Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions.
Bona tarda, som aquí un dia més, un dimarts més. Sense condicions. Cinema sense condicions, com diu el francès, que estem al francès, la Carme, en Joan, que és el que estic parlant. I a més a més avui tenim un convidat, tenim un convidat, i a més a més ara arriba el Jaume.
El nostre convidat d'avui és l'Adolf Sallol, que ens vol parlar del seu concurs de... Concurs de... De cinema. De curmetratge Ciutat de Cornellà. Exacte. I no sé si el deixarem parlar, eh? Dius que ens vol parlar, ara no sé si el deixarem, no? Jo penso que sí. Sí que el deixarem. Sí que el deixarem perquè té coses a dir-nos. I a més a més l'apreciem.
De fet, podem parlar amb ell de moltíssimes coses. Un aficionat al cinema, un membre ja indispensable de l'Algallinès, Ràdio Cornellà. Sí, sí. Vull dir que, vaja. I a més a més, parlarem de moltes més coses, no, Joan? Tu que fas sempre l'índex aquí. Vinga, va. Si voleu... Avui parlaríem, primer. Jo penso que potser l'Adolf seria el primer que podia començar a explicar-nos com va el seu concurs i quina és la finalitat té, etcètera, etcètera. Després podíem parlar de les estrenes, les pel·lícules que hem vist...
amb una segona part, doncs, el Francesc, que ens ha de parlar del Darren Aronowski. Que seria tercera part, ja, si et fixes. Avui, avui. Perquè tenim el concurs. Avui tenim el film del mes, que són dues pel·lícules. Tenim l'Stoker i la casa. Heu fet els deures o no? Jo sí, jo sí. Jo vaig anar a veure l'Stoker. Jo la casa ja l'havia anat a veure. Ja ho sé, ja ho sé. Però vaig anar a veure l'Stoker.
I aquí ja, home, saludant a tothom i es vol fer petons i abraçades. Moltes gràcies. Després ja em dius què et va semblar. Bé, què et va semblar? Sí, ara ja per començar. Canviant l'ordre. Bé, és igual. Si no els deixem per final, per final. Deixem-ho per final. Però no li posaria un 10. Jo tampoc. Un 9 i mig. Jo no t'he dit això.
Doncs vinga, Adolf. El Joan t'ha donat la preeminència. Explica'ns aquí el tracte d'un concurs de cinema amateur.
que és la quinzena edició, el que passa que amb aquesta segona volada és la quarta, o tongada, això mateix, és la quarta, perquè aquest programa va començar als anys 60, vam fer onze sessions, es va tallar, i llavors ens vam trobar quatre o cinc un dia i per què no reanudem aquest concurs, i així es va fer. I aquest any serà el quart, que és la quinzena edició, i serà la quarta.
des de la reanudació, Adolf, ja va ser via anual, oi? No, el primer va ser cada any, però llavors els pressupostos de l'Ajuntament ens van dir que tenia que ser la meitat i vam dir, bueno, si té que ser la meitat, no volem baixar els premis a la meitat. Per tant, deixarem els mateixos premis que hi ha i ho farem cada dos anys. De l'Ajuntament de Cornellà, clarim-ho, eh? Perquè estem aquí a Sant Just d'Esverg, ningú no...
I ara, malgrat la situació, no us l'han tornat a retallar? No, continuem amb la mateixa subvenció, que ens ordenen la meitat cada any. No ens ho donen el que ens donaven cada dos anys, sinó que ens ho donen cada any, la meitat. I llavors, cada dos anys es farà el concurs. El primer any va anar molt bé, va ser una sorpresa, perquè no ens ho esperàvem tant. Vam tenir 70 i escaig, quasi 80 pel·lícules.
però el segon ja ens van desbordar. Van venir 150 pel·lícules. Déu-n'hi-do. I llavors, com que el temps que teníem per veure-les no hi havia prou temps, doncs les vam tenir que veure de qualsevol manera, junt amb el públic, en fi.
I aquest any, com que no serem les que ens vindran, perquè l'any passat també vam venir 120, per tant, la cosa està por ahí. I aquest any ens hem donat més temps, o sigui que diem que les presentin al juliol i el concurs serà a l'octubre. O sigui que tindrem dos o tres mesos per mirar-nos-les bé i poder després valorar-les millor, perquè jo diria que aquells anys vam fer una mica... Però bé... De totes les formes, això significa un èxit. Sí, sí. Per tant, s'ha de veure amb l'àptica d'un èxit. Jo em pensava 50 o 60 al principi, no? El primer, quan vaig ser unes 80, vaig pensar, home, molt bé, no?
Però l'any següent, quan van ser les 150, la cosa ja... I significa que hi ha moltíssima gent fent coses. Hi ha molta gent fent cine, molta gent, molta gent. Explica, en tot cas, les parts en què es divideix el... Sí, bueno, el concurs d'aquest any, els anys anteriors també, però s'han canviat els noms. Amb certa raó, eh? Vull dir, primer fèiem argument A, argument B, documental, reportatge i ficció o animació.
Aquest any hem determinat que un reportatge, lògicament, en un cinema, no. O sigui, el reportatge és més televisiu, perquè el reportatge és una cosa que es filma en el moment que passa, no? Llavors, només és documental, punto. I amb fantasia, també l'hem apartat i l'hem posat junt amb ficció. O sigui, hem fet una sèrie de ficció, documental i animació. Heu agrupat i heu suprimit-ho. I aquest són els grups que hi ha. Aquest any es poden presentar pel·lícules d'hasta 30 minuts,
que és una barbaritat, però veu que hi ha algú que té alguna pel·lícula de 30 minuts per presentar i va dir, un curtmetratge són 30 minuts. Bueno, vale. Heu ampliat, abans era fins a 20 minuts. Abans eren 20 minuts, que ja hem de ser que per una pel·lícula matèria 20 minuts està més que suficient, però en fi, aquest any serà 30, el que passa és que hi haurà pel·lícules... A mi en n'anen dues de 30, home. Sí, no, normalment tothom fa pel·lícules de 19, 20 minuts, 15, n'hem rebut 5.
I de les 5 n'hi ha una que dura 19, una que dura 5 minuts, una que dura 7 i una que dura 15. O sigui que perfecte. Estem a la mitja. Molt bé, molt bé. I així estem. Ara, quan ens vinguin totes, el dia 31 de juliol, que és l'últim dia de recepció de pel·lícules, ens reunirem, entre ells el senyor Jaume, que també és un dels...
Sense senyora no cal, eh? També és un dels jurats interns, diguéssim. I llavors, els jurats interns en triarem cinc o sis de cada una dels tipus i les passarem amb un jurat exterior que vindrà.
de fora, i revisarà, perquè si s'han de tragar les 150 pel·lícules, ho preneu, que no... Nosaltres farem una mica de criba, perquè hi ha pel·lícules que quan veus 5 minuts dius, oi, para, para, que ja està, ja sabem per on va això, no? Llavors, d'aquestes que nosaltres considerem que seran les 5 o 6 milions de cada grup, vindrà un jurat extern i farà una tria, triarà la pel·lícula guanyadora, no sabrem quina serà, perquè la posaran en un sobre, i llavors, el dia de la final, es presentaran les...
o sigui, les nominades, diguéssim... Les finalistes. Les finalistes, exacte. Les finalistes, que seran les que nosaltres ho hem determinat, i ells determinaran quina és la guanyadora. Molt bé. I a les finalistes també terem premi. Molt bé. Inferior, però també terem un premi. Molt bé. I d'aquesta manera també ens assegurem que ens vingui tota la gent que és finalista perquè no sabrà si és guanyadora o no, hasta que no estigui allà, no?
Vols dir l'adreça a la qual han d'enviar les coses, si és que... Home, mira, l'adreça és patronat, cultural recreatiu, però si van a la web www.pcr.cat
Allà trobaran les bases, trobaran l'adreça, trobaran tot el que hem de fer. PCR vol dir patronat cultural recreatiu. PCR.cat. Només un petit matís perquè has dit que és un concurs amateur, però també arriben pel·lícules que sobrepassen una miqueta aquesta categoria i per això hi ha, de fet, una altra categoria. La categoria de ficció la dividim en dues parts.
L'A i la B. L'A és d'aquelles produccions que són subvencionades per ajuntaments o per ens públics i llavors, lògicament, treballen amb uns mitjans molt superiors al que seria cinemater a mater.
solet. El que va amb la seva camareta, amb la seva hàndicam allà i amb quatre amigotes munta una pel·lícula. Aquesta és una secció B. Perquè creiem que no seria... Seria desleal, no? Vull dir, competir... Perquè els mitjans marquen una mica el final. Perquè a més treballen actors professionals, tenen travelings, tenen grues, tenen una sèrie de coses...
filmen en 35 mil·límetres la majoria llavors és una qualitat que no pot competir amb les altres llavors hem dividit aquesta secció almenys no es pot comparar llavors podem comparar nosaltres que hem pel·liculat amb les nostres camaretes i amb els nostres amigats i llavors tenim un grup que lògicament es barallen entre ells
i una altra que també es barallen molt bé moltes gràcies per assistir t'invitem també a contribuir aquí a les teves opinions i que qualsevol que ens escolti pot enviar pel·lícules si es canter les seran molt ben rebudes www.pcr.cat allà trobaran les bases trobaran l'adreça, trobaran tot
Fins al juliol hi ha temps però que ningú no es destina Jo ho deixaré passar i al final Això també ens passa L'última setmana ens arriben totes I ara ja fa 15 dies o més o 3 setmanes i ens han arribat 5 pel·lícules La gent espera al final La quantia dels premis i tot això ho dius? Sí, els primers premis són 500 euros
I les finalistes 100 cada un. Està molt bé. Els guanyadors de cada especialitat té 500 euros. I els 4 o 3 finalistes que quedin de cada estil, aquests tenen 100 euros assegurat i no sabran si són guanyadors fins a l'últim dia.
l'entrega de premis i s'obrirà... Com un Òscar, com un Òscar. Les nominades, no? Les finalistes, i d'aquelles finalistes hi haurà una... Ah, després hi ha un premi especial, també, El millor guió. Aquest és especial, que pot recaure en una mateixa pel·lícula. Clar, que ha guanyat. Vull dir...
O no. Com passa amb els Òscars. O pot ser un guió que sigui d'una altra pel·lícula que no estigui nominada o que no estigui finalista, no? Molt bé. Això és tot. Jo convido tothom que com més gent serem, més serem. I nosaltres també et convidem a que a continuació continuïs aquí en el programa i puguis participar d'alguna manera amb les teves opinions que sobre cinema sabem ja que tens. Quan havem rebut les pel·lícules, si un cas, tornem explicant les pel·lícules que hem rebut i tot això. Molt bé. Sempre que vulguis pots venir. A nivell d'estrenes... Gràcies. Molt bé.
Jo a nivell d'estrenes puc parlar, i suposo que l'ha vist més d'una persona, la del Gran Gatsby, que és una pel·lícula. Jo també. Ja en som tres. Aixequem mans. Doncs mira, en principi jo us dono la meva més o menys opinió, ràpidament. És una novel·la escrita el 1925, de gran impacte literari. Es diu que és la millor novel·la del Francis Scott Fitzgerald.
I jo l'he buscada aquest matí a la meva biblioteca i me l'he trobada, doncs, que tinc la versió d'anterior, és a dir, hi ha la novel·la que està en una traducció excel·lent del 1968 de Ramon Folk i Camarassa, en català, i que el film va arribar en el 74, la del Robert Redford i la Mia Farrow, i els d'edicions 62, quan van publicar la novel·la, jo la vaig llegir abans de veure la pel·lícula. Per tant, devia ser per aquesta data, o sigui que fa molts anys, fa 30 o 30 i escaig d'anys que la vaig llegir,
I a mi el confesso que em va fer un impacte terrible, fins a l'extrem, que l'he llegida un parell o tres de vegades. El que passa és que t'he metge de confessar que deu fer que ara, com 30 anys, potser, no ho sé, que la vaig llegir. Per tant, faria gràcia tornar a llegir, però no la tinc fresca. De tota manera, pensant una mica quines coses em van agradar molt de la novel·la,
A mi em va impactar molt, no sé si us ha passat el mateix, si algú l'ha llegida, quan el fet general parla a l'inici del segon capítol de la Vall de les Cendres, que és on hi ha aquell cartell del doctor T. J. Ezenburg, que és el cartell rètol de l'oculista per reclutar cliències, un cartell de propaganda, que curiosament també surt a la pel·lícula i penso que suggereix molt bé el que s'explica a la novel·la.
I recordava també que la novel·la guanyava amb força i amb ritme a mesura que avançava i que explicava la tràgica història d'un home mogut per l'amor que sent per una dona que segurament no mereix tanta atenció i que probablement té bastant idealitzada, ja que els encants d'aquesta dona són poca cosa comparat amb l'entrega excessiva i extraordinària que fa Gatsby per ella.
la veritat és que l'idealisme i la ingenuïtat de Gatsby en la creença que podrà recuperar el passat és molt important en la novel·la i també ho és en alguna mesura en la pel·lícula
I el que potser varia una mica és que a la novel·la hi ha una crítica i una censura a les classes altes americanes. Hi ha un moment que en la pel·lícula, perquè no he dit la novel·la, no recordo, suposo que és el mateix, també la mateixa frase, que al narrador li diuen tu ets millor que ells. És a dir, som mala gente. Som mala gente. Una cosa així. Una cosa així, sí.
I és veritat que la novel·la també reflecteix el desenfrè i el baratament dels anys 20, és a dir, els anys previs del crac del 29, que eren els famosos anys 20, que curiosament amb la novel·la, i després s'ha fet una certa fama, el mateix Fitzgerald va batejar com l'era del jazz. A veure, si parlem de la pel·lícula que acabeu de veure, que tots podeu dir la vostra, a mi a l'inici del film l'he trobat massa carregat, massa kitsch i massa anacrònic,
només pel meu gust, quan apareix Leonardo DiCaprio la pel·lícula per mi agafa força
I cal dir que la seva interpretació per a mi és extraordinària. És a dir, jo, que feia 30 anys que no visc la novel·la, me'n recordava perfectament del personatge, perquè és un personatge molt potent, i llavors, a dir-me, això de Leonardo DiCaprio, penso que és boníssima. Comparat amb la de Mia Farrow i el Robert Redford, allò és una merda, perdó l'expressió, un desastre, perdó l'expressió, m'està més escapant. I en canvi, aquí el Leonardo DiCaprio està fabulós, està extraordinari.
Targeta Groga Targeta Groga no ho faré mai més mai més a més el Dinau de Càpia anula des del meu punt de vista en la seva gran interpretació de tots els altres personatges jo fins i tot el Tobey Maguire el trobo que a mi em fa pensar encara amb l'Spiderman i no el trobo que encaixi en el personatge però és veritat també que el film a mesura això va a gustos però a mi el Dinau de Càpia sí que em convenc és un gran actor s'ha de reconèixer que el Dinau de Càpia per mi és un actor extraordinari
Però també el film, a mesura que el film avança, penso que hi entren en joc els personatges i el director abandona aquest estil kitsch i sobrecarregat de Molent Rouge. Penso que la pel·lícula acaba prou bé o agafa força i que acaba interessant l'espectador. Penso que tenia un cert interès.
Per tant, jo per acabar penso que tot i que segueixo pensant que la novel·la és molt superior a la pel·lícula
crec que s'ha acabat fent una pel·lícula recomanable i molt millor que la que havia fet en el seu moment, als anys 74, la Mia Farrow i el Robert Redford. I una altra d'abans. I la de l'Alan Lat, que no he vist. Jo tampoc l'he vist, és el 40. Diuen que estava millor amb l'Alan Lat, que estava millor que aquesta. I bueno, n'hi havia una altra de muda, que no sé què vèiem fer sent muda, però que no és coneguda, massa coneguda. Però n'hi havia una altra anterior encara de muda. Perquè la pel·lícula és del 25 i aquesta és del 27, abans que arribés el sonor. Sí, sí.
Jo, en termes generals, estic d'acord amb el que ha dit el Joan. Jo també l'havia llegida. És de les primers autors americans d'aquest estil. Vaig llegir abans el Trouban Capote i després vaig llegir a l'Escotfield, i per tant no la recordo massa, però sí que recordo el personatge. Em passa una mica això. I jo no l'he trobat a casa. És d'aquells llibres que deixes, potser després no tornes a veure's. Però sí que recordo el personatge. Sí que recordo el personatge. Llavors, què dic de la pel·lícula? A veure...
la pel·lícula és una mica carnaval i això se l'emporta la primera part però és la part que tu entres i per tant destrossa una mica el propi personatge és veritat que el DiCaprio fa molt bé però la desmesura de la producció la desmesura de la pel·lícula
L'amaga una mica el DiCaprio, perquè el que jo recordo d'aquest personatge és un personatge que neix del no-res, és un personatge bastant típic americà que s'amaga a si mateix perquè hi ha molts americans que són d'enlloc.
I que si han arribat, és igual que hagin repartit diaris o que hagin... Estafat. Estafat. Si arriben a dalt de tot, el que val és on han arribat. I aquest és el personatge dels Cotsfills. I per tant aquest és el tipus de personatge. Llavors aquest tipus de personatge anul·len el seu passat en el sentit que ni el saben ni el volen salvar ni el volen explicar. I llavors ells es munten la seva pròpia història. I això és el que fa el Gran Gasby.
Llavors fa una història que ell passa per ser un elegant quan de fet no ho és i passa per ser un cultivat quan de fet no ho és. Passa per ser un home potent quan és un home feble.
I això no s'acaba de veure prou bé a la pel·lícula, el meu modo d'entendre. L'escena en què ell descobreix la seva bena violenta, en què d'alguna manera perd tot el que havia guanyat construint tot allò. Discutint amb el marit. Discutint amb el marit perquè no és l'home, però és un flaix.
I tot l'altre és carton-piedra. En canvi, ell és un personatge molt potent. I la noia a la novel·la també ho és de potent, perquè en el sentit que és una nena mimada d'una gran societat que viu un món falsíssim. I, per tant, que la realitat no la preocupa. I, per tant, no té res a veure amb ell. Que ell se n'enamora...
Se n'enamora els dos, jo crec. Se n'enamora i es munta una història que allò és la seva gran realitat, l'única realitat de la seva pròpia història. I això aquí jo crec que és poc potent. M'ho sembla a mi. A més a més, jo tinc la sensació també que la feix aquella molt més potent en la novel·la. A més a més, la noia aquesta trobo que no acaba de donar el pes que té...
Sí que és... En canvi, el dinàmetre sí que el dona, eh? Sí. Jo crec que el dinàmetre sí que el dona el personatge i, en canvi, ni ella, ni els altres, ni el marit tampoc per mi m'agrada. És a dir, penso que la novel·la està molt ben descrit. Perquè una cosa que sí que està és extraordinàriament... Perquè, clar, el marit en la novel·la és un personatge que sí que és el personatge de la societat a la qual ell no ha mai estat seva. Per tant, ell sí que és un personatge de soc arreu d'aquella societat. I aquí no. I aquí és un home machista que...
fanferron una mica i no és aquest tipus de personatge per tant jo crec que la novel·la la desdibuixa una mica perquè els personatges estan molt ben dibuixats i la pel·lícula no els crea tant
L'altra cosa que volia dir és a les 3D. Bueno, continua sense agradar-me. Vaig veure en 3D i no em va agradar gens. Perquè, clar, aquells zooms i aquella entrada i aquella sortida, que no per res ho demana la història. Però una cosa curiosa que es pot dir és que a la crítica li van donar l'opció la setmana passada, dos o tres dies abans de l'estrena,
de veure-la en 3D i de veure-la en versió anglès, però en 2D. I em sembla que només hi havia una persona que va escollir en 3D. O sigui que estava el cine-cinesa diagonal buit en una sala i l'altra sala no s'hi cabia. Bé, doncs jo també hagués triat l'altra si hagués tingut l'opció. El lloc on vaig anar només hi havia en 3D i per tant la vaig veure en 3D.
I, per tant, continua pensant... Jo només he... És que no n'he vist gaires, només he vist La vida de Pi i aquesta. I, a pesar de tot, La vida de Pi, la justifico. Aquí és que ni la justifico, el 3D, aquí. És que no està justificat. No està justificat i destrossa la pel·lícula. La pel·lícula que està més justificat, el 3D, és l'Avatar. És que no l'he vista. Perquè és un altre tipus de pel·lícula... Però tot i així, La vida de Pi...
Mira, no està mal. Sí, però és que aquesta això no s'aguanta. Jo no l'he vista en 3D. Quan surt la casa del Gran Gas Vigès, és que a banda que serveix de Walt Disney...
És una cosa... Sembla de juguet. Sí, de jovina. Exacte, literalment. A l'altra versió no sembla tant. Potser no sembla tant. Jo crec que aquests ingredients me l'han fet agradar menys que el que potser m'hagués agradat... Veure-la en dues dimensions. Que em anava enfadant una mica amb la producció i això, quan et passa al cine, no et va bé.
Això és el que em passa a mi quan les veig doblades, les pel·lícules. Em vaig enfadant cada vegada més perquè dic, si no està dient això. Jo miro es llavi i dic, però si no, està dient exactament això. Jo únicament aportaria el que heu dit vosaltres, el fet que jo intentava, o sense intentar-ho, veia la pel·lícula, la possibilitat de...
de veure una interpretació del que està passant ara, d'alguna forma, perquè aquella època és com la que ens mostra aquí, és com prèvia, d'alguna forma, a l'època de crisi, a la gran batacada del 29, i hi havia tota una sèrie de gent arribista, que mirava de tenir el màxim possible, que muntava aquelles festes, com les que veiem a la...
a la pel·lícula, que una de les coses curioses que hi ha és que accepta tothom, no? En el començament de tota la pel·lícula t'explica que arriben gent de totes les classes socials. Clar, accepta tothom perquè ell vol que vingui ella, en un moment o altre. Això després ho entens d'una altra manera. Primer ho veus com una cosa universal. A més, amb la novel·la hi ha una cosa que és molt potent. A la novel·la va passar el mateix. En el seu moment es veu que la gent la va desestimar una mica perquè no la van entendre i després quan van veure...
que reflectia també el que estava passant, doncs tothom es va veure. Però va ser unes novel·les d'èxit, és a dir, està considerada una de les grans novel·les de la literatura. I això que és curtet, aquesta novel·la, no és una gran. Sí, és molt curta, no té molts espanyes. Però hi ha una cosa que tu parlaves, que esmentaves això de la gent, que hi ha una cosa que veus, està molt ben lograda la novel·la i no està del tot aconseguida en aquesta pel·lícula i molt menys en les anteriors, fora de l'enlat que no l'he vista,
que és, ell deixa entrar tothom i tothom va a la festa aquesta meravellosa, i de cop i volta, ja que l'heu vist, podem dir-ho, que quan ell mora i a l'enterrament no hi va ningú. Llavors, de la forma que ho descriu el Fitzgerald, té una potència, aquell contrast entre quan van a divertir-se i tot és gratis i tal, doncs tothom hi va, i quan és l'hora d'un tio que els ha fet tots els favors i tal, que no hi vagi ningú, és tan fora, allò? No només això, estar sol...
perquè ell no pertany a ningú d'aquells. És aquest el tipus de solitud que ell té. És perquè no és d'enlloc ell. I llavors, com que no és d'enlloc, no pertany a cap grup dels que està allà. Però ell mostra el desagraïment d'aquesta classe que s'ha beneficiat. Però hi ha un altre factor. En el llibre m'imagino que és igual. Recordeu que ell, d'alguna forma, fa un sacrifici final
perquè ell no vol que se sàpiga el que ha passat amb el cotxe i amb l'atropellament. Per tant, això els va bé als altres que poden escapolir-se sense culpa i sense res. I llavors, a més a més, és que ell ja queda completament a part de la seva classe social i de tot, no només pel fet que té aquell atac d'ira, que d'alguna forma... A mi aquella escena potser és la que més em va agradar de la pel·lícula per això, perquè...
Hi ha aquella tensió, hi ha aquell moment en el qual la noia ja queda pobreta, tota horroritzada, perquè veieu aquell atac d'ira per part del seu enamorat, que en realitat era una infatuació, no era una altra cosa per part d'ella. Això penso que també està ben vist a la pel·lícula. Ella, la novel·la, per ella, és el diferent. De fet, la meva percepció és que ell no és...
pertany a el que ella li sembla que hauria de pertanyar però és diferent de tot el que l'envolta i això és el que la fascina amb ella i això és el que l'envolcalla amb aquesta història una mica de somni que és el que acaba sent que és una noia amb poques llums més que amb poques llums d'un món
Molt tancat, amb un món que tot és... Que ell no coneix i que t'hi ha idealitzat. Llavors, a mi una cosa que sí que m'agrada de la pel·lícula, i que no recordava, suposo que no recordava tan bé, perquè fa tants anys que no me'n recordo el que es diu, però una cosa que la pel·lícula trobo que està ben aconseguit és aquesta idea que el passat no es pot recuperar. I ell, tota l'estona des del principi de la pel·lícula, vol recuperar aquest passat perquè és una manera de recuperar la noia. Però és que això és una cosa fixa de l'Scott Fitzgerald. Fixa't que aquella, la de...
No, que quan tornes endarrere el temps. Com era aquell, la història del... Com era? El curioso caso de Benjamin Button. Vull dir, perquè és una fixació de l'Scott Fitch, va bé? Aquesta idea del temps endarrere i endavant. Perquè allà no és la mateixa història i és una altra història. Però ell té una fixació amb...
Què passa amb la història d'un? Per què es desenvolupa com es desenvolupa? I què passa si jo jugo amb una cosa que és el contrari del que percebo? I això aquí també té la idea de no puc mor, això és rígid.
El que passa, aviam, hi ha una altra cosa... I la del Benjamin Button és el mateix, és una idea d'aquestes. I el que passa és que, aviam, també s'ha de dir una cosa, i és que el Curioso Caso de Benjamin Button és un guió del mateix, com es deia aquell que corria sempre a aquella pel·lícula americana... Forrest Gump. Forrest Gump, del mateix guionista de Forrest Gump, que suposo que sabeu que el conte aquest són 4 o 5 o 6 pàgines i llavors han fet una pel·lícula. I bàsicament tota la pel·lícula del Curioso Caso de Benjamin Button està basada en el guionista del Forrest Gump, que no me'n recordo com es diu.
Llavors, una cosa també que es diu és que totes les pel·lícules que s'han fet de les obres del Fitzgerald no funcionen gaire amb cine. És a dir, ni L'Asc Ticon, que va ser una de les últimes pel·lícules d'Elia Cazan, ni... Jo recordo que la setmana passada, o fa dues setmanes, us vaig explicar que havia vist aquella l'última vegada que vi París, que també està basada en una novel·la del Fitzgerald, que està passada, està de moda, que no s'aguanta. I, en general, fora de... És veritat, fora de...
el curioso caso de Benjamin Button, i jo diria que aquesta també, aquesta versió, jo no he vist res més d'ell, que té molta qualitat literària, que s'aguanti des del punt de vista cinematogràfic. I, en canvi, altres autors, potser, sent més dolents literàriament, que és el que fa el Hitchcock, que diu que amb una bona novel·la no es pot fer una bona pel·lícula, que s'ha d'agafar una novel·la dolenta i llavors convertir-la més o menys... Arreglar-la. Arreglar-la i fer-la molt a la pel·lícula. Però...
És veritat que quan agafes una novel·la, una obra mestra, corres el risc que el senyor que et va veure s'ha llegit la novel·la, que hi trobi una quantitat de coses o de defectes o que no s'identifiqui amb els personatges que surten allà. Això és veritat, passa sempre.
Ara, s'ha de dir que el Gran Gasby és una producció d'aquelles que els diners s'han abocat sense mesura. I una altra cosa curiosa és que els americans se l'han carregat, suposo que sabeu, perquè la pel·lícula és australiana. A la veritat, quan figura els títols de crèdit... És que el director és australià. Però la pel·lícula pot ser que un director sigui australià i treballi Hollywood. Aquesta representa que és una pel·lícula finançada...
per la Warner Bros, però finançat amb diners australians. I aleshores consta... Jo a mi m'ha sorprès perquè mirant crítiques, sobretot els que venen d'Amèrica, no la deixaven massa bé. O sigui, jo no sé si és que hi ha aquí un component nacionalista o no, no ho sé dir, no? Però no deixa de ser curiós que una pel·lícula del Gran Gatsby, jo suposo que deu ser, comercialment està funcionant molt bé. Jo ahir vaig estar al cine per veure Stoker,
i estava al Cine Arenes, i comentant amb la gent que veia entrades, deia, el que més està veient la gent és el Gran Gasly. El Gran Gasly, fixa't. Stoker no. Stoker no... Jo vaig a veure Stoker, però eren poquets, eh? Disciplinat, perquè ens tocava veure Stoker.
Stoker i la caza seran les pel·lícules del mes, però el Gran Gatsby és la de la setmana i d'allò, eh? L'hem dedicat una bona feina. Jo penso que és una pel·lícula interessant. Jo crec que val la pena, eh? Jo la recomano. Jo ahir, ahir va ser o antes d'ahir, vaig veure aquesta.
La del Robert Redford. És molt dolenta. Home, és dolenta. Després del que heu explicat, la pel·lícula reflexa molt bé tot el que heu explicat aquí. Jo no la recordo. Jo, sense haver-la vist, he llegit que és la més bona de les que s'han fet sobre la novel·la. Jo l'he vista, me'l recordo perfectament. Jo vaig llegir la novel·la, vaig a veure la pel·lícula que estava, a més a més, el guió és del Coppola, del Francis Ford Coppola.
i la veritat és que és molt polenta jo comparada amb l'ahir doncs mira que el físic del Robert Redford ho dona el personatge els entesos diuen que el DiCaprio s'ha basat més en la versió de l'Alanlat que en el del Robert Redford
Doncs bé, jo abans de passar a l'Aronofsky, perquè ja estem a dos quarts, ens queden dues de les quatre seccions que teníem avui, però no passa res aquí sense condicions, doncs us comentaré que ha anat a veure l'Iron Man 3. La veritat és que m'agrada molt. Tu l'havies anat a veure al final. I jo no. Adolf? No l'has anat a veure encara. Però si Los Vingadores no la volies veure o no t'agradava? Aquesta és tota una altra història. Ah, sí? Sí, sí, sí. Tu Los Vingadores l'has vist? L'has vist a Los Vingadores? Sí, sí, ja saps que em va resultar molt molestar aquella pel·lícula. Em va avorrir...
Sí, perquè, a veure, no, i la diferència, ja només diré això, la diferència entre Els Venjadors i aquesta és que Els Venjadors és una pel·lícula feta, bueno, què vols que et digui, únicament per comploure tothom, pels adolescents, per, no sé, massa toveta, massa barreja de coses. En canvi, aquesta és una pel·lícula... I l'Iron Man no, també és per molta gent, almenys. Sí, però està molt més ben tractat el personatge. Potser. El fet que sigui només un personatge, potser ja la fa més...
més fàcil de compaginar. I llavors, doncs bé, la veritat és que la combinació d'humor, d'acció i fins i tot de crítica al propi sistema social estadounidense em va sorprendre molt. Vull dir, algunes afirmacions que es fan cap al president dels Estats Units, no? En el moment que va passar allò amb aquest petrolier que es van abocar a tants d'allò, tu vas fer que tots els teus executius, els teus amics, quedessin sense cap mena de...
de problema, que no estiguessin ni jutjats, va sorprendre molt. Fins i tot no deixa de recolzar una mica les idees conspiratòries aquestes cap a l'11S, cap al que va passar a les Torres Bessones en un moment determinat, amb el que t'expliquen que el propi aparell dels Estats Units són els que provoquen. Nosaltres mateixos, ve a dir la pel·lícula, i ho diu literalment, de fet,
provoquem els nostres propis fantasmes i els nostres propis problemes. Tot el que passa a la pel·lícula, no hi ha en realitat cap agent, ara potser estic descobrint massa cosa, però no hi ha cap agent extern. Tot queda dins de les pròpies fronteres i això no deixa de ser també una mica subversiu pel que és la versió oficial dels Estats Units, que si hi ha un mal a fora de les nostres fronteres que ens ataca, que ens matxaca... Aquí la versió és una cosa molt diferent, eh?
Ells són capaços de fer aquest tipus de coses. Ho han fet molt, això de criticar-se. Justament és un país que altres coses té, però aquesta la té com a positiva, eh? Doncs en una pel·lícula així comercial com aquesta i destinada a tots els públics, en principi m'ha sorprès. Per exemple, és una pel·lícula que es carrega el sistema i és la més valenta que s'ha fet amb aquest tema, eh?
Sí, no, no, però aquesta és una pel·lícula, ara no me'n recordo del títol, bueno, sí, aquesta que dius, és molt bona, molt interessant, però ja és una pel·lícula destinada al públic adult, per analitzar un fet molt determinat, aquesta és una pel·lícula que la poden veure des de nens petits fins a gent adulta, buscant coses diferents i veritablement la poden trobar.
O sigui, que tu la recomanes. Sí, sí, sí, aquesta moment la recomanes. Els venjadors, no. Ja ho hem entès, ja ho hem entès. Hi ha una petita qüestió al final de tot. Us heu de quedar fins al final dels subtítols. Hi ha gent que ja ho sap, però en aquest cas hi ha una petita escena al final que li dona sentit a tota la narració que estem veient i que és molt divertida. Això sí que ja no ho explico, però... Ho seguirem al teu consell i intentarem veure-la. Simplement, doncs... Sí, sí, val la pena, val la pena. Molt bé, molt bé. Passem així ràpidament per Ronowski, no perquè sigui un director, per passar ràpid, eh? Perquè jo...
Penso, i fins i tot repassant una altra vegada la filmografia i mirant tot el que ha fet i com ho ha fet, penso que és un dels grans directors joves, té la mateixa edat que el Xavi Puebla, que va estar aquí fa uns mesos, té 44 anys, va néixer el 1969, un bon any, no perquè n'esqués jo també, sinó per això, per la coincidència. No preocupis, entendrem que aquí és un bon any. Entenem que pot ser que siguis el millor. Ja ho veiem. Ja ho veiem.
Doncs la qüestió és que el Oronofsky, amb aquesta joventut que té, vull dir que la idea és que si continua així pot fer moltes més coses, doncs té una filmografia d'una consistència, d'una coherència, d'una profunditat que combina l'espectacularitat amb moltes de les seves històries amb això, amb una profunditat, estem escoltant de fons per ser, la música tan coneguda del Requiem per un somni, del compositor que complementa també tot el que ell fa, del Clint Mansell,
i que ha participat en totes les seves pel·lícules i que és una part essencial de la filmografia. Rèquim per un somni és d'ell? És de l'Olanowski? Sí, Rèquim per un somni és el seu segon llarg metratge. El Rèquim per un somni em va agradar. Després de Pi. Doncs el que deia, si veus pel·lícules seves estàs veient pràcticament el que fa el Haneke. Digues unes quantes, digues unes quantes. Ara, ara, el que fa el Haneke o el que fa el Les Bon Trier. Estàs veient aquest tipus de cinema...
Amb un pressupost normalment molt ajustat, perquè ell treballa amb pressupostos molt baixos, la primera pel·lícula, que és Pi, el primer llarg metratge, doncs va gastar 6.000 euros. Crec que ho estic dient bé, no sé si 6.000 no pot ser, 60.000 euros, perdó, 60.000 dòlars. I va recaudar, no sé si 3 milions de dòlars o així, va ser un boom impressionant.
Una pel·lícula mística, entre la matemàtica, entre la càbala, en Jueva... Malaltissa, surrealista... Duríssima, la trobava jo angoixant, angoixant... És una pel·lícula que no pot sortir d'ell... Però és tot un manifest de les seves intencions com a director. És un director que no vol fer fàcil les històries a ningú,
i des de la primera pel·lícula ja ho declara. I a més a més té una manera de treballar, un format de fotografia i de moviments de càmera molt peculiar, molt seu. Per exemple, com a nota de producció, podríem dir, ell fa unes coses com fer que passa d'un pla molt proper, d'un primer pla de detall a un pla llunyà,
Per exemple, en moltes de les pel·lícules, si recordeu una miqueta alguna vegada aquest efecte, per donar la sensació aquesta d'allunyament, d'aïllament dels personatges, que això ho fa molt bé a Pi, per exemple, Requiem per un somni, també...
Però justament a Pi agòbia, això. Sí, sí, sí. Que això és l'única que he vist, em sembla. És l'única, la primera. Em sembla, em sembla. A veure si en dius algunes més. Jo crec que sí que has vist. El Cisne Negre. Ah, és el Cisne Negre. Però l'he vist jo, el Cisne Negre. Doncs és la... La boxa, com es deia, la de la boxa.
El lluitador, de Ressler, sí. És que hi ha una altra que té un nom molt similar, però aquesta del lluitador, que seria com una mena de, si us fixeu, entre el lluitador i la del signe negre, seria com una mena de díptic, de pel·lícula doble, en la qual l'Aranowski es veu que volia fer una sola pel·lícula, entre la dansa i la lluita lliure. La lluita lliure, considerada com l'art, si és que es pot considerar, fins i tot més baixet de tot, amb menys qualitat,
i la dansa, que hi ha gent que la considera un dels arts més complet i sublim, com tu dius, Carme, ell volia fer una sola pel·lícula, però va veure que era massa d'ells tot plegat i va separar-ho en dues parts. Però si us fixeu, us explica les dues pel·lícules temàtiques i maneres d'analitzar els personatges molt similars. En realitat, són dos personatges que lluiten, que tenen una tendència destructiva també molt gran, que intentarien apartar-se
del seu ofici, però que no poden deixar-ho, i en el cas del signe negre és molt més rotund i molt més definitiu, fins i tot pel personatge. A mi el signe negre, el personatge de Natalie Portman, em recorda molt a la pianista de Haneke, per exemple. El que passa és que la pianista de Haneke ja ha agafat una manera de viure que fins i tot protegeix, de manera una miqueta bèstia, tot s'ha de dir, però protegeix a la gent que vulgui fer el mateix que ella,
I, en canvi, El Cigne Negre agafa una manera una mica malaltissa, bueno, una mica no, completament malaltissa el personatge. Però és molt concreta i és molt realista. En cap moment se surt del que tu estàs veient a la pel·lícula. En canvi, en El Cigne Negre, jo, per qui no l'hagi vista o que l'hagi vist una altra vegada, doncs he de donar una pista. Perquè jo em vaig adonar temps més tard a haver-la vista i vaig quedar reativat. I jo penso que són aquelles coses que no passa res per saber-les abans per fixar-te.
moltes de les coses que passen a la pel·lícula i que tu les veus com reals no ho són, estan a la seva ment hi ha una anàlisi també de salut mental que la setmana passada parlàvem provocada per l'estrès provocada per l'atenció que té el personatge de la Natalie Portman per arribar al més alt de tot per arribar a aconseguir el personatge que
que la catapulti a la fama, que la faci ser la millor ballarina que hi ha hagut mai, que li acaba provocant unes alteracions mentals i físiques, fins i tot, d'una magnitud extraordinària. Una pregunta. A partir del que acabes de dir, si ho agafem com a cert, és si ho pateix igual amb la ficció, o sigui, amb la imaginació, que ho patiria igual amb la realitat.
Aquesta és la bona pregunta i aquí és on estaria la qualitat del senyor Aronofsky. Ens proposa aquest paral·lelisme, per dir-ho d'una manera. Com que diem que, a més a més, aquestes dues pel·lícules són complementàries, la del lluitador i la del signe negre, la del lluitador, d'alguna forma, té el punt aquest d'equilibri. El lluitador no es deixa portar per una ficció, no acaba estant desequilibrat.
Ell fa una miqueta el que veu que ha de fer, cosa que poques vegades veiem en les pel·lícules. En un moment determinat, ell no pot suportar el ritme que li comporta, el fet que ja és gran, que ja està lluitador, ha estat un gran lluitador, i ara no pot portar aquest ritme. Llavors, ho deixa, el convencen de tornar, però...
ell pren les seves decisions a cada moment i fins i tot al final, doncs, pren la decisió més adequada per ell, no pensant... Sí que intenta pensar amb els altres, sí que intenta pensar en el seu públic, com fa la Natalie Portman al Cigne Negre, i en arribar al màxim de la seva carrera, però també té un punt d'equilibri, no té aquest punt malaltís. Llavors, per això, les dues pel·lícules complementen també. Una seria l'autodestructiva, Cigne Negre, i l'altra, doncs, d'alguna forma, malgrat que arriba fins al límit, també,
però sap no passar la barrera. Aquest límit no el sobrepassa. En canvi, el signe negre no sap parar a temps i des del primer moment de la pel·lícula, de fet, ja la veiem, que està més enllà del límit. Vull dir que podem preveure perfectament el que passarà. D'on és ell? És americà. Sí, però americà, és jueu, ell? És...
els seus pares són jueus aquest estil de fixacions és un personatge molt curiós però ell és una persona que ha estudiat antropologia social ha estudiat biologia ha estat a Quenya estudiant la biologia d'animals és una persona d'aquelles que té una capacitat per moure's en àmbits diferents del coneixement molt gran, jo diria que és una persona extremadament intel·ligent i culta també
I llavors això ho destila i ho col·loca en una pel·lícula que és la seva tercera, podríem dir, pel·lícula del llarg metratge, després de Pi i després de Requiem per un somni, que Joan deia que li havia agradat i que és una extraordinària pel·lícula, reflexa dels vicis als que la comunicació, la televisió, els concursos de televisió...
ens aboquen i de l'addicció en què entrem, addicció a la droga, addicció a les neveres, en el sentit que si no tenim certes coses no podem anar més enllà, no som nosaltres mateixos. Addicció a això mateix, als concursos de televisió, a tot. És una pel·lícula sobre la del règim per un somni. És aquesta manera que té i aquesta forma també de rodar com si es tractés d'una cançó, té com una tornada. Té unes escenes en les quals veiem com una persona encén
una línia així de droga, se l'esnifa, llavors se li dilaten les pupil·les, tot això ho veiem com unes 10 o 12 vegades a l'hora de la pel·lícula com per fer allò, el ritme musical, que ell vol aconseguir amb la música del Clint Mansell, tot plegat és com una mena d'al·lucinació que quan acabes de veure la pel·lícula
dius, d'acord, el final del somni americà està aquí. Si no l'havíem vist moltes vegades, ja el tenim aquí retratat. I després va fer la que, per mi, és, no sé, personalment, és de les pel·lícules més completes que he vist mai, que és la font de la vida. Se li va dir aquí, en anglès simplement es diu The Fontaine.
És una pel·lícula en la qual, a través de quatre històries diferents, rodades i muntades de manera paral·lela, anem veient la història d'un metge, el Hugh Hammond, vull dir que s'envolta ell de grans actors també, la Natalie Portman, el Hugh Hammond, la Rachel Weiss, que en van parlar el gallinet fa no gaire, que va ser la seva esposa durant uns anys, i a partir de l'obsessió d'un metge per aconseguir una cura per la seva dona, que té un càncer terminal, anem veient diferents maneres com la humanitat, al llarg de la història...
en el passat, en el present i en el futur també, i fins i tot en un pla místic, busquen l'eterna joventut.
En aquest sentit, la pel·lícula engloba un munt de característiques diferents que fan que sigui tota una investigació literària, perquè en realitat descobrim que una de les històries que està ambientada en el període en el qual els espanyols van arribar a Amèrica i buscaven l'elixir aquest, el Potosí, l'elixir de l'eterna joventut, en realitat és una història que està escrivint aquesta dona, la seva esposa,
tot plegat és d'una complexitat narrativa força important, i de tant en tant també veient un personatge que està movent-se i viatjant cap a les estrelles amb una mena de bombolla per buscar també un arbre, un arbre que li doni... Són diferents aspectes, però el més important de la pel·lícula és la seva recerca d'una cura cap al càncer, passant tots els límits també imaginables, passant els límits de l'experimentació amb animals, amb ell mateix, i com la conclusió que treu l'Aronovsky al final és tan senzilla, malgrat tota aquesta complexitat narrativa,
és d'una humanitat tan gran, al cap i a la fi, únicament ens diu que el que importa és que sigui el que passi amb les persones, amb la persona que tenim més estimada al costat, doncs si en un moment determinat es troba d'una manera o d'una altra, el que importa són els petits moments, el que importa és compartir una passejada per la neu o jugar una mica, i això és el que li haurien de donar importància, no tant a la mort, a la joventut, a la vida, sinó a aquestes coses.
Llavors, per tot plegat, per tot el que envolta aquesta pel·lícula i la intensitat amb la que està rodada i com està muntada, jo, bueno, és la que recomano més. I que tu, com a director, t'agrada. Sí, sí. Per mi és un dels grans directors, en aquest sentit, que dir, perquè combina, fixeu-vos en els sectors del qual estem parlant, la comercialitat, no fa pel·lícules que siguin d'aquelles...
que molta gent considera lentes o suporíferes, no, no, fa pel·lícules d'un muntatge vigorós i molt dinàmiques. I al mateix temps, doncs, posa una qualitat de profunditat i una quantitat d'idees i una possibilitat de disquisició filosòfica enorme, ja dic, per mi...
Si Christopher Nolan fins ara, fins que ha fet aquestes últimes, sobretot l'última del Cavaller Fos, per mi era un director comparable a l'Oronoski en aquest sentit, perquè havia fet Memento, havia fet aquestes pel·lícules...
que et deixaven impressionat per la dosi que teníem de reflexió. No sé si us recordeu haver vist Memento, però és una pel·lícula que des del començament fins al final et fa estar plantejant, comparable amb el que havia fet l'Aronovsky. L'Aronovsky ha tingut, jo diria, la sort, perquè estàs mirant una miqueta les pel·lícules en les quals podia haver-se vist involucrat i al final no ho ha estat,
Podia haver fet alguna cosa de Batman, del Cavaller Fosc, alguna de les parts, però al final per diferents motivos no ho va fer. També una altra qüestió de superherois, és a dir, jo crec que ha tingut la sort de no caure en la xarxa d'aquestes pel·lícules que els directors en realitat els xuclen una miqueta les venes i la creativitat...
Perquè, clar, són personatges tan potents i estan tan obligats a fer una cosa absolutament comercial, com en dèiem ara, per tots els públics, que llavors el seu plantejament com a creadors queda una miqueta allò raconat i minvat. I ja ha tingut una mica aquesta sort. I encara així, a fer grans pel·lícules, el Cisne Negra va tenir totes les crítiques positives del món. I el Lluitador igual. I ara està preparant, i jo tinc ja moltes ganes de veure-la, una pel·lícula que es diu Noa.
que si no estic equivocat, no ho ha sucedit del tot cert, però és sobre Noé, sobre la història bíblica de Noé. No ho ha sucedit del tot del cert, però diria que sí, però en qualsevol cas segur que fa una altra d'aquelles perles. Quan la tinguem per aquí la veurem. La veurem.
Doncs vinga. Anem a mirar sobre la caça i Stoker, no? La caça i Stoker, sí. Que vau dir, de fet... Primer vam dir que fèiem la caça, però com que el Francesc li va entusiasmar a Stoker... Ens va imposar gairebé a Stoker. I llavors ens va...
Som disciplinats Igual que Joan imposa sempre la seva Sempre no Que si no no tindrem temps de parlar-ne Com que Aronofsky no havíeu vist gaire cosa Ja ha quedat aquí A veure, jo havia vist La caça I he vist les Stoker per poder-ne parlar És veritat que El lligam que tu vas proposar És el lligam que amb les dues pel·lícules Hi ha un...
un nexe comú, que és la cacera. Estava sent la troballa teva, llavors jo era molt bé, el fet que parlàvem de... Els dos hi ha aquest nexe que podíem parlar-ne. Doncs partint d'aquí, la meva òptica. Stalker és una pel·lícula estèticament molt ben feta,
Però la caza és una pel·lícula amb molt més contingut, molt més fluixa de producció i d'elaboració, perquè la Stoker és una pel·lícula tancadíssima, molt bé tot, perfecta, equilibradíssim, però és relativament buida. I, en canvi, la caza, al meu modo de veure, planteja un problema molt més consistent.
T'haig de dir que jo, després de veure Stoker, vaig veure la sombra d'una duda del Hitchcock. Ah, per comparar-la està molt bé. Perquè crec que és el tipus de problemàtica que hi ha a Stoker. Que és igualment un tio i una neboda que...
És que està agafat, l'autor de l'obra de Stoker, de fet va fer un homenatge, ja l'havíem comentat a l'Ànkel Charlie. És que ho fa amb diverses coses, ho fa amb diverses coses. El meu de veure, el Joseph Cotten fa una cosa extraordinària a la pel·lícula de La sombra d'una duda. És de l'any 42, La sombra d'una duda. Té uns anyets, sí. Exacte. Doncs jo la trobo més...
Té tot, pots dir tot el que vulguis en quant a producció cinematogràfica, perquè els mitjans i la manera és en blanc i negre, i és una pel·lícula, això, del 42, però com a gruix de pel·lícula, tot i que l'altra és molt més maca, com a gruix de pel·lícula, haig de dir que em quedo amb la sombra d'una duda. A mi em passa una mica, jo coincideixo amb ella, no ens n'hem parlat, o sigui que és una cosa que és una coincidència perquè no n'hem parlat en absolut, no ens hem vist ni sabia si l'havia vista o no,
A mi m'ho passaria a veure ahir, ahir la tarda. I aleshores trobo que és una pel·lícula brillantment feta des del punt de vista estètic i musical. L'estètica és preciosa, hi ha uns planos i uns desenfocs. És a dir, que el senyor aquest és un senyor, des del punt de vista cinematogràfic, que domina extraordinàriament bé el medi. És a dir, és un senyor que, per mi la llàstima és que el donin un guió tan tonto. És a dir, perquè el que passa en la pel·lícula ho hem vist milions de vegades. L'únic que passa és que és veritat que no ho hem vist mai.
amb una perfecció, amb uns actors, i amb una música, i amb uns planos, i des d'un punt de vista cinematogràfic, és que et quedes gairebé tan lluern. És a dir, tinc la sensació que acabes embogit per tanta bellesa,
però aquesta bellesa amaga que no hi ha res a la vida que he vist ara que he vist i què m'han explicat necessites més temps per analitzar la pel·lícula i està bé de tempo perquè després l'has de reconfeccionar la pel·lícula això no està malament de tempo està molt bé inclús els flashbacks que hi ha exacte, de què passa quan els nens són patins
Vull dir que això està molt bé, això està molt bé, això és molt més potent que la Sombra d'Una Duda, que és més lineal, o sigui, això és molt més potent, però clar, és que estem al 2013 i la Sombra d'Una Duda és del 42, o sigui, que tot s'ha de dir, per tant, jo comparo...
Tenint en compte totes aquestes... Exacte. Tot i així, sí que és una pel·lícula que de tempo fa això d'anar... I d'intriga. Està bé, però... No hi ha res a darrere. La trobes fluixa.
necessiteu més temps per analitzar-la. Només en un dia no n'hi ha prou, Joan. No, és veritat, eh? Home, jo he estat donant voltes, vull dir, doncs... No cal que ens provoquis. A veure, a l'adop també l'ha vist. No, vosaltres sabeu que per mi és una pel·lícula que té molta profunditat. Llavors, segons com, si dieu això, doncs també esteu provocant. No volem provocar ningú. Simplement estem dient la sensació que ens dona...
És a dir, a mi em passa que jo, una cosa que vaig estar pensant després... El Jaume l'ha vist? L'ha vist tu, sí? Sí, la segona passada vam comentar una mica. Ell va dir una cosa que a mi vaig estar pendent de si estava d'acord o no, perquè no sabia si estaria d'acord o no. Que deia que és una pel·lícula que no deixarà fer mai més cap més pel·lícula a Hollywood. Jo penso tot el contrari.
I deixar de fer totes les pel·lícules que vulgui. Perquè és una pel·lícula que en el fons no planteja res, és compliant. En el fons és un tipus de pel·lícula que a Hollywood n'ha fet milions de pel·lícules. Milions de pel·lícules. No, no, no, s'ha d'aturar aquest home, perquè no... No, no, no, és que és tot el contrari, és tot el contrari. És que no s'ha fet una idea com aquesta, tan perversora de la manera, de la moral, de tot, no s'ha fet.
No s'ha fet el Hollywood. És la mateixa que La sombra d'una duda? No, no, no, per res. Perquè precisament La sombra d'una duda és una pel·lícula moralista. Vull dir, La sombra d'una duda tens un personatge que vas descobrint què té a dins. Vas descobrint que té una característica que al principi sembla que sigui tot al contrari. Vas veient que té la seva part de malvestat i que va fent unes malifetes que ningú no li pot perdonar.
I que llavors el Hitchcock ja se les manega perquè acabi aquest personatge com ha d'acabar. És una pel·lícula absolutament moralista. Des del començament fins al final, clar. I llavors tothom als Estats Units queda content. La gent que està veient que aquella persona està fent coses malament... Aquesta pel·lícula per mi és tan moralista com l'altra. És a dir, què té de no és compleent per la gent? Què és el que té de no és compleent?
Clar. Justament, en el món actual... Home, és supercompleent, sí. Deixa'm dir-te una cosa, Joan. En el món actual... Bueno, potser sí. No som tan intel·ligents com tu, ja ho sé. Que cadascú veu el que veu. Francesc, diria que en el món actual, justament, això és veritat, tens raó que aquesta pel·lícula,
no jutja els personatges, es queda amb ells i els segueix. Cosa que és veritat que Hitchcock pren partit. Això sí que és veritat. Però en el món actual és molt més...
és molt més, al món actual, acrític amb això i relativista, està molt més a prop d'aquesta visió que de la visió del Hitchcock. Per tant, complaurà molt més aquesta visió, que és l'actual, que la del Hitchcock, que jutja. Per tant, el meu modo d'entendre, sí que és veritat això que dius tu. Estic d'acord que...
els personatges tenen aquest tipus de maldat fixa't que hi ha un moment la primera frase de la pel·lícula que diu que les flors no tenen no trien el color que tenen que és una flor amb la quina tanca la pel·lícula tacada amb la sang quan tu la veus per primera vegada que al final ho tornes a veure igual
I per tant, no es refereix al color realment de la flor, sinó al color que pren la flor en aquell moment que està atacada per la sang. Però en aquest aspecte, de fet...
La manera en què ho diu, diu, ni les flors, ningú no té, l'atzar és el més potent que és el que ens passa. Inclús les flors, el color que tenen està triat per l'atzar.
I aquesta és una visió relativista actual potentíssima. Per tant, no crec que ningú li faci cap mal, perquè és el que justament traga. És el que és bo. A mi hi ha altres coses només que m'agraden, que trobo interessants del guió, perquè la realització, l'estètica, la fotografia, el muntatge, és extraordinari, jo estic d'acord que és extraordinari, és bellíssim, però que justament això, aquest embregament que té, et fa oblidar que estem davant d'una història que es buida. Llavors, només hi ha dos moments que no es buida.
que són les úniques coses que em semblen més o menys que podrien sobressortir. Una és quan la Nicole Kidman, com a mare, diu per què hem tingut fills i com tota aquella reflexió que fa, no sé si no recordeu, que va dient que volem començar de zero perquè ha fracassat tot i tal, aquella reflexió està bé,
I la segona que és interessant també, perquè és subtil, és quan el pare l'ensenya a la nena a caçar i li diu... O sigui, sugereixen que per què l'ensenya a caçar? Perquè no mati, perquè el pare s'ha adonat que la seva filla és com el seu germà i aleshores l'única cosa més o menys atractiva de la pel·lícula. Però és que aquí has donat amb la clau una miqueta de la base de la pel·lícula. Vull dir, l'anàlisi que fa, i és un anàlisi que va fent al llarg de tot el metratge,
i que és tan perfecte com el muntatge, com la fotografia que destaqueu. L'anàlisi que fas sobre la violència que tenim a dins les persones. És un anàlisi com el que han fet altres vegades altres directors. Perdona, ho sento, però... Correcte, correcte. A mi a tu t'agraden les coses malaltisses pel que estàs dient de l'altre director.
No, no, no, que sigui malaltís jo no ho nego. Deixem acabar. A una persona que li agradin les coses no malaltisses sinó normals, aquesta pel·lícula és malaltissa. Aquesta pel·lícula no és normal. És una excepció dintre de la normalitat. Ara sí, ara sí que dius, és malaltissa, però això no vol dir que el que t'explica no sigui vàlid i sigui interessant i sigui molt potent. És malaltiss. És malaltiss. Tota la pel·lícula és malaltissa. O és com a mínim és un anàlisi de la malaltia que tenim. Malaltiss que no és una normalitat. A veure, deixa'm dir-te una cosa, però...
totes les pel·lícules, inclús les que tu descrius com a malaltisses, tu em pots fer una recepció...
que ultrapassa aquesta malaltia. Perquè, per exemple, això del relativisme, és a dir, al final, el que vol dir és que aquests personatges, la seva color de la flor que li ha tocat és un color que és una persona que mata. I, per tant, això és el que et ve dir la pel·lícula. És que la caça, l'altra pel·lícula que comparem, és igual de malaltissa que aquesta. Té la mateixa característica. No sé si us veus fixant al final. És que hi ha un detall molt curiós en el final de la pel·lícula
Que potser passa desapercebut i tot. Home, perquè el dia disparen amb ell. Allà el que vol dir és que la societat no perdona mai. Però no es malaltís. No, però qui li dispara? No se sap. Jo crec que queda força clar qui li dispara. Però prefereixo no dir una antena, perquè qualsevol persona, després us ho comento tal com jo ho veig. No, però jo crec, perquè si no ja estem parlant de la base de la pel·lícula. No, però jo crec que quan l'anàlisi que fa el Winterberg...
Quan l'anàlisi que fa és similar, veiem tot el desenvolupament del personatge, de com... Primer és una miqueta naïf, la pel·lícula de Winterberg, cosa que és d'agrair també perquè és maca de veure. Naïf en el sentit que veus aquell personatge que te'l planteja com un bon jam, com una persona incapaç de fer mal a ningú, jugant amb els nens, quan en realitat és un professor, és un mestre de primària...
I queda una miqueta fora de lloc. Després, analitzant la pel·lícula, m'he adonat. Queda una miqueta fora de lloc que jugui d'aquella manera amb els nens. És exagerat. Ell no és professor, és un monitor, eh? És un monitor. És un monitor, que fa les col·lumnes de dades extraescolars. Llavors, aquest dades extraescolars està totalment justificat que faci el que fa. Bueno, sí. Llavors, si és així, sí, és diferent.
Llavors, en qualsevol cas, aquest personatge, que te'l pinten com un personatge tan proper als nens, tan ideal en pràcticament tots els sentits... Però és un fracassat, ell, eh? O sigui, que és tot junt, això. No és una persona... En aquest aspecte està dibuixat. Però ell no és malaltís. No hi ha ningú que sigui malaltís a la pel·lícula. Ell és una persona que està en situació de divorci...
i que el divorci... No hem vist les mateixes pel·lícules, està clar. O no les analitzem diferent? La descric. Ell és un personatge que s'està divorciant de la seva dona, té conflicte perquè no pot tenir el fill i té aquest tipus de conflicte. La seva dona li tira encara que no se'n surti professionalment i vitalment i, per tant, és un home que te'l descriu així, és el perfil d'ell. Llavors, és un perfil que
Es dedica a això perquè no té prou corda en un altre món. Per tant, està ben dibuixat que sigui així.
al meu modo de veure, ni que sigui celestial ni res, no, no, no, és un home que allà s'hi troba bé perquè allà s'hi troba protegit i té carència efectiva crec que queda clar que aquestes són dues pel·lícules que estan subjectes a interpretació que cada persona que vagi a veure com tota pel·lícula, com tota pel·lícula el que passa és que hi ha una cosa curiosa si no tenim temps continuem la setmana vinent si anem a sense condicions al Jaume no l'hem deixat parlar
cinemansacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Adolf, moltes gràcies per estar aquí. Bona nit. A reveure. Fins la setmana vinent.