Cinema sense condicions

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Naturalment.
Així que, per començar, hem tingut la inquietant música de la banda sonora que va composar Danny Erfman, un habitual col·laborador de Gus Van Sant, per la seva pel·lícula Tot per un somni, clàssic de la setmana, a proposta de l'Anastasi Rinos, que ens en farà la introducció al seu contingut.
Però abans, permeteu-me que presenti els que estem avui aquí. En primer lloc, els comandaments, el Biel Riba. Bona tarda, Biel.
Bona tarda.
Tot bé?
Amb una mica mal de coi, però, per la més, tot bé.
Cuida't, cuida't.
Gràcies.
Això, això. Lo del Barça és pitjor.
Sí, això no s'arregla.
No s'arregla. Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, bona tarda.
Què tal?
Bé, bé, bé.
Preparat el somni aquest?
Preparat el somni.
Molt bé.
Espero que sí que estigui preparat.
Bona tarda, Ignasi, què tal?
Què tal? Molt bé.
Com ha anat la setmana?
Bé, la setmana...
Hi ha algunes cosetes per veure.
Ha començat, diguem-ne, no?
Ha començat d'això.
No, la setmana passada.
La passada.
Sí.
Home, sí, algunes coses a considerar, no tant perquè a mi m'hagin fascinat, quan a crítiques,
parlem de novetats, no tant perquè m'hagin fascinat com perquè sembla obligatori haver-les de comentar,
que és diferent.
Sí, avui crec que coincidirem amb algunes d'aquestes coses que no ens porten de cap, però s'imposa l'actualitat.
Clar, perquè tothom en parla, són pel·lícules de majors, no?, de mainstream, i clar, hi posen la seva presència.
Bé, doncs, passo la paraula a l'amic Anastasi perquè ens digui coses de gust vensant i, sobretot, de tot per un somni.
Sí, no us desvetllaré res perquè realment vosaltres ja la pel·lícula la coneixeu.
Jo la coneixia de fa uns anys i, la veritat, ho dèiem, venint cap aquí.
Jo hi ha pel·lícules que penso que guanyen amb el temps dintre d'un mateix.
És a dir, no, que guanyin o perdin intrínsecament una pel·lícula no guanya ni perds.
Simplement som nosaltres que tenim una visió de la pel·lícula diferenciada.
I realment jo he tingut la sensació que la lectura que n'he fet ara era una lectura més aprofundida de la que ha estat el seu dia,
que tampoc fa tant, és a dir, és una pel·lícula de 28 anys, ara ho dèiem,
tampoc és una pel·lícula antiga, per entendre'ns, però a vegades sí que hem tingut la sensació que hi ha pel·lícules
que t'han interessat menys del que en el seu dia et van motivar.
En aquest cas no. En aquest cas la pel·lícula manté una vigència, jo penso,
i tot de discurs, de contingut totalment vigent, malgrat que moltes coses han canviat en el món des de fa aquests 28 anys.
El món de la televisió, que tracta la pel·lícula, també ha canviat, i la manera de veure la televisió també ha canviat,
però tot i així persisteix una mica aquesta... el nucli dur de la pel·lícula segueix sent cert,
perquè no és només el món de la televisió, sinó és l'ambició humana, no?
On pot arribar aquesta... La manipulació, la perversió de continguts...
D'alguna manera.
Llavors, esclar, Gus Bansant, que és un home que ha tocat molts pals diferents...
Exponent d'una societat malalta, jo m'atreviria a dir.
I Gus Bansant, en aquest cas, que ha tocat molts pals, diguem, a nivell temàtic,
a les seves... Hi ha àmplia filmografia, a veure, Gus Bansant té una filmografia força àmplia i interessant,
en el meu cas, jo com a mínim salvaria.
Li dona un mèrit especial, potser, a no menys de vuit o nou pel·lícules d'ell que m'han interessat força.
Després en citaré algunes, però, en general, algunes són...
Les cito sempre que són pel·lícules interessants, la seva filmografia, però m'interessen tant.
Altres sí m'han interessat.
Doncs, malgrat això, i analitzant aquest tipus, les pel·lícules que ha fet,
te n'adones que ha tocat una mica tots els pals, diguem, ha tocat...
I aquesta és una pel·lícula que, a primera vista, si arrenques a Filmin veient-la, que es pot veure Filmin,
i te la comences a mirar, et pots pensar d'entrada que estàs veient una pel·lícula de la tarda al dissabte d'Antena 3.
És allò que dèiem, és una pel·lícula típica d'aquesta tarda al dissabte d'Antena 3,
parella americana, amb conflictes i coses...
Bé, res més lluny de la realitat, perquè sí que conté aquest esquema molt americà,
molt de manera de fer dels americans,
però, primer, hi ha una mirada, quan sempre destaquem,
hi ha una mirada d'autor, perquè, en el fons, Gus Bansant és un home que és un autor,
un autor, evidentment, molt mediatitzat per una indústria
i que vol que el seu cinema, a vegades més i a vegades menys,
sigui vist, evidentment, per al màxim de gent.
Hi ha pel·lícules de Gus Bansant que difícilment traspassarien aquell llindar
de la visibilitat de molta gent veient-la, com, per exemple, el cas de Jerry.
Jerry és una pel·lícula de Gus Bansant que va fer 3 anys més tard que aquesta
i que, en realitat, era una pel·lícula de difícil digestió per a un públic majoritari.
Una idea del Matt Damon, em sembla, del propi Matt Damon.
I en el que va col·laborant el muntatge, més a més, de la pel·lícula de Matt Damon.
És a dir, que, realment, aquesta sí, és una pel·lícula, diguem, d'entrada,
diria, és més fàcil.
Té una actriu important, que ven, diguem, ja bastant de la pel·lícula d'entrada,
que és la Nicole Kidman.
Bé, i a partir d'aquí, la pel·lícula estem parlant de tot per un somni.
Tot per un somni, el títol català, que últimament m'agrada molt d'entrada dir-lo en català,
i després dic en anglès, to die for,
i després la tradueixo en anglès,
que el com pel que valgui la pena morir.
És a dir, bàsicament seria la frase més llarga en anglès,
o que el com per morir, si vulguem, no?
Bé, és potser més explícit el títol en anglès, com sempre.
Els títols en anglès...
Va més lluny.
Va una miqueta més lluny i tracta més del que va a la pel·lícula.
Però, des del meu punt de vista, tampoc queda malament el de tot per un somni.
Sí, no, no, és el que és.
Perquè abarca una mica, no solament ja el plantejament de la protagonista,
sinó també el dels actors secundaris.
Sí, sí, de tot el...
Que es van involucrant en la temàtica.
Clar, jo tinc per més endavant una mica parlar del tema d'això,
de la terra promesa, en el cas dels Estats Units,
que aquesta mentalitat que es munta ja des dels orígens del país,
que és un país de conquesta,
és un país en què qualsevol pot arribar on vulgui, si ho vol,
aquesta gran mentida que ens han explicat a vegades
i que realment té molt poc, de veritat, però...
És l'espectre.
És el motor.
És l'espectre social, vull dir, és un fantasma.
Sí, sí, sí.
Absolutament.
I si la gent el compra...
Clar, tots tenim necessitat de creure.
Perquè connecta amb una necessitat humana,
que és la realització personal.
Ah, exacte.
Però la realització personal,
amb aquest espectre de la fama, per la via ràpida.
Sí.
Per la via del no esforç.
No del profund estudi, els anys de...
ara vaig, vaig a un...
Sí, no, no, no.
A euforia i, ala, vinga, a triomfar.
I seré famosa amb un parell de dies, però és no.
Bé, la pel·lícula, que no és llar, és una pel·lícula que està molt bé,
perquè té una durada...
Explica molta cosa en una hora i 42 minuts.
Jo penso que la pel·lícula és molt, en aquest sentit, molt densa, molt intensa,
molt ràpida explicant coses.
És a dir, és una pel·lícula que va a tota velocitat.
És una pel·lícula que, sense tenir sensació de vertigen,
sí que adquireix una velocitat, un règim, diguem-ne, de voltes important
durant el dia, perquè la narració flueix d'una manera molt ràpida...
No dona respira.
No hi ha massa respira.
I explica la història, bàsicament, de Susanne.
Susanne és aquesta dona americana interpretada per Nicole Kidman,
que està propera ja a la trentena,
de fet ella tenia això, tenia 29 o 30 anys,
que comparteix, el que dèiem ara,
amb tots els seus, amb aquests compatriotes nord-americans que l'envolten,
aquest somni que és el desdevenir algun dia
algú important a la vida.
Fins i tot a alguns nens ja se'ls hi ficava al cap des de partits
que ell, si volia, o la nena ara també, si vol,
poder ser president dels Estats Units,
que és el combl del despropòsit,
perquè, evidentment, molt pocs arribaran precisament
a poder ser presidents dels Estats Units.
Bueno, quan veus el Bailen, dius que tot és possible.
Sí, això també és cert.
Bueno, amb el Reagan també ho era, eh?
També, també.
És un precedent, ja.
I amb el Trump, i amb el Trump, Déu-n'hi-do.
Vull dir, que amb el Trump ja és...
Totatis eviti que sigui president, perquè, si no, l'avallarem.
Que Déu-n'hi-potent eviti el...
Bé, el somni de Susanne no és tan gran,
ella no vol ser president dels Estats Units,
ella vol ser una figura de la televisió,
que és un esquema molt habitual, a més a més,
i que en els nostres dies seria una figura de la cançó,
en aquest cas, perquè si tothom vol ser cantant...
Ella vol ser una figura de la televisió.
La televisió, en aquell moment, Estats Units...
Abans de res, dir que el poble on passa el fet
i el comptat on passen els fets es diu hope.
Hope, que en anglès vol dir esperança.
És a dir que, entre esperança i somni, va per aquí la cosa.
Però està agafat de l'autèntic lloc on es va rodar.
Sí, sí, sí.
Vol fer veure que és Estats Units, però està rodat al Canadà.
Al Canadà, al Canadà.
Top hope, en segon lloc, una cosa així.
Sí, sí, sí, és cert, és real,
però la casualitat, a vegades, fa també...
La causalitat o la casualitat, en aquest cas.
No, no, està, està.
Que sigui hope el nombre.
Si no era bé, no hem trobat-ho.
Si no era bé, no hem trobat-ho.
I llavors, ella té molt clar això, el que vol.
Primer, es munta un matrimoni curiós, per altra banda,
perquè, d'alguna manera, és un matrimoni
que ella té molt clar que s'ha de casar amb aquell home,
però tampoc sabem ben bé per què té molt clar
que s'ha de casar amb aquell home.
No és l'home ideal, perquè ella és blanca,
és el típic que s'ha de casar amb femení, el wasp,
és a dir, és la blanca, perfecte, tal,
mentre que aquell és allò que els americans consideren
un italià, de família italiana, diguem,
d'antecedents italians,
i, per tant, és això que jo en Moreno,
que t'has de posar quan entres als Estats Units,
has de posar que ets d'ètnia,
no sé exactament la paraula que utilitzen,
com si realment ser italià o ser espanyol
fos una ètnia, però en realitat són tan blancs com ells.
Saps què ells defineixen?
Bueno, ja diem latín, no ho sé.
No, no latín, no, hi ha una paraula molt concreta.
A mi m'han dit, era una paraula molt despectiva,
en castellà, aceitonador.
Aceitonador, sí, aceitonador.
Quan tens el de lloc de traducció en castellà,
és aceitonador.
Aceitonador.
Dius, francament, crear això que unes ènies quan hi ha...
Això em recorda quan jo feia el servei militar
que hi havia un paper, que parlava oficials,
havíem de posar els oficials, els suboficials,
i a la tropa, literalment, els papers impressos,
estic parlant dels anys 80, posava ganador.
Ganado.
Ganado.
Ganado era el nombre de soldats de la companyia.
El Ganado, igual que els cavalls, hi havia el Ganado.
Ganado, el bestiar.
El bestiar.
Bé, doncs és on té molt clar que ella...
No ho dic amb broma, eh?
No, no, que et crec, jo no he fet l'Emili,
però et crec que...
Jo tampoc, però també crec.
Doncs bé, ella té molt clar que per arribar al cim
li cal començar a fer les primeres passes.
Les primeres passes vol dir que un segueix,
en aquest cas, aconsegueix una entrevista
amb un canal local,
amb un parell de propietats del canal,
un participa més clar,
els dos estan allà a l'entrevista,
que estan perplexes davant de l'empenta
i la força, diguem, que aquesta noia té,
però davant de la seva absoluta,
més a més, pessotisme,
del que ella els està explicant.
L'Emissora, en si és una emissora local de cable,
que és una cosa que en l'any 95
encara tenia certa força el tema del cable local,
sobretot.
i és la W-W-I-N,
es diu la emissora,
C-W-W-E-N.
Ella, en allí, els hi ven una fantasia,
que té una quantitat de formats pensats diferents
i que ella vol en equip...
I, per altra banda,
s'hi ven també una idea,
que després acaba prosperant,
que és la de fer documentals,
és a dir, documentals per la televisió,
que ella creu que es pot parlar de moltes coses
i que els documentals és un mitjà molt interessant
i tal, però sobretot,
formats documentals hi ven la gran cosa.
Surt d'allà ella convençuda
que ha fet el gran speech
i ells es queden a dintre perplexos
davant del que acaben de veure
d'aquesta dona amb aquesta empenta,
tan guapa, per altra banda,
que això sí que els deixa impactats,
però que, bueno,
d'alguna manera dubta que arribi massa lluny.
Bé, li donen el lloc de dona del temps.
El temps.
La dona del temps,
cosa que ella s'hi agafa com un clau ruent,
però en realitat ja sap que allò
no és més que un pas necessari
i prescindible, per altra banda.
El tema d'aquest indesig que va té ella
de fer el documental
provoca que vagi a un institut local
també a explicar el seu projecte
i recapti,
i vulgui recollir dintre l'institut
a una gent que estiguin disposats
a entrar en aquest documental
que tractaran temes, doncs,
de la vida.
El tema de la política,
creuen de la política,
creuen del sexe,
sobretot aquest és un tema important.
i llavors en aquest moment
ella recluta
a tres persones,
dos nois i una noia.
D'alguna manera
no serien els més llestos de la classe,
cap dels tres, diguem-ne,
en principi.
És a dir,
que ha de fer tres nois
que són tres figures.
Bueno,
ella agafa gent
que veu que seran
fàcilment manipulables.
Fàcilment manipulables.
Gerts.
Per qui comença?
Gerts.
Gerts és la paraula anglana.
Gerts, diguem-ne,
margot americà.
Americà, Gerts.
És a dir, idiotes.
Idiotes de naixement.
Bé,
dir que aquests tres idiotes
són bàsicament,
un d'ells és en Joan Quim Fènix,
fent un personatge
que es diu Jim Emmett,
d'uns 21 anys.
Mira que és jovenet, eh?
Tenia 19 anys
en el moment de la pel·lícula
i està genial.
Està molt bé, molt bé.
No, no, no,
està,
després dic alguna cosa.
Bueno,
jo soc un dels meus actors preferits
i en aquests,
dic aquesta pel·lícula,
quan la vaig veure
ja n'havia vist
algunes, diguem,
d'anteriors d'ells,
però bàsicament
va ser quasi la primera
que em va tocar.
Sí,
es menja el mat de l'on.
I es menja tothom.
Es menja tothom en patates.
Ara,
val a dir
que la interpretació
de Nicole Kidman
va ser reconeguda
l'any següent.
Ah, no, no.
Globus d'or,
millor interpretació,
i BAFTA,
millor interpretació,
1996.
Bueno,
nominació.
El BAFTA
només nominació.
El Globus d'or
sí que el va guanyar.
Aquí m'anticiparé
abans de seguir parlant
dels tres responsables aquests,
o irresponsables,
que ella aconsegueix agafar.
Realment,
dir que tant la Nicole Kidman
com la germana d'ell,
la germana del Fènix,
com que ho tinc més avall,
ara no ho recordaré,
perquè la meva memòria
és la que és,
que és el personatge de,
bé, la germana,
després ja direm qui és,
la seva germana,
tant la Nicole com la germana,
la Janine,
la Janine,
la Janine,
tenen unes presències
a la pel·lícula
mediatitzades
per un plipo de plano
determinat
que sembla que algú,
des del cas de la Kidman,
algú els està fent
com una entrevista
i estan responent
a unes preguntes.
Llavors,
la mirada a càmera
d'aquests dos personatges,
la Kidman al seu estil
i a la seva manera,
o la Janine
a la seva altra,
tenen una proximitat
amb la càmera
i una proximitat verbal,
inclús de so.
La Elina Douglas,
que és l'actriu,
aquella dona
és superrelativa,
també,
xucla la càmera.
Xucla la càmera
amb una força.
No és una noia,
no era una actriu,
quan era jove,
diguem-ne particularment
maca,
però té,
però és fotogènica.
Molt fotogènica.
Té una potència...
Clar,
ja no diguem,
i la Nicole Kidman
a la seva manera,
absolutament també.
Per tant,
realment aquests planos
són tan seductors
i més a més són
els que condueixen
part de la pel·lícula,
s'apoyen a aquests planos,
perquè aquests planos
són els que et van portant
a una narració en paral·lel
de passat
en la que et van explicant
què va passar.
És a dir,
elles introdueixen el tema
i d'alguna manera
el tema apareix
des del passat,
s'autoexplica d'alguna manera.
A mi això
em va agradar molt.
Realment,
la Kidman està impecable.
El Cassie Affleck,
bueno,
està més,
també,
el poc que surt realment,
està molt convincent,
com el paper també
del segon jove així
no massa brillant,
i la noia
que és l'Ellison Fallon,
que va ser la primera pel·lícula
que va fer,
aquesta,
després té una carrera
que la porta fins als nostres dies
amb sèries i tal,
però no és una actriu
que jo hagi dit
que l'he vist altres vegades
enlloc,
perquè és un cinema
però és collonada.
El paper com a
white trash,
perquè són white trash
aquesta gent,
el paper allò de,
totes tenen famílies,
tots tres,
els jerks,
tenen famílies
disfuncionals,
completament disfuncionals,
però ella,
la Fallon,
transmet realment
el perdanya
a una baixa classe social.
La que més,
de tots ells pot ser.
Bueno,
també el Fènix.
Ho fa molt bé.
Molt, molt, molt.
El fet,
té un padren més desagraït
però ho fa molt bé
i té una de les frases
interessants finals
de la pel·lícula
que ella en realitat
el que fa és reproduir
una frase que diu
que l'ha dit la Susanne
però que té un contingut
que després ja,
perquè els veus imaginar
quina frase és,
que quasi tanca la pel·lícula,
no la tanca
però que quasi bé la tanca.
Aquesta pel·lícula
tan d'absolutament americana
de contingut,
de concepte,
de filosofia,
de tot,
d'alguna manera
gairebé li va costar,
si exigirem una mica,
la carrera,
que ja ha portat
uns quants anys
d'alguns avançant,
perquè va ser una pel·lícula
que la crítica
no va agradar gens,
aquesta crítica
a la televisió.
Però és que a més venia
d'un fracàs comercial,
ell està enviant
ser depriment,
no?
La pel·lícula del 93
que va ser un fracàs total.
Cert, cert, cert, cert, cert.
No,
és un pel·lícula
és que a mi no...
Jo crec que algú...
I això que la feia
la Uma Thurman
i el que ja no riu.
Sí, però va ser un fracàs
i no va agradar
ni a públic
ni a crítica
ni a ningú.
És veritat.
Però jo crec que algú
es basant
va continuar fent cinema
perquè justament
aquesta
va ser un èxit
atronador.
La crítica
potser no ho va rebre
amb entusiasme
però en canvi
sí com a pel·lícula.
Però la pel·lícula
va fer...
Va tirar,
va tirar molt bé.
Va costar uns 15 milions.
en mercat nacional
va aconseguir 20.
És a dir,
ja són 5.
Però resulta
que en mercat internacional
va aconseguir 40.
Sí, sí, sí.
No, no,
per ibo rendible
i a sobre amb taquilla.
Bé,
l'habilitat de la pel·lícula
són moltes.
Una d'elles
és manegar aquests personatges
amb aquesta personalitat
tan potent
per aquests actors
és important.
És a dir,
tenir aquests actors
que et donin tanta solvència
diguem-ne
i tanta credibilitat.
Això és molt important.
I a més a més,
penso que aquí també
el guió
ha ajudat a construir
una història
d'una manera molt coherent.
És a dir,
aquest guió
que s'està apujant constantment
en aquestes declaracions
diguem-ne
aparents
tant d'un personatge
com de l'altre
que tant de la germana
i dels pares
que també fan les seves.
Perquè tots estan
una mica luctuosos
en el sentit
que acaben de perdre
el marit
de l'equipment.
Efectivament, sí, sí.
Això ja hi és a la novel·la.
No és tan...
El mantenir l'estructura
aquesta d'entrevistes...
Sí, també imagino
que hi havia alguna d'això.
Anem veient acció
i entrevistes
que van complementant informació.
Això és de la Joyce Minen
que és la novel·lista.
Perquè es basa
en un cas real
d'una tal
Pamela Ann Smart
que efectivament
va utilitzar
un adolescent
de 16 anys.
Ella era professora.
Es va...
Va enamorar
un adolescent, no?
I el que buscava
era que matés
el seu marit.
una mica com l'equipment.
Sí, sí, sí.
És el tema.
Aquí hi ha molta habilitat
però evidentment
per part del guió
d'anar
subministrant
a petites dosis
com ella va
ficant en l'element
d'aquests personatges
sense masses llums
els va ficar en l'element
a aquest tema.
Hi ha una dosificació
d'informació
evidentment
per la via sexual
amb alguns d'ells
o per la via
de l'aparent amistat
que vol fer veure
que té
amb aquesta pobra noia
que parlàvem fa un moment
que és l'altra víctima
diguem, no?
S'ha de tenir
els tres convençuts.
La Susanne
és que es pot dir
que es prem
en el sentit literal
el fènic
per tal
que li faci la feina.
Exactament.
No, i més, més,
és que veiem
té una certa potència sexual
és a dir,
té certa gràcia
també aquesta història.
Bé,
l'aspecte sexual
s'ha de tindre en compte
aquí
que no ho hem dit
però és
jo considero
que és molt important
amb Gus Manzant
que ell és gai.
Sí.
Llavors, diversos films d'ell
toquen la temàtica
homosexual
d'altres grups marginats,
etc.
I llavors això
el fa ja
junt
amb què
llevat de
en Psycho
sempre ha estat escrit
al cinema independent
una bona part
de la crítica
americana
la tingui d'esquena.
Sí.
I clar,
això l'ha marcat
també, no?
Segurament.
De fet, aquí
estem parlant
pràcticament
de gènere heterosexual
però sí que és veritat
que Alison Fallen
la noia Trash
mostra
clarament
té una inclinació
lèsbica
lèsbica
bastant
perquè hi ha vegades
que se sent
quan la rebutja
una mica l'altra
se sent
profundament afectada
com si fos
la nòvia
que t'ha enviat
a passeig, no?
Què us sembla?
Si jo tinc ara
una llista
després tinc alguna
reflexió més
sobre la pel·lícula
però tinc una llista
una mica de pel·lícules
que tenen a veure
també amb aquest món
de la televisió
i em va fer gràcia
fer-la
i al fer-la
sense quasi
sense volguer
em va aparèixer
una pel·lícula
amb la que he tingut
una relació.
La primera
que a mi
el seu dia
em va impactar molt
que va ser
Un rostre en la butxedumbre
A face in the crowd
de l'Elia Cazan
que a mi
i sobretot
de viva Zapata
quan vaig veure
un rostre en la butxedumbre
jo pensava que Zapata
era una pel·lícula
molt única
en el sentit
que els mecanismes
amb els que funcionava
eren uns mecanismes
molt enfocats
per al tema polític
per la càrrega
que tenia
de reivindicació
de revolució
però en canvi
L'hem tingut aquí
com a clàssic
Sí, que l'hem tingut
com a clàssic
que la vaig defensar
jo també
I a face in the crowd
curiosament
passava una mica el mateix
però en canvi
en el món de la televisió
i d'un rostre
que era anònim
i que de cop
esdevé
famós
gràcies a la televisió
i els mecanismes
de construcció
del personatge
eren molt semblants
que en el cas
de Brando
amb el Zapata
després hi ha
Network
del Lumet
en el 76
o
Ronk is the Right
del Richards Brooks
del 82
i aquí ven una sèrie
de pel·lícules
que en dos anys
pràcticament hi ha
dos pel·lícules
que es diuen igual
Prey TV
Prey TV
res a televisió
res a televisió
de Rick Friedberg
el 80
Prey TV
de Robert Marko
veig el 82
i al mig
el 81
el Big Gasolones
va a televisió
una pel·lícula
als Estats Units
que es diu
Reborn Renacer
que les tres tracten
del mateix tema
que és aquest tema
hi ha la televisió
quin país
hauria de fer
una televisió
en què els predicadors
fossin
no solament els protagonistes
sinó a més a més
els amos
de la televisió
en la que estan emetent
perquè ells mateixos són amos
de la proper televisió
la majoria d'ells
doncs Estats Units
és clar
un país en què la religió
encara té aquest pes
a nivell de Constitució
és clar
és un país
absolutament creient
jo afegiria
hi ha més
com a influències
en l'argument
un de literari
i de ben clàssic
del Flaubert
hi ha alguna cosa
de Madame Bovary
jo diré
en el sentit
que
l'equipment
malgrat que
la seva família
van de superiors
es miren
els aceitonados
per dir-ho
la família
del Matt Dillon
se la mira
així
una mica
per sobre
evidentment
no deixen
de ser treballadors
per dir-ho
d'alguna manera
han de pencar
aleshores
la madame
té aquest síndrome
de Madame Bovary
en tant que
és
és una
el cap
de l'equipment
és un cap
de grimpar
és a dir
de pujar
a tota costa
i la Madame Bovary
precisament
ve d'un estrat baix
i casant-se
doncs
amb el noi
que és metge
doncs
el que aspira
és a una posició social
el millor
jo veig
una mica
síndrome
de Madame Bovary
i després
evidentment
l'aplico
el Billy Wilder
de
Perdicción
o sigui
el double
identity
indemnity
double
indemnity
en el sentit
que
la Barbara Stangwich
utilitza
el Fragment Bovary
en la pel·lícula
del Billy Wilder
que mati el marit
no?
pel·lícula que recordo
molt bé
hi ha una diferència
l'equipment
vol matar
el marit
no tant per calés
perquè evidentment
no deixa de ser
un restaurant
el que ell manega
com
el fet que li fa
no s'ha
arriba un moment
en què ell
el que vol
és tenir el camí lliure
i aquest noi
té aspiracions baixes
per dir-ho així
sí
sí
efectivament
jo diria que el personatge
fins i tot tenir fills
i fins i tot
no no
esclar
ja va per un altre camí
a la vida
el personatge
el Gus Van Sant
el construeix
entre la trepa
sí
i la dona fatal
sí
juga els dos
tot i no jugar molt
sí
cinematogràficament
es belluga
es belluga
amb aquests dos
sí sí
és cert
hi ha un factor
que l'escriptora
que li va encantar
la pel·lícula
li va encantar
mira
un cas estrany
sí
un cas
saps que en general
sí però no
però evidentment
també té
alguna cosa a dir
i és que
ell diu
va col·laborar
amb el guió
sí
bueno
no exactament
és a dir
se li va donar
revisió
el guionista
que és Buck Henry
no és qualsevol
perquè
ell va fer l'adaptació
és el guionista
de Cach
22
la van tindre
amb compte
li enviava
li enviava els textos
i ell comentava
però el que no li agradava
a la guionista
és
el fet que
la Kidman
és massa guapa
i ella imaginava
una Susanne
una Susanne Stone
que és el paper
de l'amor del guionista
que per cert
quan va demanar feina
mai diu
el nom del marit
que és Maretto
utilitza Stone
perquè Maretto
és italià
té massa ascendència
però
és a dir
ella imagina
una noia
no tan
no tan
maca
i més aviat
una mica
amb pinta
de
de
comú
noia
next
girl
dur
a mi em sembla
pot ser
ella és l'autora
i pot sentir perfectament
estrany
o sentir-la d'estrany
perquè ella no la va visualitzar així
i jo crec que la pel·lícula
també la beneficia
aquesta
puresa
perversa
diguem
de la imatge
que dona
aquesta dona
en pantalla
és que és pura
el personatge d'ella
suposo que
la Maynard
també
en la seva novel·la
ho deuria
treballar igual
però és pura depredació
o sigui
és una pura màquina
d'aprofitar
absolutament tot
pel seu guany
no
és que
ni sexe
ni amor
ni res
és 24 hores al dia
pensar
amb l'èxit
personal
i punt
perquè
jo ja he notat
unes quantes
per exemple
aprofita el documental
primer per promocionar-se
a la televisió
busca uns idiotes
perquè
d'alguna manera
alhora
va treballant
el tema
amb els idiotes
o sigui
mentre s'està fent
el documental
ja els està treballant
perquè li matin
el marit
excepte anar de viatge
amb ella
diu
és estrany
que hagi volgut anar
a Florida
si a ella no li agrada
la platja
no
no
el que va a Florida
està d'acord
amb el marit
que és el que
ho proposen
d'anar a Florida
perquè s'entena
que ja en un hotel
hi ha una convenció
de caps
de televisions
al nivell
i el que vol
és anar allà
a veure
que
un dels cameos
és el George Segal
que intenta
anar-se
bueno
intenta no
aconsegueix
perfectament
anar-se'n
al llit
exacte
anar-se'n
i quan
ja es destapa
el pastís
i li estan fent
el judici
aprofita
la fama
mentre li estan fent
el judici
aprofita la fama
per promocionar
el documental
per veure si
d'aquesta manera
alguna cadena
es fixa en ella
és que
és la quintessència
del cinisme
no perd mai
de vista
el motiu
principal
que l'ha portat aquí
són factors
tremendos
que enriqueixen
el guió
i la història
la pel·lícula
d'una manera
amassagadora
perquè és que dius
però això no és un ser humà
és una màquina
d'emprenedora
això m'acabar
bàsicament
perquè
hem ocupat molt temps
però deixem acabar
destacant
els últims 30 minuts
de pel·lícula
molt de pressa
perquè jo penso
que en els últims 30 minuts
de pel·lícula
vaig contar exactament
on començava
en aquests 30 minuts
els últims 30
jo crec que
ens donen de manera
encara més explícita
si durant la pel·lícula
no ho hem vist prou clar
totes les claus
d'aquesta història
les claus més personals
d'ella
evidentment són clares
però d'alguna manera
una escena
que conté especialment
aquesta anàlisi
que s'està fent
del món de la televisió
d'on està realment
la perversió
és la d'ella
però és que
el món televisiu
també és pervers
és en aquesta escena
meravellosa per a mi
que em posa
la pell de gallina
que és l'escena
en què
quan ja s'ha descobert
tot el pastís
la policia ja està
a la casa
d'ella
i van
i estan mirant
tot per tot arreu
la família tota reunida
plorosa al voltant
i ells
hi ha l'imatge
que jo li posant
aquí me la vaig agafar
que és la d'un
policia
amb un pinzellet
en la pantalla
de televisió
mentre
és el tancament
del canal
W-W-E-N
de la nit
o d'alguna hora
del dia
que desconnecten
posen la bandera americana
i se sent
l'himne americà
de fons
i amb aquesta bandera americana
hi ha el policia
que està
passant-hi el raspallet
per buscar
empremtes
d'egit
de pilar
aquesta anàlisi
jo crec que és quasi
un símbol
del que la pel·lícula
intenta
i a través d'analitzar
la televisió
estem analitzant
el poble americà
doncs en aquest moment
pensem que ella
el que fa és
empoderar-se
al màxim
perquè està sentint
que tot allò
li va a favor
perquè en aquest moment
l'himne està sonant
a tope la tele
la bandera
llogant-se amunt i avall
i ella s'empodera
i amb una tranquil·litat
i amb una força
va avançant
cap a aquests flaixos
aquesta llum
que ve de fora
no sap si és la llum de Déu
o què és
que finalment
li estan fent cas
és a dir
hi ha un món
que l'espera fora
i lluminós
i tal
i ell avança
fins amb el seu gosset
cap a la porta
s'obre
i se sent
que finalment
ha obtingut
aquest minut de glòria
i tot això
amb una escena
que reventa
la música
de l'himne americà
i tot això
jo penso que
a mi és de les escenes
que m'ha posat
francament
la pell de gallina
però el substrat
la part dura
la part dura
la part dura
de la història
és que
fixem-nos
que l'equipment
no aconsegueix res
res
res de res
o sigui
es mou
en l'àmbit
doncs
d'una emissora
local
totalment
i res
i malgrat que sigui
tan espavilada
i que vagi fent
alguns favors
tot a punta
com de fet
al final
bueno al final
és víctima
del seu propi espectre
de la seva pròpia
però viu una il·lusió
una il·lusió
que res vol dir
que l'actapultarà
cap a res
és d'un grau
de sortidesa
és una manipulació
el que fa ella
de poca volada
és ella que s'ho creu
no és que sigui cert
ella s'ho creu
és ella
ella es creu
que és genial
aquesta és la part
dura
bèstia
de la denúncia
de la pel·lícula
i l'altra
evidentment
l'anàlisi
dels tres nois
perquè el Gus Bansant
sempre ha tingut sensibilitat
per als més desvalguts
i presta molta atenció
a com de víctima
són aquests nois
i sobretot
la figura de la noia
és la que tanca
la figura de la noia
és molt important
és duríssim
perquè el grau
de decepció
que s'endú
és salvatge
creia que era amiga meva
i aquí és on diu
aquesta frase
que us deia abans
la col·la un aquí
diu
el 96 de la pel·lícula
la Lídia
et diu
que la Susanne
solia dir
i llavors diu la frase
que no eres ningú
als Estats Units
té que sortissis a la televisió
perquè de què serveix fer alguna cosa
que valgui la pena
si no hi ha ningú mirant
llavors
així el fet que la gent
et miri
et fa una millor persona
si tothom estigués a la televisió
contínuament
tots serien millors persones
però en canvi
la nena reflexiona i diu
però si tothom
estigués a la televisió
sempre
no hi hauria ningú per mirar
i això em fa sentir molt confús
és que és bonic
són les contradiccions
que arrastra
la pel·lícula és demolidora
és demolidora
si ho analitzem
molt
jo m'atreveia a dir
tornar-la a veure
m'ha semblat
fantàstic
perquè
ho dèiem
amb l'Anastàcia
venint cap aquí
aquesta pel·lícula
podria estar feta ahir
ahir mateix
estic completament d'acord
no hem vellit
no
no hem vellit
gens ni mica
perquè què són
la gent a internet
buscant els likes
necessito likes
per existir
sí
però quina buidor
és a dir
està parlant d'una nació
que està buida per dins
sí
buida
perquè si tu el que necessites
és la televisió
ser famós
i tot plegat
és perquè
alguna cosa
de tu
del teu interior
no rutlla
vull dir
likes
necessito likes
és altre assumpte
tothom vol ser
tothom vol ser
famós i ràpid
per mèrits
que deies tu també
dels formats
d'aquests televisius
d'ara
de cantants
de gent que
bueno
tenen el fòries
doncs el fòries
d'avui en dia
sí sí
aquest és el fòries
a mi m'agrada molt
el final de la pel·lícula
a mi m'agrada
aquests crèdits
que ell ho fa
d'entenant
de posar crèdits
sobre imatge
aquesta ball
diguem
holiday on ice
que es munta
la genin
a mi em sembla meravellosa
al final
amb una poesis
important
sí perquè
però té thrill
eh
perquè
tu
t'estàs mirant els crèdits
perquè
estàs pensant
ara trobarà el cadàver
de la
de la
de la
de la
o que ha quedat
en el
ella està en el
llac gelat
qui la porta
David Cronenberg
ah molt bé
sí senyor
els dos cameos
jo sigo
els dos cameos
sí sí
i el
David Cronenberg
en terra en el gel
i efectivament
hi ha un punt de thrill
com dius tu
perquè malgrat la bellesa
aparent de l'escena
que és maca
realment és interessant
també juga amb altres pel·lícules
això
de jugar crèdits
sobre imatge
però estàs esperant
una cosa que al final
no es produeix
però nassos
et té
viu
i el Cronenberg
hem de pensar
que Cronenberg
té dues pel·lícules
que a mi m'encanten
d'ell
no és un director
que em fascini
però hi ha dues pel·lícules
d'ell que m'agraden molt
que és
Promesses de l'Este
Crash
Crash
és una pel·lícula potenta
però
diguem-ne
pel gènere així
negre i morbós
Promesses de l'Este
i una història
de violència
amb el Vigo Mortensen
totes dues
ah sí
perdona
a mi em semblen
dues pel·lícules
de gènere
el pintor
és el tema del pintor
el Mortensen
no
no
no l'he vista
una història de violència
ell és un assassí
precisament
que vol deixar de ser-ho
i es fabrica
una vida nova
però
l'Ed Harris
li busca
les pessigolles
l'Ed Harris
no el deixa
forma part del seu passat
com a assassí
no el deixa
ara que dius
Ed Harris
i tanco aquí
i he acabat
de fer fer rato
però
no sé per què
aquesta pel·lícula
m'ha ressonat
permanentment
Truman
no sé per què
el show de Truman
sí sé per què
perquè també és un gran
un gran programa
de televisió
és un gran hermano
però és una mica al revés
perquè aquí
aquesta protagonista
ella vol ser protagonista
i finalment no ho és gaire
i en canvi l'altra
no sap que és el protagonista
per mi aquesta
per mi aquesta
ara que has dit
va molt més lluny
per mi aquesta va molt més lluny
és molt més profunda
sí
que el show de Truman
sí
aquesta
sí
todo por un sueño
és una película
que vas tirant
vas tirant
i realment
és que et fa
et fa un retrat
d'una Amèrica
tan buida
en el fons
desperit
tan necessària
de coses exteriors
per omplir-te
com a persona
que
és un retrat
jo diria
que és garrifós
si ho mirem
amb una certa
fredor
i el terrible
és que és perfectament
extrapolable
la societat
absolutament
cada vegada
tots som més Amèrica
fins i tot els xinesos
fins i tot els
societats
que mai havien pensat
que serien contaminades
diguem
per aquest
aquest viatge
estan sent contaminades
per aquest viatge
cadascú amb el seu estil
evidentment
però sí
és així
molt bé
bueno
canviem de tèrcia
canviau i tant
la setmana passada
us vam parlar
del lliurament
dels premis
Gaudí
i aquesta setmana
toca per dir
alguna cosa
de la gala
de la 38ena
edició dels premis
Goya
que aquest any
la van fer a Valladolid
i el proper
van anunciar
que serà a Granada
o sigui que això
va sent itinerant
però també us diré
una cosa
igual que us ho vaig dir
el Gaudí
el criteri meu
ja pot anar
sent itinerant
que la caspositat
per
es manté
és permanent
és el mateix nivell
en aquest cas
si anem cap als palmarès
direm que
la societat
de la nieve
de Bayona
té
es van dur
12 cabezones
que li diuen allà
12 de 13
molt bé
20.000 espècies d'abeixes
se'n van portar
4 o 5
4 o 5
les síntomas
Robert Dream
se'n van portar 2
que per mi
Robert Dream
estan ben adjudicats
perquè és millor
pel·lícula d'animació
que em sembla que
és molt bona
jo tinc problemes
la història
pot ser
i millor guió adaptat
també em sembla bé
sí
sí però
la història
pot ser més o menys
suggerent
però l'estil
de dibuix
no m'agrada gens
no el tipus d'estil
el dibuix que té
l'estil
i tampoc
jo no l'he vist a la pel·lícula
però ja ho sé
abans de veure-la
perquè és molt fàcil
no pots dir-ho
amb una pel·lícula real
però amb una pel·lícula
de dibuixos
és l'estil que m'interessa
o no és l'estil que m'interessa
i aquest
no és l'estil que m'interessa
veus
coincidim
cert cert cert
totalment
bé llavors
tot l'altre
ja van ser
premis d'aquells
per anar-li donant
una mica
perquè clar
diguem que
dels 12 premis
que es van portar
a la Societat de la Nieve
entre ells
hi ha millor pel·lícula
revelació
Matías Recal
i després
fotografia
o el que es considera
fotografia
naturalment
entre una pel·lícula
que té un pressupost
de un milió d'euros
i una que el té
de 60
doncs la fotografia
el so
o la direcció d'art
no me saltaria
que no ho he
no
són gent
tots ells
són companys
a més a més d'aquí
són catalans
no sé si vosaltres
l'heu vist
jo no
jo sí
jo he vist
la Societat de la Nieve
jo he vist la pel·lícula
i el que no puc dir
és que sigui una pel·lícula
excepcional
mal feta
ni dolenta
ni res d'això
ara
en cap moment
en cap moment
és una pel·lícula
excepcional
o sigui
a mi
si se'm
va als Òscars
si li donguessin
bueno
aquí el que passa
és que deuen anar
com a Òscars
de pel·lícula
de parla no anglesa
de parla no anglesa
correcte
però en el cas
que anés amb els Òscars
com a millor pel·lícula
a mi em sembla
que davant de la pel·lícula
de l'escorsese
o davant
d'altres pel·lícules
o del camp d'extermini
que en vam parlar
l'altre dia
la pel·lícula
de l'oficial alemany
que viu fora
de
ah
la zona
la zona d'interès
la zona d'interès
bueno
que és la que segurament
s'emportarà
és que per mi
la zona d'interès
és una pel·lícula
extraordinària
és optar les dues categories
la millor pel·lícula
la millor pel·lícula
extraordinària
sense dubte
però és que
bueno
em sembla que
el programa passat
ja parlàvem
del tema
ballona
ballona
és un professional
com la copa d'un fi
jo no l'havia vist
llavors
jo no penso
discutir
la capacitat
que té
perquè realment
el problema
que tinc amb ell
és que el seu cine
a mi no m'interessa
exacte
aquest és el tema
que no m'arriba
és a dir
però si ja
vam fer
Viven
val molt bé
clar
amb efectes especials
més aconseguits
amb una fotografia
més despamparant
però no és això
però el tractament
del drama
és el mateix
tu creus
jo crec que
si la veiéssim ara
jo vull fer l'exercici
de veure-la
perquè molta gent
em diu això
jo no hi estic
massa d'acord
però si la veig
de nou
el Viven
és possible
que tingueu raó
jo vaig tenir la sensació
que anava una miqueta
més enllà
en quant a una proximitat
amb els personatges
a la intimitat
aquesta que es creen
les converses a dos
perquè la pel·lícula
és molt coral
però d'entant en tant
s'atura amb converses a dos
sí però això justifica
un remake
d'un tema
de dos hores i 21 minuts
d'un tema
que està subadet
en el sentit
que ja va ser
en el seu moment
ja ha transcendit
fa dos o tres anys
es va fer
un documental
que a mi em sembla
que és
bestial
jo el vaig veure
em va agradar moltíssim
reconec que és veritat
perquè hi ha una quantitat
d'informació
veraç
i en canvi aquí
hi ha coses
que estan passades
a més a més
ho trobo lògic
perquè clar
jo feia una adaptació
i llavors
l'ajusto
els 18 o 20 personatges
que tinc
que s'han d'anar
llogant
i tal
i llavors
el que dius tu
hi ha moments d'aquells
perquè dos personatges
vagin parlant
una cosa
s'hi té molt en compte
el punyetero
del Bayona
i és que
jo
estava veient la pel·lícula
i pensava
sí
amb la gana
que passin
i això
el tabaco
anirà durant
no
o sigui
se'n van
i troben una ala
i obren una maleta
i surten
34 caixes
de tabaco
clar
ja tenim
una resposta
per
tapar boques
no?
igual que amb això
o sigui
per exemple
el moment
en què hi ha un tio
que representa
que orina
i orina negre
primer abans
ja s'avisa
que diu
últimament
com que ja fa
10 dies
que no menjo
ja
orino negre
ho fa
clar
això és un assessorament
del prostàtic
de túnel
que li diu
nano
quan hi ha poca aigua
i a sobre no es menja
pam
totes aquestes coses
el deteriorament
de la cara
perquè aquí també ve
el maquillatge
i això
no penso discutir
tots aquests aspectes
que estan molt bé
però
quan discuteixen
dos personatges
per exemple
que un parla
davant
del fet
de tindre
que
menjar
la carn
dels morts
un té
la reserva
religiosa
i l'altre
és agnòstic
i diu
jo no tinc
aquesta reserva
jo penso
que el que
ens interessa
és si ens podem salvar
hem d'intentar-ho
fins al final
està bé com a reflexió
però
jo no sé
si quan estàs
en una situació així
no
ara hauríem de parlar
amb un
que hagués estat allà
si estàs per aquestes
collonades
si ets argentí
o uruguai
sí
aquest diàleg
és possible
aquesta és una part
que la gent
no entén
de la pel·lícula
que creuen
que és una exageració
el molt que verbalitzen
els sentiments
l'aspecte ètic
i els sentiments
i com verbalitzen
els sentiments
és un poble
tant l'uruguai
com l'argentí
l'argentí potser més
que l'uruguai
però els uruguai
són cosins germans
que fan aquest tipus
per tant
jo l'estava
molt barçant
tinguem en compte
una cosa
no eren
uruguaios
o argentins normals
eren
pijolàndia
pijolàndia
sí sí
raó de més
bona educació
bona formació
lectures interessants
saben parlar
saben parlar
i els agrada parlar
exerciten l'art de parlar
són excessivament eloquents
excessivament eloquents
és que jo que sóc molt pro
jo sóc molt pro uruguai
no pels jugadors del Barça
que d'aquests moments
ja no en té cap
però sí que sóc molt pro uruguai
perquè he estat molt uruguai
argentí
m'interessa Argentina
però uruguai m'interessa molt més
i realment sí que és cert
és un poble molt semblant
a l'Argentina
en aquest sentit
però que té una part
de profunditat
i de dolor
fins i tot
que els argentins no tenen
i ells sí
no a més a més
el Bayona
el que sé que estic convençut
és que es va assessorar
per totes bandes
i això es veu
amb la pel·lícula
i clar
i després
hi ha una cosa
si la veieu
si us interessa el tema
és recomanable
si a algú
li interessa el tema
clar
llavors hi ha els 20 minuts
o la mitja hora final
que clar
aquí entrem
amb el punt aquell
en què t'agafa el director
i diu
ara
nano
sensibilitat
i ha plogat
amb interessaments
de la pel·lícula
clar
però
el gran públic
sí
potser sí
mira com va sortir
ell i va dir
a tot el món
150 milions
han vist la pel·lícula
que això també
és una cosa
que si li fot 90
també en semblaria molt
però aquest recurs
de la llagrimeta
també està
amb la del tsunami
sí
sí
sí
l'impossible
l'impossible
sí
aquest aspecte
bueno
són recursos
per allò
pel gran públic
és que
per mi
ell té molt en compte
la factura
ah no
això està claríssim
i llavors
aquí
això que t'ha d'arribar
el cinema
té d'arribar
a donar calés
això
això és una lliçó
i aquí
12 goies
sí senyor
treure pit allà
en els anys inicials
de l'SCAC
en aquest país
que jo els vaig viure
a més a més
quan encara el Bayona
era un nen
i pràcticament
jo vaig anar a donar
unes classes
diguem
d'uns seminaris
encara quan l'SCAC
no estava a Terrassa
sinó que estava a la Verona Nova
el vas tenir d'alumne
el vaig tenir d'alumne
el Bayona
jo no ho sabia
sí
però el vaig tenir d'alumne
perquè un dia
parlant amb el Maixens
el director
ja el
d'allò
que havia començat
el Bayona
a fer una mica
despuntar
i
aquest nano
ja veuràs
que em deia el Maixens
ja veuràs
que el nano
farà coses interessants
en tinc molt potent
i tal
dic sí
jo no el conec
no
sí que el coneixes
home
si tu vas estar
allà dalt
a l'època
que encara
estaven a la Verona Nova
com a FP
de cinema
no tenien ni la qualitat
de res
universitat
ni res
i allí
vaig anar a donar
diverses vegades
seminaris
i el Bayona
sembla ser que
ayer
jo no el recordo
en absolut
doncs
jo crec
que aquesta càrrega
els hi dona
molt
també l'SCAC
l'SCAC
marca molt
un estil
de les pel·lícules
es fan
perquè es vegin
és a dir
i potser
d'aquest discurs
qui més l'ha agafat
és la part masclista
del tema
les dones
ho han agafat
per un altre cantó
és a dir
el cinema femení
fet per dones
de l'SCAC
difereix
pràcticament
dels homes
en què no segueixen
aquesta via
però el cinema masculí
de la majoria
dels directors
que han sortit
de l'SCAC
va molt per aquesta línia
d'intentar arribar
a l'estàndard americà
intentar fer
estàndards americà
les noies
jo diria
que van més
per l'autobiografia
per el que van ara
una mica
i per la promoció
de la dona
i les injustícies
d'un món
que ha estat
i és
a mi que m'ha passat
el meu background
ara el trec aquí
perquè
estan preocupats
més que res
el cinema també té aquesta funció
ho hem de reconèixer
ens pot agradar
20.000 espècies d'abeixes
va per aquí
sí, recordo que ho vas dir
que t'havia interessat molt
vas dir
sí, després
tot això
jo crec
que
entre cometes
la que ha fet molt mal
amb això
és la coixet
sabia que sortiria
la coixet
sí
bueno
a mi una de les coses
que em va agradar
de la gala dels Goya
és que
es va quedar ella
en blanc
es va quedar en blanc
bueno
en blanc
no
és que es va quedar
sense Goya
sí, en el sentit
de no tenir res
ella no
ella no
però bueno
va estar tota la nit
fent carones
però mira que no paro
de sentir crítiques positives
de la pel·lícula
jo com que no l'he vista
en aquest cas
no opinaré
quan la vegi
puc arribar
però ara no puc dir res
està en aquesta línia
sí, no ho sé
ho sé
sexe estrany
provatura d'aquelles
jo vaig més lluny que ningú
i a veure qui m'atrapa
i ja està
bueno
és el que es porta ara
bueno
després
el documental
era una cosa cantada
perquè clar
si posem
com a millor pel·lícula documental
mentre seas tu
aquí a hora de Carmelias
en què se li ha de donar
doncs a Carmelias
efectiv i wonder
no hi ha
aquests premis
que són una mica
la millor pel·lícula
iberoamericana
a la memòria infinita
de Maite Algardi
la millor pel·lícula europea
Anatomia d'una caída
de Justin Triet
la millor cor-revelació
sobrevalorada
aquesta pel·lícula
sí, creus
jo l'he de veure encara
és possible
té punts
home
hi hagi alguna cosa
és una pel·lícula interessant
la pel·lícula té interès
i
sobretot
hi ha cap de
però a veure
si ens posem
mira
mira
que és curiós
que ve a compte d'això
parlar de
de la zona d'interès
perquè
l'actriu és la mateixa
sí, és veritat
i en canvi
la pel·lícula
Alemanya
la interpretació
és radicalment
diferent
no, no
aquella dona és molt bona
és molt bona
és molt dúctil
i la part important
de la pel·lícula
clar
el quitte
és
la impossibilitat
absoluta
de saber la veritat
el problema
el problema
que jo veig
és que
la pel·lícula
això que dius
és veritat
que és veritat
és veritat
que és veritat
a mi em va agradar molt
acabada de veure
em vaig pensar
hòstia
una pel·lícula bona
però després
la vaig estar pensant
i té trampes
aquesta pel·lícula
i la trampa
més important
per mi
és el fill
doncs no expliqueu la pel·lícula
ara que la vull veure
no, ja està
no feu
espoyles
farem espoyles
estem fent espoyles
ja està
per cert
això d'un espoyles
d'on deu vindre
oh
despojo espoyles
és culpa meva
és un verb
ah no
ah
eh
alto
estem en una primícia
ràdio d'esbre
veus que has inventat
la paraula espoyles
posa música
Ariel
jo traduïa
pressbooks
de cinema
me'n recordo
com comentaves
i un bon dia
em vaig dir
bueno
perquè esclar
la paraula espoyles
en anglès
la deien
de manera habitual
això
estic parlant
dels anys 90
i
vaig dir
bueno
i per què no
en comptes de
no sé
de buscar una expressió
espatllar
la pel·lícula
per què no deixo la paraula
i vaig començar a deixar la paraula
espoyles
poc després
els crítics
de cinema
de Barcelona
la van començar a utilitzar
sí
això passa
que bo
en fi
potser és una coincidència
no
però és una anècdota
que val la pena
donar conèixer
quin és el principi dels acudits
és aquest
és a dir
explica un acudit
i a partir d'aquí
aquest acudit
el que de poc temps
es va repetir
el sap tothom
ningú deia
el curiós és que
ningú utilitzava
la paraula
espoyles
absolutament
la començo a utilitzar
jo
en les meves traduccions
i al capdavall
de molt poc
es converteix
en tendència
en tendència
i comença a sortir
a les crítiques
de cinema
una cosa
abans de deixar
ja he dit
que crec que es posa
per no entrar
a la cerimònia
si podeu
us podria parlar
de la Maia i el Bisbal
de l'Anna Belén
dels Estopa
de la Sílvia Pérez Cruz
en fi
deixem-ho estar
i anem a les coses
positives
que a mi me'n sembla
i va ser
el Parlament
de la Sigour
Nightweaver
perquè
quina categoria
professional
i quina categoria
personal
ha de tindre
una estrella
com ella
per vindre aquí
i dir
que més a més
els hi va
pantinar la cara
perquè
almenys
tenien que haver
fet la previsió
de tindre
quatre paraules
d'aquesta dona
que ara
tots han anat
al darrere d'ella
perquè tu
vas agafant Google
i no et pare
de sortir
la sola
sí
bueno
doncs ella
dient-li
com m'agradaria
que estés aquí
per donar-li
per voler-li
donar una abraçada
a la persona
que segons el meu amic
Bill Murray
sí
ho va dir
textual
diu
tu
amb espanyol
gràcies
a l'intèrpret
que et doble
estàs molt millor
que amb anglès
imagina't tu
que volia dir això
que a mi em sembla
que és una barra
que li va dir
home
però són aquelles coses
és bonic
però no té
no sostén
estic d'acord
i la Marilisa
un excés
d'humilitat
d'accés
no però
si ho diu ella
com una cosa d'ella
és un bombó
que no te'l traguis
en cap
si et diu
m'ha dit
Bill Murray
que som molt amics
escolta tu
tu a Espanya
sones molt millor
que aquí
sí sí sí
en fi
a part d'això
tot el seu parlament
va ser
molt condigut
tots els enamorats
del castellà
com a llengua
hombre
hombre
tu diràs
no no
a mi
mira que jo
he sigut molt amic
molt amic
em considero amic
de la Marilisa Sola
perquè hem fet
moltes feines junts
ella doblava
la majoria
de les pel·lícules
que l'actriu
no es podia dobrar
perquè tenia
mal accent
no perquè no sé què
ella feia el paper
i amb les angleses
amb les americanes
jo l'he vista doblar
molt
i la publicitat
n'he feta molta
doblada
per la Marilisa Sola
per tant
és una persona
molt propera
que no en sabia
res d'ella
des de fa tants anys
que quan la vaig veure
em va sorprendre
en el sentit
d'ostres
que s'ha fet gran
aquesta dona
cabell blanc
84
jo també
m'han fet
i ella
suposo que si em veies
això
ens passa a tots
però realment
em vaig alegrar
per ella
però pel meus conviccions
cinematogràfiques
penso que no hi ha res
com uns bons subtítols
a la vida
per això
vam agafar una mica
com una cosa carinyosa
i després
ja per rematar-ho
el Goya de Honor
es va aconseguir
Joan Mariner
que no hi va poder anar
perquè clar
són 103 anys
i suposo que no estava
per desplaçaments
tampoc van tindre el detall
de posar
quatre cosetes
i el va presentar
va fer un parlament
amb el seu estil
que no
a mi no m'ha agradat mai
però
diuen que va estar molt bé
el parlament
el José
el José
Sagristán
ah
el Sagristán
sí
ja
entenc
entenc el que vols dir
estic d'acord
amb el que no has dit
i després
hi va haver
el
Pedro Modóvar
sí
com que tenia
sí no
tenia que lliurar un premi
o no sé què
i abans
i abans va dir
ja que estic aquí
a pla prima dona
potser
ja que estic aquí
sí
diu
aquí
hi ha un paio
que es diu
Juan
no
no va dir el nom
va dir un
tampoc va dir que era de Vox
no
però ja el diem nosaltres
Juan García Gallardo
mon dieu
vicepresident
de la comunitat
castellano-leonesa
que a l'entrada ha dit
sí
esto
de la gala
de los señoritos
que recogen subvenciones
y después
hacen unas películas
de mierda
que no ve nadie
que no ve nadie
sí
correcto
i ja està
fabulós
la va muntar
que és el que li agrada
amb ell
muntar pollos
sí
sí
i això
anem per unes estrenes
venga
diguis el que sobre un estrenes
anem a parlar de Ferrari
ah
mira també l'he vist
això és un cotxe
no
això és una pel·lícula
del Michael Mann
també
per cert que el Michael Mann
estava rere de la producció
d'una altra pel·lícula
amb Ferrari
no
que era
Le Mans 66
amb el Matt Damon
i el Christian Bales
recordareu
del James Mangold
el director
però el Michael Mann
estava rere
per tant
Michael Mann
li deu anar
això dels cotxes
de carreres
però la gran decepció
és que la pel·lícula
no és tant
una pel·lícula
de cotxes de carreres
com
de la vida
per altra banda
bastant
d'un any
1957
força no dir
perquè bueno
que l'home sigui un donívol
que li vagin les dones
més que
tots cotxes
jo diria
i que tal
doncs val
molt bé
però
la pel·lícula
no sé si coincideixes
és avorrida
avorrida
avorrida
avorrida
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el protagonista
Adam Driver
el trobo
inexpressiu
totalment inexpressiu
una mica com si ho fes
per poder justificar
que a final de setmana
anava cobrant
i prou
no
ara
això sí
no sé si estaràs d'acord amb mi
els Ferraris
estan molt ben filmats
les carreteres aquelles
amb arbres
no sé d'on les entrem
perquè
jo no recordo aquí a Espanya
o a Catalunya
carreteres amb arbres
algunes
a mi m'encanta
a mi m'encanta
i l'accident
i l'accident
aquests cotxes
em va
o sigui
l'accident
és la cosa
més colpidora
que hi ha
és impressionant
perquè és una cosa
arrasa gent
que està al costat
i a més es veu
va matar 9 persones
9 persones
amb unes imatges
però escolta
i quan peta
amb el pal
de l'electricitat aquella
sí
sí
clar
que també
és per reflexionar
sobre la poca cura
que hi havia
a analitzar
el circuit
per evitar
accidents tan estúpids
com aquest
però la pel·lícula
o sigui
tenint en compte
que el Michael Mann
és qui va fer hit
sí
una pel·lícula
amb un timing
jo considero
un push
important
un buen artesano
allò que es diu
és una pel·lícula
amorfa
amorfa
o sigui
i a més
té problemes d'equilibri
entre parlar
de la vida personal
i la doble vida
està molt mal posada
sí
però a més
la cosa atractiva
que podrien ser
els cotxes de carrers
que a mi
aquests cotxes dels anys 50
i principis dels 60
m'encanten
són atractius
em recorda
quan jo era petit
a l'escalèctric
perquè eren
els Formula 1
del moment
m'encantador
a veure
s'han gastat els calés
a massa de bé
perquè és una pel·lícula
cara de veritat
però els hi ha sortit
avorrida
és una pel·lícula
que té problemes
d'equilibri
estàs esperant
que arribi el final
perquè saps
que al final
clar
tot va encaminat
a que hi ha una cursa
que és
de cara
a les escudries
és molt important
guanyar-la
i llavors tu
ja veus
que s'està preparant
no?
i bueno
no decep
perquè realment
el final és bo
però tota la història
de la doble vida amorosa
d'ell
amb dues famílies
perquè no és
no és que tingui una man
és que té
la família A
i la família B
la contabilitat A
i la contabilitat B
és la que fa la dona
és veritat
hi ha ganes
de donar-li
que havia de ser
la Naomi Watts
ai no
la Naomi Watts
no
la Naomi Rapaz
ah
havia de fer
la Rapaz
ja lliga
ja lliga
la setmana que ve
parlarem de sèries
la setmana que ve
el clàssic de la setmana que ve
és
set de mal
de Orson Well
ostres
pigues fort
esteu preparats
esteu advertits
començo a tenir sèrie
molt bé
bona nit
bona nit