Prepareu els pitets, que aquí comença l'empaig,
l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Punturat.
Un programa cuinat per...
Pol Dígler, Perran Pujol, Adriana Calero,
Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Bé, doncs, ja ha plogut bastant des d'aquell programa del Todo Mal, no?
Però, nois, ja que venim de la cap, cada cop menys nostrada diada,
potser que avui canviem aquell castellanisme per qualcom més greyer, no?
Més cerdaner, no?
Tenim una gran dita catalana que defineix, com molt bé il·lustraria
en senyor Valero Sant Martí, l'aidosincràsia catalana.
Pitjor el remei que la malaltia.
O millor encara.
Sortir del foc per caure a les brases.
Hòstia, que ara això sona bastant poc Valero, eh?
Sortir del foc per caure a les brases, espanyolots fills de millputes.
Ara, ara, ara, comencem forts.
Posem-nos en context, ara que hem tornat d'un estiu infernal
i encara estem amb el torrat del sol.
1. Els catalans tornem d'un estiu de calor extrema,
de deixar xop al llit.
A més, com a bons catalans, doncs patidors, no?
Perquè la llum, per posar el ventilador, està caríssima.
I la gasolina també, a no ser que siguis un piròman,
perquè tela també, aquest estiu, que està ple d'incendis.
Però, de la calor, passem al fred glaciar,
perquè també ens cauen pedrotts gegants, gelats,
que riu tant tu de la falta de cas dels enxanetes,
perquè ja sabeu com va acabar el tema dels pedrotts.
I seguim, vaga de professors, trens del segle XII abans de Crises,
cridaçades el 17 d'agost, divisió extrema de l'independentisme,
si encara és possible, dividir entre zero,
Pujol amb un 3% de vida, i Laura Borràs.
Laura Borràs com a concepte del todo mal, todo malamente, etc.
Seguim, tots els drets bruts del documental Salvar el rei,
no sé si l'heu vist, però espectacular.
Ara que torna una mena de nova declaració independència malamente,
Tour 2023, ojo ahí,
i per acabar de rematar un final d'estiu infernal,
Dia Negra pel Cinema,
Mor Godard i el Carràs Camí al Roscat.
No se m'acut res pitjor.
Amb tot això, és comprensible que la iaia del poble
no ho entés més i digués...
Mireu, mireu, plebeu-vos de merda,
que si us heu quedat sense estudiar per gravar el primer dia de programa
i esteu a casa del Carles, mireu,
jo prefereixo marxar i estomacar-me amb la Lady Dick
i heu entès-lo a tots plegats.
T'he venit al teatrillo per començar la temporada.
¿Pero què passa?
¿Y la reina te la has dejat o era...?
Por favor.
¿O era versión catalana de la reina?
Era una versión.
Tots sabem com...
És lo más importante, has hablado de Godard.
Sí, però com Aznar, la vieja Isabela,
hablava català en la intimidad.
I tots hem vist aquestes imàgenes, no?,
de quan vien a Espanya.
¡A Espanya!
En l'època de les 80, si no m'equivoco.
rescatando ahí la buena relación que las colonias no
y que el Imperio Británico siempre había tenido
con el Imperio Español.
¿Sabeu la anécdota amb el rey d'Espanya?
El de Mérito, eh?
Em refereixo a aquella època
quan va venir que la van portar a un restaurant
i ella li va a dir al Juan Carlos
Pues es la primera vegada
que vaig a un restaurant
en la meva puta vida.
Sí, perquè me llevo la señora aquesta.
Mira, y así ha llegado.
Ha llegado los 96, ¿no?, me parece.
Bueno, ¿y qué coño tenemos aquí?
A ver, no estamos en Radio Fabra.
Volvemos a cancarlas.
Esto no sé si tiene que ver
con lo de muy malamente, trá, trá.
Todo mal.
No, y tenemos algo bueno.
Tenemos algo bueno
porque tenemos a Valero San Martí, ¿no?,
en carne y hueso.
No, no, no, no, yo no soco
a Valero San Martí.
Yo es que estaba pa'l carrer
i m'han dit, passa, passa, puja,
que anem a canar, Carles,
que ya veis regratis
y te pones de público.
Doncs aquí estic.
Molt bé, ben fet.
Ben fet.
Però per quedar-te o...
Per provar, per provar.
Veurem, veurem, veurem.
A veure com va la cosa.
M'agrada això.
Poc a poc, eh?
Anirem desgranant poc a poc
com ens agrada fer.
Uy, ¿y realmente habéis pasado
un verano tan jodido?
O sea, realmente este verano
no ha supuesto un reset vital, ¿no?,
y una manera de recuperar energías
para enfrentar lo que nos viene, ¿no?
Esta crisis humanitaria
nos van a por todos lados,
lo sabéis, ¿no?
El mundo se acaba.
Los tierraplanistas
vuelven a estar ahí en primera línea, ¿eh?
Que, per cert,
vam fer una trobada fa poquet.
Algún día farem...
Sabeu com quan anem a Sitges
en cobertura,
anem a les fires del còmic,
no sé què,
però un dia hem de fer
una cobertura enviada especial
en cobert...
O al revés.
En cobert amb unes ulleres
i un bigoti.
Quiero un tierraplanista aquí.
Ah, pots un terraplanista aquí.
Esta es otra opción, ¿eh?
Cámara, es una opción que anem.
Bueno, oís.
Oye, ¿qué rescatamos del verano?
Putsés ahí al terraplanista.
Ah, pues sí, sí.
Bueno, penseu que los terraplanistas
ya están por todo el globo.
¿Eh?
Around the wall.
Around the wall.
Bueno...
Esto es muy pol en el fondo, ¿eh?
O sea, esta frase...
Ahora lo entiendo todo, ¿eh?
Ahora lo entiendo, no.
Bueno...
Este hobo...
Te lo has dicho el cachondeo,
pero no, no.
No, no.
Y sin dar bombo.
¿Qué utilizaron ellos?
Sin dar bombo.
Está claro que...
Valero San Martino,
pero Edgar...
Edgar, ¿qué más?
Moreno.
Edgar Moreno.
Edgar Moreno.
Aquí tenemos el Moreno Moreno.
Benvingut a l'empanada, Edgar.
Moltes gràcies.
I tant que sí.
Benvingutíssim.
Bueno, abans,
com el posem a lloc,
i us poso a lloc
perquè mai us en recordeu,
jo tampoc,
però avui em toca a mi
llençar totes les músiques,
que abans d'explicar
de què parlarem,
què ve?
Pues está claro que viene
el menú del día.
A la sessió social.
Ens podreu trobar a
Facebook Empanada Cultural,
Twitter Empanada Cultura
sense L,
Instagram Empanada Cultural,
tots els podcasts a Spotify
i els videocasts a YouTube.
Menú del dia.
Hòstia, no feia,
que no escoltàvem aquesta musiqueta.
Hòstia,
qué nostalgia,
qué nostalgia que nos entra
por dos mesecitos
que hemos estado fuera.
Sí, sí, sí.
Dos mesecitos de nada.
Bueno, ¿quién empieza hoy?
Hizo yo, ¿no?
Tú no.
Hizo yo con un peliculón.
Y un peliculón muy justificado,
además,
no solo porque es de rabiante actualidad,
bueno,
quizás un par de semanitas tarde,
pero, joder,
es una peli como que se engancha,
¿no?
Se te engancha en la cabeza
desde una manera casi hipnótica.
Te engancha a la butaca,
para que vulguis o no.
También,
dos horitas,
45 minutos.
Y, por otro lado,
es una pega como pegajosa.
O sea,
sientes la humedad.
La humedad que hemos estado viviendo
todo este veranito
está dispuesta
en dos horas 45 minutos
en Tahiti.
Evidentemente,
sí,
estamos hablando de
Pacificion de Albert Serra.
Después desgranaremos.
¿Obra maestra?
¿Obra maestra?
Bueno,
es difícil hoy en día
hablar de obras maestras,
¿no?
Yo creo que uno también
tiene la mirada tan pervertida
de ver tanto cine
que tiene que haber un poco
como de mirada en perspectiva.
O sea,
yo no me atrevo aún
a hablar de obras maestras
cuando hace dos,
tres semanas
que he visto en la peli.
Ara,
peliculón?
Albert Serra,
sí.
Pero,
hombre,
está clarísimo.
El que más me ha agradat,
d'ell,
es el que más me ha agradat
d'aquest film.
Eso sin lugar a dudas.
Sin lugar a dudas.
Pero peliculón,
sí.
Ya veremos lo de maestro.
Está claro.
Después,
¿portem alguna obra mestra
en cuanto art?
¿O qué va a eso?
Pues mira,
això es buena pregunta
porque porto
una correnta artística
que,
potser para algo
es obra mestra,
pero para una otra persona
es una presa de pél.
¿De qué parlem?
de pop art.
Em pensava que era ta mare.
Que no se escucha,
tío.
Por favor,
que poco soy gente que tenemos
con lo que nos quiere.
Ha patat fort,
això.
Ha patat fort,
eh,
del so.
Le voy a esclatar
la botella.
Le voy a esclatar
la botella.
En toda la testa.
Ha sido un poco
el ver si era ahí,
eh?
No,
ma mare en general,
el seu art
és benvingut,
agrada molt.
Sí,
home,
sí,
ja sabem,
des d'aquí
ja sabem
que l'estimem un montón
i que ens firmin un quadre.
Si pensem en un quadre
que és una llauna de tomàquet
exposada en un museu,
doncs per molta gent
podria semblar,
bueno,
i això,
què collons és,
no?
Bueno,
ayer me sirvieron una pizza
encima de un pot de estos
de tomates.
Sí,
sí,
sí.
Y esto,
puesto en un museo,
sacado de contexto,
maravilla.
Podría ser una obra d'arte.
Poco disfasada,
però podria serlo.
En qualsevol cas,
parlem d'un artista
d'aquest pop art,
que és David Hockney.
Molt bé.
Molt bé,
molt bé,
molt bé.
Doncs acabarem,
ja que dèiem
del foc a les brases,
doncs ens anirem
realment a les grans brases,
perquè si acabem
d'una forma
aquest programa
d'empanada,
aquest retorn
a la quarta temporada,
ja,
és anant literal
a les brases,
a les grans brases,
que és a l'infern.
Ens anem
amb un videojoc
que ja us desgranaré,
perquè ens anem
a l'infern
per sortir de l'infern,
que de fet aquí
és la gran...
Ara ja comença
el fresquito.
Jo, la veritat,
a les cinets
ja m'estic tapant
una mica.
Jo que estava pensant,
dius,
què coño és esto?
però acabarem
el programa ja
enfocant
cap al frecete,
és a dir,
ens trobarem
amb el videojoc
Hades,
que ja veureu
que té
bastant
de mitològic,
però d'una forma
bastant alternativa,
bastant còmica.
Però un infierno
en plan
Whitney is coming
o algo así,
o sea,
vamos a un infierno
helado.
Un infierno,
com era la pel·li
que ella,
a Dead Snow,
no?
Los zombies nazis.
Zombies nazis,
maravillosa.
Tommy Wirkola,
que va presentar
ens estem arant.
¿Edgar qué?
¿Edgar qué nos viene a contar?
Lo del divagar,
yo no he portatreros,
yo he venido a por las cervezas.
Ah, vale,
que quede claro,
creo que es una indirecta.
Yo no bebo cerveza en la mesa.
Es cara,
que el got que tens aquí.
Esto es agua.
Él es el inteligente del grupo.
Ha venido aquí a lo importante.
No he fetals de horas,
he venido a cuñadear.
He de reconocer que
en el mundo del podcast
se lleva mucho lo de la pompa.
Tú empiezas un programa
y antes de hacer editoriales
y cachondeo,
no, no,
tú tienes que llegar a decir
hola, buenos días,
yo soy actor,
soy locutor,
soy guionista,
soy artista,
pago obras maestras.
Esto es importante.
Si no,
la gente ya como que
no te recibe
con el respeto que me lleves.
Yo básicamente he venido a troleanos.
Ah, vale,
Adriano,
el manual del triunfador.
A troleanos, por fa.
Ens anem cap a cinema.
Cap a Taiti, nano.
Cinema.
Bueno, bueno, bueno,
que no es mentira,
que nos vamos a Taiti,
joder.
Nos vamos a Taiti,
a la Polinesia francesa,
pero vamos a dejar
que suene el ukelele,
¿no?
Porque realmente aquí
lo que hemos venido a hablar
es de cine,
al menos en la primera sección.
Empezamos temporada,
empezamos sección de cine
y la empezamos
con un tío
que en el fondo
es de la nostra terra.
Nos vamos a la Polinésia,
pero de la mano
de un bañolense,
¿no?
Un bañolí.
¿Cómo lo diríamos esto?
Un bañolense, ¿no?
A veure, aquí,
us dic una cosa.
Si algú és,
l'Edgar
és el Pompeu
Harvard
català.
És a dir,
això ho hauries de saber.
Aquest programa...
Per cert,
per qui no el conegui,
també,
obvio,
és que,
académico,
académic del Gaudí.
Ves, ves,
ahí está,
la pompa va saliendo.
La pompa va saliendo.
Pero no es el día
de la pompa
del Edgar,
es el día
de la pompa
de Albert Serra.
Albert Serra
que viene con la pompa
incorporada
desde hace muchos años.
Y eso sí,
con buen cine.
Y quizás un cine
que no convencía tanto
y ahora convence,
pero convence muchísimo
y sigue también,
evidentemente,
machacando muchas cabezas.
Estamos hablando
de Passive Fiction,
de nuestro querido
bañolense,
como os decía,
que paradójicamente
es nuestro cineasta
catalán
más internacional.
A ver,
hay unos cuantos
ahí en la liga,
pero no nos engañemos,
es el tío
que tiene una butaca
vitalicia
en el Festival de Cannes.
Desde hecho,
desde Honor de Caballería
en el año 2006,
que es su segunda peli,
desde ese momento
casi siempre,
evidentemente
no en sección oficial,
pero en las secciones
paralelas
que hay en el festival
siempre está ahí.
Siempre está ahí
si evidentemente
tiene peli ese año.
Y este año
no ha sido diferente,
este año con Passive Fiction,
ya sonaba,
hace unos meses,
por mayo,
si no me equivoco,
como candidata
a la Palma de Oro,
que desgraciadamente
no se la llevó.
se la lleva
por segunda vez
un sueco,
Rubén Oslo.
Bueno,
Alda Descuer.
Rubén Oslo,
exacto.
Alda Descuer ganó
el primer,
la primera Palma de Oro.
Ahora ha ganado
la segunda
con el Triángulo de la Tristeza.
Que la dejan
superpendiendo.
Pero opiniones
un poco contrastadas.
Una parte de la crítica
la dejó bien,
pero también hubo gente
como que no vio justa
la decisión
de darle el premio
a la peli de Oslo.
Claro,
debía merecerlo muchísimo
para que un tipo
en cuestión de 3-4 años,
realmente Descuer,
si no me equivoco,
es del año 2018.
Fuerza Mayor
era muy interesante
también de Oslo.
La de la Neu, ¿no?
Sí,
la de la Llau,
la familia que escalaba
el para que fugía
justo en el momento
en el que la Llau
n'aba engullido
a toda una zona de bar
de una estación de esquí.
Que no, que no,
que lo del infierno nevado
es al final del programa,
tío.
Es al final.
Ahora es Tahití.
Mira lo que suena.
Tahití,
la Polinesia
y es que,
vale,
que en Can sonaba
Pacificion,
pero ahora lleva
unas cuantas semanas sonando.
De hecho,
desde el principio de septiembre
que la tenemos en nuestras salas
y hace muy poquito que estuve,
no sé,
tú que me dijiste
que estuviste el sábado
en la sala estaba.
Ah,
sí,
a ver.
No,
et dic una cosa.
Es que,
a ver,
cuando yo estuve el jueves
estaba a petar.
No,
no,
no,
no,
no entriamos.
Yo
només dono
información de servei.
Yo estaba
el dissabte
a las 5 de la tarde,
porque si no
sortía a las 1000,
a las 5 de la tarde
al dissabte
al Gielmo y Caria,
que tampoco es...
Bueno,
es verdad,
los Gielmo nunca están a petar,
coñenos.
Bueno,
hoy en día ningún cine
está petado,
por desgracia.
Éram 12
y vam acabar 6.
Yo no me es diré.
Ah,
o sea,
la piña se levantó.
Oye,
pues he de decir que en la sala...
Y no aplaudir,
eh.
Pues yo te digo,
en la sala de Renoir
estaba bastante lleno.
Con el Renoir ya es dona,
sí,
ya se ha dado un poquito más.
Estaba bastante lleno
y la primera sensación que tuve
desde,
coño,
qué raro es esto.
O sea,
al ver Serra
con una película
de 2 horas 45,
con una sala,
diremos,
en el 80%,
es plenitud.
¿Qué pasa,
que ahora la gente,
o bien el calor no ha sido suficiente,
la humedad no ha sido suficiente
y la búsqueda de lo exótico
nos lleva a querer ir a Tahitia
si sea a través de la pantalla,
o bien
Pacifixion es una película
que se ha vendido
como si Serra ya no fuera tan Serra,
¿no?
Quizás es ahora
un Serra más comercial.
Que sería un error pensar eso.
Sí,
sí,
sí,
sí.
Bueno,
es que quizás...
Es un ejercicio de mainstream
come to me.
Quizás Serra ahora vale
que se preocupa por el espectador.
¿Vosotros qué creéis?
Yo creo que es un error pensar
que es al director
que se ha comercializado
o que ha donat una versión
más digerible de sí mateix.
Veamos que dice el mismo
de lo que piensa del espectador.
Esto es un trabajo tan exhaustivo
que lo último en que piensas
es en el espectador
o en el efecto que puede causar.
Es tal,
digamos,
el esfuerzo
para analizar estas imágenes,
para intentar combinarlas,
para buscar la mejor combinación.
500 o 40 horas de dosis,
¿sabes?
La problemática
es puramente
de lógica interna
y formal.
Soy tan el puto amo,
o sea,
¿quién coño se va a preocupar
de un puto Mindundi
en una botaca
dos horas 45 minutos?
No, no,
pero es que me flipa,
o sea,
es tan exagerado
cuando lo escuchas
que siempre tienes ese punto
de decir,
¿es él o es alguien
que lo imita?
¿No?
A ver,
yo siempre,
o sea,
es realmente...
Yo a pagadas penso
que es el puncet,
que es el puncet
y el limita.
La puncet ahí.
Bueno,
que sepáis
que no va a haber más de clase,
se nos hace mucha gracia
yo creo que aquí a todos,
al menos a mí muchísimo.
Fan absoluto.
Total.
Personajes maravillosos.
Pero bueno,
es que al final
estamos ante un director
que tiene un personaje
muy elaborado
y este personaje
sale a pasear
con la promo de sus pelis,
pero también dando clases,
es un tío que tiene
muy bien construido
su personaje
y en el fondo,
como se las da de esto,
¿no?
Que nos comentabas antes, Edgar,
me ha gustado esa idea
de que el cine de Serra,
¿no?
Para aquellos que no acaben
de conocerlo del todo
o que no hayan tenido
la oportunidad de oírlo
hablar todas estas semanas,
¿qué decía?
¿no?
Com una canita a l'aire, ¿no?
Sí, no, no,
es como que el espectador
li fa el salt
al cinema comercial,
¿no?
Per anar a un cinema elevat
que només poda tant...
És com Gali exigeix
l'espectador
a estar a l'alçada
de la seva espectadora.
També et dic una cosa,
recordo un crític a més,
sobretot al Carles
que li encanta,
que és el Pàmies.
I va haver un moment
que va comparar
en Albert Serra
amb el Carles,
diu,
és que el Carles
és el nostre Marvel.
Esto no,
porque abrimos aquí
un melón de la hostia,
¿eh?
Esto no.
Está claro que tú eres
de los de Asbestas,
¿no?
De Asbestas,
de Sorogoyen,
pero no lo has visto,
pero eres de Asbestas.
Pero sí,
y a muerte con Asbestas.
Lo más divertido
es que nosotros seguramente
también somos de Asbestas,
pero por suerte
somos de Alcarrás.
Pero lo de Alcarrás
no nos duele tanto.
Ahora,
que quede clarísimo,
Alcarrás y Serra
están en las antípodas,
que sí que hay una dirección catalana,
¿no?
Por así decirlo,
pero realmente no tiene nada que ver
y que quede claro,
Serra es un tío
que se preocupa del espectador
porque alguien
que quiere revolucionar,
alguien que viene aquí,
y de hecho es lo que viene
haciendo mucho tiempo,
que quiere revolucionar el cine,
en el fondo,
tiene en cuenta al espectador.
Es imposible revolucionar algo
si no tienes en cuenta
ese triángulo,
¿no?
creativo que hay en el cine.
Pero yo creo que,
o sea,
es tal cual eso,
porque a veces
s'entén
que el cinema
es fácil
en el sentido
no de entendre o no,
sino el cinema
acomodado,
el cinema
de hacer las cosas
que se van repetir
en canon
y algo funcionó
pues lo repetimos mil veces.
Es al revés,
no estás pensando
en el espectador.
El espectador
el que vol
es intentar cosas
que surti
y dir
que m'ha sorprès.
Es algo
una mica diferent
o aportar
aquest plus.
Y yo creo que
justament
cinema
com l'Albert Serra
pues intenta,
¿no?
Como a vegades
hem parlat
d'aquest mal dit
terror elevado,
pero a vegades
aquest terror
que intenta
cosas diferents.
Sí,
y en este caso
además
lo de Serra
se las trae,
¿no?
Porque sí que es cierto
que Serra estaba
con una realidad
como mucho más
de no trama,
¿no?
De hecho,
la última película,
Liberté,
es una peli difícil,
densa,
¿no?
porque realmente
era una recreación
continua
y una manera
de construir
lo visual
como si estuviera
sucediendo
frente al espectador
pero claro,
muchas veces
sin ese plus
narrativo
que te ayuda
un poco
a seguir dando pasos
y esto estaba
muy claro
en Liberté
y en su cine
anterior
no pasa
en Pacifixion
en Pacifixion
evidentemente
hay un planteamiento
con una trama
accesible
aparentemente
que en el momento
también que se rompe
porque hay como
una suerte
de divagación
¿no?
y un tiempo
dilatado
que además
me encanta
porque es súper caótico
no hay una línea
de inedad
¿no?
Es noche,
día,
tarde
y nunca entiendes
en qué momento
estás
además sobre todo
por el vestuario
que nunca cambia
¿no?
Pero antes de entrar
en materia
que insisto
que quede claro
que seguramente
es la película
más accesible
pero sin lugar a dudas
sigue siendo una película
como muy poco convencional
que te puede abandonar
a medio camino
si sobre todo
tú te has creído
que Serra ha venido
a hacer una peli
mainstream
¿no?
De hecho él lo dice
no solo habla de la canita
¿no?
Él también dice
que su película
más convencional
es la película
más original
del mercado español
menos ¿eh?
Menos
que Godard
te lleva unas cuantas
unas cuantas pantallas pasadas
Menos lobos
y yo no le daría
tanta pompa
aunque sí
hostia
Pacifixion es la hostia
empezando por su título
¿no?
que también maneja
como ya una suerte
de ambigüedad
y de capas
porque yo de hecho
continuamente que
intento escribir el título
me sale
Pacification
o sea es inevitable
¿no?
y ya sabemos que Serra
aquí a pacificar
no viene
lo que le mola
es provocar
pero Pacification
también puede ser traducido
como
como una suerte
de ensoñación
¿no?
de calma
¿no?
que aparece
y que en la película
de algún modo
se construye
precisamente para ir
generando un enigma
¿no?
un enigma muy magnético
¿de qué habla
Pacification en el fondo?
de dos conceptos
de Pacific
sucede en el océano
Pacífico
y la ficción
la ficción
que nos trae de cabeza
aunque él habla
de un hiperrealismo
¿no?
de populado
es una cosa
tan hiperrealista
que es acojonante
¿no?
con el Benoit Magimel
ese pedazo de actor
que vamos a ir llegando
vamos a ir llegando
pero
pero como las buenas pelis
yo creo que es una peli
que apunta
en muchísimas direcciones
que ofrece muchas lecturas
y reflexiones posteriores
y aunque el título
¿no?
es la suma
de estos dos conceptos
esa calma
de la calvaba
esa calma aparente
de la que parte la historia
que en manos de Serra
acaba derivando
en un enigma
de todo y nóptico
yo creo que esto es
es algo que
si has entrado
en la primera hora
de película
es difícil que te suelte
¿no?
pero bueno
ya que en Pacífico
no hay trama esta vez
comentemos cuál es
hablemos un poquitito de ella
Pacífico no ocurre
como ya hemos dicho mil veces
en el Pacífico
en Tahití
en la policía francesa
de hecho en la capital
Papete
aunque hay momentos de barco
hay momentos de avión
hay movimiento ¿no?
dentro de la propia isla
pero sí que es cierto
que está ubicada
en Papete
ahí donde vive
el alto comisario de la república
que es este Benoit Magimel
haciendo de roller
interpretado para mí
por un gigante
es un tío marínsculo
ya no solo por su físico
que parece que siempre
tiene esa tendencia
a lo grotesco
desde una elegancia francesa
pero claro
con esa humedad
y ese sudor continuo
el tío
de alguna manera
se mueve como pez en el agua
¿no?
y hay un punto
que físicamente
es el Bercerra
es que se habla claramente
de un alter ego
¿no?
de un alter ego
y de un tío
que tiende como a esa hinchazona
o el Bercerra está muy delgado
últimamente
era más gordito en el pasado
no del volumen
sino todo el pelo
las ulleres
no en stop
de aquellas ulleres foscas
tiene un punto
y de hecho hay un momento
que se le aparece
como una suerte
de gota
¿no?
ves las piernas
cuando está remangado
encima de una lancha
acuática
y el tío
pues es esto ¿no?
hay una idea
de deterioro
porque no es tan mayor
él no es tan mayor
pero hay una idea
de decadencia
en el propio físico
y de nuevo
ambigua
¿no?
porque hay una apariencia
elegante
de poder
estamos hablando
del alto comisario
de la república francesa
en una colonia francesa
como es Tahití
como es la Polinesia francesa
¿no?
pero bueno
lo que os decía
el tío se mueve
como pez en el agua
de alguna manera
está representando al poder
pero siempre se presenta
cercano ¿no?
con todos
con los franceses
de la isla
¿no?
con los expatriados
de cualquier lugar
con los lugareños
con los poderosos
con los plebeyos
marinos políticos
artistas
de unido
el collage
de personajes que hay
y pretende estar ahí
como un hermano para todos
esa es la sensación
que yo tengo en todo momento
¿no?
pero tras unos
unos modelos exquisitos
resulta evidente
una cierta soledad
¿no?
la soledad del poder
ese cálculo
esa desconfianza continua
que le mueven
como personaje
y ese motor
de desconfianza
sobre todo
está originado
por unos elementos
que parecen ya
como de ciencia ficción
¿no?
que ahí damos
ese salto linchano
¿no?
a el submarino
la marina francesa
es que es como que viene
el logo ¿no?
es una mica
el rumor de que se retomen
ensayos nucleares
en el archipélago
porque esto ha sucedido
está ahí en la historia
y parece que podría
volver a suceder
ensayos nucleares
por parte de Francia
y así conforme avance
la película
la película
va perdiéndose control
y la paranoia
de alguna manera
se va apoderando
y se apoya de la
como él decía
¿no?
en su décla
desde una perspectiva
formal
aquí todo es formal
eso es lo que importa
realmente
yo creo que es mejor
dejarlo aquí
porque
el poder de la película
no
no mi sección
¿eh?
no
no os flipéis
hasta aplaudir
porque vamos a ir
al trailer
vamos a ir al trailer
es mejor dejarlo
aquí a nivel
argumental
porque ya he dicho
que esta peli
sin lugar a dudas
no depende
de la trama
así sea lo que
se ha querido mover
un poco
desde
desde los programas
las entrevistas
y tal
para mí la película real
como suele ser en Serra
está en las imágenes
no en los diálogos
ni en la trama
vamos a dar paso
a esas imágenes
y ya os digo una cosa
los que nos estéis viendo
vais a poder disfrutar
mucho más
porque no es un trailer
que se base en los diálogos
ya lo he dicho
realmente en la peli
los diálogos
son prescindibles
vamos a ello
bueno siempre podéis bailar
los que solo estéis escuchando
esto es brutal
en el fondo
porque
hay varias imágenes
eso puede parar
socorro
socorro que no puede parar
la sección
o sea
la secuencia esa
donde hay como
una representación
de la pelea de dos gallos
a partir de este sonido
percutivo
violencia
queremos violencia
en medio de la cuadra
o sea
el alto comisario
de la república
opinando
el tía
el tío
está guiando
o dando
sugerencias
a lo que debería ser esa obra
hay un posicionamiento
de lo teatral
muy importante
por parte del personaje
no solo está en la política
es muy kitsch
todo el tema
camerinos
es
super kitsch
pero buscadamente
no es una cosa
en la que
t'hi trobis
ni en la que
crec que ahí
s'hi trobarías
sinó que yo creo
que es
es muy intencionada
la imatge
que te está
donando
esta polinésia
preapocalíptica
con todo este
resor de cadena
con estos espais
tan tétricos
está todo
muy intencionado
y a mí me ha flipado
es una peli
de las primeras
hasta ahora
los que hayan podido
ver las imágenes
es una película
que navega alrededor
de la belleza
continuamente
hay un potencial visual
en sus películas
y en esta en concreto
acojonante
hay una angustia
también
que subyace
continuamente
en esa belleza
y lo podríamos ver
al revés
como una angustia
y una belleza
que subyace en ella
y el tío va manejando
estas dos capas
yo creo que con
una brillantez brutal
y a veces parece un sueño
en otros momentos
parece que estés
ante un delirio
una ilusión
ese momento
que además construye
muy bien
en la película
que es entre el sueño
y la vigilia
que de algún momento
o sea de alguna manera
ya como empieza
que acojonante
el traveling
que tiene un tono
casi crepuscular
desde una perspectiva visual
el sol siempre está
como poniéndose
pero no sabes
si es un amanecer
esa idea de crepuscular
empieza la peli
y el traveling inicial
que parte
de un
de una doble mirada
a la isla
con una isla
geográficamente
muy accidentada
que casi recuerda
en sus picos
un poco a Montserrat
hay un momento
que en la distancia
tú estás viendo
el relieve de esas montañas
y no es una isla
paradisíaca
a lo
coño
a lo Maldivas
para que nos entendamos
plana
no no
tiene una geografía
muy accidentada
pero en primer término
lo que estamos viendo
es los containers
de la vida real
del comercio
pero también
de la mafia
en el fondo
ver contraines
ver zona franca
es que la peli
es una peli noire
política
mafia
o sea
un momento
de mafia total
con un momento
habla de lo caduco
de la política
en el fondo
lo caduco
de la política
de un imperio
al final
de un imperio francés
y de unas colonias
que tampoco
se pueden seguir justificando
y de alguna manera
también lo que plantean
esto es
hasta qué punto
hasta qué punto
son víctimas
los lugareños
de esa colonia
y hasta qué punto
los
de alguna manera
los poderosos
no son las auténticas víctimas
porque
nuestro personaje
que es el protagonista
es un tío
con el que empatizas muchísimo
o sea realmente
no sé si está
en la gracia
del don
que tiene Benoit Magimel
pero realmente
es un tío
con el que te vas
a mí algo que dijo
Serra
en una entrevista
me dejó alucinado
me dijo
o sea me dijo a mí
me hablaba a mí
me hablaba a mí
no lo sabéis
pero me hablaba a mí
mi amigo Albert
dice
hay que mantener viva
la inocencia
esa idea de desvelar
y de hacer visible
lo invisible
que no solo dice él
lo dicen muchísimos cineastas
pero para ello
como que era saludable
partir del cliché
y ponerlo en duda
y el tío
concretamente lo que decía
era
hay que forzarse
a odiar a las supuestas víctimas
eso me hacía súper interesante
porque los lugareños
de esa peli
en el fondo
están presentados
como bandidos
y el propio bandido
que no deja de ser
un auténtico mafioso
que mueve hilos
a su antojo
como una víctima
y viceversa
y esa idea
de lo que os he hablado
de la angustia
y la belleza
del victimismo
y el verdugo
pero que pueda ser
intercambiables
es que ella no salva
a ninguno
en esta peli
bueno
en el fondo
es un poco como
esa idea
del enigma cinematográfico
como el enigma vital
¿quién coño se salva
en la vida?
¿sabes?
o sea
en el fondo
si vamos ahí
y es algo interesante
¿no?
porque no reduce
el cine de Serra
es esa idea
¿no?
no reducir
la vida
simplificarla
en una película
¿no?
esa ambigüedad natural
que tiene la vida
que sea una ambigüedad
natural de las imágenes
y eso claro
a veces es difícil
¿no?
porque parece a veces
no haber conexión
entre esa causalidad
¿no?
que debería ir sucediendo
en la película
pero en todo momento
y él lo ha dejado clarísimo
esa es su intención
¿no?
partir
a verse los ojos
después de cada mirada
¿no?
que esto
ha salido muchas veces
bueno de hecho
ahora que estabas diciendo
eso de esas imágenes
¿no?
y ese punto
casi noctámbulo
que tiene a veces
la película
cuando hay la escena
sobre todo del bar
que tiene un punto linchiano
pero hay momentos
realmente hay momentos
de la película
escenas concretas
que tú tienes la sensación
y con eso me viene
una frase
que dijo la crítica
Eulalia Iglesias
que pensé
hostia has dado
en la diana
¿no?
me decía
la nueva peli
a ti también
a ti también te hablaba
si es que nos hablan
joder
es que
Eulalia contaba
¿no?
decía es que
en esa peli
da la sensación
que tú como espectador
como que no tienes
un centro de gravedad
como que estás
que no sabes
dónde agarrarte
¿no?
porque la cámara
justamente va a eso
¿no?
es decir
te está llevando
por unos espacios
en los que tú te sientes
como
como si estuvieras flotando
¿no?
y yo creo que es ahí
donde realmente
entra en ese personaje
que como tú has dicho
empatiza
que tiene algo
incluso
del
Albert Finney
debajo del volcán
esa adaptación
que hizo John Huston
de la novela
de Malcolm Lowry
que era un cónsul
en ese caso
era un cónsul
que se iba a México
pero en la de Houston
había un tratamiento
más alegórico
porque veías
al cónsul borracho
medio de la noche
con la lluvia
y de repente
aparecía un caballo blanco
o sea le daba un tono
mucho más alegórico
sin embargo aquí
no truquemos eso
o sea tenemos una cosa
como más linchana
más de
pues eso ¿no?
o sea como que te deja
en un estado
que no sabes a lo que agarrarte
como más te apropas
también el final
que final también
bueno esta canción
en el fondo
está en
la última secuencia
pero está ahí
la imatge del póster
la imatge del cartell
que es ell
mirant cap amunt
que es el moment
de la pluja
aquell camp
no?
amb les llums
del camp
i en aquell moment
ja estàs pensant
que cojones ya
bueno es que esto
esta canción
que estamos escuchando
está montada
sobre varias escenas
pero principalmente
la escena del baile
en la discoteca
¿no?
esa discoteca
que es como
es puro linch
es el puto lugar
de encuentro
de todo
de esa mafia
pero una mafia
no concreta
¿no?
de nuevo lo mismo
una mafia
totalmente heterogénea
de personajes
y realidades
muy distintas
no sé
o sea no tiene nada que ver
pero me recordaba
al puto bar
de los sopranos
al que siempre volvía
¿no?
hay una idea
como de necesidad
de hogar
dentro de todos
esos despatriados
¿no?
en el fondo
y esto que estamos
oyendo
no tiene nada que ver
realmente con el baile
que llevan a cabo
aunque sí que es un baile
un poco como
cariñoso
y sensual
exacto
va mezclándose también
con una electrónica
muy potente
y parecería que la música
que suena realmente
en esa sala
es la electrónica
pero de nuevo
dos capas
que te confunden
¿no?
y que te llevan a ese punto
que hablábamos ¿no?
onírico
muy fractal también
en el montaje
¿no?
una película
que esa idea
de capas
continuamente también
está desde
desde el enigma
y desde el montaje
y continuamente
esa idea
de construcción
y destrucción
de confundir
y de que te atrapen
¿no?
en el fondo
pequeños detalles
antes de dar paso
a la siguiente sección
tema luz
tema luz y música
o sea
lo que es sonido
y lo que es fotografía
de esta película
son acojonantes
el so
el so
el so
y a un punto
que yo estaba al cine
y me estaba
fonendo
o sea
yo voy a entrar
muy en la peli
y entén que
hay gente
que diga
hasta aquí
y me voy
pero yo
que me voy
me voy a fondar
con la peli
me voy a fondar
la butaca
y al so
y había un punto
casi
de asmr
saps allò
que estaves
escoltant
tota l'estona
i dius
hostia
és que estic vivint
ahí
la isla esta
perquè els ambients
quan estan al mar
tots aquells moments
amb les onades
és a dir
tu estaves allà dins
però clar
el que és
l'envoltorio
el continente
de la peli
em sembla
com molt
molt saturada
la imatge
però és com
bueno al final
és tot
és com paradisíaco
o sea
tu veus
tots els colors
que per cert
la càmera
vaig escoltar
una entrevista
la càmera
que van fer servir
és la que tinc jo
la Blackmagic
la mateixa
i vaig veure
que el tio deia
sí sí
vam fer una càmera
molt senzilleta
o sigui que no és
les càmeres
com acostuma a ser
una Alexa
que val
la vida
saps i tal
però la van comprar
van anar rodant
per això van rodant
no sé quantes
molt llontes hores
però tu veus
la imatge
que hi ha una intenció
però les qualitats
no és una cosa
de fet tira molt
d'un estil
que és com
a post-poc
imagino que és post
però no sé si és
des de la pròpia
està en el límite
però els blancs
estan molt petats
però no petats
sinó que tu veus
com un halo
com que tot brilla
una mica
com si estigués
una mica difuminat
però tu estàs veient
el continent
que és una cosa
molt saturada
amb el so molt maco
el so
és la hòstia
la música i tal
però després
el contingut
cada cop
que vas avançant
de la història
jo no va a pensar
hostia
no sabía que estava
yendo algo
rollo noir
mafia
politiqueo
rollo
ojo
es un contrast
chulo
y ahí
yo creo que
también
en lo que estás
comentando
está un poco
el dilema
de la peli
si tú esperas
ya no en lo estético
sino en lo argumental
que se va apareciendo
ante tus ojos
poco a poco
que es una peli
que te lleve de la mano
y sí que en cierto momento
al principio
te da una manita
y te dice
vamos a caminar
claro
el tío
sabes que te va a abandonar
está clarísimo
si eres un espectador
que necesitas que te lleven
al punto final
te levantas y te piras
pero si de alguna manera
y ahí para empatar
con la pompa de serra
lo que proyectas
que siempre te he hablado
del ojo eyaculador
ese ojo
que construye las imágenes
también
que tiene pura acción
el ojo eyaculador
me parece muy potente
me parece potentísimo
porque tú vas creando
esas imágenes
pero tú las vas creando
tu próximo artículo
para Cine Transit
como la idea
que fuera este
el ojo lechero
no coño
pero está guay
blancura hay en la película
blancura hay
y sobre todo
en el personaje del tío
no nos olvidemos
que si el color es importante
esos tonos rojos
saben dialogar muy bien
Paul
con los azules
y los blancos
porque en todo momento
esa idea de reflexionar
sobre el imperio francés
está ahí
no es imperio
es república
pero bueno
si tiene colonias
ya sabemos
entonces eso está ahí
ha salido nombres
como Lynch
es que me atrevería
o sea no tiene nada que ver
con el cine de Godard
lo habéis mencionado
un par de veces
cintes lynchianos
a mí Albert Serra
también me habla en sueños
y cuando la gente
se haya olvidado de Lynch
seguirá teniendo presente
Albert Serra
en el imaginario
cinematográfico universal
grande
grande
o sea realmente
podríamos hablar de Serra
como una herencia
de Lynch
catalana
ah sí
ah sí
llavors sí
el Lynch catalán
también te digo una cosa
veient pacifixion
hi havia molts moments
que em venien al cap
i això ho vam portar
fa molt de temps
pero que era
To Alto de Young
es que sí
tiene algo también
és a dir
per qui no ho sàpiga
és una sèrie que va fer
Nicolas Vindenreb
director de Drive
i tantes altres
però que va fer
aquesta sèrie
que són capítols
d'una hora
però que cada pla
potser dura 10 minuts
llavors clar
al final
és una dilatació
o és un noir
neo-noir
d'aquests
amb violència
com acaba fent
i tot
sempre
però
hi ha aquest punt
de
et vaig dosificant
vas entrar en la història
saps
i em recordava
molts moments
sense el neo
bueno
el moment de fesa
també té púnculos saturats
aquesta sèrie
del Winding Ref
molt
si en un punto
Winding Ref
esta peli
lo que pasa
que es cierto
que te diría
que el tiempo
de Ref
es más dilatado aún
en esta película
aquí hay más acción
lo que pasa
que hay más confusión
y ahí pone RG
i es que
bueno y aquí
qué coño
esta canción
te lo juro
que estaba viendo la peli
y dije
hostia
al Paul le agradará
bueno acabamos
hemos hablado de Benoit Magimel
pero también he dicho
en algún momento
que hay una suerte
de elenco actoral acojonante
entre ellos
aparece Sergi López
como el dueño del
del
del Badabing
del Badabing
exacto
aparece Luis Serrat
que es el
el hombre de
de tamaño voluminoso
que siempre aparece
en sus películas
y es como
es como
tú no digas nada
tú solo presencia
tu presencia en sí
y es tan grotesca
tan horonda
y duerme
que tú me entiendes
y como personaje
em sembla fascinant
a més hi ha un momento
sense
sense fer l'espoiler
pero el momento final
del cotxe
que hi ha tot el discurs
sí, sí, sí
un discurs superepic
i supersòrdid
i fosc
i incendiari
i l'altre tio
el veus allà
el seient del copilot
chubant-la
i dient-li
sí, sí, sí
i dius
uah, quin contrast
que m'estàs
m'estàs deixant
el gran discurs
de la peli
del personatge
i l'altre tío
a més està molt bé
perquè tu el que veus
és el prota
parlant
així com
molt fort
en el seient del pilot
però després
tu amb l'enquadre
tu veus
el retrovisor
que està enfocat
cap als ulls
només
del copilot
que és aquest tio gros
i amb els ulls
que va fent
els va clucant
els va tancant
i va fent
en plan
sí, sí
el que usted diga
i creo que tiene
la mejor reflexión
de toda la peli
ahí sí que hay una idea
narrativa
desde la palabra
y es la comparación
no quiero cargarmelo todo
porque vale la pena
es como un monólogo
en el fondo
del mero a maximel
en el coche
con un espectador
ausente
que en el fondo
también te está diciendo mucho
los que se fueran
de l'Icara
exacto
y el tío hace una reflexión brutal
y habla de cómo la política
es como una discoteca
y son tíos
los políticos actuales
son tíos que salen de after
que salen perdidos
de after
de alguna manera
también corrompidos
por el poder
de esa noche pasada
pero agotados
y sin un rumbo fijo
y eso está ahí
seré yo
el que encienda las luces
on queda la èpica
en el món pre-apocalíptic
que ens dibuixa
l'Albert Serra
no hay èpica
hi ha unes onades
molt grans
que surfegem
amb motos d'aigua
i amb un peu
amb gota
i on queda
l'èpica
en un discurs
com aquest
ofegada en el somni
del seu copilot
borratxo
al costat
també et dic una cosa
es veu que
per una entrevista
vaig escoltar
que es veu que
les onades aquestes
van passar
és un lloc
amb moltes onades
d'aquestes
que són
imagineu-vos
les onades
de surferos
enormes
ell deia
que és com que
no estava en el guió
del tot
i llavors
era com que
van aprofitar
un dia
com que tenien
càmera
i ho van gravar
i jo
anant amb aquesta idea
a veure la peli
quan vaig veure l'escena
quan començava l'escena
vaig dir
ah vale
a veure una escena
com de relleno
i no
és una escena
amb molt de contingut
i dic vale
llavors has tingut
la improvisació
entre cometes
de crear una escena
donada a una localització
que és un mar
ple d'onades
de no sé quants metres
però està molt bé
que tens una
una capacitat
bastant heavy
i allí també
hi ha el de la càmera
entiendo
almenys és coherente
o sea
puede que tenga mucha pompa
en sus entrevistas
pero almenys
es coherente
con lo que predica
és un tío
que realmente
està abierto
a crear
i me vendría
ahora
el serbio
que era un tío
que en Arizona Dream
que un poco más
lo expulsan de Hollywood
porque el tío
llegaba al set de rodaje
y no rodaba
porque para él
la película
era un lienzo en blanco
y si no estaba inspirado
pues no rodaba
no sé si Serra
es así
pero de alguna manera
sí que es cierto
que es un tío
que está abierto
a crear
de manera
no previa
sino en el set
de rodaje
bueno
señores
seguimos creando
infiernos
ahora vamos a otro lienzo
húmedos
a ver qué pasa
dan en capa
art
art
clar
és molt curiós
que en un programa
dius
hòstia
anem a parlar
d'això
d'un foc
que anem a parar
les brases
d'un estiu
que francament
francament
ho estava dient
el Pol
ho hem dit
a l'inici
ho tornem a dir
ara
de relaxant
ha tingut poc
amb aquesta calor
amb aquests incendis
que ens arribaven
i que ens ha deixat bullits
i una torna a la feina
que ho és tot menys refrescant
algú podria pensar
hòstia mira que bé que el Carles
a la secció d'art
ens porta pop art
o sigui
obres divertides
amb color
amb energia
amb aquest entusiasme
entusiasme
és una paraula clau
del pop
com a l'art
perquè si centrem en la música
acabem demà al matí
o sigui
se'ns fa de dia
però
clar
no us faltaria raó
si penseu
hòstia
anem a parlar
d'aquest tipus d'obres
amb aquest punt d'entusiasme
què passa
que justament
la imatge
on ens dirigim
no és exactament això
no és exactament
aquest entusiasme
llavors
comencem ja
amb la primera imatge
del que
ens obriria la porta
a aquest món del pop
que seria
A Bigger Splash
aquest
una hòstia molt gran
una hòstia molt gran
mira
tu ves això i dius
hòstia
d'on estoi
d'entrada d'on estoi
aquí se ha tirado
el de l'Albert Serra
exactament
el gordo
exactament
exactament
com era l'actor
el de
Lluís Serrat
Lluís Serrat
aquí ha fet
un capussó
un capussó
en una casa
que podríem ubicar
per Califòrnia
i
y esto es el pop
chicos
hasta luego
persones
clar
per cert
A Bigger Splash
pel·lícula de Luca Guadagno
on precisament
què trobava
què trobava mort
qui trobava mort
sobre l'aigua d'una piscina
amb la idea
aquesta
wilderiana
de
Sunset Boulevard
doncs a Ralph Fiennes
en aquella pel·lícula
de Luca Guadagno
a Bigger Splash
trobaven
això
i evidentment
ho podríem posar en diàleg
seria interessant
totalment
perquè realment
és una pel·lícula
que abordava el verano
dos parejas
en una casa
en una isla
i un vacío
i una caída
en picado
d'un foc
a unes brases
en aquest cas
és molt aquàtic
però serviria
serviria perfectament
també
A Bigger Splash
és el títol
d'un documental
de 1974
protagonitzat
pel propi
Hockney
David Hockney
artista anglès
emigrat a Estats Units
molt polifacètic
pintor
dibuixant
fotògraf
escriptor
però per entendre
què s'està cuinant
en aquestes brases
d'aquesta secció
d'art d'avui
crec que és imprescindible
posar en context
l'art de David Hockney
per tant
parlarem breument
sobre una dècada
marcada
pel reclam
per la falta
de llibertats
davant d'una política
inepta
com la de
Pacifixion
d'Albert Serra
la dècada
dels 60
i amb aquest
heroïn
de Lou Reed
ens situem en una època
on la joventut
cridava no
no a la guerra
de Vietnam
no al racisme
no a la moral
conservadora americana
una època
en què el feminisme
començava a créixer
amb força
icones com
Betty Friedan
Gloria Steinem
i on el moviment
hippie
per cert
no era sinònim
de perill
encara no s'havien
produït
els crims
de la família
Manson
una època
també on el cinema
podia servir
per sacsejar
consciències
per trencar
tabus sexuals
penseu en la prostituta
que encarna
Catherine Deneuve
a Bell de Jur
o el Toy Boy
del Dustin Hoffman
que interpreta
Dustin Hoffman
al graduado
és a dir
tot això
és aquest context
aquest context
on ens estem situant
i on ens anem dirigint
cap a aquest pop art
i no és tan entusiasta
com ens pensem
hi havia un sí
qual era el sí
a la droga
sí a l'LSD
sí a la heroïna
o sigui
l'horició
és com
sí
exactament
que por cierto
cançó pop
concretament
d'àcid pop
el que estem escoltant ara
que justament
ens parla
d'una visió
molt crítica
de la societat
de consum
que és el que
molts cops
celebra
el pop art
després també
hi havia la de Brown Sugar
que és el mateix
que també és
d'heroïna
que és la que van fer
de celebració
per la muerte
del Rolling Stone
és que
aquí hay marro
aquí hay
hay
hay
hay
hay
hay
clar
tots aquests inputs
que hem anat dibuixant
aquesta dècada
dels 60
ens va bé
per parlar d'una cosa
superimportant
que té a veure
directament
amb el pop art
i què és
és la contracultura
americana
és ahí
evidentment
grans ítems
que ens venen al cap
ara
o tòtems
el Dennis Hooper
d'Easy Rider
el cinema
de Kenneth Anger
aquest punt provocador
o les cròniques
esbojarrades
de la generació
bit
ara comentaves
lo de les drogues
quanta droga
es van fotre
els de la generació
bit
el Barro
i tots aquells
o el Jack Kerouac
per escriure
totes aquelles
o què
bueno
evidentment
jo sé que lo quieres
dejar
per accedar
però és que lo estoy viendo
no es que
ja entrarem
no no
o sigui
los bits
hi havia dos faccions
que era
el alcohol
se lo consumía
Bukowski
i la droga duríssima
era Barro
llavors
eren dos col·legues
que se hacían así
xocavamos los puños
y dices
tú a uno
va molt bé
que posis estos dos caminos

i independentment va dirigit a qualsevol persona,
ens està parlant de productes que compra la persona que té més pasta
o la persona amb un nivell adquisitiu més baix.
Però també és una mirada, la del pop, que venera les icones,
les icones que ens arriben a través dels mitjans de comunicació
i que alimenten aquesta cultura de l'espectacle.
En paraules del crític Hilton Kramer, el pop art,
és un art que ens reconcilia amb les banalitats.
Llavors, un clar exemple, una imatge que ens transmet aquesta illa de pop art
directament és, evidentment, com no podria ser d'una altra manera,
la famosa sopeta de tomàquet d'Andy Barol.
D'Andy Barol, d'Andy Barol, millor encara.
Jo que estava amb l'accento aquest, en lloc d'Andy Warhol li direm Andy Barol.
Barol, l'Andy Barol, escolta.
Una obra exposada a Los Ángeles, es va a treure el 1962,
Andy Barol, també conegut, per cert, com Drella,
el cercle d'amics, així, moderneo,
d'esa faràndula bohèmia dels artistes pop,
el coneixien com a Drella,
que és una barreja entre Dràcula i Cinderella.
Que guai, hòstia.
De fet, hi ha un disc que es diu Songs for Drella,
de Low Reed, crec que és de Velvet Underground,
que va dedicat, evidentment, a la seva figura.
Si és Velvet, vulguis o no, l'acabada ha dedicat.
Que bé, per favor, per favor.
Llavors, fixem-nos en aquest quadre, sí?
És a dir, ja et dic,
no ens fixem en aquest quadre.
No, no.
Aquest quadre serveix...
No mireix ara, eh?
El Pol Edito l'ha posat, però l'ha tret ràpid.
Ara semblava que anés a parlar exclusivament d'aquest quadre.
que aquest quadre serveixi com a icona del grup,
d'aquest sac, d'aquest paquet d'obres del pop art, d'acord?
Llavors, parlem, doncs ja ho veieu,
de quadres amb aquest punt de serigrafia estampat,
que recorda el Readymade de Duchamp, d'acord?
Estem veient un total de 32 pots.
Hi ha unes de sopa, de tomàquet.
Això és el que compres de Catastrofe Nuclear.
O sea, tienes un búnker i tens tot això.
Això seria la imatge d'un americano, digamos, medio,
el que podria tenir el búnker, no?
Que ganen los comunistas.
Amb la por que vingui l'apocalipsi de la Polinèsia.
Ara pones tot de rollitos de papel i és el COVID, no?
O sea, lo tienes aquí.
És una proyección del futuro, desde los sesos.
Aquestes són les sopas que Warhol consumia des de feia 20 anys,
que podem veure que estan de tots els sabors,
i què fa? Ell es converteix en una imatge irònicament exclusiva d'un museu.
La treu del context de supermercat on estava, on tothom les veia,
i li dona un altre sentit.
És a dir, la nostra experiència amb el món ja no és directa.
És una experiència filtrada.
Nosaltres accedim a la realitat condicionats pels mitjans,
per les revistes, per la tele, pels anuncis.
Però el pop, ojo, també pot adoptar una mirada menys entusiasta,
menys optimista, com és el cas d'aquesta cançó que estem escoltant,
Heroin, de Velvet Underground,
que parla d'aquesta decadència de la societat de consum.
Bueno, però aquí també hi ha una psicodèlia, no?
En el fons, en aquesta cançó, hi ha una idea,
com ja de LSD, també.
És a dir, hi ha un punt que,
encara que sí que està enmarcada en aquest concepte pop,
tant la cançó com l'obra que ens presentes,
és, hostia, jo a L'Urrit, hablaves de dos caminos, no?
Quizás en eso sí te podria entender,
como L'Urrit puede que parta de una idea pop,
pero hostia, están las antípodes, no?
Totalmente, sí, sí.
Sobretot en cuanto a mensaje.
Bueno, sé que tienes algún...
És pop perquè acabes de venir en pop,
però hi ha una crítica i hi ha una visió molt allunyada
que és justament el que ens salva, no?
De caure en l'estereotip i en aquesta societat de consum,
justament és posar-la en dubte.
Aquí està la gràcia de...
I en les sopitas Campbell estas, no sé,
jo sempre he visto esa idea quasi de serigrafia,
de tirada industrial,
de poder-se apoderar també
d'una manera de distribució artística
que les hizo muy grandes.
Exactament.
I que en el fondo aquello que criticaban
és aquello que les hizo grandes.
Totalment.
O sea, també hi ha una quasi contradictoria en el pop,
jo per això me cago en el pop.
¿No t'agrada veure una persona menjant
o dormint durant hores?
Que és aquells cursos que feia a llarg metratges
del Andy Warhol de los huevos.
Coherència pura, en aquest sentit,
les pel·lícules que feia Andy Warhol,
ara estàs parlant de Sleep,
una pel·lícula que dura set hores,
perquè es veu el seu nòvio dormint durant set hores.
És a dir, anem a buscar aquesta realitat
tal com la percebim
i anem a donar-li un nou sentit.
Anem a veure-la,
doncs, evidentment, amb cert entusiasme.
Però és que en el fondo era un visionari, el cabrón,
perquè no salen el puto TikTok
a la hora que hay peña que se grava durmiendo.
Y esto es como algo...
És post-Warhol.
És que Andy Warhol se hizo viral
cuando aún no se había inventado el concepto.
Inventó el concepto viral.
Podríem parlar també en aquest pop art
de Wild One,
l'obra de Wild One
on veiem aquests quatre Marlon Brandos,
es diu així,
Four Marlons,
i veiem el cartell de Salvaje,
la pel·lícula que va catapultar a Brando
com a icona sexual del segle XX.
I també té aquest punt de serialitzar,
de donar-li un punt com de cadena industrial,
però posant-ho en dubte.
Clar, a part d'això,
hem dit dos camins,
ho hem dit fa un moment,
pop i psicodèlia,
en la psicodèlia què trobaríem?
Doncs tot el contrari.
Trobem la fugida,
trobem la distorsió,
el rebutge,
aquesta realitat que celebrava el pop,
modificant la nostra percepció
com si ens haguéssim fotut un tripi.
Evidentment de tripi s'en fotia tothom allà,
i de drogues,
però diguéssim que aquí visualment
tens més la sensació
d'adoptar el punt de vista
d'algú
que no percep la realitat com és.
des d'un estat alterat de consciència.
Un exemple claríssim,
el videoclip de Yellow Submarine,
dels Beatles,
abans de videoclip-pel·lícula de George Dunning,
peça imprescindible de la psicodèlia,
i és a mitja aquesta febre de gestos,
de mirades,
mentre estem escoltant aquest pop,
aquest pop discutible,
aquest pop posat en dubte
de Velvet Underground,
que ens recuperem
aquesta piscina
que hem vist a l'inici
de David Hockney
com una mena de record amarg
d'estiu
que ha tornat a passar volant,
un estiu d'incendis,
d'escalfament global.
Ni les piscines ni les platges
ens serveixen per mitigar aquesta...
Ara entenc la falera
del cinema català actual
de fer aquest...
aquesta...
rememorar els estius passats
i els curtmetratges ara
aquests tots són de la piscineta,
la platgeta,
el mediterraniament...
Exactament,
és a dir,
tot això fora,
tot aquest mediterraniament,
quan tu veus una obra com aquesta,
dius,
a veure,
fora,
s'acabó,
ja.
No em vingueu a mediterraniaments
amb l'estiu que hem passat,
anem a centrar-nos en aquesta obra,
sí?
I què podem dir,
més d'aquest A Bigger Splash
de David Hockney,
no?
Doncs,
bàsicament,
és una obra
amb una mirada
que s'allunya
d'aquesta línia publicitària
i condensada
d'Andy Warhol
o de Peter Blake,
doncs penseu ara
en les llaunes de tomàquet
que estàvem veient,
ens estem enllunyant
d'aquest tipus de pop
i ens trobem,
de sobte,
en una representació,
podríem dir,
aviam com ho veieu,
però més innocent,
més prefabricada
de la zona d'oci
d'una casa californiana
on l'artista,
per cert,
David Hockney
va viure molt de temps
en aquest fragment
de vivenda
i de vida
que trobem
a Bigger Splash,
d'acord?
I també,
fixeu-vos en aquesta representació
certament opaca
que hi trobem,
doncs que a diferència
de l'impressionisme,
del romanticisme,
altres corrents artístiques,
ens impedeix accedir
a la intimitat
de l'artista.
Tu,
quan veus aquest quadre,
difícilment pots dir,
ostres,
l'artista es troba
en un moment
de remor interior,
de convulsió interior,
com podria ser
un tàrner,
aquests paisatges
tan moguts
o aquest famós
l'artista
davant de,
l'artista
d'antelacantilado,
de Frederick.
Aquí,
tu veus això
i dius,
bueno,
podria ser una postal,
realment,
hi ha un punt
com innocent,
però al mateix temps,
a part d'això,
hi ha un tractament
molt interessant
que posa en dubte
aquesta societat
de l'oci,
i del consum.
Llavors,
això ho fa,
o arribem a aquestes conclusions,
a través d'una percepció
molt geomètrica
de la realitat,
aquesta redueix
un conjunt
de línies
de colors,
que d'alguna manera
abstreu
la imatge,
la memòria
que tenim
de la realitat
en el focus
de la capbussada,
és a dir,
aquesta capbussada
d'alguna manera
és com
quasi en les pel·lícules
de Goddard,
en una tassa de cafè
i al centre
de l'univers,
doncs,
podria arribar a tenir
algo així.
Igual me estic flipant,
però jo crec que...
Molt, molt.
És Lluís Serrat,
tío,
ja l'homos dicho.
Està ahí dentro.
Deixem un Lluís Serrat.
Deixem un Lluís Serrat.
Està pensant...
Està pensant...
Està pensant...
Està pensant...
Està pensant...
Està pensant...
Està pensant...
Està pensant...
Esto és gris.
Esto és el concepte de gris.
Però he hecho quadro
de publicitat.
Tienes un punt publicitario
esto, no?
No, no.
Solo publicitario?
O sea, solo crees
que és publicitario?
No, no, no.
Que no és broma.
És gris, tío.
Què és gris?
La película.
Claro.
La peli Gris.
De un coche volador.
De dos.
Desarrollant.
Desarrollant.
De un amor
con todo el flow
nostálgico.
De un verano, no?
De un verano perdido.
De un verano
que se acaba
pero casi
desde una perspectiva
de nostalgia moral, no?
En lo anecdótico
es esa relación
que no tiene posibilidades
en un presente, no?
Post-veraniego
y en el fondo
de lo que te hablas
es de un vacío, no?
De una ilusión
que no es tal,
que no es real.
Yo veo algo así aquí, no?
Jo aquí el que veig
és un cartell
que a dalt podria posar
taller de coagim
a la piscina
de San Salvador.
Porque me genera
una duda muy jodida
esas dos sombritas
que hay en el…
O sea,
no sabes si es el reflejo
de dos palmeras
o de algo floral, no?
O realmente son
dos ETs
dentro de la casa.
Tiene algo marciano,
exacto.
Tiene algo realmente
que te aliena, no?
Y evidentemente
la cadireta del director
allá
que podía posar
John Ford darrere, no?
Sí,
es algo
que sembla
premeditadamente
polite
y cute
y cookie
pero que té
la mácula
tan bruta
del coagro general.
Exactamente.
Clar,
ens trobem
en aquest
A Bigger Splash
de David Hognon.
Ja et dic,
aquest artista
aquí
s'està separant
com dèiem
d'aquesta línia publicitària
de Warhol,
de Peter Blake,
fins i tot
hi ha qui va comparar
el seu art
amb Degas
i Toulouse
i Toulouse
i Toulouse
i parlem
de l'art de David
de David Hognon,
com un art
que té a veure
amb una herència
pictòrica
però amb una voluntà
d'aquesta
d'aquesta d'aquesta.
A mi me parece
molt potente
en el fondo,
que me mola
bastante la imagen
però sí que és cierto
que si me mola
és per l'enigma
que parece establecerse
i sobretot
a partir d'algo
que aparentemente
no lo maneja.
Aparentemente
és algo pop,
com et dices,
però sempre
tenint en compte
pop com una qüestió
peyorativa,
però que de ahí
te està proponiendo
algo
o te està ocultando
algo.
És muy serra
també.
I ojo
mal moment
perquè justament
ara arribem a un punt
d'aquest quadre
que és molt important
destacar
i és que
tu estàs mirant ara
una seqüela
del quadre
de Hogni
que va fer
l'any 66.
És a dir,
aquest que estàs mirant tu
no és a Bigger Splash
sinó és,
perdó,
no és una seqüela
sinó que és una peracula,
és Desplash,
simplement.
És a dir,
ell té diferents
representacions
de piscina.
Los ninú fares, eh?
Los ninú.
Exactament,
hi ha un punt,
en aquest sentit
hi ha un punt
bastant impressionista.
Monet tenia
diferents versions
d'una muntanya
que sempre pintava,
doncs David Hogni
també s'obsessiona
una mica,
en aquest cas
no amb una muntanya
sinó amb una piscina
que diré
que seria una mena
de trilogia
perquè té
Desplash
a Bigger Splash
a Little Splash.
I sempre és el cas
sempre s'ho piscina
i sempre s'ho piscina.
Exactament.
Llavors hi ha una obsessió
que d'alguna manera
aprofita
per expressar
també,
ojo,
la seva sexualitat
perquè ara
ens podem anar
a un quadre
que és
Sant Bàther
de l'any 66
i com podeu veure
doncs clarament
veiem
una pulsió
homoeròtica
clarament representada
en aquest amic
que està reposant
tranquil·lament
a la part superior
mirant una piscina
d'espaguetis
del quadre
sí, sí, exactament
mirant una piscina d'espaguetis
és a dir,
fixeu-vos fins a quin punt
hi ha un contrast
de tractament formal
en aquesta perspectiva
que té la figura
a la part superior
que té un punt
directament clàssic
i aquest punt abstracte
que hi hauria
en el moviment
de l'aigua
de la piscina
és a dir,
això evidentment
està anticipant
el postmodernisme
aquest punt
de fusionar
en un mateix context
diferents
estils
diferents registres
però sempre
amb aquest punt
de distància
que tu arribes
a això
com si hi hagués
quasi com si hi hagués
una manpara
d'aquestes anti-covid
entre el quadre
i l'espectador
tu tens una sensació
de fredor
quan arribes
a aquest tipus
d'obres
jo tinc dos planos
contraplanos
Carles
tinc el plano
contraplano
de las dos versiones
de su casa
i ja estoy
con el plano
contraplano
del Sam Bacer
con el David Hockney
al lado
te ve la càmera
no, no, però
ponlos, ponlos
Paul, por favor
pincha-melo
gracias
pincha-melo ayer
viendo a un señor
que es nudista
pero solo hoy
porque si os fijáis
tiene la marca del bañador
en el cul bastante blanco
sí, sí
muy blaquito
esas dunas
vaya culazo
que tiene este tío
no era burro
David Hockney
no era burro
sabía
sabía lo que
sí, sí
sabía tria B
i la cara
i la cara del jove
saps què passa?
que el quadre
suposo que és amb la que acabes
el sujeto
exacto
o sigui
aquesta imatge d'ara
que estem en pantalla
és
m'imagino
saps quan
ha funcionado muy bien
los teletubbies
vamos a entrevistar
al creador
i os el posen
amb un crom al darrere
amb el fons
dels teletubbies
però el senyor
és un senyor
decrépito
molt xungo
que diu
sí, bueno
és que
me dieron tanta pasta
i
aquí ja
Rossega
està curtit
veiem que és un home curtit
i
ostres
aquesta mirada
m'agradaria pensar
que és la mateixa
que tenia
quan va pintar
el seu amic
a San Bacer
l'any 66
i que ara
doncs aquests 80 i pico anys
encara està viu
evidentment
tenim la sort
d'encara tenir viu
aquest gran artista pop
David Hockney
doncs aquesta mirada
seria
seria pràcticament
la mateixa
o això m'agradaria pensar
en qualsevol cas
parlem
doncs
d'aquesta representació
il·lusòria
esquemàtica
que té l'amic de Hockney
d'Espullat
en perspectiva clàssica
dalt
com dèiem
i aquesta part
doncs
més abstracta
de l'aigua
però
també té un punt
claustrofòbic
aquesta imatge
i jo crec
que és important
acabar
amb aquesta reflexió
i és que
aquí David Hockney
amb aquest quadre
per molt que estigui
celebrant
aquesta societat
de consum
i de calma
que ens dona
l'estiu
i ens dona
el món occidental
també
el luxe
pot ser
una presó
i jo crec
que això queda
clarament reflectit
en aquesta imatge
i amb això
tanquem ja
amb el
teletubi
padre
amb aquest retrat
de
de
Hockney
com una mena
de tio
que
ja
en bastant
de colors
¿obres recientes
tiene o ya
es un tio
que se ha abandonado
a la piscina?
No les he posat
perquè
no ens les acabem
però sí que
ha seguit
generant obres
i el més interessant
viatja molt
entre els gèneres
entre els estils
és a dir
és una persona
supertastaulletes
amb l'art
que absorbeix
la seva herència
per reciclar-la
i portar-se
al seu terreny
que és una expressió
que no m'agrada gens dir
però m'ha sortit
i no puc evitar-ho
és un tio
molt curiós
i
és
és
és un artista
amb parir d'extinció
diria
però ha sido un cabrón
en el fondo
he encontrado fotos
de él
donde tiene mejor aspecto
ha sido un dirlo
es el típico
no
te pongo la foto
te lo dejo bien
jo lo veo entrañable
jo veo a este abuelito
me quedan dos telediarios
en esta foto
i de delirio
i també perquè és un tipus d'art
que s'ha explotat moltíssim
ha tingut moltes refragits
però crec que és important
saber d'on ve aquest pop art
que s'ha explotat tant
i que de alguna manera
també
és com ho has dicho
moltes vegades
és diferent en manos
de Hockney
bueno
nos vamos a jugar
un poco
de Hockney
a juego
nos vamos a viciar
o què?
nos vamos a viciar
venga
por corte guarrísimo
Zasca
Videojocs
Tens que a infierno
exacte
estem acostumats bastant
a aquestes músiques infernals
aquesta concretament
és
alguns us sabreu què és
que és Tum
el mític joc
de
vamos a l'infierno
cargaros unos cuantos demonios
chicos
no?
o sigui
estem acostumats bastant
a aquesta música
d'estralera
píceres
no?
rebentar cossos
no?
destrucció total
però aquest cop
com acostumem a fer
doncs portem
algun joc
una mica diferent
i ja que ens anem
a l'infern
sí que ens endinsem
a l'infern
però ho farem
amb un altre tipus de música
que és
literalment
la música
que
que escoltarem
durant el videojoc
estem parlant
d'un videojoc
on
no ets ni més ni menys
que Zagreus
és a dir
alfillades
i príncep
de l'inframont
i
sí que és veritat
que no abandonem massa
el ritme
aquest així sonor
però potser
alguna cosa
una mica més rítmic
aquí podria sortir
los actores
de pacificio
en conga
total
total
tio
un Hades
un Hades molt gran
de 50 metres
ballant
un hulu
amb un ukelele
ínfim
sí sí sí
amb un ukelele
amb la ungla
sí
però pot acabar un dia
el programa bailando
eh
veieu o no
aquest rotllo
la música
ja veieu que ja no és
aquest heavy metal
tot i que hi ha música
per tot
o sigui és un videojoc
que òbviament tenim
trobem moltes músiques
diferents
però
és un
a més veureu
que és un rotllo
pels
pels una mica
nostrats del videojoc
que és una música
entre Prince of Persia
aquest rotllo així
i el Blas
fem os que
si el recordeu
el vam portar
fa un parell d'anys
però ens estàs acordant
dos o tres
o sigui aquí hay
aquí hay un cortito
el videojoc
la iconografia
religiosa
sevillana
sí sí sí
Blas
es aquí videojoc
old school
maravallós
aquí pixelart
setmana santa
setmana santa
bestial
el mejor juego
que ha pasado
por este programa
lo dice
por tus manos
por tus manos
exacto
me lo he pasado
me lo he pasado
siete veces
i què pasa
doncs bé
amb una música tan
amb una música tan
estic pensant
estic pensant
dels jocs
que t'he anat deixant
t'has passat algun
el gos
toshima
te lo has passat
no
el gos
toshima
te lo pasaste
jugava
pero no te acuerdas
que la play
no tiraba
o sea
era tan potente
y la play
estaba tan cascada
que no tiraba
me quedé ahí
pero sí que es cierto
que me flipaba
pero vamos a Hades
el joc que us porti avui
que és Hades
sí que tiraria
jo crec que
bastant a tot arreu
és a dir
és un videojoc
creat per
la companyia
Supergiant Games
és una companyia
independent
petitona
perquè us feu la idea
és una companyia
de menys de 20 persones
i és un videojoc
de 2020
és a dir
és bastant recent
i veureu després
que és un joc
si el porto ara
també
és que porta
una carrera
de rase
de premios
espectacular
per ser un joc
indie
Hades
ja entenem
que és un videojoc
que potser està
una mica relacionat
amb el que és
la mitologia grega
però abans
de com és el joc
o sigui
de veure exactament
com és narrativament
anem a parlar
de com és el joc
a l'hora de jugar
que sempre parlem
una mica
hosti
aquesta música
m'està
estic com una cobra
saps allò
estava intentant recordar
o com aquestes coses
de nou
de la peli nou
que són com si
allò uns
ah sí
sí
exacte
bueno sí
sí
és aquest rotllo
els inflables
aquests americans
que posen
saps
que posen
a les ventes
de cotxes
no sé per què
però és com
ja
estava pensant
¿de dónde narices
hemos visto un Hades
en Disney
en Hércules
en Hércules
exacte
exacte
con mucho flow
tenía mucho flow
ese Hades
doncs bé
endinsem-nos
en lo que es
la jugabilitat
de l'Hades
l'Hades
és un joc
isomètric
sabem
no?
isomètric
és que es veu
una mica
des de dalt
no 100%
de dalt
però
amb un angle
bastant des de dalt
estem acostumats
molt
també als videojocs
de tercera persona
primera persona
n'hem portat
bastants
ja
2D
com el Blasphemus
que estem dient
que el veus
de costat
però en aquest cas
és isomètric
no sé si hem portat
el Ferran
tranquil·lament
em corregirà
que ja ho sé
però no sé
si hem arribat
a portar
algun isomètric
directo de Ferran
esto es mentira
que jo
no perquè potser
va portar
l'aerrifter
és com un cenital
en diagonal
un poco así
es como la cámara
de la gasolinera
cuando se cargan
a la peña
siempre hay peleas
cuando te sale
el link
de Wallstar Hip Hop
que va movent
se dius
ui esto
va a haber sangre
aquí
en este vídeo
doncs això
és un joc isomètric
i ara
segon terme
roguelite
què deus
roguelite
roguelite
roguelite
això és un joc
dels anys 80
que es deien
procedurals
què vol dir
procedurals
que tu comences
un cicle
és a dir
tu comences
està molt associat
a un estil
de joc
que són
les mazmorres
és a dir
tu comences
un tipus
de partida
en el qual
tu pots anar triant
què faig
esquerra o dreta
vaig fent
ara tiro cap a l'esquerra
o cap a aquest camí
i mai és igual
és a dir
cada pantalla
sempre
o hi haurà una distribució
diferent de l'espai
o diferents amics
és a dir
tu cada cop que juguis
a una pantalla nova
sempre serà diferent
però les possibilitats
són infinites
realment
sí sí sí
teòricament són jocs
per això es diuen procedurals
que són jocs que
hi ha un procés
és a dir
des del xip
del joc
va creant noves
o sigui
i tu cada cop que comences
és el mando eyaculador
exacte
de l'ojo
de l'ojo
al mando eyaculador
es van generant
els mapes
amb tresors random
i criatures random
és una mica diablo
exacte
exacte
el diablo
és el gran joc
gran vull dir
també
famós
és el joc
de mazmorras
típic tòpic
de
tu vas entrant
i es va modificant
segons la partida
és a dir
hi ha un lema
en aquests jocs
dels roguelites
de les mazmorras
per dir-ho ràpid
que és kill
die
repeat
és a dir
mata
mor
repeteix
i estem parlant
d'això
Hades
és una mica
com aquell programa
que vam fer
de la TerraTorn
us en recordeu
quan vam fer
la TerraTorn
Nietz
Mueñeca Rusa
tu no sé
però segurament
vas rebentar
la secció del Ferran
de Mueñeca Rusa
ara me'n recordo
doncs
aquí
el que seria
el loop
és el que se li diu
un cicle
és a dir
tu vas entrant
a sales
vas superant nivells
vas guanyant
guanyant
habilitats
però són unes habilitats
que quan et mors
les perds
però tu ja has guanyat
l'experiència
és a dir
tu a la següent partida
ja no faràs certes coses
llavors
sí que hi ha aquest component
azzerós
és a dir
tu vas passant
d'aquests nivells
anirem pulsant en pantalla
perquè veieu una mica
com funciona el joc
però
hi ha aquest component azzerós
sempre
quina porta
quina decisió agafo
si parlo amb aquest
si parlo amb un altre
és un joc
podríem dir
arcade
que l'arcade és com
les recreatives
els arcades són
que tu poses una moneda
jugues
i quan s'acaba
s'acaba
i si no
torna a posar una altra moneda
doncs estem parlant d'això
hi ha una narrativa molt bèstia
que això és lo raro
de veure en aquest tipus de jocs
després comentarem
però
entengueu que és un joc
que tu pots agafar
jugar a mitja horeta
que és més o menys
el que dura
si acabes un cicle
i després
bueno
o sigui que llevamos ya
procedural
arcade
hoy va de esto
o sigui
avui
avui és la bíblia
tiene que ir saliendo
en plan títulos de crédito
en paralelo
yo estoy viendo
el insert coin
de las maquinitas
con los peques
eso se echa de menos
en los videojuegos
game over
sí, clar
a més va haver-hi
va haver-hi aquesta època
que era la de
recreatives
però
que passaves
de les 100 pessetes
a l'euro
quan va canviar
el 2001 euro
i ves de cop
era un euro
que dius
ojo
que me estás sumando
aquí una pasta
xaval
però bueno
això és reflexió
de recreatives catalanes
a més ara que estem
amb la inflació
ve molt el cas
ve molt el cas
llavors
el que és xulo
és que inclús
proceduralment
els jefes també canvien
els diàlegs canvien
és un joc que
ojo ahir
perquè quan comences
a analitzar
a parar
comences a veure
que per un equip
de 20 persones
és un joc
infinito
eso sí que tiene capas
¿no?
realmente
¿y tú aquí
qué has venido a hacer?
¿eres Hades?
¿eres el prota?
no
Hades
és tu padre
tu ets el fill
que vol escapar
del que és
l'infern
escapar no
en plan
hòstia
m'acabo de donar
que estic a l'infern
i vull marxar
i vull anar
cap al cel
o cap al limbo
o cap on sigui
no no no
us he explicat
al principi
que és un joc
que tot i que
és molt mitologia
grega
i tal
és un videojoc
que és molt
còmic
és un videojoc
que juga
molt
a la línia
de diàleg
a les converses
amb ton pare
tu ets el típic fill
que està explicat
amb ton pare
ton pare
és el que està firmant
totes les almes
us aniré posant imatges
però és tot com
un estil
molt paròdic
l'infern
és com un palau
un palauet
si pones imágenes
pones estas
del cosplay
de Ades
bueno el cosplay
da miedo
a David Hockney
le gustaría
yo estoy pensando
sí
exactament
però què passa
que és un joc
que juga amb la comèdia
per què?
perquè tu ets
el típic fill
rebotat del pare
que el pare diu
que vols sortir d'aquí
vale
te voy a joder
la vida
tu me jodes
yo te jodo
llavors
els entrabanques
que ens trobem
és gràcies a nostra pare
digués
la típica
que l'Ades
va posant
enemigos pel camí
jefes pel camí
que són sus secuaces
i va dient
vale
pues curratelo
però és tot
com molt familiar
és un joc
que parla
de la família Ades
per dir-ho així
vale
muy foroidiano
esto eh
sí sí sí
i a més
és molt guai
perquè durant el videojoc
tu et vas trobant
altres déus
déus
de l'Olimp
és a dir
tu et trobes
Afrodita
Ares
Hermes
Zeus
que et van ajudant
perquè
ah que quieres joder a tu padre
jo també
oi
llavors és com
et dona una benedicció
és a dir
t'ajudo a avançar
més fort
o més ràpid
i tal
i llavors
tots els diàlegs
ja us imagineu
doncs és top
que quieres joder a tu padre
ah pues a mi m'encantaria
joder a tu padre
sempre
sempre ens han pintat
aquests déus
la mitologia
sempre és com
super dark
la mitologia grega
sempre és com
bueno
déus
és un culebron
és un culebron
déus que
sí
amb mil parelles
molt monarquia espanyola
ens trobem
no
diferents històries
però sí que és veritat
que en aquest joc
ho passen per un filtre
molt humorístic
humorístic
llavors
sí que hi ha un gran canvi
ja us ho he dit
en aquests jocs més isomètrics
no
que són els de
Mazmorras també
i tot això
que és que normalment és
vas tirant
vas tirant
i hi ha una mínima història
perquè és sostèntic
però bueno
que no cal
és com aquests jocs de
jo què sé
petar
les burbujes
de
saps?
de la recreativa
és típic
o el Tetris
tampoc hi ha una gran història
no?
aquí
la narrativa és brutal
vale?
o sigui
estem parlant
en factor números
eh?
21.000
línies de diàleg
o sigui
quan estem parlant
que no és un joc
que hi hagi cinemàtiques
és a dir
però són línies de diàleg
procedurals
és a dir que
jo que hi he jugat
durant la tira d'hores
en el joc
no ho he fet
segurament ni la meitat
per què?
perquè
depèn de per on vagis
depèn de com hagis
avançat la història
et sortiran uns diàlegs
uns altres
i mai es repeteix
mai
és que dic
la paraula
mai és xunga
mai es repeteix
un diàleg
és
estem parlant
de 21 línies
ja només el protagonista
en té
8.500
i no parla massa
parla
però penseu que hi ha
milions de personatges
penseu que és
l'infern
el limbo
l'olimpo
o sigui
hi ha mil
molts personatges
ja que parlem
del tema
de línies
de diàleg
us poso
el doblatge
que també em sembla
l'hòstia

l'hòstia
nobody gets out of here
whether alive or dead
aquest últim
aquest últim
és Hades
és tu pop
Heidis
Heidis
he flipado
heidi
en plural
las Heidis
las Heidis
el nombre de las Heidis
el nuevo grupo de pop
madrileño
21.000 línies
21.000 línies de diàleg
s'ha de confondre
amb les Heidis
però que estan
les Heidis
ja entraràs Edgar
perquè aquí hi ha la broma
recordet
del senyor
del senyor
Heidis
maravillat
21.000 línies de diàleg
què són
argentins?
els personatges
no però sí que tenen
aquest punt
d'itxarachero
que entre ells
ja ho he escoltat
pels que no
pilleu massa
l'inglèr
però
hi ha molta línia
de conya
de que et trobes
amb un jefe
que ja t'has trobat
perquè has anat morint
i t'has trobat
potser és el 20 cop
però és que els 20 cops
que t'ha sortit
d'aquest jefe
cada cop és una línia
diferent
i al final
ja hi ha moments
de
no tens noves
però ja t'hi podeu llamar
hi ha un rotllo
com molt familiar
és de tasques
imagino tant repetir
que et costa molt
de guanyar-lo
un moment que arribis
i et digui
bueno
posa que d'alli de fresco
és un rotllo així
hi ha un moment
que hi ha certs jefes
que hi ha línies de diàleg
que es nota
que salten quan fas certes coses
és a dir
si hi ha un jefe
que durant no sé
quantes partides
que et vas morint
i això
però sempre el peles
a la primera
hi ha la línia de diàleg
en plan de
bueno
vayan pasando
en plan
vine
te cargo rápido
y voy pasando
porque ya sé
que esto es fácil
no me extraña
que lo compares
con Muñeca Rusa
tiene mucho
en el aspecte argumental
de Muñeca Rusa
sí sí sí
ja us dic
té aquesta combinació
humor
drama
perquè la història
sustenta tot
en tu vols descobrir
que és la teva
real
real madre
vale
tu és como casi
que lleves un tatuaje
de amor de madre
pero no sabes cual es
llavors
tu per contradir
a ton pare
diguéssim
pues vas a buscarla
i per buscarla
has de sortir
de l'inferno
òbviament
llavors
i el bo
és que no només
hi ha aquestes mini històries
o sigui
aquestes històries
que et vas trobar
pel camí
dels grans déus
de l'Olim
sinó que després
hi ha aquestes subtrames
que està molt bé
perquè et pots trobar
des que
subtrames vull dir
de no cal que les seguessis
però si les segueixes
va enfilant
unes subhistòries
com ara
Orfeó
intentant alliberar
Eurídice
que està tancada
en el camí
de l'infern
però clar
quan tu arribes
a Eurídice
per primer cop
te la vas trobant
tu li dius
hòstia
que t'està buscant
Orfeó
perquè si no
no pot seguir
composant
no pot seguir
cantant
i ella
però què
però si que ets
un gelipolles
però si que el tio
em va deixar tirar
em va deixar tirar
i és així tot
llavors tu vas a Orfeó
i li dius
escolta que m'ha dit això
i diu
no perquè
i ell és l'artista
no perquè
jo la vaig deixar
perquè havia de crear
però
és un diàleg
que així
la mitologia griega
en el fons
que parla
a l'aspecte
més terrenal
hi ha un punt
paròdic
total
és un videojoc
que el que dic
de la comèdia
és un punt
molt paròdic
ara
també us dic
que és un videojoc
que ojo
amb el que arribes
entre cometes
a prendre
de la mateixa manera
que amb les
jo t'he vist
a Eurídice
o Feró
en plan
mis coleguitas
després
hi ha una altra
subhistòria
que és molt chula
que és la del Sísip
Sísip
es fa amb la roca
que la va pujant
i va caient
i os
allà dins ja hi ha
un propi cicle
un cicle de mort
i vida
un eterno torn
i llavors està molt bé
perquè com va enfilant
tot el guió
és a dir
el guió
hi ha molts espòilers
a fer
rarament
parlem d'espòilers
en guió
en un videojoc
com de
Morres
que normalment és
això
kill
muere
mata muere
i repite
aquí estem parlant
d'una història
que té
crec que són
vuit finals
és a dir
tu t'has de passar
el joc
vuit cops
per arribar al final
verdadero
o sigui
te'l pots acabar
sí
te'l pots acabar
dins d'aquesta
alea
ara que
jo me'l vaig acabar
vaig fer aquests
vuit cicles
que crec que són
vuit
que són difícils
quantes hores
ah
mira
jo
jo vaig fer
jo vaig fer
crec que eren
setanta
vuitanta
hores
és un joc
que tranquil·lament
pot anar a la sena
tranquil·lament
si el voleu
acabar bé
sempre podeu fer
un cicle
és a dir
intenteu arribar al final
i a partir d'aquí ja
si us sentiu realitzats
ja està
tanqueu
borreu el joc
i ja està
però és un joc
que es presta
el que us dic
a repetir
perquè la repetició
mai és igual
que és el curiós
la repetició
acostuma a ser
el mateix
fins que
ho superis
aquí no
cada cop que repeteixis
serà alguna cosa diferent
i això és lo xulo
com l'àvia Mimma
i té un punt
Heraclit
la idea que mai
ens banyem dos vegades
en el mateix riu
és a dir
tu per molt que tornis
a banyar-te en aquest riu
mai serà el mateix
però després a Heraclit
li van contestar
menys els pobres
ara és molt com el joc
és a dir
parodiant
el que veia Heraclit
per anar acabant
però el nivell gràfic
és una passada
perquè són els típics jocs
que potser no t'esperes
que sigui una part gràfic
super tocho
perquè normalment
els isomètrics
aquests que es veuen des de dalt
es presten molt
a coses molt estàtiques
però estem parlant
de la típica imatge
d'escenari
cada escenari
té una música diferent
jugant molt
amb els fons
que no paren de moure's
els colors super vius
o sigui
estem parlant
d'un diablo
com el que deies
és una cosa molt més
fosca també
aquí no
aquí tot és color
vermells
grocs
blaus
és una cosa molt
el punt de partida
que és aquesta casa
aquest palauet
també és super xulo
cada personatge
va a la seva bola
és a dir
no és allò
que cada personatge
té línies de diàleg
que van saltant
però personatges
vull dir
ànimes
sense pena
que estan per allà
hi ha una fabricació
d'un ambient
i d'un disseny d'art
brutal
però me l'has planteat
aquí com una telenovela
actualizada
i joder
però aquí no em para
de haver hòsties
i sangre
sí sí sí
el que és el videojoc
és el típic
això sí
típic diablo
típic isomètric
de Mazmorras
que és
velocitat
aquest joc
sí que és molt
de velocitat
a més és un tipus
de joc
que només tens
per dir-ho així
tres combinacions
de botons
un més lent
un més ràpid
l'esquiva
i la vaga especial
para de comptar
i a partir d'aquí
tu et vas fent
tus pajas
de videojuego
en plan
de voy a hacer esto
ara et provaré
que tens
potser un repertori
de 5 armes
o 6
és una cosa
molt limitadeta
però el que et permet
és anar provant coses
combinar-les
o sigui
és un joc
rapidíssim
és un joc
a la que li pilles
el tranquillo
és un joc
frenètic
i això mola molt
perquè normalment
aquests jocs
hi ha la història
que a cada nivell
quasi més estratègia
aquí és acció pura
acció total
llavors
què passa?
que amb tot el tema
d'un gran guió
un gran disseny d'art
el doblatge
que són actorazos
tot
què comporta?
que portin a ressant
a nivell de premis
un estudi
ho repeteixo
molt petitó
per exemple
segons la revista
Time
un dels 10 millors jocs
del 2020
que ja es diu
perquè imagineu
mira que n'hem portat aquí
però imagineu quants
biojocs surten l'any
i després
millor joc independent
els Golden Stick Awards
i
els Game Awards
que són
que los Oscars
són los Game Awards
del cine
els hem cobert
aquí empanada
hem fet cobertura
portant destacar-ho
i res per acabar
aquí sí que podríem dir
que este videojuego
és ambrosia pura
de los dioses
i cor d'Àngel
i amb quines plataformes
amb quines plataformes
estan?
sí, això és
Switch
PC
PS4
PS5
Xbox
o sigui
està a tot arreu
realment
a més
al cap d'un temps
jo me'l vaig comprar
quan va sortir
que
bueno
vaig tardar una mica
però
fa poc
quan va triomfar tant
perquè això és el que passa
als jocs independents
el que passa
és que
s'acaben
distribuint digitalment
és a dir
tu no tens una còpia física
perquè els hi sortiria
supercar
els grans jocs
el GTA
i això
els hi
CD és a qui en quiera
però llavors què passa
que quan han triomfat molt
tipus
blàsfemos
els hi va passar
es llencen a fer
la versió física
llavors
clar
és un joc
que
quan un videojoc independent
arriba a fer una versió física
amb CD
CD
o cartutxo
per la Switch
o el que sigui
aquests
aquí és que
aquí és que
ha anat
llavors
clar
també
té bien el pòster
clar
cuida molt
els jocs independents
ja és llei
que cuida molt
el jugador
cuida molt
la fanbase
i aquest joc
s'ho ha currat un munt
i ho repeteixo
un joc
que ara potser està
no sé si deu costar
20 o 25 euros
com a molt
hòstia
100 hores de joc
tranquil·lament
amb una història
acollonant
aprendreu mitologia
professores
que estàs escoltant
passant-lo
este tío comisiona
este tío comisiona
a mi que no me enganya
passeu
passeu al cole
i res
pues amb això
a jugar
escolteu
tenim agenda o no
tenim agenda
siempre hi ha agenda
venga pues
som-hi a l'agenda

suru
que comentàbamos el otro día
suru és el carras
però con suru
con corcho
hosti
com es diu
l'actriz
que ara se me ha
la víctima
i Pol López
i Pol López
Pol López brutal
el paper que va a fer
de Raskolnikov
al últim
crimicàstic
al lliure
crec que va a ser
hostia
bestial
ganes de tornarlo a descobrir
i en aquest cas
i van a trobar
grandes actores
Olivia Wilde
con Florence Puff
i el Harry Styles
Florence Puff
se llama
para un drag mágic
Florence Puck
si la de
no te preocupes querida
exacto
no te preocupes querida
exacto
que porta una cua
de l'hòstia
perquè porta
amb uns merders
backstage
de Culebrones
de piques
de l'Olivia Wilde
perquè ara
que està con el Harry Styles
que és un dels actors
llavors
que es van picar
amb la Florence Puff
que es van picar
amb tot
bueno
el van fer fora
el van fer fora
de la peli
és una peli
que quan es va estrenar
més a
què que era
Venècia
Venècia crec que era
la van estrenar
la Florence Puff
perquè deia
no
es comentava
que es portava malament
amb la directora
deia no
esto es promo
tío
esto en el fondo
es promo
sí
però és que
després la van destrossar
quan va acabar la peli
la gent va dir
i l'escopinada
l'escopinada
el Harry Styles
el Chris Pine
que no era real
en fin
lo que he oído últimamente
es que no está tan mal
que en el fondo
no está tan mal
bueno
escolta
Crímenes del futuro
Crímenes
Long life
Long life to the new flesh
vale
el retorn de la nova carne
que això
ja ho havia agradat
el seu fill
el Brandon Cronenberg
amb Antiviral
i amb la de Possessor
pues ara torna
el papi
el gran papi
de la nova carne
i volve a poner orden
i volve a poner orden
eh
volve a poner orden
bueno
sí
sí
la nueva carne
chatos
chatos
la nueva carne
es esto
es mía
me lo inventé yo
esto es mío
bueno aquí tenim
la nueva carne
española
que seria Pieles
seria Pieles
els primers
colometratges
de Jaume Balagueró
que per ser
estrenar Sitges Venus
inaugura
el festival
inaugura
els seus orígens
són nueva carne
aquell colometratge
de la regla
que ara inclús
es podia interpretar
des de certa visió feminista
però vull dir
que tenia aquest punt
de la primera regla
com una espècie
d'ingresso
en las tinieblas
de la nova carne
o sea
una cosa súper marciana
i Paco León
tios
estàveu-vos
hablando de cine espanyol
aquesta sí que l'han destruït
Paco León Rainbow
l'han destruït
sí sí sí sí
però és que no
ningú ha donat
una bona opinió
crec que
no l'avéis oído
ni un gris
a nivell de cinema
us plantejo
un festival
nostrat també
que és el Sant Cugat
Fantàstic
que es fa aquest cap de setmana
del 23 al 25
ho dic també
si voleu venir
veureu un curt
on surt l'Edgar
dirigit per mi també
què passa en el nostre
cubre
i després en sèries
ha començat
per fi
això sí que és
intermitència
atzar
i tot el que vulgueu
que és que ha tornat
Rick en Morty
HBO aquest cop
aquella sèrie
loquíssima
ciència ficció
humor super negre
humor histriònic
és a dir
la Tani Huac
HBO
jo l'estic veient
setmanalment
crec que va empeltar-se
ara mateix
és una passada
és unes birgueries
de guió
de muntatge
de ritme
és una passada
escolta
i Expo
còmic
tu la vas veure
a Madrid
tinc entès
aquesta
la de còmics
sueños
i història
no sé si es deia així
a Madrid
mira què et dic
però suposo que sí
però aquesta la vaig veure
al Caixa Fòrum de Madrid
quan vaig anar aquest estiu
una passada
molt molt xulo
costa molt fer
aquest espectre
de veure
tot el món del còmic
veus des del més underground
no toquen massa
el fancine
però bueno
toquen el tema
més underground
el tema Marvel
DC
però sí que us dic
que vaig trobar falta
perquè hi ha Paco Roca
hi ha molt de talent espanyol
però vaig trobar falta
el nostre gran
comiquero
barceloní
que és Montéis
Montéis no surt
en cap moment
que jo m'hi fixés
i vaig estar
allà una hora i pico
aquí sí no?
aquí la poni
clar no ho sé
no ho sé
però vaig trobar falta
Montéis
que ha treballat
amb tot Déu
és a Barcelona
29 de setembre
Caixa Fòrum de Barcelona
còmic
sueños e historia
allí estaremos
molt bé
doncs
bueno chicos
un plan ser
volveros a ver
volveros a ver
y oye Edgar
puta madre
que vuelvas
no has volgut ouvir
retenir enganyotes
de la cuenta
que era una puta mentira
no no
jo m'ho he passat molt bé
m'ha quedat molt clar
que Albert Serra
era un senyor
que pintava
colorings isomètrics
i no volia continuar
amb l'empresa del pare
exacte
és això
és això
és exactament això
és com a conclusió
també serà interessant
veure la família
de l'Albert Serra
perquè potser
el pare diu
el meu fill fa merda
saps?
però això segur
seria bo
saber-ho
pel segon programa
què passarien els pares
de David Hockney
en fi
bueno
pel proper programa
esperem ja estar a l'estudi
perquè aquí va haver
una intercepció
extraña
però
tornarem a estar a l'estudi
i tornarà a sonar bé
perquè sé que això
a vegades ha sonat
una mica
grinyola
aquest programa grinyolava
però
res
al proper programa
encara no tenim
tenim temps
más y mejor
bueno
nueva carne
segurament
algo podríem fer
de nueva carne
però
res
ens veiem
cuando sea
como siempre
y las ondas
así que
i vigileu
amb aquestes brases
fins la propera
hasta luego
adeu