.
Son tiempos difíciles,
tiempos de restricciones,
de prohibiciones,
de promesas incumplidas y de libertades relegadas,
tiempos de certezas olvidadas,
de mañanas que no llegan
y presentes que no acaban,
tiempos incomprensibles,
tiempos absurdos,
tiempos difíciles.
Entre la nueva normalidad y la desescalada
y demás expresiones de un festín léxico
que el gobierno propone y la prensa patrocina,
se oculta una gestión arbitraria y abusiva
que no se confíen,
siempre puede ir a peor.
Y como todo maltratador,
el Estado justifica sus acciones por amor,
mientras el pueblo espera,
poco a poco desespera
y difícilmente asimila.
Pero obedece
y asumiendo un comportamiento prestado,
repite robotizado,
e incluso delata cuando es necesario.
Tiempos gobernados por el miedo,
por la ignorancia,
por la incertidumbre,
por el temor a confirmar nuestra perentoria existencia.
Tiempos modernos y su mañana,
tiempos difíciles.
Y así,
o se muere lentamente,
o se vive día a día.
Ustedes eligen
obediencia,
religión,
uedonismo y revolución,
y el erotismo,
en mayúsculas,
la sublime manifestación del eros,
de nuestra esencia,
de nuestra auténtica naturaleza.
Y aquí la práctica verdadera
entre tanta pregunta,
sin respuesta.
El erotismo.
Una única palabra
para mucho más que 64 artes.
Para la poética
y para lo sexual,
o lo sensual.
Pongan ustedes los límites
y pónganlos a prueba también.
Porque el erotismo
también es una actitud,
una mirada.
Es leer a sí mismo
la vida con otras gafas.
Es la búsqueda del placer
y la exaltación del amor físico.
Pero es el objeto
que sugiere e incita
o las tendencias e impulsos
de quien mira.
Es un todo.
Es la acción
y la reacción.
Es el deseo
nuestro motor.
Es el ojo eyaculador
que todo lo cambia
y es la vida
que fluye sin simiente.
Es creación
y es sanación.
Y sin lugar a dudas
es la solución.
Pero eso sí,
entre la incontinencia
y la represión.
En este mundo
venimos a perderlo todo.
La inocencia,
los seres queridos,
el amor.
Y por último
perdemos
lo único que realmente
nos pertenece
que es la vida.
Lo único que nadie
nos debería quitar.
E indefectiblemente
tarde o temprano
la vamos a perder.
en este mundo
ante la implacable
voracidad del tiempo,
el erotismo
debe compensar
nuestras expectativas
vitales.
Bon dia a tothom.
Bon dia.
Bon dia.
Bueno, bueno,
Déu-n'hi-do,
anem a parlar d'eròtica,
però estem començant
d'una forma com molt sobria.
Però qui era aquest?
El Humphrey Bogart?
Era el com maltès.
Tenim aquí
els dos rapsudes familiars,
pare-fill,
senyor,
i fill calero.
És el pare de l'Adrià.
No Calígula,
que també podria haver sigut sexual.
Senior i junior.
Exacte.
Tenim com...
O sigui,
l'Adrià,
aprofitant que ell fa arts marcials,
el seu pare es veu que també...
Buah!
És a dir,
seria una mica...
El pare,
el Calero Pare,
seria el Maestro Ronin,
i l'Adrià seria el joven Shaolin,
no?
Una mica,
seria...
Maestro i padauan.
Però insisteixo,
em flipa la idea de...
Anem a parlar d'eròtica,
el primer que pensem en les en sexe...
I l'Adrià no porta a son pare.
Brutal.
Però és que a més hi ha una idea com...
O sigui,
aquest diàleg pare-fill,
aquesta idea com de vincle paternal
i filial per començar a parlar d'eròtica.
Em sembla...
Crec que té un nom,
això,
que no diré.
Sí,
no hi veu,
exacte.
No hem vingut a parlar d'aquestes...
Però el que vull dir és que comencem com molt...
Sobris amb una idea com...
Solemnes.
Solemnes,
exactament.
Home,
és que al cap i a la fi,
que ha que dir clar,
que el programa avui és eròtica,
així en general,
el tema d'avui,
intentarem tractar-lo amb certa solemnitat
o ens quedarem una miqueta més amb...
Eròtica.
Exacte.
Bueno,
anem combinant,
no?
Sí,
menú del dia i anem avançant o què?
I tant.
Vinga,
anem-hi.
Menú del dia.
Bueno,
bueno,
bueno,
em sembla que avui començarà el Carles,
no?
Els preliminars són els del Carles,
avui.
Sí,
sí,
sí,
avui què ens portes com a escalfar?
Bueno,
jo porto una pel·lícula que jo crec que podria arribar a ser com polèmica,
perquè és que clar,
a mi m'agrada...
Però has descobert que...
Que no ha agradat tant.
en el programa.
Quina pel·lícula és, Carles?
Quiqui,
l'amor se hace.
Que és molt nova.
No és tan vella,
eh?
No és tan vella.
Sí,
sí.
No,
vull dir,
què ha plogut?
Què ha plogut des de aquí?
Quatre anyets,
no,
em sembla?
Vull dir,
però el que està clar,
a més,
és una pel·lícula que jo crec que genera acceptació.
Hi ha una cosa que encara no revelaré sobre la pel·lícula,
que crec que és la clau,
però qualsevol que és una pel·lícula que ha vist molta gent,
els que encara no l'han vist,
evidentment,
a través de Netflix,
important,
que la gent sàpiga que encara la pot veure
o la pot tornar a veure.
De fet,
si no l'ho he vist,
pareu aquest programa,
aneu-ho a veure i torneu.
Però insisteixo,
crec que val la pena,
ja que anem a parlar d'eròtica,
destacar una pel·lícula com aquesta,
ja veureu per què.
Molt bé.
O sigui,
que passem de pel·lícules a...
Videojocs.
Videojocs,
òbviament.
Avui avui porto un videojoc,
que ja feia temps que no en portava,
i parlarem de Bayonetta,
un videojoc d'acció,
protagonitzat per una bruixa
bastant eixerida,
podríem dir.
No la bruixa avorrida,
sinó la bruixa eixerida.
Sí,
perquè si la bruixa avorrida
de les Tres Bessones
vestís com aquesta bruixa,
potser no seria eròtic,
estauríem parlant de...
El trió de les Bessones.
És veritat,
perquè l'Àdria comença a l'editorial
com rimant,
i ara tu també,
no?
T'has afrontat.
Òbviament.
I tu, Pol,
què ens portes per acabar?
Jo avui desmentirem allò
de la mida no importa,
perquè sí que importa,
i com més curt millor,
perquè portem una sèrie
a quatre capítols
molt, molt curteta de filming
que es diu Adult Material,
que parla de la indústria
de la pornografia,
però d'una vessant
que no és la que penseu.
És el màster d'ara mateix.
És el màster total.
Jo l'he vista
i molt potent.
Corteta i potent.
Doncs molt bé,
avancem, Carles,
tu vas primer.
Vamos.
Cinema.
Ai, senyores, senyores.
Ai, Carles, no, sisplau.
No, no, jo em vaig relaxant,
perquè al final el cinema
parla d'eròtica,
anem a relaxar-nos una mica,
no?
Jo crec que és la gràcia.
Però, clar,
comencem a parlar de cinema,
parlar d'eròtica,
parlant de cinema.
Té-la, eh?
No, no.
Era el que es pot arribar a dir.
Clar, quina pel·lícula triem
per parlar d'erotisme
al cinema,
per parlar d'atracció
entre cossos,
de magnetisme sexual?
Digueu-li com vulgueu.
Això t'he de dir,
que funcionava molt bé
si no féssim el menú del dia,
perquè ara ja ho sabem, no?
I a més,
reduir l'erotisme en cinema,
aquí, aquí.
Ja veuràs per què,
perquè aquí està el tema,
aquí està la clau,
Pol,
i encara no ho desvelem, eh?
Però, bueno,
evidentment, nois,
en tenim un futimer.
En tenim un futimer de pel·lícules
per parlar d'eròtica al cinema.
Podríem parlar
d'una dona
acariciant les parets
d'una habitació
on ha fet l'amor
durant dies i dies,
quasi com si
volgués imprimir
sobre l'espai
els seus records sexuals, no?
Aquesta idea
del fetig
projectat sobre l'espai.
Pensem en la Greta Garbo
de la reina Cristina de Suècia,
no?
Però, clar,
també podem parlar
de l'esperit tràgic,
romàntic,
sofisticat,
de Deseando Amar
de Juan Carvall.
Quin pel·lícula, no és?
Bestial.
O inclús de la sensualitat
més juvenil,
d'aquesta llibertat
d'aquest primer amor
d'estiu, no?
Parlem de què?
De Call Me By Your Name,
de Luca Guadagno, eh?
No cal dir
hòstia, pobres homosexuals,
pobrissons.
No, no.
O sigui, estem parlant
d'una història de mort.
És igual
si és homosexual
o heterosexual.
Al final parlem
d'un primer amor
i d'una sensualitat jove, no?
Però també ens en podem anar
a una esposa,
a unes inseguretats,
a una corrupció.
De quina gran pel·li?
D'Ishwai Chat,
d'Stanley Kubrick.
Aquesta pel·li
que t'agrada tant, Pol.
Sí, sí.
Bueno, podríem anar
d'Stanley Kubrick
a l'Holito, també, eh?
Perquè l'Holito
de Kubrick a Kubrick.
Gran referència,
també, de Kubrick.
en un salvatgisme,
en un sexe ferotge, eh?
De què?
De quina pel·lícula
estem parlant, doncs?
De la polèmica
L'último tango en París.
Bueno, polèmica
tan pel·lícula
com post-backstage, no?
També?
Totalment.
Sí, sí, sí.
Totalment.
Les mantegues.
Inclús, nois, inclús,
ojo la referència
que vaig a dir ara, eh?
Una superejaculació
d'home llop,
ja ho sentiu bé,
d'home llop,
de quina pel·lícula?
D'una pel·lícula
que culminava
en tots els sentits
de la paraula.
més surrealista,
aquella, el 70,
que és L'Avet,
de Valerian Borowick.
La bèstia?
La bèstia, exactament.
Bueno, i després
d'aquella culminació
de Garganta Profunda
amb els focs artificials.
Clar!
La celebració del sexe,
exactament.
Què ens venia a dir
aquella pel·li?
Ara que l'has citat.
Ens venia a dir
que, de què tracta
Garganta Profunda, no?
Ja que l'has comentat, Pol.
Tracta d'una dona...
Del Chibatazo de Nixon.
Ah, no.
No, no és Watergate.
Exacte, exacte.
No és Metal Gear.
El Chibatazo de Nixon,
el cas Watergate,
el Garganta Profunda
ve de la pel·li.
És el Chibato.
Però hi ha una cosa
molt interessant
en la pel·li
que acabes de dir, Pol,
i és que la dona
d'aquesta pel·lícula,
la història que va,
d'una dona que es corre,
que té orgasmes pel coll.
Clar, en els anys 70,
que és justament
la revolució del feminisme,
o una de les grans
revolucions del feminisme,
t'està dient que...
La pel·lícula
t'està dient
el sexe masculí
i la masculinitat.
Nois,
no teniu ni puta idea
d'on tenim l'orgasme.
Per això la pel·lícula
va sobre una dona
que es corre pel coll.
Els homes van de mamada,
mamada, mamada.
Clar,
bueno,
en qualsevol cas,
ja ho veieu,
tenim cinema eròtic.
És que parlar de cinema,
mare,
és que parlar del sexe
entre conills.
No para,
no para.
Des del primer orgasme
de la història del cine,
per exemple,
el de Hedy Lamarr
a Éxtase.
És una pel·lícula
xacus-lovaca
on l'actriu
tancava els ulls
mentre li estaven menjant
el Hedy.
Alguna cosa
en fora de camp.
fins al senyor orgasme
de quina pel·li?
De les protagonistes
de la vida d'Adel.
Aquesta Adel
Exercopulos
que comentava l'Adrià
arran de la pel·lícula
Mandibul
de Dupier
i l'Esa Idú.
Clar,
que a més estem parlant
d'una pel·lícula
d'impacte generacional
directament.
Però clar,
estem en les mateixes
una mica.
És a dir,
per molt que puguem
citar i citar
i citar,
ens quedem curs.
Ens quedem curs d'orgasmes
i de cinema eròtic
tota la vegada.
Per aquest motiu
crec que la millor aposta
de cara a aquest programa
d'eròtica consisteix
a triar una pel·li
que vagi al gra,
que deixi clares
les coses
des del primer minut
i de passada
que ens quedi a prop
de quina pel·li
estem parlant.
Ho acabem de dir abans.
Una pel·lícula
que sona,
que es pronuncia
i fins i tot
que es crida
com una gran declaració
d'intencions.
Aquesta
Quiqui,
l'amor se hace
de Paco León.
Quiero que piensen
algo que se podría mejorar
en el terreno sexo.
Sus mamadas
no son muy buenas.
¿Llega el orgasmo
en el coito?
¿Cómo el orgasmo?
Te estás riendo de mí.
¿Está todo bien,
de verdad?
No, no está bien.
Que sí,
hazme caso,
yo estoy muy cómodo.
Si hay madera,
si hay mecha,
si hay ganas,
todo se puede volver
a encender.
Madrid parece muy moderna,
pero Madrid no es moderna.
que es moderna
como la vacuna.
Sí.
Es verdad.
Como la vacuna,
exacto.
La moderna.
Ya veremos qué pasa.
De feifas.
Mitchell Feifas.
Esto es una vacuna
de carne.
Bueno,
situemos el personal
una mica,
¿eh?
Ens estem remuntant
a l'any 2016,
en una comedia
que es la primera
pel·lícula d'encárrec
del director andaluz
Paco León
després de
Carmina o Revienta
i Carmina Llament,
que bàsicament
era un díctil
de pelis
sobre la seva mare,
aquesta Carmina Barrios,
que era una especie,
si me pureu,
d'Anna Mañani
del segle XXI,
aquesta matriarca
de matriarques,
que protagonitzava
un cinema
de la picaresca,
de la classe humil,
de l'Espanya sureña,
de la deuda,
de los secreto,
de la burla
entre las instituciones,
¿sabes?
i era un cinema
refrescant
i divertit.
Crec que
recuperem
el que hem dit
a l'inici,
no estem del tot d'acord.
No, a veure,
el que és una comèdia
no t'ho negaré,
que m'hagi fet gràcies
a una altra cosa.
Allà és on es demostra
que a Espanya
no ho pronunciem bé,
perquè jo la vaig veure
a les dues parts
amb subtítols,
ja t'ho dic ara.
Ah, bueno,
sí, és d'aquestes.
Bueno, bueno,
perquè és un impediment,
però en qualsevol cas
jo crec que era una pel·li
refrescant
amb la que,
insisteixo,
et podries riure o no,
però que difuminava una mica
la línia que separa
la ficció de la realitat.
I crec que aquí estava la gràcia,
una frase molt bona de la pel·li
era que la vida és tan bonita
que parece de verdad.
Aquesta frase
que deia el pare
a la pel·lícula,
Carmina o rebienta,
resumia una mica
aquesta idea
de realitat i ficció.
En el sentit
que s'acostuma a dir
que és més bonica
la fantasia a la màgia
i no la realitat
i jo soc molt partidari
de la realitat
tot i que actualment
la realitat
no és que sigui gaire atractiva.
Totalment, totalment.
Potser és la ficció
que acaba superant
ara mateix.
Bueno, la realitat
supera la ficció.
Correcte, correcte.
Però potser la ficció
acaba sent com un bàlsam
que ens eximeix
o ens fa escapar
d'aquesta realitat.
En qualsevol cas,
la pel·lícula,
Quiqui,
un detall
que molta gent no sap,
és un remake.
És un remake.
Com los Quiquis de verdad
que també són remakes
de los que echamos en el pasado.
Quiqui és la versió
ibèrica
d'una comèdia australiana
estrenada el 2014
que es titula
The Little Death,
és a dir,
Paul...
La petite mo.
La petite mo.
De fet,
és una expressió francesa,
no?
La petite mo.
La petite mo.
Aquesta idea
de les pulsions de mort
a través del sexe
o encara millor,
la idea
que a través de l'orgasme
s'escapa la vida,
no?
Una mica.
Muy al gusto de Freud.
S'ha de dir que això
és una expressió
que fa molta referència
a l'orgasme masculí
o el que tenim com a orgasme masculí
que és l'ejaculació
on realment...
Potser estic aquí
quedant malament,
però quan un home ejacula
normalment té un moment
de desconexió absoluta.
Mentre que una dona,
si ho pots tirar,
anar tirant endavant,
jo no crec que l'orgasme femení
es pugui definir
com la petite mo.
Sinó com el gran naixement,
no?
Molt bona.
La petite gran mo.
Bona reflexió, eh, Ferran?
El que seria els homes
la pequeña tienda
de los errores
perquè quan acabes
dius
és una mierda.
Exacte.
No té tot careix de sota.
Bueno, Carles,
però a veure,
que ens estem ara.
de què va la pel·li?
De què va?
Doncs mira,
Quiqui narra
un remake,
però l'important aquí
és que Quiqui narra
la història,
una història,
que són diverses històries
al mateix temps
i totes avancen
de forma paral·lela
amb un denominador comú,
que és el sexe
o millor encara,
les parafílies
que envolten el sexe.
Cada parella de personatges
que apareix a la pel·lícula
té una desviació sexual
i l'amaga,
no s'atreveix a compartir-la
o quan ho fa,
com diu la dieta,
la dieta,
la dieta,
la dieta.
La dieta del cucurutxo.
El remei acaba sent pitjor
que la malaltia,
una frase amb la que
a mi no m'agrada gaire,
però és que és així.
De quines parafílies
estem parlant?
Doncs mira,
una dona que es posa
catxonda
quan la gent està trista,
quan la gent plora.
Aquesta idea
és molt bona,
aquest capítol
és molt bo.
Dona gags potentíssims,
tenim aquesta Candela Penya
més,
que reforça molt
el personatge.
O una altra
que s'ha de canviar
de calces
cada cop que toca
un teixit de qualitat,
és a dir,
un jersei de caixmir,
una cera importada
de vicunya peruana.
A més,
d'aquesta hi ha una escena,
si no recordo malament,
que clar,
ja té quatre anys la pel·li,
però recordo l'escena
que sembla
d'American Psycho,
en el moment
de les targetes de...
No, aquest moment
de l'irida.
Brutal.
Brutal.
Tienes marca d'aigua.
I qui interpreta
el personatge
Alexandre Jiménez
amb un paper
molt potent.
Clar,
i una curiositat,
ja que estem ara
en matèria.
Què passa
en com Paco León
dirigeix
aquests actors
i aquestes actius,
aquest repartiment?
Doncs clar,
què millor
que quan anem a parlar
de sexe,
fer-ho còmodament,
no?
Amb marge
per improvisar,
que les coses
surtin
de forma espontània.
Jo me estoy
radicalizando
en esta manera
de hacer
que es que
los actores
no tienen guión,
que yo
se los doy
en el set
y les digo
lo que tienen que hacer
y lo que tienen que decir
y trabajamos aquí
y ahora.
En qualsevol cas,
aquí del que estem parlant,
nois,
és d'una comèdia
i això
és el motiu
pel qual
vull parlar
de Quiki
avui
parlant d'eròtica.
És una comèdia ètica.
Què vull dir amb això?
Ètica?
Sí, sí, ètica.
Ferran,
la idea no és fer
la gracieta
sobre gent rara
que té parafílies,
no, no, no.
La pel·lícula
tracta sobre l'acceptació,
sobre estimar
allò que ens fa especials.
Quiki
tracta sobre
la necessitat
d'expressar
la nostra intimitat,
de comunicar-la
i sobretot,
sobretot,
de gaudir-la,
gaudir d'aquesta intimitat
de forma despreocupada,
desmalanada,
catàrtica,
hòstia,
anem a passar-nos-ho bé,
joder.
Ja ho deia
el pare de l'Adri
i el mateix Adri
a la introducció
de la vida
és la que és,
pues escolta,
anem a gaudir-la,
no?
Tot,
anem a disfrutar-la.
Llavors,
jo crec que això
és una mica,
per mi,
el must de Quiki,
no?
que Paco León
ens està animant
a gaudir
sense dubtar
i a menjar-nos-ho tot
menys la olla.
A mi me parece divertidísimo,
me parece
de las mejores cosas
de las que se pueden hablar,
yo,
el sexo,
la comida,
la risa,
me parecen cosas
de las que se debería
de hablar
y practicar muchísimo,
la verdad.
Para mi no es un tabú,
de hecho,
esta manera
de hablar del sexo
es muy desprejuiciada,
es muy efectiva,
es muy luminosa
y nada oscura,
¿sabes?
El mensaje de Quiki
es un poco
de practicar el sexo
hace el amor
y no la guerra,
es una cosa muy hippie
y de los 60
pero que sigue vigente
y que sigue siendo
muy subversivo.
Es curioso
porque ahora
estic veient
una relación
entre dos directors
que eran dos,
bueno,
y son dos actors
que van a sortir
de Ida,
un es Paco León
y la que es Eduardo Casanova,
porque Quiki
la pots relacionar
molt amb Pieles,
la Eduardo Casanova
Vaya peliculón.
Peliculón,
que también es,
ya no de filias,
pero sí que es,
bueno,
si hay un punt de filias
també,
però també tracta
aquesta eròtica
de les Pieles,
d'aquell cos
que t'ha tocat viure
o t'ha tocat viure
perquè alguns
són de naixement,
no?
Bueno,
l'acceptació,
l'acceptació exactament
de lo misfit,
d'aquest punt
de diferenciació.
De l'outsider.
Sí, exacte,
no el discapacitat,
no el X,
sinó aquella persona
que ha nascut així,
en una malformació,
aquella persona
que per un,
per exemple,
que algú era cremat,
no?
Era una parella de cremat
o així,
i que això
és bé donat
per la vida,
no?
Per experiències,
i altra és
que és una persona
aparentment,
entre cometes,
perquè allà
és on es juga,
no?,
amb la normalitat
i la no normalitat,
una persona
aparentment normal
que vol ser discapacitat,
no?
Com a gairebé
una parafilia,
no?
Llavors,
crec que és curiós
que dos personatges
que a més que venen
d'una comèdia
com és Aida,
no?,
hagin creat cinema
bastant semblant,
reflexiu,
podràs dir?
Reflexiu,
però a partir
de les diferenciacions.
Ara comentaré jo la meva.
celebrar la diferència.
També et dic jo,
Eduardo Casanova
em sembla molt més potent
i molt més subversiu,
també és veritat
que busca,
jo crec que també busca,
el,
no?,
la contraposició
amb el públic,
perquè a mi a les és heavy.
Sí, de fet,
jo volia comentar això
que a mi el problema
que tinc amb Quiqui,
per això comentaves al principi,
que potser
hi tot esperàvem
que ens agradés més,
jo no sé si és que la vaig veure tard,
que no crec,
perquè si és de 2016,
la devia veure l'any següent,
i em sembla que és una pel·lícula
que ha quedat no antiga,
però que el que està explicant
no és,
a dia d'avui,
no és que estigui superat,
però estem en la cultura
de l'autoamor,
de la,
ei, tios,
accepta gust com sou,
eh,
les xicarales
tenen curbes,
o sigui,
aquestes coses,
llavors,
com a discurs,
òbviament és un discurs positivista
i sempre s'ha de veure així,
és una pel·lícula per riure,
per disfrutar,
vitalista.
No crec que tingui,
exacte,
no crec que tingui un contingut reflexiu
com el TPL,
que està molt bé
que l'hagis tret,
però vaja,
que a mi no m'hagi agradat
no vol dir que sigui una mala pel·lícula.
No, a veure,
és una pel·lícula interessant també,
com passa molts cops
en pel·lícules,
entre cometes,
de capítols,
és que hi ha capítols
que són millors
i altres pitjors,
però, o sigui,
vaig sortir content també
pensant de la pel·lícula
en el seu moment del cine,
pensant que a Espanya
hi ha un estigma molt gran
amb l'erotisme i sexualitat
que sempre s'ha portat
a un terreny
com molt xavacano,
o sigui, Espanya...
Guarrete.
que hi ha molts directors
que aquí han fet,
o sigui,
a Espanya s'ha fet
molta sèrie bé eròtica.
Molta.
Moltíssima.
Bueno,
té a veure amb el destape
i té a veure amb la censura,
no?
Sí, sí, sí.
Llavors,
hi havia un punt
i que si volies anar a veure,
com has comentat abans,
aquest último tango i això,
clar,
t'hauries d'anar a Perpinyà.
A Perpinyà
no només anaves a veure
les coses censurades a Espanya,
sinó també anaves a veure
les coses una mica més
en qualitat.
Doncs, nois,
si us sembla,
abans de tancar
us he portat
una petita sorpresa
en aquesta secció
de cinema eròtic
i que té a veure
amb una curiositat
etimològica.
Què vol dir?
Què vull dir?
Quines paraules
anem a plantejar-ho així?
Quines paraules
coneixeu
per referir-nos
al coit?
Quiqui, clau...
Pip, pip, pip, pip, pip...
A veure,
Quiqui, clau...
Còpula?
Còpula...
Ai,
ostres,
ara no em sortirà.
Formicar,
tot això, no?
Però ojo, ojo, ojo,
que hi ha formes
més estrambòtiques
d'anomenar
aquesta pràctica mil·lenària, aprofitant que Quiqui
va sobre això, sobre un punt estrambòtic
que hem d'acceptar, recordeu.
Concovit és la primera, penseu en les
anomenades concubines, dones que
mantenen relacions maritals sense estar casades.
La segona que us he portat, per referir-nos
al coit, ja en complet desús
avui en dia, seria cobriment.
Un cobriment de cor.
Tens fred? Vine cap aquí.
Vine cap aquí que et tapo, que et cobreixo
perquè no te'n constipis. I la tercera,
prefereu-vos, sisplau,
la que per mi s'endolpremi,
la number one de les paraules que fan referència al coit.
Ajuntament.
Exacte, no me l'interpreteu, no estic parlant
de masturbar-se en el vell mig de la plaça
Sant Jaume, ni de tenir somnis eròtics
a la colau, estic parlant del verb ajuntar-se,
d'un i una persona amb un altre.
En qualsevol cas, última curiositat,
nois, Quiqui, en italià,
aprofito per dir, no vol dir coit,
vol dir caramel, el dir
llaminadura. Però quan li dius a un nen el carrer
aquí és un Quiqui. Clar, vale, funciona.
S'ho podria dir, però no aquí.
Clar, no s'escriu amb K, sinó amb C-A,
com Pinocchio. Així que ja ho sabeu,
mireu la pel·lícula Paco León
o torneu-la a veure i mengeu
molts Quiquis. Regalècies, pagadolces,
si trobeu alguna que tingui forma de patxina
o de calipo, millor. Evidentment,
el calipo que no sigui de maduixa o de llimona,
que sigui de llum. Un calipo de llum
de cargolla. I ben electe.
I a disfrutar.
Videojocs.
Seguim amb l'amorga de sempre, eh?
Sí, sí, que els videojocs només són per homes.
Com a molt, per a nois jovenets.
I sobretot, per a heterosexuals i generar normatius.
El que deia, una morga constant.
I això sembla que no ho canviarem, oi?
Que cal afegir més personatges femenins
als videojocs? Doncs dissenyem un
que apeli a la masculinitat preassumida
del nostre públic potencial.
Unes bones corbes, sexe i atitud,
que no falti de res.
Però, ah, que encara voleu més.
Que voleu que el personatge
vagi despullat?
Saps què passa? Que volem vendre el màxim
de jocs possibles i sent tan obvis
els pares i mares no el compraran
els seus fills. Ja ho sé, ja ho sé.
Fem-la molt ajustada de roba, molt.
O millor encara, que vagi sense roba,
però que el seu cabell estigui estratègicament
col·locat per cobrir les seves parts podentes.
Com si fos un vestit de licre.
Potser ja et va agradar més, no?, aquesta idea, Carles?
Sí, sí, sí.
Ostres, que a més vols que sigui
obertament sexual?
Això sí que és un tabú dels grossos, eh?
Però se m'acut que, donada la major tolerància
social cap a la violència, cap al sexe,
saps què podríem fer?
Que sigui una autèntica guerrera, una amazona de cap a peus.
i que, quan lluiti, sembli que estigui fent l'amor
amb les seves armes i cada atac
sembla un salt del tigre
combinat amb la pinça birmana.
Hòstia, això, pinça birmana,
això era dels plats bruts.
No, això era del cor de la ciutat.
El cor de ciutat.
De la remei.
Brutal.
Però veig que ja m'ho compreu una miqueta, no?
Ok, doncs, últim detall,
i donarem un nom,
li donarem a aquest personatge un nom fàlic.
Així, ben sugerent, eh?
Però, que sigui elegant,
què us sembla si li diem balloneta?
Let's dance, boys!
Balloneta, drag show.
Sembla del RuPaul, això, eh?
És boníssim, aquest let's dance, boys,
british i sexy com ell mateix.
Que, per cert, RuPaul ha de vindre cap aquí.
Sí, exacte, vindrem a fer un programa
i por em fa, sincerament.
Ui, ui, ui.
Bueno, Balloneta,
que és aquesta saga d'acció hack and slash,
o sea, de mata, mata, mata, mata,
creada per Platinum Games del 2009.
Que Platinum Games, a tu, Pol,
és una companyia que t'agrada bastant,
perquè són els creadors de Nier Automata.
Sí, sí, sí, sí.
Bueno, és un joc bastant semblant, veig, a Balloneta.
Bueno, estèticament, parlant...
Sí, molt hapo, és Devil May Cry, encara més hapo.
Sí, de fet, Balloneta el podries comparar amb Devil May Cry,
això mata, mata, mata.
Corta, corta, corta.
Doncs tracta sobre la citada bruixa,
lluitant contra les hordes infinites de dimonis
i certs celestials caiguts en desgràcia.
L'argument, ja us dic, és molt liós.
És molt liós de l'hòstia, i no penso comentar-lo.
No, és japo.
Sí, exacte.
Així que no patiu, que no vaig per aquí,
no és el que m'interessa.
Perquè hem vingut a parlar d'erotisme.
I com ja haureu notat per la intro d'aquesta secció,
Balloneta està hipererotitzada.
D'acord.
Però hipererotitzada o sexualitzada?
Una miqueta.
Però hi ha un detall molt important
que s'ha de tenir en compte
abans de prejutjar aquest personatge
com una fantasia masculina,
com un objecte sexualitat.
I és que Balloneta és una paròdia.
Ah, de què?
D'això mateix, de la hipersexualització.
Hòstia, que bona, que bona.
Que sí, que òbviament que els seus atributs exagerats,
com pits, antigravetat,
cames infinites i posturetes sugerents,
han fet plantar la tenda de campanya a més d'un,
no en tinc cap dubte.
Però precisament per això cal que analitzem aquesta icona
amb calma i deteniment.
Les persones més crítiques amb la mala utilització de la dona
al món dels videojocs
han vist en Balloneta una contradicció molt bèstia
amb els seus arguments més típics.
És que costa atacar-la i alhora defensar-la.
És complicat.
I és que, clar, que Balloneta sembla tallada
per aquest patró d'aquesta mala praxis
elevat a la 11a potència,
perquè és exageradíssim.
I sembla perpetuar aquests estereotips.
Però sabeu què passa?
Que en Balloneta ja resulta fins i tot ridícul.
I es va fer expressament,
perquè és un personatge que és clarament portat cap aquí.
Com els homes hem dominat el món a plaer,
ens pensem que les nostres pulsions no són debilitats
i que si resulten debilitats
ho solucionem culpant el subjecte que ens les ha generat.
Fem culpables a les dones
de les nostres baixeses i vicis
i anem assumint que si ens hem excitat
es deu a que elles ho han intentat.
Era la seva intenció, clar,
m'estitó,
perquè tu m'hi queries excitar.
Ja sabeu.
Per tant, nosaltres no som les víctimes.
Al revés, nosaltres som les víctimes.
Apologia de la violació, bàsicament.
Això ha provocat que la sexualitat feminina
s'hagi criminalitzat
i que elles, en un necessari intent d'instint
i de supervivència,
hagin hagut de reprimir-la,
amagar-la fins i tot,
menysprear-la.
Algun dia, ja us dic,
hauríem de parlar-ne més a fons d'això,
però millor que portéssim algun expert
o millor una experta,
perquè tampoc vull parlar-ne...
Sí, sí, perquè el jardí ja l'hem trepitjat molts cops.
Experta millor que expert.
Saps, estaria bastant millor, eh?
Però tornem a Balloneta.
I, en base a tot això que hem comentat,
el que fan els seus creadors amb els personatges com ella
resulta, de veritat, molt interessant.
Resulta tan exagerada les seves formes i moviments,
tan exagerada la seva actitud,
que pretendre convertir-la en un objecte sexual a ella mateixa
és totalment ridícul, ja us dic.
No se la pot objectivitzar,
o, eh, no, potser sí, no?
Però llavors cal descartar un element indispensable
perquè Balloneta sigui Balloneta,
que és la seva autoconsciència.
Si la cultura heteropatriarcal
ha desposseït a les dones
del control de la seva propria sexualitat,
Balloneta ho encara amb un all-in
i es nega a abandonar la partida aquesta.
Diu, eh, que sí, que creia, és esto.
Toma, enfrenta't.
Balloneta, lògicament, el que fa és pujar l'aposta
a un nivell que només un estúpid pot creure
que realment el que fa va a favor d'ell, no?
Que ella ho fa tot per complaure't.
Ridiculitzar així la pulsió sexual masculina
pot ser un arma de doble fil.
No sé si recordeu quan vam parlar del remake
del final d'Evangelion,
M'envien el Evangelion.
El fanservice, no?
Sí, on el creador va exagerar el fanservice
precisament cap als personatges femenins
com a queixa i intent de subversió,
però que al triet no li va acabar de sortir, no?
Li va acabar de sortir per la colata,
podríem dir, una miqueta.
En Balloneta passa una mica del mateix.
No tothom coincideix
amb que aquesta lectura paròdica
de les voluntats més ruins dels mascles
quedi tan clara,
ja que al cap i a la fi
se'ls està donant nou material
per tancar-se al lavabo una estoneta
amb una ampolleta de l'uso hidratant.
Però el que resulta...
Aquarius.
Sí, sí.
S'ha recuperat.
És en plan, vale, m'estàs criticant,
però...
Bueno...
És allò que es diu
de la regla 34, no?
34-43.
Bueno, jo no sé,
però la Runt Certifor
o el que sí que és,
si algú existeix a internet,
hi haurà porno d'ell, no?
I aquí estic segur
que al final li he de agafar la paròdia
i dir, bueno,
doncs l'ho he d'aproveitar.
Igualment faré...
Ara he mis mods
de videojoc, no?
Faré els meus mods
a fotre-li més pit, no?
Perquè al final...
Per molt que
se ridiculitzi això
com a sexe masculí,
al final és el que és
i l'instint masculí
el tens
i sempre va estar.
Sí, però és que hem d'entendre
que l'instint masculí
ha tingut rient de suelta
tota la història
mentre que l'instint femení
se l'ha culpabilitzat,
el que dèiem abans, no?
Sí, sí, totalment.
Però el que resulta cert
és que en aquesta època
de reivindicació femenina
no pot quedar fora
l'empoderament sexual.
I Bayoneta
és poderosa
no només
per utilitzar aquesta sexualitat
sinó precisament
perquè també la utilitza
sense tabús
ni arrepentiment.
S'accepta a si mateixa,
sap el que li agrada
i com li agrada
i no pensa
disculpar-se de res.
I si algun argument
es pensa
que algú tan alliberada
com Bayoneta
està al seu servei
i disfruta,
potser
que s'ho pensi
una miqueta més.
Però realment
ara que estàs dient això
em ve al cap
quan vas portar
no sé si era el dia
la dona treballadora
o així que vas portar
Horizon Zero Dawn.
O sigui que el personatge
empoderat també
d'un personatge
però no a través
de la sexualitat.
Clar, exacte.
Llavors aquí
allà
òbviament no és una paròdia
però és aquest personatge
fort
és aquest personatge
que quasi ha de
autodeterminar.
A més és aquesta notícia
que ha sortit fa poc
que les dones
anteriorment
caçaven
no eren només
les recol·lectores
o les...
Llavors
aquest personatge
d'Horizon Zero Dawn
també és aquest personatge
totalment empoderat
que literalment va a caçar
i va a millorar
aquell món
que hagi destruït
pels homes.
Clar, és que la diferència
entre un personatge
com Eloi
que es deia
el personatge
d'Horizon Zero Dawn
i Bayonetta
és que Eloi
és un personatge
dissenyat
per evitar la sexualització
i Bayonetta
és un reclam
de
ei
perquè no hauríem
d'utilitzar-lo
les dones
poden sentir-se sexy
i voler-ho ser
ara bé
això no és el servei teu
és perquè li agrada
però ja ho dic
si tu jugues a Bayonetta
l'han dissenyat homes
i l'han jugat
sobretot homes
per això està aquest punt
de
però és una icona feminista
o és una personificació
de tots els nostres males
i aquí és on crec
que és important
destacar
que Bayonetta
és una bruixa
perquè
quina és la imatge
de la bruixa
i això ho va comentar
el teu company
a l'entrevista que li vas fer
del llibre de les madres terribles
què representa la bruixa
a la nostra societat
i tornaré a treure
el tema judeocristia
que sempre trec
les bruixes són
les dones lliures
que s'han culpabilitzat
que s'han convertit en dimonis
és més
jo sempre he tingut la reflexió
de per què les bruixes
les representen lletges
vol dir que les bruixes
sempre havien sigut lletges
no
perquè vivien al bosc
abandonaves
no es cuidaven
no
segurament es fan lletges
per treure-los atractiu
perquè la gent
no estudi
no els hi foti cas
no les escolti
si les fas lletges
no les escoltes
en canvi
probablement
també hi ha tot aquest mita de Medea
que és la bruixa seductora
totalment
perquè no seductora
només perquè físicament
fossin agradables
sinó perquè les seves idees
eren agradables
és a dir
al final era gent
que potser estava alliberada
abans del seu temps
en una època de repressió més gran
i el fet que Valloneta
sigui una bruixa
crec que també justifica molt
aquesta idea de
us penseu
que una dona alliberada
una dona que sap el que vol
que fa el que vol
és dolenta
serà una bruixa
i a més hi ha un altre joc
que l'has esmentat
que és Nier
Nier Automata
jo crec que a més
si és de la mateixa companyia
també trobo
jo que aquest sí que hi ha jugat
té aquest punt
que la protagonista
és una noia
a més una noia
molt petitona
molt prima
tampoc té uns trets
és molt
nena
és molt nena
però
però
però
quasi
com es diu
perquè a més és un robot
sí clar
són com una mena de
autòmates
sí
exacte
però
que a més ella és la racional
de fet els altres poden
inclús tenir
algun punt de sentiments
i és la més estricta
la més racional
no tot això
no tot això és
hem de servir el govern
hem de no sé què
però
és un personatge
duríssim
és un personatge
bueno
això que diríem
estic guet
és empoderat
però
que són la mateixa companyia
suposo que allà també
han fet una tria
d'un personatge així
per justament
agafar aquest personatge
i dir
bueno
és igual
si és home o dona
és com
en els jocs aquests
que al principi
et deixen triar
si és home o dona
això
el text
ha sigut curt
el text que he citat avui
però hi havia un moment
que parlava d'això
dels crítics
amb els videojocs
sempre han dit
ei
la representació
de les dones
als videojocs
sempre ha sigut
o la de Misela
Napuros
que es quer salvar
el premio a ganar
és més
el primer personatge
protagonista femení
que es coneix
és Sam Usaren
que és la de Metroid
com es descobreix
que és un personatge femení
perquè al joc
tu jugues
amb un personatge
amb armadura
què passa al final del joc
si tal passes al 100%
i amb un temps determinat
que perds l'armadura
i es queda en bikini
per l'amor de Déu
saps
a cotes de fer allò
com que
jo què sé
que el casc
surt sobre el cabell
llavors sempre s'ha queixat molt
d'aquesta sexualització
i és més
no si sempre hi ha hagut
personatges jugables
us en recordeu
del Golden Axie
hi havia
el hombre
el vikingo
i la xica
clar
l'home
un Arnold Schwarzenegger
de la vida
musculat
amb la seva superespasa
el vikingo
amb el cas
l'haixa
la dona
un bikini
és que clar
aquesta és la gran queixa
i Bayonetta
no s'amaga d'això
Bayonetta
ja us dic
va despullada
i el que li tapa el cos
és el seu cabell
sembla que no pugui escapar
del fetig
la imatge de la dona
al videojoc
dona garrera
però al mateix temps
dona sexi
que objectivitzar
hi ha molts cops
que s'ha parlat
òbviament
de la sexualització
perquè al final
sempre s'entès
o com a mínim
a l'inici ho era
però s'entès sempre
aquesta sexualització
perquè al final
l'home és el que juga
o això creiem
clar
òbviament no és així
ara fa poc
han tret un llibre
que potser algun dia
el podríem portar
que és sobretot això
han tret un llibre
no sé quantes
com a expertes
en videojocs
de la sexualització
en el videojoc
i com jocs
que potser no és
una cosa que diguis
superparadigmàtic
però com jocs
han intentat revertir
tot això
a l'exposició
també de videojocs
de gameplay
ja estava
aquest apartat
o sigui
algun dia podríem
sí
de fet aquest tema
dona per molt
havia portat baioneta
perquè em sembla
l'exemple paradigmàtic
d'aquesta contradicció
però si et sembla bé
pol avancem ja
cap a la teva secció
només volia puntualitzar
una cosa
m'ha flipat la reflexió
si tant a Medea
estava pensant en Lilith
també
que és aquesta imatge
això és una cosa
que jo li volia
arrebatre al teu company
Lilith
és que és complicat
perquè Lilith
és la primera dona
d'Adán
òbviament és la primera dona
que podríem dir
crea Déu
i la crea
igual que l'home
absolutament igual que l'home
però algú el deu tenir
un déu masclista
que diu
l'home hòstia
és que esta tia
és muy independiente
va su bola
i crea
a la dona servicial
a la dona
d'una costella d'Adán
a Eva
clar Lilith
se l'ha tingut
menyspreada
durant el temps
i és la primera bruixa
de la història
si vols dir així
és la primera madrastra
de la història
també
perquè
quan és un pensionatge
que ens hagués simplificat
bastant més la vida
no als homes
no a la humanitat
en general
totalment
em flipa
qualsevol cas
que això t'ho hagis endut
a parlar de videojocs
és que us penseu
que els videojocs
són una tonteria
i no ho són pas
Sirius
i no ho són pas
i l'Amos
empanada cultural
que aquesta cançó
que és una versió
del Vigis
sí
de Vigis
de Staying Alive
és així que comença
la sèrie
comença exactament així
amb aquesta cançó
amb aquests jamecs
amb aquesta protagonista
dins d'un cotxe
però abans d'entrar
en la sèrie
m'hi ha com oi l'Amos
que aquesta cançó
tu faran que la va jove
també fa poquet
també sortia
a aterrizar como puedas
de fet hi ha un ball
super accelerada
sigui per treure els drets
o la paròdia
o el que sigui
la paròdia
però en aquest cas
portem una
d'aquestes sèries
que a part que s'inicia
amb aquest ritme
doncs
que ens fa posar
potser el més 18
a empanada cultural
no l'he agafat
i aquest toc
picantó
i a més
que avui parlem
de la sèrie
que parla
d'aquest món
de la pornografia
des de dins
avui parlem
d'Adult Material
és que
què us pensava
que era
disbauxa
això
per parlaríem
d'una comèdia
absurda
per mal
no
no
no
això
passem d'aquesta comèdia
absurda
que era
a una
podríem dir
una dramedi
una comèdia dramàtica
sí que hi ha punts
de comèdia
però és un drama
sobretot és un drama
és un drama
és un drama
Adult Material
aquesta sèrie
que parlarem avui
és difícil reduir-ho
a una línia
de sinopsi
perquè realment
és una sèrie
ja ho hem dit
que és curteta
4 capítols
de 45 minuts
50 més o menys
minissèrie
és una minissèrie
si la poguessin reduir
en una línia
quasi us diria
que és
un actriu porno
que és
Jolín Dòlar
descobreix
dins del seu curro
en la indústria pornogràfica
que es cometen
certs abusos
sexuals
i de poder
bé
justament
des de la productora
de cine
on curre
però en el moment
hem de plantar-hi cara
al moment de dir
ei
anem a fer alguna cosa
al respecte
doncs tothom li gira
li gira a l'esquena
i diu
escolta
no mosseguis la mà
que et dona de menjar
literal
llavors
però
hòstia
que el barranco
que fuma
mentre
és com
la ràdio antiga
però la ràdio antiga
que hi havia el núvol
sobrevolant
a l'estudi
ara hi ha
un núvol
de vapor
no fumo
va peju
i a més
és el mateix
que fan
els directors de porno
perquè jo tinc un passat
no fumeix més
ja arribarem
ja arribarem
però nois
aquesta és la sinopsi oficial
però
hòstia
és molt més extensa
repeteixo
són quatre capítols
però és que
passa de tot
hi ha una de coses
hi ha una de fils
hi ha una de personatges
realment és espectacular
qui interpreta
la prota aquesta?
qui interpreta?
hòstia
ja arribarem
perquè
té molt
el cas
el cas
té molt
sí
sí
sí
sí
però
ja us dic
que és molt més extens
perquè
ella
per tactriu porno
l'alter ego
per dir-ho així
perquè l'alter ego
òbviament
és Jolín Dólar
l'alter ego
és ser mare
de tres filles
és ser amiga
i per sobre de tot
és ser persona
és aquesta
Jolín Dólar
que és el seu nom artístic
versus
Hayley Burrows
que és la persona
que és la persona
i de fet
em va bé
perquè
justament
abans us parlava
que estigués
en un llibre
que
algun dia segurament
portarem
és un d'aquests llibres
d'Orillos
que es diu
Les madres no
de la basca
Catisha Aguirre
i que té bastant a veure
perquè parla justament
del món maternal
de les mares
de quan
a grans trets
us dic
perquè he parlat
de moltes coses
de quan
una mare
pel simple fet
de parir
passa de ser
un individu
una persona
a ser
esa madre
aquella persona
que
perd una identitat
que ella
com a escriptora
com va ser mare
ja no la veien
com aquella escriptora
de bestseller basca
sinó la veien
com
ai què tal el teu fill
i què fas
com l'amamantes
i al final
era com
hola
soc algú més
empoderament a sac
pel que estàs dient
és un llibre
ja el parlarem
perquè és un llibre
que és molt complicat
perquè a més
parteix de la idea
ella com a escriptora
parla de la història
d'aquella mare
que va matar
va ofegar els seus dos fills
crims
crims
ja ho portarem
perquè és bastant extens
porto un quart de llibre
però és dur jo
aquesta sèrie va a la línia
perquè surten grans preguntes
d'una la sèrie
que diuen personatges
que li diuen a ella
hi ha una frase que és
vol ser una milf
o una mare
milf
mqmf
és a dir
madre que me parla
en espanyol
vol ser aquella dona
mare desitjada
o vol ser una mare
l'uso
estàs actuant
mentre fem l'amor
o estàs excitada
de veritat
i l'última és
et dediques al porno
per diners
o perquè t'agrada
sentir-te desitjada
és super reduccionista
és super reduccionista
perdó eh
puc fer un comentari
d'insider
ex-insider
perdó
per l'espectador
que no ho sàpiga
jo vaig estar dirigint
porno durant dos anys
i aquestes preguntes
existeixen
me les han fet a mi
en plan
perquè les noies
estan allà
no sé què
i al final
al principi
ho admeto eh
tu també tens
aquestes preguntes
quin punt pots entrar
a preguntar
fins a quin nivell
aquesta persona
lo personal o no
que puguis resultar
com preguntar-los
com has arribat aquí
que ja denota
cert jutge
l'opció carrera
l'opció de carrera
d'aquestes noies
que és com
noies o nois
perquè també s'ha de dir això
per què tenim dret a opinar
de ai
has acabat aquí
perquè t'ha passat
alguna cosa dolenta
a la vida
i aquí la sèrie
ho tracta una miqueta
i aquí és on jo
he tingut algun problema
amb la sèrie
ja ho comentarem
més endavant
però sí que és veritat
que aquestes preguntes
no és que no
que siguin molt profundes
que ho són
sinó que són preguntes
que no s'han fet mai
escoltar les dones
que difícil ha sigut
escoltar les dones
durant la història
i ara comencem
sembla
a escoltar-les una miqueta
no en aquest programa
perquè no les portem mai
perquè això és que
en poden anar-vos
empenada
però sí que és veritat
que és una sèrie
que s'aprofita molt bé
d'aquesta doble vessant
de l'actriu porno
i de la mare
o de la persona
simplement
i juga molt amb això
ja no
si com a referent o no
però hòstia
és una sèrie
que l'ha fet
Channel Ford
Channel Ford
són els d'Utopia
per exemple
és un gran
generador de contingut
que més d'Utopia
ja en parlarem
algun dia crec
perquè
volen fer la versió
de fet l'han fet
americana
ha sortit ara una sèrie
d'Utopia
no sé si és lo mateix
d'Utopia
és una versió
bueno
sé que estàvem fent
una versió americana
que raro eh
els americans
fent remakes
de sèries britàniques
no ho han fet mai
sí
l'únic cop que ho han fet
bé és amb The Office
sí
però bueno
amb Merlí
no
estàvem intentant
ah no
polseres vermelles
va ser
no amb l'Spielberg
és Channel Ford
per això ho podeu
trobar a Filmin
i arribarà a finals
d'any a HBO Max
però ja us dic
en 4 capítols
s'apareix
moltíssima cosa
moltíssims temes
grans temes
com
pederàstia i pedofilia
gaudir a la feina
aquest gaudir
a dins de la pornografia
els abusos de poderes sexuals
debats mediàtics
perquè també hi ha molt
aquest apartat
d'anar a les teles
a gairebé justificar-te
o sigui
hi ha debats
tertulians
a més el moment
del tertuliar
no
que és com
és degradant
o sigui
hi ha un moment
que és aquest
com es deia
aquella pel·lícula
Room
aquella pel·li
de
no de room
no de room
això sí que és
mala de Déu
Room
aquella de
l'habitació
no?
que es deia
la de la mare
que la segresten
i que té un fill
a partir del seu violador
i després quan surt
quan es pot alliberar
cabal
a les cadenes
de tele
i les cadenes pròpies
de tele
li fan justificar
de dir
bueno
és que tu i jo és
en plan
és fruit d'una violació
com en plan
no l'hauries d'estimar
o és que tu
jutjant
doncs aquí té un punt
també el tema mediàtic
òbviament es parla
de la GTS
de les malalties
de transmissió sexual
d'aquest diner brut
de l'educació
que se li dona
al tema familiar
al tema de maternitat
i sobretot
aquests estigmes socials
i és que
hi ha un moment
dels estigmes socials
que tu faran que l'has vist
a més
no l'has vist del tirón
sí
me la vaig començar
i l'he acabat
aquesta matinada
va bé
fer estragada
però hi ha un punt
hi ha un moment
hi ha un moment
que és brutal
un rap a polvo
que li fa
o sigui
per posar-vos en context
hi ha un moment
que la protagonista
que està clar
amb el barret de mare
que és el barret
que hauria portat sempre
bueno
el barret de persona
per dir-ho així
va al col·le
perquè la seva filla
no ho faré més poils
però ha fet una malesa
una entremaliadura
la filla
i tots a l'escola
saben que la mare d'ella
és actriu
exacte
llavors
la directora del centre
li fa com una bronca
al davant
quan la porta
a l'oficina
de la directora
a la mare
i a la filla
i hi ha un moment
que la filla diu
marxo d'aquí
perquè no pot aguantar més
i se'n va
i llavors la mare
li comença a dir això
vale
esto és per mi treball
¿verdad?
jo sempre he sido sincera
con ella
le he dicho mil veces
que si quiere que lo deje
lo haré
lo sabe
tiene 18 años
esa no és su responsabilitat
quizá parezcan adultos
però són niños
con 18 anys
no és una niña
jo treballava a los 18
jo crié solita
a Cip
con 18 anys
els nens són esponjas
no conocen
otra realidad
excepto la que
nosaltres les damos
pues esta és mi realitat
¿entendido?
trabajo
en la única industria
del mundo
en la que las mujeres
ganan más que los hombres
dirijo mi propio negocio
y llego a casa
por las noches
a tiempo de hacerles
la cena a mis hijos
eso es lo que
no puede tolerar
¿verdad?
que una mujer
de clase trabajadora
que salió de un instituto
de mierda
con dos aprobados
gane tres veces más
que usted
y haciendo algo
que le gusta
que además
se le da genial
y que no la tiene
todo el día
escaneando códigos
de barras
¿vale?
y lo siento
sí, sé que Cip
se ha portado
como el culo
y ella también lo sabe
y créame
esto tendrá sus consecuencias
pero no voy a dejar
que me amargue
solo porque no le hayan
echado un polvo
desde el 86
i és que a més
i és que a més
just després d'això
diu
estan comentant
de no, no
però jo no soy una puritana
o sigui la directora
i hi ha un moment
que li diu
però és que
m'estàs criticant
la meva feina
i la meva ètica
personal, familiar
de treball
diu
però és que
el pare
d'un chaval
d'ella
del company de classe
fabrica bales
i li heu fotut el nom
al poliesportiu
o sigui
en plan
l'ètica aquesta
a mi em flipa
o sigui
parlava de Carmina Llamen
del Paco León
d'aquesta matriarca
que és la mare
la Carmina Barrios
però clar
ara em parles
d'aquesta dona
que també té aquest punt
de mama
que tira pelante
i també té aquest punt
d'anar meñani
un poco
és que em sembla
que ho vas comentar
també a l'entrevista
aquesta de Madres Terribles
que és la mare
aquesta figura inevitable
saps?
és a dir
qui t'ha de defensar
si no una mare
i a més ella té
en aquest sentit
té els ovaris
ben posats
però és que a sobre
ara us diré una cosa
jo us he posat
aviat
porto uns programes
dient
us he posat la versió espanyola
perquè també la teniu en espanyol
però és que
és una sèrie britànica
i hem dit
Chanel Ford
però és que
ella
com a actriu
que és brutal
ara entrarem a parlar
d'ella com a actriu
però és que
l'accent que té
és
escoltem la mateixa escena
però en original
OK
услig of
avec altres
ton
es que
hem sentit
és que
és
18 is not a child, I was working when I was 18.
I was bringing up Phoebe by myself when I was 18.
Their brains are plastic.
Yeah, but no, but yeah, but Mary say that John's a fucking tired in the garbage.
No, no.
El més de aquest rotllo, no?
Yeah, because.
Bueno, és el personatge molt...
Abans parlàvem si era cognit, no era cognit,
però sí que és veritat que és un personatge de barri baix
que ha arribat molt amunt gràcies a la feina que té,
perquè té una casa d'en somiar.
De fet, ella ho diu, que és classe treballadora.
Aquella classe treballadora que o podies acabar passant còdics, no?
O sigui, sent caixera a supermercat, cobrant una merda,
o ella, perquè a més, ella ho va repetint constantment.
És una feina que m'agrada.
I a més, li repeteix als fills.
En el moment que vosaltres vulgueu ho deixi, jo ho deixo.
I això ho va dient, ho va repetint.
I ho diu de debò.
Sí, sí, sí.
No és una excusa.
Llavors, clar, què passa?
Que és una sèrie que, ja et dic,
tracta tots aquests temes,
els tracta molt bé,
tota aquesta ètica professional, aquesta ètica moral,
però dins d'aquest conflicte,
que l'hem deixat molt enrere,
però és un conflicte, la sèrie oficialment és
entre una nova noia que, de fet, ella actual,
la protagonista, que té uns 31,
i entra una noia molt jove, rotllo 18,
i ella, quasi que d'alguna forma, la padrina,
és a dir, li fa com de mentora...
Sí, abans has comentat,
és la gorra que porta de mare que hauria de portar...
És que la porta sempre,
perquè quan està a casa és la mare dels seus fills,
però ella es comporta com una mena de mare de les actrius...
És una mena de sindicalista, podríem dir.
Sí, perquè és la que porta més temps,
és la que té en contacte amb els directors,
amb els productors,
és a dir, és aquesta persona que realment s'ha mogut molt bé,
molt bé en el sentit de...
I que s'ha defensat la seva...
Que ha sigut empresària, no?
Sí, sí.
Ella ho diu, en el rap a polvo aquest a la directora,
li diu, jo he creat la meva propa empresa,
la seva pròpia marca, se l'ha creat ella.
De fet, li diu també al mànager aquest,
que va tenir inicialment,
ja fa temps que no et necessito com a mànager,
des que es va inventar el palo de selfie,
em puc autogestinar.
Sí, en aquest moment és molt...
I he continuat amb tu perquè he considerat
que m'has tractat bé fins ara,
perquè és una de les polèmiques que hi ha hagut.
Sí, sí, sí.
A mi em flipa el parxe aquest que porta a l'ull.
Aquest parxe, sí,
en el cartell, crec que surt en el parxe,
el parxe passa en el primer capítol,
que és a partir d'una correguda al seu ull,
que acaba agafant un herpes.
No, és clamídia.
Clamídia, perdó.
És clamídia, que la clamídia no té per què...
La clamídia és de transmissió sexual,
però és una malaltia de les cèl·lules,
és a dir, tu pots tenir clamídia a les mans,
els peus, a l'ull,
i és fotuda, eh?
És fotuda.
Jo he tingut que parar rodatges per aquestes coses, eh?
Ah, vale.
Ostres, que no sigui per tu.
No, però...
Estic limpio, de moment.
Però és que és això, justament,
o sigui, que...
Estrapola el món...
De fet, el parxe aquest,
jo crec que també actua molt,
funciona molt bé com aquest...
Aquest no ser tan desitjable,
aquest personatge...
És a dir, la sèrie juga molt
al seu paper.
De fet, no te la pinten com la gran actriu porno,
com despampanant-te que te caga.
Si no és la noia, la redueixen,
o sigui, crec que està molt ben buscat
que el personatge,
que tu penses una sèrie
sobre el món de la pornografia,
on la protagonista és una actriu porno,
penses, hòstia,
serà la hòstia aquesta tia,
i sempre te la pinten
que fora del plató,
i tampoc surt tant al plató,
de fet, és zero explícita la sèrie.
La primera escena és ella,
i després no torna a rodar ella.
Però està molt ben filat
pels creadors
que ella, aquest personatge
que literalment
quan es despulla,
que és a casa,
i tu li veus aquests pits
que a més són falsos...
És doblement falsos.
És doblement fals,
perquè ja et fan pintar
que els pits són com de silicona,
però alhora,
a la realitat,
aquesta actriu nota aquests pits,
de veritat.
Llavors,
però en aquests moments
on hauria d'entrar aquesta sexualitat,
doncs no,
entra aquest erotisme
ja dins de la casa.
És a dir,
ella,
hi ha la vessant sexual,
buida de la feina,
i la vessant eròtica
a casa
amb el seu marit.
I no et dic
l'eròtica familiar
d'amels fills,
però em refereixo
que la vida familiar
te la pinten
com aquella dona
que realment
és una dona
que tot i a aquest parxe
li dona aquest punt
també molt dur
i molt fort.
Molt masculí.
Jo penso,
John Ford,
Howard Hux
portaven aquest parxe.
No sé si tan masculí,
però sí que és veritat
que li dona aquest punt
que per molta gent
seria l'antiarotisme,
veure algú
que està entre cometes tullido.
Et fa despistar-te
del que seria obvi
de dir,
mira quina noia més maca.
Exacte.
És en plan,
intenta fixar-te
en el que hi ha
darrere del parxe.
Exacte.
I per això us dic
que en el moment
que la despulla la sèrie,
en aquest cas,
és per o bé
sensualitzar
que no sexualitzar
i per aquest erotisme,
però aquest erotisme
fora dels platós.
És a dir,
veiem realment la persona
i això és molt difícil
allò que he de fer,
sobretot quan es tracta
en temes de sexualitat,
erotisme,
sensualitat,
de fer-ho bé.
I més quan es parla
a la pornografia
que és l'extrem oposat.
Aquesta buidor,
no?
Llavors,
és una sèrie
que funciona molt bé.
Però tornem,
aquesta actriu,
abans m'ho preguntaves,
Carles,
Hayley Squires,
que doncs bé,
jo,
sincerament,
encara no l'he vist la peli,
però és
jo,
Daniel Blake.
Hayley no,
eh?
Hayley.
De fet,
es diu com el personatge.
El seu nom és el mateix.
Exacte.
També és un...
Sí, sí, sí.
I jo,
Daniel Blake,
potser tu ens pots parlar,
no?,
que és d'aquella peli.
Si no recordo malament,
potser,
crec que va guanyar Kant,
pot ser,
a mi em sona que va guanyar Kant.
Però és una,
bueno,
clar,
és una pel·lícula,
ella és actriu britànica
que ha fet alguns papers de sèries i això,
però la gran primera,
el primer paper va ser aquest,
que era com també un personatge
molt,
molt sofrido,
no?,
pel que he llegit.
De drama social.
Sí, sí.
Va guanyar Kant la Palma d'Or,
com molt bé diu el Ló.
Sí,
vale,
i després aquest,
aquest personatge que està fent ara,
que és aquesta drama,
és un personatge molt de barri,
molt,
però és un personatge que té muy amueblado,
no?,
que és un personatge que té les coses molt clares.
És que és una mena de madre coraje,
també,
perquè sí,
sí,
totalment,
totalment.
I a més estem parlant d'una sèrie que,
bueno,
òbviament ho recomanem perquè,
a part de tenir un molt bon guió,
molt bons diàlegs,
no només com aquest que hem escoltat,
és constantment la sèrie,
són quatre capítols,
és que,
com el Ferran,
la veureu seguida,
perquè,
a més,
enganxa molt.
I té un molt bon muntatge,
la música també,
aquestes interpretacions de tots els actors,
l'art,
l'art també és curiós,
perquè molts cops,
l'art,
quan entenem la pornografia,
l'art és una cosa quasi triada,
no?,
aquest art que és una cosa que,
ahí està,
no?,
i és una sèrie que trobo que l'art també està molt ben cuidat,
i el Girs,
és una sèrie que té molt Girs,
repeteixo,
amb lo curta que és,
està plena de Girs.
Parles de l'art en el porno,
i penso en Boogie Nights,
de Paul Thomas Anderson,
que justament anava d'això,
d'un porno,
on encara tenia aquesta vessant artística,
no?,
que sembla la merda,
artística,
però que a l'hora,
el,
com es deia,
el productor,
el productor,
sí,
el gran,
el gran,
el Reynolds,
el Bar Reynols,
exactament,
el Bar Reynols,
que ell el que vol és,
bueno,
començar,
ara que ja estan els vídeos,
que tenim les videocàmeres,
comencem a,
volem intentar fer,
és ser rotllo materno,
i aquí es trenca tot,
es trenca tot,
aquí es trenca tot,
però bueno,
tornant a Adult Mater,
i a aquesta sèrie que portem avui,
és que,
ja us dic,
no us faré spoilers,
perquè és molt curteta,
vull dir,
i volia aprofitar,
que si Ferran em podria estirar
la sintonia de la sobretaula,
no la tens,
però,
però per què,
doncs perquè ja ho has avançat abans,
que vaya spoiler que has fet això,
però sí,
vostè va participar en el món de la pornografia,
en la pornografia,
darrere les càmeres,
que sàpiguem,
i o sigui,
ets un expert en la teoria,
en la pràctica,
al dins de la pornografia,
també ho heu fet davant,
però no com a tu.
I llavors apui empanada cultural
tenim a Ferran Pujol,
director de cinema pornogràfic,
de realitat virtual,
que a més no és,
no se queda en Poco.
Bueno,
i vostè és Paul Diggler de Boogie Nights,
que tant com porno
que interpretava en Marc Wolbert.
No, no,
però aprofitant que et tenim aquí Ferran,
i gràcies per venir a empanada cultural.
De res.
No,
volia fer algunes preguntes,
ja que has estat dins del món de la pornografia,
que és,
per exemple,
com es controla realment,
ja que parlem,
aquesta sèrie parlen molt,
d'aquest tema dels abusos,
de què es permet que no,
i d'aquest tema de...
Bueno,
quins són els límits,
de demanar-li a una persona
que faci X o Y
pel tema pasta o fama,
no,
o sigui,
com es controla el tema realment dels abusos.
Aviam,
l'experiència que he tingut jo
he de dir que va ser a través d'una empresa
d'aquí de Saragossa,
d'Espanya,
que és de les poques que,
abans de fundar-se,
va contactar amb actrius,
entre elles a Marta Miller,
i els va demanar una mena de protocol
de com afrontar
a l'hora de fer escenes i tal.
I en el nostre cas,
el que feia,
i crec que és el que s'hauria de fer sempre,
és,
no es contracta un actriu
sense haver-li explicat l'escena exactament.
I això ho fa un productor,
no ho fa el director.
Em sembla que està bastant ben trobat
separar productor,
que és el que contacta,
del director,
perquè la meva feina al final
era rodar l'escena
que ja venia donada,
des que com a director
no guanyaré un Òscar,
però d'alguna manera
era més aviat
una mena de regidor d'escena.
I és molt important
tenir en compte
el que ha acceptat l'actriu,
haver-ho comprovat mil vegades,
i sobretot
que qualsevol cosa
que passi al set,
perquè això pot passar,
que estigui fora d'aquests paràmetres,
es pari.
De fet,
a la sèrie hi ha aquest moment.
Tot gira molt entorn a això
d'una noia
ha de fer una escena anal,
firma,
de fet,
ella ho fa dintre
del mateix set,
és a dir,
no plantejar-li coses noves
i allò de dir-l'hi...
No,
per mil euros més
faria estal,
no ha d'anar tan així,
perquè clar,
és una pressió
que estàs fent,
estàs exercint
un abús de poder,
no?
I si es fa mal,
òbviament,
parar.
I jo m'he trobat
en una situació
molt extrema,
que va ser
gravant pornografia transsexual,
on el noi
estava tractant
de forma massa violenta
a la noia,
jo li vaig preguntar
a la noia,
oi,
això que ella em va dir
no m'acabava molt allò,
vaig dir,
pues s'ha acabat l'escena.
S'ha de ser molt
conseqüent amb això.
Clar,
jo també vaig al món de...
Jo començo a treballar
al món de la pornografia
per accident,
com que hi diu la cosa,
buscava feina,
em van oferir això,
em va semblar bé,
no era la feina
que volia tu vida.
No,
és que jo vull rodar la pel·lícula,
no sé què,
no.
Em va cridar molt l'atenció
que fos realitat virtual,
perquè això va molt lligat
amb la meva gran filia
que són els videojocs
i era curiós,
però clar,
com que jo no vaig
des de la intenció
de fer pornografia,
per tant no tinc un somni,
no,
és que he d'aconseguir l'escena
en el més bèstia de la història,
teníem bastant en compte,
jo i el meu equip
teníem bastant en compte,
a més,
teníem una productora darrere,
Virtual Real Porn,
que estava molt pendent
de tot això.
Vale, vale,
o sigui,
a veure,
òbviament,
hi haurà productors i productores,
també hi ha un gran documental
que es ve de fer una sèrie
que és Hot Girls Wanted,
de com es tracta
les nouvingudes
en el món de la pornografia,
que això també us ho recomanem
perquè no sé si era...
Hot Girls Wanted,
el documental,
no sé si és de Netflix,
però la sèrie segur
que és de Netflix,
que hi ha capítols petitons,
que és la regia de Jones,
que va fer aquell documental
que està molt bé.
Doncs bé,
no sé si voleu comentar alguna cosa més,
però ho repetim,
és una sèrie
que arribarà a finals d'any
a HBO Max,
perquè de fet
és la distribuïdora oficial,
però la podeu trobar a Netflix,
ai, a Netflix no,
no, a Filmin,
a Filmin.
Quatre capítols,
o sigui, res,
amb tres hores us la veieu del tirón
i molt recomanable,
sobretot per això,
pels girs aquests
de no busqueu la sexualitat
si no busqueu realment l'erotisme.
Una sèrie que a més
huele a premios,
potser.
Doncs podria ser,
tranquil·lament,
podria ser.
Doncs nois,
amb això arribem al final del programa.
D'agenda,
no posarem ni la sintonia,
perquè en veritat,
com que estem amb això
de si obriran o no obriran els cinemes,
hem de comentar
que sembla
que obriran els cinemes.
amb aquestes filtracions
que hem tingut de govern,
no?
I, precisament,
la setmana que ve
parlarem
del terror Molins
que s'ha estat celebrant
precisament a Filmin,
no?
I l'Asian,
que ja l'Adriano
ens va avançar alguna cosa,
resulta que,
a part que s'ha allargat
fins aquesta setmana,
sembla que potser
la setmana que ve
alguna cosa
projectaran en sales.
Ho veurem.
És una exclusiva
d'Empanar Cultural.
I després d'una altra cosa
que és molt important per mi,
avui estem grabant això
un dijous,
avui ha sortit
la PlayStation 5,
però aquí a Espanya
no crec que la trobeu.
No, no.
No la trobareu.
Per mil euros
potser us la rebenen.
Doncs, nois,
ens escoltem la setmana que ve
amb aquest especial
Terror Molins
com a mínim
i potser alguna coseta d'Àcia,
no?
I deixeu-vos anar, eh?
Deixeu-vos anar
i gaudiu del sexe.
Vinga, nois.
Vinga, nois.