Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7
parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'extràdio.
També parlem de televisió, esports, bandes sonores o fins i tot notícies positives.
Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracar amb les segons d'ESO
i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa.
També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concerts al cinema.
Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista.
Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre
comentarà els millors llibres, les exposicions més interessants,
els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartellera
sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat.
Ja ho sabeu, babilonis, no us ho perdeu.
Dijous de 9 a 10 del vespre, Babilònia.
Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just
d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
Babilònia.
A les 8 i un minut al vespre, benvinguts a Ràdio d'Esperna, el condensador...
No, el condensador de Flusso, no, el Flusso...
Ai, ja se'm solà per l'àudio d'això.
Bueno, escolteu, estem aquí, parlarem de cultura una estona, el Marc ja s'està descollonant.
És que tinc aquí l'ordinador portàtil i una altra cosa m'està solapant l'àudio del meu que surt biològicament del meu cos amb l'àudio que sento de l'ordinador.
És una conya, això.
Que us anava a dir, no, no el puc baixar perquè no trobo on està la tecla, Marc.
Que benvinguts a tots en aquest programa que és tan vostre com nostre, és de tothom,
i en el qual parlem de cinema, de música, de llibres, de còmics, de una mica tot el que se'ns posi a tir.
I us demanem la vostra col·laboració per tot, perquè jo estic aquí xerrant,
però, sisplau, us demano que, si us ve d'agost, doncs ens parleu via xat,
que en teniu una a www.radiodesband.com bastant xulo,
on, doncs això, ens podeu dir el que vulgueu, les recomanacions que tingueu
o les històries que se us passin pel cap.
Saludem els nostres oients que estan al xat, que de moment és l'Ela Stiguel.
Hola, l'Ela Stiguel, buenas tardes, què tal, com estàs?
I avui tenim un programa carregat de coses, i, entre d'altres, el debut d'un col·laborador
que estarà aquí amb nosaltres cada setmana, i, doncs, del qual coneixereu d'aquí una estoneta,
és un, bueno, un desarrapat que ens va trucar, un indigent que ens va trucar un dia,
i ens va dir, vull estar en el vostre programa parlant de no sé què,
vaig dir, bueno, però quines cadències els tens?
I ens va dir, estic vivint a Nova York.
i vaig dir, bueno, doncs, mira, això dona catxer, dona nivell,
i dona una certa, bueno, un cert nivell, no?,
o sigui, que si vols trucar-nos, doncs, endavant tu mateix, pagues tu la trucada i ja està.
Estarà amb nosaltres d'aquí una estoneta.
I també estarà amb nosaltres al barri, fent la seva secció de la gent del barri,
que és la secció de tele que va debutar la setmana passada,
i la veritat és que no sabem exactament quan entrarà aquesta secció,
perquè el pobre va una miqueta de cul avui amb les seves històries,
i ens ha dit, bueno, es llamaré cuando pueda, cuando encuentro un momentillo.
Bueno, doncs, ara, si potser trucarà, si veiem que no truca,
és que el pobre home, doncs, no ha arribat a tot, o no ho vés a saber,
o igual, no sé, s'ha estressat molt i ha explotat d'estrès.
Mentre esperem, doncs, això, us parlarem una mica de les nostres historietes,
i us recordem també que podeu contactar amb nosaltres, doncs, com us deia,
en viatjat al www.radiodesvallera.com,
o, si no, doncs, ens podeu trucar directament per telèfon,
al 93 372 3661, comunicació en directo i en vivo,
i, si no, doncs, una mica posteriori,
ens podeu dir el que vulgueu via correu electrònic a projectafluzo.gmail.com,
i, si no, doncs, tindreu tota la informació d'aquest programa,
que, bàsicament, és el programa en si,
en forma de podcast d'aquí uns dies a projectafluzo.blogspot.com,
és el nostre blog.
i, si no, doncs, tindreu tota la informació d'aquí uns dies a projectafluzo.blogspot.com,
i comencem, com de costum, parlant de novetats còmiqueres de les últimes setmanes,
i avui us portem una...
Ai, és que cada setmana hi ha la mateixa, una molt especial,
però aquesta setmana també, no és ara menys.
Però és que aquesta, doncs, una mica tota la crítica còmiquera més agafapastosa,
si els hi voleu dir així.
S'ha posat d'acord per dir que no només és un esdeveniment comiquero important,
sinó que, a més, és un dels llançaments més importants de l'any.
Nosaltres, com que no volem ser menys,
i com que aquestes coses de veure qui pixa més lluny, doncs, ens agraden,
doncs, també ho diem.
Nosaltres ho pensem encara més.
És un dels llançaments de l'any,
i té, a més, caràcter d'esdeveniment,
perquè no és exactament una novetat,
sinó que és un recopilatori d'historietes d'un autor
que encara a Romania, doncs, inèdit
entre el nostre jungle d'edicions comiqueras,
encara no havíem pogut llegir gairebé res,
alguna coseta suelta por ahí per alguna revista,
però, bàsicament, doncs, això encara estava inèdit,
el Sammy Harham, que és un autor jove
que, bé, doncs, té aquest toque bastant indi, bastant alternatiu,
i que ara Fulgencio Pimentel ha tenido avient
a recopilar totes aquestes històries en un volum que es diu
Todo y nada, que col·lecciona, doncs, això,
historietes curtes que una mica parlen de les coses de la vida diària,
però no sempre des de punts de vista quotidians,
perquè en aquest llibre podeu trobar cosetes tan estranyes
com historietes de pirates,
com una historieta protagonitzada per el Napoleón,
com una historieta protagonitzada per uns agents secrets, estranys,
i com a historietes protagonitzades per gent del carrer, també.
Totes aquestes tenen un denominador comú,
i és que, encara que se'n vagin a llocs ignotos i a èpoques estranyes,
al final acabem parlant només de les cosetes de la condició humana,
de les coses que ens importen més,
i d'aquelles coses que, al final,
sentim, doncs, a un nivell sentimental potser més profundes, no?
Les relacions humanes, les relacions de parella,
i tota aquesta mena de coses.
És un llibre que està construït des del costumisme
i des d'una mena d'existencialisme gairebé anticlimàtic,
però que apunta bastant a l'ànima i al cor,
i crec que encerta bastant.
Aquest senyor, doncs, ja us dic, toca molts gèneres diferents,
però la veritat és que sempre, d'alguna manera o altra,
aconsegueix emocionar-nos.
A part de tot això, com que té aquest estil de dibuix,
doncs tan, no sé com dir-ho, tan fi, tan indi,
tan gairebé com un Adrian Tomain,
que és aquell cronista, també, de la quotidianitat americà,
doncs, bueno, que aconsegueix transmetre
aquests sentiments tan profuns amb aquesta finor,
doncs, ja us dic, és un dels àlbums que entra superbé,
que potser ha descològat una miqueta
en la seva condició de recopilatori d'històries heterodoxes
i una mica anticlimàtiques,
però que a poc a poc va calant i va agradant molt,
i al final és un d'aquells llibres que l'acabes de llegir
i et ve de gust, si no llegir-te el del Tiron un altre cop,
potser sí, retornar a algunes d'aquestes historiades
que, no per breus, en el fons són menys infinites.
I mentre esperem que ens truqui aquí a l'amic Barry,
per favor, Barry, ja, menors, ja, tu seccions, ja.
Sentim un dels temes que protagonitzarem aquesta tarda,
lo nou dels bascos de l'Orient, que tornarem a part,
que sona tan addictiu com aquest destitut time
que sentim ara mateix.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ahí está, Jendal Barri, 1 por 0,2.
O sea que, bueno, adelante tú mismo.
¿Nos traes alguna recomendación, alguna cosilla televisiva o qué?
Pues vamos a hablar de los hitazos de este año, de las nuevas FIES.
Ah, de lo que debuta ahora.
Y cuando dices hitazos, quieres decir...
Entre comillas, ya sea por audiencia o por...
Ah, ahí está, ahí está, ahí va yo.
Bueno, pues adelante.
Hay algo interesante.
¿Qué pasa?
Para mí esto de momento es un yermo, totalmente.
O sea, no hay nada, es un desierto.
Está seguro que la conoces.
La primera de la que vamos a hablar puede ser Marvel Legends of Steel.
Hombre.
Que es la adaptación del mundo de los Vengadores a la televisión de la mano de Josh Weddon.
Hombre, palabras mayores, ¿eh?
Sí, sí, sí, sí.
Aquí todo tiene pedigrí.
Todo menos los actores, que no desconoce nadie.
Oye, dale un poco de tiempo, ¿no?
Por gente, tío, acaban de debutar y ya les están machacando.
¿Qué tal?
Dos capítulos, ¿no?
¿Han emitido?
Dos capítulos, eso es.
¿Y qué tal?
El primero fue un exitazo de audiencia.
El segundo ha pegado un bajón muy, muy considerable.
¿Sí?
¡Hostias!
Ya es...
No hay que tener miedo todavía, pero hay que...
Con cuidado.
Sí, que las cosas no...
Con mucho cariño.
Exacto, las cosas no pintan tan bien igual como la semana pasada, ¿no?
En una semana los ejecutivos de ABCs, esto, ¿no?
De la ABC, se deben estar ya empezando a preocupar.
Pasado de casi un 5 en demos a un 3 con poco.
Vaya, eso es muy malo.
En fin, la calidad de la serie, por lo menos, ¿está bien?
Pues, aquí hay mucha diversidad de opiniones.
Hay controversia, ¿eh?
En mi opinión, es una serie de personajes.
Y Wedon va a conseguir que todos los personajes que te presentan les termines queriendo.
Hombre, pero eso es muy bueno, ¿eh?
Eso es muy bueno porque en todos, creo, en todos los pretendidos hitazos que hubieron después de Perdidos,
para mí el gran fallo era que no habían personajes interesantes, que no importaban un carajo.
Y bueno, bueno, sí.
Igual que pase lo que te interesa es que pase con tus personajes.
Exacto.
Y pues los dos primeros episodios son casposillos, porque ves que han invertido dinero, pero de una manera un tanto...
Un tanto dudosa, ¿eh?
Sí.
Bueno, pero...
Pero bueno, les damos un margen de...
Esperemos que tengan margen.
Yo por lo menos se lo voy a dar.
Nosotros se lo damos, ya veremos si los mercachifles de la ABC, exacto, pues no sé, se fían de la audiencia o dicen que sí, que no.
Ya veremos.
¿Qué más? ¿Alguna cosa más así importante o qué?
Otro éxito que este sí que se ha mantenido muy bien en audiencias es The Blacklist, que está en NBC.
Sí.
Ha llevado dos semanas y dos semanas con muy buenos datos. Hay que tener en cuenta que se aprovecha el arrastre de The Boys, el reality musical.
O se aprovecha el arrastre, es decir, The Boys también es NBC y después es cuando tiran The Blacklist, ¿no?
Eso es. Primero está The Boys y luego...
Exacto. Hace de lead-in The Boys y entonces entra The Blacklist y dices que está triunfando. ¿Es esta serie de James Spader, si no me equivoco?
Esa misma.
Vale, que...
James Spader en plan Aníbal Lecter, pero civilizado.
Ajá.
O sea que no sé cómo hay gente, vamos.
Pero con clase, ¿no? El típico villano que asesora al...
Un ex agente de la CIA que se ha vuelto... ha vendido los secretos de la CIA al mejor postor y ahora se entrega con la condición de trabajar con una sola chica.
Ah.
Muy el silencio de los correros.
Sí, sí, sí, muy Lector, sí, sí. ¿Quién es la chica?
Tiene un punto alias, al ser una agente nueva, novata, que su vida personal entra en conflicto con su vida profesional.
Sí.
Es alias de Mercadillo.
Alias de Mercadillo. Yo no la he visto, pero por la definición que haces me hago una idea bastante aproximada.
¿Quién es la chica? ¿La tienes ahora presente?
No, es una desconocida. Es Mandy Moore después de un maratón de alias.
Vale, pues mira, también me hago una idea bastante aproximada de cómo es esta chica, que ahora mismo no sabemos cómo se llama, pero vamos, nos hacemos una idea.
Mandy Moore después de una maratón de alias.
Exacto. ¿Es recomendable la serie o no? Porque los críticos han sido un poco reaciosos.
Sí, no está recomendable, pero segundo episodio es un bajón increíble.
Vaya, hombre. Vaya, pero ¿qué les pasa a los americanos que tienen aquí unos gatillazos importantes, no?
Todo mi amor con esta serie se ha puesto en duda.
De repente, de un capítulo al otro. Es que tú también eres implacable, tú también eres como las audiencias americanas.
Llegados a este punto ya hay que ser así.
Exacto, hay que ir a machete o no llegamos a todo. Se habla de una interpretación de James Spader bastante excepcional. ¿Coincides?
No, eso es todo postureo.
Todo.
James Spader mola, sí, pero aquí sin más.
Yo a James Spader lo vi la última vez en The Office, que hacía como de jefe macarra, y la verdad es que lo hacía muy bien, pero es decir, ya se había descubierto, ya había pegado el comeback, ya lo había hecho con The Office.
Quiere decir que esta cosa de, oh, descubrimos a James Spader, no, no, perdona.
La temporada, hace un par de temporadas o tres ya lo habíamos redescubierto a James Spader.
Bueno, pues no sé, ¿qué hacemos? ¿Recomendamos a la gente que vea el primero, por lo menos, o ni eso?
Sí, se lo pueden permitir. Además, el director del primer episodio es el director de Infierno Blanco.
Ah.
Es la película de Liam Neeson y los lobos.
Sí, hombre, esto es garantía también de una cierta calidad, no diremos de magistralidad, pero sí de cierta calidad.
No, los momentos de acción están muy conseguidos en el piloto. Son breves, pero están conseguidos.
Bueno, pues oye, ya es, ya es, porque tal y como están las cosas a veces con las series que, bueno, estamos viendo una época dorada, todo lo que tú quieras,
pero a veces se nota que no hay pasta o que, lo que tú decías, ¿no? Que hay pasta pero está mal invertida.
Pues oye, por lo menos eso que nos llevamos...
Estamos en un sí con reservas.
Exacto, vale, sí con reservas. ¿Y alguna cosilla más o qué?
Pues la tercera que se me ocurre sería Sleepy Hollow, que acaba de ser renovada por una segunda temporada.
Ah.
Con solo tres episodios.
¿Es la primera serie que renuevan esta temporada?
Eso es, primera.
Vale, con tres episodios ya la han renovado, o sea, ha sido un hitazo bastante considerable, ¿no?
Sí, para lo que tiene la Fox es de lo que mejor le está funcionando.
Ajá, ajá. ¿Es una adaptación...?
Es una meta entre Fringe y Sobrenatural.
Entre Fringe y Sobrenatural, vale.
Sí. La parte buena de Fringe no está y está la de Sobrenatural.
Pero el esquema de serie es bastante similar a Fringe.
Vale, entonces intuyo que es una serie que ha tenido mucho éxito, pero que tampoco es que sea una señora serie, vamos, que de calidad tampoco es que sea muy destacable.
Depende cómo te la tomes, o sea, la serie propia no se toma muy en serio a sí misma y eso es lo que mejor le viene.
Bueno, eso está bien, sí, sí, sí.
Placer culpable, de todas formas, ¿eh?
Sí, ¿no? No pasa de ahí, ¿eh? No pasa de Guilty Pleasure, que si tuviéramos todo el, un poco lo que decías tú, ¿no?
Si tuviéramos todo el tiempo del mundo, pues sí nos podríamos permitir este tipo de momentos de relax, pero claro, con toda la cantidad de cosas que hay ahí fuera, pues también es complicado, pues eso, abandonarse a una serie así un poco más dudosa.
Sin embargo, bueno, hay mucha gente que, bueno, por lo menos una lo hace, ¿no? Ve todas las grandes series y una, aquel momento de tontería a la semana, aquellos 40 minutos tontunos a la semana, pues podrían dedicarlos a esta Sleepy Hollow, ¿no?
¿Esta serie dices que produce Fox?
Fox, eso es. Roberto Ortiz y Alex Kurtzman, que son los guionistas de Star Trek, de Hawaii 5.0, de Fringe.
Gente Abrams un poco, gente del entorno Abrams.
Eso es, que juntan con Len Weisman, el director de Underworld.
Ajá, vale, Len Weisman, exacto, que está versado también en todas estas, en todos estos terrenos.
En el piloto.
Exacto, semiterroríficos, es el director del piloto. Bueno, pues dentro de todo también es un poco garantía de calidad, ¿no? No por nada, porque Len Weisman, las pelis que hace, a mí no me gustan nada.
Pero por lo menos es un tipo que oficio tiene y que sabe mover la cámara un rato, bueno, a su manera, pero sabe coger una cámara y manejarse en estos ambientes de cine un poco más oscuro y un poco de terror y acción y estas movidas.
Muy bien, pues, oye, apuntamos estas tres recomendaciones o antirecomendaciones. Vamos viendo cómo está el estado de la cuestión. ¿Hay alguna cosilla más que quieras añadir o qué?
No, la semana que viene vemos cuáles han sido los fracasos, fracasos.
Ah, vale, vale, está guay. Ah, muy bien, lo traes bien preparado, ¿eh, señor? Todo lo que no he preparado.
Un poco de cal y una de arena.
Exacto, exacto, un poco de lo que sí y lo que no. Vale, pues la semana que viene nos, nos, esto, haces un pequeño repaso a ver lo que no ha funcionado y a lo mejor la semana que viene haces el repaso y de no haber funcionado ya no están en antena las series, pero, pero, en fin.
Muy posible, porque ya hay varias candidatas.
Sí, ¿no? Ya hay varias candidatas a abandonar las parrillas televisivas norteamericanas que son una maldita jungla.
Pues, amigo Barry, tío, muchísimas gracias por tu habitual Jendal Barry. Muchísimas gracias por, pues eso, por habernos dedicado este tiempo que no te viene nada bien, pero aquí has estado, al pie del cañón.
Sí, señor, no esperábamos menos de ti. Hablamos la semana que viene.
Vale, adiós.
Vale, muchas gracias.
.
Fins demà!
Bé, l'amic barri, la seva gent del barri, la seva secció de televisió i sèries i tal, no serà l'únic convidat que tindrem en aquest programa, ja us ho hem dit al principi, doncs ja veureu que més endavant, d'aquí una estoneta, tornarem a rebre la visita d'algun col·laborador.
Mentrestant, us recordem el que us diem sempre, que ens podeu contactar via xat al www.radiodesband.com, teniu un xat molt xulo on ens podeu dir el que vulgueu,
o si no, ens truqueu per telèfon al 93-372-3661, via correu electrònic, projectafluzo.com, i al Facebook i al Twitter, estem allà, escolta, busqueu projectafluzo i ja està, ja ens dieu el que bonament queráis.
Seguim ara amb temes d'actualitat, perquè toca parlar una miqueta de llibres, una de les novetats de Mondadori, que a més em sembla que està triomfant bastant a nivell de públic i també de crítica,
se n'està parlant bastant, perquè és el retorn de l'amic John Maxwell Coetze, més conegut com J.M. Coetze, que és aquest autor sud-africà que va néixer a Ciudad del Cabo l'any 1940,
i que té una obra tan extensa que es composa de llibres com En Medio de Ninguna Part, com Vida i Época, de Michael K., com Desgràcia, com Infància, com Juventut,
i que li ha reportat uns quants premis importants, el Booker Prize, o fins i tot el Nobel de Literatura, l'any 2003.
Aquest senyor li van donar al guardó el Nobel, amb la qual cosa devia arribar a casa a tot Cufoy,
i va dir, escriu més llibres. Un dels llibres que ha escrit després d'això, deu anys després, és aquest La infància de Jesús,
que fa un petit trencament respecte a tota l'obra anterior. Els fans del Coetze, segurament, si llegeixen aquesta història,
se sorprendran, perquè és una cosa diferent al que ens tenia acostumats, especialment després de la trilogia que va escriure autobiogràfica,
perquè això és una ficció pura i dura, és una cosa diferent, estranya, que et descol·loca, que t'acull bastant com a lector,
però que alhora et planteja reptes, perquè és la història de dos personatges que no saps ben bé, ni d'on surten, ni cap a on es dirigien,
que arriben via mar a un país que podria ser Espanya, i allà se'ls assigna un nom i una feina.
Aquests dos personatges són un senyor gran i un nen petit que estan a la recerca de la mare del nen.
El nen no la va conèixer, el senyor tampoc la va conèixer, però saben que d'alguna manera o altra trobaran a la seva mare.
A partir d'aquí, el Coetze fa una història que parla, sobretot, d'aquests dos personatges,
però també de tot l'entorn a qui es troben, que és un entorn una mica raro, acollidor,
però alhora hostila, en certa manera, que reflecteix una certa de conductes socials una miqueta estranyes,
amb la qual cosa l'autor, el Coetze, gira sobre una història bastant enigmàtica, bastant estranya,
que no deixa de ser sensible, però que tampoc deixa de ser implacable i una mica descol·locant, una mica inquietant.
Quan llegeixes aquest llibre tens una sensació, doncs això, no?, el que us dic,
una mena de barreja entre sentir-te acollit i sentir-te, bueno, sentir que reconeixes una mica totes aquestes històries,
i alhora no sabem ben bé d'acabar la història, fins al punt que alguns especialistes,
i potser tampoc cal ser molt l'especialista, han fet notar que podria ser tot això una mena de paràbola bíblica,
una història cristiana, amb dos personatges, un dels quals es diu David i l'altre es diu Simón.
No sé ben bé si volia anar per aquí al Coetze, segurament sí, però és que és una mica igual,
perquè aquest llibre és, bueno, doncs, tan curiós, tan personal, tan únic i tan, bueno, això,
que t'acull i que deixa de navegar per entre els misteris insomptables de les seves pàgines,
dels seus personatges i de les seves trames curioses, que jo crec que és una mica igual, al final,
el que ens vulgui dir, perquè el que importa és el que volem extreure nosaltres
de totes aquestes historietes i de tota aquesta aventura metafísica i existencial
que porten a terme aquests dos personatges.
Us recordo, és un llibre que es diu La infància de Jesús,
em sembla que no havia dit el títol a hores d'ara, La infància de Jesús,
escriu J.M. Coetze, el celèlberrimo, importantíssim J.M. Coetze,
i edita Mondadori en una edició, amb una portada molt xula.
Sí, la portada és molt xula, i una portada que també és molt xula
és la del darrer disc del Bill Callaghan, Dream River,
del qual ja us vam punxar un tema la setmana passada,
i ara, com que ens agrada tant i com que som tan fans d'aquest ex-smog,
us en posem una altra, això es diu The Sing.
Strangers
Unknowingly
Keep me company
In the hotel bar
Looking out a window that isn't there
Looking at the carpet and the chairs
Well, the only words I've said today
Are beer
And thank you
Beer
Thank you
Beer
Thank you
Beer
Giving praise in a quiet way
Like a church
Like a church
Like a church
That's far away
That's far away
Na, na, na, na, na
I've got limitations
I've got limitations
Like Martin Gay
And gain
Mortal joy
Is that way
Outside a train
Sings its
Whale song
To a long, long train
To a long, long train
Long, long gone
Then silence
Comes back alone
High as scaffolding
High as scaffolding
Until the wind
Until the wind
Until the wind
Finds something
To ping
Or the pinging thing
Finds the wind
We're all looking for a body
Or a means
To make one sing
When I go to school
The wind
When I go to school
The wind
With my
Houston
The wind
�니다
At this time
i ja us ho explicàvem
a l'inici d'aquest programa
avui és un dia d'estrena
perquè tenim amb nosaltres
una persona molt especial
comandant una nova secció
que de moment donem un programa de marge
i si funciona bé
i si es porta bé el nostre convidat
el nostre col·laborador
doncs potser ens ho pensem
i li donem uns quants més programes
Pau des de Nova York
Bona tarda, què tal, com estem?
Hola, què tal, com estàs?
Escolta, puc dir el teu cognom o quedarà així com una mica d'enchufe?
Pots inventar-te un cognom
o si no, digues...
Inventa't-el tu, va, vinga
a partir d'ara, inventa't un cognom però que estigui bé
perquè pensa que a partir d'ara serà el que utilitzaràs
en aquest programa
Endavant, vinga
Com sóc a Nova York, doncs no ho sé, hauria de ser una cosa així una mica...
Pau Rollant, bona tarda
T'estàs enrotllant molt
La ràdio, però la ràdio és ritmo
Pau Rollant, bueno, el Pau Rollant està a Nova York
és el nostre corresponsal
Casualment, doncs té el mateix cognom que jo
Bé, casualment és el meu germà
Sí, exacte
Teníem un munt de corresponsals a Nova York
Bé, gent professional i de qualitat i de nivell humà
però demanàvem bastant de pasta
i vaig pensar, bueno, pues tiro d'algun familiar
i com que el Pau està allà, doncs allà el tenim
i ens farà, si no m'equivoco, Pau, si m'equivoco, em corregeixes
però em sembla que ens faràs setmanalment
doncs algun petit informe cultural
de lo que se está haciendo por la Gran Manzana
¿Esto es así?
Sí, sí, sí, sí, i tant, i tant
Seran 5 o 10 minuts cada setmana
i com que més o menys tot el que arriba a Espanya
ve de Nova York
més o menys
Aleshores us donaré un report així avançat
Unes pinzellades, molt bé
Vas una mica de guais, eh?
Amb això de tot el que arriba a Espanya
passar abans per Nova York
Jo t'ho dic
Però bé, com que has anat a guais
doncs ara et demanaré que a partir d'ara
com a mínim tot allò del que parlis
doncs tingui un mínim interès
Si no, doncs no sé
No sé si ens haurem d'enfadar
o tindrem una crisi familiar
a la propera, el proper sopar familiar
Si els nostres oients
si detecteu algun problema estrany
és que estem fent aquesta secció per Skype
Ràdio d'Esvern està hiper modernitzada
i tenim, doncs, a la nostra disposició un Skype
amb el qual podem fer aquesta mena de seccions
I si et sembla, Pau, entrem al torrón
Ja, no sé, algun tema, alguna història
Has vist alguna cosa últimament?
Has vist el final de Breaking Bad?
Comencem per aquí
perquè avui aquest programa està una miqueta acondicionat
per aquesta peça d'ombre post-Breaking Badera
L'has arribat a veure ja o encara no?
Sense fer espòilers?
Sí, sí, sí
La vaig veure jo a la nit
Sí
I com ha anat?
Com s'ha viscut allà el tema Breaking Bad?
Bueno, ha estat una mena de macroesdeveniment
o sigui, tothom en parlava
i jo he vist que el meu company de pis
allà tenim una tele
i aleshores ho podem veure com en directe
Oh, en directe
No sóc com la resta mortals
que ho hem d'haver al dia següent
de maneres dubtoses
No, no, no, però és molt millor
perquè el que passa amb la tele americana
és que posen un munt d'anuncis
un munt, un munt, un munt
I aleshores en els moments més especials
en els moments en què estàs allà més agafant-te el coixí
i posen com 5 minuts d'anuncis
Ah, deixa anar amb el cliffhanger
Clar, clar, clar
Cliffhanger obligatori, eh?
Això aquí, allà a Barcelona
jo no estava acostumat
Sí
I el que vaig fer és no veure-ho en directe
perquè a més
a més ella es va portar un munt d'amics
i no em ponia...
No, no, no
talla una mica
talla aquesta intimitat
que pots arribar a tenir amb la sèrie, eh?
Exacte, exacte
Però la resta va ser molt, molt gran
Socialment tothom parlava
i jo vaig arribar el dia següent
aquí a la universitat
i tothom l'havia vist ja
i jo no volia que me'n diguéssim
En vas intentar aïllar
Anaves al forn de pa
a comprar uns bagels
Sí, no vaig parlar amb ningú
en 3 dies
Molt bé, bueno
I després el que em van dir també
és que va ser tan, tan gran
que ho van retransmanir aquí als bars i tal
i aleshores la gent anava als bars
i imagina't
doncs un bar que sempre està superactiu i tal
doncs estaven tots en silenci
mirant el final de la sèrie
com si fos com un partit de la Champions
Aquests americans
Escolta, només una opinió
per sobre què et va semblar?
Et va semblar bé?
Et va semblar malament?
Fa justícia la sèrie o no?
Sí, sense dir-ho
Sí, sí, sense spoiler
Spoiler free, sisplau
A mi em va agradar
o sigui, quan veus el final d'una sèrie
que t'ha agradat tant i que ha seguit tant
doncs sempre hi ha un punt de decepció
però no sé
jo crec que aquesta vegada va ser un punt mínim
o sigui, sí que hi va haver algunes coses
que no em van acabar d'agradar
la conclusió final
no sé, em va semblar una mica
un pèl previsible
però bueno, en global va ser
molt, molt, molt
en global s'ha tingut temps cap aquí
el primer moment
Sí, sí, ha sigut bastant d'infart
bueno, en general satisfactori
l'ambient per allà
als Estats Units
doncs dius que ve
tothom molt ficat en la història
i ja està
això és una mica el que volíem saber
Escolta, t'havies preparat alguna cosa més?
perquè clar, jo t'he sortit amb aquesta història
però ara no sé si t'he xafat aquí la secció
Bueno, vaig veure la nova pel·lícula de Woody Allen
que la van estrenar fa poc
Ah, amigo, interessant, interessant
No, fa bastant, em sembla
em sembla que la van estrenar a principis d'agost
A principis d'agost, i no les dir fins ara?
Hombre, eh, per favor
per favor, que ets un corresponsal
Fa un parell de setmanes
Bueno, bueno, bueno
I què tal?
Com es diu la pel·lícula?
Igual
Es diu Blue Jasmine
Blue Jasmine
Sí, seria com
jazmín blau
clava
No sé
No sé com la traduirà
Home, doncs no et fiquis en aquests jardins
i no ho saps traduir
Ai, de veritat, senyor
Bueno, vale
Blue Jasmine
Última pel·lícula de Woody Allen
Què tal?
Sí, molt bé, molt bé
Em va agradar moltíssim
La veritat és que està superbé
perquè jo crec que ara el Woody Allen
ha arribat a un punt en què
vull dir, fa tantes pel·lícules
en tan poc temps
Bueno, una a l'any, sí
Sí, una a l'any
que és com més del que la gent fa
normalment
Sí
I ha arribat a un punt
que ja no cal preguntar-se
si són bones
o si són dolentes
i quan fa una era dolenta
no cal dir ja
allò de que
de que Woody Allen
no és el que era
perquè ja és que en té tantes
que no ve d'aquí
El Woody Allen
s'ha guanyat una mica el cel
no vols dir tu?
Que ara ja
dius, escolta
ja aquest senyor té una edat
de fer tantes coses bones
Exacte
l'hem de deixar fer
i ja què vas-hi fent
i aleshores de tant en tant
doncs ens fa una pel·lícula
super bona
com
crec que l'última va ser
aquesta de París
i aquesta realment
és molt molt bona
a mi m'agrada moltíssim
Sí, al cap i a la fi
si agafes un director
d'aquests
que més o menys
no la saben mai
no sé, posem un
no sé, un Haneke
per exemple
un Haneke
fa una pel·lícula
totes les fa bones
però després en fa una
cada tres anys
posem
llavors
per fer una pel·lícula bona
cada tres anys
és una mica
el que fa el Woody Allen
no i que entre mig
entre cada tres anys
fa altres pel·lícules
que potser no són tan bones
és veritat
dius, mira
ves amb la freqüència
amb la qual vas veure
una pel·li del Haneke
o de l'Escorcesse
o d'algun d'aquests
i ja està
i ens quedem tots més en pau
i no fas mala sang
no?
Digue, no ho sé
no ho sé
però jo crec que això
funciona millor
perquè si cada tres anys
et fa una pel·lícula
super bona
doncs mira
cada any
almenys tenim aquest
petit carmel
que són una mica menors
però bueno
tot i així són
no sé
són molt retingudes
són visibles
sí
quantomenos són visibles
molt bé
i en aquesta pel·lícula
què passa?
aquí surt
em sembla que
la Kate Blanchett
diuen que fa un papelón
bastant important
no?
sí
surt la Kate Blanchett
que fa un paper molt bo
perquè a més
el seu personatge
és molt agraït
i no ho sé
és típic personatge
que l'ha de fer
una actriu
d'aquestes
superactrius
que tenen
un munt de registres
i jo crec que
la Kate Blanchett
és una d'aquestes persones
home
però la pel·lícula
té un to més
té un to
una mica més seriós
em sembla
em va recordar
més a ser
els pel·lis
dels 80
aquests drames
és un drama còmic
més que una comèdia dramàtica
un delitos i faltes
potser
o alguna cosa així
sí
una cosa més
una cosa més així
i és més agra
més
una miqueta més fosca
els personatges
són més pessimistes
i no sé
se li nota
una mica
de
més
com més maduresa
no?
que el qual és raro
perquè el tio ja té
com 80 anys
no no
el tio ja
sobrepassar la maduresa
ha tingut temps
d'entrar
en una nova joventut
i en una
segona maduresa
o sigui
no no
és que és gran
Woody Allen és gran
és gran
els crítics
apuntaven
que podia ser
la millor pel·lícula
de Woody Allen
des de Match Point
això
jo no sé si és veritat o no
no sé si ho corroboràs tu
però la veritat és que
podria coincidir
no només amb la qualitat
sinó amb el to aquest
amb això que dius
que és més obscura
el Match Point
va significar aquest
punt
aquest gir cap a l'obscuritat
del Woody Allen
que òbviament
ja havia fet coses fosques
però
però bueno
el Woody Allen més recent
el teníem una mica més relaxat
i va fer aquest Match Point
que era més fosca
i tu dius
que ara aquesta també
apunta una mica
cap a aquelles terres
pot ser?
Sí
el que passa és que aquesta Match Point
era més greu
i de vegades
era una mica artificialment
fosca
a mi em va semblar
com que el tio
va voler fer alguna cosa més
sí, sí, com més serio
sí, sí
estic amb tu
estic amb tu
i aleshores
amb aquesta
amb aquesta
de Blue Just Mine
és com que s'ho pren
una mica més
a la lleuzera
i al prendre-se més
més lleuzerament
doncs li surt
una proposta
més seriosa
i com que es pren
més en serió
a si mateix
més que Match Point
a més
a part
té una mica més
de comèdia
té uns tocs
més còmics
i
no sé
hi havia personatges
molt molt
de Woody Allen
de les grans comèdies
de Woody Allen
que s'han estat allà
però bueno
no és una pel·li
d'aquelles
a les que
ens tenia acostumats
d'aquelles
d'un acudit
super graciós
cada
dos minuts
sí, exacte
d'acord
així doncs
recomana pleu
una pel·lícula bona
sí, sí, sí
que a més
la pot de veure
qualsevol que no sigui
fan del Woody Allen
suposo
perquè hi ha un punt
que també
dius
hòstia
jo penso que són bones
però també
no sé fins a quin punt
qui no suporti
el Woody Allen
que no vagi a veure
aquesta pel·li
tornant a Match Point
una mica el que passava
és que
podia agradar a tothom
aquella pel·lícula
era fosca i pessimista
però no era una pel·lícula
molt alleniana
en tant que
qualsevol que no li agradés
al Woody Allen
perquè hi ha molta gent
pel món que diu
és que Woody Allen
em cansa
no sé
bueno, escolta
hay gente para todo
però bueno
ha fet pel·lícules
el Woody Allen
molt per tothom
sí, sí, sí
i a més jo crec
que el Woody Allen
ha estat canviant
en aquests últims anys
o sigui
va haver-hi un moment
jo crec que
a principis dels anys
dels 2000
quan va fer aquelles
de l'Escorpion de Hada
i tal
jo crec que
en aquell moment
ja hi havia com un risc
que el tio
s'estava estancant
en un punt
de no retorn
però d'alguna forma
es va reinventar
va fer aquesta
de Match Point
va fer l'espelli
d'aquestes angleses
i després va fer
no sé
va canviar de registre
es va posar
viatge pel món
i va haver-hi
alguna gent
que no li va agradar gens
però jo crec
que es va reinventar
i bueno
el tio ja no té
res a perdre
vull dir
té una filmografia
increïble
i ja
o sigui
ja és un dels grans
directors americans
de tots els temps
si vol
sí, sí, sí
estic d'acord
i mira
el tio ja va
sense risc
vull dir
totalment lliure
i al final
mira
a vegades
li surten
unes pel·les
jo crec que són diferents
de com les feia abans
aquest alugeixement
no sé
no és com les pel·lis
dels anys 90
jo crec que ha tornat
una mica
registres aquells
de finals dels 70
principis dels 80
quan feia
els homenatges
aquells del Berman
i no sé
com que hi ha
un punt
de nostàlgia
del cine
que ha fet
a l'estat
bueno, bueno
molt bé
és un dels punts
millors
d'aquesta pel·li
jo crec
bueno, estupendo
doncs pinta
bastant de conya
ho deixem com a
la teva recomanació
de la setmana
no sabem de quina setmana
perquè ja veurem
en quin moment
arriba aquesta pel·lícula
als nostres cartelleres
però en qualsevol cas
deixem com a
primera recomanació
d'aquesta secció
que si et sembla
com que
bueno
com que fas unes recomanacions
i dius un judici crític
jo m'he pensat
un nom de secció
que si vols
el pots canviar
però que estaria bé
dir-li
el juzgat de Pau
no sé què et sembla
juzgat de Pau
juzgat de Pau
no està mal
no?
doncs a partir d'ara
no, no, no, no
estupendo
doncs a partir d'ara
el juzgat de Pau
el passarem cada dijous
aquí durant una estoneta
amb el Pau Roldán
al qual donem
profundes gràcies
per ser amb nosaltres
t'emplacem
per la setmana que ve
i seràs
no, suposo?
i tant, i tant
vale, salvo
salvo caída de meteorito
o no sé
o terratrèmol
o cosa
d'aquestes coses
que teniu per llarg
ara sí
ara aquí hi ha un follon
increïble
perquè em sembla
que el govern
ha fet una suspensió
de pagaments
que no sé què és això
però sona molt greu
sí, sí
i a tot
tancar
tu t'has mirat la nòmina?
no me l'he mirat
però
no?
doncs vés-ho fent
mira la nòmina
i la setmana que ve
ens ha explicat
com ha anat
i si hi ha caients
doncs ens fas alguna
altra recomanació
important
Pau Roldán
des de Nueva York
moltíssimes gràcies
vinga, gràcies a vosaltres
una abraçada
adeu
vinga, una mica de més la música
després de la secció del Pau
doble pletina
te guste
des de l'esparadíssim
debut d'aquesta gent
en l'arc
que es diu
de lo concreto
a lo general
me prometes que me llevarás de paseo
y me harás reír
te ha quedado claro
que no quiero que disfrutes
y me ves sufrir
si consigues levantarme de la cama
tendrás un futuro para mí
me dedicarás todo tu tiempo
simplemente me dejarás morir
no te librarás
no te librarás
Empieza por quererme un poco más, te guste o no, el tiempo que te queda no te librarás, no te librarás de mí.
Empieza por quererme un poco más, te guste o no, el tiempo que te queda no te librarás, no te librarás de mí.
Seguro que vas a implicarte en esto, no me dejarás atrás, me cogerás la mano, sabes que ya no me la podrás soltar.
Empieza por quererme un poco más, te guste o no, el tiempo que te queda no te librarás, no te librarás de mí.
Empieza por quererme un poco más, te guste o no, el tiempo que te queda no te librarás, no te librarás de mí.
Empieza por quererme un poco más, te librarás de mí.
La jauría de mil perros, no sigue al loco que ladró, en las cimas de los cerros, en busca de la elevación.
Bueno, una nova reacció de... reacció? Una nova reacció de còmics. Anem bé. Aquesta tarda estem fins.
Clar, com que em fa la feina altra gent, primer el barri, després del Pau, doncs ja m'acomodo i després quan em toca a Parlament no en sé, em anul·li dur.
Però s'ha de fer, Xavi, ho has de fer. Perquè hi ha una novetat bastant important, com sempre, una altra novetat bona, aquesta vegada de la mà de la cúpula,
que ha dit en lo nou del Max, que no és exactament lo nou, però sí que és lo nou, perquè ha sortit ara, però és una cosa estranya.
Max és Francesc Capdevila, aquest català nascut a Barcelona l'any 56, que va significar, doncs, un nom tan important tan cap dalt a l'escena underground barcelonesa.
Va estar present a fanziners bastant d'aquests mítics, tipus El rotllo mascarador, tipus Matarratos, tipus Integral i tipus aquestes revistes
on es va cobre tot aquest caldo de cultivo underground del còmic més radical i més independent del país.
I va estar present a altres llocs com El víbora, on va crear personatges com Peter Punk, o com Bardinell, hiperrealista,
o com històries com la Biblioteca de Turpin, que era aquella història que sortia al Pequeño Vais
i que a mi em va fer tanta il·lusió, no sé, recuperar, llegir, perquè, bueno, és la meva magdalena de Proust una miqueta,
la Biblioteca de Turpin, i m'aboca a aquelles èpoques tan xules.
A part de tot això, també va crear Vapor, és l'autor de Vapor, que és aquell llibre del qual ja us vam parlar la temporada passada
i del qual, a més, us vam parlar també, no només us en vam parlar, sinó que us en vam parlar molt bé.
I una mica a la línia de Vapor està aquest passió astral, que no obstant parteix d'uns orígens creatius una mica diferents,
perquè això és una mena d'encàrrec que li va fer al Max, al diari El País, en ocasió d'Arc, o de l'exposició d'Arc Contemporani.
El País tenia un estant i li van dir, doncs fes-nos alguna coseta, alguna història,
i li van proposar que a partir d'un diari en concret, d'un dia en concret, els fes, doncs, alguna historieta,
alguna cosa que se li passés pel cap.
I el que se li va passar pel cap va ser, doncs, una mena de trip, un viatge interior d'un personatge
que està buscant les seves muses creatives i es queda adormit llegint aquest diari que té El País
i a partir d'aquí fa una mena de salt físic i mental cap a l'interior del diari
i, bueno, doncs es posa a buscar aquesta inspiració, aquesta creativitat que no troba
i al final, doncs, tampoc us ho explicarem què passa al final, però, bueno, tot acaba d'una manera bastant curiosa.
El xulo d'això no és tant què passa, sinó com passa, i passa, doncs, això, com us diem,
en una col·lecció de planxes d'una sola pàgina que juguen amb retalls del diari
o que juguen a dibuixos damunt de la pròpia pàgina, damunt de les lletres,
amb la qual cosa, doncs, al Max li serveix això per exposar un catàleg de la seva riquesa expressiva
i de les seves capacitats narratives tan bèsties que té i de la seva elegància en el tras,
que cada cop està més depurat, cada cop és més simple, però alhora més autèntic i més vibrant
amb aquests entintats tan impactants i tan xulos, i a partir de tot això, doncs, el tio el que aconsegueix fer
és un còmic bastant existencialista, bastant metafísic, que potser no s'acaba d'entendre del tot bé,
però, bueno, jugar a transmetre sensacions i a transmetre emocions i ho aconsegueix,
perquè el que fa és optar per una opció menys perfeccionada que potser les que havíem vist fins ara
i tira cap a un lloc de... bueno, cap a un tras més viu i cap a una tinta, doncs, que gairebé li veus el tras,
gairebé veus les ratlles del retolador que va utilitzar per fer-ho,
de manera que la cosa és, doncs, això, més vibrant, més viva, més intensa
que aquell vapor que era més perfecte però també estava molt més pensat.
És una edició molt xula que acaba de publicar ara mateix la cúpula de gran format,
que al final, a més, incorpora uns quants extres per veure com ha sigut el procés creatiu de tota la història,
i que ho recomanem encarecidament des d'aquí, perquè és un d'aquells còmics que es llegeix molt bé,
que són molt xulos, que s'han de tenir perquè tot el material del Max s'ha de tenir,
però també perquè queda molt guai a l'estanteria,
és un d'aquests llibres que costen de trobar una estanteria prou gran per encalir-los,
però un cop allà, doncs, escolta, fan goig.
Ja us diem, és la cúpula i és Max, vull dir que són dues garanties d'èxit,
sí o sí, ja ens coneixeu, som així, però és el que hi ha.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, em sap greu tallar el Marc Kozelec, però s'ha de fer Marc, ho sento.
L'estic parlant a l'altra Marc, Marc Kozelec, responsable dels Red House Painters de Sanky El Munt, que ara s'ha associat amb Jimmy Lavall, que, perdonareu, però no sé qui és, i han fet junts un disc molt brutal que es diu Perils From The Sea, que s'allunya una mica del folk i de l'slowcore que acostumava a tocar el Marc Kozelec per abraçar uns terrenys una mica més electrònics d'aquest pop de dormitorio més nocturn i més suau que heu pogut sentir amb aquest tema que es diu Marc Kozelec.
You Missed My Heart. És realment molt xulo aquest Perils From The Sea i ens ensenya una faceta del Marc Kozelec que no coneixia.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Bé, un apunt de cinema amb el fons musical del Drake que el Marc ha rebatejat com Draque i que l'està flipant aquí, està ballant com un loco. A veure, balla una mica, Marc, que se't veu reflectit pel mirall?
Sí, se't veu, eh? Aprofitem per aquests darrers dos minuts i escaig que queden del programa parlar-vos una miqueta de cinema perquè aquesta setmana hi ha una de les estrenes de l'any amb tota mena de seguretat que es diu Gravity. Suposo que en sentireu parlar.
Tot el que es pugui dir d'aquesta pel·lícula no li fa justícia perquè és una autèntica, bueno, una borrada de pel·lícula al·lucinant de l'espai. És un thriller de suspens a l'espai protonitzat per George Clooney i Sandra Bullock que es queden penjats en una estació espacial després d'un accident relacionat amb basura cósmica.
i és una, bueno, és una autèntica, borrada pel·lícula dirigida per l'Alfonso Cuarón, que és un senyor que ja ens va sorprendre amb Hijos de los hombres o amb aquella entrega de Harry Potter, que sincerament no recordo com es deia, em perdonareu, una de les entregues de Harry Potter que era la bona, era aquella que tothom va sortir del cine i va dir, ostres, però si aquesta pel·lícula és boníssima. Era d'Alfonso Cuarón.
Ara el que ha fet és portar el Clooney i la Bullock a l'espai i s'ha muntat una pel·lícula absolutament brillant a nivell visual i a nivell formal que et nuqueja, et deixa mals sentits, totalment perduts, no saps ben bé on estàs, estàs flotant a l'espai.
A més l'ha rodat amb un 3D al·lucinant, flipant i, bueno, jo crec que és una de les estrenes, ja sé que soc una mica, potser estic sent poc explicatiu i molt enfàtic,
però és que s'ha de veure per creure, és una pel·lícula garrativa, que et deixa amb el cor en un puny, que és d'una bellesa visual noqueante, impactante.
És una autèntica obra mestra, de veritat, a nivell visual i musical, té una banda sonora espectacular i de guió potser flugeja una mica, però, bueno, té un guió potser una mica més esquemàtic,
però és que és igual, és que no t'importa, és que surt al cine pensant més igual el que m'hagin explicat, havent-ho fet d'aquesta manera tan xula i tan bestial.
Suposo que ens sentireu parlar, se'n parlarà bastant d'aquesta pel·lícula, no sé si a l'hora de donar premis entrarà més enllà de les categories tècniques,
però jo crec que és una de les grans pel·lícules de suspens dels últims anys, sinó la millor dels últims, què, posem 5 anys,
i que s'ha de veure amb cine, amb les millors condicions i amb 3D.
Amb aquesta recomanació, tenim una altra cosa de la Filmoteca, que ja us en parlarem la setmana que ve,
amb això marxem, moltíssimes gràcies a tots per ser a l'altra banda, ens sentim molt recolzats,
especialment el Marc Pere Arnau, que està fent de tècnia, ah, mira, està jugant a la videoconsola,
jo que em dic Xavi Roldán, que és qui us ha parlat, i el Carlos Jacomé, la Sombra, fent de productor executiu.
Tots tres us diem moltíssimes gràcies, us enviem molts petons i us esperem la setmana que ve a les 8 del vespre. Adéu!
Sous-titrage ST' 501
Bona tarda, benvinguts un dijous més aquí, a Ràdio d'Esvern, al Babilònia,
i avui estem una miqueta en quadro, que es diu, eh, allò aquell comentari que es fa,
però jo crec que és un quadro maco.
Sí o no?
I tant que sí, perquè estem amb la Lourdes.
Hola, bona tarda.
Com estem?
Molt bé.
I també el Jaume, que vindrà, re, en qüestió d'uns minutets, perquè és que són coses del directe, no?
Que a vegades, doncs, vas una miqueta d'aquesta manera i és impossible arribar a bon port.
Doncs molt bé, el que farem serà una mica, doncs, comentar-vos el nostre sumari d'avui.
Avui farem un parell de recorreguts molt interessants que vam poder fer justament amb la Lourdes,
la Rosa, el David, no?, que avui no hi són, però, bueno, que refereixo que un altre dia vindran,
perquè, el que diem, no sempre podem estar tots, no?, ojalà poguéssim estar.
I llavors, el que farem serà parlar d'una visita que vam fer a Manresa, vam anar a la catedral,
vam fer una volta al poble i també vam veure la Santa Cova, que és una cosa sorprenent, eh, Lourdes?
Se n'ha recordat que ens vam quedar com dient que és això, no?
Sí, una cova amb una sèrie de com de, per dir, coses així...
Sí, sí, com exòtiques, dir-ho, eh?
Carregades, ara en parlarem.
Sí, sí, sí, parlarem d'això perquè va ser una cosa molt peculiar.
La cova de Sant Ignasi.
Sí, de Sant Ignasi de Loyola.