Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Hem intentat mantenir una sort de terratorn cada diumenge, on l'inici i final dels nostres viatges amb vosaltres sempre han volgut ser la cultura, amb tots els seus aspectes.
Si pel camí ens hem desviat, de nou, vosaltres ens ho fareu saber.
També hem topat amb la política i la seva intència d'amagoja i manipulació, coincidint amb les eleccions i el final de Joc de Trons.
Segurament també us van fer promeses incomplertes i buides, no ho podem evitar.
Com per exemple parlar d'Àsia, a la que probablement no vam fer del tot justícia el nostre programa, si tan sols tinguéssim més de temps.
Black Mirror va ser el nostre primer monogràfic, com una premonició d'aquest futur negre i trencat que ara ens esatge.
I vam voler dissimular després amb un altre monogràfic, el del Hype i l'E3, tornant de nou a fer promeses i més promeses que qui sap si mai es compliren.
I la setmana passada, amb l'excusa de Sant Joan, vam voler esmanar la plana, parlant del foc i l'esperit de renovació, però aquí ens trobem ara, al final de totes les coses.
I qui sap, potser realment sigui així.
Comencem aquesta última empanada cultural amb la mirada fixa a l'horitzó, que tants cops semblava fora del nostre abast, però ara, imponent, es planta just als nostres peus.
I mirem a l'abisme, i aquest ens torna a la mirada.
Arribem al final, i per alguna raó, no estem tristos.
Bé, nois, aquí estem en l'últim programa d'Àmpera Cultural.
Què? Com esteu?
Com que no? Jo estic molt trist, sí, sí.
Bé, a part d'aquest discurs de mossèn, mossèn parlat.
Jo estic a punt de posar-me a plorar, collons.
Jo també, Déu-n'hi-do, perquè...
Què és això que acabem?
És que no ho sabem.
A veure, com no havíeu dit que això anava ja a programa per tota la vida?
Sí, contrato indefinido.
Contrato indefinido.
No, estem esperant una oferta...
Contrato vitalicio, eh?
Estem esperant l'oferta o de Ràdio Desbend o de Ràdio Sant Joan d'Espí, que cada setmana hem anat tirant l'am.
Ho hem intentat, sí.
Quadriano, tranquil, que tens contrari de becari de per vida, eh?
Que jo no faig vacances a l'estiu, que ja ho sabeu.
Jo, per mi, fer feina, fer feina.
Que aquest món s'ha de xerrar.
Guia turística.
Exacte.
Bueno, nanos, és l'última...
I el Carles?
Ah.
I el Carles?
I el Carles?
I el Carles?
I el Carles, que ja no el triomfes.
Bé, tampoc, que més promeses trencades i més raons per, en veritat, estar tristes.
És part de la vida.
Però on està el Carles?
Us la veu?
No, no, no.
A veure, a veure, us en recordé que jo vaig estar a un programa també que no...
I jo no volia dir res.
Si us en recordé que jo vaig parlar, havia vist algunes coses així que em van deixar molt impactat.
Sí, perquè vas estar amb ell al Bois.
Heu vist Apocalipsis Now, no?
Està sonant de fons.
Doncs, bueno, tenim un nou brando, que és el Mr. Bombosi, i...
Sí, sí, sí.
Hurtz Bombosi.
I el Carles ja... El Carles jo crec que ja no tornarà.
Jo crec que el Carles...
Sí, sí.
No?
Un altre final?
Jo crec que sí.
Que Carles s'ha anat a...
A la jungla.
A la jungla.
A la jungla.
A la jungla.
A la jungla.
Bé, nois, tirem endavant.
Això mateix.
D'acord?
I comencem amb aquesta última empanada.
Menú del dia
Moltes gràcies perant per conservar, per fi, els compassos d'aquesta cançó.
Bé, què hi veurem avui?
Adriano?
Doncs jo us parlaré de cinema, i cerebrou, us parlaré de cinema de l'Agnès Barda i
de l'Orson Welles.
Deixem-ho aquí.
D'acord.
Jo us parlaré d'una sèrie d'anime que és Neon Genesis Evangelion.
Segur que molts la coneixen.
El Retorno.
I jo parlaré, bueno, la dualitat allò que vam portar algun dia de còmic i les adaptacions,
no?
Genial.
I que és The End of the Fucking World.
Ahà, molt bé.
De Netflix.
D'acord, doncs, tirem endavant perquè tenim teca.
Sisplau.
Cinema.
Cinema.
Las habaneras.
Que maravilla de música.
Té un puntet, eh?
Té un puntet.
Pero no, pero no, porque a mí yo me he puesto tonto con el Le Fond, Le Fond de Ferran, eh?
Ha sido muy, sí.
Me ha gustado.
El Fin d'Hien Le Fond.
¿Por qué francés?
Sabías que venía yo a meter caña hoy con...
Bueno, porque suena más melancólico, ¿no?
Sí, sí, tiene un puntito, tiene un puntito.
De hecho, aquí estamos, ¿no?
Con Le Croissant, Le Café au lait, aquí, dispuestos a compartir reflexiones sobre el fin de las cosas, ¿no?
Al final, ¿por qué Agnes Varda?
Por un lado, porque estrena la semana que viene y viendo los problemas que tenemos últimamente con la agenda, yo ya me saco la agenda de encima, ¿vale?
Estrena el viernes, día 5 de julio, y estrena la que es su última película, así que desde rabiosa actualidad.
Comentario que da mucha rabia, pero bueno, es muy específico, ¿no?
Estás muy redundante.
Es muy académico.
Pero ¿qué pasa con esta película?
Que es su nueva película, pero desgraciadamente también es la última.
Cierto.
La última, señores, porque todo llega a su fin.
¿Y qué ha pasado?
La cineasta francesa, ¿eh?
La cineasta francesa que, de hecho, nació en Bruselas.
Nació en Bruselas, pero toda su obra es producción francesa.
Nos dejó exactamente hace unos tres meses, a punto de cumplir los 91 años.
Casi nada.
Tenía 90, pero estaba muy cerquita de los 91.
Y tenía mucha energía, muchísima.
Tenía energía como para elaborar una despedida lúcida.
Casi filosófica, diría yo.
Tenéis que ver esta película.
Y es una película en forma de documental, como suele ser con Barda, ¿no?
Una suerte de testamento fílmico que durante dos horas repasa principalmente su obra como cineasta.
Pero también como fotógrafa.
También lo hace como artista visual.
Porque, a ver, no nos engañemos.
Para hacerle justicia a esta mujer, a una mujer de semejante talla.
Y no lo digo en cachondeo, porque sabéis todos que Barda es muy, muy, muy bajita.
Pero hablo de su talla porque tiene en su haber 52 títulos como directora.
Tiene innumerables fotografías, videoinstalaciones.
Y bueno, de hecho, necesitaríamos unos cuantos documentales más para hablar de sus otros aciertos.
En el cine, como actriz, como guionista, como directora, como fotógrafa.
Bueno, directora de fotografía, como productora e incluso como editora.
Esto nos deja entender que lo hizo todo en el séptimo arte.
Y fuera de él, o mejor dicho, de manera tangencial al cine.
Porque Barda, de alguna manera, nunca estuvo fuera del cine.
También supo destacar como profesora, como pedagoga y como feminista.
Sí, señores, ser feminista puede que hoy no, pero en su día era una ocupación.
Lamentablemente.
Quizás ahora surge de un proceso como mucho más natural.
Pero años atrás, imaginaos.
Estamos hablando, si os he dicho que estaba a puntito de cumplir 91 años.
Estamos hablando de una mujer que nació en el año 1928.
Imaginaros por la de cosas que tuvo que pasar, ¿no?
Esta mujer, artista y cineasta.
Y esto no lo cuenta el documental, pero lo insinúa.
Lo insinúa.
Y como soy consciente de que otros documentales llegarán,
posiblemente también habrá uno de Barda como feminista, ¿no?
No estarán firmados por ella, eso está claro.
Pero está claro que llegarán.
Pero lo mágico de Barda, o lo mágico de la película en sí misma, ¿no?
De Barda por Agnés, que es como indica su propio título,
de alguna manera es ella la que nos cuenta su labor en el mundo del arte
y nos cuenta también su labor en la sociedad en general.
Porque es ella quien logra cerrar su firmografía a la vez que cierra su vida.
Esto es acojonante, ¿no?
O cierra su vida gracias a poder cerrar su firmografía.
Es una pregunta dicotómica que continuamente me invade mi pensamiento
porque no acabo de entender cómo puede ser tan perfecto,
cómo se puede tener tanto dominio del tiempo y del espacio, ¿no?
En fin, lo que está claro es que Barda ha sido siempre una persona muy consciente,
un artista muy consecuente,
y lo ha sido siempre con el mundo que le rodeaba.
Piensa que en el año 2017 le dan el premio honorífico en los Oscars.
A ella, a Agnés Barda,
un artista que jamás ha hecho nada por Hollywood,
le dan un premio honorífico, ¿vale?
Yo creo que eso le da que pensar, no nos engañemos, le da que pensar.
La hipocresía, ¿no?
No, pero por otro lado, que te den un premio honorífico es una invitación a decirte,
bueno...
Bueno, también, también.
Es como Jackie Chan, ¿no? Hace dos años.
Bueno, por lo que pueda pasar, ¿eh?
Y en Hollywood, ¿eh?
Que no se les descambia a Hollywood.
Piensa que ella no ha hecho nunca...
O sea, lo que más parecido que tiene una peli de Hollywood
es una que se llamó Lions, Love and Lies,
que de hecho es una película un poco atropellada,
pero que fue, bueno, el reflejo de los años que vivió con Demi, ¿no?
Con su marido antes de que muriera en Los Ángeles.
Y, bueno, se rodea de todo ese artisteo hollywoodiense
y da fruto de esa película así muy caótica,
pero que sí, es un reflejo más que de Hollywood, ¿no?
Del artisteo de Hollywood.
Pero, al margen de esto, entre sus 52 películas no tiene nada más
que nos... bueno, que conecte con Hollywood.
Imaginaros, ¿no?
Le dan el premio honorífico, su edad tampoco se le debía escapar,
y entonces decide cambiar el enfoque de su mirada,
es decir, Varda siempre se ha caracterizado por compartir una mirada muy precisa,
pero sobre el mundo exterior,
y esta vez decide ponerse frente al espejo y retratarse a ella misma.
No le deja esa faena a los historiadores, que, como os decía, llegarán,
ni a los escritores de biopics, sino que se anticipa.
Y desde una silla, en el escenario, comparte con su público,
y estoy hablando de un público literal,
pues estas reflexiones que os estaba comentando,
todo, y que ella siempre lleva la misma ropa.
Es una cineasta que, evidentemente, siempre se preocupa del raccord.
Entonces, son muchos los escenarios que aparecen en la película,
y muy variado su público.
Todo esto aparece en ella,
entremezclando sus charlas en el escenario,
con una mirada directa a su obra.
De hecho, hay una pequeña selección de su obra,
y, evidentemente, la voz en off,
que siempre es tan característica de su cine,
no deja de acompañarnos.
E imaginad que con la película acabada,
que la acabó unos meses atrás,
se presenta en la Berlinale,
estamos hablando de febrero,
hace nada, hace unos meses,
y allí no solo presenta la película fuera de concurso,
sino que también recibe la Cámara de la Berlinale,
el reconocimiento a su carrera.
Esta vez, yo creo que mucho más justificado,
mucho más esperada,
pero así se despide, ¿no?
Un poco más, y se va a una montaña a meditar,
y dice, ya está, ha llegado la hora de morir,
me lo he llevado todo.
Y Jesús subió a los cielos.
Exacto, es increíble.
No sé, es como os decía antes,
me parece un dominio del tiempo y del espacio brutal,
que es comprensible al ver su obra,
pero, no sé, no me digáis que no es maravilloso.
Desde luego.
Con lo difícil que es poner fin a las cosas.
Hoy lo vamos a ir viendo,
pero realmente poner fin a las cosas es algo
que es realmente complicado.
Y no a las cosas que hacen los catalanes,
me refiero a estas cosas que aquí...
Como oílas, como oílas.
Esas cosas que aquí comentamos,
ingredientes de esta empanada cultural,
que cada semana hemos intentado rellenar.
Yo creo que sí, ¿eh, Ferran?
Vamos a continuar seguro.
Esto es uno de los programas por ahí.
Hay 19 más.
A ver si nos oye alguien.
Tenen una horeta per trucarnos en directo.
Sí, sí, sí.
Sisplau, eh, sisplau.
De fet, es això, ¿no?
Aquí sempre estem amb el cinema,
amb la literatura,
amb els videojocs,
amb els còmics,
amb la música.
Són toda una sèrie d'expressiones culturales
o artísticas que necesitan de un final
para llegar hasta aquí.
Necesitan de un final para llegar a vuestras casas,
pero también para llegar a este programa de rádio.
Y como no paran de llegar,
de alguna manera,
todas estas obras,
continuamente,
de ahí también esta gran empanada
que nos afecta,
no dejan de llegar
con diferentes orígenes,
formatos,
intenciones,
recorridos,
es fácil a veces olvidarse
de aquellas que no lo han conseguido,
de aquellas que se han quedado
a medio camino.
Y son muchas,
son muchísimas.
De hecho,
yo creo que no somos conscientes
de la de obras
que se quedan en el camino.
Ya no digamos
de las vidas de artistas
que también lo hacen,
vidas que se ven truncadas
o que ni siquiera consiguen empezar.
Pero bueno,
esta señora lo ha hecho todo,
así que, por favor,
muy recomendables,
señores y señoras,
vayan al cine.
Yo creo que les va a encantar.
Ya sea porque no conocen
a Agnés Varda
y les encantaría conocerla
o simplemente porque
la conocen
pero les gustaría
despedirse de ella.
Así que vayan a ver
Varda por Agnés.
Pero...
Pero siempre hay un pero.
Pero tampoco se olviden
de los que no han sabido
darle un final a su vida.
Lo digo porque
hay muchos que,
intentándolo,
se murieron.
Esta es la otra cara
de la moneda,
la de otro tipo de artista.
El artista maldito.
Quizá más conocido,
quizá más importante,
pero también menos afortunado.
Bueno,
podríamos hablar
de muchísimos personajes,
pero yo estoy hablando
de nuestro querido
Orson Welles.
Nuestro querido Orson Welles
que hace unos meses
volvió a estar en boca
de todos.
Quizá recordáis
el díptico de Netflix.
De hecho,
yo recuerdo estar
escuchando la radio,
otro programa,
y escuchar
no ha aparecido
una nueva película
de Welles
como aquel que había rescatado.
Una pieza arqueológica,
vamos,
de un valor inconmensurable.
Subasta de Ebay.
Exacto,
venga.
Pero bueno,
yo he tardado un poquito
en verlo.
De hecho,
lo he visto precisamente
para este programa
porque,
de nuevo,
este díptico,
estoy hablando
de una película inacabada,
una película inacabada
que se llama
Al otro lado del viento,
finalmente acabada,
pero no por él,
y el documental
que la acompaña
que yo creo
que es realmente
la maravilla
de este díptico
que se llama
Me amarán cuando esté muerto.
Es un documental
que incluye material
de la película
porque su pretensión
es recoger
este caótico rodaje
que nunca llegó a su fin,
pero también explora
los últimos 15 años
de la vida de Welles
y es curiosamente
este documental
que aunque no está firmado
por él,
es en sí mismo
el testamento fílmico
que,
por ejemplo,
nos conecta
con el testamento fílmico
de Barda.
Pero bueno,
vamos por partes
para seguir relacionando
a estos dos personajes.
Welles es otro artista
que en el fondo,
si lo habéis estudiado,
trascendió los límites
del cine,
pero vamos,
se nutría como nosotros
de esta gran empanada cultural.
Radio,
teatro,
pintura
y hasta música.
Esto sí que os va a pillar.
Mira, mira,
ahí, ahí, ahí.
Hasta música.
Escuché,
vamos a dejar unos segundos
para que también los oyentes
se lo vayan pensando.
¿No lo sabemos?
No, no.
No.
Qué grande,
qué grande.
Bueno,
lo que acabo de decir,
¿no?
Yo sé lo que es ser joven,
pero vosotros
no sabéis lo que es ser viejo.
De hecho,
esta es una canción
del año 84
y no sé si lo he mencionado
al principio,
pero bueno,
Wells murió
un año más tarde,
murió en el 85
y entre el 70 y el 85
intentó llevar a cabo
esta película
que he mencionado
que se llama
Al otro lado del viento.
O sea,
no podemos dejar de comentar
sus capacidades musicales,
¿eh?
O Mallorca tenía cos,
tenía cos,
yo creo que ese es el Barry White.
Lo es,
lo es.
La cambra de resonancia.
Yo veo un puntito
de Johnny Cash
con Leonard Cohen,
pero por los excesos.
Pero que se los hagués manjado.
Sí, también.
Es el monstruo.
No, a ver qué pasa.
Es lo que tiene
beber tanto alcohol,
fumar tantos puros
y vivir bien.
Y vivir bien.
Y vivir la vida, ¿no?
¿Qué me comentabas antes,
Pol, que me ha encantado?
Del documental de...
Del documental.
Hi ha un documental
del Jodorowsky,
del director de cinema,
bueno,
y si com hago,
y mil cosas más.
Sí, sí, sí.
I que hi ha el documental
de com va...
Hombre renazantista.
Hombre renazantista.
Com va...
Com no va a fer,
Dione, ¿no?
L'adaptación.
Otro proyecto inacabado, ¿no?
Sí.
Bueno, ni empezado.
Bueno, el van començar així
com a fer...
Bueno, el de Ciel...
Sí, exacte.
Van començar...
I llavors ell,
expliquen el documental
que ell va anar
persona a persona que volia,
va anar a Dalí,
va anar a Pink Floyd,
va anar...
O sigui,
va anar conformant
tota la pel·lícula
i un d'ells
era Orson Welles,
que ell volia que fos
el líder d'un planeta
de no sé què.
I el tio...
Bueno, lo era, lo era.
Lo era, seguramente.
El suyo.
Bueno, sí,
perquè orbitava tot el...
Exacte.
Prou de bromes de gordos.
Sí.
Doncs que...
Sí, us plau.
No sé si et he identificado.
No, pues el...
Entonces,
el que passa,
que el van a buscar
perquè li van fer el xibetazo
que aquest tio
anava a menjar molt
a un restaurant
que era francès
i el tio per convèncer-lo
de que entrés a la pel·lícula
perquè ell deia
no, no, no,
jo ja me he retirado,
no vull pasta,
no sé què.
I li va dir,
vale,
doncs et prometo
que si vens al rodatge
tindràs aquest...
el que estàs menjant
d'aquest restaurant
que t'agrada
a diari de càtering
i el tio va dir
vamos allá.
¿Dónde está?
¿Dónde?
¿Cuándo y cómo?
¿Dónde?
Es enorme,
es enorme.
¿Te voy a grabar algo?
¿Te voy a grabar algo o no?
No, no, no.
Vale.
És molt recomanable també,
com a pel·li,
ja n'hi ha acabada,
és com una idea de pel·li
que podia haver sigut...
És un pitch,
és un pitch.
Estem parlant d'abans
de Star Wars,
estem parlant de tot això.
Sí, sí,
és un pitch.
És el precursor.
És el precursor,
però és que van robar,
tu veus les storyboards,
veus les idees,
tu veus tot el que tenia
aquest tio al cap
per fer Dion
i tot està robat,
inclús abans de que es fes Alien
va agafar el...
Com es diu?
El Giger.
El Giger
i l'hi havia de fer tot
i va ser després
que el van contractar...
El Giger i a Moebius
per fer els dibuixos.
Sí, sí, sí.
Bueno,
però molt recomanable.
Jo crec que...
Bueno,
de hecho son estos documentales
los que nos están acercando
a estas obras inacabadas,
¿no?
La de Los en la Mancha
que al final ha acabado rodando
la película sobre el Quijote.
De hecho,
otro de las obras inacabadas
de Wells
es una película sobre el Quijote,
pero no nos desviemos.
Hagamos un pequeño repaso
así breve sobre
sobre la imagen de Wells
porque es que yo creo que
su final está contenido
en el principio.
Al final no nos podemos olvidar
de que Wells,
aunque ya traía fama
con el tema de la radio,
hace de su primera película,
Ciudadano Kane,
en el año 1941,
la mejor película
de la historia del cine.
Bueno,
muchísimos...
Por las escuelas.
Exacto,
sí,
yo creo porque,
evidentemente no estoy de acuerdo,
es un peliculón,
pero claro,
imagina que eso le marcó
de por vida.
Es decir,
todo lo que hacía
en adelante
estaba viviendo siempre
bajo la gran sombra
de esa poderosa película
que se llamaba
Ciudadano Kane.
De alguna manera,
a mí me recuerda
a Neruda,
de hecho,
es un poco lo que le pasó
a Neruda con 20 años
cuando hizo 20 poemas de amor
y una canción desesperada.
Yo recuerdo haber leído
que a Neruda le tocaba lidiar
con espontáneos
en sus recitales
que le pedían
una y otra vez
volver al pasado.
O sea,
el tío estaba igual
recitando obras nuevas,
pero aparecía siempre
un espontáneo
que le decía,
por favor,
el poema 20
o el poema 15.
Estoy hablando
de los míticos poemas
de me encanta
cuánto callas
o podría escribir
los 20 poemas.
Un poco de este paro,
¿no?
Pero además es algo
que yo ni entiendo
porque, o sea,
nadie duda
del valor de esa obra,
de los 20 poemas,
pero ¿vosotros habéis oído,
o sea,
escuchado alguna vez
a Neruda recitar?
O sea,
¿lo habéis escuchado
alguna vez?
Puedo escribir
los versos
más tristes
esta noche.
Es él, ¿eh?
Es decir,
no me estoy cachando,
es Neruda.
Escribir,
por ejemplo,
la noche
está estrellada.
¿Habéis leído este poema?
¿Lo recordáis?
Y gritan azules
los ases.
Es lamentable.
Es que tú lo escuchas así
y dices,
por Dios.
¿Quién es este poema?
A muy perfecta
porque un cabullo
es día de misa,
pues va a volver.
No, no.
Es que es acojonante.
¿Tú lees este poema?
Podemos escribir
los tres versos.
No, pero si busques
el poema que busques
recitado por él,
tiene este tono.
Lo lees,
de alguna manera,
te enamoras,
lo escuchas
y quieres que acabe, ¿no?
Esto sí que está muy claro
que quieres que acabe.
Lo vamos a acabar.
Bueno, y sí,
me gustaría finalizar
con Wells, ¿no?
Como os decía,
murió a los 70 años de edad,
era el año 85
y se pasó los últimos 15
intentando grabar
o rodar, más bien,
al otro lado del viento.
De hecho, lo hizo, ¿eh?
Entre el 70 y el 76,
dio con muchísimo material,
pero no suficiente
como para acabar la película.
¿Y de qué va
al otro lado del viento?
Pues es claramente
una película autobiográfica
con la cual Wells pretendía
obtener, ¿no?
Una vez más,
la gloria de su país natal,
Estados Unidos.
Sabíais que llevaba
muchos años viviendo
en el exilio artístico también
y, de hecho,
si lees la sinopsis
de la película,
es exactamente su vida.
Es decir,
habla de un legendario director
que en este caso
se llama Jake Hannaford,
que está interpretado,
por cierto,
por su amigo y director Houston,
¿no?
John Houston.
Y este director legendario
regresa a Hollywood
después de un exilio en Europa,
me suena,
con planes para completar
el trabajo
de su propia película
que también se llama
Al otro lado del viento.
Os imagináis, ¿no?
El cine dentro del cine.
Metacine, exacto.
Es muy Almodóvar, ¿eh?
También.
Ahora, es verdad,
porque podríamos estar hablando
de Dolor y Gloria, ¿no?
Y su mirada crepuscular.
Pero bueno,
Wells no lo consigue.
Wells da con muchísimo material
entre el 70 y el 76
con Houston,
con Peter Bogdanovich
que también aparece.
Amigos y cineastas
y también amantes y cineastas, ¿eh?
Estamos hablando de Oja Oqdar,
Oja Kodar, perdón,
que también aparece en la película
y era su amante.
Es una maravilla, ¿no?
Cuando la vida se mezcla,
la vida real se mezcla
con la propia creación.
Lo malo es que no pudo,
de tanto que se le mezcló,
no pudo empezar a montar
la película
hasta los años 80.
Le faltaba material para ello,
como os he dicho,
y material que no había rodado.
Y sorprendentemente,
con todo lo que tenía,
al final dio con un montaje,
parece ser de unos 40 minutos,
¿eh?
Y este montaje lo deja
antes de su muerte.
es el montaje que precisamente
han aprovechado ahora
para llevar a cabo la película.
Porque él no consiguió un final,
pero os he contado
que ahora la podéis ver en Netflix.
¿Qué ha pasado entonces?
Pues que otros
la han acabado por él.
¿O otros la han acabado con él?
Algo parecido
a lo que está sucediendo
con nuestro querido Gaudí
y su amada Sagrada Familia,
pero esa es otra historia.
Sí, sí, sí, sí.
Ya le hemos contado.
Ya está.
Pro, pro.
Pero nos viene muy bien
como metáfora
o como comparación
porque es exactamente lo mismo.
Y a mí me interesaría
acabar con esto
a reflexión, ¿no?
Es decir,
¿hasta qué punto
una obra
que aunque tú la hayas planteado
mientras estabas en viva
e incluso iniciado, ¿no?
En este caso estábamos hablando
de los 40 minutos de metraje,
¿hasta qué punto
es una obra
que se puede considerar tuya?
Porque no sé
si habéis visto la película.
Me parece que tú,
sí, Ferran.
Yo no, yo no.
Es bastante...
A ver,
al final el paso del tiempo se nota.
Estamos hablando
de un guión del 60,
material del 70,
montado en el 80
y remontado ahora
en el 2018.
Entonces,
o sea, 4K, ¿no?
Al documental
valmó la pena.
Eso sí.
La película,
en serio,
de todo esto,
claro,
es que la película
no es la que él volía.
De hecho,
él no iba a poder hacerla.
Es que ni a él
le sortía la película
que quería hacer.
De hecho,
¿estás en lo cierto, Ferran?
Me amarán cuando esté muerto,
que así se llama el documental,
es una maravilla.
Tenéis que verlo
porque es en sí
el testamento fílmico.
Es decir,
si Agnés,
Barda por Agnés
era el de Agnés Barda,
me amarán cuando esté muerto.
Aunque no está firmado por Wells,
es sin lugar a duda
su testamento fílmico.
Y aquí lo dejamos,
si tengo tiempo después
en la tertulia,
ya estoy pidiendo,
o en la agenda,
si no...
Si Ferran no te baja.
No, no.
Es que es acojonante.
Hay una reflexión de Wells
que nada tiene que ver
con el fin de las cosas,
pero que buscando material sobre él,
de hecho,
¿qué coño?
Se acabó la tertulia.
No, no, no.
Lo leo ahora.
Lo leo ahora
y os va a sonar a presente.
Lo malo de la izquierda estadounidense...
Esto está escrito por él, ¿eh?
Lo malo de la izquierda...
Esto es una empanada cultural,
hay que meter de todo.
Política también.
Lo malo de la izquierda estadounidense
es que traicionó
para salvar sus piscinas.
Y no hubo unas derechas
estadounidenses en mi generación.
No existían intelectualmente.
Solo había izquierdas
y estas se traicionaron.
Porque las izquierdas
no fueron destruidas por McCarthy.
Fueron ellas mismas
las que se demolieron
dando paso
a una nueva generación
de nihilistas.
Lo digo porque es que recoge
muy bien en estos últimos programas
y además
yo creo que nos va de lujo
para entrar con la nueva,
con la siguiente sección de Ferran.
Si hablamos de nihilismo...
Por favor, por favor.
Sirius
Bé,
Bueno, sí,
parlem de nihilismes
i parlem de palles mentals
com aquestes que s'estava muntant l'Adriano.
Per cert, xaval,
20 minutacos, eh?
T'has menjat aquí.
Pero bien, pero lo hemos visto todo.
No, no, no.
Molt interessant.
De bo veieu el documental
perquè està molt bé.
Doncs, bueno,
alguna gent ja haurà identificat
el del que us vull parlar.
Això és el tema que es diu
Cruel Angel Tesis
de Neon Genesis Evangelion.
Aquest famós anime de mecas,
o sea, robots gegants
que es barallen.
És una sèrie que ja compta
gairebé 24 anys,
així que,
com entendreu,
no em penso tallar res
en spoilers.
Molts l'heu vist,
molts l'han començat,
molts altres no l'han acabat
i molts altres no l'han acabat
d'entendre de què va la sèrie.
Jo m'incloc.
L'he vist moltes vegades.
Home, jo crec que és d'aquestes
amb profunditat.
Sí.
Seudo japonés, no?
Seudo psicològic.
Sí, sí.
Bueno, seudo o no,
el que passa que...
Bueno, en parlarem.
Ara en parlem.
El tema, de no tantes maneres,
que sapigueu que Netflix
ha adquirit els drets últimament
i...
Està a Netflix, llavors?
Sí, sí, la podeu veure
en totalitat
i ja sabeu,
20 uoig.
Hay que pedir a Netflix
també en comissió, eh?
jo crec, perquè...
Bueno, potser ens contracten.
A menys en podríem pagar
la subscripció,
que aquí dels quatre
que tinc en llista
ningú em paga.
Però bé,
és un anime
que es va estrenar
el 95
de l'estudi Gainax
i dirigit per Hideaki Ano.
La història,
bàsicament,
ens situem l'any 2015
en una terra post-apocalítica
que està en reconstrucció
arran de l'atac
inesperat d'uns certs
anomenats Àngels.
15 anys abans,
l'any 2000?
Aquell event cataclísmic
es va titular
el segon impacte.
Ho dic als noms
perquè és important, eh?
a l'hora d'entendre
l'argument de tot plegat.
Tot i que van poder
superar aquells atacs,
l'ONU preveu
que els àngels tornaran
i ha creat una organització
paramilitar a Tòquio 3,
o sigui,
ja és la tercera versió
de Tòquio,
anomenada NERF.
NERF ha desenvolupat
uns robots gegants
de misterioses habilitats
anomenats Evangelions
o EVAS,
que són pilotats només
pels joves
que resultin compatibles
amb ells.
I aquí apareix
Shinji Ikari,
de 14 anys,
que és el fill
del director de NERF,
amb qui manté
una molt mala relació.
ja que va preferir
el pare dirigir NERF
que no educar-lo
un cop va morir
la seva mare.
És molt rapo, eh?
Sí, moltíssim.
És de dixos per tot arreu.
De fet,
no és l'únic personatge
que té problema
amb sons pares,
ja ho veureu.
Al descobrir
que son pare
només mostra interès en ell
perquè és compatible
amb un dels EVAS,
ell es nega a pilotar,
però apareix un àngel
just en aquell moment
que comença a destruir
la ciutat
i la pilot
de l'altra EVA disponible,
la rei Ayanami,
està fora de combat,
així que acaba pujant
a la cabina del robot.
La primera batalla
és patètica.
Als pocs minuts
el Shinji queda fora de combat,
però de sobte
el seu EVA,
el seu robot,
per iniciativa pròpia
entra en moda Berserker
i amb una fòria inusitada
destrossa l'àngel.
I sembla que no ho fa pas
per protegir la ciutat,
sinó per protegir
el pilot que porta a dintre.
Aquest
és el gran misteri
inicial d'Evangelion.
Inicial,
perquè després n'hi ha molts més, eh?
Què són exactament
aquests robots?
A mesura que avança la sèrie
comencem a veure
que sota la carcassa
s'hi amaguen
elements biològics,
certs que no distan tant
dels propis àngels.
I a poc a poc
es va descobrint
que hi ha darrere de tot plegat.
I agafeu-vos
perquè venen corbes, eh?
Els EVA
són part d'Adam,
el primer àngel,
i culpable
del segon impacte
esmentat al principi.
Però els descendants d'Adam,
els àngels
i els humans
copartim ADN,
ja que resulta
que nosaltres,
els humans,
som descendants del Lilith.
Ja me liau.
Mare de Déu.
Ja m'estic llençant.
Lilith, Adam i Lidit.
Qui és Lilith?
I ja posats
qui és Adam, no?
Perquè us l'he inventat.
Doncs són dos enviats
de la raça extraterrestre ancestral
que fa milions d'anys
es disposaven a crear vida
per tot l'univers.
Sempre enviaven dos emisaris,
o evangelistes,
d'aquí el nom de la sèrie,
a cada planeta.
I el primer que arribava
posava la seva llavor
i l'altre quedava inert
per no interferir.
Aquí a la Terra
va arribar primer Lilith
i van crear els humans.
Però al principi
del segon mil·lenni,
abans de Cris,
bueno, després de Cris,
aquests humans,
sí,
és a dir,
l'any 2000,
els humans
van trobar el cos d'Adam
i el van reanimar.
Òbviament,
com tenir dues fonts
de creació de vida
no estava previst
aparentment
per aquest sistema
de la raça ancestral,
l'aparició d'Adam
crea els àngels,
una raça nova
i més poderosa
que els humans
i comencen a reclamar
el planeta.
Com hem dit,
a principis del segle XXI
es va concebir
tornar a confinar Adam.
Aquest segon impacte
es va parar,
però els àngels,
les seves creacions
ja van quedar amagades
pel planeta.
És a dir,
que la ONU
no és que sospités
que els àngels
tornarien,
sinó que sabien
que estaven per aquí.
Doncs total,
Nerv va decidir
que és millor
per combatre un déu
que un mateix déu.
Així que van clonar
parts d'Adam
per crear els Evangelions.
Però,
encara hi ha més.
Però?
Ah, hòstia,
aquests peros, eh?
Aquestes parts d'Adam
no tenen ànima,
així que investiguen
com aconseguir
fer-les vives,
és a dir,
com tornar-les a la vida
i acaben de descobrir
com fiquen l'ànima
de persones
en el seu interior.
Però,
no dius Ferran
que feia falta un pilot?
Doncs sí,
i per això
apareixen els nens.
A veure com s'ho fas.
Ah, sí, sí, sí,
ja té diàleg intèria.
Sí, sí, sí, sí.
Cuidado que
que vas acabat
com a la colau, eh?
Tio,
gravando-te un vídeo.
Doncs sí,
per això apareixen els nens,
ja que les ànimes
que es fan servir
per reviure el Zeva
són les dones
dels científics.
I per poder aconseguir
que aquestes
facin cas a les ordres,
què millor
que una mica
de xantatge emocional.
els pilots
només poden ser
els fills
de les mares
que han sigut
utilitzades
com a ànima
del Zeva.
Que japo todo.
Que japo
com és més japo.
Però no hem acabat,
espereu.
Resulta que
els verdaders plans
de NERF,
aquesta empresa
paramilitar
que ha creat
els Zevas,
bé,
que en realitat
és Sile,
que Sile
vol dir en alemany
ànima,
que és un grup secret
que controla
entre bambelines
el món,
és provocar un tercer impacte,
és a dir,
tornar a despertar Adam
per controlar-lo.
Per tant,
no lluitaven contra els àngels
sinó que els estaven estudiant.
De bojos,
però seguint.
Faltaria l'efecte aquest.
Però,
perquè resulta
que l'Eva
que controla
el protagonista,
el Singí,
és en realitat
un clon de Lilith,
no d'Adam,
la primogènita
de la humanitat
que va ser trobada
poc després d'Adam.
I segons la profecia,
que això encara
s'afegi més,
quan Lilith i Adam
s'uneixin,
bàsicament practiquin sexe,
tots els sers
del planeta
es fusionaran
en un sol ser
i en una sola ment,
deixant enrere
la individualitat
i formar part d'un tot.
I això,
millor que ho deixi aquí.
Per deixar-ho.
Sí, sí.
Jo tinc unes quantes preguntes.
Una és,
això tu planteja
des de bon principi?
O és allò que dius,
hòstia,
hem d'anar escrivint?
No, no, no.
Fiquem una subtrema.
Tot això passen unes lletres
a les Star Wars
durant 40 minuts.
Aviam,
la sèrie està escrita
des del principi,
al final estava clar.
Ah, va.
El tema és que
la manera que té
de deixar-te la informació
és lenta,
gota a gota.
Bueno, és que entenc,
perquè per donar
la sèrie té 26 episodis
de 20 minuts,
que pot semblar poc,
però és que la sèrie
utilitza molts recursos
narratius des de text,
o flashbacks,
o moltes maneres...
Primer de tot,
val la pena?
Jo dic que sí.
Has superat el pas del temps?
Perquè entenc que...
A fet, és molt actual.
A mi,
jo no vaig entrar tant,
potser,
en la història,
però sí que és veritat que...
És una sèrie,
mira,
com veieu,
és una sèrie que no va tant
de les lluites de robots
o dels famosos meca,
sinó que està considerada
una de les sèries
més filosòfiques
del món de l'anime
i que a més té aquest component
metafísic i molts adolescents
descobreixen aquestes preguntes
de qui soc,
on vaig,
on anem,
a través d'aquestes sèries.
Clar,
els personatges es qüestionen
molt tot això,
que qui són i on van,
perquè fan les coses,
a mesura que l'argument
es va desentrellant,
més que respostes,
apareixen moltes més preguntes
i això,
a un nivell quasi metafísic.
I després t'estava escoltant
i dic,
hòstia,
el Zeva,
el Zeva,
el Zeva,
el Quique Maillo
ha vist Evangelion,
no?
El Quique Maillo
no té una pel·li
que es diu Eva?
Amb el Brull,
no?
Amb el Brull,
que és la noia...
Exacte,
jo no l'he vista,
però...
El tema,
és que tot això
que us acabo d'explicar,
encara que no us sembli,
és a grans trets,
ja,
era un resument,
no?
Dels 26 episodis
de la sèrie,
excepte
que no és cert,
perquè la sèrie,
els episodis finals,
el 25 i el 26,
és un sueño de res,
que centren en el tercer impacte
i aquesta fusió del tot
que us explicava,
van resultar molt polèmics,
ja que es van narrar...
A la gent no,
perquè es van narrar
de forma molt onírica
i fins i tot,
degut al poc pressupost
que en aquell moment
manejava la sèrie,
la manera de narrar
més que animada
és pictòrica,
la gent no va acabar...
Al final,
els personatges,
a més,
acaben en una mena
de cacofonia
de pensaments
units en aquest end
total i absolut,
en una mena
de happy ending
per als teòrics
per als que estan a favor
de la mente colmena.
A part,
molta gent que seguia
la sèrie
per les espectaculars
batalles de robots
que realment ho són
i els àngels
i no van acabar
d'encaixar
aquest gir final
de la sèrie
cap a la metafísica
i l'existencialisme.
Tot i que sent justos
des del primer episodi,
des del primer episodi
queda clar
que aquesta sèrie
no va exactament
de les lluites de robots
sinó que hi ha molt més.
Bueno,
he jugat totes les bandes,
no?
Però és aquell final
que és com tot blanc,
que canvia
inclús l'animació,
no?
Ah, exacte.
I aquest és el fil
el polèmic que dieu.
Sí,
però si coneixeu la cultura
del fanservice,
és a dir,
aquella cosa
que és més donar
els seguidors
el que volen
que no
el que la sèrie
o el teu producte necessita,
us podeu imaginar
que la sèrie anime,
una sèrie anime
plena de robots,
de noies adolescents
amb vestits de pilot
molt ajustats,
doncs no tenia
la base de fans
més sana
mentalment parlant,
no?
Decepcionats,
molts fans
van exigir l'estudi
i fins i tot
van amenaçar d'amor
al creador
que si no
canviaven al final.
I tot això
estem parlant
l'any 1996,
enviant cartes
o fent pintades
a la casa del creador,
no fent un change.org
com ara fan el...
Exacto,
con el jugo de tronos.
El tema és que l'any següent
es va estrenar,
es va cedir,
aparentment va cedir,
es va estrenar
la pel·lícula
The End of Evangelion
que va ser una mena
de reinterpretació
dels dos últims episodis
on es canvien
certs aconteixements,
es dona sortida
a preguntes
que havien quedat a l'aire
i aparentment,
com deia,
es saciava
aquest maleit fanservice.
I llavors,
el que estàs dient
és que aquests dos capítols
tenen una segona interpretació
amb una pel·lícula
que es diu The End of Evangelion.
Llavors podries veure
que vas dir 27,
25 capítols
i el nou final.
No,
és millor veure-ho tot,
perquè aparentment
sembla que sí
que la pel·lícula
fa un servei
aquest fanservice
on hi ha un parell d'escenes
on per fi,
que haurien de dir els fans,
s'arriba a veure
nues a les protagonistes
i les companys.
I això és el que
tot el món esperava,
no?
Però la lectura
d'aquestes escenes
deixa en molt mal lloc
els que desitjaven
veure aquestes coses
a la sèrie
a una sèrie
que a més té
unes intencions
molt més profundes
i filosòfiques.
Sembla com si en Hideaki Ano,
el creador,
digués
això és el que volia,
oi?
Que ens cingies
fes una palla
mentre es veu els pits
de la Zuka.
Doncs resulta
que en el món
d'Evangelion
la Zuka
tindrà els pits
en l'aire
perquè està mal ferida
i en coma
en un hospital
i no pot evitar
que uns sortits
com vosaltres
pensin només
en obrir-li la samarreta.
Té molt mala llet,
és força pertorbador
veure aquesta segona
interpretació
del final d'Evangelion
fins i tot és dolorós
ja que es nota molt
aquest tur de forç
entre el director
i els seus seguidors.
Ja no amb ells
sinó contra ells.
Una mena d'estira
i arronsa
entre les seves
verdaderes intencions
amb la sèrie
i els desitjos
dels fans
més intransigents
podríem dir.
Una verdaderà llàstima
perquè molts opinen
que el final original
era l'adequat
tot i que puguis
o no comulgar
amb les idees
que proposa
al final de la unió
amb Mente Colmena
tenia un sentit
dintre la filosofia
i la mitologia de la sèrie.
Però al Japó
Evangelion
era un autèntic fenomen
i aquesta reinterpretació
del final estrenada
a cinemes
va ser un èxit total
de fet va ser
la pel·lícula
més taquillera
durant molts anys
al Japó
i el merchandising
de figuretes
les il·lustracions
van fer que es creessin
còmics, manga
videojocs
total
que era una gallina
dels ous d'or
i ja sabeu
què significa això.
Deu anys després
del seu final
el 2007
Evangelion va tornar
i ho feia
amb la promesa
de quatre noves pel·lícules
que reinventarien
l'univers de la sèrie.
El projecte
es va anomenar
Rebuild Evangelion
o sigui
reconstruir Evangelion.
La primera
You Are Not Alone
és una recreació
amb uns mínims canvis
dels sis primers episodis
de la sèrie
però ja s'apunta
que hi ha coses
que són diferents.
La segona
You Can Not Advance
es va estrenar
dos anys més tard
el 2009
i ja introdueix
nous personatges
i robots
que no sortien a la sèrie.
La tercera
You Can Not Ridu
es va estrenar
el 2012
i d'entrada
ja fa un salt
de 14 anys
amb el que queda clar
que això és
una altra història.
I la quarta
i última
s'anava a estrenar
el 2013
i a dia d'avui
encara l'estem esperant.
Això sí,
s'ha promès
que el 2020
s'estrenarà.
Els constants
en derrediments
es deuen
que el director
Hideaki Anno
va caure
en una profunda depressió
que en realitat
ja arrossegava
des d'abans
de començar
inclús la sèrie original
i que li va servir
d'inspiració
per al gran contingut
metafísic
que té la mateixa sèrie.
De totes maneres
també cal dir
que s'ha recuperat
i fins i tot
ha dirigit
el reboot
de la saga Godzilla
la versió japonesa
la de Shin Godzilla
la pel·lícula
és el director
de...
Hòstia
és molt bona
a més ara sembla
que de debò
de veres
va de debò
dient
vinga va
acabarem
Evangelion
jo he vist
les altres tres
d'aquesta mena
de restart
You Are No
Talon
La sèrie
és mil vegades
millor
perquè el fanservice
s'ha quedat
per sempre
en fi
com veieu
hi ha coses que resisteixen
a acabar o a morir
Evangelion és un mite
dins del món de la nieve
però tant per lo bo
com per lo dolent
ja us dic
nosaltres acabem avui
empanada cultural
i depèn com
que no
sembla que millor
que no
que no
i ens reconstruiran
o sigui que tenim Evangelion
per tota la vida
és que no deixaran
de vendre figuretes
i a més és això
mentre hi hagi nois
que l'única cosa que veuen
són pits
pits
ja però això
ara estava pensant
per exemple
en l'últim capítol
de James Gandolfini
de Los Soprano
us en recordeu també
era molt simbòlic
el talla negre
bueno de fet
ja va venir tota una polèmica
però al final
la gent ho ha acceptat
sí o no
clar
perquè imagina't
però si no
el Peter Bogdanovic
hagués hagut de
fer un altre capítol
i un altre
home no
vinga va
que ens queda
anem
un altre capítol
i el Pol
encara
i el Pol
encara
de parlar

on the outside
crying
on the inside
ja seguim
seguim amb el bon rotllo
seguim amb el positivisme
avui portem
The End of the fucking world
a part de The End of the fucking empanada
però avui
The End of the fucking world
que és un
jo crec que és una sèrie
que ha triomfat bastant
en Netflix
però no has vingut a parlar
de la sèrie
no?
en concret
no
he vingut a parlar
del còmic
però
clar
la sèrie en si
això
havia patat bastant
no?
sobretot de la gent
jo crec que va relativament jove
però que
clar
és una història
que ve d'un còmic
no ho sé dir això
la sèrie que tenim a Netflix
ara
inclús no diria que és ni un còmic
un còmic s'ha fet ara
arran de també
el triomf
del que és la sèrie
però és un fantiner
són tires que s'anaven publicant
a una revista
que es deia
Oily Comics
i que
firmat per Charles Forsman
i que
un tal
Jonathan
Endwistle
que això sí que jo
no ho sabia
que és el director de la sèrie
va agafar el còmic
i va dir
ei
aquest còmic em mola
vaig a fer un curt
i va fer un curt
i aquest curt va triomfar prou
com perquè
Netflix
li compreix la idea
sí, sí, sí
hi ha un curt
hi ha tres fases
això és molt important
és molt interessant
perquè a més el còmic
estem parlant que és un còmic molt petitó
és un còmic que es llegeix
en mitjoreta
és una cosa molt senzilleta
has tingut aquesta setmana
doncs
he tingut
30.000 cops
però
i era un tio amb experiència
vull dir
fa el curt i això li obre les portes de Netflix
sí, jo crec que no havia fet gran cosa més
no he investigat tant
però sí que
em sembla curiós que hi hagués un curt
però és que a més
l'actriu
que després en parlarem
és la mateixa
però l'actor
no
llavors dius
quina putada per l'actor del curt
després no ha sortit
la típica de
trabaja gratis
per a mi
és una putada
hay proyección laboral
llavors
què passa
és un còmic
que la sèrie
després ho comentaré
però jo trobo que està superben adaptat
perquè
perquè és un còmic
que la pròpia proposta de còmic
és pràcticament cine
o sigui
és una storyboard literal
o sigui
hi ha molta elipsi
hi ha molta descripció
o sigui
és estar llegint cinema
llavors clar
jo crec que el traspass
era molt interessant
això ho vam parlar un dia
el tema de l'autoria
el tema de com traspassar
el traspassar d'un format a un altre
perquè és fidel
és molt fidel
però és que és molt fidel
però perquè tu estàs llegint el còmic
i penses
estic llegint una storyboard
sembla
és que un còmic
que tingui accés d'elipsis
no tinc molt al cap
i això és cine pur
llavors què passa
que l'adaptació és boníssima
o sigui jo
de veritat
o sigui
inclús
el propi autor va dir
m'agrada moltíssim com s'ha adaptat
i això és difícil de veure a vegades
que un autor inclús deia
diu
s'ha donat més profunditat al meu còmic
perquè ell en el còmic
hi ha moments que posa música
però clar
posa música escrita
llavors diu
clar
quan veus a la protagonista ballant
i la música
com aquesta que estem escoltant
però la banda sonora
també és molt interessant
perquè jo crec que té moments
molt histriònics
o sigui
la música aporta
una profunditat molt diferent
però bueno
de què tracta?
la història tracta
és que hi ha de temàtica
ja no és la sinopsi de temàtica
és una història de ràbia
de pressió continguda
d'aquests sentiments
que es desperten
o que s'adormen
de menstruació
d'homosexualitat
pèrdua de familiars
o sigui en realitat
és un pupurri
és que inclús
et diria
un pupurri
millenial
perquè ara mateix
és una cosa molt
generació en Z
és que és la versió guai
de Trece Razones
aquí
sí
perquè la comparen molt
clar
van ser coetàniers
però no molt
perquè els personatges
entenguin llavors
que són d'aquesta generació
que són adolescents
o sigui
ell
el personatge d'ell
és un perdedor
és un loser
són adolescents
de l'institut
i ella
és més aquesta grunge
no future
és com un punk
aquest
neopunk
que odia sa mare
i que al final
té de dixos
que és su padre
que el va abandonar
quan era molt petita
i llors
ella
vol també
trencar amb tot
i intentar trobar
aquesta figura paterna
que la té super idealitzada
llavors
ells dos s'associen
per dir-ho així
per crear aquest
ja que estem parlant
de dient
del fin
le fond
ens va haver parlat
d'aquest dient
com a conscient
que al final
aquestes coses
totes
com les coneixem
ells
les fan arribar
a una fi
aquestes convencions socials
aquesta fi
inclús d'aquesta empatia
globalitzada
per la societat
és a dir
tu t'has de comportar
d'una forma
i el que agafen
és dir
jo no vull
a veure
és una reinvenció
bastant de Bonnie and Clyde
d'aquestes pel·lícules
de fugados
de rebels
no?
també
és que podríem trobar
al marge de la societat
Easy Rider
sí
és difícil estar al marge
de la societat
ara mateix
sí
però és que
és molt difícil
però és molt curiós
perquè
ells ho fan
des d'un punt de vista
inclús et diria
filosòfic
o sigui
ells s'escapen
però d'una forma
no tan teenager
perquè ells no tenen
és una sèrie
que a veure
és molt
per gent jove
i tal
el que passa és que
les coses que els hi passen
són molt radicals
i aquí també hi ha una diferència
que és
el còmic
està molt ben adaptat
però sí que és veritat
que vaig ser el còmic
i em vaig tornar a veure
a la sèrie
per anar comparant
són escenes calcades
algunes desordenades
és curiós
perquè són desordenades
però
el còmic
és molt més visceral
és molt més gore
inclús hi ha moments
que són
que entren sectes satàniques
que la sèrie no ho té
això
o per exemple
al principi
quan el presenten
els personatges
el noi
te'l presenten
que ell
com que és un personatge
sociòpat
amb aquesta mena de pulsió
que està despertant-se
d'assassí
que ell el que vol
és veure
sentir
ella ha anat matant animals
des de molt petit
i vol sentir
què passaria
si matés un humà
llavors que
quan s'associa amb la noia
diguéssim
que diuen
va anem a fogar-nos
el seu pla de sèrie
per dir-ho així
és trobar la forma
de matar-la
de cargar-se-la a ella
de cargar-se-la a ella
el protagonista
enamoren
el protagonista
la seva missió és
vull matar ja el meu primer humà
i vull que sigui ella
i apareix ella
apareix ella a la seva vida
i de cop diu
perfecte
perfecte
me vienis com anillo al dió
tal qual
el tio ja porta un ganivet a sobre
sempre de la sèrie
que trobo que és una cosa
Catxondeo no entenc
tot de Catxondeo
ah no no
no no
o sigui
Catxondeo
podria ser humor negre
humor negre
ella és la sarcàstica
la que
no
la que fot hòsties
i diu
no
aquí d'on
o sigui
és com una mica
la destroyer dels dos
perquè l'altre
és un bitxo palo
és aquest personatge
que el veuríem molt
que el veuríem molt
en les pel·lícules
aquestes tipus
de Jorgo Slantimus
d'aquests personatges
pal
m'explico
de l'angosta
molt introvertit
molt insegur
i segurament ella
molt caòtica
molt punky
i a més ja que estem parlant
dels dos actors
Alex Lothar
que és el nen
que això ho vam parlar un dia
és el nen
del capítol
de Calleta i Baila
de Black Mirror
que és aquell noi
el dels vídeos
el del noi
que el pillen
fent-se una palleta
mirant vídeos
per menors
és boníssim
i la noia
Jessica Burden
és
ja que parlem de l'angosta
és la nena
és la xavala
de l'angosta
que s'associa
amb una
no s'associa
s'associa
però en realitat
té parella
en el baile
que diu
estamos muy contentos
de estar juntos
bueno
si us ho recordeu
ja en rodar
ja tenen els 20 anyets
llavors
estem parlant
sí
però en la sèrie
és molt
és l'institut
joves
és l'institut
no no
però ells tenen molt
la pinta
de cavals
realment
entra molt
i a més
té aquesta diferència
pot tenir
aquest Bonian Clay
però també
pot tenir
aquest assassinos natos
perquè al final
són uns fugaos
pràcticament
que
bueno
a veure
la sèrie
fa bastant
que es va estrenar
tampoc en diré
massa
però
basat en el còmic
també
hi ha
assassinats pel mig
hi ha històries
és un bastant negre
no només d'humor
però sí que hi ha
aquest punt
de bastanta profunditat
i heavy
continuem una mica
amb el nihilisme
són interessants
i té inclús un rotllo
de personatge
molt Xavier Dolan
que també és
molt actual
molt millennial
i molt melodrama
i els dos personatges
van creixent
o inclús de creixent
cap a aquests
sers que volen ser
i passen
unes situacions
bastant complicades
que tampoc
vull explicar molt
però capten molt bé
aquest nihilisme
millennial
que estem dient
del còmic
que està molt ben portat
a Netflix
és molt Tumblr
és aquest rotllo
Tumblr
Tumblr
qui és Tumblr?
¿Quién és?
A veure
Abuelo
Se nota que no és
millennial
Tumblr
vindria a ser
una xarxa social
És el cajón desastre
Sí
És una aplicación de fotos
Tumblr
Bueno
Sí
És una mena de blog
d'actualització
És difícil d'explicar
És complicat
A més han passat
per una certa censura
últimament
encara l'han recuperat
es veu
però una certa censura
és el millor
que podies trobar
des de reflexions
de gent
a pornografia
bàsicament
però té aquest rotllo
molt Tumblr
molt
Mi vida
Problemes del primer món
Aquestes històries
Problemes del Facebook
Llavors
res
partint un altre cop
del còmic
molt sinautogràfic
moltes elipsis
és un còmic
bastant poc
a l'uso
que tenim pensat
Llavors jo
la sèrie
crec que és
molt molt bona
i una molt bona adaptació
però perquè
jo crec que ja
l'hi he donat
però és que ha portat
això
el tema de la música
ha portat
una profunditat
als personatges
que òbviament
en un còmic
tan petitón
no et dóna temps
i això sí que
un punt a favor
o sigui
és una molt bona adaptació
l'altre és que jo
personalment
a partir de la meitat
de la sèrie
decau potser una mica
la intenció
per exemple
és que el punt de partida
de tenir
que el protagonista
vulgui matar
a mi em va passar
és molt bo
això és molt bo
una tensió
és allò que deia
Hitchcock
amb la soga
és com està allà
està allà
però els personatges
no ho saben
l'arrencada de la sèrie
té una premissa brutal
i això ho manté
fins al final
el tema és que
a meitat de la sèrie
passa una cosa
que faci
que l'eix
es vagi
cap a un altre costat
hi ha certs canvis
però jo crec que és això
potser podríem fer un debat
no avui
ja sé
però podríem fer un debat
per què no
la tertúlia
la tertúlia
però allò
blanquecina
no com es diu allò
blanqueix
una mica
perquè per exemple
la presentació
del personatge
protagonista
ell per sentir alguna cosa
posa la mà
quan és xaval
posa la mà
en una trituradora
d'aquestes
això al còmic
en la sèrie
el que fa és
la mà
la posa
a una fregidora
d'oli
ell va amb la mà
però clar
en el còmic
li falten dos dits
ells estan junts
en el còmic
sexualment
en la sèrie
és com molt
el roce
però no
però sí
perquè ell no
perquè
el còmic
va més lluny
va més lluny
al final
no el diré
però és molt més gore
però molt més bèstia
perquè hi ha un final
entenc que
clar
aquí la sèrie es diu
the end of the fucking world
sí
hi ha un final
en el còmic
s'acaba
és bastant també
un pseudo obert
és una cosa d'aquestes
així
volar la imaginació
és un
bueno
sense dir res més
de la Soprano
perquè aquí crec que
hi ha algú que no l'ha vist
però bueno
bàsicament
el còmic acaba
però la sèrie no
perquè la sèrie
ja han confirmat
que hi haurà una segona temporada
veus
Ferran
com que les coses
sembla que acaben
però no
sí sí
no sé si els finals d'any
jo no sé si és necessari
perquè això ho parlàvem
amb Muñeca Rusa
però és que aquí clar
està tancat
saps què passa amb la sèrie
a mi personalment
ja ho has comentat
que a mitja sèrie
a mi em deixa de generar
el mateix interès
llavors que hi hagi una segona temporada
és que de fet a mi
la primera em podia haver acabat abans
i és com
però bueno
aquí també
una altra vegada estem
amb aquesta reflexió
amb aquesta dicotomia
espectador-creador
si l'espectador reclama
si l'espectador vol més
doncs per què no donar-li
això pesa les productores
es calés
estarà estirant el xicle
però no perquè no es pugui continuar
perquè diguéssim
que es podria continuar
però a més el còmic
té una mena de píl·la
que en la sèrie
no et dic que no respecti
sinó òbviament
hi ha un moment
que han anat cadascú
pel seu lloc
i el còmic no aprofundeix
tant com ha pogut fer la sèrie
que està molt bé
repeteixo
la profunditat que tenen
els personatges
és de puta mare
i totes les escenes extres
que es graven
els personatges en si
són guais
però és l'argument
que en cert moment
ha punxit
és molt recomanable
i entrant en recomanacions
jo recomanaria també
altres còmics de l'autor
que són molt interessants
en el rotllo així
també com Millennial
i tal
que Celebrated Summer
I'm Not Okay With This
i Slasher
que crec que és l'últim
que va sortir l'any passat
llavors recomanacions
si us han agradat
aquestes
però per una pregunta
aquest tio ja era famós
com a il·lustrador
com a il·lustrador
o ha sigut gràcies a la sèrie
ell ho publicava
com un fanzine
ell el que feia
era publicar-ho
no sé si mensualment
setmanalment
però al final
és un recopilatori
que va calar
va agradar
perquè a més té una
això
a part del llenguatge
diferent del còmic
és molt
és bastant bèstia
a més el dibuix
el trast també
és bastant simplista
llavors jo crec que
entre esmés
és un fanzine
és un fanzine
clar
és bastant underground
jo recomano molt
està a qualsevol biblioteca
òbviament
i el podeu agafar
però
i si us ha molat
aquesta sèrie
jo us diria
algunes pel·lis
inclús alguna sèrie
i alguns còmics
que és
per exemple
les ventajas
de ser imaginado
jo crec que aquesta és
la típica pel·lícula
que potser s'adapta més
de Stephen
Sboski
no sé com pronunciar
Sboski
Sboski
Freaks and Geeks
que jo crec que és
la gran sèrie
de Teenagers
i a més és molt bona
a més és on vam començar
a veure aquest duet
James Franco
i Seth Rogen
i ja estaven un poc locos
Lawrence Anyways
que hem comentat
de Xavier Dolan
però a mi m'encanta
aquesta pel·li
m'encanta
però no pel tema
òbviament ni transsexual
ni homosexual
que et sempre portes
pel tema marginat
sinó pel tema marginat
Eighth Grade
que és una pel·lícula
de Bob Burgham
que és la primera pel·lícula
d'un que hem comentat aquí
bastants cops
del monologuista
de Happy
que està a Netflix també
L'Angosta
ja que hem comentat
Jorges Lantimos
i Déjam Entrar
que és aquella pel·lícula
que després vam fer
un remake americà
que és aquella pel·lícula
que és una pel·lícula sueca
d'uns vampirs
també inadaptats
un vampir
xaval
és una pel·lícula
que a nivell formal
és superpotent
pel concepte aquest
del fora de lloc
sempre del fora de campo
però
una pel·lícula molt completa
que sap jugar
amb aquestes dues línies
la comercialitat
però també
un contingut molt potent
i tres còmics
Agujero Negro
clàssicorro dels còmics
però és que és molt bo
és molt bo
del Charles Barnes
oi Charles Barnes
tot el que faci ell
és bo
i Psiconautes
ja que va arriendo
per casa
d'Alberto Vázquez
i Últim
Seconds
que també té una història
molt teenager
amb certa toque fantasioso
ja que parlàvem abans
de grans adaptacions
doncs
òbviament no puc acabar
la temporada sense dir
és que la millor adaptació
potser que s'ha fet un còmic
és Scott Pilgrim
que és el mateix
que és el mateix
autor
que és el mateix
autor
dels Seconds
però
que era l'agenda
ja això?
era l'agenda o què?
Empanats
encarats
ens queden
sis minuts i mig
algú
jo el que voldria
fer és una
una petició
sisplau
als nostres ullents
de
que ens permetin continuar
nomina
nominados
por favor
ara és una mica
Orson Welles
perquè no sé si ho sabeu
que Orson Welles
es va presentar
a un programa
als Estats Units
per reclamar pasta
per reclamar pasta
per veure
si aconseguia
gravar
la pel·lícula
perquè com ja
s'havia quedat
sense calés
a l'autre lado del viento
és que és molt best
ho podeu veure
amb això
amb el documental
el documental
de debò
el documental
que ho recordes
és boníssim
els espectadors
estan en plan
Orson Welles
que passa
algú ha picat?
el guapi que t'ha de porta
ei amics
hola
què passa?
hola
hola
ostres
passi passi
passi
bon dia
mira
jo soc una ullent
soc una ullent
jo
escolto tots els nous
els he escoltat
com es diu?
que tenim un ullent
molt bé
home
i tant
que guai
jo
mira
això que deia
les muñecas russes
jo tinc matriòshques
d'aquestes a casa
aquell el vaig seguir
després
ara
ha sigut molt maco
això que
el Neruda
jo no sabia que recités
semblava l'Eugenio Papal
un Eugenio Papal
això
bueno
a mi m'encanta
jo
jo de veritat
faré un barcami d'aquest
amb les veines
però senyora
vostè
quina edat té vostè?
ah perquè és que jo
jo pensava que això
era un problema
tot el respecte
tot el respecte
sí
bueno
quants me'n posaries?
no
no
no
no
no
vostè està jubilada
mullet
mullet
vostè està jubilada
estic jubilada
sí
per això ets escolta
no home
no
però mira
és el diumenge
només els dies penquem
de jove
si hi haguessis
hagut una ràdio d'aquestes
així com feia
ha dit un barcami
un barcami
però per què?
què vols?
home perquè això no s'acabi
apropa't al micropor
és que la senyora
li ha robat el micropor
estava convençut
Ferran que això passaria
t'ho he dit
no no
molt bé
però què vol fer un barcami?
per què?
sí
perquè a més a més
això no sé si ho feu gratis o què
per voluntat
o això que us
però
d'això no en parlem
doncs mira
perdona'n un sou
faré un barcami
perquè tinguem sou
sí
i després el cafè
després la cervesa
que feu quan acabeu
jo sí que el continuem
oi tant
gràcies a aquesta
doncs mira
bona notícia
ai amigues
el que sembla que farem
és que tindrem
un parell de mesos
de vacances
i de cara al curs següent
cap al setembre
sí senyora?
això sí
s'ho mereixeu
però vostè té contactes o no?
podem confiar en això?
sí
jo ara quan això ja no se senti
tu i jo parlarem a soles
genial
ho teníem clar
perquè juliol
agost
estiu
fogueres
s'ha acabat
però a setembre continuem?
sí
vinga va
setembre continuem?
però mira no només això
però què farem a l'estiu?
perquè clar
a l'estiu nosaltres
és el que dius tu Adrià
nosaltres no parem
clar que no
i de fet
des d'aquest cap de setmana
tenim xarxes socials
cosa que hem trobat a faltar
xarxes socials
xarxes socials
també tenim xarxes
xarxes socials
el gestionaràs tu
estem començant
m'ha arrencat primer amb l'Instagram
que serà
és la xarxa perfecta
per moure ràdio
tenim Instagram
si busqueu Instagram
arroba empanada
si busqueu Instagram
arroba empanada cultural
ens podreu seguir
allà penjarem
bàsicament fotografies
del rodatge
i de recomanacions
després aviat hi haurà Twitter
aviat hi haurà Facebook
i segurament acabem fent-se un cloud
i hem decidit
perquè vam estar parlant
de si ens foten fora la ràdio
fem el nostre programa
clar que sí
com casinos
i com putes
llavors farem
empanada cultural
gazpacho edition
no tindrà una data fixa
perquè encara hem de mirar
perquè vulgueu o no
nosaltres no anem de vacances
però ens agrada anar a la platja
i tant
llavors tindrem això
gazpacho edition
d'empanada cultural
des de casa d'algú
des d'alguna platxeta
també podria ser
veu venir a casa
si voleu
ja fa jo el gazpacho
ja us dic
a les xarxes socials
ara parlem
si busqueu empanada cultural
a les xarxes socials
us anirem informant
de més coses
molt bé
perdoni eh
que li torni a preguntar
com es diu vostè
sóc la Carme
la Carme
doncs Carme
ara quedem
seriosament
i podria fer el programa allà
a casa seva
amb un gazpachet
sí
i a més jo
que sapigueu una cosa
jo no tenia mòbil
i me'l penso comprar
per poder seguir-vos a Instagram
però com no va fer el Bergkami
si no té mòbil
si no té res
ai guero
ai guero
ara ens prenem un cafè
i ho acabem de parlar
això
i què
tenim temps per l'agenda
així com sempre
no m'agusta
per sobre
sense caretas
i per cert
moltes gràcies Carme
i tant que sí
moltíssimes gràcies
un petonet
adeu guapa
adeu
aviam encinem
que tenim
super ràpid
super super super super ràpid
res
ensinem clar
l'ho he dit ja
Agnès
Varda por Agnès
que l'estrenen el 5 de juliol
però
us en recordeu
que vam estar parlant
de los días que vendran
de Carlos Marqués Marcet
ja està en cartell
i sisplau
aneu a veure-la
perquè és una marxilla
i los muertos
los muertos no mueren
de Jim Jarmus
de Dead Don't Die
també s'ha de dir
que Matrix torna al cinema
això és molt interessat
això s'haurà de veure
i després
en sèries
el 4 de juliol
torna Stranger Things
que torna
com molts cops
Stranger Things
masses cops
27 de juliol
l'estrenen The Boys
que també
ja que parlen
d'adaptacions de còmics
un còmic de puta mare
a Amazon Prime
i
i de música
doncs
sessió doble
de Sinwave
el dimecre 5
que punxa
d'una punxada
al meteoro
i el dissabte 6
també
de Charlotte Gainsbourg
al festival de Paralada
no sé què he dit
ara mateix
no no
que si voleu anar
a veure
a Charlotte Gainsbourg
al festival de Paralada
molt bé
bon estiu
bon estiu a tothom
vinga doncs
ha sigut una mica
accidentat
com sempre
és que ha entrat aquesta d'hora
i m'han pres el micro
acabar sempre costa
acabar però
ja tenim clar
que tornarem
que no acabem
vinga nois
bon estiu
un petonet
i molt bon dia a tothom
empeneu-vos
empenem-vos
un petonet
i moltes
doncs
Fins demà!
Fins demà!