Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fíjate tú. Eres tú.
Y dice, pues soy yo.
¿No voy a ser yo?
Estaba sobrevolando el ambiente.
Eres tú.
Sempre va bé.
Sempre va bé acabar amb APM.
Però con un tono digno, sério.
Hasta ese momento no l'havíais escuchado.
Estava molt bé.
Estava molt bé perquè us relaciono
amb les cinc persones que tenim a prop.
Jo segurament ara mateix
el hijo de Barry White.
Para que tinc la béu.
Aquesta de ultratomba.
Se te ha juntado alguien con gripe, virus.
Esa quinta persona era de gripe.
Esa no estaba a cierta distancia física.
Estaba muy próxima, por lo que veo.
El virus.
Aquí somos cuatro, por cierto.
Pero no sé si estamos entre esos cinco.
Los grandes cinco.
Al fin de cuentas, por eso he retomado al sociólogo.
El quinto es el espectador.
El quinto oyente.
El quinto son los comentarios de YouTube.
Eso también.
Eso también.
Y el problema de muchos de los suicidios de hoy en día.
Sí.
Bueno, está claro.
Nosotros somos los culpables.
Esto de la mirada ajena, ¿no?
Que va un poco...
El tema de hoy es la mirada ajena, ¿no?
Hemos hablado mucho de nuestra propia esencia,
de cómo realmente somos.
Bueno, lo he hecho yo, más que todo.
Pero lo que vengo a decir es que hablaremos todos
en base a la mirada ajena,
esa que nos condiciona.
No sé hasta qué punto.
Algunos más, otros menos.
Bueno, me contaréis vosotros, ¿no?
Yo creo que anirem obrint,
porque ahora veremos el menú del día,
pero creo que cada sección
comenzaremos desde los...
Desde cómo nos vellamos.
Desde más jóvenes a más...
¿No?
No te creas.
Ah, no, porque tú me voy a la infancia total.
Ah, bueno, pues yo re, no he dicho nada.
Ah, pues oye, venga,
en vez de contener ahí este regalo sorpresa...
Exacto, anem.
Primer escoltem la gran mirada dels altres.
Exacto, por favor.
Ens podreu trobar a...
Facebook, Empanada Cultural.
Twitter, Empanada Cultura, sense L.
Instagram, Empanada Cultural.
Tots els podcasts a Spotify
i els videocasts a YouTube.
Menú del dia.
Vale, què escoltarem, Edgar, de part teva?
Vale, jo primer portarem una sèrie,
que va molt d'això,
va molt de la mirada dels altres
o la mirada que nosaltres ens fem a nosaltres mateixos
en funció del que creiem que els altres veuen de nosaltres.
I a més serà una sèrie
que també implicarà la nostra mirada
cap a aquesta sèrie.
Correcte.
Sí, sí, sí.
Esto es un puto callejón sin salida.
Hoy salimos de aquí con un ojo licuau, todos.
¿Y cómo se llama esta bendita sèrie?
És una sèrie que, a més a més,
ha fet molt de soroll
abans que estigués ja penjada Filmin,
la segona producció pròpia de Filmin,
juntament amb Bugalú,
que es diu Autodefensa.
Bugalú y la primera en el mundo deben ser tres, entonces.
Bugalú es una que desconozco,
hablas de Autodefensa
y aquí trajimos hace ya mucho tiempo...
No, no, no, Bugalú, Bugalú es la productora.
Ah, que he perdido voy, coño.
Filmin, juntament amb Bugalú Films,
han produït aquesta sèrie.
Que és Autodefensa.
Ok, la segona,
i, por tanto, la primera era la que...
Sí, sí, estem fent...
Doctor Portuondo.
Será que...
O sigui, Filmin,
des d'aquí,
com es diu,
el roure,
com es diu,
el que ho porta,
que ja posi pasta empanada,
perquè li estem portant totes les pel·lis,
totes les sèries i tot.
No, no,
i a més,
quan està en el momento oportuno,
perquè l'estrenaron la setmana passada...
I tan rabiosa,
ademais,
perquè només va ser penjar el tràiler
i ardió Twitter d'una manera...
La ràbia!
Sí, sí.
Vale, perfecte.
Bueno, estem en aquest punt, no?,
del...
Ja no només de l'ofendidito,
sinó de l'opinió ràpida i...
O sigui,
amb un tràiler s'ha generat...
Jo no sé la gent que ha vist el tràiler
i l'ha criticat,
si després han mirat la sèrie
i no l'han mirat,
perquè...
Bueno,
després posarem,
després posarem el tràiler
perquè jo crec que també té tela, eh?
Jo, de fet,
començaria pel tràiler...
Bueno, però espera, eh?
Nada, pona!
Pon el tràiler!
No, no, no,
Déjame, déjame!
Però espera, espera,
primer acabem el menú del dia.
Penseu que acaba d'entrar...
Encara no se fa pel estrenó.
Estudiar ansiós, estudiar ansiós.
Mire, mire,
que és molt malalt.
Menús del dia de 10 minuts, eh?
Seguim la línia.
Bueno,
la segona secció...
Seguirem una mica
un retrat d'aquesta generació Z
o Millennial,
que jo us portaré un còmic
que és exactament
un reflex d'aquesta generació,
però en comptes d'en parella,
que en el teu cas són dues amigues,
aquí és la solitud...
És tal solitud del nostre personatge,
de la nostra protagonista,
que es diu
Mi experiencia lesbiana
con la soledad.
O sigui,
pot haver-hi alguna cosa
entre hot i degradant de títol?
Solo me ha faltado
frente a l'espejo
y esta...
Clar,
la portada...
Això sí,
després entendrem,
per qui estigueu veient el vídeo,
la portada és una...
la nostra protagonista,
diguéssim,
de cara al tors nú
d'una noia
que ja veurem qui és.
Però parece
que se está desdoblando,
¿no?,
ante ese espejo.
No, no, no,
no és tan així,
però veurem que
la mirada de Liane
és bastant heavy
amb aquesta autora
bastant jove
que es diu
Kavi Nagata.
Genial, genial.
Veo que dialogan muy bien
estos dos exemples
que no traïs.
Sí, sí,
la veritat és que
al veure la sèrie
jo ja havia llegit el còmic
i dic,
ostres,
podem fer un tal de...
Lo siento,
jo hablo de niños,
tios.
Yo hablo de niños hoy.
No digues moladas.
No, no, no,
desde luego que no
y menos aún
después de haber visto
Mantícora.
Pero el tema
es que
hoy hablo evidentemente
de una película
que se llama
Close
del cineasta belga
Lucas Don,
película además
que también
ha dado que hablar,
no tanto en Twitter
y a partir de un tráiler
sino a partir
de ciertos premios
en Cannes,
en el Festival de Sevilla
y tal.
Veremos si es para tanto,
veremos si es para tanto,
pero este director
ya,
bueno,
su segunda peli
y este director
se dio a conocer
con una peli
que ya de por sí
salió a ganar premios,
¿no?
Sí, sí,
como fue que...
Sí, sí.
Pero poquito a poco.
Piano piado.
Piano piado.
Piano piado.
Vale,
doncs llançem-nos
cap a les sèries,
a veure què ens expliquen
aquestes dos.
Por todas.
Mossas.
Por todas.
Vale,
va,
comencem
el torrón,
directament.
us explico la sinopsi
i després sentim el tràiler
perquè així ja
veiem una mica
què va generar
la xarxa.
Sinopsi és oficial.
La sèrie va de dues amigues
que fan el que els dóna la gana
sense haver de demanar permís
a ningú.
Va de tenir 20 anys,
20 i tants anys,
de viure a Barcelona
i de voler trepitjar
totes les línies vermelles
emocionals possibles
per descobrir
qui ets realment.
Va d'aventures
de dues boges descarades
que no volen que ningú els digui
com fer les coses
i que han creat
el seu propi món
per ser-ne les reines.
Llavors,
aquí se'ls justifiquen
una miqueta.
En realitat,
Audofensa va
de dues noies
que estan molt espantades
i que es diverteixen
en defensa pròpia.
Diuen que ho senten
però que tot el que han fet
ho han fet
en defensa pròpia.
Només és que tenien
molta por.
Aquesta és la sinopsi.
em va a mirar el tràiler.
Bélen,
Bélen,
esto és el fin,
te lo juro.
No hi ha res de comer
en la nevera,
hi ha com un kétchup
i un yogur.
Bélen,
parecimos dos vagabundas,
va en serio,
tia.
Hemos tocado fondíssimo,
tia.
Però fondíssimo.
Va en serio,
va muy en serio,
o sea,
la vamos a dejar
en las drogas
ja.
Es que ni coca,
ni keta,
ni speed,
ni LSD,
ni porros,
ni marihuana,
ni M,
ni opio,
ni GHD,
ni nada.
Yo también estoy aprendiendo
a reconstruir mi masculinidad
y lo importante que es
cómo posicionarse
y el feminismo.
Súper importante el feminismo.
¿Qué crees que es más importante
ahora mismo?
¿El feminismo
o el ecologismo?
Llevo toda una vida
subiendo los egos
de todos los hombres
de los que me enamoro
y es que creo que
tampoco os merecéis vivir
vosotros una mentira.
Tía, no sé,
que ligar me pone muy cachonda
de verdad.
Es como ir a misa, tía.
Como que ya sabes
lo que va a pasar.
Pues eso,
polla dura es como follar,
correrse.
O sea,
desde que me levanto
hasta que me acuesto,
todo tucutucutucutucutucutucutucutucutu.
No vas a cumplir
ninguno de tus sueños,
todo el mundo
tiene más talento que tú,
todo el mundo
tiene más suerte que tú
y de repente
como que me pongo
a llorar a saco
como en espacios públicos
súper random.
¿Todo bien?
¿Quieres un poco de agua?
Que no, tía,
Jo quan penso en el meu funeral sempre penso en la gent que vindrà.
Serà un funeral increïble, serà com una festa.
Se'm fa una mica de foma on estar.
Siempre puede pasar más, ¿no?
Una noche de fiesta, ¿cuándo acaba?
No acaba nunca porque es que siempre pueden estar pasando cosas.
Es que la vida es igual.
En algún momento vas a tener que ir a dormir.
Berta, ¿qué, tía?
Hoy hay rab en Montjuic, tía.
Tu mejor fiesta, tu peor resaca, ¿no?
Pone como subtítulos de este gran tráiler.
O resaca perenne.
Yo debo decir que cuando veo esto de autodefensa,
siempre me viene la frase esa, la consigna, ¿no?
De toda manifestación.
Violencia en autodefensa es inteligencia.
Esto no lo habéis repetido, ¿no?
No lo habéis coreado, no lo habéis coreado.
Yo sí, es que tuve una juventud como estas chavales.
Ah, mira.
Porque yo creo que diez años antes que...
Cuando estabas con pelo.
Sí, sí, muy largo, muy largo.
Hippie.
Bueno, ya estamos divagando.
A veure, dues nenes de 20 y pocs que viuen juntas,
comparten pis, comparteixen pis.
Dues nenes, eh?
Ja, malament, ja...
Abans de començar a parlar d'aquesta sèrie,
jo he de dir que, clar, estic molt allunyat generacionalment
del que veurem en aquesta sèrie.
És veritat que hi ha missatges universals,
però aquí somos tres senyores...
Home, no, perdona.
Jo estic bastant a prop.
A veure, no molt, però...
Te gustaría estar mejor.
Pero te vas alejando, amigo mío.
No, me voy alejando, pero a veure, no ens engañarem.
És una generació...
De fet, aquí en el tráiler he vist que no diuen ya ni Millennial...
Millennial ni nada.
Ni Z, diuen...
Millennial...
No sé, no sé.
Sí, no sé.
Yo, de hecho, también quería preguntaros,
¿dónde coño estoy yo?
Si aquí se trata de entender quiénes somos,
vale, yo, Millennial, ya veo que no, por ahí no...
Pero tampoco Boomer, ¿no?
Esto de Boomer, que es algo que nos etiquetarían.
No, no, no, nosotros somos la previa,
que somos la posterior, que somos los generación X,
los del 90.
No, el 90 no.
Sí, no, no, pero eso es Millennial.
Els que van a veure la joventud.
Ah, vale, els del 90, exacto.
Els que van a veure el Cuervo y Matrix y...
Els que crecieron con la Canon ahí de fondo en los 80
y en los 90 ya eclosionaron...
Y nos compramos gabardinas de cuero lácteos.
Exacto, sí, íbamos de Matrix, en una època.
Ara porten aquesta gabardina, però tallada, pels malucs.
I en brilli, brilli.
En brilli, brilli.
Bueno, és importante, el collage.
Vale, doncs això, dues noies, no dic nenes,
dues noies que comparteixen pis,
i la seva vida és...
Una de les crítiques que feien quan va sortir a Títer
és dos pijas que se drogan mucho y tienen mucho sexo.
Seria un resum molt bàsic,
però l'argument una mica gira en torn,
sobretot també en temes de salut mental,
però sobretot en la fiesta i el sexo.
Però elles ja s'afanyen a dir que no són bàsiques.
Sí, sí, clar.
La sèrie, jo crec, el que acompanya molt bé
és que justament són dos protagonistes que no...
que elles mateixes, o sigui, hi ha un punt d'autoparòdia absolut.
Sí, sí.
Perquè és res, vull dir...
Aguanta't a tu mateix ser així, eh, tota la vida.
El tema és que això neix com una autoficció
i és veritat que en entrevistes ell han dit
que sí que elles són elles mateixes
i és la seva casa i és la seva vida,
però que hi ha escenes que són hiperbòliques,
que estan o exagerades o buscant un punt més ficcionat
perquè la cosa tingui cert interès,
perquè si no podria ser molt avorrit.
Però és veritat que...
Si són elles mateixes, jo encara estic decidint
si m'ha agradat o no m'ha agradat aquesta sèrie,
però el que tinc clar és que si elles són així,
no em cauen massa bé.
Claro, es decir, el humor siempre es un vehículo positivo, ¿no?,
para presentarse ante la sociedad.
Si le quitamos ese humor, lo que me vienes a decir, Edgar,
es que...
Clar, clar, el tema és...
Jo crec que han fet un exercici, ho comentàvem abans,
en plan Larry David, no?,
et coloco situacions incòmodes o de vergüenza ajena,
a veure com tu ho paeixes i com ho desenvolupen elles.
Ara, s'hauria de veure quin percentatge d'iport bé hi ha
i quin percentatge de realitat.
Clar, però, per exemple,
hi ha aquestes sèries que els encanta a Netflix,
de fet, que són aquests documentals
de gent hiper-mega rica o pija,
sabeu, no?, aquestes d'Upper Class i tal.
Grandes Manchones.
Sí, sí, sí.
Kardashian, no, però després també hi havia aquella
que és a nivell espanyol,
que era com d'Upper Class també,
de l'artista de turno, el no sé què.
Elite.
No, no, no, no ficció, no ficció.
Ah, d'acord.
De documental, però que després enganxa,
perquè tu el que estàs veient és tan,
és tan paròdic,
que segurament la gent serà així aquesta que surt,
però és tan paròdic que tu ho veus i t'enrius, tio, no?
Sí, hi ha un punt que és el que m'ha passat a mi,
aquesta sèrie.
Sí, perquè et sobta,
perquè és una realitat molt allunyada de la teva.
Clar, jo no sé si aquests dos personatges
o aquestes dues actrius
són representatives de la seva generació.
Jo vull pensar que no.
No ho sé,
perquè en cap moment, per exemple,
no se'ns diu si treballen
o qui els hi paga el lloguer
de la casa àmplia i lluminosa
que tenen a Barcelona.
Llavors, potser,
és allò de la pija que se droga
i té sexo una miqueta
el punquismo des del privilegio,
no?, per entendre'ns.
Ara, això és una crítica que jo no faré.
Ja dic,
jo no m'atreveixo a mullar-me
perquè estic tan allunyat generalment
que encara estic veient
si m'ha agradat o no m'ha agradat la sèrie.
Clar, però això també,
Edgar,
si ens plantegem què hi ha darrere, no?
Ah, exacte.
Que a sobre darrere hi ha més coses, no?
Ens comentaves fora programa
que en el fons és un stalker, no?
M'has dit?
Sí, bueno, de fet,
aquest projecte comença...
Vaig estar mirant...
Bugalo Films
és la productora de Miguel Ángel Blanca,
que és el que ha dirigit
i ha co-creat la sèrie.
No el Blanco, eh?
No el Blanco, eh?
No el Blanco, no.
Tampoc sin Blanca, no?
Sin Blanca, tampoc, no?
No, és un...
El Magaluf va fer una que es deia Magaluf...
Costau, no?
Un documental sobre Magaluf.
I vam haver fet una altra
sobre el cantant d'una banda punky
que es deia Un lloc on caure mort.
De fet, ha tirat sempre bastant de documentals.
Crec que té un curtmetratge de ficció,
però la resta diria que tot és documental.
I aquí es nota el llenguatge.
Home, aquí és...
És evident que han jugat molt a la impro
per buscar aquesta naturalitat,
que això és una cosa que se'ls ha de dir,
que és una gran naturalitat.
És a dir, creus el que està passant,
potser hi ha alguna escena estracanada,
però en general, a nivell interpretatiu,
es nota que hi ha hagut una feina
darrere de joc, d'impro.
Segurament han gravat molt més material
del que a punt.
Sí, com està muntat.
Hi ha molt jumping-car, no?
M'encanta aquesta modernitat
tan godardiana dels anys 60,
de l'any 1959,
amb a punt de suple.
Que avui en dia...
Sí, encara continua sent modern, no?
Sí, però ara aquí, per exemple,
hi ha moltes escenes gravades
amb un focazo a la cara.
Vull dir que aquest...
Això que dius de Nouvelle Bac,
com es trencaven,
aquí ara...
Ara en muntatge, eh?
Parleu-hi, si parlava de muntatge.
No estic dient a nivells alts de trap,
de traperos, eh?
Però, si us hi fixeu,
quan sortien els primers vídeos
o tot a nivell català,
per exemple, amb la Pongang o tot això,
tot aquest moviment en trap català
era molt de tot...
O sigui, gravat...
Semblava que es busqués
de la peor forma possible
a nivell cinematogràfic, no?
O sigui, era com...
Estem aquí, estem ara aquí,
traiem el mòbil,
fotem la llum a xac contra les nostres cares
i que s'il·lumini...
Hi ha una idea, també.
Hi ha la sensació de punquisme voluntari.
De distorsionar la realitat, no?
En el fons,
és una idea de distorsionar la realitat.
Per a l'hora de la veritat,
veu molt, el que veig,
d'aquesta realitat que hi ha
rere fons
i que en el fons també et pot provocar
que no t'agradi tant,
perquè tenia la sensació
quan t'escoltava, Edgar,
que hi ha molt també
del que possiblement nosaltres projectem
al veure la sèrie sobre elles
que ens fa que amb el mateix material,
no?, de ficció, en teoria,
ja no t'agradi.
És aquest el problema
entre el diàleg documental-ficció,
no?,
que si tu creus massa
i els personatges són com són,
hòstia, merda,
que has d'alguna manera
acceptar que hi ha de haver-hi ficció.
Bueno, a la contra d'això
hi ha una cosa
que són capítols
que jo us insisteixo,
veieu-la.
Sí, sí.
No un posició,
ni si m'agrada,
és que no ho sé,
no ho he decidit encara,
però veieu-la,
són capítols
d'entre 10, 20 minuts,
15, 17.
Això juga a favor
d'això que dèiem,
que fa cap,
vegis passant capítols
i els vegis
d'una sentada ràpid.
T'agradi,
no, no,
però passen bé.
És fresc,
no?,
és allò que diem
d'un cinema fresc,
no?,
d'un discurs fresc
que es fa amé,
però jo tenia,
jo només he vist
dos capítols,
els dos primers,
que d'alguna manera
també presenten
els dos personatges,
perquè el protògic
del primer
no és,
en el fons
són elles dues,
no?,
que són
Belén Berenj
i Berta Prieto.
Exacte,
Berta Prieto
i Belén Berenj.
No sé si són els seus
noms de ficció
o si són també els noms de...
Són els reals
i es diu en Belén
i es diu en Berta
a la sèrie.
I s'utilitzen aquests noms
també a la sèrie,
no?
De fet,
la Meme,
que és el pseudònim
d'una d'elles,
que és la cosina
de Rigoberta Bandini
i és curista també
de Rigoberta Bandini,
una d'elles és dramaturga
i escriptora
i l'altra és actriu
i cantant
que té Spotify propi.
O sigui que,
en principi,
estan parlant d'elles mateixes
amb els seus propis noms,
la seva vida,
el pis és el seu també.
Sí,
hi ha una mica de Luis Ikei aquí,
no sé si ho vist Luis Ikei,
podríem dir que...
De la decadència també.
Sí,
però aquí és al revés,
aquí en comptes de cancel·lar,
elles cancelen a la gent.
Clar,
aquesta és la diferència
que jo també he anat veient,
no?
De dir,
el Luis Ikei es presenta
no des de l'orgull,
sinó des de la humilitat
i el patatisme,
no?
I aquí,
com a mínim,
aquests dos capítols,
sí, sí,
és el que tu dius,
us demanem perdó d'avançada,
però actuem així
perquè estem espantades,
però tu no veus
aquesta por,
com a mínim,
no en els dos primers capítols.
Tu el que veus
és una repotència,
no?
Però et diré una cosa,
jo crec que equilibra molt,
a mi sí que m'ha agradat,
jo parlaré una mica...
Que no soy boomer,
eh?
No, no, no,
jo soy el botón,
no,
jo la quan estava veient,
jo,
hòstia,
m'està agradant molt aquesta sèrie,
però perquè combina molt bé coses
que a mi,
per exemple,
m'agraden,
que és l'orgull de l'orgull
de lo patètic,
o sigui,
jo crec que combina això,
no?
És a dir,
hi ha certes escenes
que són extremadament patètiques,
però no patètiques
des de la comèdia,
sinó,
tu estàs veient aquest personatge
degradat,
depressiu,
o sigui,
és com quan parlàvem
de Bojack Horseman,
tots aquests personatges
que són molt trencats per dins,
l'únic que,
en aquest cas,
estan soles,
però entre elles.
És a dir,
s'ajuden mútuament
entre cometes,
s'ho parlen mútuament,
però entre elles,
és que entre les dues
no sumen una persona
en el sentit de...
D'estabilitat.
D'estabilitat,
no?
Llavors,
el patatisme,
per elles,
s'agafa també des de l'orgull.
És a dir...
Clar,
de fet,
jo crec que...
Hi ha com allò de l'orgull a classe?
No, no,
nosaltres no és que siguem una classe,
és que nosaltres som unes figures...
És working class,
però amb orgull,
no?
Sí, sí, sí.
Però són unes figures de...
Però elles no, eh?
És una figura de...
No, no, no,
si jo els tios...
Bueno,
el que hem vist en el tràiler,
no?
El tema de si tenim ansietat o depressió
i un capítol només dedicat a l'ansietat.
I es parla constantment
de la depressió de...
Però què?
Anaves a dir,
només els tios,
o la depressió de l'ansietat,
o és com a resposta,
en el fons, no?
No, no, no,
o sigui,
tot de temes tractats
des d'un prisma
que realment toca molt,
tu quan estàs veient
el que els passa,
a més com que està fet
el que deies tu
amb aquest format quasi documental,
hòstia,
tu dius...
Vale,
poden...
Que pot ser molt...
Molt trivial,
moltes coses,
perquè, òbviament,
són situacions com...
Ai, és que...
Jo què sé,
que podria ser com...
Ai, no m'he d'ho la...
I en drames de superficialitat,
però veig al primer munt, no?
Això,
podria ser com de primer munt,
però és que alhora,
com que hi ha aquest orgull
d'aquesta classe,
entre cometes,
tenir orgull
que soy así,
no?
Llavors,
això encara ho fa més patètic.
Jo crec que aquest equilibri,
per mi,
guanya una comèdia
superboja,
que podria tenir
la vessant sèrie Eufòria,
que també té un retrat
d'una generació molt jove,
però Eufòria s'ho pren també molt...
Estem parlant de que...
S'ho pren molt seriosament,
també,
Eufòria molt...
I aquí és molt més pla,
pla en el bon sentit,
és una cosa molt més accessible.
Bé,
hi ha un exercici
com d'autoconsciència
per un costat
i després com una mica
de transparència,
de mira,
jo soy así
i molo con mis mierdas,
o tinc les meves ansietats,
tinc les meves depressions
i m'hi exposo,
que me diguen
el que me diguen.
Jo crec que és un vot,
és una oda
al dret a la contradicció.
Sí.
A prendre una decisió ara
i al cap de mitja hora,
bueno,
ho tenim al capítol 4,
no?
Hi ha un moment
que truquen al seu camell
per dir
Nunca més me vendes drogues,
si me vendes drogues
te denunciaré
perquè le vendes drogues
a niñas.
I a mitja hora
li estan demanant
un altre cop de tot
per anar-se'n darrer.
Ah,
i a niñas,
ho diuen elles?
Sí,
ho diuen elles,
ho diuen elles.
Entonces,
estaba justificado
las niñas y las niñas.
Tot venía por un puesto,
tot venía.
I perquè també
ho volia relacionar
una miqueta
amb que té certs aromas,
això no sé si és
una mica agafapastero,
però certs aromas
a Ken Parker,
a Kids,
al punt aquest
de veure
la decadència
d'adolescents
o aquells
eren preadolescents,
aquí són postadolescents
en aquest cas,
té un punt d'això,
d'eufòria,
de Kids,
és com una amalgama.
Aquesta gent
ha vist aquestes coses.
Evidentment.
Bueno,
aquesta gent,
i entenc que també
el Miguel Ángel Blanca,
no sé fins a quin punt
aquí tenim
la Berta Brito
i la Beléns Varenys,
que fora de treballar
els guions
o els diàlegs,
que m'imagino que també
han estat a la part
més de direcció.
De fet,
elles,
els tres
són creadores
del projecte.
En principi,
en una entrevista
deia Miguel Ángel Blanca
que ell va fer
de Stalker
a la seva Instagram
d'elles dues
i un dia
va crear un dossier
amb fotos
que havia tret
del seu talent d'Instagram.
Aquest dossier
el van enviar a Filmin
i quan Filmin
va dir que ok
amb el projecte,
van amb elles
i van dir
oye,
hacemos una sèrie
sobre vosotres.
Hostia,
pasó de ser
un boomer sospechoso
a ser el amigo
de 40 años
d'estas amigas,
d'estas xicas,
no?
Sí, sí.
Però ell surt a la sèrie?
No.
No?
No, no.
Bueno,
Jo no.
Jo no li poso cara.
Però com que surten dos,
bueno,
un,
concretament en el segon episodi
que és la història
d'una de les dues noies.
Els dos més grans
que surten calvos amb barba
no són ells.
Vale, vale.
Ell té malena.
Perquè hi ha una història...
Calvos amb barba?
Sí,
sí.
Té un papel en esa sèrie.
Sí,
que a més és com...
Podria ser tu padre.
No, no, no.
Lamentar.
La sèrie té una cosa molt bona
i és que té unes frases
memorables.
O sigui,
hi ha frases...
O sigui,
és una sèrie
com si fossin tuits,
saps?
O memes.
Saps allò que es nota molt
que hi ha un llenguatge
molt millennial
o molt feta
que és molt d'impacte,
no?
O sigui,
cada capítol,
estem parlant d'entre 12 a 18 minuts,
són capítols
que les deixen anar
frases d'aquestes...
Això que has dit de...
Cantant...
No,
la Santa Espina
o la...
Sí,
la Rosó,
em sembla que cantava.
Sí,
canta una sèrie de cançons.
Però mentre...
Mentre li estan populars.
Sí,
sí,
una cosa...
O sigui,
soc punky,
me drogo
i follo mucho
però soc una mica convergent,
no?
Una mica...
Una mica de tot.
Bueno,
això és el que es comentava
de la joventut d'unió,
que molt religió
però després...
Hi ha aquell component
de desorientació
post-adolescent,
no?
D'objectius vitals
gens clars,
aquest adonisme
com m'abandono
perquè així no he d'estar
pensant
en el que hauria d'estar fent
o no hauria d'estar fent
i es parla
diverses vegades
del FOMO,
que el FOMO és aquella
el fear of missing out,
és aquella...
No deixa de ser certa ansietat
que passa sobretot
amb les xarxes socials
i la gent que és generació
que ja viu de base
amb les xarxes socials,
el FOMO és allò
perdre'm allò
que no estic informat,
què està passant
al meu costat.
Perquè si no...
Com a por, no?
Com a por.
Sí, fear of missing out
vol dir.
I de fet ells fan servir,
elles fan servir
la paraula FOMO
diverses vegades.
Hi ha un capítol final
que és com reflexions
en un after,
que es posen tots ja
fins a les seies
estan drogats
i beguts i tal
i comencen a fer
certes disquisicions
filosòfiques sobre
si fos un concepte
què seria...
I els FOMO són els conceptes.
Bueno, jo,
algo que quería decir
és,
en base també
a lo que estabais comentando
sobre las intrusiones,
sonoras,
i el montatge al final
de Jumping Cat
lo utiliza desde lo visual
però també
desde lo sonoro,
amb tots aquests registros
de diàlogos,
música i tal,
que això me parece
un acierto.
Després,
aquesta idea de FOMO
nos recupera algo
que crec que aparecerà
en els tres ejemplos de hoy,
que és la necesitat
de pertenecer a una tribu,
de com moltes vegades
en esa idea de espejo
que venia comentant
en la editorial,
de com som,
és sobre todo
com som a partir
de formar parte
d'un entorn,
d'un col·lectiu
o d'una tribu.
Que para saber
com soy dentro
d'un col·lectiu
tengo que saber
com es el col·lectiu,
per això un fa por
no conèixer
la part externa.
També és molt interessant,
hi ha un capítol
que és el de...
que hi ha un punt
de Millà Moerl,
no?
Des de...
No, no,
agafem autoconsència...
Otra sèrie,
por cierto,
Millà Moerl.
Millà Moerl
és aquella sèrie,
la recordareu,
no?,
que el tio
com per intentar...
És com que entra
en sus cabales
que ha de demanar perdó,
ha de mirar cap enrere
i a tota la gent
o totes les coses
que ha fet mal
ha d'anar
solventant tota la història,
no?,
de cada un dels personatges,
no?
És un block and flowers
de Jim Jalmox
amb les dones
i el...
Disculpes a tothom,
doncs hi ha un capítol,
òbviament,
doncs cortet,
que és
com van trucant
a amics
de...
o de fa dos anys
que no es veuen
o així
per...
com per així
estar bé
amb elles mateixes
i...
però clar,
les disculpes són
en una sort
surten al tràiler
que és tipus
mira que es que te decía
que lo siento
porque en su momento
yo estaba súper colgada de ti
y te decía
que eras un súper buen poeta
pero es que no lo eres,
no?
Llavors,
clar,
totes les disculpes,
totes les que surten al capítol
són de dir
hola,
bo...
Ja l'altra,
jo crec que és molt més greu
perquè a més veig
hi ha un component raci...
Aquí es parla molt
del racisme,
el masclisme,
el racisme...
Hi ha una de les disculpes
que és,
mira,
no me recordo el nom del Nayo,
jo és que iba contigo a la plaza
fumar porros
porque eres negro
y tener un amigo negro
molaba.
Era muy cool,
¿no?
Que a l'altra li contesta
en lloc d'emprenyar-se
així com l'anterior s'emprenya,
a l'altra li contesta
no, no,
si a nosaltres ja ens n'anava a dir
que hi hagués una blanca,
així no ens parava la policia.
Buenísimo.
Pero está muy acertado,
¿no?
Sí, sí.
No, no, no.
És un exercici
com de,
no sé si de humilitat
o de generositat,
però des d'un lloc
molt de l'ego,
molt narcisista.
Sí, sí.
Te pido disculpes
pero no para que tú estés bien,
para yo sentirme mejor
que soy buena persona.
Pero es que hay algo
de todo esto
y aquí ya estoy,
aquí ya me voy a meter
en las brasas
por si a que Uri
ves pensando ya
en la siguiente sección,
no sé si tienes
mucho más que diretear.
No, el tema de que
el feminismo como tal,
¿no?
Porque tú además
has hablado
de una posible respuesta
a criterios, ideas,
reflexiones
que están totalmente vivos
hoy en día,
así sea a través del género
o de la raza, ¿no?
Y en este caso
a través del género
no nos vamos a engañar
y ha habido un movimiento,
es decir,
no podemos estar
en el mismo movimiento
en el día hoy, ¿no?
En la actualidad
que hace un año
que hace cinco.
Y hoy en día
el feminismo
ya es institucional.
Que sea institucional
no quiere decir
que no sea necesario,
quiere decir
que es institucional,
no lo podemos poner
en discusión,
sale por la tele.
Es decir,
se promueve por la tele
y es una reflexión
a la que todos
nos invitan
y no nos invita
ni un hombre
ni una mujer
en la calle, ¿no?
Nos lo hacen
desde la institución.
Entonces esto
es algo muy importante
a tener en cuenta.
No quiere decir
que no se pueda ser
siendo una víctima
dentro del feminismo
o no,
simplemente desde el hecho
de ser mujer.
Lo que quiere decir
es que habrá
mujeres ya empoderadas
que estén utilizando
la situación
de institucionalidad
para tener ciertos privilegios,
¿no?
Ciertos privilegios
en su discurso
y en la manera
en la que se ofrecen
esos discursos
a la vez que habrá
cantidad de víctimas aún
necesitando ese feminismo
y ese cambio.
Y por lo tanto
lo que vengo a decir
es que hay una gran contradicción
en el momento que vivimos.
Aquí ho juguen ellas.
Y creo que juega muy bien
ese reflejo, ¿no?
Es un discurs
que ellas adquireixen
como a propi
de, vale,
un moment,
pero qué es feminismo?
¿Això que estic fent
es feminista
o es antifeminista?
Perquè com que ens hem passat
el joc
i hem donat la volta
i això que estic fent
ho estic fent
des de la posició
ara, en principi,
bril·lejada
per ser dona
perquè tot el que digui
serà correcte
o me n'estic aprofitant
i estic sabent
lo contrario de feminismo?
Bueno,
tot això surt bien?
Tot això surt
de fet ja ho hem escoltat
ja si vols
per tancar ja la secció
però
a qui li fan pagar?
A un pobre chaval
que a més li diuen
¿por qué qué es más importante?
¿el feminismo
o el Amazonas?
Pobre nano
que el nano
també està molt desorientat
El canvi climàtic
La seva máxima por
un altre cop
la mirada aliena
la seva máxima por
es miedo a ser cancelado
miedo
que he hecho algo machista
sin saberlo
No publiques nada
en redes
Clar, clar
està molt present
la mirada externa
i la necessitat
de validació constant
de fet
a la discoteca
amb l'After
hi ha un speech
d'un dels nois
que parla
de los famosetes
que va conociendo
i cada cop que diu un nom
diu 35K
17,5K
o sigui
ja parla de la gent
en funció dels likes
i els seguidors
Claro
en la medida que odies
el tiempo presente
en relación a todas
estas redes sociales
pues puedes acabar
odiando también la serie
porque es fruto de todo ello
pero diáloga muy bien
Prengeu-vos-ho
com una parodia
perquè realment
val molt la pena
Es una serie
súper recomanable
que si te sientes
como el chico ese
del capítulo
vas a ser posiblemente
uno de esos del tuit
Claro
Si la mirada
es en perspectiva
hace que te rías
de una de las frases
que me pareció
más acertada
de todo el capítulo
¿Y ahora
qué son las histéricas
del siglo XIX?
Y eso conecta
con la idea
que hablaba
de lo institucional
Al final
cuando se tiene el poder
se puede someter
y el poder
se puede tener
en una parcela
en este estudio
o se puede tener
a nivel social
o a nivel mundial
Está claro
que no es así
aún hoy en día
y por tanto
una serie así
me parece necesaria
pero también me parece
necesaria tomársela
con mucho cacho
Sí, sí, sí
veure el quadro complet
i certa distancia
I sobretot
em sembla necessari
anar avançant
perquè si no
no arribarem
Vamos a ello
En els meus 28 anys
de vida
encara no sabia
el que era tenir parella
ni tan sols
quedar per una cita
No havia mantingut
cap vivència sexual
per no tenir
ni tan sols
tenir experiència
com a membre
rellevant de la societat
i així
el juny de 2016
a la meitat del dia
tenia davant meu
un escor lesbiana
De fet, així
comença
el còmic que us porto avui
No sabía que esto
Es autobiográfico
Així comença
Mi experiencia lesbiana
con la solea
Literalment
O sigui
Bueno, ja sabeu
que els mangas
es llegeixen al revés
no us estic
obrint pel darrere
però és exactament
com comença
exactament
que és a més
la mateixa portada
del còmic
Però aquí hi ha diàlogos
a partir de la segona pàgina
Sí
Que m'agustaria saber
Hi ha poquet diàleg
De fet, el diàleg
ja veurem
però la forma
que té aquest manga
de narrar
és tot en aquesta mena
de recreació
flashbacks en off
Diàleg ja relativament poquet
Només és per omplir
els forats
perquè no tot sigui
una autoria
que va parlant
de fons
però el que sí
que us avanço
és autobiografia
d'aquesta autora
jove
Ara veurem
si vosaltres
qualifiqueu de jove o no
Direm 28 anys
Cavi Negata
No, no
Autora jove
28 anys era en aquest moment
29 concretament
però que era
és del 1987
35 anys
La joventut
llega hasta los 49 años
Ah, pues vale
Perfecto
Això és com aquestes marques
que posen
Para jóvenes
de 1 a 99
Por ahí vamos
Bueno, a la etiqueta
Young Adults
¿No?
Sí
Young Adults
Això em sembla
una categoria de porjab
Bueno
Seguim amb
Cavi Negata
que en 29 anys
el 2016
va estar publicant
en tires còmiques
de forma online
Algún com
tu Adriano
potser te'n recordaràs
quan vam portar
còmics com
Private Eye
Jo sí que hi havia
Panel Syndicate
que és aquella web
on la gent pot penjar
les seves tires còmiques
i a partir d'allà
hi ha gent que ho ha
o ha autopublicat
o algú li ha publicat
Això ho feia molt
al Montéis
també
És l'inici
d'aquesta dibuixant
no?
Llavors
n'hi ha un
a Japó
o principalment
per gent
autors japonesos
que es diu
Pixif
Pixif
Llavors ella
el 2016
Anava publicant
aquestes tires
que al final
són vivents
això en minicapítols
que ja li anava bé
perquè al final
cada capítol
l'anava penjant
quan ella volia
i això
va ser el 2016
i el 2020
ja ens arriba a Espanya
editat
traduït i tot
per Fandogàmia
de Fandogàmia
és qui es va
encarregar també
que
ole ellos
perquè també és veritat
que veurem
que les temàtiques
són bastant xungues
però la forma
no ho són
per a nada
van editar-li també
les següents obres
fins a dia d'avui
que eren
el 2018
Diario de un intercanvio
entre pèrtesis
conmigo misma
o sigui
segueix a la línia
i l'últim
que tenim
que és de 2021
que és
Acaber
echa un trapo
oyendo de la realidad
com pots veure
Adriano
és un còmic
super curt
estem parlant
o sigui
si ho vols posar
en horitzontal
a la càmera
perquè vegin
com decorés
és de 142 pàgines
que llegeix
super ràpid
a més
d'aquest format manga
és a dir
que no us imagineu
aquestes pàgines
de Franco o Belgas
que són
super enormes
sinó
és molt fàcil
de llegir
de fet m'ha cridat
molt l'atenció
que a totes les pàgines
com a molt
hi ha 4 panells
4 vinyetes
sí
realment
ja veureu
que si us ho llegiu
és molt ràpid
de llegir
que no vol dir
que sigui
és dens
és dens en el sentit
de tot el contingut
que intenta oferir
si us he començat
amb aquest inici
òbviament
a part de ser
algo autobiogràfic
és un còmic assaig
és un còmic
que serveix
a l'autora
per explicar
què li ha passat
durant aquesta època
de vida
sota aquest tros de vida
des de fa molt poc
perquè si estem parlant
d'aquesta 35
i això ho feia en 29
ella ho experimentava
tot això en 29
no
ja us figureu
que realment
ho té molt recent
no és aquestes memòries
que quan tens ja 80 anys
fas la vista drac
llavors
us llegeixo
el que és la contraportada
és a dir
del que val
el còmic
que és
durant els 10 anys
posteriors
a la meva graduació
en el batxillerat
vaig patir
cada dia
de la meva vida
la forma
que vaig triar
per alliberar-me
d'aquella jo
que patia
va ser anar-me'l al llit
amb un escor lesbiana
en aquest manga
narro
amb la franquesa
més nua i punyent
la manera
en la que vaig contemplar
els meus límits
més absoluts
per llavors
obrir la porta
el que em va dur
a poder superar-los
Déu-n'hi-do
molt bé
la traducció
que has fet
sí, clar
punyent
la paraula punyent
malgat
desgarradora
que m'han de pagar
els d'afandogami
ara hauria de fer jo
la traducció
perquè totes les frases
que dic
se les mandes
després
ara no està en japonès
està en japonès
ho traduïa
amb el Google Lens
sí, sí
a veure
tot i tot
el que us estic dient
perquè realment
és una persona
que narra
la seva experiència
durant anys
d'un patiment diari
tot i això
és un còmic
que realment
que hi ha un punt
de tragicomèdia
kawai
kawaií
kawaií
kawaií
té aquest rotllo
entre molt kuki
molt depré
de fet això
vincula bastant
amb l'humor
que podem trobar
també
de la generació
millennial
el naixement
dels memes
com a tal
és molt aquest
riure's
d'una societat
i d'una actualitat
depressiva
i fora de lloc
i que tu et sentis
super fora de lloc
però en aquest cas
kuki
és interessant
veure com
passem d'un exemple
si us hi fixeu
anirem posant en imatge
però per exemple
les reaccions
són molt les típiques
de manga
de kawaií
de les cares
el que es dedica molt
l'autora
també és a
il·lustrar
d'una forma
graciosa
grotesca
certes situacions
que són molt xungues
per dir-ho així
però
és com que les il·lustra
d'una forma metafòrica
però sempre
les redueix
això
també és molt manga
en el fons
és molt manga
però vull dir
que jo
que també
s'ha de tenir
una habilitat
molt potent
també per
arribar
no només
a reduir-ho així
sinó que
ara veurem
quins temes són
però
no només
a reduir-ho així
sinó que
tu quan
no només
quan ho llegeixi
sinó tu
quan ho emets
és a dir
quan tu
ho dibuixes
i ho escrius
i ho redactes
que no siguin punyals
a l'esquena
un altre cop per tu
perquè reviure
tot això
que li passa
Déu-n'hi-do
que és terapèutic
és totalment terapèutic
jo crec que per això
també es dibuixa
si mateixa
algo que he flipat
com una nena
m'estàs parlant
d'un record
de 28 anys
ella
es
autocaracteritza
caricaturitza
molt
però també
la vessant de la nena
a part que
ella explica
en moments
que ella també
a nivell de cos
també era molt nena
tot i ser més tirant
estem parlant
que el còmic
és
des d'acabar el batxillerat
és a dir
des dels 18
més o menys
17-18
fins a
25
se lo pensó
por eso me cacho
no no no
tot això
són el patiment
per això no dir
la visita
a l'escor
lesbiana
va arribar massa tard
clar clar
llavors
el que va fent
és un repàs
d'aquests anys
que ha anat passant
per arribar
comença pel final
realment
el còmic
llavors
ella explica
que hi ha
principalment
hi ha tres factors
depressius
tres factors
que l'aporten
a aquesta mena
de pressió crònica
de la protagonista
que és la recerca
per encaixar socialment
i entre prenent
ens hi podríem dir
soledat
perquè aquí no és com
el que ens estaves dient tu
d'autodefensa
de la sèrie
Edgar
és soledat
però compartida
que és un concepte
estrany
fent equip amb algú
que està en les mateixes situacions
aquí és una
soledat
no solitud
solitud
de Víctor Català
doncs la solitud
per encaixar
socialment
després
el segon factor
és la relació
amb els seus pares
que això també és un clàssic
i després és la recerca
de la seva identitat sexual
perquè també té aquest tema
de fet és un còmic
que li podríem
entrar dins del catàleg
LGTBQ Plus
i té un aire eròtic
per tant
tot i que amb aquest
tot i tan kawaii
és impossible
no té aquest
a veure
no eròtic
és que és difícil
perquè eròtic
clar
l'eròtic
i eròtic
van massa de la mà
amb el hentai
llavors aquí no entrarem
no és
a mi sí que se m'enllaça
amb la sèrie d'autodefensa
en el punt aquest
de
per fugir d'aquesta por
d'aquesta ansietat
d'aquesta vergonya
buscar els límits
de manera adonista
els límits emocionals
sí però això arriba al final
aquí ja arribarem
no és per res
un personatge
com els de la teva sèrie
tan adonista
al contrari
és una persona
super cagada
és una persona
que l'ego
el té pel terra
i com que depèn
massa de l'altra gent
de l'aprovació
dels pares
dels amics
dels companys de feina
mai acaba fent res
mai
sempre és allò
estracisme
a casa
llavors què passa
tenim aquests tres factors
i
el que ella li diu
aquest renaixement
que al final del còmic
és el que t'explica
que té un renaixement
que el titlla
de
perdó
és que ara
s'ha amat el text
no jo estava pensant
el que deies
la dolça mel
i després arribarem
al per què
la dolça mel
per ella
hi ha un concepte
que és la dolça mel
la dolça mel
la dolça mel
redondante
ja veurem
us abans
és un còmic
superincòmode
dins del que és
la comèdia
és un còmic
molt incòmode
inclús al principi
quan està amb l'escora
de gotida
ella mateixa
en comptes de
gaudir del moment
entre moltes cometes
la situació
que està amb l'escora
és tan incòmode
perquè ella
té aquest
arrel de l'ansietat
i de tot
té aquest problema
d'aquesta malaltia
que és que
t'arrenques pèls
del cap
llavors què passa
que té una part
del cap
que té una mini clapa
ella no pot
et il·lustra
d'una forma
bastant bèstia
com no pot
deixar pensada
que no li vegi
la clapa
que la farà fora
però com
t'ha de fer fora
si l'has contractat
i inclús
ai que em veurà
les cicatrius
que tinc als braços
clar
inclús en aquest moment
que és
tu espacio
tu has contractat
això per estar
a soles
amb una persona
i treure't
aquesta mena
d'espina
tan gran
com és
la primera
és que és això
no és ni tant
la primera relació sexual
sinó és el primer contacte
amb un humà
més enllà d'un amic
no?
llavors clar
això
òbviament
és superincòmod
però
retrocedint 10 anys
llavors ella
ja
va explicant
diferents fases
per les que passa
una per exemple
és la feina
que aquí
jo crec que
entren molts components
que podrien aplicar-se
a generacions actuals
o
o distants
no diguéssim
però
que és al final
la feina precària
és a dir
tu pots tenir
molt de temps
és aquella balança
estranya
no?
de tenir
molt de temps
però per què?
perquè treballes poques hores
és a dir
que és un contracte
molts cops
temporal
amb poca pasta
no sé què
morir-se de son
o morir-se de gana
sí
llavors no pots
per exemple
què passa
està en feines
que no es pot arribar
a independitzar
no pot
o sigui
té el temps
per fer moltes coses
amb amics
però no té la pasta
però tampoc té les ganes
de fer altres coses
perquè no
no es veu
realitzada
perquè deixa els estudis
llavors es posa a ficar
es posa a fer feines
d'aquestes
a un fort de pa
a un no sé què
llavors
no
no
aquest personatge
ha perdut constantment
per feines
que a més
no li duren
és un personatge d'aquest
que al principi es motiva
perquè bueno
així faig algo
així formo part
d'una societat
que al final és la feina
no
o sigui
tinc companys de feina
que entre cometes
seran els meus amics
no
però després tot això
va fallant a la feina
o sigui
al final
tota aquesta depressió
va agafant
un caire de bola
no
una bola que va baixant
es va fent més gran
van entrant
sortint de feines
vale
i llavors aquí comencen
a sortir frases
com les que
com les que surten
en el còmic
com ara
quan m'imposava
estar malament
estava feliç
pensava que si mai
em feia mal
pensava que si em feia mal
la gent s'apiradaria de mi
i baixaria el llistó d'exigència
o sigui clar
són reflexions
que he vist
autoestima
exacte
llavors és constantment
la recerca
de la mirada aliena
aquesta que estem comentant
en aquest programa
de mirar
d'encaixar sempre
algun lloc
però clar
quin és el preu a pagar
per formar part
d'un col·lectiu
desapareixer
bé
tu primer t'has d'exposar
és a dir
tu primer
per entrar a formar part
d'un grup d'amics
o d'una feina
o del que sigui
tu has d'exposar-te
o demostrar-te qui ets
o què saps fer
o no
o sigui
hi ha un punt
hi ha el capítol aquest
dels conceptes
d'autodefensa
de
què concepte soc
amb quin concepte
t'identifiques
i una noia
plorant
diu
jo vull
amb un currículum
per què
perquè si tu puguis
veure d'entrada
qui soc
i què sé fer
i no m'execis res més
llavors
és exactament el mateix
una altra frase
que diu aquí
en el còmic
és
he arribat al meu límit
ja no puc suportar
decepcionar-me
més a mi mateixa
o sigui
és com
no
és superdepre
per entendre
on estava
aquest personatge
però també és un personatge
que en Alphonse
i això
mira
estàbamos hablando
antes de
la primera producción
de Filmin
que era el doctor Portuondo
precisamente Portuondo
decía que en el deprimido
había mucha ira
que el deprimido
que es por lo general
¿no?
y todos hemos pasado
al menos
yo puedo hablar
en primera persona
¿no?
por etapas depresivas
y uno se ve a sí mismo
como víctima
por lo general
¿no?
es decir
como deprimido
hablas de cierta fragilidad
y por lo tanto
no ves
una fortaleza
un egoísmo
o un ego
pero todo lo contrario
y esto es algo
que me hizo mucha gracia
de escuchárselo
al Portuondo original
en la ficción
que decía esto
que el deprimido
en el fondo
era una persona
con mucha ira
no resuelta
que si tuvieran
la oportunidad
pasando por un momento
de cierta fortaleza
¿no?
de venirse otra vez
arriba
de petar
se llevarían por delante
unos cuantos
y de hecho pasa
muchas veces
como acciones depresivas
muchas veces
son suicidas
y no suicidas
desde el individuo
¿no?
sino desde el colectivo
como el cabronazo
del piloto
que dijo
no, yo me voy
pero me llevo
a todos los pasajeros
y en el fondo
cuando oigo
o te escucho
y leo también
a través del guión
algunas de las frases
veo
un exceso de ego
es decir
pero no un ego
malentendido
desde la prepotencia
sino esa incapacidad
de ver más allá
de su propia realidad
y que eso es
lo que no le permite
en el fondo
entrar en sociedad
porque cuando estás
tan enfermo
de ti mismo
cuando solo tienes capacidad
así sea por
muchas veces
por una imposición social
de espejo
desde el punto de vista
del mirall
estás continuamente
mirándote a ti mismo
mirándote a tu ombligo
entonces eres incapaz
de dar un paso
si tú ahora sales a la calle
pensando que hay 800 cámaras
que te siguen
es que va a empezar
una fragilidad
y de aquí
la necesidad
constant de validación externa
si a la serie
o si aquí amb el manga
digueu-me que molo
porque yo no m'atreveixo a dir
una sociedad muy enferma
en el fondo
sí, sí, claro
i a més la japonesa
que no serà una altra cosa
que com a societat també
que és molt hermética
kawaii
sí, sí, exacte
o eres kawaii
kawaii
però llavors què passa
dins de tota aquesta mega depressió
el que se n'adona
és que en totes les entrevistes
de feina que va
i aquest és un punt de llum
que és òbviament
on comença
aquesta 12.000
que dèiem abans
que és que
quan li pregunten
més enllà de què saps fer
és què t'agrada
o què et motivaria
de la feina
hi ha un moment
que se li escapa dir
de
m'agrada
dibuixar
o m'agraden els còmics
o m'agrada
llavors hi ha una
una feina
que li diu
oi
se t'ha canviat la cara
només quan has dit això
jo t'ho intentaria
d'anar per aquí
llavors què passa
que ella
ja comença
no canvia
perquè això
tampoc canvia
però
comença a intentar
volcar
i aquí entra
aquesta dulce miel
aquest
per ella
el gran canvi
de corba
de personatge
per dir-ho així
acaba sent
el volcar-ho tot
l'altre dia
l'últim programa
parlàvem
dels autors de còmic
que s'autoreferencien
o sigui
òbviament
que expliquen
la seva història
aquí
ella ho fa
realment
com una teràpia
i es nota
perquè a més
és una teràpia
que podies haver fet
un còmic
molt depressiu
però no
si tu ho llegeixes
i hi ha moments
que òbviament
et toca
en el sentit
de que foto
de que vas estar
o que estàs
però
però clar
la forma que t'ho fa
és tan
és tan
innocent
i tan
no li veus
la fragilitat
de dir
ai ai
que la siguiente página
se va solucionar
ho va fer
quan ja l'havia superat
aquesta depressió
uns mig mig
perquè
les obres posteriors
per exemple
l'última que té
que és
acabar eixant un trapo
i en de la realitat
aquesta
bàsicament explica
com després de triomfar
amb aquest còmic
i tot això
serà la bebida
llavors
no acabem
de sanar
no acabem de fer net
igual hi ha alguna cosa
però bueno
saltant ara ja
a un altre factor
que és aquest que dèiem
dels pares
ella quan es posa a fer
el tema de
ostres
em mola el manga
i puc intentar treure
alguna cosa d'això
ella guanya un concurs
i a més
torna marca molt
així còmicament
també entra
en molt gran
sense premi metàlic
o sigui
simplement és un premi
però
ella
li motiva bastant això
però clar
a nivell de pares
també és
què esperen els meus pares
de mi
perquè jo vaig deixar els estudis
i he anat de sala en sala
amb feines precàries
llavors també és la idea aquesta
dels pares
què pensaran de mi
sóc una fracassada
però potser els pares
com sempre que els pinta ella
són personatges
que estan allà
simplement
i els hi va dient
ah bueno i això què
però no són personatges
o sigui
ja t'ho pinta
de que
l'equívoco
del seu moment
de pensar
no no els meus pares
em faran fora de casa
i els pares estan allà
simplement com
ah vale
vols fer
Facebook
però te'ls pinten
com personatges
que simplement estan allà
i relaciona una història rara
amb la mare
que és sexuosa
és a dir
una relació
no sé com dir-li
sexuosa
no sexual
obviament
però que hi ha un punt
que ella
entenguem
que aquesta noia
no ha tingut mai
una relació
de cap forma
amb cap persona
ni tan sols
una relació
d'amistat
realment d'amistat
llavors la relació
que tens la mare
d'abraçades
de tot
és per dir-ho així
ho estrapola
jo vull una relació així
però amb una persona
així
amb ma mare
llavors
s'ho agafa al principi
com a alguna cosa
molt malaltista
tipus
hòstia
sembla que vulgui
com una relació real
amb ma mare
és una lèctera
però és des de cara
perquè clar
com ho plantees
és una mezcla
de dipos
de l'estrat
sí
clar
però perquè no hi ha res més
enllà
perquè no concep res més enllà
però
això ho acaba estrapolant
a
escorts
o sigui
és com
primer passa per un impàs
de
si vull que algú em toqui
però sense que
saps
sense que
hi hagi un procés
d'establir una relació
no sé què
primer va un quiropràctico
en plan
bueno que m'hi ha un mensatge
no sé què
i tal
i a veure si
així em deixo anar
també a nivell corporal
perquè és
sempre supertens
i després ja
va a allò de les escorts
per dir-ho així
que això és
és on
a més fa un gràfic
molt graciós
que fa com un
fa com un gràfic
de tots els passos
que s'han de fer
fins a una relació sexual
per dir-ho així
és com
primer coneixer una persona
parlar-hi
no sé què
fa tot un gràfic
i se'ls posa a ell
al costat
tipo jo
directament una fletxa
que va al final boss
en plan
jo m'he satat
tots els passos
però esto
aquí
si hiciera esto
que se va un escort
saldría cancelada
és que realment
és que realment hay un
no no no
piénsalo
piénsalo
acaba yendo un escort
en el fondo
a buscar que le abrace
a buscar cariño
a buscar amor
sí sí sí
però claro
a la hora de la verdad
sí sí
què m'estás enseñando
el gràfic
el gràfic aquest
por favor
pincha-lo en antena
para que lo puedan
ver en todos los espectadores
no no
que hi ha
aquests salts de fases
que ella salta directament
però
ja us he dit
la relació aquesta
amb l'escort
és super incòmoda
però al màxim
però
és el que
la fa fer el clic
de pensar
1
he decidit algo
per mi mateixa
o sigui
he decidit algo
jo mateixa
per mi mateixa
o sigui
en favor
del meu benestar
i del meu
benestar mental
i una cosa
interessant
que això també
va molt lligat
a la mirada aliena
que és
ara ja es pot dir
a ella mateixa
que està en el club
de los que saben
en el sentit del sexe
hablo de l'experiència
amigus míos
llavors
són tot
és com un destape
no
és com
descorxar
el cava
no
i que
a partir d'aquí
ella entra
en un procés
de sanació
sobretot
a partir
d'aquest manga
llavors
acaba sent
una història
que va ser
però vamos
un bombazo
a Japó
i aquí també
a Espanya
amb ventes
amb premis
i tot
però sobretot
el que és curiós
és que
després del 2015
torna
a quedar
amb
amb
amb un escort
i l'escort
la recorrega
i l'escort
la reconeix
llavors clar
és la cató
ja és famosa
tu ets
la del còmic
aquell
llavors clar
t'ho imagina't
una persona
que segueix sent
molt introvertida
introspectiva
llavors clar
ara ja no puc tenir
ni aquest moment
íntim
però dues coses
una que estoy
vamos
me está cuestionando
desde que has empezado
a hablar
en tu sección
es por qué esta música
de autoayuda
en Italia
estaba pensada
es la música
que yo m'imagino
perquè ya la
ya en el
perquè sabeu
que
te lo estás tomando
muy en serio
no no
per això
us en recordeu
quan
bueno
tu Adriano
si te'n recordes
quan jo vaig portar
Sex Report
fa molts anys
quan estàvem aquí
empanada
fa molts anys
que tenien
que era
una autobiografia
d'un
d'un
com es diu
com un catador
de puticlubs
japonès
és veritat
és com un tio
que feia un tripadvisor
de puticlubs
sommelier
un sommelier
un sommelier
vale
doncs
allà explicaven
els Love Hotel
si te recordes
aquests hotels
que eren com per hores
però que no són hotels
de mal amor
sinó amb les seves banyeres
perquè hi ha un procés
dins del que és
l'escort
doncs aquí
jo m'imaginava
la música
d'aquestes
que et poden estar
fent un massatge
et poden estar banyant
ah amigo
tu te relajas
con esta música
ok
no no
però imagino que
aquesta música
sona de fons
me estás respondiendo
a la música
y a otro tema
y es que veo
que solo en Japón
se pueden hacer
obras, series, películas
donde el mundo
de la prostitución
está bien
es resolutivo
debería formar parte
de la seguridad social
seguramente
porque ayudarían
el servicio público
bueno ya te lo están diciendo
como terapia
terapia
terapia total
terapia total
bueno
y por otro lado
hay más partes
me has dicho que la segunda parte
es con la
sí
después
después
bueno ya os digo
no es que siguin
o sea
ho podeu llegir
per separat
però òbviament
hi haurà autorreferències
per dir-ho així
amb el segon còmic
que va treure
que és diari
d'intercanvio
conmigo misma
i l'última
que és de l'any passat
que veig
d'un trapo
i en deu la realitat
cada una
en format còmic
còmic vull dir
de comèdia
narra
les seves desgràcies
i que
i com
com d'una forma
també
amb l'èxit
del primer còmic
doncs també
ella segueix sent
en part
molt
molt semblant
a com era
en el primer còmic
però clar
la gent la veu
com una gran èxit
no?
o sea
un greatest hits
i tal
llavors
també és com
ella reflexiona
sobre aquest
també
en la segona part
entra molt
el tema dels pares
aquí no entra
tant tant tant
en la segona part
entra més
en el tema
dels pares
de la mare
sobretot
i l'últim
és ja us dic
més tema
te tengo que
contradecir
en algo
que has manifestado
a través de su sección
que es esta mirada
estereotipada
de los japoneses
yo como a la gente
sé que les gustan
las anécdotas
yo he tenido
hace nada
3-4 días
en casa
una pareja de japonesas
no aparentemente
ni eran lésbicas
ni se enfrentaban
a scores
en su soledad
pero
eran auténticas
o sea
eran
vamos
dos personas
de lo más sociable
divertida
sí que es cierto
que en este momento
a mí
de generosidad
táctil
que me caracteriza
fui a abrazarlas
a darles un beso
claro
ahí sí que las vi
un poco incómodas
sí que pude
notar
esto que
muy bien
se estaban reservando
para un score
con forma de mamá
está claro
que mi cercanía
no las dejaba
en cierta comodidad
preferían
que hubiera
medio metro
de distancia
pero por otro lado
no me las veían
la situación esta
de introversión
de
¿cómo les llaman?
a los hikikomori
muy alejados
de esa otra realidad
de esa agorafobia
y fuga social
de hecho
ahora he tenido después
si estáis aún
pensando del por qué
tengo una habitación
en Airbnb
denunciadme por favor
la falca
ah vale
denunciadme por favor
el tema es
que ahora he tenido
unos canadienses
hostia
mucho peor
gente tan fría
estos canadienses
del norte
de hecho
estábamos comentándolo
continuamente
oye
que vengan más japoneses
simpáticos
y extrovertidos
y que los canadienses
estos de
de zonas frías
se queden en su casa
pero es uno por el todo
también
está haciendo el cachondeo
yo te he adaptación animada
porque si es un gran éxito
no no no
ahora para
ahora para
ahora para no
pero mejor
deixemos ya
espai
para el cinema
porque Adriano
te aviso
que tienes 15 minutos
ves que venís aquí
con problemas del primer mundo
con este ego
que esta mirada ajena
y tal
yo no
yo os traigo algo
de verdad
de la clase popular
de esa
de cine belga
bienestante
venga dos
vamos a ello
que maravilla de música
increíble
increíble
la música
increíble
la película
de la que os voy a hablar
ahora mismo
porque si
al menos
desde mi punto de vista
estamos ante una de las
5, 4, 3 mejores
películas del año
aún no lo tengo claro
aún no lo tengo claro
pero está ahí
en ese top
estoy hablando de
Close
Close
película belga
estrenada hace cuestión de días
en nuestras salas
pero que ya había dado que hablar
durante estos meses
que nos
que nos preceden
desde mayo
más o menos
porque es cierto que ahora
nos pasa no solo con esta película
sino con muchas otras
películas que han recorrido
festivales de renombre
durante el año 2022
y ahora
corren a estrenarlas
en nuestras salas comerciales
en cuestión de dos meses
noviembre
diciembre
oye
y muy agradecidos nosotros
porque al menos vamos a cerrar el año
disfrutando de películas
insisto
como Close
una película
extraordinaria
que
ha llegado ahora
como os he dicho
hace cuestión de días
en nuestras salas comerciales
pero que ya triunfaba
hace escasas semanas
en el festival de Sevilla
obteniendo allí
el gran premio del jurado
y
el premio a mejor actor
un actor jovencísimo
Eden Danbrine
de quien luego hablaremos
vale la pena también
nombrarlo
y recordarlo
y en el fondo
lo de Sevilla
parecía un recordatorio
porque
si había
si habíamos olvidado
que en Cannes
también
Close
se había llegado
el gran premio del jurado
así que estamos hablando
de dos premios del jurado
de un premio a mejor actor
y de otras muchísimas nominaciones
y bien podrían haber premiado
esta banda sonora
que nos acompaña
porque a mí me parece
otra de las maravillas
de la película
de hecho
la película dialoga muy bien
o la banda sonora
diríamos que dialoga muy bien
con sus imágenes
pero acerquémonos a Close
valga la redundancia
porque sí
sí
en este caso
el título
parece
ya hace referencia
a esta situación íntima
próxima
más allá
de algo cerrado
ah no va a decir
porque si no
también es cerrarse
sí
pero si te das cuenta
si lo piensas detenidamente
en el fondo
lo íntimo y lo cerrado
parece que dialoguen
al unísono
de hecho
el propio carter de la película
no sé si lo habéis visto
o si lo recordáis
pero
lo que nos presenta
es
el abrazo
entre dos niños
los dos niños protagonistas
y mientras
uno de ellos
solo nos ofrece
el dorso
el otro mira cámara
y el otro mira cámara
con una mirada
de una profundidad
alucinante
tan profunda
como el mar
me apetece decir
porque sí
tiene unos ojos
no solo son
de un gran tamaño
sino que
esos matices
entre el verde
y el azul
que parece que sea
la mirada
más que de un niño
de alguien muy experimentado
pero también muy ambigua
y esa ambigüedad
está en el término
close
está en la manera
en la que se presenta
ese abrazo
es un plano muy cerrado
que nos habla
de una intimidad
y en el fondo
una intimidad
a su vez
también se cierra
a otras realidades
contra más íntimo algo
más cerrado
en frente de otro mundo
o de otra realidad
y todo esto
esta ambigüedad
y esta paradoja
se nos presenta muy bien
en la película
no solo con el título
no solo con el cartel
sino con la propia historia
pero volviendo
a esa mirada
y conectándolo
con todo lo que se ha dicho
en el programa
y en la editorial
es evidente
que la mirada
es uno de los temas
más importantes
para su director
el director de close
es bastante joven
también
creo que
ronda los 30 añitos
es decir
quizás dos más
que nuestra dibujante
japonesa
ya preferida
en el día de hoy
y está claro
que Lucas Don
Lucas Don
que es como se llama
el director
tiene cierta
cierta tendencia
a preocuparse
de la mirada
porque en sus dos pelis
conocidas
Girl
que la mencionábamos
antes en la agenda
y la actual
close
nos presenta
a dos personajes
que miran a cámara
o en este caso
que miran al objetivo
como son
el protagonista
de este abrazo
y protagonista
de la película de close
pero también en Girl
que nos ha hablado
de aquella protagonista
que en el fondo
más que ofrecernos
una mirada total
nos ofrecía solo
parte de su rostro
era una persona
cortada en dos
no sé si recordáis
el argumento
era un chico
en el fondo
un adolescente
belga
que estaba
súper convencido
de que lo suyo
era el baile
y en el fondo
nos hablaba también
de una realidad
transgénero
en cierto modo
porque en el fondo
el chico bailaba
un ballet clásico
y lo hacía
desde la figura
de una mujer
en el fondo
aunque el protagonista
el actor
que no recuerdo
su nombre
vamos a buscarlo
Víctor Polster
el actor de Girl
era a su vez
evidentemente
un bailarín
pero en aquella película
ya nos hablaba
de esa mirada ajena
de cómo dignificaba
o no
o volvía
en una situación
muy cruel
su realidad
como bailarina
siendo propia
del género masculino
y ahora
nos lo hace
a través
de la amistad
de cómo
esta amistad
de estos dos niños
que hablaba
que aparecen
en portada
en el fondo
acaba mutando
o acaba
pereciendo
por la mirada ajena
de hecho
vamos a hacer una cosa
que no suelo hacer mucho
y es que primero
os cuento
os cuento
os cuento
y después
ponemos el trailer
vamos a hacerlo al revés
porque sé que vais
muy dotados en francés
y así
y así puedo
acortar mi sección
¿qué tal Uriol?
vamos al trailer de Klaus
por la mirada ajena
por la mirada ajena
por la mirada ajena
por la mirada ajena
por la mirada ajena
voy a dormir
con Rémi
este sois
tu vas bien
con nosotros
un día
tal vez
tal vez
tal vez
open la mirada ajena
los chicos
saluda
¿me son lapina?
son lapina
son lapina
sí
sí
más
más
mucho
free
no
mejor
más
más
Más, más. Es decir, bueno, si no lo habéis entendido a través del trailer, a través de lo que ya se ha dicho,
que en el fondo es fácil de imaginar, es la relación de estos dos niños que cuando llegan a la escuela,
tienen 13 añitos, cuando llegan a la escuela y de alguna manera de su paraíso, vamos a decir, veraniego,
porque en el fondo están disfrutando de un verano en compañía, son vecinos, viven cerca,
los padres de uno de los protagonistas llevan un negocio de flores y por lo tanto estas flores que vemos en el trailer
y que les arropan continuamente. Nos hablan también de este viaje iniciático, de este inicio paradisíaco
en la relación que mantienen y en el amor que se ofrecen y cómo salen del paraíso y salen de un paraíso
a la vida social, a la vida de escuela y allí de alguna manera empiezan a sentir a través de la mirada del otro
la necesidad de formar parte de una realidad diferente, es decir, de formar parte de una tribu, como veníamos comentando
y eso provoca que esa amistad tan sólida, tan fuerte, tan sensible, que en el fondo, se dice en el trailer,
roza lo fraternal. Ellos se ven a sí mismos como hermanos en el momento que esa realidad fraternal
es vista como una posible relación homosexual por parte de compañeras que lo preguntan con cierta curiosidad
pero también de alguna manera ya con la crítica de esos personajes masculinos que están destruyendo
una masculinidad quizá desde lo más tóxico, nadie se salva, eso acaba provocando que no sólo ellos cambian
y empiezan a modificar su comportamiento sino que su propia radiación también, no voy a decir mucho,
pero se ve modificada. Y no sólo esa relación, el devenir de estos personajes como humanos y como individuos
también. Y es de una crueldad que quizás es aquí donde entra la parte más a criticar.
Todo lo que hemos visto es de una fortaleza increíble, la elegancia de esos planos, ese travelling con el que empezaba
el trailer, pero que es también el travelling con el que empieza la película, en el que vemos esas carreras
compartidas entre ellos dos a través de esas flores que cultivan sus padres, que en el fondo nos deja entender
que la vida les atraviesa y ellos tienen deseo de vivir esa vida, van hacia adelante.
Tenemos esa carrera entre la vegetación pero también tenemos carreras a bicicleta en el camino a la escuela
y hay una fortaleza, una vivacidad que se contagia en la película y que poco a poco para entrar en un drama
que está muy bien dirigido, pues nos podemos llegar a sentir ciertamente manipulados.
Es decir, hay una dirección de la emoción muy clara, aunque tan bien hecha que si conectas con estos personajes
y con este drama te vas a olvidar porque te vas a estar quizás limpiando las lágrimas de los ojos.
Es decir, es una película cruda que de la misma manera que nos ofrece ese viaje iniciático
hacia el amor y hacia cierta sensibilidad, también lo hace hacia la crueldad.
Bueno, es que yo el que sí que recordo es que a Gale ya había bastante, y eso todo tirant
cap al final, la cruesa, o sea, crueltat total cap al personatge y el personaje cap a sí mateix.
De hecho, recuerda, lo vemos el personaje de Gale, ¿no? El chico bailarín, cuando está en escuela
y evidentemente en la escuela se manifiesta como una chica, es súper violento cuando están todos
en una presentación de personajes, vamos a decir, están en la escuela, en el primer día de escuela
en plan, pues yo me llamo Carlos y tal, tal, tal, ¿no? A la hora de la hora, cuando él ya se presenta
se queda sin palabras y el profesor suple esa falta de palabras diciendo, bueno, voy a hacer
una pregunta ahora, por favor, cierra los ojos para que no vea quién vota a favor y en contra.
¿A alguien le incomoda que la protagonista se cambie en el baño de chicas? Cuando evidentemente
no lo es, ¿no? Esa es una pregunta y es la primera pregunta que se ofrece en la escuela.
Así que se habla también de la escuela como aquello institucional y que de alguna manera
también dirige muchas veces esa mirada crítica, opresiva o que condiciona a adolescentes y a niños
que puedan acabar tomando decisiones muy drásticas, ¿no? No quiero decir mucho más.
Cuestiones muy importantes en la película y que me han parecido, vamos, sobresalientes.
La idea de que muchas veces es desde el diálogo que se apuntan cuestiones, como lo que estábamos
mencionando así, pero muchas veces es desde la mirada, ¿no? Volvemos a esa idea de la mirada
tan importante en Lucas Don, no solo la mirada ajena, sino la propia mirada, la autoconciencia
y es algo que sabe trabajar muy bien. Diría que en algunos momentos se dice muchísimo
pero no hay una sola línea de diálogo. Es decir, aunque no tienen nada que ver, me recordaba
una película de Kim Ki-Duke, El Arco, que no es ni mucho menos su mejor película, pero
recordo que cuando la vi algo me sorprendió y es que había una falta de diálogos
brutal. Y cuando estuve investigando sobre la película El Arco de Kim Ki-Duke, me enteré
de que él había hecho todo un trabajo de preproducción, ¿no? De ensayos con los actores
con diálogos y el día, el primer día de rodaje llega y les dice, ¿os acordáis de
todos esos diálogos que teníais que defender, no? No vais a decir absolutamente nada.
Todo con la mirada.
Sí, sí. Es una eina molt chula perquè tens un background a dintre que no l'estàs dient
però l'has d'expressar d'alguna manera. Jo crec que això genera alimentació visual,
al final.
Sí, y yo creo que a estos chavales, no sé cómo los ha dirigido Lucas Don, está claro
que ha sacado un trabajo increíble de los dos. Bueno, evidentemente tiene mucho más
peso en la película Eden Dunbarine, que es el actor al que le dieron el premio en Sevilla
y es el actor que nos mira, ¿no? Que nos interpela desde el cartel, pero sin lugar
a dudas están brillantes los dos y me atrevería a pensar que seguramente les ha dado muchísimas
frases de diálogo que después han omitido, ¿no? Porque hay un continuo trabajo de las
emociones a través de las miradas que se ofrecen entre ellos, a sus propios compañeros,
hacia los padres, ¿no? Muchas veces mostrados, sobre todo en lo que es la primera parte de
la película, en el fuera de campo, muy interesante para construir ese paraíso.
Como Snoopy.
Bueno, porque hay una idea de... Sí, sí, totalmente.
Pero a la verdad es verdad.
No pitallaban al... Sí, sí.
A los adultos.
O sea, que pasa que los niños de esa serie eran más adultos que los adultos.
Pero aquí la gracia es que el adulto no está en la primera parte porque están en un paraíso.
No están con la contaminación, ¿no? De los instrumentos que nos defienden como
sociedad, ¿no? Y es esa salida en la búsqueda de la tribu que cambia totalmente, ¿no?
Vamos, además de estas cuestiones comentadas, a nivel de fotografía, ya he hablado del
traveling, el trabajo del color, ¿no? Como el rojo no solo representa el cartel de la
película, sino como ese rojo también se posiciona muchas veces entre ellos dos, ¿no? Es el color
que comparten, es el color de la habitación donde suelen dormir. Os hablaba al principio
de cómo esa intimidad les separa de una realidad, en este caso, en el principio, de sus propios
padres, pero está bien... Está aceptada, ¿no? No sé si recordáis en el trailer que dice
¿Vas a venir algún día a dormir a nuestra casa? Porque siempre duerme en casa del amigo,
¿no? Y eso es lo que comparten, y eso es algo muy sano hasta que entra en diálogo
con la mirada ajena, ¿no? Hablábamos de este trabajo cromático, del trabajo del fuera
de campo también a través de la fotografía, y sobre todo, ¿no? Del trabajo, de nuevo,
close, de cercanía, de proximidad. Cuando la mirada se transforma en mirada ajena, hay
un cambio de escala. Cuando la mirada está con ellos, está con los personajes, es un plano
y un trabajo de escala mucho más cerrado. Y es que, de alguna manera, lo que os quería
decir es que es ese, ¿no? Esa necesidad de intimidad y de proximidad la que la película
sabe trabajar también, como la realidad de estar cerrado al mundo, ¿no?
También di que el cartel podría ser al Almodóvar, ¿eh?
Sí, sí, pues es que también podría ser una...
Si le cambies la cara al nena, al Banderas...
Es que posiblemente puedan ver a Lucas Don en una realidad más nórdica, como una
suerte de Almodóvar. No, pero desde la perspectiva en la que trabajan mucho las emociones. Pero
mientras Almodóvar lo hace desde la hipérbole...
Oye, para el barbeiro, que es mal al cartel realmente.
Bueno, los carteles ya hemos visto en algunos otros programas que puedan ser utilizados y
reutilizados, ¿no?
Sí, es verdad.
Y de aquí a Asia y de Asia y vuelta a empezar, ¿no?
En fin, es una peli muy recomendable, que lleva, como os he dicho al principio de la
sección dos semanas en cartel, y que le auguro muchas más y muchos más premios
también, ¿no? No sé si es la candidata bélgica, ¿no? Para los Oscars, pero sin lugar a dudas
podría ser, ¿no?
Bueno, total. Si tiene el mateix criteri que España, mal anem.
¿Por qué?
Bueno, ¿cómo que por qué?
Ahora yo he fet el tridente. Yo he visti Colobitos, Alcarrás y Asbestas. Y, mara
de Déu, vaya cagada.
Oye, películas...
Bueno, eso algún día potser lo parlaremos.
No, pero películas muy interesantes que las comentes porque todas hablan también de
una fragilidad, ¿no? De algo, al menos en Asbestas, lo veo claramente, en Cinco
Lobitos, que tuve la oportunidad de verla también, aunque es más episodica, en el fondo
también, ¿no? Nos hablan de una fragilidad que está allí, ¿no? Porque al final la emoción
es pura fragilidad, la mirada ajena también, ¿no? Muchas veces nos condiciona y nos rompe
en la inmediatez. Y está también en esta película, ¿no? Esa idea de fragilidad que encierra
la emoción, y que también hemos visto, ¿no? En los ejemplos que traías. Quizás en
Autodefensa se busca todo lo contrario.
Bueno, en Autodefensa justamente lo que utilizan como Autodefensa es aquella frase que díam
cuando llamaba Adolescencia. ¡Déjame! ¡Déjame! No me juzgues, no me digas nada, yo
tengo derecho a cometer mis errores. Es una posición más agresiva, pero no deixa de ser
desde la fragilidad.
Exacto. Yo creo que la fragilidad podría ser también el título de este programa, ¿no?
Cambiem-lo. Torna a fer l'editorial.
Y aquí estamos, señores.
Ens anem despedint, ¿ya?
Sí. No, bueno, no. Por favor.
L'agenda, vols fer?
Sí.
Va, pues una agenda súper ràpida, va.
Sí, por favor.
¿Qué es cou?
¿Qué es cou? ¿Qué es cou? A veure, si voleu començo jo, perquè a nivell de còmic
tenim una, justament, acabant d'inaugurar una exposició al CCCSSB, que...
Bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, ding-dang, que es diu
Constel·lació gràfica, joves autores de còmic de vanguarda. Realment, jo hi he anat i és
una passada. Està molt, molt bé. Perquè és, jo trobo que és de, a nivell, sobretot, del
CCB, és del millor que s'ha fet a nivell de còmic, d'entrada, però a sobre està
molt ben estructurat perquè hi podeu trobar des d'un inici més de còmic
underground, des de típica Estats Units del Barnes o d'altres països, però després
hi haurà un moment que entren a parlar com nova autoria centrada en noies joves
catalanes, o sigui, principalment a nivell de collita, quilòmetre zero i tot
això, però cada una de les autores té una habitació, per dir-ho així, i aquesta
habitació és com entrar en su mundo, en su... saps? I està molt ben parit, d'allà
sortirà... o sigui, sortireu sobretot amb una llista de biblioteca o de compra, perquè
Déu-n'hi-do el que s'arriba a exposar, i sobretot és superxulo com està, com està
fet a nivell d'exposició, o sigui, ara ja miraré qui és comissari d'aquesta
exposició, però realment està molt, molt ben fet.
Escolta, i Déu-n'hi-do el tema de les exposicions de còmics, no?, perquè tenim
també el Caixa Fòrum, una exposició sobre còmic, història, potser més, no?, més
de tirar de background, no?, i anar-se'n dels orígens.
Sí, i el Caixa Fòrum també hi ha una de... ara ja d'Ibagamos, eh?
Vinga, vam-nos!
Crec que el Caixa Fòrum també hi ha una de momies d'Egypte, la vi ayer.
Amigo mío, la vi ayer.
Ah, sí? ¿Qué tal?
Interesante.
Es que a mi va agradar aquestes coses.
No, no, venga, esto va a ser una agenda de verdad, hombre, con museo, con exposicions,
cómic...
Oye, y volviendo, barriendo otra vez para nuestro propio programa, la mirada ajena no es que
solo esté presente en estos tres ejemplos que hemos traído, está en otra película
que acaban de estrenar, de hecho, la han estrenat una semana más tarde que Close, que
es la de la emperatriz rebelde. Y si ha habido una mirada ajena que ha condicionado un
personaje histórico, es la mirada que se ha ofrecido sobre Sissi, la emperatriz, ¿no?
Que en su día parece que ñoñeaba, ¿no? Parece que respondía más a las necesidades
de una mirada masculina y que al menos en este caso, en el de la emperatriz rebelde, está
claro que responde a todo lo contrario, ¿no? El título ya nos lo deja clarísimo.
Yo la he visto y he de decir que me encanta tu manera de explicar las cosas con mucha
propiedad.
Ñe, ¿sabes? Me quedaría con la palabra de Paul.
No, no, interesante, interesante, pero se queda en algo interesante. El interesante de
Film Affinity, un 6, pues me quedo ahí, ¿vale? Es interesante. Juega un poquitito a lo que
ya nos ofreció Sofía Coppola en María Antonieta, ese anacronismo a través de la
música también, porque ya veréis, utiliza una canción pop que es el leitmotiv de la
película y que es más pesado que el silbido de este tío que me acompaña ahora, que no
para y no para y no para. Y está bien, pero me resulta muy episodica y muy evidentemente
previsible. Está bien desde la perspectiva, que renueva la imagen y que al final lo que
necesitamos también para entender a los personajes es contra más perspectiva mejor, ¿no?
Bueno, i no sé si tu, Edgar, tens algo, no? Pues per tancar l'agenda i ja refrescar
el següent programa, és que arriben els Game Awards, que com tot sabeu...
Se le pone cara de... Se le pone cara de...
Se le pone cara de... Que ella se m'arregla la veu.
Vos de cebolleta y todo.
No, no, no, que ve lo que... Els Game Awards arriben ja. De fet, quan surti aquest programa
ja hauran sigut, però... Intolerable.
Però el proper programa, per una banda comentarem els Game Awards, és a dir, guanyadors,
perdedores i grans vacíos legals, com sempre fem. I què portareu vosaltres?
Teniu ja algun ben?
Pues claro que sí, amigo mío. Mantícora, porque nuestro amigo Edgar así lo quiere.
Yo creo que con que él traiga mantícora no hace falta que yo traiga sección, porque
vamos a estar...
No, no, no, no, no, no, ya encontraremos algo, seguro, seguro que sí.
¿Es pasía al partir de vídeojocs de una forma u una altra? De alguna forma?
Bueno, al final el elemento de videojuego está muy bien utilizado en la película mantícora
y eso es lo que lo justifica, ¿no? Por otro lado, que es un estreno de rabiosa actualidad
y que va a ser una película que así como Close, así como las películas que hemos mencionado,
de las bestas, cinco lobitos, nos va a dar que hablar. Si no ahora, para los Goya,
para los Gaudí y para el infinito.
Y más allá.
Y más allá.
Fins la següent...
¡Apanada!
¡Adeu!
¡Apanada!
¡Apanada!
¡Apanada!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!