This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I una cosa de la qual no parlarem són llibres, precisament perquè, bueno, ni que avui sigui el dia de Sant Jordi, escolta, ja portam moltes setmanes sense parlar de llibres, doncs tampoc passa res.
Tothom parla de llibres avui, així que tampoc us arniereu, eh?
De totes maneres, tenim algun còmic preparat per vosaltres per recomanar i tot això i, bueno, com cada setmana ja sabeu que us oferirem aquesta mena d'informació.
De totes maneres, va, com que avui és dia de Sant Jordi, podríem fer una cosa, podríem sortejar precisament un còmic.
Tenim un còmic que es diu L'Àra ve del Futuro, ja en vam parlar fa 3-4 setmanetes, una proposta de Salamandra Gràfic, la darrera proposta, la darrera novel·la gràfica de Riat Satuf, que, doncs escolta, per què no la podem regalar, doncs a qui, no sé, què us sembla si la primera persona que truqui o d'entre totes les persones que truqueu, d'entre tota la massa de persones que truqueu, i ens recomaneu algun llibre, ja que estem al dia de Sant Jordi, el dia dels llibres, doncs escolta, truqueu-nos.
O ens recomaneu un llibre, o ens digueu quin llibre us han regalat, o quin llibre heu regalat vosaltres, o el que sigui, i, escolta, doncs us en porteu per la cara a aquest L'Àra ve del Futuro, que ja us deia, doncs això fa unes setmanetes quan en vam parlar, que era una de les propostes rellevants d'aquest 2015 en matèria comíquera, ja sabeu, 93-372-3661, truqueu.
He regalat aquest llibre, o m'han regalat aquest altre, o volia que em regalessin aquest i m'he quedat sense. Bueno, ens ho dieu, i...
TVA com el canto, vull dir que això va així.
Dit això, tenim el barri? No, tenim el barri. Ai, qui deu passar amb aquest noi? És un misteri.
Ja sabeu que cada setmana fem la secció de televisió de les sèries del barri, el gent del barri, i, bueno, al noi li agrada oferir un cert suspens en forma de, no saber mai si tindrem la seva secció o no.
Normalment m'ha vist una miqueta abans, però ara el Jordi em diu que no aconsegueix contactar-lo.
Bueno, està bé, és divertit, escolta, quasi que fem via, i si en algun moment del programa...
O, per exemple, barri, si nos estás escuchando, por favor, coge el teléfono, no te hagas de robar, ja sabes que te necesitamos, no cal que ens facis això.
En qualsevol moment del programa, doncs, si aconseguim contactar-lo, entrarà, i si no, doncs el que podem fer és tirar via, tirem un tema, el que tocaria ara, i venga.
Passi un pit, que han tornat amb un disc que es diu Kindred, i que sona amb un tema que es diu All I Want, exactament així.
All I Want
When we wake up
You engulf me
In your love
Waking up
It's always
It's all
I'll ever
Help
It's all I'll ever
Help
It's all I'll ever
Help
It's all I'll ever
It's all I'll ever
It's all I'll ever
It's all I'll ever
It's all I'll ever
And all you need
Is someone who sees what you can't see
I'll see you, to hear you, the things you'll never think you'll be
It's all I'll ever
It's all I'll ever
Help
It's all I'll ever
Help
It's all I'll ever
Help
That's all I'll ever
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé!
Secció barris, secció teleseries i tot això
i em consta que té avui material guai per parlar-ne
de moment sembla que està penjat
perquè el noi no m'està dient res
o sigui que tirem milles
i parlem una miqueta de còmics
i avui tenim dues propostes de caire molt diferent
molt molt molt molt diferent
tot i provenir una mica de la mateixa editorial
una cosa és publicada per ECC Comics
i una altra cosa és publicada per Spaceman Books
que és aquella petita editorial de còmics independents i alternatius
que una mica distribueix ECC per aquí
i que està donant cobijo a grans títols d'autors
que potser no tenen tanta tirada comercial
però que tenen un interès indudable
un d'aquests i és pel qual començarem
és Cautivo
la proposta d'aquesta editorial Spaceman Books
que escriuen Christophe Davids i Christian Duriel
allò de Christophe Davids sembla broma però no és broma
és així, és veritat
a su favor s'ha de dir que no és anglosaxo aquest home
es diu Christophe Davids
i Christian Duriel
junts han parit aquest cautivo
que és la història del que vindria a ser
atenció, és complicat
el primer fuguista documentat a la història de la humanitat
un fuguista, segons expliquen
és un senyor que li agrada
doncs exactament això
fugar-se
però no és que li agrada fugar-se
sinó que té una patologia mental
que li impulsa a fer exactament això
el nom tècnic, el palau científic d'això
és dromomania
és una dolència psiquiàtrica
no una dolència no
una malaltia psiquiàtrica
que consisteix exactament en això
en tenir episodis en els quals un
perd la noció de la realitat
tens com una mena de trance
i te'n vas por ahí a voltar
surts del país, marxes
i ves a saber on acabes
després tornes amb tu
al cap d'unes hores o uns dies
i et trobes allà enmig de
no qui sabe d'onde
sense saber ben bé com has arribat
doncs Christophe Davids i Christian Duriel
que fan a cautivo
és documentar la història d'Albert de Das
el primer fuguista
la primera persona que es va documentar
que tenia aquesta malaltia psiquiàtrica
que va passar a finals del segle XIX
concretament als anys 80 del segle XIX
i el que fan és explicar la història d'aquest tio
i a través d'ell explicar una història
de la identitat d'un mateix
i una mica d'aquestes persones
que no troben un lloc al món
d'aquestes persones que són diferents
que són incompreses
i que fins i tot una mica
són incompreses per si mateixes
perquè si bé aquest senyor
està insertat en una comunitat científica
mèdica que l'està investigant
i ell mateix és el primer
que no es reconeix
que no sap qui és
que no sap què li passa
que no entén una mica de què va tot això
la veritat és que és un personatge
molt interessant
molt potent
i que els dos autors
tant el Christophe Davids
com el dibuixant
que és el Durier
l'aprofiten molt i molt bé
per construir una història
molt sensible
molt propera
amb un rerefons dramàtic
i trist
però alhora també
amb un cert punt
un cert punt optimista
té
aquest senyor
no és un alma perdida
no és un personatge
que estigui condemnat
a l'ostracisme
sinó que és un senyor
que intenta
doncs això
tirar endavant
i trobar-se a si mateix
descobrir-se a si mateix
per intentar superar aquesta
aquesta malaltia
al voltant d'ell
hi ha tot això
com us comentava
tota aquesta comunitat mèdica
que l'investiga
liderada pel doctor
Philip Tissier
que és el senyor
que es va encarregar
de tot això
de posar ênfasi
en aquesta malaltia
i fer notar
que existia
i bueno
doncs una mica
documentar-la
i tota aquesta història
amb la qual cosa
el que fan els dos autors
que per cert
ja estaven publicats
en aquest país
això m'agradaria dir-ho
personalment
molt però sé
que havien publicat coses
com buscar vidres
o com la línia de fuga
en el cas del David
i com la gente honrada
en el cas del Dorier
va dibuixar un còmic
bastant xulo
que es deia la gente honrada
bé doncs aquests dos
el que fan és
explicar la història
d'aquest senyor
i construir una història
molt propera
a través d'un dibuix
molt clar
molt diàfan
un dibuix com molt europeu
molt francès
molt afrancesat diria
amb un blanqui negre
com molt suau
i que tan bon punt
aconsegueix fer-te sentir
doncs
un dramatisme
molt real
i molt
que toca de peus a terra
s'escapen cap a un altre lloc
i transmeten
unes sensacions
i una sèrie
d'inputs de caire
doncs això
més sensorial
que la veritat és que
un còmic per damunt
de la simple
diguem crònica
d'una malaltia
és un còmic
això
que et fa sentir
coses
et fa sentir trist
et fa sentir content
et fa sentir
que és el que és important
i penso que
és un d'aquells còmics
que és molt bonic de veure
perquè només obrir-lo
ja a l'estil de dibuix
i la narrativa
dels autors
és realment de primera
és una de les novetats
de FCC
la primera que us portem
aquesta setmana
via Spaceman Books
sentim una mica de música
i tornem a la següent
va
i tornem a l'estil d'emoc
em...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
bé, tot i que potser el grup en si
tampoc és que hagi tingut
una gran acollida
mai, mira que ha tingut una carrera llarga
però jo penso que és un d'aquells grups
que mai han triomfat el que havien de triomfar
però en fi, pels fans
de Viltospil, que són qui sonava
estic segur que és una notícia
molt bona, el fet que hagin tornat, tot i que
més o menys han anat publicant discos amb regularitat
però en fi, en Tethered Moon, que és el seu
darrer àlbum, sona igual de bé que
sempre
i té temes com aquest
Living Zoo, que ja heu sentit que sona
una mica més popero, si algú els coneix
haurà sentit que sona una mica més
popero del que acostumaven a fer
i em sembla que, ah, aquesta musiqueta
que sona, tira tira
mi
¿Qué pasa? Dime tu opinión. ¿Es demasiado larga
la sintonía o no? Que no, que no, que no, que a mí me parece
fenómeno. Ya sé que cada semana te pregunto
por lo mismo, ¿eh? Pero es que yo
la tira Jordi y
la oigo con muchísimo
placer. Ya, es que no, claro, no la
puedes parar. Una vez la has empezado ya no la puedes parar.
Vale, pues de momento así se queda.
¿Qué tal? Feliz día de San Jordi, por cierto.
Feliz día de San Jordi. ¿Habéis celebrado algo por ahí?
O no, esto ya... Yo, como estoy
precariamente todo el día en el trabajo...
No te has enterado. No, pero sí que
se ha regalado un libro. Seguros.
y el libro aquí y todo. Ya, seguro que en la calle
la gente está ahí
frotándose el cuerpo.
Hombre, con señalas
tampoco iba ahí, ¿no? Pero hay libros ahí todo el mundo.
Cerebro, comida para el cerebro
y eso, ¿no? No, no, sí, sí, sí que
se usa aquí también esto.
Claro, claro. Bueno, ¿qué tal?
Libros aparte.
Trae series hoy, además.
Hay un estreno potente. Bueno, potente.
Sí, sí,
vamos a ver. Sí, ya vemos lo potente.
Vale, pues potente. Eso es. Desde
ya llevamos un par de programas que...
O sea, hace un par de programas
hablamos de series españolas,
porque este año ha habido como mucho estreno así
de serie ambiciosa. Sí.
Y una de las series que se gestó en muy poco tiempo,
porque desde que le anunciaron que estaban
creándola hasta que se ha emitido,
ha pasado muy poco tiempo.
ha sido Vis a Vis.
Vis a Vis es una serie de Globomedia
para Antena 3
y cuando anunciaron la creación de esta serie
todo el mundo dijo, vale, ahora
cheers the new black a la española.
Sí.
Pues sí,
pero no.
O sea,
Vis a Vis es una serie que sigue
a un grupo de mujeres
en una cárcel de mujeres.
y pues tenemos una protagonista
que no cree que pertenece a ese mundo,
que por amor ha cometido errores
y termina en la cárcel
y todo esto sí que nos puede recordar mucho
a la historia de Piper en Orange.
Hombre,
nos puede recordar mucho,
creo que es ser un poco suave,
porque es exactamente igual.
Sí, sí, sí.
Pero bueno.
O sea,
el punto de partida es idéntico.
Incluso las motivaciones del personaje
y todo son muy parecidas
a las de Piper.
Pero sí que es verdad
que Vis a Vis consigue,
no se centra tanto en la comedia
sino más en una especie de thriller.
Y oye,
le funciona.
Creo que son series muy parecidas
en paquete,
o sea,
Sí, en concepto.
Pero una vez las estás viendo,
el desarrollo de la serie y demás
tiene puntos comunes,
pero sigue otro rumbo.
Sí,
pero yo creo que esta reflexión
lo haces un poco partiendo
precisamente de esta base,
¿no?
De la base de,
vale,
van a ser iguales,
entonces veamos que las diferencia.
No sé si bien explico,
¿eh?
Es decir...
Sí, o sea,
puedes buscar
vas a medio vacío
o vas a medio lleno.
Exactamente,
exactamente.
Puedes buscar,
hostia,
esta serie tiene algunos puntos parecidos
con Orange is the New Black,
pero en este caso
yo creo que lo que tienes que buscar
es puntos que sean distintos
a Orange is the New Black.
No lo creo de verdad,
¿eh?
Tampoco.
No,
Orange,
a ver,
como series
las sensaciones que me producen
son totalmente diferentes.
Eso es cierto,
eso es cierto.
El tono es un poco distinto.
Eso es,
y más que el tono
ese es lo que va a marcar
al final cómo va a ser la serie.
El tipo de tramas y todo
se basará en un tono.
Sí,
pero sí...
Aquí tenemos puntos comunes
de decir,
este plano me recuerda
a Orange is the New Black,
esta situación me recuerda
a Orange is the New Black,
pero lo que nos están contando
en definitiva
sigue otros derroteros.
Sí,
es un poco distinto.
Entonces,
yo prefiero verlo así
y además
el que se basen
en series
famosas estadounidenses
para hacer sus propias series
no me parece tampoco malo.
Ah,
no,
no,
no,
no,
ojo,
a ver,
atención,
hay que poner las cosas claras.
A mí un remake
de por sí
no me parece una cosa mala.
Todo el mundo
cree que los remakes
son el infierno.
Yo creo que no está mal
tomar un producto preexistente
y reinterpretarlo
siempre que no vuelvas
a copiarlo exactamente igual.
Lo que pasa
es que en este caso,
si no,
igual me cuelo,
pero yo diría que
A3 Media
se ha llenado bastante la boca
diciendo que no tenía
nada que...
Que sí,
que partía un poco de la serie,
pero que luego
era totalmente distinta y tal.
Yo, de momento,
de momento,
la veo toda muy igual,
¿eh?
Es que a mí me pasa
completamente diferente.
Me pasa justo lo contrario,
que no la veo tan igual.
O sea,
sí que veo un mismo punto de partida
y unos apoyos
sobre los que construir tu historia,
pero sí que me parece
muy diferente.
Pero...
Todo lo que...
Y es que
A3 Media
lleva un par de semanas
luchando mucho contra eso
porque allí abajo
la serie esta pseudo-adaptación
de ocho apellidos vascos
se ha hinchao también
a decir
que no es ocho apellidos vascos,
que no quiere serlo.
La verdad es que no lo es
y ojalá lo fuera.
Es un poco el mismo caso,
como concepto previo.
Sí, porque llevan dos series,
son sus dos últimas series de estreno
y a las dos
les han achacado lo mismo.
Pero es que,
hablando del Ministerio del Tiempo,
antes de verla,
todo el mundo decía
es Doctor Who,
o sea,
están copiando Doctor Who.
Y no.
O sea...
No sé,
sí que me parece
que cogen puntos de partida
muy similares a otras series,
pero luego yo creo que...
A ver,
estamos hablando de un piloto,
¿eh?
Sí.
No, no,
desde luego.
Desde luego,
la serie se estrenó el...
El lunes.
El lunes.
El lunes,
y bueno,
pues todavía no han hecho el segundo,
ya veremos,
ya hablaremos más,
pero bueno,
de momento...
Puede ser perfectamente cuestión
de lo que tú dices.
A ti te ha parecido
que hay pocos momentos
en los que se difiere
de Orange is the No Black
y a mí me ha sido justo al revés.
Igual la cosa no es...
La predisposición a verla también.
Sí,
eso también,
eso también.
Eso todo el mundo tiene la suya
y es pues incuestionable.
Lo que pasa es que
igual tampoco me ha recordado mucho,
o sea,
me ha recordado muchísimo
de Orange is the No Black,
pero lo que no me ha recordado
de Orange is the No Black
igual me ha recordado
otras ficciones,
o sea,
otras cosas.
Es decir,
viendo la serie
no me ha dado la sensación
que contara algo nuevo.
O sea,
no me ha contado
nada absolutamente nuevo.
Si no venía de Orange is the No Black,
a lo mejor venía de alguna cosilla
de alguna reminiscencia
de Prison Break
y si no alguna cosilla
de cualquier ficción carcelaria.
No,
no inventa nada.
Exactamente.
Lo que hace,
lo hace bien
porque lo hace muy indignamente
a nivel de producción
está muy,
muy bien.
Eso sí.
Sí que es cierto
que las reclusas
van con uniforme,
que la cárcel parece
sacada de Star Trek.
Tiene detalles
que sí que son,
pues eso.
Bueno,
estas van de amarillo,
¿no?
Yellow is the No Black
un poco.
Pero,
y el tratamiento del color
un poco juega con esto,
¿no?
Es todo como...
Sí,
yo leí en Twitter
que decía
el director de fotografía
de Vis a Vis
era muy fan de Utopía.
Sí,
mira,
estaba pensando justo,
yo no leí esto,
pero no sé por qué.
Es que el amarillo en Utopía,
pues sí,
marcaba mucho...
Sí,
sí,
sí,
sí.
Aquí también,
no tiene una paleta de colores
tan marcada,
tan bestia como en Utopía.
No,
no está tan saturada.
Exacto,
es mucho más oscura,
pero el amarillo,
no solo en los trajes de ella,
sino un poco en toda la atmósfera,
sí,
incluso en la cabecera y tal,
juega pues un papel bastante importante.
Incluso el canario,
tiene un canario al principio del capítulo
que es amarillo.
La protagonista rubia.
Exactamente.
que no es que sea rubia como Piper,
es que es rubia por el tema del amarillo,
que si no,
la habrían hecho morena.
Sí.
Pero bueno,
en fin,
por lo menos a nivel de producción,
que es lo que comentas tú,
me parece a mí,
yo estoy contigo,
es impecable,
en este sentido sí.
Sí,
además,
viniendo de Globomedia,
que por ejemplo,
Globomedia fue la productora
que adaptó Cheers,
o sea...
Hombre,
estos son los...
Son los mismos,
entre todo el mundo
se ha sorprendido mucho
de que les ha salido una serie
muy digna,
siendo la productora que son.
Sí,
la verdad es que sí,
bueno,
luego la dignidad la ponen guionistas
y directores y toda la pesca,
¿no?
Pero bueno...
Oye,
pero ¿quién pone el dinero?
Sí,
no,
no,
desde luego,
desde luego,
aquí el enfoque primero
lo pone la productora.
Globomedia,
igual me cuelo,
pero ¿no es la productora
de Emilio Aragón?
¿O que había sido
de Emilio Aragón?
No.
Ay,
pues no lo sé.
Hostia,
sí.
Me dice,
me dice nuestra secretaria
que era presidente
de Globomedia,
Emilio Aragón,
miliquito.
Sí,
bueno,
es que,
a ver,
por ejemplo,
allí abajo y El Príncipe,
que son dos series
que se enfrentan
la noche del martes,
si no me equivoco,
son las dos de la misma productora.
Entonces,
aquí los productos vuelan.
Ah,
ah,
espérate,
¿se hace la competencia
de dos productos
de la misma productora?
Sí,
sí,
sí,
o sea,
porque la productora
se lo vende a la cadena
y luego la cadena
hace lo que le hagan
a la que se enfrenta.
Claro,
la competencia real
no es de las productoras,
la competencia real
es de las cadenas,
obviamente.
Efectivamente,
entonces,
la noche del martes
tenemos dos series
de la misma productora
enfrentadas.
Ah,
qué curioso.
Y a vis a vis
qué le han puesto,
porque claro,
estas cosas siempre funcionan
muy de,
pues,
de contraprogramar,
¿no?
Tú me pones esto
y te vas a cagar.
Justo,
a tres media
cambió Bajo Sospecha,
la serie sobre
la niña desaparecida
y demás,
a los lunes,
para enfrentarse
con el Ministerio del Tiempo
y con la voz.
Sí,
pues,
esta semana,
se terminó
la semana pasada
Bajo Sospecha
y decidieron meter
vis a vis en ese hueco
y se ha enfrentado
al regreso
de La que se avecina.
Madre mía.
Que La que se avecina
es una serie consolidada
que tiene
gran audiencia
y
vis a vis
ha conseguido superar
en número de espectadores
a La que se avecina.
En Sear,
en Sear,
se ha quedado un poco
por debajo,
pero
es cuestiones de duraciones esto.
Vale.
Sí,
esto lo habíamos hablado ya,
yo sigo sin explicármelo,
como una serie...
Una serie
que la que se avecina
al durar más tiempo
ocupa más Sear
que una serie
como sabéis
que duraba menos.
Son cuestiones muy raras.
Sí,
no,
no,
supongo que tiene su lógica,
pero bueno.
Si se van a la madrugada
ya cogen más porcentaje
y demás.
Claro,
el Sear,
para que no lo sepa,
mide el porcentaje
de personas
que están viendo
ese programa
de entre todas
las que están viendo
la tele.
Eso es.
Es decir,
entre toda la gente
que ve la tele,
¿qué porcentaje ve?
Si una serie
se prolonga
hasta la madrugada,
el porcentaje
de gente
que ve la televisión
es menos
y a esa serie
le cae mayor
parte de la torta.
Exactamente.
Vale,
pues así va.
De todos modos,
también me sorprende
esto,
¿no?
Que la que se avecina
por muy consolidada
que sea,
bueno,
precisamente,
que esté tan consolidada
y que no caiga
y que siga petándolo
tanto en un viejo.
Esta es una serie
que ha ocurrido
el Factor Simpson.
La tienes a todas horas
en el TNT
y pues la deja,
yo la veo,
no te lo voy a mentir.
Ya está,
podemos ver.
Pues yo creo que,
no,
yo creo que deberías
haberme mentido,
sinceramente.
No,
pues sí,
esa la veo,
¿eh?
Pero tú la ves,
pero,
o sea,
cuando dices la ves,
quiere decir que la ves,
o sea,
venga,
voy a ver el 17x03.
No,
no,
no,
no soy fan
y no sigo el episodio,
pero si está en la tele
lo dejo puesta.
¿Tú la dejas puesta?
Macarena Gómez sigue.
Macarena Gómez
viene y se va,
pero ahí sigue.
Pero ahí está.
No,
no,
no voy a ser yo
quien minimice el éxito
de una serie
como la que se avecina
porque ahí están
los datos de audiencia.
No,
no,
joder,
desde luego.
Y oye,
encantado,
cada uno que ve
lo que le dé la gana.
Pero me sorprende,
no deja de sorprenderme
con una fórmula.
La fórmula,
yo es que te pregunto
desde la ignorancia
porque no la he visto,
pero la fórmula
supongo que ya está gastada,
¿no?
Como fórmula,
digo,
Sí.
O sea,
repiten esquemas.
Joder,
no sé.
Pero es que tampoco
le pides más a...
No,
no,
no,
es una pregunta
puramente por curiosidad,
no va con malicia.
Quiero decir que
ellos tienen esta fórmula
y la van explotando
a lo largo de las décadas.
Es que la que se avecina
fue una serie
que empezó como sucedáneo
de Aquí no hay quien viva,
mismos actores y demás.
No tuvo el éxito
que tenía
Aquí no hay quien viva,
se está muy muerta
en sus inicios,
pero conforme
el paso del tiempo,
tercera,
cuarta temporada,
no sé en cuál fue,
consiguió crear
una audiencia muy fiel
y fue creciendo
y creciendo y creciendo.
Y ahí está.
Fue una serie
que empezó muy tímida
pero apostaron por ella,
aguantaron,
aguantaron
y ahora un exitazo.
Bueno,
oye,
pues ahí están
triunfando todavía
a estas alturas.
Esto es José Luis Moreno,
¿no?
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
José Luis Moreno
eran las matrimoneadas.
Eso es.
No,
estos son los,
no sé quién es el tipo,
pero...
Vale,
no,
entonces no me importa
que triunfe.
No,
no,
mientras no sea José Luis Moreno,
por cierto,
José Luis Moreno
se está hundiendo,
¿no?,
con su alfombra roja.
Sí,
le han cancelado el programa
pero le van a dar
una indemnización
que lo flipa.
Le han cancelado,
finalmente han cancelado...
Han cancelado...
Alfombra roja...
Alfombra roja,
palas,
o algo así.
Es muy bueno este nombre,
Alfombra roja,
Alfombra roja,
ya tienes ahí el lujo.
No,
no,
pero añádele palas
porque todavía da como más lujos.
Royal Deluxe,
es que le faltaba...
Faltaba el Royal,
Alfombra roja,
palas,
Royal...
Deluxe.
Deluxe.
Bueno,
pues ya está cancelado,
ya está cancelada
la polémica que arrastraba
desde el primer programa,
con lo cual,
oye,
mira,
una cosa menos de la que preocuparnos.
Y mira,
antes de dejar de hablar de Isáis,
sí que me parece destacable
que hablemos de las actrices
que han escogido
para esta serie.
Sí,
perdona,
que me he llevado la conversación
hacia otros derroteros y...
Y no vamos a hablar
de la que se avecina ahí.
Ah,
no,
aquí hemos venido a hablar
de mi serie.
De mujeres.
De mujeres.
Exacto.
No,
pues sí que es verdad
que han cogido
a un grupo de actrices
muy desconocidas.
Bueno,
muy desconocidas.
Tenemos a Maggie Cibantos,
que es la protagonista
que se mueve mucho
por el mundo de los cortos
y demás.
Tenemos a esa malvada
Najwa Nimri.
Hombre,
Najwa Nimri,
sí,
sí.
Que aquí hace de Zulema,
una presa
muy pasada de rosca.
Pero hablando flojito.
Eso es.
Y pues no sé,
tenemos a...
¿Quién más estaba?
Yo no te puedo decir
porque es que...
Alba Flores.
Ah,
pues es que ni idea.
Te lo juro,
veía esa serie
y un poco me la creí más también
porque no conocía a nadie
y dije,
bueno,
lo hacen todas bien
y parece gente de verdad.
Flores,
¿dices?
Perdona.
Sí,
sí,
Alba Flores,
que es la hija del Flores este,
el famoso.
Ah.
El que la palmó,
el...
Antonio Flores.
Antonio Flores.
Ese,
ese.
O sea,
vale,
hija de Antonio Flores.
Eso es.
No tenía ni idea.
Sí,
pues tiene la misma cara,
esa nariz contundente.
Sí,
contundente,
qué fisno que eres a veces.
No,
pues eso,
han cogido a un grupo de actrices
que no son muy reconocibles
para el público general
y le viene muy bien
a la serie.
Te las crees,
tienen una parte
en la que
los personajes
hablen a cámara
en plan documental callejeros
y funcionan muy bien.
Sí.
Te las crees.
Es un poco lo que pasaba también con,
no es por meter el dedo en la llaga,
de verdad,
pero con Orange is the New Black,
que cogían
todo aquel elenco de actrices
que eran desconocidas totalmente.
Luego investigas
y ves que han hecho cosas.
Todas tenían papelillos anteriores
o muchas,
pero yo creo que funciona
por eso,
porque se coge a una gente
que lo saben actuar bien,
pero no son caras conocidas.
Que es mucho
lo que hacen los británicos
con sus jóvenes.
Siempre cogen actores jóvenes
que se identifican mucho
con el personaje,
aunque no sean muy buenos actores,
saben escoger bien
a los actores.
Sí,
yo creo que en este país
tenemos un pequeño problema,
ahí va en serio,
de directores de casting
y de directores de actores.
Sí, sí, sí.
Más que problema de actores
y de interpretaciones.
Creo que la gente
que debería dirigir...
Incluso los personajes pequeños
de vis-a-vis
te los crees,
te los crees incluso
más que a los protagonistas.
¿Y los personajes masculinos qué?
A ver,
hay un momento doctor
que a mí...
Yo fui lo que peor lleve
del primer episodio.
Sí.
porque es gratuito,
es una chorrada.
Bueno,
hay un doctor
que es un enfermo,
digamos.
Eso es,
un doctor en una fábrica
de mujeres,
he dicho,
en una cárcel de mujeres.
Sí,
un sátiro
en medio de una cárcel
de mujeres,
vamos.
Eso es.
No es una peli porno,
es una serie de verdad.
Y pues,
no sé,
pasa de igual
que no era el chiste de New Black,
los hombres son los de menos
y lo que nos centraremos
era en la vida
de las presas.
Vale,
incluso la,
digamos,
jefa de la cárcel
es una mujer
y la jefa de reclusas...
Una mujer en lactancia.
Sí,
no,
no,
bueno,
me refería al alcaide,
pero luego está la señora
esta en lactancia
que tiene una de las escenas
más bizarras
que he visto en la tele
y eso es malo,
pero es bueno.
O sea,
yo me quedé a cuadros.
Sí,
sí,
o sea,
es una escena
que solo por esa escena
merece ver el...
el primer episodio
porque es que
no te la puedes esperar.
No,
no,
no,
es una escena
no la vamos a contar
pero está relacionada
con la lactancia
y con esta señora
bombeándose la leche
del pecho.
Una práctica
bastante normal
pero que en la serie
pues está presentada...
Le dan un giro.
Sí,
le dan un pequeño giro ahí
que dices,
madre de Dios,
¿esto qué es?
Y está bien
porque oye...
No,
sí,
sí,
o sea,
incluso el montaje
que es algo que en las series
españolas...
Yo creo que...
No sé si las series españolas
tenían montaje
porque siempre son escenas
ahí puestas...
Yo creo que las graban
cronológicamente.
Sí,
sí,
sí.
Ruedan,
corta,
venga,
pero corta,
cuidado,
justo en el punto
que luego ya
esto va directamente
al aire.
Pues en este caso
el montaje yo creo
que es muy acertado,
¿eh?
Sí,
al igual que el resto
de apartados técnicos...
Sí,
sí,
fotografía,
etcétera,
está muy lograda.
Yo es la primera vez,
confieso que no veo
muchas series españolas,
pero es la primera vez
que tengo la sensación
de ver una serie española
y decir,
hostia,
esto es exportable
de verdad.
Pero no la idea
ha sido el producto,
o sea,
este producto podría salir
en...
Hombre,
la BBC igual no,
pero en un canal...
En abierto de Estados Unidos.
Yo creo que podría salir,
¿eh?
Una Fox
se produce esto
sin ningún problema.
Exacto,
exacto.
Incluso esto mismo
lo doblas y...
No porque ellos
no doblan nada,
pero...
Ellos te vuelven
a poner actores nuevos.
Exacto,
pero quiero decir que
así como el Ministerio del Tiempo
me parece una gran serie...
Sí que al final...
Es una gran serie,
pero sí que al final
pierde un poco el...
No es muy espectacular,
exacto,
es más el trabajo de guión.
Sí,
y es una serie que la ves
y dices,
es que es española,
es que no,
no,
no se puede escapar de ello,
es española y ya está.
En cambio,
vis a vis,
pues oye,
no,
no,
ahí facturón,
¿eh?
Sí,
sí,
sí,
muy bien,
muy bien.
Oye,
veremos el segundo episodio,
veremos si todas estas
buenas sensaciones
se confirman,
o es una serie
con muy buen piloto,
pero un desastre después.
Bueno,
si las sensaciones buenas
se confirman,
aquí puede pasar
una hecatombe mundial
a nivel seriéfilo,
quiero decir,
¿te acuerdas
de septiembre de 2004
cuando estrenaron
Lost?
El mítico 2004.
Exacto,
el mítico 2004,
ese año en que estrenaron
Lost y había un montón
de series que ya iban tirando
y estrenaron algunas series más
y hubo que hay una especie
de boom de que la gente
de repente se dio cuenta
de que las series existían
y que había calidad y tal.
Imagínate que esto es el,
imagínate que el Ministerio del Tiempo
es el Lost
de las ficciones,
de la fricción española.
Este año,
ya te digo,
a Tres Media
ha apostado muy,
muy fuerte
por el mundo de las series.
Está creando
El Incidente,
que era aquella serie
que dijimos con
Marta de Tura
y...
¿Cómo se llama esta chica?
Sí.
La Magical Girl.
Bárbara Lenny.
Bárbara Lenny,
correcto.
Esa serie de ciencia ficción.
Sí.
Está creando otras series
con Ingrid García Johnson,
Verónica Chegui...
Sí, sí, sí.
O sea,
el nombre...
Nivelón interpretativo
y...
Ahora solo hace falta
que el resto venga con...
O sea...
Que acompañe...
Eso es.
Y es que además,
A3 Media tiene su gran baza
que yo creo que es muy peligrosa,
que es esa serie
producida a medias
con la BBC.
Que es Refugiados.
Los Refugiados.
Ahí está.
¿Esta serie qué pasa?
¿Se va a estrenar algún día?
Hay alguna promo?
Creo que va a terminar en la sexta
en vez de donde en A3.
Pero es que es muy difícil vender una serie
que, vale,
está grabada en España,
el capital es español y de todo.
Pero es que son actores
no conocidos para el público español
y encima está grabada en inglés.
Ya.
Será un poco ni chicha ni limona, ¿no?
Ni patine pa' mí y quedará ahí...
No sé.
Uf.
Bueno.
Ya veremos.
A ver si,
en cualquier caso,
a ver si esto es el germen de...
Pues no sé,
un fandom español
y a ver si la gente empieza
ya en las redes sociales
a hablar de ello.
El Ministerio del Tiempo
a nivel de fandom
lo ha petado.
Sí, sí, sí.
Por eso digo,
a ver si no se queda en esto.
Es decir,
siempre se ha hablado
de la ficción española
en redes sociales
pero un poco para destruirla.
Y el Ministerio fue...
Vamos a tener que crear
una carpeta solo para series españolas.
Fíjate, ¿eh?
Qué curioso.
¿Quién nos lo hubiera dicho
hace un año?
No, yo estoy muy contento,
la verdad.
A ver, a ver si es cierto
y la cosa tira
y podemos tener un panorama
pues, oye, sano.
Alegre de ver la televisión.
Exacto.
Vale, pues oye,
aquí nos quedamos
con Vis a Vis
la semana que viene
a ver si la cosa
sigue viendo en popa
y más series, oye,
que siempre estamos
abiertos a tus nuevas propuestas.
Eso es.
Muchísimas gracias,
un abrazo muy grande.
Vale, hasta luego.
Hasta luego, chao.
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
Alabama Shakes
Sound and Color és el nom
del seu darrer àlbum
i aquest tema tan vibrant que sentíem
es diu Give Me All Your Love
han tornat els Alabama Shakes
i han fet un disc tan xulo com l'anterior
i l'anterior era molt xulo
bé, havíem deixat una mica en suspens
el tema dels còmics
perquè deia que hi ha un parell de novetats
via ECC
a l'editorial ECC
n'hem parlat d'una i ara tocaria parlar
de l'altra que ja us comentava al principi
és totalment diferent, radicalment oposada
aquest cautiu del qual
us parlàvem fa una estoneta
la cosa es diu Gil Gamèix
2 o Gil Gamèix 2
i és una història rescatada
de Jim Starlin
Jim Starlin és un d'aquests autors reverenciats
i bé, amb una legió de fans incomptable
també té alguns detractors
però en fi, jo crec que aquest senyor
acumula més fans que no pas gent que l'odia
i és un tio que durant els anys 80
va dedicar-se a escriure molts còmics de caire cósmic
feia moltes aventures a l'espai
que de vegades es coneix com a Space Opera
aquestes mega aventures d'acció
amb personatges estrambòtics
i amb personatges de tots els planetes
i de tots els mons lluitant en enormes batalles
i tota aquesta història
de fet aquest senyor s'ha encarregat molt
sempre que ha treballat a Marvel
de totes les odissees
i totes les epopeies còsmiques
que ha volgut muntar la casa
per exemple, és el senyor que va tractar més a Thanos
aquest personatge
que és com una mena de déu
ultrapoderoso, ultradestructiu
que per cert em sembla que sortirà
la nova pel·lícula de Los Vengadores
que s'estrena divendres, dijous de la setmana que ve
Bé, doncs, James Tarlin va tractar molt Thanos
va tractar Warlock
que és un altre personatge de Marvel
o el Capitán Marvel
que és un altre personatge de Marvel
és autor de la saga de l'Infinito
i sobretot és autor d'una cosa molt personal
que va fer durant els anys 80
que es deia Dread Star
que era exactament això
una epopeia còsmica
protagonitzada per un tio
que era una mena de cowboy espacial
una cosa molt influenciada per Star Wars
i per tota aquesta història
Bé, doncs, en aquest caldo de cultiu
James Tarlin
produeix, escriu i dibuixa
l'any 1989
aquest Gil Gamèix II
que és una història
que es publica en quatre entregues
i explica com
una raça alienígena
ha de salvar
ha de, diguem
bueno, sí, salvar la seva espècie
llançant a un altre planeta
dos especímenes
a dos sujetos
però el robot
que s'ha d'encarregar
d'aquesta feina
la caga
i en lloc d'enviar
un espèciment macho
i un espèciment hembra
doncs envia dos especímenes machos
amb la qual cosa
automàticament
erradica aquesta
priva de qualsevol possibilitat
de supervivència
aquesta raça
en qualsevol cas
són llançats a l'espai
aquests dos personatges
i aterren a la terra
un d'ells
es perd
una mica
a la jungla
i no se'n sap massa
res més
i l'altre es converteix
en una mena
de salvador
de la terra
en el que vindria a ser
una mena de paràbola
del mite de Superman
que no deixa de ser
una paràbola
una mica
de Jesucrist
anava a dir
el mite de Jesucrist
de Jesucrist
però bé
el còmic
Gigamés Segundo
acaba anant
per uns altres derroter
o sigui que comença
com una mena
de Superman una mica
però de seguida
se'n va cap a un altre lloc
perquè
aquest Gigamés
aquest personatge
el que fa és
doncs això
convertir-se en una mena
de deïtat
un salvador
un masies
caigut a la terra
i es converteix
en un dictador
automàticament
en una mena
de ser
todopoderoso
que és una mica
qui regeix
el gran govern
de la terra
és a dir
el senyor
a qui tothom
ha de rendir pleites
hi ha una mena
de governant
totalitarista
què fa James Tarling
doncs
d'entrada
fer una petita crítica
una petita visió
de tots aquests
règims
totalitaristes
i fer una satira
del capitalisme
de les societats
de totes aquestes
societats
abocades
a la perdició tecnològica
aquesta cosa
tant de la ciència
ficció distòpica
de tota la vida
i això de Gilgames Segundo
és d'un distòpic
que et tira d'esquenes
és molt distòpic
perquè és molt potent
és molt hardcore
i lliga bastant
amb aquesta línia
que no és la primera vegada
que us parlem
de còmics dels anys 80
que doncs
s'enfosquien
marxaven una mica
dels cànons estètics
i temàtics dels anys 70
i es convertien
en una cosa més fosca
més xunga
i més adulta
Gilgames Segundo
s'enquadra una mica
en aquesta tendència
de fet
és un còmic
molt
molt
molt anys 80
un llegeix el còmic
i tot i que no sàpigues
molt de còmics
i tot i que no sàpigues
molt d'anys 80
tu llegeixes això
i de seguida
te n'adones
que això és
un còmic
doncs això
fill dels anys 80
i bé
una mica
per qui es mou
aquesta obra
de Jim Starlin
que
no està
exenta
de tocs d'humor
ni tampoc
d'un final
bastant
pirotècnic
però sobretot
molt enfocat
cap a una branca
més metafísica
es posa molt transcendental
cap al final
de la història
especialment
en el quart
volum
diguem
en el quart
número
que composa
la història completa
però és una història
molt divertida
que es llegeix molt bé
i que sobretot
tot i no comptar-se
entre les millors històries
de l'autor
perquè ja et dic
que hi ha
Dreadstar
que per mi
és un imprescindible
de la història
del còmic
mainstream
s'ha de llegir
segur
i obligatoriament
qui li agrada
el Jim Starlin
està molt recomanat
per qui li agrada
la ciència-ficció
i les aventures còsmiques
i jo crec que
qualsevol persona
que no sàpiga gaire
del Jim Starlin
ni d'aquesta mena
de còmics
pot apropar-se
i segur que
es veu una mica
absorbit per aquest torrent
d'aventures
humor
negrura
crítica
salvatge
crítica
més fina
crítica
més gruixuda
i totes aquestes coses
que té el Jim Starlin
per oferir-nos
el Gilgamesh 2
o Gilgamesh 2
que ja us dic
que és una de les
novetats potents
de les darreres setmanes
d'ECC
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
de les darreres setmanes
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i si estàvem parlant de retornos sonados
doncs jo crec que aquest s'emporta a la palma
torna
en Blur, no sé si per a quedar-se
no sé si per fer només aquest disc
que es diu The Magic Whip
o no sé per què, però en qualsevol cas
acaben de treure aquest disc, les crítiques estan sent molt bones
els primers temes
que hem sentit també són molt xulos
aquest concretament obre l'àlbum
i escolta, bienvenidos sean
Blur sempre és un grup
que va fer coses bones, va fer coses potser
no tan bones, va tenir una carrera una mica irregular
va tenir algunes obres mestres
però Damon Albert no és un tio bastant
geni i sempre se l'ha d'acollir
en els braços
i parlant de coses que tornen
i de coses que en sonen i de tot això
a veure si us sona aquesta història
una casa muy vieja
entonces, ninguno de nosotros ha visto la casa
eh, Scotty, has encontrado algo?
se titula Mortorum de Monto
el libro de los muertos
es un tratado sobre los demonios
con que quiero es irme de aquí inmediatamente
recitando los conjuros recogidos en este libro
los demonios tomaría
posesión de los vidros
bueno, Yuyu i pelis viejunas
és una grandíssima combinació
com a mínim per mi
sentíem el tràiler
i no fa pinta de ser un tràiler remestralitzat
sinó que suposo que és un tràiler de l'època
de Possesión Infernal
la mítica, mitiquíssima pel·lícula
que va rodar Sam Raimi l'any 1981
i que el va posar al panorama a ell
i a aquest actor Bruce Campbell
que després va protagonitzar les dues seqüeles
que van seguir en aquella pel·lícula
estem parlant de, doncs això
de Possesión Infernal
i d'una saga
que es va convertir en un dels mites del terror
dels anys 80
especialment quan va començar a fusionar
tot el tema del terror amb l'humor
a partir de la seva segona entrega
terroríficamente muertos
de l'any 87
doncs la cosa ja es va fer bastant bizarra
bastant divertida
bastant catxonda
i amb l'Ejército de les Tinibles
que era la culminació de la trilogia
doncs la cosa ja se salió de madre totalment
per què traiem aquest tema?
per què parlem d'aquestes tres pel·lícules?
doncs senzillament perquè
venen el fenomen Experience
que és aquesta, ja sabeu
aquesta iniciativa que recupera
doncs títols claus
de la història del cine
especialment títols mítics
títols que han anat quallant
en l'imaginari popular
que molts d'ells
jo diria que la majoria
tenen una qualitat innegable
però que sobretot són pel·lícules
que molts de nosaltres
ens agradaria veure en cine
perquè no hem pogut veure mai en cine
i que aquesta seria la primera vegada
doncs ja sabeu
que el fenomen Experience
es dedica a això
a recuperar aquestes pel·lícules
i aquestes tres
són les que es projecten demà divendres
a partir de quarts de nou del vespre
i amb la millor qualitat possible
que és els 35 mil·límetres
de la còpia
és a dir
res de cosa digital
i res de xorrades modernes
i amb versió original subtitulada
això és una cosa
que sempre fa dubtar una miqueta
perquè
òbviament
perquè en aquest programa
som
però
versió original
sempre
a para todo
però clar
sí que és veritat
que aquestes pel·lícules mítiques
que sempre les hem vist doblades
doncs
bé
no sé
potser també seria guai
veure-les amb versió doblada
però en qualsevol cas
no tenim cap queixa
de poder-la veure
amb versió original
cap de les tres
perquè ja us dic
que són tres pel·lícules
molt descacharrants
que asseguren
festa del cine
festa del terror
i festa de la comèdia
salvatge
i que
a partir de demà
o més ben dit
demà
a partir de quarts de nou del vespre
les podeu veure seguides
en un mega empatxo
superbrutal
de cine caspa
autoparòdic
que teniu
el fenomen
d'experiència
ja sabeu
jo penso que és un plan
immillorable
per divendres a la tarda
a partir de la comèdia
a partir de la comèdia
a partir de la comèdia
a partir de la comèdia
a partir de la comèdia
a partir de la comèdia
doncs amb Sam Raimi
amb la marató
de possessió infernal
terroríficament mortes
a l'esquerra dels tenibles
ens acomiadem
fins la setmana que ve
i en fi
ja sabeu
la setmana que ve
en la mateixa hora
8 del vespre
de 8 a 9
tindreu una mica
un menú
exactament igual
còmics
música
totes aquestes coses
que ja sabeu
que ens agraden tant
que ens agrada
posar-vos al dia
per tenir una agenda
una mica t'actualitzada
i ja està
ja sabeu
a Ràdio d'Esvern
98.1
no dic mai la freqüència
però és que em sembla
una tonteria
perquè qui ho estigui escoltant
ja la sabrà
però bueno
sempre queda bé dir-ho
98.1
i a www.radiodesvern.com
cuideu-vos molt
i que tingueu
un gran cap de setmana
moltíssimes gràcies
adeu
Música
Música
Música
Música
Música
Música