Ei, hola. Hòstia, era avui? Era avui, vale, vale. No, no, no, cap problema, cap problema, va bé, va bé.
Deixa'm un moment. Bon dia, em dic Pol i avui esteu de visitar el meu jardí.
Us explicaré una mica què tinc plantat per aquí i alguns truquillos us deixaré anar,
perquè així segur que traureu el màxim rendiment a tot el que planteu.
Vale, doncs aquí tenim, per exemple, els carbassons, que, com veieu, des de petit, doncs ja els limitem, els comprimim, no?,
els aixafem perquè no es desenvolupin del tot i així la flor, doncs, creixi bonica, dolça i sobretot que no ens amargui l'existència.
I mireu, aquí tinc una part més secreta, més petitona, i com podeu veure tinc unes quantes plantes de maria,
sobretot per les fumades que es foten els meus companys a vegades en el programa.
Doncs justament aquestes plantes viuen sense mascles, els rebutgen, perquè a més saben que és que no els necessiten per ser independents.
Un mascle en una plantació de marihuana és el pitjor que pot passar.
Són les més autònomes que tinguen tot el jardí, i això es nota, d'una hora lluny.
És que tampoc estan molt ben vistes, i ja sabeu, polítics, església, puristes...
Doncs mira, si veniu cap aquí tenim... Aquí tinc els enciams, mira, per exemple, i us ensenyaré un truc que és boníssim,
perquè tots sabem que en un jardí sempre hi ha plagues, i sobretot quan són coses molt tendres com l'enciam,
doncs, en aquest cas, tenim una plaga de baboses.
Doncs què podem fer? En comptes d'anar a per la babosa, a per la plaga, el que acostumem a fer és agafar ampolles de cervesa,
les posem al voltant dels enciams, i això us anirà superbé, perquè les baboses van cap al sabor de la cervesa,
llavors deixen en pau l'enciam. Així que les baboses, doncs, s'acaben saciant i les deixen en pau.
Bé, les deixen en pau durant un temps, fins que se'ls hi passi.
I mira, si ens apartem una mica, en realitat veureu, així a trets generals,
que les plantes més grans que tinc, les més altes, són les mascles,
perquè les femelles, curiosament, no arriben a pujar tan amunt,
perquè no sé si ho veieu cap allà, hi ha una mena metacrilat, a sobre,
que no les deixen créixer, veieu? Que és com una mena de, com un sostre així, com vidriós.
Doncs mira, això que veieu, sempre hi ha estat.
De fet, jo, des que vaig entrar aquí, en aquest jardí, jo l'he vist sempre aquí.
Però a veure, clar, és que està molt amunt, i és que si faig alguna cosa amb el respecte,
encara em fotré mal, saps? O sigui, em fotré d'altabaix, i a veure, les plantes són molt maques,
però aviam, no? Vull dir, la meva integritat primer.
I és que, a més, com que de tant en tant les vaig regant i els hi faig cas,
doncs, també em sento part d'aquest jardí, no?
Em sento un aliat d'aquestes plantes.
I què més? Què més? Hòstia, que són quasi les 10.
Em sap greu, no, i us hem de plegar, eh?
Perquè és que ara vindran el Ferran i l'Adriano, i no sé si ho sabeu,
però portem un programa que es diu Empanada Cultural,
i avui el farem en directe des d'aquí mateix.
I què farem? Doncs mira, el Ferran ens porta a un videojoc distòpic,
Horizon Zero Dawn.
I crec que ens explicarà com una protagonista dona no fa falta ser hipersexualitzada en els videojocs,
com acostuma a passar, per ser forta, per ser valenta i per tirar endavant un món que ha quedat prou destruït.
L'Adriano va més enllà, i jo crec que afegeix el tema racial a la lluita de la dona,
amb la pel·lícula Harriet.
I jo, com el Ferran, acabarem una distopia, però, en aquest cas, en format còmic.
Y, l'últim home, que és una saga de còmics que el que s'ha centrat és
què passaria si hi hagués un apocalipsi, però en format home,
és a dir, que només quedés un home sobre la terra,
i tota la resta fossin dones que tiren endavant el món.
Bueno, i és per això que estic deixant tan maco tot el jardí, ja ho veieu,
perquè és que avui és el dia, i sí, sí, que ja sé que es diu
que sempre s'ha d'anar regant, que cada dia s'ha de fer,
però a veure, tots sabem que quan vénen visites,
quan t'hi fots el 100%, i la resta dels dies ja vas tirant, no?
Ja te'n vas oblidant i vas fent quan pots.
El que sí que us puc dir és que avui, als Empanada Cultural,
està clar que ens posarem a parlar des d'un bon jardí.
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx,
l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural.
Un programa cuinat per
Paul Diggler,
Ferran Pujol,
Adrián Macalero,
a Radio d'Esvern.
Hola.
Qué maravilla, qué maravilla, ¿no?
Yo no sabía...
A ver, Paul, decidete ya, tío.
¿Tú qué quieres, ser locutor de radio o actor?
Porque te veo muy lanzado, ¿eh?
Todo lo blaje.
Aquí hi ha els ocellets, qué maravilla.
Els ocellets.
Solta la palma, ¿eh?
Sí, són palmas que empanada és el jardín cultural, ¿no?
És el meu jardí.
El que ara estic pensant és que el que sí que he invisibilitzat
és les xarxes socials, ¿no?
Sí, sempre ho feu.
Això sempre.
Ja ho farem, no us preocupeu.
Quan anem a passar la secció dius...
Sí, no vols tirar, no vols tirar, tio?
No, segur?
Sense ela, sense ela, sense ela, eh?
Bueno, vinga, va, va, va, va, va, va.
Va, vinga.
Recordem xarxes socials.
Facebook, empanada cultural.
Twitter, empanada cultura sense ela.
Instagram, empanada cultural.
He canviat l'ordre i no te'ls ha anat contra Adriano.
Sí, encara.
I tots els podcasts, aquest inclòs, els trobareu a podcast...
Ui, on era, Adriano?
A què no ho saps?
A mi suena algo como Mixcloud o Soundcloud.
No sé.
I Soundcloud.
I, sí, molt bé.
Mixcloud, Soundcloud i iVox.
Tengo que decir, antes de que lo lances todo, que te veo ahí ya con el dedo ahí, que
Pol ha sabido sortear muy bien...
El jardín.
Está en un punto muy metafórico, ¿no?
No querías hablar de frente, por si acaso, ¿no?
Venía de Blankets la semilla passada, que eran unas alegorías totals, que te digo,
home, he de seguir, he de seguir amb el to.
Estem com a habitant, dic, que, ¿por qué no?
Vale, vale, no, dic, perquè veia aquí carres como...
Sí, és un poco como Podemos en el campo político de la independència, eh?
Tots sabem quin dia és avui, ¿no?
Sí, Adriano, ¿no?
Pels que estigueu escoltant un diumenge, sabíeu que és diumenge, dia 8 de març.
Sí, pero a ver, en este programa hemos dejado clarísimo de qué lado estamos, hemos
hablado de todo tipo de arte, esta es la gran empanada cultural, pero yo, por ejemplo,
en el ámbito cinematográfico, recuerdo grandes joyas dirigidas por mujeres, interpretadas
por mujeres y, sobre todo, que ponían en una situación necesaria al género femenino,
¿no?
Pero, pero, pero, seguimos, seguimos, hay que seguir regando el jardín.
Pero hoy solo voy a traer hombres, ¿te imaginas?
Me encantaría, eh? A mí más que todo por llevar la contraria, eh?
Doncs, bueno, veurem si la Adriana ha portat la contraria o no.
No, no, no, no os preocupéis, no os preocupéis.
Vinga, doncs, avancem.
Cinema
Bueno, pues yo os vengo a hablar hoy de los estrenos de la semana, Paul.
De los estrenos, no de un único estreno. Es verdad que Harriet ha ocupado...
Si ho dius en català, es más para el día de hoy.
No, no, no, no, no. Vamos a mantenernos firmes y fieles a nuestro concepto.
Uy.
El concepto bilingüe.
Ah, vale, vale.
Fastidimos, fastidimos.
España.
No, ahora en serio.
Sí que es cierto que Harriet va a ocupar...
No, me estáis consumiendo minutos y segundos de mi sección.
La Adriana va a tallar al túnel de Vallvidrera el otro día.
Poca broma.
La cuestión cuál es.
Que sí que es cierto que Harriet ocupa un papel importante en esta sección,
pero yo me he propuesto hablaros no de la única película de Eribo, ¿no?
De esta actriz que la comentaríamos un poquito más adelante,
sino de siete películas, siete películas.
He de ser franco con vosotros.
En el fondo son cinco películas dirigidas por mujeres
y dos casos de películas dirigidas por hombres,
pero con una clara intención de dar voz precisamente al género femenino.
Además, sorprendentemente, esta semana las cosas parecen estar bastante equilibradas, ¿eh?
Compañeros.
Y sí, de los catorce estrenos que han llegado...
Catorce.
Catorce estrenos que han llegado a nuestras salas de exhibición,
hoy tengo la posibilidad de comentar nada más y nada menos que siete películas, ¿eh?
Cinco más dos, como os he comentado.
Uy, os veo muy tranquilos, ¿eh?
Pensaba que estaríais ya ajustados.
Siete películas.
No, no, no.
Te he unido.
No, yo estoy reflexionando en más trece minutos.
Tienes que tens.
Parladas set películas.
No, trece no, trece no, que me voy a intentar.
Ah, no, tranquilos, tranquilos.
No os asustéis que yo no me voy a olvidar de vosotros.
Set películas.
No voy a hablar de todas ellas.
Tengo la oportunidad de hacerlo.
Me parece un dato interesante, ¿no?
Hablar de un aparente equilibrio, ¿no?
Aparente, vamos a ver si es cierto o no.
Pero no os preocupéis que no hablaré, por ejemplo, de Frida.
Es un documental que, curiosamente, no se estrenó el viernes, no, no se estrena hoy.
Se estrena hoy, muy oportunista el tema,
porque Frida es un icono del movimiento dominista.
No voy a hablar, pero hablo.
Sí, es una manera simplemente de comentar que está ese documental.
Es de un italiano, de Gianni Troilo.
Y es uno de estos directores que he comentado que se han colado en esta gran intención,
en esta justa intención.
Pero bueno, de Frida ya se sabe muchísimo.
Vamos más bien a enfocarnos en las novedades y en aquellas cuestiones que nos aportan.
Porque también podría hablar de un thriller, El ritmo de la venganza, de Reed Morano.
No sé si la conocéis.
Está detrás del...
¿Cuál es la serie esta de HBO de La Criada que nunca he visto?
El cuento de La Criada.
Exacto.
Pues está detrás de los primeros capítulos.
O sea, una tía de bastante fama, una artista y una directora de bastante fama,
pero que aquí, aquí me parece que la ha cagado.
Yo mejor os lo ahorro.
Esto mejor os lo ahorro.
Bueno, porque no he tenido la oportunidad de verla,
pero si miráis las críticas está por debajo de 5, sin lugar a dudas.
O sea, hemos bajado de 7 a 5 ahora mismo.
Sí, exacto.
Ya nos hemos comido dos películas, ¿vale?
Y vosotros, antes de que me metan en faena, ¿qué os parece este 50-50?
Es un poquito sospechoso, ¿no?
No sé si habéis...
¿Tú crees?
Sí, sí, exactamente.
Perdón, no, o sea, oiga, me creo que es un 50-50, pero digo, ¿tú crees que es oportuno?
Yo creo que es sospechoso.
¿Es oportuno?
Sí, muchas de las pelis que se están...
Bueno, y vais a ver las pelis que voy a comentar.
Todas están súper vinculadas al momento que estamos viviendo y al día que estamos viviendo.
Bueno, al final, tot es oportunismo, siempre, pero lo interesante es que,
tot i que s'utilitzi aquest día como día de estrena, que puguis visibilitzar els temes.
Exacto.
No, és curiós perquè s'havia de haver estrenat aquest mateix cap de setmana La Viuda Negra,
que és la primera pel·lícula de Marvel.
Ah, sí?
Sí, però al final no sé quan va ser que es va retrasar un mes.
La primera pel·lícula de Marvel protagonitzada per una noia, Scarlett Johansson,
se n'anava a estrenar en principi, sempre parlava.
Capitana Marvel.
Igual, no, sí, però...
Esto no cuenta.
No, yo de hecho, uno de los estrenos que voy a comentar más adelante,
se tenía que haber estrenado hace muchísimo tiempo,
pero como coincidía con el escándalo,
la peli esta de Charlize Theron y de Margot Robbie,
se decidieron más bien por estrenarla justo ahora.
Pero el escándalo sí que podría haber sido interesante, ¿eh?
Sí.
En el sentit de, pel que parla,
perquè a més ara també s'estarà fent la del Weinstein, ¿no?
No era el de Palma que estava fent...
Ah, ni idea, esto no lo sé.
Weinstein, como una peli documental, no sé qué estaba preparada, sí, sí, sí.
¿Veis? Ya me habéis robado, que conste que tengo cinco minutos más.
Va, venga.
Ferran, empecemos, empecemos.
¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos por aquí?
Yo os he dado una pista, he mencionado a Erivo,
de hecho, a Cintia Erivo.
Tuvimos la oportunidad de escucharla directamente,
en directo, en la gana de los Oscars,
ya que era uno de los temas premiados, lo que estamos escuchando.
De hecho, apostábamos por él.
Sí, bueno, porque después de haber escuchado todos,
era el tema que se salvaba.
Bueno, yo vengo a apostar por Toy Story 4.
¿Y ganaste?
No, no fue...
Sí, sí, sí.
Aquesta sí.
Ah, no, espera, no, no, la canción original no la va a guanyar Elton John.
Exacto.
El Elton John es verdad.
Es verdad.
Qué memoria la nuestra.
Pero va a surtir al Newman a tocar...
I can't let you...
Exacto.
I can't let you...
Bueno, tenemos stand-up.
Lo que está sonando es stand-up,
interpretado por la propia Cintia Erivo,
que es la actriz protagonista, además, de Harriet.
Harriet a secas.
Harriet a secas, me niego a ponerle la etiqueta esta
que aparece en los títulos españoles.
Harriet en busca de la libertad, dicen.
Hostia.
Como si no se hubierais dado cuenta de que no buscaba el arca perdida, ¿sabes?
Que estaba ni el piecito a buscar en el valle.
Porque está claro que...
¿De quién habla?
Habla de Harriet Tubman, ¿no?
Aquí lo que tenemos es a la gran Cintia Erivo,
haciendo de Harriet Tubman,
que si a alguien no le suena,
Erivo es una actriz que lleva muy poquito sorprendiendo.
Ahora sí que ha cogido vuelo, muchísima fuerza,
pero yo la primera vez que la vi, hace dos años,
en un papel secundario,
o sea, aparecía en poquísimas secuencias,
y fue para una película que es la de Steve McQueen,
la película Viudas, Widows.
No sé si os suena esta película.
Me la comentaste el otro día.
Sí, sí.
Steve McQueen, el director british, ¿eh?
No os confundáis con el actor norteamericano.
Estamos hablando del director de Hunger, de Shame,
en ambas películas sale Michael Fassbender,
de 12 años de esclavitud,
que es vinculable a la película que os voy a comentar,
y justo la última aportación de Steve McQueen es Viudas,
que cuenta la temática,
cuenta la típica temática que tenemos en El Hombre,
¿no?, de atracos y tal,
pero la sitúa en un entorno totalmente femenino,
porque de hecho estas mujeres lo que tienen que acabar haciendo
es lidiar y liderar con atracos
para poder pagar las deudas de sus maridos.
Muy metafórico todo ello.
Pues en esa peli, Erivo corría y corría y corría,
y además de ser una buena actriz, la verdad,
se notaba que estaba muy en forma,
estaba fuertísima la tía.
Y aquí, ahora, un par de años más tarde, como os he dicho,
sigue corriendo, sigue corriendo,
demostrando su talento,
me parece que si algo se salva de esta película de Harriet
es precisamente Cynthia Erivo,
que interpretando a Harriet Tubman,
como muchos sabréis,
es una abolicionista y sufragista, siglo XIX,
que en sus años de vida nunca dejó de luchar
por la libertad de los afroamericanos,
que evidentemente en esa época,
desgraciadamente estaban esclavizados en Estados Unidos, ¿no?
Ella misma, además, y hablo de Harriet,
tras escapar de su esclavitud,
realizó 13 misiones de rescate
en las que liberó acerca de 70 esclavos.
Y además esto en la primera etapa de su vida,
porque luego se uniría a la causa
en la guerra civil de Estados Unidos.
O sea, es Harriet Unchained, casi, ¿no?
No, no, hostia.
De hecho, ya tardaban en hacer una película sobre ella,
porque hay muchísimas biografías sobre ella,
pero no una película, ¿no?
Es una tía que luchó en primera línea en la guerra civil
y que en sus últimos años de vida
seguiría luchando, pero de una manera muy diferente,
de una manera política,
por el sufragio femenino.
La lástima, la lástima es que nunca llegó a verlo,
porque Harriet,
todo y que murió muy mayor,
murió con 93 años en el año 1913,
nunca llegó a ver el sufragio femenino en Estados Unidos.
No sé si tenéis ese dato en la cabeza,
el sufragio femenino en Estados Unidos es 1920.
Pero bueno, eso sí estamos hablando de los blancos,
porque aquí podríamos hacer coincidir otra lucha,
que ya se ha apuntado, ¿no?
Realmente las mujeres negras no pudieron votar
hasta el año 1967.
Pot ser que el primer lloc,
que recordo fugazment,
que van poder votar va ser tipus Australia o Nueva Zelanda,
que em sona, eh?
Que el primer lloc on es va poder votar...
Podria ser.
Jo sempre ho ubico aquí al costat,
al nord d'Europa,
al nord d'Europa,
no, no, vull dir,
a nord d'Europa,
però possiblement sigui
en un entorn molt més lluny.
Segurament era pel canvi horari.
Ni idea.
Ni idea,
perquè com que som uns privilegiats,
no ens importen.
Clar, clar, clar.
Veus?
Però pel que estàs dient, Adriano,
no sé si...
Estàs notant el pero, no?
És clar, perquè estic dient,
no va poder viure
les votacions o, no?
Sí, bueno, la realitat,
la realitat,
però va ajudar molt.
Però alhora no ha pogut veure
aquesta pel·lícula,
que potser sí que això
hauria sigut tancat per ella, no?
Sí, jo crec que això,
això en canvi,
és molt positiu per ella.
No vull dir que sigui
una malíssima pel·lícula,
de fet, com us comentava,
me parece que, hosti,
és un personatge imprescindible,
que era una pel·lícula necessària,
que, a més,
la banda sonora
me parece alucinante,
no solo este tema, eh?,
que llevó a Erivo
a la gala de los Oscars,
sino cantidad de temas
que suenan,
pero que sí es cierto
que, por cierto,
la actriz y...
o sea, la directora en este caso,
que es una actriz
bastante conocida,
que es Cassie Lemons,
también afroamericana,
yo considero
que pierde la oportunidad
de oro que tenía
de hacerle honor
a Harriet Tubman,
porque aunque Erivo
está de lujo,
está rodeada
en muchos momentos
de personajes muy planos,
casi auténticas caricaturas,
y además el tono de la peli
tiene un puntito
de sensacionalista.
De hecho, a veces no sabes
si estás viendo
un biopic político,
un dramón maniqueísta,
un western,
porque tiene algo de western,
pero también tiene algo
de película de superhéroes,
porque es que te plantean
a la Harriet Tubman
más allá de...
Es cierto que lo que tú decías,
Unchained, ¿no?,
es una tía contra el mundo
que consigue muchísimo
por ella y por el pueblo
al que representa,
pero, hostia,
me parece que a veces abusa,
¿no?
Hay una anécdota
de Harriet que se conoce,
¿no?,
que es que cuando era
muy joven,
bueno, pues un esclavista
le tiró un yunque
y...
¿Un yunque?
Sí, sí,
del estilo,
para que nos entendamos,
¿no?
Es decir,
le tiró una pieza
súper heavy en la cabeza,
le abrió la cabeza
y desde entonces
parece ser que
en su propia vida,
Harriet tenía...
Muchas veces
se quedaba dormida,
se desmayaba,
entonces utiliza esto
Cassie Lemons,
la directora,
para darnos la imagen
de una...
de un personaje
con poderes
que cada vez
que se desmaya
tiene...
¿no?
Como epifanías.
Exacto.
Tiene visualizaciones
del futuro
que es lo que le permite
realmente salvar
a todos esos esclavos.
Claro,
lo vamos a poner en duda,
¿no?
Si te ha un pum fantasiós,
te ha un pum Hollywood,
te ha un pum Hollywood brutal.
Ostras,
no sé.
No sé si os recordé
que la Cynthia Eribo
no nomás estaba nominada
para esta interpretación musical,
sino también como Atreus,
como Atreus,
sí, sí.
Lo que pasa es que va a guañar
la...
¿Qué va a guañar?
Judy, Judy.
La te va a mi...
La te va a mi...
Y Molmas...
Mol, Mol, Mol.
Molmas Good, ¿no?
Pero bueno,
sigamos que si no,
no llegamos ni a la tercera película.
Seguimos con una peli
muy diferente,
muy, muy, muy, muy, muy diferente.
Donde la épica...
Eso es, Ferran,
me has captado muy bien, ¿eh?
Porque aquí la épica
es más bien la rutina,
lo cotidiano,
esas charlas entre amigas
y estoy hablando
de una peli de aquí,
del Estado Español,
Invisibles,
la nueva película
de la directora española
Gracia Querejeta.
Sabéis de quién hablo, ¿no?
Querejeta.
¿Os suena?
Pero es el típico nombre
que no para de sonar
y si ahora pregunto,
incluso me hubieras preguntado a mí
hace una semana,
y yo,
hostia, Gracia, Gracia,
sí, me suena.
No, pero por Querejeta.
Claro, y entonces habría dicho,
sí, claro,
la hija de Elías Querejeta.
Nos matan hoy, ¿sabes?
¿Qué pasa?
Que solo es la hija.
No, pero sí que es cierto
que, hostia,
Elías Querejeta
es un productor súper conocido
que, desgraciadamente,
ya no está entre nosotros.
Bueno, pues esto es como
el Bardem, es hijo de...
Claro, es evidente.
Pues, Elías...
O sea, perdónate,
Gracia Querejeta
es una cineasta
de largo recorrido,
en el fondo.
Hace no tanto,
en el 2008,
recibió el premio
de Ciudad de Cuenca
en reconocimiento
a su trayectoria
en el Festival Internacional
de Cine de Mujeres.
Es decir,
es una referente
en este cine
liderado por mujeres.
pero también había obtenido
otros premios,
en la anterioridad.
De hecho,
se inicia en el mercado
cinematográfico con fuerza.
La primera peli
es una estación de paso
que se lleva
el premio especial
del jurado
en la Semana Internacional
de Cine de Valladolid,
en Seminsi.
Y después, en 2004,
hace un poquito menos,
Héctor,
no sé si os suena,
una peli que fue galardonada
con el premio
a Mejor Película
en el Festival de Málaga.
Un poquito menos,
16 años.
Bueno, ya,
pero yo tengo la sensación
de que todo lo que es
a partir del milenium
es reciente.
Pues eso es el pasado ya.
Y claro, imaginaros,
¿no?
Con Invisibles
podemos reflexionar
sobre otro tipo de hechos,
¿no?
La épica aquí,
como os decía,
es la épica cotidiana,
¿no?
Y de cómo las mujeres
al final,
y el título apunta
ya directamente
a esta realidad,
¿no?
Cómo las mujeres
parecen que dejan
de ser visibles
a partir de los 50 años.
Estoy hablando
en un contexto, pues,
sexual, erótico.
De hecho,
la gracia que la Jetta
bromea con ello
y si habéis visto el tráiler,
que últimamente
lo han estado dando esta semana,
hace una broma al respecto, ¿no?
Es una peli
sin grandes pretensiones,
no por eso es menos buena
que la anterior,
de hecho,
a mí me parece muy superior,
transcurre casi íntegramente
en un parque
y eso es lo que me parece
que es muy interesante
porque es una película
que se centra, pues,
en los paseos
y conversaciones
entre tres mujeres,
en este caso,
evidente que rondan
los 50 tacos,
estamos hablando
de Emma Suárez,
de Adriano Zores,
que ha trabajado muchísimo
para ella.
Te iba a decir,
es la de Emma Suárez,
he visto el tráiler.
Sí, has visto el tráiler, seguro.
Ahí, Emma Suárez.
Ay.
Ahí, Emma Suárez.
De hecho,
ella es la que se resiste
a aceptar que sea invisible
y yo le puedo decir
de antemano
que no lo es,
ni mucho menos.
Emma Suárez,
Adriano Zores,
Natali Poza,
que a mí me alucina.
Que no forman, ¿eh?
No, no, no, no.
No sé si...
Es un nombre también
que suena mucho menos
que Adriano Zores
y Emma Suárez,
pero Natali Poza
es alucinante.
Me parece una actriz increíble.
Y en este caso,
yo sí que considero
los personajes
que están muy bien paridos.
Son tres prototipos
un poquito comunes.
Tenemos a la casada
desencantada
de su profesión,
a una soltera
que ha decidido
dedicarse al trabajo
y dejar su vida personal
arrinconado.
Y después,
la chica
que tiene una nueva oportunidad
con una pareja,
que tiene una hija...
Y dicho por la propia crejeta,
ella quería hablar
de gente normal.
Gente a la que conoces,
con la cual
te puedes identificar
y yo creo
que lo ha conseguido.
Me ibas a preguntar algo.
Sí, sí,
que m'ha vingut
com una anécdota
del tema de...
No sé si vau
arribar a veure els Goya.
No, espero que no.
No, la gala no.
Però l'única cosa
que crec que vaig salvar
en quant a l'actuació
de Silvia Abril,
sobretot,
i Bonafuente,
és que ella va fer
com un paper
de super heroína
que va sortir
i va començar a fer conyes
amb dobles sentits
sobre la dona i això
i una era justament
que tinc el poder,
jo que sóc una actriu
de més de 50 anys
és igual,
o 40 i alguna cosa,
tinc el poder
de ser invisible.
Saps?
Però com algo positivo,
no?
Home, no,
com a ironia.
Sí, obvio,
com a ironia,
però ella lo planteava
com un gran superpoder.
De hecho,
ara que comentas esto
me acuerdo
de un documental brutal
producido por Bardem
que se llamaba
Invisibles,
que hablaba más bien
de realidades invisibles
al mundo occidental
y de hecho
había un episodio
dirigido por
Bean Benders
en un país africano
donde las mujeres,
porque estaban
en un conflicto bélico,
no solo eran mujeres
con la realidad
que eso representa,
sino que eran
continuamente torturadas
y violadas
por una especie
de grupo armado
que había en la zona,
¿no?
Y era brutal
como Bean Benders
las presentaba
ante la cámara
y poco a poco
iban desapareciendo.
Iban desapareciendo
literalmente,
de manera visual,
me pareció
algo muy acertado.
Bueno,
para acabar simplemente
con esta película
de Queregeta,
que sepáis,
que son 17 paseos
que nos van a acompañar
si vemos la película,
que además están rodados
en Steadicam,
es decir,
tenemos la sensación
de que es una terapia
continua y en movimiento,
y que Queregeta
nos cuenta
que hace mucho tiempo
que intentó
presentar este proyecto
y ella lo presentó
como serie.
Pero que en esa época
donde no estaba
tan de moda
la lucha por la mujer
no obtuvo
ningún tipo
de apoyo económico.
Y ahora lo más divertido
es que ha conseguido
la película,
que por cierto
la ha rodado
en muy poquito tiempo,
con poco presupuesto,
18 días,
pero es que ahora
lo más divertido
es que ahora sí
va a convertirse
en una serie.
Así que si no podéis
ver la película
pues quizás podéis esperar
a que se estrene la serie.
La premisa
es muy de serie actual
y más de serie...
Sí, sí.
Ahí tiene ritmo,
es fresca.
¿Y si las actuaciones
son buenas?
Sí, lo son.
Son sin lugar a dudas.
Pero cuando dices
que son planes
o...
¿Son secuencias?
Sí, sí, sí.
Ah, vale,
son planes secuencias.
A ver,
podría ser la típica película
que viniera
de una obra teatral,
porque todo gira
alrededor de conversaciones,
pero lo que nos permite
el cine
pues es precisamente
ese movimiento, ¿no?
Y la terapia
cómo funciona muchas veces.
A mí me recuerda,
y antes que hablábamos
con Ferran
de Manhattan,
de Woody Allen,
muchas de las secuencias
que hay en la película
que es para mostrarnos
ese Manhattan,
esa urbe,
vemos a los personajes
en continuas discusiones,
deliberando sobre ideas
y los vemos siempre
en movimiento, ¿no?
Hay una idea
de confesión,
de terapia,
muy interesante,
no solo en Allen,
evidentemente,
sino también aquí, ¿no?
Con Kerjeta.
Y ya por último,
os voy a hablar
más rápidamente
de dos pelis,
que yo las tengo
aún pendientes,
así que no os puedo hablar
con total propiedad,
pero yo no me las pienso.
Hostia ya haces
para críticas y todo, ¿eh?
Sí, sí, claro.
Pero bueno,
simplemente ubicar al oyente
y ubicaros a vosotros
porque son dos pelis,
yo creo,
muy necesarias.
Por un lado tenemos
La Camarista,
que aquí sería
La Camarera de Pisos,
pero parece ser
que en México
irá a La Camarista.
Volvemos al este,
este, este, este, ¿no?
Vamos para México.
No, no, para México.
Ah, es mexicana.
México, México.
La directora es Dilda Avilés.
Ah, vale,
la estoy confundiendo
con otra, vale, vale.
Sí, sí.
La Camarista,
cuando yo...
Sí, sí, sí.
Seguro que os suena.
Sí, sí, sí.
Para empezar,
¿qué narices es La Camarista?
Pues bueno,
una Camarista en Sudamérica
es una Camarera de Pisos.
O como aquí ellas mismas
se autodenominan,
porque sabéis que había
este grupo de Camareras de Pisos
asqueadas,
exacto,
del maltrato.
Pero yo, o sea,
yo os diré que hay mucho
maltrato en el turismo
y que como el turismo
aún depende muchísimo
de las grandes jerarquías
y cuando hablo del turismo
también hablo de la hotelería,
principalmente.
En los hoteles
hay muchas jerarquías.
Todo el mundo pilla,
en el fondo,
pero claro,
¿quién pilla más?
Uno de los eslabones más bajos
y las peores pagadas
que son las Camareras de Pisos.
Y nos habla un poco de esto,
la obra de Lila Avilés.
Es su ópera prima.
Sí que es cierto
que tiene un docu,
un mediometraje
que se llama Nena,
pero Camarista,
La Camarista
es una película
súper premiada
en los festivales sudamericanos
que irrumpe con fuerza
y que nos habla
de cómo Eve
también es invisible,
pero es invisible
por ser mujer
y por su profesión.
Ella trabaja
en un hotel de lujo
de Ciudad de México
y aspira y ansía
llegar a una evolución laboral
porque eso es lo que
te suelen decir
en los hoteles.
No, no,
haz horas que subirás,
haz horas que subirás.
Ella tiene 24 años,
todo y que ya parece
una mujer de mediana edad
y sueña con llegar
al piso 42
que es donde está
ese ascenso.
Hay un juego,
con ideas numéricas
24-42.
Después, por ejemplo,
apenas puede cuidar
a su hijo,
que evidentemente
tiene un hijo,
y no puede cuidarlo
porque está continuamente
sometida en ese trabajo
de largas horas
donde ella vive,
donde de alguna manera
vive totalmente
como aprisionada.
Realmente no vemos
su entorno familiar,
siempre queda en el fuera de campo
y eso es otra idea brutal
para hablarnos
de una realidad
que sí,
por la cual lucha
pero que nunca conseguirá.
Y ya por último,
dime, dime.
No, no,
que nada,
y no era el 42
el número del sentido de la vida
y todo lo demás
de la guía
del autostopista galáctico.
El 42 es un número mágico.
Ah, pues yo no lo sabía,
¿eh?
Sí.
Pues mira.
El sentido de la vida
lo ha tenido en cuenta
Lila Avilés.
Después está la candidata perfecta.
Os hablaré poquito de ella
pero simplemente
que la tengáis en cuenta.
La candidata perfecta
nos habla
del conflicto
que hay de género
entre otros
en Arabia Saudí.
No sé si estáis al corriente
de una directora
que se llama Haifa al-Mansur.
Ella ya nos regaló
una película brutal
que se llama
La bicicleta verde.
Nos contaba
como una niña
ansiaba tener una bicicleta
pero estaba
está prohibido
aparentemente
o al menos en la época
de la película
que las mujeres
o que las niñas
vayan en bicicleta
y entonces
pues a partir
de este personaje femenino
en la infancia
nos va ofreciendo
una mirada
a esa Arabia Saudí
totalmente arcaica.
Después nos ha regalado
también una adaptación
o bueno
un biopic Mary Shelley
que hace mucho menos.
Mary Shelley
no es la víctima
de Jack el Destripador.
En serio, ¿eh?
Hay una que se llama
Mary Shelley
y es una de las víctimas.
No va de eso, ¿no?
El biopic.
No, va sobre la escritora.
Exacto, de Frankenstein.
Sí, exactamente.
Va sobre la escritora
de Frankenstein.
Mary Shelley.
Y después
que es una de las grandes feministas
también, ¿eh?
Aparte de una gran artista.
Y ahora nos aparece
con la candidata perfecta
que nos habla
pues de una doctora
en Arabia Saudí
que parece...
Bueno, no sé.
No voy a...
Vayan a ver la película
porque tengo la sensación
de que nos va a ofrecer
una nueva mirada
sobre un mundo
que aunque sepamos
aparentemente mucho
por los documentales
y las noticias
realmente desconocemos muchísimo, ¿no?
Y ya por último
ya por último
me gustaría acabar
con un documental
que también me parece
muy necesario.
que pasó por Cannes
fue premiado en Donostia
está titulado
La Ola Verde
que sea ley
que sea ley
que cuenta la lucha
contra la prohibición
del aborto en Argentina.
Os dejo con un audio además
que creo que capta
la fuerza
y la razón
que contiene este documental.
Este es un gran día
para todas las mujeres.
Las mujeres
estamos orgullosas
de estar dando este paso
después de un siglo.
Los que voten por el no
sepan que lo único
que están ofreciendo
a las mujeres
es la amenaza de cárcel.
Diputados y diputadas
este es el siglo
de los derechos
de las mujeres.
Más tarde
o más temprano
las jóvenes
que portan
en sus mochilas
los pañuelos verdes
van a conquistar
los derechos
que reclaman.
Saquemos
de la clandestinidad
al aborto.
Legislemos
por la salud
y por la autonomía
de las mujeres.
A las mujeres
en sus casas
a nuestras madres
y a nuestras hijas
que el aborto
sea legal,
seguro
y gratuito.
Que sea ley.
Bé,
ja us hem dit al principi
que jo avui us parlaré
d'un joc
que es diu
Horizon Zero Dawn
que traduït així
seria com
Horizonte
Amanecer Zero.
Té a veure amb el joc
però vaja.
Que és un joc
de 2017
exclusiu
de PlayStation 4
i desenvolupat
per Guerrilla Games
que són els creadors
de Killzone
a la saga Killzone
a la Play 3.
Uuah, mític.
De tiros.
Però aquest joc
era brutal
per l'època.
Va ser el joc
que va demostrar.
De fet,
vam parlar-ne a l'E3.
És el joc
que volia demostrar
el motor gràfic
de la Play 3.
Per cert,
Guerrilla Games
el motor gràfic
que mou aquest joc
d'Horizon Zero Dawn
és el mateix motor
que mou el de
Death Stranding.
Death Stranding, sí, sí.
Però vaja.
Com ho sonen
tots aquests nombres?
Soy un auténtico
professional.
L'objectiu
d'empanar cultural
que eren molts
però era sobretot
que nosaltres
acabéssim
culturitzar-nos
els uns als altres,
els tres.
Collons, collons.
Perquè los yogurts
de l'altre dia
se m'enquilava.
Mira,
Horizon Zero Dawn
ens situa
en un món futur
que ha patit
una mena de cataclisme
i el món
ha recuperat
el seu to exuberant
on la natura
ha reclamat
el seu espai
i els animals
comparteixen espai
amb uns certs
artificials
anomenats màquines.
Bàsicament són robots
en forma d'animal
de pollastre,
de toro,
són màquines
en forma d'animal
que més imiten
el comportament
d'aquests animals
i en general
es mostren pacífics.
l'humanitat
ha hagut de tornar
a formar sistemes
de tribus
caçadores
i recollectores
i han perdut
l'accés
a la tecnologia.
En aquest joc
la protagonista
és Eloi
que no té
pares coneguts
i és criada
per Rust,
un foragitat
de la tribu Nora
que és una tribu
de matriarques.
Durant la seva infància
Eloi es dedicava
a investigar
els voltants
de la seva zona
i va a descobrir
runes metàl·liques
de l'antiga civilització
que abans habitava
a la Terra,
és a dir,
la nostra
per dir-ho d'alguna manera.
En una de les seves incursions
descobreix un dispositiu
el Focus
que és una mena
de pin
que es posa a l'orella
que li permet analitzar
i veure informació
augmentada
del seu entorn
cosa que la converteix
en una mena
de privilegiada
dintre d'aquest món
té accés
a una informació
que la resta de gent
no té.
Quan ella té
la majoria d'edat
aconsegueix passar
la prova ritual
que li permetrà
tornar a formar
part de la tribu
però un grup
d'extremistes
misteriosos
anomenat Eclipse
l'ataca
durant l'acte.
De fet,
sembla que van a parella
directament
i acaben matant
a molts companys seus
i al seu pedrastre
Rast.
Molts d'aquests Eclipse
a més porten
focus com ella
porten aquest dispositiu
i es dona compte
que el món
és molt més gran
que a més
els focus
els utilitzen
d'una forma
molt avançada
ells en comparació
amb el que ella
utilitzava.
Llavors decideix
que aquesta intriga
diu
voy a parlar
con la matriarca líder
de los Nora
de la meva tribu
aquesta li explica
que els Eclipse
són els causants
de la corrupció
que últimament
pateixen les màquines
que s'han tornat
més agressives
i que a més
li assegura
sí, sí
a més han vingut
per tu
personalment
segur
també li explica
la veritat
del seu origen
no és que no tingui pares
és que va ser trobada
al peu d'una porta
d'aquestes instal·lacions
metàl·liques
com si acabés
de sortir d'allà dintre
i el visitar
llavors l'Eloi diu
hosti
doncs m'anirà a la cova
on se suposa
que jo vaig aparèixer
a veure què trobo
és com l'orfenat
i tal com arriba
la porta reacciona
a la seva presència
que intenta respondre
a la seva identitat
com a Elisabet Sobek
és a dir
no li diu
Eloi
li diu
Elisabet Sobek
intenta analitzar-la
per obrir-se
però està tan corrupta
la porta que no pot
la corrupció del meu sistema
m'impedeix obrir la porta
llavors
decidida
a conèixer
tota la veritat
i a solucionar la corrupció
que altera les màquines
i impedeix
precisament
interactuar amb la tecnologia antiga
Eloi serà nombrada
buscadora Nora
la primera
amb molt de temps a la tribu
i es llançarà a la búsqueda
de respostes
viatjant a la resta del continent
i trobant-se
amb altres tribus
amb altres enemics
i acabar descobrint
qui és
o era aquella tal
Elisabet Sobek
sí
que és el viatge
en Ignorisi
sí i no
perquè al final
bueno
és que no vull fer molts spoilers
perquè és un joc que veam
és un joc llarg
és un joc d'aquests de món obert
que has d'anar investigant
és preciós
és un joc que és preciós
sí
té uns anys
però si el jugues
és que no se li noten
es nota molt
és un joc d'aquesta generació
perquè l'esta cançó que sona
és banda sonora
perquè m'estic imaginant
aquestes imatges
que dius que són tan bucòliques
sí
és que al final
hi ha diferents tribus
estan inspirades
algunes amb això
més recollectors
més indis
podríem dir
indis americans
després hi ha unes altres
que viuen al desert
estan més inspirades
en el món àrab
més antic
els humans han tornat cap enrere
i estan generant
noves societats
sobretot molt basades
en això
en la matriarca
d'això ja en parlarem
una miquetes endavant
perquè precisament
aquest joc
el portem
per aquest tema
perquè distopies
i ciència-ficció
a banda
ja us dic
us porto
Horizon Zero Dawn
com a exemple
de videojoc
que ens proposa
una protagonista femenina
sense estereotips
perquè molt sovint
als videojocs
ens trobem personatges femenins
creats
des de la mirada masculina
el conegut com a male gaze
que en realitat
projecta
una suposada feminitat
però sota els cànons masculins
més
podríem dir
troglodites
per exemple
noies hipersexualitzades
que se suposa
que són atlètiques
per superar
les seves aventures
però amb un volum
de pits i malucs
desproporcionats
i tan
innecessaris
com inapropiats
per la tasca
que tenen en mans
també tenim
guerreres
amb armadura
sí
però que són
armadures
tan arrapades
i amb tanta pell
a la vista
que et preguntes
de què coi
intenten protegir
d'aquests petos
i aquesta mena
de faldons cortets
ningú ha après
del taló d'Aquiles
de la guerra
això m'està recordat
en una anècdota
d'en Carles
després l'explicaré
de la seva feina
més
de feina
ens posem seriosos
o el que més aviat
passa sempre
sovint als jocs
que són simplement
personatges secundaris
que existeixen
per ser salvades
pels seus protagonistes
masculins
si voleu
alguns exemples
tenim a Lara Croft
d'aquesta noia
hipersexualitzada
tot i que cal dir
que l'empoderament femení
s'el va acabar fent seu
aquest personatge
i amb els anys
ha tingut redissenys
que l'han apropat
una miqueta més
a la imatge
que està més a cor
amb les sensibilitats actuals
Clar, perquè d'altra banda
tampoc
que no ens espanti
vull dir
jo estic
el que estàs reflexionant
és molt interessant
i és molt adequat
però també
no, no, no
però no ens enganyem
vull dir que
el que no ens hem de tornar
tampoc són uns puritanos
vull dir que la sexualitat
és important
i la sexualitat
com a eina
a tots nivells
per part de l'home
i per part de la dona
que la dona
té tot el dret
a voler se vestir
com vulgui
però és que no estem dient això
estem dient
que si vas a combatir
una horda d'horcos
no vayes en bikini
no vayes en bikini
de hierro
suelto la anècdota
suelto la anècdota
dilo, dilo
o sea, Carles
parece ser que
en su trabajo
tenía que vincularse
a un grupo de fútbol
del Potosí
un grupo
de un barrio
evidentemente
de clase baja
un poquito más marginalizado
donde ellas tenían
una vestimenta
que el equipo
bueno, donde él trabaja
que es el Consello de la Sport
consideraba que era
excesivamente corto
intentaron como hacer
una revisión
del vestuario
que llevaban las futbolistas
y es una decisión
que tomaron directamente
desde la coordinación
es decir, desde el Consello del Trabajo
no lo comentaron
con las propias futbolistas
feminismo del primer mundo
entonces llegaron allí
y les ofrecieron
la nueva vestimenta
el burka
y ya os lo podéis imaginar
no, no
del palo
claro
y las tías eran
me hace mucha gracia
como lo dice Cara
y yo esto no me lo pongo
pero que tú te has estado diciendo
yo no me voy a poner
este pantalón
de este palo
entonces hay que decir
que al final
sí, no es necesario
pero tampoco lo es
muchas veces
los bañadores apretados de tíos
para liderar
y al final
si se habla de fuerza
de fortaleza
pues por ejemplo
mostrar pie
y mostrar músculo
también podría ser como
sí, pero en este caso
no mostra músculo
es que yo como que no jugo
a mi feo joc
no os lo diré pas
de fet, siempre respuesta
al que dèiem
a una mirada masculina
de, ui, els nois
voldran jugar amb una noia
segur que se la posen sexy
i què passa llavors
amb les dones
que tu m'has dit
més d'una vegada, Ferran
que hi ha com un percentatge
sobre la demanda
quanta dones que juguen, no?
bueno, m'estàs movent aquí
l'ordre que tenia
però sí, sí, no, no
ho podem dir ja, no
que de fet, actualment
es considera
que la xifra oficial
ha establert
és 48%
i això és la més
conservadora de xifra
48% de noies
de jugadors
són noies
són dones
i el 52%
són homes
a part que és molt suposar
que aquests 52% d'homes
són heterosexuals
i cavernícules
i també és de suposar
que aquest 48%
no siguin homes
fent servir motes de dones
sí, bueno
això és verà
això és el que podria ser
però bueno
en el cas d'Eloi
ja us dic, l'Eloi
la protagonista d'Horizon Zero Dawn
es tracta d'un personatge
que han creat
que no respon
a aquesta sexualització
ni debilitat
de fet es tracta
d'una noia molt real
també és d'un punt de vista
físic
estètic
i psicològic
Eloi és jove
i com a tal
és un xic impulsiva
és curiosa
i té un grau
d'autoconfiança
molt típic
d'un adolescent
perquè ella
acaba de complir
la majoria d'edat
és dona i és maca
però és caçadora
i exploradora
i per tant
els seus ropatges
responen a aquesta funció
i fins aquí
podríem dir
que això descriu
un personatge
sense sexe
no té per què ser una noia
doncs sí
estem d'acord
que el personatge
podia ser tan noi
com noia
això no treu
que tinguem trets
que un podria associar
més a la feminitat
que no a la masculinitat
com és el fet
que Eloi
també és molt empàtica
un dels seus trets diferencials
és que és molt empàtica
es preocupa
per tot el que es va trobant
pel camí
i a més
és molt generosa
i és molt amable
eso es como yo
que siempre me preocupo
de que tengáis minutos
adecuados en vuestra sección
es que
yo voy mirando mi tiempo
y madre de Dios
es un valor muy masculino
este
clar que en realitat
aquests trets
també serien trets asexuals
però com les primeres víctimes
de la masculinitat tòxica
som els mateixos homes
ens oblidem
i ens obliguem
a pensar que aquests trets
són generalment femenins
en qualsevol cas
Eloi ha sigut aclamada
com a personatge femení
que demostra
que una altra mena de visió
es pot desenvolupar
en els videojocs
i que fins ara
les excuses
per no fer noies protagonistes
o fer-les de forma
que es feien abans
han sigut molt variades
i encara més estúpides
en diré un parell molt ràpid
perquè ja
ja ho hem comentat
deien que no es podien identificar
els nois jugadors
no es poden identificar
aquesta era l'excusa
l'excusa era
que no s'hacien
mujeres
com
no perquè clar
com el jugador habitual
és un xico
perdona
gairebé estem al 50%
o segurament estigui superat
és a dir
és absurd
també hi ha una altra excusa
que és que és més difícil
d'animar una noia
i això ho van dir
per exemple
els d'Ubisoft
quan van fer
Assassin's Creed Unity
el que passa
durant la revolució francesa
perquè esclar
fer la recreació de París
exactament com era
en aquella època
era fàcil
ho van fer en un cap de setmana
en canvi
fer les animacions
d'una dona
que ja ho tens
tens unes prostitutes
durant el joc
i estan molt ben animades
saps?
vull dir
és absurd
però vaja
que d'exemples
n'hi ha molts
però tornem a Horizon Zero Dawn
perquè cal dir
que no és casual
que se li vegin
tantes virtuts
del feminisme
no només la seva protagonista
demostra capacitat
independència
i intel·ligència
tant mental com emocional
sinó que el món que evita
que ha patit
aquesta mena de reset
s'ha conformat
des de la lògica
ha renascut des de la lògica
i sembla ser
que la figura de la dona
en especial la mare
ha tornat a tenir
un lloc central
en la reconstrucció
de l'univers
i no m'entengueu malament
no estic insinuant
que les dones
hagin de ser
o només puguin ser
mares
però aquesta característica
fisiològica
sí que és única
i purament femenina
la capacitat
d'engendrar vida
però la visió
d'aquest món matriarcal
és més metafòrica
en el joc
d'Horizon Zero Dawn
el sentit és
el de la protecció
i cura dels seus certs
envers la competició
i la destrucció
més associada
al masclisme
més recalcitrant
no vull desvallar
ja us he dit
molt del joc
però el tema central
del renaixement
de la civilització
i que s'explica
a través d'una noia
com l'Eloi
que forma part
d'una tribu matriarcal
en un món
que ha engendrat
màquines creades
per una intel·ligència artificial
que a més es diu
Gaia
que és la madre tierra
doncs jo crec
que ho deixa
bastant clar
jo personalment
sempre he pensat
que té més lògica
una mare creadora
que no un pare creador
és a dir
si s'hagués de tenir un 10
jo crec que sempre
serà més aviat una deessa
però vaja
i no
no crec que en el fos
fos un intent forçat
dels creadors del joc
que són homes
tots per cert
hi hauria alguna dona
de l'equip
però que el director
l'escriptor
els dissenyadors
són homes
per marcar-se un punt
com a aliats
no és una intenció
que tenien ells
que soc aliat
sinó que simplement
el pes de la lògica
i l'empatia emocional
que a vegades sembla
que brilla
per la seva absència
els va fer desenvolupar
aquest joc
tan mago
que bonito
més que tot
per la música
que estic enganyat
la música és preciosa
però ara que deies
Ferran
que aquest joc
ja té uns anys
quan van fer l'extensió
al DLC
també és el moment
que va sortir
o va ser més tard?
no va ser
diria que un any més tard
un any
un any més tard
sí
perquè el joc és del 17
i el DLC és del 18
i hi ha previsió
que facin alguna cosa
està en desenvolupament
les seqüeles
hi ha seqüeles segur
per tant com acaba el joc
el joc va ser un èxit
va ser la gran IP
de Playstation 4
inicial
va ser la nova IP
la nova propietat intel·lectual
que va funcionar
i jo crec que
donat on estem ja
que d'aquí
se suposa que aquest any
el coronavirus
ens ho permet
perquè va plaçant tot
s'estrenarà la Playstation 5
i jo crec que en veritat
ho estan guardant
per allà
la pròxima generació
però vaja
és a dir
jo és un joc que recomano
a més és un joc d'aquests
que es juga
tu vas venir un dia a casa
la segona estoneta
i és un joc
que és molt còmode de jugar
és molt agradable
la vista
la història
tot el que us he explicat
al principi
és el pròleg
és a dir
després el joc
les coses que vas descobrint
com funciona tot
qui és aquesta tal
Elisabet Sobe
que és molt interessant
avancem Pol o què?
vinga
vinga
tirem
còmics

una passada
avui no parlarem d'Iron Maiden
tot i que
té cert joc
avui
la dama de hierro
Iron Maiden
tot i que
la dama de hierro
real
és la Thatcher
no era la guai
algun dia parlem de la Thatcher
si parlem de
This is England
Adriano
avui dia parlarem
d'Iron Maiden
també
portarem un amic
portarem l'eduard mafiote
vinga
vinga
vinga
vinga
quede fitxat
doncs
a veure
no parlarem d'Iron Maiden
però
sí que podem
treure una mica de tema
de què parla la cançó
Two Minutes to Midnight
segons què vol dir això
són els
el que s'ha dit
els 120 segons
fins a l'apocalipsis
que bàsicament
això és real
o sigui
és que un grup d'experts
científics
que realment
són 12 premis
novels
vull dir que no són
mi vecino
4 mataus
ojalà tingués un veí
premi novel
també us diré
però
que van crear
però que van crear
perquè els premis
són políticos
Pol
por favor
el teu veí
t'està escoltant
i dius
serà cabron
és caçador
quan tingui
el premi novel
m'espantaré
aquest grup
de científics
polítics
com vulguis dir-li Adriano
però aquests
premis novels
l'any 1945
ja sabem
que també
quina edat era
aquella època
van crear un rellotge
de l'apocalipsi
que li van dir
que és bàsicament
el que mesurava
els segons
en aquest sentit
els minuts
però en aquest sentit
els segons
fins a l'apocalipsi
fins a la fi del món
de fet
és a un nivell d'alerta
quan es va crear
la bomba atòmica
és el tema
estem en un moment
on la nuclearitat
l'atomisme
ens està a punt
de destruir
és calculem
el nivell d'alerta
és una miqueta
com els DEF CON 1
DEF CON 2
DEF CON 3
que es va establir
passa que és molt inexacte
perquè també
depèn
però el coronavirus
estaríem a
menys 10 segons
de medianoche
i aquí ve
fa menys
jo crec que un mes
ens vam passar la notícia
pel grup de Whatsapp
doncs
hem baixat
de 120 segons
d'aquest
2 minutes to midnight
dels Iron Maiden
a 100 segons
o sigui
ja anem
poquet a poquet
apropant-nos
minut i 40
no sé no tan bé
minut i 40
anem apropant-nos
aquesta mitjanit
aquest apocalipsi
aquest pànic
de l'extinció total
però què passaria
si aquesta extinció
només
ens afectés
els mascles
que bonito
perquè imagineu
imagineu nois
un anunci de compreses
un espai dirigit
per Isabel Cuixet
un món sense desigualtat
sense guerres
sense guerres
per veure qui la TV és gran
és a dir
sense guerres
sense sostres de vidre
com he comentat abans
sense injustícies
habría otros conflictos
no me jodas
ja ho sé
home
estic fent ironia
però no
però el còmic que porto avui
la saga de còmics que porto avui
juga també
amb aquest punt d'ironia
però parla molt bé
d'aquest suposat món
que
bueno
avui us porto
justament això
un apocalipsis
però en formar el còmic
que és
Y l'últim home
d'un tal
Brian K. Baumann
us sona?
no m'escolteu
és el dels cursos d'anglès
i jo con los videojuegos
ya tengo suficiente
el Baumann
el Baumann
exacte
no
és el
Bauman
el de la Sociedad Líquida
exacte
és el que us vaig portar
Praia Batall
el còmic aquell
que us vaig portar
fa dos programes
exacte
que no va donar gaire temps
a parlar-ne
d'aquest joc cromàtic
que tenia
no
mira vas molt bé
no
perquè em refereixo
que és el mateix autor
és a dir
torna amb una altra distopia
dic torna
tot i que és una saga de còmics
que es va acabar el 2008
vull dir que
va anar del 2002 al 2008
60 números
publicats a Vèrtigo
que
pel qui no ho sabeu
és una branca de fer
no Ferran
Vèrtigo
llavors
la més adulta
és una pel·li de Hitchcock
però bueno
Vèrtigo
bueno clar
gràcies por el apunte
yo solo barro al cine
porque es el pau de boi
però perquè el cine
com que sabem que està molt invisibilitzat
i sobretot en aquest programa
en aquest programa
hauríem de fer
en aquesta ràdio en general
aviam
de fet això
us parlo d'una saga
60 números
avui us porto un aquí
veieu que
no sé quantes pàgines té
per número
normalment
té unes
no sé quantes té
de veritat
però bueno
això té pinta de tenir
60
60 no?
o així
doncs mira
60 números
60 pàgines
a procs
però
tu li dius
tu tio
tu li dius
Bauman aquest tio
Bauha
no
això és
Bogant
ah Bogant
clar
això és
Brian K
Bogant
vale
per això no us sonava
no perquè no m'escolteu
no perquè no m'escolteu
el pròi batall
ah
no l'Adri
l'Adriano
bueno
doncs el Brian
el Brian
li diré Brian
per no liar
no perquè aquest és
el Lendis
el què?
no la lio
ja m'està oliant
ja m'està oliant
no
el que volia dir
és que aquesta saga
la va començar
sent un ventianyero
o sigui aquest tio
la va començar
quan el 2002
realment no sé quants anys
devia tenir
però potser tenia 22
o 23
imagineu que
realment
ja des de ben jove
perquè s'imaginava
sol ell
amb la dona
avui és el dia
de les dones
que has portat
llavors
què passa
i també està dibuixat
per la canadenca
Pia Guerra
que a més
el dibuix és molt interessant
després comentaré
el tema
de certa
cinematografia
que
que es nota
del còmic
aquí a nivell cromàtic
veig que no és tan
no és tan potent
com Private Eye
però sí que és bé
bueno és que clar
Private Eye
també estem parlant
que hi ha a l'espanyol
el Montéis
llavors clar
també estem parlant
que ell té un cromatisme
també molt concret
llavors què passa
aquesta saga
nominat també
a Premis Eisner
vull dir ja
no fa falta
que presenti
que és un Premi Eisner
són los Oscars
de la ràdio
llavors de què va
Yorick Brown
i su mono
saps no
és que semblen
de monologuista xungo
no
però és Yorick Brown
i el seu mono
Ampersan
Ampersan
Ampersan
Bàsicament són els únics
supervivents
d'una estranya plaga
que s'ha carregat
tot el gènere masculí
i quan dic masculí
no només em refereixo
a humans
sinó també a animals
animals
clar clar
plantes també de marihuana
o no
això no
s'ha carregat
les masculines o què
no no
però de fet
d'aquí ve
el títol del còmic
o sigui
si la setmana passada
parlava de Blanquets
que tenia
una triple excepció
en el nom
doncs aquí també
té una triple excepció
la Y de Yorick
o sigui
del protagonista
Y del gen
masculí
evidentment
i després la traducció en anglès
que és
Why the last man on earth
llavors el why
en anglès
òbviament també és
la pregunta
per què
llavors aquí ve el joc
de tota la saga de còmic
que és
per què ha passat això
és a dir
en quin moment
hi ha hagut una mena de
gen apocalipsis
no sé com se li diria això
i s'ha carregat
tot el gènere
però
sobretot
per què ha sobreviscut
aquesta persona
i su mono
que també és mascle
llavors clar
també hi ha un joc aquí
su mon amelio
no sé per què
amelio
perquè us imagineu
té un nom
ara me'n recordo com es diu
però
el mono
el de Friends
el que té el ros
hòstia
un mono
un mico
d'aquells petitons
ho diré
Friends
em sembla un rotllo
a mi també
per parlar d'això
perquè a mi també
és que s'és Adriano
no però sabeu
aquells que són
molt petitons
amb el cap molt petit
que són mig blancs
mig negres
un tití
o aquest no és el del Barça
l'altre dia
em van fer la mateixa broma
ai
no sé
no sé
en fi
en fi
realment
aquesta saga
va ser
va ser tot un èxit
sobretot és un èxit
des del punt de vista
de guió
perquè ja ho han dit
bastants cops
un cop acabada la saga
però els autors
ja sabien perfectament
com acabaria aquesta saga
és a dir
això jo que també
et dona una llibertat
al final
que saps
quan poder plantar pistes
és una saga
que està molt currada
això
en qüestió de guió
perquè
et va
fent créixer
aquesta
no només aquest
univers
que s'han creat
aquest post apocalíptic
sinó que
van deixant pistes
per saber
què va passar
no us diré
absolutament res
perquè és el tema
però el guió
està molt molt ben treballat
llavors
qui és aquest
protagonista
el Jorick Brown
és un escapista
a més que hi ha
la doble
la doble
conya
que també ha escapat
a la muerte
però és un escapista
que és bastant
ninyat
o insegur
o cèntric
llavors clar
de cop es troba
és el paradigma
de l'home
és el perfecte
home
per desembarcar
en un món
exclusivament de dones
llavors
en realitat
la seva recerca
el seu leitmotiv
en el còmic
és buscar
la relació
que té
a més a distància
amb la seva
nòvia Beth
que està a Austràlia
llavors clar
ell
per dir-ho així
el còmic
ve a ser una road movie
tota la saga
és una road movie
aposta apocalíptica
llavors en el qual
es van trobant
evidentment mil personatges
llavors
hi ha dos personatges
que l'acompanyen
a mesura que es va
avançant
que és
un important nom
que és
agent
és com l'agent
355
de la qual
que jo recordi
crec que no mai
se sap el nom
crec
llavors ja juga
també amb això
no el 007
però un punt
militar
gairebé
i la doctora
Alison Mann
que són dos personatges
que al final
l'ajudaran
o sigui
l'ajudaran perquè
dintre del que cap
i ara ho veurem
perquè
està en perill
una vida
d'home
en un món així
perquè
ja existeix
una altra
mena de
contrincant
no sé com ho diria
com a
antagònic
que serien
les filles
de
com es deia
filles de les Amazones
és molt Mad Max
això
perquè a més
d'elles van vestides
molt com Mad Max
de guerra
això és un grup
de dones
supremacistes
que a més
s'automutilen
com ho feien
les Amazones
segons elles
jo sincerament
no desconec
les tradicions
amazòniques
però
fan això
i és curiós
pensar que hi ha
un grup supremacista
en un món
que a priori
ja no hi ha homes
llavors també
aquest és un grup
quasi sarcàstic
supra donista
supra donista
supra donista
no clar
és supremacista
respecte als homes
és l'obvi
llavors
després també hi ha
un altre
que això és el que
et comentava abans
Adriano
que hi ha
un
una general
israelí
que és
Alter Tzelon
que
el que vol
és
adquirir
bueno
segrestar
aquest protagonista
per
tenir
totalment poder
sobre el tema
de la reproducció
perquè al final
si només hi ha un home
sí que durant el còmic
es van donant pistes
de com
evoluciona
aquest món
sense homes
en el sentit
de la descendència
perquè hi ha
bancs d'esperma
que sí que han sobreviscut
això t'anava a preguntar
no vull dir moltes coses
perquè ja
òbviament hi ha temes
de la distopia
les dones veuen
el món sense homes
com viable
totalment
aquí hi ha una cosa
que és curiosa
perquè
a veure
com ho dius
això Adriano
Bogan
Bogan
Bogan
Bogan
Brian
que Bogan
doncs
se'l va arribar a titllar
de masclista
per aquesta saga
però per què?
perquè
la fantasia
d'un home a sol
no, no, no
principalment era perquè
veien
que el món
que havia creat
el món que havia creat
em refereixo
que s'havia destruït
d'alguna forma
post-apocalíptic
i que havien soviscut
les dones
era caòtic
i que a l'hi partíem
d'un món molt millor
era com
ara sí que faré
igual
jo aquí el problema
el veia amb els personatges
jo tenia por
que els personatges femenins
no estiguessin ben
vull dir
perquè
no, no, no
els personatges
realment
tots tenen un art
molt bo
com a personatge
res, és pla
sinó només el lloric
no?
no, no, no
de fet el tio
és el de menys
el personatge
ja us ho he dit
que és un nyinyato
a mesura
és un vehicle
és curiós
perquè com passa
molt de road movies
el personatge masculí
en aquest cas
el protagonista
passa a l'edat adulta
en el sentit mental
no d'edat
sinó
acaba sent un home
és a dir
es preocupa
i que també
sí, realment
hi ha un art temporal
hi ha un art temporal
en un món sense homes
també és interessant
però el que us deia
del tema d'ell
com a autor
que l'havien titllat
de masculista
clar, diuen això
és que clar
el món és caòtic
però és que
ell fa una reflexió interessant
que a més es veu
durant el còmic
que és que
el món és caòtic
des d'un punt de vista
que com que no hi ha
posicions de poder
en el món anterior
on està liderat per homes
òbviament
és que han d'agradar
clar, què passa
hi ha un moment
a l'inici del còmic
això no és un spoiler
però clar
el president dels Estats Units
mor
i tots els graus inferiors
que haurien d'anar
solapant
són homes
i arriba a ser
la presidenta
dels Estats Units
crec que era
la ministra d'agricultura
per què?
perquè no hi havia
tot eren homes
hi havia altres càrrecs polítics
el tema religiós
penseu en el tema religiós
tots són homes
a mesura que augmenten
que pugen cap amunt
no és tan caòtic
perquè elles
no sàpiguen fer-ho
sinó pel simple fet
és que ho hem de començar
tot des de zero
amb una estructura
que ens trobem freta
perquè no se'ns ha permès
ocupar rols de poder
llavors
clar
no és caòtic
és que realment
és una reconstrucció
de zero
com hauria de ser
com hauria de ser
em refereixo forçat
perquè aquí estem parlant
de 100%
paridàcil
però aquí no la veia
aquí ja no la tenim
aquí ja no pot haver-hi
un equilibri
però aquí
el joc del còmic
és com s'intenta
com s'intenta
revertir
també moltes històries
que anteriorment
s'havien fotut
pel tema
Maculino
això de les guerres
a veure qui el tema és gran
Adrià
negues amb el cap
ai
és que jo estic
molt a favor
de tota lluita
d'equilibris
però precisament d'això
d'equilibris
d'equilibris
d'equilibris
no de pèrdua d'equilibri
bueno
escolta
mira
en qüestió d'imatge
tu abans em comentaves
no és molt
no no no
jo he dit que a nivell cromàtic
quan el comparaves
amb Praia Batall
sembla un còmic més tradicional
sí sí
juga bastant
perquè ens entenguem
és això justament
un trast molt tradicional
de més de saga
o sigui
Praia Batall és un còmic
autoconcloent
d'un únic tom
o diguéssim
aquí són 60
però el que és interessant
si t'hi fixa Adrià
és que hi ha molta paroràmica
de
a les vinyetes
i això
jo crec que ells
ja ho pensaven des d'inici
d'intentar-ho adaptar
és una distopia
que pot ser molt bona
adaptada
què passa?
que és que realment
fa temps
que s'està intentant adaptar
és una sèrie mal dita
o sigui
realment
super maleïda
aquesta sèrie
es va començar
o sigui
perquè ens entenguem
l'any passat
crec que era l'abril o així
es va començar a adaptar
bueno
a gravar directament
una sèrie
del qual
el protagonista era
Barry Keoghan
no sé si es pregunto així
sincerament
que és el nen
del sacrificio
del Ciervo Sagrado
del Lloro
que fot mal rotllo
però fa pocs dies
fa pocs dies
estic dient
en un any de diferència
ja havien gravat la tira
segur
s'ha canviat per
Ben Snetzer
que és el de Pride
i Warcraft
però
però què passa
és una sèrie
maleïda
perquè
des que la va intentar
ja aprovar
adaptar i tot
han tingut mil problemes
per exemple
a l'abril
el que us comentava
el 2019
de l'any passat
ja havien gravat
el primer capítol
de fet
ja estaven rodant la resta
perquè ho feien tot seguit
però els showrunners
van plegar
showrunners que són
Michael Green
que és el d'American Gods
ojo
és un tío especialista
en plegar
tot s'ha de dir
sí
l'American Gods
ho ha deixat
hòstia
hòstia
i l'altra cosa
que ho ha deixat
és la de Luke Cage
o sigui
és que passa
que clar
se t'enva el protagonista
ara
torna a començar
un reboot
i clar
és que
realment ha sigut
això sí que és caòtic
i això sí que és caòtic
i tornem a començar
i això és un còmic
que s'està intentant adaptar
des de fa bastant de temps
però que no s'arriba
i jo crec que
diuen
diuen
2020
2021
hauria d'arribar
o sigui
no sé si finals d'any
o així
és una sèrie
una sèrie
vull dir
una saga de còmics
que pot ser
molt potent
sobretot a l'inici
no us faré espòilers
però a l'inici
en el moment
de l'apocalipsis
això pot estar gravat
de puta mare
o sigui
realment és una passada
jo mira
crec que te'l demanaré
te'l demanaré
no perquè veig que
és de la biblioteca
però no no no
el podeu trobar a mil llocs
a més
és possible que hagin fet
no ho sé
però que hagin fet
recopilatori
de tots els 60 números
digues Adriano
no no
simplement
què ens depararà
la setmana que ve
doncs a saber
perquè la setmana que ve
no hi ha res important
la setmana que ve
no sé
ja s'ha acabat el món
tornem a començar
exacte
m'encanta
fins aquí el programa d'avui
hem apurat el temps
hem apurat
però ho hem pogut dir tot
cada dia ho fem millor
som l'hòstia
no diré ni les xarxes socials
perquè si no
sí que s'ha de apurar
ja ho hem dit
doncs vinga
ens veiem la setmana que ve
nois
adeu
ara escoltes
la ràdio despert
sintonitzes
la ràdio de Sant Jus
que la ràdio de Sant Jus
que la ràdio de Sant Jus