logo

Empanada Cultural

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero. Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.

Transcribed podcasts: 148
Time transcribed: 7d 15h 43m 1s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Sous-titrage Société Radio-Canada
Un programa cuinat per...
Paul Diggler
Per Rampujol
Adriano Calero
Carles Martínez
A Radio d'Esvern
El Festival de Sitges es un monstruo
Sí, señoras, un monstruo
Y lo es en todas sus acepciones
Es un ser fantástico que causa espanto, yo lo afirmo
Y lo confirman las numerosas pantallas que iluminan la oscuridad
Durante los días que dura el certamen
Es un monstruo en su propio logo
Un rey Kong que sigue rugiendo
Mientras sustituye el Empire State Building
Por la iglesia parroquial de San Bartolomé y Santa Tecla
Lo hace cada año
Para estas fechas
Y como todo monstruo, el Festival de Sitges es una entidad
Imposible de derrotar
Ni siquiera por Godzilla
Son 298 películas
Entre largos, ficciones, cortos, series o documentales
Casi 300 obras proyectadas durante apenas 10 días
Que absolutamente nadie
Ni crítico, ni espectador, ni otro monstruo
Es capaz de filtrar
Y siguiendo con la analogía
El palmarés de dicho certamen
Presenta a sí mismo
Anomalías y desviaciones notables
Respecto a los de su especie
Vamos, otro monstruo
De hecho este año
Los premios parecen la elección de un tipo
O un equipo
Con la capacidad analítica de Kong
Pero no nos precipitemos
Que eso hemos venido hoy
A matar al monstruo
Para serviros su posterior autopsia
En bandeja
Pero monstruos hay muchos
Halloween está a la vuelta de la esquina
Y para entonces el festival de Sitges
Será tan solo otro monstruo más
Las calles y las cuentas de Instagram
Se llenarán de calabazas
Vampiros
Zombies
Y hombres lobo
Y quizás delicántropos
Este año
Habrá superioridad
Pues Marvel produce
Y Disney distribuye
Y lo hacen justo a tiempo
Con una renovada
Pero retro presentación
De la maldición del hombre lobo
En fin
Hoy va de monstruos señores
De monstruos
Y algo más
Porque así como nos recuerda
El escritor ruso Dmitry Glujovsk
No era un monstruo
No
Era un ser humano normal y corriente
Cruel
Imbécil
Y rencoroso
Igual
Que todos los demás
Monstros
Monstruitos
Por cierto
Si queréis saber
Este hombre tan amable
Y tan
Tan positivo
Y sobre todo
Tan humanista
Glujovsk
El ruso
Comprate el libro
Metro 2034
Ahí aparece parte de este pequeño fragmento
Ostras
Y esto es como una mena de distopía de algo
¿O no?
Sí, sí
Lo conoces
Mira
Ahora te diré
Em sona que se ha hecho un videojoc
De verdad
Podría ser
Podría ser
¿Hay alguna cosa de la que no se haya hecho un videojoc?
Bueno
Ahora estamos al revés
¿Hay algún videojoc que no se haya adaptado al cine?
Venga
Venga
Porque otro monstruo que va a sortir
Es el trailer de Super Mario
De hecho os lo confieso
Estaba buscando título
Pensando en la editorial
Hablábamos de un pre-Halloween
Un posiches
Está claro que estamos en medio de los dos
De estos dos grandes monstruos
Y yo pensaba
Más que un pre-Halloween como título
Pensaba
Hostia
¿Por qué narices no le llamamos monstruos?
O Monstrum
Monstrum
Me pongo a buscar
Y Monstrum es un videojuego
Monstrum
Monstrum
También

Está claro
Busques palabra
Busques la palabra
Tengo una cadena de menjar pre-cuinar
También
No
Que van a ver a tancar
Que van a ver a tancar
L'aliment dels rodatges
El nostrum monstruo
Esto es lo que tenemos
Tenemos monstruos
Tenemos sitches
Tenemos Halloween
Pero más que Halloween
Lo que tenemos es
Un monstruito
Tenemos un monstruito
Tenemos un monstruito
Que a part
Desempanada
Que siempre recibe mutaciones
Avui tenemos una mutación
Del Carles
Que veíu aquí
Que es l'Edgar
Pero la mutación
Li está
Li está
Corroent per dins
El Carles
Que está a casa
Que después
Potser
Connectem
Si el tio
Es desperta
Aquesta siesta
Fabril
Sitches
Como monstruo
Se lo ha comido
Se lo ha comido
Y ha dejado apenas
Sus entrañas
Están volviendo
A juntarse
A ver si
Consiguen dar voz
Se quedó en la nueva carne
Y buscar cierto protagonismo
En este programa
Ya lo veremos
Si es así
Dependiendo un poco
Del ritmo
De las dinámicas
Y de cuántos alarguéis
Porque esta vez
Me parece que
Son mis compis
Sí, sí
Avui és un programa
Avui és un programa
Estrany
A part de ser monstruós
Però és estrany
Primer
Perquè és el primer cop
Que Adriano
Tens un editorial
De menys de 13 minuts
Crec
I a part
Que se preveu
Una secció
Que estàs
Tu sol
Faire un monòleg
Al Carles
A ver si entrarà o no
Pero no, no
Me toca hacer el monólogo
En Sitges
Cuando normalmente
No es así
Exacto
Y sabes que a mí
Me gusta compartir
Sabes que a mí me gusta
Dialogar
Es extraño
Sí, es un programa
Extraño
Pero es joder
Lo salvaremos
Es un Frankenstein
Estamos ante un Frankenstein
Son pegotes
Exacto
Así que
Vamos a ello
Eh, y extraño
¿Por qué?
Porque va de cine hoy
Va de cine
O sea, avui
No fem mano al día
Porque ya ho has dit
A l'editorial
Anem directament a Cinema
Y a ver a qué
Ens planteja Marvel
Vamos a ello
Cinema
Us sona aquesta fanfàrria?
Ho heu sentit algun cop?
Nunca
No, no
Jo crec que si no és algú que ha viscut a sota una pedra o una cova o això
Aquesta fanfàrria ja comença a sonar com sonava en el seu dia, no?
La 20 Centro Fox, la Universal, la Metropolitana
Veo èpica, veo èpica
A casa de las ideas
Espera, vea
A ver, pujo, pujo
Si estuviera Carles, ¿qué vería?
Wester, ¿no?
Vería un Wester
Seguramente
Una diligente
Igual
Pues eso, fanfàrria
Fanfàrria de blockbuster, de mainstream
La casa de les idees
Històries més grans que la vida
El sentit de la meravella colorida
Avui tenim una secció
Ja sé que aquí no som massa de mainstream
Però crec que toca
No, va, estem parlant d'un gènere underground
I una gent que són quatre arreplegats
Que es diuen Marvel
Sí, uns que comencen
Amb uns estudis petits al darrere
Que els empenyen
Pocs estudis
Però, espera, espera
Abans de canviar els llagons
És que han fet una cosa diferent
No sé si s'han reinventat
Però estan provant
Ja hem vist productes últimament
Que feien provatures
Que anaven provant diferents colorins
Diferents maneres de fer les coses
I aquí s'han abocat a fer gènere directament
O sigui, ara ja el cinema de superherois
Ja no és un gènere en si
És un contenidor de gènere
Amb cinema de supers
Pots veure comèdia
Pots veure drama
Pots veure ciència-ficció
Pots veure thriller d'espies
I ha llegat el terror
Però ha llegat el terror
De la mano de un homenaje
D'un homenatge a les pel·lis que veien
Els 30, els 40
De la mà de la Universal
Tu aquelles èpoques ja estaves
Jo estava
Aquesta infància
Jo ja fumava
Aquesta època ja ho fumava
En ese momento
Que se podía fumar en la sala
Claro
Jo fumava en el pediatre
Doncs què ens trobem aquí?
Ens trobem que han fet un viratge visual
Cap a un lloc
D'això, no?
En aquella època
D'impressionista
De blancs i negres molt forçats
De fotogrames que salten
Amb frames que es cremen
I no només amb el visual
Sinó també
Ara sentirem la fanfària
També l'han adaptat
Perquè la banda sonora
La fa mai que el dia aquí
Que atenció
A part de fer la banda sonora
Espectacular
Homenatjant l'època
També fa la direcció
És la seva primera direcció
És el seu debut
Com a director
I vaia
Compositor
I director
I director
De la peli TV Movie
Li podríem dir TV Movie
Perquè és un especial
Ara li diuen
Marvel Special Presentation
Que és un capítol
En aquest cas de 54 minuts
Ja veurem
Més endavant
A veure
Ara hauria
Veieu potser
Els creadores
De Body Horror
Marvel Special Presentation
Molt al nivell
Del programa de Junji Ito
Amb tots els noms de ponent
Paquito
Paquito
Te queremos
Bueno
Però sí
Es va estrenar
El dia 7 d'octubre
Aquest especial de Halloween
Que han volgut fer
Que a més
Tu abans ho deies
Comentàvem en privat
De Halloween
A Estats Units
No és un dia
És un mes
És tot l'octubre
Llavors
Tens amics yanquis
Llavors què passa
Què passa
Que han fet un especial
De Halloween
Un especial
Fent un remember
Aquelles pel·lícules
Dels anys 30-40
Que ara veurem
Les referències
Però d'aquesta universal
D'aquesta Hammer
I tot això
I ho han fet
Agafant la cançó
Que hem sentit al principi
Que és la típica tòpica
Que escoltem a tot arreu
De Marvel
I han fet
Una mica de varietat
Quiet on
Però com veieu
Han agafat els escolanets
De Montserrat
Per agafar els coros
I tot
Però sí, sí
Ja veieu
Ja veieu que el canvi
De gènere
Hay un puntito
Episódico
En la canción
Un puntito
Por decir algo
Es porque en la serie
En el capítulo
Perdonado
O en la TV movie
Película
También
Es decir
Es tan heterogénea
Como esta canción
Porque la sensación
Que yo tengo
Es que va a ir habiendo
Que van a suceder
Ciertos saltos
Aviam el capítol
Després entrarem
En parlar
Més concretament
De la sinopsia
Però
El que és aquest capítol
Bueno
Diem capítol
Però en realitat
És com una TV movie
O sigui
És una cosa
A part
És una cosa
A part
Seria un mig metratge
Llarg
Amb factura de cinema
Que no és TV movie
Però tampoc és pel·lícula
Per sales
Però es podia presentar
Sí, sí
Es podia presentar
Estem parlant
De 54 minuts
És el puto presente
És el presente
El Disney
No, además
És el presente
Disney ara mateix
Per cert
No és que distribueixi Disney
Ah, no?
No, és que Marvel és Disney ja
Ah, vale
Llavors ara
És que Disney és todo
De fet ja és Fox
I dels padres
Sí, sí, sí
Llavors què passa?
Que Disney
El que ha trobat un filó
Molt important
Des de fa
Bueno
Un any i pico dos
És
Que té
Les pel·lícules
Serialitzades
Al cinema
És a dir
Ara mateix
Portem en cinema
24 potser
Pel·lícules
Algo així
Però clar
Després
El seguiment
Clar
Potser estrenen
Tres pel·lis
Per dir alguna cosa
Ara no ho sé dir
Però clar
Després
El que han vist
És que cada tres mesos
Cada així
Poden fer una sèrie
I anar-les empalmant
És a dir
Que la sèrie
Quan acaba la sèrie
Et porta
A veure la pel·lícula
Que s'estrenarà
La setmana següent
O sigui
Han fet un lligam
Espectacular
Esto sobre todo
Porque están muy muy preocupados
De que ese mundo
Ese imaginario
Que han construido
A lo largo de las décadas
No solo ellos
Sino los enemigos
Amigos
En el fondo
Están tan preocupados
De irlo desarrollando
Por la paz del espectador
Y la paz del consumidor
Nada que ver
La paz
Nada que ver
Con la economía
Nada que ver
Con el polio
No
Però també et dic una cosa
Ara que dius
De los enemigos
Justament
Si podem dir
Su enemigo
De fe
Que és Superman
Ni tot d'aquests
Sí que és veritat
Que s'ha intentat
De totes
Fer un univers
Tan desenvolupat
Com Marvel
Però és que
El propi enemigo
No és
Vein
No és el Joker
Si no són ells mateixos
Perquè
Entre els actors
Que tenen mil problemes
Directors

Això de ser
No?
De ser
Això de ser
No està arrencant res
Està cancelant
Estrenes
Està inclús eliminant
Tenien fet a Batgirl
No?
Sí, sí
Està rodada
Està rodada
I l'han tirat a la basura
Directament
Vull dir que
O sea que Marvel
No solo son buenos
En lo que hacen
Son buenos empresarios
Y no entran en el caos
Que DC
No?
Bueno
DC
Va cometre l'error
D'intentar fer el que Marvel
Havia fet en els primers 10 anys
Que era presentar pel·lícules
Individuals de personatges
I després juntar-la
En un Vengadores
Això
DC ho va intentar fer de cop
A la primera pel·li
I es va fotre
Es va fotre de lloros
Ho han anat intentant
Han anat intentant
Com a dejar semilletes
De universo compartido
No se n'han sortit
Perquè la mà esquerra
No sabia el que feia a la dreta
I ara sembla que estem
En un moment
En el canvi de la directiva
Com de reset absolut
Cancelació de projectes
Aplaçament dels que ja estan
Per estrenar
I ja veurem què passa
Llavors què passa
Que Marvel
Sí que s'han adonat
Que a la tele
El que ara entenem tele
Perquè òbviament no és
Que lo passen
En sci-fi
Sinó que
Dins del que és
La plataforma de Disney Plus
Doncs han anat estrenant
Durant els últims mesos
Unes quantes
Ja en porten
No sé
Potser set sèries
O vuit
Entre vuit i dotze episodis
Algo així
Més o menys
Es van relacionant
Van presentant
Noms personatges
I en aquest cas
No estem parlant d'una sèrie
Estem parlant d'un capítol especial
De Halloween
Però que t'està començant
A presentar uns personatges
Que
Un
No havien vist mai abans
I sobretot
T'està presentant un to
Que mai havien vist
I aquest
Jo crec que també és el tema
Els personatges
També és molt de nicho
Al final
Tu
Edgar
Que controles bastant
També tot això
Ens explicaràs una mica
A veure quins són
Aquests personatges
Que podrien estar introduint
Però
Sobretot és el to
Que és el que ens interessa
Ja que estem en un to
Fosc
De terror
Aquest capítol
Vamos
Se les endú totes
O sigui
No només és un
Molt bon homenatge
Sinó que funciona
Molt bé sol
En lo formal
Per lo que he dit
I per la passada
I de fet també és una mena
De declaració d'intencions
Perquè és el projecte
De Marvel
Ja sota
L'ala de Disney
Que va més enllà
En quant a violència
I coses explícites
Potser amb l'excusa
Que és en blanqui negre
Bursat
La sangra és negra
I no se ve demasiado
Però ara ha amputacions
Hi ha sang
Hi ha monstres
Hi ha violència
O sigui que podria haver estat
En Sitges
M'he catxat la mà
Michael Diakino
Deia que se sorprenia
Com no li havien classificat
R
Aquesta pel·lícula
Sembla que és per 14 anys
O per 13 anys
Però bueno
Ells mateixos ja també han fet
Un moviment
Que és les pel·lícules
De Deadpool
Que no sé si coneixem
Que és comèdia
Superheroica
És a dir
Ja ha comprado Disney
Ja ha comprado
Mano no
Lo ha comprado todo
Creo que la moto
Ya no la tengo
Si la han llevado
Los dedos de Disney
Han fet un altre moviment
Per acabar de confirmar
Encara més això
Que és que han desplaçat
Les dues pel·lícules de Deadpool
Que eren classifices R
Per majors d'edat
I la de Logan
Les han mogut
En el seu propi català
Que estaven a Starplace
Les han mogut a Marvel
Directament
És a dir
Sí, sí
Vamos a hacer
Cine para adultos
Aunque sea de senyores mayores
Con pijamas de colores
O sigui
Que és una declaració
Oye pero
Y me tenéis aún en ascoas
Porque no sé de qué narices
Exacte
Mira
Per poder veure el to
Visual
Per la gent que estigui veient
I si no
Escoltareu
A més
Escoltareu aquest tipus de veus
També molts anys 30
Molts anys 40
Tot està recreat perfectament
Com a homenatge
Com a referència
Posem el trailer
Així també
Ho veus una mica
Tu Adriano
Pinsa-melo porfa
Pinsa-melo en pantalla
I sobretot veurem
Ja una mica
De què va
Perfecte
Tres halloween

Tres halloween
Tres halloween
Tres halloween
Tres halloween
Tres halloween
Tres halloween
El momento Werewolf by Night.
Esto es muy presente.
También este sí que no tiene homenaje de los 30.
Bueno, le falta el texta.
Amazing.
Sal y escapan cusetas.
Pero, francamente, a Gaer García Bernal,
¿por qué narices le han puesto esas ojeras?
Ya las tenía.
Que no se las puse intentando.
Pero es más realista, ¿no?
Porque es de Gaer García Bernal, ¿verdad?
Sí, sí, sí, sí, ho és, ho és, ho és.
No, no, el que és els personatges,
sí que ell és l'únic que destaca a nivell d'actors famosos.
Jo crec que la resta no és gent...
A veure, a priori, eh?
Jo al García Bernal, l'últim que li havia vist que recordi
és una pel·li que em va agradar molt, que era la Emma.
Que era aquella pel·li com Trap...
Bueno, una cosa molt...
Ah, collons, clar, la pel·lícula de la chilena,
la de Pablo Larraín, brutal.
I aquí sí que és veritat que ja heu vist el to,
el to és superfosc,
s'enganxa molt bé a el que és aquell cinema dels anys 30-40,
que és com molt exagerat,
però alhora com...
Podria ser molt postís,
molt d'escenaris,
de cartó amb piedra, per dir-ho així,
però recupera molt aquesta...
Aquest...
Com molta bogeria, no?
O sigui, hem vist un tràiler que,
ja només escoltant-lo,
és com Crits i amunt i avall, no?
És com tota aquesta...
Hi ha un llindar molt primet,
podia caure amb la comèdia involuntària,
i realment veus que hi ha un carinyo,
i que hi ha un homenatge,
i que s'han copiat una determinada manera
de fer la simonografia,
els decorats,
les il·luminacions, sobretot,
els planos inicial...
Després sí que és veritat
que conforme avança la pel·lícula,
es dilueix una miqueta
i nos vamos a l'UCM de Marvel,
però el 80% de la pel·li
et diuen que és una pel·li d'aquella època,
per diàlegs no saps a quina època estan,
fins que alguna línia
diu alguna cosa actual.
És cierto lo que comentabas,
al principio,
quan la estabas presentando, Edgar,
com se siente
esa influencia
del expressionismo alemán,
que en el fondo
no ha pasado por muchas etapas,
y de alguna manera
donde más protagonismo tenía
era en el cine negro americano,
y siempre encuentro,
ya no hablando del siglo XXI,
incluso en películas
de los 80 y de los 90
que intentaban recuperar
esos revivals también de la época
que hacían sobre películas
con estos claroscuros,
estos contrastes tan heavy.
Los neo-noirs.
Sí, los neo-noirs.
En el fondo, si os fijáis
y lo ponéis en comparativa
con las películas
que realmente homenajean,
hay un salto abismal,
porque hay siempre
un tamiz lumínico,
realmente son imágenes
en las que tú sientes
esas texturas
y estas contraposiciones,
pero a la hora de la verdad
estás viendo el plano
en su conjunto.
Cuando te vas a las pelis,
y sobre todo
a las de serie B
de cine negro
de los 30 y 40,
alucinas,
porque realmente
había cuestiones
que no eran para nada
perceptibles por el ojo humano,
y ahí les daba igual.
Ahora, claro,
dile tú a un actor
como Gael García Bernal,
no, no,
te vamos a tapar continuamente.
Quizás él no es el claro ejemplo,
porque sí que es un tío
bastante comprometido
desde la actuación,
pero quiere decir
que ha habido momentos conocidos
en los cuales cineastas
o directores de fotografía
querían realmente
manchar la imagen
de oscuridad
y los productores,
muchas veces actores,
decían...
Aquí sí que es veritat
que després
entrarem més
en tema tècnic.
Abans potser parlem
una mica de què va,
no?
Hem vist el tràiler,
aquí l'heu vist,
estarà subtitulat,
però expliquem una mica
per qui no tení fava
d'aquest anglès
dels anys 30
que hem intentat fer.
Així que, a veure,
Edgar,
de què va això?
A veure,
això és una mena
de conclave
de cazadores
de monstros,
s'ha mort el veterano,
Ulisses Bloodstone,
que és el, diguéssim,
que era el cap,
el que organitzava,
cadascú caçava
de manera independent,
però hi havia com una mena
de gremi
de caçadors de monstres.
Ha mort
i ha organitzat
una mena de comiat
a la seva mansió,
dient que hi ha un monstre
que té tancat
en aquesta mansió,
al qual li penja
una joia màgica mística,
que és la Bloodstone,
la pedra de sang,
i qui mati
aquell monstre
serà el propietari
de la nova Bloodstone
i, per tant,
el nou cap
de l'organització.
Aquesta és la trama
sense fer spoilers.
Això és l'inici-inici,
és a dir,
la trobada,
hi ha la primera trobada
aquesta de caçadors,
no taula rodona,
però posen rotllo
caçadores anònimes.
No, no,
hi ha uns caçadores anònimos.
No, clar,
aquí està la cosa,
tu perquè no has vist
mentre sonava el tràiler,
però en el tràiler
ha sortit una mena
que de fet és un animatrònic,
tot el que es veu,
tot el que s'ha fet
no hi ha postproducció,
més enllà d'encolorear
algunes coses,
però vull,
en general,
tot és manual.
Llavors,
tot el que s'ha vist
és manual
i això també és un valor,
perquè Marvel,
si algú ho té,
ha comprado
la patente del verde,
del croma.
Però,
en aquest cas,
estem parlant
que aquest,
aquest,
aquest,
com li has dit,
el pare,
el patriarca,
el patriarca,
és un animatrònic,
tu ho veus com un nino,
que és com si s'hagués mumificat,
però que es pot moure,
és a dir,
el tio està mort
i s'ha gravat com la veu
en un fonògrafo d'aquells,
llavors,
quan parla...
El nino recorda algú.
Clar,
el nino,
primer,
el nino és molt,
la forma també d'actuar
i de fer bromes
xusteríssimes
que és
del guardià de la cripta,
100%,
hi ha una referència,
però és que hi ha una referència
que és més nostrada
aquí empanada,
que és una entrevista
que vam fer fa temps,
que és Freyett Barry,
que és el protagonista,
Freyett Barry,
és idèntic,
la mateixa cara.
La mateixa cara
que el muñeco.
I està igual de frito,
també.
Bueno,
està una mica putrefacte,
però sí que
conserva aquest capítol,
aquesta comèdia
que sempre posa Marvel,
i sobretot últimament
des que està a Disney,
però tot el capítol
és un capítol
super,
super fosc.
que Paul i Edgar
ho afirman,
jo lo confirmo.
Ho posarem en pantalla.
És Freyett Barry
i, hòstia,
ok,
i Gael García Bernal,
per lo que veu,
és uno
de esos cazadores,
perquè està en esa mesa redonda
que planteaves.
A més,
al principi fan una mena
de recompte de,
bueno,
us hem reunit aquí,
no és allò de conversación
d'estrensors,
bueno,
us preguntaréis
per què os he reunit,
doncs hi ha aquest moment
que és el de,
vale,
tu has matat
tants monstres,
tu tants,
estem parlant
que hi ha una sala,
que s'avisen al tràiler
però hi ha una sala
que està plena
de els típics caps
de por sangles caçats,
doncs en aquest cas
hi ha monstros,
con tentàculos,
l'important d'aquí
és justificar la casa,
no?
Sí,
és una casa,
és una casa,
és una casa,
al final és un joc,
o sigui,
el que plantegen
és qui casi el monstre
que està dins d'un laberín,
no?
És una mena de l'aberín,
una menada,
sí.
Doncs qui el casi
es farà amb la,
no?
Qui és el monstre?
I el monstre,
bueno,
això ho saps més clar,
el que passa és que no sé si,
jo no sé quin,
jo em faig gran
i ja començo a perdre conceptes,
no sé quina és la mida
per dir
quan es poden fer spoilers,
quan és massa d'hora
o quan és massa tard
per fer spoilers,
això ho van penjar
el 7 d'octubre,
jo no sé si és massa d'hora
per fer spoilers,
a mi me l'apel·les.
El que passa és que
com a capítol independent
de gent que no coneix res
a Marvel
i el pot veure tranquil·lament.
I per lo que estáis comentando,
además,
el potencial no está en el argumento,
que seguramente también,
sino está en todo el planteamiento visual.
que són els girs
dins de la cassera.
Això és lo chulo.
O sigui,
dins de la cassera
hi ha una història
i aquesta història
es va desenvolupant
a mesura que
trobes el monstre
que estan caçant
o X.
Si miras
i Firm Affinity
ja te pone
que és un hombre lobo aquí,
un índole,
un humano i lobo.
Firm Affinity
han copiado
la definición de Wikipedia
de Werewolf by Night
de los TVOs.
O sea,
no tiene nada que ver
con la peli,
com sinopsis.
Lo estuve mirando
i esto no me vale
com sinopsis.
Aquí el becario
que estaba en Halloween.
A ver,
Werewolf,
Wikipedia,
¿quién és?
Este,
Marvel.
Ah,
sí,
és esto.
Vale,
boom.
Però és això,
eh?
Sí,
òbviament,
el títol del capítol
ja ho diu,
la maldició
de l'Hombre Lobo,
hi ha un home allò
que forma part
de los monstruos.
Ha de tenir un premi Nobel
per saber que
si el protagonista
és Gabriel García Bernal
i el corto
se llama
Werewolf by Night,
segurament
l'Hombre Lobo
va ser el senyor Bernal.
Això sí,
això no és,
crec que no és massa spoiler,
de fet en el cartell
la sombra
de Lobo detrás,
o sigui,
és molt caligari,
no?
Sí,
és molt el cartell
que té l'ombra aquesta
més amb aquest menton
com de vampir.
De Paul Nashi,
a més a més.
Exacte,
i això també ens porta
a quin és el nostre home
allò més nostrat a Espanya,
doncs Paul Nashi
que ens vendria a parlar
ja de sitges
que a un 90.
Ja m'estáis invitat
a un 90.
Todo ligado.
De hecho,
es graciosa,
perdona't,
el inciso que hago
sobre el cartell
porque realmente
uno esperaría
que esa proyección
en sombra
estuviera claramente
en la parte trasera
y hay como un diálogo
entre imágenes
que hace que no entiendes
muy bien
si la sombra
es anterior o posterior,
¿no?
Claro,
por eso decía
lo del spoiler
porque puedes pensar
que Gael va a cazar
al hombre lobo,
no que es el mismo.
Exacto.
Y llavors,
parlant justamente
d'això del joc d'hombras
es un capítol
que realmente
es lo que dèiem
de com a debut
de direcció,
o sigui,
és que és acollonant
el tema de...
el joc d'hombras
t'estem parlant
que era un gènere...
Ho dic ja com a part
perquè ara
tant es parla
del terror elevat
i tot això,
el terror dels anys 30-40,
tot aquest joc d'hombras,
els claroscurs,
empastar la imatge,
el que deies tu Adriano,
t'es igual a l'actor,
si està en l'ombra absoluta
i tu només veus
un fil de l'ull,
doncs aquí juguen amb això.
Òbviament,
García Bernal,
podes ser famoso
o el que quieras,
però hi ha unes escenes
de...
anava a dir d'acció,
però és violència,
perquè hi ha un pla seqüència
amb violència total,
que és un pla seqüència
amb un pla fix
que va fent un zoom,
per dir-ho així,
però els personatges
van passant per davant,
per darrere,
la càmera,
per dir-ho així,
tu jugues molt
amb el fora de camp,
no?,
de tot allò que no es veu.
es trobo jugant amb...
Les llums van pujant,
va pujant,
va baixant
i, sobretot,
és el disseny de sol,
el disseny de llums,
o sigui,
jo crec que està molt ben trobat,
fotograma,
fotograma,
està pensadíssim,
o sigui,
com a direcció és al·lucinant.
Sí, allò que es feia
en aquella època,
l'època original,
per dissimular
les possibles defectes
que pogués tenir
els efectes artesanals,
les disfresses
amb pèls i això,
allò ho feien per dissimular,
aquí està fet
homenatjant allò,
però no fa falta
dissimular res
perquè els disfresses
estan molt ben hechos.
Llavors,
en el moment que et vulguin
fer un primer plano
i vegis el monstre
el veuràs molt bé,
però jugant això,
jugant el misteri aquest.
Veig que aquest tio,
a més,
o sigui,
sí que és primera pel·li,
no?
Michael Jackino?
Havia rodat un parell de curs.
Però curs, no?
Sí,
havia rodat un curs
que es deia
Challenge of the Monsters
i havia fet un curs
d'animació de Star Trek,
també.
Sí,
li veig dos aquí,
Short Treks
i Efraim and Dot,
el 18 i el 19,
i exacte,
aquest que dius
Monster Challenge,
que és el primer
que va fer
un curt matratge
de 13 minuts.
Heu vist alguna cosa d'això?
Jo els curt matratges
no he vist,
però sí que he vist
la primera,
que se sàpiga,
la primera col·laboració
que va fer el director
amb l'actor,
el Bernal,
que va ser
a la pel·li de Coco
de Pixar.
Vale, vale.
O sigui,
Bernal feia,
bueno,
una música
i l'altra posava
la veu d'Hèctor.
Que cantava fatal
i tot el món
recorda esto,
si no me equivoco.
Ah,
este era el cabrón
que cantava tan mal,
no?
Bueno,
pero sí,
¿no estáis de acuerdo?
Pero sabe aullar.
Sí,
eso sí,
siempre.
Això s'ha de dir
que Gabriel García Arenal
aquí està molt bé,
m'envella molt bé.
Hi ha moments,
perquè ell juga,
clar,
s'ajunten
diversos caçadors
i caçadores,
tots són súper rudos,
que han librado mil batalles,
que han matado no sé quant,
i ell és com un poca pena,
que estalla el nit,
súper amable,
afable,
torpón,
que a mi em recordo
de vegades,
ho parlàvem l'altre dia,
el Michael J. Fox
de Regressa al Futuro.
Llavors,
això em va venir
a fer un link,
dic,
calla,
potser no el de Regressa al Futuro,
potser el de Teen Wolf.
Sí,
clar.
Perquè el monstruo...
Passa que allà
la comicitat
se menjava tot,
però vull dir,
fa un personatge petitet,
està molt bé.
Que grande,
en un momento
me ha pegado
un golpe,
total.
I com a otro detall,
seguint amb el Bernal,
que és que ell,
en realitat,
és el segon latino,
actor latino,
que interpreta l'home a llop,
i abans ho havia fet
Benicio del Toro,
el 2010,
una pel·li que,
bueno,
una mica així,
que Dios la confundà.
Llavors,
podríem dir
que és potser
el primer que ho fa...
Que corrige.
Bien.
Home,
és que,
clar,
a veure,
abans ho dèiem,
no?
La casa de les idees,
com li diuen?
La casa de les idees.
Bueno,
li podríem dir
la fàbrica de les idees.
Sí,
ara ja sí.
Però estem parlant
que quan Marvel,
en general,
intenta cuidar tot.
Ara,
venim també d'algunes sèries
que potser han sigut
una mica més baixetes
de nivell,
com la Miss Marvel
que vam fer
fa uns parelles mesos
va acabar,
però venim d'acabar
She-Hulk,
que és la versió
dona de Hulk,
per dir-ho així,
que tothom
inicialment la criticava molt,
però és que és un personatge
que trenca la quarta paret
en els còmics
i, òbviament,
ho han aprofitat
en la tele.
Què fa?
Doncs també trenca
la teva pantalla
de la casa,
diguéssim,
de la pantalla de la tele.
Llavors,
a l'últim capítol,
curiosament,
han volgut homenatjar
també aquell Hulk.
Spoiler.
Bueno,
però és l'inici,
tampoc és un spoiler,
però vull dir que
han volgut homenatjar
aquell Hulk
dels 90,
dels 90.
L'Uferrinyo,
que era Bill Paxton,
em sembla que era Bruce Banner,
i el Hulk,
la massa que se li deia
aleshores als anys 80
se li deia la massa,
que mai ho vaig entendre,
era L'Uferrinyo,
que era un culturista,
no gaire alt,
però molt ample
i pintat de verd.
Y que realmente
sí daba el pego
como Hulk,
viendo una foto
ara en internet.
Però això és com
quan agafes
los de pressing catch,
los tochos,
i el pintes allà,
i ja està,
un Hulk Hogan.
Entonces entiendo
por lo que has comentado ahora,
que realmente
la aportación de She-Hulk
no estaba en el hecho
de cambiar de género,
sinó...
Bueno,
que también...
No, no,
totalment,
perquè al final
She-Hulk,
el que ha sigut
de Marvel,
ha volgut aprofitar
aquestes comèdies
judicials
com Ali McVill,
de fet,
és una referència absoluta,
no sé si recordareu
a mi,
Ali McVill...
Sí,
el personatge
és la cosina
de Bruce Banner,
tenen un accident
i amb una transfusió
de sang,
ella es infecta
amb la sang de Hulk.
Però ella és advocada.
Llavors,
ella,
a diferència dels ocosí,
pot transformar-se
i transformar-se
a voluntat
i decideix
seguir sent advocada.
Ella no és una letrada
qualquiera,
no necessita esto
per salir de la...
Bueno,
aquí ve el conflicte
de la sèrie
és,
jo vull que em reconeguin
i que em coneguin
com a bona advocada,
no la que acaba
el judici
rebentant a tothom.
O sigui,
en plan,
si no puedo contigo
en el juicio...
No quiero que me recuerden
por mi imagen,
¿no?
No,
pero estamos en Marvel,
amigos.
Y entonces,
volviendo al capítulo,
bueno,
al especial,
perdonad.
El que està chulo
és que el que estan fent
és homenatjar,
perquè a WandaVision,
que és la primera sèrie
que van fer,
televisiva,
per dir-ho així,
van fer molt homenatge,
això ho vam parlar,
molt homenatge
a totes les etapes
de la televisió,
sobretot americana,
que han anat passant,
és a dir,
les sitcoms,
les sitcoms,
sobretot.
Cada capítol era una dècada,
començava amb les 50.
Sí, exacte,
començava amb aquestes sitcoms
de Rises Lettades,
bueno,
anava a dir,
en teori segueix igual,
però aquestes sitcoms,
molt blanc i negre,
això anava evolucionant,
passaves inclús per
Mark and the Middle,
passaves per
Modern Family,
llavors...
Sí, exacte,
no?
Llavors,
Marvel,
de tant en tant,
no sempre,
però s'està marcant,
en les sèries,
sobretot,
homenatges,
però és que també tenim,
fa molt poc,
Doctor Strange 2,
que aquesta és potser
la primera que apostava
més per un terror
Sam Raimi,
director Sam Raimi,
és a dir,
de...
Evil Dead,
Arrestem l'Infierno,
no?
O sigui,
aquestes pel·lícules,
que és un terror,
a més,
entre el gore còmico i tal,
però és que llavors,
ara aquí,
ja no és fent referència
a aquestes pel·lícules,
més potser dels 90,
aquest terror gore del 90,
sinó,
ens anem bastant enrere,
i hòstia,
és que l'ho paren superbé.
Sí, sí,
realment,
si no en saps res
d'aquest univers
i veus això per sorpresa,
et pots estar pensant
que t'han colat en la 2
a les 3 de la mania
en una pel·li de los 30,
o los 40,
els primers 5 minuts.
Per lo tanto,
la recomendáis
sin lugar a 2,
no?
No deixa de ser un divertimento,
és a dir,
aquest tipus de pel·lícules,
a dir,
avui no fan por,
a ningú li fa por,
Frankenstein o la mòmia,
tenen el seu rollito,
romàntic,
aquella cinematografia,
però a dia d'avui
és un divertiment.
Ara,
com a humanatge
està molt ben treballat.
Bueno,
el miede és molt relativo,
jo estic contigo,
realment em costa molt,
al final,
aquesta mirada clínica
que tenim sobre el cine,
a través dels anys,
fa que realment coste
entrar a vegades
en les pasions
que ofrece la pel·lícula,
no?
Salgo en les vestes,
com veremos enseguida.
Però,
és cert que després,
compartiéndolo con persones,
te das cuenta
que els límites,
no?
O sea,
els nivells de miede
com els nivells del dolor
són tan subjetius,
i, por lo tanto,
vete a saber
si más de uno
no dice
no, no, Edgar,
que ho vaig passar malament,
eh,
amb aquest capítol.
A veure,
crec que la intenció
és l'inici al final
crear un to
molt violent
i entremig,
com que és més la trama,
a veure,
òbviament hi ha moments,
hi ha moments i moments,
hi ha moments bastant explícits
en quant a violència,
que és una cosa rara,
o sigui,
repetim,
és una cosa que si tu la veus
diràs,
ah, bueno,
però veure-la dins de Marvel
és una cosa bastant novedosa
que se la juguin,
no?
però, vaja,
ja veurem,
ja parlant
per tancar la secció
Futuro de Marvel,
aquests personatges
que ens hem presentat,
ja veurem
si surten a la llum o no,
literal,
perquè...
Sí,
perquè al final no deixa de ser
una part d'una franquícia
i presenten tres personatges
que saps que en algun moment
els trobaràs
en alguna de les pel·lis.
¿Se pueden decir
estos tres personajes o...?
Sí,
un és el...
El caçador,
no?
El caçador,
l'altre és la filla
del mort,
del patriarca,
que també és una mena
de caçadora,
però que es va desentendre
del Freyet Barry,
de Ulisses Blotstone,
la Elsa Blotstone,
que és la filla,
però que es va embarallar
o el que fos
i durant 20 anys
no la va entrenar a ell,
es va entrenar
per la seva banda
i aquí torna
per recuperar
la piedra de sangre
de su padre
i l'altre,
el tercer personatge
és que jo crec
que va ser el grogu
d'aquesta generació
és el monstre.
El monstre
crec que se roba el xou,
no ho dic més.
Bueno,
i això està molt bé.
Sí,
està molt bé.
És la idea,
no?
Pues de un monstre
o un monstre.
Vamos capacitges
a este gran monstre
i a veure si
fem una truca d'entro.
Sí,
la llamada del comodí,
¿no?
El comodí de la llamada,
más bien.
Si esto es así,
esto es así,
que hasta vos...
Bueno,
tú sé que has estado,
Paul.
Yo sé que tú has estado,
lo que pasa que no te gusta
marcar paquete aquí
en la empanada,
pero tú has estado,
¿no?
Yo he estado tres días
pero no he visto pelis.
Yo he estado a Indústria.
Yo ya voy como...
Yo voy apoderado,
apoderado.
Pero yo no soy de pelis,
soy más de hacerlas,
¿no?
Exacto.
Bien, bien, bien.
Pero no presentando
porque ya lo presento
estos días,
sino re, ¿no?
Sí, re.
Reponiendo,
por así.
Reprojectando.
Hòstia,
el penúltim
que tenim de curt,
que és Horoscope,
s'ha vist més cops a Sitges
que en qualsevol altre lloc.
Ja portem cinc projeccions a Sitges
en dos anys.
L'any passat,
més aquesta,
no?
Eh, potser l'any que ve
tu torna a demanar o què?
Bueno, potser l'any que ve
estem amb el nou.
¿Bona experiencia?
¿A qué?
¿A aquest any?
Em refereixo.
Sí, sí, sí.
Bueno, con tan,
que és un referito,
pues molt bé.
Sí, sí, sí.
Això és collo,
¿no?
Mira,
mentre puguis aplicar...
Sí, sí.
És com la Marvel.
Sí, sí.
És com la Marvel.
Tornas de mirar,
però se ens ha canviat,
se ens ha canviat.
Y es curioso
lo que vais comentando
en vuestra sección
porque evidentemente
nos sirven
muchas de las reflexiones
para,
sobre todo el Palmares,
¿no?
Aquí venimos,
aquí hemos venido
no a hablar de un libro,
a hablar de Sitges,
de esta...
De hecho,
la número 55,
la edición número 55
porque eso nos remonta
a la primera edición
del año 1967.
Poca broma, ¿eh?
Toma, ¿eh?
Y cuál es el tema
que,
como os comentaba
en la editorial,
parece que en este Palmares
o bien no se ponían de acuerdo
y han tirado,
como suele ser
en estos casos,
¿no?
Por la vía fácil,
aquella en la que
nadie podía poner nada
en contra,
más allá
de que estamos ante
un cine entretenimiento,
¿no?
Hablabais del capítulo
o el especial entretenimiento,
pero es que yo os hablaré
de un palmarés entretenimiento
desde la perspectiva
de que la película ganadora,
que no es solo
la película ganadora
del gran premio,
¿no?
La mejor película
de la selección oficial
de Sitges,
es a su vez
o a la vez
es la película
que también se ha llevado
tres premios más,
como son actuación,
actuación masculina
en este caso,
¿no?
Se ha llevado música,
que no es la que suena,
no, amigos,
¿no?
Y se ha llevado fotografía,
es decir,
cuatro premios
para un cineasta
y un equipo
presidido por
Jalmari Helander,
que es el cineasta finlandés,
que ha firmado Sisu.
Sisu es la película ganadora
de la que seguramente
ya habéis oído hablar
y de hecho
en las radios
ha estado, ¿no?
dando bastante guerra.
¿Por qué?
Porque como os decía,
es una peli
que es claramente
un entretenimiento
y hostia,
te planteas
una reflexión
que creo que es necesaria.
Si los festivales existen,
además de para,
para, ¿no?
de manera monstruosa
ofrecer 300 películas
y que cada uno
se pueda perder en ellas,
es también
con una suerte
de cuidado, ¿no?
y de mimo
hacia aquello que ofrecen,
que en este caso
es el cine, ¿no?
Y ya sabemos
que el cine
tiene muchas posibilidades
y el espectador
también la recibe
desde mil perspectivas,
pero a la hora
de la verdad
los festivales
deben estar ahí
también para cuidar
un poco lo artístico,
¿no?
Aquello que realmente
de otro modo
quizás se iría perdiendo
con el tiempo
porque ya sabemos
que a veces
el espectador
y el crítico,
o en este caso, ¿no?
el programador
de festival
están en ligas diferentes.
Pues no,
este es el primer año
al menos
desde los que yo llevo
yendo allí
que son ya unos cuantos
en la que veo
una película ganadora
que no ofrece
absolutamente nada más
que entretenimiento.
Estamos hablando
de Sisu,
de nuevo,
una peli finlandesa
que es un híbrido
en el fondo
entre western
y película bélica.
Uy,
es un cachondeo
pero además
sin complejos,
es decir,
no es que sea
una pretensión
por parte de Yalmari
y Gelander
que ha sido malentendida.
No, no,
Yalmari y Gelander
cuando le preguntaban,
de hecho,
antes la presentó
en el TIFF
esta película
y recuerdo
en una de las entrevistas
que he podido disfrutar
la entrevistadora,
la periodista
estaba como intentando
sacarle
un pozo
temático y dramático
a la película
que no tenía, ¿no?
Y entonces
no es tan solo él,
Yalmari,
Gelander,
dándole a entender
que no, que no,
que aquí esto es una película.
Exacto.
De hecho, mira,
me va muy bien
que comentes esto
porque en Sisu,
además del prota
que se ha llevado el premio,
Yorma Tomila
que viene trabajando
con el director
desde hace otras películas,
Axel Henny
que es un actor danés
que pudimos verlo
el año pasado
también en Sitges
con aquella peli
The Trip,
no sé si te suena,
The Trip,
El viaje,
era una auténtica locura
y otra película
planteada exclusivamente
para el divertimento,
las risas
y esas risas
evidentemente sádicas,
es un disfrute
totalmente agresivo,
un disfrute
que nos remite
claramente
a esa época romana
donde sí,
la justificación
era que los,
simplemente eran esclavos
y no merecían
más que la muerte,
ahora necesitamos
una justificación
para alegrarnos
con la muerte en pantalla,
pero oye,
cómo aplaudimos
y cómo disfrutamos
cuando hay chorros de sangre.
En este caso,
¿cuál es la justificación?
Los nazis.
Porque la película
nos vuelve a llevar
al año 44,
a final de la guerra,
los nazis
están huyendo
de Finlandia
y un señor,
un señor
que define muy bien
el concepto de Sisu,
que ahora enseguida
os lo comparto,
está buscando oro,
totalmente perdido
y alejado
del mundanal ruido
y encontrando ese oro,
ya en la primera secuencia
de la película,
acaba topándose
con los nazis,
víctimas perfectas
de su delirio
o de su Sisu,
porque al final Sisu,
y se han encargado muchísimo
de repetirlo el equipo
y en especial el director
de la película,
Sisu es una palabra finlandesa
que no tiene traducción
y Sisu habla
de esa perseverancia,
de esa lucha
e intensidad
y no abandono
aquello de
retorcederse,
nunca rendirse jamás
ante las dificultades.
Ni un pasanrera.
Exacto,
ni un pasanrera,
pero no con sonrisas,
sino con sangre
y mala hostia.
Vale, vale.
Con sangre y mala hostia.
Y esto es el Sisu
y parece ser que es un concepto
que en el fondo
lo tenemos muchos países,
pero parece ser que en Finlandia
es una cosa
que tiene una palabra
específica para nombrarlo,
¿no?
La perseverancia
y la lucha
incluso cuando lo tienes
todo perdido.
Y de esto va la peli,
de un tío que aparentemente
lo tiene todo perdido,
ya veremos
qué es lo que ha perdido.
Sí, es como una venjanza
constante,
o no,
o no.
Es un tío
al que,
mira,
¿os acordáis de la película
Snatch?
Sí.
El ruso que nunca muere.
El ruso que nunca muere.
Pues es como si de ese personaje
algún iluminado hubiera dicho
hostia,
hay que hacer una peli de este tío.
Este tío nunca muere.
Pero ¿por qué nunca muere?
Y el componente cómico
ya estaba en aquella parte,
en aquella historia
dentro de Snatch.
Evidentemente
también está en Sisu.
Lo que pasa es que Sisu
es la película en sí.
Un tío enfrentado
a unos nazis,
evidentemente
los nazis son los enemigos
por excelencia,
así sea ya en el siglo XXI,
entonces cualquier maldad
que le ocurra a un nazi
va a ser aplaudida en pantalla.
Y de esto va la peli.
Lo fuerte
es que
a mí me parece una peli
muy disfrutable.
Yo la disfruté,
evidentemente,
pero la arrinconé
en aquellas pelis de Sitges
que están planteadas
para esa risa sangrienta.
Punto.
Lo que no me esperaba
es que el equipo
y el jurado
iban a acabar aplaudiéndola
como la gran película
porque evidentemente
hay muchas,
muchas películas
se han proyectado,
ya lo he dicho,
casi 300
que valen mil veces
más la pena.
Vale,
re, un incís.
Abans t'he dit,
em sona que es a Molins
que la pasan.
No pasan Sisu,
sinó pasan Sisi.
Hòstia,
no,
pero Sisi no,
eh?
Os sonaba de ahí,
yo me he obert el trailer
para no mirar
mientras parlabas
y me ha salido Sisi
y digo,
no me está cuadrando nada
esto,
un señor espartano
con una chica
mandando whatsapps.
De Australia,
no, no, no.
O sea,
va a ver dos pelis
de Noam San Blanc.
Sí,
que no la confundáis,
que no la confundáis.
De hecho,
Sisu,
dirigida por Yalmari Gelander,
es,
perdónate,
Yalmari Gelander,
si se dio a conocer,
es en el tiempo atrás,
¿no?
con una película
que se llamaba
Rare Exports
y hablaba de
un cuento gamberro
de Navidad.
Maravillosa.
¿Te a ti te gustó?
Maravillosa.
Yo no la he visto.
Yo no la he visto.
Secuestraban a Papá Noel
para que le dieran los reyes.
Bueno, no,
querían matar,
eran unos cazadores
de seres fantásticos
que querían matar a Papá Noel,
algo así era.
Pues esta peli
ya ganó en Sitges,
es decir,
Yalmari es un cineasta
que repite victoria
en Sitges por segunda vez
con mejor película.
En aquel entonces
se llevó tres premios
que eran
película,
dirección y fotografía
y ahora le he añadido
el de Banda Sonora.
Os lo digo,
me parece una peli
interesante como ya he comentado
pero no como para
llevarse esos premios.
Y si lo de
premio a mejor película
es un delirio,
hostia,
lo de música,
fotografía y actuación
ya me parece,
vamos,
un insulto.
Pero bueno,
veamos el porqué,
dónde está la comparativa.
Por un lado,
esta peli
que ha arropado
cuatro premios
podría estar compitiendo
pero compitiendo
de una manera
yo creo
mucho más seria
con Perl.
Perl es una peli,
Perla,
Perl,
es una peli
que es en el fondo
un díptico,
un díptico
de un cineasta
llamado Ty West.
Bueno,
diuen que es un tríptic,
eh?
Ah,
es un tríptic.
Sí,
perquè crec que
estava gravant
una mena de tercera
que jo sàpiga.
És que
X i Perl
s'han rodat
al mateix moment
però Perl
d'amagat,
per dir-ho així.
Ah,
vale,
nadie lo sabía.
Bueno,
ho sabía l'equip,
entenc,
però que
s'estava dient
que s'estava fent
X
i quan va sortir
X,
que és aquesta pel·ícula,
bueno,
ara no sé si la aguantaràs,
però tu no la has vist,
no?
Jo X no la he vist,
de hecho,
yo me planteabas...
Tu es una directa mena Perl.
Exacto.
Yo me planteaba
si valía la pena
ver primero X,
¿no?
X
para poder entender Perl,
pero realmente,
por lo que fui comentando
con otros colegas
en el festival,
aunque el planteamiento
temático,
estético,
puedan dialogar,
argumentalmente,
para empezar,
porque Perl
ocurre
a principios del siglo XX
y,
por otro lado,
la de X
ocurre en los 70
y si no he entendido mal,
en ambas pel·l,
bueno,
en Perl lo confirmo,
pero en ambos,
creo que en X también,
lo que se busca es
mimetizarse con la época
y es decir,
el tono visual de la película
apela muchísimo
a un tipo de cine
que se daba en los 70
en el caso de X
y Perl,
un tipo de cine
que es muy curioso
porque ahora,
el nombre que me aparece
es alguien que os parecerá
en las antípodas,
Douglas Serk.
O sea,
Douglas Serk,
no sé si os viene,
es el puto rey del melodrama.
Vale.
Douglas Serk es el rey del melodrama,
era un cineasta alemán,
como muchos de ellos
acabaron haciendo cine
en Estados Unidos
e hicieron de Hollywood
un mundo mejor
gracias a un talento europeo,
¿no?
Y este es el caso
de Douglas Serk,
que tiene auténticos
peliculones
y que sobre todo
lo que buscaba
era ese drama
exuberante,
no solo a partir
también de las interpretaciones
y la melodía
y la música,
¿no?
Melodrama,
sino sobre todo
a través de una fotografía
de colores saturados,
totalmente expansivos,
¿no?
donde había una emoción
contenida continuamente
y sobre todo,
¿no?
Una proyección visual
de cara al espectador
que era agotadora,
¿no?
Pero era agotadora
tanto que es muy difícil
no ver una película
de Douglas Serk
sin llorar
o simplemente
sin sentirse agobiado,
afectado, ¿no?
Esto en Perl
no está a esos niveles,
pero es curioso
que Tai Wess
se lo lleva
a un discurso
totalmente en las antípodas,
a un discurso horrorífico,
pero horrorífico
desde una perspectiva
de género,
mientras Douglas Serk
nos hablaba
de un horror,
un horror,
perdonad,
por lo general emocional,
en Perl está,
pero está con el delirio
y con el formato
de las películas de género.
Bueno,
y además entén
que la se apargore,
¿no?
Entén.
Sí,
pero tampoco es una película,
no sé si en ese sentido
X abusaba mucho más
o ofrecía mucho más.
X,
a ver,
es un slasher,
¿no?
De asesino en serio,
per dirlo así,
y a Ford era,
bueno,
pues d'Astrals
y todo plegado.
No es el caso de Perl.
Perl,
interpretada,
por cierto,
por Mia Gott,
que es alucinante.
De hecho,
recuperando un poquitito
el palmarés,
Perl se ha llevado
mejor premio a dirección,
a Taiwes,
y a mejor interpretación femenina,
que de hecho la comparte,
estas cosas que les encantan
tanto a los certámenes,
¿no?
Como no se acaban de decidir,
dicen,
hostia,
Perl lo ha hecho de maravilla
a Mia Gott,
pero joder,
hay una película,
es,
es,
¿no?
Eslovaca,
que en el fondo
también deberíamos premiar,
Night Siren,
hostia,
y Natalia Germani
y Eva Mores,
las actrices
que protagonizan esta película,
valen la pena,
total,
que han hecho de nuevo
un exaku,
sí,
o sea,
premian,
premian la interpretación
de esta película,
Night Siren,
que es un tándem,
¿no?,
actoral,
y premian a Mia Gott,
porque es que,
hostia,
yo que he visto las dos pelis,
lo de Mia Gott es supremo,
¿no?
De hecho,
tiene un plano final
que no descubre nada,
aquí no estamos,
de nuevo la palabra spoiler aparece,
pero no os va a descubrir nada,
que es un plano sostenido
sobre los títulos de crédito
sobre la Mia Gott,
que reescribe la película
que has visto,
¿no?,
y que de alguna manera
apunta a esa posibilidad
que habla Spawn
de una tercera película,
así sea,
en un contexto diferente,
con una temática diferente,
pero seguramente
con la Mia Gott,
porque,
por cierto,
Mia Gott no solo
hace de esta película
una película genial
a través de la interpretación,
lo hace también
a través del guión,
Mia Gott,
co-guionizado,
con Ty West,
y simplemente,
para que quede claro
el argumento,
va de una chica,
¿no?,
aislada,
en una granja perdida
de la América Profunda,
buscando también un poco,
¿no?,
un cambio radical
en su vida,
porque su vida
es un poco dramática,
más que todo,
porque convive
con una madre posesiva
y que la oprime,
y un padre
totalmente vegetal,
¿no?,
que lo único
que puede aportar
es la necesidad
de trabajo,
¿no?,
por parte de la madre
y de la hija,
y al final
ella no deja de ser
la chica que sueña
con una vida mejor,
pero a través
de la interpretación,
de la danza,
en este caso,
¿no?,
a través de la vida
en bambolinas,
¿no?,
y en el fondo,
eso,
esas obsesiones,
siempre acaban,
acaban sentando mal,
¿no?,
y de hecho hay un plano
en la película,
bueno,
una secuencia
que es alucinante,
que es,
la tía viene de ver
una película,
¿no?,
el personaje
que interpreta
Mia Gott
y justo le han regalado
un fotograma,
¿no?,
un fotograma en negativo
de película
y volviendo a casa
en bicicleta
se le escapa,
se le escapa
un día,
¿no?,
de viento
y se le escapa
y va a caer,
¿no?,
en una plantación seca
que nos recordaría
a esa inauguración,
¿no?,
de tiempo atrás
fatídica
de una adaptación
de Stephen King,
¿no?,
que se llamaba
En la hierba,
¿no?,
si no me...
Ah,
En la hierba alta.
En la hierba alta,
¿no?,
pero imaginaros eso seco,
¿no?,
un atípico laberinto,
¿no?,
de una plantación
ya seca
donde ella pierde
este fotograma
y acaba encontrándose
con un...
con un espantapájaros,
¿no?
Es que,
això te n'anava a dir...
Hay una idea
muy potente
en esa secuencia
de cómo el cine
o el sueño
de la farándula,
¿no?,
en este caso,
te van a llevar
a un territorio
totalmente...
árido,
desierto
y lleno de muerte.
Aquí,
fins on...
Porque se ha comentat molt
y yo ya te dije,
pero no lo he visto,
pero es que he visto
a tothom que comentaba
la certa relación
en el mago de Oz.
Es que yo sé que en el tráiler
le daba ahí una pregunta.
¿Es una mena
de Judi Garland oscura?
¿O de no happy endings?
Bueno, más...
Sí,
la imaginaria es mal,
mago de Oz,
de la película de mago de Oz.
A ver,
yo inevitablemente
lo he vinculado
a Douglas Air
por esa exuberancia
y ese melodrama,
pero está claro
que hay otros referentes
en la película
y el mago de Oz funciona,
pero funciona casi
como broma de mal gusto,
como un punto de partida
porque es una peli
de auténtico delirio.
lo que pasa es que
hay un cuidado estético,
hay un trabajo
de lenguaje cinematográfico
impecable
y sobre todo
hay un trabajo
de color alucinante,
¿no?
Yo le encuentro un...
Es una cosa
que es raro de veure
en gènere.
Exacto.
En terror
y más en...
Pero no estamos...
Ya.
No estamos entre ese terror,
como que lo has mencionado antes,
que está tan de moda.
El terror elevado.
El elevado,
que,
per qui no sàpiga
què és exactament,
és aquesta...
s'associa molts cops
al terror
sorgit
de A24,
que és un segell,
una distribuidora,
a vegades productora.
Ah,
Perl,
és A24?
Sí, sí,
és A24.
A24 és aquesta mena
de nova generació
de pel·lícules.
Molts cops no sempre és drac,
no sempre és terror,
han fet molt drama,
han fet comèdies,
han fet la més taquillera
seva de la història,
si volia,
todo a la vez,
todo a sí,
Dios,
això,
però quan fan gènere...
Todo a la vez.
És que és molt llarg.
Però són, per exemple,
Midsommar,
Hereditary,
i totes aquestes pel·lícules,
o The Witch,
crec,
i totes aquestes pel·lícules
que han conjugat
un nou llenguatge,
jo no crec que sigui nou,
però simplement són nou cineastes
que al final també tenen
alguna cosa a dir.
I si no recordo malament,
crec que Lamp,
que és la guanyadora
de l'any passat,
si no recordo malament,
és A24 també.
Si no recordo malament.
No lo recuerdo.
De Innocence
crec que la distribueix també.
Potser?
De Innocence?
Ah,
i de Innocence,
clar.
Sí, totalmente.
Al final,
és lo mismo que planteabais
en Marvel,
la necesidad de reescritura,
la necesidad de invención
y de originalidad
te lleva por lo general
a reciclar,
¿no?
Y el reciclaje
te lleva en muchas direcciones
y al final,
muchas veces la crítica
se dedica a esto,
¿no?
Yo intento mantener
malmagen de esa idea
de definir películas
a través de la comparativa
continuada
con otras películas.
Creo que cada peli,
en el fondo,
ofrece una buena película,
ofrece un alma propia,
¿no?
Y creo que Perla
tiene claramente,
aunque evidentemente
tienes todas estas conexiones
con un cine
que vale la pena
y que yo por otro lado
os diría,
sin ser mi género favorito
o ese mundo
donde tengo más dominio,
me atrevería a decir
que Perla
está en el top 3
de las mejores películas
de Sitges,
sin lugar a dudas,
y que compensa
la mala decisión
de Sisu
el premio
de mejor dirección
y el premio
así sea compartido
de Mia Gott,
¿no?
O si tú tens un top 3,
una es Perla,
¿podemos saber las altres?
Bueno,
simplemente para acabar
con el palmarés,
el gran premio del público
y el gran premio
de la crítica,
crítica que por lo general
son cuestiones
que también van
por separado
de lo que es
una selección oficial.
Curiosamente,
el gran premio del público
ha sido más honesto,
más agradecido
y un poquito más formado
que el propio jurado
porque han premiado a Irati.
Irati...
Pues como a pata
mola la presentación.
Pues decía,
¿pero Irati es una película
que evidentemente
es de género,
¿no?
Estaríamos un poco como...
Capa y espada.
Exacto,
capa y espada
rodada en vasco
y el director
es Paul Urquijo
que es un cineasta
que ya apareció
por Sitges
con Rementari.
Creo que se llevó
algún premio.
Y Dardar.
Y después,
al año siguiente,
el año pasado exactamente,
con Dardar,
un cortometraje.
Es un tío que
en los dos proyectos
habéis visto que
tiene un cuidado
de la forma increíble.
Dardar.
Un friquismo, ¿no?
También...
El folclore vasco.
Exacto.
Y todo lo rueda en vasco.
Eso es muy interesante.
Al menos todo lo que yo le he visto.
Bueno,
porque ahí dan mucha pasta
a la subvención.
No, no, no.
O sigui,
a ver,
al final,
tio,
si tú vols tirar per aquí
i a sobre et donen
molta pasta,
perquè ho vaig parlar
amb...
No, no,
él en casa
habla en español
y vota el PP, ¿no?
Pero...
Habla catalán en la intimidad.
Però no,
però està molt bé.
O sigui,
al final és com si aquí
comencéssim a fer
terror en català,
dic llar-metratges,
de coses
més autòctones
i a poder ser
que no surti
el Tibidabo
cutre
com a esmodèxia.
Però...
Ni a la costa
de Lloret de Mar.
Aquí,
aquí,
crec que falta...
També aquí
és molt més competitiu
el tema de les ajudes
que ho vaig estar parlant
fa molt poc
amb un noi basc...
Ilumina-nos,
por favor.
Que és justament
un noi
que estava dirigint
un curmetatge
que es diu
Caníbal,
doncs ell és basc
i em va estar explicant
que és molt col·lega
de l'urquijo
i em va estar dient
no, no,
si és que al final
les ajudes
que venen
del govern basc
potencien molt
i potser
com que no hi ha
una gran...
O sigui,
hi ha indústria
òbviament basca
però tan concreta
de nitxo
d'expliquem el folclore
però més fem gènere,
més el fem de puta mare
i hi ha un autor darrere
que està clavant-ho
no com aquí
que també
potser l'onada
mediterranament
se'ns estan enllà
a tsunami
i s'està menjant
tota la subvenció.
Jo aquí
quan penso en cine
en català
i me saben mal
dir això,
hòstia,
me viene a la cabeza
Dani de la Orden.
No sé cojonante.
Imagina't.
Imagina't,
però imagina't el drama.
Evidentemente
hay mucho más
però no me digas
que no hay un...
Fora d'antena
ja et comentaré
però vaig conèixer
la productora,
vull dir la dona
que li produeix
les pel·lis al Serra,
l'Albert Serra.
Hòstia!
I vaig estar molt estona
parlant amb ella
i...
Porque lo de Serra...
Uau!
Porque lo de Serra
no nos engañemos,
no representa
esa catalanía.
Es un cineasta catalán.
Sí, sin lugar a dudas.
Pero no entendemos.
Exacto.
Mira,
només d'avançar una cosa.
El que està preparant
ara
no és un llargmetratge
o és un llargmetratge
però no és ficció.
És una sèrie.
És un documental
i em va dir ella
si és l'Albert Serra
que és un toquecollons
què creus que farà de tema?
Hòstia,
uva díaz,
toros!
¡Pam!
¡Los toros!
¡Viva los toros,
niño!
¡Vámonos!
Y además te ha explicado
cómo están rodando
y bueno...
Hòstia,
qué bo,
qué bo,
la fantasía.
Qué bo,
qué bo,
qué bo.
Yo creo que Albert Serra
la reencarnació
de Adalí.
Sí,
claramente,
claramente.
Por acento,
por tocapelotas,
por personaje creado.
Yo creo que si se ha estudiado
Adalí y ha dit
Cataluña necesita
un altre.
Me voy a Nueva York
con una oca.
Partan calla
en el cine catalán
os decía,
o sea,
pensaba,
joder,
¿por qué no tenemos
una peli así en catalán?
Porque también hay
un medievo catalán
y también hay
una memoria histórica
que nos podría llevar
a historias tan interesantes
como la de Irati
que en el fondo
lo que nos cuenta
desde esa perspectiva
del medievo vasco
es el origen mitológico
de la selva de Irati.
La selva de Irati
es un espacio geográfico
alucinante.
Podrías encontrar
un paralelismo
con la fagia d'anjurra.
Pasará ese día
al par de la ciudad.
Si buscas imágenes
y parece ser
que en la mitología vasca
hay una explicación
para entender
el porqué
de esa belleza
de la naturaleza.
Esta fue una peli épica
sobre el negro de Bañolas.
También, también.
Bueno,
esto era premio del público,
¿vale?
Premio del público
y ahora el premio
de la crítica.
El premio de la crítica
nos lleva a hablar
de unos cineastas
que a pesar de producir coches
y vender coches
en Estados Unidos
también hacen cine.
Coño,
Murgetan Benson, tío.
Aaron Murgetan
y Justin Benson.
Spring,
The Endless.
Ah, vale, vale.
Ha hecho la bomba
de la producción de coches
porque siempre hemos dicho
como Murgetan Benson
sonaban claramente a...
Ens estem remuntant
un amparador
fa bastant dos años.
És broma interna, chicos.
És broma interna.
Aquella peli Spring
que mescla molt bé
el drama
i tot
amb el gènere.
És literal
un canvi de gènere
a mitja peli.
Estava molt bé Spring.
Exacto.
No es como Venus,
por cierto,
película de Sitches
que es un auténtico
despropósito
porque va de que
sí, no, no,
aquí lo importante
es la historia, claro.
Lo importante es la historia
porque tu híbrido de géneros
te ha quedado fatal.
Es decir,
tiene un muy buen
planteamiento inicial
con una sensación
a thriller potente, ¿no?
Tenemos a la actriz
de Elite, ¿no?
Elite.
Elite.
La Expósito, ¿no?
Te falta Elite.
Elite, no le he dicho.
Faltan esas tres opciones, ¿vale?
¿Cuál es, en el fondo?
Elite.
Elite.
¿Es Elite?
Sí.
Sí.
Pero me parece que también
es un producto europeo, ¿no?
Y me parece que tienes
Elite en Francia.
Claro.
Entonces, bueno.
La cuestión es que
Expósito es la actriz
protagonista de Venus,
empieza como un thriller,
se va al drama,
casi con pretensiones sociales,
que ahí ya te hundes.
Este pianito que tienes de fondo
ahí está muy forzado
en los momentos dramáticos
para que entres en el drama
y finalmente acaba
como debería haber empezado,
con el cachondeo,
la sangre
y la explosión
del género
que de alguna manera
sientes que Alex de la Iglesia
ha provocado en Balaguero.
Este pequeño inciso
para hablaros
de cómo se pueden hacer mal
las cosas
cuando intentas
hacer un híbrido de géneros.
Como tú bien dices,
en Spring
no era para nada así.
No, no.
Y a un diálogo cojonudo
sin necesidad
de que estuviéramos pendiente
de ese cambio estético
porque la historia
era tan potente
que te olvidabas.
Ahora,
estos dos amigos,
actores,
guionistas
y cineastas
y directores
han venido a presentar,
como suelen hacer en Sitges,
Something in the Dirt.
¿Vale?
y es una película
que con casi todos aquellos
con las que la he compartido
en el festival
hemos llevado a la conclusión
de que no tenía sentido,
es decir,
pero no tenía sentido
dentro de la filmografía
de Murgett & Benson
porque son unos cineastas
que siempre apuestan
por argumentos
un poco oídos de la olla,
con una matemática especial,
con esa,
abordan la ciencia ficción
con cierta complejidad filosófica,
como muchas veces se ha hecho,
pero es que además,
hostia,
ofrecen mucho más,
como en este caso decíamos,
ofrecen una relectura
de los géneros
y después al final
son guionistas y directores
que actúan en sus propias películas,
no siempre,
pero que desde esa perspectiva
también, hostia,
ofrecen un abrazo al espectador
que hace que cuando llegan a Sitges
siempre son muy queridos.
Pero esta película
es una extrañeza total.
O sea,
va de dos frikis,
ellos dos,
que se encuentran
en un barrio de Los Ángeles
porque son vecinos
y en el fondo
deciden rodar un documental
a partir de una suerte
de experiencia mística
que tienen
con la luz
que entra a la casa.
y a partir de ese momento
empiezan a intentar justificar
el porqué de esa diferencia
y el porqué de la necesidad
de compartirla con el mundo
y el porqué
de ese documental,
pero en el fondo
acaban
en ese terreno
en el que ya hemos estado
ante estos cineastas
pero sin ofrecer nada más
que una paja mental
que yo creo que era innecesaria.
O sea,
es un buen concepte inicial
pero no...
Es una película
totalmente pandémica
desde una perspectiva
de lockdown.
Es una peli que comparte
muy pocos espacios
y principalmente es el interior
y después
la mente enfermiza
de estos dos tíos.
Una peli que por otro lado
te habla de la amistad
y al final lo que ves
son dos auténticos psicópatas
en continuo enfrentamiento
y en complicidad
pero en una complicidad
también competitiva
y muy solitaria.
Y por otro lado
lo que busca esta película
a veces es como
decirnos
que ya somos conscientes
que lo que hemos hecho
en otros años
son auténticas pajas mentales.
Ya,
pero son pajas mentales
muy potentes
porque la línea de la ficción
y las dos capas que creáis
entre vuestros
discursos filosóficos
matemáticos
encajan muy bien
en lo que os venía contando
en la ficción.
Y esas capas
al final dialogan
de manera muy homogénea.
Pucha no se han esforzado
tan aquí.
Sí, sí.
Yo creo que se han esforzado mucho
pero han quedado
en ese terreno
de investigación
un poco a lo Zodiac
no porque compartan tono
ni mucho menos
sino porque os acordáis
como Zodiac hablaba
de una investigación fallida.
Pues Something in the Dead
tiene mucho de eso
y de delirio.
Os lo vuelvo a repetir
daba la sensación
de que ellos estaban
en pantalla diciéndoles
justificamos nuestras parras
en un nuevo tipo de película.
Vale, vale.
Es una película de premisa
y listo.
Y cuando llevas
30 minutos de película
dices
esto va a acabar mal.
Pero no va a acabar mal
argumentalmente
sino que no va a evolucionar.
Vale.
Y no va a evolucionar.
Y no va a evolucionar.
Un poco lo que pasaba
con Zodiac
cuando te dabas cuenta
de que no lo van a encontrar
porque si te lo habías leído
obviamente sabías
que nunca lo encontraron.
En fin.
Pero era Fincher.
Pero era Fincher
y estos tíos en Sitges
son como el Fincher.
En serio.
Murkett & Benson
y coño
que el premio de la crítica
haya recaído en ellos
ya dice mucho.
Que suelen buscar
la diferencia.
Seguramente
la crítica
no habría opinado
tan positivamente
de las películas
de estos cineastas
que ya hemos mostrado.
y para acabar
con este palmarés
Cerdita.
Cerdita que por cierto
ya la tenéis
en salas comerciales.
Cerdita es una película
que joder
ha dado mucho que hablar.
No sé si habéis podido...
Bueno,
allí ha hagut
una campaña
de marketing espectacular.
Esto también.
No nos engañemos.
Se ha llevado en Sitges
el premio Melies de oro
que fue un premio
que no tuvo que esperar
al palmarés final
para darse a conocer.
Vale,
pero recordem
los premios Melies
a Dor
por alusiones
es donen
a Sitges
pero no te verás
es a decir
lo sé,
lo sé.
Si tú
a los Melies
a los Dor
et qualifiques
porque
a los de plata
que es como
para llegar a la final
de los Melies
para ganar el oro
tú primero has de tener
un plata
i ella
crec que
Zerdita
va guanyar
el fantasia
crec.
Estás haciendo
un mur
que también sona
ahora mismo.
Estás entrando
en campes discursivas.
No,
porque Zerdita
just fa molt poc
a un festival
d'aquests qualificadors
va guanyar
el Melies de plata
pero fa molt poc
o sea,
fa dos cops de semana
y alors
s'ha entregat
a Sitges
que a més es fa
abans del palmarés
que es fa
com un dijous
o així
i li van donar
a Zerdita.
De hecho
Zerdita
no competía.
Zerdita
es uno de esos títulos
que no estaba
en selección oficial
en competición
que son los títulos
que hemos ido
de alguna manera
comentando.
Zerdita
era una película
de selección oficial
no competitiva.
¿Por qué?
Porque por lo general
es por cuestión
de política de premios.
Si ya has estado premiado
o has competido
en otro festival
o quieres competir
en otro
o por estrena
porque ya estabas
en cartel
pues por fechas
no podías competir.
Eso sí
es una película
muy aplaudida
en Sitges
que yo
claro
entiendo que tampoco
puedo optar
por el premio
del público
si no está compitiendo
pero que yo la veía
como clara candidata
de premio de público
y como tú hubieras
explicado con el tema
de los medies
pues era un previo
que se aprovechaba
Sitges para entregar
pero que no dependía
de Sitges.
O sea
Zerdita al final
lo que hace
y a mí me hizo pasar
muy bien
porque te recupera
esas películas
de los 80
es un término
que aparecía
en Sitges continuamente
las Scream Girls
que por lo general
que eran
pues mujeres
de cierta belleza
y exuberancia
que se acababan
metiendo en el lugar
equivocado
que chillaban muchísimo
y que tú decías
no vayas por ahí
no vayas por ahí
que sabes lo que va a pasar
y que una rama del bosque
les arrancaba la ropa
exacto
en este caso
hay ropa arrancada
mucha ropa arrancada
pero lo que descubre
pues es una mujer
de cuerpo
¿cómo le llaman a esta hora?
no normativo
no normativo
bueno
una chica gruesa
para que nos entendamos
una chica muy gruesa
oye
con una belleza
y con una expresión corporal
acojonante
porque os lo digo
o sea
su imagen
en la película
es la película
o sea
no nos vamos a engañar
hay una gran dirección
hay un formato cuadrado
y un trabajo
de la imagen
muy pulido
es evidente
hay un homenaje
y cierta nostalgia
también
en el que la consume
porque yo continuamente
pues no podía evitar
trasladarme a esa infancia
y a esas películas
que veía
yo leía referencias
a Carrie
la matanza de Texas
totalmente
y el que s'ha de veure
es
respecte al Kurt
clar
això
es una película
que ve d'un Kurt-metratge
que va a funcionar molt
y está
el corto
es la primera
la primera parte
de la película
tot el que es el bullying
al dató
al dató
al dató


claro
porque para que
aquellos que no sepas
del argumento
va de una chica
en verano
en un pueblo
entiendo que
un pueblo donde mucha gente
va de vacaciones
pero ella vive ahí
sus padres tienen una carnicería
y ella está aburrida
de la carnicería
sin amigas
porque por lo general
todos los demás
chicos y chicas
de ese pueblo
y de su edad
le hacen bullying
le hacen bullying
por su imagen
¿qué pasa?
que al final
de nuevo
volvemos a entrar
en esa faceta
del espectador
tan propia
de los romanos
y de los gladiadores
donde disfrutamos mucho
ante la violencia
y en este caso
cuando hemos visto
como una serie
de personajes
maltratan
a esta chica
pues al final
si hay cierta venganza
nos vamos a alegrar
la venganza
no viene de la mano
de Cerdita
¿vale?
no viene del personaje
que por cierto
importante
interpretado
por Laura Galán
Laura Galán
que como os decía
tiene una presencia
increíble
muy bien aprovechada
por la cámara
pero también
por toda una expresión
interpretativa
que no depende
de la declamación
pero que cuando entra
en ese apartado
y ojalá Edgar
la veas
y puedas
compartir tu opinión
con nosotros
hostia
cuando entra
en la parte dramática
falla
es decir
es una película
donde quizás
no es necesario
porque no hay
un primer plano
ahí
donde ella va a hacer
un monólogo
de 10 minutos
es una película
muy bien arropada
por el lenguaje
cinematográfico
y por otros actores
pero que es cierto
que cuando se le busca
una expresión emocional
mayor
ahí no da
ahí no da nivel
eso es lo que a mí
me pareció
su interpretación
película muy correcta
interesante
en su reescritura
¿no?
de un pasado
que sigue presente
¿no?
como bien me había recordado
y nada
y yo creo que
con esto
y un bizcocho
exacto
con esto
¿qué hora es?
yo no es
la hora que es
sino
es que en 5 minutos
7
se cierra la radio
o sea que
bueno
importante entonces
acabar con una idea
que estos son los premios
y como ya he dicho
en un primer momento
son premios discutibles
en algún ámbito
y no tanto en otro

yo en general
he llegit
bastantes contentes
películas
que no se han premiado
y que son auténticas
maravillas
unas porque no competían
como por ejemplo
Asbestas
en pie
por favor
todo el mundo
Asbestas
es una obra maestra
vale
fem una cosa
cuando s'estreni
porque vosotros
l'heu vist
cuando s'estreni
yo la veré
y fem un
11 de novembre
pero déjame
apuntar un par de detalles
Asbestas
Rodrigo Sorogoyen
¿vale?
coproducción con Francia
todo y que la película
está rodada
en una aldea gallega
sus protagonistas
principales
¿eh?
porque
está Luis Zahera
Luis Zahera
que es una maravilla
que de hecho es gallego
es de Santiago
y es uno de los personajes
Luis Zahera es espectacular
pero estamos hablando
de dos actores
en este caso
franceses
¿no?
que realmente
son una pareja
que ha migrado
a una aldea gallega
con una suerte
de retiro
pero un retiro
aún profesional
porque se dedican
a cultivar la tierra
a cultivar el campo
además
¿no?
están en reconstrucción
de ciertos caseríos
abandonados
para repoblar
la aldea
¿no?
porque ellos
entienden
que ese es un lugar
como un paraíso
donde vivir
así
haya un trabajo
arduo
¿no?
de
¿no?
como agricultor
pero claro
su presencia
su
¿no?
su origen
extranjero
su modo de vida
¿no?
y sobre todo
la negación
que hacen
a la industria eólica
que parece
que quiere entrar
¿no?
en esa aldea
y puede ofrecer
cierta economía
para otros campesinos
del lugar
es lo que acaban
provocando ciertos
conflictos
en el lugar
y sobre todo
la enemistad
con el personaje
y el hermano
de este personaje
Sean y Lore
que son Luis Zahera
y su hermano
mucho más desconocido
como actor
pero también
muy potente
está maravilloso
también ha hecho
un trabajo muy bonito
para el sinopsis
sembra Alcarrás
no
es que esa es la gracia
y las dos competían
¿no?
como la posibilidad
de Oscar
por parte de España
al final gana Alcarrás
yo Alcarrás
no es una película
que la haya criticado
tanto como tú
pero después de ver
Asbestas
sí que te digo
que están en ligas
muy diferentes
no de tono
sino de calidad
Asbestas es la que tenía
que haber ido
Asbestas es una obra
maestra
es una obra maestra
desde mil perspectivas
desde la interpretación
como aquí se ha dicho
desde el tono
esa construcción de género
que también se le da
de thriller
a Sorogoyen
que es hoy en día
para mí el rey del thriller
en España
pero que francamente
queda igual
es una carcasa
hay un punto de low cinema
hay un puntito presón también
totalmente
te agarra de la tripa
del abdomen
y no te suelta
hasta el final
incluso cuando ya
has detonado todo
no te ha soltado
no porque exactamente
lo que tú dices
el detonante
no es en sí la película
el detonante
es parte de un discurso
que bueno
que te hace de espejo
y que te hace de espejo
como espectador
de una manera jodida
te acabas viendo
como Friat Barry
en el espejo
y no con risas
con un drama
y después esa cámara
esa cámara
que en manos de Sorogoyen
siempre tiene
es como si supiera
captar el riego sanguíneo
de los personajes
a los que sigue
hay una idea
no no
hay una pulsión
pero en este caso
no sexual
sino una pulsión dramática
en la cámara
que es alucinante
y como sabe jugar
además con el diálogo
de imágenes
porque con esto acaba
la película empieza
recuperando
el significado
de asbestas
al final asbestas
es una alusión
a la rapa de asbestas
que es una celebración
de origen ancestral
que se da en algunas aldeas
de Galicia
donde humanos
hombres
por lo general
pero también hay alguna mujer
lo que hacen es someter
a caballos salvajes
conocidos como asbestas
para la rap
para raparlos
para una cuestión de higiene
evidentemente
pero la gracia
de esa celebración
¿cuál es?
que humanos puedan someter
a caballos salvajes
por lo general
tienen
o se ve que es como no
el filtro lo hacen
por grupos de tres
y la película empieza
con esa secuencia
epígrafe incluido
explicándote un poquitito
de que va el tema
con varios humanos
sometiendo a una bestia
evidentemente
la película
sabes que va a jugar
sobre la idea
de quién es la bestia
quién es la bestia
no es que eso
es la sinopsis
de la película
tensión continua
sin aflojar un músculo
en todo el rato
esa es la definición
de la sinopsis
al final
la primera escena
te dice lo que vas a ver
totalmente Edgar
y de hecho
este momento detonante
del que hablabas
ese punto de inflexión
en la película
que sucede finalmente
como un traveling
de acercamiento
es acojonante
porque evidentemente
la peli
como os decía
tiene un ritmo
muy caótico
y muy orgánico
pero es cierto
que la puedes entender
hasta ese momento
como un traveling
de acercamiento
continuo
como si tú
no fueras consciente
pero la cámara
muy progresivamente
se fuera acercando
a ese devenir
a esa crónica
diremos
de un drama
anunciante
muy potente
Asbestas
lástima que ya haya ganado
el premio del público
en San Sebastián
pues porque no podía
venir a Sitges
a competir
pero sí a solucionar
una programación
algo fallida
con algunas pequeñas joyas
como Pearl
que lo hemos comentado
o como Irate
producción nacional
pero joder
que están en ligas
muy diferentes
de Asbestas
bueno tú
chicos
vaya monstruito
vaya monstruito
me hemos parido
de monstruo a monstruo
y tiro porque me toca
nada
se voy en programa
no en Parla Terrellas
bueno ahora chicos
viene
bueno este fin de semana
es el Festival de Cine Budista
no sé cómo lleváis
el tema espiritual
el següent
el següent
es el Carro de Terror
que gairebé
dona per acabar
un año
de terror català
que es el STAC
allà es donen
els premis
finals del terror català
i també dona
tret de sortida
a que comencin
també els altres festivals
que no sé
ja si el següent
però hi ha el Galáctica
hi ha el Sabadell
ara és un diàlogo
entre festivals
porque después de este
viene el Festival de Cine Asiático
tú tienes Molins
o sea
pero ahora
vamos a entrar
en una dinámica
de empanada festivalera
bueno ya farem
un mig-mig
porque siempre
ho acaben fent
al final
pero Molins
con que encara queden
dos programes
per endavant
es a dir
no es el que ve
el que ve
bueno ya parlarem
a veure
pero sin lugar a dudas
y en crema Halloween
pues era monstruoso
y pues queda Halloween
que es lo que viene
pero sin lugar a dudas
nos vemos en dos semanas
nos vemos y nos escuchamos
en dos semanas
exacto
adiós
oye
por cierto Edgar
encantado ya
de tenerte aquí
pero no solo bebiendo
cervezas virtuales
hoy tercer día que vengo
tercer día que no tengo cerveza
narrador
ahora ya ha salido el narrador
ha salido el
el divulgador
que aquí llevamos
venga
hasta la próxima
hasta la próxima
Radio Tos Velt
98.1
Radio Tos Velt
98.1
Radio Tos Velt
Radio Tos Velt
Radio Tos Velt
Radio Tos Velt
Radio Tos Velt
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
...
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És demà!
Taapat!
Pinserem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Et penses que a Ràdio d'Esvern et deixem les tardes lliures perquè t'avorreixis?
Doncs no.
Escolta de dilluns i divendres de 5 a 7 el programa de tardes La Rambla
amb entrevistes d'actualitat, tertúlies esbojarrades i seccions variades.
Aquí, la gent i les entitats de Sant Just en sou els protagonistes.
I recupera tots els podcasts que vulguis a radiodesvern.com
o al perfil arroba laramblanou8.1 d'Instagram i Twitter.
Ara escoltes Ràdio d'Esvern.
Smooth Jazz Club
Música
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!