Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




N'angú s'imaginava llavors fins on arribaria.
Però ja traiem massa sovint a passejar Hitler aquí a Empanada Cultural i avui no toca.
El que toca és analitzar on som avui, 100 anys després, iniciant uns nous anys 20.
Així que fem un recap.
fa res i menys que hem sortit d'una gran crisi econòmica.
Les millores de la tecnologia de la informació ens han donat un boom cultural amb coses com la distribució digital i la comunicació de masses.
Se suposa, o això diuen, que torna a haver-hi una pujada del consum, del turisme, de la vivenda...
I tot i així, tot sembla fals.
No parlem pas d'una època d'aurada.
Serà que hem après alguna cosa, 100 anys després, sobre que no és or tot el que brilla?
Si als 20 de fa 100 anys es van anomenar els temps moderns, precisament els temps actuals s'anomenen els temps postmoderns.
Ja que aquest cinisme i falta de fe semblen demostrar que sí.
Alguna cosa en vam aprendre.
Però això no ens evita que el resultat d'una dècada en què sembla que res passi,
però tot va més o menys bé, acabi com el rosari de l'aurora.
Collons, si al final sí que tocarà parlar de Hitler, ja veureu.
Si al final dels anys 20, dels antics 20, va portar-nos a Hitler, Mussolini, Franco,
al repunt de la xenofòbia americana o al nacionalisme més exacerbat a Europa,
què tenim ara?
Trump?
Vox?
Crisi migratòria?
Desigualtat social?
Oi que a vegades mirar-se el mirall fa una mica de coseta?
Ai, feliç 2020, mentre puguem.
Bon nois, bon any.
Bon any a tothom.
Bon any a tothom, veig que t'ha sentat molt bé aquest bon any, no?
Jo quan comença l'any faig propòsits de coses que no vull que passin.
Estàs en falla, tio.
De coses que no vull que passin.
Bueno, no només estrenem nou any, sinó estrenem que les editorials estan gravades.
Sí, sí, sí.
No, jo crec que està bé, eh?
No, perquè això ens permetrà jugar una miqueta més en De Cau Futur.
Aquesta era una primera prova.
Mira, jo, con lo que nos has contado hoy, Ferran, creo que te voy a llevar conmigo a hacer de guía, eh?
Que te queda muy poquito para la próxima temporada de guía, te veo, eh?
Sí, pero según veo, tal como vistes, no se gana mucho dinero, ¿no?
No me jodas, tío, esta camisa, lo bonita que es.
Proyectemos estas imágenes al oyente.
Proyectemos imágenes que van a contradicir la foto final que podrán encontrar en Instagram.
Oja, adiós, sí.
Donde van a ver a un seductor vestido con camisa verde.
Y con pelo.
Sí, señores, hablo de mí, hablo de mí.
Y con pelo.
Filtro beauty de pelo en cabeza.
En pecho, en pecho.
Doncs ja estem aquí, 2020, nois.
¿Pero qué nos están trayendo estos años, Ferran, desde el momento?
De moment, bueno, de moment, la primera empanada.
La primera empanada d'any.
De momento y editoriales gravadas.
Exacte.
No sé yo, ¿eh?
Esto de la editorial enlatada.
Es que lo viejo siempre es mejor, ¿no?
¡Claro!
Y avui portamos eso, ¿no?
Yo creo que una mica lo viejo nuevo.
Lo nuevo, lo viejo.
Lo nuevo, lo bell.
Los nuevos, nuevos, ¿eh?
Los nuevos, ¿eh?
Los nuevos, ¿eh?
Es complicada, ¿eh?
Esta frase de hoy.
Yo estoy totalmente de acuerdo contigo, ¿eh?
En el tema de...
Si empiezas contando el número cero, está claro que...
La década de los 20.
Los años 20 empiezan ahora, ¿no?
La década de los 20.
Yo creo que sí, pero eso que no.
La tendencia es dir que no, que el último año de una década es el zeu.
Sí, pero algo que lo marca y que nos lo deja clarísimo es el milenium.
Cuando cumplíamos el año 2000, todo el mundo tenía claro que ya pasaba a un siguiente milenium.
¿Cuándo...?
No, ya no solo el milenium, el siglo.
Es el nuevo siglo y el nuevo milenium.
¿Cómo no va a ser la nueva década?
Pues claro, ¿no?
Nos iba a acabar hasta la Sagrada Familia en ese año.
Espera que faremos una empanada horaria, ¿eh?
La tertulia es directa.
Pero ya lo hemos dicho.
¿De qué vamos a hablar?
Sí, bueno, recordemos esas sociales primeras, rápido.
Facebook, Empanada Cultural.
Instagram, Empanada Cultural.
Twitter, Empanada Cultural, sense L.
i els podcasts a Mixcloud, Soundcloud i a l'evox encara.
Estic en progrés.
L'he damos a todo, eh?
Adriano, has fet un tuit desitjant bones festes.
Home, i tant.
Un de Nadal i un de Bonany.
Sí?
Tots dos.
Doncs per què no em va arribar a mi?
Para, Adriano, què ens portes?
Exacte.
Doncs avui, mira, m'ho heu ficat molt fàcil perquè vulgui parlar de Roaring Twenties, no?
En el fons jo estava pensant, hosti, de què parlarem avui si estem centrats en els anys 20?
No els que no coneixem, sinó els que vam deixar enrere fa 100 anys.
Llavors que, bah, els Roaring Twenties de Raúl Walsh.
¿Os han recordat aquesta peli?
Peli del año 1939, James Cagney.
Aquí tiu que parlava tan ràpid.
No recuerdo dónde estaba, cuando la aprovecharon en el cine.
Sale Bogart.
De hecho, son de los primeros papeles de Bogart, en plan malo-maloso.
Después tiene High Sierra para el mismo director.
Raúl Walsh no sale ya en James Cagney.
¿Ya va vía aquella época?
¿O éramos joven cara?
No, tío.
Mira, el Roaring Twenties habla precisamente de la prohibició, de la ley seca.
Adriano, ¿nos parlaràs dels Roaring Twenties o de què ens parlaràs?
No, no.
Esto era todo para decir que no os hablaré de los clamorosos años 20.
La traducción sería, literal, los clamorosos años 20, pero ellos decidieron llamarlos los violentos años 20, en la traducción al español.
Tú has hablado de los locos años 20, de los gloriosos años 20.
Sí, de los laurat, sí, sí.
¿Y por qué esos años 20 fueron tan gloriosos?
En el fondo lo has mencionado antes, ¿no?
Debido a la guerra, a la gran guerra, a la primera guerra mundial.
Y es ahí donde me voy a meter, donde nos vamos a meter, de hecho, todos,
porque somos muy conscientes de que hace cuestión de dos días...
Dos días.
...se ha estrenado una película llamada 1917.
Que suena para todo.
Que está dando mucho que hablar, exacto.
Y que es dirección de San Mendes.
Hablaremos de esa película.
Doncs jo us portaré, ja que toquem el tema d'anys 20, us porto un videojoc, que ja veurem després que un videojoc anys 20 no gualla massa,
però que sí que porta una animació molt tradicional d'aquella època i la música jazzera també de l'època, que és Cuphead.
Molt bo, molt bo.
I tu què, Ferran?
Jo us porto, que també estem d'estrena fa un parell de dies, aquest cap de setmana, s'ha estrenat la segona temporada d'una sèrie, jo ho vinc a parlar de la primera,
The Young Pope, el Papa Joven.
I d'això, avancem.
El Papa Joven, de qui, de qui, de qui, de qui, qui dirige, qui dirige?
Paolo Sorrentino.
Sí, sí.
Jo no faig com tu, jo no faig la meva secció quan començo amb el menú del dia, Adrià.
Aquest sí que és el caballeri del cine.
Ahí està.
Bueno, vinga, avancem i comences tu, Adrià, no?
Molt bé, endavant.
Cinema.
Cinema.
Esa épica que nos impulsa a todos.
Bueno, os podéis imaginar que con ese título, 1917, de Épica, tenemos para un rato.
Pero que tampoco el espectador ni el oyente se asuste porque no estamos en una clase de historia.
Como siempre, nuestra idea es, en esta gran empanada, mirar a la historia o a la sociedad a través de la cultura.
Y en este caso, a través del cine y de una gran película.
He de decir, además me parece que aquí dos podemos confirmarlo que es una gran película.
Grandísima, grandísima.
Yo no la veis encara, pero tinc moltes ganes.
Pero tranqui, porque tú no sirves de ejemplo, Ferran, para que el oyente también esté tranquilo, no va a haber spoilers.
De hecho, de nuevo, podría volver a hacer esa gran reflexión.
No me digas quién gana la guerra.
No me digas quién gana la guerra, por favor.
Todo está en Wikipedia ya.
Pues es tan secundario la película.
A la hora de la verdad, no es una película que te abre de la Primera Guerra Mundial.
No, darle a las personas.
Extraña un poco cuando ves, al final cuando tú le pones como título un año,
de alguna manera estás empujando al espectador a creer que vamos a desgranar ese año o un conflicto propio de la época.
De hecho, ¿es el mismo año de la Revolución Rusa? ¿Tiene algo que ver ahí?
Tiene ni idea, no.
¿De la Bolshevique?
Francamente, y esto es algo que lo entendemos al final de la peli, y no por eso estoy haciendo un spoiler,
sino porque hay en un momento, esto es el típico epígrafe de despedida, los subtítulos finales.
Ah, sí, ya sé cómo lo sé.
Hay algo muy interesante, ¿no?, que menciona como esta posible historia que acabamos de vivir como espectadores
cuando llega al final de la película, forma parte de todas esas historias que el abuelo de Sam Mendes,
que participó en la guerra, en la Primera Guerra Mundial, parece ser que le contaba.
Pero hay algo muy interesante cuando la ves en versión original,
y es como podría ser perfectamente un subtítulo que te dijera como la historia narrada por el abuelo, ¿no?
Y en este caso iríamos a The History, porque aquí, claro, aquí tenemos que ponernos un poco puntillistas.
History o Historia.
Historia e historias en castellano responden a la misma palabra, pero no en inglés, ¿no?
La historia es The History, con H, ¿no?, y griega final.
Pero en cambio las historias, aquellos cuentos, de stories, ¿no?
Y es muy importante, yo creo, ese subtítulo final, porque te lo deja muy claro.
Esto forma parte de las historias, y en las historias pues hay mucha recreación.
Bueno, es una historia que habla de historias, es como una...
Exacto.
Y hay mil historias dentro de la película.
Claro, evidentemente hay muchas subtramas.
Pero bueno, ¿de qué va esta película?
Para todos aquellos que estén un poquito más despistados,
y quizás sí que hayan oído hablar de la nueva aportación de Sam Mendes,
director inglés, pero que de hecho le dio de gran fama a sus películas americanas, ¿no?
Simplemente para ubicar al oyente, pues, desde American Beauty,
que fue con la que triunfó realmente en el año 1999, hasta Camino a la Perdición.
Aquí hay algo, ¿no?, también de Camino a la Perdición.
Hablamos de Un Gran Viaje, después mencionaremos la sinopsis,
pero tenemos Jarhead, que ya era una película que intentaba hablar sobre la guerra.
Después, Revolutionary Road, una peli muy, muy indie,
Away We Go, que aquí la tradujeron como Un Lugar Donde Quedarse,
para mí es de las pelis preferidas, ¿eh?, sobre Sam Mendes,
y después, evidentemente, las dos últimas...
Skyfall, ¿no?
James Bond.
James Bond.
Espectro y Skyfall, ¿no?
Espectre y Skyfall.
Y esta es su nueva aportación.
Una película que, de alguna manera, bebe de las otras películas que hemos podido ver en él.
Está claro, ¿no?, que el sello Sam Mendes continúa,
pero continúa un poquito más efectista o un poquito más técnico,
porque seguro que si alguien ha oído hablar de esta película,
habrá oído hablar del gran plano secuencia que, aparentemente...
Pues, según dicen, es toda, ¿es verdad?
Sí, claro.
Bueno, está narrado como si fuera un único plano secuencia.
Narrativamente es un plano secuencia, obviamente.
Técnicamente ya sabemos que fan trampas, sí.
Hay trampas, pero...
Pero no, parré, ha traído a la película,
que a vegadas dios a yo, hostia, aquí, anda...
Ah, mira, tío.
No es la soga.
A ver, está claro que la soga fue la pionera de todo esto.
Y en la soga, esos puntos de encuentro,
sí, porque eran ocho latas,
y era lo que le permitía la lata.
En esa época digital poco...
Lata de negativo, no dan para nada.
No, no, sí, no, no, no.
Ni de las sopas Campbell.
Cuando llegaba el final de la lata, del negativo,
pues se veía obligado a cortar.
Y esos cortes estaban siempre como...
Creo que eran quince minutos, ¿no?
Sí, o quince o menos.
Yo creo que eran buit.
Eran buit minutos.
¿Y dónde iba a cortar?
Pues en la ropa, de una manera muy visible.
O sea, desde ahora, cuando la vemos en el presente,
evidentemente sabemos dónde está cortando.
Lo bueno, yo creo, de la nueva película de San Mendes,
de 1917,
es que primero que te olvidas, ¿no?
A solo que estés realmente obsesionado
con saber los trucos
y todos estos pequeños amagos técnicos,
te obsesionarás.
Pero la película realmente te atrapa
de tal manera que te olvidas.
Al final, la intención de San Mendes es evidente, ¿no?
Lo que quiere es que el espectador se ubique
con los protagonistas de esta historia.
¿Y quiénes son los protagonistas de esta historia?
Pues dos chavales, dos cabos.
Dos cabos que, estando en la primera Gama Mundial,
y es interesante además cómo empieza la película,
estando bajo un árbol, a la sombra,
aparentemente en una situación de calma,
reciben el encargo
de cruzar las trincheras enemigas,
las trincheras alemanas,
aparentemente porque el ejército alemán
se ha desplazado,
se ha desplazado
y ha dejado el vía libre
para llegar a donde hay otro pelotón,
otro campamento que está dispuesto a atacar,
porque ha leído
esa avanzadilla alemana, ¿no?
Ese movimiento alemán como una retirada,
y de hecho ellos les tienen que llevar
el mensaje de que no,
de que es una trampa,
de que ni se les ocurra atacar
porque va a ser una gran matanza, ¿no?
Y aquí tienes a estos dos jóvenes soldados británicos,
llamados Shoffield y Blake,
pero estamos hablando de quién,
de George McKay.
Evidentemente cuando los ves dices,
hostia, el hermano o el primo de Ryan Gosling,
porque no me digas que el George McKay
no tiene un puntito Gosling.
Bueno, yo siempre que el veig,
porque aquest es el de Pride, ¿no?
Sí, aquest you es el de Pride,
que es el que descubreix la seva homosexualidad,
i llavors es fica molt moviment.
A Pride era aquella pel·lícula
que parlava de com els gays,
el moviment gays a l'època era Thatcher,
del 80,
s'associava amb el moviment miner,
era acollonant,
i després és el fill gran
de Captain Fantastic.
També.
La pel·lícula...
Ara l'humor té 100.
Ara l'humor té 100.
Sale con el pelito largo,
té un altre look.
Jo cada cop que veig aquest actor penso,
hòstia, em recorda...
Saps els caps de l'Ella de Pasqua?
Sí, sí, sí.
Té una cara com molt de totem.
Evidentment,
seria un Ryan Gosling no tan atractiu,
però té un puntet.
Puts el Zull,
puts el Nas,
no sé.
¿Y qué és bigoti?
L'espai del bigoti.
Más nas és molt gran aquell.
És cert, és cert.
I el seu company,
de fet és una mica,
en el fondo,
quien dirige esa avanzadilla,
quien dirige la necesidad
de llegar hasta el pelotón,
és Blake,
que està interpretado
por Dean Charles Chapman.
En el fondo és un actor más joven
i quizás no lo recordáis,
però és el Tommen Baratian.
És el hijo
de la Cersei.
Exacto, el que se tira.
Ostres,
vale, vale, vale.
Estem parlant de Juego de Tron,
no?
Sí, sí, sí.
No, no, no.
Vulls desconnectar.
És que jo de la pel·lícula,
que tinc molt d'interès,
només he vist els cartells.
I és difícil reconèixer
perquè aquest xaval
ha canviat moltíssim.
No, home, clar.
El Juego de Tron
va començar a ser un nen
de 9 anys, potser.
Sabe,
en la quarta, quinta,
sexta temporada.
Hasta la sexta
que se tira per el balcón.
Té 22 anys,
la pel·lícula.
És probable.
Bueno,
a la pel·lícula
jo crec que serien
inclús menors,
no?
Menors no d'edat,
sinó de 18, 19 anys.
Ah,
els soldats.
Poden representar
aquesta edat
de 18, 19, 20 anys,
però a la vida real
aquest xaval
ja té 22 anyets.
Però no deixa
la segona nit.
Trobo que és,
pel paperot que fa,
trobo que és molt xoa.
S'ho eren moltíssim
perquè aquests xavals
han començat a nens.
Tu no has vist
Pol Joc de Trons
i el seu personatge
és un personatge
bastant complicat
d'interpretar
i el nen
el defensa bastant bé.
És que estem parlant
de xavals
que han crescut
en la interpretació.
Com la de Sabrina,
que van creix a Mad Men.
Exacto.
Bueno,
ja ho perderem.
Y és molt gracioso
i aquí com curiositat
que su hermano,
la persona que interpreta
al personaje del hermano
que és el que està
en el otro pelotón,
no os ho perdáis,
també sale en Juego de Tronos.
Qui és?
És el, coño,
el Robb Stark.
El Robb Stark,
el hijo mayor,
el que aparentemente
iba a ser el heredero.
El que també muere.
Eso és,
perquè en Juego de Tronos
mueren todos.
I és curioso
que els asocien,
que tengan una relación
de hermanos
en la película,
aunque no lo eran
en Juego de Tronos.
De hecho,
eran de familiars rivales.
Bueno,
de hecho,
en la película
aparecen toda una serie
de actorazos.
Ellos son el vehículo,
ellos son el cedinte inductor
en sí mismos,
ellos son los que tienen
que llegar
de unas trincheras concretas
a unas últimas trincheras
donde se está pensando
atacar al enemigo
y en el camino,
evidentemente,
se van a encontrar
una serie de personajes
súper brillantes
que quizás
en cuatro pinceladas
ya te sienta el personaje
y su papel,
¿no?
en esa guerra.
Estamos hablando
desde el primero,
el que provoca
el movimiento
que es Colin Firth,
que es evidentemente
uno de los cargos
en la jerarquía militar
más elevado,
pero en el camino
se encuentra,
no, no,
lo mejor es cuando sale
de la primera trinchera
y se encuentra
al Andrew Scott,
del cual hemos hablado
aquí varias veces
por aquel capítulo fallido
de Black Mirror,
donde él era el taxista
que estaba obsesionado
con vengar
a los tipos de Facebook.
Después hemos hablado
de Fleabag
y él hace un papel
muy interesante
en la segunda temporada
y evidentemente
aquí hace también
de medio colgado,
es el que le da
la despedida
de la trinchera
donde está.
Muy bueno.
Andrew Scott,
después se encuentra
Mark Strong,
conocidísimo Mark Strong
por las películas
sobre todo de Guy Ritchie,
¿no?
Sí, sí.
Y después,
¿quién es?
¿Quién es el coronel?
El Benedict Cuckoo,
Cumberbatch.
O sea,
el doctor extraño.
Sí, sí.
Bueno,
porque aquí tenemos
una especie de coronel.
The Death Stranding.
Per això has dit
The Death Stranding
a les xarxes socials.
Per què?
No,
perquè com que és màgia.
Com que és el doctor extraño
i tant.
No,
és que abans li comentava
al Ferran
que em recorda bastant
el videojoc
que dèiem del Kojima,
el Death Stranding,
des del punt de vista
de que,
primer,
la pel·lícula comença
típic de videojoc
que tu vas a un lloc
i et diuen l'emissió.
Els 5 minuts
ja saps
de què anirà la pel·li.
O sigui,
quin és l'objectiu final.
I tot el viatge
que fan els dos nois,
és una creuada.
Ostres,
però és que és
una gent a priori inexperta,
no ho és,
però a priori
són gent jove.
Però és la imatge
de la joventut,
el terror,
passen per llocs de bastants,
no és la típica imatge,
no us imagineu
la típica pel·lícula
de guerra
del desembarco de Normandia.
No,
i tampoc és d'un Kirk.
Tampoc és d'un Kirk.
Tot i que ha sido presentada
com una gran hazaña tècnica,
però la gran hazaña tècnica
està en esa narració
que no tiene cortes,
que en apariencia
acompanya contínuamente
a los espectadores
en su gran cruzada,
en su gran misión,
pero lejos de eso,
lejos de ese aparato técnico
que evidentemente
se hace notar
y es muy importante,
es una película
que más bien busca el detalle,
lo mínimo,
la emoción.
Al final,
lo que pretende
con esta película,
ni punto un hacer
una lección de historia,
porque es como decíamos,
está totalmente
descontextualizada
de la guerra,
lo que sí supongo
que intenta acercar
al espectador
a esa realidad
y a todas las limitaciones,
porque mucho más,
hay algo que a mí
al principio
me hacía recordar
Senderos de Gloria,
¿no?
Es la gran película
de trincheras.
Sí, sí, sí, sí.
Es la gran película
de trincheras.
Y acá para el final
que es Senderos de Gloria,
literalmente.
Pero claro,
en Senderos de Gloria
aún hay gloria.
Aquí no hay nada de gloria.
Aquí si hay algo
es barro.
Y tal es así
que hay un momento
en una de esas escapadas
que por accidente,
y aquí sí hago
un mini spoiler,
que es que el tío
por accidente
acaba metiendo la mano
sobre un cadáver,
pero esa mano
está sobre las entrañas
de un cadáver.
El cadáver ha sido
desoñado para un misil,
¿no?
Exacto.
Y ha quedado
una especie de agujero
en la parte del estómago
y él se apoya, ¿no?
Se apoya sobre la muerte.
Por error.
La vida sobre la muerte.
Sí, sí, sí.
Pero hay una continua
reflexión sobre eso.
Después,
en esa misma,
en esa misma,
no, no es la misma secuencia,
pero en la secuencia siguiente,
hay un momento
donde llegan
a una especie de cabaña,
a un hogar,
y los dos personajes
se separan,
porque es evidente
que mientras van juntos
la cámara le sigue a los dos.
pero hay un momento
donde está muy bien cruzado,
¿no?
El trabajo de cámara
donde pierde a uno,
recupera a otro.
Les capes
dins el mateix pla.
Sí,
son como pantallas, ¿no?
En el fondo está bien
que hayas comparado
con un videojuego
porque tiene algo
de videojuego esta película.
Como se mueve la cámara, ¿no?
No piensen que contínuamente
la cámara está detrás
en un plano dorsal
siguiendo los...
No, no, no.
La cámara se pone frontal,
en traveling frontal,
en traveling dorsal,
en traveling laterales.
Que això seria interessant,
és el que dèiem abans,
eh?
A part de veure un making of
d'aquesta película
d'estar al ras de terra.
Al ras, sí,
hasta el cel, ¿no?
Hasta el cel.
Un sanital,
hi ha un moment
que el tio cau per un riu
amb una cascada
i la càmera
és totalment sanital
i es queda aparentment
desconnectada
de qualsevol...
És una càmera lliure
de videojoc total.
És una càmera
que podria fer servir
Gaspard 9,
en 3d8, per exemple.
I està molt bé
que aquesta càmera
sigui així
perquè el que ens dona a entendre
és que la necessitat
d'arribar a aquell punt
és una mica
com la necessitat
orgànica d'un riu
que troba un punt
on no pot continuar
aparentemente és caòtica,
¿no?
Però, ¿por qué?
Perquè està buscant una salida
i aparentemente
és aquest camíno
a la perdició,
no,
seria camíno a la salvació,
perquè ells
tenen que arribar
a un punt
per salvarles
del gran fracàs
que seria atacar,
¿no?
Entón,
és aplastant
la película
en tots els sentits,
des de la parte técnica
i de com a esa parte técnica
no hipoteca
el fondo,
el contenit.
És important.
Perquè moltes vegades,
sí,
aquí comentamos Utoia
i sé que és una peli
més ben celebrada.
Antes te comentaba
en el coche
si era parecida a Gravity,
que también tenía
ese componente técnico
y yo te decía
aunque me imagino
que no le pase lo mismo
que a Gravity
que a Gravity
la parte técnica
tapaba lo que era
una historia bastante.
No mediocre
pero sí muy normal.
No,
és que esta es una peli
realmente también
cargada de subtramas.
Bueno,
en el moment
que una película
que a priori
pot estar basada
en una tècnica
liteusa aquesta tècnica
i queda una película
igualment de puta mare
és aquesta peli.
Exacto.
Perquè Utoia
potser el que passa
és que es va decidir
per omplar seqüència,
recordem que és aquella
real de la isla de Suecia
de todos aquellos chavales
que están en un campamento
de verano
y un nazi extremo
se decide a matarlos
y de hecho es lo que hace
a llegar a la isla
los mata
y es la película
de la tolla.
Està justificat
pel temps
que va tardar
a la matança aquesta
que era una hora i deu
o algo així
llavors és una pla seqüència
d'una hora i deu.
Llavors allà està justificat
lo comentamos aquí
como lo habían ensayado
lo habían rodado
en varios días
pero que cada día
rodaban la película entera.
Aquí hay varios cortes
y hay uno muy claro
y hay uno muy caro
y es porque hay un elipsis
hay un elipsis temporal
y entonces
bueno
no descubro nada
pero ahí sí que hay un momento
donde la historia se corta
y aparece X horas más tarde.
Es evidente que
Sam Mendes
no tiene ningún problema
en mostrar sus costuras
en decir
no, no
si aquí no estoy yo
para marcar paquete
y demostrar lo bueno
que pueda ser
desde una perspectiva técnica
o narrativa
sino todo lo contrario
para acercar al espectador
a esa realidad.
Una realidad
que además
nos han acostumbrado muchísimo
porque películas sobre la primera guerra mundial
hay muchísimas
pero quizás
mucho más históricas
por así decirlo
y este no es el caso
es una película realmente
vivencial
y me gustaría acabar
porque podría continuar
mucho más tiempo
es una película
que como la Sagrada Familia
tiene tanta simbología
y tantos pequeños detalles
que nos llevaría
cada programa
es que vengo de la Sagrada Familia
esta mañana estaba ahí
es lo malo de Serguía
señores
y lo más sería
en Barcelona
que no te salvas
de la Sagrada Familia
y religioso
y católico
claro que sí
por favor
deja que la música
nos ilumine
bueno
es una canción
súper versionada
es
Wafering Stranger
o
The Poor Wafering Stranger
es una canción
que el espectador
tendrá la oportunidad
de escuchar en la película
y que realmente
le elevará
a un estado emocional
y espiritual
propio
propio de la Sagrada Familia
en un día de huelga
donde no haya turistas
imaginaros
es una maravilla
ese momento
a més es un moment
que estás exhaust
o sea
tú como espectador
aquesta canción
es un lament
no pero es que
aquest moment
es entremig
no quiero decir
que la película
es un lament
d'un caminant
no vull dir
ni en ningún moment
ni en res
pero es justo
después
de la odissea
pero d'una odissea
que ha durat
minuts
porque a ver
la película
tot ha sigut
la seqüencia
hi ha moments
més cap amunt
més cap avall
pero en aquest moment
es un moment cap amunt
y entra aquesta
tornant
no tinc ni música
tornant al Death Stranding
es como cuando
passes una zona de monstres
al Death Stranding
y la cámara s'obre
y comienza la baixada
que hi ha monstres
es literal
porque venimos
bueno hay un punto de inflexión
con esa elipsis
que hemos mencionado
pero sí que es cierto
que hay muchísimas secuencias
en unos territorios
totalmente devastados
áridos
sin vegetación
sin vida
la muerte está presente
continuamente
y de repente
llegamos a esta secuencia
donde ahora no lo recuerdo
me parecería que son
más bien son como pinos
o hayas
son árboles
de un tamaño superior
que de alguna manera
dan una sensación
de recogimiento
y allí se encuentra
bueno con el pelotón
y con esta música
que es lo que tú decías
sí sí
es una canción de lamento
pero es la canción
de lamento
de la soledad del inmigrante
ante la inmensidad
ante la inmensidad
en este caso
de los apalaches
porque esta piensa
que es una canción
popular
que representa un poco
el folk norteamericano
y es una canción
de ese territorio
me extrañó mucho
que él la utilizara
que Sam Mendes
como británico
y haciendo una
y una historia
sobre la primera guerra mundial
los estadounidenses
tú lo habrás investigado
y será cierto
eso que dices
pero al principio
al menos
es muy celta
esta canción
o sea serán irlandeses
cantando en Estados Unidos
podría ser
claro
es que a lo mejor
es una canción
que en realidad viene
podría ser
porque si no
no tiene sentido
o no tiene tanto sentido
el que Sam Mendes
la haya utilizado
para esta realidad
tiene un tono muy celta
tiene un tono muy
irlandés
islandesa
en el sentido inicial
bueno
aquesta decadencia
de la música irlandesa
de folclórica
que es una tristó
i que siempre parlen
de
et dec diners
estic sol
necesito que m'acullis a casa
i dóna'm diners
el migrante
el migrante
y la otra edad
señores
por favor
por favor
quiero seguir
escuchando
como avanza
esta empanada cultural
bueno si parlem d'anys 20
i de videojocs
ja hem dit abans
algo va mal
aquí
perquè teòricament
que són videojocs
fets amb ombres
jo a esa época
seguramente habría jugado
a los dos que había
exacto
no bueno
es diu no
Ferran
no sé si es el primer
el Pong
un d'aquests que s'havia dit
que era
però això ja és a finals dels 50
o sigui
els videojocs
arriba molt tard
com a tal
sí
finals dels 50
com a tal
sí que existeixen
experiments electrònics
previs
però sí 50
però tu es parlant d'anys 20
un videojoc
clar
anys 20 un videojoc
però clar
ara mateix que es porta molt lo retro
sobretot veiem molts jocs
sprites
d'aquests dels 80
però una companyia
ha optat per anar encara
més enrere
i justament situar
un videojoc
en els anys 20
Error Intuentes
Well Cuphead and his pal
Mugman
they like to roll
the dice
by chance
they came
on devil's game
and gosh
they paid
the price
paid
the price
and now
they're fighting
for their lives
on a mission
fraud
with dread
and if they proceed
but don't succeed
well
the devil
will take
their hands
well
cuphead
estem parlant
de
cuphead
no me lo vuelves
a poner
de ràp
estic pensant
podríem fer
algun dia un coro
els tres
que tenim unes
beues
i fer beues
d'aquestes
per fer la intro
jo faré aquesta mena
de sapo
que sona
bueno nois
estem parlant
de Cuphead
de la companyia
Estudio MDHR
que no sé què vol dir
no?
tampoc
no?
MDH
no sé
molt honorable
senyor president
molt bé
no doncs
Cuphead
és un joc
que de fet
ja hem parlat
alguns cops
ha estrenat en diferents plataformes
es va estrenar al setembre del 2017
hòstia és bastant recent
llavors
és bastant recent
bueno sí clar
relativament recent
però fa molt poc
també està
diguéssim d'actualitat
entre cometes
perquè fa molt poc
que ja ha arribat a Switch
sisplau
és música
anys 20
no?
perquè llavors
Cuphead és un d'aquests jocs
que torneu a portar
que ja és com un clàssic nostre
que és jocs complicats
un clàssic teu
un clàssic meu
és a dir
que ofereixen
molta dificultat
i una dificultat brutal
són jocs d'habilitat
necessites ser bo
jugar en un joc
per poder tirar endavant
és un joc també
que et desafia a fer-ho
és a dir
desafiaments totals
de fet
com a anècdota
jo vaig veure fa poc
un vídeo
al canal de IGN
que a vegades
porten els
els creadors
els creatius
dels videojocs
que o bé juguin
el seu propi joc
a veure què tal
o bé
que vegin a gent
jugar
en speedruns
que són aquesta gent
no sé si saps
el que és un speedrun
Adriano
que és la gent
que es dedica
com a competició mundial
a acabar-se els jocs
en el menys temps possible
passar-te el joc
el més ràpid possible
sí
llavors clar
speedrun
es diu això
doncs
vaig veure un vídeo
que eren
els desenvolupadors
del Cuphead
intentant jugar
mentre els fan
entrevista
en el canal
llavors què passa
hi ha un que és el crack
i l'altre
que és el dissenyador
de producció
crec que és
i aquest no para
de morir
i dius
clar
aquí està el nivell
un que segurament
és la part més game
això que deies tu Ferran
aquesta part més
habilitat
jo que m'agrada jugar
a mi que m'agrada jugar
però no soc un tio
especialment hàbil
amb els jocs
a mi em frustra molt
aquests jocs
són jocs frustrants
jo veig jugar al poli
i dic que al igual
ho estàs veient
i dius
que és impossible això
sí sí
amb els idiomes
aprendre l'alemany
saps en el fons
no veieu la comparació
però jo us ho dic
o un espanyol
intentant entendre el català
en general
bueno no
perquè diran
que ja el saben
home
que és facilíssim
doncs a veure
Caphead
a veure
és d'aquests jocs
que potser la història
és d'allò de menys
de fet
el text que hem escoltat
al principi
no sé si algú l'ha entès
però t'expliquen literalment
la sinopsi
a la pantalla
d'inici del joc
llavors que bàsicament
es podria resumir
en l'eslògan
que té el joc
que és
don't deal with the devil
que és
no facis tractes amb el diable
perquè bàsicament
són la història
de dos germans
que és el més tonto possible
que és Caphead
i Macman
que són bàsicament
cap de cop
cap de tassa
i home
tassa
i home
aquests rotllos
de
Cacarot
Cacarot vegeta
exacte
aquests noms de volada de drac
que són tontos
però i ara m'estic imaginant
allò
em sembla que és
la vella i la bèstia
no hi ha una
és que els dos protagonistes
són dos ninots
amb cap de tassa
és fàcil que ho puguis comparar
no?
amb la vella i bèstia
ara el Pol t'ensenyarà
sí
t'ho poso
perquè ho vegis
vale
són més simpàtiques aquests
sí
bueno però
els semblen més
els dibuixos animats
dels Simpsons
no no
però ara entraré
al tema de l'animació
però sí que és veritat
que la història
potser és la de menys
que és bàsicament
aquests dos personatges
un dia entren
el casino del Diablo
no?
que a més està
està
inspirat
bueno inspirat
està caracteritzat
com King Dice
que és Dau
el rei Dau
el rei Dau
que és un personatge
que té un Dau
el seu cap és un Dau
és tot això que deies
no?
és algo molt
ah
l'acabo de veure aquest ítol
sí no?
doncs
els dos personatges
comencen a guanyar sense parar
fins que el Diablo
els hi proposa
d'autodonada
una más
una más
todos
exacte
i si no
em quedo a les vostres ànimes
òbviament
us perden
llavors el que fan
és un altre pacte amb ell
que és
et farem com de cobradores
del frac
per dir-ho així
anirem a buscar
les ànimes
d'aquesta mena
de personatges
que te les deuen encara
i quan les tinguem totes
doncs ens perdones la vida
i aquests
seran
òbviament
els personatges
el tema és que
en veritat
tu ets una mena de villano
al final
tu el que estàs fent
és el mal
sí sí sí
no no no
és interessant
perquè tu mateix
de fet per això dic que és una mica
inclús més gamberro
que tots aquests dibuixos
però
però és
la idea és
arreglar un error
que has tingut
per simplement
l'averícia
perquè al final
tot parteix d'un casino
i
llavors
tot parteix d'un casino
bé
la història comença amb un casino
un casino vull dir
la idea inicial del joc
són d'aquests jocs
que al final és com
per dir-ho així
el Super Mario
o aquests jocs que són
és més
l'experiència de jugar
i la diversió
dels plataformes
i això
que no pas la història
en si
és una excusa
és una excusa
és una excusa més
però està bé
la història és interessant
llavors què passa
la companyia
el que va fer
que això és el que
estaves dient tu Adriano
la companyia
el que va voler
que és la curiositat
d'aquest joc
és emular
aquesta animació
dels anys 20
anys 30
que podríem trobar
doncs
un estil més Disney
o del Fletcher
no sé com es pronuncia això
Fletcher
Fletcher
Fletcher Studios
que
recordeu per
Popeye
o Betty Boop
són aquests personatges
no sé si el recordeu
anys 20
anys 30
aquests personatges
d'avui molt grans
elàstics
molt elàstics
són caricatures
pures i dures
llavors els dibuixos
els estic imaginant això
perquè us imagineu
amb aquell Mickey Mouse
ha pujat aquell baixí de vapor
als seus inicis
o el Popeye
mentre repartia
ara haig de tornar a fer
de professor d'idiomes
perquè això del Popeye
aquí és molt graciós
Popeye
és Popeye
senyors
Popeye
perquè té l'ho enrebentat
però tu ho has pensat això
no no no
perquè és molt típic
nosaltres
amb Sidecar
Sidecar
o Popeye
Popeye
i clar
moltes vegades
quan parles amb algú
de fora
i dius
si home
si el Popeye
el Popeye
només els francesos
fan com nosaltres
sí
no només un incís
era l'incís
no però
clar
a diferència
justament
de tots aquests dibuixos
aquest joc
és molt més gamberro
i justament
si entrem en aquesta animació
jo que hem trobat molt bé
aquesta unió
entre aquesta animació
tradicional i original
d'aquests anys 20
anys 30
amb el videojoc
és una unió
que potser és el que els ha costat més
de tirar endavant
perquè al final
és un joc
que ara no recordo exactament
quants anys van tardar
però és que van tardar
a tira
per què?
perquè està dibuixat
em sembla que van estar 6 o 7 anys
i no som massa gent
no no no
era un equip molt petit
era un equip de 8 persones
abans ho has començat
el que vam voler
és ara que estem en una època
on els desenvolupadors indis
fan jocs
i el que pot costar més
al final és l'art
perquè has de saber animar
has de saber dissenyar
s'havia optat molt
molt dissenyador indi
de fet per això hi ha un auge
del món píxel
perquè és molt difícil
fer bé les coses ben píxel
però és fàcil fer-les
en veritat
ells van decidir
no estem en un moment
on tot torna al píxel
i a part els jocs triple A
els rics
van a fer amb més polígons
tot amb més definició HD
nosaltres ens n'anem als anys 20
i agafarem aquesta animació tradicional
feta plastilina
això és el que has dit
de Disney dels principis
o de Betty Boop
sí, sí, sí
imagineu-vos aquest
i la dificultat d'això
és animar-ho bé
i ostres
és que ho heu de veure amb moviment
sí, sí
busqueu
us animo a buscar
i tot això que estem escoltant
també és propi del videojoc
sí, sí, sí
la música és original
també
a mi m'encanta
però vull dir que és molt rítmica
és molt accidentada
molt vertiginosa
clar
però és que
la música
ara ho tractarem
però és que sí que és veritat
que la música
jo només estic escoltant això
jo que he jugat molt a aquest joc
i ja
estic apretant
ja estàs a dita
estic apretant la boca
les dents
perquè m'entra la tensió
de recordar els moments
que és super tens
aquest joc
és el típic
que podríem tornar a posar
aquella recopilació
que vam fer de gent
fuck
me cal
perquè és una cosa
això és el resultat
quan te compers
però la sensació de tensió
és un rompemandos
este juego
és un rompemandos
clar però en altres jocs
sí que és veritat
com els de Front Software
de Dark Souls
i de Sekiro aquests
que hem comentat altres cops
sí que és veritat
que és la pròpia jugabilitat
aquí és la música
també et porta a l'extrem
o sigui
és una música boja
si el veus amb moviment
i l'escoltes
entre aquestes músiques ràpides
i que tota la pantalla
es mou
tot
si hi ha un núvol
el núvol està fent
tic-cut-tic-cut
tot està votant
tot està votant
tot està votant
tot està votant
tot està votant
tot està votant
llavors clar
entres en un frenesí
jugant al joc
que clar
si portes bé la pressió
mira
si no et passa com a mi
que no pots
no però
justament el que dius tu
de les animacions
és que clar
a part que els va portar
molts anys
però bueno
algú va ser
que és que els va portar
molts premis
òbviament
aquest és un joc
que ha arrasat
a qualsevol
concurs i festival
que van entrar
ja que fa poc
vam parlar dels Game Awards
no Ferran
aquest el 2017
es va endur
a millor joc independent
obvi
millor direcció artística
obvi
i es podria haver endut
a música també
estava nominat
estava nominat
a música també
és que si no
clar clar
llavors com a
us heu d'imaginar
el típic joc de plataformes
això que comentàvem
no
d'aquest 2D
com que podem imaginar
de Super Mario
el típic no
però
però
és un tipus de joc
que es diu el run and gun
no
és a dir
corre i dispara
por dios
run and gun
i les
exacte
i les
una altra vegada
a veure sisplau
si torna
espera
bé
this match is gonna red hot
clar
tens certes missions
posa'm música
ja que aquesta música
posa'm música
no podem parar
no podem parar
jo m'havia tornat addicte al moviment
gràcies a la música que teníem
és que
justament això
que el joc ofereix
és una infinitat
d'enemics
és que
hi ha a més
molt caracteritzats
o sigui
hem parlat d'aquest
de Betty Boop
i d'aquest estil d'animació
però imagineu-vos
personatges de lluitar
contra una flor
que ens dispara
tots llavors
però tot amb aquesta
exageració de l'època
m'explico
una ceba que plora
i que les pròpies
llàgrimes
ens intenten atrepar
per xafar-nos
m'estic recordant
de Roger Rabbit
és que Roger Rabbit
ja era una recuperació
d'aquests dibuixos extrems
sí, sí, sí
però té tot el rei
inclús hi ha un capità
de vaixell
que
que ens recorda molt
el Brutus
que a més
suposo que no deu ser Brutus
perquè crec que
també tenia un altre nom
Brutus
de Popeye
no era Brutus
de Popeye
no ens deia Brutus
i tenia
ai no em sortirà
també li pots dir
Olivia Brutus
i Popeye
li pots dir Ferran
si vols
ma mare m'ha dit
sempre Brutus
és que tinc un barba
algú que ens enfada
no?
m'imagino
bueno
doncs mira
justament la ràdio
té coses molt bones
com no veure-li
la cara de Popeye
de Brutus
però
sí que ho recomano
anar a veure
a Youtube
l'aspecte
aquest visual
que estem comentant
una flipada
total
d'animació
tradicional
d'aquesta
que podem veure
d'altres sèries
de l'època
però
sí que
el que ens pot
aportar bastant
en l'àmbit
musical
és això que estem
escoltant
que és el tema
de la música
sí que es centra
molt en el tema
dels anys 20
llavors està
composada
íntegrament
pel canadent
Christopher Madigan
que és que
pensem una cosa
és una composició
de quasi 3 hores
de cançons
durant el joc
que tu la pots tenir
íntegra a Youtube
o sigui jo
inclús algun cop
me la poso
per treballar
perquè òbviament
et dona
si puixes al cotxe
del Pol
un 90%
d'oportunitats
és que són això
i llavors el Pol
comença a accelerar
i diu
Déu meu
no arribem a casa
sense tanta
no no no
però sí que
ho recomano
inclús també
buscar aquest nom
Christopher Madigan
o simplement
Cuphead
en directo
i veureu
no és tan una orquestra
no us imagineu
que és una orquestra
de 40 músics
us podeu trobar
uns 8 músics
però
és flipant
imagineu això
en directe
és que és una bogeria
escolta
escolta
és que
imagineu-ho
amb això
el joc
ja és prou
complicat
i a més
sí que és bé
que necessites
aquesta habilitat
també
d'estar mirant
la pantalla
tot arreu
perquè sempre pot caure
alguna cosa
has d'entrar
el que es diu
entrar en la zona
has d'entrar en la zona
que es diu
que és quan
estàs tan connectat
amb el joc
que ja estàs venint
ho estàs veient
veure tot
i una pregunta
així com parlàvem
que en 1917
hi havia un moment
de pau
hi havia un moment
de connexió espiritual
d'introspecció final
aquí també ho tenim
això
no hi ha pausa
mai
la pausa
és quan t'has carregat
el mando
i la pausa
és quan has d'anar
a comprar el següent
el mapa
no
quan acabes una pantalla
tens un moment de mapa
on tu tries
quina pantalla vols
i sempre et diu
quina dificultat
té aquella pantalla
a veure si començar
a jugar això
em donarà
és un altre d'aquests jocs
que no pots començar
per aquí Adrià
no ha de començar
per la finestra
ja sabeu
però bueno
a part d'això
que estàvem comentant
de la música
doncs
com esteu escoltant
utilitza aquest jazz
el swing
però sobretot
el ragtime
que no sé si sabeu
l'estil
el ragtime
que és aquest gènere
hòstia embogit
això per exemple
Peaky Blinders
juga molt
amb l'anacronisme musical
era una cosa
que volia comentar
perquè clar
allò dels anys 20
també m'havia plantejat
el que passa que
com ja ha dit Ferran
la sèrie que toca avui
és deia un pope
però d'alguna manera
també
quan estàvem parlant
dels anys 20
jo pensava
hòstia Peaky Blinders
perquè tot l'imperi
que construeix
en el senyor
Thomas Schell
Thomas Schell
bé
és gràcies precisament
a que són els anys 20
ja ho vaig dir
a l'altre programa
que no l'he vist encara
ningú de
o sigui
l'heu mencionat
jo no l'he vist
ja ho sabeu
però i a Peaky Blinders
tot i que tu esperaries
una música
molt més
bueno sí
potser té aquest puntet
ragtime
de fet ho diuen
en algun moment
perquè això de ragtime
és molt de moment rac
és com un moment
a saco
a saco
donem-ho tot
i ho diuen
en un moment
que foten una baralla
o un atac
i diuen
ragtime
és que ragtime
l'origen de la paraula
ragtime
és de les baralles
exacte
és una mele
a la mele
a por todos
a por ellos
no?
teniu una polla
ai ai ai ai
no no
doncs això
justament el ragtime
que a més és que
tu imagina't estar jugant amb això
és que
és que
a més ell
fer ràdio amb això
fer ràdio amb això
ui s'ha acabat
vaja
s'ha acabat
no no no
però el Christopher Madigan
que a més
és percussionista
i es nota molt
que li devia fotre les baquetes
com un rotllo Hulk
saps?
perquè imagineu algú
fotent-li aquestes cançons
durant tres hores
i ell és justament
percussionista
a la National Ballet
of Canada Orchestra
si no estem parlant
d'un
ai ara estan en flames
ah no
a Canada
tio
no m'he confós
m'he confós
a més
avui he estat
amb dos
els de Canadà
són els de l'avió
no?
els que els han fotut un missi
això sí
això ha sigut
l'exercit tirani
bueno i per anar acabant
és que no em dieu
això és
the National Ballet
of Canada Orchestra
no no
bàsicament és el
del compositor
però no em dieu
que no us porta
en una època
ara em dóna una mica
de tranquil·litat
de pau
de felicitat
aquesta música sona
com
és l'hora de comprar
mejoras
és l'hora
d'aventures
de comprar
el mando
és veritat
doncs això és Cuphead
no us fieu
justament d'aquesta
amabilitat
que poden presentar
els dibuixos
perquè
si ho busqueu
ja veureu
que és com molt amable
el tràs
i tot
d'aquestes èpoques
anys 20
però és que patireu
i molt
això va fer la contra
ja que estem parlant
d'actualitats
encara que siguin
ara són els nous anys 20
els nous anys 20
què ens porta
als nous anys 20
doncs ens portarà
un DLC
de Cuphead
és a dir
una extensió
del joc que teníem
per fi
3 anys després
i òbviament
Christopher Madigan
tornarà a estar
a la batuta
a la batuta
hi ha un micromecenatge
que això és curiós
d'una mena de còpia
dic entre cometes
còpia
d'aquest joc
que es diu
Enchanted
Enchanted
Portals
de Chicho Games Studio
Chicho
Chicho
Chicho
però què passa
que li diuen còpia
perquè és
i és literal
bueno
còpia de capget
a l'estil visual
i a l'estil de joc
és molt semblant
però clar
però clar
còpia-ho
còpia això
que està fet a mà
no perquè el trailer
que han posat
precisament els
Chicho Studios
aquests
és brutal
és a dir
el tema és
és una còpia
perquè no és un concepte original
però l'estan fent molt bé
l'estan fent molt bé
jo realment
apostaré pels dos
tant pel DLC
com per aquest nou
i ojo
perquè Netflix
està treballant
en la sèrie animada
de capget
que és una cosa lògica
ja faltava Netflix
també avui
de fet és una cosa lògica
perquè
si t'hi pares a pensar
és un videojoc
que agafa coses
de sèries d'animació
i nostàlgia
i nostàlgia
llavors Netflix
clar
està agafant
farà una sèrie
d'un videojoc
que parteix
de les sèries d'animació
és clar
és com un
és com un tema meu
però bueno
com hem dit
jo crec que ja vam dir
l'any passat
aquest any
es presenta molt gran
de videojocs
i res aviam si això és un retorn
als feliços anys 20
sèries
Bueno per fi
hem canviat
hem canviat
la cançó de sèries
però un joc de trons
perquè ara sonaran
sèries bones
hem sigut el futuro
de las sèries
està pensant
hem canviat
Juego de Tronos
perquè es va acabar
però va continuar
el camino
ja ho explicarem un dia això
bueno
avui estem parlant
dels nous anys 20
i aquest nou 2020
ens porta a una cosa nova
que en realitat
és vella
no gaire
tot s'ha de dir
però és el suficient nova
perquè estàvem esperant-la
estàvem esperant el retorn
estàvem començant a desesperar
i no
no estic parlant
de videojocs
per tant
no es tracta del retorn
de Half-Life
amb el seu Half-Life 3
tot i que és veritat
que hi ha un joc oficial
a Half-Life
a un VR
ostia
mira collons
espera
millor em paro
perquè m'estic anant
pels cerros d'Uveda
i ja semblo l'Adriano
amb els seus segways
no anem a parlar
de videojocs
encara es porten els segways
els segways
ja està
ja hi som
queden 13 minuts de programa
i ja no estem parlant
de la secció
fem una pausa
i anem amb segways
no
avui us vinc a parlar
d'una sèrie
amb majúscules
que ens ha tingut
3 anys a l'espera
del seu retorn
per fi
des del passat divendres 10
ja tornem a sentir
a HBO
aquesta magnífica careta
no
bien
por fin
aquí ha pasado algo
holo
es lo malo
hola
es que es hombre
no puede hacer dos cosas a la vez
no tenim la careta
es la careta de John Pove
¿qué ha pasado?
no se va a hacer dos cosas a la vez
este hombre
es hombre
es hombre
a ver
pues no
eso es John Pove
no
la de avant
y la de antes de John Pove
porque solo por escucharla
no
es que no
no sé por qué no está
vale pero
he de decir que Ferrar me ha contado
viniendo hacia la radio
que hace así
holo
no no
que la canción de John Pove
la careta ha cambiado
y eso que la primera
la de la primera temporada
era una maravilla
sí no
el tema es això
que tenim la cançó de John Pove
que és una llàstima
l'anava a buscar ràpid
però és que si no
se'ns acabarà el temps
i es tracta d'això
del retorn de John Pove
amb la seva segona temporada
bé
que en veritat ara
es diu
The New Pove
el nou papa
ja us hem dit eh
que avui anàvem a parlar
de coses noves
i de fet
la careta
com diu l'Adriano
ja no és aquesta
la que no ha sonat
òbviament
i ara l'ordinador s'ha penjat
així estem
així estem
és l'Efecto 2020
és l'Efecto 2020
no ara sí
ja funciona
dic que la careta ha canviat
ja no és el Watchtower
del Devlin
que és
qui la conegui
hòstia
és una careta brutal
sinó que ara
en sona una nova
que a més té un to
ja ho veureu
és bastant
és bastant
eclesiàstic
tot molt diví eh
com veieu
és molt la bellezza
cada cop
cada cop
cada cop estem més a prop
de l'èxtasi
podríem dir
amb tan religió
es diu
Good Time Girl
de Sophie Tucker
i és curiós
perquè sí
la primera temporada
ens porta un papa jove
amb la pell
d'un humoròtic
i suggerent
judlau
que a diferència del que el títol
de la sèrie pot fer creure
és un papa jove
però té la ideologia
més vella
de tota la cúria romana
aquesta segona temporada
en canvi
ens porta
un papa nou
però a la pell
de John Malkovich
per tant
un vell
un papa vell
però que és nou
quin lío eh Adriano
és com allò del nou nouena
o el nou novembre literari
és el que té Sorrentino
ah sí
però frenem un moment
perquè després aquest desgavell
de músiques
ha sigut culpa teva
molt
perquè tota tanta música
de Cuphead
se m'ha acabat colant
al meu arxiu
ha connectat
amb l'experiència
que té
amb Cuphead
i s'ha posat nerviós
està a punt de tirar
del mando
sí
però frenem un moment
deia perquè
pel meu martir personal
massa gent no ha vist
aquesta sèrie
vosaltres
sense anar més lluny
no l'heu vist
ah tu és la primera
primera temporada
de John Pope
i mira que heu tingut temps
eh
no no no
a mi m'agrada molt Sorrentino
però sí que és veritat
que aquesta la tinc pendent
des de fa la tira
jo crec que va ser
de les primeres aportacions
de grans cineastes
que es fotien
a la món de les sèries
i que donaven un
i tres anys per què?
és que han passat
diverses coses
entre que Sorrentino
és Sorrentino
i ha fet pel·lícules
pel mig suposo
jo crec que
donarem aquesta dada
de fet ja l'hem donada
la primera dada
que em guanyaré
com a mínim
gent semblant a l'Adriano
que és que és una sèrie
dirigida pel Paolo Sorrentino
ja ho hem dit
ja només per això
els que l'hauríeu de veure
ja sabeu
director de pel·lícules
com Il Divo
La Gran Belletza
escritor de novel·les
com La Joventut
que també té una adaptació
també és una pel·li
de lluz
de fet Adriano
aquí tinc a puntet
que ens en parlis una mica més
però llavors
si en parlo jo
tu ja no acabes
avui la secció
va una altra dada
es va estrenar el 2016
durant la 73ena mostra
de Venècia
tot i que va ser fora de competició
ha sigut la primera sèrie
de televisió que ho ha fet
i va aixecar grans passions
entre els assistents
i a partir d'aquí
és veritat que
a tots festivals
ja tenim sèries
i aquest any
de fet
s'ha tornat a presentar
amb exclusiva la mostra
la segona temporada
exacte
i tot i ser una sèrie d'HBO
i tenir un càsting
molt anglosaxó
perquè està en Jude Law
Diane Keaton
i ara John Malkovich
es tracta d'una sèrie
de producció italiana
i com a tal
també va ser la primera sèrie
italiana
nominada al Zemi
el 2017
no va guanyar res
al Zemi
i és una llàstima
però és la primera sèrie
italiana nominada al Zemi
però per què us en parlo
tant d'aquesta sèrie
si resulta que
no l'ha vist ni tanta gent
i que no ha guanyat
tants premis
a veure
sincerament jo no us vull
espatllar-vos el descobriment
perquè The Young Pop
és una experiència
que cal viure
el més verge possible
us en faig cinc cèntims
per veure si us pica
el gossanillo pols
trec els cascos
no faré espai
tot el condeix
tot ens presenten
el Lenny
que interpreta
Jude Law
que és un jove cardenal
de la Cúria Romana
que per sorpresa seva
accedeix al papat
quan les maquinacions
de diferents grups
de poder
es fan la trebeta
mútuament
i el col·loquen inicialment
com a ninot de palla
per poder-lo manipular
però ell
que és un ultracatòlic
del dogma
aprofita la seva nova posició
per establir un papat
molt conservador
on el relativisme moral
que ha imparat prèviament
es desfarà
i la figura del papa
o sigui
d'ell mateix
s'esdevindrà
totalment central
i idolatrada
té una presència
a ell de
el papa és la persona
més important del món
i jo soc aquesta persona
feu-me cas
Lenny
que com a papa
has de far dir
Pius XIII
Pio III
no Pio en castellà
Pio
és un noi d'orfandat
ell és un noi orfe
que va ser criat
per una monja
bastant liberal
que és la que interpreta
la de Ian Keaton
i que sempre ha posat
en dubte
en Lenny
la figura de Déu
del pare
perquè ser un nen abandonat
però el seu dubte
no és teològic
és a dir
no té dubte
que Déu existeixi o no
sinó que
ell
canalitza aquest dubte
cap a Déu
de
jo sé que soc diví
perquè jo soc diví
però Déu no m'ha demostrat
és complicat d'explicar
i d'alguna manera
es pensa ell mateix
que és Déu
és a dir
si Déu està a la Terra
és en forma
d'ajut l'ou
és gairebé
com un agnòstic
diferent
perquè demostra'm
que no soc jo
sinó el poder diví
el tema és
ell creu que hi ha poders
però Déu
el pare
ell el posa molt en dubte
i és com que ell
es posa per sobre de Déu
exacte
i ha fet tot això
empitjora
quan ell arriba al papat
perquè comença
a posar
tota aquesta doctrina
també allà
el personatge de Lenny
és pura contradicció
però sí que és cert
que seria un personatge
molt humanista
és a dir
tot i la seva
parafernàlia espiritual
en el fons
on ubica
la seva importància
és en el món terrenal
i ell
segurament com a gran messies
és que de fet és això
les seves ultraconservadores
adreces al públic
el que parla
els seus actes privats
amb tons bastant misticistes
les seves malalties
o aparents malalties
i recuperacions milagroses
que tenen
aquest to d'estígmata
de cosa com
ui has tingut una ferida
i t'has curat molt ràpid
a veure si seràs el senyor
de fet la sèrie et fa dubtar molt
de
Lenny és un boig
és un il·luminat
o de debò
té alguna cosa
a veure amb tot això
la manipulació aquí
és molt guai
de fet durant la sèrie
pots veure aquest pols
entre el Vaticà
més funcional
que pretenia utilitzar-lo
a ell
com un papa jove
per netejar la imatge
i aquest mateix papa jove
que per sorpresa
de tothom
és el més conservador
és que és molt bèstia
al canvi
quan arriba el poder
és que no t'ho esperes
i el que diu
eh que jo en veritat
penso això
és a dir
està en contra de l'avortament
però en extrems
super bèsties
però bueno
ja ho dic
jo ho deixaria aquí
jo ho deixaria aquí
perquè si explico molt més
de coses en concret
no disfrutaríeu tant
a la sèrie
i a més ara l'interessant
és veure com anirà
aquesta sèrie
perquè tenim molt clar
que el protagonista
d'aquesta nova temporada
ja no és en Judd Lowe
ell continua
però això surt
John Malkovich
ha sortit el divendres
divendres es va estrenar
HBO
sí
s'han estrenat els dos primers
primer a Venècia
entenc no?
no no
sí
s'han estrenat els dos primers episodis
a Venècia
i ara hi ha HBO
faig segona crida
al públic que ens escolti
que si algú té
cuentes d'HBO
no por favor
HBO sisplau
en tinc masses atreçades
de fet mira
parlem més d'aspectes tècnics
per no desvalar tan trama
que és això
per exemple
les interpretacions
els ha citats
a John Malkovich
encara no ho sé
però Judd Lowe
la de Yankee
doncs són excel·lents
però vull remarcar
l'aparició estel·lar
i sorprenentment brutal
de Javier Càmara
el de Cite Vides
que fa un cardenal
cardenal Gutiérrez
està sonat enrere
para no manar Javier Càmara
és verdad que yo conocía
Javier Càmara
por Cite Vides
y allí se ha quedado
sí sí
justo con Toni Cantó
era el otro
era Toni Cantó
sí
Amar a un oso
i totes aquestes pel·lis
que se han fet
després
fa com de
millor amic confident
reluctant
a pesar d'ell
él no quiere ser
el mejor amigo
del papa
però ho és
i al papa
li confia les coses
clar
el tio té una informació
sent un cardenal ras
que és com
hòstia
és inconmensurable
el papa que fa
després l'aspecte tècnic i visual
sí que coneixeu a Sorrentino
sí
ja us podeu suposar
que és brutal
aquesta mena de kits
tan característic
que té ell
i la fotografia
aquesta mena
de càmeres lentes
i que otorga
una elegància pomposa
és una cosa
que és brutal
i la música
quina música
és una llàstima
que no hagi pogut posar
la careta
perquè és una música
que a més
té aquest exemple
de contraposició brutal
com deies abans
amb Peaky Blinders
una miqueta
no sé si ho deies
amb Peaky Blinders
però aquest tope musical
no és gens eclesiàstic
té molta electrònica
i juga a la contra
té molt de rock
bueno que sàpiguem
potser es foten unes festes
però bueno
és que la sèrie
ja té aquesta mena
de contradicció
de fet l'altre dia
li comentava a algú
que el que m'agrada
de Young Pope
és que si tu ets un ateu
o una persona
inclús anticristiana
t'agradarà
i si ets cristià també
si ets una miqueta
tancat de ment
no perquè
és mística la sèrie
en veritat
té molt component místic
et fa reflexionar
i és interessant
de fet
parlant de les cançons
deixeu-me tirar
un altre tema
que a més aquest
l'Adriano
seu que li agradarà
poso en situació
perquè entengueu
una miqueta
on està el to
ell
el papa rep la visita
de la primera ministra
de Groenlàndia
i mentre discuteixen
sobre
si expulsar o no
els homosexuals
de la doctrina de fet
de l'església
el papa
li regala
un vinil
i sona això
l'església
l'església
no parla mai
l'església
no
dice
mai
niente
bueno
si no coneixeu la cançó
la cançó diu
una cosa així com
ella mai diu res
ella mai parla
necessita que li facin cas
necessita l'estima
i acaba dient
i la vida
la vida simplement
gira infinita
brutal
perquè al final
ella
la personatge
aquesta de la primera ministra
és una persona liberal
que no creu gaire
en el que el papa
li proposa
però el Jud Lau
la sedueix
i a més ho fa amb una cançó
i la tia acaba l'episodio
ballant
és que l'heu de veure
la tia acaba l'episodio
ballant sola
a càmera lenta
amb aquesta música de fons
és imprescindible
i tu també balles
jo sí
és molt potent
pots tornar a posar l'inici
l'inici d'aquesta cançó
aviam
aviam
si el hacker
Ferran
és que m'ha sonat
amb versió lenta
de com comença
amb plats bruts
ostres
o sigui són els mateixos acords
jo vingueu per aquí
aquest és el canon de Pac Cabell
jo crec que Sorrentino ha copiat
ens queda un minut i mig
ens hem quedat aquí
l'agenda
l'agenda
si voleu la feu ràpid
sí
vinga feu-la ràpid
no hi ha problema
amb la música allà de fons
bueno realment
a mi l'agenda cinematogràfica
m'interessa
és de la de la setmana que ve
però sí que és cert
que recordar a les espectadors
la pel·lícula que hem comentat
que està en cartell
no?
1917
i el faro
avui anem a veure
el faro
potser ens en parlarem
la setmana que ve
estaria bé
molt important
i després sí que és cert
que hi ha hagut
alguns estrenes
com Jojo Rabbit
no perquè això és el fin de que ve
no?
no
Jojo Rabbit
és el 17 de gener
és el 17
el cap de setmana que ve
és abans de que fem programa
potser és abans de que fem programa
Bad Boys for Life
la nova pel·lícula
una altra vegada
en Will Smith
con el Martin Lawrence
tenim Malasanya
Terror espanyol
de l'Arbert Pintó
i bueno
Los Consejos de Alice
l'important vendrà
d'aquí un cap de setmana
la veritat és que
arrenquem una miqueta
a fluixos
perquè sí que
això
New Pope
i bueno
tu Pol
vols dir que el divendres
no?
el divendres surt
el nou
i esperadíssim
no per tu Ferran
però el nou
i esperadíssim
nou joc de bola de drac
Cacarot
i han fet l'obertura
de la convocatòria
del Tree Headed Monkey Awards
de l'OPC
que intentarem
mentrar
i la setmana que ve
també seran els Gaudí
sí
exacte
bueno
és la setmana que ve
sí sí
és la setmana que ve
ho hem de deixar aquí ja
perquè se'ns acaba el temps
bon any
bon any
esperem que no sigui
com hem dit nosaltres
i ens veiem la setmana que ve
vinga adeu
fins la setmana que ve
adeu