Ei, hola, hòstia, era avui? Era avui, vale, vale. No, no, no, cap problema, cap problema, va bé, va bé, deixa'm un moment.
Bon dia, em dic Pol i avui esteu de visitar el meu jardí. Us explicaré una mica què tinc plantat per aquí
i alguns truquillos us deixaré anar, perquè així segur que traureu el màxim rendiment a tot el que planteu.
Vale, doncs aquí tenim, per exemple, els carbassons, que, com veieu, des de petit, doncs ja els limitem, els comprimim, no?
Els aixafem perquè no es desenvolupin del tot i així la flor, doncs, creixi bonica, dolça i sobretot que no ens amargui l'existència.
I mireu, aquí tinc una part més secreta, més petitona, i com podeu veure tinc unes quantes plantes de maria,
sobretot per les fumades que es foten els meus companys a vegades en el programa.
Doncs justament aquestes plantes viuen sense mascles, els rebutgen, perquè a més saben que és que no els necessiten per ser independents.
Un mascle en una plantació de marihuana és el pitjor que pot passar.
Són les més autònomes que tinguen tot el jardí, i això es nota, d'una hora lluny.
És que tampoc estan molt ben vistes, i ja sabeu, polítics, església, puristes...
Doncs mira, si veniu cap aquí, tenim... Aquí tinc els enciams, mira, per exemple, i us ensenyaré un truc que és boníssim,
perquè tots sabem que en un jardí sempre hi ha plagues, i sobretot quan són coses molt tendres com l'enciam,
doncs, en aquest cas, tenim una plaga de baboses.
Doncs què podem fer? En comptes d'anar a per la babosa, a per la plaga, el que acostumem a fer és agafar ampolles de cervesa,
les posem al voltant dels enciams, i això us anirà superbé, perquè les baboses van cap al sabor de la cervesa,
llavors deixen en pau l'enciam. Així que les baboses, doncs, s'acaben saciant i les deixen en pau.
Bé, les deixen en pau durant un temps, fins que se'ls hi passi.
I mira, si ens apartem una mica, en realitat veureu, així a trets generals, que les plantes més grans que tinc,
les més altes, són les mascles, perquè les femelles, curiosament, no arriben a pujar tan amunt,
perquè no sé si ho veieu cap allà, hi ha una mena de metacrilat, a sobre, que no les deixa créixer, veieu?
Que és com una mena de, com un sostre així com vidriós? Doncs mira, això que veieu sempre hi ha estat.
De fet, jo, des que vaig entrar aquí, en aquest jardí, jo l'he vist sempre aquí.
Però a veure, clar, és que està molt amunt, i és que si faig alguna cosa al respecte encara em fotré mal, saps?
O sigui, em fotré d'altabaix, i a veure, les plantes són molt maques, però aviam, no?
Vull dir, la meva integritat primer.
I és que, a més, com que de tant en tant les vaig regant i els hi faig cas, doncs, també em sento part d'aquest jardí, no?
Em sento un aliat d'aquestes plantes.
I què més, què més? Hòstia, que són quasi les 10.
Em sap greu, no, i us hem de plegar, eh?
Perquè és que ara vindran el Ferran i l'Adriano, i no sé si ho sabeu, però portem un programa que es diu Empanada Cultural,
i avui el farem en directe des d'aquí mateix.
I què farem, doncs, mira, doncs el Ferran ens porta a un videojoc distòpic, Horizon Zero Dawn,
i crec que ens explicarà com una protagonista dona no fa falta ser hipersexualitzada en els videojocs, com acostuma a passar,
per ser forta, per ser valenta i per tirar endavant un món que ha quedat prou destruït.
L'Adriano va més enllà, i jo crec que afegeix el tema racial a la lluita de la dona, amb la pel·lícula Harriet.
I jo, com el Ferran, acabarem amb una distopia, però, en aquest cas, en format còmic.
Y, l'últim home, que és una saga de còmics que el que s'ha centrat és què passaria si hi hagués un apocalipsi,
però en format home, és a dir, que només quedés un home sobre la terra,
i tota la resta fossin dones que tiren endavant el món.
Bueno, i és per això que estic deixant tan maco tot el jardí, ja ho veieu, perquè és que avui és el dia.
I sí, sí, que ja sé que es diu que sempre s'ha d'anar regant, que cada dia s'ha de fer,
però, a veure, tots sabem que quan vénen visites, quan t'hi fots al 100%,
i la resta dels dies ja vas tirant, no? Ja te'n vas oblidant i vas fent quan pots.
El que sí que us puc dir és que avui, als Empanada Cultural,
està clar que ens posarem a parlar des d'un bon jardí.
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí,
la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural.
Un programa cuinat per...
Pol Dígler.
Per Rampujol.
Adriana Caldero.
A Radio Desvern.
Hola.
Que maravilla, que maravilla, no?
Jo no sabia...
Jo, a ver, Pol, decidete ja, tío.
¿Tú qué quieres, ser locutor de ràdio o actor?
Porque te veo muy lanzado, eh?
Te veo muy lanzado, eh?
Aquí, als Ocellets.
Als Ocellets.
Solta la palma, eh?
Sí.
Palmas, Campanada, és el jardín cultural, no?
És el meu jardí.
El que ara estic pensant és que el que sí que he invisibilitzat és les xarxes socials, no?
Sí.
Sempre ho feu.
Això sempre.
Ja ho farem.
No us preocupeu.
Quan anem a passar la secció, dius...
Sí, no vols tirar, no vols tirar, tío?
Ah, vinga.
Recorrem xarxes socials.
Facebook, Campanada Cultural.
Twitter, Campanada Cultura sense L.
Instagram, Campanada Cultural.
He canviat l'ordre i no te'ls donat contra Adriano.
Sí, encara.
I tots els podcasts, aquest inclòs, els trobareu a podcast...
Ui, on era, Adriano?
A què no ho saps?
A què no ho saps?
A mi suena algo como Mixcloud o Soundcloud?
No sé.
I Soundcloud.
Sí, molt bé.
Mixcloud, Soundcloud i ibox.
Tengo que decir, antes de que lo lances todo, que te veo ahí ya con el dedo ahí,
que Pol ha sabido sortear muy bien...
El jardín.
Está en un punto muy metafórico.
No querías hablar de fonte, por si acaso, ¿no?
Venía de Blanquets la setmana passada, que eren unes alegories totals.
Aquest dic, home, he de seguir amb el to.
Estem com a habitant, dic, que...
Per què, no?
Vale, vale.
No ho dic perquè veia aquí, carres com...
Sí, és un poco como Podemos en el campo político de la independencia.
Tots sabem quin dia és avui, no?
Sí, Adriano, no?
Pels castigueus escoltant un diumenge.
Sabíeu que és diumenge, dia 8 de març.
Sí.
Pero, a ver, en este programa hemos dejado clarísimo de qué lado estamos.
Hemos hablado de todo tipo de arte.
Esta es la gran empanada cultural.
Pero yo, por ejemplo, en el ámbito cinematográfico, recuerdo grandes joyas dirigidas por mujeres,
interpretadas por mujeres y, sobre todo, que ponían en una situación necesaria al género femenino, ¿no?
Pero, pero, pero, pero...
Seguimos, seguimos.
Hay que seguir regando el jardín.
Pero hoy solo voy a traer hombres.
¿Te imaginas?
Me encantaría, ¿eh?
A mí más que todo por llevar la contraria, ¿eh?
Doncs, bueno, gorem si la de la de la de la de la de la contraria o no.
No, no os preocupéis, no os preocupéis.
Sí, que, doncs, avancem.
Cinema.
Bueno, pues yo os vengo a hablar hoy de los estrenos de la semana, Paul.
De los estrenos, no de un único estreno.
Es verdad que Harriet...
Si ho dius en català, es más para el día de hoy.
No, no, no.
No, no, no, no.
Vamos a mantenernos firmes y fieles a nuestro concepto.
Uy.
El concepto bilingüe.
Ah, vale.
Fastidemos, fastidemos.
España.
No, ahora en serio.
Sí que es cierto que Harriet va a ocupar...
No, me estáis consumiendo minutos y segundos de mi sección.
La Adriana va a tallar al túnel de Vallvidre el otro día.
Poca broma.
La cuestión cuál es.
Que sí que es cierto que Harriet ocupa un papel importante en esta sección.
Pero yo me he propuesto hablaros no de la única película de Eribo, de esta actriz que la comentaremos un poquito más adelante, sino de siete películas.
Siete películas.
He de ser franco con vosotros.
En el fondo son cinco películas dirigidas por mujeres y dos casos de películas dirigidas por hombres, pero con una clara intención de dar voz precisamente al género femenino.
Además, sorprendentemente, esta semana las cosas parecen estar bastante equilibradas, compañeros.
Sí, sí, de los catorce estrenos que han llegado...
Catorce.
Catorce estrenos que han llegado a nuestras salas de exhibición, hoy tengo la posibilidad de comentar nada más y nada menos que siete películas.
Cinco más dos, como os he comentado.
Uy, os veo muy tranquilos, ¿eh? Pensaba que estaréis ya ajustados.
Siete películas.
No, no, no.
De un y dos.
No, yo estoy reflexionando en los trece minutos que tens, para hablar de set películas.
No, trece no, trece no.
Que me voy a intentar.
Ah, no, tranquilos.
Tranquilos, no os asustéis que yo no me voy a olvidar de vosotros.
Set películas.
No voy a hablar de todas ellas.
Tengo la oportunidad de hacerlo.
Es muy interesante, ¿no?
Hablar de un aparente equilibrio, ¿no?
Aparente, vamos a ver si es cierto o no.
Pero no os preocupéis que no hablaré, por ejemplo, de Frida.
Es un documental que, curiosamente, no se estrenó el viernes, no, no, se estrena hoy.
Se estrena hoy, muy oportunista el tema, porque Frida es un icono del movimiento dominista.
No voy a hablar, pero hablo.
Sí, es una manera simplemente de comentar que está ese documental.
Es de un italiano, de Gianni Troillo.
Y es uno de estos directores que he comentado que se han colado en esta gran intención, en esta justa intención.
Pero bueno, de Frida ya se sabe muchísimo.
Vamos más bien a enfocarnos en las novedades y en aquellas cuestiones que nos aportan.
Porque también podría hablar de un thriller.
El ritmo de la venganza, de Reed Morano.
No sé si la conocéis.
No.
Está detrás del, ¿cuál es la serie esta de HBO de La Criada que nunca he visto?
El cuento de La Criada.
Exacto, pues está detrás de los primeros capítulos.
Una tía de bastante fama, una artista y una directora de bastante fama, pero que aquí, aquí me parece que la ha cagado.
Yo mejor os lo ahorro, esto mejor os lo ahorro, porque no he tenido la oportunidad de verla,
pero si miráis las críticas está por debajo de 5, sin lugar a dudas.
O sea, hemos bajado de 7 a 5 ahora mismo.
Sí, exacto.
Ya nos hemos comido dos películas, ¿vale?
Y vosotros, antes de que me metan en faena, ¿qué os parece este 50-50?
Es un poquito sospechoso, ¿no?
No sé si habéis...
¿Tú crees?
Sí, sí, exactamente.
Perdón, o sea, oiga, me creo que es un 50-50, pero digo, ¿tú crees que es oportuno?
Yo creo que es sospechoso.
¿Es oportuno?
Sí, muchas de las pelis que se están...
Bueno, y vais a ver las pelis que voy a comentar.
Todas están súper vinculadas al momento que estamos viviendo y al día que estamos viviendo.
Bueno, al final, todo es oportunismo siempre, pero lo interesante es que todo y que se utilice que día coma, día de estrella,
que puguis visibilitzar els temes.
Exacte.
No, és curiós perquè s'havia d'haver estrenat en aquest mateix cap de setmana La Viuda Negra, que és la primera pel·lícula de Marvel.
Ah, sí?
Sí, però al final no sé quan va ser que es va retrasar un mes.
La primera pel·lícula de Marvel protagonitzada per una noia, Scarlett Johansson, s'anava a estrenar en principi, sempre en parlava.
Capitana Marvel.
Igual, no, sí, però...
Esto no cuenta.
No, yo de hecho, uno de los estrenos que voy a comentar más adelante, se tenía que haber estrenado hace muchísimo tiempo,
pero como coincidía con el escándalo, la peli esta de Charlize Theron y de Margot Robbie, se decidieron más bien por estrenarla justo ahora.
Ves, pero el escándalo sí que podría haber sido interesante, ¿eh?
Sí, sí.
En el sentit de, pel que parla, perquè a més ara, com que també s'estarà fent la del Weinstein, ¿no?
No era el de Palma que estava fent...
Ah, ni idea, esto no lo sé.
Weinstein, com una peli documental, no sé què estava preparant, sí, sí, sí.
¿Veis? Ya me habéis robado, que conste que tengo cinco minutos más.
Va, venga.
Ferran, empecemos, empecemos. ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos por aquí?
Yo os he dado una pista, he mencionado a Erivo, de hecho, a Cintia Erivo.
Tuvimos la oportunidad de escucharla directamente, en directo, en la gala de los Oscars, ya que era uno de los temas premiados, lo que estamos escuchando.
De hecho, apostábamos por él.
Sí, bueno, porque después de haber escuchado todos, era el tema que se salvaba.
Bueno, Iguach ha puesto aparte de Toy Story 4.
¿Y ganaste?
No, no fue...
Sí, sí, sí.
Ah, no, espera, no, no, la canción original no la va a guanyar el Don John.
Exacto.
Ay, el Don John es brutal, es brutal, es brutal.
Cierto, qué memoria la memoria.
Pero va a surtir al Newman a tocar...
Exacto.
Bueno, tenemos stand-up.
Lo que está sonando es stand-up, interpretado por la propia Cintia Erivo, que es la actriz protagonista, además, de Harriet.
Harriet a secas.
Harriet a secas, me niego a ponerle la etiqueta esta que aparece en los títulos españoles.
Harriet en busca de la libertad, dicen.
Hostia.
Como si no se hubierais dado cuenta de que no buscaba el arca perdida, ¿sabes?
Que estaba ni el piecito a buscar en el valle.
Porque está claro que, ¿de quién habla?
Habla de Harriet Tubman, ¿no?
Aquí lo que tenemos es a la gran Cintia Erivo haciendo de Harriet Tubman, que si a alguien no le suena, Erivo es una actriz que lleva muy poquito sorprendiendo.
Ahora sí que ha cogido vuelo, muchísima fuerza.
Pero yo la primera vez que la vi, hace dos años, en un papel secundario, o sea, aparecía en poquísimas secuencias,
y fue para una película que es la de Steve McQueen, la película Viudas, Widows.
No sé si os suena esta película.
Me la comentaste el otro día.
Sí, sí.
Steve McQueen, el director british, ¿eh?
Sí, no.
No os confundáis con el actor norteamericano.
Estamos hablando del director de Hunger, de Shame, ¿no?
En ambas películas sale Michael Fassbender.
De 12 años de esclavitud, que es vinculable a la película que os voy a comentar.
Y justo la última aportación de Steve McQueen es Viudas, que cuenta la temática, cuenta la típica temática que tenemos en el hombre, ¿no?
De atracos y tal, pero la sitúa en un entorno totalmente femenino.
Porque de hecho estas mujeres lo que tienen que acabar haciendo es lidiar y liderar con atracos para poder pagar las deudas de sus maridos.
Muy metafórico todo ello.
Pues en esa peli, Erivo corría y corría y corría.
Y además de ser una buena actriz, la verdad, se notaba que estaba muy en forma.
Está fuertísima la tía.
Y aquí, ahora, un par de años más tarde, como os he dicho, sigue corriendo.
Sigue corriendo, demostrando su talento.
Me parece que si algo se salva de esta película de Harriet es precisamente Cynthia Erivo.
Que interpretando a Harriet Tubman, como muchos sabréis, es una abolicionista y sufragista, siglo XIX,
que en sus años de vida nunca dejó de luchar por la libertad de los afroamericanos,
que evidentemente en esa época, pues desgraciadamente, estaban esclavizados en Estados Unidos, ¿no?
Ella misma, además, y hablo de Harriet, tras escapar de su esclavitud,
realizó 13 misiones de rescate en las que liberó, liberó, perdonad, acerca de 70 esclavos.
Y además esto en la primera etapa de su vida, porque luego se uniría a la causa en la guerra civil de Estados Unidos.
O sea, es Harriet Unchained, casi, ¿no?
No, no, hostia.
De hecho, ya tardaban en hacer una película sobre ella, porque hay muchísimas biografías sobre ella,
pero no una película, ¿no?
Es una tía que luchó en primera línea en la guerra civil y que en sus últimos años de vida
seguiría luchando, pero de una manera muy diferente, de una manera política, por el sufragio femenino.
La lástima, la lástima es que nunca llegó a verlo, porque Harriet,
todo y que murió muy mayor, murió con 93 años en el año 1913,
nunca llegó a ver el sufragio femenino en Estados Unidos.
No sé si tenéis ese dato en la cabeza.
El sufragio femenino en Estados Unidos es 1920.
Pero bueno, eso sí estamos hablando de los blancos,
porque aquí podríamos hacer coincidir otra lucha, que ya se ha apuntado, ¿no?
Realmente las mujeres negras no pudieron votar hasta el año 1967.
¿Pot ser que el primer lloc, que recordo fugazment,
que vam poder votar va ser tipus Austràlia o Nova Zelanda?
Em sona, eh?
Que el primer lloc on es va poder votar...
Podria ser.
Jo sempre ho ubico aquí al costat, no?
Al nord d'Europa.
Al nord d'Europa.
A Austràlia.
No, no, vull dir, a nord d'Europa,
però possiblement sigui en un entorn molt més lluny.
Segurament era pel canvi horari.
Ni idea.
Ni idea, perquè com que som uns privilegiats, no ens importen.
Claro, claro, claro.
Veus?
Però pel que estàs dient, Adriano, no sé si...
Estàs notando el Pere, no?
És clar, perquè estic dient, o sigui, no va poder viure les votacions o no?
Sí, bueno, la realitat, la realitat, però va ajudar molt.
Però alhora no ha pogut veure aquesta pel·lícula,
que potser sí que això hauria sigut tinguut per ella, no?
Sí, jo crec que això, en canvi, és molt positiu per ella.
No vull dir que sigui una malíssima pel·lícula.
De fet, com us comentava, me parece que, hosti,
és un personatge imprescindible, que era una pel·lícula necessària,
que, a més, la banda sonora me parece alucinante,
no solo este tema que llevó a Eribo a la gala de los Oscars,
sinó la cantidad de temas que suenan,
pero que sí es cierto que, por cierto, la actriz y...
O sea, la directora en este caso, que es una actriz bastante conocida,
que es Cassie Lemons, también afroamericana,
yo considero que pierde la oportunidad de oro que tenía
de hacerle honor a Harriet Tubman.
Porque aunque Eribo está de lujo,
está rodeada en muchos momentos de personajes muy planos,
casi auténticas caricaturas,
y, además, el tono de la peli tiene un puntito de sensacionalista.
De hecho, a veces no sabes si estás viendo un biopic político,
un drama maniqueísta, un western, porque tiene algo de western,
pero también tiene algo de película de superhéroes,
porque es que te plantean a la Harriet Tubman más allá de...
Es cierto que lo que tú decías, Unchained, ¿no?
Es una tía contra el mundo,
que consigue muchísimo por ella y por el pueblo al que representa,
pero, hostia, me parece que a veces abusa, ¿no?
Hay una anécdota de Harriet que se conoce, ¿no?
Que es que cuando era muy joven,
bueno, pues un esclavista le tiró un yunque y...
¿Un yunque?
Sí, sí, del estilo, ¿eh?
Para que nos entendamos, ¿no?
Es decir, le tiró una pieza superheavy en la cabeza,
le abrió la cabeza y desde entonces parece ser que en su propia vida,
Harriet tenía...
Muchas veces se quedaba dormida, se desmayaba...
Entonces utiliza esto Cassie Lemons, la directora,
para darnos la imagen de una...
De un personaje con poderes,
que cada vez que se desmaya, tiene...
¿No?
Como epifanías.
Exacto.
Tiene visualizaciones del futuro,
que es lo que le permite realmente salvar a todos esos esclavos.
Claro, lo vamos a poner en duda, ¿no?
Esto es un poco...
Esto es un poco...
Esto es un poco...
Esto es un poco fantasioso...
Esto es un poco Hollywood.
Esto es un poco Hollywood brutal.
Ostras, no sé.
Esto es un poco Hollywood brutal.
No sé si os recordé que la Cynthia Eribo
no nomás estaba nominada para esta interpretación musical,
sino también como Atreus, ¿eh?
Ella, como Atreus, sí, sí.
Lo que pasa es que va a hueñar a la...
¿Qué va a hueñar?
Judy, Judy.
La te va a mi...
La te va a mi...
La te va a mi...
Y Molmas...
Mol, Mol, Mol.
Molmas Good, ¿no?
Pero bueno, sigamos,
que si no, no llegamos ni a la tercera película.
Seguimos con una peli muy diferente, ¿eh?
Muy, muy, muy, muy, muy diferente.
Donde la épica...
Eso es, Ferran.
Me has captado muy bien, ¿eh?
Porque aquí la épica es más bien la rutina,
lo cotidiano.
Esas charlas entre amigas.
Y estoy hablando de una peli de aquí,
del estado español, Invisibles.
La nueva película de la directora española
Gracia Querejeta.
¿Sabéis de quién hablo, no?
Querejeta.
¿Os suena?
Pero es el típico nombre que no para de sonar
y si ahora pregunto...
Incluso me hubieras preguntado a mí hace una semana
y yo...
Hostia, Gracia, Gracia, sí, me suena.
No, pero por Querejeta.
Claro, y entonces habría dicho...
Sí, claro, la hija de Elías Querejeta.
Nos matan hoy, ¿sabes?
¿Qué pasa?
Que solo es la hija.
No, pero sí que es cierto que...
Hostia, Elías Querejeta es un productor súper conocido
que desgraciadamente ya no está entre nosotros.
Bueno, pues esto es como el Bardem, es hijo de...
Claro, es evidente.
Pues Elías...
O sea, perdónate, Gracia Querejeta es una cineasta
de largo recorrido en el fondo.
Hace no tanto, en el 2008, recibió el premio
de Ciudad de Cuenca en reconocimiento a su trayectoria
en el Festival Internacional de Cine de Mujeres.
Es decir, es una referente en este cine liderado por mujeres.
Pero también había obtenido otros premios en la anterioridad.
De hecho, se inicia en el mercado cinematográfico con fuerza.
La primera peli es una estación de paso
que se lleva el premio especial del jurado
en la Semana Internacional de Cine de Valladolid, en Seminzi.
Y después, en 2004, hace un poquito menos, Héctor.
No sé si os suena.
Una peli que fue galardonada con el premio
a Mejor Película en el Festival de Málaga.
Un poquito menos, 16 años.
Bueno, ya, pero yo tengo la sensación
de que todo lo que es a partir del milenio es reciente.
Pues eso es el pasado ya.
Y claro, imaginaros, ¿no?
Con Invisibles podemos reflexionar sobre otro tipo de hechos, ¿no?
La épica aquí, como os decía, es la épica cotidiana, ¿no?
Y de cómo las mujeres, al final,
y el título apunta ya directamente a esta realidad, ¿no?
Cómo las mujeres parecen que dejan de ser visibles
a partir de los 50 años.
Estoy hablando en un contexto, pues, sexual, erótico.
De hecho, la gracia que la Jeta bromea con ello
y si habéis visto el tráiler,
que últimamente lo han estado dando esta semana,
hace una broma al respecto, ¿no?
Es una peli sin grandes pretensiones.
No por eso es menos buena que la anterior.
De hecho, a mí me parece muy superior.
Transcurre casi íntegramente en un parque
y eso es lo que me parece que es muy interesante
porque es una película que se centra, pues,
en los paseos y conversaciones entre tres mujeres.
En este caso, evidente que rondan los 50 tacos.
Estamos hablando de Emma Suárez,
de Adriano Zores, que ha trabajado muchísimo para ella.
Te iba a decir, es la de Emma Suárez.
Sí.
He visto el tráiler.
Sí, has visto el tráiler, seguro.
Ahí, Emma Suárez.
Ay.
Ahí, Emma Suárez.
De hecho, ella es la que se resiste a aceptar que sea invisible.
Ajá.
Y yo le puedo decir de antemano que no lo es, ni mucho menos.
Adriano.
Emma Suárez, Adriano Zores.
Un poquito más.
¿Eh?
Natali Poza, que a mí me alucina esa actriz.
Que no forman, ¿eh?
No, no, no.
No sé si...
Es un nombre también que suena mucho menos
que Adriano Zores y Emma Suárez,
pero Natali Poza es alucinante.
Me parece una actriz increíble.
Y en este caso, yo sí que considero
los personajes que están muy bien paridos.
Son tres prototipos un poquito comunes.
Tenemos a la casada desencantada de su profesión,
a una soltera que ha decidido dedicarse al trabajo
y dejar su vida personal arrinconado.
y después la chica que tiene una nueva oportunidad
con una pareja, que tiene una hija...
Y dicho por la propia crejeta,
ella quería hablar de gente normal.
Gente a la que conoces,
con la cual te puedes identificar
y yo creo que lo ha conseguido.
Me ibas a preguntar algo, ¿no?
Sí, sí, no, no,
que m'ha vingut com una anécdota del tema de...
No sé si vau arribar a veure els Goya.
No, espero que no.
No, la gala no.
Però l'única cosa que crec que vaig salvar
en quant a l'actuació de Sílvia Abril,
sobretot, i Bonafuente,
és que ella va fer com un paper de superheroïna,
que va sortir,
i va començar a fer conyes amb dobles sentits
sobre la dona i això,
i una era justament que tinc el poder,
jo, que soc una actriu de més de 50 anys,
és igual, o 40 i alguna cosa,
tinc el poder de ser invisible, saps?
Llavors...
Ja, però com algo positivo, ¿no?
En plan...
Home, no, com a ironia.
Sí, obvio, com a ironia,
però ella lo planteava com...
Exacte, com un gran superpoder.
De hecho, ara que comentas esto,
me acuerdo de un documental brutal
producido por Bardem,
que se llamaba Invisibles,
que hablaba más bien de realidades invisibles
al mundo occidental,
y de hecho había un episodio dirigido por Bing Benders
en un país africano,
donde las mujeres,
porque estaban en un conflicto bélico,
no solo eran mujeres con la realidad que eso representa,
sino que eran continuamente torturadas y violadas
por una especie de grupo armado que había en la zona, ¿no?
Y era brutal como Bing Benders las presentaba ante la cámara
y poco a poco iban desapareciendo.
Iban desapareciendo, literalmente, ¿eh?
De manera visual, me pareció algo muy acertado.
Bueno, para acabar simplemente con esta película de Queregeta,
que sepáis, ¿eh?
Que son 17 paseos que nos van a acompañar
si vemos la película,
que además están rodados en Steadicam,
es decir, tenemos la sensación de que es una terapia
continua y en movimiento,
y que Queregeta nos cuenta
que hace mucho tiempo
que intentó presentar este proyecto
y ella lo presentó como serie.
Pero que en esa época
donde no estaba tan de moda
la lucha por la mujer,
no obtuvo ningún tipo de apoyo económico.
Y ahora lo más divertido
es que ha conseguido la película,
que por cierto la ha rodado en muy poquito tiempo,
con poco presupuesto, 18 días,
pero es que ahora lo más divertido
es que ahora sí va a convertirse en una serie.
Así que si no podéis ver la película,
pues quizá podéis esperar a que se estrene la serie.
La premisa es muy de serie actual
y más de serie...
Sí, sí, es decir...
No, ahí tiene ritmo, es fresca.
Y si las actuaciones son buenas, que usan...
Sí, lo son.
Son sin lugar a dudas.
Pero cuando dices que son planes,
son secuencias?
Sí, sí, sí.
Ah, vale, son planes secuencias.
Sí, a ver,
podría ser la típica película
que viniera de una obra teatral,
porque todo gira alrededor de conversaciones,
pero lo que nos permite el cine
es precisamente ese movimiento, ¿no?
Y la terapia, cómo funciona muchas veces.
A mí me recuerda,
y antes que hablábamos con Ferran de Manhattan,
de Woody Allen,
muchas de las secuencias que hay en la película,
que es para mostrarnos ese Manhattan,
esa urbe,
vemos a los personajes en continuas discusiones,
deliberando sobre ideas,
y los vemos siempre en movimiento, ¿no?
Hay una idea de confesión,
de terapia,
muy interesante,
no solo en Allen, evidentemente,
sino también aquí, ¿no?
Con Kerjeta.
Y ya por último,
os voy a hablar más rápidamente de dos pelis,
que yo las tengo aún pendientes,
así que no os puedo hablar con total propiedad,
pero yo no me las pienso.
Usted ya hace es para críticas y todo, ¿eh?
Sí, sí, claro.
Pero bueno,
simplemente ubicar al oyente
y ubicaros a vosotros,
porque son dos pelis, yo creo,
muy necesarias.
Por un lado tenemos La Camarista,
que aquí sería La Camarera de Pisos,
pero parece ser que en México
le llaman a La Camarista.
Sí, volvemos al este, este, este, este, ¿no?
Vamos para México.
No, no, para México.
Ah, ¿es mexicana?
México, México.
La directora es Dilda Avilés.
Ah, vale,
la estoy confundiendo con otra,
vale, vale, sí.
La Camarista,
cuando yo...
Sí, sí.
Seguro que os suena.
Sí, sí, sí.
Porque para empezar,
¿qué narices es La Camarista?
Pues bueno,
una Camarista en Sudamérica
es una camarera de pisos.
Sí, sí.
O como aquí ellas mismas
se autodenominan, ¿eh?
Porque sabéis que había
este grupo de camareras de pisos
asqueadas, exacto,
del maltrato.
Pero yo, o sea,
yo os diré que hay mucho
maltrato en el turismo
y que como el turismo
aún depende muchísimo
de las grandes jerarquías
y cuando hablo del turismo
también hablo de la hotelería,
¿eh?
Principalmente en los hoteles
hay muchas jerarquías,
todo el mundo pilla,
en el fondo,
pero claro,
¿quién pilla más?
Uno de los eslabones más bajos
y las peores pagadas
que son las camareras de pisos.
Y nos habla un poco de esto,
la obra de Lila Avilés.
Es su ópera prima,
sí que es cierto
que tiene un docu,
un mediometraje que se llama Nena,
pero Camarista,
La Camarista
es una película súper premiada
en los festivales sudamericanos
que irrumpe con fuerza
y que nos habla de cómo Eve
también es invisible,
pero es invisible
por ser mujer
y por su profesión.
Ella trabaja en un hotel de lujo
de Ciudad de México
y aspira y ansía
llegar a una evolución laboral
porque eso es lo que te suelen decir
en los hoteles.
No, no, haz horas que subirás,
haz horas que subirás.
Ella tiene 24 años,
todo y que ya parece
una mujer de mediana edad
y sueña con llegar
al piso 42
que es donde está ese ascenso.
Hay un juego, ¿no?
Ahí con ideas numéricas,
24-42.
Después, por ejemplo,
apenas puede cuidar a su hijo,
que evidentemente tiene un hijo,
y no puede cuidarlo
porque está continuamente sometida
en ese trabajo
de largas horas
donde ella vive,
donde de alguna manera
vive totalmente
como aprisionada, ¿no?
Realmente no vemos
su entorno familiar,
siempre queda en el fuera de campo
y eso es otra idea brutal.
para hablarnos de una realidad
que sí,
por la cual lucha,
pero que nunca conseguirá, ¿no?
Y ya por último...
Dime, dime.
No, no, que nada diga...
¿Y no era el 42
el número del sentido de la vida
y todo lo demás
de la guía
del autostopista galáctico?
El 42 es un número magico.
Ah, pues yo no lo sabía, ¿eh?
Sí.
Bueno, mira.
El sentido de la vida...
Lo ha tenido en cuenta Lila Avilés.
Después está la candidata perfecta.
Os hablaré poquito de ella,
pero simplemente
que la tengáis en cuenta.
La candidata perfecta
nos habla
del conflicto que hay de género,
entre otros,
en Arabia Saudí.
No sé si estáis al corriente
de una directora
que se llama Haifa Al-Mansur.
Ella ya nos regaló
una película brutal
que se llama
La Bicicleta Verde.
Nos contaba como una niña
ansiaba tener una bicicleta,
pero estaba...
Está prohibido,
aparentemente,
o al menos en la época
de la película,
que las mujeres
o que las niñas
vayan en bicicleta.
Y entonces, pues a partir
de este personaje femenino,
¿no?, en la infancia
nos va ofreciendo una mirada
a esa Arabia Saudí
totalmente arcaica.
Después nos ha regalado
también una adaptación,
o bueno, un biopic
Mary Shelley,
que hace mucho menos.
Mary Shelley no es la víctima
de Jack el Destripador.
No, en serio, ¿eh?
Hay una que se llama
Mary Shelley,
es una de las víctimas.
No va de eso, ¿no?
No, va sobre la escritora.
Exacto, de Frankenstein.
Va sobre la escritora
de Frankenstein, Mary Shelley.
Y después,
que es una de las grandes
feministas también,
aparte de una gran artista,
y ahora nos aparece
con la candidata perfecta
que nos habla
de una doctora
en Arabia Saudí
que parece...
Bueno, no sé,
no voy a...
Vayan a ver la película
porque tengo la sensación
de que nos va a ofrecer
una nueva mirada
sobre un mundo
que aunque sepamos
aparentemente mucho
por los documentales
y las noticias,
realmente desconocemos muchísimo,
¿no?
Y ya por último,
ya por último,
me gustaría acabar
con un documental
que también me parece
muy necesario,
que pasó por Cannes,
fue premiado en Donostia,
está titulado
La Ola Verde,
que sea ley,
que sea ley,
que cuenta la lucha
contra la prohibición
del aborto en Argentina.
Os dejo con un audio,
además,
que creo que capta
la fuerza y la razón
que contiene este documental.
Este es un gran día
para todas las mujeres.
Las mujeres
estamos orgullosas
de estar dando este paso
después de un siglo.
Los que voten por el no,
sepan que lo único
que están ofreciendo
a las mujeres
es la amenaza de cárcel.
Diputados y diputadas,
este es el siglo
de los derechos
de las mujeres.
Más tarde o más temprano,
las jóvenes que portan
en sus mochilas
los pañuelos verdes
van a conquistar
los derechos que reclaman.
Saquemos de la clandestinidad
al aborto.
Legislemos por la salud
y por la autonomía
de las mujeres.
A las mujeres en sus casas,
a nuestras madres
y a nuestras hijas.
Que el aborto sea legal,
seguro y gratuito.
Que sea ley.
Videojocs
Bé, ja us hem dit al principi
que jo avui us parlaré
d'un joc
que es diu
Horizon Zero Dawn,
que traduït així seria com
Horizonte Amanecer Zero.
Té a veure amb el joc,
però vaja.
Que és un joc de 2017,
exclusiu de PlayStation 4
i desenvolupat per Guerrilla Games
que són els creators de Killzone
a la saga Killzone
a la Play 3.
Mític.
O sigui, de tiros.
No, però era brutal per l'època.
Va ser el joc que va demostrar.
De fet, vam parlar-ne a l'E3.
És el joc que volia demostrar
el motor gràfic de la Play 3.
Per cert, Guerrilla Games,
el motor gràfic que mou aquest joc
d'Horizon Zero Dawn
és el mateix motor que mou el de Death Stranding.
Death Stranding.
Sí, sí, sí.
Però vaja.
Com ho sonen tots aquests nombres?
Seria una autèntica professional.
L'objectiu d'empenar cultural,
que eren molts
però era, sobretot,
que nosaltres acabéssim a culturitzar-nos
els uns als altres, els tres.
Collonut, collonut.
Perquè els iogurts de l'altre dia
se m'han quedat.
Mira, Horizon Zero Dawn
ens situa en un món futur
que ha patit una mena de cataclisme
i el món ha recuperat el seu to exuberant,
on la natura ha reclamat el seu espai
i els animals comparteixen espai
amb uns cets artificials
anomenats màquines.
Bàsicament són robots
en forma d'animal,
de pollastre, de toro...
Són màquines en forma d'animal, no?
Que més imiten el comportament
d'aquests animals
i en general es mostren pacífics.
L'humanitat ha hagut de tornar
a formar sistemes de tribus
caçadores i recollectores
i han perdut l'accés a la tecnologia.
En aquest joc, la protagonista és Eloi,
que no té pares coneguts
i és criada per Rust,
un foragitat de la tribu Nora,
que és una tribu de matriarques.
Durant la seva infància,
Eloi es dedicava a investigar
els voltants de la seva zona
i va a descobrir runes metàl·liques
de l'antiga civilització
que abans habitava a la Terra.
És a dir, la nostra,
per dir-ho d'alguna manera, no?
En una de les seves incursions
descobreix un dispositiu,
el Focus,
que és una mena de pin
que es posa a l'orella,
que li permet analitzar
i veure informació augmentada
del seu entorn,
cosa que la converteix
en una mena de privilegiada
dintre d'aquest món, no?
Té accés a una informació
que la resta de gent no té.
Quan ella té la majoria d'edat,
aconsegueix passar la prova ritual
que li permetrà tornar
a formar part de la tribu.
Però un grup d'extremistes
misteriosos anomenat Eclipse
l'ataca durant l'acte.
De fet, sembla que van a parella
directament i acaben matant
molts companys seus
i el seu pedrastre, Rast.
Molts d'aquests Eclipse, a més,
porten focus com ella,
porten aquest dispositiu
i es dona compte
que el món és molt més gran,
que a més l'utilitzen,
els focus els utilitzen
d'una forma molt avançada,
ells, en comparació
amb el que ella utilitzava, no?
Llavors decideix
que aquesta intriga
diu
«Voy a parlar
con la matriarca líder
de los Nora,
de la meva tribu».
Aquesta li explica
que els Eclipse
són els causants
de la corrupció
que últimament pateixen
les màquines,
que s'han tornat
més agressives
i que, a més,
li assegura
«Sí, sí,
a més han vingut
per tu, personalment, segur».
També li explica
la veritat del seu origen.
No és que no tingui pares,
és que va ser trobada
al peu d'una porta
d'aquestes instal·lacions
metàl·liques
com si acabés de sortir
d'allà a dintre.
I el visitar...
Llavors l'Eloi diu
«Hosti,
doncs m'anirà a la cova
on se suposa
que jo vaig a aparèixer,
a veure què trobo».
És com l'orfenat, no?
Sí, i tal com arriba,
la porta reacciona
a la seva presència,
que intenta respondre
a la seva identitat
com a Elisabeth Sobeck.
És a dir,
no li diu
Eloi,
li diu
Elisabeth Sobeck,
intenta analitzar-la
per obrir-se,
però està tan corrupta
la porta que no pot.
La corrupció del meu sistema
m'impedeix
obrir la porta.
Llavors,
decidida
a conèixer
tota la veritat
i a solucionar
la corrupció
que altera les màquines
i impedeix
precisament
interactuar
amb la tecnologia antiga,
Eloi serà nombrada
buscadora Nora,
la primera
amb molt de temps
a la tribu,
i es llençarà
a la búsqueda
de respostes
viatjant a la resta
del continent
i trobant-se
amb altres tribus,
amb altres enemics,
i acabar descobrint
qui és
o era aquella tal
Elisabeth Sobeck.
Sí,
que és el viatge
en ignore-isi.
Sí i no,
perquè al final,
és que no vull fer
un obert,
que has d'anar investigant,
és preciós,
és un joc que és preciós.
Sí, sí.
Té uns anys,
però si el jugues
amb...
És que no se li noten,
es nota molt,
és un joc d'aquesta generació.
Perquè l'esta cançó
que sona és...
És banda sonora.
Perquè m'estic imaginant
aquestes imatges
que dius que són tan bucòliques,
no?
Sí,
és que al final
hi ha diferents tribus,
estan inspirades
algunes amb, això,
més recollectors,
més indis,
no?
Podríem dir,
indis americans,
eh?
Parlem.
després hi ha unes altres
que viuen al desert,
estan més inspirades
en el món àrab,
més antic,
és a dir,
els humans han tornat cap enrere
i estan generant
noves societats,
sobretot molt basades
en això,
en la matriarca.
Això ja en parlarem
una miquetes endavant
perquè precisament
aquest joc
el portem
per aquest tema.
Perquè distopies
i ciència-ficció
a banda,
ja us dic,
us porto
Horizon Zero Dawn
com a exemple
de videojoc
que ens proposa
una protagonista femenina
sense estereotips.
Perquè molt sovint
als videojocs
ens trobem personatges
femenins creats
des de la mirada masculina,
el conegut com a
male gaze,
no?
Que en realitat
projecta una suposada
feminitat
però sota els cànons
masculins més,
podríem dir,
troglodites,
no?
Doncs, per exemple,
noies hipersexualitzades
que se suposa
que són atlètiques
per superar
les seves aventures
però amb un volum
de pits i malucs
desproporcionats
i tan innecessaris
com inapropiats
per la tasca
que tenen en mans.
També tenim
armadura,
sí,
però que són armadures
tan arrapades
i amb tanta pell
a la vista
que et preguntes
de què coi
intenten protegir
d'aquests petos
i aquesta mena
de faldons curtets,
no?
Ningú ha après
del taló d'Aquiles
de la guerra de...
Això m'està recordat
en una anècdota
d'en Carles
que després l'explicaré
si ja,
de la seva feina més,
de feina,
eh?
No, ens posem seriosos.
O el que més aviat
passa sempre,
sovint als jocs,
que són simplement
personatges secundaris
que existeixen
per ser salvades
pels seus protagonistes masculins.
Si voleu alguns exemples
tenim a Lara Croft,
no?,
d'aquesta noia
hipersexualitzada,
tot i que cal dir
que l'empoderament femení
se'l va acabar fent seu,
aquest personatge,
i amb els anys
ha tingut redissenys
que l'han apropat
una miqueta més
a la imatge
que està més a cor
amb les sensibilitats actuals.
Clar,
perquè d'altra banda
tampoc,
que no ens espanti,
vull dir,
el que estàs reflexionant
és molt interessant
i és molt adequat,
però també...
No, no, no,
però no ens enganyem,
vull dir que
el que no ens hem de tornar
tampoc són uns puritanos,
vull dir que la sexualitat
és important
i la sexualitat
com a eina
a tots nivells,
per part de l'home
i per part de la dona.
Que la dona
té tot el dret
a voler ser bastí
com vulgui,
però és que no estem dient això,
estem dient
que si vas a combatir
una horda d'horcos
no vagis amb tanga.
No vagis amb viquini
de hierro,
suelto l'anècdota,
suelto l'anècdota.
Dil-lo, dil-lo.
O sea,
Carles
parece ser que
en su trabajo,
¿no?,
tenía que vincularse
a un grupo de fútbol
del Potosí,
¿no?,
un grupo de un barrio
evidentemente
de clase baja,
un poquito más marginalizado,
donde ellas tenían
una vestimenta
que el equipo,
bueno,
donde él trabaja,
que es el Consello de la Sport,
consideraba que era
excesivamente corto,
¿no?,
intentaron como
hacer una revisión
del vestuario
que llevaban las futbolistas
y es una decisión
que tomaron directamente
desde la coordinación,
es decir,
desde el Consello del Trabajo,
no lo comentaron
con las propias futbolistas.
Feminismo del primer mundo.
Exacto.
Entonces llegaron allí
y les ofrecieron
la nueva vestimenta.
El burka.
Ya os lo podéis imaginar.
No, no,
del palo,
claro,
y las tías eran,
me hace mucha gracia
como lo dice Cara,
y yo esto no me lo pongo,
pero que tú te has estado diciendo,
yo no me voy a poner
este pantalón,
de este palo,
¿no?
Tienes que decir que
al final,
sí,
no es necesario,
pero tampoco lo es
muchas veces
los bañadores apretados de tíos
para liderar
y al final,
si se habla de fuerza,
de fortaleza,
pues por ejemplo,
mostrar pie
y mostrar músculo
también podría ser como...
Sí,
pero en aquel caso
no mostra músculo.
De fet,
que yo como que no jugo
a mi fijo jocs,
no os lo diré pas.
Sempre ha respost
a lo que dèiem,
a una mirada masculina de
ui,
els nois voldran jugar
amb una noia,
segur que se la posen sexy.
¿Qué pasa llavors
amb las dones,
que tú m'has dit
més d'una vegada,
Ferran,
que hi ha como un percentatge
sub a la vegada,
de quanta dones
que jueguen,
no?
Bueno,
m'estàs movent aquí
l'ordre que tenia,
però sí,
sí,
no,
ho podem dir ja,
no?
Que de fet,
actualment es considera
que la xifra oficial
establerta és 48%,
i això és la més
conservadora de xifra,
eh?
48% de noies,
de jugadors
són noies.
Són dones.
Vale?
I el 52% són homes.
A part que és molt suposar
que aquests 52% d'homes
són heterosexuals
i cavernícules, eh?
I també és de suposar
que aquest 48%
no siguin homes
fent-se'l vivir
moltes d'adoles.
Sí,
bueno,
això ja.
Perquè podria ser, eh?
Però bueno,
en el cas d'Eloi,
ja us dic,
l'Eloi,
la protagonista
d'Orius and Zero Dawn,
es tracta d'un personatge
que han creat,
que no respon
a aquesta sexualització
ni debilitat.
De fet,
es tracta d'una noia
molt real,
també és d'un punt de vista
físic,
estètic
i psicològic.
Eloi és jove
i com a tal
és un xic impulsiva.
És curiosa
i té un grau
d'autoconfiança
molt típic
d'un adolescent,
perquè ella
acaba de complir
la majoria d'edat,
és dona i és maca,
però és caçadora
i exploradora
i, per tant,
els seus ropatges
responen a aquesta funció.
I fins aquí podríem dir
que això descriu
un personatge sense sexe,
no té per què ser una noia,
no?
Doncs sí,
estem d'acord,
que el personatge
podria ser tant noi
com noia.
Això no treu
que tinguem trets
que un podria
associar més a la feminitat
que no a la masculinitat,
com és el fet
que l'Oi
també és molt empàtica,
un dels seus trets diferencials
és que és molt empàtica,
es preocupa per tot
el que es va trobant pel camí
i, a més,
és molt generosa
i és molt amable.
Eso es como yo,
que siempre me preocupo
de que tengáis minutos
adecuados en vuestra sección.
Es que...
Yo voy mirando mi tiempo
y madre de Dios.
Es un valor muy masculino este.
Clar que, en realitat,
aquests trets
també serien trets asexuals,
però com les primeres víctimes
de la masculinitat tòxica
som els mateixos homes,
ens oblidem
i ens obliguem
a pensar que aquests trets
són generalment femenins.
En qualsevol cas,
Eloi ha sigut aclamada
com a personatge femení
que demostra
que una altra mena de visió
es pot desenvolupar
en els videojocs
i que fins ara
les excuses
per no fer nois protagonistes
o fer-les de forma
que es feien abans
han sigut molt variades
i encara més estúpides.
En diré un parell molt ràpid
perquè ja ho hem comentat,
deien que no es podien identificar
els nois jugadors,
no es poden identificar...
A més, era l'excusa, no?
L'excusa era que
no se hacían mujeres como...
No, perquè, claro,
el jugador habitual
es un chico,
perdona,
gairebé estem al 50%,
o segurament estigui superat,
és a dir, és absurd, no?
També hi ha una altra excusa
que és que és més difícil
d'animar una noia
i això ho van dir, per exemple,
els d'Ubisoft
quan van fer Assassin's Creed Unity,
el que passa
durant la Revolució Francesa,
perquè, esclar,
fer la recreació de París
exactament com era
en aquella època
era fàcil,
ho van fer en un cap de setmana.
En canvi,
fer les animacions d'una dona
que ja ho dius,
tu, però si ja ho tens,
tens unes prostitutes
durant el joc
i estan molt ben animades, tio.
Saps?
Vull dir, és absurd.
Però vaja,
que d'exemples n'hi ha molts,
però tornem a Horizon Zero Dawn,
perquè cal dir
que no és casual
que se li vegin
tantes virtuts del feminisme.
No només la seva protagonista
demostra capacitat,
independència i intel·ligència,
tant mental com emocional,
sinó que el món que evita,
que ha patit
aquesta mena de reset,
s'ha conformat
des de la lògica,
ha renascut des de la lògica
i sembla ser
que la figura de la dona,
en especial la mare,
ha tornat a tenir
un lloc central
en la reconstrucció
de l'univers.
I no m'entengueu malament,
no estic insinuant
que les dones
hagin de ser
o només puguin ser
mares,
però aquesta característica
fisiològica
sí que és única
i purament femenina,
la capacitat
d'engendrar vida.
Però la visió
d'aquest món matriarcal
és més metafòrica
en el joc
d'Horizon Zero Dawn.
El sentit és
el de la protecció
i cura dels seus cers,
en vez de la competició
i la destrucció
més associada
al masclisme
més recalcitrant.
No vull desvallar,
ja us he dit,
molt del joc,
però el tema central
del renaixement
de la civilització
i que s'expliqui
a través d'una noia
com l'Eloi,
que forma part
d'una tribu matriarcal
en un món
que ha engendrat
màquines creades
per una intel·ligència artificial
que a més es diu Gaia,
que és la madre tierra,
doncs jo crec
que ho deixa
bastant clar.
Jo personalment
sempre he pensat
que té més lògica
una mare creadora
que no un pare creador.
Si s'agués de tenir un déu,
jo crec que sempre
serà més aviat
una deessa,
però vaja.
I no,
no crec que en el fos
fos un intent forçat
dels creadors del joc,
que són homes tots,
per cert,
hi hauria alguna dona
en l'equip,
però que el director,
l'escriptor,
els dissenyadors
són homes,
per marcar-se un punt
com a aliats.
No és una intenció
que tenien ells
de dir que soc aliat,
sinó que simplement
el pes de la lògica
i l'empatia emocional
que a vegades sembla
que brilla per la seva absència
els va fer desenvolupar
aquest joc
tan mago.
Que bonito.
Sí.
Que bonito.
Més que tot
per la música
que estic escoltant.
La música és preciosa.
No, però ara que deies
Ferran que aquest joc
ja té uns anys,
quan van fer l'extensió
al DLC
també és el moment
que va sortir
o va ser més tard?
No, va ser diria
que un any més tard.
Un any?
Un any més tard, sí.
Perquè el joc és del 17
i el DLC és del 18.
I hi ha previsió
que facin alguna cosa?
Està en desenvolupament
la seqüela.
Hi ha seqüela segur,
per tant com acaba el joc,
el joc va ser un èxit,
va ser la gran IP
de PlayStation 4,
inicial va ser
la nova IP,
la nova propietat
intel·lectual
que va funcionar.
I jo crec que
donat on estem ja,
que d'aquí,
se suposa que aquest any
el coronavirus
s'estrenarà la PlayStation 5
i jo crec que en veritat
ho estan guardant
per allà a la pròxima generació.
Però, vaja.
És a dir,
jo és un joc que recomano,
a més és un joc d'aquests
que es juga amb...
Tu vas venir un dia a casa
i vam estar jugant
i vam estar jugant
una estona.
És un joc que és molt còmode
de jugar,
és molt agradable
de vista,
la història és molt maca.
Jo no he explicat gairebé res,
tot el que us he explicat
al principi és el pròleg.
És a dir,
després del joc,
les coses que vas descobrint,
com funciona tot,
qui és aquesta tal,
d'Elisabet Sobe,
que és molt interessant.
Avancem, Pol, o què?
Vinga.
Vinga, tirem.
Vinga, avancem.
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Comis
Veig aquí,
que l'Adriano te melena,
però te l'has parit,
ha fet el moviment de cap,
ha fet el band
i la net.
Lo he vist un par de veces
en directo,
estos.
¡Uuh,
Iron Maiden!
Sí,
molt bé.
Una pasada.
Molt bé.
No, a veure,
avui no parlarem d'Iron Maiden,
tot i que,
bueno,
té ser joc,
avui,
la dama de hierro,
Iron Maiden,
no?
Tot i que la dama de hierro
real que existe...
És la Thatcher,
No era la guai,
eh?
Algún dia parlem de la Thatcher
si parlem de This Is England,
no, Adriano?
Avui,
avui dia parlarem
d'Iron Maiden,
també.
Sí.
I portarem un amic.
Vinga,
portarem l'Eduard Maffiote
amb l'Adriano Maiden.
Queda fitxat.
Doncs,
a veure,
no parlem d'Iron Maiden,
però sí que podem
treure una mica de tema
de què parla la cançó,
Two Minutes to Midnight.
Segur què vol dir això?
Són els...
el que s'ha dit
els 120 segons
fins a l'apocalipsis.
que bàsicament,
això és real,
o sigui,
és tot l'estiu de ficció,
és que un grup d'experts
científics
que realment són
12 premis nobels,
vull dir que no són
mi vecino.
Quatro Mataos.
Ojalá tingués un veí
premi Nobel,
també us diré.
Però que van crear...
No són políticos,
Pol,
por favor,
tío.
El teu veí
t'està escoltant
i diu,
serà cabron?
Bueno,
és caçador,
però quan tingui
el premi Nobel
m'espantaré.
No,
doncs aquest grup
de científics polítics,
com vulguis dir-li Adriano,
però aquests
premis Nobel,
l'any 1945,
ja sabem que també
quina edat era
aquella època,
doncs van crear
un rellotge
de l'apocalipsi
que li van dir,
que és bàsicament
el que mesurava
els segons,
en aquest sentit
els minuts,
però en aquest sentit
dels segons
fins a l'apocalipsi,
no?
Fins a la fi del món.
De fet,
és a un nivell d'alerta
quan es va crear
la bomba atòmica,
és el tema.
Estem en un moment
on la nuclearitat,
l'atomisme,
ens està a punt
de destruir,
és calculem
el nivell d'alerta,
és una miqueta
com els DEF CON 1,
DEF CON 2,
DEF CON 3,
que es va establir,
passa que és molt inexacte,
perquè també depèn...
Clar,
però lo curiós és que
ara el coronavirus
estaria a menos 10 segundos
del de medianoche.
I aquí ve,
aquí ve,
hem baixat
de 120 segons
d'aquest
2 minutes to midnight
dels Iron Maiden
a 100 segons.
O sigui,
ja anem poquet a poquet
apropant-nos...
Minut i 40,
no sé no tan bé.
Minut i 40.
Anem apropant-nos
a aquesta mitjanit,
a aquest apocalipsi,
aquest pànic
de l'extinció total.
Però què passaria
si aquesta extinció
només
ens afectés
els mascles?
Que bonito.
Perquè imagineu...
A més...
Imagineu,
nois...
Un anunci de compreses
un espai dirigit
per Isabel Cuixet.
Un món sense desigualtat,
sense guerres,
sense guerres
per veure qui la té més gran,
és a dir,
sense guerres,
sense sostres de vidre,
com he comentat abans,
sense injustícies.
Habría otros conflictos,
no me jodas.
Ja ho sé,
home,
estic fent ironia,
però no,
però el còmic que porto avui,
la saga de còmics que porto avui,
juga també
amb aquest punt d'ironia,
però parla molt bé
d'aquest suposat món,
no?
Que, bueno,
avui us porto
justament això,
un apocalipsis,
però en formar el còmic,
que és
Y, l'últim home,
d'un tal
Brian K. Baumann,
us sona?
No.
No m'escolteu, eh?
És el dels cursos d'anglès.
Jo amb els videojuegos
ja tinc el suficient, eh?
El Baumann de...
El Baumann.
Sí, exacte.
No, és el...
El Baumann,
el de la Sociedad Líquida.
Exacte.
Sí, sí, és el que us vaig portar
a Praí Batall,
el còmic aquell que us vaig portar...
Fa dos programes.
Exacte.
Que no va durar gaire temps
a parlar-ne
d'aquest joc romàtic que tenia.
Vale, vale, vale.
No, mira, mira, vas molt bé, eh?
Vas molt bé.
No, no, no.
Perquè em refereixo a això
que és el mateix autor,
és a dir,
torna amb una altra distopia.
Dic, torna,
tot i que és una saga de còmics
que es va acabar el 2008, eh?
Vull dir que va anar
del 2002 al 2008,
60 números publicats a Vèrtigo,
que, pel qui no ho sabeu,
és una branca de fe, no, Ferran?
Vèrtigo.
Llavors...
La més adulta, podria dir.
És una pel·li de Hitchcock, tío,
però, bueno.
Vèrtigo, bueno, clar.
Vale, gràcies per l'apunte.
Yo solo barro al cine.
Porque el cine,
com que sabem que està molt invisibilitzat,
sobretot en aquest programa...
En aquest programa
hauríem de fer un...
En aquesta ràdio, en general.
Aviam, de fet, això,
us parlo d'una saga,
60 números,
avui us porto un aquí,
veieu que, bueno,
no sé quantes pàgines té,
per número, normalment,
té unes...
No sé quantes té, de veritat,
però, bueno...
Això té pinta de tenir una xixanta.
60, no?
O així.
Doncs, mira,
números de 60 pàgines a procs, no?
Però...
És que tu li dius...
Tu, tio, tu li dius
Bauman, aquest tio?
Bauha.
No, això és...
Això és Bogant.
Ah, Bogant.
Clar.
Això és Brian...
Brian K. Bogant.
Vale, doncs...
O Bogant.
Ah, per això no us sonava.
No perquè no m'escolteu.
No perquè no m'escolteu
el Pròxim Batall.
Ah, no l'Adri.
L'Adriano.
Bueno, doncs el Brian...
El Brian...
Li diré Brian
per no liar-me.
No, perquè aquest és el Lendis.
El què?
No, no lio.
Ja m'esteu liant.
Ja m'esteu liant.
No, el que volia dir
és que aquesta saga
la va començar sent un ventianyero.
O sigui, aquest tio
la va començar
quan el 2002...
Realment no sé quants anys
devia tenir,
però potser tenia 22 o 23.
Vull dir, imagineu
que realment
ja des de ben jove...
Si imaginaves...
Si imaginaves sol ell
amb les dones, no?
Sí, sense arribar a ser una...
Avui és el dia de les dones.
Pol, què has portat, tio?
Llavors, què passa?
Bueno, i també està dibuixat
per la canadenca Pia Guerra,
que a més,
el dibuix és molt interessant.
Després comentaré el tema
de certa cinematografia
que es nota del còmic, eh?
Sí, aquí a nivell cromàtic
veig que no és tan...
No és tan potent
com Private Eye,
però sí que és...
Bueno, és que clar,
Private Eye també estem parlant
que hi ha a l'espanyol
el Montéis.
Llavors, clar, també estem parlant
que ell té un cromatisme
també molt concret, no?
Llavors, què passa?
Aquesta saga,
nominat també a Premis Eisner,
vull dir, ja...
No fa falta, no,
que presenti que és un Premis Eisner.
Són los Oscars
de la ràdio.
Llavors, de què va?
Yorick Brown
i su mono,
saps no?
És que sembla
de monologista xungo, no?
No, però és Yorick Brown
i el seu mono
Ampersand.
Ampersand.
Ampersand.
Bàsicament són els únics
supervivents
d'una estranya plaga
que s'ha carregat
tot el gènere masculí.
i quan dic masculí
no només em refereixo
a humans,
sinó també a animals.
Animals, clar, clar.
Plantes també de marihuana?
Això no.
S'ha carregat
les masculines o què?
No, no,
però de fet
d'aquí ve
el títol del còmic,
o sigui,
si la setmana passada
parlava de Blanquets,
que tenia
una triple excepció
en el nom,
doncs aquí també
té una triple excepció,
la Y de Yorick,
o sigui,
del protagonista,
Y del gen,
masculí,
i després la traducció
en anglès
que és
Why the last man
on earth?
Llavors,
el why
en anglès
òbviament també
és la pregunta
per què?
Llavors aquí ve el joc
de tota la saga
de còmic
que és
per què ha passat això?
En quin moment
hi ha hagut una mena
de gen apocalipsis,
no sé com se li diria això,
i s'ha carregat
tot el gènere,
però,
sobretot,
per què ha sobreviscut
aquesta persona
i Sumono,
que també és mascle?
Llavors, clar,
també hi ha un joc aquí...
Sumon Amelio,
no sé per què...
Sí, però,
perquè us imagineu,
és que té un nom,
ara me'n recordo com es diu,
però el mono,
el de Friends,
el que té el ros.
Hòstia,
té un mono.
Un mico
d'aquells petitons.
Ho diré,
Friends em sembla un rotllo.
A mi també.
Jo estic aquí
per parlar d'això,
perquè a mi també.
És que s'és Adriano.
No,
però sabeu
aquells que són
molt petitons,
amb el cap molt petit,
que són mig blancs,
mig negres...
Un tití.
Sí,
o aquest no és el del Barça?
El tití.
L'altre dia
vam fer la mateixa broma.
No sé,
un barra espanyol.
En fi,
en fi,
realment,
aquesta saga
va ser tot un èxit,
sobretot és un èxit
des del punt de vista
de guió,
perquè ja ho han dit
bastants cops,
un cop acabada la saga,
però els autors
ja sabien perfectament
com acabaria aquesta saga.
És a dir,
això també et dona
una llibertat,
al final,
que saps
quan poder plantar pistes.
És una saga
que està molt currada,
això,
en qüestió de guió,
perquè et va
fent créixer
aquesta...
no només aquest univers
que s'han creat,
aquest post-apocalíptic,
sinó que van deixant pistes
per saber
què va passar.
No us diré absolutament res,
perquè aleshores
és el tema,
però el guió
està molt,
molt ben treballat.
Llavors,
qui és aquest
protagonista?
El Jorick Brown
és un escapista,
a més que hi ha
la doble conya
que també ha escapat
a la muerte,
però és un escapista,
que és bastant
ninyat o insegur,
egocèntric,
i llavors,
clar,
de cop es troba...
És el paradigma
de l'home,
no?
Clar,
és el perfecte home
per desembarcar
en un món
exclusivament de dones,
no?
Llavors,
en realitat,
la seva recerca,
o sigui,
el seu leitmotiv
en el còmic
és buscar
la relació
que té,
a més,
a distància
amb la seva
nòvia Beth
que està a Austràlia.
Llavors,
per dir-ho així,
el còmic
ve a ser una road movie,
o sigui,
tota la saga
és una road movie
a post-apocalíptica
llavors en el qual
es van trobant,
clar,
evidentment,
mil personatges,
no?
Llavors,
hi ha dos personatges
que l'acompanyen
a mesura que es va
avançant,
que és
un important nom
que és agent,
no sé,
és com l'agent
355,
de la qual,
que jo recordi,
crec que no mai
se sap el nom,
crec,
llavors ja juga
també amb això,
no el 007,
però un punt
militar,
no?
Gairebé,
i la doctora
Alison Mann
que són dos personatges
que al final
l'ajudaran,
o sigui,
l'ajudaran perquè
dintre del que cap,
i ara ho veurem
perquè,
està en perill
una vida d'home
en un món així,
perquè
ja existeix
una altra mena
de contrincant,
no sé com ho diria,
com a antagònic,
no?
Que serien
les filles de la,
com es deia?
Filles de les Amazones,
no?
És molt Mad Max,
això,
perquè a més d'elles
van vestides molt
com Mad Max,
això,
de guerra,
és un grup de dones
supremacistes
que a més
s'automutilen
com ho feien
les Amazones,
segons elles,
jo sincerament
no desconec
les tradicions
amazòniques,
però
fan això,
i és curiós
pensar que hi ha
un grup supremacista
en un món
que a priori
ja no hi ha homes,
llavors també
aquest és un grup
quasi sarcàstic,
supradonista,
supradonista,
no,
clar,
és supremacista
respecte als homes,
és l'hombi,
no?
Llavors,
després també hi ha
un altre,
que això és el que
et comentava abans,
Adriano,
que hi ha
una general israelí
que és
Alter Tzelon,
que el que vol
és adquirir,
bueno,
segrestar
aquest protagonista
per tenir
totalment poder
sobre el tema
de la reproducció,
perquè al final,
si només hi ha un home,
sí que durant el còmic
es van donant pistes
de com evoluciona
aquest món
sense homes
en el sentit
de la descendència,
no,
perquè hi ha
bancs d'esperma
que sí que han sobreviscut,
t'anava a preguntar,
no vull dir moltes coses
perquè òbviament
hi ha temes
de la distopia
que...
Les dones veuen
el món sense homes
com viable,
no,
en aquest futur,
totalment,
aquí hi ha una cosa
que és curiosa,
aquí hi ha una cosa
que és curiosa
perquè,
a veure com ho dius
això,
Adriano,
Bogan?
Bogan?
Bogan,
Bogan,
Brian,
que Bogan,
doncs,
se'l va arribar a titllar
de masclista
per aquesta saga,
però per què?
Perquè la...
La fantasia d'un home a sol...
No, no, no,
principalment era
perquè veien
que el món
que havia creat,
el món que havia creat
em refereixo
que s'havia destruït
d'alguna forma
post-apocalíptic
i que havien
solis que les dones
era caòtic.
Ah,
i que a l'hora li partíem
d'un món molt millor,
no?
Era com el...
Ara sí que faré un...
És igual, no?
Ah, ja, ja.
No, no,
jo aquí el problema
el veia amb els personatges,
jo tenia por
ben...
Vull dir perquè...
No, no, no,
els personatges...
No, no,
realment tots tenen
un art molt bo
com a personatge,
res, és plat.
Si no només el lloric, no?
No, no, no,
de fet el tio
és el de menos,
o sigui,
el personatge,
ja us ho he dit,
que és un nyinyato.
O sigui, a mesura...
És un vehicle, no?
És curiós
perquè com passa
en moltes road movies,
el personatge masculí,
en aquest cas el protagonista,
passa a l'edat adulta
en el sentit mental,
no d'edat,
sinó acaba sent un home,
és a dir,
es preocupa
i que també...
Sí, realment hi ha
un art temporal per ell.
Hi ha un art temporal
en un món sense homes,
llavors també és interessant,
però el que us deia
del tema d'ell,
com a autor
que l'havien titllat
de masculista,
clar,
diuen això, no?
És que clar,
el món és caòtic,
però és que
ell fa una reflexió interessant
que a més es veu
durant el còmic,
que és que
el món és caòtic
des d'un punt de vista
que com que no hi ha
posicions de poder
en el món anterior,
on està liderat
per homes,
òbviament...
Escandardar...
Clar, què passa?
Hi ha un moment,
a l'inici del còmic,
això no és un espòiler,
però clar,
el president dels Estats Units
mor
i tots els graus inferiors
que haurien d'anar
solapant...
Són homes,
són homes
i arriba a ser
la presidenta
dels Estats Units,
crec que era
la ministra d'Agricultura.
Per què?
Perquè no hi havia...
O sigui,
tot eren homes,
llavors clar...
Hi havia altres càrrecs polítics...
El tema religiós,
penseu en el tema religiós,
tots són homes,
llavors a mesura que augment...
O sigui,
que pugen cap amunt...
No és tan caòtic
perquè elles no sàpiguen fer-ho,
sinó pel simple fet de...
És que ho hem de començar tot
des de zero
amb una estructura
que ens trobem feta.
Perquè no se'ns ha permès
ocupar rols de poder.
Llavors,
clar,
no és caòtic,
és que realment
és una reconstrucció de zero
com hauria de ser.
Com hauria de ser,
em refereixo forçat,
perquè aquí estem parlant
de 100%,
paridà,
100%.
Però aquí no la veia?
Aquí ja no la tenim,
aquí ja no pot haver-hi
un equilibri.
Però aquí,
el joc del còmic
és com s'intenta,
com s'intenta revertir
també moltes històries
que anteriorment
s'havien fotut pel tema
Maculino,
això de les guerres,
a veure qui el tema és gran.
No, Adriano?
Negues amb el cap.
Ai,
és que jo estic molt a favor
de tota lluita d'equilibris,
però precisament d'això.
D'equilibris,
d'equilibris,
d'equilibris,
no de pèrdua d'equilibri.
Bueno,
escolta,
mira,
en qüestió d'imatge,
tu abans em comentaves,
no és molt...
No, no,
jo he dit que a nivell cromàtic,
quan el comparaves
amb la i-batall...
Sembla un còmic
entenguem és això justament.
Un trast molt tradicional,
de més de saga,
o sigui,
Praia i Batalla
és un còmic autoconcloent,
d'un únic tomo,
diguéssim,
aquí són 60,
no?
Però el que és interessant,
si t'hi fixas, Adriano,
és que hi ha molta paroràmica
de les vinyetes
i això,
jo crec que ells
ja ho pensaven des d'inici
d'intentar-ho adaptar.
És una distopia
que pot ser molt bona,
adaptada.
Què passa?
Que és que realment
fa temps
que s'està intentant adaptar.
És una sèrie maldita,
o sigui,
realment supermaleïda,
aquesta sèrie.
Es va començar,
o sigui,
perquè ens entenguem,
l'any passat,
crec que era l'abril o així,
es va començar a adaptar,
bueno,
a gravar directament
una sèrie
del qual el protagonista
era Barry Keoghan,
no sé si es pregunto així,
sincerament,
que és el nen
del sacrificio
del Ciervo Sagrado
del Lloro Eslantimos,
aquell nen que fot mal rotllo,
saps?
Però fa pocs dies,
fa pocs dies,
estic dient,
en un any de diferència
hi havien gravat la tira,
segur,
s'ha canviat per
Benz...
Per un altre...
que és el de Pride
i Warcraft,
no?
Però,
però què passa,
és una sèrie maleïda
perquè des que la van intentar
ja aprovar,
adaptar i tot,
han tingut mil problemes,
per exemple,
a l'abril,
el que us comentava,
el 2019 de l'any passat,
ja havien gravat el primer capítol,
de fet,
ja estaven rodant la resta
perquè ho feien tot seguit,
però els showrunners
van plegar,
showrunners que són
Michael Green,
que és el d'American Gods,
ojo!
Però és un tio especialista
en plegar,
tot s'ha de dir.
Sí?
American Gods ho ha deixat?
Hòstia,
Hòstia,
però bé,
l'altra cosa de l'això
és la de Luke Cage,
o sigui,
és la...
I veus què passa,
que clar,
se t'enva el protagonista,
ara...
Torna a començar.
Un reboot,
no?
I clar,
és que,
realment ha sigut
molts problemes.
I això sí que és caòtic
i tornem a començar.
I això és un còmic
que s'està intentant adaptar
des de fa bastant de temps,
però que no s'arriba,
i jo crec que diuen,
diuen,
2020,
2021 hauria d'arribar,
o sigui,
no sé si finals d'any o així,
és una sèrie que...
Una sèrie,
vull dir,
una saga de còmics
que pot ser molt potent,
sobretot a l'inici,
no us faré espòilers,
però a l'inici,
en el moment de l'apocalipsis,
això pot estar gravat
de puta mare.
O sigui,
realment és una passada.
Jo, mira,
crec que te'l demanaré,
bueno,
te'l demanaré,
no?
No, no,
és de la biblioteca,
però el podeu trobar a mil llocs.
A més,
és possible que hagin fet,
no ho sé,
però que hagin fet
recopilatori
de tots els 60 números.
Digues, Adriano.
No, no,
simplement,
què ens depararà la setmana que ve?
Doncs a saber,
perquè la setmana que ve
no hi ha res important.
És a dir,
la setmana que ve,
no sé.
Ja s'ha acabat el món,
tornem a començar.
Exacte.
Fins aquí el programa d'avui,
hem apurat el temps,
hem apurat.
Però ho hem pogut dir tot.
Cada dia ho fem millor,
som l'hòstia.
No diré ni les xarxes socials,
perquè si no sí que s'ha de apurar mal.
Ja ho hem dit.
Doncs vinga,
ens veiem la setmana que ve, nois.
A tothom.
Adeu.
Benvinguts a Babilònia,
on la cultura és la protagonista.
Un espai de crítica cultural
que cada dijous,
de 9 a 10 del...