van fer una
de Samaritan
una cosa
una cosa que
m'encanta
i després
em sembla que
hi ha
més
aquesta
de
el sol de
menbrillo
perquè clar
tu la tens
a la temàtica
íntima
a mi em feia
és el cicle
perquè estaves
has posat
el sol
del menbrillo
el Hitchcock
com es diu
l'alimentament discreta
i
i el
quin quin du
no?
són
són molt
distinctes
i cada una
té una cosa
distinta
com ho
bellugaves
no no clar
és que cada
un any
feia una
i un altre
feia l'altra
no es barratjava
mai
pensava que
feies alguna
relació
perquè ho
lliguessin
el més important
era veure l'estat
d'ànim
dels alumnes
segons
home sí
perquè per veure
el Hitchcock
l'alimentament discreta
o per veure
el quin quin du
no és ben bé
el mateix estat
no
la predisposició
no és el mateix
no no
i després feia una
que m'agradava molt
que era l'espai invertit
i aquesta cosa
de tot això
com estrany
i una que m'encanta
i tots els meus amics
estan fars
supòs
és
el de Memento
de Christopher Nolan
és
perquè també
n'has
on te la posaves
tu
amb un cop
que es deia
com l'espai invertit
que també
hi havia
l'habitación del Pánico
però aquesta
no l'hi vaig posar
o la de la terminal
aquesta era massa evident
i la terminal
tenies aquí
i la terminal
la tenia prevista
si un dia
es atrop ja
dormits
es li fotre la terminal
i així es desperten
aquesta segur
que l'havien vist
els alumnes
aquesta segur que sí
però bueno
pensis que ara jo veig
que és veritat
té raó
ell quan diu
que es veu poc cine
i jo parlo
amb
bueno
aquesta la terminal
la passen els dissabtes
i dimensers
a la tele
ja no s'han d'esforçar
ah sí
això és veritat
encara la veuen
que clar
el Tom Hans
té unes taules
que això no li pot treure
i en canvi
la de mi mento
me va molt bé
perquè clar
explica
hi ha com una narrativa
una narrativa
super complexa
està gestionada
amb com 25
o 20 i pico plans
utilitza el banqui negre
feedback
i és una película
que la pots veure mil vegades
i descobreixes
i descobreixes
jo un dia
aquesta m'ha passat una cosa curiosa
un dia em vaig a donar
vaig descobrir
una imatge
que no havia vist
i dic
però tio
si l'has vist
si no saps
de vegades avui
i és una imatge
que surt
els dos personatges
al llit
i que en la mà
veu
que hi ha
una nova
un nou tatuatge
que diu
ho he fet
i aquest tatuatge
només surt un moment
i passa en la mà
i era el final
de la película
i dic
ostres
com és que
mirant-la
mai me n'he donat
d'això
això també passa
bueno
jo crec que en moltes
pel·lícules
en moltes
jo n'he de dir
no
perquè origen
també el tema
del tòtem
origen és aquella
d'entrada dels somnis
dins dels somnis
de fet el director
té una obsessió
amb el tema
del temps
sobretot amb el tema
del temps
perquè Interestellar
també
el tema del temps
d'aquell mateix
sobrepassa
els seus fills
li sobrepassen
d'edat
i sempre el tema
de fet has dit
l'espai invertit
i dic literalment
origen
l'espai s'inverteix
no?
pràcticament
no no
a veure
hi ha peiques
que
per donar
pautes
per explicar coses
són increïbles
i la de Memento
és genial
a més
si ara
amb el record
el que és fals
el que és real
podria ser un artista
es dir
un artista
que faci Polarois
i vagi penjant
es fa servir una eina
que en aquell moment
quan ell fa la pel·lícula
no havia desaparegut
però el Polarois
anava de cap a caiguda
i ara en canvi
ha reprès
i dius
ostres
i la idea aquesta
de
la Polarois
més la lletra
que vas escrivint
com t'atges
com tu te vas plantejant
històries
a partir d'una cosa
que després
a vegades
ho he plantejat
també
en
l'altra pel·lícula
que es diu
Sospechosos Habituales
no?
que en el que vinguin els païs
es va inventant
una pel·lícula
una narració
a partir d'arrere
els artistes
ens bassem
amb això
també
no vull dir
que ens inventem
però
hi ha un punt
d'una història
i la de
Memento
per aquestes coses
és genial
perquè te posen
en dubte moltes coses
però a més
t'afrageïnes
és a dir
una història
basada
en la Polaroid
i que te va
marquant
i la troba
és que a mi
m'adona més
xispa
per explicar
i després
això
es posa
unes coses
teòriques
amb exemples
d'artistes
que fan
coses semblants
o que jo crec
que tenen
una certa
similitud
i bé
més o menys
són així
artistes
de quin tipus
per exemple
de tot
de tot
de tot tipus
per exemple
normalment
treballo
bastant
artistes
disciplines
de pintura
escultura
evidentment
perquè és el meu fort
i també
bastant
arquitectura
que també
tu hi tens
una estructura
mental
arquitectònica
sí
sí
sí
sí
sí
sí
i
bueno
són exemples
d'artistes
però
que treballen
amb això
o per a
poi
n'hi ha un que
no he dit
que és la història
aquesta
de l'espai celest
que també és un altre tema
que és quan presento
el ciló
sobre Berlín
faig
faig molta
relació
a gent
que treballa
en fotografia
sobre aquests espais
i
hi ha un
que
per exemple
fa fotografies
ah no me'n recordaré
de nom
que és un artista
que
fotografies
espais
d'aquests
estranys
que sobretot
hi ha per a Xina
d'aquests monumentals
que veus
això
de
si té gargantes
el pantano
que és
i treballa
sobre això
intento
aportar molta informació
molt diferent
més o menys coherent
però més que res
que inciti
que no que sigui
una cosa pautada
que sigui perfectament
definida
i sigui una cosa concreta
no
que sigui
la més
diversa
ecuèptica
variada
etc
etc
a més així
aprofito
ara un en què em ve
el cap
seguint
el rellet
que fas
és
precisament
el xinès
Ai Wei Wei
Ai Wei Wei
sempre és un artista
que juga
amb els
la profunditat
de camp
i tot
a més té una narrativa
i totes les històries
aquest sí que són
unes històries
molt
molt puntejades
tinc una certa mania
ah sí
no
però
ens ho pots explicar
és estúpid
sí
hi ha un moment
que a vegades
trobes que
com diuen
és que
no hacien falta
tantes alforques
per estos viajes
no entens
hi ha una cosa
em va passar
que
quan va fer la peça
aquesta de les pipes
que després deien
que feia una pols
que és tòxica
i etc
jo estava treballant
a la ciutat
que les feien
vaig anar
un any després
i
clar
els de la ciutat
estaven encantats
és una ciutat
de dos milions
d'habitants
que només treballen
sobre la porcellana
clar
ell plantejava
la idea
de la porcellana
perquè és com
un dels objectes
diguem
més vinculats
a la
noblesa Xina
a la història Xina
a les jerarquies
etc
i ell parlava
d'això
i en certa manera
ho critica
i després
les pipes
perquè venen
de girassol
i també
tot té una simbologia
però clar
els xinors aquests
ho vaig veure ja
en un documental
encantats
jo veia que ell
en certa manera
s'aprofitava
d'una mà d'obra
té una tendència
i per barata
i això
en va d'altra
i anaves per allà
jo no em vaig comprar
però
algunes meves
em van comprar
i te venien
les pipes
de porcellana
i dius
si va fer
dos milions
de pipes
pintades
una a una mà
has de fer
un mollos
fer la porcellana
coure les peces
anar a la veritat
ta ta ta
i dius
critiques això
però sembla
que en certa manera
te n'aprofites
un punt d'això
punto
és
i clar
i a mi
aquestes coses
a vegades
m'anerven
una mica
i
aquest aprofitament
té coses
que són molt
interessants
i és un artista
a més
deu tenir un coco
espectacular
com a dir
les històries
que explica
però l'altre dia
no sé
unes peces
que va portar aquí
a la
Palau de la Virreina
com unes fulles
fetes amb marbre
després
me les vaig trobar
fetes
amb un jardí
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
i
vampirisme
bueno
diguem-ho
sí
però si
és un artista
a veure
és interessant
i tot això
i lluitar
contra tot el règim xinès
té la marinera
no
ja m'ho imagino
no sé si
potser també és una bona
publicitat
no ho sé
em descono molt
però
és interessant
però hi havia aquest moment
amb això
me va
me va alterar una mica
la meva
sensibilitat
perquè
després tu
quan vas
tornar
de
de
xina
vas fer
obra
no
vaig anar allà
ara
hi he tornat
ara
però per fer
com a classes
i vaig anar
a un lloc
que feien
és la ciutat
que van inventar
la porcellana
gent de sens
és a dir
la porcellana
surt d'allà
just allà
de vora
van fer
avatar
la muntanya
tota aquesta
ja no la vaig visitar
l'any anterior
és l'unat
sí
que és
la muntanya
aquesta com
el grog
i tot això
i és d'on surt
el material
ho és
no?
si està
d'aquestes
dades
indescent
i allà
surt un product
que és el caulí
que amb el caulí
es fa la porcellana
i van fer allà
després
s'esporta
i se fa
a Europa
sobretot
a limògis
i cebres
a Alemanya
també
i a Anglaterra
també a Espanya
s'ha anat a fer
però
els importants
la més famosa
inicialment
era
limògis
i cebres
i per això
vaig anar allà
i vaig estar
fent escultures
en porcellana
bueno
uns treballs
en porcellana
jo voldria
fer una pregunta
que no té res a veure
amb el que has explicat
però sí que té a veure
amb el cinema
i és
com
o sigui
a tu t'agrada
com el cinema
ha tractat
el món de l'art
ja que
hem parlat
de dues pel·lícules
el Pol
n'ha parlat
d'una
i nosaltres
d'una altra
que tractaven
el món de l'art
i que no ens ha convençut
vull dir que
ho hem trobat tot
que està molt fora
de la realitat
com el cinema
s'acosta al món de l'art
jo trob que està
diguem
estúpidament tractat
i si ja féssim
un personatge
a Woody Allen
que és un dia
que a mi m'agrada
i és divertit
i tal
si és una noia
té una galeria
a Nova York
i l'estiu
per favorit
i la vida
de l'artista
ho sento
no és així
l'altre dia
vaig veure
la de Giacometi
aquesta està bé
n'hi ha algunes
que sí
però la majoria
és una pena
has de tornar
l'altre dia
perquè fixa't
ens ha quedat tot això
perquè la pregunta
del Joan
era molt molt interessant
està molt maltratat
ens quedem amb això
i esperem un altre dia
que tindrem aquest tema
pendent
i que vingui el Miquel
a parlar de la seva obra
també
jo també ho tenia apuntat
però no ens ha capigut
no és de pel·lícula
ens passa sempre
aquí vas posar
és que tinc un minut
i va ser magnífic
ja us avisaré
en tot cas
per la setmana que ve
tenim en Xavier Bax
del Cinema Baix
que ens explicarà
tota la feina que fan
com ho fan
com programen
i també ens donarà
moltíssima informació
del que vulguem saber
de com funciona
el Cinema Baix
de Sant Feliu
molt bé
bona nit a tothom
i moltes gràcies
moltes gràcies a vosaltres
bona nit