Fins demà! Fins demà!
Cinema sense condicions.
Bona nit de tot. Bona nit, bona nit. Un dimarts més estem aquí. Estem aquí per fer... Sí, disposats a parlar de cinema, exactament. Com sempre. Com sempre, com sempre.
Suposem, ho suposem, no? De fet, avui tenim un programa que faríem, al final de la segona part, parlaríem de la pel·lícula del Clint Eastwood, J. Edgar Hoover. Sí senyor, que encara la tenim en cartellera. Encara està en cartellera. Que era la pel·lícula del mes, el film del mes. Que ens ha costat molt aquesta vegada, perquè hem dit, no sé, una, una altra, una altra... Hem anat canviant, hem anat canviant. Al final l'hem deixat aquesta. I, bueno, jo no m'ho he passat molt bé. La veritat és que m'ha sorprès la pel·lícula. Ja parlarem després de la segona part. Ah, sí, parlarem després. Sí, parlarem després.
i quasi que diria que no estic d'acord amb el senyor que ens ha venit a visitar, l'amic Fernández de Villalobos, que es va carregar solemnament totes les pel·lícules del Clint Eastburg, dient que totes eren dolentes. Que estava sobrevalorat, oi? No, jo... Bé, això, si està sobrevalorat no ho sabria dir-ho. El que sí sé és que moltes de les últimes pel·lícules, potser dels últims 10 a 12 anys i potser les 10 a 12 pel·lícules últimes que ha fet,
En general, el promitge és elevadíssim. És a dir, la qualitat que tenen moltes de les pel·lícules que ha fet és extraordinària. Ja en parlarem amb la segona part. Jo crec que és un home que té 81 anys... 82 anys. O 82, i és un home que, malgrat tot, pel tema i per com ho tracta, arrisca. Bé, doncs ja m'està bé, no? Hi ha unes coses que agraden més que d'altres, per suposat...
Jo em vaig espantar una mica el dia que va venir el Villalobos, perquè al començament tot el que anava a dir ell estava d'acord amb ell, i vaig dir no, no pot ser, no, no pot ser, perquè no tenim el mateix perfil ni res. Després ja vam començar a diferir una mica, a parlar del Clint Eastwood, i jo estava en aquell moment amb aquesta línia de criticar també el Clint Eastwood,
de defensar més un altre tipus de cinema, un altre tipus més de... Bé, de persones que es comprometen també amb la producció, que és un tema que amb el Joan Morros doncs vam començar i hem de continuar parlant del tema perquè dona molt de sí. Doncs mira, avui mateix, quan acabi el programa. Bé, molt bé. Continuem. Molt bé. I res, tenim moltes més coses avui. Això ho farem a la segona part. Quan vingui també Jaume Vidal, Rosa Maria potser vindrà, Xesco Ramos ja sabem que està en una altra sintonia...
fins al maig o fins al juny, i David Montaner també, el tenim en altres tasques, de cuidador de la seva pròpia canalla. Jo us puc parlar d'una pel·lícula que he vist aquests dies i que l'estrenen el divendres, que es diu Intocables, una pel·lícula francesa, és un dels grans èxis del cinema francès recent, va guanyar nou, em sembla ser nominat el nou premis del César,
i després té un premi de festival de... va guanyar millor pel·lícula i millor actor del Festival de Tòquio, de l'últim. Va clausurar també el Festival de Sant Sebastià, i és una pel·lícula amb una actuació molt bona, molt brillant, de l'actor François Criuset, que és un actor que tothom segur que el reconeix, perquè l'ha vist en moltíssimes pel·lícules,
Era un senyor que... Bueno, sortia a Pequeñas Mentiras sin importancia. No sé si la... Era el gran, l'home que convida a tots. El que convida a la platja, que té la casa de la platja. Aquesta pel·lícula de la que parles, Joan, és la de l'home que està en cadira de rodes. Exactament. L'he vist el tràiler moltes vegades. El posen cada vegada, cada vegada, en el cinema sicari. L'he vist com 20 vegades.
Sí, és una pel·lícula, a veure, que és una comèdia-drama, no és una obra mestra, no és una pel·liculassa, però és una pel·lícula per passar l'estona molt ben interpretada, molt ben realitzada, divertida, amb ritme, i que es podria, doncs, aconsellar. És la història d'un home, Filip, de classe alta, la vida del qual canviarà per sempre quan tingui un aparatós accident de parapent que el deixa invàlid i en una caïda de rodes.
Ja no podrà fer res per si mateix i així que haurà de contractar un assistent perquè l'ajudi a desplaçar-se, perquè l'ajudi a menjar, perquè l'ajudi a tot el que està allà a casa seva. La persona que quedarà a càrrec d'aquest personatge és un negre que no l'havia vist mai jo treballar al cine, és un personatge que ho fa molt bé per cert, molt simpàtic, altíssim i molt dinàmic.
que és un jove de color però que procedeix d'un estat social completament diferent. I és americà o és francès? No, no, és francès a la pel·lícula. Bé, jo crec que són francesos tots. Aleshores, els dos són francesos i ho fan molt bé. No té tampoc els tics que havien parlat alguna vegada de les pel·lícules...
Franceses, que penso que no el té. Retòriques, que els he dit jo. Penso que aquest no el té, no el té. Bueno, la pel·lícula, la de la guerra, no la té, eh? No la té, no la té, sí. La declaració de guerra. La declaració de guerra és una pel·lícula fresca, no té la retòrica francesa. És cert. Potser sí que...
Hi ha un cert home, és veritat. No, no, total que hi ha un enfrontament entre dos personals. Jo el poc que he pogut veure, ja dic, el tràiler l'he vist com 20 vegades o més, doncs veig que hi ha també com una crítica més o menys velada a un cert elitisme cultural.
Perquè aquest noi el que fa és enfotre's de tot el que és impostat, de tot el que és artificial, fins i tot a l'obra de teatre, l'òpera, la que van a veure comença a riure que hi hagi arbres allà cantant. Trobo interessant el poquet que he vist. El que passa és que la vegada tens la sensació que com que són dos personatges, són completament diferents, completament oposats, un té una cultura elevadíssima i li agraden les coses selectes i l'altre és un senyor de barri que li agrada hip-hop i li agraden coses que l'altre no entén ni sap de què va...
Tandons, conta que a l'edat de la pel·lícula hi ha una mena de vasos comunicants, és a dir, un li transmet a l'altre el gust per determinades coses i l'altre li transmet també el gust per les seves. Llavors, al final de la pel·lícula tindries la sensació que s'han entès que, per tant, és una comèdia que vol acabar bé i que, per exemple, el Vivaldi, que li agrada molt amb el personatge principal, acaba també agradant-li en el personatge que no té massa cultura, diríem.
És una pel·lícula, és una mèdia drama simpàtica, penso que es pot veure, i és una pel·lícula que es podria recomanar de les que han estrenat últimament. Molt bé. Ja ha arribat el Jaume, eh? Hola, Jaume. Com anem? Molt bé. Esteu de preestrenes, no? Estem de preestrenes, acabem de començar. En Joan està de preestrenes, jo estic de pel·lícules que estan a la cartellera. Estrena de la setmana o no? Jo he vist Mi setmana com Marilyn,
I criades i senyores que ja fa molt que estan cartellera, però jo no l'havia vista. A mi no m'ha agradat. Per fi, per fi, a algú que no li ha agradat. Ja era massa coincidència que tothom li ha agradat. No m'ha agradat. Jo, com que havia sentit que a tothom li havia agradat tant, vaig anar pensant que allò tenia una certa contundència i estaria bé, i em va decepcionar terriblement. Jo no he llegit. Està basat en una...
amb un llibre que va ser Betseler als Estats Units, The Help, i jo crec que és una pel·lícula que entenc que agradés als Estats Units, perquè als Estats Units... A veure, la pel·lícula és...
una història d'una noia que va a la universitat i quan torna al seu lloc on viu, quan torna al seu lloc on viu, es troba... Això són els anys 60, representa que són els anys 60. Una ciutat molt conservadora...
amb unes franges de delimitació classista, sobretot en relació a la gent de color, i per tant la gent de color són les criades, com ja és de suposar, i les senyores són les blanques. I llavors és aquesta confrontació d'aquests dos mons. Això, que em sembla que està molt bé, i la idea em sembla bé,
Les criades són les blanques, has dit? No, les criades són les negres. Ah, sí, perdona, perdona. Serà un lapsus lingüe.
A veure, les criades, evidentment, són les de color. Bueno, hauria estat bé, no? Sí, però no. Hauria estat bé, però seria una altra pel·lícula. Sí, sí, sí. Seria una altra pel·lícula de ficció. Bé, bé, ja ho comprovarem amb la revació que a mi m'ha semblat. Llavors, això és el Mississipi, que és, clar, és un lloc molt conservador, molt sudista, molt... on la transformació de... de la confrontació racista...
ha hagut de ser més lenta i ha hagut de viure moltíssims més anys que al nord i a l'est. Això m'imagino que deu ser així. I, per tant, això era un bon escenari. Però què ha passat? Doncs que és una pel·lícula excessivament maniquea. És a dir, que la gent... És la història d'aquesta noia que torna de la universitat i pretén ser escriptora. I llavors, finalment, fa una novel·la sobre...
les històries que li expliquen les criades negres, o algunes de les criades negres, comença per dos, que són les dues personatges centrals de la pel·lícula, i després es va estenent. Llavors, això que d'idea està bé, si hagués sigut més real i més matisos,
Perquè, clar, les negres són les bones, aquesta noia també és la bona i totes les altres són dolentíssimes. Home, això per contundència... Tot i així, la gent ho fa molt bé, o sigui, que els actius són bones. A la negra li van donar el premi. Sí, a la interpretació. Exacte, secundària. La...
Octavia Spencer o la Viola Davis ahir feien la broma que va dir les mateixes paraules que la negra de lo que el viento se llevo quan va recollir el premi feien broma va dir exactament el mateix a mi ara Joan em matarà perquè l'altre dia va dir que la cadena perpétua li semblava una pel·lícula meravellosa qui ho va dir?
Joan, però això que estàs dient per mi correspon també al que passa a Cadena Perpetua. No, no comparis. Massa bons uns i massa dolents uns altres. Massa manipulat. La percepció moral que hi ha per allà. D'acord, però en canvi és molt més sutil els personatges. Aquí no tenen sutilesa. I clar, quan un personatge no té sutilesa, ni que sigui... És a dir, jo sí que és veritat que el Morgan Freeman i el Tim Robbins són els bons d'allà i els altres són molt dolents,
Però inclús la seva manera de ser bo és una manera graduada, és una manera amb color. Creïble. Creïble. I en canvi, aquí no. Jo no ho he vist, això, però m'imagino. Aquí no, aquí no pot ser, no pot ser, és una mica, acaba sent esperpento.
Almenys jo la vaig veure així, eh? Al final jo t'empanyes dirà de provocar, has vist com... Sí, sí. No, no, no. Ja m'està bé, ja m'està bé. No, que la setmana... No, home, la setmana passada em vaig quedar una miqueta amb les ganes, però ja amb la dinàmica del programa no ho vaig dir. No, la setmana passada no, fa dues setmanes. Ah, per fi, la setmana no hi he. I ara m'he recordat i també em semblava una bona comparació entre les dues pel·lícules. Jo crec pitjor de cos, de cos de pel·lícula aquesta, perquè és que inclús de cos de drama...
Perquè, a pesar de tot, tu pots dir això de cadena en perpètua, però el drama que s'amaga allà dintre, el procés amb el que es desencadena tot allò, acaba agafant a l'espectador. I, al meu modo de veure, aquesta pel·lícula no acaba agafant a l'espectador, perquè no hi ha res suficientment contundent, com perquè tothom es posiciona, però és que la pel·lícula amb si es posiciona.
I llavors això ho fa feble, aquesta línia. Elles ho fan molt bé. I aquesta, la negra que té... La nena de l'Òscar. Exacte, la nena de l'Òscar, que és aquesta... Rodoneta. Ho fan molt bé. Les dues centrals, les dues negres, les dues criades negres, les dues ho fan molt bé. I la noia, la periodista, en general, i les altres amigues...
molt conservadores i fidels al racisme estereotipat, també ho fan bé. Com a actrius jo diria que tot l'elenco de la pel·lícula és bo. El que falla és la història. Llavors, quan una història falla, el meu modo de veure et quedes fora de la pel·lícula. I jo és el que m'ha passat amb
I m'ha sorprès, perquè en canvi jo havia vist totes les crítiques bones, en general. Exacte, jo volia insistir en això. Jo penso que a vegades el fet que una pel·lícula ens pugui agradar o li trobem virtuts o defectes és mirar d'explicar-nos i explicar, evidentment, el per què pot haver estat tan agradable per tantíssima gent, la seva elementalitat, potser el que apuntava el Francesc, que a vegades les històries excessivament...
enrelassades o que les persones siguin ni bones ni dolentes, sinó que estan en un context que veritablement... Això que dius tens raó. Jo diria que l'èxit és bàsicament inicialment americà, ja de la novel·la, ja de la novel·la, i després la pel·lícula, perquè jo crec que la idiosincràcia americana té aquest... les arrels tenen aquest punt egocèntric,
que els agrada contemplar-se a si mateixos i la seva propria història els envaleça una mica. Llavors, aquesta és una història que ells ara ja estan en una etapa superada d'aquesta història i reviure-la una mica caricaturitzada els complau. Perquè ells ja estan a l'altra banda. Ells són tots de la banda bona, com si diguéssim. Perquè ja no en queden dels encursetats conservadors.
queden conservadors, però no en aquest format. Aquesta postura moral hauria estat bé fer-la en el seu moment. Ah, clar, llavors. No l'haguessin feta llavors. És una pel·lícula que va tenir, com diu ella, molt bé èxit, diríem, als Estats Units, però jo no crec que Europa fos massa reconeguda. És a dir, no recordo aquí que hi hagués un bombo...
a més d'anestrenar altres pel·lícules. Acaba d'esmentar que la crítica... Aquí l'ha deixat de bé, eh? Sí, però tan bé, tan bé, no tant, eh? No sé... Jo vaig llegir... És a dir, potser seria casualitat els que jo vaig llegir, però jo vaig llegir, pensava que...
La Vanguardia, vaig llegir el periòdico... El periòdico i la Vanguardia són completament diferents. La que jo vaig enganxar, d'aquestes no se la carregaven. En qualsevol cas, una cosa que sí que és certa és que els americans, des del punt de vista tècnic i des del punt de vista d'actors, ho tenen molt més perfilat que els europeus. A mi em fa pensar en una altra pel·lícula... Ja t'ho dic que d'actors és molt bona.
Jo la setmana passada no vaig poder venir al servei, però en canvi vaig escoltar després, en diferit, diríem, que es pot baixar per internet, ho dic també pels que ens escoltin, i es poden sentir-ho. Si anem en temps a coedicions, pumbles.com. Exacte. I vaig sentir que el francès, que li agrada provocar, parlava d'una pel·lícula
parlava d'una pel·lícula que és Leone el professional, i haig de dir que el que va dir estic absolutament d'acord amb ell. És a dir, penso que és una gran pel·lícula, és una pel·lícula molt interessant, i em va agradar molt les coses que va dir perquè coincidia absolutament amb ell. En canvi, no coincideixo tant, potser...
amb la valoració que va fer de la invenció d'Hugo. És a dir, no sé si algú l'ha vista... No l'ha vista, no l'ha vista. Aquesta la posa tothom molt bé, o sigui que no sé què em passarà. El primer que s'ha de dir... Ja no sé què puc dir. A ell no. A tu no t'agrada? A mi no li agrada? Sí, sí, sí, a mi m'agrada molt, també. Ah, perdó. Jo diria que li va agradar molt. El que passa és que han passat uns dies i ara ho veig diferent, però bueno, sí, sí, endavant amb la teva argumentació. Jo diria el següent. Ja us ho diré.
A mi l'escorsese en general m'agrada. Això és una altra cosa. És l'escorsese, però... No és massa escorsese. És una altra cosa. Però en qualsevol cas, el primer que haig de dir per presentar l'opinió sobre la pel·lícula és que té un 3D excepcional. És a dir, jo era dels partidaris, i sabeu que ho he comentat més d'una vegada aquí, de dir que el 3D no té futur. Si hi ha alguna pel·lícula que m'ho ha fet dubtar, és aquesta. Perquè la brillantor que té el 3D...
La forma de presentar-te les imatges, la forma que et fa entrar amb la imatge, és brutal. És una cosa realment excepcional. Jo la vaig donar en 2D, veus? Això és a tenir en compte perquè potser et canvia completament la teva... Jo la vaig donar en 3D i vaig quedar en aquest sentit, estètic, vull dir, estar cuidadíssim.
I és luminosa, vols dir que no fas això que passa amb el 3D, normalment, que baixa molt la luminositat? No, no, no. Jo no diria que no, eh? No me'n recordo ara... Recordo que tenies una imatge que era absorbent, que era atractiva, que tenia molta qualitat. És a dir, allò estava supercuidat i això és potser el que més em va agradar. No m'estanya perquè passarà tot, encara que em digueu.
que no és escorce per temàtic o per el que sigui, ell és un preciosista. I, per tant, no m'estranya gens. I en aquesta es nota el seu preciosisme amb la fotografia i amb la imatge. L'altra cosa que em passa a mi és que, clar, jo inclús m'he estat documentant abans de venir i està basat en un llibre infantil per nens de 10 o 12 anys que es diu L'invenció d'Hugo Cabret d'un senyor que es diu Brian Selznick que era un dissenyador i aquest senyor va fer un llibre
de 284 pàgines, en les quals insertava una sèrie de dibuixos, que era el més vacu, sembla ser, de la noveleta aquesta, o novelassa, perquè són 284 pàgines, dissenyada pels nanos de 10 a 12 anys, amb unes il·lustracions en blanc i negre que sembla ser que la crítica, que he llegit aquesta tarda, justament, diuen que és el millor del llibre.
Jo, en passa, llegia en aquesta tarda aquesta crítica literària, diríem, del llibre, i he llegit unes coses, que ara us les llegeixo, que m'ha fet pensar que era el mateix que li passa a la pel·lícula. El que feia la crítica del llibre literària deia que les primeres pàgines són trepidantes, màgiques, prometedores,
pero la trama se va desinflando para llegar a un final precipitado y de escasa elaboración. Por otra parte, los protagonistas no transmiten gran empatía, o a tal punto que son secundarios los que guardan el nuestro interés, los que conservan el nuestro interés. Diu que també hi ha masses personatges que són tan sosos i desenangelats com l'autòmate que apareix al llibre.
A mi em passa una mica que... Vaig anar a compte ràpidament perquè es veu, vull dir, que és una pel·lícula dissenyada per nanos. Però tinc la sensació, com que li parlen d'un melies i una senyora de coses, que potser la gent que és cinèfila sí que sap, entén de què va, però el nano, jo dubto que el nano entengui res, tinc la sensació que els nanos es deuen avorrir amb la pel·lícula. Llavors, jo entenc que és una pel·lícula que... Aquesta potser sí que és de producció, que li han dit, mira, fes això, aquí tens aquesta possibilitat,
aprofita tots els mitjans que et posem a la teva disposició, i ell ha intentat sortir-se'n el millor que ha pogut, el guió que l'ha adaptat és en John Logan, que és un senyor que intenta fer les coses bé, i és un senyor que té un cert prestigi com a guionista de cine,
I, bueno, és a dir, penso que és una pel·lícula que, tècnicament, jo entenc que els Oscars l'hagin donat tots els premis tècnics perquè, honestament, penso que se'ls mereix. És a dir, crec que se'ls ha guanyat. El que entenc també és que no l'hagin donat altres coses perquè, des del meu punt de vista, tampoc se les mereix. És a dir, que tota aquesta crítica que feia el senyor que ha fet la crítica, el crític literari en el llibre, penso que es pot aplicar fàcilment a la pel·lícula.
Sí, de tota manera ves per on com coincideixen a vegades les coses, perquè si per una part tenim d'artis i després plantegen això, que d'una manera clara ens fan pensar en el passat, en la nostàlgia, doncs com uns i altres, uns des de França i els altres des d'Amèrica, és com el que dius, lligaria amb això que deies com un encàrrec, no? Potser sí. No ho sé, jo. Jo he tingut oportunitat d'escoltar opinions de tota mena
i algunes d'elles molt favorables i molt... Vaja, favorables d'una manera contundent. Llavors, doncs, el que veig... O sigui, el que sí que m'ha arribat com a impressió és que en els Òscars ha estat la gran motivació. És una mica com tornar a les arrels. Molt diferent, per exemple, i me'n recordo del primer any que vas estar tu aquí,
que veiem aquella pel·lícula del món increïble de Baton, aquell que naixia avi i tal. Compares aquells arguments amb aquests i no té color, això. És que no en té. És una altra cosa. Per molt 3D perfecte que hi hagi, que diguem-ne que et fa dubtar en quant a qualitat expositiva, però que no és aquesta la qüestió, em sembla a mi, vaja. Tot i que sí que és cert que la qualitat cinematogràfica
sempre serà un punt i a part del resultat final, no? Molt bé, jo penso que això és molt interessant, tot el que acabes de dir. A mi, amb la invenció d'Hugo, em va passar que quan la vaig veure em va entusiasmar, em va engrescar moltíssim, eh? Tot l'homenatge que hi havia al cinema, bueno, dels inicis amb el Georges Mélié, l'homenatge que li fan a ell, doncs em va semblar això, emotiu i molt engrescador.
I després m'ha desinflat una mica, en el sentit que quan la penses, doncs veus, jo estic d'acord amb això que dius, la veritat, veus que és una pel·lícula feta per un públic molt determinat i després et queda més aviat desinflada. El conjunt d'elements no harmonitza tant com per poder analitzar-la com una gran pel·lícula.
Si vas mirant cada coseta, cada element particularment, la veritat és que tot està molt bé. La interpretació, per exemple, del Sacha Baron Cohen, per exemple, és molt divertida, tot i que fa d'un personatge seriós, però ell és un actor còmic,
I llavors, bueno, es posa completament al servei del seu personatge i no fa aquelles barroeries salvatges que fa amb altres personatges seus, sinó que, bueno, doncs fa just el que ha de fer. I llavors la veritat és que tot plegat, ja et dic, les interpretacions, la fotografia, com tu dius, a mi em va faltar una dimensió en aquest sentit, però no descarto tornar-la a veure amb tres dimensions per veure les diferències. No, no, en aquest sentit és espectacular. És a dir, jo ja dic que m'ha fet dubtar de la meva... del meu...
La meva idea, sí, la meva reticència que el 3D pugui funcionar a la llarga. Jo vaig veure Avatar i em va semblar tan bona i m'ho vaig passar tan bé que vaig dir 3D, si és d'aquest tipus, funciona. Vale, vale. No he vist Avatar encara, jo no l'he vist. Però bé, vull dir, està clar que la proposta a nivell genèric no és que es facin masses pel·lícules en 3D, vull dir, es veu, eh, no ho sé...
És per tenir d'un compte el fet que si es va veure... Crec que val la pena veure-la en 3D. Per veure aquests matisos. Perquè és superior per mi. Per exemple, el 3D jo penso que estava ben tintint. Doncs aquí està molt superior a tintint. És a dir, jo és el millor que he vist en 3D. A mi m'agradaria anar a l'apartat, ja que el nostre amic Xesco encara trigarà un maset a venir i tal. Una de les pel·lícules que he tingut oportunitat de veure aquests dies, i la veritat és que m'havia quedat com en l'oblit,
és una que es diu Polo, que és una pel·lícula del 2000. No l'he vista, sí. I la va dirigir el senyor Ed Harris. Exacte. I interpretar també. I també l'interpreta, exactament. Un poeta, no? Un poeta, un pintor. Sí, és una pel·lícula que sintonitza amb l'art teràpia, ni més ni menys, no? Però a l'inversa. O sigui, si l'art pot ser una teràpia per moltíssimes persones...
i, evidentment, persones que puguin tenir alguna problemàtica, també és un argument molt interessant, i el que és, que ni més ni menys és el que planteja aquesta pel·lícula, que una persona que pot tenir, doncs, constants de trastorns, doncs, pot arribar a una creació realment sublim, difícilment assumible per una persona amb un...
diríem, amb una racionalitat normalitzada, no? I això m'ha interessat, la veritat. Va ser molt, molt bo. Va fer per la tele o com? Sí, sí, aquesta la vaig veure així per la televisió. Per la sexta 3? Sí, sí. Sí, de tant en tant replegues alguna, oi? De tant, moltes vegades. Sí, l'altre dia repetien això del... Del Padrino. Del Padrino i també del Bertolucci, el...
l'emperador aquell l'últim emperador i després també vaig veure que què dic, clar trobo que hi ha crítiques que també l'han deixada a trossos i llavors no content perquè dic home, això a trossos no llavors em vaig buscar algun altre i he trobat un llibre que tinc i tal i allà la deixa bé que és el que jo crec em sembla que no l'he vist doncs tingueu-la present una pel·lícula que porta per títol Pollock per altre costat
Jo sí que la vi, si la trobo excel·lent, aquesta pel·lícula. Em va quedar molt gravada. Col·lo, que és el nom del... Del pintor. És un pintor dels més coneguts allà dels Estats Units. Feia un art completament abstracte, amb uns quadres d'unes dimensions enormes. Però el que és maco és la manera que pinta. És que el veiem tantes vegades a crear...
La necessitat que té, per ell és una necessitat. Ho interpreta, eh, l'Edgarly, no? Sí, sí, sí. A mi em va quedar molt gravada l'escena en la que ell, bueno, va entrant al seu pis i li comenta amb un amic, està ell mig begut, eh, no del tot, però insulta de manera greu al Picasso, però no per insultar-lo perquè estigui en contra d'ell, sinó diu...
Malparit, eh?, el que és capaç de fer, eh? La manera com és capaç d'acabar la realitat i adaptar-la, no? Està molt bé, molt bé. Bé, algun problema. Va tenir una dona al seu costat que el va ajudar amb una barbaritat, que diria que seria el que tantes vegades hem pensat. Quantes vegades amb els pintors més populars, diguem, del passat, evidentment, vam dir, carai, quina sort va tenir aquest que va estar protegit per això, per allò, per allò.
moltes vegades per l'església, no ens hem d'enganyar, vas així, no? Però altres vegades eren protegits. Jo he conegut un xicot que era així, que va trobar un senyor per allà a la part del sud, el Maria o tal, i li va dir, tu vine i fes el que vulguis, que jo cobreixo la teva vida. Molt bé, aquí. Hi ha una relació molt interessant entre ells, de la manera que el controla o que el fa posar amb un to més normalet quan
Realment ell se'n va d'enorme, per dir-ho d'una manera, no? Bé, molt, però molt interessant. I després vaig veure la pel·lícula de Roman Polanski, Tess. Em va sorprendre molt, també, eh? Aquesta és massa llarga, potser sí.
Però la Natasha Kisky fa un treball... És tan guapa. És tan guapa, a més a més, guapíssima. Estava guapíssima aquella, però després s'ha espatllat, però... Després no sé si... Jo només li recordo aquesta. No n'ha fet altres, ha fet aquella de què passó després d'Esta noche, com es deia allò, una de... No sé com es deia, es deia...
Algú així que són de dues parelles que surten junts i al final acaben invertint-se les parelles. I a Paris, Texas és ella també, no? A Paris, Texas és ella, sí. Que fa una actuació petita, però... Sí, sí, home, no tan petita. Una càrrega... Sí, sí, sí. Bueno, petita. És una de les protagonistes, d'alguna manera. És una de les protagonistes de la pel·lícula, sí senyor. Però tota l'estona està en presència, però només actua... Està aquí dins. Sí, sí, sí. Però quan surt, la veritat és que no desentona amb tota l'expectativa que ha creat.
En té més de pel·lícula, jo no recordo ara, però és una dona que m'agrada molt. Té quina cara de molt pòmul. I de les estrenes, jo la veritat és que penso que avui cal destacar dues molt importants, i fins i tot tres. Una d'elles és la de Faust,
Una pel·lícula... Russa, d'un rus. Exactament, del senyor Aleksandr Sokourov. Sokourov, perdó. Que, bueno... Genial, eh? L'has vist, l'has vist? No, no, però segur, perquè jo he vist alguna pel·lícula d'aquest senyor. L'Arca Russa. L'Arca Russa, que era Hermitage, oi? Sí. No recordes aquesta? No, aquesta no. Doncs aquesta la recordo molt bé.
És d'una potència... Però l'Hermitage és aquell que descrivia el museu, que va fer el museu, sí que la recordo aquesta. Doncs aquesta. Jo no la he vist així, aquest senyor. I les altres dues que tu vols esmentar, em sembla que les he vist jo. Chronicle. Com? Chronicle.
És una de les dues. Aquests nois que de cop tenen uns poders, eh? Una mena de pel·lícula sobre superherois. I de qui és això? Del Sodever, no? Max Landis, una pel·lícula americana. No és del Sodever? No, no, no. Del Sodever s'ha estrenat una altra. Sí, però que no té... No, perdó.
Josh Strang, és el seu realitzador. Sí, és un director novell, em sembla. D'on és? D'on és aquest director? És d'Estats Units, però una pel·lícula molt refrescant, gens compleents, gens fàcils d'identificar-te amb els personatges. Són uns adolescents que de cop tenen un superpoder, però no fa la història típica dels superherois, sinó tot a la contrària. El que deies...
abans d'Apolo, que és el contrari de la teràpia, de l'art com a teràpia, doncs aquí és el contrari dels superpoders com a cosa glamurosa i compliant i que et pot portar a tenir un èxit més o menys establert ni que sigui amb...
amb tu mateix, aquí és una barbaritat, és una bestiesa. És una mena de... A mi em va recordar aquesta pel·lícula a Carri, perquè hi ha un personatge que li passa més o menys com a Carri, té un pare completament dominador, en aquest cas, a Carri és la mare, i això li fa, li provoca unes desestabilitzacions, i amb els superpoders aquests que té, doncs us podeu imaginar. I hi ha un altre personatge que és bé mogut una miqueta, com aquella pel·lícula de Sin Límites, aquell que prenia la pastilleta i tenia al seu abast tot el coneixement
que en algun moment de la seva via havia adquirit, ja fos agafant-lo d'un documental de la televisió, d'on fos, i això li permetria aprendre instantàniament tots els idiomes i saber medicina, doncs aquí passa una miqueta el mateix, però físicament. Hi ha un personatge que més o menys aconsegueix controlar el que als altres els descontrola. Hi ha una escena onírica de volar pels aires, que a mi m'encaixa completament amb somnis, fins i tot que havia tingut,
que trobo excel·lents. Bé, si no ho proposo, sí. És qüestió de posar-se. Bé, jo volia esmentar una altra també, a més aquesta, que és la d'Esteven Soderberg. Tothom la posa a una alçada total, és indovable. No està clar, hi ha gent que se la carrega. Tu l'has vista? Jo em referia a la de Red Lights.
La de llums vermelles, que sí que ha anat a veure també. Tota gravada a Barcelona, al casino del Poble Nou, a l'Autònoma... Està rodada a Barcelona. I és del Rodrigo, com es diu? Cortés. El de Variet. Però diuen, jo no sé si és veritat, diuen que Variet estava francament bé i aquesta no està al mateix nivell. No sé si és així.
A mi no m'ha entusiasmat la pel·lícula. Tothom amb qui vaig anar a veure la pel·lícula, que era un grupper no molt nombrós, però tothom li va agradar gaire. I a mi no m'encaixa. I l'argument que... Estudi de fenòmens paranormals. Intentar deixar en evidència una determinada tipologia d'aquests fenòmens que són fraudulents al cap i a la fi.
amb una sorpresa final i això, i amb aquestes pel·lícules de sorpresa final. És que no m'agrada, és que és el que em passa. Tu acabaràs acceptant el que va fer el senyor Clint Eastwood amb la pel·lícula aquella. Em costarà, però ho intentaré. Quina? Vas allà de la vida, aquesta? Sí. Ah, vas allà de la vida. A mi no m'agrada, l'última és l'únic que no m'agrada. Aquesta encara té la virtut respecte a aquesta, que allà des del començament veus uns personatges, un personatge concretament que té aquesta capacitat per accedir al món de...
que està entre la vida i la mort, etc. I, bueno, és més... Però, vaja, és que no, no. És un mecanisme massa pensat, massa encaixat, únicament per aconseguir sorprendre't al final. I no crec que tingui la possibilitat de tenir un discurs vàlid filosòficament parlant.
El que passa és que s'han voltat d'una sèrie d'actors que això és sorprenent. El Robert De Niro, la... Tot els actors són extraordinaris. I em sembla que ho fan bé. Sí, sí, sí. El problema és de la història, perquè la història no és d'ella. La història és molt interessant, també. El que passa és que fins i tot declaracions seves que havia fet... L'home parla molt bé. Jo ho vaig veure a Sant Sebastià. L'home parla molt bé, és molt brillant. És el que hi ha aquell d'origen.
però he treballat sempre a Barcelona. Vaig anar a la roda de premsa amb ell i em va sorprendre, perquè realment té una facilitat de paraula i una clarividència, és molt intel·ligent i llavors ho fa molt bé. Només ha d'aconseguir traspassar aquesta clarividència a les seves pel·lícules. Però no és tan malament, eh? Concursante, que era la primera de la seva, el primer llargmetratge, Concursante. No l'he vista, Concursante. Boníssima. Volia dir-vos que a la tele, ja que estàs comentat tu abans, allò de la Sexta 3,
Jo vaig veure l'Alpachino del Padrino, l'última del Padrino, sembla que van fer la tercera.
Però després vaig enganxar, no sé per on, no sé si a les estres o no, però al Serpico. No l'he vist, al Serpico. Però no me'n recordo. Molt bé, molt bé. És l'Alfa Xina joveníssim. Sí, molt jove. És de Cinellumet. És que el Cinellumet, l'última que va fer, no sé què, del Diablo i tal. Molt bé, molt bé. Ah, sí. Aquella és de les més...
fosques i arriscades i pessimistes amb la naturalesa humana que poses la música jo encara tenia la d'una setmana com Marilyn què l'heu vist? què tal? tampoc jo ja ho he llegit esperava que ho deies
Deixem-ho, eh? No ha estat la meva setmana. És difícil, però no ho ha aconseguit gens. Jo també ho he vist. Ah, l'has vist a tu? No, no, he vist que la crítica diu... Jo, a més a més que encara...
Jo vaig sentir que deien que estava bé, però després també he sentit coses que se la carregaven, eh? No, a veure, clar, a mi em feia agrada perquè també és el Kenneth Branagh. O sigui, de fet, és una setmana amb la Marilín, que ho explica des d'un nano que comença el món del cine...
I llavors està el rodatge de la corista i... I el príncep. I el príncep, no sé com es deia. Sí, el príncep i la corista. Laurence Olivier. O sigui, Laurence Olivier i la... I el Kenneth Branagh diuen que fa paper de Laurence Olivier que ho feia molt bé. Això és veritat? Sí que ho fa bé, però jo trobo que... A veure, a mi m'agrada molt el Kenneth Branagh. I en aquesta pel·lícula no m'ha agradat. I en canvi, en general, m'agrada a mi el Kenneth Branagh. Quasi...
La noia no sabia qui era, aquesta noia, perquè no... Diguem-ne que no cal que imiti a ningú, que faci el que ell sap fer. Bueno, no, però en aquella pel·lícula podria fer de Lawrence Oliver, no ho sé. Però és que... És el guió, eh, que no està bé. Jo crec que és el guió. El guió no és bo. El guió no és bo i llavors patina tot plegat. Llavors, clar, fer el personatge de la Marilyn era molt arriscat i llavors hi ha un punt que aquesta noia físicament l'han aconseguida bastant bé...
tot el cabell, la forma de vestir, la forma de moure's i tal. Però després la Marilyn, que jo havia vist, feia relativament poc, com faldas i a lo loco, aquella cosa flonja que tenia la Marilyn de...
de desfer-se una mica aquesta noia no el té en absolut no el té en absolut jo en canvi una pel·lícula que sí que vull recomanar ja amb el fons musical de la banda sonora de J. Edgar que ja el tenim aquí per anar ambientant-nos doncs és una pel·lícula que en el seu moment no vaig veure però que em cridava molt l'atenció sobre el món del còmic sobre un personatge molt peculiar que es diu Harvey Picker
i que va entrar en contacte amb el Robert Crump, aquest home que dibuixa còmic underground, amb unes imatges amb el gat Fritz aquest, i personatges així estrafolaris, i que es va fer tota una celebritat, doncs, combinant els seus guions amb el dibuix del Robert Crump, i que es tracta d'American Splendor, una pel·lícula que, si no heu vist, és una delícia, perquè van apareixent escenes del propi...
personatge real, vull dir, del que va fer totes aquestes històries, que va explicar una miqueta la seva vida, i és un home, això, que és tal com és, tal i com és ell, explica les seves històries i les plasma en còmic a través dels dibuixos del Robert Crump. És una meravella, és una petita meravella, és com una mena de mig documental, mig pel·lícula de ficció i un pols gemati amb estat de gràcia, també s'ha de dir, és un acte bo, però és que aquí ho borda, que val molt la pena veure. Us la recomano, mireu, mireu la música, mireu quina musiqueta més.
La música realment és extraordinària. Jo m'he sorprès, la música d'aquesta pel·lícula... A més a més, m'ha agradat tant que he començat a investigar una mica les músiques que ha fet el senyor... Ell és bo amb músiques. He descobert que té com 15 pel·lícules que la música són d'ell. Són d'ell, són d'ell. Està en la música del Gran Torino. El Gran Torino, al final de la pel·lícula, que canta ell amb aquella veu trencada, quasi afònica...
que quan estan els títols, ell canta, allò és magnífic, eh? Però es cante moltes. Million Baby, a més, ell és de la música, Mystic River, la música és d'ell, Ejecución Imminente és d'ell, Los Pontes de Madison és d'ell, Un Mundo Perfecto, la música és d'ell. És a dir que, realment, i aquesta m'he fet pensar en la música d'intercanvio, que m'agradava molt.
Allò no s'havia escoltat enlloc. Ho va crear ell. Però en veus conegudes, no, suposo? El que és possible és que hi hagués, a part de l'escor, és a dir, de la composició feta per ell, hi hagués músiques, hi hagués cançons també per il·lustrar-me. Barajades, clar. És que una cosa és el soundtrack, diguéssim, la banda sonora. Bé, la banda sonora està formada pel soundtrack, que són les diferents cançons, i l'escor, que és la música composada per la pel·lícula. Jo m'estava documentant i és això. Ells posen, distingueixen entre compositor i banda sonora.
ell fa moltíssimes bandes sonores i després, específicament, la música, ja composat, diríem, la música, de posa d'Edgar, de Massa allà de la vida, d'Intercanvio, inclús de pel·lícules que no són d'ell, com La vida en Saint Grace...
Mystic River i Million Dollar Baby, que són composades per ell. Sí, també és d'ell, està composada per ell. Però clar, jo m'imagino que és difícil de distingir quina part ella ha creat i quina part ha recollit o ha fet cantar gent o el que sigui. Tot i així l'encerta moltes vegades, perquè les músiques d'aquestes, un les...
i dibuixen la pel·lícula. A mi m'ha fet pensar en intercanvio i hi ha molts moments que sense la música la pel·lícula no tindria la força que té. Hi ha més d'un cas de director que composa les seves bandes sonores. De fet, el mateix Fellini, no sé si ho sabeu, era compositor. El Fellini era compositor de bona part de les seves bandes sonores. El que passa és que tenia un compositor o un músic que escrivia el que ell pensava que havia de ser la il·lustració
Com es diu l'italià, el Torino Guerra, com es deia aquell, el famós italià que ha treballat amb el Fellini sempre, el Nino Rota. El Nino Rota el que feia era escriure-li la partitura del que ell deia que havia de ser. I el John Carpeter també, però és un altre estil de música, més peculiar. Però bé, parlem de... A mi, si començem a parlar... Primer, un personatge que té 82 anys, com dèiem abans, que fa 41 anys que dirigeix...
que ha fet, és a dir, des de Simperdon porta 15 films dirigits per ell que són dels bons, però com a actor n'ha fet 67 i com a productor 36. Però ell en total n'ha fet 35. El guió d'Edgar Hoover està basat en el mateix senyor, que em sembla que això és interessant, el mateix que va escriure Mi nombre es Harvey Milk, que és el Dustin Lane's Black,
És curiós que a mi m'ha fet pensar el fet que tractés d'anar allà a un tema homosexual, i aquí també, que potser aquest senyor té un interès particular pel tema dels homosexuals, però no en tinc informació. Però el clinisme no, que no té aquest interès especial. No, no, no. No crec que tingui... Em refereixo a que deu ser l'interès del guionista. Sí. Harvey Mill fet pel·lícula pel Gus Bansant. Sí. Gus Bansant, sí senyor. Una pel·lícula que no estava gens malament. No, no, no. Al contrari, jo l'estic desmentant com una pel·lícula... A mi del Gus Bansant és una de les que més m'agraden, eh? És a dir...
jo la destacava en el sentit de dir, és un bon guió, un bon actor, que el Sant Peno fa molt bé, i a més a més una història guapa, ben feta, i que bàsicament penso que el que s'aguanta molt bé és la història, i penso que per això és un bon guionista. De tota manera, per començar, i com que això s'ha dit més d'una vegada, crec que el Gus Bansan és un senyor que fa un cinema que et fa pensar en la novetat, i en canvi, per mi, Clint Eastwood, el que ens apropa, és allò que tantes vegades discutim en el nostre programa,
sobre els clàssics, no? Jo penso que és molt clàssic a la seva manera de fer. El que passa és que jo crec que estructura molt bé els guions. Jo també. I l'altre dia... Encara que sigui el clàssic jo, no veig perquè això... No, no. És a dir... No, però és qüestió de destacar-ho, és senzillament... D'acord, d'acord. Un ho preferim és una cosa que un altre, no? Sí, d'acord. Jo Gus Van Sant el tinc com, no sé, com per descobrir-ho. En canvi, el Clint Eastwood és una descoberta genial, no? Vull dir, ostres, tu...
I l'altre dia, quan aquest senyor Villalobes va venir i va parlar de la... No sabia que se l'havia carregat. Se l'havia carregat. Se l'havia carregat. Total, per allò... Diu que li tenia mania. Que no el suporta. No, que el considera un director sobrevalorant. Sí. No, el que va... Que no valia res, que no feia res bo. Va ser més fort que això, eh? Diguem-ne que la contundència va ser total i absoluta.
Bé, jo fins i tot, havent vist ja aquesta pel·lícula, la veritat és que trobo bones fins i tot d'altres que m'havia quedat així com una mica foscotes, i d'altres que les tenia absolutament mitificades com Mystic River, potser sí, i amb això podria estar d'acord amb el senyor Villalobos, que té alguns trucatges de guió a aquella pel·lícula que no acaben de funcionar.
L'he vist dues o tres vegades. No, l'argument per mi és immillorable. Allò no té... No toquem l'inducable. Allò és... Ara, sí, que alguns registres d'aquí o alguna...
Alguns fer anar una mica la màquina... El que passa és que el Clint Eastwood, quan comença... Quan comença a les anys 90... A veure, Clint Eastwood, no ens enganyem, és un producte de Hollywood que sap fer molt bé el que ha pres allà. I ho fa molt bé. I ho fa per nota. Atenció, atenció. I per tant... Ho ha pres allà o ho ha pres a Itàlia amb el senyor de...
Sergio Leone és una barreja en qualsevol cas és una barreja però és un home que un se sorprèn que finalment faci aquest tipus de pel·ligues i les faci bé però a veure, jo tinc la sensació que hi ha un procés perquè si m'analitzem una mica els 35 films que ha dirigit
Fins als primers... 35, jo no ho sabia. Són molts, eh? Però quan arriba... Molt dolents, eh? Jo he vist últimament algun d'ells, com no sé què es diu de medianoche, no m'agrada com se diu. Sí, Fall, Forge, allò també. Escalofrio a medianoche. Sí, no sé què. Un locutor de ràdio. No, no, no, un tio que canta i que és alcohòlic, no, no és alcohòlic, és alcohòlic i a més a més té la tuberculosi i ho fa ell mateix i és més jove i deu ser... Espera, ho trobaré...
La trobaré en seguida. Es deia Aventurero de Medianoche, de l'any 82. L'he vista la setmana passada.
I estàs repassant totes les que té anteriorment, té moltes de dolentes. És a dir, ell és un senyor que a base de fer pel·lícules ha anat aprenent. Jo crec que comença amb que s'ha doblant. Sí, sí, últimament. Perquè totes les primeres pel·lícules són de l'oeste i més o menys amb uns arguments bastant senzills. I en canvi, a partir de Si em perdon, jo penso que tu el que ve a continuació, Si em perdon un mundo perfecto, los puentes de Madison...
Abans també, home. Jo abans no m'agraden, eh? El pesador blanc i el cor negre és genial. Tot i que avui es pot veure com una mica desfassada. És sobre la reina d'Àfrica. Però aquesta és anterior a...
A la de Simperdon... No ho sé. No ho sé. A veure, sí, és anterior a Simperdon. I tant, home. Aquesta està molt bé. Jo no l'he vista. Aquesta està molt bé. Tota manera, l'altre dia vaig veure, no massa estona, i va lluint per allà, com si fos el bon diàl·len. L'estem qüestionant, eh, molt, eh? Amb el que estem dient. A veure, a mi Simperdon... Aquesta, la que s'han de discutir, que és la de Llega Huber...
honestament m'ha semblat una pel·lícula extraordinària. És a dir, a veure, s'ha de dir, si la contemplem des del punt de vista, diríem, històric, que té, a veure, hi ha una mena de licències, diríem, fílmiques que eviten deixar tan malament el personatge perquè es podien haver carregat les tintes. És a dir, concretament jo m'estava mirant coses de la informació i hi ha tres coses que, diríem, que la pel·lícula se les menja.
La primera és que els famosa, el matrimoni... L'inver. No, no l'inver, els deien... Ah, no, sí, sí, els jueus, els físics, no? Els físics jueus que els acusen, com es deien? Espera, com es deien? Com es deien? Els...
No me'n recordo com es deien ara. Podem dir el pecat i no el pecador, de moment. No me'n recordo com es diu... Rossenberg. Ah, sí, Rossenberg, és veritat. Acabada la Segona Guerra Mundial. I després va sortir que no...
Que no eren ells. Era una germana, una cunyada, no me'n recordo, però això ho recordo, perquè això va ser grossíssim. Aquesta és una de les primeres coses. Primer, és un senyor que evita que no puguin... Perquè ell es veu que era, a més a més d'anticomunista, era antijueu. Antijueu, a l'Oppenheimer li fa el mateix. A l'Oppenheimer li fa el mateix, sí senyor. I a l'Einstein també. Això no va poder.
No va poder, però l'Oppenheimer... Sí, sí, suposo que sabeu qui és. El Robert Oppenheimer és el fundador, el creador de la bomba atòmica, que primer és el que... Ensenyo que després de lancer la bomba atòmica, ell mateix es critica, ell mateix, perquè considera que s'ha passat i que no calia fer això. Llavors ell li agafa mania i en un moment de mirada el desfenestre... El jueu també jueu. El desfenestre, el mal... Fins que pràcticament al final de la seva vida no es va poder fer veure que moltes de les coses que s'havien dit i s'havien fet no eren certes.
L'última cosa, també, que la pel·lícula margina, o dues coses més, una, que es diu que, tot i que es mostra l'enfrontament amb Luther King, que també era racista, molt racista, també es sugereix, la història sugereix que ell va estar implicat, d'alguna manera, segurament, amb l'assassinat del Martin Luther King. I l'última cosa... I l'altra cosa, que em sembla que era massor,
o estava relacionat amb la masoneria americana de l'època, que era potentíssima. I això també em sorprèn que ell no hagi introduït cap tema d'aquests... Estic jo veient això, eh? Fins i tot esteu dient, tot el que podia haver entrat a la pel·lícula... Però això no l'ha vist millora, no, no, però jo no me la desmillora. Perquè, clar, ell fa una tria. Una persona que fa un angle, perquè recorre 50 anys, eh?
Perquè aquest home va ser director de presidir la FBI durant 8 presidents. Jo trobo a introduir la meva comparació. Jo trobo aquestes coses a tenir en compte, però no la desmareix això absolutament. Heu vist enemigo público del Michael Mann? Com? Enemigo público.
La història del John Dillinger, de com el J. Edgar... Hi ha una pel·lícula que surt a mitja... No, no, no, surt també... És de Michael Mann. Surt el personatge del J. Edgar, també. És de fa 3 o 4 anys. És que n'hi ha diverses del Hoover. Doncs aquesta última, la que es diu així, l'enemigo público. No és sobre ell, és sobre el personatge. És sobre el John Dillinger, amb l'actor aquest que sempre fa servir el Tim Burton, ara no em sortirà el nom.
al... El Johnny Depp. El Johnny Depp, gràcies. Doncs, si comparem les dues, perquè jo és el que vaig fer, jo era J. Edgar, em va resultar una miqueta ensupida, en realitat, vosaltres esteu parlant molt bé, jo dono una mica el meu punt de vista, la vaig trobar, que era una pel·lícula que t'explicava això, el mateix que es pot explicar de qualsevol altre personatge de la història de la humanitat, aquest gran personatge que ha fet una sèrie de barbaritats, que ha intentat organitzar una sèrie d'ordres, però que se li surt
la seva pròpia personalitat se li escapa una mica de mare i al cap i a la fi està reflectint els seus propis traumes a través de la història de la seva mare, etcètera.
Crec que, veritablement... Una altra vegada més. Una altra vegada. Ho estem dient molt al llarg del programa. Els actors, veritablement, que estem veient a totes les pel·lícules, són actuacions impressionantes. El DiCaprio està perfecte. El DiCaprio ho fa molt bé. Però la pel·lícula, jo trobo que ni té la profunditat... Saps què passa? Que vosaltres sí que l'hi esteu trobant. Potser jo no l'hi vaig trobar. Saps què li trobo a la pel·lícula? Que és que el personatge... No et pots identificar mai amb aquest personatge, perquè...
Els personatges, tu pots dir, clar, Invictus, tu t'identifiques amb el Mandela, perquè és un tipus de personatge que... o el Million Dollar Baby. Arriba un moment que tu t'identifiques amb l'entrenador de Botseix. Hi ha pel·lícules que el procés de l'espectador és una identificació o una posada justament enfrontament. Aquest no arriba a ser ni una cosa ni una altra, perquè...
Hi ha moments que pots entendre el que està fent i hi ha moments que allò no ho pots suportar fàcilment. Llavors, és un personatge fred, però ja és un personatge fred, aquest personatge, per la feineta que va fer, que el seu lema era...
coneix el màxim de tothom i provoca la por que implica el que tu sàpiguis dels altres i ells no saben que ho saps. Controlar la informació. Exacte, i aquesta és la gran potència i això organitzar-ho per milions de persones. Per tant, això és d'una grandíssima capacitat d'haver-ho aconseguit. Però ell com a personatge és un personatge gèlit, com a personatge històric.
El que passa, jo penso... I llavors això sí que ho té la pel·lícula. Jo li criticaria la pel·lícula, aquestes mangances que té, com l'última, que també és molt important, és que es diu històricament que quan ell... En la pel·lícula hi ha una referència d'això. Poc després de matar el Robert Kennedy, el germà del Kennedy, ell va fer que els seus empleats cremessin tota la informació perquè no es pogués...
aconseguir qui havia fet aquest acte. Això està documentat i sembla ser que és veritat. Tot això no surt a la pel·lícula, però en canvi el que surt... És que no surt res, perdoneu. Únicament surt, que està traumatitzat, perquè la seva mare és com és...
i llavors que té una relació homosexual però que no acaba de deixar-ho molt clar perquè potser ningú no s'ofengui massa. Francesc, jo estaria d'acord amb una part, amb el que he suggerit, i tu també corregores. Hi ha una altra cosa, Francesc, que canvia tota l'òptica del que va ser la investigació. La investigació a partir d'ell, amb les golles dactilars, fins a... Intrudeixen preparada...
Ho fa sense... Clar, el món actual, l'ordinador... I tots els anys de la llei seca, ell aconsegueix que la corrupció que hi havia a tota la policia, a tot Estats Units, a netejar-ho. És a dir, que ell aconsegueix, d'aquell món que...
Coneixem tots a través de les pel·lícules de la sèrie negra. Però parlant del personatge, del que hi ha a la història, però no de la pel·lícula. La pel·lícula no reflecteix molt poqueta cosa. Jo insisteixo, mireu enemigo público i veureu la diferència que hi ha en el tractament dels personatges, amb el ritme que té. Jo diria que des d'un punt de vista històric, potser...
El clinisme no se l'ha jugat en aquesta pel·lícula, és a dir, no ha denunciat tot el que es podia denunciar i potser és culpa del guionista. Això també estic d'acord. Culpa del guionista i no culpa, potser, d'ell, no ho sé, però en qualsevol cas, bueno, s'ha de saber que, suposo que ho sabeu, que ell ha simpatitzat del Partit Republicà des de la seva joventut, però que últimament s'ha anat distanciant del Partit Republicà i ell diu que és llibertari. Però hi ha un incident molt recent, molt recent, que és que és del 5 de febrer del mes passat,
que ella ha fet un spot publicitari per la Chrysler en el Super Bowl, amb la Super Bowl, que jo l'he vist a aquesta darda, per cert, que no arriba dos minuts, un minut i mig aproximadament. Llavors, se l'han carregat totes les del Partit Republicà i tota la premsa, que ja sabeu que és molt conservadora dels Estats Units, perquè diu que aquest spot publicitari defensen l'Obama.
Aleshores, l'esport publicitari és extraordinari, és ell passejant i va dient coses amb aquella veu que té tan xules i molt profundes i tal, i aleshores és realment interessant. Però entenc que estaria potser en part d'acord amb tu, en el sentit de dir, el que dius d'aquesta pel·lícula, ha fet una bona pel·lícula i veus la pel·lícula. Si no tens més informació, funciona i t'arriba i veus molts elements. Inclús descobreixes que el personatge viu tota la vida en contradicció, perquè no vol acceptar, en el fons, o no voldria...
admetre que és homosexual pel tema de la seva mare, etcètera, etcètera, però i te'l fa més humà, és a dir, te l'humanitza i potser llavors en el fons el defensa una mica i això potser, doncs, sent un personatge tan corrupte i tan lleig no calia potser fer-ho, però com a pel·lícula jo penso que funciona i potser des d'un punt de vista històric seria més discutible que sigui realment real el que pinta.
Però mira, comparat això amb la història de la Thatcher, jo trobo més potent aquesta història que la Thatcher com a història. Molt més, molt més. Jo també, jo també. De lluny. De lluny. Això que, en canvi, la Meryl i estem allà fa una creació extraordinària. Això és veritat. El DiCaprio aquí també la fa, però com a pel·lícula no té comparació. No té comparació possible. Estem d'acord. Això és una molt bona comparació.
Jo penso que hi ha tres personatges, a part d'ell mateix, del DiCaprio, que és el que està al seu costat. Sí, l'amic. I la xicota que probablement, no sé si és factible això, però una de les valoracions que a mi se'm fa... És la Nomi Watts, eh? Sí, exacte. És la que espera que algun dia pugui sortir el sou.
i si no surt quedarà per cremar papers i prou, penso que és genial aquell final. Està enamorada. Exacte. Jo crec que això és molt important, també. I això és el que sap fer el Clint Eastwood, eh? Posar-te aquestes petites coses que són realment humanes, no? Aquell senyor que està fins al final, que quan entra al seu temple, que és la seva habitació, que queda clar que no hi ha entrat mai, eh?
de la manera que allò s'ha transformat un homenatge a la seva mare, quan l'hem vist abans i tal. Jo crec que això és el que el fa, francament. Els actors estan perfectes, la música... Excepte el maquillatge de quan som ells. Del segon, del segon. Sobretot... No, ell tampoc. Sí, és veritat, és ell. De l'amic, de l'amic està mal fet. És que l'amic...
ja ell té molt poca expressió, inclús de jove. Ell ja no és bon actor, és només guapo i res més. És que jo crec que ell no està ben triat com a actor. Així és com el DiCaprio fa una actuació molt contundent i brillant, l'altre actor...
després queda una mica mòmia com a vell, però és que com a jove tampoc és bon actor. Però és que com a vell hi han posat un maquillatge que no funciona, és a dir, que no te'l creus, eh? És a dir, massa... En canvi, l'aldicàpria te'l creus, en la fons, eh? I la Noemí Camps també trobo que està ben envellida. I, per exemple, tampoc és una cosa espectacular el que fa, però la contenció que li dona al seu personatge ho fa molt bé. Està bé, està bé. Molt bé.
Què? Parlem la setmana vinent del production designer? Era aquest el pla? És que jo estic una mica embolicat, perquè hem canviat moltes vegades l'ordre ja dels últims programes. Com ho tenim? Jo no... Bueno, hauria de mirar si a mi m'encaixa, però, bueno, si parlem fora d'antena... Sí, sí, i ja ho acabem de determinar i ho posarem en el blog.
Ho posem al blog i serà sorpresa pels oients. Sí, anem a sensecondicions.blogspot.com que tindreu, per tant, el programa que acabeu de sentir. Si el torneu a sentir, doncs ja sabeu on podeu fer-ho i aquest avançament del que farem la setmana vinent que ara no ens hem acabat de posar d'acord. Que vagi molt bé. Bona nit. Bona nit.
. . . .
Ràdio Despert.