Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem, com tots els dimarts, per compartir amb vosaltres, els de cinema sense condicions, el que hem pensat, vist, comentat aquesta setmana sobre cinema. I aquí estem, el Francesc... Em podíeu dir Ulisses, eh?, si voleu.
Has tornat a Ítaca? Perquè estem a Ràdio Ítaca, no, avui? Com va això? No hi ha cap penelope per aquí? Jo he tingut la meva petita odissea per arribar, però per no avorrir a ningú, ja ho esperaré. Ja ets aquí, ja s'ha arribat. Ja som aquí. La Coco. Hola, bona nit. Hola Joan. Bona nit Carme.
I el Bernat. I el Bernat. I el Bernat. I el Bernat. Està aquí, a Magadé. Molt bé. Ja apareixeu. Doncs, bueno, podem començar a parlar, com sempre farem les tres parts habituals. La primera parlaríem de les coses... Tinc la sensació que està com ressonant, no sé per aquí. Sí, està que... Està ressonant la veu, no sé per quin motiu. Però el millor és que... No ho sé.
i ara sembla que en algun moment ha marxat però ha tornat però bé, en qualsevol cas em sembla que podem començar a dir que com sempre farem tres parts la primera part intentaríem parlar de les novetats de les coses que hem vist, de les coses que aconsellem de les coses que vindran
una segona part que podríem començar a parlar d'Elia Cazan perquè avui tenim un petit problema que és que el Jaume havia de venir i li ha sortit un problema no pot venir, havia de presentar havia de parlar del Pasolini i resulta que ho farem la setmana que ve
Però és fantàstic, perquè la setmana vina vindrà la Tiziana, que és italiana, com el Pasolini, i llavors ens parlarà... I serà perfecte. Molt millor del que havíem previst. Molt millor del que havíem previst. Sembla calculat i tot. Avui farem l'Elia Cazan i la pel·lícula que hem previst de parlar sobre ella seria La Lei del Silenci, a banda de les que sigui. De les que sigui, que sortiran, perquè clar, jo pensava poder-la haver vist, però ha sigut tan precipitat el canvi que... Tu sí que l'has vista? Home, ja tenim algú que l'ha vista...
que l'ha pogut veure. Aleshores, em sembla que la Carme ha vist Ida, que també hem vist la Cocó i jo, i podia ser interessant que comencessis tu a explicar què t'ha semblat Ida. A veure, jo vaig veure Ida, no sabia res d'aquesta pel·lícula. És el millor, eh? És el millor. Sí, i m'ha agradat molt. Haig de dir que sí que la recomano.
Que sí que... Nosaltres també la recomanem, eh? Ja està, va, anem a veure. Inanimitat. El director és un Pavel... Pavel... Paveli... Sí, un nom raro perquè és Polac. Perquè això costa molt. És Polac. És nascut a Polac. Ell va néixer al... Ho tinc apuntat perquè jo no coneixia res d'aquest senyor. Sí, no. Et sembla la cosa que arriba d'ell, eh? Ho he hagut de buscar, però bueno. Va néixer a Varsovia el 57...
Els 14 anys van marxar cap a Alemanya i després a Itàlia i finalment va arribar a Londres, a Anglaterra, i per tant la seva formació és anglesa. I tot el que ell ha fet per l'obís previ a aquesta pel·lícula és darrere l'anglesa. Tot i així és la primera vegada que roda Polònia i roda, suposo,
Aquesta hora de polònia per fer la pel·lícula. Aquesta hora de polònia per fer la pel·lícula. Això és un petit resum d'aquest director. De la pel·lícula. La pel·lícula es diu Ida i és la història està centrada sobre els 60, l'any 60.
la protagonista és una novícia que està en un convent de monges en un convent petit de monges i que ha de fer el jurament del seu compromís com a monja i la monja del convent li proposa que abans de fer això
se'n vagi a veure l'única familiar que ella té de les que elles tenen referència perquè ella és orfe i per tant la superiora li diu que sí que es van posar en contacte amb la seva tia l'única familiar que li queda
i que no la va voler acollir i que els va deixar amb elles, però que ella vagi i que abans de fer el seu compromís definitiu amb el convent la conegui. I aquesta és l'història inicial d'aquesta pel·lícula. Ara faré una pregunta tonta d'aquestes de les meves, però de monges només hi ha de catòliques?
Ara m'ha vingut el... No, però en general... És que no ho sé, m'ha vingut ara el dubte. Ja sé que és catòlica perquè he vist el trailer. I d'altra banda, a Polònia... És molt catòlica. Jo vaig ser a Polònia l'any 79, que era en règim comunista,
i hi havia esglésies funcionant, vull dir, amb actiu, que a Rússia no se'n veia ni una. Bé, si recordeu tot el tema de la transició, l'església la portava on tenia un paper destacadíssim. Sí, que a Polònia té un arrel en aquest aspecte molt profunda i és una església catòlica molt...
Molt retrograda, per dir-ho d'una manera... Molt conservadora. Molt conservadora, aquesta església particularment. Però bé, no surt en aquesta història, no hi té res a veure. És a dir, aquesta història no és una història que estigui centrada ni en la religió ni en el fet quasi que ella sigui una novícia. Sí que ho és en el sentit de solitud i de per què ha anat a raure allí, però no diria que no hi ha cap mena de... Cap mena de...
cosa que es transmeti de qüestió religiosa específica. La història és aquesta nana que finalment coneix la seva tia, descobreix que és jueva, per tant és una jueva que pretén ser monja catòlica, que ja és una mica sorprenent,
Però no ho sabia ella al principi. Ella no sabia ni que tenia aquesta tia. Ja estem començant a entendre el drama. Per tant, però és un drama que jo quan vaig veure la sinopsis vaig tenir la por que fos una més d'aquestes que posen els dolentíssims dolentíssims i els boníssims boníssims
i que els soviètics van ser tan terribles i que l'operació a Polònia va ser tan terrible. Bé, doncs no és res de tot això. És una pel·lícula d'una grandíssima humanitat. Sí, per això salvo aquesta pel·lícula, perquè tot i que podia haver sigut això, no ho és en absolut. És una pel·lícula que és el transform humà d'aquesta nana que té 18 anys, que s'enfronta amb un món que desconeix, amb una història, que no l'explico perquè aneu a veure la pel·lícula,
Però sorprenent, perquè no és res del que ella podria imaginar-se mai.
I jo diria que sorprenentment, aquesta pel·lícula, que la protagonista és aquesta nana de 18 anys, la protagonista acaba sent la història de la tia. Perquè ella... Molt ben dit en polac. És que l'actriz és molt bona. Sí, les dues actrices són molt bones. Les dues. El que passa és que la jove no es vol dedicar al cine. És la primera vegada que fa una pel·lícula i diu que no vol fer més pel·lícules.
L'altra jo ja l'havia vist. L'altra és una gran actriu. A més té una cara molt... A més el tipus de personatge que fa, perquè ella, clar, també és jueva, és una jueva comunista que ha cregut en la ideologia,
I que per les raons que sigui de la seva història personal s'ha fet malbé de dins. I és aquesta la història profunda, perquè és aquesta la contradicció que t'emportes a la pel·lícula i enfrontant aquestes dues dones, que les dues són fortes i que les dues...
pretenen entendre tot això que ha passat i malgrat el desencontre inicial, finalment elles tenen una entesa d'alguna forma que realment és d'una grandíssima humanitat allò.
Las dos están buscando, están haciendo un camino de vida. Cada una está haciendo un recorrido en su propia vida y cada una tiene un camino a la vez diferente y se juntan, al final se encuentran las dos. A pesar de ser tan diferentes, una tiene una vida muy... está en plena redemción porque... Sí, una es muy espiritual y la otra parece muy realista. Sí, sí, sí.
Ella el que se la mostra és que està convençuda, en principi, té una certa solidesa serena, malgrat els 18 anys, i és aquesta serenor el que la fa potent, que crec que la deu tenir ella humanament, a banda de l'entorn. Ella és d'una serenor durant tota la pel·lícula,
extraordinàment contundent. ¿Estás hablando de la tía? De la chica. ¿La tía o la chica? No, la chica. La serenidad es de la chica. No, no, la otra no le veo serenidad. No, no, no. No vamos a contar el final, pero... No, no, no. La realmente serena, la realmente serena, sòlida, i que enfronta el que té allà al davant amb una...
solidesa és la nana és la nana de 8 anys i llavors és una naia que és molt guapa té una mirada preciosa i una mirada que transmet tot aquest tipus de manera d'anar pel món perquè ell accepta allò
d'anar a casa d'aquesta tia estranya. I ella tira endavant. L'altra cosa que volia dir és que és una pel·lícula en blanc i negre, amb un blanc i negre preciós, amb uns enquadres d'un grandíssim... És una pel·lícula relativament estàtica. Fa un pensar, jo, amb el Breyer... Vull dir que és aquest tipus. Ella posa allà la càmera...
que és com es feia als anys 60 m'ha arribat que el que pretén el director en aquest cas és justament fa blag i negre
3x4. 3x4, o sigui, no fa ni panoràmic ni res, sinó el típic clàssic dels anys 60, i a sobre, amb la fotografia, la dinàmica de moviments, de càmera, etcètera, típica dels anys 60. Per tant, en el fons, quan estàs veient la pel·lícula, penses en qualsevol pel·lícula dels anys 60. Jo, per cert, ara em ve al cap, perquè no ho havia pensat, la seva va ser el dissabte o el diumenge de la nit,
Vam passar per a BTV una pel·lícula que es diu Noche de Verano, que és una pel·lícula del Jordi Grau de l'any 63 o 62. No la recordo. I és una pel·lícula que m'hi ha fet pensar no en el contingut o en el que passa, sinó en la formalitat. És una pel·lícula rodada l'any 62.
que passa a Barcelona i que pinta diversos llocs de Barcelona i que fàcilment es podia empalmar amb aquesta pel·lícula que està rodada ara i que intenta, en alguna mesura, reflectir com es vivia o com era la mirada, els paisatges, la decoració típica dels anys 60 a Polònia. Per tant, em sembla molt lograt això. Em sembla que ajuda a que entris en la pel·lícula i entenguis els personatges.
Esta búsqueda de la fotografía y de planes tan perfectos me recuerda a Antonioni, solo que Antonioni es lo contrario. Yo lo encuentro más preciosista, Antonioni. Yo creo que este sí que puede hacer pensar en este sector de cine, pero al meu modo de ver, aquest no es preciosista, sino que necesita allò per explicar-te la història. I l'Antonioni sí regala una mica amb tot el que fa. Jo crec que aquest director
necessita allò i t'ho explica en funció de com ho necessita. Llavors tots els planos, a l'hotel on elles dues passen la nit, aquella cosa que no és bonica, és que no n'és, perquè allò és trist i decadent i...
I sense l'he. I tan ben descrit allò, tan ben descrit els sombres i els foscos i la petita llum. I el jazz, que va molt bé. A mi el que em queda el dubte és de qui dels tres us ha agradat més. Perquè clar, esteu dient meravelles aquesta pel·lícula. És pel·lícula del mes, no? Pel·lícula de gall. El que passa és que com que tenim la setmana... No ens queda la setmana que ve. Si no, jo sí que l'hagués proposat de més, ja t'ho dic. Sí.
Y hay otra, no me acuerdo si habíamos hablado de ella, pero hay otra muy buena película, es Dallas Buyers Club. Yo no la he visto. Yo sí que la he visto, yo sí que la he visto. Que es fantástica, fantástica, y que el Matthew McCogney es increíble, el Jared Leto, que no lo reconocí. Ah, sí, ahora no sabía de quién hablaba, sí, la guanyadora de no sé cuántos... Sí, que tuvo...
No sé quantos Oscars... Amb ella l'actor li van donar un Oscar. Mejor interpretació. Y a Jared Leto, el mejor actor de reparto. Yo lo siento, pero no... Bueno, de todas formas, en vida sí que hem estat d'acord. En vida sí, en vida estem tots d'acord.
i l'altre jo no l'he vist i ara vosaltres dos hem de tenir puntuacions d'aquelles com amb la gimnàstia ràmica no cal, no cal l'únic que volem és que estem bastant d'acord amb aquesta i amb aquesta altra potser no, no passa res la història és interessant és com veure una espècie de documental sobre els principis de les teràpies per curar el SIDA perquè és en l'85 o alguna cosa així
Y entonces todavía no hay las terapias que hay ahora, que ahora no mueres del SIDA, es como una enfermedad crónica y ya está. Pero en aquella época había un tratamiento que se llamaba el AZT, que estaba comercializado por cada laboratorio de cada país, en Europa, y que mataba más, mató más que cojo, porque el resto de las células sanas las intoxicaban.
però com hi havia el poder dels laboratoris, seguien sabent això, seguien vendent aquest tractament. I segurament que hi ha muertes, que hi ha gent que morreu de SIDA en aquella època que podria estar aquí encara, si no fos el gran poder dels laboratoris que venden veneno. I tota la pel·lícula és, en certa mesura, com l'actor principal, que s'ha primat 21 quilos per poder fer la pel·lícula.
Ah, és aquell cant cadaveri. És que està cadaveri. És el que feia Matt o Mood, no sé si ho recordeu. Màxima Conaghy. És molt bon actor. Per fi és un bon actor. I reconeixible, sí. Perquè jo no vaig pensar que el vaig veure als premis. Este actor empezó muy mal su carrera, con comedias muy tontas, y ahora desde dos o tres películas...
Ha subido moltíssim. Ha subido. Y descubrimos todos que es un gran, pero gran, gran actor. De verdad, yo me quedé alucinada. De l'Oscar, ¿no? L'Oscar, la millor interpretació per aquesta pel·lícula... Jo l'hi hauria donat segurament al The Hair, al Fènix, al Joaquim Fènix, molt més que en aquest. Però entenc que a Hollywood em fa molta gràcia això que un actor, per fer un paper, s'atreveixi a primar-se 21 quilos. Això ja és... Sí, és muy... De l'actor, a tu me encanta. I llavors això...
Com mou una mica, doncs, sembla ser el jurat, i llavors l'han premiat per això. Però, honestament, a nosaltres vam passar la pel·lícula... Bé, jo dic, clar, no té per a mi que coincidir, és a dir, a mi m'han passat la pel·lícula abans dels Oscars i confesso que vaig trobar... vaig tenir por que li haguessin el premi per tot això, que és el que va passar en definitiva, i crec que és una forma de promocionar... Em sembla que us ho vaig dir aquí. Per cada quilo que es va primar, un vot del jurat, diguéssim.
el que està suggerint més o menys i llavors va resultar que va ser una forma de promocionar la pel·lícula perquè li van donar a l'Òscar la millor interpretació actor masculí, principal masculí l'altre xicot que surt amb ell que també ho fa molt bé doncs el penso enorme com se diu però és un actor conegut que fa de homosexual i ho fa molt bé molt bé
El problema per mi és que... Per mi, és a dir, entenc que hi hagi opinions diverses com passa amb tot. Aquesta setmana, ahir, ens van passar Noé, la pel·lícula aquesta de la qual no podem parlar perquè...
Les productores ens han compromès a tota la crítica que no en parléssim fins al dia de l'estrena. I us prometo que vam sortir del cine. Vam sortir del cine i ens van dir que... I la gent que entre nosaltres sí que podíem parlar, hi havia una discrepància d'opinions absoluta. És a dir, hi havia un que deia 0 i d'un que deia 10.
Per això et dic que això és molt subjectiu, molt relatiu i no vol dir que a mi no m'hagi agradat, no vol dir que la pel·lícula no pugui agradar a molta gent. Però la pregunta, o la meva pregunta és, els que els havia agradat la pel·lícula coneixien la resta de l'obra de l'Aronofsky o no té cap connexió? M'explico? És a dir, de vegades per saber apreciar el que té una pel·lícula,
Igual que passa una miqueta com la pel·lícula del Gran Hotel Budapest, que la vaig anar a veure el dissabte i encara estic al·lucinant, directament. Encara estic al·lucinant amb aquella pel·lícula, amb tot el que et presenta, amb la màgia que té allò, amb tot, amb tot, absolutament amb tot, amb la història, amb la potència, amb la duresa
amb els decorats, amb les interpretacions, és que no m'ho puc creure, és com viure un somni directament, no? I jo sé que hi ha persones... Me'n mires, me'n mires. Jo potser penso que potser hi ha persones que no ho han apreciat. Bé, també sabeu que vaig estar esperant una persona per anar a veure-la, també la companyia era grata, per tant potser també... Ah, ah, ah.
Francesc, això ens ho amagaves i nosaltres d'entrada no sabíem calibrar del tot i que consti que jo la vaig posar molt bé però no pujava al cel i tu acabes de pujar al cel això és una miqueta com quan el Joan diu és que jo he vist la pel·lícula amb el meu fill, llavors ja saps
Clar, clar. Una cosa similar. No sempre coincidim. Però ho deia en aquest sentit que les persones que no coneixen molt bé l'hora de Wes Anderson la troben una mica més difícil, potser, d'entendre-la. Hay que conocer su universo, que es muy particular. Exacte, quan ja tens les claus de com funciona, de com treballa... Jo demano a les pel·lícules que la gent no conegui res, vagi al cine i li agradi. Muy bien dicho, Carlos. Sí, sí.
A mi no m'agrada aquesta... Jo també. No m'agrada... Ho sento? Exacte. Jo crec que el que fa cine, com que el que fa literatura, ha de fer un llibre, tu l'agafes o fas el cine, te'n poses al davant i allà allò t'agafa o no t'agafa. I si no t'agafa, no t'agafa. I és així. Per tant, el fet de conèixer... És innegable i l'argument és molt bonic. És que jo crec que una obra sola del Shakespeare, una sola, no cal haver fet totes les altres...
Ja pensaries que allò val la pena. I un d'un xurro, el fet que li hagi sortit una de bona, tampoc vol dir res, llavors. El césped l'has de conèixer també per admirar-lo, eh? A veure, l'argument és bonic, però a mi no m'acaba de convèncer. A mi m'agrada el fet de pensar que mentre més ens coneixem la persona, això és com en el programa aquí, en el cinema ens acondicions, sempre tenim...
Zero condicions, però a mesura que ens hem anat coordinant estem més contents, estem amb més ganes de rebatre, no tenim cap problema, no ens emprenyem sinó que ens ataquem però amb bona intenció i llavors es fa divertit. Això és igual com tot, és una mica el que explica una vegada més l'Arts Triera en Infomaniac.
amb l'escena menys sexual potser de totes, que és l'escena en què t'explica la polifonia de Bach a través de les tres històries d'amor i sexe de la protagonista. Si tu coneixes les claus de com sentir una peça musical i coneixes l'autor com treballa, com ha investigat, com ha fet, ho pots gaudir molt més.
Està clar que en un sentit ideal, en un sentit platònic, és molt bonic això de si m'arriba l'amor, si m'arriba l'obra, però és una miqueta entelequi. Jo crec que mentre més aprofundeixes, més guanya. Mira, a mi m'ha passat una mica, el que passa és que pot ser que acabem una mica. La pregunta teva no l'hem contestat. Exacte.
que si la gent coneixia, la gent que hi havia del cine coneixia, el nous que jo no el coneixia, i contestant això jo diria que en general tota la gent que vaig parlar a la sortida, com que eren crítics, doncs les havien vist, no totes potser, perquè jo tampoc les he vist totes, però la majoria de la gent tenia opinió, inclús la gent opinava que m'ha agradat més aquesta, m'ha agradat aquesta altra i tal.
Per tant, però per exemple, a mi em passa tot això que estem dient i ve en certa mesura també a Lliga, jo ahir o abans d'ahir, no sé quin dia va ser, potser el divendres, ens van passar una altra pel·lícula d'un director francès que és la primera vegada que roda amb anglès,
que es diu Pascal Schomeil, que jo no el coneixia, jo sabia que havia fet... No, no lo conozco, no, no. Es va fer famosa, es veu a França, per haver fet Los Seductores, i li va venir a l'una, que són comèdies, que són comèdies, i jo confesso que vaig veure l'altre dia, mejor otro dia es diu la pel·lícula, l'estrenen en un parell de setmanes aproximadament, és una famosa... Es veu que hi ha un novel·lista britànic de molt èxit, molt exitós, que és Nick Holby,
que ara torna perquè és el que havia fet, que sé jo, havia fet Alta Fidelitat, o sigui, la novel·la d'ell de Van Passar al Cine amb el nom de Alta Fidelitat, An Education, una pel·lícula molt exitosa. Tot això són novel·les d'aquest del Nick Hollywood. Un niño de grande y fuera de juego y moltes més. I aquesta, mejor otro día, es veu que va ser un best-selling en el seu moment com a novel·la anglesa,
i aquest xicot, el Pascal Chomel, que ha fet la primera vegada incursió anglesa. La pel·lícula està produïda per la BBC. ¿Cómo se llama? Mejor otro día. Ah, mejor otro día. A menos es el título que han puesto en castellano. ¿Y tú la recomanas? A veure, jo sí que la recomano, però la recomano amb un petit matís que voldria introduir, que és...
Seria perfecte, ideal, cosa que no ho és, que tota la gent que anés al cine la pogués veure sense saber res de la pel·lícula.
Perquè si saps alguna cosa de la pel·lícula, et maten tots els gags que en certa mesura es poden anar produint de mica en mica. No pensava explicar res. Perquè jo vaig entrar al cine, no sabia res de què anava, i em va convencer a sorprendre, però avui estava mirant per sobre què havia dit la crítica, i com que la crítica, la primera frase ja et diu tota la història, si t'expliquen tota la història, si llegeixes alguna cosa d'aquesta pel·lícula, em penso que no et sorprendrà. És a dir...
La interpretació és extraordinària, es nota que els artistes britànics són brutals, o sigui, els actors britànics, sigui pel xèstir o pel teatre o pel que sigui, tenen una qualitat extraordinària. Els més continguts, els més sutils... Sí, Aaron Paul, Pris Brosnan... I la que està brutal, i no la coneixia de res, no sabia ni qui era, una noia que es diu Imogen Pots, que no sé dir...
No sé què és. Està extraordinària. És a dir, no és coneguda. Jo només m'he quedat... Primer que la veig és amb aquesta pel·lícula, però deu ser una actriu britànica de molta categoria, potser és una actriu de teatre, però que té molta categoria es nota, perquè només amb un somriure, amb una rialla, amb un gest, t'està dient moltíssimes més coses que tots els altres, quasi bé.
I aleshores, jo crec que... Bueno, és una pel·lícula recomanable, l'estrenen aquí un parell de setmanes, em sembla. No pots dir ni tan sol si és comèdia o és drama, per si acaso... Sí, sí, sí. Que se pago, si te ha hecho una pel·lícula de terror, yo no voy. Exacto, o de vampiros. És una comèdia... De vampiros voy.
és una comèdia molt anglesa és a dir, en alguna mesura amb un humor típicament britànic que potser ni els francesos ni els espanyols ni els catalans ens acorriria a fer que no farien, no ens sortiria i en canvi, amb ells els hi surt però natural o sigui, que llavors té un humor que clar, si saps de què va la història no, no, ja hem quedat que no vas perdent tota la trama i tot el que passa i en canvi, si no saps res de què va doncs et sorprendres al primer moment aleshores, jo és una pel·lícula que trobo recomanable i a mi em va passar el següent, arrel d'això
Vaig intentar veure les pel·lícules anteriors que havia fet el mateix director, aquest Pascal Chameil. I ara he vist, los seductores... La verdad es que me decepcionó. Y la otra, que también la tengo para ver, pero no la he visto todavía. Un plan perfecto. Un plan perfecto. Un plan perfecto.
Són totes franceses, entonces. És francesa. Sí, ja, però com que ha rodat a Anglaterra ara... No, la primera pel·lícula. Aquesta està rodada en anglès i es diu... A Long Way Down. Ja em direu tot al traductor per tornar a matar-lo. A Long Way Down. Bueno, és igual. No us explico res. Difícil de traduir. I hi ha una altra pel·lícula que ha fet últimament, que també és una comèdia, perquè sembla que aquest senyor feia comèdies i per això li van assignar a alguna mesura aquesta pel·lícula anglesa,
de la BBC, es deia Lleva-me la luna, que era amb aquestes actrius famoses, jo no sé com ho deia, en Francesc com es deia Lleva-me la luna? En qualsevol cas, jo crec que és una pel·lícula recomanable, a no ser que sàpigues masses coses de la pel·lícula, perquè no tens allò en sorpresa. Ho has fet tan bé que no en tenim ni idea de la pel·lícula.
¿Qué ves? Todavía no la vi, pero el secreto me parece interesante. Enemy. Me ha hablado muy bien, sí. Sí, es de una obra de José Saramago, El hombre duplicado. ¿Tú la has visto? No, no. Pero tengo ganas de verla. Sí, yo también. Es del Denis Villeneuve, un canadiense, y con el actor Jackie Galena y Melanie Laurent, una francesa que es muy buena actriz, y Isabella Rossellini.
y es sobre el tema del doble, es un hombre que se encuentra con su doble, me parece muy interesante una especie de doble. La crítica l'ha dejada muy bien, y es bo que la interpretació, ell fa dos personatges en el seu doble, i ho fa perfecte, i la Mélanie aquesta es va fer famosa amb el Tarantino fent allò de Malditos bastardos, recordeu? Sí, sí, sí.
Denis Villeneuve, director canadien, que és director ni menys que d'Incendies. Una pel·lícula que té miga, tela i tot el que vulgueu. L'obra del teatre també. Sí, però bé, ell va dirigir la pel·lícula. Sí, sí, és el mateix, l'obra de teatre. I a més a més també va estrenar fa no gaire, que va estar a la cartellera amb el mateix actua, amb el James Gillen Hall, Prisioneros, amb el Hugh Hammann. Vull dir que també té molt bona fama. La gent que ha vist Enemy...
a Sitges, que la van passar, va quedar impressionant. Ah, sí? Sí, sí, sí. Irem a saber-la. Què més heu vist? Vinga, queda molt bé. Què has vist, Francesc? Vols parlar d'aquesta de la que has vist? Ja us ho he dit, ja us ho he dit. Allò és fantàstic. No, però por fin voy a ir a ver Guillaume y los chicos a la mesa. Ah, jo també quería ver-la, esta. Ja l'he visto, jo, ja l'he visto.
Y me acuerdo que he dicho al día que hablamos de la película, yo dije unas tonterías muy tontas sobre Guillaume Gallien. Dije que era un artista que venía del one-man show y humorista. No, no, no, viene del teatro. Es un gran actor de teatro. Él viene de la comédie francesa. Sí, sí.
Sí, sí, como actor yo creo que destaca. Sí, sí. Además, la historia... Él ha hecho esta misma, bueno, la película, la hacía como actor haciendo no sé cuántos personajes él solo. Aquí hace de él y de su madre. Pero en el teatro... Y la obra es de ella, ¿eh?
Sí, sí, sí. Él hacía todos los personajes. Era un solo actor, ¿eh? Sí, sí. Ha ganado 400 César. César, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. César no se atreve cualquiera, ¿eh? No, no, eso es... Pensaba que había guanyado 400 kilos. La otra había perdido 21. ¿A qué tal guanyar? No, no, no.
A mí no me gustó mucho. Sé que conozco gente que me dijo, gente en Francia, que no entendió por qué ganó tanto César. Yo tampoco. Habría otras cosas quizá mejor. Mucho mejor. Lo que pasa es que como es la primera película de él y había sido una obra de teatro que había funcionado bastante bien, pues quizá la han querido...
Él destaca, como actor destaca, lo hace muy bien, pero yo creo que lo que falla es la historia. ¿Es tu propia madre? Él y su madre. Sí, sí, yo esto lo había leído. No sé si os he adonat.
però des que tenim a Coco en el programa comencen a estrenar moltes pel·lícules franceses estem parlant molt de cinema francès ha portat al cinema entre nosaltres no hablabais de cine francès? és que no hi havia havíem arribat a la conclusió que últimament el cinema francès havia llegat molt és veritat
Però anem a passar al cinema americà i a parlar de, per segona part del programa, a parlar de l'Elia Cazan, d'un famós director del cinema mundial, que com sabeu és un senyor que va néixer a Turquia, a un poblet petit de Turquia, a la Cappadocia, i que després va saltar, primer va saltar a París, va estar amb la família quan tenia dos anys i després als quatre anys va saltar a Nova York.
Fundador dels actors d'estudio, Amalie Strasberg, que és un senyor que va formar el Marlon Brando, el Montgomery Cliff, el Paul Newman i tants d'altres, i era fill d'un comerciant d'alfombres grec,
Cosa que surt en moltes de les seves pel·lícules més o menys autobiogràfiques, tant El compromís com Amèrica, Amèrica. Amèrica, Amèrica és una història més o menys autobiogràfica. Sí, perquè hi ha coses que deuen ser del seu oncle, coses del seu pare i coses que són d'ell. Us agrada aquesta música de fons? Mira.
És una suite sinfònica de On the Waterfront, que és la llei del silenci, de Leonard Bernstein. La podem anar sentint de fons. Però això és... Per què és la llei del silenci? És la llei del silenci. La segona pel·lícula que dona l'Òscar, el millor director, guanya 5 o 6 Òscars per diferents coses.
Te alucinan. Es el que hizo Gigante y... No, Gigante no. No, perdón, es la otra. Rebelde sin causa. Tampoco. Nicolò Rai. Qué vergüenza.
A l'este de l'Eden. A l'este de l'Eden. Ah, aquesta, aquesta. Sí, és que és veritat. El James Dean. I són de la mateixa època. En realitat el que volia parlar era del James Dean, llavors ha fet tota la filmografia aquí. Però és veritat que el descobridor del senyor James Dean és l'Elia Cazan,
que el descobreix, crec que és l'any 55, si no recordo malament, quan li fa rodar a l'Estel Eden, que és la primera pel·lícula del James Dean, i ell el catapulta, perquè en aquest moment tothom el vol utilitzar, el vol agafar, fins que ja el famós accident en mora, no?
Bé, és el negoci d'alfombra, es veu que inicialment quan s'instal·len a Nova York del seu pare funciona molt bé, això li permet que el puguin estudiar, tenir una bona educació, acaba anant a la Universitat de Yale on fa estudiar art dramàtic i ràpidament també arriba a Broadway a començar a fer els seus pinitos, primer com a actor i després com a director de teatre.
Treballa amb el Humphrey Bogart i la Margaret Sullivan, ell fa un passionatge petit però els altres estan a Broadway fent com grans actors del teatre.
Llebet es va revelar com un dels directors més innovadors, això passa allà l'any 43, uns anys més tard fundaria, com hem dit abans, l'Actors Studio, i en aquesta època, abans pràcticament de convertir-se en un gran realitzador cinematogràfic, ja porta al teatre un tramvia llamado Deseo, La gata su el tejado de zinc, La muerte de un viajante, per tant treballa amb l'Arthur Miller, amb el Tennessee Williams, i té un prestigi extraordinari.
El cinema comença l'any 44, l'any 45, primer fa pel·lícules més o menys d'encàrrec de la Fox, si no recordo malament, Falazos humanos, en el 45, Mar de Llerba, en el 47, Rejusticiar, en el 47, també, i La barrera invisible, que és on l'hi ha d'obtenir el primer Oscar com a millor director. I llavors passa una pel·lícula també que ha tingut un cert resson al seu moment, que és Pànic en les calles, del 50,
Però jo diria que és a partir d'aquest moment quan té les pel·lícules més destacades, més reveladores, més importants de la seva filmografia. El 1951 fa un tramvia llamado DC, que no és la transposició del cine, de l'obra que també havia fet amb el Marron Brando.
Per mi, la vaig començar a veure fa poc i em va semblar que havia envellit, és a dir, com que és una obra de teatre en el fons i és molt teatral tota la disposició cinematogràfica, es nota que el temps ha passat i que no té el mateix registre, la mateixa força que potser tenen per mi altres pel·lícules. El text també et semblar? El text és un clàssic, llavors el text sí que em semblava segueix sent bo. És molt bo. La forma d'estar realitzat, que em va semblar una mica teatral...
i és que és del 51, és molt... Però també és nominat, encara que no li dono el premi, em sembla recordar, és nominat a l'Òscar com a millor director per aquesta pel·lícula. A continuació d'aquí comença a fer coses més interessants, per mi, Viva Zapata del 52. Viva Zapata que també el fa... Amb l'Anthony Quinn i el Marlon Brando. Marlon Brando, sí, fa Zapata.
Fugitius del Terror Rojo, La Ley del Silencio, que és quan també descobreix l'Eva Maria Sany i el Marlon Brando. Actress de Hitchcock, no? Sí. I aquí obtindria el seu segon Òscar, La Ley del Silencio. És una estalinària pel·lícula que potser tu no pots parlar. Sí, jo l'he vista avui perquè com que havíem quedat... No he pogut, no he pogut. Digues, digues, què t'ha semblat? A veure, continua pensant que és un grandíssim director...
Perquè la construcció de tota la història està molt ben feta. Ja ho sabeu, és una pel·lícula posada als estibadors de Nova York, on hi ha les màfies que dominen els sindicats.
i el Marlon Blando és el germà d'un dels poderosos d'aquesta màfia, dels dos poderosos que porten aquesta màfia. Ell i el seu germà són orfes i, per tant, uns supervivents, però ell és el petit i és com el malcriat dels supervivents. Aquest és el personatge inicial del Marlon Blando. Per tant, és un personatge tou, fet malbé,
i que llavors es dedica a pololar. Llavors, la història comença amb això. Aquest nano viu sense treballar, viu molt bé, és el mimat del gran jefe,
Fins que un dia, quan comença la pel·lícula, ell tenen coloms els terrats, aquests terrats de moltíssimes pel·lícules, però jo crec que ell inicia aquest món. Segurament aquesta moda, sí.
que tenen coloms i llavors ell amb un amic li diu mira t'he trobat aquest colom que és teu que se t'ha perdut te l'envio cap a dalt, ves a buscar-lo el va a buscar i llavors el maten perquè ell ha sigut un soplon allà el que no es pot ser de cap manera és un soplon i ell no n'és conscient perquè ell és un nano una mica tou i
Un soplon, curiosa paraula. Sí, no sé com es pot dir en català. Un deletor. Un deletor, sí. Un deletor és com seriós, seriós. Un soplon és estirao, estirao, saps? El resum és que ell no ha sigut conscient que això podia passar perquè ell no viu massa en aquell món.
I el resum és que és el germà de la Maria Sant. I llavors ell la coneix, havien anat a l'escola quan érem petits, se n'enamora, i llavors quan ell, per raons que...
També hi ha un capellà que és el Karl Mauden, que ho fa molt bé. És un dels actors que va impulsar ell. Aquí ho fa molt bé. I llavors és un personatge en aquell món sòrdid que defensa els estibadors enfront d'aquella utilització corrupta d'ells.
La nana vol venjant-se, només que venjant-se perquè ella és una bona nana que està en una escola de monges i que ha vingut només a veure el seu pare i el seu germà perquè no tenen mare, i llavors ella acaba quedant-se allà perquè s'acaba sentint implicada en tot allò. Ella és una nena de monges i angelical, però forta, ell se n'enamora i canvia de bando, i aquesta és el fons de la història.
el canviar de bàndol es converteix en l'enemic del grup poderós de la màfia. Fins que maten amb un altre que la policia ve, la policia els assassina, un va, diu que sí que anirà a la citació, llavors el maten, la màfia aquesta, i això va desencadenant...
que el Marlon Blando que és un personatge que ni aquí ni allí al final entre això i que s'ha enamorat de la nana pren partit que és el que el fa gran de fet aquesta pel·lícula el Marlon Blando passa de ser un xiclet de nano
a fer-se un home que decideix a quina banda es posa. I aquesta és com la història de la pel·lícula. Aquesta és una pel·lícula que, a més a més, destaca. Jo recordo que la vaig veure al seu moment i després potser l'hi he vist alguna altra vegada posteriorment. I recordo que una de les coses que més em van impressionar, i després ja li he parlat alguna vegada del Boris Kaufman,
perquè està fotografiada per aquest rus, que és el germà d'Albertoch, del que havia fet l'Hombre Càmera, i que és un senyor que també va fotografiar una pel·lícula que un dia n'hauríem de parlar, que és l'Atalante, de Jean Vigó, i que té una fotografia que és típica, és a dir, tu mires la fotografia d'Atalante, mires la fotografia de la Leia del Silencio i dius, ha d'estar feta per la mateixa persona, perquè té una qualitat brutal.
Hi ha unes càmeres posades a dalt, quan l'estibador està a baix, que a punt de caure-li, que a punt de matar-lo amb ell, s'ha entrat allà i llavors cauen totes les caixes que tu estàs veient, però amb una potència té aquella càmera posada allà dalt, que tu ja veus.
La petitesa de l'home allà a sota, que tu et sents en allà a sota. L'altra cosa que jo no sabia, llegint coses, però fa temps, no ho tinc fresca ara, però recordo de memòria, que es veu que el Boris Kaufman insistia en que per la fotografia funcionés bé, havien de rodar a les 5 o 6 del matí, perquè era quan sortia el sol i es veu que hi havia una llum que a mi li interessava,
I es veu que la majoria de les escenes que són del port, etcètera, estan rodades duríssimes al dematí i que dóna aquella atmosfera tan peculiar que dóna la pel·lícula. Jo pensava que algunes eren entre llums ja, perquè hi ha com una boira també.
Que la fa també potent, quan els persegueixen ells dos... Jo no la tinc gaire fresca, però recordo que una cosa que més ben pressiona és la fotografia. Sí, és que és molt, molt, molt. Molt bona, molt destaca. Dos coses que té molt potent. La història, que està ben conduïda, la fotografia i la música. El Leonard Weinstein, ell és un gran compositor. És un gran compositor de sinfonies. De West Side Story. És el de West Side Story. Se le conoce el estilo, eh?
Però és que aquí es va enfadar amb l'Elia Cazan, perquè, clar, ell és un compositor i fa una sinfonia, i ell fa una sinfonia, i quan fa un pianissimo que no sé què vol fer, resulta que l'Elia Cazan li posa a sobre la veu del... Del actor. Del Marlon Brando, i li destrossa el seu pianissimo, i el vers d'ell es va enfadar moltíssim, perquè, clar, un músic pretén que allò... Que no destaquin.
Destaqui i descrigui el que està passant. Perquè les sinfonies descriuen històries, les sinfonies modernes. Descriuen històries i temàtiques. És molt bonic perquè quan surt ella, quan surt l'Eve Maria Sant, canvia completament de música i fa una música celestial, d'una puresa. Penses, fixa't, està descrivint... La música està descrivint l'Eve Maria Sant.
és una cosa extraordinària mentrestant que quan surt el que també ho fa molt bé és el que fa el doent la música també descriu aquella sordidesa i aquella potència del dolent és una suma de coses que no és la música de les pel·lícules actuals crec que va tenir 7 òscars li van donar 7 òscars tu dic els òscars que té
Té, la millor pel·lícula, el millor actor, el Marlon Brando, el millor actriu de reparto, l'Ef Maria Sant, el millor guió original, el... Sí, el Buch, no sé com es diu. Sí.
El millor muntatge, el Gene Milford. I el millor direcció artística en blanc i negre, el Richard Day. I el millor fotografia en blanc i negre, el Boris Kaufman. Sí, sí. Ja recordo que és del... I després en tenia, de més, perquè el Besting també estava candidat, eh? Clar, clar, clar.
Però vull dir que després tenia més candidats. Tenia el G-Cob. Jo la volia veure precisament perquè en tenia un bon record però no hi ha hagut temps. És una gran pel·lícula. Sabeu què pensava jo quan veia aquesta pel·lícula?
Que el temps ja ha passat perquè, clar, res a veure, a banda de la història en si, el món actual... Són quatre robots que fan això. Exacte. L'element no existeix. Clar. Tot el món dels estibadors. Clar.
que lluiten per la feina i que la seva raó de ser i la seva raó social de lluita és aquella feina, el món del segle XXI això ha deixat d'existir en aquest context. El port de Barcelona, que és un dels ports més importants del Mediterrani,
Són robots, eh? I els contenidors els agafen d'una banda i els posen en una altra dues persones. Vol dir que la crisi actual, et penses, no sé quina fora la història, però aquesta no, eh? Faria una altra. Aquesta no.
El que s'ha dit molt d'aquesta pel·lícula, i més o menys tothom ho sap, però crec que s'escau tornar a comentar-ho, és que el director, Lelia Cazan, segurament va agafar aquesta història com podia agafar qualsevol altra, perquè li interessava, en realitat, d'alguna forma, justificar-se per tot el que havia passat al voltant del Comitè d'Activitats Antiamericanes, del Joseph McCarthy. Sí, literalment.
perquè ell havia denunciat a companys de feina... Es veu que hi ha una cosa que jo aquesta tarda, intentant llegir coses ràpidament, m'he recordat que ell, quan és jove, quan està a la universitat, es fa del Partit Comunista, però molts anys abans de començar el món del cine, ell el foten fora del Partit Comunista, perquè es veu que és un senyor que té molta personalitat, es baralla amb algú d'allà i el foten fora. Llavors...
Fins i tot pots arribar a pensar que potser les denúncies sobre ell o el fet que hi havia un problema personal amb algunes de les persones que estava denunciant perquè en definitiva ell no era comunista i li deien que era comunista i ell l'havien fotut fora justament del Partit Comunista.
Però és veritat que això amb ell el va marcar molt. És a dir, si penses una mica totes les pel·lícules que fa a continuació, si seguim una mica explicant quines venen després de l'Ai del Silencio, que són per mi les millors, junt amb l'Ai del Silencio, seria l'Este de l'Eden. L'Este de l'Eden està basada en una novel·la de la part final de l'Este de l'Eden de l'Esteinbeck, que com sabeu és Premi Nobel, i de ben la pel·lícula és extraordinària. És a dir, una primera pel·lícula amb color, que el Cazan descobreix el color, la primera pel·lícula que fa amb color a ell...
i descobreix com hem dit abans el James Dean i el llença perquè a partir d'aquesta pel·lícula tothom voldrà treballar amb el James Dean
Després fa una altra pel·lículassa, que és Esprendore en la Llerba. I Baby Doll. Baby Doll, la Río Salvaje. També és molt amb el Montgomery Cliff i la, com es deia allà, la... Ai, com es deia, la noia... La que feia... Sí, home, la Roseta tan maca, també la va descobrir ell. La que feia... Río Salvaje? Sí. Com es diu la noia? La noia, la que feia Dias de Venus Rosas.
Ah, sí, l'Irèmic? L'Irèmic. La Lírèmic. La Lírèmic la descobreix el mateix Elia Cazan. Ah, doncs no me'n recordava que feia aquesta. Molt bona actriu, la Lírèmic, eh? Molt bona actriu, molt bona actriu. En dies divino i roses fa una cosa... No, un pel·lículon, un pel·lículon. La millor pel·lícula que hi ha sobre el tema de l'alcoholisme. Home, i tant. De llarg, eh? De llarg. Encara no se n'ha fet cap que superi dies divino i roses. Allò és extraordinari. Doncs, bueno, fa després aquesta... Libby Las Vegas, potser.
Bueno, és veritat, Líbia a Las Vegas és una altra tessitura, no? No és un altre planejament molt més... No es pot comparar, són coses diferents, és a dir, són coses molt diferents. Però a mi, a Líbia a Las Vegas m'agrada molt, també. Sí, està molt bé. Després d'aquesta caritella, de la Beverly Cliff i de l'Irèmic,
Fa Esplendora en la Llerba, que és una altra... Aquestes pel·lícules totes d'aquesta època són grans èxits populars, és a dir, tothom coneix aquestes pel·lícules, tothom les ha vist, i a més, a més, a més d'una vegada, perquè van ser un fabulós èxit comercials de tot arreu del món. En fa una altra, després, posteriorment, basada en una novel·la o un guió seu propi, que és Amèrica, Amèrica, que aquesta, ell explica que quan els productors li van, perquè va fer rodat en blanc i negre, aquesta...
Quan els progrès expliquen que si aconseguia o no aconseguia els calers li deien que no tindria un èxit comercial, jo crec que és un pel·lículon, jo crec que és una pel·lículassa. El problema és que des del punt de vista comercial, clar, si tu... És que és molt llarga, eh? No va tenir l'èxit que van tenir les altres, no? Però des del punt de vista cinematogràfic és una pel·lículassa, eh? Amèrica Amèrica és una pel·lículassa.
I després ja ve, també per mi, una de les grans pel·lícules d'ell, que aquesta també està basada en una famosa novel·la de l'Elia Cazan, que és Joe Rangeman, El compromiso, que és de l'any 69. Jo que això no la recordo, jo. Sí, hem parlat molt aquí, en el programa. Jo la vaig veure com a recomanació, que hi ha recomanacions famoses de l'estiu, jo la vaig veure com a recomanació del Jan i encara al·lucino. És una pel·lícula que la fa, el volia fer el Marlon Brando, perquè la història d'aquesta pel·lícula és realment senzilla.
L'Elia Cazan va perdre 3 dones, van morir abans les 3 dones que ell, ell va morir amb 94 anys, no fa pas massa, potser 10 anys o així, i crec que és la segona dona, se li mora l'any 63 o 64, i ell molt fotut se'n va a París i es posa a escriure una novel·la.
I aquesta novel·la es converteix en el compromiso, que és més just, penso, amb el títol en anglès, que vol dir l'arreglo, que no el compromiso. Penso que seria més adequat al que passa a la història. El 2003 va morir. Va morir amb 94 anys. Resulta que el compromiso va d'això, que ell ha escrit una novel·la quan està a París exiliat,
La novel·la es converteix en un bestseller, una novel·la molt popular que es llegeix molt en aquell moment, i quan ve a Hollywood demana aconseguir diners i finalment aconsegueix un capital tan important per rodar la pel·lícula. És una pel·lícula que la fa, inicialment la va fer Marlon Brando, però com que s'havien barallat Marlon Brando i l'Elia Caffan no l'acaba fent el Marlon Brando, sinó que la fa el Kirk Douglas, la Faye Dunaway, que eren les primeres pel·lícules de la Faye Dunaway, i la Deborah Kerr.
Aleshores és una pel·lícula que va d'un senyor que és un publicista, que és el Kirk Douglas, que jo diria que és la pròpia vida d'Amelia Cazan, que vol ser escriptor, però en realitat s'ha convertit finalment en un publicista. Llavors ell està en desacord amb la seva pròpia vida, és a dir, està en contradicció del que fa amb el que desitjaria fer.
I aleshores, tota la pel·lícula comença que ell va d'Ejecutivo, brillantíssim, amb una gran empresa de publicitat, guanyant molts diners amb una torre magnífica, amb un cotxàs impressionant, etc. I quan va pel cap a treballar, intenta suïcidar-se. Exacte. Treu les mans del volant i deixa... Ara me'n recordo. I el cotxe es posa a sota d'un autobús. Està com amb un botellament que va tothom i després comença a córrer i ell...
es posa sota del camió i aleshores comença amb un suïcidi comença amb un intent de suïcidi la dona, els amics, tothom no entén què és bo que ha passat perquè ella és un senyor esplendorós que té èxit i en canvi ell en el fons no està content de la vida que porta
I aleshores tota la pel·lícula és la discussió sobre si els diners val la pena treballar pels diners, o val la pena treballar amb això que un cent o un creu, i per això crec que en el seu moment, i més en els anys 69-70, que és quan la pel·lícula surt al públic, era un tema que jo crec que en aquell moment, com que estàvem amb un cert èxit comercial, no hi havia la crisi que hi ha actualment, la gent guanyava diners i podia potser triar cosa que no passava, doncs era un tema que potser la gent es podia arribar a plantejar.
Jo crec que la pel·lícula, a més, és molt psicoanalítica perquè a partir d'aquí es posa a analitzar com ell ha arribat a ser el qui és i analitza la seva mare, analitza el seu pare. El seu pare és un fabricant, és aquest venedor de l'alfombra que en realitat era així.
Però ho analitza fent avançar la història, no fa flashback, no fa res, no fa cap tramolla, diguéssim, narrativa fàcil, sinó que ho explica amb una agilitat i amb una força i amb una potència durant tota la pel·lícula. Sí, senyor, sí, senyor, estic d'acord. Impressionant. I, bueno, doncs és una pel·lícula, la fada, no ho ja estava encantadora en aquesta època, perquè era molt joveneta. L'Oeste de Viña.
El que fa de pare d'ell ho fa perfecte, és un home que... Richard Boone. Richard Boone, ho fa perfecte, no me'n recordava el nom, com es deia, però representa que ell segueix sent el senyor que a més pensa en els diners, en el negoci, en vendre alfombres i tal, i no entén que el fill vulgui deixar de guanyar tants diners i fer una altra cosa diferent. I, bueno...
Hi ha una discussió, tota la pel·lícula gira l'entorn d'això, és a dir, què s'ha de fer, quin sentit té la vida que portem, és a dir, què hem de fer amb la nostra vida, hem de fer el que volem realment, encara que no visquem tan bé, o hem de fer realment el que no volem, encara que això ens suposi guanyar menys diners, i com que això es plantejava amb una certa crudesa, amb grans actors de Hollywood i tal, també és una pel·lícula que va arribar bastant al públic. En canvi, el que fa després d'això...
No sé què passa, que no té massa èxit. Fa una... Los Visitors, que és un guió del seu fill... Jo no l'he vista ni la recordo. Sí, jo em sembla que no em va agradar, i encara l'última que va fer, amb el Robert De Niro, que és d'Elasticon, és un desastre, és a dir, és una pel·lícula que no va funcionar i no... Per tant, la cosa s'acaba, diríem en aquestes... El 76, eh, això?
Sí, sí, perquè després del compromís va estar una temporada, l'home començava a tenir els seus anys, va estar una temporada sense que no el van deixar fer res, per la raó que fos, i llavors va fer això amb el seu fill, que era un guió del seu fill, i ell el va ajudar, i van rodar amb 17 mil·límetres, i van anar fent cosetes, però ell es va deixar també escriure.
Com que havia tingut èxit amb la novel·la aquesta del Compromiso, de The Rangeman, es va dedicar a fer novel·les i coses d'aquestes, però no van ser que fossin novel·les massa interessants.
Doncs un molt bon repàs de la filmografia de Le Cazan, que és un dels teus directors favorits, Joan. Tot s'ha de dir que s'ha aprofitat avui, que no parlàvem del Pasolini, per fer tota una crònica. Exacte, per parlar dels que a mi m'agraden, que són moltes d'aquestes pel·lícules que m'has mentat. Jo recomano, sobretot, l'Este de l'Eden. Si algú no l'ha vista, és una pel·lícula a recuperar de totes totes, perquè no està gens envellida i té una força extraordinària.
Molt bé, així ràpid, ràpid, ràpid, hauríem de recordar una mica que som al programa, al medi oficial d'aquí de Toscat i que hi ha moltíssimes notícies, sobretot d'una cosa molt curiosa i és que en l'última edició del Festival de Màlaga el cinema català ha triomfat.
a 10.000 quilòmetres hi ha moltíssims actors, moltíssims premis pel cinema català Catalunya triomfa també en França que tenim en França un nuevo ministro és veritat donc som-hi cinemasensacondicions.blogspot.com la semana viene en Pasolini Pasolini i l'Evangeli segon Sant Mateu vinga, aquí ens adéu adéu