.
Atenció, atenció a tots els radiobullets.
Degut a la indisposició dels nostres cuiners titulars,
avui l'emparada serà de llauna.
Repetim, avui l'emparada serà de llauna.
El monument de la Rosalia, així com l'anàlisi de l'Adriano de Midsommar,
sens dubte una de les estrenes de l'estiu.
En Ferran ens fa un resum del panorama documental a Espanya
i quatre exemples que no us podeu perdre.
I per acabar, en Pol ens explica la curiosa història
que uneix Charles Manson amb els Beach Boys.
Disculpeu les molèsties i la setmana vinent ens escoltem aquí,
a Ràdio d'Esvern.
La Rosalia
Que jo sé que no és culpar ser millonària
I amb aquesta electrorumba catalana...
A mi m'encanta, tío.
A mi també.
A mi m'encanta.
¿Tú solo en esto o qué?
O no, Pol, estás conmigo.
No, jo no he entrat.
No entres, però talada, us agrada, a l'Adriano no.
Jo soc molt més partidari de cançons com Malamente.
Molt.
Jo soc dos contra dos.
També aquest gir m'agrada.
I el doctor Bombo sí que ja veurem què opina.
Però bueno, comencem parlant del nou hit de...
Fucking Monument.
El nou hit de La Rosalia, com has dit, Pol.
No és La Rosalia, sinó és La Rosalia.
Amb aquesta S ja és un canvi.
Què podem dir d'aquesta nova cançó?
Aviam, no és el nou àlbum, no és el nou àlbum de La Rosalia.
No és el nou Los Ángeles, que és aquest pedazo de CD.
Jo crec que...
Àlbum, perdó, amb el que tots coincidim.
molt flamenc, molt pur, amb molt esperit, no?
Una cosa molt benparida.
Amb molta intenció, potser, també.
Sí, llavors, de què estem parlant?
En quina situació ens trobem?
Quin tipus de Rosalia és aquesta?
Aviam, és el nou hit d'estiu, de calor, de diversió,
de tardes, al cotxe, amb l'aire condicionat a tope,
de nits a Gràcia, amb tot de cervesa sobre la taula.
Això som a les festes de Gràcia, creus, eh?
Gràcia a tot arreu.
És a dir, ens anem a Platja d'Aro, ens anem a Gràcia,
ens anem on tu vulguis.
Aquesta cançó sonarà i tornarà a sonar
i tornarà a sonar durant aquests dies d'estiu.
Hòstia, que puto de l'ama, tio.
No me joses.
Bueno, clar, jo, sincerament, Adri, també et diré,
de repetir-la tant, al final l'acabes odiant
o acabes fart d'ella.
En qualsevol cas, no és Los Ángeles,
no és el malquerer, que és aquest CD més conceptual
que va aparir en aquest trap flamenc,
és el fucking money man.
Una cançó dividida en dos.
Sí, no tinc la segona part, eh?
Perdona, no la tinc preparada,
però sí, la segona part és la de
que Dios nos libre del dinero.
Un díptic, eh?
Sí, un díptic.
Un díptic.
Exactament.
La primera part seria milionària,
i la segona part és
que Dios nos libre del dinero, exactament.
En la primera part, què veiem?
Doncs estem escoltant aquesta electroromba catalana,
i el que veiem al videoclip,
que corre per a YouTube i que ja té un fotimer,
però un fotimer de visualitzacions,
és exagerat fins a quin punt ha arribat a acumular visites,
en poc temps.
Veiem un programa, un concurs de tele,
com d'aquests de Telecinco de fa 20 anys,
en el que una persona, un participant,
havia de passar tota una sèrie de proves
per aconseguir bitllets, no?
Llavors, aquesta és la primera part,
la de milionària, no?
D'una persona de dir,
hosti, vull aconseguir el màxim de diners que pugui.
Cony, és la Rosalia, no?
És una persona que ja és milionària.
I aquí podíem entrar en un terreny d'ironies.
En qualsevol cas, aquesta és la primera part, d'acord?
La segona, què passa amb la segona part
de la cançó Fucking Money Man?
La segona part de la cançó, com deies tu, Ferran,
és que Dios nos libre del dinero.
I què hi trobem?
Doncs que la darrera prova,
del concurs de tele, on està la Rosalia,
fa de participant just en aquest concurs, evidentment,
ja canvia de pel·lícula,
canvia de to,
canvia de ritme,
ja no tenim una electrorumba de bailar en la calle,
sinó que és una cançó més sòbria,
amb un flamenc més pur,
i allà és on trobem la Rosalia,
que d'alguna manera tots estàvem esperant.
Exacte, la que també més acostumats,
i la Rosalia de més qualitat.
Allà és on veiem la Diva, d'alguna manera, no?
Bé, hi ha aquest contrast.
Nois, jo no crec que sigui, sincerament us ho dic,
una cançó com per començar a pensar en discursos
de si ella està criticant el fet que els diners corrompen,
els diners perverteixen,
i vulgui explicar com una espècie de...
vulgui posar en diàleg,
amb una profunditat d'algun tipus,
les dues parts,
el milionària i el que dius no es perdona.
Jo no li exigiria tant a un hit d'estiu com aquest.
No li exigiria tant.
Però és curiós que la part dels diners,
diguéssim, la frívola sigui en català,
en canvi la profunda sigui en castellà, això és...
Ui, la connotació.
El català de la pela.
En qualsevol cas, jo la reflexió, nois,
la dirigeixo més per la part,
o sigui, pel fet que ja hagi començat la cançó en català.
I no només això.
Ella ha començat la cançó,
fent la primera part, la de milionària, en català,
però és un català, nois,
no és un català pur,
és un català amb faltes ortogràfiques.
És un català on no diu cumpleanys,
diu cumpleanys.
És un català on no diu milionària,
diu milionària.
És un català de Campanga.
D'aquí, de Barna.
Sí, de Barna, o de Sant Esteve a Sarrovires,
d'on és ella, no?
Sí, de la ràdio.
Que és Barna, també.
Lloc de la creació dels xupa-xups.
Sant Esteve a Sarrovires.
Ben vist, Ferran.
En qualsevol cas,
si voleu, ho dic perquè tenia que anotades
unes paràgrafs,
que penso que són interessants,
de gent de Vila Web,
de diversos mitjans,
que ha escrit i que m'ha semblat
prou il·lustradors,
prou il·lustratiu,
no, il·lustrador, il·lustratiu.
Estic una mica espès, eh, avui.
Per exemple.
No, per exemple.
Estàs parlant com a Rosalía.
Cumpleanys.
A Rosalía.
Perquè allò el que avui sent milionària, no?
Bueno, Magic Arms,
l'avantguària, què diu?
Diu,
la gent escandalizada con Rosalía
por el cumpleanys,
cumpleanys, eh,
como si fucking Monimant
ya apareciera en las humilías
d'Urganyá.
Humilías d'Urganyá,
que és un dels textos
més antics de la llengua catalana.
Bueno,
és el text fundacional.
Sé que la dotça.
És el text fundacional, no?
Però és interessant
perquè un cop van fer a la competència
una conya de,
bueno,
tothom critiquen
el de cumpleanys,
però la gran llosa
que tenim a sobre
és el boig per tu,
amb el reflexal.
Sí, sí, bueno,
sí.
Que quan la va tornar a fer
Shakira,
en català,
van dir,
tia,
canvia-ho,
i no ho va fer.
No, clar que no,
però és que jo,
sincerament,
tot el tema del discurs,
si està bé en parlat o no,
no sóc el primer que ho diu,
a Kansas.
Òbviament que parlar així,
és que tampoc parla bé el castellà
perquè forma part del gènere.
Sí, bueno,
això podríem entrar
amb el trap català,
en general.
Barcelona i Catalunya,
en general,
hòstia,
està fet per gent
de diferents llocs,
que prové de diferents llocs
de famílies provenents
de moltes parts d'Espanya
o del món
o d'on sigui,
i ja el català,
doncs,
evidentment,
no és un català pur
com podria ser,
no sé,
penso en una Catalunya
més de l'interior.
Que no és el Marius Serra,
això és el Marius Serra.
Està clar que
hi ha una búsqueda
de provocació
que va més enllà
del tema musical.
Adri, jo lo veo més...
Sí, ella és com...
¿Cuál és la identitat,
entonces?
Te lo cuento.
La primera o la segunda?
Yo te lo explico.
Es poliédrica.
Ya, pero,
¿qué es Rosalía?
Rosalía és una rapera.
¿Un producto?
No, es un producto.
Bueno,
pues ahora entraremos
en si és un producto o no,
en qualsevol cas.
Rapera,
hip-hop,
trap,
chicos,
viene del trap.
Llavors,
el trap què és?
El hip-hop què és?
És aquí estoy yo.
És caradura,
és desinvoltura,
¿sí?
Tot això.
Llavors,
les faltes ortográficas
que ella fa
formen part d'aquesta actitud
i d'aquest punt macarra
i desenfadat
que diu
aquí estoy yo
y canto en catalán
porque me sale
de donde me sale.
Lo que quiere
que hablemos de ello
en un programa
como gazpacho
o empanada cultura.
Llavors,
ella dice
cada día celebran
el meu cumpleaños
i dos bioparts
corrent pel jardí de casa.
Tinc un xaval contractat
perquè m'obri els regals
de Nadal.
És a dir,
d'aquesta...
Què colles està dient?
És el punt aquest macarra
de 50-100
i de Snoop Dog
però transportat
a la Catalunya
de hacemos el porro
en el parque
i empezamos ahí
con el flamenquillo
y nos pegamos una rima.
És això
perquè és ella
i és aquest punt d'identitat.
I ara,
com a última reflexió,
si em permeteu,
ja per tancar una mica
el que havia preparat
sobre el nou hit de Rosalía,
aquest fucking monument,
és...
A mi això em porta
a pensar en Tarantino.
Ostres cojones,
Llavors,
per què?
Que me cuentin.
Ojo perquè
igual penseu
ara,
¿Dónde vas?
Vale,
ok,
però penseu bé.
La peli
Inglourious Basterds.
Inglourious Basterds.
Malditos Bastardos,
fatal traduïda,
Malditos Bastardos.
I en català com és?
Malaïts Malparits.
Ui,
que bonic.
Vale,
sisplau,
anem a apelar una mica
el títol original
que és Inglourious Basterds.
Inglourious Basterds,
el títol que va posar
Tarantino
és
Inglourious
amb U,
error,
Basterds
amb E,
error.
Com que ja existia
una pel·lícula.
Ah,
error.
Vale,
llavors.
No l'invoquis encara,
eh?
Però,
no us ho conto,
Tarantino posa una falta
ortogràfica intencionada
al títol d'aquesta pel·li
perquè el que fa
a Malditos Bastardos
és que reescriu la història
de la Segona Guerra Mundial,
bàsicament es carrega
Hitler,
vale,
i ho fa d'una forma
gamberra,
ho fa d'una forma
bastant macarra,
també,
si vols.
passa que evidentment
hi ha tota una càrrega
intel·lectual
de posada en escena,
hòstia,
és Tarantino,
no fotem.
Bueno,
però hi ha una actitud,
una actitud de
anem aquí a trencar
una mica la parabeta.
Llavors és un segell.
Hi ha un segell,
vols dir?
En el cas de Tarantino
sí,
hi ha un segell.
I passa que Rosalia
jo també parlaria
d'aquesta actitud,
si t'estic comparant
la Rosalia amb Tarantino
és per un tema
d'actitud
i de declaració
de principis
a través del llenguatge.
Declaració de principis
a través del llenguatge.
Al principi seria això,
no em sembla a mi.
Digues.
Ah.
Check it out.
Yeah.
A ver,
aquí tenim mal la mente.
Es que és incomparable.
Claro.
Todos els temes
són incomparables.
Son molt incomparables, eh?
Vale,
hablar de declaración
de intenciones
en el tercer disco
o con el nuevo single
del tercer disco
me parece absurdo.
Esta és una señora
o una señorita
que ha hecho una declaración
de intenciones
y hace mucho tiempo.
Lo que ahora se está
es corrompiendo.
Ahora se está cosificando.
Vale, te entiendo.
Ahora ya es el producto.
Ya no perdura.
Pero tú eres muy catastrofista.
No, no, yo no soy catastrofista.
Es decir,
apocalípticos integrados.
Tú serías el apocalíptico.
Pero venga,
Frank,
¿qué crees que no tienes derecho?
Mira,
te voy a recordar
una anécdota tuya.
Te gustan las hamburguesas,
¿verdad?
Me encantan.
Sabemos que las hamburguesas
es algo precisamente
para poder comer en verano
junto a un gazpachito,
¿verdad?
Algo informal.
Desde luego
no vas a invitar
a tu novia
a la cena más importante
a una hamburguesa.
¿Cuántas veces
te he dicho
vamos a comer hamburguesas?
Vale.
Y cuando utilizo
la palabra McDonald's
Burger King,
¿qué me dices?
Que no,
que es imposible,
¿verdad?
Que no puede ser,
¿no?
Cierto.
Oye,
nadie lo dice
que las hamburguesas
del Pokkings
o del Burger King
son una auténtica basura,
pero hay que entran bien.
Hay que entran.
Estamos hablando
de lo mismo con Rosalía.
Vale,
yo ahora te respondo.
Es decir,
si Rosalía era una gran hamburguesa
de un restaurante de estos,
vale,
un restaurante potente,
de repente ahora me dices
que aceptemos la Rosalía
haciendo hamburguesas
de McDonald's.
Vale,
yo te digo,
yo te digo,
no podemos rebajar el nivel.
A mí me agrada
molt veure
al Ferran
que sembla
David Guetta
tocando els volums.
Yo te digo,
¿por qué Rosalía...
Bueno, bueno, bueno,
hamburguesas bonas,
seis hermanos.
¿Alguna vez la habéis comido?
Sí, sí.
¿Seis hermanos
o cinco hermanos?
Cinco, cinco.
¿Cuál caís?
Sí,
porque el año pasado
va morir una cosa,
sisplau,
es decir,
¿por qué Rosalía
no tiene derecho
después de hacerte
un malquerer
como el malamente?
Pues porque Jim Jarmus
tampoco tiene derecho
a aburrirnos
como nos aburrió
el otro día.
Tiene todo el derecho
del mundo
y Blake Edwards
tiene todo el derecho
del mundo
después de haberte hecho
peliculones
como el Guateque
y Días de Vino y Rosas
a hacerte comedias tontas
y Woody Allen
tiene todo el derecho
del mundo
después de hacerte
las pedazos de películas
que hizo
a hacerte comedias tontas.
Tienen todo el derecho.
Rosalía no es Woody Allen
ni es Blake Edwards
pero tiene todo el derecho
del mundo
a hacer un hit de verano.
¡Carla!
¡Carla!
Nosotros a disfrutarlo.
Nosotros a disfrutarlo.
No.
No tiene derecho
sin pensar en sí
que ha alcanzado la fama
tiene el derecho
a pretender
crear un producto
tan simple.
Lo que tiene derecho
es equivocarse.
Tiene derecho
a equivocarse
a intentar hacer
una buena obra
y caer en el intento
pero lo que no tiene derecho
es a plantearse
directamente su discurso
como si fuera
un aprendiz de Rosalía.
A mí como en todo Adri
me gusta combinar
la alta cocina
si quieres
con el McDonald's
con el Fish and Chips.
Vale, McDonald's no
pero Fish and Chips sí.
Entonces esto sería
un Fish and Chips.
Vale,
al teu discurso
en Fradiano
es la cultura
es elitista
o no es arte, ¿no?
No, no.
Francamente
la cultura no es todo.
El folclore también es cultura
y desde luego
no es elitista.
Ya visteis el otro día
como hablando de
Barda
la podíamos llevar
a terrenos
donde desde luego
no se movía
la élite cultural
y ella
de alguna manera
si la tuviéramos que ubicar
la ubicaríamos
como una
muy buena autora, ¿no?
Pero
francamente
lo que uno no puede
es contentarse
desde el principio
con tanta facilidad
ahí yo creo que
porque al otro lado
lo que hay siempre
es una intención creativa
y nosotros
¿dónde estamos?
En la parte
de crítica
de reflexión
si nos contentáramos
con todo
acabaríamos aceptando
que el mundo
pues es esto.
Pues yo creo que
ella tiene todo el derecho
del mundo a hacerlo ahora
es decir
no hace falta sacar
seis álbumes
y luego ese hit
puede sacar dos
y ese hit
es decir
no es un tema temporal
es muy joven
sí
oye pero
el trap
y lo que hace
también yo creo
que va bastante
ligado a que puedan salir
productos
productos como este
como ese
fucking money
de fet yo sí que
estic amb ell
en el sentit
que el trap
originalment
precisament
no veu gens
de la
no et dic qualitat
perquè sí que pot haver
qualitat sobretot
en lletres
probablement
però el trap
és una música
que la diferencia
segurament
amb el rap
com a tal
és justament
que jugues
amb que això
ho pot fer
el xaval del carrer
claro
però és que era així
com empezaven
esas personas
no perquè
empezaven així
no acabaven així
no però jo
jo ho veig al revés
o sigui la transició
que ha fet Rosalí
Rosalía
la transició
probablement
és començar
amb massa
bueno massa no
però ha començat
sent conceptual
i ha tirat
cap a l'origen
l'original
del trap
i d'aquest tipus
de música
us en recordeu?
us en recordeu la setmana passada
que parlàvem
del collons
de l'Orson Welles
que havia fet
la seva puta millor pel·lícula
la primera
i després vam estar parlant
del Pablo Neruda
com també havia fet
del segon llibre de poemes
és a dir
si tu comences molt fort
el que no pots pretendre
és després baixar
però m'agrada
però m'agrada
però té tot el dret
és l'hissi
a nivell cultural
ara mateix
en aquest programa d'avui
hem comparat
molt bé
la Rosalía
amb Tarantino
i amb Welles
m'encanta
perquè jo m'acceso a res
és el que pretén ella
todo muy postmoderno
todo muy
hamburguesas con caviar
ya no puedo más
nois
tirem endavant
per ser
no és una última cosa
ja que estàvem amb el tema del trap
a mi mola
antes de morirme
de Rosalía
con C tangana
tangana
de toda la onda
Yung Biff
y todos esos traperos
magba
sí
y es un tema
que también reivindico
como
Dals Kemarada
Rosalía
para Darfaki Monemen
y evidentment
el malquerer
que yo creo que aquí
Adri sí que coincidimos
en que es un pedazo de disco
y los ángeles
lo es
y el anterior también
como hemos podido ver
en algunos memes
Julio se va
bueno más bien se ha ido
en algunos casos
rodeado de mujeres
con aspecto de satisfacción
por lo vivido
y en otros
por el contrario
resistente al paso del tiempo
a un pendiente
de otra caña
y de otro café
y así
sea como fuere
Agosto ya está aquí
el verano continúa
y nos regala
otro mes
de 31 días
ya que Augusto
no podía ser menos que César
y de nuevo
surge el tiempo
para la experimentación
la pereza
y la diversión
o la dispersión
como ustedes prefieran
pero sobre todo
tiempo para las empanadas
gastronómicas
y los gazpachos culturales
y en este último
Callas comienza
en suma
dejamos atrás
el mes más caruloso
del año
para perdernos
en el mes vacacional
por excelencia
el mes de los Rodríguez
y de las tentaciones
de arriba
de las fiestas mayores
y de otras agradables
veladas nocturnas
el mes de las gandulas
cinematográficas
del CCCB
y de las hamacas
en la playa
de las series
frente al televisor
y de las noches
que devienen días
ante una pantalla
o la cabina
de un DJ
noches que nunca se acaban
o eran días
interminables
sin noches
los que hayan visto
Midsommar
la nueva película
de Ari Aster
lo tendrán claro
pero no se preocupen
que la contradicción
está servida
porque del mismo modo
que Agosto
es el mes
del dolce farniente
tal vez en manos
de un Jeff Gambardella
que vagabundea
por las calles
nocturnas
y solitarias de Roma
así mismo
es el mes
cuando se hace
así mismo
porque en Agosto
también se hace el Agosto
y se llenan los silos
de una buena cosecha
no lo olvidemos
la época estival
también puede ser
la época más fructífera
del año
y por ende
la más dura
y si no que se lo digan
a los recolectores
de cereales
aceitunas
y otros frutos
del campo
ellos bien
que se ganan
la celebración
posterior
joder
que extraño
vuelvo a pensar
en Midsommar
en fin
volvamos a la ciudad
a sus calles desiertas
de Agosto
llenas de comercios
cerrados
pero salpicadas
por las obras
de numerosos rincones
en reconstrucción
sí señores
otros que curran
en Agosto
y mucho
pero me escuchaba
y parecía que hablaba
de otro tiempo
o de otra ciudad
no sé yo
si a estas alturas
de la película
quedan muchos barrios
despoblados en Agosto
Barcelona es ya una marca
que compran unos 20 millones
de personas anualmente
y en Agosto
las ventas suben
y Airbnb
como todo ente poderoso
quita
y da
canaliza
y facilita
la llegada de turistas
pero se supone
que lo reparte
por la ciudad
de ahí que Gracia
ya no sea la vila
ni al Poblanou
un barrio industrial
pero ni con estas
podremos recuperar
el barrio gótico
de la horda de turistas
que hace tiempo
que lo conquistaron
y pensar que un día
fueron los romanos
quienes se los quitaron
a los íberos
y aunque no fue en Agosto
sí que lo hicieron
en nombre de Augusto
Iulia Augusta Fabentia
Paterna Barquino
sí señoras
nuestra querida Barcelona
lo que yo apuntaba
hace un rato
todo es pura contradicción
y repetición
y así en Agosto
buscando la libertad
de las vacaciones
fácil será acabar
rodeado
en una suerte
de manifestación
o de peregrinación espontánea
sin mayor protesta
que un vago interés
antropológico
por el lugar
o incluso bailando
extasiado
frente a un escenario
hasta las cejas de gazpacho
cómo no
de nuevo rodeado
intercambiando gotas de sudor
con el de al lado
mientras en el escenario
un DJ manipula
una tabla de mezclas
como en antaño
una sacerdotisa
desollaba las ofrendas
y en vez de sudor
confeti o espuma
eran la sangre
la que embadurnaba
los cuerpos danzantes
y dale otra vez
no sé por qué narices
se suceden en mi retina
las imágenes de Midsommar
yo que venía a hablar
del mes de Augusto
y me veo recordando
y me veo recordando
una película de terror
que pretende explicar
mejor que yo el verano
¿será que al final
no es tan mala
como pensaba?
que Midsommar
és evident
que és una película
amb un potencial formal
amb unes imatges acollonants
i que potser
si la penses
a mi
és una película
que pensada
i jo inevitablement
com a amant del cinema
quan veig una película
no puc evitar pensar-la
o sigui
jo estic allà en el cinema
i evidentment
que estic gaudint
però com molts de vosaltres
estic veient la película
i pensant-la
i jo trobo que Midsommar
com a película pensada
no funciona
aquesta és la meva opinió
és a dir
hi ha molts defectes
a nivell argumentar
a nivell de guió
amb unes altres compensacions
visuals i actorals
però sí que hi ha molts defectes
clar
quan ho veus
i ho penses
hòstia
de fet a mi és una película
que veient-la
com que estava més connectat
amb els seus defectes
m'estava irritant
perquè les seves imatges
que potser tenen molt de potencial
no ho farien
o no guanyaven amb mi
allò que pretenien
que és la molèstia
però també l'explosió visual
però sí que és cert
que és una pel·lícula
que en perspectiva
sense pensar-la tant
més
és a dir
intentant sentir-la més
més veient al cinema
més assentada
perquè finalment
el cinema també
és una cosa
que es pot entendre
des de la raó
però també des dels sentiments
llavors una pel·lícula
que és des de la raó
la suspens
però literalment
però des de la passió
des dels sentiments
la puc aprovar
perquè claro
esto es como ir a ver al Barça
que juegue como el culo y gane
y tú se ha descabreado del estadio
però luego dices
és algo així
perquè no hemos ganado
és algo així
i en el fons
Mitzó Mar guanya
clar que guanya
i guanya
pel seu potencial visual
que té
que eres un tribunero
no
vete por ahí cabrón
la qüestió quina és
que Mitzó Mar guanya
però li passa una mica
i ja avanço temes
dels que podrem parlar
més endavant
una mica com el senyor
NWR
el senyor
Nicolas Windenref
que és un tio
que a mi m'agrada molt
però tinc una relació
d'amor i odi amb ell
i quan parlem d'aquest director
estem parlant de Drive
que potser és
el més sonat d'ell
però de les últimes pel·lis també
Only God For Gives
la de The Neon Demon
de fet
Mitzó Mar
té molt de Neon Demon
que és una pel·lis
que la vam veure junts
Carles
ens va cabrejar
ens va cabrejar la hòstia
vam sortir superirritats
a tu també Carles
però en perspectiva
podeu llegir
la crítica de l'Adriana
el cinedehollywood.com
té una bona ressenya
sobre The Neon Demon
i d'altres moltes pel·lis
i la deixo bé de fet
o sigui de fet
és una pel·lis que
en perspectiva la deixo bé
però en el seu moment
em va irritar moltíssim
o sigui tu ara mateix
haguessis de fer un article
sobre Mitzó Mar
el deixaries bé
o faries inclús la transició
de vaig sortir molt enfadat
però després
sí, sí, sí
a mi m'agrada jugar
amb tota la realitat
d'emocions
després veiem
què és el que merita
de Mitzó Mar
i què és el que trobo
que està molt bé
però així francament
trobo que hi ha un guió
literari massa fluix
que està massa hipotecat
per el que vol
és com aquelles pel·lícules
que ho basen tot
amb el seu final
i que tenen un gir de guió
i tu estàs dient
no, no, però tranqui
que ja veuràs
com arribarà
demanen una fe
per part de l'espectador
i Mitzó Mar
demana una fe
de credibilitat
de transició
però no parla d'això
la pel·lícula?
no realment
és a dir
la fe no és de l'espectador
envers la credibilitat
de la seva història terrorífica
però tu has de ser
el desè personatge
com a espectador
home, tracta
la quarta paret
d'aquesta manera
si us sembla
expliquem què passa
sí, som una
fer un moment
ben vist
havia en Mitzó Mar
tracta sobre una parella
de joves dels Estats Units
què no està passant
pel seu millor moment
i amb uns altres amics
van al Mitzómer
que segons la pel·lícula
és un festival
d'estiu
que se celebra
cada 90 anys
en una
pequeña aldea
remota de Suecia
en un petit poblet
allunyat de Suecia
però
aquí entro ja
no amb la
la descripció
o la síntesi
la sinopsi
d'aquesta pel·lícula
podia rematar
amb això
dient
no estan passant
pel seu millor moment
van allà
i es troben
amb una secta
es troben
amb uns
una comunitat
en un primer moment
és com una comunitat hippie
una comunitat hippie
molt cafre
i clar
partint
a més d'un trauma
que no podem revelar
evidentment
que té la protagonista
Florence Pag
jo estic d'acord
això ha patat molt
ara et farà
estic d'acord
amb el Carles
aquest cop
millor no desvalar
aquest trauma inicial
perquè és una sorpresa
no es pot desvalar
però sí
és la qui el porta
el carrega
a la motxilla
mai millor dit
amb la roba
que porta
de motxillera
a més porta un trauma
dins d'aquesta motxilla
la Florence Pag
que és aquesta protagonista
de mitjana
ho fa molt bé
això sí que és un potencial
de la pel·li
molt potencial
però jo volia portar
Adrià Ferran
Pol
hi ha alguna cosa
que he dit
en aquesta sinopsi
i és que
és un festival
d'estiu
que se celebra
cada 90 anys
segons pone
en la descripció
de moltes
moltes pàgines web
en una pequeña aldea
remota de Suècia
no
no
el Midsommar
nois
és evidentment
una festa
de tradició sueca
és una de les festes
més importants
de l'any
de Suècia
i molta gent
molta gent
es reuneix
per celebrar l'estiu
aquest dia
molta gent
no és una cosa
d'un petit poble
és com a Sant Joan
és com a Sant Joan
tenim un infiltrat aquí
sí sí
tenim un infiltrat
no no
tenim un infiltrat
vam fer un puto programa
d'això
Carles
no ens vas escoltar
cabronàs
uau
és la que se va a ver
vam parlar d'això
vam parlar de les nits blanques
i de Midsommar
que és l'equivalent a Suècia
o als països nòrdics
que de fet es celebra
exactament per la víspera
de Sant Joan
però podem fer una petita síntesi
tot allò del palo de mayo
està provocant
està xafant de la guitarra
com està xafant de la guitarra
no ens escolta
jo porto el peix
jo veig peix
i no em dono compte
que al costat de la pare de peix
hi ha aguacates
hi ha fruits secs
però jo vinc a
jo vengo a parlar de mi libro
està molt bé
que en el fons us recordis
tens raó
però no creus que en això
també no hi ha un dels efectes
de la pel·lícula
que és aquesta mirada
sempre occidental
americana
d'alguna manera
d'arrostar
o de transformar
allò que no en tens
amb un potencial terrorífic
però jo crec que
dintre del que cap
jo crec que
en el moment que tu vols explotar
una cultura
diferent
sobretot quan és
en coses ja més
en rituals
o sectes
religió
i te'n vas a un altre país
sempre serà
per la majoria exòtic
jo recordo
no sé si us en recordeu
aquella pel·lícula
que va fer
de fet crec que estava
com coproduïda
amb el de Sitges
com es diu
el capó
el Sala
el Sala
que
com es deia
Esmodèxia
hòstia no l'he vist
Esmodèxia era
bueno
que era com una
una pel·lícula de terror
crec que era aquesta
però que
amb el Luis Marco
de protagonista
és que ara
no sé
m'estic confonent
potser de nom
però crec que era Esmodèxia
i que
la història
s'entra en Barcelona
però com a
clar és una pel·lícula
que es vol exportar
diguéssim
en el sentit internacional
i van a festivals
i tot això
però
clar
en el moment
que per nosaltres
inclús
de fora de Catalunya
et posen
et comencen a explicar
que el Tibidabo
o que Monjú
i que era
buà
i que era
el cidió de los crímeres
no sé què
clar tu
això ho veus
i és ridícul
però per què?
perquè és una mirada
sobre tu mateix
no és una mirada externa
sobre tu mateix
saps?
és a dir
jo trobo que si el tio
fos suec
estaria molt bé
explotar el Midsommar
i donar-li una realitat
molt més fantasmagòrica
alternativa
sí
perquè com tu has dit
ben bé Carles
en el fons és una celebració
és una qüestió festiva
positiva
però déu-n'hi-do
arriba l'americanet
arriba l'americanet
tio
sempre fan lo mateix
és que el tio
perquè jo vaig estar mirant
sobre el Midsommar
i parlava
d'un palo de mayo
de gent decorant amb flors
i fulles aquest pal
de gent ballant
al voltant d'aquest pal
i de gent convidada
a aquesta festa
que no són suecs
que aprenien les danses
d'aquest palo de mayo
i hi ha tota una sèrie
de pericions suecs
que això jo penso
que està evidentment
suport
però com està?
sí
però és el que
potacat pel gènere
però és el que
comenta l'Adriano
és aquesta mirada
cap a
diguem-li
paganisme
que al final
és la tradició cristiana
que està molt més mesclada
amb això
perquè tothom entén
que la tradició cristiana
el menjar
fer l'Eucaristia
que és menjar el cos
de Cris i beure sang
els sembla tan normal
quan potser
algú d'una cultura exterior
diria
canibalismo puro
tio
és una cosa raríssima
en canvi
un cristià
un barra
catòlic
com un americà
a més amb una història
molt més curta
molt més reduïda
on han canibalitzat
bueno
de fet
no han canibalitzat
han aniquilat
tot el que era
la tradició
del seu territori
perquè no crec
que hagin incorporat
molta cosa
a Índia
a Europa
i diu
veig gent ballant
al voltant d'un pal
de curar-lo l'arbre
la seva pregunta és
què significa
i com que no és suyo
seguro que significa
algo malo
és el miedo a l'otro
exacto
l'autredat
que sempre ho hem dit aquí
però bueno
per això deia
que la pel·lícula
et demana
un acte de fe
un acte de fe
de dir
ok
és la mirada
estrangera
sobre una realitat
que segurament
no va en aquesta direcció
però bueno
ho acceptem
perquè estem dintre del gènere
una mica com a resumat
és a dir
i no desvetllarem
aquesta seqüència inicial
la seqüència inicial
és putens
és molt putens
amb això estem d'acord
és molt potent
és que no voldria obrir
ara un meló nou
però és molt potent
i el tràiler
no li fa gens de justícia
a la pel·lícula
això ho ha dit
bueno ja
això és resolt
perquè l'aïllet
fa justícia
el teu curmetratge
bullons
però sí que és veritat
que el tràiler
i a més l'han repetit molt
perquè això és el que comentàvem
abans Adriano
que és
han fet una pel·lícula
que òbviament
ja ve en una carreria
que és el mateix director
hereditari
que això no ho hem dit
però ve d'una carreria
de gairebé
per dir així
un nou terror autoral
però que
en el moment
que tu veus el tràiler
a qualsevol pel·lícula comercial
perquè la passaven sempre
a totes les pel·lícules comercials
tu veus el tràiler
i t'imagines
jo anava molt poc a fer
d'aquesta pel·lícula
perquè penso
hòstia
per què ara
per què s'ha llançat
a fer una pel·lícula comercial
però ja te la venien
com la nova pel·li
d'Ari Aster
sí, sí
terror veraniego
hi ha molt de terror veraniego
jo no dic això
però tu veus el tràiler
i no fa
però per res justícia
jo no m'imaginava
que anava a veure allò
aquesta història
és llarga amb els tràilers
perquè la mateixa
Lady Runner
es va vendre
com una pel·lícula d'acció
en el seu dia
hi ha moltes pel·lícules
ara no recordo
qui va ser un cas
bastant bèstia
que va fer relativament poc
o l'Esquadron Suïcida
mateix
però aquí
és la inversa
aquí és la inversa
perquè a mi
el que em dóna la sensació
és el que comentàvem abans
com va anar la taquilla
perdona
com va anar la taquilla
d'Hereditari
perquè estaria bé saber-ho
perquè és possible
no sé si és una imposició
o directament
ella ha volgut enganyar
la gent
en el bon sentit
de paraula
no sé
però no crec que li convingui
perquè jo també
posant la posició
de per exemple
de seguidor
sí
però a mi per exemple
m'agrada molt el gènere
de terror
però també entenc
que a la gent
que li agradi
el terror
de terror
més bàsic
més bàsic
més clàssic
més de muñeco diabòlic
més de slasher
més de tot això
que és el que et dona
a entendre el tràiler
arriba aquesta pel·lícula
i no entra
des d'una decepció
però perquè
espera ritme
espera
espera
sí perquè deixem-ho clar
aquesta pel·li
sense dubte
és com
a mi em va agradar molt
el que va dir Jesús Palacios
és el porn horror
per a hipsters
fins a aparició de la 2
que va tenir una lida editorial
més centrada
en la cultura
i la divulgació
parlar del documental
a Espanya
es resumia
amb el nodo
el noticiari documental
amb una agenda
propagandística
més que una altra cosa
el documental
més profund
quedava relegat
ja no només al cinema
sinó a la clandestinitat
donat el control
del règim franquista
famós és el cas
de Tierra Simpande Buñuel
el retrat cru i famèlic
de la remota zona
de les Urdes
d'Extremadura
és cert que és un documental
que en veritat
és de l'any 33
per tant
època republicana
i que va ser la república
que el va censurar
perquè van dir
hòstia
és que es dona molt mala imatge
amb tot plegat
de fet el primer cop
que el va projectar
ho va fer
ell narrant a sobre
no hi havia ni so
el documental
després va haver-hi
i se'n va haver d'anar a França
a projectar-lo i tot
i així també a França
el van fer retirar
però també és cert
que durant el franquisme
els documentals
que pretenguessin exposar
les parts controvertides
de la societat
van topar-se igualment
amb aquest mur
institucional
llavors com dèiem
apareix la 2
cap als anys 70
més aviat
sí, finals dels 70
inicialment coneguda
com a UHF
que era el canal
on es podia veure
i es centra més
en la temàtica cultural
i divulgativa
però durant anys
la paraula documental
al nostre país
s'associarà bàsicament
a Félix Rodríguez de la Fuente
i Los Animalitos
dir que veies documentals
doncs a Espanya
és sinònim de natura
ciència
o directament de siesta
per què enganyar-nos
la resta de temàtiques
susceptibles de patir
una anàlisi televisiu
que davant situades
en terreny d'informatius
i sobretot magazins
on sovint es tractava
el tractament que se'n feia
era més sensacionalista
i bastant més banal
van haver de passar molts anys
perquè el gènere documental
televisiu
s'adaptés
al que ja es veia
a altres països
com als Estats Units
o al Regne Unit
i si bé
les televisions autonòmiques
com la nostra televisió
com el 30 Minuts
o el televisió espanyol
la mateixa té
l'informe semanal
que és un programa
que jo no em canso mai
de recomanar
no és fins que Canal Plus
i el Grupo Prisa
decideixen estrenar
el seu canal de 4
quan obren un canal públic obert
que aprecia un canvi
de la cultura col·lectiva
respecte a la percepció
del documental
vull destacar
perquè jo recordo
molt clarament
aquella època
2004-2005
que apareix
John Sistiaga
que ja formava part
de tot el Canal Plus
amb un estil formal
que veu molt
de l'estil americà
i va arribar
a aquest nou estil
fins ara relegat
a la televisió
privada de pagament
i el fa arribar
el nou públic
d'acord
un documental
sobre armes
als Estats Units
molt interessant
del John Sistiaga
però clar
el tema és que
els temes que ell triaven
eren internacionals
no eren temes d'aquí
i llavors apareix la sexta
i Jordi Évole
amb Salvados
que sí
que decideix posar
el focus
en temes locals
en especial la política
i fa que per primer cop
el gran públic
deixi de veure
aquests temes
com avorrits
o massa obtusos
un cop trencada
aquesta barrera
ens trobem
que actualment
fer documentals
sobre temes
més cessudos
o aconteixements
que fins llavors
es tractaven
amb més frivolitat
s'ha convertit
en tot un èxit
i el primer cas
paradigmàtic
és
Muerte en León
seguint l'estela
dels true crimes
d'èxit
com la famosa
Making a Murderer
de Netflix
el 2017
es presenta
HBO
Muerte en León
del britànic
Justin Webster
és un tio britànic
però l'equip
de creació
és tot d'aquí
d'Espanya
la sèrie documental
de 4 episodis
ens presenta
el cas
d'assassinat
d'Isabel Carrasco
presidenta
de la Diputació
de Lleó
l'any 2014
a través d'entrevistes
perdó
a través d'entrevistes
accés a documentació
del judici
i revelacions
fins ara ocultes
es reconstrueix el cas
i s'exposen fets
fins ara ocults
de la trama política
i personal
entre l'assassinada
i les culpables
Montserrat González
Tirana Martínez
mare i filla
i l'amiga d'aquesta última
la policia
Raquel Gago
el que sembla
un simple cas
de venjança personal
acaba esdevenint
una mena de lluita
de poder
d'encobriment
de males praxis policials
i de clientelisme polític
que et deixa
amb una última pregunta
molt sucosa
algú va encarregar
la mort de la Isabel?
és una llàstima
que la segona part
del documental
Muerte en León
Caso Cerrado
no compleixi
les expectatives
generades per la pregunta
i es limiti a recopilar
la primera temporada
i tanca dient
que la teoria conspiranoica
era més una voluntat fallida
dels creadors
de la pròpia sèrie
o d'alguna de les acusades
ja us dic una llàstima
però ara
ja que parlem
de conspiranoia
entrem
al cas principal
que és
El Caso Alcácer
que s'ha estrenat
fa poc més
d'un mes
d'una setmana
o un mes ja
allà bé
a Netflix
De la mà de Bambú Producciones
que l'any abans
ja ens havien fet
una cosa semblant
amb el que
la Verda Esconda
del Caso Assumpta
molt interessant
per cert
revivim un dels aconteixements
ja no només periodístics
sinó televisius
més importants
del nostre país
tots coneixem
a les niñes del Càcer
Míriam
Tony
Desiré
però els més veterans
encara recordaran més
com va canviar la televisió
i en conseqüència
la societat
arran d'aquest triple assassinat
El 13 de novembre
de 1992
tres adolescents
del municipi
València d'Alcácer
van desaparèixer
després de fer autostop
per sortir de festa
75 dies després
es troben els seus cossos
mutilats
a una zona
d'edifici d'accés
a 30 quilòmetres
conegut com
el Barranc de la Romana
Les posteriors investigacions
apunten a dos delinqüents
habituals de la zona
Antonio Anglès
de 26 anys
i Miguel Ricard
de 23
com a culpables del segrest
violació
tortura
i assassinat
de les noies
El primer
Antonio
va fugir
quan la policia
l'anava a detenir
i mai se n'ha sapigut
res més d'ell
segueixen
amb búsqueda i captura
El segon
va ser detingut
i jutjat
i empresionat
tot i que el 2013
degut a la derogació
de la doctrina Perot
va sortir a llibertat
Però el que realment
va fer història
va ser el tractament
del cas a la televisió
En una Espanya
on tot just havien aterrat
les noves cadenes privades
Antena 3 i Telecinco
la lluita per les audiències
va ser encarnissada
i el sensacionalisme
salvatge
va dominar les zones
fins a un punt
que a dia d'avui
encara patim les conseqüències
El famós
Quien sabe donde
de Paco Lobatón
a Televisió Espanyola
i l'infame
de Tu a Tu
de Nieves Herrero
Antena 3
van presentar-se al poble
durant la búsqueda
final dels cossos
i a diari
van explotar
tant a la gent del poble
com als mateixos familiars
Fins i tot
Antena 3
va tenir les famílies
al plató en directe
quan es van trobar els cossos
i s'anaven donant informacions
de com els estaven trobant
Realment és perpèndic
Però la cosa va durar
fins al 1997
quan ja en ple judici
a Miguel Ricard
on esta noche
Cruzamos el Mississippi
el famós programa
de Telecinco
amb Pepe Navarro
i el juí del Càcer
a Canal 9
van fer un seguiment diari
i fins i tot
van robar material del sumari
i ensenyar fotos
dels cadàvers
i les autòpsies
Allà es va generar
la famosa teoria
de la conspiració
que deia que els acusats
eren simples caps d'atur
per encobrir
els verders culpables
polítics i pedrosos
que controlaven xarxes
de proxenatisme infantil
i on es produïen
sínteses NAF
i tortura sexual
Les deficiències objectives
de la investigació
van fer que un dels pares
s'ajuntés amb
Juan Ignacio Blanco
un conegut periodista
d'investigació
i desenvolupés
aquesta teoria
fins i tot
van publicar un llibre
on relataven
els seus suposats descobriments
Juan Ignacio Blanco
per cert
mort fa molt poc
fa realment una setmana
apareix el documental
ja molt demacrat
pel seu canseu de Cologne
i ha assegurat
fins la seva mort
precisament
que disposa
d'una còpia
d'una cinta
de SNAP
amb les nenes
qui lo sa
potser algun dia sortirà
el tema és que
el documental
sobre el documental
dic que s'ha fet
una crítica més
a aquest periodisme
a aquest periodisme
a basura
i tracta el crim
de forma respectuosa
i sobre la teoria
de la conspiració
fa un clar i lucid
anàlisi
per desestimar-la
sobretot
la llàstima és que
la part final del documental
s'exposa al que realment
hauria d'haver sigut
el tema central
del mateix documental
que és
l'einherent violència masclista
cap a les dones
que patim a la nostra societat
totalment
s'anomenen molts casos
al final del documental
posteriors a les morts
de Miriam, Tony i de Chiré
i es fa notar
com a dia d'avui
seguim amb els mateixos casos
de violació i assassinat
però Ferran
una coseta
o sigui
en el fons
algo que no has comentat
que és de Leon Siminiani
que és que està darrere
de la direcció
del
bueno és un tio
molt interessant
els seus documentals
són acollonants
mapa
molt xula
qual és l'última
que no he conseguido
recordar el nombre
apuntes para un atraco
no l'he visto
és brutal
no voleu comentar res
perquè clar
com anem una miqueta
per feina
està muy bien
que
lo que has comentado
al respecto
però hay algo
que yo
siempre me he quedado
pensando
a raíz de las críticas
buenas
algunas más negativas
sobre la serie
y es
¿no hay también
algo de oportunismo?
es decir
de la misma manera
que tú dices
el tema principal
del documental
debería partir
de esta violencia
de género
¿no hay algo también
de algo de oportunismo
de que en la actualidad
se vuelva a recuperar
el tema?
es que la sensació
que dona
si fueran tres tios
si fueran los niños
de Alcácer
estaríamos hablando
ahora de ello?
seguramente no
el tema es
l'oportunismo
ve pel fet
que ara estan
molt de moda
els true crimes
que es diu
el que es molt oportunista
és que la meitat
dels últims episodis
parli sobre violència
de género
perquè jo crec que
es van donar compte
muntant el documental
de no tenim un tema
no tenim un tema
i llavors van dir
quin és el tema
ara actualment
com ho venem això
exacto
per això et dic que
és una llàstima
perquè si ho hagués
plantejat així
al principi
quedaria molt més genuí
el documental
és per això
molta gent va dir
vull veure aquest documental
jo el primer
per tema de morbo
per tema de morbo
però després jo m'alegro
molt de com l'han tractat
que l'han tractat
de forma molt respectuosa
jo aprofitaré
per fotre cullerà
també en la part del cine
d'una forma
més tangencial
a través de la ficció
però penso que
tocant temes
de pes i de realitat
com tot el que estem dient
aquesta violència de gènere
que és
la isla mínima
d'Alberto Rodríguez
parla d'una Espanya
molt xunga
de molts secrets
i de moltes injustícies
de fet quan veia aquella pel·lícula
en el seu moment
pensava en les niñes del Càcer
o Roberto Bolanyo
2666
la novel·la
se n'han fet
diverses pel·lícules
arran del cas
els pares
les mares
no han sigut molt
de fet el llibre
que va publicar
el Juan Ignacio Blanco
es va retirar
és a dir
no és legal
fer una pel·lícula
és a dir
com que has d'aconseguir els drets
i s'han fet pel·lícules
amb noms canviats
i coses
i la mateixa tesis
és de la pel·lícula
exactament
però clar
també és un tema
que també es pot considerar
o d'investigació
o amarillista total
perquè per exemple
jo no l'he vist
la del Càcer
però sí que he vist
la de Morte de León
i Morte de León
també hi ha aquest punt
gairebé amarillista
no tant
potser
perquè el tema
és molt més desconegut
no va colpitar
sí
clar
òbviament
però el tractament
que hi ha del documental
de Morte de León
com a mínim
és el que dius tu
Ferran
la primera temporada
hòstia
és molt bèstia
és molt potent
Morte de León
és el tret de llançament
d'aquesta època
d'auna de documentals
si no us importa
parlem de l'últim documental
no és una cosa
una última referència
i que tronca una mica
amb la teva part Pol
de Gore
i de coses així
más grihander
Megan Is Missing
Megan Is Missing
de Michael Roy
també
falta documental
total procés
d'un violador
fins que arriba
és el canyí
és el canyí
però
jo diguéssim
que solo
aumento un poco
el mapa
perquè si vols
que et comenci
a treure documentals
de crims
internacionals
però jo això
per què estava
posant aquest exemple
a més pel que
estaven dient
ara el Pol
d'aquest amarillisme
d'aquest sensacionalisme
dels mitjans
de comunicació
que penso que
aquesta pel·li
fa una crítica
molt heavy
a tot això
perquè és una
investigació
de l'amiga
de l'amiga
de la desaparegura
i tot és
una videocàmera
que ella es va gravant
com un
el que seria ara
un videoblog
exactament
però bueno
exactament
tira Ferran
parlem ja
de l'últim cas
que és
el més recent
que és
el pionero
d'HBO
tot i que encara
és un doku
improgres
que podríem dir
perquè just
aquest diumenge
s'estrena
al segon episodi
ja apunta maneres
el pionero
és el retrat
de Jesús Gil y Gil
el Donald Trump espanyol
i tal i tal
boníssim
empresari de la construcció
en aparència
especulador
en el fons
president de l'Atlètic de Madrid
i alcalde de Marbella
per interès
Jesús Gil
no va de ser indiferent
a ningú
paradigma
del trepa espanyol
fins i tot
és el referent principal
que inspira
el fictici detectiu
Torrente
és el candidat ideal
per aquesta mena
de conversió
que us comentava
del principi
de castizo
a interessant
penseu
que d'aquí surt
la saga
Julián Muñoz
Isabel Pantoja
i això
és prensa del cor
100%
i ho estan
portant
però jo també
d'una forma
menys
més ocultista
vull dir
que no és una figura
tan
és pública
però no tant
com ho feia Gil Gil
em recorda
Florentino
total
però Florentino
és el padrino
i el Gil Gil
és el Donald Trump
però Florentino
no li fa falta
la banda política
perquè ja ho pot
manejar tot
aquest tio
pensa que Florentino
ha muntat
una central
de petrolera
allà
a Castor
i a sobre
l'hem pagat
i les quatre torres
de Madrid
increïble
el tema
és això
recalificació
màxima
el que s'ha vist
fins ara
del documental
tornem al pionero
és bàsicament
la seva primera etapa
com a promotor immobiliari
que el va dur a la presó
el 1969
a l'ensorrar-se
el sostre
d'un menjador
que va fer construir
de males maneres
a Los Angeles
de San Rafael
a Segovia
l'indult
va arribar
per part de Franco
és que
és d'aquestes coses
de lluites de poder
es queda amb això
i l'entrada política
i el futbol
l'estil del documental
a base d'arxiu
i coneixent
la prolífica vida
televisiva
de Jesús Gil
esperem moltes
moltes jolletes
i d'entrevistes
a gent que va compartir
experiències amb ell
els seus fills
rivals polítics
etc
promet fer una anàlisi
profund del personatge
i sense intentar
caure en els simplismes
però jo vaig tancant
perquè en veritat
és això
tornar a destacar
com això
s'ha aconseguit
aquest canvi
de paradigma
respecte al documental
de temàtica castiza
i esperem que sigui
una moda
que es quedi
i ens airegi
una mica
en el tuf de porqueria
que fins ara
impregnava
la nostra televisió
nacional
bueno
doncs estem parlant
de
bueno mira
ja que comencem
parlant
de l'autostopista
galàctica
que surt allà
doncs
realment
una historieta
que és una historieta
de fet mira
ho comentaré
jo la vaig llegir
a un fanzine
que vaig comprar-me
a Madrid
que es diu
el críptic nom
de diabòlica
miedo y asco
y perversión
en gelmería
és el que puso
de què anirà això
de què anirà
no sé
és un fanzine
molt boig
molt
però el primer article
de tots
és exactament
sobre Manson
que es diu
Males vibraciones
i parla com
de la història
quasi
bueno
pròleg
gairebé
pròleg
del que va passar
a aquella casa
no
de
de Califòrnia
què passa
els Beach Boys
bueno
entrem ja
en matèria
de lo que són
els Beach Boys
el mitiquíssim grup
de surf
el que estem escoltant
de fons
tothom coneix
diguéssim
els membres
fundacionals
eren els tres
hermanos
de los hermanos
Wilson
que no són
los Wilson
actores
que era Brian
que era el compositor
veu, baix, piano
Carl
que era guitarra i veu
i Dennis
bateria i veu
després hi havia
El Primo
que també
estava en el grup
però clar
no era
de los hermanitos
però d'aquest últim
el Dennis
era el més
és que era el més boig
el més rebel
clar
estem parlant
d'un grup
que a priori
són bastant
los Jonas Brothers
del momento
una mica
semi cristian
no?
un rotllo així
llavors clar
apareix el Dennis
que és un tio
que a més
s'anava passejant
sempre
per la carretera
de Malibu
o con su Mercedes-Benz
era molt estereotipat
també potser
de l'època
i en aquell moment
que entra potser
aquesta historieta
també
que surt
a Once Upon a Time
hi ha dues noies
que fan autostop
aquestes noies
pujan al cotxe
i en comptes de dir-li
mira
anem a algun lloc
que m'has de portar
és
bueno
per què no
ens anem cap a casa
que això també passa
en Once Upon a Time
i la noia li diu
oye
què hago por ti
ho intenta
me pongo de rodillos
ho intenta
llavors què passa
que se'n van
cap a la casa
del Dennis
i allà
obviament passen una nit
molt boja
que
en la que
aquestes noies
van començar
a plantar
aquesta semilla
del diablo
cap al seu cap
molt bé
molt bé
doncs
hòstia
és que
nosaltres
coneixem un tio
un Charles
un tio
que és el nostre gurú
que a més que
és un tio
que no només
és una mena
de
bueno
per ells
era com un déu
pràcticament
però era un déu
que combinava
el déu
i el dimoni
un mag
era un mago
el mago
i
que a part
era músic
clar
en el moment
que ell diu
hòstia
jo soy de los Beach Boys
vamos a conocernos
i el tio
estava
en plan
molt molt
flipant
amb una figura
com
bueno
a veure
t'estàs tirant
dos tias
suposo que
en aquest moment
si aquestes dos tias
et parlen d'un altre tio
potser
ja estàs pensant
en una orgia
no?
clar què passa
que aquest tio
no té ni temps
el Dennis
de Beach Boys
no té ni temps
de buscar
qui és aquest noi
perquè el dia següent
ja el té plantat a casa
el dia següent
Charles Manson
es presenta
a la casa
de Dennis
Wilson
amb 15 ties
perquè aquestes dos ties
que has comentat
són de la família Manson
són autoestopistes
que para
de la família Manson
i que li parlen
del dimoni
en aquest moment
ja comença a veure
que allò
és una comunitat
i que
bueno
què està passant aquí
perquè de cop
se li monta
una orgia
brutal
de fet
és com una mena
d'història
bastant grotesca
però què passa
que a partir d'aquí
nace l'amor
l'amor
l'amor
entre Dennis
i Manson
per què?
perquè es tornen
absolutament
inseparables
és curiós
perquè Dennis
comencen a fer un intercanvi
comparteixen tot
però què passa
l'intercanvi
que em sembla
l'època
que devia ser
un win-win situation
perquè
què passa
Dennis
comença a fer-se
inseparable
de Manson
des del punt de vista
de
jo et dono pasta
per la teva comunitat
que es deia
la família Manson
la teva comunitat
jo dono pasta
per
comprar menjar
per
també et deixo
els meus cotxes
de lujo
perquè tu et puguis
passejar
que és a l'època
que van començar
a passejar-se
membres de la família
Manson
con cotxes
de lujo
i
para pagar
el tratamiento
de la gonorrea
que això me parece
home
és un win-win
és un win-win
i a canvi
òbviament
pues Dennis
el más alocado
de los Wilson
podia participar
de totes les urgies
que se li paren
recapitulant
tenim un Beach Boy
que va d'Urgies
un Beach Boy
un Beach Boy
exacte
que se'n va d'Urgies
amb la família Manson
a canvi de
jo te pago
la CTS
i de fet
aquí entra
aquest cosi
que us deia
que és el Kevin Love
que també és
un dels fundadors
de Beach Boys
també va acabar
participant
en certes urgies
doncs clar
és com allà
formaven part
de la mateixa comunitat
potser uns de nivell
econòmic més alt
i uns altres
de nivell econòmic
molt més baix
però estaven allà
i també va entrar
Terry Melcher
que en parlarem
més endavant
el fill d'Adories Day
o sigui
no sabia això
el Terry
és el fill d'Adories Day?
no
també n'estava
però no damos el nombre
perquè està censurada
el fill d'Adories Day
estava ficat
a la comunitat aquesta
llavors què passa
hi ha tot aquest bon rotllo
totes les urgies
dia, nit
no sé què
comencen a xerrar
amb el tema
que Charles Manson
oye
que jo també
jo tinc músico
jo tinc la vida Rita aquí
què passa
que abans ho hem comentat
ell tenia també uns ideals
la música per ell
era un canalitzador
un catalitzador
i canalitzador
d'aquestes idees
vulguis o no
de majo
de guru
una forma de
inspirades
exactament
llavors què passa
que Dennis
diu
hòstia
anem a parlar
com mi producer
el Terry Melcher
per introduir
a Manson
en el món de la música
és el que fa
Terry Melcher
és dir
hòstia
llegim les lletres
hòstia
pot ser interessant
el posant en contacte
amb Rudy Altobelli
i Greg Jacobson
que al final
també són productors associats
i flipen amb les lletres
diuen
hòstia
aquest tio
l'hem de
mínimament
però flipen
d'aquest tio
està tronat
bueno no ho saben
perquè jo crec que és
hi ha aquell punt
que les lletres
diuen
bueno
estan tractades
o sigui
hi ha una profunditat
hi ha un missatge
hi ha una profunditat
llavors què passa
que el porten cap a
l'estudi
i el dia d'estudi
que en realitat
el seu
objectiu era
gravar una cançó
que es deia
Sis tu exist
obra original
de Manson
se'l porten
cap a
cap a això
cap a
cap a
la gravació
i allà és on
a priori
aquesta cançó
hauria de representar
la primera
surfeada
de Manson
en la ola
de la fama
aquesta
que a més
és la música
que es portava
en el moment
què passa
el dia de la gravació
la gravació
és l'infierno
és quan surt
el Manson
de veritat
perquè li diuen
pots tocar
aquest acord
versió en demonio
i a més
el tio portant
un ganivet a sobre
comença a amenaçar
modo berserker
el tio va entrar
en una vorágine
i el tio es va
però es veu que
va embugir
moltíssim
evidentment
es va trencar
la relació
entre Dennis
i Manson
i llavors què passa
que amb Manson
aquesta relació
de cop
no només trencava
la relació
amb Dennis
no només trencava
la relació
i volvia
la gonorrea
i seguien
els cotxes
sinó que
alhora
ell se va
però la gonorrea
se queda
no és el xiste
de l'Eugènia
doncs què passa
que clar
la sua aspiración
per al món
de la música
en els
gairebé
els millors productors
que es podien trobar
a Califórnia
doncs clar
es veu frustradíssim
i és què passa
va començar
en su
en su ira
va començar
a amenaçar
enviar cartes
amenaçar
sobretot a
Dennis
però a part
a Terry
bueno
tots els productors
tota la gent
que havia compartit
estudi aquell dia
va començar
a amenaçar-los
però
no en stop
llavors
fins al punt
que Dennis
va acabar
marxant de casa
i vivint a un lloc
que no va dir a ningú
per no
perquè no el pugui trobar
clar clar
llavors què passa
amb tot això
al Dennis
no se li cot
una altra cosa
que diu
escolta
la cançó
que va portar
no estava malament
no estava malament
per què no
perquè jo el veig
molt inofensiu
aquest tal
Charles Manson
sí sí
per què no
per què no
faig unes petites
variacions
per què no
faig unes petites
variacions
i les porto
a mi comunitat
al Miss Hermanitos
de Beach Boys
i la toquem
i la presentem
què passa
fan
una cançó
canviant-li el nom
canviant-li
de fet
li diuen
Never Learned to Love
de 6 2 6
aquesta
i creen
això es diu
Never Learned to Love
sí
llavors què passa
creen
nunca aprendí
a no amar
clar
li canvien
la lletra
òbviament la lletra
no té la profunditat
que busca
Charles Manson
veníem de 6 2 6
deixar d'existir
a nunca
aprendre
a no amar
clar
aplicar-li la banalitat
que tenia molts cops
Beach Boys
però clar
és que
li acabes d'usurpar
una
una
a nadie
un tío
que está por ahí
un poco loco
estamos locos
a més
va ser la cançó
que va
representar
l'àlbum
20-20
era el single
crec
sí que sí
però que va ser
en realitat
el començament
de la caiguda
de Beach Boys
perquè a partir d'aquí
tot ja va ser
cap avall
llavors
també li diuen
que és l'àlbum
maldito
de Beach Boys
però clar
ja sabem com acaba tot
allò
tainted
tainted
per Charles Manson
la lletra
a més
és curiós
perquè buscant la cançó
a internet
era una
el que volia dir
que era
els comentaris de YouTube
d'aquesta cançó
tothom fent conyes
de
esta cançó
és un instant cult
en el sentit
del doble sentit
del culto
expliquis-lo
però sí que saps
que totes aquestes cançons
que han sortit
o estan vinculades
a la pel·lícula
tornem una miqueta
a Once Upon a Time
ara
quan tu hi arribes
a YouTube
tots els comentaris
que hi ha
són al·lusions
a la pel·lícula
és a dir
Tarantino
sempre
Tarantino
i en general
el cinema
sempre serveix per això
per fotre una mirada
no més al cinema
és el que passa
sempre que hi ha una pel·lícula
que utilitza cançons populars
que de sobte
molta gent la descobreix
o potser no tan populars
i apareix
no però una pel·lícula
que descobreix una cançó
que havia quedat una miqueta
amagada
i de sobte dius
el típico comentari
de
saluda si has llegado aquí
per Tarantino
és una porta al passat
que sempre està bé
sempre s'ha de recuperar
llavors què passa
que repitulant
així ràpidament
Dennis i Manson
trenquen
perteixen peres
diguéssim
d'arrel
del dia aquell de gravació
i dels mal rotllos
i això
Dennis roba
en favor del Beach Boys
aquesta cançó
que estem escoltant
a Charles Manson
i Charles Manson
jo m'imagino
a la ràdio
a casa
quan escolta la cançó
escoltant la cançó
i
ja n'hi esmolant
vosaltres imagineu
aquest personatge
que sobida
la podia haver dedicat
a la música
i de cop
li roben
però a més
li roben
quan és un tio
que està amenaçant
aquesta gent
clar
aquest tio va dir
he de preparar
la meva venjança
llavors el primer
que va fer
és
ell recordava
que un d'aquests
productors
que estava allà
en Terri
no?
no no no
que era
el Tobeli
molts cops
es reunien a casa
d'ell
per fer reunions
de rotllo
del mal grup
amb la música
que sí que és veritat
que a vegades
l'havia llogat
al Terri
però bueno
era una casa
d'aquestes coses
sí perquè de fet
a la pel·lícula
tot això
a la pel·lícula
no hi és
però només hi ha un detall
només hi ha un detall
que és
l'aparició
i amb això no descobrim res
perquè és molt al principi
l'aparició d'en Manson
com a personatge
que arriba a la casa
on està vivint
la Sharon Tate
amb en Polanski
preguntant
per on tant Terri
és a dir
per qui pregunta
és per on tant
Terri Melcher
ell no diu Melcher
només diu Terri
però la casa oficialment
era de l'altre productor
però que sí que Terri
crec que és
el que hi acostumava
a viure més
o la llogava
llavors
què passa
que va cap allà
però ell va cap allà
amb la intenció
de reclamar els drets
m'imagino
reclamar els drets
òbviament
també lo mío
també lo mío
i què s'hi troba
doncs s'hi troba
pel que ja sabem
que ja no hi viu
ja no hi viu
s'hi troba una Sharon Tate
que de fet
es diu que el va expulsar
de casa
bastant
hi ha diverses històries
el que jo he llegit
més vegades
és que estava
la Sharon Tate
fent-se una sessió
de fotos
amb un amic
i que l'amic
és qui li diu
oi, pira't
i la Sharon Tate
què passa
què passa
després hi ha el tema
també hi ha la història
que el Manson
va preguntar als veïns
que la pel·lícula
podria haver sigut
perfectament el DiCaprio
oi, sabeis d'on està Terri?
i li van dir
se ha ido a vivir
a Malibú
també
en plan
déjame en paz
que el Manson
clar, va tardar 6 mes
des que el Manson
em sembla que va ser
al març
del 80
fins a l'agost
és el que he dit
de fet la pel·lícula
tot i que no està
contínuament explicasta
la història del Manson
de fet no
de fet quedà en un tercer
quart
és una mosca
que acaba de fons
que en algun moment
es posaran al vídeo
exacte
va de febrer a l'agost
la pel·li va del febrer a l'agost
el que deia és que el Manson
va tardar 6 mesos
en dissenyar
el que va acabar passant
se suposa
sí, sí
bueno, pues la història
és aquesta
oi, la història
viene de las
oles surfeades
de Califórnia
que això també connecta
una mica
amb el que parlàvem al principi
d'aquesta dualitat
musical
també de conceptes
des del California Sound
Beach Boy
que feliç soc
aquí sota el sol
a la platja
a una idea
com molt més crítica
més de ressentiment
perquè en el fons
aquí veiem un manso
ressentit
boig
boig però ressentit
és que imagineu-vos
una persona
que realment
entrem en la mentalitat
d'una persona callada
per si pot ser
una pirada
però és que a més
la seva única
gairebé intenció
de vida
en aquell moment
era ser músic
i de cop
li falla
jo crec que també
també com d'oblidar
que el Manson
no era un sant
el Manson
ja havia estat a presó
la seva mare
però per això us dic
en quin moment
tu a més
com un grup
superfamós
que era Beach Boys
en quin moment
tu robes una cançó
que és una gran
que ell ho pot saber
perfectament
en quin moment
te risques
ja el que passa
que tu estàs fent
o estem fent nosaltres
ara la mirada
una mica tarantiniana
de reescriptura
o relectura
del passat
el Manson
aquell potser era
un tio
molt enigmàtic
amb un poder
de convicció
molt potent
és el que es diu
però no deixava
de ser un mitja merda
en el sentit
que no era un tio
que li recolzés
un poder
familiar
econòmic
llavors també
existeixen
les gravacions
de Manson
de fet
a l'última temporada
de Mindhunter
surt Manson
i s'arriba a escoltar
una de les maquetes
de Manson
és que ara Manson
és a tot arreu
ha fet 50 anys
aquest 9 d'agost
ha fet 50 anys
de l'assassinat
de Sharon Ted
i la resta de companys
però que
el Manson
podríem pensar
era un tio
amb mínim talent
com perquè se fixés
un Beach Boys
però és el que dius tu
no tenia un recolzament
darrere
perquè d'artistes
que estan pirats
però gràcies
a que tenen
una persona darrere
la figura del mànager
aconsegueixen arribar
n'estarà ple
perquè
m'invento
potser Jimi Hendrix
no s'hagués mort
electrocutat
però s'hagués mort
matant a Mitra
un carrer d'Atlanta
per la poli
ara vint a la poli
l'Atlanta
m'ho ha de detener
però vaja
bueno
es diu que Jimi Hendrix
la va a palmar
un dia podem fer
un programa
de muertes
la generació
de los 20
si comparar
Manson
a Manson
però todo el mundo
tiene unos principios
a lo mejor
si Manson
a lo mejor
haciendo de Tarantino
a lo mejor
la siguiente peli
el número 10
de Tarantino
será Manson
Superstar
el musical
i fins aquí
aquesta empanada
enllaunada
recordeu les nostres
xarxes socials
Facebook
Empanada Cultural
Instagram
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
sense L
i tots els programes
al Mixcloud
Empanada Cultural
fins la setmana que ve
funding
al SSI
a les notas
Radio Lastly
Radio Nastère
a les notas
Radio Nastère
Explore
�ment
en mi
format
Comm
lleng��
cross