Música
Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Puntural, un programa cuinat per Pol Vigler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm.
Ja sé, ja sé que ho venim dient a cada editorial, però quina llet.
Ens han deixat sortir de l'establir ara per festes com si fóssim lliures, però al final del Riarol, allà on solen amagar el caganer,
hi ha una tanca, ben barrada, que quedi clar que sí que es poden posar portes al canvi.
Però no ens desanimem, que aquí ja estem de sortida d'aquest nefast 2020
i el Nadal i les meves metàfores passavístiques es queden a la frase anterior.
Millor enfoquem el futur del 2021 amb mirada nova i vacunes per tothom,
perquè no s'havia vist tanta gent amb ganes de xeringues des que el venedor de gomes de pollastre va fer el Black Friday al Can Ruti.
Dona igual que aquest permís per vacances acabi desembocant en una tercera onada que ben bé en podríem dir Big Cajuna.
Ni que com si del T-Virus de Resident Evil es tractés, ara sapiguem que el Covid ha mutat a una nova soca,
però no patiu que en Pol s'ha entrenat per derrotar Mister X i Nemesis.
Encarem l'any vinent com si s'hagués de ser l'últim, que best o saber, tot pot ser.
I almenys el disfrutarem més que aquest passat que arrencava entre brometes per la caiguda prematura del Mobile,
avançava amb l'esperança que en 15 dies tornaríem a les nostres rutinàries feines
i ha acabat, com deia, fent surf víric.
Agafem-nos el que sabem que sempre es mantindrà immutable.
I no parlo dels empagaments del CEPE, que ja tarda en sortir en aquesta editorial,
sinó d'empanada cultural.
Us hem, i ens hem demostrat que contra viento i marea podem seguir fent el programa,
ja sigui via streaming, tancats a casa o en ruta per Catalunya quan els tancaments perimetrals ho permeten,
o clandestinament quan no.
Així que permeteu-nos tancar el 2020 amb les últimes recomanacions de l'any
que tantes ganes tenim de deixar enrere.
I ah, també permeteu-m'ho que personalment em digui ja a les xarxes socials,
que sempre últimament ens les estem deixant.
Així que ja sabeu, teniu empanada cultural a YouTube, empanada cultural a Facebook,
empanada cultura sense L a Twitter, empanada cultural a Instagram i empanada cultural a SoundCloud.
Ara sí, 2020, et dedico a aquest meme antiquat.
Fuck you.
Que te joda, 2020.
Em sona això, eh? Em sona.
Com anem, com anem, com han anat aquestes festes?
Doncs aquí estem, aquí estem, vivitos.
Una mica maltractat, eh? Jo estic una mica maltractat.
Esteu malaltons.
Però no, bueno, no, entre dinars i virus.
Una mica de trob.
Ens recomanes les teves festes?
Sí, els virus que tinc, ens els recomanem molt, els te'n recomanem moltíssim.
Espero que us hagin sentat dels canelons de Sant Esteve, els galets de Nadal i aquestes cosetes.
He provat una versió així a mànec.
Jo m'he fet un cotxinillo, nens.
Oh!
Empanada de veritat.
Ara sí, empanada cultural, per fin, empanada gastronòmica.
Hablemos de los menús de Navidad, ¿no?
Yo tengo una mica de indigestió, pero bueno, sobreviviremos.
Doncs, nois, ja hem fet les xarxes, així que podem avançar pel meu dia i escoltem una miqueta més d'aquest meme.
Menú del dia.
Aquí comença, aquí comença, aquí comença.
Me parece que voy yo el primero, ¿no?
¿Cómo no?
¿Cómo te gusta?
Ay, es que ahí empujando fuerte.
Coño, que me llamo Adriano con A.
Joder, primero.
Claro, ser alfabético.
Claro.
Pero yo me llamo a Genjo, de apellido.
Pero ese no vale.
Yo me puc yo.
Bueno, yo os voy a contar más y mejor, en breve, porque como voy el primero, pero ya os anticipo
que vengo a hablar de esta gran película, ¿no?
De Martín Eden.
Sí, que no van a dita.
Adaptación.
Perdona, que no van a dita.
Voy a hacer un programa de últimas recomanaciones.
Sí.
Y no necesariamente positivas, ¿no?
Es decir, yo lo que os voy a traer es el mejor estreno cinematográfico del año.
Después os contaré por qué estreno y no película.
Bueno, de hecho, os lo cuento ya, es que no es una película del 2020, es una película
del 2010.
Y estamos con una pasión.
No, pero que acaba de llegar, está recién salida de horno.
Está justo ahora en cartelera desde hace muy pocos días, desde el 18 de diciembre.
Después os lo comentamos.
Vale.
Y después vinc yo, ¿no?
Que, de fet, avui inaugurem una gran nova secció que espero que sigui el primer i l'última
i ja ho veureu després, però portem videojocs, portem el gran videojoc esperat, ja no només
del 2020, jo que he quedat a la dècada gairebé, gairebé, que és Cyberpunk.
I potser, potser, en comptes de recomanació, en t'hi recomanem que el compreu com a mínim
ara mateix, a no ser que tingueu una ordinada de 4.000 euros.
Promet, promet, promet.
O sigui, videojuego malamente.
Pues yo, yo porto a Propos of Nothing, a propósito de nada, de el Joan Pere, eh, del
Joan Pere, de Woody Allen, eh, que és la seva autobiografia.
Que sàpigues que ara mateix ja penya que ja està pagant el programa.
Ah, Woody Allen.
Ah, no, no, no.
Ah, va ser que faig el Joan Pere, eh.
No és una ensabonada, no vaig a fer una ensabonada al Woody Allen.
Important, deixar-ho clar, és dir que és imprescindible el llibre que s'ha de llegir,
perquè sí que s'ha de llegir, perquè toques temes importants, ja me lé, a
abusos, puntos suspensivos, però en qualsevol cas.
Molt bé.
És el llibre que crec que s'ha de portar en el programa d'avui de recomanacions del
2020.
I jo, per tancar, us portaré una sèrie que ha passat bastant desapercebuda i que
per mi és la recomanació més interessant, no necessàriament la més bona, però sí
més interessant, que és The Midnight Gospel de Netflix.
Sèrie.
Sèrie.
De animació.
D'animació, més que sí.
I de Olla.
Doncs avancem, que el programa d'avui pot ser llarg, no, Pol?
No, em parec que no, eh.
No?
No per per mi, bé, no.
No.
No per tu, no per tu.
Cinema.
Bueno, pues así, con esta banda sonora ya que nos mete en un mood muy particular.
Estamos hablando de una película de época, os la acabo de denunciar, Martínez, pero
para nada, escuchando esta melodía, podríamos imaginarlo.
De hecho, luego os contaré más al respecto.
Simplemente matizar aquello que os venía comentando, que es una producción del 2019, pero que llega
a nuestras salas, salas de Barcelona, salas catalanas, justo a punto de final del 2020.
Cosas que todos conocemos en relación al cine, ¿no?
Proyectos que nunca llegan, pero sobre todo también de la pandemia.
Y un matiz, porque a pesar de todo lo malo que nos ha llegado en este 2020, y que sigue
llegando, y que seguirá llegando, me da la sensación, Ferran, en el terreno cinematográfico
no nos estamos despidiendo tan mal.
Más que nada porque en el mes de diciembre, recordad, los cines, o más bien las distribuidoras,
en este caso, se han puesto las pilas, y han intentado recuperar el tiempo perdido, a
mi parecer.
¿Cuántas películas nos han estrenado este mes de diciembre?
Bastante, bastante notables, como, vamos a empezar con una producción catalana, La
Vampira de Barcelona.
Por ejemplo.
Premio de fotografía en Sitges, y casi, casi premio del público.
Josep, que justo la comentábamos la semana pasada, animación, producción francesa,
también muy premiada.
Beginning, premio en San Sebastián, la mejor película, una película croata, muy discutida
también.
Baby, que también la mencionamos aquí, mejor música en Sitges.
Senmoth.
Georgiana, perdona, Beginning Georgiana.
Ah, exacto, perdona, Georgiana.
Hostia, tenemos problemas, ¿eh?
Con las nacionalidades.
Hay que saldrá el Tíbet y el Nepal.
Exacto.
¿Qué más, qué más, qué más?
Bueno, lo comentaba, ¿no?
Senmoth, peliculón de terrón, A24.
Peliculón.
Creo que en esto coincidimos todos que un peliculón, El Padre, ¿eh?
El Padre con Anthony Hopkins y Olivia Colman.
The Father.
Acabé llorando, ¿eh?
Elenco actoral acojonante y película muy interesante.
Y evidentemente, la película que hoy nos ocupa, Martín Eden.
Para mí, he mencionado todas estas porque son películas muy notables, pero para mí
la mejor de todas ellas, y posiblemente una de las mejores producciones europeas de
los últimos años, no nos vamos a poner muy exagerados, es precisamente esta, Martín
Eden.
Y que conste que no estoy tirando de lo personal, no estoy tirando de mi opinión exclusivamente
personal, sino que os voy a recordar que es una película que también viene precedida
por premios.
Estamos hablando de mejor película en el Festival de Sevilla, mejor actor protagonista
en Venecia.
Premio que le dieron al actor Luca Marinelli, de quien luego hablaremos, y mejor guión
adaptado en los premios del cine italiano.
Y digo adaptado, porque como ya he comentado en el menú del día, Martín Eden es la adaptación
de la novela homónima.
¿Qué tienes aquí, no?
De Jack London.
¿La portada?
¿Has portado?
¿Has portado?
¿Has portado?
¿Has portado?
Bueno, no, no, no es que era gran, no.
No os creáis, ¿no?
Además es muy interesante, porque aquí London, muy guapa la portada, ¿eh?
A ver, ¿y los oyentes qué?
Exacto, que evidentemente ahora lo hemos mostrado a la cámara, porque aquellas personas que
nos quieren realmente, lo que nos quieren es ver, ¿no?
No, en serio, una obra muy interesante, además, de alguna manera, en la biografía de Jack
London, porque cambia, cambia un poquito su estilo, pasa de una épica mucho más aventurera
a una épica reflexiva, psicológica, ¿eh?
Es mucho más, de alguna manera, mucho más psicológico, ¿no?
Mucho más psicológica esta obra.
Y bueno, Jack London, ¿qué decir de él?
Quizás muchos, lo único que relacionan de Jack London es con Colmillo Blanco, pero
joder, es un tío, bueno, un escritor grandioso y un mayor aventurero si cabe, que de hecho
se merece unas palabritas, así, un minutito, porque lo de este hombre es muy serio.
Pensad, que London en su vida, además de escritor, fue marinero, buscador de oro, periodista,
corresponsal de guerra y boxeador en los ratos de ocio, aquello para relajarse.
Lo que se llama un hombre de verdad, ¿no?
No, eh, y poca broma, eso, no sé si por culpa de eso, este hombre,
murió a los 40 años.
O sea, hizo todo esto y encima murió a los 40 años, desgraciadamente, pero dejó
una obra inconcebible para su corta vida.
200 relatos, 22 novelas, 8 obras de teatro.
Y claro, ¿cuántas adaptaciones manía a nivel cinematográfico?
No solo Martín Edén, sino ejemplos mucho más recientes como Los Favoritos de Mides,
que me suena, Ferran, que lo has visto, en Netflix, con el tosar, ¿no?
Sí, exacto.
No, está bien.
No, no, no, no mal.
Es una adaptación, de hecho, de un relato corto de homónimo también, ¿eh?
La serie va a dar la pena verla, ¿eh?
Pero...
Pero tiene puntito americano, ¿eh?
Sí, aquí.
No, americanón.
Y después la llamada de lo salvaje, con Robert Redford, como buscador de oro junto
a su perro Buck, ¿no?
Esto también es un poco precursor de ese mundo que analizaría después en Colmillo Blanco.
Pero es que, como el mismo London dijo, es mejor ser un soberbio meteoro antes que
un planeta dormido y permanente.
Y eso es algo que se ve claramente en Martín Edén, porque London otorga esa manera de pensar
a su joven protagonista, a Martín, que es a su vez el alter ego de London.
De un London, eso sí, al inicio de su lucha por llegar a ser escritor, en esa época
de marinero y busca vidas.
¿Pero de qué va concretamente Martín Edén?
La novela y la película.
Pues de Martín, evidentemente.
O de London, si lo preferís.
De un joven marinero, humilde, sin estudios, que se enamora de una chica de la alta burguesía
y a la vez que descubre el amor, descubre también ese fuerte anhelo de superación individual.
Esas ansias de conocimiento que son tan necesarias para defenderse, y que lo debían
ser, ¿no?
En ese mundo concreto en el que vivía Martín, pero también en nuestro mundo.
Y eso es algo que sabe aprovechar muy bien Pietro Marchelo, ¿no?
No estamos hablando solo de la época de London, sino en las décadas posteriores.
Porque Marchelo, en este caso, el director de la película, ha sabido aportar, sumar
a la ya clarividente obra de London, esa imagen de una deriva, no solo en el principio del
siglo XX o finales del XIX, sino de toda la deriva política, conflictos sociales y económicos
del siglo XX.
Luitas da clase y toparán, ¿no?
De hecho, es muy interesante ver cómo él pasa de una realidad de San Francisco, o
Oakland, ¿no?
Una ciudad vecina, a un Napoles totalmente atemporal.
Pero, de hecho, ¿por qué no escuchamos más bien el tráiler?
Le damos un poquito de voz a Martín Eden, no solo a la película, a la obra de Pietro
Marcello, sino al actor Luca Marinelli, que hemos mencionado antes.
¿Cuánti le vedi morir de fame, finir en galera, porque son de poveretti, schiavi,
ignorantes y estúpidos?
Lota por los románticos.
Yo he sentido como un espíritu creativo que me divampaba dentro, que me incitaba.
Insomma, quiero hacer lo escritor.
Quello que escribí no se venderá mai, e noi no nos esposeremos mai, o no seríamos
mai una familia.
Lo scrittore Martín Eden no existe, es un fruto de la vostra mente.
A mí no me fregaréte mai.
A mí no me fregaréte mai, eh, a mí no me jodéis.
Lo saludo de Martín Eden, Martín Eden, Manhattan.
Bueno, es que en el fondo, claro, cuando yo lo leo también es Martín Eden, ¿no?
Y yo tiendo también a ponerle el Edén, el Edén.
No sé si está en el paraíso este señor.
Tienen que verlo, tienen que verlo.
Bueno, no sé qué tal andáis de italiano, pero creo que una vez he acabado de entender
todas las ideas que plantea o reflexiones, lo que creo que resulta evidente es esa,
por la música quizás y por el tono, que esas reflexiones que acabamos de escuchar
del protagonista están en un contexto de lucha, o sea, de superación, que de hecho
marcan al personaje, y un individualismo, una salvaje vitalidad, de hecho, quizás
solo atribuís un poco a lo barroco del italiano, ¿no?
A lo pomposo del italiano, pero no.
Hay precisamente ese actor que mencionaba, en Luca Marinelli, una vitalidad, de esos monstruos
de escena, ¿no?
Que se dicen, podríamos hablar a lo brando, ¿no?
Un brando, evidentemente, actual e italiano.
De hecho, hay algún crítico que lo ha criticado, a veces no es comprendida esta manera de expresarse
tan orgánica, tan animal, pero a mí me parece que lo borda.
Y que lo borda, además, porque me imagino un London, o un alter ego de London en forma
de Martin Eden, de ese modo, ¿no?
Un aventurero vital, fuerte, decidido.
Sí, porque ya el trailer es un asbeu, ya que está en arcilla, ¿no?
Sí, sí.
Y como histriónico, ¿no?
Sí, claro.
Una interpretación histriónica.
Ese punto está ahí.
Pero es que está en la línea no solo el actor, sino el personaje.
El personaje, al final, no deja de ser ese hombre, de alguna manera, lleno de rabia
existencial, ¿no?
Es que a mí me se me mola, punk.
Esto es muy punk, ¿no?
Sí, esto es muy caro, ¿no?
No, no, no, pero si estiramos el chicle...
Morir joven.
Sí, desde luego.
Si estiramos el chicle...
Y bueno, y te estás anticipando, quizás, y te estás anticipando, ¿no?
No solo a la vida de London, sino a la propia película, ¿no?
Y hay algo muy claro.
Porque en este tipo de personajes tan punk, la felicidad parece que se les escapa, ¿no?
En esos carácteres tan apasionados, como el de Martin, la felicidad suele huir.
O como diría el propio London, ¿no?
Ese héroe negativo.
Un héroe arrogante.
Genial.
Atormentado.
¿Qué sabéis de Luca Marinelli?
Lo que digo, porque le hemos puesto voz, ¿eh?
Pero le podríais poner rostro a esa imagen del Martin Eden.
Luca Marinelli para mí es un pedazo de actor.
De hecho, como he comentado antes, se ha llevado el premio en Venecia, ¿no?
A mejor actor.
Y yo lo conocí por una película muy friki que dieron en Sitges italiana de superhéroes
que se llamaba...
Yo que llamábamos Jack Robot, ¿no?
Lo llamaban Jack Robot.
Él ahí no hace de Jack Robot, del prota, del superhéroe.
Hace de un malvado, mucho más histriónico que en este caso.
Un malvado de cómic.
Un superhéroe urbanita y macarra, ¿eh?
Era muy curiosa esa película porque, claro, era ver el contexto cómic en una película italiana
con algo de presupuesto, pero evidentemente no era una gran obra, ¿no?
Y de hecho es algo que también podemos aplicar en esta película, ¿no?
Porque parece la situación que estamos planteando, ¿no?
Ese traslado que yo había mencionado antes de San Francisco a Oakland, a una polesa temporal
y, por lo tanto, vemos como, ¿no?
London en la obra se embarcaba por primera vez en esa aventura más interior que exterior,
más psicológica que épica.
Y nos podría invitar a pensar que, hostia, Pietro Marchelo en su adaptación
pues ha querido hacer algo muy costoso, de época, pomposo.
Y no es el caso, ¿eh?
Yo creo que más bien él ha sabido aportar en la imagen esa precisión lírica, política,
social, que ya estaba en su cine y que sabe representar, de algún modo, ¿no?
No solo en esta película, sino en los documentales previos, lo que comentaba al principio,
las derivas socioculturales del siglo XX, ¿no?
Tenemos la Europa de la lucha socialista, del individualismo, del individualismo herencia de Nietzsche, ¿no?
Del proletariado y de las grandes guerras.
Pero el tío, como os contaba, ¿no?
Te lo plantea como una película de época que podría parecer una película neorealista en color.
Qué bueno.
Me ha gustado eso de intercalar partes documentales de propio Marchelo en la película.
Es lo que mete obras suyas, como son La Hora del Lobo, La Hora del Lupo y Pasacho de la Lía.
Las Montrieres, ¿eh?
¿Sabes a qué me recuerda esto, Adri?
Esa idea de llevar el pasado al presente, una película de Christian Petzol que se llama Tránsit.
Es que creo que tiene algo de eso.
Claro, claro.
Creo que tiene algo.
Leyendo críticas y comentarios sobre la película, vi esa relación entre Christian Petzol y Tránsito,
que no la he visto, y la obra de Martín Eden.
Hay una idea de que esa Nápoles atemporal no solo representa al personaje, sino que representa
toda la historia, para que de alguna manera no solo tengamos que entender un héroe concreto
de una época determinada, sino que pudiera ser cualquier héroe, cualquier época, nosotros mismos, ¿no?
Y por eso en Martín Eden parecen integrarse corrientes que nos llevan del cine mudo a las vanguardias.
Hay algo muy de Nubelbach a veces, con lo que os comentaba al principio, esos planos medios,
donde la amada está leyendo una carta, pero no la está leyendo físicamente, sino que la está interpretando.
Y nosotros sabemos, en primer término, como la estaría imaginando el protagonista, Martín Eden, cuando lee la carta.
Y pasamos de esas vanguardias al neorrealismo, a la Nubelbach, al legado de Pasolini o Visconti,
y hay un ejercicio de libertad muy profunda, ¿no?, que sirve para unir lo popular con lo experimental.
Este, ¿no?, esta música clásica, esta Aria en canone, con esa música electrónica que veníamos escuchando.
Nietzsche con la cultura del narcisismo, ¿eh?
Y es algo muy, muy, muy interesante.
Yo os dejo totalmente la recomendación hecha.
Hay algo también de Lázaro Felice, tú hablabas de Transit, pero hay algo de ese tiempo líquido
que representa toda una historia, no una historia concreta, sino nuestra historia.
Y, al final, también la idea de que es una película, yo por eso la he recomendado hoy como la última película,
porque, sobre todo, reivindica la experiencia del cine, la experiencia estética del cine.
Nos estamos poniendo muy italianos, Lázaro Felice, Martín Eden...
Y Manc Fapoc también, como el cine...
Claro, sí que hay una idea del cine dentro del cine, pero ahí era literal, ¿no?, ahí abordaba una obra en concreto.
Aquí no, ¿no?, aquí está abordando la obra literaria, pero lo que está haciendo es abordar la vida,
y sí a través del vehículo del cine, de un vehículo muy humanista, en el fondo, ¿no?
Ahí queda, ahí queda, Martín Eden.
Bravísimo, bravísimo, bravo.
Molt bé, doncs primera recomanació feta, passem a la segona, que és de videojocs.
Videojocs.
A la mente.
Bueno, nois, que a mí me ha gustado, ¿eh?
Ese vehículo humanista, el Lomelto.
Si em vaig quedar jo després de jugar ahora el Mario Bros, el Marius Bros.
El tu?
Era jo, era jo.
Nois, avui inaugurant secció, que ja ho hem dit al principi, espero que no la repetim mai més,
però és que estem parlant del joc de l'any, de fet el joc de la dècada, o el que havia d'haver sigut aquest joc de la dècada, ¿no?
Perquè ens ho vam pintar així, ara ho veurem.
Ai, ai, ai.
Perquè avui hem de parlar de lo malament que va Cyberpunk 2077.
¿Cómo amo esta ciudad?
Ciudad de oportunidades infinitas.
Es una ciudad cualquiera.
Pero muy grande.
El güey.
No es como cualquier otra.
Aquí nacen las leyendas.
¿Sabes? Te sacarías mucha más pasta dando charlas de autoayuda.
¿Cuál es el curro?
¿Saldremos de una pieza?
¿Y si seguimos con el plan?
¡Etregan promos, cabrones!
¿Va a ser peligroso?
No te preocupes.
¿Qué coño acaba de pasar ahí?
Ay, chile, no deja de fascinar.
¡Sí, estamos en pinqueando!
Estamos jodidos.
Mierda puta.
Estos doblajes siempre me recuerdan al porno chentero, ¿eh?
¡Sí, tío!
Ven aquí, guapa.
Jo faré un avís primer.
No parlaré de la història.
La història em sembla molt bona.
O sigui, de veritat, com a joc és de puta mare.
Però la pena que ha passat és todo lo que pasó con este juego.
¿Qué pasó?
I mira, ja deixo anar una cosa.
Personalment, que l'estic jugant en castellà perquè tampoc m'ha donat opció de canviar-lo,
és que el dovetge en espanyol és bastant dolent.
A partir d'aquí, la història és molt bona.
Però això, fatal.
Llavors, fer Project Red, aquesta companyia assentada per Sòvia, aquesta companyia que va començar a ser molt petitona,
ara ja és una companyia bastant, ja més mitjana, no?
No és una gran companyia, però...
No és una triple A, però és una doble A com caràcter.
El coneixereu per The Witcher, aquesta sega de videojocs, que ara s'ha fet també adaptació en sèrie, no?
Netflix, ah, vale.
I és una història, aquest Cyberpunk 2077, que us n'hi hau posat aquí.
Aquest videojoc porta vuit anys de desenvolupament, dels quals tranquil·lament quatre de hype.
Hype, joder.
De que ensenyem un tràiler i...
Sí, us ensenyem la poti.
Per exemple, maig del 2012 el presenten.
2013, primer tràiler.
I ja veus, uah, bastant guapo.
Hòstia, 2013, eh? Fot set anys, eh?
2018, entre mig hype que te cagues, però el 2018 comença el gran hype, l'E3,
ja mort E3, bueno, no sabem què passarà, no sabem què passarà.
Però comencen a ensenyar imatges in-game, allò que és...
El joc serà així, però espectaculars.
Ells ja mateixos deien, ojo, que estem fent, ojo, el millor joc de la història.
Probablement, això ho deien, eh?
Molts anys desenvolupant, per a tots vosaltres, gamers.
Això també ho anava a la frase, en plan...
I com era la frase que ja que deia?
La frase és...
La flecha de estreno será cuando esté listo.
No daman flecha, nunca.
Decían, lo vamos a hacer también, que saldrá cuando tenga que saldrá.
I ja, el 2019, el gran, gran mega hype, que és quan l'E3 surt Keanu Reeves,
i ho fa aquelles presentacions, allà el de...
Allà es va fer la bola, la bola gegant, perquè què passa?
Que diu, eh, que això és que arriba allà, és que això arriba allà.
Què passa? A partir d'aquí, mil aplaçaments.
Havia de sortir a l'abril.
De fet, jo ja el tenia ja com reservat des del març.
Abril, setembre, octubre, i al final, desembre.
I què passa? Què passa, al final? Surt el joc.
I què passa?
Què passa?
Ple de bugs, glitches.
O sigui, que són, bàsicament, errors.
Però errors...
Abans parlaves del Tivirus, del Resident Evil.
Però aquí sí, aquí són aquells personatges en forma ET.
Però no un error moral i humanista.
No, no, no.
Errors de cotxes que traspassen parets,
inclús a dins de les cinemàtiques.
O sigui, algú t'està parlant i passa un cotxe i explota, per exemple, saps?
Textures que són més pròpies del GTA 3, de la Play 2 o de la...
O abans, eh, inclús.
Textures lamentables.
Això, cotxes que acaben del cel i et maten directament.
O tu estàs amb el cotxe i caus per les textures.
Una cagada.
NPCs, això, és un vídeo...
De fet, penjarem un recopilatori de l'experiència que hem tingut.
Haze és un joc amb mil experiències.
A mi, a mi, a mi, a mi, a mi, a mi, a mi.
El Cyberpunk és la torre de Babel hecha videojocs.
Hi havia molta gent que deia, hòstia, si tenemos que vivir així el 2037,
Pues mira, me muero ya.
M'està imaginando, digo, este hype hasta donde te lleva, ¿eh?
No, no, no, vaya 27.
Vaya fracaso.
La intel·ligència artificial dels personatges és molt dolenta,
però molt dolenta vull dir que...
Ja veureu, si veieu el vídeo que penjarem...
He de decir que l'he visto.
És molt bèstia el nivell que tu...
Teòricament és un joc d'acció, no?,
i que tu has d'anar matant i el que sí,
però aquests personatges estan allà mirant les mosaranyes
mentre els estàs matant.
No té cap mena sentit.
Però això jo crec que viene com el virus,
a evidenciar la economia de cada uno.
No, si tenéis PS4, si estàs...
Pol, et tornarà amb el Ministerio per a disfrutar-lo.
No, no, però després ja hi ha una cosa més greu,
que tot això són, bueno, errors de programació,
però després hi ha errors de programació real d'història,
és a dir, només al principi el tutorial,
quan vam començar a jugar amb la Bea a casa,
no et deixava avançar el tutorial perquè hi havia un error,
llavors el xec de coses que havies de fer no es feia.
Llavors què passa?
No pots avançar.
I vaig haver de jugar sense el tutorial.
Llavors, clar, és un joc que és complex,
no és supercomplex,
però abans de fer programació, hackeo i tal,
tot això, doncs no en teníem ni idea.
Per què?
Perquè si no no podies avançar.
O sigui, hi ha coses de programació d'història
que això ja és, em sembla el més greu.
Molt, molt greu.
Llavors, i el que em va passar ja un cop
és que surt la Blue Screen,
o sigui, allò típic dels Windows,
de ser molt l'ordinador i reinici a sort,
que surt aquella pantalla blava,
amb totes les lletres,
però això mai m'havia passat a la Play.
Va sortir a la Play.
No, amb Windows, òbviament.
S'ha de dir que el Pol està jugant amb la Play 4 Pro.
Però, però, que no m'imagino la Play 4,
la normal o la Slim.
Així és l'Xbox, no?
Em vas dir una miqueta la que...
No, a veure, el tema és que acaba de sortir Play 5
i Xbox Series X,
que és la nova generació,
el Pol té l'anterior generació,
però la potent,
i l'Xbox de l'anterior generació també.
Però una de cagades,
ahir a la nit encara estava jugant,
una de cagades...
A tu és una mica masoca, eh?
Encara jugues.
Brutal.
Sí, bueno...
No t'estava recol·licant-lo.
No m'he de la pasta.
O sigui, tu m'has fet el hype.
Bueno, de fet,
us van fent actualitzacions, no?
Demanaràs que torni els diners?
No, no, no.
Aquí què va passar?
Això era una gran promesa
que durant molts anys
es va anar construint una gran promesa, no?
I al final ha sigut això,
un complet desastre.
S'ha comparat molt amb el No Man's Sky,
aquell joc,
que és aquella broma
que dèiem l'altre dia
amb els Game Awards,
que va guanyar un joc
que dius,
però això és com si guanya
Tommy Wiseau,
l'Òscar, vale?
Llavors, què va passar?
Per què tants errors de sortida?
I sobretot,
no sé si és aquell rotllo
de la pressió de los niños rata
que vull jugar allà
perquè m'estàs fent el hype
i vull que surti allà.
No sé si és pels accionistes,
realment,
que volien la pasta allà
per la campanya de Nadal.
Però hi ha una frase
que per què hi ha tants errors, no?
Vaig estar buscant
i van entrevistar,
no sé si era Vandal o Hobby Consoles,
van entrevistar a un tester.
Un tester és algú
que agafa el videojoc
i testea errors.
City City City?
Ostres!
Plaugrana!
Plaugrana!
No, no, però
mira si hi ha errors i tot.
I, hòs,
per què aquest joc s'ha donat ja
al públic
amb tants,
però a un nivell d'errors
tan brutal.
I hòs ja una frase que diu
sempre és millor
corregir bugs,
aquests errors,
antes de lanzar,
creo jo.
Però alcanzar la perfecció
absoluta és difícil antes
perquè hi ha tanta variedad
de sistemas instal·lats
que resulta complicat
anticipar
totes les posibles situacions.
Llega un moment
en el que corregir un bug
sale mucho més caro
en esforç i temps
que en lanzar.
O sigui,
millor d'aixemple
a la gent que els trobi
i després,
i què ha passat amb això?
Que no han parat
de treure parxes,
parxes en el sentit
de descàrregues
molt,
molt bèsties
de 10 gigas,
20 gigas,
molt bèsties
de videojoc
per anar arreglant.
Nois,
en dues setmanes,
crec que era,
en les primeres dues setmanes
van treure 8,
o sigui,
estem parlant de quasi
dos,
un per dia.
I ni així,
ni així.
No, ni així,
jo ahir la nit
estava jugant i encara
hi havia coses que pensava
però com no esteu corregint això?
O sigui,
és l'expressió de
aunque vistas a la mona de seda,
mona se queda.
Sí, sí, sí.
De moment.
I és que a part,
clar,
el tema és que no ho arreglaran
per la generació antiga
perquè què ha passat,
Pola,
tot això?
Què ha passat?
Què ha passat?
Aquí sale el gordo,
és,
es veu que tot el que havien demostrat
les cinemàtiques,
que si mira,
és de reflejo,
a veure,
és espectacular tot el que ensenyaven,
però tot això estava fet
en un ordinador,
i no un ordinador normal,
no us penseu,
un ordinador de 4,
5,
6 mil euros
o vés a saber quan,
però és que també ho van dir
que ho llançarien
d'igual manera
per la Xbox
i la Playstation 4,
llavors què passa?
Que diuen,
és que no havien provat a consoles,
només a ordinadors,
en plan,
perdona,
o sigui,
com,
és que no us espereu
que corri a aquest joc
a un ordinador tan potent
com a la Playstation,
i dius,
perdona,
la Playstation que venim
de God of War,
de Red Dead Redemption,
de Ghost of Tsushima,
de l'Estofas,
jocs espectaculars
i no puc córrer,
és que estic jugant
a un joc de Play 2.
És que siguem clars,
aquí el que ha passat
és que la Play 4
que porta,
em sembla que són 8 anys
existint ja,
8 anys de Playstation 4,
i la Xbox One,
més o menys també,
són consoles
que té tothom,
perquè la consola
és la current generation,
la generació actual.
Clar,
no han volgut renunciar
a les vendes
de, em sembla que són
200 milions d'usuaris,
i els han dit
sí, sí,
aquest joc funciona
amb la vostra,
entre cometes,
carraca de consola,
que com tu dius,
no ho és,
perquè jocs com
Last of Us 2,
com Red Dead Redemption
demostren que gràficament
aquesta consola
pot estar allà.
Però és un joc
que han desenvolupat
clarament per la Next Gen
i per coordinadors potents,
i s'haurien d'haver
negat a fer-ho.
Però què passa?
Que no renuncis
a 200 milions
de possibles usuaris,
així com així.
Todo por la pasta,
diré.
Todo por la pasta.
Així ara els està costant pasta,
també.
Però saps el curiós
d'això,
de todo por la pasta,
és que el videojoc,
el 2077,
teòricament,
és aquest món ja
consumit
per les megacorporacions,
i és curiós
que és un joc
que en part critica
aquest sistema
megacapitalista,
feroz,
i que ataca la gent,
i que tot és una puta merda,
i després ells mateixos
són els que han fet.
Quina hipocresia, tio.
Penseu una cosa,
i aquí com empiezan
les palomites un cop,
un cop van treure el joc,
o sigui,
perdoneu, eh,
és que el Ferran
m'estava despistat
d'aquí con la pizarra.
No, no,
és que aquest joc
és despista, eh.
No, no, no.
Penseu una cosa,
quan va sortir
la gent es comença
a queixar sense parar.
Sí.
El mateix dia
que ja està la gent
fent rollo bicots online,
foten una,
els dos xarxes socials
de màrqueting,
foten per Instagram,
per Facebook,
per totes les xarxes,
dient,
eh, chicos,
que hemos venido
13 millones de copias.
Quins collons.
Amb dos collons,
cinc collons.
Jo és que passa,
comencen les plataformes,
Game primer,
ens van trucar,
com que teníem la,
ho vam comprar allà,
ens va dir,
escuteu,
si voleu la pasta,
us la tornem.
Va començar aquí,
després va,
crec que era PlayStation
i després Xbox.
La PlayStation primer
es va negar,
va dir, ep, ep, nosaltres.
Però va ser el primer
també que va dir,
doncs potser també
ho traiem,
ho van treure de la Store,
o sigui,
de la botiga de PlayStation Online,
el van eliminar,
això,
jo no recordo que passés.
No,
anar eliminant-nos jocs,
però un joc del calibre
de Cyberpunk,
mai.
És com si traguessin el GTA,
és com si diguessin,
no,
el GTA ja no lo vendemos
porque no está en los estándares
de nuestra consola.
Què passa?
Molta gent el torna
i a part,
han de fer tots aquests,
tots aquests canvis.
Què passa?
8 bilions de pèrdues,
així,
d'un dia per l'altre.
Perquè, clar,
has de,
a més,
això és el tema
que parlàvem abans
d'aquest tester
que deia,
bueno,
és que a vegades
és més car testear
que no donar a provar,
no?
Però és que en aquest cas,
el crânge,
això també,
una altra,
palomites més,
la companyia
es va veure afectada
perquè programadors,
que, clar,
la companyia
és el ente,
el capital,
els programadors
anant en contra d'ells
en plan,
és que ja us lo dijimos,
que no,
que no va així,
esto.
O sigui,
van fer crânges,
crânges allò de,
bueno,
apretar,
o sigui,
en plan,
nois,
hem de treure-ho ja,
en tres mesos aquest joc
ha de sortir,
és el,
que jo recordi,
el crânge tan bèstic
que és pre,
treure el joc,
no?,
al desembre,
amb,
després,
o sigui,
un crânge que encara
estan fent parges
sense parar,
clar.
Són penya
que els van dir,
tenéis que currar 18 hores
que luego iréis de vacaciones.
Els accionistes,
bueno,
us ho perdeu,
no només tenen en contra
els programadors,
la companyia no només
tenen en contra
els gamers,
la gent que els hi ha promès
durant anys
aquest videojoc,
sinó que tenen en contra
els accionistes
com una pasta
que els porten a judici,
nois,
és que clar,
és una cosa,
és una bola.
Tiene pinta del Fire,
el Fire Festival,
és un dels casos
més bèsties,
és el més bèstia,
és el cas més bèstia
que hi ha hagut
per embargadura
de l'empresa
del videojoc,
del que està passant.
És super bèstia.
És molt bèstia.
Vull veure el documental
de tot això.
Algú es farà,
algú es farà
perquè realment
és que,
i repetim,
òbviament,
nois,
si esteu escoltant això
i esteu en ordinador
de puta mare,
direu,
home,
això me va a mi
de puta madre.
Bueno,
sí, nois,
ja,
suerte,
suerte.
Felicitats,
el Master Race del PC.
Però sí que és veritat
que,
hòstia,
el que dèiem,
jocs que han vingut
molt grossos
de PlayStation 4,
però collons,
TF Auto,
aquest sou que el coneixes,
no, Adriano?
L'últim que tenim,
que és l'últim,
dic que serà el primer
que serà en 3 consoles,
perquè va començar la 3,
després la 4
i ara faran la 5,
el GTA 5.
Hòstia,
les dinàmiques,
la física del joc,
és que són coses
que ja havíem vist.
Què passa?
No dic superar,
perquè a més estàs
en un futur.
Hi ha un mínim.
El futur,
el 2017 sempre
et donarà coses
molt tech,
no?,
la tecnologia
i molt xulo,
però hi ha uns mínims
i hi ha uns mínims,
hi ha un vídeo
o que també si el busqueu
de comparativa
entre el GTA i...
Però són coses lògiques.
Si surts d'un cotxe en marxa,
sors rodolant, tio.
Si hi ha coses lògiques,
si t'enfonses a l'aigua,
doncs jo què sé,
saps coses d'aquestes?
Llavors,
clar,
què passa?
Que ens han intentat
vendre un fum
que portava allà
fotent-li el porro
amb el GTA, ja.
Aquest joc és un teatre
de l'absurd,
el que passa
és que no us esteu adonant.
El que volíem fer
era un teatre de l'absurd.
Totalment.
Sí, sí, sí.
Exactament el que ens havien ensenyat
durant vuit anys,
això que està passant.
Aquí hi ha un problema...
És a Ionesco.
Aquí hi ha un problema,
que això ho parlàvem
l'altre dia, Ferran,
que és què passarà
amb els Game Awards,
és a dir,
aquests premis
que hem portat fa uns dies.
Què passarà
amb els Game Awards
en aquest joc?
Perquè, clar,
teòricament és el joc...
Si és el joc de la dècada,
hauria d'estar arrasant
rotllo el Titanic
o Avatar,
saps?
O els Senyors Anillos.
Hauria de ser aquest
que hauria d'estar nominat a tot,
absolutament,
menys...
Bueno, jo aquí en dió,
ojo, eh?
Però hauries d'anominar de tot
i hauria d'arrassar bastant,
però, clar,
tu com li has de donar
un premi,
per exemple,
a la direcció...
Fas el mateix
que al No Man's Sky,
quan l'arreglin diran
mejor juego arreglado
del año pasado.
Mira, això...
Vale,
però els pesos pesats
dels premis,
què passarà?
Això tenen un problema,
jo crec,
al Game Awards,
tenen un problema
perquè, a més,
ells han sigut,
òbviament,
partíceps d'aquest hype.
Sí, sí.
I, re,
volia acabar amb la frase,
ja que parlem de hype,
de...
Su hype ha extendido cheques
que sus programadores
no han podido pagar.
¡Roberto!
¡Roberto!
¡Libres!
¡Qué bonito, joven!
Me lleva Woody Allen
en esta melodía.
Oiga,
jo he dit que estic
amb digestió,
amb una mica d'ansietat
i em poses aquesta música
com de...
¿Dónde está el clarinete?
¿Dónde está el clarinete aquí?
La pera,
pues no,
no,
em té molt la coxa,
hermano Adriano.
No, aviam,
Woody Allen,
portem un dels imprescindibles
literaris d'aquest any,
aquest A propósito de nada
que tinc aquí,
que he portat aquí,
i dic imprescindible
per dos motius,
perquè són les seves memòries,
ja tocava,
un dels directors més importants
del cinema contemporani
i que la publica
als seus 85 anys.
I perquè aquest llibre
toca inevitablement
uns fets de pura actualitat,
com són els abusos sexuals
amb què es va acusar el director
de pel·lícules com
Annie Hall,
Bala sobre Broadway,
que l'Adriano va tornar a veure
fa poc,
que periculón.
De hecho estoy haciendo
un poco de revisión
de algunas pelis de Woody Allen,
pero me hace gracia
porque ya lo veo aquí
muy campechano,
en su contraportada.
Muy campechano.
Que yo soy inocente,
a mí no me agobieis.
En qualsevol cas,
per fer una petita comparació,
si Roman Polansky
tria el cine
per expiar les seves culpes,
de nou aquests abusos sexuals,
i ho fa amb l'adaptació
de Jakus,
de Milsola,
Woody Allen,
ho fa triant
les seves pròpies memòries
per expiar.
No sabem si les seves culpes,
perquè d'aquest tema
se sap el que se sap,
i ell s'ha mantingut molt
amb la seva postura,
o els seus turments interiors.
Però, en qualsevol cas,
per expiar
alguna cosa.
Però, ojo, ojo,
no comencem
per la teulada, eh?
El gran atractiu
d'aquesta biografia,
autobiografia,
digueu-li com vulgueu,
no radica
en les qüestions
més contemporànies,
com el suposat abús
a la seva filla
Dylan Farrow,
sinó el transcurs
de la seva vida
des que era petit,
que bàsicament
és una successió
d'anècdotes
superdivertides.
situem-nos.
Brooklyn,
anys 40-50,
que veu créixer
un jove jueu
anomenat
Alan Stewart
Königsberg.
Que gran.
Crida l'atenció
la descripció
dels seus pares.
Diu,
ei,
Martin Königsberg,
un home de Brooklyn
de tota la vida,
recoge pelotes
de los Dodgers,
busca vides del billar,
un home petit,
però un jueu dur,
un jueu dur,
que vestia camises
extravagants,
portava el cabell
a la George Raft.
I ella,
la mare,
Netea Cherry,
una dona intel·ligent
treballadora,
sacrificada,
però,
segons diu,
no era físicament agradable.
Quan ella...
Ell va sortir a la mare.
Exacte,
exacte.
Diu,
quan deia que se semblava
el Groucho a Marc,
la gent es pensava
que estava de broma,
però no,
ho deia en serio.
Hòstia,
que era en serio,
no?
Sí, sí, sí.
De hecho,
hace poco también,
la que vi fue
Días de rádio.
Oh, qué buena.
Qué buena.
Ahí una idea
de repasar su infancia,
claramente,
y mostrar a sus padres,
tal como tú dices.
Exactamente.
Sobre los dos junts,
qué dio,
de los dos pares?
Dio,
dos personajes están opuestos
como Hannah Arendt
y Nathan Detroit,
que se ponían de acuerdo
en nada
excepto Hitler
y mis calificaciones escolares.
Al mateix nivell,
eh?
Al mateix nivell.
Diu,
sobre él mateix,
Woody Allen,
pues prend una postura
força curiosa en aquest llibre,
perquè d'una banda
es considera
com una contradicció,
diu que va tenir
dos pares cariñosos,
però d'ell va sortir
neuròtic perdut,
i d'altra banda
es considera
un fals intel·lectual,
un analfabet misántric.
Diu,
si aquest tio
és un superintel·lectual,
Woody Allen.
Bueno,
fins a l'adolescència
veia pel·lículas
de James Cagney,
veia unas pel·lículas
que veia
las Champagne Comedies,
és a dir,
aquestes pel·lículas,
el rollo Ernst Lubitsch,
Gregory Lacaba,
de ático,
un ático,
gente tomándose
su copita
muy bien vestida,
muy arreglada.
Frases que va deixando
en aquest llibre.
Diu,
Woody Allen,
algunas personas
ven el vaso medio vacío,
otras lo ven medio lleno.
Yo siempre veía
el ataúd
medio lleno.
A los cinco años
me tomé,
no,
perdón,
aquí,
aquí,
a los cinco años
tomé conciencia
de la mortalidad
y pensé,
ah no,
yo no me apunté
para esto,
nunca acepté ser finito,
si no os importa,
quiero que me devolváis el dinero.
Es una mica
com en el joc.
El ciberto s'expande.
És molt l'hermarros marx,
tot això.
Com en el joc ciberpul,
és devolvet-me el dinero.
I una anècdota,
una anècdota
que a mi m'ha fet molta gràcia,
et diu,
recorda,
el podria anar a la llibre,
el primer cop
que van a sopar
al Lundis Restaurant
i va quedar sorprès
quan li van portar
un aguamanil,
és a dir,
aquest bol
per rentar-se les mans.
Diu que era com tenir
la teva pròpia piscina.
Però clar,
un dia va anar
amb la seva tieta
i va demanar
cloïses al vapor
i les van portar amb caldo.
Total,
que us podeu imaginar,
el petit Woody Allen
i la tieta
fotent les mans
a les cloïses.
Ara podríem entrar,
perquè insisteixo,
aquest llibre
és un repàs
que està ple d'anècdotes,
hi ha molt material.
Jo crec que
és millor
que ho descobriu
vosaltres mateixos.
El que sí faré,
breument,
és un petit Preguntes Freqüents
per il·lustrar
per què és tan important
aquest llibre actualment.
Aviam,
molt bé.
Aviam,
molt bé.
Molt bé.
Que volies que pugis la música.
Que volies que pugis la música.
A qui va dedicat el llibre?
Abans que facis tu les preguntes,
a fer jo una pregunta.
Dispara.
M'estaves parlant
d'anècdotes,
però no...
És a dir,
és una suma de gags?
Hi ha una narració
que es pugui parlar
d'unes memòries
més clàssiques?
O no?
Perquè el seu cinema
té molt d'això, no?
El seu cinema és molt...
El seu bon cinema
suma de gags,
però que finalment
tu els veus
amb una transició,
amb un motion
molt creïble,
molt realista,
tot i que
pots anar parcel·lant
i són gags
rere gags.
Totalment.
Potser aquí,
a nivell narratiu,
hi ha alguna cosa similar.
Bueno,
el que veus és a ell,
el seu estil,
la seva ironia,
la seva forma de fer bromes,
però jo crec que
aquestes preguntes freqüents
que he provat a dir
responen molt bé
a tot això,
perquè,
ja d'entrada, no?
És a dir,
ara responem a tot això
que estàs dient,
perquè justament
la tenia preparada.
Però comencem abans,
si et sembla,
dient,
a qui va dedicat aquest llibre?
A qui va dedicat?
La Mia Farrow.
Va dedicat a Sungi...
No?
Seria boníssim.
A Sungi Previn,
la filla adoptiva
de Mia Farrow,
amb la que voldria
l'emportar casat
des de fa més de 20 anys,
la cita,
diu així,
per a Sungi,
la millor,
la tenia comiendo de la mano
i de pronto noté
que me faltava el brazo.
És molt greu,
aquesta ja l'havia llegit,
d'aquesta frase.
Més coses,
que van responent una mica
al que anaves.
Pregana el pal,
tota l'estona.
Sí, sí, sí.
Aquest llibre
és una confessió,
clar,
un tio que ha estat abusat de...
Abusat, perdó,
acusat d'abusos sexuals.
Home,
és una confessió amb viva.
Ell comença el llibre
dient,
Creu un mundo
en el que jamás
me sentiré cómodo,
el que jamás entenderé,
jamás aprovaré
ni perdonaré.
Però clar,
quan toca els temes foscos,
els abusos,
no diu res nou,
no diu res que no sàpiguem ja.
És a dir,
Mia Farrow
i el juez Wilk,
que és el judici,
són els d'ulents a la pel·ícula.
Però,
de alguna manera,
crec que ella s'està justificant.
¿Cómo?
¿El juez por qué?
Porque realmente
él no fue acusado
de los cargos.
Bueno,
ya,
pero es un tema
que yo creo que
él siempre ha mantenido
en una postura
en la que no ha sabido...
No ha accedido,
que és diferente.
Bueno,
yo soy un caro.
Pero aquí se està justificando,
Adri.
En este libro,
en A Propósito de Nada,
Woody Allen
se està como un poco justificando
de que él quiere a su hija,
de que él no es el malo
de la película.
Y creo que no hace falta.
Es inevitable.
Es decir,
¿cómo no hablar
de tu propia vida
sin mencionar aspectos
que son candentes,
que están afectándote
en un momento determinado?
Otra cosa es que
esta biografía
la hubiera hecho
en los 90.
¿Me entiendes?
Pero es sobre todo
ahora,
con esos rechazos
por parte de algunos actores
con los que había grabado
en Días de Lluvia
en Nueva York,
¿no?
Exacto.
después los problemas
con Amazon,
cuando curiosamente
ya se había probado
la inocencia
de Woody Allen
años previos
a través de todo
un proceso judicial.
La inocencia
de Allen
no se ha probado.
Se ha...
No se ha probado.
No se ha probado.
Pero es que al final
no se ha llegado
a probar del todo.
Pero es que aquí
ahora mismo
los cuatro
estamos igual
ante la presunción
de inocencia.
Es decir,
¿cuál sabor?
Esa es la vida.
Pero Carlos,
¿por qué no comence
el libro
a decir
I did not do it.
I did not.
Si el yajúo en catalán
es inevitable
pensar en Joan Pérez.
Porque además
este capítulo
sobre el tema
de abusos sexuales
me da la sensación
de que no llega
al principio, ¿no?
Es decir,
hay un momento
que se le dedica
pero insisto,
no es un
me rasgo las vestiduras
y...
No,
yo creo que
va tocando las cosas
un poco de paso.
De hecho,
creo que
cuando pensamos
en este libro
es inevitable
a torno al catalán
pensar
en un otro libro.
que ¿quién es?
El libro del seu fill
Ronan Farrow
Catch and Kill
que aquí es va publicar
com Depredadores
i que es una investigació
a partir del
Rebombori Me Too
sobre el cas
Harvey Weinstein
pero que también
toca
el cas
o no cas
diguéssim
de la filla
Dylan Farrow
fins al punt
que Ronan Farrow
l'escriptor
a la seva germana
li diu
es que tú nunca
tuviste un reportaje
sobre lo que te pasó
y ha quedado
bueno,
sepultado
en una mía Farrow
muy luchadora
y un Woody Allen
de oye, oye
que yo no he hecho nada
que quiero a mi hija
ya vos diguéssim
que
yo diría una mía Farrow
luchadora
pero bueno
no, pues está bien
y no compararía jamás
a Woody Allen
con Weinstein
o sea, me parece
bueno, pero ese libro
pues ese libro
Cat and Kill
Cat and Kill
de Ronan Farrow
es esto
es una investigación
periodística
donde también
se habla de
el caso de Woody Allen
en cualquier caso
¿qué es lo que realmente
trobemos a faltar
Adrián
en este libro
y aquí sí que
anemos respondiendo
lo que estabas dient
pues un análisis
más de las seves pelis
de la estética
no es gaire cinematográfica
el libro
exactament
yo he trobat a faltar
hòstia
en pelis como
La última noche
de Boris Grushenko
Hannah y sus hermanas
Celik
Delitos y faltas
és a dir
tot aquest torrente
de cinema
aquí sí que
en aquest llibre
de dir
hòstia
toco a mi
aquestes grans
pel·lícules
sobre les que s'ha dit
tant
i que
jo crec que reivindiquen
una modernitat
tan gran
a Hollywood
jo el que crec
és que
en el fons
si tu fas una memòria
o fas un llibre
semi-autobiográfic
bueno no
semi-autobiográfic
clar
tu ja has fet
la teva obra cinematográfica
vull dir
Woody Allen
ja és famós
per la seva obra cinematográfica
és com si aquí
tingués que parlar
de la seva afició
al clarinet
o a la seva
semi-professionalitat
a la música
vull dir
que aquest llibre
també està per omplir
un altre espai
que no és l'espai
de l'anàlisi cinematográfica
però què ho dius
que potser és com
Lynch
que quan es fa el documental
i això
parla més del Lynch
artista, pintor
ell potser està fent
un repàs de la seva vida
és la seva pròpia mirada
a la seva vida
no a la seva obra cinematográfica
vull dir
això ja ho tenim nosaltres
llavors amb tot això
què collés
a propósito de nada
clar
què què és
i què és
i què és el millor
a propósito de nada
a propósito de nada
i què és el millor
llavors d'aquesta autobiografia
que insisteixo
recomanem
doncs la capacitat
que té Woody Allen
per jugar amb la ironia
i que et riguis
cada dos per tres
que bàsicament
és el que passa
quan veus
i tornes a veure
el seu cinema
és que és purament irresistible
resumint
recomanem
a propósito de nada
per deixar
una mica aquest
2020 tan raro
i insisteixo
que és la millor excusa
per tornar a un director
que és incombustible
que el tio no para a fer cine
que podem pensar
ostres
igual ha perdut més la màgia
en les seves últimes pel·lis
totalment
d'Aquell Manhattan
d'Aquell Annie Hall
d'Aquell Desmond
no cal anar tan enrere
vull dir que
tenim Match Point
no fa tant
ni és un pel·lículum
o Blue Jasmine
no fa tant
no fa tot
Blue Jasmine
Blue Jasmine
és pel·lículum
ja fa 10 anys
s'ha supeditat molt
aquesta necessitat
de ser com
una pel·li a l'any
diguéssim
i crec
que el llibre
és el complement
perfecte
per aquesta manera
d'entendre la vida
com un gran delidi
on perdre's
i on gaudir
de l'experiència
doncs molt bé
anem ja
anem a fer això
el 2021
avancem cap a l'última secció
nois
sèries
doncs això
que jo avui us porto
ja no a la millor sèrie de l'any
que per mi
de les que he vist
sèrie antidisturbios
de Sorogoyen
i ja en vam parlar
aquí empanada
i m'han parlat bastant bé
de Veneno
que encara no l'he dit
que algun dia
l'emportarem
això el que significa
i abans també
podem recordar Pàtria
o hem dit allò de Mides
tot i que no sigui
una gran sèrie
està molt bé
ha sigut un bon any
per les sèries espanyoles
però no
no anem per què
perquè jo avui
us porto el que em sembla
la sèrie més interessant
de totes les que he vist
aquest 2020
i a més
ja ho hem mig comentat
aquí empanada
ens toca de prop
ja que es tracta d'un podcast
és un podcast
que s'ha reconvertit
en sèrie d'animació
i també ens liga
amb el programa
de la setmana passada
així que jo us vull fer
una recomanació
sèriefila
perquè és la recomanació
de l'any
que segur
a més
molta gent va passar per alt
jo avui
us vull recomanar
The Midnight Gospel
Are you a metafor?
bueno
com no tenim gaire temps
si volem complir
el programa d'una horeta
i ja no només s'acaba el programa
sinó que també s'està acabant l'any
anirem ràpid als crèdits
i així ens els traiem de sobre
The Midnight Gospel
és una sèrie d'animació original
per a Netflix
creada per
Pelletton Ward
que és el creador d'autora d'aventures
i Duncan Trassel
un humorista i guionista
de coses com
Fanny Urbay
o Kurt Viorentus
hi ha precisament aquesta sèrie
que tant utilitzem el meme
dels crèdits
que a més és una sèrie
que es va estrenar
durant el confinament
es va estrenar el 20 d'abril
són 8 episodis
d'uns 25 minuts
submergits en filosofia
parladories
i àcid
aparentment
molt d'àcid
com ja us he dit
es tracta
de la versió animada
d'un podcast
d'entrevistes
que comença
el 2012
aquest podcast
i que a més dirigeix
Duncan Trassel
i s'anomena
The Duncan Trassel Family Hour
tiene un puntito este
tío
al Mr. Oasó
no, en serio
fíjate
al Quentin Dupieux
versión americana
en la imagen
físicament
sí
és peculiar
és molt particular
aquest podcast
es tracten d'entrevistes
a pensadors
filòsofs
i figures de la cultura
underground
però sempre
mantenir una conversa
densa
densíssima
però molt interessant
sobre la vida
la mort
les drogues
l'existència
el que sigui
i encara continua el podcast
perquè actualment
disposa de més de 400 programes
que podeu trobar
Spotify
i altres plataformes
de podcast
i vaja
com es fa una versió animada
d'un potencial
bodrio
com podria ser aquest
doncs aquí és on apareix
Pendleton
Pendleton
veia noms
Ward
que després de deixar
hora d'aventures
es va apropar
a Duncan
amb una idea
hòstia
s'havia enganxat
al subpodcast
deia que se l'escoltava
regularment
i creia que hi havia
un material
com per crear
una sèrie
d'animació
que fos molt transcendental
i a la part
hipnòtica
amb l'estil visual
característic
de Pendleton
amb els escenaris
casionòrics
i antinaturals
i aquests personatges
elàstics
com els d'aventures
i variats
i un amalto innocent
però profund
i amable
de Duncan
si l'escolteu
veureu que té una veu
com molt dolça
com molt
jo volia preguntar
aquestes veus
que sentim
a la sèrie
d'animació
són les originals
perquè no sabia
si hi havia
un procés
de doblatge
és el podcast
de veritat
exacte
perquè les veus
una mica
també com a l'animació
la seva veu
és així
aquesta veu
que és la que dubtes
la del protagonista
és ell
és ell
és ell
és ell
és ell
és ell
és ell
és ell
doncs
entre els dibuix
de Pendleton
i aquest to
del Duncan
van desenvolupar
una metanarrativa
que aniria
acompanyada
d'extractes
de certes entrevistes
sí, sí
són els àudios
de les entrevistes
que a més
tot té un alt
contingut
metafòric
i simbòlic
la narrativa
en si
de la sèrie
és la següent
seguirem
els intents
de Clancy
un Spacecaster
o sigui
és un podcaster
de l'espai
que ja és una
cosa bastant neon
tot el 77
sí, exacte
millor
no ens enganyem
però ben fet
doncs el Clancy
aquest Spacecaster
vol triomfar
a les zones
del multivers
amb el seu programa
d'entrevistes
i per fer-ho
decideix utilitzar
un simulador
de mons
en fase apocalíptica
o sigui, mons que estan a punt
de destruir-se
simulats
i així podrà entrevistar
els personatges
més interessants possibles
i de pas
ell vol créixer espiritualment
ja enteneu, eh
una miqueta
per on ve la part d'àcid
que d'aquesta sèrie
perquè és un arrot movimental
tant com l'estàs planteant
és clarament un arrot movimental
i a més sens dubte
un porret en madre
ja no em sembla
els que us agrada
que us funcionarà millor
però la sèrie és setes
ja directament
sí
l'animació
la reflexió
la tripada
i els que no us agraïn
els porrets
els que proclameu això
de mi cuerpo es un templo
doncs recordar-los
que la frase de
és men sana
incorpore sano
així que aquests
que mengeu bledes
i que us dediqueu
a posar-vos croissants
al gimnàs
fem-li una ullada
de debò
no és una sèrie
per tothom
òbviament
els seus creadors
no amaguen
que el fet d'afegir
el contrapunt visual
que no sempre és un contrast
de fet moltes vegades
acompanya
el tema de l'entrevista
que s'estigui narrant
ajuda a fer més digerible
el contingut
tot i que
si ets algú de podcast
com l'Adrià
volant
clar, és que realment
és el que tu estàs dient
són dues línies de discurs
visual i contingut
narratiu
que en el fons
conjuga molt bé
però que a l'hora de la veritat
la pots veure per separat
pots fotre-li el mood
i veure només la imatge
i al·lucinar
perquè hi ha una narrativa
també
o de l'altra banda
escoltar els podcasts
que per cert
acabo de veure
que van pel 416
una borrada
i en programes
d'una hora i mitja
que m'he animat
voy a les dues hores quart
acabo de veure
que hi ha un reme de dues hores i quart
o sigui
no tenen una regularitat
amb el temps
així
és un indirecte
no patim
jo hi ha capítulos
de Midnight Gold
gospel que és com un Aristòteles
i un Platón
puestos de pellota
una bona definició
mira, des del primer episodi
on el Clancy està entrevistant
un president dels Estats Units
fugint a trets
a d'or d'estombi
mentre ajuda a donar llum
a una embarassada
i parlen de la validesa
intel·lectual de les drogues
fins a l'últim
que és un
el viatge lisèrgic
és un
tota aquesta sèrie
és un viatge lisèrgic
que demana
tant atenció visual
com auditiva
és estar
i a més
és estar agut
agut mentalment
perquè és molt habitual
jo no us enganyaré
que vaig haver de revisitar
pausar
buscar a Google
qui eren els entrevistats reals
i de fet
us enganyo
hi ha un que no el vaig haver de buscar
excepte per comprovar
que qui jo creia que era
era
que era el Damien Eccles
que és ni més ni menys
que un dels tres
de Memphis
que potser us sona
del crim
que a més estan ara
del documental brutal
de Paradise Lost
del crim de nens satànics
que van matar
doncs aquest tio
després va quedar lliure
i tal
i l'entrevista
que és una persona
fes un 30 segons
del que va passar
perquè és molt greu
és això
a Memphis
uns nens
de 9 anys
van aparèixer
tallats
amb plens de mutilacions
a un riarol
i van acusar
tres nois
que eren gòtics
no eren gòtics
perquè eren darks
sí
eren com d'estètica
més oscura
un d'ells
que és el Damien Eccles
era un tio
que intel·lectualment
era l'hòstia
i creia en el satanisme
i creia en la màgia
i els altres dos
eren més rednecs
llavors clar
a ell el van acusar
de tu eres un líder
d'una
és que és on va començar
el satanisme
dels 90
que va arribar
si no recordo malament
ho va dir la Bea
amb la facció caníbal
quan van fer-lo de violència
em sembla que van sortir
a mi em sembla que van sortir
aquest dels 3DM
però ara també Eccles
després amb el temps
van estar empresonats
se l'ha exculpat
s'ha dit que tot això
però quants anys
va pillar anys
molt de temps
i a sobre com a líder
i era un xaval
em sembla de 17 o 18 anys
quan el van de
aquest home ha sortit
i ara és un líder
espiritual
satànic
però no satànic
en plan dolent
sinó en plan
tota la màgia
esotèric
és més esotèric
és més esotèric
seria un líder espiritual
i esotèric
o sigui
un Marilyn Manson
hippie
Mr. Crow
no, no
és que no
és un bon tio
és un tio molt llest
tot el que diu
Marilyn Manson
és molt llest
de fet surt un capítol
i aquest capítol
a mi em va interessar moltíssim
el que vull dir
és que no em fotré el farol
de dir que ho vaig pillar
tota la primera
i que sigui una sèrie fàcil
i que hi ha molts moments
que certament
sembla que la trama
perquè no és que hi hagi una trama
però sembla que no avanci
i fins i tot hi ha algun tema
que es repeteix
sobretot la mort
es repeteix bastant
que semblen dos borratxos
discutint en un bar
quan entren en bucle
sí, és interessant
perquè aquí
l'existencialisme
que ja pantejàvem
a la primera pel·li
de Marcineden
aquí té un pes ja
molt heavy
molt directe
clar, és narratiu
i no sé jo
si allò dels purs
és una bona recomanació
perquè és el que has dit
has d'estar
molt, molt concentrat
en els seus viatges
Clancy parla
ja ho han dit
drogues
màgia
existencialisme
meditació
perdó
espiritualisme
i sempre a través
del seu simulador de mons
fugint del seu propi món
on a més sembla
que és tan buscat
per les autoritats
com la societat en general
volent tancar-li
la societat
li vol tancar la paradeta
dir-li
tio no
que això del podcast
que estàs fent
que no
saps
que això no va així
i a més
és que tot
plegat es tracta
d'un aferrissat intent
d'escapisme
sembla que ho demostri
a l'últim episodi
on Clancy
es troba amb un personatge
el que reconeix
com a mare
i aquest
li respon
amb un desarmant
hola Duncan
no li diu Clancy
li diu Duncan
això també passa en un capítol
que diu
hola Duncan
i diu
no no no
Clancy
el tema és que en aquest episodi
sembla que es despulli
que digui
òbviament
tots aquests viatges
que ens hem fet
totes aquestes palles mentals
són meves
i en aquest episodi
parla amb sa mare
és que no vull desballar gaire
perquè em consta
que és el que no has vist
encara d'episodi
sí sí però
sí que és cert
que tampoc és una sèrie
que la puguis plantejar
com una sèrie d'espoly
però aquest últim episodi
potser una mica més
explicar
que l'experiència
de la sèrie en si mateix
ja és
que el fet
que pagaregui sa mare
i que li digui pel seu nom
i ell ho accepti
la sèrie a partir d'aquí
ell és Duncan
ja no és Clancy
potser hi ha una segona temporada
diuen que potser
ho suplantegen
ja us dic
aquest acte final
a mi personalment
em va desarmar
i em va trencar
amb mil bocinets
i el Duncan
em sembla admetre
que tanta parafernàlia
ja us deia
tanta filosofia
tantes palles mentals
són això
ganes de fugir
d'intentar
trobar una manera
de ja no comprendre
sinó viure
avançar en aquest món
que si no et poses a analitzar-lo
a vegades és cruel
a vegades no té sentit
i de fet ja és això
la filosofia
no ciència
però l'intent
de trobar-li sentit
a les coses
l'amor al saber
i vaja
ja us dic
no digui res més
perquè aquest últim episodi
de debò
crec que és un episodi
que s'ha de veure
per vosaltres mateixos
simplement recordar-vos
que tot escapisme
lleugeu profund
ha de servir per això
per acabar ajudant
a donar respostes
o almenys comprendre
una miqueta millor
aquest acudit de mal gust
que sembla que a vegades
és la vida
i que a més ens ha tocat viure
així que
si aquest 2020
us ha fet mella
potser
si seguiu aquest poc ortodox
evangeli de mitjanit
encara el 2021
se us posarà una mica més fàcil
Netflix eh
es pot veure
Netflix
Netflix
¿Qué es cou?
va que ens ha tocat
què deies Adrià
no em preguntaves
la música
realment
Midnight Gospel
té una banda sonora
espectacular
escrita per ell
i ara no me'n recordaré
el compositor
però és una passada
doncs agenda
tenim agenda
a nivell cinematogràfic
em sembla que heu apuntat
per aquí
la peli d'animació
del 25 de desembre
de fet el Carles
tenia moltes ganes
que la recomanessin
sense explicar gaire més
si us plau
connecta Midnight Gospel
aquest punt 100
és
Sol
de Pete Docter
per cert
és la gran peli
100 de la casa Pixar
sí
la nova estrenada
la trobareu
està des del 25
des del dia de Nadal
està a Disney Plus
i també al cinema
i al cinema
correcte
al cinema
no no
no no
no està estrenada al cinema
la van enviar directament
a Disney Plus
totalment
totalment recomanable
la vaig veure
estava content
perquè aquest cap de setmana
realment el que tenim
són projeccions
aquestes comercials
Mi Pequeño Pony
o l'última gran estafa
con los veteranos
de Nero, Freeman
y Tommy Lee Jones
haciéndole jóvenes
pero sin la magia del irlandés
y por eso en estos casos
cuando los estrenos
tira de restrenos
¿y qué han restrenado?
Película en 4K
In the Mood for Love
o Deseando Amar
esa sí que es para mí
la mejor película de la historia
o una de las mejores
superando a Ciudadano Kane
por cierto
20 años
Cines Boliche
Cines Boliche
Barcelona
especial Cine One Car Why
a partir de Enero
además de In the Mood for Love
ok
No y también tenemos
una estrenada cómic
que a més és la gran empanada
¿per qué?
perquè és Matadero 5
Matadero 5
que és dibuix
Albert Montéis
que en català
que ja hem parlat molts cops
però és que
ojo que el guionista
és Ryan North
que és guionista
d'obra d'aventures
el Ryan North
i el portarem
perquè és un còmic
que me l'he acabat
ahir
me'l vaig acabar
i hòstia
Segona Guerra Mundial
viatges en el temps
superraro
però de Bombardero
de Dresden
interessantíssim
i de sèries
tenim
mira
ja que estem de recomanacions
qui no hagi vist
Cobra Kai
que està a Netflix
aquesta sèrie que continua
la història de Karate Kid
que sàpiga que l'1 de gener
encetarem l'any
amb la tercera temporada
i és una sèrie molt lleugereta
i que està molt bé
també s'estrenarà
American Gods temporada 3
a Amazon Prime
el dia 11
i m'avanço ja cap al 15 de gener
perquè hi haurà
aquesta gran primera estrena
de sèrie de Marvel
que és WandaVision
aviam
aviam
perquè és molt interessant
el planejament dels còmics
és molt interessant
i per últim
a videojocs
no hi ha gaire cosa
potser a tu pot t'interessa
es reestrena
es fa la Complete Edition
de Scott Pilgrim vs The One
a PC
Play 4
Xbox One
Switch
el 14 de gener
això sí que ho portarem
a totes les faccions
que còmic
que cine
que videojuego
i nois
acabem aquest 2020
que ha sigut un any
raro i pesadet
eh
raro i pesadet
que vendríeis aquí de gala
menos mal que he tirado de sudadera
sí
doncs
ara farem una pauseta
d'un parell de setmanes
descansarem
i ens escoltarem ja
en un any
2021
que esperem
que s'hagin arreglat
algunes cosetes
Adriana
esperem
que no
Adriana
no diu
que ens posem
en lo pitjor
doncs ja sabeu
no vindrem vacunats
tothom a florar
de moment no
ens toca el setembre
doncs bon any a tothom
nois
ens escoltem
el 2021
bon any
adeu
adeu
a les contes
pra viudas
AMA
AMA
AMA
AMA
E isso
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai