cinema sense condicions. Hola, què tal? Molt bona tarda. Hola, Joan. Hola, Carme. Hola, bona nit. I el Francesc també, eh? Tots ho tenim allà.
Avui aquesta música em sona d'una manera molt més entrenyable, perquè vaig veure fa molt poc... La pel·lícula. Sí, la pel·lícula Candilejas. I la veritat és que em vaig quedar a boca vedat, eh? Més que amb El Gran Dictador, Miskatakev... Ah, sí? Vam fer una sèrie, sí, vam fer tot un seguit de pel·lícules d'Oxford, de l'època parlada, no pas la muda.
I la veritat és que a Can Vilares està molt bé. Té aquest punt de tendresa que ella aconsegueix amb aquestes pel·lícules parlades, que aquesta la té especialment ben elaborada. Perquè clar, el Gran Dictador té una altra idea en allà, que també té tendresa el Gran Dictador.
però aquesta especialment. És més social, no és tan personal i psicològic. El seu enfoc és tendre d'entrada. I si em deixeu? Hola Francesc, què tal? Bona tarda, no et deixarem avui no. No et deixarem bastant. No t'has portat bé, no t'ho mereixes. Vull deixar aquí amb els botons posats i ja us ho fareu. No, a veure, ja que estem fent els últims programes una mica d'avançament del tema del que després parlem a la segona part del programa,
i que el programa passat va ser un tema així per la polèmica, per la polèmica enriquidora i positiva, això no hi ha cap mena de dubte, doncs aquest dia jo diria que el tema que m'he escollit i que jo vaig escollir ja fa un temps i que tenim allà la llista de temes doncs és més aviat pel gaudir, per gaudir tots una miqueta, per anar recordant pel·lícules, per anar deixant volar una mica la imaginació, es tracta del tema de la caracterització al cinema,
el maquillatge i els vestits, diguéssim, a l'estuari. I llavors jo us demanaria fins i tot, ja dic, igual que vam fer la setmana passada, doncs que des del primer moment, amb les pel·lícules que parlem perquè les hem vist o perquè s'estrenaran ja aquest divendres vinent o perquè les hem vist a la cartellera, al cinema o a la televisió, doncs que ja anem fent una mica l'esforç o anem pensant en aquests temes, de com afecten la impressió que ens deixen aquestes històries
aquests fets, el fet del maquillatge, de la caracterització en general del vestuari.
que no és difícil imaginar la importància que té, perquè és el que nosaltres rebem de cada personatge. La manera com va vestit situa la època, la manera com va maquillat, la seva cara... De part bé i part malament, perquè si amb això es cerra, la veritat és que la pel·lícula perd automàticament, sense fer quasi res. Però en principi la idea, mirant-ho des d'un punt de vista simplement creatiu, és que el maquillatge
El vestuari ens situa en l'època, i en els canvis d'humor, fins i tot del personatge. Cada personatge vesteix d'una manera. Li agraden unes coses que són diferents. I pot anar variant. I pot no ser realista, ni tan sols. Això ja ho anirem detallant, però si us sembla, jo us demano ja aquest esforç, i després ja la segona part, si ens queden deu minuts, un quart d'hora o mitja hora, ja ho detallem i aprofundim una mica més amb el fet.
Aquest és el prola que volia fer aquest tema d'avui. Em fem una pel·lícula a cadascú. Jo començo pel que he vist aquest matí, que no l'he vist a ningú, perquè només l'he vist a jo. I l'estrena el divendres, a més a més han avançat l'estrena perquè és el festival del premi de l'últim festival de Màlaga.
Ha guanyat com a millor pel·lícula, com a millor guió, i a més a més els dos actors que... L'Aina Clotet i el Àlex Moné, que no sé si us recordeu que és el nano que feia Pulseres Vermelles i després ha fet... Ah, sí, sí, sí, sí. Rec 3 em sembla que també ha sortit. Ja has vist Los Niños Salvajes. Los Niños Salvajes, sí. Quina sort que tens. I l'estrena el divendres i penso que és una pel·lícula interessant, és a dir... De la Patricia Ferreira. La Patricia Ferreira, sí senyor. Jo la Patricia Ferreira haig de confessar d'entrada que no la conec massa,
de les tres o quatre pel·lícules que em sonaven més, per exemple, la penúltima, que és para que no me olvides, no l'he vista. Aquesta la tinc aquí a la bossa d'una biblioteca de la Diputació per veure-la aquesta nit. Sé quién eres, és la primera que va fer, com allà al metratxe. Em va agradar i la vaig veure. Em va agradar molt, tot al final, quan ja...
l'efecte que t'adones que això està relacionat amb el terrorisme basc, amb l'ETA, un efecte sorpresa que no t'esperes en tota la pel·lícula i m'ha agradat moltíssim. L'Alquimista Impaciente també, una pel·lícula molt curiosa. L'Alquimista Impaciente ni aquesta, ni Para que no me olvides, tu les has vistes? La de Para que no me olvides la tinc pendent de veure-la, avui mateix segurament la veuré, i la de l'Alquimista Impaciente molt molt interessant. També és una directora que sempre està molt preocupada per les qüestions socials, però ho fa amb un
amb una tècnica narrativa i amb una sensibilitat molt especial. És una directora madrilenya, però que està afincada a Barcelona. No, treballa a Barcelona, bàsicament. I a Barcelona també, sí. Últimament no sé per què. Per això, pensava que era d'aquí jo. No, no, és de Madrid. Té raó, jo he mirat i és de Madrid. El que m'ha sorprès és que en les últimes pel·lícules, que va treballar més amb actors catalans, pràcticament la pel·lícula aquesta, els nens,
Els Nens Salvatges, que està rodada a menys, la versió que ens han passat era en català, català i castellà barrejat, però predominava més el català que el castellà, per tant vol dir que l'han rodat en català. Tots els actors són catalans. Distinto Films, perdona, és la productora que està aquí a Barcelona, a prop de la Vila Ayatana, i TV3 també ha participat. Sí, TV3 ha participat. Aquesta nit, aquest matí, quan hem sortit, ens han entrevistat els de TV3, potser sortim d'algun programa, no sé quin programa, perquè ens han demanat l'opinió.
i suposo que la TV3 l'està recolzant perquè ahir a la tarda i la nit li vam fer una entrevista al canal 33 tant a la Patricia Ferreira com a la Aina Clotet que jo per cert el vaig veure a la part final i per això tenia ganes de veure la pel·lícula perquè em va suposar que podia ser molt interessant. El que potser m'ha destacat més de tota la pel·lícula, d'aquests actors catalans sobretot joves, perquè és una història de nanos que estan fent a l'institut, és a dir representant a tenir
11, 12 o 13 anys, no crec que en tinguin més el que representen. És extraordinari, és a dir, han agafat la nena de penegre, que en aquest moment ja l'he passat un o dos anys i l'escena està més grandeta, i han agafat el nano de polseres vermelles que...
que era un gran actor i aquí ho demostra. Potser és vermell, ja era moltíssim. Bueno, la pel·lícula suposo que sabeu que la sèrie aquesta televisiva l'ha comprat l'Expilver. L'Expilver, sí. L'ha comprat l'Expilver per fer una sèrie televisiva a ella l'americana. Ho sento francès perquè tu et quedaràs molt dolgut. Però l'Expilver, veurem què en fa d'això. No ho desestimis. Ell pot fer coses, també, que tinguin
un estil determinat, ell té una certa personalitat quan agafa un tema. Això no l'hi pots negar. Jo agafaria el que... Tot i que a mi em fa una por. Jo s'ho titularia allà i ho posaria allà. No, això no ho pots fer, cap americà ho pot fer i ho saps. En qualsevol cas, la pel·lícula va de tres nanos que diuen que són salvatges perquè són gent que conflictiva dintre de l'institut on estan.
es mostra molt la vida interior d'aquest institut, per tant és una nova pel·lícula que podríem posar dintre d'aquesta llista que hem fet en els darrers dies de pel·lícules que tinguin el tema de l'educació, amb una eina clotet que fa de psicòloga o assessora, que ho fa molt bé, i l'han premiat a Amàlaga, igual que l'han premiat també a l'Àlex Moner. I han premiat també la pel·lícula i el guió. Llavors, a veure, jo trobo que potser, a mi personalment em falla una mica, potser alguna part del final,
però que en conjunt és una extraordinària pel·lícula. És a dir, sobretot a nivell interpretatiu dels actors, que són tots coneguts catalans de sèries televisives d'aquí o de pel·lícules d'aquí, que surten, que fan de professors o fan de pares, surt molta gent. Surt la Montse German, la Emma Villasau, l'Anna Fernández, la que sortia a soles, la Clara Segura, una actriu superconeguda, la Sant Just, l'Aina Clotet, la Marina...
la Marina Comas, que és aquesta de Panegra, la nena, i després l'Àlex Moret. Per tant, hi ha més gent coneguda, que jo dic una més als més principals. Però tots estan a un altíssim nivell interpretatiu. És a dir, ahir explicava l'Aina Clotet a la televisió,
que es veu que s'han passat molts temps assajant abans de rodar i es nota que això està molt incorporat. És a dir, els actors tenen molt incorporat el seu personatge perquè hi ha un contrast inclús entre professors, uns que són uns malcarats i uns que són, diria, molt macos i molt preocupats pels nanos. I això penso que desgraciadament tu ho pots explicar més bé que els instituts desgraciadament passa. Llavors penso que això està... El guió està bé, el guió enganxa bé.
Engatja sobretot la part primera, que per mi està excel·lentment treballada i portada. Per mi la part final és molt potent, però potser és tan potent que no m'ho acabo de creure.
Però no sé el públic què dirà. I la caracterització, el maquillatge, el vestuari. És el tema d'avui. Home, clar, clar. Jo crec que està bé. Està molt treballat. No calia massa esforç. Perquè és molt... Això és el que sembla de vegades. No, és veritat. Jo reconec que sembla fàcil. De vegades és el que costa més quan sembla més fàcil. D'acord, d'acord. Hi ha una altra cosa curiosa que ens explicava a mi un professor de cinema.
que vam treballar molt perquè no era tan conscient de que estigués, sobretot els americans tinguessin tant treballat, que és els colors, com combinen els colors. Al final de... com un torrente, d'aquell del Mineli, del Vicente Mineli, vam estar treballant, no sé si recordeu, hi ha una escena final que passa amb un... amb un... com es deia, amb una mena de... de diversió pels anus, no? Vull dir que... Com un parc. Un parc d'atraccions, exacte, un parc d'atraccions.
Tota la zona de la part d'atraccions és curiosíssim com els vestits de les persones. El que surten de la curiositat està super elaborat perquè en cada moment sempre hi ha els mateixos colors en pantalla. De tal manera que si hi ha en pantalla un personatge, un actor, doncs va vestit del color que toca.
encara que faci de personatge, i si hi és una altra cosa. És a dir, que tota la combinació de colors estava d'una... elaboradíssima, d'una cosa que no tothom t'ho creu. Fins que no tothom es mostren que és així... És un dels elements... No t'ho acabes de creure. El Mineli, per exemple, és curiós que ara que has dit això del color, jo no sé per què al Mineli, que li penses sempre al roig, al vermell potent, i realment és un director
que quan penses un color, el vermell del Minelli l'associes amb ell. És curiós ara que dius això. És un director de melodrama, llavors els colors han d'estar ben destacats. Anem introduint temes. Tant pot ser de vestits de les persones com de color, inclús de pintallavis. Si toca el vermell, els pintallavis s'agotitzen. Però tot està correcte pel plànol. El plànol està tan elaborat que qualsevol cosa ha de tenir aquella combinació de colors. I amb aquesta pel·lícula també passa una mica. Queda aquesta idea.
Sí, jo diria que està ben feta, està molt ben feta, està molt treballada, però com deia la Carme molt bé, la gent vesteix com vesteixen els profesors d'institut, que van com tu i jo, i la gent va molt normal i per tant tampoc hi havia un treball que penso superar, i els pares són els pares normals i corrents.
d'aquests nanos que també surten i que els pares no hi havia suposadament una complicació excessiva en la vestimenta. Aquesta secció teva, Joan, en què parles sempre de les estrenes de la setmana vinent, es podria dir les dents llargues, posant les dents llargues al personal. Encara no podem veure aquesta pel·lícula. Depèn, de vegades li agraden i no li agraden. De vegades no m'agraden, sí. Sí, és veritat. Però en el moment, la setmana passada... Has de confessar que avui, no ho confesso, va. Confessa. No ho confesso. Jo no sóc una pel·lícula i me n'he anat a mitja pel·lícula.
Doncs vinga va. Veus? Clar. Per tant no està... Bueno després ens la cometes, deixem connectar. No, no, no em ve de gust. Vinga va, ara li toca a Carme, si va fem una roda. A veure, no se si l'has vista tu o tu me la vas sugerir o em vas dir alguna cosa. La geoponessa l'Akiseki, que és... No l'he vista però molt ganes, des del mateix director he vist algunes seves. Jo és la primera pel·lícula que veig d'aquest director eh. I aquest director és, a veure si el dic bé perquè no és fàcil eh.
Hirokatsu Koreeda. Sí, sí, el coneixem. El coneixeu. A veure, aquesta pel·lícula és una pel·lícula de nens. És curiós quan ara dita el Joan el tema dels nens de polseres vermelles que interpreten tan bé. Jo crec que actualment tenim piles de pel·lícules en què intervenen nens que fan uns papelones, fan una interpretació
extraordinàries. Hi ha uns directors de càsting brutals. Molt bons. I tenim allà bons nens. Curiosament és global, en el sentit que a tot el món està passant això. Això és una pel·lícula japonesa. I aquests nanos és una història de nens. I per tant són sis o set nens. I tots ells broden la interpretació. Especialment els dos germans. Aquesta és la història dels nens que els pares s'han separat i un nen viu amb la mare i els avis
amb una ciutat que té una erupció que sempre està ple de fum. Cada dia neteja el fum amb aquella persimònia asiàtica que sembla que no passa res i cada dia és el mateix. I és una mica asfixiant, el nen ubil com a tal, pel problema que porta a sobre. Però és un món repetit, continu, gris, com la pròpia cendra. I això està ben situat.
i l'altre germà, el petit, viu amb el pare en una altra ciutat que el pare és d'un grup de música i llavors els dos nens són completament diferents i el gran, que és el que viu amb la mare i els avis té l'ossessió que vol que els seus pares tornin a estar junts. Llavors, no sé, la història ben bé és que un dia li diuen que si veuen travessar el tren bala amb els dos sentits amb el moment que es creuen i fan una
una petició, aquella petició es complirà. I aquesta és l'història relativament màgica d'aquests dos nens. És una història senzilla, no té més, però està molt ben tractada. Està molt ben tractada i de l'altra banda no cau amb el final de tòpics o amb un final ensucrat, sinó que té un final realista, un final potent d'altra banda, que no diré,
Però el gruix de la història són sobretot els dos nens. Els dos nens fan una interpretació magnífica perquè omplen la pantalla semblant que no té esforç. Naturalitat. Exacte, que és molt difícil amb la canalla. I el petit que té un riure contagiós i és el nen alegre que no viu amb ansietat i amb pressió
el fet de la separació dels seus pares i que viu amb el seu pare més aviat deixat d'anar, que ell s'ho fa i ell s'ho monta i va i ve, però no ho viu com una pressió externa de calatzar-la, l'ha portat amb un destí que no vol. En canvi l'altre nen sí. Doncs aquesta visió que és relativament profunda està molt ben descrita. I l'altre és una història de nens que cadascú té un desig a fer
quan s'atrevessin al tren bala i que per tant aquest desig estan ben sugerits, perquè cada un dels nanos té una història, una petita història personal que està molt ben jugada. Llavors jo sí que li poso bona nota a aquesta pel·lícula. Sí que està ben tractada. Vol dir que la direcció dels nanos està molt ben feta, per suposat el càsting, per suposat la manera en que els han fet actuar, però a més a més
té per nosaltres que el cine asiàtic cada vegada ens arriba més posat al dia, és a dir, de l'entorn real que estan vivint les famílies. I és llavors quan et dónes compte que un problema d'una separació és en aquest moment absolutament universal. I la vivència s'assemblen totes. I això està molt ben vist.
En el fons sempre no ens adonem que tot i que hem cultures diferents, els homes i les dones somen a tot arreu més o menys iguals. I la canalla i els nens senten coses semblants. Exacte. Dintre de la seva cultura, el seu perfil, perquè el perfil és diferent.
A mi per exemple una cosa que m'ho feia pensar molt era la pel·lícula que allà anava a tenir-se a mi en una separació, si no el recordeu. Ah sí, la que va guanyar l'Òscar. La nena, la que va guanyar l'Òscar, la nena... Molt bé, molt bé, aquella nena. Ho feia perfecte. Molt bé, molt bé. A mi em feia vivenciar el problema d'un impossible nano, fos d'allà, fos d'aquí, fos de França, d'Itàlia o d'on fos, que és el mateix, deies, una nena, un nano d'aquí, la mateixa problemàtica, viuria exactament el mateix que vivia en aquella pel·lícula. I amb una vivencia d'ansietat i de...
i de carregar amb un problema que no és seu, que no cal que sigui seu, però que fa seu, perquè ella pensa que té alguna solució a portar. I això li fa donar una vivència específica, que jo crec que això sí que és universal. No importa que passi l'Iran o passi a París o passi a qualsevol ciutat del món. El problema és profund i similar.
Jo, sense ganes de polomitzar, però sí per enriquir en diferents punts de vista, potser no tant de l'actualitat, sinó d'altres èpoques, jo recordo molt bé els anys 70 que si exactament haguessin fet i valorat una pel·lícula com tu acabes de fer,
li haguéssim posat el cartell de conservadora. En definitiva defensora dels matrimonis que no se separin i en definitiva perquè els fills pateixen. Llavors el que he observat amb tot el que acabes d'explicar d'aquesta pel·lícula és com si en aquests moments
Tenint clar que això passava en aquella època, i això ho recordaràs també tu com jo, doncs en aquest moment sembla que tornem una mica a la defensa. No, perquè la solució de la pel·lícula és aquesta, justament.
el final que podria ser aquest. El final és un final completament obert i completament nou. No és aquest final que sugeriria. Ni tan sol moralista. Jo diria que el que passa al següent i és que en aquella època era com conservador en alguna mesura i en aquest moment la gent ha acceptat que el fenomen de la separació és un fet que es produeix no com allavores que era una rareza
i que s'amagava, i que s'amagava, si no que ara és un fet que es produeix i llavors segueix generant problemes. Llavors jo penso que s'accepta perquè és un fet quotidià, en el fons, quotidià, perquè hi pot haver-hi 40% i general, però a la vegada no s'obvia que genera problemes. I els problemes que genera sí que segurament són els mateixos, però això no vol dir
que es vulgui dir que la gent no s'ha de separar, perquè en definitiva la gent s'ha de separar. No. Recordo una cosa que vaig dir la setmana passada sobre una pel·lícula que vaig veure que és Les nieves del Kilimarjaro. Ah, què tal? I llavors, precisament, ara t'ho dic. Una de les virtuts que crec jo que té aquesta pel·lícula és precisament enviar el patiment dels propis fills
davant d'una situació de conflicte que tenen com a matrimoni, tant el matrimoni protagonista com uns amics d'ell, que també és un matrimoni que pateix les conseqüències d'un fet que els provoca un trastorn. Un trastorn encara que sigui puntual. Llavors, esclar, en aquesta pel·lícula jo destacava la setmana passada que precisament el que sabia, o sigui, que si ho acabava arrodonint, amb què els fills fins i tot se sumaven,
a una festa que en definitiva era l'atenció a persones necessitades, en aquest cas els fills o els germans d'un
d'un que és el butxi de la pel·lícula, doncs ha quedat fatal. I el senyor que digui ja en va tenir la delicadesa d'obviar-ho. O sigui d'obviar-ho i de no fer un final que llavors ja no, que és el que tu deies també d'aquest final de pel·lícula. Diu és que no me'l crec, no me'l crec perquè eh, si ho fa així no m'ho crec. Llavors penso que això també pot passar. Si però en aquesta que ja et dic, al final és obert i en el fons al final el que proposa és que el nen es faci gran eh. Va.
D'acord. Ja no us dic res més. D'acord, tampoc hem de caure d'una altra banda, no? Vull dir, a veure, eh? Tampoc. Tots els arguments aquí sobre la taula estan... No que el nen estigui allà, sinó que opti per fer-se gran.
No, i que maduri, que és el mateix que el samanessament, que en el fons li demana a la nena que decideixi, i el deixar-lo obert doncs fa interessant la pel·lícula, perquè t'adones que hi ha un conflicte allà, però que tampoc saps com el resoldrà, vull dir, però que en definitiva a ella li suposa una mena d'enriquiment i de fer-se gran. Jo crec que negar el conflicte... També és obviar la personalitat. També és conservador, inclús més conservador que afrontar-lo.
Jo estava pensant també, a part d'aquests temes que estigueu dient, que són més profunds del que jo diré ara, però que parlàvem de treballar amb nens em fa fer-ho pensar.
El que estem comentant, que treballar amb nens pot ser molt complicat. De fet hi ha directors que no volen fer-ho. Ni amb gossos ni amb nens. Ah sí, amb gossos no ho sabia, però amb nens ho havia sentit. Ni amb gossos ni amb nens. Perquè era molt complicat. Amb gossos, amb la finestra indiscreta... La frase seva era no hay que trabajar ni con perros ni con niños.
I en canvi si aconsegueixes, m'imagino, doncs crear amb ells un clima favorable. I si els deixes, doncs els fas estar còmodes, jo m'imagino que la naturalitat, que era el que desacaba d'aquesta pel·lícula. A la classe, no sé si la vas veure al final. Doncs la classe explica que el director, que és el Canet em sembla recordar, explica que es van passar, van fer una mena de curs especial, de curs diríem d'activitats extraescolars, on que es trobaven un dia a la setmana durant quatre o cinc mesos.
i aleshores al final d'aquest procés van filmar els millors nanos el que havien fet ells. Però vol dir que els va fer viure situacions amb ells, és a dir que no. I això suposo que donava la riquesa que tenia la classe. I la riquesa consistia en que arribava un moment que els nens prescindien de la càmera.
I a part també, s'ha de dir tot, aquesta pel·lícula concretament de la classe, no sé d'altres, que tenen un esquema de funcionament, una dinàmica, una relativa diferent, però aquesta també pot jugar molt amb el muntatge. Perquè hi ha la combinació entre el que està dient el professor, que és el protagonista, perquè és la figura principal, i llavors anar escollint imatges i anar combinant-les precisament.
Agafant el tema que avui també ens ha d'ocupar sobre la segona part del programa, agafant el tema aquest també hi ha una cosa que s'ha dit durant tota aquesta estona que portem ja parlant i que l'altre dia precisament connectant amb un xicot que és molt aficionat al teatre, a més que no pas al cinema, doncs li deia que el que li molestava
No a mi eh, que quedi clar. L'hi vol estava precisament és aquesta fixació que...
que té el públic en general a valorar tantíssim els actors que per altre costat deia que són de primera línia i per lògica ho han de fer bé. I em va sobtar també aquesta valoració. Precisament em va sobtar perquè tu feies aquest apunt en definitiva de si està ben pintat, per dir-ho d'una manera, doncs donarà una valoració molt més potent i molt més correcta per a l'espectador.
Quan aquest xicota acabava dient també, diu jo el que valoro és l'essència del que es vol dir i del que es vol representar. Per un actor és molt més important sentir-s'ho, fer sortir el seu al personatge i sentir-lo de veritat.
que no passa a aparentar-lo. El cine té l'avantatge respecte al teatre que el primer plànol és definitori, és a dir, tu pots estar fent teatre i com que l'espectador està molt lluny, tu pots saber el que tu sents i tal, però amagar un sentiment o una cosa amb una càmera, en primer plànol, és fatal perquè com no t'ho creguis de veritat, la càmera es reflecteix.
Jo la segona pel·lícula que em penso que val la pena comentar és l'Albert Rem, suposo que sabeu que ha fet un documental que es diu Los hijos de las nubes. Tu perdono Joan, perquè em tocava a mi ara fer una pel·lícula, però és aquesta la que volia dir. Ah, doncs comença tu. No, no, endavant, endavant. Hijo de las nubes. Què tal? Què t'ha semblat? Bé, jo des de fa molts anys i ara també continuo defensant el mateix i cada vegada que veig una pel·lícula com aquesta em passa el mateix.
el que seria, el que es considera com una cosa a part del cinema, perquè no es parla ni que sigui cinema, que és el documental, doncs jo considero que està per sobre, directament del que són les obres de ficció. Jo no sé per què necessitem fer cinema amb arguments de ficció quan tenim la possibilitat, ho dic una miqueta també, a tall de provocació. Ja ho dic jo, perquè... Ara un respon, Jaume.
però la qüestió és aquesta, fixeu-vos que una pel·lícula com aquesta, jo en què l'he vista, i tots heu vist moltes pel·lícules d'aquest tipus... Expliqueu una miqueta, perquè si no... No, és molt fàcil, és la història... És com el món saharaui... Ell va a un festival, el conviden a un festival de cine allà, al campament del saharaui, ell descobreix la gent, conviu amb la gent... Saharaui, no saharaui, el saharaui són els que busquen aigua. I resulta que jo tenia el dia que estava veient la pel·lícula al costat un xicot, un senyor de la meva edat,
que havia fet l'Emili allà i quan va acabar la pel·lícula vaig veure que estava plorant i li vaig preguntar què és Boqueta. Diu perquè em fa un dolor tan gran la marranada que els està fent en aquesta gent. Jo vaig estar com vivint allà i són una gent deliciosa, encantadora, que hi havia una convivència perfecta amb els espanyols i que tot això s'ha destruït. Jo crec que el Verdem
que el trobo molt honest i crec que la pel·lícula reflecteix que se l'ha jugat a una certa mesura i que s'ha de ser una figura o un mite o digue-l'hi com vulguis. Ell passa d'això i va fer una cosa que ell creu que s'ha de defensar, s'imposa arribar a les Nacions Unides i finalment arribar a les Nacions Unides a presentar
una mena de reclamació a favor d'aquest poble, no? És que no hi ha ningú, no hi ha ningú a les Nacions Unides que parli per a aquest poble, perquè no és una nació, per tant és un buit legal impressionant, igual que passa amb els curs, per exemple,
amb els curs en D final. A la part d'Iran, d'Iràc diguéssim, hi ha altres pobles, i Turquia, entre Iràc i Turquia, i amb els palestins també, i amb els armenis, que sí que tenen país, però bueno, doncs el Bardem i el director de la pel·lícula, que també surt allà com a part de la...
de la pressió que fan per intentar ajudar-los. El que passa és que no és tan conegut, la seva cara no la coneixem tant, però jo diria que és la persona que organitza tot això que ho monta a través d'alguna organització, que no sé ben bé, no m'he informat de quina és, però hi ha tota una planificació aquí perquè la pel·lícula aquesta sigui el portenveu, sigui la cara visible d'aquesta gent que si no fos perquè hi ha persones com aquesta o com aquella altra pel·lícula que es va estrenar fa un parell de setmanes a Vilalla,
També parlava del mateix de fet, però amb clau de ficció, això és el que és curiós i és interessant. Aquesta és més compromesa que l'altra, és a dir molt més compromesa. I el que us volia dir, fixeu-vos que una pel·lícula com aquesta apareixen 60 persones fent declaracions. Hi ha 60 actors d'alguna manera amb aquesta pel·lícula, a més a més que són experts sobre el tema.
Per tant, són gent que parla amb un coneixement de causa, amb una sabiduria que ens aporta molt més, moltes vegades, i això ho estic dient per comparar les pel·lícules documentals de les pel·lícules de ficció, amb molta més capacitat per convèncer-nos, per informar-nos del que pot fer un actor
que moltes vegades no té ni idea del que va el tema, sinó que agafa un guió, ho fa seu o no, i ho explica a través del seu personatge. En canvi, aquí tothom que parla ho fa amb aquesta capacitat ja que ha anat adquirint al llarg del temps de documentar-se d'estar fins i tot dedicat a aquest tema i involucrat fins i tot.
és una pel·lícula que t'ha d'entrar per força i que té característiques de cinematografia i de narrativa molt potent. Al final de la pel·lícula el trobo excel·lent, l'escena final en el qual es veuen no passa res, no faig cap mena de spoiler perquè és simplement veure com un... És un document. Sí, és un document, llavors fixa, un altre avantatge que té, al final és igual. L'expliques tot i... Jo no recordava que havia anat a l'ONU,
Sí, sí. I és ella el que parla, el que llegeix el document, que estan tots al cofi anant i tots estan allà i ella és el que va parlant. I jo és una cosa que tampoc recordaves, perquè una cosa que queda molt patent és que els hi foten el buit tothom.
els espanyols, l'únic que parla d'Espanya és el Felipe González i encara no es compromet. Des de més tothom li fot el buit, però no únicament aquí a Espanya, als Estats Units, inclús una entrevistadora americana, l'entrevista amb el Bardem, i li diu, vostè està fent una cosa que està sol, ja ho sap això, vull dir que vostè no, ningú li fot cas, li ve d'això, no sé amb quines paraules li diu. Aleshores penso que té un mèrit, jo honestament, és a dir, trobo que és una pel·lícula que si el Bardem es mereix alguna
alguna valoració positiva, aquesta pel·lícula demostra que és un tio coherent. És un tio coherent, és un tio autèntic, és un tio que té valors i que té una finalitat i que té uns objectius i que actua en funció dels seus valors, perquè ho diu claríssimament des del principi. I sensible en qualsevol moment. Valorem més aquesta actitud davant la vida que els treballs que fa a nivell de cinema?
No, òbviament, és que jo... És una prova, també. Jo sí, jo sí. Bueno, ja ha fet de tot, el Verdem. A veure, és que el Verdem, si vas a veure, va fer mal a dintre. Per exemple, feia un paperàs, vull dir, i es comprometia també, doncs amb el mor i... El sol és el sol. El sol és el sol, vull dir. El que vull dir és que jo no vull discutir això que planteja ell perquè em penso que és molt discutible. Jo penso que els documentals tenen una arribada determinada i jo crec que segurament una pel·lícula de ficció que estigués molt ben muntada segurament té més públic que un documental.
i per tant segurament quan tu a la gent fa cava fent ficció ho fa perquè té més audiència o perquè pot arribar més lluny. Però no vol dir, jo entenc que el que diu ell és que clar una cosa és el documental que t'explica un compromís i l'altra cosa és una ficció que en definiria amb la ficció pots inventar el que vulguis, veritats i mentides. Tot i així és amb això que diu el Francesc que ja ho sé que ho diu per provocar. No, però per fer reflexionar també. Ja ho sé, ja ho sé. Deixa'm acabar-te de dir el que tu dius.
que ja hi ha problemes reals que només cal posar la càmera i escoltar per molt superior a qualsevol ficció. Tot i si jo diria que últimament hi ha molt de documental posicionat, si vols, i que arriba a molt públic. L'Insight Jobs mateix és un documental espès, complicat,
Duda de veure, i en canvi, s'ha mantingut... L'ha vist moltíssima gent. L'ha vist moltíssima gent, ha fet un paper determinat en el món actual, i tot i ser molt lluny del que diríem una pel·lícula de ficció, el món que transmet i la problemàtica que transmet,
Jo crec que sí que ha tingut ressò moltíssim més que si hagués sigut una pel·lícula de gran... De ficció, perquè un que parlava de la realitat... Exacte, vull dir que no. Sí que crec que el documental té un paper, té un paper important, i alguns documentals tenen un paper incrustrassendent, eh? Clar. Hi ha una pel·lícula, ja que tu parlaves això de la ficció, com representaries tu, i que ho fa extraordinàriament bé, aquella pel·lícula de l'Ingmat Berman, crits i mormolls, com ho representaries tot allò?
ha de ser amb una ficció, en un document no hi ha possibilitat de reflectir tot aquells neguits, tota aquella connexió entre la vida i la mort i què és el patiment i els neguits que genera.
A veure, volies contestació, doncs ja... Bé, això no, ara estàs fent de gallec. Això no és una contestació, és una altra pregunta, però ho trobo molt interessant. No home, el que passa és que sí que és veritat i ara ja passo a donar resposta a la meva pròpia pregunta a través de la teva doble manera de contestar.
doncs jo diria que és que no hi ha cap mena de separació entre la realitat i la ficció. Tot pot ser, un documental pot ser més punyent i pot arribar més lluny, depèn de com estigui fet, si està fet amb una característica també d'intensió, amb una intencionalitat i una característica de donar
aquesta possibilitat d'interioritzar i d'arribar lluny a l'espectador i una pel·lícula de ficció el mateix. Una pel·lícula que et parli de somnis, per exemple, el que va fer l'Akira Kurosawa. No està fent res més, sinó que parla ara tot el que ell havia viscut amb la seva pel·lícula dels somnis, si recordeu.
Doncs de tot el que havia vist. Per exemple, és a dir, a la vida moltes vegades mirem d'anar establint diferències. Jo el que volia no era tan establir la diferència, sinó fer la comparació per adonar-nos que en realitat tot és el mateix. Plantejar una pel·lícula de ficció o un documental, no hi ha cap mena de diferència. Ni en la narrativa, el que molesta... En la narrativa sí.
No necessàriament, no necessàriament, perquè la narrativa també hi és. No he acabat d'explicar l'escena final aquesta de la pel·lícula, d'Hijo de las Nubes. A Ainz al Job, concretament, hi ha una narrativa, en definitiva, hi ha una intencionalitat. El llenguatge cinematogràfic, la manera com està plantejat. I d'alta volada, precisament es tracta de veure la humanitat de determinades persones. Si és que es pot dir així, no ho sé jo. I la demonització, fins i tot d'algunes, també, que també es fa amb aquesta pel·lícula.
El que hem llegit als diaris avui m'ha sorprès és que es veu que el Haneke ha fet un gir espectacular a la seva carrera.
i que la gent es va empassar ahir, la gent es va aixecar de la cadira i aplaudir i que fa una pel·lícula es veu... Sobre la bellesa. Una bellesa, es diu Amor. Amor. En francès li ha posat el títol eh. Sorprenent. És que tots els actors són francesos i no se si l'han rodat en francès. Hi ha l'Opert, la Isabel Opert. I allò com es diu el... El tritinyan. El tritinyan.
I l'altre, què passa? Ja tremola perquè se li ha convertit el Hanek, que és un dels que tenia ben situat i ara... No, no, el que passa és que per mi... No sabem quins n'he de fer, no sabem... Ai, els crítics... Mira, deixeu-me dir una cosa, deixeu-me dir una cosa. Jo no sé com tractarà el Hanek perquè la història, pel que jo he llegit, és la història d'una parella que es fan vells i que una es posa malalta. Per tant, és una problemàtica
important en aquest moment, que la gent arriba molt gran i que per tant no és qualsevol cosa, per tant té una història a explicar. Quan el Janek es posa a explicar una història, un respeto diria jo, i per tant esperem a veure-la. No, no, no, per suposat. Jo que he vist tres vegades 20 anys, que us ho dic perquè... Aquesta és una pel·lícula. És la filla del Costa Gabràs, no? La filla del Costa Gabràs. Bueno, doncs per què és la filla del Costa Gabràs?
i per què ho fa la Isabella Rossellini, la filla de la Ingrid Bergman i el que sí que ho fa molt bé, el que sí que ho fa molt bé és, espera que me'n recordi, el William Hart, que ho fa molt bé. Jo crec que salva la pel·lícula ell, perquè ho fa molt bé. És una pel·lícula sobre una parella que es fa gran però a mi em sembla completament desenfocada, banal, poc profunda,
La Isabella Rosalín hi ha algun moment que el físic sí que el dona, i la manera de tractar els primers planos no és tan malament, però la història en si cau. Vull dir que jo vull, per al Janeque, a veure si va una història sobre la de Bellesa que me la pugui creure. Aquesta no me la crec.
parlant d'històries sobre el bellesa. Compte que nosaltres som grans, Carme, i tenim una versió. Rau de més. Rau de més. Per poder jutjar-nos. Per poder jutjar-nos. T'aviso, eh? Clar. Però jo puc jutjar i aquesta jo crec que és absolutament banal. Aquella banalitat francesa que llavors, que el Hanèque o quan ho fa la Isabelle Huppert, per mi deixa de ser banal quan aquesta gent entra en escena. No hi ha possibilitat de la banalitat.
En canvi aquesta és una pel·lícula banal que vol tractar un tema profund. A mi no m'importa que sigui banal una pel·lícula. No hi tinc res a dir sobre la banalitat, si és un tema banal, però si pretén ser un tema profund i ho planteja en banalitat, llavors li haig de dir que no. Però està feta per un públic també molt determinat, per una sèrie de persones que...
que no aniran a aprofundir, precisament, sinó que miraran de treure-li transcendència al tema. No sé, una miqueta potser com aquesta de l'Hotel Maringol, aquesta, jo diria que va per aquí, el que fa. No l'he vista, no l'he vista. Jo tampoc, però pel que la gent està dient i això, són pel·lícules... És una comèdia aquella que ho ha passat. Jo diria que aquesta, que és una comèdia, i en pla de comèdia hauria sigut més encertada, i després que de guió deu estar millor. Deu ser, per allò que jo sé, és una pel·lícula més...
més coral, per tant entra més personatges i llavors la història o es desdibuixa o es reafirma. Però aquesta no n'és, aquesta se centra en dues persones de les quals vol explicar alguna cosa important i això és més pretensiós.
les dones, una miqueta amb una característica diferent de l'anàlisi que tu estàs fent, surten força contentes de la pel·lícula, amb les persones que jo he anat a veure, amb aquesta de 3... com es diu? 3 vegades 20 anys. Ho sento. No, no, ni Déu. Perquè, bueno, és ella la que cap i a la fi aconsegueix tenir una preponderància per sobre del marit d'alguna forma i és la que acaba aconseguint viure
la seva feminitat, per dir-ho així, d'una manera més plena, és un anàlisi segurament superficial, però arriba a molta gent. En canvi jo trobo més consistent, segurament perquè és millor actor, William Hart. Jo penso que és millor actor i llavors li dona una profunditat, inclús a la seva pròpia mirada.
però no ho veig així, no hi tinc res a dir, potser sí que... Hi ha una altra història, aquesta és de la tercera edat, si us en recordeu, d'un director que, igual que el Mijal Haneke, ha fet ara aquest canvi, sembla ser, doncs també ho va fer David Lynch, un canvi immens, per parlar de la bellesa també, de la tercera edat. Ah, sí, ja me'n recordo. I aquesta pel·lícula és aquelles indiscutibles. Sí, però aquella estava millor de guió, millor d'interpretació i d'ubicació.
Sí, sí, sí. No, però me'n refereixo perquè suposo que el Haneke també ha anat una miqueta per aquí. De totes maneres, el Haneke... No jutgem encara. Sí, jo de seguida jutjo, no hi ha cap problema. Més que res perquè jo crec que el canvi, ell ja ho va fer amb la pel·lícula de Cinta Blanca. Va fer una cosa diferent, podia correspondre una miqueta amb els seus tipus de cinema, però va voler fer massa, ja ho vaig explicar en el seu moment, i ho torno a explicar, una pel·lícula massa al gust del que serien els crítics de cinema clàssic,
i a un homenatge al que era un cinema que d'alguna forma ja s'havia fet, una història que ja s'havia explicat. Ara que jo ho va fer de meravella. Exacte. I això no és indiscutible. Quan una cosa ho fas tan bé, malgrat que puguis dir que la temàtica no seria la que tu triaries, t'has de treure el barret. No la temàtica, no la temàtica. Tu per què deies? El format.
Sí, perquè tot el que ell havia parlat, per totes les històries, només hem de pensar una miqueta en moltes de les seves pel·lícules, doncs ho feia amb una correspondència perfecta entre el que volia explicar, la forma, l'aprofundiment, i a més a més ho feia amb una mirada personal. Aquesta pel·lícula, en canvi, ell es desentén de la seva mirada d'antropòleg, de doctor en filosofia austríac,
i llavors decideix agafar les claus d'un determinat cinema per guanyar-se al favor d'una sèrie de persones. I a mi això què voleu que us digui?
Ja sabeu que és una opinió que jo estic posant. I que no compartim, ja ho sé. Per futbolitzar coses, l'Hotel Marigot, l'exòtic Hotel Marigot, jo penso que una avantatge que té, que és el que potser està destacant indirectament la Carme, és que tots els actors que surten són autèntics actores. Sí, sí, sí. Surten als papers, és a dir, surten tots on la gent de l'escola britànica té unes companyies de teatre i una formació d'actors la millor del món, la millor del món, sense cap dubte. L'altre dia sentia un comentari del...
Com es diu el de la Mermà Salabanderia, com es diu el Stephen Friars, que deia que ell considera que els actors britànics són els millors actors del món per la formació que tenen
degut a l'experiència teatral, doncs en britànica, no? En aquell que passa és que hi ha uns actors tan bons que clar, si no et guanyen per una cosa, et guanyen per l'altra, llavors se't posen a la butxaca. El teatre i el cinema, sempre aquesta dicotomia que sempre anem comparant i que serveix una mica per introduir un altre dels temes que ja ha sortit al llarg del programa sobre el tema d'avui, sobre la caracterització al cinema. Que no té res a veure, i això ja una mica ho has introduït tu abans Joan, el que pot ser, no té res a veure però pot tenir punts de contacte.
el que té a veure la caracterització al cinema amb el teatre. Amb el teatre, nosaltres veiem els actors més aviat de lluny. Ens interessa una visió més de conjunt. Potser, excepte els que estiguin en primera fila, veient-us... En qualsevol cas, no tenim mai un primer pla i no tenim aquesta sensació que estem veient fins a l'ànima del personatge. Que els actors tinguin aquesta característica de vegades tan immensa que ens ho transmeten amb la inflexió de la veu, etc.
Però el maquillatge i el vestuari amb el cinema, com molt bé has explicat abans amb el cas del Vincente Minelli,
Doncs no només és donar-nos a entendre la època en què està inventada la pel·lícula, ni l'edat del personatge, sinó també és una qüestió psicològica. I és una qüestió també de composició. És a dir, igual que abans que existís el cinema, els pintors es dedicaven moltíssim temps a plantejar-se els models que utilitzaven,
Quina tela utilitzava, quin vestit li posaven, quina il·luminació tenia... Doncs amb el cinema, els directors de cinema, els responsables de l'equip artístic fan el mateix. Agafen i miren a veure de quina manera han de combinar tots els elements i el maquillatge pel que fa a tots els aspectes tècnics del cinema, que insisteixo no és el mateix que el teatre.
tots els aspectes tècnics d'il·luminació, de fotografia, de coherència amb el color, quan vam parlar del tema de direcció de la fotografia, tot això s'ha de tenir molt en compte. Això se'n diu talonatge. Però això és la part final. Una vegada que ja està tot fet es mira de donar una homogenitat. Però a l'hora de fer el rodatge, a l'hora de gravar, això s'ha de vigilar. S'ha de saber que tu estàs expressant a través d'aquelles patilles que li col·loca el personatge o aquells ulls
una miqueta més caiguts o menys, o amb aquell cabell amb un color o amb un altre o amb més canes o menys. Moltes vegades ens passa... També s'ha de dir que quan això serra, per exemple estic pensant en aquest moment que la pel·lícula del Clint Eastwood no és l'Edgar... Sí, l'Edgar. L'Edgar, és allò així, no? La de la FBI. Home, el fer-se gran del company de l'Edgar... Jo pensava de totes maneres...
perquè el meu modo d'entendre és una pel·lícula aconseguida com a actors, sobretot l'Edgar, en canvi el company el perd per interpretació, perquè jo crec que és pitjor actor, molt de llarg, però perd per caracterització. La caracterització li fa malbé, inclús una possible sortida per la interpretació. Però pensava una mica quan estava pensant en aquest espai d'avui, que ara ja
estem iniciant des del començament del programa, pensava precisament en aquesta pel·lícula i fins i tot és possible que el Clint Eastwood, tot i que el critico tant últimament, però en aquest cas hagi volgut fer amb aquesta caracterització precisament una màscara. D'acord? Vull dir, no hi ha només... Sí, perquè és que tothom està destacant aquest tema. És que està tan clar que aquella caracterització està exagerada... Que penses que no s'havia pogut escapar amb ell. És que és impossible, clar, que això... Llavors segurament aquest personatge
Està traspuant, està deixant veure, està exterioritzant una de les característiques del personatge principal, que seria aquesta característica de convertir-se en una mena de monstre.
a la manera de la història del Dorian Grayne. Estaríem parlant fins i tot d'això, com a l'exterior... El dicapri jo penso que això no li passa. Exacte, el dicapri no li passa. Però són personatges duals. Llavors és com si un també estigués mostrant a la superfície el que l'altre està amagant. L'altre encara manté una compostura, un aspecte més o menys correcte. No, perquè és que queda com amòmia. I això és l'error.
Perquè tant el dicàprio com la noia qui és la... La Namibots. La Namibots. Mira que... Perquè ella és una noia molt maca i està caracteritzada i allà quasi no la reconeixes. I quan l'envelleix, l'envelleix bé. Dins del que vol explicar.
I ell és una bona actriu. I crec que ells dos salven això i en canvi... L'altre no se sap. Per tant, no estaria tan d'acord amb el que tu dius. Doncs aquí amb el maquillatge hi ha el vestuari, deixant a part aquest tema de la pel·lícula de l'Edgar, que és una cosa molt concreta i molt peculiar, però que moltes vegades passa, és veritat. El maquillatge es fa un gramassa i de vegades es fa de manera correcta i de vegades no.
doncs és veritat que li passa el maquillatge una mica com a la decoració, amb el que seria la recerca de les localitzacions de la pel·lícula, que de vegades és molt més difícil aconseguir localitzacions d'una pel·lícula que està ambientada
fa 20 o 30 anys, per allò que s'han de retirar les antenes de televisió, que ara està tot ple o les antenes parabòlices, i aquí passa una miqueta el mateix. Per això abans, quan parlàvem de los niños salvajes, et preguntava això, Joan.
perquè passa molt que de vegades ens sembla una cosa molt natural com no treballada. I segurament és tot el contrari. Estic pensant, per exemple, en una pel·lícula que per mi és un referent dintre de la meva visió del cinema i de les pel·lícules que m'han impactat molt, que és aquesta que alguna vegada he comentat de Bània al carrer 42, de l'UIMEL, en el qual els personatges són actors que estan interpretant, estan...
mirant d'apendres el paper de l'oncle Bània, de la obra del Chekhov. Però ho fan passant per diferents teatres de Broadway, que és un recorregut que fa l'U-E-Mail a través d'aquests teatres per fer un homenatge precisament a tot aquell muntatge que ja allà s'ha tingut tota aquesta importància pel que és el teatre i el cinema, i els actors tota l'estona estan carateritzats, estan vestits de carrer.
llavors un pensa quan ho veu que allò no té cap mena de feina. I jo diria que és tot el contrari. Aquí hi ha una feina molt gran per part de vestuari, per part de maquillatge, per aconseguir aquella naturalitat. I és molt més difícil aconseguir aquest punt que en canvi... No, això estic d'acord. Que fer una pel·lícula futurista, que ja saps que porten un vestit molt determinat... O Tim Burton o pel·lícules d'aquesta mena, clar. Exacte. No, no, segur, amb això estic d'acord, eh. Estic d'acord que...
Aparentment sembla que hi hagi una cosa molt simple i molt senzilla. El que passa és que moltes vegades, fins i tot la localització és tan fonamental perquè si tu vols pintar, què sé jo, un... Per exemple, sentir de sensibilitat ve en aquest moment la imatge del verd, d'un prat i del tot allò ja crea un clima, crea una dinàmica determinada. Si tu estàs en una ciutat moderna, tens un altre tipus de clima.
Crec que les localitzacions com el vestuari com això són fonamentals, és a dir doncs... són decisives. Les localitzacions i també pensava el tipus de personatge, perquè ara pensava, que n'hem dit al Clint Eastwood, quan ell tria el Morgan Freeman per fer de Mandela, i la caracterització del Mandela allà és extraordinària, extraordinàriament ben feta. Ara, és que la tria del Morgan Freeman ja és una gran tria per fer aquest tipus de personatge.
Si hagués estat un altre probablement també. El que passa és que quan hi ha un actor reconegut potser és més fàcil identificar-nos amb aquelles persones que hi estem d'acord. I amb Mandela tothom hi està d'acord. Llavors lògicament calia que fos un actor molt popular perquè se'ns apropa. Jo volia dir una altra cosa. En la pel·lícula aquesta que heu parlat de clinismo també, del senyor Edgar,
Jo crec que allà hi ha una composició, agafant el que tu deies, hi ha una composició que té molt a veure amb la castració. Hi ha un que és el castrador, que és ell mateix, i en canvi els altres dos, tant el company com ella, la noia, són castrats, en definitiva, per ell.
I no és el mateix ser el castrador que no pas ser el castrat. Lògicament això podria argumentar el que tu deies. I això segurament el senyor que es cuida el vestuari juntament amb el director de fotografia diu aquest com que és així doncs l'hem de vestir d'aquesta manera perquè si no no lliga. Si em vesteja d'una manera en una altra no lligaria. La imatge final d'ella doncs eliminant tots els documents és impagable. Jo volia introduir això perquè penso, clar, li vas traient oi?
Hi ha un altre dels temes que tu també, Jaume, abans comentaves sobre aquest aspecte, de si era més important l'actuació o el fons del personatge de la història, que el propi maquillatge i vestuari. Me'n recordo d'haver llegit uns escrits del Jean Renoir parlant meravelles, precisament del Charles Chaplin, dient que era un actor que amb el seu bigotis, amb el seu bastó podia fer qualsevol personatge i tu creies, perquè tenia aquesta característica de
de destreure de dins el que aquest personatge requeria i que no li calia cap mena de caracterització ni cap mena de maquillatge. Això està bé com a homenatge a una persona, però hi ha una miqueta de trampa aquí perquè en realitat, com estem dient, el maquillatge, sobretot el maquillatge i també el vestuari,
té molta importància a l'hora de la manera com tècnicament es veu. Una actuació molt bona amb el cinema, però que el maquillatge no estigui ben fet, que li veus una mà que et fixes més, potser, amb aquell gra que s'hauria d'haver esborrat, per exemple, que amb el que està dient aquell actor. Precisament a la pel·lícula que li deies, ell es mostra davant al públic traient-se el maquillatge
Genial. Perfecte. I tant, lliga perfectament amb el que tu dius. De dues maneres hi ha una cosa que jo me'n recordo que el Miquel Porté, que feia classes de cinema a la universitat i he vingut moltes vegades a escoltar-lo, per curiositat, era molt brillant, recordo que una vegada ens va explicar mentre ens passava una pel·lícula d'època muda del Chaplin, que el Chaplin va estar investigant el seu personatge i que no va ser una descoberta de dos dies, sinó que va haver un procés d'anar afegint això, traient això, i llavors vam passar
Tot una sèrie de pel·lícules del xarlot fins que al cap no sabria si va ser dos o tres o quatre anys de la primera època, dels anys 14, 15, durant la primera guerra mundial, que el tio troba la caracterització del seu personatge i com s'ha de moure i tal. Però no és una troballa així d'avui per demà, sinó que ho va investigant el Chaplin fins a trobar el seu personatge coherent.
I si parlem d'això, de Chaplin, reprenent la figura de l'actor còmic, qualsevol personatge còmic ha de tenir una caracterització sempre clavada. Clar, com el Buster Keaton, per exemple. Buster Keaton, el Jacques Tati, per exemple, amb aquell barret de l'oncle o de tots els personatges que fa còmics. Segurament a la comèdia això es nota més encara. Si tu vols crear un personatge determinat has de posar-li o fins i tot... I l'escurso negre.
Exacte. Fixa't que la caracterització és clau en aquest cas. Jo d'aquest parell, tant del Charlotte com de Buster Keaton, estic molt més d'acord com a personatge amb Buster Keaton, perquè penso que és el lluitador, és l'home quotidià, que per aconseguir les més petites cosetes que vulguis,
Ha de fer molt. A canvi l'altre és el trapella. És el que va una mica així avantatjat. Sempre va per davant Déu. Però és més tendre. Aquest és el problema. El que passa és que a la llarga les històries del Chaplin van aprofundint-se. Clar. I arriba un moment que... Són més elaborades. Són molt més elaborades que les del Buster Keaton. La Buster Keaton té una cosa que és genial, que és el maquinista de la General. Que penso que és una obra mestra.
Però si analitzes les altres, doncs n'hi ha unes més bones o menys. Però clar, va ser l'última pel·lícula que va filmar el posterquito en època muda. Després ja arribarà l'etapa del sonor on farà caça.
i en canvi el Chaplin va ser prou intel·ligent o prou espavilat o prou... perquè era un perfeccionista, llavors si una cosa no li sortia, doncs hi tornava, hi tornava i fins que trobava la solució, doncs resulta que bueno, d'anar cercant, anar investigant, anar buscant solucions i bueno, arriba a fer candilejas en ple sonor, tot i que ell s'havia posat, fet tot diferent del que ell havia dit que faria. Allà actuen tots dos i en aquella seqüència que actuen tots dos el xardó tampoc el tracta massa bé, eh? Ja, pot ser.
perquè el posa de rum ni d'aire cap a dalt del tot. Pot ser, pot ser. Em sembla que recordaries el final quan toquen el piano, no? No ho recordo, sí. Sí, la cena final dels dos grans. Ens hem anat molt lluny a parlar de la caracterització, però bueno, ja que estem aquí, si penseu en el Harold Lloyd, sense les seves ulleres, no seria el personatge.
M'agraden molt les pel·lícules que els vestits, i poques vegades m'he fixat, però últimament, la veritat és que m'hi fixo una mica més, no sé si perquè havia de parlar avui d'aquest tema, però en el canvi dels vestuaris dels protagonistes. Normalment són les dones les que tenen un vestuari més ample i els que tenen...
i últimament en algunes pel·lícules he vist com les dona anaven fent un canvi en la característica psicològica i anaves veient com anaven vestits de manera diferent i a més a més d'una manera molt clara, tu veies que passava d'una escena a l'altra, és que ara em sap greu, no recordo concretament una pel·lícula, però recordo la impressió que m'ha quedat d'haver vist l'actriu vestida
Així evolucionen amb el seu personatge i al mateix temps amb el vestuari. I trobo que és una cosa molt rica, molt expressiva, que de vegades pot considerar-se fins i tot una miqueta artificial, si voleu, perquè es nota molt aquest canvi, però si està fet de manera expressiva i de manera que el personatge es vagi... Però l'espectacle li ajuda a entendre el personatge i no sempre se'n dóna compte.
Jo diria que la majoria de vegades l'espectador no se'n dóna compte, no n'és conscient d'aquests canvis. Doncs la finalitat... La finalitat sí que reps al final la impressió que et dóna que està evolucionant. Doncs la idea de parlar d'aquest... Això, el conscient i l'inconscient, caldrà parlar-ne algun dia, eh? Perquè això que posen les imatges al mig de les 24 a part d'allò i tu ja agafes... La persona subliminal que està prohibida. Com això de l'inconscient. Es va fer el pícnic.
En qualsevol cas, la finalitat d'aquest programa i d'aquest tema era això, que els ullents es fixessin, a partir d'ara, si no ho havien fet mai, amb l'expressivitat que té el fet de caracteritzar o de vestir o de maquillar uns sectors. No hem parlat dels sectors aquests que s'han de posar una màscara cada dia, han d'estar 12 hores maquillant-se per fer un personatge, tipus la Barinto del Fauno, per exemple. Però bueno, ja sabem que tot això té també la seva importància. Com la dintre, també, que hi havia uns cinc o sis hores de muntatge.
cinema-sensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa i la setmana vinent fa un parell de setmanes que no la tenim aquí però esperem recuperar Rosa Maria la setmana vinent per parlar-nos de l'evolució de la mucsexualitat en el cinema que és el tema de la setmana vinent. Doncs fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent. Bona nit.