48.1
Ràdio Potspèr
48.1
Prepareu els pitells, que aquí comença l'embaig,
l'embafada, el gran festí,
la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Contural.
Un programa cuinat per
Pol Dígler.
Per Ram Pujol, Adriano Calero,
Carles Martínez,
a Ràdio d'Esvern.
Em sembla bastant curiós i bastant irònic
que la música més masclista per excel·lència,
de como cortejar una dama per portar-la al llit,
aquest reggaeton que escoltem de fons
sigui, paradoxalment, la que més parla de pares i mares.
O, en la seva declinació llatina,
Papacito i Mamacita.
Però és que el tema d'avui, que ens ocupa Empanada,
maternitat i paternitat, també està ple de contradiccions.
Com aquesta necessitat de protegir les futures generacions que vindran
i mentir sobre el seu passat, com passa en el videojoc
What Remains of Edith Finch, que ens porta avui el Ferran.
O com aquest sentiment de sobreprotecció cap a la descendència,
fins al punt de fer trontollar totalment la figura de pare o de la mare,
com passa al Cara a Cara, la sèrie que ens porta avui l'Adriano.
O la frase tabú de si ets mare, deixes de ser persona.
O pitjor encara, dona.
Una frase que veurem al llibre que us porto avui,
de Cateixa Aguirre,
les madres no.
I és que podríem portar mil i un exemples de pares i mares coraje
a la cultura i l'art.
Pares patidors o simplement malparits.
Des dels dos big parents dels videojocs, no, Ferran?
És a dir, el big daddy del videojoc, que ja ens vas portar.
O la big mama de Metal Gear Solid.
A les mares terribles que ens ha portat el Carles
en aquesta entrevista a Javier Parra.
O l'amor de padre, perdoneu,
totalment desbocat, que sempre el veiem, no?
El Liam Nisson a les pel·lícules,
quan els li segalisten a la seva filla.
Però aviam, aviam, que he entrat en tota la cavalleria
i sembla que us estigui pintant això,
que això de ser pare o mare és bastant xungo, no?
I més ara que ve totalment un nou baby boom
donat a tot el confinament que estem patint.
Serà que, dic jo,
molta gent hi veu un cantó positiu, no?
Això de ser pare.
Generar vida, compartir noves experiències en parella
o sense, transmetre valors
o potser inclús projectar aquests somnis
que se'ns han frustrat en vida, no?
Però ojo, que com tota moneda també té una altra cara.
Gent que es nega a tenir fills,
ja sigui per temes de superpoblació,
per no voler hipotecar-se la vida
o simplement perquè no en volen.
Una opció que sembla que a vegades s'oblidi.
I jo entenc que a la gent que es pregunta realment
qui vol portar un fill en aquest món, no?
Veiem com està tot plegat.
Un món on la cultura està fotudíssima,
on els diners,
doncs els llelmo, no?
Els diners se tanquen,
però ei, no patiu.
El que sí que podem fer
és sentar-nos tota la normativa
per anar a un mití polític a Portbou.
Un món on militars, polítics i gent
en situacions de poder
es punxen més a la foscor
que en els 80 al Raval, eh, Adrià, no?
On les farmacèutiques com AstraZeneca,
en resposta als països que critiquen
ei, que no ens estan arribant suficients vacunes
i que ja havien pactat,
els diuen
pues mala suerte,
com qui diu
pues había estudiado.
Un món on Disney censura pel·lis
com Dumbo, Peter Pan o Los Aristogatos
per racisme,
però que deixa intactes
les que són masclistes
a més no poder.
És a dir, la majoria.
I tot això que us dic
només és un resum
dels últims dies
en aquest maramallós planeta.
Però no us vull desanimar, eh?
Tingueu fills i tant,
només faltaria.
Perquè qui sóc jo?
Qui sóc jo
per donar consells, no?
Aquesta sí que és la gran ironia
i contradicció d'avui.
No hauria d'estar fent
aquesta editorial Adrià, no?
El papi
d'Empanada Cultural
i no jo,
el jovenet
despreocupat
que
posa per davant
aquest hedonisme
a la creació
de la vida humana?
Doncs la meva resposta
recau justament amb la música.
I és que
mentre el reggaetón
diu Papacito
i Mamacita,
el seu pare bastard,
musicalment parlant,
un pare jamaicà
que renega
del seu fill
pel que s'ha acabat convertint,
diu...
Don't call me daddy.
Don't call me daddy.
La veixeria sonar,
però...
Copirrat un altre cop.
Don't call me daddy, no.
Call me daddy
a partir d'ara.
És veritat.
M'has saltat
muchos passes de gol,
tio,
en esta editorial.
I si us heu fixat,
m'he patat l'agenda,
i l'agenda
al mes del dia.
Però l'aremos igual
porque este es un hombre
de estructuras,
aquí Ferran,
y no lo vamos a traicionar
en directo.
Jo vull fer una pregunta
que no sé si me la contestaràs,
Pol,
perquè jo sé la resposta,
òbviament.
Està clar que l'Adrià
no es para.
Sí, sí.
Qui no ho sàpiga.
Qui arribi,
qui sigui.
Ah, sí?
Joder, hòstia,
me cabe la puta.
Jo no tinc cap...
Bueno, sé que tinc problema
amb els nens dels altres,
però no tindria problema
amb els meus.
Tu, quina és la teva postura?
Perquè has dit,
hi ha una postura
que s'oblida habitualment.
La de no tenir fills.
Bueno,
és allò que dius,
ja vendrà,
però és que hi ha gent
que és com que t'obliga
a dir...
No, no, no,
això passa molt a les dones,
ja ho veurem després
amb el llibre,
però passa molt
amb les dones
aquesta frase de...
Bueno,
allò de se passa d'arròs,
no?
Sí.
Necesites una edat concreta
de...
Bueno,
ja hauries de tenir
de ser...
Però ara és quan jo llego
i digo,
sois jovenes aún,
ja lo veréis.
Uno piensa en los ideales,
el romanticismo de la vida,
Jarmusch nació
con el pelo canoso
y yo calvo directamente.
Pero bueno,
como decía antes,
tú me has llamado,
me has llamado
y yo te voy a dar
respuesta a lo que preguntas.
La editorial, sí,
evidentemente la tendría
que hacer yo.
Pero eso es un poco
como con Engels y Marx,
¿no?
Y las teorías del comunismo
y del socialismo.
¿Quién escribía sobre eso?
¿Los pobres?
¿Los obreros?
No,
los ricos que se lo podían permitir.
Y yo estoy muy ocupado
educando a mi hijo.
No puedo hacer editoriales,
tío.
Exacto.
Eso por un lado.
Y segundo tema,
y esto ahí sí que tengo
que tirar de apuntes.
Muy importante.
Es verdad que durante un momento
pensamos que iba a ser
el gran baby boom,
que vamos,
esto iba...
Pero no.
Pero...
Al menos estamos
ante los datos
del primer semestre
de 2020.
Frenó todo el torneo
comenzado a editorial
para que no ahorraré eso.
Muy importante,
además me ha encantado
esta expresión,
hablan del crecimiento
vegetativo de la población,
que viene a ser
la resta
entre la mortalidad
y la natalidad.
Estamos muy jodidos ahora,
¿eh?
Imaginad que el primer medio año
saldo negativo
de 95.000 personas
durante la primera mitad
y no muchos hijos,
¿eh?
No muchos hijos.
Hemos hablado de que
el número de matrimonios,
además,
disminuyó un 60%.
Estamos jodidos.
Adri,
que no estamos en la promedia.
O sea,
que estás haciendo una crida.
Hay que volver a llamar
a los...
A tingueu fills, ¿no?
Sí, por favor.
Por favor que nos quedamos aquí.
Doncs recordem,
ràpids,
sages socials,
ens podeu trobar a YouTube,
Empanada Cultural,
Facebook,
Empanada Cultural,
Twitter,
Empanada Cultura,
Sense L,
Instagram,
Empanada Cultural
i els podcasts,
a Soundcloud i a Anchor,
que per cert,
Veo que el crecimiento vegetativo
le he hecho sacar
la pizarrita a Ferran
porque dice...
Habéis dicho que no
l'hi vas a sacar,
oye,
pero te has animado.
Ja, no,
perquè, bueno,
és que el Pol ha fet una cosa
que no fa mai,
que és una editorial llarga.
Sí, clar.
Ja anem malament de temps,
però avui...
No dic que no facis
bé una editorial.
Escolta,
però senyors,
avui no tenim el Carles aquí,
tot pel reggaeton.
Som tres, només.
És el Carles que no ha pogut venir,
però alguns han enviado.
Alguns ha deixat,
no?
Alguns ha deixat.
Una cagadeta.
Sí.
Anem al menú del dia.
Menú del dia.
Avui començo jo,
començo jo
amb aquest videojoc
que ja has esmentat,
que és
What Remains of Edith Finch.
Un videojoc independent
que ja anirem veient.
Ja entendrem, no?
Pel tema de maternitat.
Sí, que no s'ha dejado, no?
Sí, per aquí
quina és la raó de portar-lo?
Ja la veurem.
Després vas tu, Adriano.
Això diuen, sí, sí,
yo voy con cara a cara
una sèrie danesa
que está en film
que nos han dado la tabarra.
Maravilla,
que es una maravilla.
Os quiero ver cara a cara
con esa sèrie, por favor.
Después os contaré,
estamos hablando
de un noir escandinavo,
el típico nordic noir,
¿no?,
de Christopher Bowen
y vale muchísimo la pena.
Pero enseguida lo vemos.
Jo us porto un llibre,
un llibre bastant polèmic
en la línia potser
del que he fet
com a editorial,
o si no us agrada l'editorial,
no sé jo
si us agrada la secció,
però que és
Las madres no
de Cateixa Aguirre.
doncs...
O sea,
¿tú te has propuesto
que no,
que la movida esta vegetativa
augmenta,
¿no?
Yo siempre intento
portar cosas
como lo del Valero San Martí,
o sea,
cosas que la gente apague
el transistor.
Vale,
que la gente sepa
que él es el moderador,
está en el medio
y aquí
los radicales.
Los radicales.
Bueno,
és una progressió,
sí,
un diagrama de ganj.
No,
el tema es que el Pol,
el programa es diu
Pares i Mares
o Paternitat,
Maternitat
i el Pol fa dos punts
perquè no val la pena.
A partir d'aquí,
ja,
doncs avancem,
que em toca.
Videojocs.
En Pol ja has mentat
els Big Daddies del Bioshock,
que són els grans
papis,
no?
I fins i tot
la Eva Big Mama,
aquesta dels Metal Gears,
però quan vam decidir
que el tema del programa
seria maternitat,
paternitat,
els progenitors,
en definitiva,
li vaig estar donant
bastantes voltes,
no?
I al cap i a la fi,
ser pares vol dir
crear família
i no sempre surt bé
i sovint no és com
t'esperes,
no?
Madriano?
No, no.
Sempre és una sorpresa constant,
no?
I he estat pensant
quin joc seria el més
adequat, no?
Quin m'ha apropat
últimament
en aquest concepte
i la veritat és que ho vaig tenir
bastant clar,
avui us vinc a parlar
de What Remains of Edith Finch
de Jane Sparrow
i Anna Purna
Interactive.
Edith Finch,
perquè el títol és molt llarg,
What Remains of Edith Finch,
el que queda d'Edith Finch,
és un joc independent
de 2017,
es va erigir
com un dels coneguts
com Walk Simulators
que millor utilitza
les vicissituds del gènere,
com l'exploració,
els textos,
el ritme pausat,
ja que la història
que pretenen explicar
els seus creadors
funciona a les mil maravelles
en aquest format.
Ajuda molt, a més,
que el torn narratiu
també convini elements
de realisme màgic
en parts oníriques
i més abocadores
i fins i tot metafòriques
en certs punts,
ja que aporta
el simple fet
de l'exploració
i el caminar
i que defuig molt
de l'acusació
que s'acostuma a fer
en aquest gènere
de que aquí no passa res,
esto és muy avorrido,
solo andes,
és un género
en el que solo andes
i observes coses.
Però té un punt
de point and click,
d'allò una mica, no?
Sí, sempre té allò
d'abrir caja,
usar llave,
però molt mínim,
al final és una narració
que avança
a mesura que tu avances
caminant,
és a dir,
no hi ha acció en absolut.
No mates.
No.
No hi muertes aquí,
vas allà de la que te precede.
Però vaja,
entrem en matèria
que ens explica
What Remains of Edith Fins,
qui és Edith Fins, no?
Doncs nosaltres el joc
controlem a una noia,
Edith,
però no la titular,
sinó la seva neta,
amb qui comparteix nom.
La noia aquesta
té 18 anys
i es disposa
a tornar a la casa familiar
on va passar la infància,
ara que és l'últim membre
viu de la saga Fins.
A través dels seus pensaments
i sobretot
el diari de la seva àvia,
l'Edith Fins del títol,
que ella porta a sobre
i que a més
la protagonista va completant,
va afegint notetes
al costat del que l'àvia explica,
es disposarà a descobrir
el passat turbulent
de la seva família
on els membres
sempre morien
de formes estranyes,
patètiques o emocionants,
fossin gent gran
o fins i tot els nens petits,
però sempre
envoltades d'un misteri
autoimposat
per la matriarca
Edith Fins.
Per això es diu
el que queda d'Edith Fins.
El matriarca.
La mamma.
Cada habitació de la casa
es manté intacta
i sellada
després de la mort
de cada un dels membres
que l'ocupava,
com temples,
com altars,
amb la idea
que l'àvia tenia
d'aquells familiars.
El resultat
que queda d'aquesta casa
quan la veus
per primer cop
des de la llunyania
és un conjunt d'estructures
construïdes
a mesura que la família creixés.
Si naixia una persona
no ocupava l'habitació d'un,
sinó que es construïa
una habitació a sobre
i llavors tu veus
una mena de casa.
Això parece
en los pisos de la Barceloneta,
¿no?
No, no,
fuera broma.
Com mucha muerte, también.
Ja et dic,
es feia per preservar
aquelles habitacions
que ara són obituaris
sempiters i intocables
dels que ja no hi són.
Edith,
la jove,
la que controlarem,
ha ratat la casa,
els terrenys
i una clau
que per fi
li permetrà obrir
totes les portes
que se li negaven
quan era una nena.
I no dubtarà
en endirçat-se
la realitat
fins ara oculta
del passat familiar
explorant l'aparent maledicció
que els fins
asseguren
portar sobre les esquenes.
Des del seu rebesavi Odín,
que és el fundador
de la casa,
de l'enclavament,
que explica a la llegenda
que va venir
amb una casa flotant
al mar
perquè la casa està
a un penya segat
al costat del mar
i de fet
la suposada casa
amb què ell va venir flotant
està encara allà.
La veus físicament
des del penya segat
veus la casa encara enfonsada.
Has dit Odín?
Odín, sí.
Són una família
al Noruega,
descendència a Noruega.
Una collons
descendència al Valhalla.
Estàs introduciendo
la siguiente secció,
no?
Ah, sí.
Ah, sí.
Bueno,
és muy interesante
esto que estás planteando
sobre la idea
de que el propio individuo
ya navega
o simplemente camina
o se presenta
con un hogar
a sus espaldas
como una especie
de caracol, no?
Está volviendo
a un pasado
que ella nunca pudo descobrir
perquè se li amagaven coses.
Encara no m'ha arribat
al tema
perquè aquest tema
de protecció de l'infant
i de protecció
de la història familiar
per fer-la més amable, no?
Doncs com deia,
des del fundador Odín
o fins i tot
el germà de la protagonista
que sempre estava
absurd pintant portes, no?
Es veu que sempre
pintava portes
i que de sobte
va desaparèixer
com si s'hagués endinsat
en una d'aquestes portes
sense deixar rastre.
Doncs l'Edith descobrirà
que la seva àvia
que sempre era tan misteriosa
respecte al que passava
realment a la família
ho va descriure tot
en un diari
de forma fantasiosa
com si fos un conte
i la veritat
és que no us desballaré
molt més
perquè és un joc molt curt
durant unes cinc horetes
i tindreu
amb cinc horetes
us el tindreu passat, eh?
Però la intensitat
del discurs
i l'emocional del tema
us deixarà tocats
durant setmanes
o almenys
a mi m'ho va deixar
em va sorprendre
Això de les cinc horetes
que lo dice, no?
Si vas molt ràpid
i doblo, eh?
Si vols molt ràpid
el pots passar més ràpid
però clar, el tema
és que tu no tens
per què descobrir
totes les habitacions
la gràcia és
que tu pots passar-te
algun membre familiar
tu has de reconstruir
l'arbre familiar
i pots passar-te
en algun
però recomano
que entenc
que vas obtenint
diverses històries
o vas obtenint
diversos desenlaces
perquè vas accedint
a aquestes habitacions
sellades
i descobrint
què és el que va passar
en comparació
amb el que explicava l'àvia
però si hem de justificar
que abans preguntàvem
per què ha portat aquest joc
en aquest programa d'avui
de Pater i Mater
que m'ha tocat encetar
doncs és el paper
dels presenitors
a l'Edith Fins
que té un peix
ja no només incontestable
sinó acaparador
i fins a l'extenuació
és el fet
del que mentia l'àvia
però és que també mentia
la teva pròpia mare
és el fet que vas descobrint
coses que
hòstia, potser no és l'àvia
qui m'amagava coses
potser era ma mare
és un poc com el gobierno
i la política
és una mentira
que no viene
d'una generación atrás
que viene
exacto
a mesura que avances
et vas adonant
com els pares
de cada generació
han intentat protegir
els seus descendants
de qualsevol mal
fins al punt de crear
una justificació
quasi màgica
per les desgràcies
tan ràndoms i casuals
que s'acumulaven a la família
creant aquesta idea
de maladecció familiar
com a cautionary tale
o cuento com moraleja
per prevenir futures desgràcies
però precisament
aquest intent
de voler evitar el dolor
tan propi d'un pare
o una mare
que vol protegir
de totes les coses
dels seus fills
acaba fent més macabre
tot plegat
i crea una cep
que es mossega la cua
aquell aterrator
que sempre estem citant
aquestes profecies
autocomplertes
i inhabitabilitats
que en veritat
eren molt habitables
i és que ser pare
és molt difícil
suposo Adriano
insistís mucho en eso
pa
os voy a decir que sí
eso es imposible
es un infierno
no tengo hijos
però és que passa Adriano
que ser fill
especialment fill teu
també és molt difícil
amico mío
almenys
un progenitor
tria ser-ho
en principi
a vegades d'accidents
encara que no disposi
de tota la informació
de si preu la decisió
encertada
o si és viable
mentre que un fill
neix
sense que li demani
això és la típica frase
de peli americana
en plan
hasta que no dejes esta casa
no
i diu
jo no nací
ni nacer
no pedí
no pedí nacer
i el tema és que
Edith Fins
la jove
la que controlem
és que s'ha de diferenciar aquí
ens mostren els seus comentaris
de generació Z
perquè representa
que va néixer el 1999
és per la teva pregunta
el context històric
de la narració
el joc és de 2017
la protagonista té just 18 anys
llavors és a dir
baixa el 99
i generació Z
total
doncs clar
ella montra
per els seus comentaris
que vol saber
que li estaven amagant
quan era una nena
que ho considera
més una falta de respecte
per part de la seva àvia
i la seva mare
que també li amagava coses
però el que també descobrirà
Edith
és que a vegades
una ficció
fa més entendible
una veritat
molt dolorosa
que ajuda a processar-la
i que els pares
fan per amor
sovint
ho acabaràs fent tu
també
quan arribi el teu torn
però continuo
que ja us dic
que millor que jugueu al joc
o mira Adriano
fins i tot et deixaré
que aquest joc no el juguis
que el vegis
perquè és un joc molt narratiu
i hi ha un gameplay
joder
que ara
ahí vas a dir
que lo puedo jugar en Play 4
jo ara tengo la Play 4
por tema del Blu-ray
además no tira mucho
no tira para un Ghost of Tsushima
no tira para un
como es llama
Last of Us
exacto
però igual para un
no és un joc molt exigent
la veritat
ja et dic
podeu mirar gameplays
és un joc molt disfrutable
inclús si és només un simple espectador
que consti que no m'ha llamado tonto
que no és que sea exigente
des de una perspectiva
formativa
sino que no es exigente
en cuanto a qualidades técnicas
que te ha de hardware
ostras
estàs susceptible avui
no
esto en cacho
en dé
i per fer un esment
més d'un tema propi
de videojocs
no tant només temes
l'altre dia parlàvem
de dissonància
a l'udonarrativa
i aquí tenim aquest joc
com un dels millors exemples
del contrari
el que podríem dir-li
ressonància
a l'udonarrativa
i en un moment del joc
ho farem molt ràpid
que fas un flashback
a una memòria
d'un dels teus germans
que també va morir
com tothom
en aquesta família
bàsicament
i el flashback
que es situa
a la feina del teu germà
mentre estàs treballant
destripant i netejant peix
en una fàbrica de conserves
amb una acció
que és molt repetitiva
constantment
bàsicament és
agafes un peix
li talles el cap
i el desescames
agafes un peix
talles el cap
i el desescames
i així infinitat de vegades
mentre a poc a poc
els pensaments
del personatge
d'aquest germà
comencen a marxar-se
de pantalla
apareix text
del que està pensant
que no té res a veure
amb el que està fent
de la mateixa manera
que tu com a jugador
en aquell moment
portaves tanta estona
repetint això
que ja començas a pensar
hòstia que em faré de sopa
avui
ahi vaig quedar
amb no sé qui
saps
i aquest moment
en què et preguntes
per què estic fent
una cosa tan repetitiva
què collons
em reté aquí
comença a imposar-se
la imaginació
doncs aquest moment
tan lúcid
del joc
de deixar volar el temps
crec que construeix
un dels moments centrals
del relat d'aquest joc
i a més
es fa mitjançant
les mecàniques del joc
el fet que t'obligui
a repetir una acció
que a priori
seria un mal disseny
de videojoc
o sigui que és molt autoconscient
sabent les mecàniques
del videojoc clàssic
o sigui
està agafant-les
i dir
com pots demostrar
avorriment
per arribar
a la imaginació
ho fa
ho fa perfectament
és a dir
ressonància
ludorarrativa
el que t'està explicant
és exactament
el que tu estàs fent
i no oblidem
que tot això passa
mentre ells
estàs tallant
caps de peixos
amb una guillotina
d'aquestes
de conserves
així que aneu amb compte
de no abstraure-us
massos de la realitat
o saps què?
potser sí
no us deixeu assegar gaire
per la realitat
ja que com va dir
Susan Arendt
una periodista de Polygon
a What Remain of the Fins
la mort
és una certesa
però la vida
és una sorpresa
llavors
deixem-ho aquí
pensava que era una tòmbola
pensava que era una tòmbola
la vida
ja lo dice
la pròpia palabra
tòmbola
sorpresa
azar
però de hecho
la vida és així
i el problema
quizás es que no vivimos
con la certeza
de la muerte
pero esto ya nos lleva
a otras temáticas
de programa
que ya hemos tocado
és que estic pensant
que podries haver portat
en comptes d'aquest joc
els tamagotxis
que també
que la muerte era certera
com a papi
però bueno
deixem-ho aquí
que simplement
us vull recomanar
que agafeu els mocadors
feu les paus
amb els vostres passats
familiars
i daddy issues
amb mom issues
i atreviu-vos
a experimentar
un dels jocs
que més m'ha emocionat
i més punyent m'ha semblat
i per tant
que recordo dues coses
aquest joc va guanyar
la millor narrativa
els Game Awards
del 2017
i la millor narrativa
els Game Developers
Choice Awards 2017
i el millor joc
a la British Academy
Game Awards
del 2017
i el teniu disponible
el que ha dit l'Adriano
Play 4
Xbox One
Switch
i PC
a l'Steam
que segurament
també estarà disponible
a la nova generació
de col·lades
perquè al cap i a la fi
és la mateixa
és la mateixa estor
no?
Pot haver-hi
seqüela això?
o vull dir
en el sentit de la història?
no
no
no ho diria
d'acord?
vinga doncs avancem
és que me pones música tan buena
que inevitablement
me despista
si hoy quiero entrar en materia
quiero entrar en materia
bueno
está claro que
como has planteado aquí
hay la opción
dentro del rol paternal
maternal
de que esa historia
sea reescrita
para que los hijos
no sufran
o porque te interesan
para esconder
tus propias miserias
pero
hay películas
que seguramente
se acercan mucho más
a esa idea
que la que hoy os traigo
de hecho hoy os traigo
una serie
cara a cara
enseguida hablamos de ella
aquí en cara a cara
veremos
la contrapartida
de eso
pero hay películas
que van mucho
en esa dirección
de obtener
o crear un mundo
totalmente
ficticio
a tus hijos
para que no se tengan
que enfrentar
a la cruda realidad
por interés
o por protección
y estoy hablando
por ejemplo
de Canino
que me parece
que es una
la vida es bella
bueno
lo que pasa
que claro
la vida es bella
sí
evidentemente
la vida es bella
bueno
después ya la inversa
que es
Goodbye Lenin
que es al fin
exacto
que mantéis a la mara
esta iría en la línea
más
de lo que hoy voy a contar
de cara a cara
está Canino
la película griega
que es una maravilla
que llega incluso
a construir un nuevo
vocabulario
o un cambio de significados
en las palabras
que utiliza
para que los hijos
realmente no pillen
la trampa
y después de Wolfpack
que no sé si lo habéis visto
que es un documental
sobre unos chavales
de Nueva York
de Manhattan
de hecho
la tradujeron aquí
como los lobos
de Manhattan
que son criados
a través de películas
literalmente
no salen del edificio
no salen del apartamento
empanada cultural
la peli
de hecho
tendríamos que contactarlos
y que también aprendan
a través de
la vida
no es liberto
no es liberto
que quede claro
no le pones el programa
aún no
pero bueno
ahora veremos
todo lo contrario
como os decía
como muchas veces
también son los hijos
quienes ocultan
su auténtica realidad
la realidad
en la que ellos viven
y la ocultan
a unos padres
que seguramente
ya son muy mayores
o que ellos creen
que son muy mayores
y son incapaces
de entender
desde esa madurez
o vejez
la vida que llevan
los hijos
pero lo que está claro
es que sus motivos
tendrán
tal vez
la falta de confianza
provocada
por esos años
de silencio
cierto desinterés
por parte de los padres
o todo lo contrario
una excesiva rigidez
en la educación
que hace que sea
imposible la comunicación
todo puede ser
y por eso esperamos
que Liberto
confíe en mí
que comparta conmigo
todo aquello
que quiera hacer
que si se acaba
convirtiendo
en un narcotraficante
a mis espaldas
que comparta
los beneficios conmigo
es decir
yo no me voy a poner
en su contra
y que te lo deje barato
exacto
y si es famoso o qué
si es famoso no
entonces no
que no quiera saber
nada de mí
algo habré hecho
muy mal
en ese caso
será el insulto
más grande
yo creo
eso ocurra
bueno la cuestión
ya fuera las bromas
como habéis dicho
no es nada fácil
ser padre
habéis insistido
y evidentemente
que no lo es
pero ni hijo
y cuando uno es padre
e hijo a la vez
que
porque claro
depende de la edad
ya estás en ese punto
donde
técnicamente todos somos hijos
sí
eso está clarísimo
pero en la práctica
en la relación diaria
es muy difícil ser padre
y también ser hijo
y cuando estás en el medio
ya es de traca
y de eso nos habla
de la serie que yo os traigo
de la dificultad de ser padre
de la dificultad de ser hijo
en este caso hija
ya lo veremos
pero sobre todo
de la dificultad de coexistir
vamos a ver por partes
porque como siempre
hay mucho más
hay muchas capas
¿no?
exacto
esta es la banda sonora
ya de cara a cara
este
no
escandinavo
y primero de todo
como ya hemos dicho
al principio del programa
la serie se llama
cara a cara
o
forhore
forhore
que en danés significa
el interrogatorio
y aunque la serie
veremos que hay muchos más
no es solo un interrogatorio
los veremos
y los sufriremos
además de un interrogatorio
por capítulo
¿eh?
Paul
sí, sí
de hecho capítulos muy breves
25 minutos
esto es un detalle importante
en una serie
ja ho veurem
però d'aquesta magnitud
veure
com és una trama tan complexa
i tan profunda
amb capítols de 20 minuts
és la canya
no, y de hecho
algo muy impropio
de lo formal
en el noir escandinavo
¿no?
normalmente se enreden
y se enreden
y se enreden
exacto pregunta
¿es lenta?
¿como es?
no, no, no
hay que una dualidad
es decir
los diálogos son pausados
pero la narrativa
es vertiginosa
porque cuando se enfrentan
en esos diálogos
que ahora enseguida
explicaré a capítulo a capítulo
sí que hay una idea
de un lirismo
nórdico particular
pero después
la narración
a través del montaje
se hace mucho más rápida
la frialdad noruega
de los diálogos
está latente
pero bueno
no anticipemos cosas
porque tiene mucho sentido
lo que os decía
que se haya traducido
por un lado
por cara a cara
y que el título original
fue Hored
apele solo
al interrogatorio
en individual
¿por qué?
¿de qué está hablando?
¿de qué interrogatorio está hablando?
del que se hace uno
a sí mismo
¿no?
de uno mismo a sí mismo
y en este caso
el interrogatorio
que se hace
el padre protagonista
de la serie
seguida lo veremos
el oficial de la policía
Bjorn
que se hace a sí mismo
ante el desolador descubrimiento
de una noticia fatal
la muerte de su hija
Cristín
una muerte inesperada
y llena de misterio
que no solo
llena de ira
y desconfianza
sino de culpa
pero por eso mismo
la libertad
en la traducción
al español
a mí me parece alucinante
es una libertad
a la que las distribuidoras
nos tienen muy acostumbrados
pero superintendemente aquí
funciona
y funciona para bien
porque cara a cara
de hecho solo hace falta
apelar esa idea
que os planteaba
del interrogatorio
con uno mismo
y de hecho solo hace falta
ver el cartel promocional
para que nos quede muy claro
el rostro del padre
protagonista
desdoblado en dos imágenes
aparece un poco
ese cara a cara
de John Boo
face off
en ese caso miraban al frente
pero aquí no
aquí están un poco angulados
es el mismo rostro
enfrentado a sí mismo
a través del reflejo
y en un puntito
neonoa
con un color fucsia
que nos recuerda
a Winding Red
porque evidentemente
estamos hablando
de Dinamarca
es muy escandinavo
muy neonoa
y a la vez
Christopher Bow
que es el director
que está detrás
no solo es danés
sino que es tan bueno
como el ref
no sé si estás de acuerdo
pero me parece una maravilla
lo que pasa es que
antes de seguir por ahí
porque Bow da mucho de sí
escuchemos el tráiler
y acabemos de matizar
la sinopsis de la serie
por si no ha quedado clara
tengo que reconocer
que he tenido serias dudas
de pedirle a Ferran
que pusiera un tráiler
en danés
pero
no te lo hubiese puesto
exacto
porque hay que elegir
siempre hay que elegir
entre la nula comprensión
o el patetismo
en español
así que tiremos
por la segunda
soy Frank
te llamo desde la muerte
la chica
que nos trajeron
anoche
de Amélingen
es que Bjorn
está aquí conmigo
creo que podría ser
su hija
para papá
para papá
pues ya lo oyen
una llamada
desde la morgue
que relaciona
al cadáver
de una chica
con Bjorn
este oficial
del que os hablaba
esto es lo que
acabamos de escuchar
en estos primeros minutos
de metraje
en su rutina
pero lo que vamos
lo que vemos
en el tráiler
lo confirma
es su hija
sin lugar a dudas
esto es el
el gran incidente
inductor del principio
de la serie
o sucede en el primer capítulo
pero al margen
de este sorpresón
trágico inicial
que es potentísimo
a nivel narrativo
esto sí que no me lo vas
a discutir
¿verdad Paul?
sí, sí, sí
a mí me ha agradado
la serie
me ha agradado
es una serie muy potente
en el fondo
aquí el thriller
realmente
el suspente
cuando surge
cuando el forense
le atribuye
esa muerte
a un suicidio
y el prota
Bjorn
el oficial
se niega
rotundamente
a aceptar
que su hija
se haya suicidado
y es de hecho
entonces cuando empiezan
realmente
las preguntas
ese gran suspense
si no se ha suicidado
¿quién ha sido?
o si se ha suicidado
y el padre no tiene
ni puta idea
¿conocía realmente
el prota
el padre
a su hija?
si tanto la quería
¿por qué no se veían?
¿por qué no compartía más?
y muchas más preguntas
en una trama
que lejos de ir respondiendo
va añadiendo más cuestiones
y cada capítulo
tenemos un saco
más gordo
de información
y muchas capas
como suele haber
en este programa
además
yo no sé
yo no sé
lo que te pasó
de hecho
sí que lo sé
pero es
es la típica serie
que la empiezas a ver
y aunque no tienes
el mismo interés
que el padre
en solucionar
la muerte de su hija
no puedes parar
no puedes parar
¿de qué no?
pero a ver
lo mío va a ser curioso
no sé si vols
explica
es una serie
de filming
per variar
Ferran
porque
estem apadrinats
jo que por filming
bueno
últimamente
amb tot el que vam aixecar
a Adriano
i que eren capítols curts
vaig dir
hòstia
pues me la veig
així
de tant en tant
i vaig posar
vaig posar el play
i vaig veure
hòstia que fort
i dic
clar
veus el primer capítol
no entens massa cosa
i veus el segon
i dius
vale
o sea el primer
és la història
el presente
i després te'n vas al passat
i vaig veure tota la sèrie
i jo
quan acabo la sèrie
em surt
que em queda un capítol
i dic
pues sí que ja l'he vist
i llavors
filming
me l'havia liado
me l'havia liado
i vaig començar
a veure el primer
l'últim
que quede claro
que això no
és muy grande esto
però saps què passa
però no t'importo
us diré
que funciona
funciona
sí claro
funciona de veritat
al final en els thrillers
desordenar la narrativa
sempre funciona
perquè en un certo modo
la narrativa ja està desordenada
és el que ha fet el protagonista
i el espectador
con ello
i hi havia coses
que no entenia
però dic
que bueno
te vaig dir
que bueno
perquè dic
no entres res
i m'ho van complar tant
durant els capítols
que bona
del director
no entenia
el oyente
que quede claro
que són 8 capítulos
de 25 minuts
tu Paul
empezaste
por el octavo
exacto
y además
aunque sí que es cierto
que es bastante
original o vanguardista
en algunas cosas
dentro del noir
como ya hemos comentado
el hecho de que sean
capítulos de 25 minuts
sí que es cierto
que en cuanto a cronología
sigue un orden convencional
de hecho
son 24 horas
en la vida
de este tío
investigando
el caso
de su hija
pero como ya os comentaba
antes de esta gran anécdota
de Paul
yo me he sentido
tan siliento de verdad
como el propio protagonista
y por eso
desde la trágica noticia
del primer capítulo
primero no segundo
de Paul
el primer capítulo
me ha resultado
casi imposible parar
está claro que al prota
le va la vida
en su investigación
y por eso no cesa
en sus interrogatorios
tirando del hilo
capítulo a capítulo
y pasando de personaje
en personaje
de sospecha en sospecha
como si fueran lianas
a las que agarrarse
para no caer
porque cada sospecha
la lleva a una siguiente
cuando de alguna manera
el personaje
en el interrogatorio
le convence
de que no ha sido
el rabbit hole
el agujero de cosa
y así
desde el primer capítulo
vamos al segundo
pasando de una morgue
al apartamento
donde se supone
que vivía su hija
y pasamos de estar
hablando con el forense
a hablar con la novia
de la hija
Anson
Anson
como diría nuestro
querido filósofo
así como decía antes
durante 8 capítulos
de 25 minutos
que si sumáis
es que son poquito
más de 3 horas
eso sería
en tu vida
por así decirlo
si no puedes parar
y acabas haciendo
una maratón de la serie
en la ficción
como ya he dicho
son 24 horas
de frenética
investigación
y como he leído por ahí
un noir
en tiempo real
pero bueno
argumento aparte
que hace de cara a cara
una serie tan especial
creo que es lo realmente importante
además de esta disposición temporal
que ya hemos comentado
y esta estructura narrativa
que es muy poco común
en estos noir escandinavos
pero aquí funciona muy bien
y ya os lo he dicho
no podéis parar
yo creo que es
la dirección por un lado
lo que hace
la dirección de Christopher Bowe
que enseguida os comentaré
algo más de él
por si no lo conocéis
y eso sí
el elenco actoral
porque seguramente
el personal conocerá más
a algunos de los actores
estamos hablando de
por ejemplo el prota
George
el oficial que está investigando
la muerte de su hija
es Ulrich Thompson
no sé si
lo habéis visto
¿no?
yo lo he visto y me suena
pero ¿de qué me suena?
este tío de hecho
ya había trabajado para Bowe
en Alegro
una película súper
súper vanguardista
¿no?
pero después
¿dónde es que yo lo he visto?
porque es un tío
bastante interesante
y bueno
después igual lo vemos
¿celebración puede ser?
celebración
¿le veis la cara
la de Alvinderberg aquella?
exacto
exacto
y el gran cuaderno
el gran cuaderno
ahí lo podéis haber visto
pero evidentemente
Ulrich Thompson no está solo
está en el papel protagonista
y es el hilo conductor
pero ¿a dónde nos conduce?
a sus posibles verdugos
o a las víctimas
según se mire
tenemos a Lars Mikkelsen
este sí
este lo conoce todo Dios
sí pero no al Mads Mikkelsen
no no no
Lars Mikkelsen
¿no es el Aníbal?
o sea Aníbal no da el Hawking
obviamente
este tío me has dicho que sale
en Sherlock
Sherlock es aquel home
que té la capacidad
bueno es como el alter ego
de Sherlock
cuando ya no hi haces el Moriarty
a la serie estreua
en aquest personatge
que ahora no me he recordado
sale en The Witcher también
¿no?
en The Witcher fa un mag
por ahí
diré que era un mag
sí
es un actor que está
que siempre fa
hay muchísimos más
Trine Dirkholm
Nikolai Likas
todos estos nombres
que seguramente no suenan
¿no?
David Denchik
Soren Maling
no suenan
pero cuando los ves en la serie
te suenan
te resultan familiares
de alguna otra serie sueca
como se llama Born
Borgen
claro es que al final
hay mucho noir
que nos ha ido llegando
y todos estos personajes
son cercanos
¿no?
son cercanos
y como he dicho al principio
impecables como actores
tenemos a la ex mujer
del propio Bjorn
policías de homicidios
gángsteres con pedigree
jefes mafiosos
que parecen más políticos
bueno, parecen mafiosos
de hecho
las fenfatales propias del noir
cada capítulo resulta
una batalla interpretativa
entre estos personajes
que os he ido comentando
y el propio Ulrich Thompson
es como un ring
al que van pasando
exacto
y eso es algo que
claro
y eso es algo que también
te puede generar el prejuicio
y decir
pero estamos ante algo
muy teatral
¿no?
porque sí que es cierto
que es la propia palabra
la que hace que avance la acción
pero no
porque como os decía
el otro tema
el otro tema muy importante
aquí es Christopher Pogo
¿no?
para mí es donde destaca
donde consigue
el punto extra
que me ha hecho traer
aquí la serie
la puesta en escena
una puesta en escena
que teniendo en cuenta
que la trama trata
de una bajada
de los infiernos
y que mejor que este
momento de la banda sonora
¿no?
a la dark web
a las drogas
a la prostitución de lujo
al dinero fácil
a la corrupción policial
que también nos muestra
con esa estética
tan nórdica
tan perfecta
¿no?
que eso rompe
aún mucho más
¿cómo lo consigue?
¿no?
para lograr esa tensión
¿qué hace Bo?
¿no?
pues hay un trabajo
de montaje
que a mí me parece
alucinante
que no hace falta
de eso de enartado
¿eh?
hay una gran velocidad
en ese montaje
en todos sus planos
hay cantidad de encuadres
de cámara
bastante atípicos
jugando mucho
con los picados
y contrapicados
jugando mucho
con los reflejos
también
nunca acabas de entender
esto parecería
que nos llevaría
In The Mood For Love
pero no, no
no hay una idea
de encuadre
fácil y limpio
y eso nos lleva
a pasar por tranvías
aparcamientos
casas de lujo
prostíbulos de calidad
tonos negros
contrastados
destinos sombríos
realmente
el Noag
está muy vivo
y está muy vivo
sobre todo en un tío
que antes de empezar
a trabajar
en una línea
más comercial
estoy hablando
de Christopher Bow
empezó con películas
de vanguardia total
reconstrucción
alegro
que os he comentado
beast
y es un tío
que en cierto momento
de su carrera
ya con cierta fama
en Dinamarca
hace una apuesta
por el Noag
que el Noag
que no solo tiene difusión
en Dinamarca
sino en el mundo
estas películas
que he mencionado
son conocidas
por algunos freebies
como yo
pero no tanto
como las pelis Noag
de hecho
cuando él empieza
con los casos
del departamento Q
que es la última película
que hizo
Jornal 64
es cuando él
empieza a darse más
a conocer
fuera de su territorio
y esta es la música
clara
que acompañaría
también
a un Noag
escandinavo
bueno
ustedes decidirán
yo aquí la dejo
yo no le veis
porque no he tingut
temps
nos has insistido
mucho
pero realmente
té pinta
de acabar la pena
yo creo que cara a cara
esta serie de NESA
del 2019
vale muchísimo la pena
que sepáis
que la tenéis en filming
ya lo he dicho
varias veces
véanla
opinen ustedes mismos
y además
si les gusta
comprelo
no no
sabes que pasa
que hay una segunda temporada
ya comprada
tú dirías
imposible
imposible
porque tiene un final
bastante cerrado
pero es que la segunda temporada
es un principio
un principio
pero la segunda temporada
nos llega a ese efecto
Rashomon
en vez de estar con el padre
estamos con la madre
puntos de vista
nos vamos con la madre
con la madre
que en este caso
ahí sí que tengo que rascar
el nombre
porque realmente
claro
porque ya nomás
estamos en ella
a la morgue
exacto
y hoy estamos hablando
de Trine Diholm
que será la protagonista
de la segunda temporada
hoy hemos hecho
pares y mares
entonces hay que hacer
mares y pares
a vosotros
portas la segunda temporada
entonces avancemos
llibres
escolteu això nois
escolteu aquest so
de plantes aixafades
doncs sí
avui tornem a entrar
en un jardí
per variar
tornem
però avui no vinc sol
no vinc sol
avui m'acompanya
l'escriptora
Catixa Aguirre
amb un llibre
que és bastant
polèmic
sobre maternitat
i avui
com que és el tema
per què no portar
un llibre d'aquests
un viatge
per aquests temes
més tabús
sobre el ser mare
de les sensacions
ocultes
el tenir
una de les màximes
segurament
responsabilitats
que existeix
i jo
com a home
blanc
heterosexual
com que em vull evitar
els punyals
i les cartes
dels oients
a la roba empanada
i tot això
i de la mateixa manera
que vaig fer
amb el Valerosa Martí
i amb l'Edgar Moreno
que vaig dir
hòstia
si us plau
llegeixo
i ves tu la presó
el llibre
doncs en aquest cas
he contactat
amb la gran amiga
i actriu
Roser Bundó
perquè narri
que és uns trossets
d'aquest llibre
que us porto avui
i comencem per aquí
amb tots vosaltres
comença
les madres
no
para mí
el embarazo
era una amenaza latente
un hábil francotirador
dispuesto a acabar
con la vida
tal y como me gustaba
toma ya
toma
comencem forts
sí
sí
estoy viendo
el cañón
apuntándome
bueno
abans de parlar
de l'escriptora
i del llibre en si
primer de tot
us explicaré
com va arribar
a les meves mans
o com vaig arribar
a conèixer
un llibre d'aquests
i és que
tot comença
amb una publicació
justament de la Lucía
Bascaran
el primer llibre
que vam portar
bueno
yo decía
Bascaran
tú Bascaran
pero me acuerdo
bueno
la escritora de Partir
de Cuerpos Malditos
que lo vam portar aquí
no lo vam portar ella
malauradament
però lo vam portar
els seus llibres
però bueno
ella va fer una publicació
a Instagram
i va dir
literalment
les madres no maten
no follen
lloren
sufren
s'entregan
però una madre
mata sus dos hijos
i otra madre
escritora
i narradora d'esta història
quiere entender por qué
con una prosa
que te lleva de la mano
i te pega un par de hòstias
cuando menos te lo esperas
las madres no
plantea cuestiones
que me interesan
la violencia
la maternidad
y lo que se espera
de quienes las ejercen
maravilloso
ja comencem forts
o sea
realment
esto ya es un aval
yo ya
me la hago las manos
yo me la hago las manos
y segon
cuando el vaig
el vaig demanar
a la biblioteca de Barcelona
y el vaig anar a buscar
a la biblioteca de Fort Pien
cuando vaig agafar el llibre
si no m'havia passat mai
la bibliotecària em diu
prepara't
això és veritat
i ho vaig dir
uau
i llavors el vaig agafar
i literalment
com tu has dit
amb cara a cara
va ser començar-lo
i poa poa
no pude parar
és una passada
com està escrit
i entrarem després
amb el tema formal
però bueno
qui és aquesta escriptora
aquesta catixa Aguirre
aquí no la coneixem massa
perquè
és del País Basc
però sobretot
ha escrit molt en basc
o sigui
no s'ha traduït gaire
de fet
les madres no
i crec que un anterior
que té
són els primers
editats en espanyol
castellà
i és una
és mare
39 anys
és basca
i sobretot
és coneguda allà
de fet
tota la seva
principal carrera
inicial
és a partir
de comptes infantils
i juvenils
és curiós
bueno
ja estava familiaritzada
amb el món
al fons
és una perspectiva diferent
llavors la gent
se l'ha
a fer
novel·la històrica
també
de fet
va fer un llibre
bastant també polèmic
allà al País Basc
sobre el conflicte d'ETA
que després ja recuperarem
perquè té bastanta relació
també amb les madres no
i després el 2019
ja treu aquest
les madres no
i per què he dit abans
que és polèmic
de fet ja amb el text
de la Lucía Bascaran
ja s'ha avançat una mica
doncs perquè no només
ens parla dels tabús
de ser mare
com ja veurem
sinó perquè la història
tota la història
s'articula
en un assassinat real
o sigui
que a més
de fet és proper
ja veurem
però és que
com a escriptora
que tinguis
algú proper
que estigui relacionat
amb aquest assassinat
que veurem
ja veureu
que és el d'una mare francesa
Alice Espanet
que va ofegar
els seus dos fills
bessons
de deu mesos
a la banyera
i òbviament
deliberadament
ara entrem-nos
a la foscor
exacte
de fet el llibre
va anar-hi tornant molt
en una mena de crims
perquè passa
de l'autobiografia
és a dir
ella escriu un llibre
sobre com escriure un llibre
per dir-ho
si no
és una espècie
d'aquests assajos
sobre com reflexionar
sobre com és ser mare
però clar
de alguna manera
ella està intentant
entender
lo sucedido
y la posibilidad
de la maternidad
como algo horroroso
a través de la propia
investigación y escritura
exacte
entonces claro
es de esos libros
u obras en general
porque a veces
hay películas en esa línea
que generan
por lo general
mucha empatía
que te atrapan
a més és interessant
perquè
el detonant del llibre
o sigui clar
estem parlant d'un llibre
que s'ha creat
com a propi llibre
vull crear una història
sobre això
i la història
que vaig explicar
és la meva vida
però
o sigui
les reflexions
que jo creu
són generades
a partir d'un assassinat
tan vil
i tan destructiu
llavors què passa
que per internet
he trobat una frase
que m'agrada bastant
que és
que parlant sobre el llibre
és
parla de la culpa primigenia
que s'adquireix
en convertir-se en mare
había cosas
de las que no podía hablar
y precisamente
por eso
tenía que escribir
sobre ellas
aunque no estuviera bien
clar
és que hi ha entrada
o sea
ja es planteja
aquest punt
de culpa
coses que no pots dir
perquè ets mare
exacte
recordeu aquell cas
del cas de la Samantha
us en recordeu
que feia les 21 dies
aquella periodista
us en recordeu
que fa unes declaracions
fa anys
de dir
bueno
ja he sigut mare
i la gent
li va saltar la llogular
en plan
però com pots
no deia
no vull ser mare
ara
ara que he parit
no vull ser mare
però sí que tenia
aquell punt
de bueno
però és que no
tot és tan bonito
hòstia
hem de parlar
d'aquestes coses
llavors
repeteixo
és un llibre
molt d'assaig
és un llibre
que parla
sobre les sensacions
i això
perquè clar
no hi ha personatges
aquí
o és l'escriptora
o és la persona
l'assassina
i a més
és curiós
perquè ella
quan parla del part
de fet
comença molt ràpid
a explicar ja
tot el tema del crim
i del part
perquè recordem
són històries
que és en paral·lel
la seva història
i la de la coneguda
per dir-ho així
explica que en el moment
del part
té aquesta revelació
i diu
hòstia
en el moment del part
recorda la notícia
que ha sortit
fa com dos dies
de l'assassinat
i diu
hòstia
jo conec aquesta senyora
i en aquell
inclús en el moment
de la concepció
ja surt la concepció
del llibre
de dir
he d'investigar
sé qui és
aquesta persona
he de veure
els parquers
i també explica
molt tot això
del dolor
del part
el dolor
de la ment
del cos
un cop
ja has parit
estàs a casa
fet caldo
parla molt també
de la religió
com aquesta religió
sobretot aquí a Espanya
que segueix afectant
en quant a dones
en quant a mares
el fet de tenir fills
la mare és la verge Maria
exacte
aquí està molt imposat
sempre
o de fet
hi ha una cosa
molt interessant
que és el concepte
que ningú la truca
perquè creuen
que estarà ocupada
sent mare
se habla mucho
del cansancio
que trae consigo
la maternidad
de no poder dormir
de las ojeras
sin embargo
apenas se menciona
las horas de aburrimiento
que llena la vida
de una madre
me refiero
a esa sucesión
de días grises
y amorfos
en los que dar la teta
cambiar pañales
intentar dormir
al bebé que llora
y comprobar
se respira
una vez que se ha dormido
ocupan tu vida
hasta asfixiarla
mientras el tiempo
mientras el tiempo
discurre
por los causas
normales
para el resto
de la humanidad
doncs
doncs sí
imagineu el punt
d'estar desesperada
per avorriment
hi ha aquest punt
de dir
és que no em truquen
no em truquen amics
no em truquen
inclús familiars
és com que el món
no espera res més d'amics
que això que està passant
exacte
perquè és com
no, no, ja està
és la màxima responsabilitat
tota la resta
ja no importa
de fet hi ha un moment
de llibre
bueno, clar
és real
que la truquen
i la tia flipa
perquè la truca
un d'aquestes trucades
que se'n va corrent
se'n agafa el teléfono
por favor
oferta de Movistar
sí
la fe li passa
això ho explica
li passa
que la truquen
per una oferta
i diu
dime guapo
dime
no, però la truquen
des del
li truquen
del govern basc
per donar-li
el premi
a les letres basques
del llibre de ETA
del llibre de ETA
que va fer
i la tia
explica
que mentre li estàvem
comentant això
que la tia
no ho acaba de caçar
què m'estàs dient
jo ara estic en una altra vida
totalment
i la tia
mentrestant
estava fent inventari
inventari de
vale he fet això
amb el bebè
si he anat a comprar
allò dels bolquers
mentre li estaven reproduint
en plan
ei
que acabes de guanyar
les lletres
com les lletres catalanes
i després
una altra anècdota
al respecte
de l'èxit del llibre
aquest d'ETA
parla de com
pel carrer
ell es parava
per exemple
al davant de les botigues
que el tenien allà
com el gran llibre
basc del moment
llibre de l'any
allà als aparadors
es parava allà
la gent més o menys
la podia conèixer
per les entrevistes
però la gent la parava
per preguntar-li
sobre la panxa
o sobre el bebè
llavors hi ha aquest punt
de que ser mare
passa per sobre de tot
sobretot
si ets
persona creativa
tot això
després de tres meses
sin dormir
més de tres horas
seguidas
després de visitas
primeros, semanales
i luego, quincenales
a la infermera
per controlar
el peso
del recién nacido
després de un registro
exhaustivo
de los excrementos
vòmitos
mocos
i toses
del bé
la identitat
de madre
havia terminado
por devorar
a todas
les demás
i havia mandat
a tots
mis dios
pasados
al exilio
més remoto
escritora
jo
trabajadora
jo
esposa
jo
hija
jo
la que se bañó
desnuda
en la fuente
de Trafalgar Square
jo
la que durante
un verano
fue guía turística
en el lago Ness
y aprovechó
para ligar
con turistas
americanos
jo
no era posible
no lo era
de fet
inclús explica
que amb el premi
que va guanyar
monetari
dels premis
de les letres
basques
es va agafar
una excedència
per escriure
un nou llibre
a partir
d'aquest premi
i a més
se la va agafar
l'excedència
per escriure
no per cuidar el fill
que obviament
acabava de parir
just en aquell moment
no sé
sorra d'exagerar
però m'ha afectat
tal com ho ha narrat
la Roser
aquesta idea
de
ja no existeixes
ja no existeixes
i és més
guanyes un premi
i tothom
potser espera
que aquest premi
bueno
el premi
anirà molt bé
pels bolquers
del xaval
sí sí sí
té un rotllo això
si fos un home
potser el premi
és per comprar-me
un cotxe
exacte
però si a més
el llibre
que està preparat
no és un llibre
sobre maternitat
que potser és el que
inclús s'esperarien
no alguna gent
sinó sobre una assassina
dels seus fills
llavors
ella juga molt
amb el tema
de la culpa
bueno
recuperem abans
el tema
també hem parlat
de la culpa
però també ho vam parlar
amb l'àstremus
tota aquesta idea
que també és molt
cristiana
és molt cristiana
aquesta la gran culpa
però ojo
aquí sembla que amb la narrativa
i tot
i la música aquesta de fons
hi ha molt de sarcasme
és una història
que va
les dues hòsties
en la cara
que deia la Lucía Bascaren
o sigui
té mala llet
i té molt de sarcasme
parla molt
molt
dels mitjans de comunicació
i això em recorda
el caso Alcácer
hi havia un moment
que els mitjans
clar
revuelo total
amb aquesta història
li deien
los hechos
no parlàvem de l'assassinat
no
li deien
los hechos
una mica
per anar tapant
aquest tabú
i inclús hi havia un moment
que la premsa
va acabar fent un clic
que es veu
i va començar
a canviar les versions
a
pobra dona
a l'assassina
pobra dona
és que devia tenir
això o això altre
mentalment
encara no s'han adonat
del cafè
hi havia un punt
casi
perdó
una vara no mata
de o està grillada
o aquesta depre
pospar
bueno vale vale
pero por otro lado
me parece muy interesante
esta reflexión
de hecho tengo bastante
a decir
por la parte que me toca
pero francamente
es decir
no creo que haya
en su investigación
una aprobación
es decir
se puede buscar
la coherencia
es una exploración
se puede buscar
la coherencia
y se puede buscar
los motivos
que han llevado
pero es que claro
eso lo puedes hacer
con cualquier tipo
de asesinato
o de delito
ya sea dentro
o fuera de la ley
me da igual
el delito moral
l'interessant
que planteja ella mateixa
és que
el detonant
ha sigut
un assassinat
per ella
voler extreure
la seva experiència personal
penseu que mig llibre
literalment
mig llibre
és sobre Alice
i mig llibre
és sobre ella
llavors
a més hi ha molt
pels qui us agradin
els llibres
o històries
de judicis
també va farcit
perquè clar
òbviament
hi ha un moment
que ella
per investigar
va al judici
i el judici
és també de traca
allò que comentam
de Chicago
i tot això
és de traca
el que passa allà
també
no us diré res
però és
ferroístas
que hemos sufrido
estas semanas pasadas
o qué
lo digo por el juez
però jo us dic
sobretot
el que és interessant
és el punt de vista
de com investiga
la noia aquesta
que coneixia
la mare
que va assassinar
però també
com va comparant
amb la seva pròpia vida
inclús
hi ha aquest punt
Adriano
que també dius
de no justificar l'acte
òbviament
però sí que compren
moltes coses
de certs moments
de dir
bueno
és que aquí
hi ha gent
que no parla
d'aquests dolors
d'aquests mal de caps
o d'aquesta depressió
o d'aquest ninguner
o no
perquè també entra molt
en aquest tema
i es planteja temes
com ara
això del fet
de decidir ser mare
quan és el moment
en aquest cas
extrapolable potser
el pare
però òbviament
sabem que la mare
té molta més càrrega
quin és el moment
cal
o amb qui
són aquestes grans preguntes
i fa poc
mira el sampe passada
a Can Basté
aquí al costat
del centre cívic
no sé si el coneixeu
el de Can Basté
vam fer una projecció
d'un documental
molt interessant
que parlava
sobre les madres
gnomo
no gnomo
de los pitufos
sinó gnomo
de no mother
o sigui
hi ha un moviment
és que arribem al punt
que s'ha d'etiquetar
una mare
que no vol tenir fills
com a madre gnomo
sí com si el paper
d'una dona
en aquest món
fos ser mare
llavors és
seràs mare
però mare que no
sí sí sí
no ha sigut mare
al revés
ha sigut mare
és
hòstia
tens 50 anys
eres una no madre
sí no
i aquest punt
que això totalment
és etiquetes tabús
sempre ho portem
arrossegat
això
però bueno
tornant al llibre
un tema ja més formal
està molt ben escrit
o sigui
inclús aquí
hem parlat
de la Lucía Bascaren
ella té un
òbviament és més jove
ha fet dos llibres
té com més aquesta frescura
joven
ella no és massa més gran
tampoc
òbviament
no és una joveneta
la Cateixa Aguirre
però sí que és veritat
que té un estil
molt cru
de pofetada
realment
de cavalgar
i a més
té moltes referències
de fet
referències
vull dir a la cultura
coneixem molts infanticis
dins del que és
la tradició cultural
religiosa
o de mites
i això
de fet comença
amb una frase de Medea
que és potser
la gran infanticina
per dir-ho així
i hi ha un moment
al principi de tot
del llibre
que descriu
la situació
el llibre comença
literalment
amb l'assassinat
o sigui
en la cuidadora
perquè clar
era gente bien
la cuidadora
la que netejava la casa
com entrava a casa
i es va trobar
tota l'escena
que a més l'escena
se la troba
és la mare al davant
o sigui
l'habitació
els nens tapats
monys
o sigui
trets de la banyera
tapadets
fins de dalt
i la mare allà
asseguda al davant
sense més
que diu
truca a la policia
que ha matat els morons
i diu
quan la posen al cotxe
de Pol
i quan li baixen
el cap
ella salia
com una eurídice
de sal
com una estoica
com aquest punt
tot és així
hi ha inclús
una frase
d'aquella pel·lícula
de la noixa
del cazador
que és
hòstia
per qui l'ho heu vist
és realment
una mena de
malson
un conte malson
era más en su época
entiendo
que ahora
es desesperi
però com un home
ha passegat dos nens
claro
hay ese punto
al final
primera pregunta
que te quiero hacer
en relación
esto es
¿realmente concluye
con una
en la investigación
no no
en la investigación
está claro
que nos
que nos obliga
a reflexionar
sobre algo
que quizás
ni nos apetece
pero
acaba generando
una conclusión
mira
com tot assaig
dona molt
és a dir
dispara molt
a tot arreu
però jo
com a
ja et dic
que jo
com a persona
tot això
crec que és un llibre
que afectarà
en aquest sentit
tu entràs
molt més
com a dona
que mare
sobretot
però sí que és veritat
que ni
ni
explora moltes
jo crec que
moltes vies
i molt
aquest rotllo
de
no vol justificar
òbviament
ni l'assassinat
ni el no
perquè
tot això recau molt
en el judici
penseu en el judici
hi ha un moment
que està escrivint el judici
que diu
aquí no
aquí no gana
quien dice la verdad
sinó quien la cuenta mejor
que al final
és com tot l'art
al final
què és la verdad
i esto un poco nos lleva cara a cara
hòstia al final
també passa en cara a cara
qual és la verdad final
con la que te quedas
i juga molt amb això
quien la conoce
esa verdad
exacte
i juga molt amb això
justament amb aquesta frase
que vas a dir
qui coneix la veritat
d'aquesta dona
tots estem especulant
perquè aquesta dona
ha arribat a un punt
que està ja
nula
que no parla
que no sent
i llavors
dius
en quin moment
s'arriba
a un punt així
no?
passa que yo
veo un problema
es decir
me parece superinteresante
la idea
y además
yo siempre lo he dicho
aquí en el terreno
más familiar
que hostia
ser madre
ser padre
evidentemente
con los matices
que cada rol conlleva
hostia
es aceptar
sobre todo
que el foco
que ha estado contigo
durante los años
que lleves de vida
de repente
se traslada
a otras personas
si has tenido
dos hijos gemelos
pues dos
pero si solo es un hijo
pues uno
se traslada
de un modo
en el que si tú
entras en conflicto
con ello
porque ya no tienes
tiempo para ETC
o como madre
porque físicamente
hay unos cambios
también
que evidentemente
son mucho más
difíciles de llevar
consigo mismo
hostia
si no hay esa aceptación
por lo tanto
hay un conflicto
y en el conflicto
todo puede ser
pero porque tiene que ser
un cambio
de una cosa por la otra
es inevitable
en vez de una
no no es que no
te lo digo yo
como padre
que es inevitable
es decir
que tú tengas
una persona
de la cual cuidar
te lleva
a tener que apartar
el foco
que convivía
contigo
y trasladarlo
a otra realidad
pero de tu propia
identidad
no de tu identidad
claro
pero si de tus prácticas
diarias
y al final
tus prácticas diarias
definen tu identidad
no es que es todo
mucho más complejo
de lo que parece
ya son 15 años
de paternidad
hay 15 meses
de paternidad
se te ha hecho largo
no no perdona
16 meses de paternidad
y a la hora de la verdad
es claramente eso
es la necesidad
de aceptar
de aceptación continua
en la no aceptación
hay conflicto
ya
mira
era claro
conflicto sobre todo
en aquel capítulo 2
bàsicament
com a la meitat del llibre
comença un capítol
que aquest conflicte
sobretot de la violència
i concretament
l'infanticidi
de fet
fa una picada d'olleta
a la cultura catalana
perquè parla
de Víctor Català
de Catalina Albert
de com va guanyar
uns jocs florals
d'olot
que no ho sabia
el 1898
amb un monòleg
que es diu
la infanticida
que a més
això és tret del llibre
seducción
sexo
embarazo
desaparición fulminante
del hombre
aparición
devastadora
del bebé
desesperación
rueda de molina
machacar
de huesos diminutos
implicación
de las autoridades
maricón
de por vida
fin
Molt bé
Sort que ara sabem
que Víctor Català
era una dona
té molt sentit
aquest tema
T'imagines
T'imagines
però bueno
ella fa una reflexió
sobretot
sobre el tema
dels infanticidis
Damas y caballeros
del curado
antes de nada
tomen aire
expulsen aire
relajen la mandíbula
lo mejor que pueden hacer
es dejar de escandalizarse
quizás lo que necesiten
ahora
es un poco
de perspectiva histórica
porque como ustedes
comprenderán
nada de esto es nuevo
muy al contrario
podemos decir
que es tan viejo
como nuestra propia humanidad
siempre se ha acabado
con niños
bebés
recién nacidos
¿por qué?
las razones
pueden ser variadas
pero fundamentalmente
es por esto
atención
es fácil
matar a un niño
porque son pequeños
débiles
incapaces de organizarse
y reivindicar
sus derechos
rebelarse
en fin
afilar la guillotina
y devolver el golpe
así que esta es la verdad
y volveré a repetirla
es fácil matar niños
bueno ya lo deia aquello
no Ferran
la realitat i la mort
superen a la ficció
no tenen de sensibilitats
Ferran
el senyor porta
el senyor porta
és que última
bueno és igual
continuo
que acaba
ja per acabar
realment
molt
molt
recomanable
la lectura
realment
és molt interessant
el llibre
és un assaig
podria ser gaire de ficció
però sí
és molt assaig
reflexions totalment
de primera mà
i a més
ja us he dit
que serveix
com a manual jurídico
si us agrada
me parece interesante
que hayas traído este libro
yo por suerte he leído
otros que
hacen las mismas reflexiones
sin necesidad de partir
de una cuestión
que moralmente
ya me parece como
hostia inadmisible
y por lo tanto
reflexionar sobre ello
me cuesta mucho más
de hecho es
Dónde está mi tribu
y Dónde está mi tribu
por ejemplo
que es un gran libro
de Carolina de Olmo
te plantea
ese conflicto
que no solo está
en el hecho de ver
cómo tu identidad
va mutando en tu hogar
sino como por ejemplo
el espacio externo
no colabora
de cómo
realmente es un libro
muy potente
que lo que hace es
valorar
si la sociedad actual
permite tener niños
es decir
puede haber todos
esos prejuicios
y esa moral
que te empuja
a decir
no aquí estás
para procrear
y para generar descendencia
pero por otro lado
hemos construido
una sociedad
que nos lo permita
que nos lo haga fácil
y ya no solo a la mujer
a la identidad de pareja
porque claro
que en la época machista
o heteropatriarcal
donde se ponía
o sea
estaban claros los cimientos
totalmente
solo plantearlo
desde la perspectiva
de que en antaño
a partir de situaciones
del capitalismo
el hombre se iba a trabajar
y la mujer se quedaba
en casa cuidando
entonces la repartición
de responsabilidades
sean buenas o malas
las puedas valorar o no
quiero decir
en positivo o en negativo
eso provocaba
que la estructura familiar
fuera mucho más fácil
de mantener
porque había dos roles
muy diferenciados
y cada uno se encargaba
de uno
en el momento
de que el heteropatriarcalismo
de alguna manera
se está intentando
destruir
y lo que estamos buscando
es que haya una igualdad
también en los roles
que acaba pasando
que los dos
mujer y padre
son trabajadores
los dos
hombre y mujer
son padre y madre
y por lo tanto
esos roles ya son
mucho más difíciles
de compartir
y por lo tanto
esas pérdidas de identidades
se dan por dos
y por tanto
Efemun acos Adriano
trucaré a la Katisha Aguirre
Efemun cara a cara
me parecería genial
pero no
no tanto desde un conflicto
sino desde la idea
de la reflexión
me parece muy interesante
además
pero sobre todo
no dejar solo
todo el centro
de ese gran conflicto
en la madre
y en la situación
o en la relación de la madre
en relación a los hijos
¿no?
¿Dónde te dejan?
Ens estem quedant
sense temps
anem a fer l'agenda rapidíssim
perquè a més
és on el Carles
ens envies una cosera
¿Qué es cou?
Doncs ¿qué es cou?
¿Qué es cou?
Mira, tirem directament
el que ens ha enviat el Carles
com a proposta cinematográfica
o què, Adriano?
Endavant
Divendres 5 de febrer
torna a la cartellera
The Kid
el clàssic immortal
de Charlie Chaplin
però aquesta vegada
ho fa restaurada
en 4K
amb motiu
del seu centenari
així que ja ho sabeu
si voleu recuperar
les aventures de Charlotte
i aquell petit Jackie Coogan
que ens va robar el cor
una vegada i una altra
no us perdeu l'oportunitat
de veure El Chico
als cinemes
També hem de dir
que el Carles
si avui hagués vingut
ens hagués portat
El Padre
aquesta pel·lícula
i ens ha gravat
una reviu
que penjarem
a empanada extra
alguna cosa més d'agenda
també s'ha estrenat Crash
estem recuperant
moltes pel·lis
però s'ha estrenat ara
finalment se puede ver
este fin de setmana
és el que quieres decir
exacto
doncs aquí estem
al final del programa
nois
programa dents
tot s'ha de dir
perquè és un tema
no los maten después
perquè jugar a ser Dios
és complicat
ja no sé que Dios
nos da la vida
i nos la quita
però claro
un padre o una madre
no deberían
si se deciden
si se deciden
que yo creo
que aquí estos dos
están
lo tienen muy claro
de momento
de momento
Ferran es aquí distant
potser
eso existe
existencia en la paternidad
existe
sabes lo que se convierte
esto
y que acaba teniendo hijos
por culpa de un amor
no sé cómo os de ir
han de marxar
ens escoltem la setmana que ve
nois
adeus
adeus
al Just a la Fusta
parlem de tot el que passa
a Sant Just
hi haurà alguna prensa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell
que fins ara mutis
400 pisos
perk
per exemple
que dèus
saber
és
com
ah
no
no
ح
dish
em
ví
com
ho
com
qu
com
事
com
shot
폰
ve
com
con
l'
ev
ound
gracias