Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Y pateusui‬
En pot!
No contundous!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
A part d'això tenim el tema xat,
el www.radiodesvern.com
és el web de la ràdio
i inclou un petit espai de xat
on us podeu donar d'alta
i parlar també amb nosaltres.
Jo a les pauses estaré una mica al tento
de tot el que digueu.
Deixeu-me que acabi de parlar-vos
de les fonts de contacte amb aquest programa,
potser no tan directes,
però també sabeu que ens podeu enviar
un mail a projectefluzo.gmail.com
ens pregunteu el que vulgueu
i us contestarem en la medida del possible
i si no, doncs ens teniu també
a nivell ciberespacial
a projectefluzo.blogspot.com
que és l'adreça del nostre blog
on cada setmana
pengem el podcast,
el programa en forma de podcast
perquè vosaltres el pugueu recuperar.
Dit tot això, quedeu-vos amb nosaltres
aquesta horeta que tenim per davant
i ja us dic, comencem amb una mica de música
per animar el Cotarrín.
Tens cosa a punt?
Doncs va, tira-la, tu mateix.
Música
Música
Música
Música


Música
Música


Música

Música


És molt i molt bo
el nou disc de l'Ordens
que és això que sentíem ara mateix
i ara vol anterior
aquí no sé si s'han superat
però en qualsevol cas
com a mínim el nivell el mantenen
es diu Escape from Evil
i sobre
amb aquest tema
que estàvem sentint ara mateix
que es diu
Suckers Shangri-La
Per qüestions tècniques
de
puesta a punt
el xat està una mica penjat
per tant
bueno
us torno a recordar
93
372
3661
mentre el Jordi es baralla
amb tot aquest tema
doncs
truqueu-nos per telèfon
i ens expliqueu qualsevol cosa
jo suposo que en breu
la cosa tornarà
a rotllar
de moment està el tema offline
però bueno
telèfon i ja està
us l'agafa la secretària
i ja està
i me'l passa a mi el telèfon
bueno
dit això
parlem una mica de còmics
va
que encara se'ns tirarà el temps a sobre
no tenim barri
però mira
em posaré tonto
i al final em distrauré
que anava a dir
tema còmics
hi ha una qüestió
relacionada amb els fans
dels còmics de superherois
i és que
feia temps que
estàvem esperant
una reedició
d'aquelles
doncs
que havia d'arribar
en algun moment
però que semblava que
passaven els anys
i ningú
s'atrevia
i a més
em sembla que
per tema de drets
estava la cosa una mica
bloquejada
i tota la pesca
bueno
una d'aquelles
reedicions necessàries
que tothom estava
esperant amb candeletes
i
i que no
bueno
que no acaba d'arribar
i ara fa uns mesos
doncs
se obró el milagro
nunca mejor dicho
i va aparèixer
va aparèixer
el primer volum
de Miracleman
que és una de les obres
més destacades
i és molt dir
de l'Alan Moore
aquest
dios
dels còmics
aquest
absolut tòtem
comiquero
que
ha plegat
tants fans
i tants seguidors
anava a dir
tants detractors
però no és veritat
és que no en té gaire
gaire bé
de detractors
l'Alan Moore
algun n'hi haurà
però bueno
però el cas és que
al mirar aquells
Mandala Moore
doncs estava
bastant descatalogat
en el nostre país
es va publicar
fa molts
molts
molts
molts
anys
em sembla que
va ser l'editorial
5
si no m'equivoco
i la cosa
s'esperava moltíssim
ja em sembla
crec recordar
que vam parlar
d'un primer volum
ara fa uns mesos
i ara mateix
Panini
que és qui s'està
encarregant
de reditar
aquest material
amb molt de gust
i amb molt d'encert
doncs ens porta
un segon volum
que pel meu gust
encara posa
les coses
millors
perquè
si el primer
ja una mica
deixava veure
per on anaven
les coses
doncs en aquest
tot es concreta
una mica més
i el senyor
Alan Moore
doncs
apreta bé
les tuerques
i va explicar
les coses
que vol explicar
ja d'una manera
com més exhaustiva
i més salvat
ja si cap
el que caracteritzava
aquell primer volum
i que també
caracteritza aquest
i encara més accentuat
és un to
molt fosc
propi
d'aquell canvi
que van donar
els superherois
i d'aquell gir
que va donar
el general superheroi
cap als anys 80
amb gent com
el mateix Moore
o com el Frank Miller
ja us n'hem parlat
del tema
unes quantíssimes vegades
però bé
el que caracteritza
aquest còmic
és aquella
oscuritat
i aquell moment
en el qual
semblava
que els superherois
van donar
un pas endavant
cap a la foscor
i es van convertir
en un tema adult
en una cosa
que ja no pertanyia
als nens
i als adolescents
sinó
que estava enfocat
als adults
és més
aquest còmic en concret
jo crec que només
està enfocat als adults
hi ha còmics
que es poden
una mica
assimilar
des de totes les edats
però aquest en concret
ja té un punt de foscor
i un punt de
violència reflexiva
molt potent
fins i tot
incorpora
conceptes
relacionats
amb Nietzsche
i amb tota aquesta història
el superhombre
i tota aquesta
qüestió
que òbviament
als nens
se'ls escapa
i molts adults també
però és innegable
que l'Alan Moore
sempre ha investigat
molt en les arrels
culturals
de la figura
del superheroi
no sempre
per fer còmics
de celebració
al contrari
gairebé sempre
per fer còmics
com més reflexius
i més post-irònics
com és el cas
i investigant
en aquestes arrels
doncs arribar
a certs conceptes
que la veritat
és que tenen
molta xitxa
estem molt acostumats
a llegir còmics
de superherois
que no tenen
molt de fons
que són pur espectacle
o pura palomita
però l'Alan Moore
sempre és un senyor
que ha volgut
donar voltes
a les històries
voltes de tuerca
concretament
vull dir
que ell dona voltes
però també
li dona voltes
al cargol
per apretar
tota la història
i tots els conceptes
aquests desafiants
que sempre vol apretar
i una de les seves
cimes
és aquesta
Miracleman
que arriba ara
amb aquest segon volum
que es diu
El síndrome del rei rojo
i que dibuixa
el senyor Alan Davis
un altre intocable
del món comiquero
que ha estat fent coses
també molt palomiteres
tipus
la Patrulla X
o tipus
la Liga de la Justícia
per la competència
per la distinguda competència
DC
també va fer
el mític
Batman anyo 2
aquella mena
de continuació
oficiosa
de l'anyo 1
del Miller
però també ha fet coses
una miqueta més personals
com Excalibur
o com aquesta cosa
que arriba ara
la veritat és que
és un dibuix
que té molt de nivell
encara no és
l'Alan Davis
més depurat
i més perfeccionista
però la veritat
és que té un nivell
molt bo
que acaba de rodonir
tot el que explica
l'Alan Moore
una mica juga
també al xoc
perquè l'Alan Davis
com us dic
doncs ha fet
molt mainstream
però en fi
crec que la barreja
és molt interessant
juga amb aquests
conceptes de foscor
però també
parodia una miqueta
els superherois clàssics
de les etapes clàssiques
dels còmics
fa una lectura
bastant sarcàstica
de tota aquesta història
i remou
els cimientos
del personatge
els orígens
del personatge
li dona
bueno
dona explicacions
una mica incòmodes
a tota la gènesi
d'aquest personatge
de Miracleman
i de la família
Miracleman
i tot això
està explicat
en aquest volum
que per cert
inclou
un mogollon d'extres
històries
com perdudes
que em sembla
que ni tan sols
estaven editades aquí
esbossos
proves de tintes
aquesta mena de coses
que han de fer
la delícia
de tots els fans
del còmic superheroi
en general
en concret
del còmic superheroi
més reflexiu
i molt en concret
de l'Alan Moore
que penso que
és un imprescindible
a ell
i és un imprescindible
a aquesta obra
que per sort
com us dic
doncs
podem gaudir d'ella
gràcies
de la mà
dels amics
de Panini
tirem alguna
musiqueta més
i seguim parlant
demà
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gona Find You Now,
un tema que
composa el darrer
àlbum de James McMurtry, que és un tio que ha fet
molts discos, i que ara mateix
n'acaba de treure un que es diu Complicated Game,
que està molt bé,
ja veieu com sona. I el que sembla un joc
complicat és el tema chat, que
encara està mig penjadet,
estem treballant en ell, tenim
un bon exèrcit
de micos que estan
trafegant els cables, però
em sembla que no donen una solució.
Jo tinc una teoria, avui és el dia a l'ost,
perquè avui és
4-8-15,
4-8 d'abril del 15,
tu sabies això, Jordi? No.
Bé, i a les 16-23
de la tarda ha sigut el moment
l'ost, i potser és el tema,
no sé, un homenatge
batllat a la sèrie, potser el magnetisme,
potser Sant Josep és com l'illa de l'ost,
i no sé,
l'illa de l'ost tenia un nom,
tu, Jordi,
te'n recordes el nom de l'illa de l'ost?
Es deia alguna cosa com Harold, o alguna cosa així,
t'ho juro, molt friki.
Si sabeu el nom de l'illa de l'ost,
truqueu-nos,
93-372-3661,
ho dic perquè així també fem una mica de temps,
i...
la millor sintonia de la història,
no tenim una sola nota.
Ah, ja està,
això és el nostre sentit
d'homenatge a l'ost,
avui que és el dia de l'ost.
Oh, aquesta sí que mola més, eh?
Sí!
Hem posat l'ost i ja val a la webcam,
Jordi?
Jo no,
jo no en veig.
Vale,
bueno,
és igual.
Com que queda així una mica lleig
parlar en directe,
jo segueixo,
i si surt,
ja ens dieu alguna cosa,
que això que us estava dient,
doncs truqueu per telèfon
i ens dieu el nom de l'illa de l'ost,
o el que vulgueu.
Dit això,
jo segueixo amb el programa
perquè tenim més històries.
Ja sabeu que fa unes setmanetes
vam encetar una secció nova
de videojocs indis,
de videojocs independents,
d'aquells videojocs diferents,
amb un punt d'autor,
amb un punt de qui ho ha treballat,
amb un punt de,
doncs,
d'aparença artística currada,
o, bueno,
una mica aquells videojocs
que poden agradar a tothom,
però també poden agradar a la gent
que no els agrada els videojocs,
no?
Aquella història del videojuego
per a la gent
que no els agrada els videojocs.
Bueno,
sempre portem
o intentarem portar títols
que s'escapin de la norma,
que no siguin videojocs comuns,
sinó, doncs,
això,
que aportin un petit plus,
ja sigui,
com us dic,
a nivell guió,
a nivell visual,
o el que sigui.
I és el cas una mica
del títol que us portem avui,
que es diu
White Night,
que va ser publicat
fa unes setmanetes,
durant el dia,
un dia de març,
ara fa menys d'un mes,
i és una proposta
d'un estudi
que es diu
Som Studio,
tots aquests videojocs
arriben de la mà d'autors
o de petits estudis
composats, doncs,
de vegades per dues,
tres persones,
quatre persones,
com a molt.
Vull dir,
són currus bastant importants
que porten a terme
poca gent.
Després suposo
que tenen ajudes
i tenen aquestes històries,
però el nucli creatiu
sempre són poquetes persones.
I en aquest cas
és, doncs,
això,
una productora
que es diu
Awesome Studio,
i la cosa
és, doncs,
una mena d'homenatge
al cinema negre
més clàssic,
però que incorpora
elements d'altres gèneres
com ara el terror.
La història
és la d'un senyor,
tu com a protagonista
arribes a una casa
després de tenir
un accident amb el teu cotxe,
tu vas circulant
per una carretera
tranquil·lament,
se't creu a una noia
que et fa sortir
de la carretera,
tens un accident
amb el cotxe
i el primer que trobes
és una casa,
una mansió
que sembla abandonada.
T'aproximes cap a la casa
i entres
i allà, doncs,
et trobes
la de Dios es Cristo
perquè sembla
que està la cosa abandonada
però alhora
sembla que hi ha
senyals de vida,
senyals d'algú
que hi ha estat vivint
fa poquet
i a poc a poc,
doncs,
van sorgint
certs fenòmens
una miqueta
estranys,
de difícil
l'explicació,
deixem-ho així
i no vull parlar
més de l'argument
perquè la història
és anar descobrint
anar desplegant
una mica
tot el que passa
amb aquest senyor
que sembla,
doncs,
això ha sortit
d'una pel·lícula
de cinema negre
i que a poc a poc
es va ficar
en una història
més pròpia
gairebé de Poe.
El xulo d'aquest joc
és la història
però també
és una mica
l'apartat visual
perquè
com que és un gran homenatge
al cinema negre
és un videojoc
molt cinematogràfic
visualment
i a nivell sonor
molt, molt cinematogràfic
apel·la als anys 40
de fet la història
passa als anys 40
i està tot fet
en blanc i negre
i quan dic blanc i negre
vull dir blanc i negre
no hi ha grisos
és tot blanc o negre
és un contrast
super, supermarcat
que permet a la gent
d'Ossom Studio
doncs això
jugar amb les llums
i a les ombres
per crear efectes
bastant al·lucinants
i bastant acollonidors
també, per què no dir-ho
en aquesta història
doncs que a poc a poc
va virant cap al terror
i que jugar doncs
molt amb això
amb aquestes ombres
i amb una planificació
molt pròpia
del cinema
especialment
el cinema expressionista
té plans
així bastant avarrants
les posicions de càmera
de vegades
són una mica desconcertants
de vegades una mica
massa desconcertants
perquè afecten
el que es diu
el gameplay
és a dir
l'experiència de joc
de vegades
és una mica complicat
caminar
i cada cop et canvia
el plano
ja no saps molt bé
cap on vas
però en qualsevol cas
el que fa
aquesta planificació
tan avarrant
i tan
tan extrema
doncs és això
crear aquesta sensació
d'inquietud
de malrullisme
d'atmosfera
no ho sé
enrarida
és tot
és tot un malrotllo
bastant important
i jugar amb els llums apagats
doncs
la veritat és que
afecta
al final
t'acaba afectant
t'acaba afectant
com a persona
i com a personatge
perquè una també
de les característiques
d'aquest joc
i no és original
perquè això ja s'havia vist
en algun altre joc
però tot i així
està molt bé
és que
si et quedes sense llum
com a personatge
és a dir
si se t'apaguen
tots els mistos
o si entres
en una habitació
que no hi ha llum
a poc a poc
vas perdent el cap
et vas tornant
una mica loco
i al final
s'acaba la partida
et desesperes
et tornes boig
i s'acaba la partida
pots continuar
pots tornar a començar
però en qualsevol cas
el que has d'intentar
evitar és sempre
quedar-te a les fosques
sempre has d'anar
amb un llumí
que il·lumina
lo justo
també s'ha de dir
no és que t'il·lumini
tota l'habitació
i això és lo fotut
però és el que t'ajuda
a mantenir la cordura
tot plegat
conforma això
un joc
que fa mal rotllo
però que alhora
està molt currat
a nivell
no només visual
sinó que hi ha
com us deia de guió
té aquest fatalisme
del cine noir clàssic
que li fa un gran favor
a tot l'humor
que et crea
com a jugador
i jo penso
que és un títol
que potser no és perfecte
té alguns fallos
té alguns
diguem
puzzles
una mica
raros
no saps ben bé
com resoldre
algunes situacions
però sí que és veritat
que a poc a poc
et vas ficant
en aquesta atmosfera
en aquest mal rotllo
en aquesta història
i al final
la cosa
s'acaba quedant
bastant gravada
tant al cervell
com a la retina
White Knight
ja us dic
no cal que us agradi molt
els videojocs
per provar aquesta mena
de títols
que us oferem nosaltres
jo us recomano
que li feu una ollada
està per PC
i em sembla que per alguna consola
també ha sortit
i per Mac
o sigui que
que no teniu excuses
si voleu provar-ho
la setmana que ve
ens comenteu
doncs escolta
seria una bona opció
una beste
que veit
que veit
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tindremà!
Fins demà!
Gràcies!
Un dels que fins demà!
Fins demà!
A banda de la cançó!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Lisora!
Sencules però!
Fins demà!
una jugabilitat superguai, no sé què,
i elevats per la crítica, tot això.
Bé, no, més ben dit, elevats per la crítica sí que estan,
però són jocs que tenen un punt diferent
i tenen un punt artístic, jo vull recordar-ho.
És el que té el mercat indie.
D'acord, dit tot això,
aquesta setmana hi ha estrenes,
i van haver estrenes la setmana passada,
però no vam fer programa, així que es van quedar una mica en el tintero.
M'agradaria parlar de quatre novetats cinematogràfiques,
algunes s'estrenen demà, que és divendres,
i alguna altra es va estrenar la setmana passada.
O sigui que ja, a partir de demà,
les podeu veure totes al cine.
Farem una cosa, parlarem de dues d'elles,
i jo agafaré aire, posarem una mica de música,
i després parlarem de dues més.
No us penseu que m'he oblidat a mig camí.
En qualsevol cas, primera proposta.
Una cosa que es diu
Get, el divorcio de Vivian Amsalem.
I ara que parlàvem de temes autorals,
i de coses indies, i de coses una mica fora
dels grans circuits comercials,
del mainstream i de tot això,
doncs és un bon moment per parlar d'aquesta pel·lícula,
que és una proposta que ens arriba d'Israel,
i dirigeixen Ronit i Shlomi Elkabets.
Això són dues persones,
Ronit Elkabets i Shlomi Elkabets,
que són dos germans
que porten ja uns quants anys dirigint cosetes,
i han dirigit algunes coses juntes,
i aquesta és la seva nova pel·lícula.
Una pel·lícula que és, a part,
la culminació d'una trilogia
sobre el personatge de Vivian Amsalem.
no és que sigui, diguem,
una cosa amb una continuïtat molt temàtica,
és a dir, no és que hagis de veure les anteriors
per entendre aquesta,
perquè no tenen res a veure les unes amb les altres,
excepte alguns punts que sí que són comuns
a nivell argumental,
però és una història totalment nova,
protagonitzada perquè està Vivian Amsalem,
que sempre ha estat el centre
una mica de conflictes familiars.
Aquesta parella de directors,
que us recordo són germans,
són una noia i un noi,
sempre han volgut una mica posar en crisi
els conceptes més tradicionals
de la societat israelí,
i concretament la institució familiar.
Sempre han intentat donar noves visions
i una mica criticar els preceptes
com més acartonats de la societat
que impliquen la família tradicional
i totes aquestes coses.
I en aquest cas,
la qüestió és que parlen d'aquesta Vivian
que es vol divorciar del seu marit.
Amb la mala sort
que en la societat israelí,
si el marit no vol divorciar-se,
doncs el divorci no es pot consumar,
o se'n van a judici i s'ho miren,
però si el marit no dona el seu visto bueno,
la cosa no prospera.
Amb la qual cosa,
la dona acaba sent gairebé una propietat del marit
en aquest sentit,
i en fi,
doncs es produeix una situació incòmoda
i xunga i de dudosa qualitat humana.
És el que li passa a aquesta dona,
que pretén divorciar-se d'aquest senyor,
i com que tampoc té una excusa molt ferma,
en tant que no és una persona
que li hagi donat motius especials
per divorciar-se d'ella,
o d'ell, més ben dit,
és a dir, no és un maltractador,
no és ell la manté,
totes aquestes coses,
que són coses que sí que podrien forçar el divorci,
doncs aquesta noia no té com divorciar-se d'ell,
que es nega rotundament a separar-se.
És la tragèdia,
és una tragèdia que s'allarga durant molts anys,
tots els anys que el senyor va dient que no,
que no li dóna la gana a separar-se d'ella,
i que, doncs això,
donar una visió de la societat israeli
bastant desesperançada en aquest cas,
o en aquest tema en concret,
i tot i així,
tampoc dona peu a una pel·lícula especialment dramàtica,
té moments molt dramàtics,
planteja una situació molt potent,
i sí que és molt dramàtica la situació que planteja,
però després la metodologia dels directors
no és centrar-se en un melodrama superlacrimogen,
sinó, doncs això,
parlar d'aquesta absurditat
i fer-ho a través del drama,
però també a través de la comèdia,
de la sàtira social
i una mica de la representació
de tot un panorama poblat
per uns personatges,
doncs una mica pintorescos.
La protagonista de tot això,
que és la Viviana Amsalem,
està interpretada per la pròpia
Ronnie L. Cabez,
com us dic,
50% de la parella de directors
de la pel·lícula,
i la veritat és que la noia
ho fa super, super bé.
Es posa la pell d'aquesta Vivian
i la veritat és que se la deixa pel camí.
I no és per menys,
doncs per això,
perquè és una pel·lícula
que apel·la a un procés llarg i tortuós,
que va ser, a més,
per cert, èxit a Kant,
va triomfar bastant entre la crítica
i que va estar nominada
als Globus d'Or
com a millor pel·lícula
de parlar no anglesa pel seu país.
A mi em va sorprendre
que després els Òscars
no l'agafessin,
com a mínim com a nominada.
Però, perquè és una pel·li
que té tots els números,
però, bueno, en fi, aquí està.
És una pel·li, per cert,
dic que té tots els números
perquè, tot i ser una pel·li autoral,
tot i ser una pel·li
que només passa en un escenari,
que és l'escenari
on se celebren aquests judicis
amb aquest tribunal rabínic,
tot i ser una pel·li
com molt pelada,
molt austera,
és una pel·lícula
que pot agradar a tothom,
és una pel·lícula
que obre els seus braços
i una mica
qui vulgui ficar-se
en aquesta història apassionant,
doncs, segur que no se'n penedeix.
És la primera de les propostes
que tenim per aquesta setmana.
Posa una miqueta de musiqueta de fons
que agafo,
que agafo aire.
Ah, sí, és veritat, tenim trailers.
Tira un trailer, va.
No, señoría.
Bueno, sí sona aquesta
Get el divorcio de Vivian Anzalem.
Ostres, em costa dir el nom, eh?
Vivian Anzalem.
Aquest és el trailer.
I fem una cosa,
sentim el trailer
de la següent proposta
que ja veureu
que no té absolutament res a veure.
Disculpe, señora.
No habrá visto a alguien
que se parezca a este hombre,
¿verdad?
Este es...
David.
Ana, te presento a David.
Hola, mucho gusto.
David era amigo de tu hermano.
¿Conocías aquello?
Bueno, ja més o menys
veieu per on van els tiros,
literalment,
el de tiros.
Això no té res a veure
amb el que estàvem parlant ara,
però també és una proposta
interessant a la seva manera,
que, insisteixo,
és una manera totalment diferent.
És un tema que se diu The Guest,
algo així com El Invitado.
És la darrera pel·lícula
d'Adam Wingard,
que és un d'aquests nous
reis del terror sofisticat,
que va dirigir una pel·lícula
que es deia You're Next,
ara fa uns anyats,
i que va triomfar bastant
entre els fans
d'això,
del terror com més,
bueno,
una mica més indie,
una mica més hipster,
una mica més guai,
no?
No és el terror
d'omplir moltes sales,
tot i que és un terror
que tampoc és que sigui,
bueno,
tampoc
proposa coses raras,
simplement és
una revisió
dels cànons del gènere,
però, bueno,
té aquest puntet
més guai
que moltes de les propostes
que arriben
cada setmana
des de Hollywood.
Bé, doncs,
l'Adam Winger
s'enquadra
en aquest mundillo,
també va participar
en UBHS,
aquella mena de compilació
de curs terrorífics
que després va tenir
dues seqüeles
una mica xungues,
també se va
a Horrible Way to Die,
una altra proposta,
així,
una miqueta de culte
entre els fans
del gènere,
i ja us dir,
que ara arriba d'aquest,
la seva darrera proposta,
que va arrasar
bastant a Sitges,
va agradar molt,
i que ara la podem veure
bastants mesos després
la podem veure
en salars comercials.
És la història
d'un senyor
interpretat per Dan Stevens,
que és un actor
bastant jove
que jo no tenia gaire vist,
que arriba
a una família
i s'introdueix
en aquesta família,
una mica els conquista
a través d'una mentida
que té a veure
amb el fill de la família
que es va morir a la guerra
i tot això,
i ell es fa passar
per un amic del fill
i s'introdueix
en aquesta família
i l'oponi una mica
tot a patar arriba.
És una mica
el model
l'enemigo en casa,
allò de la persona
que entra a casa teva
i una mica
t'amenaça des de dins.
És,
jo crec que,
una visió
poc dissimulada
d'una de les pors
més importants
de la societat
nord-americana
d'avui dia,
que és això,
que el vecino
és tu propi enemigo
i que fins i tot
se't cola
dins de casa teva.
A partir de l'11S
ja sabem
que els americans
es van tornar
una mica bojos
amb aquest tema
i aquesta és una nova mostra
d'aquesta tendència.
És una pel·lícula
bastant xula
que no agradarà a tothom
per descomptat,
però que té un punt guai
i és que fa un homenatge
al cinema de terror dels anys 80,
aquell cine del John Carpenter
i de tota aquella tropa
a través d'una fotografia
que remeta
tot aquell tipus de cine
també entre sofisticat
i amb un punt artesanal
i tota aquella història
i a part de tot això
té una banda sonora
repleta
de temes
molt ochenteros
que faria
la delícia
de qualsevol fan
del gènere
d'aquella època.
De què és una proposta
com us dic
molt diferent,
també molt diferent
a les dues
de les quals us parlarem,
però que jo crec
que val molt la pena
fixar-s'hi com a mínim
ni que sigui
per informar-se
i veure de què va la cosa.
És el mic on?
Espera, espera, espera.
Ei, ei, ei.
Fem el mic on.
Come on, come on.
És el mic on o no?
I vols el mic.
We're bringing up
nobody,
nobody,
nobody
but the number one rapper
in the world.
He's been traveling
all over the world.
He came back
just to give you some games.
All over the body.
What's happening for you?
Come on, come on.
I'd have been through
a whole lot.
Tried tribulation
but I knew God.
The devil wanna
pull me in a bow tie.
Played at the holy
while they don't go try.
Yeah, yeah.
As they look around me,
so many motherfuckers
wanna down me.
But enemy gonna never drown me.
In front of a dirty double
maybe they found me.
And I love myself.
I want you looking at me.
Tell me what you see.
I love myself.
I put up on that
in the back of the back of the head
and I'm going there.
I love myself.
Illuminated by the head
and the guy
boy, don't seem shy.
I love my
one day at a time.
They wanna say
it's a war outside.
Bomb in the streets.
Gone in the hood.
Marble police.
Black on the corner
with a line full of fiend
and a bottle full of lean
and a mother wanna scream.
These days of frustration
keep going.
Go to the front.
Yeah.
I dug these cold faces.
Post-up feed
fight for four bases.
Dreams are realities.
Peace.
Blow steam in the face
of the beast.
Sky can fart down.
We can cry now.
Don't look at me,
motherfucker.
I smile.
I love myself.
And when you're looking at me
I tell me what do you see.
I love myself.
I put a bullet in the back
of the back of the head
and look at me.
I love myself.
I illuminate it.
All y'all come in front.
Y'all come up to the floor.
Baby, who are you?
Come on.
What you gonna do?
Flip your head
and keep moving.
Turn the mic up.
Punch it.
It's the fashion police.
I wear my heart.
Hold my sleeve.
Let the runway start.
You know the man's a bull
dealer company.
What do you want from me
and my scars?
Everybody like confident.
Everybody like confident.
How many times
my potential was an enemy?
How many times
this city making me promises?
So I promise this nigga.
I love myself.
And when you're looking at me.
Tell me what you see.
I love myself.
I put a bullet in the back
of the back of the head
and look at me.
I love myself.
Illuminated by the hand.
God, boy, don't seem shy.
I love myself.
One, two, three.
I went to war last night.
With a heart of medic weapons
don't nobody call a medic.
I'ma do it till I get it right.
I went to war last night.
I've been dealing
with the question
ever since I adolescent.
I can never hear the blessing.
I can never see the message.
I can never take the lead.
I can never bother
read from a negative
and letting them annihilate me.
And it's everything
and I'm moving
at a million speed.
Feelin' run into
a pill and let nobody
and I'ma do it till I get it right.
I'ma do it till I get it right.
Not on my top.
Not while I'm up here.
Not on my top.
Kill the music.
Not on my top, man.
We can say that shit
for the streets.
We can say that shit
is for the kids, bro.
2015, niggas tired
of playing victim, dog.
Niggas ain't trying
to play Vic Tutu.
How many niggas
we done lost?
Yeah, yeah.
How many we lost?
No, for real,
answer the question.
How many niggas
we done lost, bro?
This year alone.
Sí, sí.
Corta, esto
que esto es muy verde, eh?
És que diuen
diuen nigger
i potser ens veten, no?
Aquí a la ràdio.
No parlen de dir nigger
en aquest disc
que
tota la crítica
ha coincidit
en dir que és
ara
pel que portem d'any
el disc de l'any.
És el retorn
de Kendrick Lamar
que és una autèntic
bèstia del hip-hop
i
és brutal.
És que és un disc
al·lucinant.
Un disc que no només
té hip-hop
sinó que, com heu sentit,
també conté altres gèneres
com ara funk,
com ara rock,
fins i tot,
com ara R&B
i que tot conforma
una mescla
explosiva,
penso,
d'això, no?
De cultura negra
i de tota aquesta
nova música urbana.
Kendrick Lamar,
To Pimp a Butterfly,
és com es diu el disc,
i aquest tema
és un dels últims
temes de l'àlbum
que es diu Ai
i que té, doncs,
aquesta marxa
i aquest ritme
que heu sentit.
Vale,
dit això,
seguim el tema cine
i podem sentir-ho.
кров,
anem
i
qui
hi ha
avançat?
civilian no he viscut
però al solant saps
qui va trencar
ok, ok
convé feir-te
per exemple avreciatures
mes de japones
és que volia...
em relaxa
no, de veritat
el tema japonès
em crea un rotllo
deixo'l'hi una estoneta més
Bueno, ja, potser que hi ha prou
Em relaxa el tema japonès
Però també fa una mica de ricilla
Aquesta manera com parlen els japonesos
No és per res, eh, vull dir
Els hi tinc molt de carinyo
Però, bueno, és graciós
Tot això que ve
Estrenen una pel·lícula japonesa
Aquesta setmana
Que es diu Agües Tranquil·les
I que és tot un esdeveniment
Perquè la veritat és que no s'han estrenat moltes pel·lícules
De la responsable d'Agües Tranquil·les
Que és la Naomi Kawase
A les nostres pantalles
Així que el fet que n'arribi una
Mira, la veritat és que és una grandíssima notícia
S'ha pogut veure festivals
Ja fa uns mesos que dóna voltes por ahí
Però, bueno, escolta, si demà podeu
Alguna ment inquieta
Algú que li agrada el cine japonès
Algú que li agrada la cultura una mica
Més oriental
I aquestes coses més relaxades
Que vagi a veure aquesta Agües Tranquil·les
Que, com us dic, és la nova proposta
De Naomi Kawase, autora de grans obres mestres
Punt desconegudes, no ho negaré
Però són obres mestres igualment
Com ara Xara, com ara El Bosque de l'Uto
Com Nanayo o Com Visitors
Que són pel·lícules
Doncs que això, o que no hem pogut veure aquí
El Bosque de l'Uto sí que la van passar en sales comercials
O que les hem pogut veure en festivals
El BAF, el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona
Aquell que feien
Sempre passava pel·lícules de la Naomi Kawase
Doncs bé, Agües Tranquil·les
Arriba a les sales comercials
Ja veurem a quantes
En qualsevol cas, és una pel·lícula
Molt lírica
Molt lenta també
Molt contemplativa
Que, bueno, doncs
Parla una mica d'aquests temes
Dels quals acostuma a parlar
La Naomi Kawase
I, com ella, molts autors del nostre temps
Especialment els autors japonesos
Que alguns, doncs
Parlen de la mort
I d'aquesta mena de relació
Entre la persona i la naturalesa
I com el cicle vital
Doncs sempre està tan relacionat
Amb els cicles de la naturalesa
Dels canvis climàtics
Tota aquesta història
Explica la història
D'una parella
Que va evolucionant al llarg del temps
Que mantenen una relació
Però no ho fa, òbviament
Suposo que s'obre dir-ho
A la manera Hollywood
Sinó, des d'un punt de vista
Doncs això
Molt més ten
Molt més pausat
Molt més líric
I amb moltes ramificacions
Metafísiques
A veure, diumenge a les 4 de la tarda
Potser que no l'aneu a veure
Però si voleu noves sensacions
Si us agrada per descomptat
El cinema asiàtic més pausat
O si voleu quedar bé
Amb, no sé
Amb alguna noia que us vulgueu lligar
Que sigui cultureta
Doncs porteu-la a veure
Aguas tranquil·les
Still the water
Que és el seu títol internacional
I segur que ha quedat molt bé
Perquè és pressió
El ganador del premio Cotacladi 2010
El ganador del premio Cotacladi 2010
El ganador del premio Cotacladi 2010
El ganador del premio Cotacladi

La quarta recomanació
És una recomanació
Que us fem en el flutó d'aquesta setmana
És una pel·lícula del premio Cotacladi 2010
És una pel·lícula italiana
De Paulo Virgí
Que com tantes pel·lícula italianes
D'aquesta temporada
I de la temporada passada
Doncs fa una petita radiografia
De la societat italiana
I no és una radiografia
Molt compliant
Que diguem
Els italians
Sempre els ha agradat molt
Criticar-se
Criticar-se
La seva pròpia societat
També els agrada
Doncs
Ressaltar les coses bones
Però de vegades
Els cineastes
Quan es posen a criticar
Són bastant punyents
I ja us dic
Que últimament
Hi ha hagut
Algunes quantes pel·lícules
Em sembla que us vam parlar
També de Calabria
Animenere
Doncs això
Que donen una visió
De la societat italiana
Bastant xunga
I aquesta és una d'elles
La darrera pel·lícula
De Paulo Virgí
Com us dic
Que és el director
De Vacaciones de Agosto
De Los Anos Dorados
A todo el Santo Día
Pel·lícules que hem pogut veure
Per aquí en els darrers anys
I aquesta en concret
El Capital Humano
És la gran triomfadora
Dels David de Donatello
Que si estàs una mica posats
Doncs sabreu
Que són els grans premis
De l'Acadèmia del Cinema Italià
Això és garantia?
Bueno
Doncs una mica sí
Però bueno
Potser no necessàriament
Però en aquest cas
Jo crec que la cosa
Està bastant encertada
Perquè
Aquesta pel·lícula
Protagonitzada per Valeria
Bruni Tedeschi
Fabrizio
Ventibolio
I Valer
Diagolino
Penso que és
Una d'aquelles pel·lícules
Que
Bé
Potser no fan
Molt de soroll
Mentre les veus
Però
A poc a poc
Et van deixant
Una sensació
Que després
Recordes al cap dels dies
És la història
D'un grup social
Hi ha unes famílies
Hi ha unes famílies
Hi ha unes persones
Que es produeixen un succès
Una mica traumàtic
I a partir d'aquí
El director el que fa
És explicar una mica
Els diferents punts de vista
D'aquest mateix succès
O més ben dit
Explica el mateix succès
Des de tres punts de vista
Diferents
Doncs una mica
Posant en sol
Fa totes les manies
Fòbies
I vicis socials
De tota aquesta gent
És una pel·lícula
Que reflexiona
En tornar a la família
I també
En tornar a conceptes
Com la culpa
I la responsabilitat
I tot això
I que està dirigida
Amb el rigor habitual
Del Virgi
Que és molt
Una pel·lícula
Que potser
No és de les millors
De l'any
Però
Que jo penso
Que és una boníssima opció
Per tots aquells
Per tots aquells
Que els hi agradi
Que els expliquin
Una història
Ben explicada
I
Que
Al final
Et deixa una miqueta
Fet pols
Do I get another chance
Do they make the final step
Above the ones
That are no self-effect
Cause they know
How to walk at me
Walk at
Walk at me
I found it hanging from a cloud
That time
That time we went up there
It looked like diamonds
And pearls
And pearls
There was so much of it
There was so much of it
I wore a little in my hair
Everyone said
Silly girl
Bed
To be played out
Home and知
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Val!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I Going to!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
per la setmana que ve, però no passa res, la setmana que ve
en parlarem. Ja sabeu,
serem aquí a partir de les 8 del vespre
a Ràdio d'Esvern
i esperem que hi sigueu
vosaltres i a veure si podem tenir el xat disponible
perquè així ens puguem
comunicar una mica millor. Moltíssimes gràcies,
fins la setmana que ve, cuideu-vos molt, adeu.
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501