Cinema sense condicions.
Bona nit a tothom, el Francesc ens ha posat la música de la pel·lícula que parlarem a la segona part del programa, Anomalissa,
que era la pel·lícula del mes, diríem, que els tres que estem aquí en aquest moment, suposo que arribaran més gent si poden, l'hem vista.
Sí, han vist la pel·lícula, si no, no poden passar. Això és així.
Que passin, que passin, perquè han vist altres pel·lícules com l'Habitació, per exemple la Carme ha vist l'Habitació i em faria gràcia saber si li ha agradat o no li ha agradat.
A mi em va agradar, confesso que l'Habitació... No he vist l'Habitació? No, jo encara no.
Està bé, és una pel·lícula... Potser no es mereix, per mi, el premi de millor l'actriu que millor interpretació femenina,
que no és que ho faci malament, sinó que podria haver-ho fet, donar-li premi a qualsevol altre, perquè està al mateix nivell d'altres actrius.
Però el que és la pel·lícula en si funciona bé, és a dir, una pel·lícula que t'arriba i que funciona bé.
Doncs bé, avui, com és habitual, farem també les dues o tres parts del programa.
Una primera part que parlaríem de les estrenes que hem vist, el que ha vist més estrenes em sembla que és el Pol.
Per tant, donarem la veu amb ell inicialment perquè comenci a explicar-nos el que ha vist.
I després, jo us explicaré, n'he vist una de fet, però en fi, n'hem parlat en algun moment, que és la del Talantino.
I a la segona part del programa...
Per fi!
A la segona part del programa...
Ja començaves a ser el noveu diós.
Ja, ja, ja. Com a mínim, com a mínim.
I a la segona part del programa, doncs, parlaríem de la pel·lícula del mes, que és aquesta pel·lícula, Anomalissa, que, bueno, veurem, doncs, quina impressió n'heu tret tots plegats.
Jo vull escoltar-vos a vosaltres.
Jo penso fer preguntes, eh.
Tu fas preguntes, el que no vol dir que te les contesti.
Oh!
No pots...
Genera moltes preguntes, aquesta pel·lícula.
No pots deixar espais en blanc a la ràdio, i tu sabràs.
No, ho dic perquè prefereixo que primer contesteu vosaltres les preguntes que us feu, i després jo ja explicaré les respostes que jo...
Ja ho veurem, ja ho veurem, ja hi arribarem, ja hi arribarem.
Bé, en qualsevol cas, com dèiem, comencem una mica pels pel·lícules que el Pol ha vist, que és l'únic que ha vist, jo diria, novetats.
Digues, digues.
Jo crec que soc el desè hateful, perquè també ahir vaig fer el doblete d'Òscar d'animació, i no només vaig anar a l'anomalissa, sinó també vaig fer sessió d'Inside Out, així que encara és més antiga.
Ja, ja, ja.
Però, bueno, començaré amb dues estrenes que s'han fet el divendres passat, que una és espanyola, que és Volcània, que es va estrenar aquest últim any a Sitges, llavors...
Aviam, és una...
Acaba de arribar la Carme, que l'estava passant.
Algo, el pols s'ha girat, ha desaparegut la seva veu de cop, ha quedat d'haver un efecte sonor.
Molt bé, Carme.
Aviam, és una pel·lícula distòpica, que és un gènere que...
Això que és el que és?
Distòpica.
Explica, pels oïdors, què vol dir distòpica, perquè està ponent de moda aquesta paraula, és veritat, però moltes vegades la gent no sap què vol dir.
I llavors segur que els oïdors...
I després explicarem què vol dir stop motion, stop motion, stop motion.
Però això ho sap més gent, em sembla.
No ho sé, no ho sé.
Bueno, doncs aviam, explica.
Bueno, t'ho preguntarem a tu, que ho expliquis.
Una distòpia vindria a ser la idea d'un món alternatiu, no sempre futurista, però sí...
A veure, hi ha el tema de l'utopia i distòpia.
L'utopia seria com seria un món perfecte, ideal, però clar, això no pen.
I l'altra, la distòpia, és com seria un... com hauria de ser un món ideal, però que, pel que sigui, per la condició humana, per, ja sigui, per decisions polítiques, socials o el que sigui, s'acaba trencant.
Llavors, una distòpia normalment és una cosa que, en general, es planteja com un problema directament.
O sigui, un món feliç, per exemple, de Huxley o de...
1984...
Són distòpies que és, en un futur o no, perquè en realitat estem en el present rigorós, de control amb càmeres o de control social, què passaria...
És d'aquestes pel·lícules que el plantejament és easy.
Easy, una societat...
The question is.
Sí, o sigui, Volcània, per exemple, es centra en una societat que viu en, no sé si era del metall o, bueno, com de la cidadrúrgia.
Llavors, què passa si en una situació així, el que et fa... fa un plantejament de la caverna de plató.
És a dir, què passa si una gent que entén que només existeix aquesta mena de colònia metal·lúrgica,
li planteges, algú descobreix que realment hi ha un món fora d'aquesta mena d'estructura que tenen creada,
com aquesta colònia, i existeix un món que es diu la ciutat, no?, que hi ha gent que hi ha...
Incluso hi ha diners, no ho intercanvies amb... no?, hi ha truques, hi ha diners de veritat, hi ha...
Per dir alguna cosa, hi ha felicitat, fora d'això.
El plantejament és interessant, però, personalment, com passa molts cops en el cinema d'aquí, no sé per què.
Ui, ui, ui, ja ens estem posant en terreny pantanós.
No, no ho dic perquè són tres anys seguits que he vist pel·lis espanyols estrenant a Sitges,
i aquesta no l'havia vist exclusivament a Sitges, però l'he vist al cine,
i m'ha semblat que és com, ostres, per què?
O sigui, tres anys que una era Esmodèxia, l'altra que era El cadàver d'Anafrits, i ara Volcània.
I són tres pel·lícules espanyoles, bàsicament en part catalanes,
que intenten explorar l'estrès, o sigui, l'estrès, curiosament,
intenten explorar aquesta condició humana fosca de buscar-li el doble sentit
que els pensaments a les accions humanes, o sigui, són històries bastant fosques,
però alhora, vaig a Volcània, es queda que fan servir aquest mite al plató,
però sense fugir dels típics tòpics dels thrillers.
De fet, busca molt la figura del thriller, però els diàlegs són,
bé, com ja sabeu, aquestes típiques pel·lis que acabes veient.
Ara potser aquí en creuen amics, però una mica com Anacleto,
aquests diàlegs que són una mica de, bé, molt còmic, no?, però...
Llavors aquí a mi em va quedar una mica fluixeta.
Estaríem parlant de pel·lícules com, bé, el clàssic, entre classes, Metrópolis...
Ai, sí, Metrópolis, del...
Fritz Lang.
Ah, bé, clar, sí, una història... Sí, sí, sí.
Clar, però allà es nota molt que es volen fixar en el mite de la caverna,
de què hi haurà fora i qui va a fora per, no?,
vull dir, és una mica aquest pensament així, però, bueno, jo...
La fuga de Logan, no?, una altra clàssica així ja més actual, no?,
de tota aquella gent que viu, doncs, pensant que el món on viuen,
doncs, és l'únic que existeix, llavors hi ha un que de cop s'escapa i diu,
ui, això què és, no?, aquest tipus de plantejament.
Que tampoc és un engany, o sigui, no?, sí que ho intenten plantejar com un engany,
com si fos el show de Truman, però que, de fet, hi ha molta relació amb Anomalissa,
de fet, amb aquest tema, o sigui, amb el tema de, no sé què en pensareu,
però el tema aquest de l'engany, no?, de una mica...
No engany, engany, però, bueno, tractarem el tema de les màscares, el tema de...
Això, mira, mira, si comencem a parlar de Anomalissa...
Anomalissa és una pel·li molt, molt existencialista i que donarà per parlar.
Però, bueno, Volcània no volia fer més detall, que, en realitat, a mi em va semblar,
bueno, passable, tampoc, com a pel·li.
I, molt breument, comentaré Roc de Casba, que és la nova pel·li que hi està al Vilmurra
i que...
Ah, sí, sí, sí.
Sabeu quina és?
T'hi verdida, semblable.
Bé, sí, és una història bastant negra, humor bastant negra,
que, a més, clar, entren en el tema del conflicte, o sigui, del tema d'Afganistan
o zones conflictives de guerra i que ell va allà, que com ell és, Vilmurra ja,
és que ell ja no és el personatge, ell ja és un personatge,
llavors ja crec que li donen aquest paper.
Fa el seu, per cert.
Sí, sí, sí.
I també...
No, surten altres actors, vull dir, hi ha noms potents,
però segueix quedant-se així com...
Potser és una pel·lícula normalera, o sigui que està bé,
però, clar, per el que es diu l'elenco, no?
No sé, queda potser una mica així...
Ja.
No sé, a l'aire.
De ser equilibrada.
Sí, està bé.
A veure, és la història d'un mànager que està...
És una mica com la joventut, aquest estil així d'un mànager
que està a hores baixes ja és gran i que vol intentar
no només mantenir la línia d'agafar músics i portar-los de gira,
sinó és com fer el boom final i li proposen anar com a cantar,
bé, a cantar ell no, vull dir, però a portar una de les seves estrelles
a fer una gira per les tropes que estan...
O sigui, com americanes que estan per la zona.
Llavors, per fer una gira, i el tio s'hi llença
i allà comença una odissea, és una odissea total.
El que passa és que potser és una mica desequilibrada.
Jo no sé per això, he portat dos pel·lis que a mi,
quan vaig sortir al cine vaig pensar...
Hòstia, separades, eh?
No, les oigues juntes.
Però va ser com una mica d'hòstia, no sé.
I tu, Carme, has vist l'habitació?
Jo he vist l'habitació i he vist Sotròpolis,
perquè on em veieu he vist Sotròpolis.
I què tal?
Diu que està bé, no?
Sí, sí.
Tinc una pregunta, tinc una pregunta, que faré després.
Bé, ara deixeu-me parlar de l'habitació.
Deixeu-me parlar de l'habitació.
Sí, volem que parles de l'habitació.
A veure, jo anava a veure Anomalissa a l'Icària,
perquè ho posava a la cartellera, que a les 10.40 de la nit,
del dissabte a la nit, jo podria veure Anomalissa.
Vaig a rellar i no estava cap dels rètols aquells que sortien.
Vaig preguntar a la taquilla, va dir, no, no, és que avui no la fem.
Jo dic, però es portava la cartellera.
Diu, les cartelleres s'equivoquen.
Ho dic als oïdors perquè em van dir això.
Per tant, no vaig veure Anomalissa.
Llavors, amb el mòbil, vaig anar a buscar a veure què ve...
Feien aquesta, però havien començat perquè...
Quina, quina?
Aquesta que...
La Roc de Casba.
Sí, sí.
I potser l'hagués vista, perquè, mira,
hagués vist de quin peu calçava això.
Però ja havia començat i, per tant, tenia relativament poques opcions.
Primer vaig pensar en Remember,
perquè tampoc havia començat, però em va fer una mandra...
No la deixem bé, no la deixem bé.
El nazisme de...
Sí, sí.
I em va fer mandra, em va fer mandra.
I llavors, per fer-me mandra, em vaig ficar a l'habitació en què no veus.
Clar, no era...
No fora una pel·lícula que jo hagués triat, senzillament.
Pel tema, pel tema.
No l'hagués triat perquè és un tema que el trobo...
A veure, és la història d'una noia que està segrestada per un tio
i la té una pila d'anys amb un recinte tancat que ella ha construït allà.
Aquesta és una història que està basada en una situació real,
més d'una, perquè això ha passat en més d'allò,
que està basada en una novel·la d'una noia irlandesa,
una novel·lista irlandesa que viu a Canadà.
I és aquesta història.
Clar, a mi aquesta història no em feia cap mena d'il·lusió de veure-la.
la realitat és aquesta.
Però ella té l'Òscar...
Millor interpretació femenina.
Sí, també una interpretació femenina,
que és aquesta noia, l'Abrie Larson,
i després el nen Jacob Tremblay,
que això sí que és un deu.
Ho fa molt bé, el nen.
Això és un deu.
A veure, malgrat això,
resulta que jo pensava que seria una pel·lícula
que l'hauria d'intentar resistir com pogués,
i resulta que és una pel·lícula lluminosa.
Sí, sí.
Sorprenentment és una pel·lícula lluminosa.
Sí.
A veure, la primera part que passa en el...
A la room, l'habitació.
A la room, la pel·lícula es diu room.
Sí.
A l'habitació aquesta que és molt petitona
i està aquesta noia segrestada amb el nen que té 5 anys.
I jo perquè sabia de què anava,
però si tu vas a veure la pel·lícula i no saps què passa,
allò penses que és una introducció relativament...
Que no saps on t'estàs ficant.
Està molt ben feta, la introducció.
Extraordinàriament ben feta.
Sí.
La primera part d'ella amb el nen tancat allà
és extraordinària, és d'una grandíssima, grandíssima...
Molt sensible.
Molt sensible.
I l'altra cosa que la fa lluminosa, aquesta pel·lícula,
és que està feta des del nen.
Clar, des del nen, és un nen que ha nascut
amb aquest captiveri.
És un nen que no ha vist res més que això.
I jo entenc que el món del nen és allò que rep.
I, per tant, ni bo ni dolent és.
I això ho perceps.
Ella passa una tragèdia,
però ella fa els esforços per amor al nen...
fan d'amagar-li o d'aportar-li o no dir-li la veritat,
tota la veritat.
No dir-li res, perquè a més ell no pot entendre.
És un nen de fins a 5 anys i, per tant, no pot entendre res.
I expliquen contes, i fan manualitats, i juguen...
Són a vides velles, això.
Sí, però clar, això és molt més dur, eh?
Sí, molt més dur.
Molt més dur perquè inclús la música...
Tindrà més qualitat per mi, eh?
Sí, sí.
Aquesta és una pel·lícula extraordinària.
Molt ben...
Més dur que anar a un camp de concentració i...
Sí, sí, més dur, tal com està explicada la història.
Sí, sí, sí.
Perquè un camp de concentració és un drama
que passen mils de persones
i això és un drama dedicat a aquesta noia.
I llavors, doncs, la gran troballa
que està explicada des del nen.
i el nen fa una...
Interpretació brutal.
Una interpretació extraordinària.
I...
Potser el nen no sabia i estava, bueno...
Juga.
Ara, des del començament, estava tancat des de...
Sí, des de...
Bueno, la història representa això,
que el nen no sap que està segrestat.
Llavors, a veure,
què és el que està tan ben vist i tan ben observat?
Que el nen d'això no en pateix.
Té la seva mare, té l'amor de la seva mare
i té un context
que ell no en sap un altre
tret d'aquell
i ni bon ni dolent.
La cosa bona i dolenta la fem
als adults més grans.
Però tot plegat és com...
Això no existeix pels nens.
És com molt metafòric, no?
I del que és la realitat.
Això ja és una mica el que fem tots.
És a dir, intentem amagar la realitat
als nens petits, no?
No li amaga exactament.
Senzillament viu una realitat i punt.
La que té allà.
No li amaga.
Sí, no li amaga.
No li amaga.
Això passa a la pel·lícula de...
La vida és vella.
La vida és vella.
Allà sí que hi ha un conte explicat fals.
Aquí no hi ha conte.
Aquí hi ha una relació mare-fill
real, potent i amorosa.
Li amaga a ser un cas al seu patiment.
El patiment d'ella.
Exacte.
Això sí.
Però, en tot cas, el nen tampoc ho entendria.
Pot entendre que un dia està de mal humor,
un dia no està tant, com una relació mare-fill
que podria ser normal.
O per al nen és normal.
I finalment, amb una estratègia,
que no expliquem, però que aconsegueixen sortir,
que és la segona part de la pel·lícula.
Que ben trobat està aquesta idea
que el nen...
Descobreix el món.
Descobreix el món,
un món que ell no sabia que existís.
Però és curiós,
aquesta percepció que l'he trobada profundíssima,
que en el fons ell passa
de la seguretat de la presó
a la dificultat i la...
Molt bé, molt bé.
M'agrada molt això que dius.
Ell passa de la seguretat
a la desprotecció del món obert.
Clar.
I això és el que el nen pateix.
Per això estem també aquí,
a condicions ficats en una habitació,
parlant de cosa.
Us heu adonat que ha arribat el Jaume?
Jaume, oi, ja.
Bona nit.
Això va molt bé.
Això m'ha recordat...
Això està molt bé.
Està molt elaborat, sí.
Perquè el nen,
que no patia...
Clar.
Vol tornar a...
Vol tornar a ser a tancar
en algun moment de la pel·lícula?
O sigui que...
I a més,
inclús el nen descriu l'habitació
com a llarga,
que s'allarga.
Que creu que és una descripció
bonica
i que crec profundíssimament certa.
Jo he estat...
o qualsevol pot tenir
una percepció
de nen petit
que no té res a veure
amb la realitat
i que aquella és la seva realitat
i és potentíssima.
Doncs això és el que descriu
aquesta pel·lícula
amb grandíssim,
grandíssim èxit.
Sí, senyora.
I llavors el nen surt
i allò és quan està desprotegit.
Se li desarma tot,
la seva mare passa un dalt a baix,
tota la família no la coneix de res
i allò tot és nou
i és llavors que el nen està desprotegit.
I aquesta visió
que la trobo profundíssima.
I no volia venir la Carme avui,
eh?
Sort que l'he convençut, eh?
De que es passés i com...
Perquè no he vist al final
normalíssim.
Bueno, és igual.
Hi ha una pel·lícula
que passa exactament el mateix,
tot i que amb un personatge
molt diferent
que potser heu vist.
Està basada en una novel·la
d'un autor italià
que el protagonista
de la pel·lícula és Tim Roth.
Es diu Novecento.
No res a veure
amb la pel·lícula d'Alberto Luzzi.
Ah, pensava.
Però es diu així,
Novecento, la legenda,
té un subtítol
que és la legenda
del pianista a l'oceà.
I és un nen
que neix en un vaixell.
Llavors el que coneix ell
des que neix
és únicament això.
Tim Roth de nen.
Tim Roth de nen.
No, deu ser el pare.
Ah, vale, vale.
No, no, no.
Tim Roth és el personatge
ja quan ha crescut,
quan ja ha passat,
no sé, 25 o 30 anys.
Perquè si no fa temps ja.
Sí, home, estaria bé, no?
Seria un nen prodigi ja,
totalment, eh?
Ja naixent allà
i ja protagonitzant una pel·lícula.
No, no, es veu com
el personatge neix allà,
vull dir, per un accident.
Bueno, me'n recordo ben bé com és,
simplement perquè la mare
doncs pareix allà.
I llavors, doncs,
ell viu sempre,
sempre en aquell vaixell.
i té l'habilitat
en un moment determinat
de...
Hi ha unes escenes maquíssimes
si no l'heu vista
per veure-la.
Doncs unes escenes maquíssimes
perquè ell es fa pianista
de manera intuitiva,
veu algú que toca el piano
i es queda enamorat
del piano que hi ha allà al baixer
i en algun moment
en el que me'n recordo molt bé,
mira que la vaig veure així
fa molt de temps,
però que el compàs de les zones
ell va...
Què?
Deixa anar
el que subjecta el piano
i el piano es va movent
amb ell al llarg de la sala,
la música,
ell tot sol, eh?
ell tot sol a la nit
i llavors va interpretant
una melodia,
mira,
se m'estan posant
els pèls de punta, eh?
La pèl de gallina,
una escena fabulosa.
Això és més oníric, eh?
No, no, no,
però no és...
Sí, però té un punt oníric
això que descrius.
Sí, però em sembla que està basat
també en una història real.
No, pot ser real,
però la descriució és onírica.
I el que li passa al personatge,
bueno, però és una escena molt concreta,
després és simplement
tot el que viu aquella persona,
no?,
tota la gent que entra,
que en un moment determinat
també té la possibilitat
de sortir a fora, no?,
llavors es veu ja la ciutat de Nueva York
i ell diu,
i ara què faig, no?,
ja no us dic el que faig,
però, bueno,
ho podeu més o menys imaginar, no?
Però m'ha recordat molt
el que deies de...
Clar, doncs jo crec
que aquestes dues troballes
després quan surten
de l'habitació
tot és lluminós
però domina el blanc
que fa la pel·lícula lluminosa
perquè és des del nen,
o sigui, aquesta és la gran troballa.
I després l'altra cosa
que trobo que està ben conduïda
és que el personatge
fonest,
que és el que la...
Segresta.
Segresta,
surt molt relativament poc.
Molt poc.
És tu que el saps.
Sí.
però no s'hi...
Sí, no s'hi deixa anar.
No s'hi deixa anar.
Sí, sí, sí.
I te'l fa...
Te'l fa...
Dóna importància a l'altra part.
La part, diríem,
de la vivència del nen
i de la mare.
Per tant, l'he trobat...
Molt, molt.
Els dos ho fan molt bé,
el nen i ella ho fan molt bé,
que...
Sí.
I jo pensava
que seria una pel·lícula menor
i que jo feia manda de veure...
Jaume, què has vist tu?
Ui, moltes coses.
Moltes coses.
Ens explica, aviam, què has vist?
He vist...
He vist coses
que els vostres ulls no creurien, eh?
Sí, sí.
Ja sabem de quina pel·lícula és, això.
Sí, jo.
Tu no?
No estic marginat, eh?
Ja la veig.
Sí, bé, ara, vull dir,
vaig a comprar una pel·lícula aquesta setmana
que porta per títol Ida.
Com?
Ida.
La polonesa.
Ah, sí.
Polonesa.
És la de la monja, no?
Sí, polonesa, una gran pel·lícula.
Una gran pel·lícula
i ella ho fa molt i molt bé,
aquesta noia.
I l'història està molt ben captada, eh?
Sí.
Aquí també estaríem una mica
amb el que tu acabes de dir,
t'eduques,
et porten a un convent,
vull dir,
t'aïllen de tot
el que pot ser el món real,
els pares...
Et porten a un convent,
però ella té un origen que vol...
Ella té una mare, sí.
Tenia una mare.
Bueno, sí, sí.
Llavors, bueno,
però és que estem també
en una constant com aquesta
i llavors, doncs, bueno,
hi ha un...
Els monges,
abans de...
Abans d'estar
en una situació ja
de no retorn,
que podria ser
en el moment que et fas monja,
tot i que hi ha hagut pel·lícules que...
De fer els vots.
Sí, que ho han plantejat d'una altra manera,
doncs automàticament
hi ha un familiar,
una tia que diu
que hauríem de saber
què ha passat a nostres pares
perquè no sabem res
i això és la injustícia i tal.
Jo crec que és una pel·lícula
que el que fa molt bé
és combinar perfectament
el que és la vivència d'aquesta nena
amb tota la varietat de matisos,
no?,
amb la cruesa d'una vida
que en moments molt concrets
en la nostra història
ha estat molt desestabilitzada
i s'han fet coses horribles.
Jo penso que això ho harmonitza molt bé,
sense strips, no?,
vull dir, sense grans,
però que t'ho fa...
És una pel·lícula molt continguda.
Que t'ho fa viure d'una manera molt bona.
La mateixa noia és continguda
durant tota la seva...
És una pel·lícula en blanc i negre
que té una potència,
el fet de ser en blanc i negre
i és una noia
que inclús hi ha moments
que no transpura el que li està passant per dintre
excepte per el que ella va fent i visquent
i actuant.
I la relació amb l'altra,
és la seva tieta, em sembla, no?
Sí.
És boníssima,
perquè ara és una gran actriu l'altra,
l'altra no ho fa molt bé, molt bé.
Llavors, quan van descobrint
tot el que ha passat que ella ignora,
tot allò té molta potència.
És a dir...
És que jo penso que amb la tieta
el que es produeix
és precisament el despertar la vida real, no?
I llavors ella diu
jo vull tornar a casa.
Ja, ja, ja.
No?
Una mica com el ment.
Sí, aquí també li...
Vull tornar a casa
que ja tinc la protecció i no...
No exactament, eh?
Jo diria.
Bueno.
Té una barreja, té una barreja.
Ho pots interpretar d'una altra manera.
Ella troba un noi...
Coneix el xicot aquell, llavors...
Coneix el xicot...
És diferent, eh?
Sí, ell li fa la proposta
d'anar junts.
Ell és un músic, no?
No me'n recordo ara.
No ho tinc gaire.
No ho toca, no ho toca.
Toca en una orquesta.
Toca en una orquesta.
I llavors ella té aquesta dualitat.
I jo no estic tan segura
que torni per inseguretat.
Torna perquè...
No ho sé.
Se li obre una nova vida amb el xicot.
Se li obre una nova vida.
I no l'agafa.
I no l'agafa.
No l'agafa, no me'n recordo.
No, no l'agafa, no.
I això no en torna.
Ella torna cap al convint.
Acaba amb el convint.
Per això dic que tinc molt a veure.
Ah, no me'n recordava d'això.
És curiós, sí, sí.
Bé, jo penso que a vegades...
Que sí que pot ser que se senti desprotegida,
però no tens la sensació
que sigui per desprotegida,
perquè ella tens la sensació
d'una nana forta, eh?
Jo em sembla que va estar nominada
o va guanyar l'Òscar,
la millor pel·lícula estrangera,
de fa dos o tres anys, no?
Sí, l'any passat.
L'any passat.
Va ser l'any passat, no?
Jo diria que sí, jo diria que sí, no?
Jo pensava que feia més temps.
Jo diria que sí.
I ara va ser l'any passat.
Si va ser l'any passat,
no t'ho puc garantir.
Jo diria que fa dos anys, eh?
Fa dos anys.
Ara t'ho diré d'aquí al 2013,
és la pel·lícula.
Sí, fa dos anys, fa dos anys.
Sí, fa dos anys, no?
Sí, perquè jo feia temps que l'havia...
Sí, em pensava que era l'any passat,
dels Òscars.
Bueno, és igual.
El fet és que és una pel·lícula
que faci un any o dos anys en blanc i negre,
molt ben feta,
i que el director que era desconegut
és molt famós en aquesta pel·lícula,
i després em sembla que n'està rodant una altra,
però abans la li dà una altra.
Pauli Kowski.
Sí, és un nom així que no...
Difícil de recordar.
Polonès, Polonès.
Sí, sí, és Polonès.
Ara, ella té una cara molt ben triada,
aquesta, amb aquesta com duresa,
amb aquells pòmols potents.
És que si no...
És que la pel·lícula no funcionaria,
si no hi hagués una cara...
n'has vist una altra, pel que veiem.
Sí, Cegados por el Sol.
Aquesta és una pel·lícula d'un senyor
que es diu Luca Guiudanino.
Bueno, està de prestreina,
encara no s'ha estrenat,
amb el Ralph Films,
la Dakota Johnson,
i el...
Qui és aquest?
I la Tilda Winston.
Winston, home.
Jo l'he vist.
Caral, famosíssima.
Molt maca, aquesta dona molt.
Fa un paper, a més.
I ella és una gran actriu, aquesta dona.
De gran integrada en el teixit social,
amb tot a marxa.
I fent-se...
Amb un aspecte molt recordable.
És una persona que no l'oblida.
Sí, però aquí domina tot el territori.
A més a més,
és com un símbol
del que probablement tenim
de bo i de dolent tots plegats, no?
Vull dir, hi ha de tot aquí, eh?
I ella fins i tot representa,
doncs, que...
És una cantant de rock,
d'aquestes de gran popularitat, eh?
I llavors, doncs...
Bueno, perd la veu,
per dir-ho d'una manera.
I aquest xicot jove,
doncs, és el que la protegeix.
Qui l'ha protegit,
si més no en èpoques anteriors, eh?
Perquè ja comença de tenir uns anys,
és el paper que fa el Ralph Films,
que és un promotor musical,
és un paio molt enrotllat amb tot,
que, bueno,
que viu la vida en tota la seva branca,
en totes les enormes branques
que es poden experimentar,
la viu totalment, no?
I llavors, doncs, bueno,
xoquen aquí
i del que parla la pel·lícula
és d'això,
que estan cegats pel sol.
El sol, jo crec que té una simbologia
que seria la pròpia riquesa
en la qual s'han...
s'han connectat en el moment,
un moment concret de la seva vida,
i que això no els hi treu
la ceguesa, precisament,
i els porta, doncs,
cap a situacions de molta passió
i fins i tot destrucció.
Jo la recomano.
És una pel·lícula
que a mi em va sorprendre
perquè no ho sembla de cap manera
que s'esdevindrà,
o sigui, és un plantejament molt interessant
i llavors, quan arriba al final,
doncs, és totalment coherent, no?
i trobo que, no ho sé,
que està ben feta
i que planteja psicologies
molt interessants
a nivell de persones.
Pel mig hi ha la Lolita,
la Lolita,
de la famosa novel·la clàssica
de Nebocop, sí,
excitadora, tal,
però que, curiosament,
vull dir, quan arriba al final
també ens ofereix una sorpresa
que per mi és molt,
però que molt interessant també.
Bé, rica, matitzos.
D'acord?
Jo també puc confessar
que finalment, finalment,
he vist...
Sufragistes també he vist,
en tot cas en parlem.
Ah, bueno, doncs...
Jo només simplement,
és que no he vist,
només he vist la que tocava
per la pel·lícula més,
que és la Melissa,
i la del Tarantino,
la de los odiosos ocho.
Encara l'havies vist.
No l'havies vist.
I la pel·lícula de l'any.
Eh, la pel·lícula de l'any.
La pel·lícula del mes
i la pel·lícula de l'any.
Ah, sí?
Haig de confessar...
Bé, jo ja sabeu que...
Aviam, el Tarantino té 17 pel·lícules rodades
com a director,
17 pel·lícules rodades.
Tant, tant.
Déu-n'hi-do.
Perquè en té moltes que són,
per exemple,
ell parla de les 8, no?
Però en realitat ha fet
dos o tres CSI
de la sèrie televisiva,
ha fet urgències,
capítols d'urgències,
de la televisiva ha fet
diversos capítols també.
Això no compta.
I això no compta.
Però bueno,
però en definitiva,
ell des del punt de vista
com a director,
doncs ha fet 17 pel·lícules.
Jo, com que volia veure aquesta,
la setmana passada,
abans de veure-la,
em vaig estar veient
algunes que m'havien passat per alt.
Jo em sembla que he comentat
més d'una vegada
que la primera vegada
que vaig veure
a Pulp Fiction,
que trobo considerat
que és una obra mestra
o una pel·lícula molt rodona
i que entenc que els donessin
el premi a millor guió original
de l'any que es va rodar,
que em sembla que és del 94,
perquè realment s'ho mereix.
Jo la primera vegada
que vaig veure,
no la vaig entendre
en el tema del tot
i en canvi
l'he vist tres o quatre vegades
posteriorment
perquè segueixo pensant
que és una estradionària pel·lícula.
Jo em faltava veure,
ja que hi ha un camí
no em va acabar de convèncer,
For Rooms tampoc
em va acabar de...
I em faltava veure
l'Alquilville 1
i l'Alquilville 2.
Ah, potser sí.
I les vaig veure
la setmana passada
i confesso
que no hi he entrat.
Mentre que en la del
Osulios Osotxo
i què sé jo
i doncs
el Malditos Bastados
que també la trobo
una estradionària pel·lícula
he entrat
i m'ho he passat bé
i trobo que hi ha
moltíssimes coses
a comentar
i a dialogar
i a dir, la interpretació és brutal
i la direcció d'ell
és extraordinària,
bueno, etcètera, etcètera.
Vaig veure
Quilville 1
i Quilville 1
i vaig quedar-me
que és com un conte.
D'aventures.
És una aventura,
és un còmic,
és un experiment.
És un còmic.
I que no acabes d'entrar-hi.
Jo no hi vaig acabar d'entrar-hi.
I bueno,
igual hi ha gent que...
Estèticament
té gràcia
moltes coses.
Jo que és el més...
Si puc ficcionar
el més pulp
allò en el sentit
de la història i tal
de Tarantino
el més pop,
o sigui,
el més de la cultura
de Jackie Chan,
de rotllo Bruce Lee
i de...
És un popurri
de cultura
oriental
i no oriental.
L'únic que significa
és que ell és capaç
de fer coses tan diverses
i això és...
I de fet,
el que comentaves
de Jackie Brown
és que realment
Jackie Brown
també és una adaptació.
No és un guió seu.
Era una adaptació
d'una novel·la
que no era seva
que això també se li nota.
És a dir,
quan fa coses
que no són seves
doncs no té
la cosa,
la frescor que té.
De dues maneres,
el que sí,
acabes veient,
sobretot amb aquesta
que vaig veure
abans d'ahir,
és que,
bueno,
és molt reconeixible.
O sigui,
els diàlegs són brutals,
extraordinaris,
vull dir,
realment,
confesso que una de les coses
que més...
Abans d'entrar a l'estudi
ho estaves comentant
amb vosaltres,
no?
És a dir,
la pel·lícula
és bastant llarga,
gairebé 3 hores
i hi ha coses...
Quan van amb el corvatge
i hi ha converses
amb els diversos actors,
te'n dones compte
que el que s'aguanta
i el que té força
és el diàleg.
És igual allà
que el que té força
i el que et fa estar
absolutament atrapat
a la pantalla
mirant el que està passant
són els diàlegs
que el senyor aquest
és capaç de crear.
En definitiva,
la comunicació,
esclar.
La comunicació.
Diàlegs
i la combinació
amb el paisatge,
el moviment de càmera,
la manera com entra a dintre.
Sí, senyor.
Però, o sigui,
la majoria de la pel·li
estan tancats.
Sí, sí, sí.
En una habitació.
En voltats per la neu
i això,
vull dir,
que en realitat
és...
Vull dir,
que Déu-n'hi-do
per mantenir...
tota la canció.
No són tres hores,
vull dir,
són tres hores
però a dintre la casa
posa-li que són dos i quart.
Sí, sí, sí.
I les dues hores aquestes
mantenir guió potentíssim.
Per tant,
la direcció és extraordinària,
és a dir,
hi ha homenatges
permanentment
a altres directors
o coses que a ell li agraden
o coses que ell repeteixi
i que li agrada refer.
Per exemple,
allò dels títols
el posar,
què sé jo,
la forma que ho fa
és que cada pel·lícula
fa el mateix.
És a dir,
que ell ha creat
un estil determinat
que jo entenc
que com tots els directors
no t'ho fas excel·lent
per això et dic
que ja el Hilary
a mi no em va agradar
però sí que dona
una visió
que ell té un estil,
té una manera
d'aprantejar, etcètera.
Jo confesso
que de totes les pel·lícules
que he vist
segurament les tres
que més m'agraden
són el Pulp Fiction,
són Malditos Bastardos,
hi ha un desencadenat també
però potser no tant
i aquesta matèria
m'agrada molt.
És a dir,
aquesta,
Los odiosos ocho
la trobo molt rodona.
És a dir,
una pel·lícula,
els actors
estan brillantment dirigits,
és a dir,
no saps aquí
qui està millor
perquè tots estan,
el que sempre treballa més,
el Jackson,
com es diu el...
el Samuel L. Jackson,
i el Tim Roth,
també.
I el Tim Roth,
també.
Estan extraordinaris,
és a dir,
són els dos que treballen més.
Es mereixen un Oscar,
és a dir,
per la més representació
d'aquesta pel·lícula
i en canvi,
no sé per quin motiu,
ha quedat marginat
pràcticament
només de la música
i la música
sent del...
Sí,
no li ha tocat,
no té gaire res.
No,
només de la música,
han premiat a la música
i han premiat
perquè està feta
per l'Ennio Morricone
i en realitat
és un homenatge
a l'Ennio Morricone
perquè en realitat
també hem de reconèixer
que si bé
una de les coses
que més sap més ben fer
el Tarantino
és triar les músiques
que acompanyen
a les seves pel·lícules,
en aquesta,
la música
de l'Ennio Morricone
no destaca.
Clar,
però aquí està el problema
que tu vas anar a l'Icària,
que els que han anat
al fenòmen
que et fan una introducció
de quatre minuts
només amb la música,
és que no,
entres molt
i doncs jo això
crec que es valora diferent.
Seria l'obertura.
L'obertura, exacte.
L'obertura i la pausa.
I la pausa també
utilitza la música, clar.
Llavors és una música
que just acaba la cançó
i t'entra
en aquell paisatge
que és enormíssim,
aquells objectius amplíssims
i t'entra, t'entra.
T'entra,
el que passa és que,
a veure,
també Morricone,
vull dir,
que li donen l'Òscar,
vull dir,
ja s'ho valia.
Sí, sí, s'ho valia.
Era una peça descartada
de l'Exorcista 2
que va fer la banda sonora
i és una peça
que, bueno,
era original o no,
no ho sabem,
però...
No la van utilitzar
i s'ha ballat
amb un calaix
esperant que arribés
a mi sí que em va semblar
una música
força contundent,
molt significativa,
sense haver vist l'obertura
perquè no vaig anar al fenòmen,
però em va semblar
que donava un toc
de quan una escena
havia de tenir un caire
però tu encara no ho havies vist,
pensaves encara
que hi havia una cosa
més o menys suau,
la música ja t'ho va introduint
i et va dient
ui, ui, ui, ui,
espera't que ara ve
la cosa forta,
i efectivament
allà està la cosa forta.
Jo la vaig veure
molt potent la música
sense tampoc fixar-me gaire,
simplement m'anava arribant
i pensava,
cara, i tu,
que bé que queda aquí
i que bé que queda aquí
i que bé que queda una altra vegada.
Però jo sobretot
amb aquesta pel·lícula,
no sé si ho he explicat
així exactament,
d'aquesta manera,
així en públic,
en un programa de ràdio encara,
m'ha permès entendre,
crec,
la filosofia
de Tarantino
com a autor,
com a filòsof.
És una filosofia
molt bàsica
que ve a dir
que hi ha gent
en aquest món
despietada
i després hi està
una gent
que s'ha de defensar
com pugui d'això.
I que llavors...
És una visió de perdedors
molt particular,
la d'ell, eh?
De perdedors
i de feres salvatges
i de feres salvatges
tot són traïcions.
Jo anava a dir,
per mi,
una de les boníssimes
del Tarantino
és el Tarantino.
Però és boníssima.
Està fent un espacial
tarantino.
La vaig començar a veure
i no vaig acabar de...
Jo l'he vista
dues o tres vegades
perquè l'he trobada
també veient-me
a la tele
i t'enganxes.
Perquè...
No puc opinar d'aquesta.
És una tantíssima pel·lícula
molt ben trebada
d'un guió
que no té pèrdua,
no pots deixar-la,
aquella pel·lícula.
No puc opinar
perquè no...
Mira,
i tenim aquí la música
del Nino Reconi.
No la puc pujar molt
perquè està fortíssima.
Està aquí
amb un nivell alt.
Doncs bé,
volem sopar...
Parem un moment de sufragista
i us ho passem al tema.
Què vols?
No, bé,
vull dir sufragista.
Ah, és veritat,
tenies una metròpolis.
Metròpolis?
No,
metròpolis,
l'última de Disney.
Crec que està molt bé.
Digues, digues.
Que en anglès
seria zootopia.
Com el que dèiem abans,
seria com la utopia
dels animals.
Dels animals, ah, potser sí.
Jo crec que serà una distopia,
en el fons,
però bueno.
Sí, sí, sí.
Comenta, comenta.
Potser sí.
sent de Disney, segur.
A veure,
em va agradar,
vull dir jo,
perquè vaig anar amb la canalla
i anava a resistir,
perquè a vegades penso,
bueno,
l'aguantes.
I em va agradar,
jo crec que no vam entendre
exactament el mateix
els nens que jo,
sí, perquè estava feta...
Sí, sí, sí.
Tu què vas entendre?
Bueno, és igual.
Però,
jo m'agrada
que les pel·lícules de nens,
els nens disfrutin.
Parteixo d'aquesta base elemental.
Llavors,
aquestes pel·lícules
que els nens no entenen
encara siguin estant així,
no penso que,
bueno,
jo a lo millor disfruto,
però els nens no.
I en aquesta,
crec que no vam veure
exactament el mateix,
però,
però,
és un thriller,
és que és un guió boníssim,
és que el guió és molt bo.
És molt bo el guió.
És un dels millors guions.
Ell em va parlar al principi.
Jo vaig parlar
entre corrupció,
entre suborns,
enganys,
és que,
clar,
és crisi,
és una barresa adulta.
Seria cinema negre,
no?
Sí, sí,
és de...
O sigui,
podria ser perfectament
el...
Com ho has de dir?
El Falcó Maltés,
per exemple,
portat a l'actualitat.
Un thriller,
però molt ben jugat,
molt ben jugat,
i llavors,
l'animació
té molta gràcia,
perquè, per exemple,
el perezoso que surt...
Clar,
i són els funcionaris,
que és com una traducció
per a adults.
Tan ben enganxat,
els nens,
per exemple,
reien molt amb el perezoso,
però és que està tan ben triat
que sigui el...
Doncs a mi no m'agrada la pel·lícula
perquè l'atacan al funcionari,
no?
Vull dir,
que algú podia dir això,
no?
Sí,
però no,
aquest aspecte dels funcionaris
és atacable.
Ah, bueno,
llavors ja està.
Per tant,
vull dir que és una pel·lícula
que la poden veure
grans i petits,
és una òptica diferent,
però està tan ben feta
que permet...
Les dues lectures,
per a la vegada...
A veure,
ara que heu esmentat
els funcionaris,
jo el que penso
és que
la pel·lícula
el que té més bo
és que ofereix
el ventall
de possibilitats
que tens
per reeixir
amb èxit
sobre allò
que no està bé
i eliminar-ho,
no?
Vull dir,
llavors,
que sigui el funcionari
el que és lent,
però és un recurs.
Sí,
tu l'has d'esperar
una mica més,
però no és aquest
el problema.
El problema
és que faci
el que ha de fer
que és un...
I el zorro
que...
És una patada.
L'altra cosa
ben observada
és que
la protagonista
de la història
és una conilleta
que és
policia
i vol ser policia
i ella prové
del món rural
que als seus pares
li venen a dir,
somiar està bé,
però voler que els somnis
es facin realitat
això potser és massa,
nena.
Això ho diem tots els pares.
De la Disney
i de superació
de sempre...
Això ho diem tots els pares,
no?
Sí,
però el que vull...
I llavors
aquest és el tipus de personatge
de la consistència,
la que arriba...
I després ella,
el duo,
és amb el...
amb el...
La guineu aquesta,
no?
La guineu,
que és un mal bitxo,
però que s'entenen
perquè el mal bitxo
i l'espaviladeta
fan un duo
que té gràcia,
tota la pel·lícula té gràcia.
I la transformació
dels dos personatges
estan ben vits.
La Shakira de Fons,
no?
Eh,
dic mal bitxo.
Bueno,
mal bitxo,
home.
És un,
com diria,
un d'aquests
que treballa en negre,
però no en res negre.
Sí, sí.
Un murri,
un murri.
Un murri
que està i no està,
que sap fer allò,
que et salta per sobre
i no t'enteres.
aquest tipus de personatge,
però aquest tipus de personatge
són sempre seductors, eh?
És el gran seductor
de la pel·lícula.
Amb això llavors
estaria d'acord amb ell.
Amb quin sentit?
Que és Disney.
Ah, sí.
Ah, sí.
Sempre un sabaco,
aquest noi.
Llavors estaria d'acord.
Bé,
aquí és la contraposició
amb potser Manomalisa,
perquè en realitat
són també gèneres
totalment oposats.
O sigui,
donat que competia
contra Inside Out,
que és molt Disney,
no només Disney,
sinó que és Pixar,
alhora.
És Pixar.
Llavors és aquest,
no?,
és que Inside Out
és molt,
la vaig trobar potser,
és que la vaig trobar ahir,
per un cop,
la vaig trobar massa adulta.
Clar,
és adulta.
Això és el que jo et deia.
Em va captar, eh?
Però vaig pensar,
però això jo ho arribo
a veure de nens.
No és per nens.
Té moltes escenes
de slapstick
com pot tenir
Zootropolis,
però no...
No,
és que,
a veure,
la història
no l'arriba a captar
el nen.
Aquesta és una història
que si tu veus,
tu pots interpretar
coses diferents,
però la història
l'entén el nen.
La història d'Anse...
Mira,
que a mi em va agradar
a Ansegdalt,
però la història
el nen no la pot entendre.
No,
no.
Jo crec que tenim
molt poca confiança
en la capacitat
del nen
d'entendre coses.
No,
entenen coses,
però no entenen
la història.
No,
l'enfocat que té
és veritat
que és molt d'adult.
Fins i tot els adults,
tot allò dels sentiments,
no sé si ho acaben
d'entendre tots,
és a dir,
jo no sé si els adults
ho acaben d'entendre.
A mi em va semblar
detestable
tot el que surt
a Inside Out.
Ja us ho dic.
És espantós.
Llavors ja...
No,
jo soc un gran fanàtic
de Toy Story,
fins a la tercera part
que em va entusiasmar,
vull dir,
per una manera boja,
però sí,
la veritat
és que en el moment
que toca...
És a dir,
Disney seria
com el rei Mides,
però al contrari,
ho dic,
tot ho converteix en...
Bé,
és igual,
no dic la paraula.
Això és a banda,
a banda,
això el podem estar d'acord.
Jo no l'he vista...
Però jo el que crec
és que fa una visió
creativa
d'uns elements
que transformen personatges
que això és
estrenament imaginatiu.
I això és...
Jo no...
Ja saps que...
No...
Que el Disney,
amb algunes coses,
el considero,
a la seva època,
sobretot,
molt bo, etcètera,
i que últimament
potser no tant.
Però aquesta passa per ser...
Jo no l'he vista
i la voldria veure,
perquè quan em vaig a explicar
que li havia agradat molt,
ell ens ho va explicar,
que la va veure per estrena,
ens ho va explicar,
jo em vaig quedar
amb ganes d'anar-la a veure.
Quina?
Aquesta, aquesta?
Ah, perdó.
Ell ho va explicar,
va anar de preestrena,
ens ho va explicar
que hi quedava en un programa
d'oferir...
No me n'acordo, jo.
Potser no estaves aquell dia,
potser no hi eres.
Però em va quedar amb ganes
de veure.
I sobretot després,
llegint coses de la crítica,
la crítica diu
que en aquest sentit,
com que és un as la barreja
de Pixar i Disney,
és un salt endavant
a nivell de creació.
Saps què trobo molt bo
en aquesta?
Que la caracterització
i les expressions
dels personatges
estan molt, molt ben aconseguides,
que al Disney
a vegades això
amb això
li fallava.
No, no,
que sigui una vicaria tècnica
jo no ho nego en absolut,
però ara que ja podem començar,
em sembla, no?
A parlar d'anomalissa,
doncs...
Guanya anomalissa
en aquest aspecte.
L'aspecte crec que,
no només tècnic,
sinó d'expressió,
jo crec que li dóna
mil voltes a l'Inside Out.
Evidentment,
Inside Out,
és que són molt diferents,
de fet hauria de ser
dos categories diferents,
inclús són els Oscars.
Però quina dius
que li dóna la volta?
Quina guanya?
Tècnicament,
anomalissa.
Ah, vale, vale,
estic d'acord.
Però jo crec que s'hauria
de separar aquesta animació
d'adults,
que tot i que els dos
tenen molt la vessant
de dedicat cap a adults,
però Inside Out
és un públic familiar
i Anomalissa,
no.
Anomalissa és...
A veure,
com...
Per què es diu així?
Perquè és una anomalia,
és a dir,
dintre de la...
Ja ho pensava,
però que...
Dins de la història
hi ha un personatge
que és el que dóna
el punt de gir
que es diu Lisa,
llavors fan un joc
de paraules
amb Anomalissa
de que és anormal
trobar una persona
diferent
dins d'un món
que tothom és igual.
És que és un plantejament
molt existencialista,
la pel·lícula.
Un plantejament
que tu...
Bé,
no sé si serà molt espòiler,
no crec,
però tothom parla igual,
tothom té les mateixes cares
menys dos personatges,
concretament.
Jo al principi dic,
per què?
Sí, sí, sí.
Això és el que li volia preguntar jo
al Joan.
No et va cridar l'atenció
alguna cosa de les veus?
És que clar,
dic,
per què les dones
tenen veus d'homes?
I després t'adones
de per què tothom té
la mateixa veu?
Llavors vas relacionant
i vas veient
que allà hi ha una teoria.
És que és un hivern
Charlie Kaufman, eh?
Vull dir,
totalment, eh?
El que dèiem l'altre dia,
el director del Ladron d'Arquídeas,
el director guionista
de Olvídate de mi,
que no es diu així,
però bueno,
el títol original
és superllarg.
Doncs aquí...
Eternal Sunshine
of the Bloodless Mind.
Exacte, exacte.
Seria...
Bueno,
és el de Sinecdot Nova York,
també?
Això...
No,
és el de...
No, no,
però és l'altre.
Ell havia fet allò del...
com es diu,
de l'actor...
l'actor aquell...
La vida de no ser
d'un actor,
com es diu?
Ah, sí,
en l'interior de la ment,
no?
Com es deia jo?
No me'n recordo ara.
Sí,
això que eren diferents...
Aquell jugador de futbol,
sí.
El Ben Cap.
No, no, no.
No és aquest?
No, això és el...
No, no.
Sí, home.
Un actor, home.
és una...
La primera pel·lícula d'ell famosa
és aquesta,
que es diu...
És que no em surt...
A mi tampoc em surt.
És aquell surrealista.
Sí,
que en el cap de l'actor,
doncs,
hi ha com diferents ascensors,
diferents pisos,
hi ha gent que es fica dintre d'aquest...
Jo no l'he vista,
jo no l'he vista.
Jo tampoc,
però he sentit de parlar molt
i es diu...
Malkovic.
Como Sergio en Van Corbett.
Exacte.
Aquesta.
Como Sergio en Van Corbett
és el primer guió important d'ell,
que el va fer famós en certa mesura
i que, de fet,
va ser la raó d'origen
pel que sembla d'Anomalisa,
perquè un tio de...
Com que ell després
li van donar algun premi o alguna cosa,
un tio de Hollywood
els va reunir
a una sèrie de guionistes
perquè fessin...
Això,
Anomalisa,
és una obra de teatre
feta per ell
i posteriorment
del 2005,
és a dir,
que té 15 o 16 anys
i és el que posteriorment
ha fet això.
Però bé,
parleu,
expliqueu unes altres posades
quina impressió n'heu tret.
Us ha agradat?
Bé,
jo continuo amb la idea
de fer-te la pregunta aquesta
que ja
Pol ho ha introduït una mica,
però què et va semblar a tu,
això,
Joan,
de que...
O vas notar,
suposo que sí,
clar,
que les veus...
Que les veus totes són masculines
excepte la l'Amanoia.
Totes masculines
i totes les del mateix actor,
potser,
fins i tot.
S'assemblen molt.
Sí,
jo diria que el doblatge
és tot igual.
Com ho vas veure,
això?
Què et va semblar?
Quina impressió et va fer,
això?
Què vas pensar?
Vas dir,
bueno,
i això per què?
És d'imprincípit
de la sensació
que no acaba de...
no entens per què llegem
aquelles veus.
El que passa
és que jo això
no sé si té realment
tanta importància
des del meu punt de vista
com vosaltres
hi esteu destacant,
però bueno,
destaqueu perquè ho veieu.
Clar,
a veure,
aquesta pel·lícula
jo crec,
no?
Jo vull de totes maneres
explicar primer
el que em va passar,
no?
Perquè la veritat
és que feia molt de temps
que no tenia
aquesta experiència
d'anar veient una pel·lícula
i de cop ja s'ha acabat.
Ja s'ha acabat la pel·lícula?
Ja?
Ja?
Primer,
pensant,
però sí,
90 minuts,
és relativament curtet,
és veritat que estem acostumats
ja a veure les pel·lícules
de Tarantino,
l'última,
que són stop motion,
eh?
Una hora i mitja
d'stop motion.
Sí, sí,
però van passant coses
i dius,
bueno,
començarà a passar
alguna cosa més
i no passa res,
vull dir,
no passa res a la pel·lícula,
és una història petitona
de sentiment,
d'allò,
alguna situació
i llavors dius,
ha acabat,
primer he pensat,
no m'han explicat res,
tot i que m'han fet pensar
una barbaritat,
però no m'han explicat
pràcticament res i després
ja ha passat una hora i mitja?
És a dir,
no pot ser,
ja ha passat com a molt 20 minuts,
no sé si a tu et va passar igual.
Sí, sí,
si em va passar
el fet de la mateixa.
No,
no pot ser,
vull dir,
l'última vegada que em va passar
em sembla que era aquella
de secrets i mentides
del director,
ara no me'n recordo,
d'aquest anglès.
Ferman.
No, no,
d'aquest de la colla
del Ken Loach,
i això ara no me'n recordo
del nom,
que són dues hores i mitja
de pel·lícula
i també em va passar,
dic ja,
20 minuts,
no.
I llavors...
I fem frears,
potser?
No,
un altre,
el tercer,
diguéssim,
de la tria d'aquesta
de gent que va començar
el 9BBC
amb Four Films
i tot això,
però ara no em ve al cap
el nom,
és força que no.
Però bueno,
em sembla que ho està explicant,
que ho està buscant la Carme.
Mike Lay.
Exacte,
Mike Lay.
Doncs això em va passar
fa molts anys,
amb aquesta pel·lícula,
vaig dir com?
Doncs aquesta pel·lícula
t'explica
una volta de rosca més
sobre la manera
com les persones
vivim la vida,
sobre com ens il·lusionem,
ens disil·lusionem,
com intentem enamorar-nos
i ens desenamorem.
No sabem ben bé per què,
perquè la pel·lícula
no et dona cap explicació
de res.
Únicament és una descripció
de les emocions
que es van sentint,
de la situació
en la que estem col·locades
les persones
en un moment determinat.
Un autor d'èxit
que moltíssima gent
l'admira
i està darrere d'ell
i va fer una conferència
i hi ha centenars
o milers,
no ho sé,
de persones,
de dones,
sobretot,
que estan a més a més enamorades.
No ho saps,
perquè ja les cares
són totes...
Sí, exacte.
Bueno, les cares...
No, les cares,
no, les veus.
No, no, les cares,
les cares són...
Si t'hi fixes,
les cares també són iguals.
Les cares dels personatges,
el que passa és que
els cabells,
la roba és diferent,
però les cares
són totes les mateixes.
Això no ho havia observat.
Sí, sí, sí.
I després, en canvi,
està tot.
No, molt bé, molt bé.
Això sí que lliga
amb el que vol dir la història,
perquè aquells sorolls,
aquells al principi,
donen la sensació
que estem en un món mediocre
i que ell escolta
amb avorriment
els diàlegs anodins
al seu voltant
que sempre li semblen anodins.
Això em sembla
que està ben vist.
Sí, fixeu-vos una mica
en la comparació
amb Inside Out,
que ara parlàvem.
Inside Out
ens venen coses,
contínuament.
Ens venen productes,
directament.
Ens venen parts temàtics,
ens venen videoconsoles,
ens venen un tipus
d'alimentació molt determinant,
l'altre el rebuixen completament
i aquí ens estan fent
una crítica molt bèstia
a aquests eslògans,
precisament.
És com gairebé
una resposta
a Inside Out,
la pel·lícula,
perquè quan va,
per exemple,
a ell en el taxi,
doncs el taxista
li va dient
és que has d'anar a veure...
Li diuen tota una sèrie
de tòpics
que després es repeteixen
contínuament.
És a dir,
això que tu dius
que la gent mediocra
no és que siguem o no mediocres,
és que estem completament
mediatitzats.
És que repetim frases
tal com les sentim
i a partir d'aquí
doncs ens fan entrar
per on els hi ve de gust.
I jo el que protesto
d'Inside Out
és això,
que Inside Out
ens fa entrar
pel mateix camí
que tota la resta d'històries.
Però és que el problema
de Disney i Pixar,
però sobretot Disney,
és que és un cine
en general des de sempre
bastant moralista,
però no només moralista,
sinó és que
aquest és el sumum
del moralisme,
perquè estàs entrant
dins del...
O sigui,
els sentiments tenen sentiments,
no?
Llavors,
jo crec que ja t'ho donen tot,
que sí,
jo ho entenc,
i tots som iguals.
Enside Out,
tots som iguals,
tots tenim les mateixes emocions,
totes.
En el moment en què cap al final
veiem que l'ament
de diferents persones,
no només de la nena
que ja ha crescut una mica,
tothom té el mateix
i tothom ha fet
la mateixa evolució,
enamorar-se d'un personatge
que han vist
amb una de llogues,
que guapo és aquest,
però has de tirar
cap enrere
perquè jo no ho pots
aconseguir mai,
però ho guardes
perquè...
Per favor,
quina visió que ens donen
de la humanitat,
que volen estar
dient-nos
que no ens podem sortir
per res,
perquè és el que ens volen
cap on ens volen ficar-nos.
És una pel·lícula
de missatge,
doncs,
esclar.
Quina,
no Melissa?
No,
no Melissa,
el que passa és que jo
crec que té moltes lectures
també,
perquè en realitat,
és el que deies tu,
Francesc,
perquè en realitat
jo crec que t'expliquen
tan poc
i tots són diàlegs,
vull dir,
tu no veus res,
tot t'arriba
per el que es parlen
entre ells
i el que pressuposes.
Bueno,
suposes que va tenir
una exparella
que al principi
em pensava
que era un travesti
perquè clar,
parla en veu d'home,
que era una història.
Sí, sí, sí, sí.
Que és molt surrealista,
és veritat.
Molt surrealista.
Clar, clar,
penses que som homosexuals,
no?
Sí, sí, sí, sí,
clar,
et van donar
unes senyals
molt, bueno,
molt així,
llavors,
i després també
el tema
que et dona una xerrada,
que ha escrit
un llibre molt famós,
clar,
ho va sabent molt
la Contagotes
i després hi ha moments
molt, molt, molt
surrealistes
com
amb el tema de la cara,
hi ha un moment
que se li va canviant la cara,
que es veu el mirall
i clar,
són moments
que han jugat molt bé
amb l'Stomotion,
de fet,
perquè l'Stomotion
el que han fet
és una història
que quan t'hi has adaptat
els 20 minuts
ja no veus
que són del tot,
o sigui,
tu,
els moviments
són tan naturals
i tan,
o sigui,
per aquí ve el currafo,
però són tan...
Harmoniosos.
Sí,
una harmonia
i uns plans
que de fet
és poc tòpic
de l'Stomotion,
perquè l'Stomotion
sempre ha sigut
molt estàtic,
tot,
molt buscar
una situació
potser gairebé
més còmica,
però en realitat
l'Stomotion
sempre ha sigut
molt estàtic,
és un estil
que costa molt
per mi és el millor
de la pel·lícula,
és la forma
en què està
d'utilitzar
tècnicament
l'Stomotion,
això és el que està
més aconseguit,
perquè d'entrada
et costa una mica
entrar amb els pròxims llats
i després hi entres.
I el problema que tinc
és que per mi
és un relat
sobre la solitud,
sobre la vacuitat,
la buidesa
i bàsicament
és el futur
que és la vida.
I aleshores
el meu problema
que li tinc
amb la pel·lícula
és que
per mi
no aconsegueixo
ni simpatitzar
ni empatitzar
amb el que
m'estan explicant,
em sembla
una pel·lícula
tristíssima,
desesperançada,
apagada,
que em deixa
molt malament el cos
i amb una gran sensació
d'amargor.
Llavors,
jo,
la veritat és que...
Però si et provoca,
ja és el que es busca.
Jo vaig al cine
que m'aportin alguna...
Jo trobo,
tota la pel·lícula
trobo en el fons
un personatge mediocre,
perquè ell encara que tingui
tot aquest èxit
en el fons és una persona
absolutament mediocre
i que tot el que fot
és absolutament banal
i tota la història
del que està passant
són banalitats,
són superficialitats.
És que el llibre
em sembla que es diu
Ajuda'm a deixar-te ajudar.
És el colmo,
és el colmo ja
de l'escolta d'arròs
que...
La contradicció
és que ell ajuda la gent
perquè representa
que és un senyor
que ha fet un llibre
d'ajuda
per ajudar la gent
i ell en el fons
és el que...
A mesura que ajuda més
o que teòricament
ajuda més de la gent
està més desemparat
i més desenfogat
i no sap ni on va.
Llavors, a mi,
jo confesso que
inclús vaig...
Això que faig últimament
que quan surto del cine
i estic...
Aquesta em va deixar
tan descol·locat
i tan...
Que vaig...
A la primera persona
que vaig trobar
li vaig preguntar
Què t'ha semblat?
Diu, escolta,
això és una merda.
La persona que m'ho va dir,
és a dir...
Inside Out sí que m'ha agradat.
No, no,
perquè no sabia dir
si l'havia vista.
Ja, ja.
I llavors jo no vaig atrevir,
jo no m'atreveixo
a dir que és una pel·lícula
que és dolenta.
Perquè té uns premis
i una setmana de consideracions
i és veritat.
Però que a mi em deixa
absolutament indiferent
i més igual
haver-la vist
com no haver-la vist
i tal,
també em passa.
Llavors, clar,
no sé...
No tinc la veritat.
O sigui,
simplement us explico
el que personalment
m'ha passat amb la pel·lícula.
Res més.
És a dir,
no...
I que aquest món que pinta
no m'interessa.
És a dir,
no...
Res del que passa
a la història.
Però la qüestió
és si aquest món que pinta
és el món real o no.
Aquesta és la qüestió.
no tant si ens interessa o no,
sinó si estem dintre.
Això també és conductor, eh?
No ho sé.
Això hi ha unes pel·lícules
que va fer el Richard Linklater
que diria que és...
Bueno,
que ha fet mil pel·lis
superfamoses, no?
La història aquella
de la parella.
De les de la parella?
Sí,
que ha fet el...
Com era?
Sí.
Totes són molt bones.
Totes les tres són bones.
No, però ell abans
va fer una...
De fet,
va jugar amb unes animacions
que era el que es coneixia
la rotoscòpia,
que va fer dues pel·lícules
que una era Waking Life.
No la grec.
Waking Life,
no sé si...
És que hi ha dues
que s'assemblen molt,
amb Stalker
i Scanner Darkly,
però igualment
són pel·lícules
Waking Life i...
Scanner Darkly.
Scanner Darkly,
però Waking Life i Stalker
són dues pel·lícules
que són Waking Life...
Però d'animació?
És una animació,
però és com si gravessis
i després passessis
per un filtre d'animació.
O sigui,
tu graves imatge real,
l'únic que després
la pots modificar el teu...
De formes.
Sí.
De fet,
la van crear uns del seu equip,
però com una màquina
que feia això,
les rotoscòpies.
Però en Waking Life
és una pel·li
d'una hora i mitja
que és bàsicament...
La càmera va...
gairebé empla la seqüència,
però clar,
ja,
en juguem l'animació,
no?
Però va seguint a gent
a bars o pel carrer,
o sigui,
com molt a fer la cervesa
i es van explicant teories
a vegades filosòfiques,
a vegades conspiranoiques,
i és una pel·li
que t'enganxa
potser de lo banal que és,
perquè tu estàs escoltant
com qui va al bar
i escolta la història
del del costat,
però és com això,
el bollerisme aquest,
no?
I que és una mica
com Following,
que és la primera pel·lícula
del director
d'Interestelar,
d'Origen.
Following,
el Nolan.
Sí,
del Nolan,
que és un personatge
que va seguint,
va seguint també.
doncs mira,
és molt aquest fantasma,
no?
I jo crec que
Anomalisa
és molt
a l'estallà
i és que això
és que no passa res,
és que és una història
i no és buida,
però alhora
és...
A mi,
saps què passa?
Que m'agrada molt,
igual que Francesc,
que és veritat,
aquest senyor
va guanyar l'Òscar
a la millor guió original
el 2004
per aquesta pel·lícula
que ell digava
el títol original
Eternal Sunshine
amb The Spotlight's Mind,
que és el vida de mi
amb la versió castellana.
Jo confesso
que allà
hi ha vida,
hi ha vida
i aquí
no l'hi veig,
és a dir,
per exemple,
deixa'm una cosa
que vaig escriure
o es va copiant
d'altres llocs.
Ja m'ha vist
que anava a dir-li
alguna cosa
i m'has frenat.
No, no,
només un moment.
Jo crec que l'altra pel·lícula
mostra d'una parella,
d'una parella,
d'una parella
i que és una història
d'amor extraordinària,
mostra els alts i baixos,
les discussions,
el recull la dutxa,
sisplau,
els jocs de sofà,
la lluita pel comandament
a distància,
els petons,
les acusacions,
les bromes,
el sopar sense creuar paraula,
les baralles de conya,
els viatges sorpresa,
les converses
sota els llençols,
les passejades
de dissabte al matí,
les promeses acomplides,
les promeses trencades,
les pessigolles,
la mirada carregada
de son en despertar,
les confessions
a mitja nit,
els plans fets
en un moment
per pujar,
per fer...
etcètera.
No em vull
alargar-me més.
I a normalissa
no hi ha res.
I a normalissa
no hi ha res d'això.
Jo crec que és una relació
de...
A part de zero,
estem parlant
que és una relació
entre un home
que suposadament...
I no famós,
no sabem si mundialment,
però és famós
en un àmbit
que és molt
entremediocre
o molt...
o molt...
jo què sé,
és com molt...
Sembla com
de poca educació
o sembla com
un àmbit
com molt...
que per ell
és com...
no?
Com la persona
que ha de brillar
entre tots ells
i que és el líder
i és el tirant.
El problema per mi
és que ell s'enamora
d'una persona
que és absolutament
més mediocre que ell
encara.
Llavors,
com m'entens?
És a dir,
si no és per una raó
absolutament física
i sexual
de passar una estona,
no s'entén
aquella reacció,
és a dir,
no l'entens.
Vull dir,
no hi ha cap admiració
d'aquest personatge
per l'altra persona,
sinó simplement
l'ha de utilitzar-la,
de manipular-la.
I aleshores,
això em desagrada,
em molesta,
és a dir,
no...
No,
no,
perquè ell
queda encisat
per la veu
aquella que escolta.
Ell diu,
això és una cosa diferent.
És que més precisament
el joc de la veu,
ja no només
per la cançó
que canta.
Però si fos
per la cançó...
Que és l'audiosa
del Tarantino,
per cert,
la Jennifer Jason Leigh,
vull dir que no deixa
de ser curiós
que estigui aquí
també en aquesta pel·lícula,
la veu d'aquesta actriu.
Ja, ja, ja.
Jo no ho interpreto,
que allò està forçat.
Ens hem tirat a sobre
amb el temps
i no hi ha permès,
però bueno,
podem seguir el proper dia.
Continuarem parlant
d'aquesta pel·lícula
i ja veuràs
com t'anirà a dintre,
aniran passant coses.
La setmana que ve,
fem una mica
de canvi de programa
i parlarem
de la joventut
i de les pel·lícules
del senyor Sorrentino,
que intentarem
veure-les totes
perquè ens sembla
que no només
la joventut
és una bona pel·lícula,
sinó que el Divo,
les conseqüències de l'amor,
un lloc on ha quedat-se,
que són les anteriors
a la gran belleza,
tothom passa
que són unes grans pel·lícules.
Per tant,
intentarem veure-les aquestes,
intentarem parlar
del Sorrentino
i passar-nos-ho bé
també explicant
el que hem vist.
Ah, que bé.
Que veiem la setmana vinent.
Bona nit.
Bona nit.