Ara escolta's, ràdio d'esvent, sintonitza's, ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'esvent, 98.1. Ràdio d'esvent, 98.1.
cinema sense condicions. Bona nit. Des de cinema sense condicions, aquí és Sant Just. Us saludem una setmana més amb Francesc, Joan i Carles. Esperem que vingui el Joan.
I avui, per fi, una miqueta de música, per començar el programa de banda sonora, que no sé si endevinaríeu amb això que sentiu de quina banda sonora és. Podria ser de Tango... Sí, senyor. Django... Desencadenado. Desencadenado, que m'imagino que ja deus haver vist. El divendres passat, al matí... Sí, senyor, la vaig veure. La té recent. La té recent i moltes altres m'imagino, perquè aquí estem, efectivament, parlant de cinema durant tota aquesta hora, fins al 9 del vespre.
però fem aquest resum que fem sempre que ens queda tan bé perquè tothom sàpiga de què parlarem avui. La primera part parlarem de les pel·lícules que haguem vist, de les estrenes i les pel·lícules previstes per estrenar la setmana que ve o divendres o divendres la setmana que ve. A la segona part,
La Carme ens parlarà d'una d'això, no? I finalment, jo us parlaré, l'últim tros, si és que queda molt de temps, perquè m'he enrotllat massa i suposo que hauria d'abraujar el que us volia explicar, doncs parlaré del Charles Chaplin, Harold Lloyd i Buster Keaton.
Doncs perfecte, i s'entén que dones Sutherland com a tema de la setmana, l'última part, diguéssim, del programa. No, no, no. No, canviem l'ordre. La segona és... El tema és el Chaplin... El cinema de l'època del Chaplin, el Keaton... Sí, i ell va haver agafat el tema del... És igual, no? Jo era un actor, i llavors vaig agafar un actor... Si canviem l'ordre, no passa res. És a dir, no és igual l'ordre que ho fem.
Cap problema, en qualsevol cas d'això és del que parlarem i també de cosetes que de fet hi ha hagut, ens ha tornat a passar una altra vegada, sabeu el que ens ha passat? No. Ens ha passat l'alpassi de la pel·lícula del cineclub Utopia, que va ser el divendres passat dia 11 amb la pel·lícula Chronicle, em sembla que encara cap de vosaltres no l'he vist, jo la vaig veure, pel·lícula de superherois, aquesta sí, per mi, amb una miqueta més d'interès que Els venjadors i coses per l'estil, que la deixa de ser un...
cinema molt clàssic i més popular. En canvi, Chronicle té un aspecte molt més interessant i molt més novetós i ens hem de recordar de parlar de la pel·lícula que es farà en la següent ocasió, que la tenim per aquí ja anunciada, que no se'ns passi el mes vinent.
I també, ja que estem parlant de coses d'aquí de Sant Just, aquesta sí, la setmana vinent la teniu al proper documental del mes, el següent, que ja es va poder veure, no sé si Carmen, en aquest cas, vas poder anar a Sant Feliu, al cine baix, perquè aquest diumenge es va passar, però serà aquest dilluns vinent, a dos quarts de nou del vespre, quan es podrà veure una pel·lícula que es diu, bueno, documental, Big Boys Gone Bananas.
fent referència a una pel·lícula, Bananas, que va fer un director parlant de la manipulació, un director suec, Alfred Gerten, que va fer un documental també previ aquest, parlant de la persecució legal i psicològica a la qual va submetre una multinacional alimentària, The Old Food Company,
a la que va ser submès. Ell perquè va parlar del play del judici que es va fer a 12 treballadors d'una plantació a Nicaragua d'aquesta empresa.
davant de tot allò que va passar, de la persecució de l'empresa, ella ha decidit fer aquesta altra pel·lícula parlant d'aquest procés de persecució, que es diu Big Boys Gone Bananas, fent un joc de paraules en anglès, una mica difícil de traduir, però que fa referència, en qualsevol cas, a la lluita per la llibertat d'expressió i a la dificultat de portar-ho a terme quan hi ha uns interessos comercials i quan hi ha un as multinacional
que tenen altres interessos diferents i que no volen que surti segons quines coses a la llum. Ja ho sabeu. Si us interessa, penso que és molt interessant. A més a més, tenir-ho aquí a quatre passes de qualsevol lloc pràcticament de Sant Just cap a la Teneu. Dilluns venent a dos quarts de nou del vespre, una miqueta abans, en una sala preciosa. Tot s'ha de dir. No he tornat a repetir, després és la primera vegada que vaig anar, però és fantàstica. Això és el que tenim. Tenim aquí ja per la setmana venent previst i pendent.
i si algú ho va veure, a veure si jo mateix em puc passar, que ens expliqui una miqueta. Jo volia comentar-vos, perquè ho vaig mirar al diari, el dels globus d'or, perquè vaig veure l'altre dia, que no l'havia vist, la del Ben Affleck. Hargo. Jo no l'havia vist a Hargo. I la vaig veure l'altre dia,
I veig que a ella... No li han donat res a les Oscars i en canvi sí... Exacte, i l'ha creat en Bigelow, que tampoc ha aparegut dels Oscars. No he vist la de la Bigelow. No, tampoc. Diuen que està molt bé. Argo sí que l'he vista. I Argo, a veure, vosaltres tenia la impressió que no us havia entusiasmat. Jo la vaig anar a veure... No la vaig veure jo, no em puc parlar. Jo la vaig veure perquè anava a veure una altra.
A vegades passa que quan no vas predisposat a res
La pel·lícula et pot sorprendre i a mi em va sorprendre positivament. Aquesta pel·lícula té bon predicament. La història és l'època de l'Iran quan va caure el xà al Resa-Palebi i va pujar al Lletolega-Homeini.
una situació al país molt anti-americana perquè el xar, el Reza Pallé, havia sortit amb moltíssim diner del país fugint i el poble volia que el retornessin per jutjar-lo en allà. Com es pot imaginar, tothom no el van retornar mai i mai va ser jutjat en allà. La pel·lícula és sobre el que va succeir a l'embaixada americana
els manifestants van entrar a l'embaixada manitana i van fer una pila d'hostatges i que van estar 400 i escaig de dies, jo ho recordo això, i sis d'ells van fugir i van anar-se'n a l'embaixada canadenca i és la història de com van ser
trets de l'Iran amb el personatge que fa el Ben Affleck, que és un especialista amb sequestres d'aquest tipus d'alliberaments d'aquesta mena, polítics. Està basat en una història períl·lica. La realitat és que si ho veus, no tu creuries que allò va passar. El que passa és que com que va passar,
té una contundència que potser no tindria si fos un guió inventat de qualsevol altre. Està molt bé de ritme, extraordinàriament ben feta de ritme, està molt bé de tensió,
la pujada de tensió amb els personatges i com ho està pujant, perquè el que s'inventen és que són un grup de cinema que ha d'escriure una pel·lícula, que és una cosa absolutament, bueno, invencible. Però justament perquè estan invencibles pensen que col·laran. I clar, la gent especialista en aquesta temàtica
Creu que com que és tan poc sospitós que sigui possible, deu ser que és possible i realment surten i realment van sortir aquesta gent. Doncs la pel·lícula de Ritme és extraordinària.
La pel·lícula d'interpretació és bona, tots els personatges, perquè excepte el Ben Affleck, que és l'especialista en treure'ls, tots els altres són secundaris, però ho fan molt i molt bé. Llavors, la pel·lícula, aquest ritme, l'atenció fins al final, i tot i que tu saps la història, tens intensitat.
i per tant jo és una pel·lícula que sí que recomano i no m'estranya quan he vist que té el clavos d'or perquè està ben construïda. Jo el que passa és que coincideixo amb el que dius, el Ben Affleck suposo que sabeu que té fama oblidament de ser més bon director que actor,
Fins i tot en aquesta pel·lícula es diu que està molt hermètic i en canvi, ell com a direcció... Però el que passa és que en aquesta pel·lícula ja li va bé ser així, perquè és una persona que no se trontolla per res, que no se li veu el que pensa en cap moment... Vull dir que ja està bé que ell és hermètic, en aquesta pel·lícula. A mi potser el tema ideològic em pesa una mica, llavors quan veus que és una...
Des del meu punt de vista, una exaltació de la CIA, dels bons que són, de lo bé que ho fan i de lo meravellosos que són els americans, llavors això una mica em molesta. Jo tinc la sensació, però no tinc la certesa, que no l'han nominat a l'Òscar perquè consideren que no és una pel·lícula de la categoria de les altres, però en canvi,
Per les mateixes raons ideològiques, crec que volien no... igual que la pel·lícula de la dona del càmbar, on de la Catrina aquesta, es veu que també és un encant. És la història de... bueno, la pretesa història de com maten el Vinladen, o sigui que és una floreta...
per els serveis d'intel·ligència americana. Don la sensació que l'estigui ben feta. Només s'ha rebut el premi de l'actriu de la nit més oscura, la Jessica Chastain. Tampoc no ha rebut allò. Els Oscars ni tan sols hi és. Estaven nominats. Els Oscars no han passat des de Passeguda completament.
Jo estic d'acord. Potser de totes maneres a mi no és la pel·lícula de Ben Affleck que m'agrada més. No sé si heu veure de Town, l'anterior. No la vaig veure. A mi em va semblar que... La de Town és la...? Una que és d'un barri on de fet hi ha un joc diríem de mafiosos... Per als Estats Units. És americà. Sí, sí. És un barri americà amb aquest de Boston. O de, no ho sé, New Orleans. No sé, un barri d'aquests d'un poble que passa una sèrie de coses. I aquesta, des d'un punt de vista per mi incostumadora, a mi també estava molt bé. Estava millor.
Aquesta, jo no dic que estigui mal feta, el que passa em va semblar com massa personal, també depèn del dia que vas a veure-la. El que passa és que com que és una història real, té aquesta contundència. Jo no sé res del Ben Affleck, ell es jueu? Ai, no ho sé.
Aquest tipus de temàtica m'ha semblat que estàvem en una banda determinada. Era més actor que director. Últimament està fent alguns papers de més de director.
que acabarà sent coses més interessants a les carreteries ara. En la direcció, pot ser. Jo que això que dius que és hermètic sí que l'hi vaig trobar, però vaig trobar que el paper ho portava, perquè és un home impassible. És un home que no ha de trontrollar en aquest tipus de situació que està molt dura i molt difícil de transitar perquè ella corda tan primeta.
Disculpe una petita matissació, un petit matís, però La Noche Más Oscura està anomenada millor pel·lícula al Sòscar. Ara hi ha una llista enorme, vull dir que juntament a Margot. És que em sonava, per això que ho he buscat, sense dir res. La vida de Pi també. La vida de Pi sí, ja ho sabíem.
Aquesta sí que la té. No d'altres, de millor director en canvi no, però com a millor pel·lícula sí que està anomenada. És una cosa curiosa. Millor actriu també, la mateixa Jéssica Gestent i ja sabrem.
com va més endavant. Jo aquesta setmana estic content perquè he aconseguit veure, no sempre és així, les dues pel·lícules que més m'interessaven, molt diferents i per motius. I em sembla que amb Joan coincidirem amb alguna d'elles perquè m'imagino que també hauràs vist una pel·lícula, no, del pàramo no la vas veure, oi?
La del Páramo colombiana? No. Vas perdre una bona pel·lícula. Vas tenir l'ocasió de veure-la per allà. Operación E, vaig veure-la, però el Páramo em sembla que tu no l'he vist. La amiga de la Betancur, no, era aquesta. Operación E sí, però el Páramo no sé. El Páramo seria, diguéssim, la part de cinema de gènere que correspondria al que té la operación de pel·lícula històrica i documental d'alguna forma.
El paramo no li interessa especialment explicar res concret de la història de les guerrilles de Colòmbia, tot i que l'agafa també com a excusa, perquè són un grup de soldats que han d'anar a veure què ha passat amb un destacament militar que ha quedat
abandonat, dels que ningú té notícia, llavors arriben allà i els comencen a passar coses que, bueno, l'espectador va vivint com... amb intriga, sense saber ben bé què passa, però la veritat és que està molt ben resolt, com a pel·lícula d'acció, com a pel·lícula thriller, com a pel·lícula de terror, fins i tot. És americana, aquesta? Colombiana, sí que ho és.
Hispano-americana. I també té una petita part co-producció argentina, amb l'actriu que apareix, apareix poquet, però té un personatge molt significatiu que jo diria que li dona sentit pràcticament al que el director vol explicar en aquesta pel·lícula i una petita part també de producció, de subvenció diguéssim, del Ministerio de Espanyol, vull dir que també té una part de diners d'Espanya, és a dir, és co-producció entre aquests tres països
I l'altra pel·lícula que també em feia força gràcia anar a veure-la, i que no perquè sigui especialment aficionat d'aquest tipus de cinema, ni a l'actriu en concret, però potser sí una miqueta més a l'actor, que en aquest cas era director, és Volver a nacer. No sé si vas anar a veure-la al final. Tampoc, mira. Qui és el director? Sergio Castelito. L'actriu principal, la Penelope Cruz.
Interessant. Tu vas comentar que potser no tenia gaire fama entre els crítics, però la pel·lícula està molt bé. Té un equilibri molt bo entre melodrama, pel·lícula social, reflex d'una guerra molt recent, que és la guerra dels Balcans, amb alguna escena que et sorprèn.
Quan ja sembla que la pel·lícula estigui a punt d'acabar i hagi passat de puntetes per les coses terribles de la guerra, doncs fan una mena de flashback, t'expliquen el que havies vist durant tota la pel·lícula, però veritablement el que havia passat es farà idò. Veritablement el Sergio Castellito donen el clau, no estalvia la brutalitat de la guerra amb aquella escena
que no és que abans no s'hagués mostrat, però passava una miqueta com més de ser percebut, i ja dic, una pel·lícula molt equilibrada, que malgrat que dura una mica més de dues hores, doncs passa superbé, molt bé, molt maca de veure-la, i la Penelope Cruz també s'hi dedica molt bona actuació, no desentona, amb el paper de dona ja madura, gran, i amb el paper de jove, és el doble paper que fa, en el present,
i en el passat, el que li havia passat fa 20 anys, molt recomanable. Us ho asseguro que és una pel·lícula que es deixa veure de meravella. La crítica l'havia deixada bé. La crítica se l'ha carregat. Jo com que sabeu que tampoc no estic gaire al cas del que diu la crítica.
Jo he llegit tres o quatre, he llegit el periòdico, la vanguardia, el país i en general la gent no la deixa gaire bé. El Joan això no li podem discutir perquè el llegeix tot. Jo devia encertar l'única que ho deixava bé. Em fa gràcia veure què diuen i això em serveix per pensar si estic d'acord o no.
però aquesta com que l'aixaven tan malament, una de les raons per les quals no m'imaginava és que no podia, que a sobre tampoc em feia massa gràcia perquè l'aixaven molt malament. Això vol dir que la crítica s'equivoca. La que sí que has vist i que volem tenir la teva opinió. És una pel·lícula que segurament no té trama per més de 3 hores. És de 165 minuts, quasi 3 hores.
Aleshores... Fan unes pel·lícules llarguíssimes últimament. El De Master és una pel·lícula llarguíssima. Els Miserables és una pel·lícula llarguíssima. Lincoln, 150 minuts. És que, escolta'm... Bueno, hi ha molta cosa a parlar. Sí, sí, però... La Lincoln, clar... Són unes invencions. També l'has vista de la Lincoln? No, no, no. Lincoln no ho puc veure, tampoc. Diuen que... Clar, és que a mi, pel que al problema de l'allargada o la cortesa, diríem,
Per mi depèn del guió, és a dir, hi ha guions que si donen per una hora i mitja o tres hores o quatre hores, escolta, perfecte. Però hi ha moltes pel·lícules que tenen la sensació que les han allargat, que no donen per... Però tot així, el que vull dir és que són unes inversions importants. Perquè clar, no és el mateix fer una pel·lícula d'una hora o d'un hora i escaig.
És qüestió del muntatge, això també. A veure, tu tens un rodatge, i això ho sap tothom, per fer 30 hores de pel·lícula. Però jo crec que aquestes pel·lícules com Les Miserables ja estan previstes d'entrada.
d'unes grans magnituds. Han volgut ser fidels a la obra originària, llavors es veu que, ja saps que això miserable, es passa una doble lectura, que és la gent que ha vist la obra de teatre i que li va agradar, perquè hi ha molta gent fan i que li agrada i que té col·leccionat les músiques, els vídeos, etc. Aquesta gent ha tornat a veure la pel·lícula i li ha agradat molt.
i no l'ha trobat gens llarga. Jo, que no l'havia vist res, que no coneixia res, que vaig arribar allà... A mi em va semblar que estava bé, molt ben feta, molt interpretada, però no em va entusiasmar. Jo, en canvi, no havia vist el musical, no sabia res del musical. En canvi, vaig llegir fa moltíssims anys algunes coses del Victor Hugo, dels Miserables. La Fantina, la primera part... Trosset Petit, d'aquell totxo... Sí, però havia llegit trossos de Victor Hugo.
I llavors, clar, a mi em sembla que... a mi haig de confessar que no soc fan dels musicals. Hi ha pocs musicals, ja li comentava fa un moment el Joan, que clar, el West Side Story, potser els 7 nois per 7 hermanos, a cantar llavors el Orfeo Negro, però després no m'hi trobo a gust amb el Miserables. I llavors què passa amb aquesta? Que clar,
El que diuen és un text important, perquè Víctor Hugo vol dir coses amb l'obra.
fins al punt trivial. I aquí, de fet, es contrasta el comportament de dos homes enfrontats. Un creu que el fonamental és la dignitat de l'home i l'altre creu que el fonamental és el compliment de la llei. I això és un problema de fons. No és una banalitat.
I aquests dos personatges que s'enfronten a mort i mentre s'enfronten transcorre tota una revolució i tota una posta en marxa de la presentació del comportament social del país en aquell moment.
Doncs clar, a mi això a través d'un musical, realment ho trobo forçat. Un cop dit això, haig de dir que aquesta pel·lícula està rodada, que ells canten en directe mentre estan rodant-la, que no és actuar i després posar el so. Ells canten en directe. És un esforç additional.
El Hugh Jackman. És el que ho fa millor. I ella, la noia. I les dues noies, perquè la noia i la filla també ho tenen una veu molt maca. Però en canvi el Klaus, el que fa de gladiador, no lliga. És una cosa forçada. I si vols que tinguis la veritat, hi ha un punts que inclús desentona. Té una veu... Sí, no lliga, no lliga.
Ell en canvi com a actor ho fa molt bé, jo crec que ho fa bé. Jo havia vist els Miserables, la versió del... Tu has vist la musical? No, he vist la pel·lícula feta per la, com es diu, Uma Thulman, feia d'un personatge, i una pel·lícula de tenir 10 o 15 anys, potser no tants.
I la veritat és que el contingut està tan diluït en l'obra musical que per mi, per tota la força que pogués tenir una novel·la, que és una novel·la, allà està tan diluïda que no t'arriba res. Jo penso que a més els preocupava molt més la música, la realització, el cant, els actors, inclús una mica la història... I l'aposta amb escena, que és aposta amb escena.
És d'unes dimensions. Al final, quan es veu tot allò de la revolució francesa, és una mica ridícul, perquè a mi em sona a teatral. En el fons la veig una mica de teatre i no té la força d'una pel·lícula. En canvi, moltes escenes que estan intercalades pel mig, pel que diu la gent que ha vist l'obra de teatre,
Es veu que el teatre està molt més distant al públic dels actors que canten, aquí els tens molt més propers, i clar, jo penso que l'actuació quan canta l'Anne Hathaway és extraordinària. És molt maco. Té una força... Encara que ella no cantés bé, tindria força... Però no canta malament. Però a sobre ho fa tan bé ella que, clar, t'arriba. Però no és que sigui una pel·lícula tal.
Tornem perquè hem fet un canvi radical, ens hem dedicat als miserables, tot perquè les pel·lícules són igual de llargues. No hi ha molta cosa a dir. T'explico l'impressió que m'ha fet anar a mi. Jo penso que és una pel·lícula excessivament llarga, s'assembla per mi massa a Malditos Bastardos, han canviat l'escenari, en una era la segona guerra mundial i aquí és un escenari de l'oeste.
Però té la mateixa posada escena, les mateixes idees, només que amb més violència, sense tan ingènica... Més encara que maleïts ho estan, maleïts ho estan hi havia. Jo penso que també hi ha violència aquí. I tant, que no hi havia. I en canvi, tinc la sensació des d'un punt de vista... Jo sé, per exemple, que Maridos Bastados va estar deu anys treballant amb el guió.
I en canvi, aquesta tinc la sensació que, igual que les que... Ell va començar a fer Malditos Bastardos, el guió de Malditos Bastardos, molt abans de les dues o tres pel·lícules últimes que ha fet.
i ha sigut una cosa treballada, polida i tal. Això, jo penso, a una mesura es nota. En aquí, l'enginy no té el mateix enginy, els actors, bueno, està molt bé, repeteix el mateix paper que amb el Titus Bastardos, el Cristòfal Gualt, el que feia de l'Emman al principi de la pel·lícula, que és extraordinari i que és un actor que el va descobrir ell en aquella pel·lícula i que per aquell moment ha fet moltíssimes més coses.
I que resulta que en aquí torna a fer el mateix paper, és el millor de la pel·lícula, ho fa brillant, ho fa extraordinari. És el mateix d'Un Dió Salvaje del Wolanski. Que allà també el bro del paper eh. Però que el va fer, en real que havia fet aquesta pel·lícula i s'havia fet més o menys conegut i famós. Doncs bueno, aquí per mi és el millor de la pel·lícula i vos diria que la primera mitja o una hora de la pel·lícula s'aguanta molt bé i penses que allò
tindrà molt de futur. Però després, des del meu punt de vista, baixa una mica i inclús els altres personatges que surten, el DiCaprio, fa un paper així de destrassa, que no sé si remet-li va massa. I al final trobo que està com acabada de pressa, no té un final que lligui, i per tant, és una pel·lícula que es pot veure, etc.
que fora d'això que hem dit, de la violència, de la bona música i d'algun paisatge també que està més o menys bé, no és una de les bones pel·lícules d'Alternatino. Penso que ens quedarem amb altres pel·lícules d'ell. Tot i així, no he llegit cap crítica. És que no ha sortit perquè... No sabem si donar-li la raó o no encara. No ha sortit perquè l'estrenaran el dia 25.
Jo l'aniré a veure, en qualsevol cas. Encara no m'ha passat com amb altres directors, que m'han cansat una mica. Mira, el mateix Haneke em resisteix una mica, tot i que si em dieu que l'he de veure, l'aniré a veure. Tu vas dir que sí, que s'havia d'anar... Jo sí que l'aniré a veure, perquè jo continuo considerant aquest director.
Però tinc pel·lícules per veure seves. Funny games, per exemple, no l'he vist mai. Ni una versió ni l'altra. Funny games és la primera. El setè continent tampoc no l'he vist. I penso que més aviat recuperaria aquestes que veure les noves. M'ha passat una miqueta el mateix amb altra gent. En Clint Eastwood ja sabeu que fa temps que no el vull ni veure. I Cronenberg igual. Nosaltres et anem dient.
A mi és curiós perquè en algun moment determinat Fane Geis em va impressionar. És la meva pel·lícula d'ell que m'ha impressionat. Confesso. Però mai una cosa que em va fer gràcia i és que en algun moment determinat d'Amur, de la pel·lícula última d'ell, jo vaig notar la seva mà. Vaig notar que allò eren imatges fetes pel Haneke perquè els recursos que utilitzava d'una forma suposo més o menys espontània, més o menys
directe i perquè li pleia explicar allò d'aquella manera eren els mateixos i tenien una força brutal. És a dir, Honey Gage és una pel·lícula molt cruel, molt dura, suposo que saps de què va. Molt cruel, molt dura, molt violenta, però d'una violència que no és la que es mostra habitualment en el cine americà. Freda, freda, freda, glaçada.
I aquí hi ha algun d'això, amb el Hanèque de la Mur, hi ha algun d'això. És a dir, quan la veieu la pel·lícula, que em sembla que l'han estrenat, o l'han estrenat ja? Ja l'han estrenada. Jo la recomano, perquè penso que és una pel·lícula, suposo que sabeu que l'han nominada, que no és inevitable, als Òscars, de pel·lícula francesa.
i està nominada no solament ella, sinó l'Emmanuel Riba, que és com a millor actriu, cosa que no ha passat mai. És a dir, no ha passat mai que una pel·lícula francesa, que no és americana, que no és a Hollywood, i que l'anomenin com a millor actriu i que l'anomenin també com a millor pel·lícula. Volem què passa, però no deixa de ser curiós. Ho té difícil. A veure, Carme, què decideix? I serà aquesta, o serà De Oxido y Hueso, la pel·lícula del mes? Estem aquí perquè els audience sàpiguen que tenim aquí un...
Un debat obert. Un debat obert entre aquestes dues pel·lícules. Que el debat l'obres i el tanques tu, aquesta vegada. Molt amable. Per la pel·lícula del mes, que és la setmana vinent, no l'altre, i les dues que estàvem combinant eren De Ocio de Hueso i L'amor del Haneke.
La setmana que ve ho diem. No sé si teniu alguna pel·lícula més que haguem de comentar, però estem ja a la mitja part.
Ah no, anava a parlar del... Si voleu eh, perquè en Joan després té molt material del cine. Si comença ara ell, llavors ja no ens deixa parlar, ja entrarà en tota la resta del programa. Vinga Carme, parlem una miqueta del donant's house. A veure, quan vam fer la llista d'actors i de directors, per fer una mica de barreja del programa entre temàtiques una mica més elaborades,
i unes pinzellades d'algun director clàssic o algun actor, se'n va acudir el Donald Sutherland perquè acabava de veure, feia molt poc, jo ja l'havia vista, l'orgull i la prejuició de la Jane Austen d'aquest director britànic que es diu Wright o John... Que és la millor que ha fet aquesta. Que ell també va fer expiació, aquest director. I jo, realment,
Jo ja l'havia vista. He llegit el llibre fa molts anys, però he llegit diversos llibres.
ja l'havia vista, l'havia vist al cine, perquè és una pel·lícula que és molt millor amb pantalla de cinema perquè tota la sutilesa dels encuats, el lloc on està filmada i la delicadesa dels llocs té molta bellesa. Però la vaig veure a la tele i també m'hi vaig quedar. La veritat és aquesta.
Sí que a banda que la Genausten com a litàriament és molt valuosa i quan se l'ha posada al cinema els que l'han posada l'han posada molt bé. L'Angli també ho va fer molt bé, el sentit i la sensibilitat. Molt bé, perquè no és una novel·lista fàcil, l'època tampoc ho era i des de la nostra òpica difícil d'entendre i tot i així l'entens. L'entens sense molestar-te
La vaig tornar a veure i em vaig fixar, són pel·lícules que els secundaris són importants
No me'n recordo qui surten. Una senyora gran que ha fet 50.000 papers, ara no em surt. Bueno, és igual. Estic mirant aquí els noms. Judi Dench. Judi Dench. Judi Dench. No surt a la llista que jo tinc d'actors. Però vaja. Sí, seguríssim. Surt la Brenda Blessing, la Carrie Mulligan. La Judi Dench ja t'ho asseguro jo. Perquè és un tipus d'actriu que m'hi fixo perquè omple la pantalla aquesta dona quan fa qualsevol cosa. I el Donald Sutherland.
i el Don Arxiu Terran en aquesta pel·lícula fa del pare...
de les quatre nenes aquestes. Jo me'n recordo, veus? La tinc una mica llunyana i en canvi el paper del llibre que ha anat me'n recordo. Exacte, perquè... Amb cabells blancs. Amb cabells blancs. I fa un tipus de personatge que si no és perquè ell és una turasa aquí tu no recordaries aquest personatge. Omple la pantalla. Hi ha un moment al final que és una història d'amor i és una història de l'època i és tot el que veus que es queda la filla gran i li diu, si li dona permís per casar-se, l'últim tros,
La compenetració del pare amb la nana i volguer-li entendre què vol la filla té un matí. I no hi ha casi diàleg, eh? I no hi ha casi diàleg. Per tant, és d'un gran gran actor. I ell és un tipus de pare que deixa fer, que està ple de dones a aquella casa, que ell vive la seva vida com pot i que és una casa pintoresca i que la mare està obsessionada per casar les filles, perquè a l'època és així, no?
i aquesta és la gran problema de l'època.
del XVIII, del XIX, doncs el pare, és a dir, el dona el seu etterlant, hi fa aquí un paper entranyable, d'una gran tendresa. Ja al principi, quan surt, hi ha una relació entre la queira, com es diu, queira nagma, que allà ho fa molt bé, també fa espiació d'aquest... Dona el sacerlant fa de Mr. Bennet i, efectivament, com tu deies, la judí d'enx fa de Lady Catherine de Bourg.
Ja en el principi hi ha una relació entre ells dos. Ja et marca la pauta de com serà el personatge al llarg de la pel·lícula
Realment és veritat, doncs bueno, el Dona Schuteler és un senyor que ha fet moltes coses. Si voleu explico una mica, el Dona Schuteler és un home que té en aquest moment 77 anys i està fent d'actor, perquè és un home que ha fet de tot jo crec. A mi em va sorprendre aquí, m'orgullo per ofici, perquè fa un personatge entranyable d'aquell que el recordes de pur matisos que li ha donat, que és un secundari, que tampoc és que la història vagi amb ell, però
El recordes, això que deia en Joan, m'ho crec perquè a mi també em va passar i és la causa per la qual jo vaig proposar aquest actor. És canadenc, no ho sabia jo. És canadenc. Però, en canvi, quan el veus actuar diries que és un home que ha fet cinema anglès, britànic. No sé el perquè. Ell està aquí en aquesta pel·lícula a les ordres d'un britànic. Però no desentona que normalment als americans es nota molt que no són exactament el mateix.
I té manera d'actuar del tipus dels clàssics britànics, diria jo. I llavors ho vaig pensar, llavors... Perquè va estudiar, perdona, a l'acadèmia, ho estic mirant aquí, de música i art dramàtic de Londres. Ah, veus? Això pot ser una explicació. Això jo no ho he buscat. Però li trobo aquest to, li trobo aquest to. Que no saps ben bé com descriure'l, però... Doncs ja tenies raó, una mica per la seva formació justifica.
I llavors, ara m'he mirat una mica la filmografia, i clar, ell ha fet quasi 200 pel·lícules. De tot. És un home que ha fet de tot. I amb 77 anys, fa molts anys que està fent cine, i ha fet pel·lícules... I tot va fer de Casanova, no? Va fer de Casanova amb el Celini.
Sí, sí, sí, que fa un paperàs amb la pel·lícula del Fellini. Ha fet el novecento. El novecento, sí. Ha fet el novecento amb Alberto Lucci, que feia un paper de malvadísimo que matava gats, no me'n recordo el que feia, no el recordo molt, però era un home molt dolent. Ui, és el pitjor que es pot fer. Sí, sí, sí. Bueno... No, no, no. Però era un macabro, aquell personatge d'Alberto Lucci al novecento. No me'n recordo jo d'això. Sí, perquè jo recordo la cara. Ell té una cara que quan fa de dolent,
Té una cara de sàdic. Per això dic que és un home molt versàtil. Perquè s'hi pot fer. De pare boníssim. Tendre. I després fer el senyor aquest que m'ha atagat. I el Casanova del Fellini. Quina varietat de pel·lícules. Extraordinària. Després havia fet amb el Robert Altman. Havia fet Maj.
Jo me'n recordo d'una que no sé com es diu, que ell fa d'un agent de la nasi que està en una illa i que vol, i no me'n recordo com va això, és a dir que no, me'n recordo que el seu paper destacava molt perquè ell enredava la gent que estava a la illa per aconseguir un objectiu de cara al Jars Hit alemany. Però no me'n recordo quina pel·lícula és, és igual, allò perquè és una imatge que tinc així en el cap, que em ve d'ell perquè destacava ell com a personatge.
Però no sé quina és eh, no sé quina és eh. Després té 12 amb el Aldrich, 12 amb el Patíbulo. Sí, sí home, sí, sí. I després recordo el Johnny Cogiasso Fusil. Johnny Cogiasso Fusil, sortia ell? Sí. A mi també m'ha sorprès veure-ho a la llista. Jo aquí la tinc a la llista. M'imagino que la part aquella en què es veu... Jo no la recordo, no la recordo aquesta pel·lícula. La pel·lícula sí, la pel·lícula sí que la recordo, però amb ell en particular no eh. Jo tampoc, jo tampoc. Però quan l'he buscada...
I després el Cold Mountain d'Alminguella també sortia. És peculiar aquest senyor que ha sortit. Després amb el Robert Redford havia fet gent de corriente. També.
És un tipus de cara que si tu recordes aquesta, jo tinc algunes pel·lícules que li veig, l'estic veient la cara. Això que et deia de dolent. Jo li tinc més de dolent que de dolent malvat. I va ser molt durant una època de cinema de terror. Sí, per això. Estic molt conegut per aquesta característica seva. Té aquesta cara com...
Jo me'n recordo també de la cara d'ironia que fa el Patíbol. Si no recordeu que aquelles escenes que hi ha al camp de...
quan s'està en ple perenet i té dreta, me'n recordo unes cares d'ell iròniques que eren espectaculars. Però és curiós el que diu perquè és veritat recordem cares, però totes són cares diferents adaptades a la història del personatge. Però jo recordo la cara i el crit de la versió que es va fer del 78 de la invasió dels ultracossos, quan al final de tot ell ja està convertit, diguéssim, i crida, amb un crit d'aquells que comodament ho risuen,
horrible i me'n recordo, de tant en tant hi penso, amb aquest crit no se'm ve al cap. Hi ha molts secundaris que no els hi recordes la cara i surten a molts llocs. I aquest és un secundari? Aquesta com una mena de Roger Hauer, d'alguna manera, amb les diferències lògiques i típiques, que també el Roger Hauer ha fet escenes d'una potència. Aquest és un home que tens la imatge, tens la seva imatge de la cara,
Hi ha gent que no són... Home, els protagonistes, clar, un sí que recorda el Robert Redford o el Clint Eastwood, tots aquests tipus d'actors, un els té claríssims.
Però aquest altre tipus d'actors que no són d'aquest lluantó, i en canvi el Donald Sutherland sí que el recordes. A mi em fa pensar també, és que a Amèrica Cook hi ha una tradició de fer secundaris importants que repeteixen moltes coses i al final et són tan familiars com quasi els protagonistes, ells un d'aquests. I l'altre és Robert Jenkins, sabeu qui és aquest Jenkins?
Ara mateix, no? Crec que sí que el conec. Ara m'ha vingut la cara però no sé quines pel·lícules ha fet. A veure, hi ha una pel·lícula que m'agrada molt d'ell que és aquella... Com es diu allò? Que és un tio que vol aprendre a tocar el piano, ell és professor, i amb això doncs que un dia arriba a casa seva en una altra ciutat...
en una ciutat, un poble veïn. Té una casa, arriba a la casa i està ocupada per uns immigrants. L'heu vist, aquesta? No ho recordi, això. És que no li recorda ni la cara. Últimament ha fet aquella de... l'hotel Marigot, saps? Aquella de... només té de gent gran.
Que se'n van a l'Índia. No la vaig veure jo aquesta. La vaig perdre jo aquesta. Per Jenkins. No sé si es diu Robert. Em sembla que es diu Robert Jenkins. De moment em surt d'un Marino Británico amb aquest nom. I alguna cosa més, però encara l'actor no l'he trobat. Jo n'hi ha una pel·lícula... En qualsevol cas... Ja ho diré un altre dia perquè no me'n recordo del títol, que és una pel·lícula extraordinària que ell feia. Ell sempre feia papers secundaris.
i va arribar un moment determinat que va fer un paper protagonista en aquesta pel·lícula que de fet el va encombrar. És a dir, a partir d'aquest moment, ella ha fet més pel·lícules que les que feia habitualment. I em recorda molt la manera de treballar del Donald Sutherland. Bé, doncs la veritat és que és impressionant la llista de pel·lícules del Donald Sutherland. Jo aprofito, entre moltes altres que té, perquè he vist que també apareix a una de les que jo parlo. He sentat algunes, però és que és una
Jo em parlo de tant en tant i surt el tema, perquè és un tema curiós, una pel·lícula del 1993 que es diu 6 graus de separació, en el que sembla ser que també apareix, no sé si com a pare del protagonista, que és una història que està molt ben tramada, sobre una tesi real també, sobre aquella teoria que entre qualsevol, bueno, dues persones,
del món hi ha, com a molt, 6 graus de separació, en el sentit que tu coneixes una persona, que coneixes una altra, i si vas comptant, com a molt, et surten 6 en qualsevol altra persona d'aquest planeta, com a mínim, ara que s'estan descobrint altres planetes en altres sistemes solars ja veurien. Però, bueno, llavors aquesta pel·lícula està molt bé, molt interessant. Tu la recordes? Sí, sí, la recordo i amb molt de gust, de satisfacció. Va ser molt interessant veure-la.
Com vulgueu, passem Joan, el teu esglai perquè ja no et queda ni per començar ja. Deixeu-me dir una cosa que fan aquesta nit i que jo la tenia per suggerir.
Bencedores i Benzisos. No sé si la reconeixes. Exacte. És de l'Estatlen Kramer. I la fan el Maxime Lenzel, el Richard Wilmer i el Burlan, que es tenen entre altres. Jo me'n recordo històricament que tu i jo devia ser als anys 60. Fa molts anys. Estàvem al videoclub de Sant Antoni Vat.
i va venir el Miquel Porter a presentar aquesta pel·lícula. I me'n recordo perfectament perquè és una pel·lícula extraordinària, en un moment que va... La fan aquesta nit a la U. Jo l'he vista d'una altra vegada, és a dir, amb una interpretació brutal també de l'Spencer. El Maxi Melanchel també ho fa molt bé. El Maxi Melanchel, sí senyora. I l'Spencer Tracy i el Burlan Caster. I el Burlan Caster. Que fa aquell paper de dolent i tal, però no dolent, fa de...
que no parla, però amb la cara està dient tot. Tu no l'has vista? Sí, d'aquelles pel·lícules et quedes amb la boca oberta veient la quantitat d'actors que surten. Només ja per això dius com pot ser que es ajuntessin tants. I la música? Jo em va quedar gravada la música amb el Cés, no em fareu que la canti ara, però...
Jo sí que me'n recordo. Se'n va quedar gravada la música aquella, i al començament de la pel·lícula, si recordeu que Spencer Tracy arriba a Berlín, que està tot destrossat, va pels carrers, i arriba un moment que ell després passeja sol i veu com el Reichstag hi ha a la dalt de tota una cúpula i com explota la cúpula i es trenca. És una cosa extraordinària, és una pel·lícula
Segurament una de les més famoses de l'Spenser III. I el Montgomery Cliff. Surt només un moment. Fa un personatge que és un jueu cerat.
i ho fa bro d'aquest personatge. I la dona del Vicent de Mineli com es diu, la que feia el Judy Garland, també surto un moment, us ho recordeu? Sí, sí, surt la Judy Garland un moment també amb un paper d'aquests curtets que van entrevistar a la gent i també ho feia però que molt bé, molt bé, molt bé. Hi ha una quantitat d'actors en aquesta pel·lícula que és
és una joia de veure. És molt recomanable que la vegin les persones que no han vist. No estan acostumats a veure aquest tipus de cine. És de fa molts anys. Però veure pel·lícules a la U, que és sense interrupcions,
És una gran pel·lícula. Jo encara me'n recordo d'això, de Miquel Porter parlant amb un públic que estava a la sala de l'escola Sant Antoni.
plena a besar, perquè estava tot absolutament ple, i ens va fer un discurs que ens va conmoure a tots, és a dir, era l'any 63, 64, 65, no crec que fos més enllà d'això. Doncs mira, això mateix és el que esperem ara de tu, i del teu dirà tu sobre Chaplin, Lloy Tiqueton, que ens deixis vocabedats com de postura. No, no, no. A veure, dues pel·lícules recents, jo crec, que són de Artis i Blancaneus, han posat de relleu la força del cinema munt.
i és conegut que fins als finals dels anys 20, excretament l'abril del 1927, la majoria de les pel·lícules eren mudes. I també que, en aquella època, els fils més populars, els més que tothom volia veure, eren els de Harold Lloyd, els de Charles Chaplin i els de Buster Keaton. Aquest triomvirat de la comèdia d'humor americana que, a partir de la primera guerra mundial,
havia penatat sense cap mena de dificultat amb tota l'escenografia mundial i estava en tots els mercats del món. Charles Chaplin és un dels mites del cinema mut i també del cinema clàssic que ha perdurat fins als nostres dies. És un actor còmic, productor, escriptor, guionista, director i compositor. I m'agradaria destacar això de l'últim, aquest element de... La música, no? La música.
I aquest que nosaltres, si anem a Sense Condicions, aquest programa, fem un reconeixement explícit d'aquest fet, utilitzant com a sintonia, cada dia, cada vegada que comencem el programa, el tema de fons de Candilejas, que va ser un èxit en la dècada del 50, amb el títol... Hombre, aquí la tenim. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs aquesta cançó que es diu Eternally,
Va ser un èxit en els anys 50, tota la dècada dels 50, i a més a més, si sabeu, ja us ho sabia, no us ho recordava, que l'any 1973, Charles Chaplin ja tenia 83 anys, li van donar a l'Òscar com a millor música original per a aquesta pel·lícula, per a Candilejas. És una gran composició. És una gran composició.
Podríem esmentar músiques més famoses d'ell. Una cosa que la gent normalment no té consciència és que tothom el té com un gran guionista, com un gran director, inclús director d'actors, però mai la gent pensa que moltes de les músiques famoses que acompanyen les seves pel·lícules són extraordinàries. Jo recordo la música de tiempos modernos, que també la tinc una mica interioritzada. Hi ha una cançó que es diu Smile,
que es va fer famosa i que va durar molt de temps perquè la va fer famosa el Nat King Cole. Nat King Cole la cantava i la va popularitzar. La quimera de l'horó, que estava rodada amb època muda l'any 25 i després hi ha una reposició més tard amb sonor, llavors ell hi posa la música en aquesta segona versió sonora, que és la mateixa pel·lícula sonoritzada, amb la veu d'ell que explica una mica l'acció per evitar les explicacions o els títols de crèdit que hi havia en termes de les pel·lícules mudes. O la Condesa de Hong Kong,
que també és una extraordinària música, i que la Petro La Carc es va encarregar després de fer una versió també cantada i musicada, i que va ser també molt popular a l'època. I, evidentment, se'n podia parlar de moltes més. Per tant, ens trobem amb xarrot, el seu personatge principal, que és un rodamon, de maneres refinades, amb la roba i la dignitat d'un senyor, d'un cavaller,
i que ja de per si aquesta mena de caracterització era una mofa de la classista societat anglo-saxona, tant la britànica la qual tenia com la que va descobrir després els Estats Units. Com he sabut, el seu èxit està estretament lligat al cinema munt. Quan a finals dels anys 20 va començar a fer-se produccions sonores, Chaplin es va negar a assumir-les, es va negar a encarar de fer que el seu personatge xerlot per l'és.
De fet, les següents pel·lícules, L'Ufes de la Ciudad, que ja és del 30, ja fa uns quants anys que el cinema s'osor fa estralls als mercats mundials cinematogràfics.
o, encara més tard, tiempos modernos, són pel·lícules mudes, si és cert que amb l'última s'escoltava per primera vegada la seva veu perquè cantava una de les cançons que va cantant i no sap la lletra i se la posa aquí a la màniga i amb la Claudette van jugant amb tot això, doncs ell cantava directament per la pel·lícula.
No serà de fet fins a més de deu anys més tard que arribi el sonor, consideradament a 1940, quan amb el Gran Dictador utilitzarà per primera vegada el so de la Deu. Podríem dir, per no allargar-me massa, que els tres personatges, tant Chaplin com Lloyd com Keaton, van viure coses semblants.
El que no és tan conegut és que segurament el més popular, en l'època muda de l'època, no era el Chaplin com es pensa molta gent, sinó que sobretot als Estats Units ho era el Harold Lloyd. Harold Lloyd representava l'americà mig en relació amb el silat de cel, els esports, diríem les novetats d'aquella amèrica novedosa, d'aquella amèrica moderna que presentaven les mateixes pel·lícules que venien de Hollywood, dels negocis i de la medicina més o menys seriosa.
Val a dir que Harald Lloy va fer 208 pel·lícules, que són moltes pel·lícules, però potser perquè la majoria no estaven dirigides per ell, ell era simplement actor, o perquè no es van recuperar més tard a la televisió, o ni en els cinemes, Harald Lloy ha entrat de fet en un cert oblit. Avui dia poca gent coneix ni poca gent en parla del Harald Lloy. Jo recordo haver vist en aquella època una sèrie televisiva que va fer per TV1, que era l'única televisió que hi havia,
o m'han recuperat moltíssimes de les pel·lícules que havia fet ell o unes quantes, no sé si van passar totes o unes quantes, i em vaig quedar molt sorprès que allò hi havia una bona qualitat, sobretot amb Cinemode i amb els recursos que utilitzaven. Aquest oblid que li va passar a Harold Lloyd no és una cosa que hagi passat ni al Chaplin ni per descomptat tampoc al Keaton. De fet el Keaton va tenir els mateixos problemes que el Harold Lloyd, potser fins i tot més radicals i més durs.
Després de dirigir i interpretar obres mestres, obres meravelloses com podria ser Les 3 Edats, La Llei de l'Hospitalitat, Els Herois del Riu, Les 7 ocasions, El Modest, Sherlock Holmes i sobretot la seva obra mestra, que és el maquinista de la General, va desaparèixer de les pantalles i va acabar treballant com a escriptor de gags per les pel·lícules de la Metro-Golden Mayer, escrivint, per exemple, els gags de La Noche en l'Op de les mans Marx o de Tarde de Trico també de les mans Marx.
Només cap als anys 50, Willi Wilder el va recuperar en petitíssims papers de l'antiga glòria, com a antiga glòria del cinema, a Crepusclo de los Dios, no se'n recordeu, de Sunset Boulevard. Ell apareix allà. Ell apareix molt poc, molt poc, molt poc, fent una companya a la dona. Sí, sí, sí. A la dona. Ai carai, som impressionat ara. I surt... No ho recordava. I surt molt poquet, però surt. I a més a més és una de les velles glòries, diríem, del cine que intenta abocar la pel·lícula.
dos anys més tard, perquè aquesta pel·lícula és del 50, dos anys més tard, el 52, Chaplin el recupera a Candilejas, i això va fer, si us recordeu del final de la pel·lícula, quan estan els dos en un escenari, ell toca el piano i l'altre toca a fi, i es barallen allà, doncs va fer que ell tornés, el públic tornés a fixar-se en la seva persona. Encara va aparèixer a la Vuelta al Mundo en 80 dies, fent un també de cap de tren de la línia que travessen els dos el Cantinflas i el David Niven,
en un clar homenatge, sens dubte, a la seva obra mestra, el maquinista de la General. Film que, curiosament, va tenir... bueno, val la pena dir això, que la General, tot i que avui ja està considerada una obra mestra, i penso que ho és, sense cap mena de dubte, en el seu moment va tenir una acollida fluixíssima, molt dolenta, als Estats Units. Va ser, de fet, a partir de 1960,
Després potser d'aquesta mena de recuperació amb aquestes petites pel·lícules, quan es va passar a tot el món la maquinista de la General, i aleshores es va inclús crear una polèmica de si Keaton era millor que el Chaplin. Hi havia gent que tampoc tenia fresques les pel·lícules del Chaplin, no havia vist cap potser del Keaton, ja que avui va arribar el maquinista de la General, i molta gent es va començar a plantejar si efectivament Keaton era millor que el Chaplin, que era el mite o la consideració que tothom tenia de les pel·lícules del Charlotte.
És difícil de destriar això, penso que els dos són molt bons, però segurament vista en perspectiva i sobretot pel fet que Keaton va ser un senyor que va pagar quan arriba el 30, el 29, s'acaba la seva carrera i no fa res més perquè no pot seguir treballant.
i el Chaplin va ser més intel·ligent, més hàbil, va seguir fent pel·lícules, inclús algunes de les més bones, com el Gran Dictador, ja en època sonora, ha fet que segurament tots recordem més el Chaplin com un autor de molta categoria. Però penso que si tu analises una mica moltes de les pel·lícules,
El Chaplin també té la significació ideològica, el bolster quíton no li coneixes, cap pronunciament de cap mena. I en canvi el Chaplin això sí que l'ha deixat marcat.
Jo recordo encara el Buster Keaton, que estava esperant si ho deies o no, en una aparició... Golfos de Roma. La seva importància. L'última. L'última, no ho he dit, perquè no calia llargar-ho tant. Richard Lester. Aquesta sí que la recordo molt bé. Torna a sortir a Golfos de Roma fent un paper d'aquests també secundaris i tal, però va ser l'última pel·lícula que va rodar perquè va morir desgraciadament poc temps després del rodatge.
i tothom també el recorda perquè el fos de Roma. És una de les pel·lícules seves. Això m'ha dit el Pito, l'original, que és que no te resaberan, fa molta gràcia. És Something funny happened to me in the way to the forum. Si es diu la pel·lícula en anglès. Alguna cosa m'ha passat a mi anar cap al forum. És molt curiós la comparació. Jo vaig veure fa ja molt de temps, m'imagino que a la Filmoteca de la Generalitat, quan estava a l'Avinguda de Sarrià, un documental que havien fet les línies
ferries, les companyies de les línies de tren del Canadà, com a protagonista amb el Buster Keaton. Una cosa molt curiosa, però que et posava la pell de gallina, sincerament. Veia el nom a ell recorrent velles línies ferries, també de nou, fent una referència a The General, que és el títol original de la maquinista. No es diu el maquinista de La General, sinó The General, que és el nom de la locomotora. I llavors ells el veu allà, passant per vies de diferents maneres,
i se't posa la pell de gallina, veient una persona allà gran recordant tot el que ella havia fet, recordant aquest símbol que va ser d'una època, com vosaltres dieu, ideològicament no, però en quant a la caracterització, aquest home que mai no reia, aquest home que tenia una habilitat gairebé màgica... Tot ho feia ell, no es buscava substituts, sinó que tots els salts que hi ha i totes les piruetes que realitza allà a les seves pel·lícules, totes les ha realitzat sempre ell.
I totes eren significatives, no les feia simplement per lluir-se, és que tenien el seu significat. La pel·lícula del maquinista és extraordinària. Una cosa senzilla com agafar un tronc i aconseguir treure una cosa que molesta, però llançant-lo al mig del d'allò. Dius, això no es pot fer fàcilment. I jo diria que ni tan sols assajant-lo.
capacitat mental de concentració, no ho sé. Sí, sí, veritablement estem d'acord, com que el Buster Keaton... Jo per acabar, perquè veig que ens queden només dos minuts, voldria llegir-vos una cosa que he descobert aquesta tarda mirant coses del Chaplin, que m'ha fet gràcia. És una cosa que escriu ell, Llagrant, suposo, quan està a l'exili, està exiliat, i diu, diu, mirada de la vora, la vida sembla una tragèdia. Vista de lluny, sembla una comèdia.
Mai te n'oblidis de somriure, perquè el dia en què no somriguis serà un dia perdut. La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu cada moment, abans que abaixi el taló i la obra acabi amb aplaudiments. S'ha de tenir fe en un mateix. Encara quan estava a l'orfenat i recorria els carrers buscant menjar, em considerava l'actor més gran del món.
La vida és meravellosa si no se li té por. Si haver sense haver conegut la misèria és impossible valorar el luxe. Més que maquinària necessitem humanitat i més que intel·ligència, amabilitat i cortesia. Vaig ser perseguit i destarrat, però el meu únic credo polític sempre ha estat la llibertat.
Llàstima que no haguéssim acomiadat el programa abans i ens poguéssim quedar amb l'eco d'aquestes paraules i amb aquesta música, com tu deies, del mateix Chaplin, doncs fantàstica aquesta referència, aquesta cita.
Ens quedem amb el cor engrandit amb això. Esperem que vosaltres també els que esteu sentint aquest programa. I bé, recordeu que si no l'heu sentit del tot o si el voleu tornar a sentir, perquè us ha agradat prou, el teniu d'aquí a no gaire, a cinevasensecondicions.blos.com.
i recordem el que parlarem la setmana vinent. Shakespeare al cinema, que ens el presentarà el nostre amic Andreu Ferran, que vindrà, mirarem de fer-nos una foto, a veure si estem tots, i anem actualitzant la fotografia del blog, també, i anem fent coses. I el director Atomegoyan, que us presentaré jo mateix. Si no heu vist molta cosa seva, feu un petit esforç, perquè val molt la pena. Un actor, també, allà, afincat al Canadà, però d'ascendenciar l'Armènia, i tel, aquest director, molt interessant.
Doncs vinga, fins al dimarts que ve. Us esperem. A reveure. Bona nit. Adéu. Bona nit.