Fins demà!
Fins demà!
Pol Dígler
Parran Pujol
Adriano Calero
A Ràdio d'Esbel
Un año más.
Sí, señoras y señores, un año. Ahora ya nos toca sumar un año a todo aquello que hagamos. A cada nuevo programa, episodio, sección o editorial. Un año más.
Tras 44 programas, entre gazpachos, epidemias y empanadas, y un aniversario, ¿volvemos a empezar? ¿O simplemente continuamos? No lo tengo claro, la verdad. ¿Se trata de una nueva vida o de un punto y seguido? Veamos.
La empanada acaba de dar una vuelta al sol, eso es evidente, pero sigue su marcha y no se detiene. Somos nosotros los que ignoramos cualquier movimiento terrestre, pausando a menudo el tiempo en el espacio de nuestra imaginación.
En momentos fatídicos o en vivencias llenas de alegría. No hay término medio cuando se trata de detener el tiempo. Pero a nosotros nos movía la felicidad de la celebración.
Y así, durante un día, toda la fiesta y aplausos. El día del tiempo detenido o del presente dilatado. El día de nuestro aniversario.
Y desde el balcón de una jornada tan especial, semejante elevación nos ofrecía una imagen del pasado y ha perdido, y quizá por eso, un tanto alterado.
Empanadas rellenas de cultura y palmaditas en la espalda, motivos para el orgullo y para la nostalgia.
Pero como diría nuestro querido doctor, el ya inolvidable Bombosi, no se trataba de celebrar el pasado, sino de reinventar el futuro.
Y el futuro también se percibía desde el balcón de dicha jornada tan especial, incluso más vívido que el pretérito.
Porque en el fondo, nuestra mirada nunca dejó de ser dual. Y al de dónde venimos, le acompañaba el a dónde vamos.
Propuestas y una pizca de vuestra esencia, respuestas y secciones para el mañana.
La construcción de un nuevo mundo a través de la imaginación y tal vez la evolución, descansando sobre tales ideas.
¿Quién sabe? ¿Quién sabe lo que nos deparará el futuro?
¿Qué nos deparará el futuro?
Aparto la mirada de nuestro programa y la realidad ofrece la misma dualidad.
Pero en este caso, el tiempo dilatado no responde a ninguna celebración.
De hecho, pasado y futuro se baten en un presente que no sabe hacia dónde va.
Ante una naturaleza que hace tiempo que nos invita a frenar, a morir o frenar.
Y un gobierno que nos empuja al empobrecimiento popular, también hace mucho, pero ahora incluso más.
Parece que de la evolución solo quedará la terrible involución a la que nos venimos enfrentando.
Mientras escuchamos aquello de...
Es la ley del mercado, toca reinventarse.
Pero a ver si soy yo que ya no me aclaro.
¿No estábamos hablando de desacelerar?
¿O era solo una pausa para que los ricos se hicieran más ricos
y los pobres volvieran a jugar desde una casilla inferior en la sociedad de consumo?
Cambios, señores, cambios.
Si algo hay que reinventar es la sociedad.
Que no conozco personalidades que se puedan reinventar sin traicionar a la coherencia mental.
Aunque los libros de autoayuda digan lo contrario.
Las personas aprendemos, nos formamos, evolucionamos y también la cagamos.
Pero francamente, si nos reinventamos, es porque nos obligan a equilibrar el mercado.
Para volver a hacer del consumo una necesidad y de la necesidad real un capricho del espíritu.
Por eso ahora que los tiempos ya no corren, sino que es la vida que camina,
precisamente ahora que lo incierto preocupa más que antes,
ocuparse de un futuro mejor es nuestra única opción.
Si quieren les mando mi propuesta para la siguiente temporada, la de la vida.
Que la empanada cultural ya está servida.
Porque a diferencia de nuestra sociedad, parece que en nuestro programa no lo estamos haciendo tan mal.
Estábamos dispuestos a renacer con vuestras propuestas
y aunque la etiqueta ya nos acompaña, se podría decir que lo nuestro es un punto y seguido.
Nuevos ejemplos, nuevos discursos dentro del infinito cultural,
pero en esencia, la misma empanada de siempre.
Eso sí, haciendo del futuro un presente inmediato y de algunas peticiones, una realidad a escuchar.
Paul recupera la propuesta de Israel y nos trae la peli Color Out of Space,
cine trash, no tan pretendido como accidental, pero malo a fin de cuentas.
Ferran se queda con la sugerencia de Rubén
y analiza el videojuego Last of Us,
que encuentra en otra pandemia un decorado para la diversión y la reflexión.
Y un servidor se pasa por el forro toda recomendación
y entenderá que hagáis lo mismo con la suya.
Pero tratándose de la serie Afterlife de Ricky Gervais,
quizá podáis perdonarle.
A Ricky, no a mí.
Yo ya no tengo remedio.
Reinventos. Los justos.
Ei, bentornats, bentornats.
Bon dia, senyors.
Com anem?
Per fi, ho hem de dir, hem tornat a empanada cultural.
S'ha acabat l'epidèmia, ja ho vam dir la setmana passada.
S'ha acabat l'epidèmia?
¿Ya podemos salir a la calle a contagiar-nos?
Exacte, sortiu tots, el doctor Bombosi us recomana.
Exacto, muy importante.
Al doctor hay que hacerle caso.
De hecho, tendríamos que recuperar a Bombosi en forma de...
En forma de, como los del Polonia, en plan,
¿Algú ho havia de dir?
¿Sabéis?
Enterrar que aparece.
Perdón, pero ¿Algú ho havia de dir, eh?
Pues podríamos desenterrar.
De cop hem d'anar deixant dient...
Ah, el consejo del doctor.
El consejo del doctor.
Exacte.
Com els prospectes aquests dels anuncis de medicaments, no?
Aquest anunci...
Bueno, però Ferran, Ferran, tornem empanada, però com tornem?
Clar, el tema és que teníem això de...
Nosaltres vam deixar la temporada 2 penjada,
i clar, començar una temporada 3, ara ens semblava com precipitat, no?
I a més, arribarà l'estiu i nosaltres fem gazpatxos i aquestes coses.
I hem decidit, Adriano, hem decidit dir-li d'una altra manera, no?
El programa.
Tu Reborn, emparada 2, Renacimiento, o Renacidos.
Sí, tindreu aquests programes penjats com a temporada 2, Reborn,
que és com una mena d'anex, una mena de continuació.
No és un spin-off, perquè intentarem tornar al format habitual,
però sí, ja que parlàvem tant de remakes, remasters i tota la pesca,
aquí teniu Reborn.
Estem ja, estem al nivell de conversència, ja, al nivell de noves.
A veure que vas per Junts pel Cal, lo sabia que la tenia guardada ahí.
No, a veure, lo que està clar és que no le sumem més anys.
Tenemos uno, que ja està molt bé, no le queda...
Tempora 3 suena, ah, estos tíos llevan ja dos anys dando por culo.
No, no, no, no.
No fem trampas.
Justo vamos al segundo, y sí que és cierto, no?
Yo intentava plantear això en la editorial, que, claro, vamos a un nuevo mundo,
se habla mucho de això, però hi ha capes, no?
Hi ha capes.
Al final està bastant clar, si miras por la ventana, que el nuevo mundo està ahí, no?
Alguns diuen que vamos a un nuevo orden, eh?
A un nuevo orden.
Això fa por.
Bueno, aquests són mis amigos terraplanistas, però ja ho comentarem.
Això fa molta por, això ja fa molta por.
Pero realmente, en empanada no estamos yendo a otro mundo, ¿no?
Estamos ahí en la línea, dando caña, manteniendo el nivel.
Entonces, bueno, sí, podemos considerar que estamos renaciendo.
Pero, oye, no me habéis dicho nada de la editorial.
Tinc un comentari.
¿Estáis de acuerdo?
Com vam comentar-ho al programa de setmana passada d'un any, ens estem radio 3 izando.
Això ha sonat molt solemne, tipus el del sèptimo vicio, però la música de l'inici m'agrada molt,
que és sèptimo vicio, però Bob Esponja.
Sí, sí, seguramente la música.
Un rollo muy chill, un rollo muy chill.
Tanto que volvemos a la infancia, así está claro.
No, pero bé, bé, bé.
Jo no tinc res a dir més enllà que lo de la reinvenció que dius, clar, has dit empanada no fa falta
perquè ho estem fent bé, ¿no?
Llavors, lo de reinventarse a nosaltres no ens toca, tot i que potser qui s'hauria de reinventarse el sistema
i ja ha quedat clar que no, que els que ens hem de reinventar són nosaltres.
Claro, pero por eso lo digo yo, que con esto de reinventarnos siempre, al final yo soy muy crítico en el término,
no tanto por lo que puedas darle como significado, que al final si quieres asumir que reinventar
es simplemente cambiar de actitud, cambiar de enfoque, oye, pues genial, no pasa nada.
Pero lo que hay muchas veces detrás de la idea de reinventémonos es ese gran motor social,
ese gran mercado diciéndote reinventate, equilibra el mercado.
Y está claro que ellos siempre ganarán, o sea, es decir, siendo nosotros muchos más,
no sé por qué, siempre ellos tienen la fuerza.
Pero...
Lo mío es la provocación, ya lo sabéis.
En el fondo, lo mío es la provocación, pero en el fondo sabéis, los dos sabéis que
vamos a cumplir como mínimo tres deseos.
Como mínimo tres deseos.
Tú el de Rubén, tú el de... ¿no, Ferran?
Yo porto un tema que me ha demanat el Rubén.
Sí.
El Pol, el Pol porta, ¿qué portes, Pol?
Yo porto una película, bueno, que ya comentarem, una mica endemoniada.
colorado de mis gustos, ¿no? Fuera de mi vida.
Y yo, en el fondo, aunque iba por la vía de Ricky Gervais y Afterlife y estaba claro
que aparentemente nadie me había pedido que hiciera una sección sobre ello, creo que
vamos a poner, gracias a esa película, al descubierto de la favor y en contra de Dan
Lluís, ¿no?
Hubo también un oyente que no lea.
Exacto, porque me parece que yo le aplaudo bastante, la serie.
Tú, Ferran, me parece que también, ¿no?
Sí, estoy ahí, ahí.
Tengo mis quejas, pero estoy en medio y Pol está en contra.
Tenemos tres bandas.
Doncs mira, ¿qué os parece si le damos, no?
Abans de res, abans de res, abans de res, Adriano, que sé que hem tornat a la tradició
de que us oblideu de les xarxes socials, que em toca a mi recordar.
Renacidos, tío, renacidos.
Exacte, doncs renaciem.
Intentem demanar, ja ho vam fer la setmana passada, comenteu-nos coses a les nostres xarxes
socials, ja sabeu, tenim Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L,
Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud, Mixcloud i Evox,
i ara sí, ara podem avançar.
I començarem amb la secció d'en Pol, que em sembla que porta...
Agafa't, Adriano.
Que vienen curvas.
Cinema Malamente.
Cinema Malamente.
Està molt bé, aquesta peça musical que ens has portat, Pol.
Bueno, clar, Adriano hauria de fer gala al nostre cinema.
Vale, o sigui, el cine trash suena així, no?
El cine trash suena així.
És que avui està en secció, Adriano, hòstia, hem fet casa als nostres oients i hem fet
la secció que ha fet Malamente.
Bueno, també podríem dir fet trash, podríem dir.
D'aquest cinema que no es recicla, de contenidor absolutament pastilent i que no es degrada,
o sigui, el servei se't queda segles.
Saps aquest cine que dius, sempre et retorna malament, malament.
I jo crec que la millor forma de començar és amb un d'aquests emblemes actorals que tenim
com a imaginari col·lectiu, que dius, hòstia, no, una peli més seva.
I no estic parlant d'Adam Sandler, potser algun dia el portarem.
Ué, però poca broma, no, l'Adam Sandler?
Perquè no fue gracias a una película que hablamos positivamente de él?
Sí.
Hòstia, algun dia podríem fer com la Sandra Bullock, que el mateix any va guanyar l'Òscar
i el Radzi.
Exacto.
Doncs podríem fer un dual, podríem fer el millor d'Adam Sandler i el peor d'Adam Sandler.
Però és que avui portem un actor...
Que sempre està en el Radzi, no?
Que és Nicolas Cage i la seva pel·lícula El color.
que cayó del cielo, que és Color Out of Space.
Oh, nois, però abans que res, dades, dades, dades, per veure la magnitud de la tragèdia
que us portem avui.
Director Richard Stanley, el coneixeu, no?
Jo sí, jo sí, i té una pel·lícula que és una delícia, que a més és sèrie B,
però de la bona, que és Hardware.
Hardware.
Programado para matar.
Un pel·lícula.
El son o no?
No, no, no.
Un pel·lícula total.
Lo de para matar me suena muchísimo, pero lo de Hardware programado no.
Però i aquesta seria bona?
Seria una bona pel·lícula seva o no?
Sí, sí, però clar, entra dins de la sèrie B.
És una declaració d'intencions d'aquesta mena d'autor, perquè és un tio que té unes
aspiracions sempre dintre d'un pressupost baix, però amb molt bones idees.
Sí, clar, però què estem parlant?
Que la pel·lícula aquesta que us portem, de Color Out of Space, de l'any passat, de 2019,
pressupost de 6 milions de dòlars.
O sigui, tema sèrie B, sèrie Z, ja s'escapa d'aquí, eh?
O sigui, que ja no entra en això.
Però bueno, nois, de què va?
Meteorit que cau a una zona rotllo Twin Peaks, per dir-ho així, on hi conviu Nicolás Cage
i su família.
Dic Nicolás Cage perquè dic Nathan.
No, no, no, no.
D'aigual, és Nicolás Cage, perquè no veus el personatge en què moment.
Veus Nicolás Cage tota la pel·li.
I aquest meteorit que cau en aquesta zona porta molta maldat i sobretot en una forma que
és en el color rosa, d'acord?
Per això es diu Color Out of Space, que és el rosa.
Però bueno, fins aquí dius, què coi, no?
Que la maldat la porti un color.
Però i si us dic que aquesta història ve de Lovecraft, no?
Doncs ja ens posem el modo agafar pastes i ja diem, ah, vale, pues todo vale.
Todo está permitido.
L'horror cósmico.
L'horror cósmico, que per cert, HBO ara han estrenat una sèrie, no?
Que es diu Lovecraft Country.
Hòstia, ni idea.
Que està prohibida per l'Abrams.
Ni idea.
Hòstia, doncs llavors serà una bàsura absoluta malentesa de Lovecraft.
Hòstia, potser la portem al mes que ve.
Se m'escapa, però això del rosa ja m'està generant interès, eh?
És a dir...
No, és interessant.
La proposta inicial pot ser interessant, però bueno, ja veurem després que...
És un dels millors relats de Lovecraft, de terror, on un color que no es pot descriure,
a la pel·lícula utilitzen el magenta, però un color que no es pot descriure, ataca.
És aquesta mena de terror còsmic que escapa de la nostra comprensió.
No, però val a dir que com a cosa bona visualment és potent, eh?
O sigui, visualment en el sentit estètic.
S'assembla molt a Mandy i és la pel·lícula de Nicolas Cage que a més va anar,
com aquesta de Colorado Space, va anar també a Sitges l'any anterior, si no recordo malament.
O sigui, Nicolas Cage va rodar aquesta pel·li també amb els mateixos productors,
que són Espectevisión, que si us sona un tal Elijah Wood,
doncs és el productor de les dues pel·lícules.
Jo, de fet, estava a Sitges tot dos anys i ara recordo que, clar,
el Nicolas Cage també va coincidir que va anar-hi un any a Sitges a presentar...
L'any passat.
Va ser amb l'any de Mandy o l'any de Colorado Space?
No, va ser 2018, va ser, quan va anar a Sitges.
Jo no, diria que és amb Mandy, no? Diria que és amb Mandy que va anar.
Sí, va anar amb Mandy.
I Colorado va ser l'any següent, exacte, exacte.
Sí, exacte, va ser aquesta última edició, sí.
Però, bueno, o sigui, l'última...
Sí, l'última o l'altra? Bueno, no sé.
Però, clar, si parlem de Colorado és 2019 i si parlem, com tu dius, de Mandy,
és 2018, com va estar en Cage a Sitges.
Entreu a matar-hi. Jo la vaig tornar a veure, la vaig veure fa com tres mesos o així,
la vaig tornar a veure fa uns dies a la nit, un gintònic en mà,
perquè, si no, això és imbevible.
I realment tota una experiència el Farran ho pot dir durant la secció,
perquè et sé que també l'ha vist.
I té un inici bastant literari, això és curiós, eh?
perquè és una veu en off que no té absolutament res a veure
amb el que trobarem després.
És que, clar, comença molt així,
però és com amb una mena de jocs florals d'arc,
llavors comencem amb la pel·lícula.
Llavors, el primer que es veu és aquesta...
que és la germana de la família, o sigui, la filla,
que és la Vínia Gardener,
Gardener, Gardener,
que...
Sí, la jardinera.
La jardinera de la Vínia,
que està fent un...
molt casual, està fent un ritual satànic al llac,
i, a més, un ritual que té tots els components
de puta mare,
que és amb un cavall,
una túnica,
unes metges liles,
un cercle de pedres típic així,
rodonet,
i una mena d'esbàstica
feta de cames de nines
penjades d'un arbre,
no sé si te'n recordes.
Sí, sí, sí.
De fet, és el primer plano de la pel·li.
Sí, tot molt bé.
Tot molt bé, però, bueno,
i a partir d'aquí entra un personatge
que ve a ser secundari,
però després veurem que no,
que, a més, entra fortuitament,
que és un tal Ward Phillips,
que treballa en una companyia hidroelèctrica
que ha anat a parar en aquest poble
per unes històries.
Però us sona aquest nom, Ward Phillips?
Doncs no.
Home, a mi sí,
és un joc de paraules,
és el nom de diversos personatges
de l'Odecraft junts,
no?, em sembla.
o podríem dir que és el nom
de l'Odecraft,
Howard Phillips Lovecraft.
És que està superenginyós.
Són superenginyosos.
Ja anirem veient coses, eh,
perquè són l'hòstia d'enginyosos.
Doncs aquí mateix,
és interessant perquè aquesta escena
la tia s'enfada amb ell,
dient-li, ei, tio,
en plan,
que per molt que estigui al mig d'un bosc
fent un ritual,
joder, que esto es privado.
Este es mi momento de domingo,
que me estás conyendo.
Sí, que es mi momento de satánico,
en particular, privado,
bé, en fi, que...
Llavors, després ella agafa el cavall
i se'n va cap a casa
i allà és on ens trobem ja,
Nicolas Cage,
en su balancín,
tot molt bucòlic,
amb una casa,
aquestes de campo,
no?,
i la seva dona, a més,
superpreocupada,
perquè, no perquè la seva filla
hagi fet un ritual satànic,
sinó perquè no ha fet els deures,
per exemple,
d'entrada ja és un plantejament
com molt bucòlic
i molt tot,
però, a més,
és en aquest moment
que quan ella està amb el cavall
i va cap a l'estable,
diguéssim,
a guardar-lo,
ja entra música que diu,
hosti,
això és d'antena 3,
en màxim.
El melodrama, eh?
Veu-hi,
el melodrama potenti.
Exacte,
és que, a més,
t'has d'imaginar l'escena
que és,
parlen de la filla,
on és la Lavinia,
on és,
on és,
i ella entra,
diria que a càmera lenta,
amb un cavall blanc
entremig dels arbres del jardí
de la casa
amb aquesta música
que dius,
què estic veient?
A més bé,
venint d'un ritual satànic
i anant cap a una estable
on, a més,
justament es troba
el següent personatge
que és el seu germà
que està fomant porros,
que és un personatge
que viu en su mundo total.
No entenc ben bé
l'obsessió
que realment
sigui un personatge
que està constantment
fomant porros.
Bueno,
suposo que és el fet
de,
és el tropo
d'una persona
que està a punt de viure,
spoiler,
una situació
bastant paranormal,
que sigui una droga addicta,
és que el posaran en dubte,
generarà conflicte,
els porros generen conflicte.
A més,
m'agrada molt
perquè s'amaga l'estable,
que això també és interessant,
s'amaga l'estable
per fum a porros,
però surt tot de fum
de l'estable,
vull dir que dius...
Sí, exacte,
els porros,
uns caliquets.
Sí, però estáis comentant
la peli
i és com,
sí que va a parar algo,
sí que hi ha més
a portar sobre ella,
però ja tinc la sensació,
jo que no la he vist,
ja estoy con ese punto de morbo,
en el fons,
hi ha vegades
que les coses,
precisament per lo estereotipo,
que lo estereotipado que sea o tal,
ja te está evocando unas imágenes
que dius,
ostia, las quiero ver,
las quiero ver
i claro,
igual después
me repulsa.
No, no,
des de empanada
animem a veure aquesta pel·lícula
per entrar in the mood.
Vale, vale, vale.
O sigui,
has d'entrar,
has d'entrar totalment.
Però bueno,
un cop surten d'allà
i hem presentat aquests personatges,
es troben el nen
que està mirant per un pou,
o sigui,
l'últim dels germans,
dels tres germans.
El germà petit,
el germà petit, sí.
Exacte,
que és una espècie,
falsa,
perquè a més,
ja entendreu per què
que no es desenganxa
del pou aquest.
I després,
ja entra la mare,
que es passa,
que a més és curiós,
que és una mare
que es passa
tota la pel·lícula
i que aixença
que l'internet va malament
i que no pot fer videoconferències.
Tota la pel·lícula.
Tota la pel·lícula.
Veo que, o sigui,
els personatges son insistentes.
Uno con los porros,
otro con el satanismo,
el otro...
Sí, sí, sí.
L'únic que no existeixi
és el gos,
que és l'últim personatge
que queda la família
allà per fer-la
la típica made in usa,
saps?
Però, bueno,
llavors hi ha una escena
que sopen allà
de forma molt melosa,
molt familiar
i xau,
i tot això.
I després de sopar
hi ha un moment
així com molt melós
amb la parelleta,
el Nicolás Kitsch i la dona,
i ell deixa anar
una frase que diu
un somni que somia sol
és només un somni.
Un somni que somia junts
és una realitat.
Però el que no saben
és que tot
es convertirà en un malson.
Malson.
No només per aquests efectes
que ja són cutes de per si,
això no surt a la pel·li,
òbviament,
però sí que hi ha
aquests fossos d'imatge,
hi ha uns fossos d'imatge
de molt d'any 70,
fan unes dissolucions
d'imatge,
de transició,
superany 70.
T'anava a dir
que precisament
sí que n'hi ha sons d'aquests,
hi ha moments
de jumpscare barato
de ui,
per què?
Perquè és que la pel·li
ho necessitava
que ens estàvem avorrint
una miqueta.
Però ja l'estava recordant
que precisament
aquesta frase
que acabes de comentar
sale en otra pel·li,
ara l'estava intentant
mentre hablabais,
intentar recordar la pel·li,
però que és una frase
bastante manida,
no?
És la típica frase
de estar juntos
no és mirar
el uno al otro,
sinó mirar
en la misma direcció.
però és mirar
el vació.
Bueno,
seguim,
aquesta,
llavors,
aquella mateixa nit,
mentre tothom dorm,
de fet,
els germans dedica
a mirar el cosmos online,
és que no sé ben bé
què fa,
està com una mena de joc,
és que no sé què és.
És una insistència
de la pel·li
de,
eh,
que esto es lo becrafiano,
eh,
que es cosmo.
¿Cuántos minutos
llevamos aquí
de pel·li?
No, no, no,
aquí tal.
Després farà un salt ràpid,
eh,
perquè no es pot ser
això de la introducció,
això potser posem
potser 15 minuts o així,
eh.
La introducció pretén ser
com molt detallada
i invitar-te al mundo
en el que te vas a mover
durante una o dos horas,
¿no?
Entiendo?
Entonces, claro.
Tú, Adriano,
quédate con esas buenas
intenciones
que le ves a la película
de Bob.
Sí, vale, vale.
Quédate con ello.
Sí, sí,
perquè a més en aquesta nit
que el germà està fumant porros
i mirant el cosmos
la parella
ja està fent coses sexis
que recuperarem després,
aquí això tinc a bucla,
i a més hi ha un moment
que quan ja comença
a caure aquest meteorit
fan servir el mateix recurs
aquest Jurassic Park
amb el got vibrant,
m'explico, no?
Aquell típic tropo.
Però aquest cop
no són dinosaures
sinó és
el color rosa.
Color rosa.
A més, com no,
el gos
el gos que ho nota tot
llavors ja es posa inestable
perquè els gossos
perquè els gossos
no veuen els colors
però sí el perill.
Lo huelen, lo huelen.
Huelen el peligro.
Però bueno,
un cop el color rosa
ja cau
i cau en forma meteorit
i toca a tothom per igual,
de fet,
inclús,
bueno,
de fet,
això no ho hem dit,
que hi ha una,
ells estan en una mena de granja
que està plena d'alpaques,
que són l'animal favorito,
l'animal favorito
de los niños
com per tenir cuidant-se,
doncs tenen com una granja d'alpaques.
El Nicolas Cage
es dedica,
està convençut
que les alpaques,
de fet ho diu,
és l'animal del futuro
i es dedica
a criar alpaques
però tu diràs,
lo hace por la lana,
no?
Perquè les alpaques,
no, no, no,
lo hace por la leche de alpaca.
Sí.
Perquè és la nueva leche d'almendra.
Sí,
i després hi ha moments
com erótico festivos
d'ell munyint l'alpaca
però més d'una forma,
o sigui,
jo crec que ja busquen.
però una alpaca
que jo me ponga
perquè com no he vist la pel·lícula
i alpaca me suena
més a lo que he encontrado
és com una llama,
és entre una cabra
i una llama.
La leche de alpaca
es el futuro,
genial.
Vamos bien,
vamos bien.
Pues,
no,
però el tema és que
el color rosa
també toca a les alpaques
i tot comença
a partir aquí
a liar-se.
De fet,
és un meteorit
que ha caigut
a la seva propietat,
diguéssim,
que després això
pren partit
només a la seva propietat
i a més
és un meteorit
que apesta,
o sigui,
realment,
apesta però
apesta com l'actuació
de Cage en general.
You fucking cocksucker!
You cocksucker!
You cocksucker!
Adiós.
Això és perquè no li arrenca el cotxe,
no està pañeixant algú, eh?
Buah,
és que precisament
es Nicolás Cage.
Pero jo crec que a este tío,
si lo contratas ja,
és el que le pides.
Dices,
hostia, Cage, tío,
eso què sabes hacer tan bé?
Eso que eres tan tú,
por favor.
Y es lo que tú decías
al principio,
Paul, ¿no?
Es cuando contratas
a Nicolás Cage
no quieres que haga un personaje,
quieres que haga del mismo.
No,
pero que,
exacte,
pero es que aquesta secüència
precisament
com diu el Paul
és perquè no li arrenca el cotxe
i el tio
té un outburst,
és a dir,
explota,
però és molt curiós
com està actuat
perquè el que dius tu Adriano
és cert.
Es nota
que quan van gravar,
no l'escena,
aquesta presa que han triat
i han posat a la pel·lícula,
el director,
enmig de l'acting,
li diu,
vas bé,
hazlo más fuerte,
perquè el dic
que comença
un nivell 75,
però clar,
de 0 a 75
és molt,
però hi ha un moment
que agafa aire,
sembla que miri a càmera,
perquè la mirada
és com cap a càmera,
i li deuen haver dit
tio, tio,
vas bé,
continua
i el tio exagera encara més
i arriba a 120%.
És exagerat,
es nota molt
que li han dit
sigue por ahí,
sigue por ahí.
Sí, sí,
de fet,
la pel·lícula va per un lloc
i ell va per un altre,
això ja us ho dic ara,
perquè sincerament
els actors
no és que siguin
superbons actors,
els de la pel·li,
potser la que més
és la mare,
que és la que es cuida més
en el sentit actural,
però clar,
ell va a 300 revolucions
i els altres a 10,
saps?
Però a més,
fas canvis molt bèsties,
això ara és top,
però durant l'inici de la pel·li
el tio està molt baix,
molt...
Sí, de fet,
al principi sembla un pare
superamable,
superconsiderat
i després de sobte
és tot el contrari,
és una cosa...
El rosa, tio,
el rosa,
és el que tiene.
Sí, el rosa,
és que és el rosa,
és el rosa.
Però bueno,
a partir d'aquí,
el típic,
ha caigut el meteorit,
la policia intervé,
fa preguntes
i Cage descriu
què va passar
d'aquesta manera.
Sí, el primer que dius
és, bueno,
què va passar?
Doncs que ahir estava a la nit,
estàvem fent coses,
primer cop amb la meva dona.
You know, you know.
Clar, tu no.
Este es el erotismo
del que hablabas,
no?
Este es el erotismo
del que hablabas,
Paul, o qué?
Bueno,
va más.
El tema és que
aquest moment
sembla com que es vulgui
justificar dient
ara aquest tio,
per què comença
a parlar així
de la seva vida privada
en públic davant la tele?
És com que la pel·lita
està dient
fíjate,
algo ha cambiado
desde que ha caído
el meteorito
i tu...
Sí,
i s'ha trampat,
s'ha tornat a trampar ja,
gràcies al color rosa.
Però bueno,
a partir d'aquesta escena
apareix un altre cop
aquest xaval,
o sigui,
el recuperen
de la hidroelèctrica,
el Lovecraft xaval,
per dir-ho així,
el Ward,
i que el que vol,
bueno,
de fet,
estava contractat,
ha vingut al poble
que a priori
era per mirar
la capa freàtica,
o sigui,
l'aigua
que hi ha en el poble,
però casualment
també és un expert
en meteorits,
o sigui,
que...
De repenet,
eh?
Clar,
això és molt,
o sigui,
és ideal
de Robert McKee,
saps?
De guion,
això és ideal.
Doncs,
el típic també,
la policia passa d'ells,
que també és superprofessional,
a més,
mola molt,
Ferran,
que tu que ho has vist,
que parlen molt
d'aquell meteorit,
que pot ser supertòxic
i tot,
però no paren a tocar-lo,
saps?
No,
no,
i tothom s'apropa,
i tothom,
sí,
sí,
és molt més.
És un poc com el virus,
com el coronavirus,
això també,
eh?
Exacte.
Llavors,
et vindria ara
aquella escena
que dèiem abans
d'eròtica
munyint les alpaques,
que també el que ells
posen allà
està molt gràcil,
no?
I ja per últim
ens presenten
aquest últim personatge
que és una mena
de casero
de la casa on viuen,
que està apartat
en el bosc,
una mena hippie
d'edat bastant avançada,
que a més té
càmeres penjades,
o sigui,
càmeres de seguretat
penjades dels arbres,
o sigui que és un rollo
que té una tecnologia
a punta
a wireless,
total.
No,
però ho expliquen,
ho expliquen
perquè diuen
que era electricista.
Ah,
vale,
com era electricista
i alquimista.
I a més,
és un personatge
que no sé
si estàs d'acord,
Ferran,
però podria haver
interpretat Iggy Pop,
perquè és un personatge
molt,
molt escart.
Sí,
de fet,
no,
no,
no és tan l'anguido
com que està seco de piel,
és un tío que està seco de piel
i amb rastres,
i és com el hippie
que té 70 anys
que sigue siendo hippie
i que clarament
està perjudicat.
I que era una pel·lícula
apocalíptica,
no?
Segurament es devien
haver fundit ja
tota la pasta
amb cage i les alpaques
per contactar Iggy Pop.
Però bueno,
aquí també apareixen
uns llans molt sèrie B,
que això també és molt interessant,
que és molt momento
pesadilles,
saps?
Sí,
aquelles històries,
però bueno,
a partir d'aquí,
òbviament,
a partir del color rosa
ja comencen els fets paranormals
i aquí hi ha,
entren una bateria
de típics tòpics,
per exemple,
la mare està fent,
està trencant ous
a la cuina,
que surt en sang,
saps?
Ui,
doncs,
prepara't,
perquè ve en unes cotes,
eh, Ferran?
Mentre es talla pastanagues,
s'emputa els dits,
val?
És un rotllo.
A més,
el crit del sopar
allà està llest,
saps que és també
molt natural.
Les alpaques
que corren lliures
per tot arreu
ja no estan tancades.
Pous que parlen
amb el nen
a base de xiulets.
Que per cert,
Ferran,
el nen no es mou
del pou?
Que això per producció
està de puta mare,
suposo que només
grau el pou.
És que el nen
va dir
jo cobro
por kilometraje
i va dir
vale,
pues te vas a estar
aquí para.
Sí, sí,
després entren trucades,
també són raros.
I per últim,
per exemple,
surt sang del fregadero,
que això és el típic tòpic.
Lo de ver caer sangre,
no?
En plan...
Això és el típic tòpic,
sí, sí, sí.
Però bueno,
el noi aquest,
el Ward Phillips,
que analitza l'aigua,
ja va a parlar
amb la seva germana
i diu,
tia,
que això,
que a més que ell,
està super enamorada d'ell,
però bueno,
això és una altra història.
Però perquè és l'únic tio
que visc,
és l'únic tio.
És l'únic tio.
I li diu
que l'aigua està
hipercontaminada,
que no se la begui,
o sigui,
que és el que segurament
els estan fent embogir a tots.
Cosa que ja han fet,
cosa que ja han fet tots
durant la pel·lícula,
veure aigua.
Exacte.
Bueno,
però per sort
poden deixar de beure aigua
perquè tenen la llet d'alpaca,
o sigui,
no passa res.
I ja sabeu
que el Nicolas Cage
és molt de fer mueques,
doncs a partir d'aquí
ja entra,
a part de la bogeria
que pren la pel·li,
la bogeria
que pilla ell
com a vorágine
de mueques
ja és l'òstia.
Ok, you know,
I've had it
with your drama,
Lavinia,
so do me a favor
and get the fuck
out of my side,
ok?
No, no,
actually,
I'll save you the trouble
and get the fuck
out of yours.
Hostia,
que grande,
tío.
Dicolas Cage
dient-li a la seva filla,
Lavinia,
estoy hasta los huevos
de tus dramas,
vete a tomar por culo,
¿sabes qué?
Que mejor me voy yo
a tomar por culo.
El momento sale de la nada,
perquè a més arriben,
és el moment
en què els pares
han anat a l'hospital
per lo dels dits,
de la vara,
i tornen a casa
que havien deixat
els fills sols
i l'única cosa
que ha passat
és que les alpaques
no estan en el establo
i clar,
els fills...
I que no les han alimentat.
El Nicolas Cage
es torna com paranoic
i els fills
li intenten dir
papa,
és que passa algo
en la casa,
passa algo
en la propiedad.
Eh, no me agobies,
¿no?
Oye,
no has guardado
las alpaques,
hija de puta.
No es falta
que li digui això,
hija de puta.
Bueno,
no es obsesionado
con las alpaques,
está bien.
Pero aquí el tema
es,
durante el visionado,
en algún momento
esa risa
o esa sonrisa
a medio gas
que va provocando
¿está pretendida?
No.
No.
No, no.
No, de fet,
només hi ha un moment
que dic,
no sé si jo
està buscat o no,
diguéssim,
però no és còmic
perquè és cutre,
que és quan
ve com la tele,
quan està la policia
això,
investigant el meteorit
i li fan unes menes
d'entrevistes
al reporter
i li pregunten
però què ha passat?
No,
ha caigut el meteorit
no sé què
i li pregunten
però vas estar,
vas beure ahir la nit?
O sigui,
vas estar bevent?
I el tio,
bueno,
un whisky,
no sé què
i llavors automàticament
li posen,
li posen,
sí,
li posen a sota
un caire,
un rètol
que diu
alcohòlico,
hòstia puta,
vale,
però si pren aquesta decisió
també entenc
que en algun moment
ho torna a prendre,
no?
No,
és que el tema
és que la pel·lícula
no va d'aquest to
però jo crec
que quan l'estaven muntant
es donen compte
que aquest to
ajuda a fer-lo
una mica més digerible
perquè totes les coses
que planteja
i això suposo
que el por ho parlarà
quan acabem amb la secció,
les coses estan allà
però les planteja
d'una forma tan errònia
i amb un to
tan dispers
que la pel·lícula
en sí
no et porta
i l'humor
involuntari
que més coneixes
de la història
de Nicolas Cage
és el que estàs esperant,
és en plan
a veure quan
Nicolas Cage
arregla a Nicolas Cage.
Això suele passar
moltes vegades
en pel·lícules fallides
com tu ho deies
els elements
estan allà
fins i tot
aquests elements
un poc estereotipats
que hem vist
en altres pel·lis de terror
ara que comentàveu
el de los dedos
el de la sang
però és com
els conjugues
com els unes
si tot això està allà
però
el hilo conductor
no funciona
al final
l'únic que veus
és això
com una suma
de detalles
absurdos
que al final
provoquen risa
o disgust.
A més
ell segueix
la seva puta bola
a partir d'aquí també
perquè
el interessant de tot
és que dins
de tot aquestes històries
aquesta bateria
de merda
que va entrant
la mare
segueix anant
al darrere d'ell
dient-li
que vol millor connexió
que si no
potser cliques.
Eso de
clar, tío, eso de
definitivamente
tiene un toque còmico.
Però hi ha una escena
superboja
que és ella
cridant-li a l'orella
que regles l'antena
no sé què
i el tio
que està netejant
uns tomàquets
que a més han sortit
fruit de la radiació rosa
i els renta
i el tio es torna boig
mentre li està cridant
ella
i els comença
a mossegar
i a escopir
però escopir
com rollo
els estic tallant
pel dinar
però és això
tots els temes
hi són
però no estan
ben explicats
se suposa
que els tomàquets
són grossos
per la radiació
però que tenen
un gust de merda
clar, aquest tio
ha de demostrar
que aquests tomàquets
són dolents
fent això
però clar, coincideix
l'escena
en què la dona
l'està cridant
mentre ell mossega
els tomàquets
frenèticament
i tu no acabes
d'entendre què està passant allà
per què la dona
està obsessionada
en què no hi ha wifi
a la casa
per què el tio
s'ha obsessionat
amb els tomàquets
que a més
quan els recull
abans
a l'escena que recull
els hi parla
com si fossin
el seu amor d'infància
aquest moment
que fa un petó
i tal
i amb una música
també
i és un travelling
de la càmera
que va passant
per tots els tomàquets
i va dient
mira este
que bonit
i va fent així
és que tot
la pel·lícula
et vol presentar
aquesta
anormalitat
del meteorit
i tal
però ho fa
amb un ordre
que no té cap correlació
amb una intensitat
que no en tens
i sobretot
coses que
el típic que es diu
sembrar
anem a sembrar
una idea
per després recuperar-la
perquè l'Adriano
es deu estar esperant
que al final de la pel·li
la llet d'alpaca
jugui algun paper
però
olvídate
no
no
però aquí sí que
aquí sí que
entre les alpaques
que és
un cop
ja
tot s'ha liat tant
i tot a més
es va tornant de color rosa
les alpaques
a part de roses
també es tornen boges
i zombis
i escupen
raixos roses
que
casualment
toquen
aquesta mena
de came vocal
toquen
a la mare
a la mare
i al fill
alhora
i els uneixen
a la mare i al fill
els uneixen
en una estona
saps com a Basket Case
que és aquell xaval
que té com una mena
el seu germà gemelo
que el té a la panxa enganxat
la pel·li
que hi ha a Basket Case
és tot aquest imaginari
també molt Lovecraftiano
de The Thing
La Cosa
que són
carne mezclada con carne
i totes ves a la madre
que tiene un bocio
en l'espalda
que és su hijo pequeño
que se han quedado pegados
que genera mal rotllo
molt aconseguit
això està molt ben fet
però
en contraposició
hi ha aquesta unió
de mare-filla
però després hi ha una unió
que el propi Raj
també fa de les alpaques
que les junta totes
en una mega alpaca
de 8 caps
però allò està
super mal fet
però molt mal fet
està molt mal fet
tio
o sigui
sembla una atracció
al Tibidabo
o sigui
aquí està el tema
haurien de haver anat
per aquí
i haguessis dit
hòstia
perquè aquest moment
de l'efecte de l'alpaca
és quan detectes
que esto es un poco
seria Z
però claro
el reste de la pel·lícula
és gairebé
nivell Hollywood
és no tenir una línia
molt definida de juego
en què li estàs
perquè ara me estava acordant
jo
amb el que decías
de la unió
de la materia
en forma de carne
y tal
sobre la pizza típica
de Freddy Krueger
os acordáis
de Pesadilla en el Mestrid
recuerdo que
esa imagen
me impactó muchísimo
también era un crío
os acordáis
una pizza
con rostros
de las personas
que habían ido
de alguna manera
proseguiendo
y wow
recuerdo que era muy potente
esa imagen
pero claro
en los años 80
¿qué era?
¿años 80?
si no me equivoco
sí
Freddy Krueger
de los 80
sí
estem parlant
d'aquesta pel·li
és 2019
perquè sempre
podríem haver portat
una pel·lícula
la típica
saps tòpica
al plan 9
d'espacio exterior
o de room
però no
aquí portem
tralladura actual
¿y este tío
este tío
que estamos hablando
de su segunda película
que habéis mencionado
que tenía
es un Nicolás Cage
de la dirección
no
és un tio
molt interessant
sobretot
perquè en el seu dia
es dedicava
a fer aquelles pel·lis
que ningú s'atrevia
clar
el pressupost
que rebia
per fer-les
era el que era
el Richard Stanley
amb Hardware
dona molt clarament
les seves intencions
que és cinema
de sèrie
se li diu sèrie B
perquè al final
és aquell cinema
que ningú s'atreveix
però ell comença
com podria haver començat
un Cronenberg
ell comença
d'una manera
agafant temes
més
direm adults
o com a mínim
més escabrosos
però clar
no té
i això sí que s'ha d'admetre
no té
la maestria narrativa
o cinematogràfica
que tenen altres
tot i que aquesta pel·lícula
té planos bastant aconseguits
sí, sí
per això
que visualment
hi ha coses aconseguides
sí que és veritat
que
inclús es pot relacionar
amb Cronenberg
des del punt de vista
de la fleix
allò
de la nova carne
la carne
i aquest moment
d'unió
de la mare fill
realment és molt Cronenberg
o sigui
és una cosa
super videodrome
o existence
molt
però
però bueno
nois
per anar acabant
ja
que si no
és que
al final
parlarem més
d'aquesta pel·li
que de coses
més interessants
segur que
Afterlines
però
ja hi arribarem
però bueno
que per anar acabant
això
que no us vull fer
spoilers
que vagi a veure
tothom molt al final
ni res
però
també us diré
que és super llarga
per el que és
una hora cinquanta
això sí que s'escapa
de la sèrie
i és massa llarga
realment
a més
és una bogeria
que és super nonsense
amb un cage
que ja heu vist
que és super desbocada
i que és una pel·li
que vol i no pot
és el que deies tu Ferran
que ho comentàvem ahir
que és
que sembla una pel·li
feta
per estudiants de cinema
que acaben de sortir
no per mal fets
sinó per les intencions
que tenen
però que no arriben
allò de querer
no llegar
hi ha un punt
que dius
hòstia
es podria haver
quedat en 70 minuts
segur
però bueno
i finalment
acaba com comença
recapitulem
començava amb aquesta
reflexió
introspectiva
i per si no
havia quedat clar
després de tenir
ja la retina
absolutament rebentada
acaba amb un
molt bé
xaval
gràcies per dir-nos
que una mica més
i no me'n recordo
a la pel·lícula
a més em sembla
que ho diu
que també surt el títol
al final dels crèdits
saps allò típic
de que ara les pel·lícules
tenen el títol
al final de la pel·lícula
i no al principi
li faltava
que sortís
a poc a poc
amb els crèdits
dient
el fin
amb interrogació
saps
ha quedat clar
bueno
jo he de decir
que és una pel·li
que
com ho havéis comentat
el dieron
en Sitges
Carles fue a verla
estava dentro
de sus gustitos
y preferencias
y salió ultra cabreado
y entonces
a partir de ahí
no me extraña
conociendo a Carles
pero cabreado
porque muchas veces
una pel·li te disgusta
veo como
lo relativizas
te echas unas risas
en el fondo
con lo cutre que pueda ser
pero al final
es cierto
que cuando una pel·li
tiene pretensiones
y además
va mezclando
con algunas ideas
acertadas
es fácil
como que te capte
que tú
llegue un momento
que incluso
y me imagino al Carles
puedas confiar
o esperar
que tenga
un buen desenlace
también el trabajo formal
que habéis dicho
que parece
que también plantea
ciertas apuestas
que dices
a ver por dónde va
y claro
con un final
como el que comentáis
y con un desenlace
como el que ya has ido
planteando
es inevitable
y te cabreaste
al final
es inevitable
que te sientas
insultado
o
bueno
entre que es larga
y te da la sensación
de que has perdido el tiempo
de que si conoces
un poquito
Lovecraft
y el relato
y en cualquier caso
el imaginario
de Lovecraft
te da la sensación
de que es un aprovechamiento
muy barato
de lo que podía ser
la película
es normal
que puedas salir
cabreado
porque es que
Lovecraft
es muy difícil de adaptar
porque su gran concepto
es lo desconocido
lo que no puedes concebir
pero tens
otras situaciones
como la cosa
que deíamos
de Carpenter
que tú sabes
plantejar muy bien
amb un presupuesto
muy inferior
y en una época
donde todo era
más complicado
de hacer
claro
esta película
queda como insuficiente
estoy seguro
que es la pitjor película
que hemos portado
en diferencia
a Amparada Cultural
es lo que os iba a decir
mala
pero aquí estamos
hablando de ella
le hemos fotido
30 minutos
como que no vol la cosa
en serio
sí sí
sí
sí home
y encima
vosotros la habéis visto
dos veces cada uno
bueno yo la vi
una vez cuando empezó
y luego la he vuelto
a ver esta semana
y me dormí tres veces
fíjate
normal
bueno pues ya está
funciona
ya sabéis
los que tengáis insomnio
en este confinamiento
poneros color out of space
entonces
pasamos a
media hora
me ha asustado
pasamos a
pasamos a mi sección
the last of us
the last of us
com ja hem avançat
avui
recullo
el guan
d'en Rubén Molina
que la setmana passada
ens va proposar
parlar del videojoc
The Last of Us
aprofitant
que aviat
rebrem la seva seqüela
i ens ho demana
amb raó
ja que és un joc
amb una mitjana
de 9,3 sobre 10
entre totes les publicacions
del sector
convertint-se així
amb el cinquè més ben valorat
del catàl·lag de la Playstation 3
i el tercer més ben valorat
del catàl·lag de la Playstation 4
gràcies al magnífic remaster
que se'n va fer
pel llançament de la consola
de fet
molts cataloguen
aquest remaster
com el principal motiu
per al que molts
early adopters
van comprar
una Playstation 4
al moment que va sortir
es calcula
en un total
de 17 milions
de còpies venudes
i ha rebut
un fotimer de premis
des de Game of the Year
als Game Developers
Choice Awards
fins als BAFTA
a millor joc
història i actriu
però
prou números
i xifres
que em sembla a mi
que malauradament
molta gent no sap
el que és
The Last of Us
així que comencem
des del principi
The Last of Us
és una aventura d'acció
però amb un gran component
de survival horror
i exclusiva
de la Playstation 3
tot i que
hi ha un remaster
a Play 4
com us he dit
es va estrenar el 2013
i va ser creada
per Naughty Dog
i d'aquesta gent
hem de parlar
Naughty Dog
es va fer famosa
com a desenvolupador
first party
de Sony
a la Playstation 1
i es va especialitzar
en analitzar
les consoles de Sony
per les que publicava
descobrint així
els límits
de la tecnologia disponible
i forçant al màxim
el hardware
per extreure'n experiències
fins llavors
mai viscudes
en el sector dels videojocs
i hi ha un patró
bastant digne
d'analitzar
en com ho feien
aconseguien aquest domini
a base de fer trilogies
d'una saga nova
a cada generació
de consoles
i cada seqüela
expandia
i millorava
sobre l'anterior
ara potser
queda molt lluny
però la densitat
de les jungles
i escenaris
de Crash Bandicoot
no tenien rival
en aquella època
i menys
amb la fluidesa
i nivell de detall
que Naughty Dog
va aconseguir a la Playstation 1
i a la Playstation 2
van aconseguir
fer un món obert
i continu
ple de detall
i personatges
amb la saga
Jack and Daxter
una altra proesa
més pròpia
de generacions futures
que no pas
de la 128 bits
i quan va arribar
el torn
de la Playstation 3
van al·lucinar
tothom
amb la trilogia
d'Uncharted
van doblar
la seva aposta tècnica
i de pas
van revitalitzar
i reinventar
el gènere
d'aventura d'acció
amb un marcat
perfil cinematogràfic
i esclar
arribats al final
de la tercera trilogia
en 3 generacions
de consoles
en ple 2011
molta gent es preguntava
què esperar
de cara al futur
amb Naughty Dog
molts van pensar
que el fet
que tanquessin
la trilogia
de Playstation 3
indicava
que aviat
hauríem de rebre
noves notícies
tant de la nova IP
de l'estudi
com de la nova generació
de consoles
amb la Playstation 4
el mateix 2011
Naughty Dog
va anunciar
que estava preparant
des del llançament
d'Uncharted 2
per tant
des del 2009
una nova IP
i durant els Spike Game Awards
perquè heu de recordar
que els Game Awards
de Jeff Kigley
no arriben fins a 2014
es va desvetllar
amb un trailer
promocional
que el joc es diria
The Last of Us
Ja en el trailer inicial
ens deixen clar
que aquelles plataformes
colorides de Crash
o de Jack and Daxter
o les aventures desenfadades
d'Uncharted
queden ben enrere
amb la seva nova IP
Naughty Dog
es volia posar sèrie
i ens presenta
un món post-apocalíptic
que va patir
una pandèmia demolidora
el 2013
a l'escampar-se
espores d'un fong
anomenat Cordyceps
aquest fong
infecta l'hoste
i el fa perdre el control
i el torna caníbal
sí, bàsicament és un zombi
i així
aconsegueix propagar-se
amb més rapidesa
en qüestió de mesos
el 60%
de la població de la Terra
va morir
o resultar infectada
el joc
en situa 20 anys
després de tot això
i el que resta
de la humanitat
s'ha reunificat
com ha pogut
convivint amb els infectats
i mantenint un delicat equilibri
nosaltres controlarem
a Joel
un supervivent
de la gran pandèmia
i que ara es troba
càrrec d'una noia
de 14 anys
anomenada Ellie
immuna al fong
i que pot ser clau
per salvar la humanitat
d'aquesta infecció
ens encarregaran
d'urla
a un centre de recerca
a l'altra punta del país
per intentar analitzar
la seva sang
i intentar desenvolupar
un antídot
durant aquesta travessa
del continent americà
Joel i Ellie
aprendran
no només els perills
que comporten els infectats
sinó la resta d'humanitat
que lluita per sobreviure
i de pas
aprendran també
a confiar l'un amb l'altre
Ja m'imagino
que més d'un
entre ells
el meu estimat Adriano
estareu pensant
que aquesta trama
no és gaire diferent
de qualsevol història
de zombies
simplement
ara són uns bolets
amb potes
i sí
en quant argument
us podeu esperar
els típics gers de guió
d'aquest gènere
i l'amanida lliçó
que el perill
no són els zombies
sinó els humans
totalment d'acord
molt trillat
però el que fa
de The Last of Us
una experiència imperdible
són els seus personatges
i la qualitat
amb la que
Naughty Dog
trasllada l'experiència
narrativa i emocional
El joc comença
amb l'esclat
de la pandèmia
el 2013
a Austin, Texas
que és on viu en Joel
és jove
està separat
i està càrrec
de la seva filla Sara
inicialment
controlarem
precisament
a Sara
durant una nit
on poc a poc
la ciutat va caient
en el caos
dels primers infectats
la família decideix fugir
i al creuar la ciutat
tenen un accident
on la Sara queda coixa
i llavors
començarem a controlar
a Joel
aquest canvi de personatges
ens fa sentir empoderats
ja que a controlar
una prepubera espantada
no ens ha donat
gaire seguretat
que diguem
però el fet és que
en Joel
no només està igual
de confús que la seva filla
sinó que a més
la carrega en braços
fent així
impossible
poder combatre
els infectats
i exagerant
l'urgència
de la nostra fugida
i tot i patir
alguna que altra
emboscada
i tall pel camí
al final
aconseguim arribar
a l'autopista
de sortida
de la ciutat
on vehicles militars
esperen els supervivents
i en confiança
ens hi apropem
però el soldat
que ens rep
al veure la nena
en braços
considera
que ha sigut mossegada
i potser infectada
i dispara
mentre encara
la tenim en braços
la Sara mor
i en Joel
plora desconsolat
talla negra
i crèdits inicials
que acaben
amb un xocant
20 anys després
i això són
els potser
primers 10 minuts
del joc
a partir d'ara
comença la història
realment
aquest inici impactant
et fa connectar
amb el viatge de Joel
de forma immediata
amb el seu caràcter
desconfiat i egoista
va perdre absurdament
a la persona
que més estimava la vida
i per culpa
dels que se suposava
que l'havien d'ajudar
de fet
quan reprenem el control
el Joel que veiem ara
forma part
d'un grup de contrabandistes
que queda clar
que no tenen cap escrupula
en robar
torturar
o fins i tot
assassinar
si és necessari
per sobreviure
i és aquest Joel
el que coneix la Ellie
la noia que pot salvar
la humanitat
inicialment
ell compleix perfectament
el rol d'heroi reluctant
no volent saber res
de la missió
que li encarreguen
com dèiem
The Last of Us
no és original
en les seves idees
ni arguments
simplement les executa
amb una agudesa
i perfecció
que feia molts anys
que no vèiem
ni tan sols
en el cinema
entens les motivacions
de Joel
per ser com és
no només les entens
les has viscudes
i aquesta immersió
només te la pot donar
un videojoc
un bon videojoc
la tònica general
del joc
us enganyaré
més aquesta
a poc que hagis vist
pel·lícules
llegit còmics o llibres
o coneguis
com acostuma
a desenvolupar-se
una història
post-apocalíptica
de zombis
saps perfectament
a quins paratges comuns
et durà l'argument
però és precisament
aquesta bona manera
d'explicar les motivacions
els diàlegs
que tenen els personatges
entre ells
mentre jugues
els caràcters ben definits
i una construcció del món
en el que habites
molt milimètrica
que fa que tot funcioni
com mai
hi ha una secció del joc
en la que controlarem
a Ellie
i precisament
els flashbacks
que ens venen
com a jugadors
d'aquella seqüència inicial
amb Sara
cobren major sentit
en la intenció temàtica
i narrativa dels creadors
i ai
la seqüència final
un culman
de tot el que has après
dels personatges
durant el joc
on l'acció més egoista
que farà el nostre protagonista
ens sembla
del tot correcta
és gràcies
també a aquest nivell
narratiu i empàtic
que els escriptors
de The Last of Us
han assolit
al llarg de tota la història
no patiu
perquè no desballaré molt
com heu vist
he intentat ser una mica
més ambigu del que us tinc acostumats
ja que si heu jugat el joc
entendreu perfectament
del que us parlo
i si no
us animo a descobrir
la muntanya russa emocional
que és
però esperem un moment
que tota aquesta secció
ha aparegut
perquè en Robert Molina
ens la va demanar
i coneixent-lo
sé que és un completionist
que s'ha passat el joc
com a mínim 20 vegades
que té el trofeu platino
i segurament forma part
de la comunitat
d'Espit Run del joc
així que també
hauré de parlar una mica
de com funcionar el joc
com a joc
no només de l'argument
si inicialment us deia
que Naughty Dog
sempre estava apuntant
a l'avançament tecnològic
dels seus projectes
amb The Last of Us
no va ser menys
gràficament el joc
és una millora
respecte a l'últim Uncharted
portant al límit
la capacitat de la Play 3
fins al punt
que quan van haver de fer
el remaster
per la Play 4
van haver de fer pocs canvis
per adequar-lo
al que es consideraria
un joc de nova generació
a nivell jugable
tot i que segueix sent
una aventura d'acció
d'en tercera persona
amb càmera
per sobre de l'espatlla
el funcionament
abandona les mecàniques
d'acció hollywoodiense
d'Uncharted
i accentua el realisme
per exemple
quan agafes un objecte
o el vols utilitzar
en Joel l'ha de ficar
a la motxilla
o agafar-lo de la motxilla
i mentre ho fas
el joc no mostra
el típic menú
que congela la partida
fins que decideixis
no
el joc segueix
en temps real
i si estaves enmig
d'una emboscada enemiga
ho sento xato
però la vida és així
i les vibres de terror
més que ser campi
com podrien ser
certes seccions
de Jack and Daxter
o sobretot
a Uncharted
es basen més
en el so dels enemics
en especial
els xasqueadores
una mena de zombi sec
que utilitza
espatecs de llengua
per ubicar-se
en una mena
d'eco radar
si fas soroll
estàs fotut
a més
els recursos
que t'ofereix
el joc
estan força limitats
i molt sovint
has de fabricar
armes improvisades
però esclar
els materials
per fer-les
també són escassos
i serveixen
per fer altres objectes
com cures o eines
així que hauràs de triar
i descartar opcions
constantment
i per últim
i ho portem escoltant
de fons
tota l'estona
és la música
composada per l'argentí
Gustavo Santaolalla
és una delícia
aboca perfectament
el sentiment
de desolació
i pèrdua
que impregnen el joc
alhora que sap mostrar
els petits rajos d'esperança
que de quan en quan
apareixen
durant l'aventura
i és normal
aquest tio
ha guanyat l'Òscar
amb les seves composicions
per Babel o Brockback Mountain
i per acabar
parlem del futur
de The Last of Us
si bé inicialment
semblava que Naughty Dog
trencava la seva tradició
de desenvolupar trilogies
en generacions diferents
recordem
aquest joc
s'estrena encara
a la Play 3
i el següent joc
que van fer
va ser per la Playstation 4
que era la quarta entrega
d'Uncharted
que realment
pocs demanaven
doncs al final
es va confirmar que sí
que The Last of Us
seria una realitat
com comentava el Rubén
la setmana passada
tot i que arriba
amb una mica de retard
degut a la pandèmia
aquesta
una molt real
del coronavirus
i que a més
ho farà durant
el cicle final
de la Playstation 4
aquest pròxim jun
podrem disfrutar
de la seva seqüela
protagonitzada
per la Ellie
que ha crescut una mica
des dels esdeveniments
de la primera entrega
Òbviament
també de fer esment
i no ho puc evitar
de la recent polèmica
que hi ha hagut
amb aquesta nova entrega
on algú va filtrar-ne
les cinemàtiques
i la història completa
inicialment
es va pensar
que es tractava
d'un ex treballador
de Naughty Dog
amb venjança
pel crashing
que són hores
de feina excessives
i pressió laboral
que pateixen
els desenvolupadors
de videojocs
que a més va ser una polèmica
que va aparèixer
a l'hora que la filtració
però no
es veu que ha sigut
un paio
que va accedir
als servidors de Naughty Dog
això sí
la polèmica del crashing
realment ha aparegut
i a veure com afecta
un possible boicot del joc
ah i espereu
perquè també s'està preparant
una sèrie
serà per HBO
el showrunner
serà Craig Mazzin
que aquest passat any
ens va dur
l'excel·lent Chernobyl
i comptarà
amb els creadors
del joc original
i el compositor argentí
doncs això
en definitiva
The Last of Us
és una mostra brutal
del que els videojocs
poden agregar
a l'experiència cinematogràfica
ja que la història
que planteja
tot i que ben sòlida
si fos simplement
una ficció de cine
o televisió
resultaria bastant trillada
mentre que el fet
d'afegir interactivitat
a aquesta base
resulta
que ho potència
ho fa més immersiu
i expandeix l'experiència
per això diem
que els videojocs
tenen tant que portar
inclús
els menys propensos
a creure-ho
Bueno, está claro
que esta frase
aunque no hayas puesto
el nombre
también va para mí
No, no
te confirmo
tus sospechas
Gracias
o sea
gracias por los dos guiños
en el fondo
hay un guiño inicial
No, no
yo además
he de decir
que ante los videojuegos
últimamente voy como
no con un tío
con prejuicios
no, no, para nada
voy ahí como
bueno, a ver, a ver
a ver, a ver
todo lo contrario
o sea, voy como
a la sección
como a la película
de Colorado of Space
con ganas de creérmela
con ganas de creérmela
¿sabes?
Yo he de decir además
que escuchándote
veo que el mundo
de los videojuegos
tiene
o quizás es una cosa
particular tuya Ferran
¿no?
pero
esa terminología
en inglés
¿no?
aparece continuamente
¿no?
Sí, te moco
Sí, per totes aquestes
paraules
como
Early Adopters
Early Adopters
es que era como
What's this?
What's this?
What's Early Adopters?
Lo explico
muy rápido
Early Adopters
o sea, los que
adopten algo muy al principio
es
cuando una tecnología
acaba de sortir
no es només
les consoles
també serveix
amb les televisions
amb els wifi
quan una tecnologia
és molt nova
i no està implementada
sempre hi ha gent
que corre el risc
per dir-ho d'alguna manera
de comprar-la
i fer-la servir
quan encara
no estan
al seu màxim explendor
i les consoles
quan surten
acostumen a dir
no hi ha gaire gent
jugant a aquesta consola
no té gaire jocs
però hi ha alguna gent
que ho fa
i en aquest cas
aquest joc
va fer que molta gent
el comprés
Vale, perdona Ferran
seria com un conejillo
d'indies
és diferent
perquè això són
els beta-testers
això és el beta-tester
podríamos hacer
exacto
un día
un gag
con el tema
inglés
però bueno, guai
bueno, tiene muy buena pinta
este videojuego
en el fondo
o sea, suena muy bien
suena muy bien
además parecen dos en uno
me da la sensación
de que hay dos juegos en uno
por la idea de la elipsis
que no sé si eso de la elipsis
realmente es una cuestión
argumental
és argumental
és per entendre'ns
d'una manera
és el pròleg
d'una pel·lícula
com Indiana Jones
que tens un principi
i en seguida
està la resta de la pel·li
o sea, tu empiezas
et posen situació
et posen situació
d'una forma molt ràpid
i ja està
tu empiezas
con los 20 años
más tarde
no, empiezas con la niña
pero eso es un 2% del juego
mira, perquè et fiquis
el cap
a App
la pel·lícula
de Pixar
que té aquell pròleg
de la parella
quan es coneix
i mor
i després
és una cosa semblant
emocionalment
també és molt semblant
perquè t'està fent
una mena de comprimit
històric
on et destrossa
perquè tu comencis
la història de debò
amb l'estat d'ànima
adequat
per entendre-la
genial
a més que també
la nena se'n va cap al cel
com a App
sí, App
suposo
no, yo lo que veía
del videojuego
había cosas que me recordaba
a una peli
que ya he mencionado aquí
que es la del viento de amnesia
y sí que hay
sí que hay esta idea
de cuando
el mundo se va a la mierda
por así decirlo
y quedan pocos elementos
que lo puedan salvar
o pocos ciudadanos
que lo puedan salvar
siempre se tira mucho
de esta imagen
si es cierta
de adulto, niño
o adulto, adolescente
es decir, de ese tándem
porque al final
el niño o el adolescente
representa el futuro
y si lo salvas
estás salvando el futuro
cuando a la hora de la verdad
ya nos estamos dando cuenta
que somos una raza
demasiado fuerte
incluso con todas nuestras miserias
para que no se caiga
sí, sí
a mi em va saber greu
pensar
ostres, el Rubén
ens ha recomanat en Las Tofas
que hagués sigut un joc
molt bo de portar
durant la pandèmia
perquè té aquest component
però és veritat
el que tu vas dir
com a més ho vas comentar
en un editorial
que al fin de cuentas
somos como cucaratxes
sí, sí, no hay manera
es totalmente cierto
a nivell cinematográfico
comentabas
aquesta pel·lícula
que per cert
no he vist
està molt clar
Las Tofas
ja us dic
no té res original
es basa en
les típiques pel·lícules
de zombis
com
La noche de los muertos vivientes
o inclús
en pel·lícules apocalíptiques
com
El libro de Eli
o En la carretera
té molt
en la carretera
moltíssim
de to
de personatges
però no es tan
que
l'originalitat
sinó
com t'ho explica
i com et fica
dintre
és a dir
jo recordo jugar-lo
el 2013
quan va sortir
i dir
mira que no m'agraden
les històries de zombis
perquè a mi no m'agraden
les històries de zombis
però
els personatges
aquí me'ls estan explicant
d'una manera
i ja estic ficant-me
a la seva pell
d'una manera
que m'interessa saber
on van
i és una pel·lícula
molt d'això
i a més és bastant adult
a nivell d'emocions
no ho vull explicar
al final
ja us dic
al final és
jo sempre el comparo
amb el final
del Padrino 1
on una mentida
es converteix
en el gran gir
i en la gran veritat
de la història
és a dir
no ho puc explicar
gaire més
la pones muy arriba
ara ja con esto
ara ja
ho dic
te voy a seguir los pasos
es muy hype esto
i una cosa
que també
joder
que no ho sabia
i que a més
li dona molt de protagonisme
a la història
que és la música
la música
que has comentat
el Gustavo Santolalla
té una música
la banda sonora
òbviament
és molt emotiva
s'ha de dir que
s'utilitza
de forma bastant intel·ligent
no és in your face
com has ensenyat abans
amb la Color Out of Space
no és allò de
aquí has de llorar
i te pongo una música
no no
a part el joc està dividit
que això no ho he explicat
en 4 estacions
comença
otoño
invierno
primavera
verano
hòstia
esto es una pel·li
de Kim Kiduc
comença
bueno
ha passat d'això
Dani de la Orde
però empieza con primavera
sempre en vida
en con primavera
no
perdona
este creo que empieza
en verano
verano
otoño
invierno
primavera
porque acaba con lo positivo
aunque ya te digo
que el final
no es exactamente positivo
pero que es un joc
que está muy bien calibrado
a nivel de guión
sobretot en aquel joc
igual que en Autidoc
ya os he explicat
que tecnológicamente
siempre había destacado
aquí ya estaba en un punto
en que tampoco había
de demostrar gaire
y en cambio
se van voler
posar muy serios
con el guión
y es que se le puede
tatchar muy poco
a nivel de argument
a nivel de evolución
de personajes
de dinámica
de diálogo
los diálegs son brutales
y es muy serios
es un joc muy serios
y muy bien hecho
este es el gran punto
d'aquest joc
i hi ha alguna cosa
ara que comentes
sobre la Autidoc
guarda alguna relació
de l'imaginaria
de la Autidoc
en el sentit
no tinc només de Crash
o de Jack and Daxter
però hi ha algun
easter egg
algun guiño
de fet
es volia creure molt
que l'univers
de l'Esto Fuzz
és el mateix d'Uncharted
perquè en l'Uncharted 3
vam fer un easter egg
on hi ha una baralla
en un bar
tu com l'has jugat
sí
hi ha un diari
a la barra del bar
que si tu el mires
posa
infección de ongo
s'estranya
està entrando en el país
però no
no és el mateix món
és a dir
simplement
Autidoc
igual que en el Uncharted 4
tu pots jugar al Crash
en una consola
que et trobes
a la consola
que tens a casa
pots jugar al Crash
Autidoc
fa referència
als seus propis productes
però no
són universos separats
no té més
hi ha una cosa
si no teniu una pregunta més
que és
el que no ho he dit
no
que no ho he dit
que és que
aquest Cordyceps
aquest fong
existeix
és real
és a dir
s'han basat en un fong real
el que passa
que no afecta les persones
afecta les formigues
si busqueu Cordyceps
hormigues en Youtube
baix al·lucinar
hormigues tombis
no
Cordyceps
hormigues
o hormigues tombis
que de fet se les coneix
com hormigues tombis
perquè és un fong
que això
t'ataca el sistema nerviós
i obliga les formigues
a pujar
al més alt d'un arbre
i quan estan
al dalt d'aquell arbre
els fa esclatar el cap
on estan
totes les esfores
de la formiga
perquè
s'escampi més el fong
és un fong
que utilitza d'aquesta manera
llavors clar
aquí van agafar el joc
i van dir
harem-nos lo mismo
però con humanos
hòstia
Ferran
això sembla
en l'últim capítol
que van estrenar
Rick and Morty
aquesta mena fongs
que exploten
bastant
el concepte d'infecció
és una cosa molt típica
de fet
seguint en pel·lícules
també té molt
de l'amenaza d'Andròmeda
també té molt
d'estallido
bueno
perquè parece que al final
i el otro día
esto lo digo
a raíz de un documental
que hay en Netflix
que ya sabéis
la serie esta documental
en poques palabras
que aborda también
el tema del coronavirus
hemos oído un mogollón
del coronavirus
y oye
después de haber oído
tanta información
sobre el coronavirus
llego a este documental
y aún así
me satisface
y realmente me aporta
evidentemente
cosas que repite
pero algo que comentaba
era el documental
era que en el fondo
todos estos virus
ya existen
en la realidad animal
que el problema
y en ellos
se mueven tranquilamente
por así decirlo
el problema es
cuando estos virus
pasan a la realidad humana
cómo nos afectan
además cómo mutan
porque de hecho
en contacto con el humano
son virus
que acaban mutando
y esto es lo que ha pasado
realmente con el COVID
pero claro
en el fondo
y en el momento
hay un documento
en el documental
que es brutal
cuando pillan
a los murciélagos
que al final
se ve que son
portadores de virus
a un nivel
inimaginable
no sé on era
es que no m'inventaré
el tal percent
pero vaig a llegir
un lloc
del 60%
m'ho invento
de les malalties
estranyes
que hi ha hagut
a la humanitat
han sigut de ratpenats
están en los murciélagos
exacto
perquè són
es fiquen a tot arreu
conviuen a molts llocs
on hi ha humans
és a dir
tu Pol
que tens una guardilla
a casa
que tens ratpenats
tio
ah no
per suposat
i com pots veure
l'altre dia
Ferran
això Adriana
ara sóc apicultor
perquè
m'han entrat
m'han entrat
a velles
als altaveus
que hi ha enforadets
i m'han fotut
a dins
su casa rosa
no, no, no
esto es la letra
pequeña
de todos aquellos
que se quieren
volver al campo
i jo he viscut
que jo he viscut
Pol
a casa teva
que els teus gats
caça ratpenats
ah sí
bueno
menos mal
que tienes
equilibras la balanza
muy bien
pero
de hecho
lo del
murciélago
se acaban enterando
claramente
que forma parte
del COVID
porque coinciden
en un 96%
es decir
cuando analizaron
el virus
ya habían analizado
al murciélago
durante bastante tiempo
y cuando encuentran
el COVID
se dan cuenta
que coinciden
en un 96%
en virus
que ya habían estudiado
en los murciélagos
y es ahí
donde ven claramente
la relación
pero bueno
estamos vivos
vamos a vivir
así que
hay vida
después de la muerte
hay vida
después
de Afterlife
de Afterlife
Serious
Serious
dicho chicos
hoy os traigo
la serie
Afterlife
de Ricky Gervé
y qué mejor
que hacerlo
de la mano
de Bill Withers
y su gran tema
Lovely Day
una canción
que
es una maravilla
yo creo que
esta canción
la tendríamos que escuchar
cada mañana
al despertar
así en plan mantra
y más en estos días
que corren
no sé
¿estáis familiarizados
con Bill Withers
o qué?
sí
por las noticias
bueno
el ritmo
familiarizado
al menos con la música
sí
con Lovely Day
sí
porque de hecho
es verdad
lo que estabas comentando
Ferran
en las noticias
de hecho
Bill Withers
está hoy aquí
entre nosotros
es una manera
de decirlo
por dos motivos
porque
por un lado
forma la banda sonora
de esta pedazo
de serie Paul
llamada Afterlife
¿vale?
y porque
por otro lado
Bill Withers
desgraciadamente
murió
al principio
de este confinamiento
no sé si
era un señor
evidentemente mayor
¿vale?
pero que murió
al final de marzo
por así decirlo
y con tanta
con tanta muerte
que nos ha estado acompañando
y que desgraciadamente
nos seguirá acompañando
pues no
no lo recordamos
como era debido
en esta empanada
así que desde aquí
fuerte agradecimiento
a Withers
por sus aportaciones
musicales de los 70
porque como ya he dicho
más que canciones
no sé
son como mantras
sus temas
no solo hablo
de este Lovely Day
sino de Lean On Me
Lean On Me
o Ain't No Sunshine
si no
Ain't No Sunshine
y superversionado
de hecho
yo creo que Withers
da para un programa
porque el tío además
estaba metido
en la marina
antes de ser músico
¿vale?
pero bueno
da para un programa
da para una sección
ya veremos en un futuro
pero ahora toca sumergirse
en Afterlife
una serie
Paul
que con todos sus defectos
a mí me sigue pareciendo
una maravilla
he de decirlo
porque creo que tiene
grandes virtudes
después las vemos
pero antes
por si alguien
no está familiarizado
con la serie
que damos por sentado
que todo el mundo
la conoce
ubiquemos al oyente
Hammock
ahí entra la banda sonora
de Afterlife
Hammock
Afterlife es una serie
de Netflix
que hace menos de un mes
que ha estrenado
su segunda temporada
y por cierto
ya está confirmada
la tercera
vamos a ver
cuando la pueden grabar
pero está claro
que habrá una tercera
estamos hablando
además de una serie
más bien breve
en estas dos temporadas
son seis capítulos
por temporada
y unos 30 minutos
por capítulo
así que
típica duración británica
es una serie
que hasta el momento
se puede consumir
en menos de seis horas
pero
que insisto
yo recomiendo
saborear lentamente
lentamente
porque a pesar del ritmo
tiene un ritmo
bastante fácil
bastante ágil
pero yo considero
que las pausas
son muy necesarias
para abordar
los temas que la serie propone
y que repite y repite
y de alguna manera
de tanto que repite
si la consumes del tirón
hostia
potan bafá
como diría
potan bafá
que estampanada
y ya sabéis
lo difícil
es mucho más difícil
coger un empacho
pero bueno
¿qué temas propone
realmente Afterlife?
¿qué temas propone?
después de la vida
es decir
la vida después de la muerte
ya lo dice
¿no?
su propio título
pero lo gracioso
es que ese mismo título
juega en una partida contraria
además de que nos habla
de la vida después de la muerte
también nos habla
de el resto de la vida
la vida futura
la vida que queda
tras un determinado suceso
son dos acepciones
que de alguna manera
ofrece la expresión
y esa es la gracia
bueno
es donde estamos ahora
¿no?
la vida después
de la muerte
del coronavirus
en este caso
de hecho es verdad
que estuvimos aquí hablando
de Anorthodox
y de otras series
pero una serie perfecta
también para
para este encierro
que yo llamo
para este confinamiento
de hecho la estrenaron en abril
si no me equivoco
en Netflix
pero bueno
volvamos a la idea
del título
que son dos ideas
que se complementan
y a fin de cuentas
el título lo que hace
es traducir en palabras
lo que suele pasar
ante la muerte
que unos se mueren
y se enfrentan
a su afterlife
quien sabe cómo
y dónde
pero así se enfrentan
y otros
permanecemos
y nos enfrentamos
a sí mismo
al vacío de la muerte
a la muerte
de los seres queridos
evidentemente
y es de este segundo
afterlife que nos habla
valga la redundancia
la serie afterlife
¿no?
de la vida de aquellos
que se quedan
y en este caso concreto
de la vida de Tony
el protagonista de la serie
sin su mujer Lisa
Tony y Lisa
Lisa se ha muerto
hace muy poquito
de cáncer
y de hecho
la serie empieza ya
con la ausencia
de Lisa
triste muchísimo
evidentemente
pero no piensen
que la serie
es un camino
tortuoso
a través de la enfermedad
y la depresión
y que continuamente
nos ofrece unos recuerdos
tan felices
del pasado
que vistos desde la pérdida actual
pues puedan invitar
al suicidio
sí, sí
también un poquito
un poco
bastante
pero no
pero no
porque yo creo
que la gracia
de Afterlife
es que por un lado
ofrece
en estos 12 capítulos
ofrece esta
acertada exploración
del duelo
algo que realmente
además se ha trabajado
bastante poco
en el medio audiovisual
a la vez que nos invita
continuamente
a reconciliarlos
con la vida
es decir
se mueve
como en esta
en esta dualidad
y todos estos temas
que acabo de comentar
que yo creo
que la serie toca
y muchos más
de carácter humanista
los toca
no sé
con una sinceridad
los va relativizando
y evidentemente
ahí está el humor
también de Ricky
que ahora hablaremos
de Ricky Gervais
pero que más que entristecer
todos estos temas
lo que hace ese humor
y esa distancia
esa relatividad
es ayudar a reflexionar
sobre aquello
que yo considero
realmente importante
mientras te echas
no diremos unas risas
no diremos unas carcajadas
pero sí que es cierto
que vas acompañando
esa reflexión
de algunas sonrisas
propias de aquel espectador
sobre todo
que se reconoce
a sí mismo
en el patetismo humano
porque además
en Afterlife
continuamente
vemos ese patetismo humano
rozando límites
insospechados
pero como decía
presentados
con una gracia
hasta con una ternura
que hace que al final
pues los aceptes
yo diría que esa es la palabra
yo diría que esa es la palabra
terror
Sí, claro
a ver, también te puede dar
urticaria esa ternura
no, no, no
pero me refiero
que más
que
estamos hablando
de Ricky Gervais
que nosotros
hemos portado
a este programa
la gente
la gente
la gente
se puede pensar
que es un festival
del humor
y no exactamente
ya lo estás comentando
Sí, de hecho
ahí es donde voy
porque
antes de ir a Ricky Gervais
simplemente recordar
lo que hablábamos
el otro día
también en el programa
de aniversario
como
lo que decíamos
y lo decíamos
a raíz de unas declaraciones
de un escritor portugués
Gonzalo Tavares
que la cultura
nos tiene que colocar
frente a la muerte
y solo puedes percibir
lo que realmente es importante
si te percibes mortal
eso es básico
eso si no
díselo a mi bebé
de siete meses
que como no lo empiece a entender
lo tendremos complicado
ya he visto cuál es
la distancia
entre el sofá
y el suelo
pero evidentemente
no con esa simpleza
con mucha más complejidad
así lo decía Tavares
y yo creo que
Afterlife lo demuestra
y bueno
ya lo habéis visto
y yo lo he dicho
varias veces también
quién está detrás
quién es el terapeuta aquí
quién es el pensador
Tavares evidentemente
es Ricky Gervé
y como decías Ferran
Paul ya lo trajo
ya lo trajimos
a esta gran empanada
Paul tuvo la suerte
de ver más bien
la otra cara
de Ricky Gervé
la cara que yo de hecho
yo he hecho
yo he hecho
portar esta cara
exacta
ahora tú portas
la cara potser
más humana
más introspectiva
no la del cabrón
yo creo que al final
él parte de la misma idea
la introspección
es decir
él parte de la misma reflexión
porque evidentemente
en sus monólogos
también hay mucha reflexión
sobre la muerte
sobre esa reconciliación
con la vida
yo creo que
Rick Gervé continuamente
en sus monólogos
se está reconciliando
con la vida
a través quizás
de mostrar las miserias humanas
lo que cambia es el tono
el tono sí que es muy diferente
y yo he de decir
Paul
que además ese tono
tampoco lo conocía
es decir
yo si algo conozco a Ricky
es
bueno
mejor dicho
a Gervé
es por sus monólogos
por sus monólogos
por ese humor
mordaz
hiriente
no le conocía
esta vertiente
tan sensible
esta apuesta
por el melodrama
y de hecho
seguramente
porque no había consumido
sus series
para el que
de nuevo
para el oyente
que no lo conozco
es un tío
que es humorista
escritor
y ahora
claramente
en Afterlife
pero en otras series
evidentemente
director
guionista
actor
es un tío
con bastante talento
podríamos decir
hombre
puto amo
si no
ahora
Ricky Gervé
Ricky Gervé
té aquestes dues vertents
que ya estás comentant
que es l'humor
y un humor
muy ácido
y muy cabrón
que diría el Paul
pero después
tiene una parte
de tendresa
que incluso
en los monólogos
cree
porque en los monólogos
también te habla
más de los animales
la suya manera
de tratar los animales
es demostra
diuen que un psicópata
si vols detectar
un psicópata
es como trata
los gos
o como trata
los animales
y el Ricky Gervé
si algo te
es que a los gatos
a los perros
yo creo que el tío
justifica
su falta de amor
por los niños
que es una manera
de decir
falta de amor
por la humanidad
con el haber
pero que yo soy capaz
de amar
que tengo mucho amor
en mi interior
simplemente no amo
a los niños
de fet per això
suposo
hi ha el personatge
del gos
a la sèrie
exacte
però és que de fet
el Ricky Gervé
és un exemple
claríssim
dels que són
els nihilistes
positivistes
que són la gent
la vida té valor
en quan
no la sobrevalorem
és a dir
per què estar
tan en contra
de la religió
o de la gent
superreligiosa
o per què estar
tan en contra
de la hipersensibilitat
i de la pell fina
perquè considera
que és gent
que li està donant
un fals valor
a la vida
i per lo tal
li està fent
un menyspreu
a la vida
i el Gervé
no diu
que no s'ha de disfrutar
la vida
no diu
que la vida
és maca
no diu
que no existeixi
l'amor
diu que existeix
en quan
que no el busquis
de forma artificial
i deixis
que les coses
passin
i Afterlife
el seu personatge
es dedica
tota la sèrie
a menysprear
a com
els altres
fan esforços
però bueno
Adrià
no
el tema
el tema
el tema
el tema
el tema
es que
estás totalmente
en lo cierto
es un tío
que tiene un discurso
muy claro
y que aunque podamos
ponerlo en duda
al ver estas dos realidades
monólogo
más serie
en el fondo
como decía
parte de lo mismo
es un tío
con un discurso
muy claro
y que es un discurso
más bien
como tú decías
puede tener esta
apariencia
ni lista
pero en el fondo
es un tío
que es un positivista
también
y un enamorado
de la vida
un enamorado
y si no
intentar escarbar
en su pasado
y os encontraréis
con algo
que vamos
es alucinante
no sé si ya lo habéis
escuchado
por favor
Ferran
haznos
ese favor
haznos ese favor
que podamos oír
las mieles
de su discurso
pero no en un formato
dramático
ni de serie
ni de cine
sino en algo
más bien
musical
que suene
que suene ese piano
y ahora no os penséis
que Ricky también
toca el piano
eres tú Adriano
¿no?
quién sabe
soy yo
exacto
bueno yo os voy contando
yo os voy contando
este tema que suena
es de principios
de los 80
de hecho es del año 83
es bastante obvio
por esta melodía
que
pegadiza
que acompaña
y aunque no tuvo
mucho éxito
en el Reino Unido
tampoco es que fuera
un desastre
porque además
en el UK
puede que no tuviera
mucho éxito
pero en Filipinas
arrasó
arrasó
de hecho
parece ser que se convirtió
en una especie de himno
del amor
y del desamor
evidentemente
entre los adolescentes
filipinos
de los 80
estoy hablando
de una canción
que se llama
More to Lose
más a perder
del grupo
Seona Dancing
pero ¿quiénes son estos
Seona Dancing?
y ahora ya
¿quiénes son los que suenan?
a mí me suena mucho la voz
venga Paul
Paul ilumínanos
ha pasado
que era lobo lesbias
pues es nuestro querido
Ricky Gervais
¿en serio?
es nuestro querido
Ricky Gervais
espera espera
vamos a escultarlo
vamos a escultarlo
now it's over
my father's free
but I feel colder
thousands tortured lives have fallen
de un y dos
sí, sí
sí, sí, sí
no, no
y de hecho
si vieras las imágenes
de este videoclip
desde el año 83
como hablábamos al principio
esto también da para una sección entera
yo creo que aquí Gervais
se parece más a Bowie
que al Gervais
que tú conoces
¿eh, Paul?
al que tú viste en el escenario
al que tú viste en el escenario
ese no se parece
de hecho
el mismo Gervais
en unas declaraciones
no tan
no tan antiguas
dice que
claro que él
con 20 añitos
recién salido de la universidad
o en el transcurso
de la universidad
ve a Bowie
interpretar Heroes
¿no?
por primera vez
y se dice a sí mismo
yo voy a ser
un rockstar
o popstar
como queráis
¿vale?
lo más gracioso
o ala
mira
penjarem
penjarem imatges
a la xarxa
a la xarxa
al Ricky Gervais
androgin
es Ricky Bowie Gervais
Ricky Bowie Gervais
sí, sí
pero a ver
por otro lado
es acojonante
que este tío
con lo talentoso
que es
en lo que hace ahora
no lo hiciera tan mal
en los años 80
cantando
y otro marujeo
que he rescatado
por ahí
es que cuando a él
le han preguntado
hace poco
bueno
¿y qué piensas
cuando te ves ahí?
porque claro
nosotros quedamos alucinados
él seguramente también
es un tío
que tira siempre
por un short cut
por un atajo
y dice que
pues que entre
ese tío de cantante
¿no?
ese cantante
y el humorista de ahora
hay muchas pizzas
de diferencia
y eso es verdad
es verdad
hay muchas pizzas
de diferencia
pero bueno
marujeos aparte
aquí lo interesante
es ver como Gervais
tenía claro
que quería crear
y quería tratar
con el público
al final lo ha conseguido
no con la música
lo ha conseguido
y por otro lado
también
y como apuntaba
antes de poner
de que escucháramos
esta canción
lo importante es comprobar
como tras la fachada
de Tío Hiriente
Gervais es un romántico
es un romántico
y recuerdo que la letra
enamoró a toda una generación
de Filipinos
pero es que además
en Afterlife
volvamos a Afterlife
sí pero bueno
dices lo de Filipinos
como si los Filipinos
fueran conocidos
por no enumerarse nunca
que esta canción
rompió sus corazones
de hielo
no no no
para nada
para nada
para nada
no lo digo
lo digo en la medida
que pudo irrumpir
en toda una sociedad
y quizás alejada
¿no?
de la idiosincrasia británica
irrumpir con fuerza
y enamorar
de hecho hay comentarios
cuando buscas la canción
que te dice
que
¿quién no hizo el amor
por primera vez
en los años 80
con este tema?
pues que bien
porque tú
a eso vas a descubrir
para la Tebadona
Adriano
que es filipina
no no no
he de decir
que mi mujer
es una mujer
de apariencia filipina
pero que si le preguntas
¿cuántos años lleva aquí?
te dirá
la edad que tiene
¿sabes?
que nació aquí
¿sabes?
entonces
sí pues evidentemente
ha vivido de la cultura
filipina en casa
pero después su realidad
¿no?
ha sido más la nuestra
en el fondo
esto lo sé
porque vivimos
en una gran empanada
la era digital
es una gran empanada
informativa
¿no?
y al final
rescatas por aquí
rescatas por allá
exacto
parlant de era informativo
os faig un update
si esculteo algo raro
es porque una abella
ha entrado
¿vale?
al altaveu
ya tenemos el zoo
en tu casa
guay guay
Paul protagonista
de mi chico 4
¿sabes?
¿se acuerdan?
la película de mi chico
con el Macaulay Culkin
que le picaba una abeja
sí que me ha conozco
y tanto
joderla
viene el cine y todo
bueno volvamos a la serie
y volvamos a esta parte
¿no?
a la parte del amor
que puede que quizás
sea la que se genera
urticaria
¿no?
no lo sé
no a mí no
a mí no
a mí no
¿eh?
no vale guay
está bien saberlo
porque claro
ya os he comentado
¿no?
la serie se inicia
con un Tony
en soledad
porque ha perdido a Lisa
porque ha perdido a Lisa
pero
de hecho
la serie también
nos muestra
una historia de amor
porque claro
Yerbe elabora
en Afterlife
una intensa
descripción del amor
hemos hablado también
del duelo
¿no?
pero para aceptar
ese duelo
continuamente nos recuerda
cómo era su relación
de amor
por un lado
por los vídeos
que ella
vídeos que ella
ha grabado
personalmente
y aparentemente
en secreto
para que él vea
una vez falte
y otros vídeos
que se van mezclando
en paralelo
que el mismo
Tony
o Richard B
ha grabado
sobre Lisa
mientras eran felices
y estaban juntos
¿no?
entonces
son vídeos
que consumimos
a la par
de sus lamentos
en solitario
y por eso
hay veces
que la peli
más que un melodrama
parece una comedia romántica
es cierto
hay momentos
que
sobre todo
por algunas canciones
que aportan
secuencias
de estos montajes
que van uniendo
diferentes vidas
que tiene un puntito
casi de comedia feliz
pero claro
también ahí
tengo que rescatar
otro marujeo
es que Ricky Gervais
es un tío
que aparentemente
lleva toda su vida
con la misma mujer
sí
eso es bien sabido
sí sí
la escritora
Jane Fallon
como te has dicho
Paul
ahí está
ahí está
es verdad
o sea
en el fondo
el mundo de Gervais
está ahí
porque está
el amor familiar
o sea
el amor entre cónyuges
pero también está
el amor familiar
está el amor entre amigos
entre colegas de trabajo
y como habéis comentado
el amor a los animales
fundamental
gracioso
por eso
¿cómo se llama?
el perro
¿os acordáis o no?
hostia no me recuerdo
sí hombre sí
pensar en las aficiones
de Ricky Gervais
ah pues se llamará Bourbon
se llama Brandy
Brandy
aunque diga que es por pizzas
la diferencia entre uno y otro
el del pasado y el de ahora
yo creo que es más por el
por el pirriaki
por el pirriaki
pero es que es así
es una serie que
aborda el amor
aborda el duelo
pero el amor
como he explicado
lo aborda en todas
sus diferentes
¿no?
estamentos
realidades
no puede que
que parta de él
ese amor
porque él tiene muy claro
cuál es el amor que tiene
que es hacia su mujer
hacia el pasado
pero sí que es cierto
que hay toda una serie
de personajes secundarios
que para mí son increíbles
no me gusta tanto
la relación que establecen
con él
es decir
yo creo que son unos
personajes secundarios
que fallan
en el momento
que se relacionen
o que tienen que aportarle
al personaje de Tony
pero que ellos
por separado
y con sus pequeñas historias
hablándonos de ese amor
o de ese amor
son una maravilla
son una maravilla
ya te digo
estoy
no sé si
os acordáis de todos
pero el padre
de la residencia
te iba a preguntar
¿quieres que entremos
en los personajes?
el meu gran problema
d'aquesta serie
son algunos personatges
bueno claro
al final
satisfacer en todas las direcciones
será complicado
pero bueno
vamos enumerando
el padre
en la residencia
la mujer que lo cuida
la relación del padre
y la historia
de toda la trama
de la residencia
a mi em sembla
bastant ben portada
sí
ella está muy bien
en comptes de fer
la típica historia
de fill
que ha abandonat el padre
i sentirse culpable
no no
ho potencien
des de no no
aquest tio
té bon cor
és a dir
t'estan presentant
un personatge
al gerbé
al ton
que té el cor trencat
però cada dia
va a veure el seu pare
i no ho fa per culpabilitat
ho fa perquè de debò
l'aprecia
i li agrada anar-lo a veure
i li explica
les seves misèries
és a dir
el fa partícep
de la seva vida
sí
aunque está ausente
evidentemente
el padre está ausente
apenas conecta
en un diálogo
con el hijo
pero que sí que es cierto
que también nos permite
reflexionar sobre
otra realidad
que es
la muerte
de alguien
a quien se le ha
sustraído la vida
en un momento
que quizás no tocaba
y la muerte
en vida
porque al final
es un padre
que está enfermo
y está en una residencia
y necesita cuidados diarios
es una muerte también
pero en vida
pero está presente
de alguna manera
él está conectado
a una muerte
a la ausencia
pero físicamente
está más conectado
a su padre
que tampoco está
entonces hay un trampantojo
ahí
hay una realidad doble
que me parece muy potente
es una buena decisión
Adriano
tú has dit
que no has vist
altres sèries
a mí
aquesta trama
em va recordar
molt a la sèrie anterior
que es Derek
on el Ricky Gervé
fa d'un home
de discapacitat mental
que ajuda
a una residència
d'avis internats
on també n'hi ha molts
que tenen aquesta
falta de presència mental
i està molt ben portat
i crec que
en quant a això
quan el que és
la trama
de la residència
d'avis
amb el pare
i la dona
està molt ben portada
perquè a més
la dona és
el nou interès amorós
el fet de refer la vida
i com ell
inicialment
s'hi oposa
i aquest és un problema
que tinc amb la sèrie
que és que el seu gran
conflicte és aquest
és tornar-se a obrir
la gent
a través d'aquest personatge
de la cuidadora
i la sèrie
cada episodi
mira que són pocs
la sensació de reiteració
d'allargar el conflicte
es fa una mica pesat
això ho he comentat
jo en un moment
al principi de tot
que la sèrie repite
i repite
que la recomendació
de consumirla
por capítulos
no solo tiene que ver
con darle espacio
a cada idea
que propone
sino tampoco empacharse
perquè sí que és cierto
que és una sèrie
molt reiterativa
i encara que
també apuesta
quan tu consumes
la primera temporada
i ves que
hi ha un aparente
desenlace
i hi ha una segona
temporada
que podes suponer
com un punto
de inflexió
en su vida
és a dir
ostia
no havia superat
l'ausència de Lisa
però la primera temporada
ens intenta explicar
que hi ha una possibilitat
que hi ha una possibilitat
de volverse
no enamorar de Lisa
no
si de la vida
i claro
ens enfrentamos
a una segona temporada
que és una repetició
en el fons
totalment
no ofrece
ningun arco temporal
del personaje
més allà
que esos pequeños detalles
que todo humano
vamos adquiriendo
en los cambios
como el cambio
del Coral Minus
tot i que
perdona
tot i que jo et vaig dir
recordes
quan vaig veure la segona temporada
et vaig dir
m'ha agradat més la segona
que la primera
perquè l'he vist
més enfocada
amb la sensació
que la primera temporada
no acaba d'entendre
que em volia plantejar
en general
la sèrie
entenia el concepte
entenia això
i en canvi
la segona va molt clarament
a una cosa
tot i que sigui una repetitió
no no
és que és totalment
cierto
lo que dices
és que la segona
és que la segona
té com una repetició

la reinvenció
és una pretensió
que tenim sobre nosaltres
que és absurda
o sea
realment
podràs planteartelo
com oídas eh Adriano
no
és que podràs planteartelo
en la infància
però no en la edad adulta
en la edad adulta
simplement vas
corrigiendo el camino
poco a poco
¿sabes?
és un poco
¿y qué era lo que te molestaba
en el fondo
a tipo
para entenderlos
jo veig que t'he fet cas
i la vaig veure
a tota el tirón
primera i segona
grande
ja d'entrada això
no però
a veure
jo com a
bueno com vosaltres
no
però que som
aferrims
a Ricky Gervais
la vessant
potser més macarrilla
no
que és bastant
el 90%
de lo que és
Ricky Gervais
jo el que em trobo
amb aquesta sèrie
és que
vol
bueno
com a bo idolat
és un doble filo
jo crec
vol contentar
un tipus de públic
que mai a la vida
consumiria
ni els seus monòlegs
ni el seu tipus d'humor
negre
és una sèrie
que està feta
precisament
per contentar
aquesta part de gent
que em sembla
superbé
de fet és una sèrie
que jo de per si
no consumiria
però sé que molta gent
i sé
de lluny
que llocs com
jo què sé
Raku
vull dir
l'han deixat superbé
com a sèrie
i realment és una sèrie
que jo sí
que podria recomanar
el que passa és que jo
venim del Ricky Gervais
que conec
i no estic dient només
del desenfrenat
o caòtic
o supernegre
però a mi em ve al cap
per exemple
i suposo Ferran
no sé si estàs d'acord amb mi
però
una sèrie
que també estic parlant
de fa temps
però com The Office
que és una sitcom
boja
amb molt de ritme
comèdia constant
hòstia
les trames
dramàtiques
i sobretot
la trama
relacional
diguéssim
entre la Pam
i el Gip
em sembla
d'una profunditat dramàtica
espectacular
entenc on vas
també es dediques
de diferenciar
la sèrie britànica
de la americana
però Ricky Gervais
està també
jo por foto
no he vist ninguna
de las dos
i ara me gustaría
ver alguna
de las dos
què me recomendarais
entiendo que la British
no?
no, no
la British
és lo que és
són uns capítols
no et pensis
jo et recomanaria
potser més
l'americana
que coneixent Adriano
és possible
que no t'acabi
de convèncer
perquè sí que és
una sèrie
molt emocional
però que fa la trampa
de primer
et van a caer
bé
estos personatges
primer et faran gràcia
tot i que
la primera temporada
tot i que la primera temporada
la sèrie va haver de canviar
la segona
perquè s'assemblava tant
a la britànica
que no funcionava
perquè no són els mateixos actors
no és la mateixa dinàmica
però a partir de la segona
agafa la seva pròpia entitat
i es converteix més
en una sèrie emocional
amb grans gags
no ens enganyem
mentre que el Ricky
és que clar Pol
això que dius del Ricky Gervais
i el públic
que no el veuria mai
puc estar d'acord
que Afterlife
està feta per aquella gent
que pensa que Ricky Gervais
no té cor
i tu la veus
i jo crec que també
ho fa servir
el seu favor
de
jo també puc fer
coses així
o jo també
simplement
puc arribar
a aquest tipus públic
jo crec que també
és un repte per ell
però és que aquí està el tema
que a tu t'agrada
Ricky Gervais
no només t'agrada
perquè el tio faci
xistes molt negres
és perquè tu saps
que ell fa xistes negres
perquè té un background
darrere
no personal
sinó d'intel·ligència emocional
la capacitat que té
coño que és cantante
i tot
però
de hecho
una cuestión que quería
no
simplemente
para que el oyente
esté ubicado
porque hay oído
entiendo que a ver
al final estaremos aquí
entre fans de Ricky Gervais
pero
por si no se han dado cuenta
hostia
habéis estado hablando
de The Office
dando por sentado
que todo el mundo lo conoce
en The Office
tenemos a Ricky Gervais
como actor
también como creador
como guionista
como director
en la versión americana
él ya no está como actor
¿me equivoco?
bueno
surto un capítulo
un cameo
hace un pequeño cameo
pero sigue en la creación
sigue en el
en el ámbito creativo
ella está al darrere
sí y tant y tant
sí
no t'hi consta
men
no
estuvo en la gestión
en la gestació
del projecte
i em sembla
que la primera temporada
ajuda
però
precisament
quan es dona en compte
que s'ha de diferenciar
la sèrie
ell fa un pas enrere
no és que la deixi en banda
i en plan
5.000 hores és mejor
sinó en plan
oi
però es nota molt
l'humor seu
sí
però perquè els escriptors
de la sèrie
són fans de Ricky Gervais
i saben agafar-lo
Adriano
perdona
que no entens mai
no
que decía
que el Ricky Gervais
aquesta gent que descobreix
que el Ricky Gervais
té cor
els que el veiem
en els monòlegs
no està fent
simplement el macarrilla
utilitza el macarrisme
per apropar coses
com Afterlife
a mi Afterlife
m'agrada com
i així
lo digo ja
i luego
continuáis
no
és que a mi Afterlife
m'agrada
perquè els temes
que planteja
em semblen molt guais
i sobretot
m'interessa
el punt de vista
d'una persona
com Ricky Gervais
i això la sèrie
ho dona
ara bé
el gran problema
que tinc amb Afterlife
és el Ricky Gervais
és el Ricky Gervais
que vol el pol
per què?
perquè els seus personatges
secundaris
exacte
aporten aquesta part
se m'acudeix
al psicòleg
que em sembla el personatge
menys
que forma part d'una altra sèrie
entenc que està fent un contrapunt
però és un contrapunt
que no és necessari
i que a més
molta gent que pensarà malament
de Ricky Gervais
que és que només és un pallasso
amb aquest personatge
ho tenen bastant clar
en canvi
hi ha altres personatges
que també estan
com molt trets de mare
com és el carter
aquest que s'autoconvida
a la vida dels dames
em sembla espectacular
si mencionamos un poco
los secundarios
si us parece bien
teníamos
el padre de la residencia
la mujer que lo cuida
ese posible amor
después
él es escritor
en un periódico
de un pueblo
ficticio
¿cómo es que se llama?
Tambury
Tambury Gazette
se llama el periódico
ahí tiene
a su cuñado
el hermano
de Elisa
que desgraciadamente murió
y es el jefe
claro, es el jefe
es el encargado del periódico
y todos sus colegas
escritores
a cada cual más patético
después claro
están los que has mencionado
ya
los sus
los personajes directos
que pasan por él
su psicólogo
su cartero
su camello
aunque no pasa
la segunda temporada
también está ahí
su sex worker
exacto
no prostituta
gran reflexión
también
y al final
sí que es cierto
que en todos estos personajes
hay realidades
de Ricky Gervais
que hemos visto
en sus monólogos
que están ahí
en algunos más latentes
y menos
y puede ser
que esté contigo
también en la idea
que tú dices
que el psicólogo
es un mundo aparte
es decir
el personaje del psicólogo
Ferran
sí que es cierto
que no parece
formar parte
de esta serie
es que arriba
el punt
arriba el punt
a la segunda temporada
que ya no es el seu psicóleg
que es el psicóleg
del seu cunyat
que está fet
per contrarrestar
una persona
com es el cunyat
que es buena persona
pero que no sap actuar
en el món
i li posen un psicóleg
que es mala persona
i es pensa
que sap actuar
en el món
llavors
els posen cara a cara
perquè la persona
inactiva
que és el cunyat
vegi
és la millor manera
d'aprofitar
aquest personatge
que sincerament
crec que sobra
però en canvi
el personatge
del carter
és que a mi
em destaca molt
el del carter
perquè és exactament
el mateix rol
dintre la vida
de Ricky Gervais
són persones intrusives
el psicòleg
es fot a la vida
del Gervais
perquè és el seu psicòleg
però clar
ho fa d'una forma
molt poc professional
molt soez
i el Gervais
diu
hòstia
és que això és un imbècil
que jo puc arribar a ser
si em comporto
amb egoisme absolut
i el carter
que sembla un egoista
d'entrada
perquè li està demanant
oi, deixa'm entrar
a casa teva a pixar
oi, et he llegit
les teves cartes
oi, presenta'm
la teva companya
de pis que és prostituta
no, és treballadora sexual
no, doncs
aquest carter
és l'intrusisme
en base del bonisme
és un tio que vol
formar part de la seva vida
perquè considera
que és molt paio
i em semblen dos personatges
que a mi tal
sí que els pots contrarrestar
l'intrus
que ho fa per robar-te
i l'intrus
que fa per compartir
que ja no és un intrus
sinó que és una persona
que vol compartir amb tu això
llavors hi ha personatges
que m'agraden més o menys
però ens deixem un
que jo per mi
és el més important
i és la contraposició
és l'antipsicòleg
no
que és la viuda
tio
del cementiri
aquest és per mi
el millor per avall
exacte
el mirall
la viuda
que amb els gervés
troben sempre al cementiri
i tenen converses
en el fons
és com
la qüestió
dels llocs propis
impropis
ell va al psicòleg
a tenir una teràpia
així hablamos
de la primera temporada
i finalmente la teràpia
la encuentra
contemplando la muerte
desde la vida
contemplando la muerte
que és una dona
que viu al bank
sí, sí, literalmente
a mí nos
a ver
a mí
al final
si algo me falla
con la serie
porque podemos entrar
en detalle
sobre todos estos personajes
y habrá personas
que estén de acuerdo
con nosotros
y con otros
el tema es
lo que yo digo
desde el principio
el tono
a mí hay algo
esa ñoñería
ese punto edulcorado
que a veces funciona
pero cuando es tan reiterativo
tan insistente
y además
parte de personajes secundarios
hacia Gervé
no sé si me explico
es decir
no es lo mismo
ver una situación
o una escena ñoña
pero verla a través
de la ventana
que esa escena
se proyecte
sobre el personaje
protagonista
y entonces
estás pensando
en una escena
por ejemplo
a la compañía
de feina
la Pell Roja
que siempre
es vol lligar
al seu cunyat
precisamente
aquesta Pell Roja
té un moment
en la segunda temporada
que se'n van a fer un café
d'això que diu
el personatge
el Toni
sempre diu
vamos a hacer un café
y se l'emporta
y de sobte
un personatge
que durante toda la serie
ha sigut
bastante superficial
agafa una perspectiva
¿es eso
el que et molesta?
¿aquesta mena
de vamos a proyectar
sentimentalismo
a todos los personajes?
no, no, no
es como para
construir el personaje
de Gervé
y sus reflexiones
sobre la vida y la muerte
y sobre su posibilidad
de volverse a enamorar
no de Elisa
sino de la vida
la utilización
que se hacen
de esos personajes secundarios
que a veces
me parece demasiado
reiterativa
e insistente
y edulcorada
de una manera
en la que sientes
la mano del guión
esa es la parte
que me...
Jo Adriano
el que sí que et dic
és potser
el que més m'ha tret
de la sèrie
i et dic
que és una sèrie
que jo recomanaria
des del punt de vista
de com a...
és a dir
si ets un fan
d'Ark i Gervés
tampoc te la recomanaria
però com a sèrie
o sigui
sense dir
és una sèrie
de Rick i Gervés
et diria
bueno
és una sèrie
que li diria a la gent
però
el que em treu molt
m'ha tret molt
i potser també és allò
que deies del consum
que me l'he fotut
tot de seguida
però és que
a tots els capítols
hi ha el mateix mecanisme
d'ell
plorant-li a la vida
em refereixo a
aquest arc
que comentaves abans
jo no el veig
massa definit
seu
és un arc
des d'un punt de vista
que ell constantment
es passa de veure
un vídeo
de la seva
difunta esposa
diguéssim
que el fa sentir malament
i després es passa el dia
lamentant-se
però clar
això
fins l'últim capítol
està així
per això és bàsic
em refereixo
ja
és que em refereixo
que a mi em ve al cap
una altra sèrie
i tu també l'has vist
Ferran
que a més l'hem comentat
molt aquí
que és
Boja Horseman
t'anava a mi Boja
exacte
Boja Horseman
clar
a priori
és una sèrie
d'animació
també de Netflix
però d'animació
on el protagonisme
és una mena de cavall
antropomòrfic
però
i que és un mundo
és un humanos
i animals antropomòrfics
o sigui que a priori
la profunditat
que hi ha
és irreal
però
hòstia
és una sèrie
que ha abarcat
sí que és més llarga
òbviament
però dins d'aquesta
quasi no cit
però d'aquesta comèdia negra
hòstia
ha abarcat
temes que també tracta
de fet el Ricky Gervais
però ho fa d'una forma
hòstia
molt més
en sol
però
lo sigue haciendo
des de la mirada lúcida
que juega també
al delirio
yo creo que hay un tono
hay un tono muy diferente
y aquí hay una idea
de enfrentarse a la vida
y por eso a veces
tiene que
para no resultar depresivo
a los ojos del espectador
tiene que ir edulcorándolo
para hacerlo más fácil
yo la serie
la concibo
y yo realmente
la he ido consumiendo así
porque si veía
un segundo capítulo seguido
ya no me interesaba
ya no me entraba tanto
entonces al final
ha sido un poco
mi propia naturaleza
la que me ha ido
recordando
que tienes un capítulo
de Ricky Gervais Pertiente
pero lo he ido haciendo
o de manera diaria
o cada X días
o sea
un poco como el que medita
o como el que medita
o como el que hice
sabeu que yo
sabeu que yo
sóc un gran consumidor
de sèries
pinch watching
i precisament aquesta
el que diu l'Adriano
a mi em va passar
veia un episodio i dos
i deia
ho deixo estar
saps per què
no perquè la sèrie
m'hagi demanat
ara pensa en això
no no
però sí que és veritat
que ja es detecta
que es digereix
mateix millor
amb petites píldores
i potser l'error
ha sigut Paul
tregar-te-la ràpid
sí jo creo
perquè és molt reiterativa
ja ho ha dit l'Adriano
i sobretot
és tan reiterativa
i ho has començat a dir
Paul abans
amb el final
perquè tota la segona temporada
a mi m'agrada molt
menys el final
el final
els finales
en las dos
abans de res
parlem del final
o no
no no
jo creo que
podríamos dejar el final abierto
però també
recordar al personal
que és esto
que és una sèrie
que pierden los finales
en ambas temporades
perquè funciona bien
en el goteo
exacto
però perquè lo dices tu
Adriano
és lo que dices tu
és una sèrie
que un dels seus grans fallos
és voler ser tan
maniquea
en certs moments
hi ha moments
on la sèrie
el guió
s'imposa
i diu
ha de passar això
exacto
i al final
de la segona temporada
en especial
és tot l'arc
que n'hi ha
a la temporada
arribes al final
i tornes a estar
la casella
1
de la temporada
1
i passa una cosa
perquè crec que és
també
perquè en el fons
té que passar
una siguiente temporada
té que replant
i
què serà la tercera
la temporada
serà una mejor serie
que funcionara
en plan
no sé
100 capítulos
i que feran
saliendo
de manera
semanal
ja te digo
la concibo
que antes
he intentado
decirlo
que sonaba
un poco
loco
como una especie
de meditación
como una terapia
al final
es una serie
en sí misma
que reflexiona
sobre tales temas
que son muchas veces
los temas
que cualquier persona
puede reflexionar
con su terapeuta
de ahí
que el psicólogo
ya no sea necesario
al final
la imagen del psicólogo
no puede jugar
en la misma dirección
que juega la serie
porque si no
sería ya
hòstia
superaburrido
entonces
quizás
de manera equivocada
Gervé intenta
con el psicólogo
depurar
la parte no edulcorada
pero a mí
no
es que seguramente
es això
que el Gervé
no pot deixar de ser
ell
i precisament
deixar malament
el psicòleg
perquè deu considerar
que les terapies
psicològiques
a l'uso
no solucionaran
tots els problemes
i la seva manera
de remarcar-ho
dient
ei
és el que deia abans
les emocions
existeixen
però no perquè vingui
un suposat expert
a explicar-te-les
tindrà raó
i destrossa
els psicòlegs
bàsicament
Ferran
el personatge
del psicòleg
no sé si te'n recordaràs
de The Office
que a mi em recorda
100%
que és la còpia
del Todd Packer
t'acordes
que és l'amic
també d'empresa
del Michael Scott
que és el fill
del sortit
perquè Gervé
no tira
de los mismos actores
i actrices
Gervé no és de estos tíos
que vuelve a recuperar
Mucho, mucho
De hecho
la que hace de su mujer
en Derek
hace de la chica
que le gusta
al personaje
con deficiencia mental
y el
que hace
en la última temporada
es que ahora no me acuerdo
el que quiere salir
en el periódico
constantemente
el de la barba
ese
que es el vecino pesado
que quiere salir
siempre en el periódico
este
en Derek
también aparece
haciendo
un personaje
bastante parecido
al psicólogo
que és un salido
que solo piensa en lo suyo
y tal
pero es que al final
el que et dic
d'aquest final de la sèrie
que ja dic
no vull desballar
es
ens torna a col·locar
la primera casella de sortida
perquè la tercera temporada
sigui un altre ritol
d'aquesta història
perquè a veure
una cosa que se li pot dir
que és positiva
és que no adulcora
la realitat del dol
i de la depressió
les depressions
no superen
perquè de sobte
un dia et dones
compte
que la vida
val la pena
exacto
en la vida
no hay diens
si hay un diens
es que la palmas
por así decirlo
bueno de fet
això ho diu
el psicòleg
no?
ah si es verdad
algo dice así
no diu en plan
bueno pues no estés
triste
el psicólogo
quiere dejar la profesión
para montar un podcast
con dos colegas
ey ey
el manly
o sea
quiere hacer
una empanada cultural
pero
bueno
yo sé que es una
empanada
yo sé que es una
empanada cultural
y tú Paul comentabas
no no
es que Paul comentaba
el otro día
que precisamente
en el monólogo
que viste
el de Supernatural
aquí en Barcelona
el tío tenía un
un
o sea
ahora no me saldrá
la palabra
otro
auto-humorista
otro comediante
un telonero
que apareció primero que él
y que después lo has visto
en la serie
es que a mi
em dóna sensació
sinceramente
no ho he comprovat
no ho he buscat
pero
hi ha un moment
que va anar a veure
un monòleg
un monòleg
que no dic
l'espectacle
que van a veure
tots junts
sinó van a veure
un monòleg
que a més
és una escena
així cortante
és una escena
que podria ser
molt Ricky Gervais
en plan
d'aquella comèdia
aturada
absurda
grimosa
que podria ser
The Office
però no
acaba sent dramàtic
doncs
aquesta escena
no ho dic com a bo
Adrià
no
no
porque a mi
me encanta
como sale
ese drama
ya pero como sale
del drama
con algo absurdo
que el humorista
se queda callado
o sea
el pavo
para que
el oyente
se entere
no
el tio
no no
però aquest tio
que està fent
aquest monòleg
a mi em recordava
a les faccions
molt el taloner
que va portar ell
és a dir
és algú recorrent
i és algú
que està fent
d'ell mateix
suposo
suposo eh
no ho sé
ja ho comprovarem
després
i si no Ferran
pues treus aquest tall
i està
molt bé
no és que yo recordaba
como el tio
le acaba
porque Gervais
hace el papel
de espectador
que no se ríe
para nada
y el humorista
comete el error
de querer interactuar
con él
y como para hacerse
el gracioso
y Gervais le dice
no mira
es que mi mujer ha muerto
y la vida carece
de sentido para mí
pero es
explayándose mucho más
y claro
me encanta el momento este
que tú dices
así
pausado
detenido
de gotita
donde
que acaba diciendo
el monologuista
los paraguos son raros
¿no?
los paraguos
que se abren así
como raro
ya que estàvem explicando
el tema
intimitats de WhatsApp
em fa gracia
porque el paràdra
m'està dient
en plan
tío es que clar
la vas veure
tota seguida
quan ell
es va fotre a riure
quan jo havia vist
la temporada
aficionado
en plan
jo m'he vist
una sèrie
de vuitantes
temporades
en un dia
ves que
a cada cosa
su dosis
a cada cosa
su dosis
claro
no
no
no
no
pero
a ver
Afterlife
al canvi
a la fi
la recomanem
tots tres
bueno
jo
jo
jo frevientemente
jo la recopano
per qui no li agrada
a Ricky Zerbes
la recopano
per veure si cao la trampa
per veure si cao la trampa
o què
bueno claro
lo que está claro
es que esto no es
no es Luis
uns momentets
no
aquí es un volia arribar
aquí es un volia arribar
Luis Ikei
es Luis Ikei
en un monologuista
y era Luis
en la serie que hacía
estaba claro
a mi em sembla
molt més aconseguit
molt més
Luis Ikei
pero mira
donde está Luis
y donde está
Ríger
has de vigilar
que dius
has de vigilar
que dius
ser muy auténtico
en la vida
al final pasa factura
sabes
doncs
nois
teniu alguna cosa més
o
perquè portem una estoneta
no hi ha manera
no hi ha manera
hem tornat a parar
a la base 0,5
y que quizás
en la próxima
estaremos en la 0,99
exacte
está clar
que els programes
no duraran una hora
fins que la ràdio
ens obligui
així que
no hi ha cap
si teniu alguna cosa més
si teniu alguna cosa a dir
encara podeu
o si no
ja hauríem d'anar tancant
Adriano
no
no calle para siempre
doncs anem tancant
ei
s'agraeix molt
sentir la sintonia
de tota la vida
i tornar
i tornar a sentir
la nostra estimada
Ibiza
de Carrasco
em pensava que anaves a dir
la nostra estimada Ari
però bueno
també
no hola
tal i també
home
òbviament
de fet
fixa't que no l'hem canviat
que tot pot passar
exacte
està por ahí
ahora ya solo falta
que esa canción
la escuchemos
esa sintonia
la escuchemos
en un estudio
de Radio Desvern
ah
por favor
por favor
doncs mira
abans de marxar
recordem un altre cop
xarxes socials
si us plau
comenteu
lo bé o lo malament
que ho ha fet l'Adriano
avui
explicant
lo llarga o no
que ha sigut la secció del Pol
innecessàriament llarga potser
i lo molt que s'ha notat
que la meva estava gravada
i llavors
això
utilitzeu el Facebook
Empanada Cultural
Twitter Empanada Cultura
sense L
Instagram Empanada Cultural
us penjarem fotos avui
d'Instagram
del Riqui Gervé
amb la seva època
Bowie
i els podcasts
els trobareu
a Soundcloud
Mixcloud
i iVox
i ens veiem
ens escoltem la setmana que ve
nois
una abraçada a tothom
adeu
ií
a
è
er
un
av
com
i
i
i
i
i
i
i
i
i
Ô
i
i