Música
Prepareu els pitells que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Puntural, un programa cuinat per Pol Dígler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Música
Vivimos, vivimos en un tiempo de cifras que bailan hasta el infinito, siglos, décadas, años, meses, días, semanas, de dos en dos, y votantes, claro está, y goles, desahucios, infectados, muertos.
El año 2020 está a punto de decir adiós, o directamente, que os jodan, y salvo en el Black Jack, nunca un número como el 21 había sido tan importante, tan esperado, tan anhelado.
Y que conste que no hablo del solsticio de invierno, sino de este 2021 que más que nunca debe traer una vida nueva.
Como si por cambiar de cifra la cosa cambiara. Y que yo sepa, de momento, ni el gobierno, ni la sanidad, ni la economía, ni la afición de mis compañeros por los videojuegos, parece poder cambiar.
Del querer hablamos ahora.
Hay quien imagina vacunas sanadoras y concluyentes a la vuelta de la Navidad, mientras otros ven en ellas el auténtico virus.
Hay quien se preocupa a no poder despedir este año como se merece, mientras otros ven un nuevo mes, el número 13, tras el 31 de diciembre.
Y hay quien simplemente fluye y no se cuestiona, porque sabe que en esta vida hay de todo, y a veces, raras veces, también seguridad.
Yo, sin embargo, me cuestiono, me cuestiono mucho, pero difícilmente puedo imaginar el futuro.
Más barriga, más arrugas, más crisis, más restricciones.
¿Quién sabe? Todo está en el aire, como el maldito virus.
Y por eso mismo todo parece haber ido a peor. Y a peor puede ir.
¿Pero es eso cierto? ¿Hemos ido realmente a peor?
La empanada cultural, sin lugar a dudas, no.
Que sus componentes provocamos más dudas resulta evidente, pero la empanada, sin ser argentina, está muy bien nutrida.
Ingredientes nunca faltan, y algunos de ellos, incluso sobran.
Los videojuegos, por ejemplo, según mis compañeros, siguen siendo los triunfadores del mercado.
Se benefician de la pandemia, ingresando 159 millones de dólares en ventas.
Un 9,3% más que el año pasado.
Y se cree que la cantidad de gamers crecerá a 3.000 millones para el año 2023.
Toma ya, hasta yo podría contar.
Y más cifras, 82 millones de espectadores en el Game Awards, entre los que Paul y Ferran no podían faltar.
Y aunque es un año maldito entre rodajes pospuestos y cines que sufren el boicot de las restricciones,
es cuando más material audiovisual se está consumiendo desde la comodidad del hogar.
Las plataformas se lucran, y las que no triunfan se suman al boicot de las salas de exhibición.
Como la Warner, como la HBO.
Pero sorprendentemente caemos en un error cuando decimos que la producción ha bajado.
Porque nos olvidamos de la animación.
Sí, la animación.
Ese cine que hizo su aparición antes que el propio cinematógrafo.
Ese arte que empezó siendo dibujado a lápiz y ahora nace de la última tecnología.
Y ahora que la pandemia nos ha obligado a estar en casa,
la naturaleza de su medio le ha permitido seguir en marcha.
Y no veas que marcha.
A nivel global.
Si hasta España en eso, es una de las principales industrias internacionales.
Con profesionales reconocidos en todo el mundo.
Y con ejemplos de brillantez para todas las generaciones.
De Garbancito de la Mancha a Klaus.
Pasando por historias de Amor y Masacre,
Darth Akan, Willy Fogg, David el Nomo, Los Frutis, Arrugas, Pocoyo o Tadeo Jones.
Pero llega el 2020.
Y España marca paquete.
Una exposición recoge todo ello en Madrid.
Muy recomendable.
Aunque ahora no podamos ir.
En fin, 2020.
Se cumplen 80 años de fantasía y 25 años de Toy Story.
Akira se estrena en cines en 4K.
Y Josep gana en Europa.
¿Qué más se puede pedir?
Tal vez sí.
Que el 2021 llegue por fin.
Adriano, te voy a dar cómo que sobran los videojuegos.
No, no, no.
Es que, ¿ves?
No, no.
Quizás no he formulado bien la pausa.
Pero date cuenta, date cuenta.
Mira, mira.
No, no, no, no, no, no, no, no.
Yo lo que decía es que algunos ingredientes de esta empanada sobran.
Pero no porque no sobren en este programa.
Sino que hay muchísimos.
Ah, venga.
Volia dir que sobren, que obrim portes.
Que sobren, que hay muchísimos.
Mira, Adriano.
Ha sido un editorial con flow, ¿eh?
Con mucho playback, pero con esa pullita, con esa provocación.
Sí, jo s'ha de dir, Adriano, que ara que, per cert,
hem penjat totes les seccions de videojocs per separat,
aprofitant que ha sigut el Game Awards a YouTube.
Es que el Faran i jo volem fer un canal a part.
Sí, pero si ve incluido.
Espera, espera, espera.
Espera, espera, espera.
Portem 72 programes, si no m'equivoco.
Cifres, más cifres.
Només 25 seccions de videojocs.
Encima me has tocado las narices.
No, precisamente lo que te acabo de decir es que incluso...
Hubo empatitas dosis.
Pero si incluso me he incluido en los gamers del futuro.
Eso sí, porque ahora lo he incluido.
Quizás estoy entre esos 3.000 millones para el año 2023.
Yo no me diría que Emilio al final ya no va a haber fútbol,
ya va a haber piques entre abusantes.
Jugará al FIFA.
Es más interesante un partido entre abusantes.
Ahora Emilio será referente...
No, no, no, yo lo veo al revés.
Será referente de videojuegos.
No, no, vendrá aquí a hablarnos de videojuegos.
He de decir, y para que os relajéis del todo,
que el último programa lo compartí, como siempre,
con amistades y allegados,
y me sorprendió que mucha más gente me respondía
que en relación a otros programas.
Estaban muy, muy pilas con el Game Awards.
Más de un colega, ¿eh?
Más de un colega.
Alucinante, sí, sí.
Doncs mira, recordem-se a esas sociales,
que últimament les estem oblidant.
Tenim YouTube, com ja he comentat.
YouTube, Empanada Cultural,
Facebook, Empanada Cultural,
Twitter, Empanada Cultura,
Sense L,
Instagram, Empanada Cultural,
i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud.
avancem cap al menú del dia.
Menú del dia.
En aquest especial d'animació,
ja s'ha avançat una miqueta, no?,
cosetes que apuntarem.
Sí, claro, claro.
Perquè ja per començar, començo jo,
amb un còmic,
tot i que també és cinema,
no ens enganyem,
que és Akira,
aquest còmic de Katsuhiro Tomo.
Parlarem del còmic,
però sobretot no ens enganyem,
parlarem de la maníbula que s'ha restrenat.
Katsuhiro Tomo, Akira.
Akira.
Bé, jo continuo...
Fem un retrospect a l'època
que érem tots prepúbers o pubertà.
Sí, perquè s'ha de dir que el Pol s'estrena a la trentena.
Felicitats, Pol.
Hòstia, és veritat.
Sí, gràcies.
Com ho dècías,
aquest tercer piso.
Les vistes, a partir d'hi haurà,
sí que val la pena.
Mira, no ho havia relacionat.
Què millor que entrar als meus trenta
fent un retrospect a aquesta època
que tots érem uns mitja merda,
si ho seguim sent alguns,
per parlar de la sèrie,
que jo crec que plasma millor aquella època
i els canvis que vam tenir com a persones,
com a personites,
que és Big Mouth, de Netflix.
Oh, boníssima.
Boníssima.
Hòstia, soy el único que no puede decir...
Oh, pero bueno,
eso lo que quiere decir
es que voy a aprovechar esta empanada
más que ninguno.
Jo crec que te empanarà molt
i serà una sèrie que li posaràs al teu fill.
Perfecto, perfecto.
Totalmente.
Me encanta, me encanta la idea.
Desde luego mejor que poco yo.
Y yo voy con Josep,
que ya lo he anunciado un poquitito,
una película humilde, francesa, de animación,
a medio camino,
también, entre una producción catalana
y más que francesa, occitana.
Qué maravilla.
Que nos habla de la guerra civil
y sobre todo de Josep Bartolí,
el gran pintor e ilustrador dibujante.
Doncs, molt bé, avancem, comencem.
Oh, que boc, començo jo.
Oh, que buc, començo jo, que raro.
Bueno, doncs comencem.
Còmics.
Sí, sí, mai encaixa, mai encaixa la caneta que portes a videojocs.
Ai, de còmics, eh.
Ja té alguna cosa de còmic.
El Pol en sí és com un personatge de còmic.
Aprofitant que estem de recent estrena,
ja no de la reestrena de Kira,
no, no, de Cyberpunk 2077,
videojocs, Adrià, no?
Avui es portem una de les obres seminals del gènere.
Que, per cert, aquesta obra no té tants bugs, oi, Pol?
Esperem que no.
Ja van portar Blade Runner aquest estiu
en un gazpacho que podeu anar a YouTube o a SoundCloud a escoltar.
I deixarem la novel·la de Neuromancer,
de William Gibson, per més endavant.
El que ens ocupa avui és una reestrena a els nostres cinemes
d'aquesta passada setmana.
A més, ja ho ha dit l'Adriano,
es restrena en 4K remasteritzat.
I tot i que avui, 20 de desembre,
si és que esteu escoltant el programa quan s'estrena,
és l'últim dia que podeu anar a veure-la a les sales,
no patiu, perquè també la podeu trobar a Netflix.
I és que de la mà de SelectaVision,
la seva distribuïdora aquí a Espanya,
s'ha restrenat la inigualable pel·lícula d'animació Akira,
de Katsuhiro Otomo.
Aviam, aviam que la secció es diu còmics, eh?
Però serà inevitable que ens centrem més en el film.
Intentarem fer una comparativa,
però ja aviso que em marcaré un Adriano
i parlaré més del cinema.
Perdona que t'interrompa,
però en el fons és que, joder,
ja només amb aquesta banda sonar,
amb aquesta melodia,
amb el còmic no pot competir.
Però això estava escrit en el còmic.
Sí, sí, claro.
I por ahí, ta, ta, ta, ta.
Saps?
És això.
I sale el pol dibuixat.
Ta, ta.
Total, el manga aquest s'inicia el 1982.
Quasi 40 anys, ja, nanos.
D'aquí dos anys tornarem a portar-ho i ja està, no?
I es va allargar fins al 90.
Però és que la pel·lícula es va estrenar el 88,
abans de finalitzar el còmic, sí, sí.
Per tant, no és ben bé que una adapti a l'altra,
o sí, o tot el contrari.
De fet, són dues peces complementàries
totalment vàlides per si mateixes.
La versió empresa, parlem un moment d'ella,
actualment va per la seva edició número 100.
És que és flipant, eh?
És flipant.
És un rollo mònster, no?
Però 100 edicions, eh?
100 edicions és una bogeria.
És to ni la Bíblia, crec, eh?
Són sis volums que sumen un total de més de 2.000 pàgines
i desenvolupa, tot s'ha de dir,
molt més els personatges i situacions
que la seva traslació a la gran pantalla.
De fet, la pel·lícula, que dura només dues horetes,
condensa el que vindria a ser la primera meitat dels dos volums
i adapta el final.
Bueno, en realitat no l'adapta,
ja que es va bé d'inventar un final,
quan es va fer la pel·lícula,
i anys més tard va ser el còmic el que es va reescriure aquest final.
I és que el creador del còmic, Katsuhiro Otomo,
és també el director i escriptor de la versió animada.
Per tant, no podem acusar que sigui una mala adaptació,
a part de, perquè es va plantejar, ja us dic,
un final a una obra que no s'havia acabat,
sinó que a més és el mateix creador
i és el pare de les dues criatures.
I si en la versió manga sembla que es va proposar
fer una de les narratives més extenses i detallades
que mai s'havien plantejat,
repeteixo,
més de 2.000 pàgines al llarg de 8 anys,
setmana a setmana a la revista Young Magazine, eh?
Sembla que la versió anime es va plantejar
un objectiu encara més majúscul.
Amb un pressupost de 700 milions tallents,
que vindria a ser alguna cosa com 5,5 milions de dòlars de l'època,
es va convertir en la pel·lícula d'animació japonesa
més cara fins llavors.
Tot i que s'ha de dir que es va crear un conglomerat
de diferents empreses que el seu pressupost superava
els 1.000 milions d'allens.
És a dir, 700 és el que van destinar la pel·lícula en si,
però per poder fer...
Sí, és una cooperativa.
És com l'animació japonesa jugant a ser Disney, no?
Sí, sí.
Bueno, de fet va superar Ghibli,
fins que em sembla que l'any següent es va estrenar Kiki,
la bruja de Liberty Service,
que llavors la va superar en pressupost.
Però vaja, que un pressupost de l'hòstia, eh?
I què va fer Katsuhiro Tomo amb tots aquests diners?
Doncs bàsicament va canviar la indústria de l'animació japonesa.
En comptes d'animar tresos, com feien quasi tots els animes,
és a dir, ho explico,
es fa un de cada tres fotogrames,
de 24 fotogrames que té cada segon.
Per tant, només es dibuixa en vuit,
això és el que normalment fa la indústria.
Ell es va proposar fer una combinació de dosos
i fins i tot d'uns,
i per tant gairebé dibuixa a 24 frames per segon.
Hi ha un mite, eh?
Hi ha un mite que diu que és tot de 24, no és veritat,
però quasi, igualment, és una bogeria.
Això va acabar fent un total de més de 160.000
il·lustracions úniques,
també el triple del normal, eh?
I es van utilitzar fins a 327 colors diferents,
fins al punt que van haver d'inventar colors que no existien,
per poder dibuixar tons de negre d'aquesta nit neon.
Collons, sí que van revolucionar el pantone i tot.
De fet, existeix el vermell Akira, eh?
El vermell Akira és un color en concret.
I es va gravar prèviament el diàleg,
per poder dibuixar les labials,
cosa que sabreu que no és una pràctica habitual
als estudis d'animent.
Normalment el que fan és...
I després parlant a sobre, no?
Total, que la pel·li és una monstruositat
i la seva qualitat visual va accedir tota expectativa.
En qualsevol cas,
les dues versions tenen en comú
tant la trama bàsica com els temes centrals,
així que, si no us importa,
avancem i anem a analitzar-los.
Adriana, ¿achacabas la mà?
No, porque estabas comentando todo esto
y, claro, no podí dejar de imaginarme
a Katsushiro Tomo como una suerte de Kubrick
de la animación, ¿no?
Un tío perfeccionista, obsesivo...
Porque, claro, partir con esa ambición
de decir...
Es curioso.
Como que ocho fotogramas, ¿no?
Veinticuatro.
Pero si es como una mica como el Trump,
¿sabes?
Bueno, yo he llegado a donde estoy humildemente
solo con mi...
No, con mi mano.
No, no, no, solo con mis 75.000 millones de dólares.
Yo no sé qué.
Es que aquí...
És que això no ho hem comentat,
però Otomo era un reconegudíssim il·lustrador,
¿vale?
I quan decideix...
A ell li proposen fer la pel·lícula
i ell diu,
només donaré permís a fer la pel·lícula
si la dirigeixo jo,
perquè ell fugia,
ell només volia ser il·lustrador.
I quan va fer la pel·lícula
li va agradar tant al cinema
que, de fet,
va canviar una miqueta la seva carrera.
La seva trajectòria.
La seva carrera ha fet, Carles.
Quines altres pel·lícules ha fet després?
Bueno, té...
Aviam,
ell té una pel·lícula que és Memories,
que és una pel·lícula episodica
molt interessant,
molt en la línia Steam Punk,
molt en la línia Holocausto Nuclear.
Hi ha diversos directors
que han participat en aquesta pel·li,
com Koji Morimoto
i Tensai Okamura.
I aquestes pel·líes prèvies?
Això és després,
és del 95.
Ah, és posterior a aquí.
És del 95,
però, clar,
el que és interessant és que són coses
que ell va crear en manga,
el propi Katsuhiro Tomo,
i que després es va repartir
en aquests altres directors.
Li va pillar a gust.
Una pel·li bàsica, bàsica, bàsica,
fonamental del 2004 és Steam Boy.
Hòstia, clar, cert.
És al revés,
que podríem dir,
de l'Alejandro Jodorowsky,
que al final no va poder fer Dune
i a partir d'aquí
totes les idees que tenia condensades
per fer Dune
va fer l'incal,
el Tecnopadres...
No, va fer al revés.
Es va dedicar amb el Moebius a fer...
Però de què rentabilitzar, tio.
Però tornem a la història
tant del còmic com de la pel·lícula
que tenen en comú,
que bàsicament és una història
que ens situa al...
ara ja passat, 2019,
que a Japó.
I com són, eh,
les caramboles del món?
Perquè resulta que sí,
ara ja estem al 2020,
però seguim, Covid mediante,
en un any preolímpic al Japó, eh?
El tèmic és de puta mare,
ni fet aposta.
Doncs vaja,
en la ciutat de Neo-Tòquio,
que en realitat és l'antiga Tòquio
arrasada per una explosió
aparentment nuclear
el 1988
i que va desencadenat
a ser la Guerra Mundial,
doncs la corrupció,
la decadència i la violència
campen a Sos Sánchez.
Veiem moltes protestes,
tant antigubernamentals
com terrorisme
i terrorisme d'estat, eh?
Aquí és on coneixem
els nostres protagonistes,
Kaneda i Tetsuo,
el primer,
és el líder d'una banda
de motoristes,
i el segon,
que també és membre de la banda,
és el seu amic d'infància,
que després d'un encontre
amb un nen misteriós
i ser segrestat per l'exèrcit,
adquireix poders psíquics
capaços de desencadenar
el caos absolut.
Yes!
Però si el títol
de tot això
és Akira,
qui coi és aquest Akira?
Sí, sí,
jo recordo ser un niño
i però quin coi és Akira?
Quan vi la pel·lícula
en los 90 era
però aquí,
Tetsuo i Kaneda,
què coi és això?
Doncs descobrirem
que era un dels nens misteriosos,
tots experiments psíquics del govern,
que va perdre el control
i és realment el responsable
d'aquella explosió de 1988.
I a més,
ara està fet bocinets
i amagat en una cambra cuirassada.
I vaja,
la història es tanca
amb una seqüència
de destrucció brutal
per part de Tetsuo,
hereu dels poders de Akira
i que igual que ell
ha perdut el control,
i els pocs supervivents
entre ells, Kaneda,
afronten el futur
amb una miqueta més
d'informació
de tot el que ha passat
i una miqueta més d'esperança.
No entrarem en més detall
perquè si comencéssim
a fer diferències
entre còmic i pel·li
no acabaríem
perquè el còmic,
ja ho hem dit,
però és molt fidel,
realment.
No, és molt fidel,
però que s'ha de saltar coses.
S'ha de saltar a l'inici,
però clar,
el còmic desenvolupa personatges
com la velleta aquella
que porta tot un culte,
Rivera,
admirant Akira,
però entrem en temes,
en temes que planteja
la història.
Òbviament no podem parar
de notar l'ambientació
cyberpunk,
de la mateixa manera
que veiem a Blade Runner,
que de fet és una
de les grans influències
per Otomo
per desenvolupar el còmic.
I hi ha una mena
de discurs
mediambentalista,
però sobretot
una miqueta tecnòfob.
L'altura i els neons
de Neo Tokyo
poden despertar-nos
admiració absoluta,
però en seguida veiem
que no som més
que la façana
per encobrir
la brutícia
i la pobresa
dels carrers.
Les autoritats,
és a dir,
l'Estat,
representat aquí
per l'urbanisme
imparant,
ens vol vendre
el progrés
i modernitat,
però la plebe,
la gent normal,
en realitat
viu pitjor del que
semblaria.
No se l'oblirà,
que Akira,
tant el manga
com l'anime,
és un projecte
nascut durant el que
es coneix com
l'època daurada
del manga i l'anime,
és a dir,
la dècada dels 80,
on Japó va veure
un augment espectacular
de la seva economia
gràcies a l'exportació
tecnològica mundial
i a l'apertura occident.
Amb aquesta visió
tan cínica
de la tecnologia
i del modernisme
que planteja Akira,
Otomo sembla
que està pronosticant,
ja no només
que els Jocs Olímpics
es faran a Tokio 2020,
bueno,
es va equivocar
per un anyet,
sinó que,
fins i tot,
sembla que pronostiqui
la caiguda posterior
d'aquest frenesí econòmic.
I, hòstia,
la història li ha donat la raó,
perquè Japó porta
30 anys en crisi.
Lo heavy
es que cuando yo,
bueno,
de hecho,
l'intentei revisitar ayer,
no tuve mucho tiempo
para acabarla,
pero me alucinó
recordar que era
una obra
que partía del 1982
y ya,
desde esa época,
se plantea
que el caos total
llegaba 6 años más tarde,
en el 88.
De alguna manera,
había una mentalidad
muy negativa
al inicio de este esplendor
que tú planteabas,
¿no?
Sí,
ya desde el principio.
Aquest punt,
el fet que
la tecnologia
sembla
donar-li brillo
a un món
que en realitat
està molt malament,
s'ha de dir
que Akira planteja
un futur
molt més occidentalitzat,
és a dir,
hi ha molts cartells
en anglès,
a Japó això no passa,
però sí que hi ha
aquesta superfasana
de tecnologia
quan es veu
que hi ha molta
pobresa amagada,
almenys no s'han tornat
tan bruts com els occidentals,
els japonesos,
de la realitat.
No,
en la realitat no.
Jo hi ha una curiositat
només que volia dir
sobre l'èxit brutal
que va tenir Akira
i és que té a veure
amb unes còpies de vídeo
que van circular
abans de l'estrena oficial
a Sitges del 91
ja per Catalunya.
Ah, bueno,
perquè aquí es va estrenar
el 92,
aquí a Espanya
i clar,
el tema és que ja se sentia
ja una pel·lícula
de Japó
com que aquí ja s'havia estrenat
i aquí ja hi havia
el Frener si vol a drac
i hi havia tot això,
la gent va dir
i es passaven fotocòpies
igual al Mercat de Sant Antoni,
però és que als Estats Units
també aquesta pel·lícula
significa,
això ho anava a comentar
més endavant,
però aquesta pel·lícula
significa l'abertura
a Occident
de forma espectacular.
Del manga, sí,
perquè realment
jo diria que és
anime,
de Selecta Vision,
o era manga,
exacte,
era manga de Selecta Vision,
realment la primera pel·lícula
que abrió
tota una sèrie
que arribarien més tardes,
el Puño de la Estrella del Norte,
Dometi Megalópolis,
bueno,
fixeu-vos que tot això
són franceses dels 80's,
l'era d'orada.
Clar,
nosaltres no lleguen als 90's
però realment
són produccions dels 80's.
Però és curiós
perquè el mateix any
que es va estrenar
la pel·lícula de Kira,
tu te recordaràs,
Carles,
que la vam veure junts
que era una pel·li
que a més també
és a Tetsuo,
que també es deia
igual que el personatge
que empujeix
és el mateix any
i és també
cyberpunk,
és també
destrucció
de tot.
Però és curiós
que el mateix any
del Sukamoto.
Sí,
una pel·lícula
experimental
fortíssima.
Trilogia,
que va ser Trilogia.
Ara les compararem
una miqueta més endavant
perquè l'anava a treure,
Pol.
Però un altre tema
i recupero
una cosa plantejada
per l'Adriano
amb Level 5
és l'encobriment
de la veritat
per part del govern.
Un tema recorrent
a més a la ficció japonesa
com es veu a Godzilla
perquè estan amagant
i alhora a la burocràcia
inclús a Death Note
amb el rotllo
de qui serà?
Akira,
precisament és el nom
que li dona.
Kira.
Ah, no,
és Kira.
Bueno,
Akira vol dir...
Bueno,
hi ha la llegenda urbana
que li diuen Kira
perquè hi ha molts personatges
mig malvats
perquè no saben pronunciar
la R
bé
i és el Kila
de l'assassino.
Kila.
Sí, sí,
totalment.
Però bueno,
que és curiós
que Akira és un nom
que s'utilitza molt
al Japó
per parlar
de personatges misteriosos.
Akira vol dir llum,
vol dir brillantó,
vol dir esplendó.
No,
però amb una connotació
d'aquesta japonesa
que no vol dir
una cosa bona només.
Clar,
porque de hecho
la gran luz
de las explosiones
que vemos nada
más empezar la película
y que remiten
evidentemente
a las bombas nucleares.
De hecho,
esto que estabas comentando
sobre Level 5
al final es algo
que de algún modo
tuvo que marcar
tanto la infancia
como la adolescencia
de Katsushiro Tomo
y que de hecho
he leído por ahí
que en el fondo
Katsushiro Tomo
había crecido
en medio de manifestaciones
continuas
de esas protestas
posteriores
a la gran crisis
de la Segunda Guerra Mundial
y que después
como tú me comentabas
las influencias
a veces llegan
incluso de Estados Unidos
no solo con Blade Runner
sino con una película
muy interesante
Easy Rider
al final
hay una apuesta
por el concepto
de los motoristas
como nómadas
salvajes
que viven al margen
de lo legal
y no por eso
de una manera negativa.
Easy Rider
es el New Hollywood
con Dennis Hopper.
Si recordem
ara l'Adriano
ho avanceu una miqueta
és que Okinawa
va haver-hi una mena
de massacre
i abandonament
per part del govern central
de Japó
per dir
no, es igual
¿cómo lo llamaban?
Una retirada honorosa
que en realidad
no lo era nada.
Nunca perder
no se podía perder
había que morir.
Diuen que això
és el que va provocar
que Occident
decidís utilitzar les bombes
és a dir
que pensen
la frase de la pel·lícula
era
si no hi hagués hagut
un Okinawa
potser no hi ha hagut
hagut unes bombes.
Exacto
una aceptación
de la derrota a tiempo
Ferran
y creo que habría sido
mucho más positiva
para la historia.
Doncs a Akira
directament amaguen
que el detonant
d'aquesta tercera guerra mundial
no va ser un etat
estranger
sinó una negligència
pròpia
d'experiments vergonyants
és a dir
manipulació
jugar a déus
també acaba sortint
molt car
Prometeu
Totalment
i això
es veu representat
tant per la
ja habitual fòbia
a l'atomisme
del poble nipó
com per l'explicació
que Kai
una noia de la resistència
li fa caneda
sobre els poders
d'Akira i Tetsuo
que això és una miqueta
el lore
que és tan extraent
d'Akira
que és que tot ser viu
posseix cert grau d'energia
que si se sap utilitzar
és molt poderosa
el problema ve
quan s'otorga l'energia
d'un humà
a un organisme més simple
com per exemple
una meva
i aquest és l'exemple
que posen
una meva
que la seva naturalesa
simplement és consumir
el seu actor
menjar i créixer
doncs què creieu
que passaria
si se li otorga
el poder d'un déu
a un humà
donada a la seva naturalesa
ja vaig dir una frase
a qui hem parat un cop
però torno a citar
Oppenheimer
i és el seu
m'he convertit en mort
destructor de mons
armes de destrucció massiva
en mans de nens
de per volar
i vaja
i això
encara està bastant vigent
per sort l'hem fotut fora
bueno nosaltres no
els americans l'hem fotut fora
sembla ser no
el senyor Trump
a veure què passa
la resistència
serà al final
hi ha més temes
hi ha més temes
com el fanatisme religiós
potser més explorat
el manga que l'anime
com deia
en tot aquest grup
de seguidors
que veuen
un suposat masies
en Akira
pel simple fet
que el govern els amaga
que diu
hòstia
si el govern no l'esconde
serà que en realitat
és bueno per a nosaltres
també hi ha el terror de la carn
i aquí és on et deia
el transhumanisme
i la metamorfosi
per apelar
aquesta part més visceral
del pànic
a pensar que el nostre propi cos
se'n girarà en contra
clar
també fa referència
al càncer
aquestes malalties modernes
derivades del mal ús
de la tecnologia
és molt Cronenberg
això que diu
la nova carn
la nova carn
i metafísica per un tub
ja us dic que al final
on Akira repareix
per unir-se amb els tres nens psíquics
i així sacrificar-se
plegats
per evitar una major catàstrofe
generada per Tetsuo
jo diria que ratlla
el plagi
amb la crucifixió cristiana
i vaja
en qualsevol cas
Akira
és una pel·lícula
que
ja ho ha dit l'Adriano
quan fa que no la revisites
Adriano?
Pues no, no, la revisité ayer
por la noche
porque
me interesaba muchísimo
poder aportar
desde el conocimiento presente
porque es una peli
que vi en los 90
no llegaba ni a la adolescencia
igual tenía 12 añitos
y claro
recuerdo que me resultó grande
o sea
realmente
no tenía
la talla
para meterme
en esos pantalones
aún así me impactó
y esto que comentabas
de esa idea
casi cristiana
al final
de ser víctimas
de tu propia naturaleza
es algo que
me dejó
a todo
Akira
es una pel·lícula
que va revolucionar
el món de l'animació japonesa
pero es que la resta del món
ja ho ha comentat el Carles
a Estats Units
va despertar l'asianisme
que allà sempre n'ha enfocat
més des de la violència
i l'extravagància
mentre que aquí a Europa
que ja teníem un asianisme
o sobretot un japonisme
previ
amb l'art i la pintura
també vam aprendre
que totes aquelles coses
que arribaven de Japó
podien ser més extremes
més adultes
lo posapocalíptico
se hizo con Akira
i clar
jo ho deixaria aquí
si voleu comentar alguna cosa més
però
ho deixaries Akira
doncs mira
ara m'està assenyalant
aquí
aquí ja
sí Akira
el Carles m'està assenyalant
que ho teniu a Netflix
que això és el que us comentava
i també a Filmin
que sembla que és la plataforma
que ens patrocini ja últimament
doncs avancem o què?
avancem
som-hi
sèries
bueno nois
tirem cap enrere
tirem cap enrere
l'època que va veure
Kira Adriano
als seus 12 anys
és de música eh
és que podria començar
inclús com un qüestionari
per exemple
Carles
en aquella època
als 10 o 11 o 12 anys
com sabies
com havies de fer
el primer petó
no tenia ni puta idea
potser davant del mirall
no?
fer un petó
va que te besabas la mano
te besabas el
la mano
la música
para practicar
o tu Adriano
no et vas preguntar mai
per què la resta de nens
tenien ja
pèls corporals
i tu no
no el cap
per què me quedaria calvo
o Ferran
en tenies
per què la teva veu
encara era molt aflautada
i la resta
no tenies la veu de
de fet
em preguntava
per què se m'havia posat
la veu de jast
massa d'hora
als 14 anys
jo ja parlava així
tot això passava
perquè no teníem una sèrie
com la que us porto avui
que té Netflix
que jo que hauria
resolt
moltes moltes històries
però sí que és veritat
que també ens hauria
pervertit i molt
perquè és una sèrie
que jo crec que va durar
va durar
avui toca parlar
de Big Mouth
yeah
I'm going
through the sand
yeah
I'm going
through the sand
yeah
oh
in my life
bueno
comencem
perquè
el Perran ja m'estava
indicant
que segurament
salta el cop i guany
sí
gràcies Pol
per deixar la intro
sencera
és que no ho he entès
estava fent senyes
i dic
està parlant
del Ferran productor
exacto
estem parlant
de Big Mouth
una sèrie de Netflix
que la van estrenar
el 2017
i a veure
realment destinats
és una sèrie d'adults
una sèrie d'animació
per adults
però molt instructiva
o sigui
és d'aquestes pel·lícules
que
pel·lícules
podria ser una pel·lícula
però sèries
que et parla perfectament
del que és aquest canvi
a la pobertat
a l'adolescència
tots aquests canvis
que comporta
deixar de ser un nen
un merdeta
i
ja
ser
com a mínim
més conscient
de què coi
passa en el món
en el teu entorn
i sobretot en el teu cos
temes que tracten
per exemple
sobretot des dels primers capítols
el primer petó
creixement de pèl corporal
mida dels genitals
ser i pensar
diferent a la resta
i després hi ha temes
més de raça
d'igualtat
feminisme
inclús l'última temporada
tu Ferran l'has vist
no sé si tu Carles
l'has arribat a veure
l'última no
fa molt poqueta
que l'han estrenat
fa menys de dues setmanes
l'última temporada
per exemple
ja entren en temes
com el transgènere
la identificació sexual
com posar-se un tampó
o com sortirà del mari
és una seri
que serà acceptada
en los Oscars
en el fondo
que cumple
esas expectatives
d'inclusió
no sé fins quin punt
perquè també hem tingut problemes
amb el tema
dels doblatges
això és el polite correctness
que no te resobran
por cierto
no sé si lo vas a comentar
però
segur que sí
capítulos por temporada
10
sí, crec que són 10
més o menys
10 episodis
de 25 minuts
sí, més o menys
però bé
com parlar de tots aquests temes
perquè són temes bastant complicats
a més
moltes pel·lícules
moltes sèries
molts còmics
molts videojocs
tot el que vulguis
ho han fet de moltes formes diferents
al final
l'adolescència és un tema
que s'ha tractat moltíssim
però aquí hi ha una cosa
que jo crec
que és el que
el que fa el canvi
la sèrie
i és que tot comença
amb l'arribada de les hormones
però com ho fan?
l'arribada de les hormones
és una cosa bastant natural
però aquí ho fan
amb el monstre
de les hormones
fal·lupian
what a savoury word
describes exactly
what it is
you know what I mean?
okay, I should tell you
this is school
and we need boundaries
if you want me to go away
you know what you have to do
jerk off
jerk off
yeah, yeah, yeah
exactly
let's go to the bathroom
and climax
into that thin toilet paper
let's go, let's go
I'm coming, I'm coming
not yet
that's why we gotta get
to the bathroom sweetheart
it's morris
era en Ferran, eh?
qui parlava
si la veu
no, no, no
realment
l'arribada d'aquests
que és això de jerk off
jerk off
que no ho de paguear-se
paguear-se
però en català correct
hauria de ser escorres
sí
no, escorres és
escorrer-se
munyir-se
ah, no
munyir-se
ah
com ho deies tu l'altre dia
Carles
l'Ajuntament, no?
l'Ajuntament per ser
el coit
exactament
sinònim de fuga
això surt més endavant
de la sèrie
però sí, sí
jo crec que és una d'aquestes
claus total de la sèrie que ha tingut
que és la representació
de les hormones
en aquest cas un monstre
però és que
en aquest cas era morris
però hi ha molts tipus
de monstres diferents
tindrien a ser dos
els principals, no?
que són l'home i la mujer
per dir-ho així, no?
l'hormona de l'home
i l'hormona de la dona
exacte
però bueno
que no vol dir que tu
com a noi
et toqui una hormona masculina
exacte
aquí també hi ha molt de joc
inclús hi ha altres
que
per exemple
el monstre de les hormones
és una mena de nen
que no sap ben bé què es fa
després hi ha un altre
que és aquest
que és el musculator
que és el follaterotor
el hiperhormonal
i el vell
el vell
el monstre
i el vell
exacte
i el vell
que és el que ve de tornada
que és el que hauria d'estar jubilat
és la hipo-hormona
és l'himpotent
i a més
els consells que dona
per això són molt bons
maríssims
que vas a fer-le
la seva frase
sempre és la
bueno què hi farem
és el todo pasa
és com un papet grill sexual
aquest monstre
de les hormones
llavors què passa
que també personifiquen
no només les hormones
i això és molt
molt xulo
durant la sèrie
personifiquen
la culpa
la depressió
l'ansietat
la vergonya
inclús òrgans sexuals
i els tampons
i els condons
tots tenen veu
i a vegades
inclús canten
ja ho direm després
mira només ja
us dic els primers capítols
els noms
oficials dels capítols
de la primera temporada
Ejaculació
comencem ja fort
Todas sangramos
Soy gay
Fiesta de pijamas
desgarrador
Calvario
de brutalitat emocional
hostias
podria estar en el libro ese
de bolis de rei
ecoterror
després
les xiques
també estan salides
que és un capítol puníssim
perquè els nois
pensem que les noies
no tenen ganes
no?
No, no, no
però esta sèrie
viene a canviar mitos
me gusta
Després hi ha una
que és
l'empujacabezas
que és un concepte
molt bo
d'aquests nois
que empenyen
el cap de les noies
cap avall
no?
No es talla la sèrie
No es talla res
Estem parlant d'una sèrie
que és molt instructiva
però alhora
és molt negra
Estàs parlant d'abús
en aquest sentit
Això és concretament
qüestions d'abús
Aquí s'ho plantegen
Sí, sí, sí
és veritat
perquè aquí s'ho plantegen
tot el capítol
va destinat a això
l'Adrià no està negant
No, no, no
estic dient
Estic dient
Som filies
Ara ve un capítol
que també t'agradarà molt
que és Pornolàndia
que és el descobriment
de la pornografia
quan érem a aquesta edat
Referències cinéfiles
que no direm
Gran capítol aquest capítol
Hi ha moltes referències
Mira Adriano
a l'última temporada
i quasi dels últims capítols
recordo que hi ha una referència
a Muñeca russa
Sí, totalment
De fet surt la Natasha Nile
Surt ella
Sí, sí
I posa la veu
Sí, sí, sí
Però bueno
Us dic una sèrie que està
a més un humor
molt ben mesurat
Molt
És un humor que es podria cagar
en el caca
que o lo pedo pis
perquè al final
moltes de les coses
que s'expliquen
De fet a l'última temporada
hi ha un capítol
destinat a la caca
Sí
Però la caca
des del punt de vista
de poop madness
La bogeria
de aquest acampament
i no pot cagar
i es personifica
també el turuño
It's a chapter
about the poop
Lo gracioso de todo esto
és que perdura en el tiempo
O sea
Estamos en una sèrie
que aparentemente
aguantará
No, no, no
Es molt instructiva
La vegec també passa
És molt instructiva
I de fet els personatges també
que n'hi ha molts
Potser els dos protagonistes
que ens comentarem després
són els grans personatges
però són personatges
molt rodons
i de fet hi ha bromes
que també creixen els personatges
Sí
No com el Simpson
Aquesta última temporada
també hi ha una metabroma
sobre el Simpson
que diuen
no com a Bart i Lisa
Nosaltres anem creixent
no com a Bart i Lisa
que van repetint-se pel mateix curs
Hi ha molta quarta paret
Sí, sí
Hi ha molta...
Bueno, s'han aprofitat molt bé
d'això
d'un humor absurd
d'un humor molt negre
però sobretot el meta-humor
El meta-humor
ells saben perfectament
que estan a Netflix
juguen amb el format de Netflix
Claro, dialogan
con altra sèrie de posicions
Diuen
Este episodio
no iba de no sé què
Sí
Bueno, la primera temporada
jo van molt
Sabem que
com que us pot agradar
una sèrie així
la veureu del tirón
i és un moment
que no sé si és el cinquè
o sisè capítol
diuen
et parlen directament
al Mostra dels Hormones Ambient
i diuen
Sí, sí
no cal ni que et fem
un remember
que això va passar
al primer episodi
perquè sé
que porta cinc seguits
Jo vull afegir
que la sensació general
de Big Mouth
és com d'optimisme
respecte a l'adolescència
Aquest kits de Larry Clark
que tenia aquesta visió tan fosca
dels pobers
trenca completamente
Perquè vol normalitzar
els problemes que tots tenim
que normalment
per gastar en silenci
ens pensem que només
ens passen a nosaltres
i aquest és un objectiu
de la sèrie
Sí, totalment
I després també
Som miedos presentes
No, no
i a més
hi ha moltes bromes
també
aquest meta-humor
de parlar dels creadors
també
hi ha molta broma
també
d'estem fent una sèrie
sobre nens
amb nens
amb les nostres veus
que som adults
hi ha molta broma
de pedofilia
pedofilia en el sentit
còmic
això si ho féssim
amb persones reals
això estaria prohibidíssim
però que és una sèrie
d'animació
via libre
perquè és una de les
granseses de l'animació
Exactament
I això que escoltem
de fons
la banda sonora
és espectacular
jugant molt també
amb el musical
però bueno
ara entrarem
però sobretot
la banda sonora
Charles Bradley
adaptant una cançó
ojo
que es diu Changes
de Black Sabbath
no, no
puja, puja
puja
Black Sabbath
la original
es de Black Sabbath
yo que llevaba rato
preguntándote
pero ¿por qué has cogido
la banda sonora
de aquellos maravillosos años?
¿sabes?
¿no os acordáis
de esa serie?
I'm going through Changes
hostia, esto es una broma
que no llega
en la generación adecuada
no, aquí, aquí
m'agrada porque
no, pero a esos creadores
sí que les llega
porque me parece que
esta es la raó
porque agafan
esta banda sonora
no, no, es que
realmente no
o sea, no diría
que fuera la misma canción
pero todo el rato
que la estamos escuchando
digo, joder
como me recuerdo
una serie
de los 80
m'agrada porque
el senyor Ferran
estaba parlant de Kira
aquests 80s
i ahora en Big Mouth
tornem a parlar
d'aquests 80s
en Black Sabbath
sí, sí
bueno, clar
és que es molt curiós
que agafin de Black Sabbath
les antípodes metaleres
a una cançó
que és així
però és que
no és que d'aquí la música
la música
tota la sèrie és boníssima
però és que sobretot
el que té boníssim
són els musicals
Being gay
can be bloody brilliant
How so Freddie Mercury
I was hoping you would ask
What's it like
to be gay
When you're gay
Every day
There's a non-stop cabaret
És boníssim
a més les veus
estan tan ben encertades
Aquest en el
Relerico Mercurio
Aquí hi ha un tema
que és que
un dels personatges
que és el Nick
un dels dos protes
en el
com es diu
en el trastero
de dalt
de la casa
no sé com
se li diu
el que tenen
això molt amèrica
les golfes
les golfes aquestes
que tenen
i viu
Però si hi veien una
tío
Una guardia
Una guardia
és tot
tío
Bueno
i viu el fantasma
de Duke Ellington
Aquest és un home
prou
Bueno de fet
ha sonat al principi
és el que us he posat al principi
el jazz aquell
és ell de veritat
Momentazos
Què passa que ell
allà viuen uns quants fantasmes
viu
si no recordo malament
també tipus
Donna Summer
i Freddy Mercury
en el cas de Freddy Mercury
Les divos que viuen divas
és com el cuir
perquè tots són divas
divas homes i dones
Sí, sí, sí
Llavors en aquest cas
és el musical de Sergei
I a més tot divas
que han tingut
vides sexuals estranyes
Sí, sí
histriòniques
vides molt xungues
És una sèrie
que us descobrirà
moltíssima cosa
sobretot també hi ha
molta broma
òbviament
no és aquella sèrie
o peli
d'infantil
que veu molt de
no
al tu niño le va gustar
però és que tu pillaràs
No
No, no
és el contrari
No, és en plan
Oye, vamos a ver esa sèrie
porque me apetece
Mira, jo us dic
jo si ho hagués de definir
d'alguna forma
a mi m'encanta
per exemple
les sèries com Boja
que tracten
d'una forma també molt
molt
posa música
posa música
Ferran
S'ha acabat
S'ha acabat
S'ha acabat
S'ha acabat
S'ha acabat
S'ha acabat
S'ha acabat
Hi ha sèries com Boja
que tracten molt bé
d'una forma
allà també és molt dramàtica
però d'una forma humorística
temes complicats
en aquest cas seria
de ser adult
de la depressió
de la fama
de l'antifama
i aquí
no es centra tant
a les velles glòries
que estan bé
dels 80
Boja
però aquí és
totalment aquella època
de transició
que collons
que ningú sabia
què estaven fent
i en una sèrie d'aquestes
és el que deia al principi
podria ajudar
o no
perquè és heavy metal
la sèrie
Ja l'ho canvien
entonces Boja
con Big Mouth
a veure
és molt més serena
Boja
que és com
molt més formal
Sí
Boja que és més
anava d'intellectual
No m'ho sembla
Sí que és veritat
si que ho haguéssim de comparar
sí que és veritat
que t'han deixat
caca col·lope del pis
el Big Mouth
però des d'un punt de vista
molt instructiu
i molt molt interessant
El punt de vista
per exemple
que no l'hem comentat
està en un personatge
en concret
o va variant
en aquest deliri
de personalitats
El show
realment està basat
en la vida
les experiències
dels dos protes
que en realitat
són els dos creadors
tenen el mateix nom
Nick Kroll
i Andrew Goldberg
però és que a més
ojo
que Andrew Goldberg
és un dels guionistes
de Pa de Família
Llavors aquí ja estem
ja estem posant
un caché
a la sèrie
Hi ha múscul creatiu
Hi ha múscul
Hi ha múscul
Però a més
ja et dic
que és la típica sèrie
que a més augmenta
la comèdia
fent que els actors
per exemple
el cas del Nick Kroll
doble 12 personatges
Sí, sí
Guà
És que a més
la comèdia augmenta
quan tu els vas identificant
i dius
que cabrón
és que és el mateix
que s'està portant
i el mateix
però amb uns volumes de veu
amb uns tons de veu
brutal
vaig investigant
amb el tema de Big Mouth
vaig arribar
a una lectura
que no va fent
fa massa de guió
per Skype
bueno per Zoom
crec que era
a no sé
a 20 càmeres
amb molts personatges
us animo a buscar
lectura de guió
de Big Mouth
que crec que es dura
una hora
i era per recaptar fons
Coi
Buà
sobretot veus el Nick
quan veus el Nick Kroll
variant les veus
és espectacular
Nick Kroll
és aquest humorista
perquè ell és humorista
té uns monòlegs
i els busqueu a Netflix
i em sembla que és
que ja té aquest to
de caca-cola-propís
però vas a pensar
Sí, sí
Nick Kroll
amb tants personatges
és com el Peter Sellers
interpretant tants personatges
del mateix temps
o el Lluge Omar
o el Lluge Omar
una mica
i després també
un d'aquests personatges
que també sortien
en aquest Zoom dublant
és aquest personatge
que comentava
del Duke Ellington
que ve a ser aquest fantasma
té la música
de la faràndula
però sobretot
que és el que
Antti aconsella
totalment
If you're lost
in the Apple
and can't get found
just hop the subway
to Chinatown
Oops, I guess
with a Brooklyn bound
but you're never lost
in New York City
In Williamsburg
or the old time
I em sembla que sigui
només musical
la sèrie
no
home, té molt
té molt de musical
quasi cada dos capítols
potser hi ha una cançó
vaig veure que a YouTube
estan recopilats
tots els musicals
que hi ha a la sèrie
però sí que és veritat
que
ara
mira, no se m'havia acudit
parlar d'això
però realment
mireu-la a l'anglès
totalment
totalment
a veure, ho diem sempre
però aquí em negava
bastant a posar-ho en castellà
perquè, clar
tot el tema
de les modulacions
de les veus
i aquesta sèrie d'animació
a més l'animació
hi ha molts cops
que a vegades
com el videojoc
faran jo el Sire
i el Pangla
estic jugant en espanyol
a part perquè no m'ho ha preguntat
això és una cosa
que havíem de vigilar
però l'animació
clar, és allò que dius
a vegades
hòstia
podria
no hi ha tant problema
és interessant que hayas
sacado este tema
perquè incluso
en relación a la peli
d'Akira
lo comentábamos el otro día
no sé quantos
dobalajes van ya
pero sí que es cierto
que yo
que soy un gran defensor
de las versiones originales
en la animación
me relajo
y digo
bueno al final
no deja de ser una película
doblada
ya de por sí
una cosa és
país de origen
o tu país
sí que es cierto
que claro
si la película
o la serie
gira alrededor
de una realidad
cultural
muy determinada
realmente es un retrato
de esa idiosincrasia
quizás en ese caso
sí que vale la pena
verla en versión original
també aquí pasa
com a
mira ya que parlàvem
del guionista
de Pà de Familia
passa una mica
com a Pà de Familia
quan ens arriben sèries així
Pà de Familia
jo crec que al final
és molt massiu
és molt mundial
però
hi ha moltes bromes
que no s'entenen
molts jocs de paraules
i Big Mouth
té moltíssim d'això
té molt de cultura americana
i de fet
he anat llegint
molta gent que es queixava
que segurament
per veure-ho en espanyol
però que quan arribava aquí
perd molt l'essència
però bueno
de la mateixa manera
que hauries de conèixer
més o menys
les vides i desvides
de Duke Ellington
o de coses així
però joder
que surt Frey, Mercury, Valmig
que surten els mil personatges
mil personatges
i si no busqueu a Google
que no passa res
feu pause
també és d'aquestes sèries
que van ràpides
busqueu a Google
i després feu un programa de ràdio
com si en sapiguéssiu molt
i nois
premis
per variar
aquestes sèries
acaben arribant a lo más alto
Premi Emmy
a la millor actriu de doblatge
per Maya Rudolph
que és la Connie
o sigui és aquesta
Connie és el personatge
si al principi
escoltàvem a Maurice
que és aquest monstruo
de les hormones
aquesta és la monstrua
de les hormones
i és boníssim
que és la monstra
de la protagonista
que no és protagonista femenil
és a dir
hi ha dos monstres principals
la Jessie
i després
multinominada
els Premis Annie
els Critics George Awards
els Gotham
s'ha estrenat fa molt poc
la quarta temporada
tu em assenyalaves Adriano
que més o menys
es van sabent
algunes coses
de la cinquena temporada
però clar
és que fa molt poc
molt poc que sortir
i ja us dic
mireu aquesta sèrie
a més ara que està
d'actualitat
per la nova estrena
però mireu-la
perquè jo que us fliparà
i realment pensareu
per què no vaig tenir això
quan tenia 12 anys
un mas uno
aquesta recomendació
Netflix
prengui nota
prengui nota
cinema

que l'Adriano
també es portava musical
avui
clar clar clar
home
evidentment
però no conecis
a les barricades
és
és tot un himno
de l'anarcosindicalisme
els treballadors
soy más de la internacional
soy más de las barriques
oye esto no es Star Trek
Star Wars
se puede ser de las dos cosas
al final de qué somos
de esos obreros
de esos trabajadores
de la CNT
perdón Adriano
això diga-li
als socialistes
i als anarquistes
bueno diga-li
a les esquerres
bueno
está claro
que este tema
que estamos escuchando
puede representar
pues eso es lo que comentaba
la CNT
el anarcosindicalismo
al final
no deja de ser
el clamor
de todo un movimiento popular
antifascista
durante la guerra civil española
¿y por qué?
hoy
¿por qué hoy en la animación?
porque es que hoy
en esta empanada cinematográfica
comenzamos con el puño alzado
al son de esta canción protesta
así como empieza
la película de animación
que hoy nos ocupa
que se llama Giuseppe
y nos vamos a Francia
en el año 39
cuando casi 500.000 refugiados
medio millón
de españoles
llegaron buscando la libertad
y ya sabéis lo que encontraron
¿no?
unos campos
unos cuantos campos
no eran de fresas
ni elíseas
ni elíseas
ni penséis en las verdes pravederas francesas
no eran de vino y rosas
no
campos de refugiados
así parece que lo llaman
donde encerraban
a quienes huían
del fascismo de Franco
ese era el premio que obtenían
y yo diría
que la libertad
escaseaba
de alimentación
higiene y salud
ya ni hablemos
porque francamente
más que campos de refugiados
en Francia
lo que hubo
fueron campos de concentración
claramente
y como parece
que no aprendimos la lección
desgraciadamente hoy en día
aún seguimos hablando
de campos
diremos
de refugiados
porque siguen existiendo
muchísimos
muchísimos
y eso es lo peor
pero no sigamos por ahí
que me caliento
vamos a intentar
coger otro
adquirir otro ritmo
otro tono
volvamos a Josep
volvamos a Josep
y más que a la película
al protagonista
de esta maravillosa pieza
de animación
que lleva su nombre
por título
ya que
¿quién es este Josep?
nuestro querido Josep
al menos en relación
a la película
antes de la guerra
era un joven dibujante
de Barcelona
de 26 años
acabaría luchando
en el bando republicano
y entonando la melodía
con la que hoy
abrimos esta sección
y tras la derrota
como tantos otros
conocería la vida
o más bien la muerte
en los campos
de concentración franceses
y aunque la película
se centra
en su estancia
en uno concreto
en el campo de Argelés
Surmea
al lado de Colliura
Josep estuvo
en muchos más
desde el 39
hasta el 42
tres años
cuando por fin
gracias a la ayuda
¿cuál dato?
el mismísimo
Josep Tarradellas
¡ojo!
de las pizzas
sí, claro, claro, claro
pudo exiliarse
en México
e iniciar su andadura
internacional
como pintor
y escenógrafo
y es que señores
y señoras
nuestro querido Josep
no es otro que
Josep Bartuli
Josep Bartuli
si diu la I al mig
es que es el català
de brigat
México es
aquest grasol
de exiliats
exacto
de hecho
en México
encontramos
otros exiliados
en otro contexto
histórico
como pudo ser
por ejemplo
Xavier Cugat
porque de hecho
Josep Bartuli
no deja de ser
uno de esos pocos
catalanes internacionales
que nos ha regalado
la historia
decía Xavier Cugat
Pau Casals
Pla
en otro contexto
Dalí
al final
artistas que en muchos casos
acabaron triunfando
antes fuera
que en casa
y en este caso concreto
como tú decías
Carlas
primero en México
y luego en Estados Unidos
de hecho
Josep Bartuli
obtendría tanto
la nacionalidad mexicana
como la estadounidense
yo no sé si conocéis
su obra
pero para que os hagáis
una idea
de su magnitud
Bartuli participó
a lo largo de toda su vida
en unas 100 exposiciones
especialmente en México
y Nueva York
como os decía
pero también en Sao Paulo
en Caracas
París
Sagreb
Jerusalén
Nova Jersey
Madrid y Barcelona
claro
Madrid y Barcelona
me parece que un poquito
más tarde
porque Barcelona
no volvería
por razones evidentes
hasta finales
de 1977
un cagao
estamos hablando
claro
estamos hablando
no es que en el fondo
la vida no le fue tan mal
a este Josep Bartuli
aunque la peli
no se centra en esa época
realmente a Josep Bartuli
el exilio
le abrió todo un mundo
además de manera literal
piensa que estuvo
38 años en el exilio
y con 67 años de edad
volvió a Barcelona
después de unas cuantas elecciones
de arte y de vida
y volvería así
en diversas ocasiones
pero no se quedaría
su hogar
como yo diría
ya estaba en todas partes
o como diría más bien
su amiga
la escritora Ana Muriá
una de esas exiliadas
también catalanas en México
él estaba condenado
a ser un hombre disperso
por el mundo
y no en un sentido peyorativo
un hombre libre
y aunque pueda parecer
lo contrario
es de eso que nos habla
Josep en el fondo
la película evidentemente
de la libertad
de la búsqueda de la misma
a través de la creación
a través del trazo
a través del amor
Bartoliel Cosmopolita
¿yo qué diría?
De hecho, Ferran
escuchemos ahora sí
el trailer de Josep
1939
¿se te dice algo?
500.000 refugiados
buscando un abril en Francia
frappados
humillados
Sembla que estiguis
esperant algo
con muchas ganas
¿oí?
Sí
la verdad es que es eso
Cosmopolita nosotros
oye
porque te daos cuenta
venimos de escuchar
bueno
no sé si
no he tirado japonés
no has tirado japonés
pero en el fondo
lo hemos escuchado mentalmente
japonés
inglés
americano
más bien
y ahora catalán
y francés
porque en medio
de este drama
de refugiados
que no podéis
ver
pero sí
imaginar
espero
Josep dice estar
esperando a su prometida
al menos eso es lo que
escuchamos en estas dos voces
tan reconocibles
¿sabéis a quién pertenecen?
ahora que hablábamos
del doblaje
yo sé él
ella no la reconoció
¿quién es él?
¿quién es él?
Sergi López
nuestro querido Sergi López
ese catalán internacional
también
al menos muy francés
con Josep
de voz a
en Josep Partulí
y alterna ese catalán
que también domina
como el francés
que lo domina muy bien
pero que evidentemente
en Josep
equivoca deliberadamente
uy
¿sabéis?
Parle el catalán francés
yo soy de la terra
de la botifarra
que es
me jete el camp
de concentración
de la Francia
es tal cual
en la peli
es tal cual
es un afer
con frío de calor
pero todos sabemos
que Sergi López
aunque es de Vilanova
el tío habla muy bien francés
de hecho hizo su carrera
principalmente allí
y por otro lado
¿a quién tenemos?
aquí tenemos
¿quién es esta cantante?
que nos está acompañando ahora
claro, claro
porque es que
esta cantante
hace también un tiempo
que es actriz
estoy hablando de Silvia Pérez Cruz
que no solo compone
un par de temas
para la peli
como el que está sonando
que de hecho
es claramente
el leitmotiv musical
de la película
y es una adaptación
que ella hizo
del poema
de Miguel Hernández
Todas las Madres del Mundo
grande
muy evocador
la otra canción
que hace también
es una adaptación
de una canción anarquista
gallo negro
gallo rojo
una maravilla
pero es que aquí
además
además de la banda sonora
da voz
a un par de personajes femeninos
por un lado
el que hemos escuchado
una mujer sin importancia
en el campo de refugiados
y
ojo al dato
forzando sutilmente
su acento mexicano
Silvia
también da voz
a Frida
a Frida Kahlo
¿y le han pintado las cejas?
ya verás
la imagen de Frida Kahlo
tan interesante
que te plantea
y de hecho
aparece en la película
Josep
una imagen de ella
un dibujo de ella
pero no solo en forma
de ensoñación
en Frida Kahlo
aparece en la película
por varios motivos
a ver
es cierto que
Josep se centra
principalmente
en un determinado
momento de la vida
en el exilio francés
de Josep Partouli
y que la película
sí que es cierto
que se toma la libertad
de ficcionar
algunos de los elementos
dramáticos
en su narración
como esa espera
de la mala
que no se sabe
a ciencia cierta
cuánto peso
pudo tener en su exilio
pero lo que sí
se sabe a ciencia cierta
es que en el exilio
de México
Josep se movía
en los círculos artísticos
como uno más
entre personalidades
como Diego Rivera
o Frida Kahlo
y también se sabe
poca broma
gracias a la correspondencia
que mantenían
que Frida y Josep
fueron amantes
van al ajuntamiento
sí
no, no, no
bueno
es que piensa que
ya sabemos
las historias amorosas
de Diego Rivera
y Frida Kahlo
sí, sí
pues joder
menos mal que
podemos también
enumerar algún amante
de Frida Kahlo
yo manjele parros
de Frida Kahlo
de hecho
es una película
que no desaprovecha
este hecho
pero que utiliza
o lo utiliza
no tanto para el morbo
sino para la reflexión pictórica
para justificar
la llegada del color
en Bartolí
porque si por un motivo
Josep
la película
tiene razón de ser
es precisamente
por lo contrario
por los oscuros dibujos
en blanco y negro
en los que Bartolí
recoge su triste testimonio
en los campos de refugiados
perdón
en los campos de concentración
de hecho
todos esos dibujos
fueron publicados
cuando llegó a México
junto a unos textos
que escribió
Nasís
Mullins y Fàbrega
estoy hablando
del año 1943
y sabes
como se titulaba
el libro
de ilustraciones
y textos
de Nasís Mullins
Campos de concentración
de hecho se llamaba
Campos de concentración
y se llamaba
1939
y on
1940
intervante
eso de hacer
animación
sobre una realidad
muy trágica
es un poco
joe de saco
aquel ilustrador
que ha fet cómics
sobre realitats
muy chungas
de guerras
es un periodismo de guerra
exacto
pero como
de la ilustración
muy interesante
que sacuéis este tema
ahora
porque claro
os he estado hablando
de Josep
de Bartolí
pero yo no os he hablado
aún de Aurel
Aurel es el
director de la película
es el creador
de esta gran obra
y en definitiva
es un dibujante
y es un dibujante
de prensa
trabaja para Le Monde
y además también
es un reputado ilustrador
que ha participado
en numerosos libros
pero sí que es cierto
que aquí
estamos ante su ópera prima
una ópera prima
que le ha costado
nada más y nada menos
que 10 años de lucha
parece que la producción
no ha sido fácil
ha conseguido parir
una película de animación
que paradójicamente
él prefiere decir
que es una película
dibujada
será mejor que lo explique
él mismo
aunque sea con mi voz
le voy a doblar
le voy a doblar
no, no, a ver
es un poquito largo
pero creo que
condensa muy bien
el estilo
y la técnica
y súper tensión
en la película
dice así
yo quería rendir
homenaje a la profesión
y al medio de expresión
que nos une a Josep
y a mí
en este caso a Aurel
el dibujo
y en particular
la viñeta de prensa
que en su forma
debe ser muy expresiva
ejecutada con rapidez
debido a plazos
por un lado
impuestos por la prensa
leída rápida
y sobre todo
destinada a resumir
una acción
en un solo dibujo
hasta la tira cómica
que es un arte secuencial
puede apoyarse
en una cadena de viñetas
para narrar una acción
pero no
nosotros
debemos resumir una
un movimiento
en un solo dibujo
eso da una fuerza única
que yo quería trasladar
a la pantalla
por eso
en la parte memorial
de la película
en los campos
la puesta en escena
está basada en un dibujo
sin movimiento
eliminé todos los gestos
superfluos
aquí en este caso
Katsushiro Tomo
está a las antípodas
porque Aurel dice
que eliminó
todos los gestos
superfluos
para recorrer a la animación
solo en los momentos
mágicos
cuando la memoria
cobra vida
y yo
Adriano
tiene que decir
que la sencillez elegida
no podía ser más acertada
ni más evocadora
és que al final
dius que Laurel
és un ilustrador
de prensa
que es lo que yo
li dic
la vinyeta editorial
la típica vinyeta
que resumeix un tema
i és lo que diu
amb un sol flash
és allò d'una imatge
amb més que mil paraules
clar
acostumen a tenir
algun minitext
inclús alguns
ho fan
sense text
i m'imagino
que la millor acció
que pots fer
és aquesta estilització
absoluta
de l'acció
i de hecho
és el punto d'encuentro
també con los dibujos
de Bartolí
perquè aunque Bartolí
després acabaría
siendo un pintor
reconocidísimo
que participaría
en Nueva York
en el movimiento
de la calle 10
con el cúnic
i todos estos
alucinante
de hecho
se llevó el premio
Rodko
en el año 1973
es decir
és un hombre
que entraría en el color
d'ahí también
la excusa
de Frida Kahlo
pero que en cuanto
a la narración
de ese campo
de concentración
es muy sintético
muy simple
no solo en lo cromático
partimos de unos
de unos colores
casi acromáticos
grises, arenosos
que luego miran
al estallido emocional
con rojos
y azules
muy interesante
y esa parte
de los campos
en blanco y negro
con ese movimiento
entrecortado
que tiene mucho
de fotomontaje
que también
es muy periodístico
y también
bueno yo citaría
quizá Resné
también por ahí
no sé si
hay un momento
de la realización
del espacio
en México
hay una película
muy poteria
claro
es decir
cuando vemos a Giuseppe
entrando en una sala
donde justamente
ahí fue asesinado
Trotsky
y vemos en la pared
unos agujeros
que en México
unos agujeros de bala
hay esa idea
de un pasado trágico
que vuelve a través
de un fuera de campo
y es muy potente
esa imagen
de una tragedia anterior
que vuelve a nosotros
porque de nuevo
en esta ocasión
con Giuseppe
la idea principal
es al mar
de la posible libertad
de la creación
también es la idea
de la revisitación
de la historia
la revisitación
de la historia
en unos espacios
muy determinados
y en eso tiene mucho
todo porque perdura
Aurel comentaba
en un momento
que él como francés
un francés del sur
sentía vergüenza
entre la desinformación
sobre una realidad
como la de los campos
de concentración franceses
que ya picoteaban
con un fascismo
que les acabaría
conquistando
y derrotando
entonces
esa espalda
que le damos a veces
a la historia
de alguna manera
con Giuseppe
se hace ya
un homenaje
a la verdad
yo la recomiendo muchísimo
es una película
que si le encuentro
un fallo
es que no sea más extensa
que no aporte más
en la vida de Giuseppe
son 77 minutos
porque se centra
sobre todo
en este episodio trágico
de los campos
de concentración
pero que sí que es cierto
que si nos metiéramos
en la vida
de Giuseppe Bartoli
no solo en México
sino en Estados Unidos
alucinaríamos
hasta se hizo amigo
de Lassie
de la perra Lassie
o del productor
que hay detrás
Fred Kimby
de Tommy Jerry
cuando es muy adecuado
para el día de hoy
Kimby
exacto
que una putada
que la peli
nos pude ir a los cines
para que tankan
pero ojalá
la pudemos
ocupar
a través
a través
de la plataforma
amb aquesta notícia
passem agenda
i ens expliques això
¿qué es cou?
el Carles
és l'agència F
és d'aquesta gent
que filtra
abans de saber
un segon
exacto
tengo un informante
Carles
tenim dos minuts
què dius
que tanquen el cine
casi segur
al cinema
estancan
no confundamos
al personal
que no es
cuando es el día
de los inocentes
es el 28
que aún queda
un poquito
que aún queda
un poquito
yo no sé
si hicieran o no
pero vamos a centrarnos
en la programación
que hay por ahí
que se cuece
Carles
bueno tenemos
dos estrenos
muy potentes
que es el padre
de Florian Zeller
esto el viernes
que viene
esto ya sería
a partir del 23
estamos hablando
nos estamos yendo
al 23 de diciembre
Isenmot
Isenmot
que la vimos en Sitges
y tenemos la review
penjada a Youtube
y a Sam Cloud
y por otro lado
hay una gran película
que está en cartel
que se ha estrenado
este fin de semana
que es la de Martín Eden
hablaremos de Martín Eden
no?
hablaremos porque me parece
que cuando se acaben
cuando acabemos este año
o cuando celebremos
la entrada del 2021
seguramente
podremos hablar
de lo bueno
y de lo malo
de este año
desde una perspectiva cultural
y entonces mira
de agenda de videojocs
tenim
quina actualització
del Cyberpunk
no va a dir
exactamente això
tenim la nova sortida
del cinquè parche
amb nou dies
del Cyberpunk 2077
que jo crec que
l'última
o sigui
quan l'acabin de veritat
serà el 2077
sí
al final videojocs
no tenim gaire agenda
perquè havia de sortir
aquest joc
que ocupés tot el Nadal
i bàsicament
el que us ocuparà
és el disgo
i els maldecaps
no hi ha res més
doncs nois
arribem al final
d'aquest programa
d'animació
que viva l'animació
tenim aquesta pel·lícula
que jo tinc moltes menes
de veure
de Josep
que planteis
és molt interessant
el programa d'avui
per aquesta idea
cosmopolita
que apuntava
no Carles
de donde hemos visto
l'animació
en todos sus niveles
sí
còmic sobre todo
còmic
centrado a saco
després
còmic
que jo per tant
ves la pel·lícula de Kira
que ja us hem dit
que la podeu veure a Filmin
i a Netflix
i Josep
es veu que també estarà Filmin
no?
bueno
esperem que sí
està pel mig Filmin
i llavors
recordem ja
s'associar per tancar
d'acord
vinga
Facebook
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
sense L
Youtube
Empanada Cultural
Soundcloud
Empanada Cultural
que és on teniu tots els podcast
i m'estic deixant alguna
Instagram
Instagram
que sigue tan redondo
con las sartes sociales
doncs nois
ens escoltem la setmana que ve
últim programa de l'any
vinga
adeus
adiós
a les potes
la riudas
ve
sintonitza
la riudas
ve
la riudas
a l' التي
sortim
la riudas
a
la riudas
la riudas