logo

Fluzo


Transcribed podcasts: 132
Time transcribed: 5d 16h 57m 54s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Aquesta guitarra és la de Mails Klein, el podeu escoltar amb el grup Wilford,
però també té el seu propi grup en solitari, més experimental,
que avui passa per al Festival de Jazz de Terrassa,
una de les actuacions destacades d'aquesta cita amb el Monde Jazz.
Gràcies, Josep. Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
.
Fins ara.
.
Fins ara.
.
.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
noticias, sí, es como para contarla. A ver,
adelante, venga, va de series. Hollywood Reporter
acaba de twittear,
True Detective contrata
actrices pornos para una
secuencia de orgía colosal.
O sea, orgía colosal.
Ah, vale, vale, la noticia es que la orgía va a ser
colosal, no que
contrate actrices pornos, sino
que va... Yo creo que Juego de Tronos ya lo ha
hecho también, o por lo menos se comentó en su día.
Bueno, es el modo superando. Orgía colosal,
que es una descripción.
Esto, o pasa en el Olimpo, o
realmente puede ser...
O sea, literalmente es colosal, o esto va a ser un despiporre.
Ya no sé qué pensar en final con Colin Farrell ahí.
Hombre, la primera temporada
de True Detective, recordemos que tuvo
aquel momento tan memorable de
plano secuencia bestial, que...
Pero aquí está la energía, ¿no?
Exactamente, ¿no? A ver, ¿cómo superas eso?
Pues mira, un plano secuencia igual
de largo, pero con más tetas, que es la manera
de superarlo todo.
Digo, no sé, a los que les gusta
ese tipo de material, yo ya sabes que soy un tipo riguroso,
pero bueno.
Vale, pues con esta noticia empezamos la sección
semanal de series, y el hecho
de que no recordaras que hoy tenías programa
obstá, de que te hayas
preparado algo...
No, o sea, yo sobre la marcha...
Sobre la marcha.
...y la serie son mi vida.
Exactamente. No, si total, es como pedirle
a, no sé, a alguien... Bueno, no sé, vamos,
que pedirte a ti que hables de series es pedirte como que
respires, con lo cual...
Efectivamente.
Tampoco es mucho esfuerzo.
Vale.
¿Y qué? ¿Hay alguna novedad esta semana o...?
Sí, vamos a hablar de una serie
que se ha estrenado
y de otra que justo
terminó ayer.
Normalmente sé por dónde vas,
pero hoy...
Te juro que no,
y creo que...
No, sorpresa.
Creo que me lo has comentado
también en algún momento de la semana,
pero ahora mismo me pillas en bragas.
Una que empieza y una que acaba.
Vamos a terminar de...
Vamos a hablar de la que termina.
Vale.
Hablas muy por encima,
no vamos a comentar nada así muy específico.
es Brad City,
las chicas de Brad City
terminaron ayer su segunda temporada.
Claro.
Y no fue la única comedia
que terminó ayer, ¿eh?
También terminó...
¿Sani también se terminó?
Le queda un capítulo.
¿Cuál, perdona?
Sunny.
Sunny terminó ayer.
It's All We're Sunny in Philadelphia
terminó ayer.
Y Man Seeking Woman
también terminó ayer.
Con lo cual nos quedamos...
Oye, que era la noche,
aunque se mirían en cadenas diferentes,
era la noche de comedia.
Para mí era una noche estelarcísima,
vamos, de verdad, ¿eh?
O sea, yo cada jueves por la mañana...
Sí, porque la verdad,
Brad City,
la primera temporada
era muy divertida,
muy graciosa,
pero sí que le achacaba cierto...
Que era como un poco experimental
el cambio de webserie
a serie de televisión.
Sí.
Era muy divertida,
pero no tenía un tono claro
a la hora de los episodios.
Sí.
En esta segunda temporada
yo creo que sí que han sabido
congerle el tono.
Sigue siendo muy loca,
sigue siendo muy divertida,
pero sí que es una serie
ya más consolidada.
Ajá.
El tipo de Axe
es muy parecido entre...
O sea,
están dentro de unos términos
y, no sé,
la he disfrutado mucho
esta segunda temporada
y me parece que ha crecido
como serie un montón.
Sí, tiene una voz propia
como más marcada,
que es lo que estás un poco
diciendo tú.
Y yo creo que han aumentado
un poco las cotas
de surrealismo loco.
Han pasado cosas muy raras,
más que la primera temporada,
y lo digo como algo positivo.
La primera temporada
también tenía
algunas ideas de hoy
ya tremendas.
Sí, es posible,
pero aquí han habido
viajes astrales,
bueno, viajes astrales,
han habido colocones,
han habido cosas raras,
saltos al pasado.
A mí me ha gustado mucho.
No, no,
a mí me ha encantado.
Tienen su propio idioma
ya,
todos sabemos hablar
como Ilana.
Just Queen,
o sea,
es que es brutal,
no sé.
Yo soy muy fan
y, de hecho,
esta segunda temporada
me está pareciendo
incluso mejor
en comedia
que la cuarta temporada
de Gills.
Que sí,
que Gills está muy bien,
pero ha pegado
un frenazo
en comparación
con su tercera temporada.
Vale.
Un poco las pones
una al lado de la otra
porque esta podría ser
la versión chunga de...
Bueno, chunga,
a la versión guarra.
Es como la acción
eh...
Un poco sí,
un poco sí.
Bueno,
recordemos,
para quien no sepa
de qué hablamos,
que es una serie
que emite
Comedy Central.
Comedy Central,
sí.
Y que eso,
que habla de dos chicas...
Dos chicas neoyorquinas
rondando los veintitantos años
y sus aventuras
en Nueva York
en trabajo,
vida social y demás,
pero todo muy loco,
muy loco,
muy loco.
Exacto,
todo...
no intenta ser un reflejo de...
Aunque yo creo que un poco
lo puede conseguir,
ser un reflejo de una generación
como es lo que pide
a Gritos Girls,
a cada secuencia
pide a Gritos
ser la voz de una generación
y no me parece mal,
eh.
Pero esta es como
más liberada de todo esto,
no pretende ser creíble.
Son dos protagonistas,
Ilana es el espertento
en la gracia
y Abby es todos,
todos somos Abby en el corazón.
Sí,
sí que es cierto,
Abby es como
la pobre pardilla,
¿no?
Eso es,
si todos nos reflejamos
más en Abby
que en Ilana,
que Ilana es
para morir.
Es la locura hecha mujer,
sí,
sí que es cierto.
Bueno,
pues dos pareja
loca
que nos deja
por...
Bueno,
supongo que de momento
por esta temporada,
pero supongo que la temporada
que viene volverán,
¿no?
¿Sabes si han renovado?
Sí,
han renovado
y creo que están muy contentos
con ella en Comedia Central.
Bueno,
es una serie que tiene cierta...
Hombre,
no te diré prestigio,
pero se habla de ella
y tiene cierta popularidad.
de los blogs de internet
están en lo más alto
en plan de estrenos.
Sí,
sí.
Y este año ya han empezado
a recorrer los diferentes platos
de los talk shows y demás.
Sí.
Se han hecho su juego,
yo creo,
¿eh?
Sí,
sí,
sí,
más que Workaholics,
por ejemplo,
que Workaholics sí que es una serie
que lleva bastante tiempo,
pero no está haciendo el ruido
que está haciendo ahora.
No,
no,
exacto,
Workaholics tiene un cierto culto
a su alrededor también,
pero nunca ha llegado a cuajar
entre el público,
tanto como está en solo dos temporadas
y Workaholics se va a cinco.
a estas dos en las películas
de Apatow y demás.
Espérate,
de momento Apatow ha fichado ya
a Amy Schumer,
que también tiene su propio show
en Comedy Central,
que también es buenísimo,
soy mega fan de esta mujer,
y será cuestión de tiempo,
que estás fichando también
por Apatow para alguna peli
o para alguna,
no sé,
para alguna serie.
Es como que todas pertenecen
al mismo grupo
de comedia femenina
tan bajuna,
en plan de que no se cortan
de hablar de nada.
Exacto,
sí,
es un poco la prueba
de que,
bueno,
de que el humor
hecho por mujeres
tampoco tiene por qué ser
un humor limpio
y pulcro,
no,
puede ser igual de guarro
que los supersalidos,
que es un poco,
un público un poco más
masculino.
Pero los supersalidos
siempre han buscado
el supersalidos femenino
que empieza con Bridesmaids
y demás.
Bueno,
pues aquí está la prueba
y, oye,
funciona a todos los niveles
y que se queden
por mucho tiempo.
¿Qué pasa?
O sea,
a mí me tienen a sus pies.
Sí, señor.
Vale,
pues muy bien.
Esta termina ahora,
las echaremos de menos
hasta la próxima y...
Eso es.
Vamos a hablar
de una serie que ha empezado,
que es una serie
que ha tenido
la gestación más rara
del mundo.
Se trata de Powers.
Después de Kimmy Smith,
claro.
del cómic del mismo nombre.
Ajá.
Que esta serie
empezó a adaptarse
para el canal FX
hace bastante años,
pues igual cinco años o así.
Vale,
¿cinco años llevan ya
con este tema?
Sí, sí,
y por problemas de agenda
de actores,
demás,
grabaron un piloto,
pero nunca pasó de ahí.
Estuvieron,
perdieron a la actriz principal,
estuvieron cambiando
todo el equipo técnico
y demás
y al final
ha sido PlayStation
en su intento
de coger
un trozo
del pastel
de los seriéfilos.
Sí, sí,
que ahora ya es todo el mundo.
Ha decidido poner el dinero
y emitir
la primera temporada
de Powers.
Por el momento
creo que llevan
cuatro episodios emitidos.
Se emitieron
los tres primeros
de golpe.
Ah, eso te iba a decir.
Y han emitido
esta semana
el cuarto.
Y bueno,
el piloto
está dirigido
por David Edlade,
que es conocido
por ser el director
de Hard Candy
y del piloto
de Aníbal.
Bueno,
eso te iba a decir,
es conocido
por ti
y por mí
y por su madre.
Tú hizo mucho ruido
con Hard Candy,
30 años de oscuridad,
luego hizo Eclipse,
la tercera de Crebúsculo.
Bueno,
sí,
entre el sector
amante del cine fantástico
y el sector amante
de Robert Pattinson,
pues sí que caló el tío.
No, pero sí que es verdad
que en Aníbal
gran parte
del lenguaje visual
de la serie
es suyo
porque además
es productor ejecutivo.
Sí, sí, sí.
Pues mucho de Aníbal
es de David Edlade.
Se nota un montón
en la paleta de colores
y el granulado
de la imagen y todo.
Ajá,
y la otra mitad
es de este otro tipo,
¿no?
¿Cómo se llama?
De Brian Fuller.
De Brian Fuller,
sí, señor.
Eso es.
Vale.
Bueno,
dejando a Aníbal aparte
que supongo que
tampoco tardará mucho
en volver, ¿no?
¿Cuándo vuelve?
En junio, creo.
Ah, en junio.
Bueno, todavía falta
una verano.
Bueno,
retomamos el tema.
Es que lo que más me extraña
de Powers
es una serie
que es feísima.
Visualmente.
Fea, fea, fea.
Por los ojos
no te va a entrar nunca.
¿Pero porque juega
al feísmo
o porque no han tenido mano?
No, no, no.
O sea,
yo no entiendo nada
pero me parece horrible,
horrible.
He visto solo
los primeros minutos
porque no he tenido
tiempo de verla entera
pero fea,
pero fea, fea.
Pero, pero,
pero no está
expresamente hecha fea.
No, no, no.
Es que no lo sé.
O sea, intenta ser bonita
y le sale fea.
No sé lo que intenta,
es que te lo digo,
en serio,
me parece que está hecha
sin ganas
con un cast
que no entiendo
que hace ese cast ahí.
Tenemos a
protagonista
Salto Cupply,
el...
¡No!
El ahijado este de...
De Neil Blomkamp.
Efectivamente.
¡Oh, qué pesado!
Qué pesado
el sudafricano este, sí.
Y como
compañeros de repartas
un poco interesantes
tenemos a Eddie Izar
que se pasó ya por Aníbal.
Ah, este tipo
que se parece a Tim Curry, ¿eh?
Ese es.
Sí, yo lo confundo
con Tim Curry,
siempre lo veo
y sé que es él,
pero digo,
mira a Tim Curry,
digo, ah, no, que se...
Y a Michelle Forbes
como retro...
Estas palabras mayores,
Michelle Forbes.
Ya, pero Michelle...
¿Tú recuerdas el cómic o...?
Leí los primeros números.
Retro que él era
la super heroína
que era todo belleza,
era juvenil,
rubia, bonita...
Sí.
Y tienes a Michelle Forbes
y...
Ah, Michelle Forbes
es la prota.
Es la chica.
Es que cambia mucho
la serie del cómic.
Bueno, es igual, es igual.
No, no, la prota no,
la prota policía es otra.
Ah, vale, vale, vale.
No, no, no,
la super heroína.
Vale, vale, vale.
Bueno, Michelle Forbes
es una grandísima actriz
de estas que siempre ha hecho
de secundaria en series
que todo el mundo
la ha visto en algún lado
y siempre la ves
y dices,
ah, mira, esta chica
y para mí es muy buena.
Una semana he visto
dos pilotos con ella.
Ah, ¿sí?
En la que aparecía Michelle Forbes
y tenemos favores
donde también aparece Michelle Forbes.
Pero es que ella siempre aparece
pero nunca protagoniza
y creo que deberían darle
un protagonista
porque es una...
Tuvo The Killing
donde lo petaba bastante.
Sí, bueno,
yo recuerdo que salía en 24,
salía en Battlestar Galactica,
siempre haciendo secundarios.
Creo que salía en Intreatment,
era la mujer del prota,
del psiquiatra,
pero oye,
una gran actriz
que nunca la han reconocido mucho.
Pero bueno,
¿de qué va la cosa?
A ver, cuenta.
Es un mundo en el que
los superhéroes
son reconocidos,
y son casi tratados
como estrellas del rock.
Tienen sus deslices,
sus aventuras sexuales,
drogas, de todo.
Qué man habitaciones de hotel,
todo eso, ¿no?
Eso es.
Entonces tenemos
a un equipo de policía
que se encarga de...
de llevar todos los casos
en los que tienen que ver
los superhéroes.
Y pues eso,
es una mezcla entreprocedimental
con pasado turbio
de uno de los protagonistas
y demás.
Pero yo te digo,
es que es fea de cojones.
Bueno, una cosa, una cosa.
La premisa esta que has contado,
que me parece bien.
O sea, parte del cómico, obviamente.
Pero ahora,
puesta en la tele,
¿no chirría un poco
el lado de Gotham?
Por ejemplo,
Gotham va un poco por aquí, ¿no?
Ya, bueno,
pero es que...
A ver, yo Gotham la dejé
en el tercer episodio así
porque me parece horrible.
Y ya es.
Tres episodios aguantaste de Gotham.
Sí, sí, sí.
Bueno, yo no digo nada
que no la he visto.
No, aquí el tono es diferente.
Sí que aquí es todo más...
Los Ángeles...
Ángeles...
O sea, no sé.
Gotham era más como
todo terror gótico.
Terror gótico, no,
porque aquello terror
no tenía nada.
Pero sí que era como
más estreñido todo.
Sí, más DC, ¿no?
Más Nolan.
Somos Southland,
pero con superhéroes.
Bueno, pero Southland
estaba guay.
Ya, pero...
Pero no cabían superhéroes ahí, ¿no?
A Southland quitarle la gracia
y meterle superhéroes.
Vale, vale, vale.
Te sigo.
Bueno, pues más superhéroes
y superhéroes
para atiborrar la parrilla
porque ya están los mages de S.H.I.E.L.D.,
ya está Flash,
está Arrow, ¿no?
¿Quién más ahí?
Sí, sí, no.
Superhéroes a punta pala.
Mira que este cómic
de verdad que me parece
buenísimo.
Sí, ¿no?
El cómic está bien.
Y cuando vi que era David Slate
el director del pilote
dije, madre mía,
me tienen compradísimo.
Pero, qué feo.
Es que no se me ocurre otra cosa.
Qué feo.
Vale, pero, claro,
no se sobrepone a su fealdad.
La dirección artística.
Es que está todo muy mal llevado.
O sea, ves a los tíos
disfrazados de superhéroes.
Son ridículos.
Ridículos.
Pero no juega a ser ridícula, ¿no?
Supongo.
No tienes este punto de autoconciencia.
Es que yo no entiendo.
Parece que lo han hecho
sin ganas, de verdad.
Bueno, yo creo que es un proyecto
que estaba un poco maldito.
Ya has dicho bien
que ha tenido una gestación muy rara.
Yo, es un proyecto
que hace tiempo
que he oído hablar de él
y nunca se habían dicho
muchas cosas buenas.
Aparte de las credenciales estas
que apuntas tú,
pues es que de parte de esta...
Lo que me dice PlayStation,
que es...
Es que, no sé.
Cuesta mucho entrar.
Ya, PlayStation podría haber empezado
con algo un poco más facilito.
Igual, también, ¿no?
Claro, canal de PlayStation
tampoco te vas a esperar
un drama histórico, ¿no?
Pero...
No, pero, o sea...
De creadores tienen.
Tienes gente con nombre.
Tienes Abraham Bendis y demás.
O sea, tampoco es que se hayan lanzado
a la piscina a lo loco.
Ya.
Ya, ya, ya.
Ha llegado un poco sobreseguro,
pero aún así ha salido un poco mal la cosa.
Y esto...
A ver, esto del canal de PlayStation,
¿esto de qué va?
Porque, la verdad,
lo has soltado así como un poco la alegre,
pero no sé.
Porque, vamos,
Sony ya tiene sus propios...
Tenemos a Xbox,
que también está intentando crear sus propios...
Xbox también.
PlayStation...
Todos los jugadores,
igual que los usuarios de PC,
descargan las cosas desde Steam.
Ellos tienen su propia cuenta PlayStation.
Sí.
En la que tú puedes ver películas y tal.
Todo bajo demanda.
Sí.
Pues igual como si fuera un Netflix,
pero a través de tu PlayStation
quieren venderte sus propias series ahora.
Exactamente.
Vale.
O sea, tú tienes un catálogo ajeno a ellos,
pero ahora se han metido en el jardín también.
Lo que pasa es que, ya te digo,
se me hace un poco raro,
porque PlayStation es de Sony
y Sony ya tiene su propio sistema
de producción de series, pero...
Ya, pero no,
y también CBS es la propietaria de CW
y no sé,
cuanto más puedas ofrecer...
Claro, no, no,
cuanto más diversifiques,
pues casi mejor, ¿no?
Supongo, no sé,
tampoco soy experto en esto.
Bueno, pues oye, no sé,
¿la ponemos en barbecho
o ya la descartamos?
Cuando vea el piloto entero,
te diré,
pero es que...
Madre mía.
No, no,
no me la pones muy bien.
Yo era una serie
que no tenía muchas ganas de ver,
pero oye,
yo qué sé,
los fans del cómic
igual pensaban que podían engancharse.
O sea,
vi como 10 minutos o así,
estoy quedando como Carlos,
pero bueno.
Bueno,
lo que me refiero
es que igual luego
es el piloto entero
y sí que tiene más sentido,
pero es que lo que vi,
te lo digo,
o sea,
¿me dejó?
o hip platico.
Bueno,
pues yo igual
por curiosidad la veo,
igual si es buena,
pues oye,
bien,
y si no,
pues no,
pero bueno,
de entrada muchas ganas
no me quedan,
la verdad.
Esperemos a ver qué dicen
también las críticas generales,
la gente,
pues un poco populacho,
a ver qué...
A ver qué tiempo te pone a ver
PlayStation.
Yo qué sé,
oye,
esta serie se ha hablado
bastante de ella,
igual hay gente que no tiene nada.
Nada.
O sea,
bueno,
no sé,
pues alguien habrá que la mire
y que...
Lo intentaré,
o sea,
de verdad.
Inténtalo,
si lo intentas y lo logras,
pues haces una crítica...
Ya os contaré qué tal.
Constructiva a ver qué pasa.
Vale,
muy bien,
pues oye,
dos nuevas series a añadir
a una cartera ya abultadísima
de deberes o de no deberes,
pero oye,
cada semana,
pues traer una serie a la semana
si quieres,
no te sientas obligado
a traer tanto material,
eh.
Digo,
no sé,
para la semana que viene
que tenemos.
Yo estoy preparando
para la semana que viene otra
porque he visto un piloto,
he estado bien,
pero quiero ver un segundo episodio
para ver si me confirman
las sensaciones o no.
Mira,
yo hay dos...
Bueno,
di cuáles,
que te estás muriendo de ganas,
di cuáles.
Es y Zombie,
la serie del grado de Verónica Marz.
¿Cómo no he pensado
en preguntarte sobre esta serie
siendo tú,
es verdad?
No,
pues por ahora es un bien,
pero prefiero esperar.
Oye,
pero ya es algo...
Por de pronto viene,
la CW que quieres que te diga
se ha marcado un añazo
y está teniendo series
muy interesantes.
Bueno,
oye,
una serie de la CW
llamada y Zombie,
que digas que está,
bien dentada,
ya es un logro.
Es que entre Juana la Virgen
y Zombie,
los 100,
se está correndo
una cadena
bastante...
Sí.
Una parrilla bastante interesante.
Bastante presentable,
bueno,
oye,
pues está bien.
Y ningún tipo de broma
ni sarcasmo,
o sea,
lo está haciendo muy bien.
Bueno,
vale,
pues oye,
ahí está CW
como cadena también
apostando por una televisión
de un poco más calidad
de la que nos tenía
acostumbrados hasta ahora.
Te pones a mirar
el resto de estrenos
de Network.
Sí,
y no llegan.
Los estrenos más consolidados
y más serie propiamente dicha
son los de CW.
Sí,
sí,
sí.
Sin dudarlo además.
Bueno,
pues yo no tendré mucho caso,
pero bueno,
lo tendré en cuenta.
Ese es el tema,
puede ser o no ser tu género,
pero como series,
en plan el formato de serie
y la idea de la serie
son las que mejor consolidadas están.
No,
no,
no,
te creo,
te creo totalmente.
Yo digo lo que digo
porque yo no soy en principio
el target de este tipo de series
y de este canal.
No,
claro,
claro,
no soy el target,
pero oye,
que te creo,
que estás aquí diciéndolo,
yo te creo perfectamente.
Vale,
pues háblanos de iZombie
la semana que viene
cuando hayas visto un par más,
a ver si realmente confirmas.
y luego hay dos series
que yo creo que no vas a hablar de ellas,
pero me gustaría,
oye,
decir que han empezado,
una es Community,
ha vuelto Community,
una sexta temporada
que ahora está en YouTube,
hay en YouTube,
en Yahoo,
en Yahoo,
en YouTube,
en Yahoo series,
que también son otros
que también hacen series,
por lo visto,
y ha vuelto bastante bien,
está chula,
no sé,
a mí me ha molado.
Y luego hay otra
que es American Crime,
no sé si la vas a ver,
si la piensas ver o si...
Estoy intentando encontrar
un hueco para verla,
pero...
Pues ya van dos,
¿eh?
Ya,
y la audiencia va en picada,
así que como no vea el tercero...
Pues mira,
me sabrá mal,
porque es una buena serie,
es buena,
de verdad,
es buena serie.
Es lo que están remarcando
todos los medios
en Estados Unidos,
es una buena serie,
parece muy cuidada
estéticamente también
a nivel de cable,
sí,
pero la audiencia
creo que no está respondiendo.
Es que es un poco rollete,
es un poco más de lo mismo.
Bueno,
no rollete,
porque está bien,
es eléctrica,
es una serie de un asesinato,
bueno,
un asesinato de investigación policíaca
y tal,
pero oye,
otra más,
ya,
ya,
o sea,
no sé,
bueno,
es un género que nunca morirá,
toda la vida.
¿Cuánto niño muerto hay en Estados Unidos?
¿Cómo?
¿Dices,
perdona?
¿Cuánto niño muerto?
Bueno,
que no sé si el niño es mayor o...
Bueno,
ve la serie y ya está,
pero yo casi recomiendo,
mira,
fíjate,
ahora voy a hacer de ti,
voy a jugar a ser tú,
pero casi recomiendo
que si alguien quiere ver
una serie de crímenes
y de investigaciones policiales,
pruebe con The Jinx.
¿Has oído hablar de The Jinx?
He oído hablar de The Jinx
y más esta semana
porque ha sido
como lo más hablado.
Bueno,
porque ha tenido
un último capítulo
del que se han hecho eco
los medios generalistas.
Los medios de comunicación
han criticado
a los medios de comunicación
de spoilear
el final de The Jinx.
Ya,
hombre,
es que esto no se hace.
The Jinx es una serie...
Por lo menos aguántate un poco más,
no va al correr o algo.
Es una serie
sobre una investigación real,
un caso real
de un señor
muy chungo.
Robert Darst,
¿se llama,
creo?
Robert Darst,
sí.
Y entonces,
pues lo que ocurrió,
ocurrió,
pero claro,
sí,
no,
la gente puede no saberlo.
Bueno,
en fin,
yo empecé a verla
cuando la estrenaron
y no he ido
semana a semana,
pero me parece
una gran serie
porque,
bueno,
juega un poco
con otro tipo de formato,
que es el formato documental,
mezcla ficción y realidad,
y va un poco más allá
de la típica The Killing,
que sí,
será todo lo buena que quieras
y tú siempre dices
que estabas entusiasmado
con The Killing,
pero es un poco
siempre el mismo modelo,
¿no?
En este caso es un poco distinto
porque juega,
pues eso,
a investigación y documental.
Una serie muy,
muy potente
de Jinx.
Creo que es una gran serie.
Ahora que con la repercusión
que ha tenido
en la vida real,
aparte,
es como más creepy todavía.
Aparte,
exactamente.
Bueno,
lo dejaremos ahí,
oye,
de Jinx.
Quien quiera verla,
yo la recomiendo.
No,
la tengo en espera,
o sea...
Sí,
sí,
pues vela,
vela,
vela porque está bien.
Es documental,
o sea,
tiene formato documental.
Lo que pasa es que está ficcionado,
tiene,
pues,
música,
imágenes y este tipo de cosas.
Bueno.
Es como si
Gollum,
el señor de San y yo,
fuera un multivillonario.
Es un poco así.
Sí,
es un poco así,
¿por qué no?
Sí,
¿por qué no?
Rápido.
Esta definición
que salía un poco también
con Foxcatcher.
Sí,
es un poco así.
Oye,
¿por qué no?
Te la compro,
te la compro.
Vela,
vela y nos dices a ver
qué te ha parecido.
Ok,
perfecto.
Es de un producto de HBO.
Bueno,
pues Barry,
muchísimas gracias por tu sección
como cada semana.
Nos vemos la semana que viene
con más tele,
más series y más cosas,
¿vale?
A ver qué traemos.
Hasta la semana que viene.
Un abrazo.
Hasta luego.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Chao.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Lady Lamb de Beekeeper
és com es diu
aquesta noia que sona
que acaba de treure un disc
que es diu After
i no és el primer de la seva carrera
em sembla que fa un parell d'anys
ja em va treure un altre, i la veritat és que sona molt bé,
ja heu sentit que sona així una miqueta
guitarrera i tal, té temes una miqueta més
pausats,
però sona molt guai, això aquest tema
concretament es diu Billions of Eyes,
i la veritat és que és molt xulo.
Què sonava a dir? Ja tinc aquí l'ordinador, però
estic una mica encara a metges, no sé si em funcionarà
o no, però bueno, en qualsevol cas, sabeu que
a www.radiodesverb.com
doncs
teniu el xat, on podeu dir el que vulgueu,
i si no, doncs truqueu per telèfon al 93-372-3661.
A banda d'això,
comunicacions amb nosaltres en diferit, doncs les podeu fer
via correu electrònic a projectafluzo
arroba gmail.com
i sobretot el que heu de fer és connectar-vos al nostre
blog, projectafluzo.blogspot.com
on podeu recuperar tots els programes
que hem anat amatent
fins al moment, i aquest mateix
que esteu sentint ara, doncs a partir de demà o així
ja el tindreu disponible.
He dit tot això, parlem una mica de còmics,
però parlem de còmics
autorals, que ara ja fa un temps que no
entràvem en el tema, i jo tenia una mica
ja de ganes de parlar de coses una mica més
bé, més indies, o més digue-li com vulguis.
Bé, d'indies això no té molt, perquè la veritat és que és un
àlbum que ha venut molts exemplars
al seu país d'origen, que és França,
i a part d'això s'han butxecat uns quants premis gordos,
el més important dels quals és la
fob d'or al festival d'Angulem, que és el festival de còmic més important del món,
doncs allà va guanyar el premio gordos.
Estem parlant de L'Àrabe del Futuro,
un còmic escrit
per Riat Satuf, que és un senyor,
un autor francès d'origen
siri, que
ja el coneixem des de fa
uns quants còmics, i que ara ha tornat.
D'ell havíem pogut llegir unes quantes cosetes, bastant
xules totes,
algunes com més, aparentment,
transcendents, com Pascal Brutal,
i algunes una mica més profundes, com ara La vida secreta
de Los jóvenes, de la qual, per cert, se'n va fer pel·li,
que es deia The French Kissers,
i la va dirigir ell mateix, es va dirigir la seva pròpia
història, en una pel·li que no estava del tot malament.
Parlant de supersalidos, era una mena de supersalidos
a la francesa.
Bé, doncs ha tornat al Riat Satuf, amb aquest
i l'Àrabe del Futuro, i en aquest cas es posa una mica més
introspectiu, una mica més
autobiogràfic, perquè
parlar de la seva pròpia vida, dels seus primers
anys, en una sèrie
de peregrinacions que el van portar
de França, cap a Síria
i cap a Líbia. El seu pare
és siri,
i la seva mare és francesa,
i llavors el pobre nen, en els seus anys
d'infància, quan l'època del col·le
i totes aquestes històries
en les quals la persona està començant
a existir, es va
començar
a viatjar pel món, i va anar a aquests
països, i es va formar
en consonància amb dues cultures
amb les quals
el Riyad Satouf aprofita
i les utilitza per mostrar aquesta mena
de xoc cultural i de
reflexió sobre les qüestions identitàries,
sobre les qüestions religioses i
els temes polítics i tot això.
És aquella
Líbia del Gaddafi,
aquella Síria de
Jafé de l'Assad, o sigui, aquells països
on, bueno,
la gent encara està molt condicionada,
bueno, encara ho està molt condicionada
pels poders polítics i per totes aquestes històries
i per les tradicions i tot això.
Llavors el que fa el Riyad Satouf és, doncs, això,
des d'un punt de vista ja purament francès,
explicar totes aquestes històries que en realitat són en primera persona.
És a dir, tots aquests maldecaps,
l'anar del col·le, els nens que el
torturaven i, sobretot, doncs, aquests costums
que tenia la gent
i que segueix tenint la gent en aquells països
tan diferents als nostres. És una aproximació
que no
parteix tant de lo pintoresc
com de la pròpia experiència
per explicar coses que
de vegades són divertides, de vegades són tristes
i de vegades són emotives. La veritat és
que és un còmic molt xulú, té aquest
punt de dibuix així una mica d'espendolado
que sempre té el Riyad Satouf
i que recorda una miqueta Persepolis
en tant que fa una crònica
d'aquells països. Si Persepolis era
Iran, doncs, en aquest cas és això,
Síria i Líbia. Una crònica
personal que té
molt més humor que
el còmic de Marian Satrapi
però que tot i així, doncs, aconsegueix tocar algunes tecles
i aconsegueix ser prou emotiu
com per fer-nos una mica
pensar que és una mica el que
toca fer, doncs, amb aquestes qüestions
ara mateix en un panorama
com l'actual tan
bueno, tan polaritzat
i polititzat i tan delicat
crec que ens toca pensar una miqueta
i el Riyad Satouf, doncs,
ens ajuda amb aquest
El ara ve del futuro
que, com us dic, documenta
els seus primers anys de vida
de l'any 1978
al 1984
i que suposo que tindrà continuació
en principi, quan s'acaba
diu, fins de la primera part
amb la qual cosa
tindrà més volums
que suposo que seran
igual de ben rebuts
tant per crítica com per públic
però, bueno, de moment el que podem fer és
gaudir d'aquest primer volum
que ens porta ara a Salamandra
i que jo penso que
que s'ha convertit en un dels
còmics potents del moment
per tot aquell que li agradi
el còmic d'autor
Thank you
Yesterday
I had a baby
Now she is one day old
And looks just like
Her old lady
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Bé,
corta,
esto que es todo muy verde.
Es Blade Runner.
Supongo que los de los más frikis, no,
tampoco es una peli friki.
Los cinefiles hauran recorregado este fragment de la película,
que, por cierto,
la leyenda urbana,
que cuando Roger Howes arranca de todo lo de
He visto galáxias más allá de Orión y todo esto.
He visto cosas que vosotros no creíais.
Atacar naves en llamas más allá de Orión.
He visto rayos de brillar en la oscuridad cerca de la puerta Bettenhausen.
Bueno, tot això.
Diu la leyenda, com a mínim el meu profe de guión,
deia que això el Roger Howes ho va improvisar tot,
i que el Harrison Ford, hi ha un contraplano del Harrison Ford
que s'està posant cara de flipat.
I és perquè està flipant, perquè diu
però este tio se va del papel o què passa?
Jo no m'ho crec.
Jo suposo que tot està pel guió, però bueno.
En qualsevol cas,
torna Blade Runner als cines en un moviment estrambòtic
i inesperat, però bueno, és així.
I, doncs, a tots aquells que no
hagi pogut veure la pel·lícula en pantalla gran,
doncs ho podeu fer a partir d'ahir, em sembla.
Diria que la van estrenar ahir
o avui mateix.
En alguns cines comptats a Barcelona, tres cines,
és el Floride Blanca i Alicària.
Doncs, d'això, podeu tornar a gaudir
de l'obra mestra del Ridley Scott,
aquesta pel·lícula de l'any 1982
que, no obstant,
va patir diverses remuntajes
i recats i muntajes del director
i totes aquestes històries.
I, de fet, el muntatge que passen
es basa en un...
o és un de l'any 2007
que es deia The Final Cut.
Exactament no sé quins canvis té
i quines coses no té,
a veure, la pel·lícula bàsicament és la mateixa,
però no sé si han deixat la veu en off,
si l'han tretat, si l'han tornat a posar,
si jo què sé què,
els unicornios, no sé què.
En qualsevol cas, podeu veure aquesta pel·lícula
en Caicària,
per ser original,
per descomptat.
I jo crec que val la pena
perquè és una pel·lícula espectacular
a nivell visual
i d'un espai filosòfic bastant potent,
un d'aquells clàssics que podem rescatar ara mateix al cine.
Però hi ha més coses, més novetats.
Doncs això, hi ha més novetats, coses que arriben,
coses esperades una mica,
potser no per tothom, però sí per alguns cinèfils,
com ara podria ser aquesta que sona més o menys així.
Bé, se suposa que és el Passolini,
el director de cinema, interpretat per Willem Dafoe,
i per tant, en anglès, no sé exactament per què.
La veritat és que canta bastant que van agafar
el Willem Dafoe per interpretar el Passolini
perquè la veritat és que s'assembla molt físicament.
El Willem Dafoe té una ratllada molt potent,
el Passolini.
En aquesta pel·lícula no l'han fet parlar en italià,
però diu algunes poques frases en italià,
però bàsicament parlen anglès.
Però tot així és una grandíssima pel·lícula,
és una mena de biopic estrany del Passolini,
que es diu exactament així, Passolini.
És la darrera proposta d'Abel Ferrara
i compta amb gent com el Willem Dafoe,
com us dic, en el paper protagonista,
però també actors italiens com Nineto D'Avoli
o Maria de Merideros, que no és italià,
no és italià, no sé per què la fico en aquest mussac,
però és que em sembla que ningú sap ben bé
d'on és la Maria de Merideros.
Però bé, surten aquesta pel·lícula
i el que fa aquesta pel·lícula
és reconstruir els últims anys de vida del Passolini,
abans que el matessin en aquella fatídica nit
durant els anys 70, 1972 o 74,
si no recordo malament,
i a part de reconstruir aquests últims anys de vida,
també el que fa Abel Ferrara,
que és el director,
és posar imatges al darrer projecte
en què estava treballant el Passolini.
Estava escrivint unes coses per portar-les a la gran pantalla
que mai va poder fer.
Llavors l'Abel Ferrara fa exactament això,
posar-li imatges i reinterpretar una mica el llegat de Passolini.
És una pel·lícula estranya a un punt,
bé, és un biopic,
però no és un biopic molt convencional,
no li agradarà als grans públics,
però jo penso que, bé,
que a qui li agradi el Passolini
la pel·li capta bastant bé aquesta foscor
i aquestes inquietuds morals que tenia el cineasta
i inquietuds morals i polítiques.
Recordem que va ser una de les figures polítiques,
un dels intel·lectuals més actius i més intensos
dels anys 70 a Europa.
Jo penso que l'Abel Ferrara capta una mica tot això,
capta aquests sentiments
que podia generar el cine de Passolini
i, doncs, això, tanca una pel·lícula
que no és per tothom,
però jo crec que els amants del cine d'autor en general
i del Passolini en concret
no se la poden ni perdre.
Estàs creant atmosfera, Jordi?
Ara...
Dentro driver, vinga.
d'aquí.
D'aquí.

Katie.
Què es pot esperar d'una pel·lícula que es diu
El año más violento?
Bueno, violencia raudales.
Doncs no exactament.
El año más violento
és un drama negre
que té un punt de noir clàssic
que transcurre l'any 1981,
que és estadísticament l'any més violent de la història
de la ciutat de Nova York.
deuen els estudis.
Algú va fer un estudi
sobre quin ha sigut l'any més violent
i van dir que el 1981
és un any on les màfies
i la corrupció
i les extorsions
i els atracaments,
tot això estava a l'ordre del dia
i en aquest context
passa la història
la història que ens explica
el J.C. Chandor
que és l'actor, perdó,
el director d'aquesta proposta,
autor, per cert,
de Margin Call,
que era aquella pel·lícula sobre la crisi
i d'aquella altra
en la qual el Robert Redford
se n'anava a surcar el mar
i era un senyor gran
que ja no tenia moltes més coses a fer a la vida
i se n'anava allà
i es deia
Cuando todo está perdido
una pel·lícula molt bona.
Bé, doncs el J.C. Chandor
torna amb una tercera proposta
i explica la història
d'una gent
en aquest 1981
que és una gent
que pretén dedicar-se
al negoci de transports
via camions.
Un Jason Isaac
que està una mica
movent-se al marge
entre el legal i el il·legal
però que intenta ser una bona persona,
un tio més o menys
com cal
i un tio responsable i tal,
que està aliat
amb la Jessica Chestein
que és la seva partena
i que són víctima
de les extorsions
d'aquestes màfies.
És una pel·lícula
potser menys violenta
del que pugui aparentar pel títol,
vull dir, que ningú s'espanti
que ningú digui
bueno, és que serà un banyo de sangre.
No, és veritat,
no és un banyo de sangre,
ni moltíssim menys,
però parla potser
no tant de la violència física
com de la violència soterrada
en aquesta societat
tan ja desquiciada
del Nova York dels anys 80.
És una pel·lícula molt sòbria,
molt elegant,
molt ben feta,
molt ben narrada,
i molt ben interpretada,
que jo crec que ha tingut
una mica de mala sort.
Jo crec que és una pel·lícula
que estava bastant pensada
per estar com a mínim
nominada en uns quants Òscars
i no se'n va emportar ni un.
i jo crec que això l'ha condemnat
a un cert oblit.
De fet, la pel·lícula
s'havia d'estrena
fa unes setmanes
i van dir, no, no, no, és igual,
l'endarrerim.
Bé, finalment arriba
i jo penso que és una proposta
molt interessant,
no és una pel·lícula impecable,
però és una pel·lícula
que té un cert nervi
i una realització
molt elegant
i molt lograda,
descarat pels amants
del cinema negre
i jo crec que pot una mica
agradar a tots els públics,
a veure si és així.
Never made a latte greater
I'm saving $23 a week
We drive to a house in Preston
We see police arresting
A man with his hand in a bag
How's that for first impressions?
This place seems depressing
It's a Californian bungalow
in a cul-de-sac
It's got a lovely garden
A garage for two cars to park in
Or a lot of room for storage
if you've just got one
And it's going pretty cheap, you say
Well, it's a deceased estate
Aren't the pressed metal ceilings great?
Then I see the handrail in the shower
A collection of those canisters for coffee, tea and flour
A photo of a young man in a van in Vietnam
And I can't think of floorboards anymore
Whether the front room faces south or north
And I wonder what she bought it for
And I wonder what she bought it for
Or a angel shirts
And we set up the window
That she bought it for house
In the bed
Instead It's been achter me
With a lacry
And the를 scratch
And I wonder if she эти
W przepیں
That's the only place
And the outer wall
And the Hier stairs
And through the sample
With a huge fl shack
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És que és curiós.
És que no té una línia molt clara,
però és una...
Saps què és la literatura?
Sí, llibres. No, són llibres.
És una festa de llibres i de llenguatge,
de periodisme i d'expressions escrites en general
que se celebra al CCCB
i que plega una sèrie d'experts
i de veus i de noms
que parlen de temes relacionats
amb la literatura i de l'estat de la qüestió
en el món actual. Se celebra
la vuitena edició aquest cap de setmana
i penso que és una cosa
curiosa i a la qual
val la pena prestar una mica d'atenció
perquè, clar, si bé no és una cosa
per tothom, per tots els gustos i per tots els públics,
penso que a tots aquells que us agradi
agafar un llibre, doncs,
podeu passar-vos-hi a veure què sí cou.
I què sí cou? Doncs això, un munt
de participacions
d'experts, d'escriptors, de teòrics,
de literats, de periodistes en general
i una...
tot un seguit d'exposicions
que van des d'una
dedicada a Sebald, l'escriptor
alemany, si no recordo malament,
que es diu Les variacions Sebald,
fins al Bookcamp, que és una mena de
trobades que fan, també, relacionades amb la literatura
i en els quals discuteixen
qüestions com ara els límits del llibre
i coses relacionades amb la indústria,
amb la publicació, amb l'autopublicació,
totes aquestes coses. I, a més a més, doncs,
hi ha una secció de sèries literàries
on es parlarà de True Detective,
d'Olive Kitteridge, de How the Thrones,
de coses així,
projeccions de curs, de pel·lícules,
per cert, estrenen, o més ben dit,
pre-estrenen Citizen Four,
que és aquesta pel·lícula, aquest documental
que va guanyar l'Òscar,
el millor documental a la passada edició,
que parla sobre Edward Snowden
i tot el tema Wikileaks,
i que està prou bé.
Fan una retrospectiva
de l'Alícia de Lewis Carroll,
ara que fa 150 anys,
doncs es fixen en totes les representacions literàries
i cinematogràfiques del personatge.
Hi ha una secció de periodisme, literatura
i els nous mitjans.
En fi, una fira de la literatura,
doncs això, poc popular, potser,
però jo crec que molt reveladora
sobre com estan totes les coses,
sobre la nostra relació amb els llibres
i sobre la relació dels llibres amb nosaltres,
que al cap i a la fi
és una mica del que va tota la literatura.
Ja us dic, del 18 al 22 de març,
aquest cap de setmana,
va començar ahir,
acaba diumenge,
mireu-vos a la programació
al cosmopolis.cccb.org,
perquè allà està tot,
em anava a dir ben explicant,
no, és una mica rara la web,
però està tot detallat,
està tot explicat,
mireu-vos-ho,
possegeu
i potser trobareu alguna coseta
que us pugui interessar.
Moltes d'elles gratis,
algunes s'han de pagar,
però són preus irrisoris,
i jo penso que és una iniciativa estupenda,
diferent,
i una bona manera de passar el cap de setmana.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit