.
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx,
l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanar apunturat.
Un programa cuinat per...
Pol Dígler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez,
a Ràdio d'Esvern.
Oh, say can you see, by the dawn's early light, what surprise...
Distorsions elèctriques, violentes, brutes, que ressonen enmig d'una granja.
Així es va presentar Jimi Hendrix un 18 d'agost de 1969 a la petita localitat de Bechel, Nova York,
per posar la cirereta sobre el festival de Woodstock,
improvisant amb la seva guitarra blanca, Fender Stratocaster,
amb la bandana fucsia al cap, una turquesa penjant del coll,
una jaqueta de cuir amb serreis i els texans ben acampanats.
Però què passa amb l'himne que interpreta?
Aquest Star Spangled Banner que acompanya la bandera taxonada d'estrelles?
Què queda d'aquell himne patriòtic dissenyat per Scott Key?
Un avantpassat de Fitzgerald que volia celebrar la victòria d'Estats Units
contra les tropes britàniques a la batalla de Baltimore.
La veu que escoltàvem de la coral s'apaga,
només cala el jameca dolorit de la guitarra
per adonar-nos que ens trobem a moltes milles de distància
de l'esperit patriòtic del gran acte,
de la investidura d'un nou president,
del moment estel·lar de la cantant de torn abans de començar la Super Bowl.
Amb Hendrix el context és un altre.
Denúncia, rèplica, gest contrari,
posar en qüestió un model hegemònic.
El Ferran en recordava l'altre dia,
arran d'una pel·lícula de John Carpenter,
el clima de violència, de fractura política, social,
que travessava Estats Units als anys 70.
Una violència que Hendrix ja anunciava
i que en el fons ha acompanyat tota la història
d'un país forjat sobre piles de cadàvers.
Una terra verge per conquerir,
assenyalada maldit per Cristòfor Colón davant del port de Barcelona.
Una terra invaïda per colònies europees
que van desembarcar a la costa est,
ondejant la Union Jack amb actitud colonial.
Una terra febril, esgarrapada per aquells
que van endinsar-se cap a l'oest,
afamats d'or, afamats d'usurpar hectàrees als indis.
Una terra intoxicada de racisme
que encara mostra i amaga símptomes d'odi,
de corrupció, de paranoia col·lectiva.
Una terra de genolls que apreten la tràquea
i bisons que salten al Capitoli.
Per això seguim, seguim escoltant aquesta guitarra de protesta
que irònicament podria acompanyar la cara d'en Surt
del matrimoni american gothic pintat per Grant Wood
o l'arribada final del Ku Klux Klan
al galop d'una pel·lícula com
El naixement d'una nació de Griffith.
I per què no? Per què no?
També els personatges d'Avarícia d'Eric Von Stroheim
encadenats a un tresor enmig del desert.
o aquell ogre sanguinari del Patroli
que Daniel Day-Lewis interpretava
a Der Will Biblot de Paul Thomas Anderson.
Perquè si hi ha una cosa que Hendrix ens va oferir
aquell estiu de l'amor de 1969
emborratxat de rock i de psicodèlia
és la idea de la música com a eina,
la cultura com a filtre,
l'expressió com a vehicle útil
per llegir i rellegir
i tornar a rellegir l'aparença d'un país
que després de tres segles d'història
encara no ha après dels errors.
Així que avui, a l'Empanada,
distorsionem la imatge dels Estats Units
a ritme de Jimi Hendrix.
Bravo, bravo!
Molt bé, molt bé, molt bé.
Ho dius perquè nosaltres som un exemple clar, no?,
de potència que, bueno,
els Estats Units han d'aprendre molt de nosaltres
que som una societat privilegiada, perfecta...
Pensava que parlàvem d'Empanada.
No, no, no, no!
Bueno, ja Empanada ja ni et dic.
Empanada ja és una cosa, ja...
De fet, Empanada aconsella a l'Estat,
vull dir, l'Estat espanyol, Catalunya,
depèn de nosaltres,
i l'Estat espanyol aconsella els Estats Units.
M'encanta aquest efecte dominó que tenim, eh?
Per això no aconseguim res,
perquè som nosaltres la influència...
Clar, penseu que aquí tenim Marta Sánchez.
Ells no ho tenen allà per posar la lletra bona.
Però, Ferran, porfa,
jo crec que valdria la pena remontar,
no sé què va aparèixer en l'editorial,
remontar les imàgenes de l'assalto al Capitolio
amb la música de Jimmy Hendrix.
Crec que seria molt potente, no?
Mentre l'editorial del Carles,
saps què passa?
Que ja tinc prou feina,
com per fer més coses.
Ja, també, també, també.
Más trabajo, per Ferran.
També, joder.
Mira, escolta una cosa,
perquè has dit que jo vaig recordar
el del clima, no?
Ho vas fer tu a través de la pel·lícula.
Sí, el que passa és que...
El joc que jo vaig portar després
també vaig comentar aquest himne
que estem sonant de Jimmy Hendrix,
que era aquest himne
de la desil·lusió del somni americà, no?
Exactament.
Del fet de, quizá,
hemos sido enganyados, saps?
Sí, sí, sí.
Una miqueta.
I jo crec que anem una mica per aquí,
perquè per què estem portant avui
per què estem portant avui Amèrica?
Perquè estàvem dudosos de què traer
i ens quedàvem tres hores hablando
i al final concluïm que sí,
que Estados Unidos podria ser...
Como nos cargamos ya Asia.
Claro, en su momento.
Vamos a empezar a tachar países.
Pues no, porque en el fondo
ahora mismo hay una exposición
bastante importante,
Caixa Forum,
tanto en Madrid como en Barcelona,
que habla de los últimos 60 años
en Estados Unidos,
de las últimas seis décadas.
Y lo hace sobre todo
a partir del arte
de gente como Roy Wittgenstein
o Andy Warhol,
que ya llegaron precisamente
para criticar,
para, de alguna manera...
Y para posar en dubta.
Exacto.
¿Qué está haciendo con tu editorial?
Bueno, pues ella era una mica
més sofisticat
y no era tan criticar
o como...
Fer veure a la evidencia, no?
Pero fer-li el joc al hora,
porque yo lo siento,
pero Warhol como revolucionario cultural
tampoco.
No, bueno, sobre todo
por la condición que ha tomado
con el tiempo.
Pero sí que hay que entender
que, claro,
si en los 50 aún había
cierta depresión social
o económica,
en los 60, sobre todo,
hay un auge económico
en Estados Unidos,
la publicidad,
todos los que hemos visto
Mad Men
lo recordamos, ¿no?
Y cómo a partir de entonces
esa bonanza económica,
pues,
¿en qué se traduce?
En consumismo,
consumismo y consumismo.
Quizá la frontera está ahí,
entre los 50 y los 60.
Y es este mismo consumismo
que ahora deías
en el caso de Warhol
que desmitifica,
posa en cuestión,
pero al mismo tiempo celebra, ¿no?
Hay una parte de celebración
de esta llauna de tomáquet.
Sí, pero remitifica.
Remitifica, exactamente.
De fet, és com que agafa la marca,
la crea icona
i fa que la marca al final digui
eh, ja som icona,
som pictora,
de fet vivim a l'època del pictograma,
és a dir,
totes són imàgenes
i el Warhol va ser un dels grans
impulsors d'aquest moviment,
podríem dir, també.
El que està clar
és que Amèrica
és una construcció,
com podríem parlar d'Europa,
i hi ha una Amèrica
més de fractura,
més de posar en qüestió,
més de rellegir el que ha estat,
que jo crec que és lo interessant
i lo que et pot donar suc
en el programa d'avui, no?
O sigui, que avui parlem de l'exposició
o què he fet?
No, no, no.
Anem a parlar d'Amèrica
però des d'una vessant
menys patriòtica,
menys mainstream,
no, de nuevo lo mismo,
nosotros aconsejamos
a Caixa Fórum
que hiciera esa exposición,
entonces vamos a desarrollar
como debería ser
un análisis sobre Estados Unidos.
Primer escolteu el programa,
després no a l'exposició
i veureu que, oh,
em podia haver quedat a casa.
No, home, no.
Doncs recordo xarxes socials
molt ràpid,
tenim Facebook,
Empanada Cultural,
Twitter,
Empanada Cultura,
Sense L,
Instagram,
Empanada Cultural
i trobeu tots els programes,
tots els podcasts
a YouTube,
Empanada Cultural
i a Spotify,
Empanada Cultural.
Nois, avancem cap al menú del dia.
Menú del dia.
Què comença avui?
Esto es por los italoamericanos,
¿no?
Que viven ahir.
Sí que sí que sí que també.
Todo está relacionado.
Sí que en Amèrica.
Tot està relacionat.
Com està relacionat
el que us porto avui,
el documental que us porto avui,
que està relacionat
amb bàsicament
la meva última aparició
del programa
i posterior desaparició...
Sí, perquè sabem
que el poble està segrestat,
que és veritat,
no em veu res.
Clar, clar, clar.
No serà per la secció
de menys 20 minuts,
que és l'únic
que no va complir l'Adrià,
no?
Però no patiu,
com que ells no es vacunen,
es van morir per qualsevol cosa
i vaig escapar.
Llavors,
avui us porto,
tornem a un terreny pantanoso,
vam portar terraplanistes,
però aquest cop portem satànics,
però no és el tipus de satanisme
que us penseu.
Ja veureu per què.
Un documental,
filmin de puta mare.
Satán és amor, no?
Satán és amor.
Totalment, totalment.
Genial.
Muy bien.
Pues bueno,
yo seguiré
y aprovecharé tu pase
en el fondo
porque sí que hay algo
de contestatario
en la película
que hoy traigo,
que es Shadows,
Sombras,
de John Cassavetes
o, como realmente
se debería pronunciar,
Cassavetes.
Cassavetes.
Me ha hecho mucha gracia.
Sí,
hijo de migrantes griegos
en el Nueva York
de los años 30.
Una América
que se sale un poco
de esa norma,
de esa hegemonía.
De nuevo,
está claro que aquí
si íbamos a traer
Estados Unidos
no iba a ser
des de la idea mainstream
sinó des de la idea
que lo ataquen.
I després acabaré jo
amb còmic,
avui porto còmic
i bueno,
porto Tintin América
i ja us explicaré
després per què.
Una maravilla,
por favor.
Penses amb el bajón.
Un belga,
un belga,
parlant sobre Amèrica.
Exacte,
m'encampelant a la nostàlgia.
Ah, però sí,
clar,
que al cap i a la fi
jo mai miro coses noves,
no hi ha pitutes,
saps?
I dic que tinc a l'armari.
Ah,
però me llames por la noche
para pedirme la contrassenya
de film.
Exacto.
Tu ja vienes con una actitud
com de,
ah, Tintin en el...
O sea,
te flipa Tintin,
te flipa Tintin.
Exacte,
estic preparant el mood,
¿vale?
No em saput a ja.
Good, good, good.
Doncs comencem
amb aquesta secció
sobre Satán
superadequada
que ens ha portat el fort.
Cultura.
Hola,
amics.
Hola,
amics de l'obscuritat,
simpatitzats del foc a les valles,
benvinguts a la missa negra
de parada cultural.
Nostres paràries han donat efecte.
Passem a l'ordre de la sabana.
Per començar,
gràcies a l'atenció
de Pablo Gacel,
hem enxerat
tot el caos possible
als carrers.
Crema contenir-los avui,
cremar
asciències
de l'arbre.
Abre i ser tant.
Hem col·lectat
també el motor
més important
de Catalunya
i no estem parlant
de la sanitat pública.
D'això,
se'n va encarregar
la nostra camarada,
Jorge Fernández Diaz.
Estem parlant
de Barça
amb el Barça direct.
Abre i ser tant.
I ara que tothom
està en funismàtica
en saca de la bandera,
és el moment perfecte
per deixar anar
els nostres quatre genets
de l'apocalipsi.
Quatre genets
que faran trontollat
cada més
les ovelles
del senyor
Víctor i Abriel,
Miguel Bosé,
Alaska
i Mario.
Abre i ser tant.
Tot per tancar
aquest sistema corrupte,
aquest sistema
i el tiré.
Abre i ser tant.
Caps, destrucció,
jardinatge,
sacrifici,
infants,
satan.
Abre i ser tant.
Abre i ser tant.
Abre i ser tant.
Aviam.
I que viva Dios.
Aviam, aviam.
Si us penseu que...
Madre mía.
Aviam, aviam.
Si us penseu que avui
parlem del satanisme
d'aquesta manera,
ja podeu anar canviant
de programa.
Era una forma de parlar,
eh?
sisplau, no marxeu.
Què t'ha passat a la veu?
La peli del Mago de Oz
quan al final
és un tio que està...
Després d'aquests pastonets...
I com ha comentat,
ja que venim de parlar
de terraplanismes,
per què no portar
els nostres amics ja,
nous amics,
per part meva segur,
dels satànics, no?
Amb aquest documental
que es diu
Hail Satan.
No es diu Hail Satan,
sinó es diu
Hail Satan.
Amb una interrogant al final.
Viva?
Viva?
Seguro?
Estàs segura, vostè?
És un documental,
aviam,
és del 2019,
però sí que és veritat
que arriba Ara Filmin,
a més,
amb subtítols,
no està doblat a l'espanyol,
però sí que és subtitulat,
un documental
que va passar
pel festival de Sundance,
a més,
de fet,
d'una directora,
d'un nom curiós,
molt Beatle,
que es diu Penny Lane,
la directora,
i, bueno,
es diu,
o és el seu pseudònim,
però és una directora
que pel que ha anat investigant
és una referenda
a un festival com Sundance,
l'ha guanyat alguns anys,
amb altres documentals,
sí que és veritat
que fa aquest documental
mig còmic,
però amb molta profunditat
que ja ho veurem.
I de què va?
Doncs,
Hail Satan va
del seguiment
i el naixement,
en expansió
del satànic temple,
d'aquest temple satànic
i, sobretot,
del seu líder,
Lucian Graves.
It's a beautiful day
here at the state capital.
Great day to be a satanist.
We're not what you think we are.
as a satanist,
I believe that
confronting injustice
is an expression
of one's satanic faith.
We want people
to evaluate the United States
being a Christian nation.
It's not.
You guys are horrible people.
Bé, pels que no ho heu entès,
aquí ja comencen
a plantejar algunes coses.
No és un documental
a l'uso com a tal,
perquè inclús diria
que a l'inici,
i crec que tu l'has començat
com a Indiana Adriana
i tu, Ferran,
l'has vist.
A l'inici sí que comença
molt Penny Lane,
la directora,
ridiculitzant.
I es nota.
Els primers minuts
són de ridícul
rotllo escarraplanismo.
Perdona,
és que crec que vol
deixar clar molt
des del principi
que la idea
de crear una esclés
assedànica ridícula.
Sí, sí, sí.
Perquè no van...
Exacte.
De fet,
Indiana comença
amb les típiques
entrevistes aquestes
a contrarllum fosques,
amb les banyes,
amb les banyes,
el tio com un líder,
aparicions totalment sonades
a mitjans de comunicació,
festes de metal,
sang falsa,
tetes, no?
Orgies accelerades.
Sí, sí, sí.
Però,
com sempre,
després vas comprenent
aquest concepte,
el de Satán,
ells, de fet,
són molt autoconscients.
O sigui,
ells venen aquesta imatge,
aquest missatge
a partir de l'esperpento.
O sigui,
és totalment una forma
de comercialitzar
la idea que tenim tots,
no?,
emplegats de Satán.
I, de fet,
ells,
durant el documental,
sí que es poden veure
que hi ha com dos grans voluntats,
no?,
ells com aquesta mena
de pseudo-religió,
que, per una banda,
és ensenyar
aquestes contradiccions
del cristianisme
als Estats Units,
totalment.
Sí.
Perquè hi ha molts moments
que són aquests de...
vosaltres que feu missas
donant-vos la sangre de Cristo,
el cuerpo de Cristo,
los mocos de Cristo,
gairebé.
O sigui,
hi ha aquest punt de...
Tot el rotllo de...
Ens acuseu a nosaltres
de matar,
sacrificar,
quan són els vostres sacerdots
els que violen nens.
Exacte.
No?
I, a més,
els justifiqueu.
Tot l'imaginari
que vam portar fa temps
amb el Blasphemus,
tot això és cristian.
Això és molt potent, eh,
Paul,
perquè jo recordo
el moment del documental
quan lo mencionan,
no?,
i és precisamente
a través d'una puesta en escena
que se les va,
que el tiro les sale
por la culata,
o sea,
al final le estan preparando
como una especie
de performance muy potente,
les sale fatal
i entonces,
evidentemente,
vuelven a casa frustrados,
però al día siguiente
renacen.
Dicen,
què coño?
Què coño?
¿Nos van a criticar ellos
a nosaltres mismos?
Y entonces,
utilizan ese argumento
que has dicho,
de decir,
precisamente,
los obispos
y los curas
que están detrás
de cantidad de casos
de pederastía,
que nos van a explicar.
Adiós restando
i con el mazo d'anjo.
Exacte.
Clar,
i a més,
és interessant
perquè el trailer
que has posat Ferran
a l'inici
hi ha un moment
que diu
estem aquí
per adorar-se tant.
Això ho fan
al davant de...
El Capitoli de Massaig.
O sigui,
és com el local,
el Capitoli local,
no?
I això no se senten
al trailer
però els criden
i els diu
ojalá,
eso queremos.
Y encantado,
eso espero y me encantado.
Llavors,
una altra contradicció
que vaig apagar
és un documental
d'aquests d'anècdotes
i que van conformant
uns discursos
molt interessants.
Dins d'aquestes contradiccions
del cristianisme
hi ha una anècdota molt bona
que és quan un tio diu
hòstia,
jo ja em vaig començar
a donar compte de coses
que aquí no encaixa,
no?
Aquest missatge de Déu
que sempre...
Aquest diví, no?
Bo, Bonifaci i tot.
Diu,
quan érem petits
ens van posar a classe
la pel·lícula de Gandhi
i llavors tu veus la pel·li
i dius
hòstia,
aquest home.
És el millor manant
aquest home.
I quan acaba la pel·li
la professora els diu
vale,
heu vist aquest home?
Aquest home anirà a l'infern.
Per què?
Perquè no creuen en el nostre Déu.
Clar,
com el de la religió
en Estats Units
és comprensible
la potència
i el que
lo vas a dir
desarrollándonos molt
el lugar privilegiado
que han acabado
consiguiendo
este grupo de gente.
Però per què?
Perquè parten de algo
que ja és muy maniqueo,
que és la propia religión.
Sí, sí,
o sigui,
és demostrar una moralitat
a partir del cristianisme
quan en realitat
és el que justifiquen
és agafar la idea de Satán
com aquest personatge
que en realitat
el que volia és
evitar una tirania.
És a dir,
aquest Déu
que està per sobre de tots.
Que li diuen
al primer rebel.
Exacte,
el primer rebel,
si no és fes el que et doni la gana,
busca la llibertat.
També expliquen aquella anècdota
de no era la serpiente
cuando Abraham
iba a matar a su hijo
la serpiente dijo
tío,
no lo mates.
En plan,
no me tientes,
Dios me ha dado un cometido.
Sí,
pero no mates a tu hijo.
O que Jesús
estava per la travessia del desert
i diu que estava allò sediento
i afamélic
i se li apropa la serp
i li diu
come algo,
tío.
Tividabo,
de fet,
sabéis,
tividabo
és el que li va dir
la serp
a Jesús
a les temptacions del desert
yo te daría comida,
yo te daría un palacio,
yo te daría un sitio
porque tío,
lo estás pasando mal.
Y es en plan,
no me tientes.
Clar,
és tota aquesta idea,
inclús hi ha una frase
que m'agrada molt
que diuen que és
qualsevol activisme
és satànic
perquè al final
és una forma
d'antisistema
de rebel·lió.
O sea,
que Satán vende,
¿no?
Vamos a
abrazar esa idea
de que Satán
como icono
de la cultura pop,
precisamente,
está bien,
me gusta.
Llavors,
per una banda,
és això,
ensenyar aquesta mena
de contradiccions
al cristianisme
cosa que vol el documental
i en general
l'eix
com a pseudo d'església
és aquesta hipocresia
i mostrar aquesta
idosigracia americana
respecte a aquesta
separació d'estat-religió.
Que això és molt fort
perquè, clar,
inclús ells,
això recordo
el monòleg aquell
del Luis Siquei,
del monologuista
que diu això
que li explica
la seva filla
del cristianisme,
ganó.
O sigui,
hi ha moltes religions
i ho podem permetre tot,
però és el cristianisme
que ganó.
I tot és estar en el que ganó.
En què any vivimos?
En el any del senyor.
Llavors,
diuen,
clar, aquí hi ha una supremacia.
O sigui,
el documental
el que demostra molt
és que Estats Units,
tot i que és un estat
que fa totalment
la separació
d'església-estat.
Cony,
allà es veu
que el cristianisme
és el que aparta
en la pana allà.
Llavors,
què passa?
Inclús hi ha un punt
que diuen
una anècdota
que inclús
la pròpia directora
reacciona en directe
en el documental
que diuen,
no pot ser.
Que diu,
és que entengueu
que abans dels 50
el tema dels 10 manaments
no era com el que s'entén ara.
Va ser arran
de la pel·lícula
de los 10 manaments
de Neemil
que llavors,
per fer promo,
per fer les promos
de la pel·lícula
van fer moltes estàtues
i van dir,
bueno,
ara ja no les necessitem
i els van regalar
rotllo al Capitoli
i les van començar
a repartir
per tot el país.
I això és el que s'ha quedat,
o sigui,
el prop,
l'atretzo de la pel·li
com a cosa oficial.
I llavors,
clar,
la directora va dir,
en sèrio?
En sèrio?
Això ve dels 50?
Perquè prèviament,
inclús comenta
que a la carta,
abans has comentat
els pares fundadors,
la carta que van firmar,
l'únic moment
que apareixia
alguna cosa
sobre religió
és per dir
separació.
És un estat
laic.
Clar,
però als Estats Units
el nostre imaginarí
és impossible pensar això.
Este es uno de los momentos
más potentes de la pel·li,
no sé si tenías previsto
comentarlo,
pero cuando ellos
intentan luchar
contra precisamente
ese monument
que está ahí cerca
del Capitoli.
Aquí està,
lo interessant de tot
és que la línia
argumental,
tot el documental
gira en torn
aquesta decisió
de col·locar
que dels Déu Manaments
ja que és un país
multicultural
i multireligiós
i tot,
doncs nosaltres
posarem
aquesta estàtua
de Baphomet.
Baphomet.
Però no només
la mano
que aparece ahora
en el vídeo.
És un disseny
estrafalari,
bueno,
estrafalari no,
perquè és molt xulo.
Està basat
en el disseny
Arcade del Secre XIX.
Perquè us entenc,
perquè per qui
hagi vist la sèrie
Sabrina,
la de Netflix,
és aquella estàtua.
De fet,
el propi Lucian Graves,
el líder,
els va denunciar
per agafar el disseny.
Bàsicament.
Bàsicament.
De fet,
ellos ja havien hecho,
o sea,
parten de la idea
del Baphomet,
le quitan los pechos,
¿no?
Porque dijeron,
hostia,
a ver si la vamos a liar
demasiado y en Estados Unidos
no los van a dejar.
Y de hecho,
suavizan un poco el rostro,
al final es el carnero mítico
de toda la vida
en posición casi
de meditación.
Sí, sí, sí.
¿Pero qué pasó con esto?
¿Y los pechos?
O sea,
ese carnero con pechos
que salía en la iconografía.
El tema es que...
Exactamente,
pero parece que...
Que ho explica el Pol,
millor potser,
però el tema
és que ells diuen,
ei,
si estem en un espai
lliure de manifestació,
lliure d'expansió,
els cristians
poden tenir les seves deu,
però llavors nosaltres
podem tenir lo nostre,
no?
I llavors es troben...
I llavors que la primera sentència
que els arriba
del justici és,
sabeu què?
No us deixarem posar l'estatua,
però llavors hem de treure
allò dels dels deus manaments.
És una elecció,
està molt bé això.
I ho treuen,
però llavors,
clar,
els cristians,
a més això està ambientat
a l'època de Donald Trump,
no?
Sí, sí, sí.
Tornen a instaurar-ho,
llavors ells diuen,
bueno,
llavors nosaltres també...
Clar,
però sí,
és interessant una cosa,
que és la batalla judicial,
perquè al final és un documental,
que això ho anava a dir,
però bueno,
jo ho dic ja,
que no és un documental
sobre religió,
sinó és un documental
polític,
inclús jurídic.
Jo ho puc afirmar,
la sensació que tens
no és d'estar veient
un documental religiós,
sinó un documental polític.
No, no, no,
perquè de fet,
per això està repetint
que és una pseudo-religió,
en el sentit que és una pseudo-religió,
perquè no s'hi consideren
una secta
o un grup religiós,
els hi consideri el propi estat,
el propi estat els hi diu,
bueno,
com que no sou un grup polític,
tot i que tingueu ideologia política,
us encasillo con los cristianos,
con los budistas,
con todo.
Llavors ells és el que diuen,
vale,
doncs com que el cristianisme
té una representació física
amb els Déu Manaments
al Capitoli,
o sigui,
de fet,
hi ha tota una idea
de, hòstia,
el lloc sagrat,
democràtic i laic
dels Estats Units
i per no dir del món,
hi ha una estàtua
dels Déu Manaments
però nosaltres també la volem,
com també la podria voler,
no,
los budistas
o qui sigui.
Una xiva bisnú allà.
Exacte.
Llavors el que diuen,
inclús acaben dient,
o sigui,
vale,
doncs mira,
heu guanyat,
treurem els Déu Manaments.
No,
si és que no volem això,
és aquest punt de,
que no volem això,
no anem en contra vostre,
sou vosaltres
que aneu en contra de la resta.
De fet,
quan us retiren,
diuen,
ah,
llavors nosaltres ja no ho volem.
Exacte.
Per què?
Perquè al final,
si l'espai és realment laic
i neutre...
Clar,
evidentment hi ha una coherència
amb aquesta decisió que prenen.
Sí, sí, sí.
Llavors és molt interessant això
perquè acaba sent aquesta guerra,
és una mena de guerra celestial,
no?,
amb molt d'humor,
perquè al final
tot el documental
és de traca.
És un documental
amb molta profunditat,
ja us dic,
política,
satírica,
però sobretot
és aquest posar
un mirall
al davant de...
Principalment als Estats Units
perquè al final
s'entren allà
però hi ha un moment
que amplien el mapa mundial
i veus
totes les seus
dels temples satànics.
Ojo,
hi ha una Espanya, eh?
Les filials.
Les filials de la...
Ja anirem a fer la revista.
Per tant,
per destacar,
Pol,
una,
que quan el vaig veure
o començar a veure
vaig dir,
hòstia,
aquest docú
està fet pel Pol.
El to còmic que té,
el to còmic
aquell de provocar
l'aguteta que valla cayent.
Aquella idea
de deixar la càmera
i que el patatisme humà
vagi cobrant protagonisme
i d'altra banda
com troben el nom?
O sigui,
una de les coses
que a mi més gràcies
és que estava libre.
I per què
templo satànico, no?
Perquè estava libre.
Perquè estava libre.
És que és l'únic
que no estava
amb la paraula
satán cogido
perquè a vegades
te preguntes
què està cogido?
Claro,
lo que viene a decir
també lo espontáneo,
lo gratuito,
lo provocador.
És una eina,
ho ha explicat,
és una eina
perquè ells demanen
esdevenir-se
com a religió
perquè és la manera
que tenen de dir
ei,
si tota religió
ha d'estar exposada
nosaltres el que volem
és evitar contra l'exposició
a una sola.
De fet,
al final del documental
diuen que ja
se'ls considera més...
És que vosaltres
no sou un grup
de fer,
sou un grup...
Clar,
ells fan servir
la imatge,
és el que he dit abans,
fan servir aquesta imatge
de satán
perquè al final
és un imaginari
que gràcies
al cristianisme
s'ha tingut
com aquella entitat
en contra
de diverses coses
i sempre és el malo
però és el malo
que de fet
aquí també
podríem entrar
inclús en terrenys
de Trump,
a Trump
se'l considerava
aquell personatge
aquell anticristal...
No,
però l'antisistema,
o sigui,
el sistema
ja estava regit
els demòcrates,
els republicans
i d'aquí no sortia.
I ell,
inclús pròpiament republicà,
volia canviar
moltes coses
que mai s'haurien plantejat.
Però una cosa,
Paul,
al margen del documental,
si jo vull ser
un promotor
en Barcelona
del templo satánico,
què he de seguir?
o sigui,
quines són les pautes
a seguir
per ser un satánico
de veritat?
Mira com em dóna
el brillo
perquè cabré de sacció.
Lústrenos,
com ser satanista
avui en dia?
Vale,
doncs Ferran,
necessito que em llencis
un altre cop
la música de missa,
sisplau.
Sí,
la música de missa,
doncs anem a la música de missa.
Aviam,
està aquí,
la música de missa,
sí,
està aquí.
Ara va,
va...
Amb la veu aquesta,
no?
Si no la ligarem,
eh?
Sí,
sí,
són set manaments,
no deu.
o sigui,
ja comencem bé,
perquè si no has d'aprendre
tanta cosa.
Primer,
un ha d'esforçar-se
per actuar
amb compassió
i empatia
cap a totes les criatures
d'acord amb la raó.
Ah,
també.
Aquesta,
si vam dir,
però ara ja me has roto
con el esquema.
Si no hubiera habido
esta previa
en forma de sección,
diría,
¿cómo,
satánicos?
Lo que acabas de decir
no tiene nada
que ver con eso,
¿no?
Aquí estamos.
Segon,
la lluita per la justicia
és una activitat
contínua
i necessària
que ha de prevaldre
per sobre les lleis
i les institucions.
Continuem bé, eh?
Tercer,
el cos d'un mateix
és inviolable,
subjecte a la pròpia voluntat.
Clar,
durant el documental
ja surten els provida,
bueno,
els anti-aborto.
Quart,
les llibertats
dels altres
han de ser respectades,
inclosa la llibertat
d'ofendre.
I aquí és on jo firmo.
Cinc,
les creences
han d'ajustar-se
a la millor comprensió
científica del món.
Hem d'anar en compte
de mai distorsionar
els fets científics
per tal que s'ajustin
a les nostres creences.
Sis,
les persones
són fiables.
Perdona.
No,
són fal·libles.
Són fal·libles.
Fiables no.
Com tu,
ets fal·lible.
Les persones
són fal·libles.
Si cometem un error,
com jo ara,
hem de fer tot el possible
per rectificar-ho
i resoldre qualsevol mal
que puguem haver causat.
I set,
cada principi
és un principi rector
dissenyat per inspirar
noblesa en acció
i pensament.
L'esperit de compassió,
sabidoria i justícia
sempre ha prevaldre
sobre la paraula
escrita o parlada.
A ver,
Satán,
¿no?
A ver,
Satán.
Sí o no,
Nois.
Lo que pasa que,
sí,
claro,
no hace falta decir
nada más.
Satán es tan gratuito aquí,
es decir,
voy a sacarme aparato crítico
que además ellos
lo promueven,
¿no?
La libertad de ofender
no tanto es mi intención,
pero que la palabra Satán
es tan gratuita al final,
es decir,
ante esta situación,
lo que uno acaba viendo
es que esta peña
se ha cogido la imagen de Satán
porque,
como decíamos al vídeo,
vende
y tienen un discurso más bien.
Pero porque van contra
uns en concret
que se n'han apoderat
d'un espai.
Hay una base de coherencia
en el porqué,
pero a la hora de la verdad
también tú sientes
como hay un vampirismo máximo.
Adriano, Adriano.
Y además no olvidemos
que todo el satanismo,
por ejemplo,
el 60-70,
las figuras
de l'Anton Labey
y aquel,
que era aquel tío rapaz,
y aquel ritual
de la magia.
Surt el documental.
Surt el documental.
¿Quant has vist
el documental, Adriano?
Eso lo he visto.
Vale.
No, pero ¿cuant has visto?
Mitja hora.
Sí, uns 40 minuts.
Vale,
pero te queda la meitat.
O sea,
et queda molt.
Es que justifica
molt la tecla.
Et queda mucho
para ser satánico.
Ah, señor.
Pero hay un momento.
A ti,
dentro de poco ya lo serás.
Adriano, Adriano.
Ay, Carles,
el momento
que explicas...
Black Pope.
Pues hay un...
hay un imaginario
que ellos van en contra
de eso,
porque eso era
molt el teatrillo.
I ells,
clar que el fan,
però aquí hi ha
una vessant política.
De fet,
deien que aquí
no era tant
una vessant política
sinó que era
performance.
Era una performance
cinematográfica,
teatrillo...
Molt cinematográfica.
Llavors,
què passa?
Que es planten aquí
amb aquests setmanaments
i, òbviament...
Perdona,
mira,
si era el cinematográfica
que l'enemic de Flash Gordon
esclavata l'Anton Lavell,
el satánic aquell.
És igual.
Si tí,
és que sale en el cuyo.
A mi me encanta.
Pero entonces,
si ellos,
por ejemplo,
televisivo,
¿qué opinan los satánicos
al uso?
Aquellos que uno
siempre tiene en mente
que podrían apelar
a ese inicio.
Això explica en el documental
que hi ha un noi
que era cristià,
de fet,
és aquest que diu jo,
i a l'Església
em parlaven dels satanistes
i de tal,
i em vaig adonar
que no existien,
de que eren
un producte creat
per la meva Església
perquè no marxessin.
En plan,
no caigueu fora
perquè fora
solo hay el mal.
No,
però és este equipo
de los tíos...
Ja,
però és que el tema
de la UIGA,
no?
o la gente
que está detrás
del movimiento
de las metal
y este concepto...
La demonización,
o la satanización
que s'ha fet
dels col·lectius dissidents.
És a dir,
tu al principio
em deies,
hòstia,
és que aquest documental
comença que tu veus
el grassonet,
el friki,
el no sé qué.
Clar,
els rebutjats.
Són els rebutjats
que els estan dient
tu no tens espai aquí.
De fet,
hi ha un moment
que el documental
jo dic
que tot homosexual
que hagi sigut
fotut fora de casa
per uns pares
que no l'acceptaven
hauria de ser satànic
sota aquests preceptes.
Claro,
pero al final
ahí también hay una idea
mucho del momento,
de lo que se supone ahora
y que se da valor
de lo que son realmente
las justicias
entre las diferencias.
Pero, por ejemplo,
en el punto cuatro
que me dices
la libertad de ofender,
me gustaría poner en duda
que ellos realmente
van a abrazar
esa libertad de ofender.
Libertad de ofender
dentro del campo religioso
o político
que hoy en día
es aceptado,
pero quizás
no en otras realidades
donde puedes realmente ofender
y quizás ya
no les haría tanta gracia
a esos marginados.
Jo crec que aquest precepte
en concret
que és el quart
té més a veure
amb el moment
aquest PC
que n'hi ha
perquè vulguis o no
dintre del satanisme
no tothom és gent d'esquerra.
PC és correcció política.
Per això,
per la right correctness.
En aquest moment
que estem molt així
diuen
oi, un moment
que estem cancelant coses
per buenismo també.
Saps?
I aquí estem a això.
I jo crec que quan diuen
el dret a ofendre
és d'anada i tornada.
Jo realment m'ho crec.
Espero, espero.
Pol, alguna cosa més?
Bueno, jo acabaria això
recordant que
el podeu veure filmin
recordant
Adrià no acaba el documental
així podem parlar
amb profunditat.
Ah, va, vinga, va.
Surt el Marilyn Manson?
Ui!
No, no toca.
No, no?
No toca.
Mira, el Ferran i jo
estem veient una sèrie
que vam veure
un capítol
a la mateixa tarda
que es va estrenar
va sortir
tot el de Marilyn Manson
i el van haver d'avorrar.
Van haver d'esperar
però vam veure
allà dins.
Bueno, això,
recordar que està filmin
i jo crec que aquí sí
que hauríem d'acabar
amb un...
Avesatán.
No és a Santín,
no?
No, pero provoca
un poco
ese patetísimo
del documental.
Avesatán.
I don't want you
around hurting
my system.
I don't want you
hurt anything of mine.
I'll go.
Just get out.
Leo Lerman
in Mademoiselle
says,
in John Cassavetes'
shadows,
the quality of heart
is so apparent
that audiences
come away
feeling that they
have participated
actively in the life
it presents.
and in Vogue
Aileen
tell me says
people will be
talking about
shadows.
A tremendous
splash.
Es que
me ha fet molta gràcia
he dit
hauré de deixar això
perquè al final
és el que ha dit
el Scorsese
però fet anunci.
Sí,
y lo que sigo
diciendo
pero desarrollado.
Al final
lo que hemos podido
escuchar al principio
que sí que forma
parte de la película
es el hermano mayor
Hugh
diciéndole
porque claro
no les acabo
de contar la sinopsis
en el fondo
qué pasa
que estos tres señores
como decía
tienen vidas
muy dispersas
y los dos
que tienen una apariencia
blanca
se dedican a vivir
de esa realidad
blanca del Nueva York
ven ligando
con chicas
evidentemente
de raza blanca
y Leilia
que se enamora
de un joven blanco
entonces hay un momento
en la película
que como hemos podido notar
parece que al hermano mayor
no le hace mucha gracia
pero también
no quiero descubrir
nada más
pero también
por la actitud
que está teniendo
ese hombre blanco
en la casa
al final
es evidente
que cuando se trata
de razas
el conflicto
está garantizado
tanto en el pasado
como en el presente
pero como os decía
Shadows no es un film
que intente aleccionar
es decir
no es un film
claramente argumental
y sobre todo
no es un film
que intente aleccionar
sobre el racismo
no es como imitación
a la vida
que es un peliculón
Douglaser
donde nos conocimos
precisamente
o donde intimamos
hay una historia de amor
ahí
todo empezó ahí
pero Douglaser
que es un auténtico
maestro
era un tío
muy formal
pero desde lo barroco
desde la puesta en escena
y que ahí apelaba
a una idea de racismo plural
desde mil perspectivas
desde la chica blanca
o desde el chico
que
o sea
desde la chica
que aparece
aparentemente es blanca
pero no lo es
y huye
de su propia imagen
para venderse como blanca
y esto no es lo que pasa
en la película
de Shadows
en la película
más bien
hay un hecho racista
y los personajes
se mueven alrededor
yo creo que Cassavetes
está detrás
de la improvisación
de estos actores
les da temas
y a partir de ahí
él sigue
actores que se interpretan
a sí mismos
en cierto modo
y él descuida totalmente
los artificios
esos típicos artificios
del argumento filmado
en lugar de ajustar
la historia
a los personajes
que hace
son los personajes
los que se tienen
que ajustar a la historia
y recuperaré una
declaración de él
dice
cuando me ocupo
de un film
me prohíbo
toda opinión
pretendo registrar
solamente
lo que los personajes
dicen
filmar su comportamiento
intervenir
lo menos posible
sombras
no es un film
de tesis
no es un manifiesto
político
es un ritual
introspectivo
intimista
yo lo puedo confirmar
y además añadiría
Shadows implica
un enfrentamiento
con un cine
que ya está pasado
en esa época
que fabricaba
e imponía hábitos
y esto es lo que
bueno
también intentan hacer
de alguna manera
romper los hábitos
religiosos
de Estados Unidos
es una película
que yo diría
Millol Ferran
que es muy jazz
¿es muy jazz?
es muy jazz
¿qué vol dir que es muy jazz?
es muy jazz
voy a decir
que es muy libre
es muy...
bueno
de hecho Charles Mingus
que venimos escuchando
Charles Mingus
formó parte
de la banda sonora
de la época
Charles Mingus
es un músico
súper conocido
también por su lucha
contra el racismo
pero es que
se unió aquí
a la obra de Casaberts
para aportar
desde lo musical
ese caos
esa libertad
esa libertad
porque
en el final
es como el de la música jazz
que también tiene
esa parte de improvisación
de coger un saxo
y empezar a derivar
en toda una serie
de...
es que es claramente así
variaciones
en la película
hay una improvisación
total
de diálogos
de situaciones
de movimientos de cámara
de desplazamientos
de los personajes
no hay un guión
preestablecido
y está claro
que Casaberts
iba modificando
según las circunstancias
es una especie
de Wong Kar Wai
pero en vez de partir
de lo visual
parte mucho
del trabajo actoral
y por eso
en lo visual
hay saltos de eje
hay falsos rácords
hay una iluminación
que es muy plana
y que a veces chirría
porque no hay contrastes
no hay maquillaje
pero hay verdad
y esto es algo
que decía Scorsese
es decir
puedes ver cierto patetismo
en esa puesta en escena
pero hay verdad
y hay verdad también
en ese blanco y negro
que es como muy agresivo
muy muy potente
a mi una cosa
que me llama mucho
la atención
de Shadows
esa peli iniciática
de Casaberts
que es un poco
ese trabajo de actores
que estabas comentando ahora
Adri
y que de algún modo
veremos en Husbands
una película más posterior
de Casaberts
hostia no
pero digamos
que es algo
que está ahí
como código genético
pero que luego
se va a volver a ver
¿no?
Casaberts
que yo
no recomiendo
solo por Shadows
como peli fundacional
recomiendo seguramente
por más sobra posterior
vas adoptada
si parla de él
o de una peli
pasa que es tan complejo
abordar de todo
si has parlado de una peli
y portas
¿eh?
si
no os preocupeu
ya comenzo por ti
solo me gustaría acabar
con una curiosidad
¿no?
porque claro
como este tío
que os pensáis
que había ganado tanta pasta
en los 50 como actor
sí que después
hizo un poco como Orson Welles
que se dedicaba
a trabajar en pelis
de cierto prestigio
para sacar pasta
y hacer su cine
¿no?
y mantenerse en ese indie
se mantuvo siempre en el indie
y la libertad creativa
pero ¿cómo empezó?
¿cómo pudo salir
un poco
¿no?
a la palestra?
pues y además
hay una anécdota muy interesante
dicen que en el año 56
ya como actor
estaba siendo entrevistado
en un programa de radio
que se llamaba Night People
y Casabes dijo
que si cada uno de los oyentes
enviaba un dólar al programa
él haría una película
totalmente libre
¿no?
totalmente independiente
que rompería con los esquemas
porque ya había un deseo
una petición ¿no?
y a partir de ese momento
dicen
que empezó a llegar
el dinero de los oyentes
y bueno
no
no tiró solo del dinero
de los oyentes
és l'inici del micromassenatge
claro
aquest home
és un innovador
en tots els aspectes
si en veu un dòlar
no en veu
no és un euro
un bitcoin
va
un bitcoin
per fer-ho
un bitcoin
farem una mariscada lliure
no sabem si serà de carn
de peix
home
i amb una mica de sort
ens comprem un Tesla
bueno
no que exploten
totes les coses
de l'Elon Musk
no no
señores
ya para acabar
acabar
deciros que por ejemplo
aquí hemos traído
una obra
serial más bien
que es la de Diedi
que bebía claramente
de ese cine
mucho en la época
lo dijimos
se decía que
Damien Chassel
había rodado la película
en 16 milímetros
porque la obra
de Casavet
a ti lo de Casavet
es en empanada
te viene ya de Diedi
mucho tiempo atrás
y entonces
bueno recordarlo
Diedi la serie
juega un poco a eso
pero dejémoslo aquí
porque al final
como ese tipo de cine
que apela a la verdad
por mucho que lo describas
nunca la puedes sentir
hay que verlo
puedo acabar con una cita
Adri
una cita de Zabatini
que tú has comentado
guionista de
de Dasica
que yo creo que
entronca mucho
con Casavetis
plenamente
porque dice que
para él
para Zabatini
el neorealismo
era un cúmulo
de encuentros fragmentarios
y mal logrados
es decir
es como una especie
de antesala
de cine
de toda esa forma
me parece cierto
porque tú cuando viste
la película Paul
destacaste un poco esto
del caos
y lo mal logrado
pero es un encuentro
al final
¡Oh!
¡Se acabó!
¡Donso avance!
¡Cómics!
Deixa aquesta ferranya
Aquí cadascú
Si te la vaig passar
em vas dir que no
No, no, ara
ara t'agrada
És un tintí
A cadascú li posa
perquè avui
el de videojocs
vindrà a parlar de còmics
I que perquè
quan es va dir a més
que faríem un programa
sobre coses americanes
amb l'excusa
del festival aquest
d'americana
inclús aquesta exposició
que ja heu comentat
també
sembla que ens empenya
en aquesta direcció
Heu de parlar d'Amèrica
Heu de parlar d'Amèrica
Doncs la veritat
jo no tenia ni idea
de què portar
Vaig pensar
com sempre
doncs això
algun videojoc
que fos un clar reflex
i crítica
que ja ens coneixem
de la idea d'Amèrica
De fet hauríem de dir
Estats Units
que tu ja ho has dit abans
Estem parlant d'Estats Units
no d'Amèrica
No com Ásia
I només portem xapó
Però resulta
que el candidat ideal
a videojoc
per parlar d'això
ja el vaig dur
a la segona temporada
és aquell oníric
Kentucky Road Zero
que no sé si recordeu
i faig promo
de mi mateix
que està
de la segona temporada
d'episodi 6
mística
si voleu
el podeu recuperar
a les seccions de videojoc
que quan va venir
la veu del programa
exacte
que va venir l'Ari
i ens va acompanyar
així que vaig seguir
donant-li voltes
i vaig pensar
coi
quasi mai parlo de còmics
i vaig escoltar
la careta de còmics
i ja sabeu
aquesta versió escà
d'una reconeguda sintonia
bueno
avui no ha sigut escà
avui ha sigut bits
i vaig dir
hòstia Ferran tio
que tu
els tens tots a casa
i a més n'hi ha un
que parla d'Amèrica
així que doncs
vaig prendre la decisió
m'heu ratat el còmic mamons
Tintín
on està el còmic?
on me l'heu deixat el còmic?
on me l'heu deixat el còmic?
doncs us vinc a parlar
efectivament
del nostre estimat
Tintín
s'ha perdut el còmic
potser l'heu vist abans
quin s'ha perdut el còmic
efectivament
el nostre estimat Tintín
i òbviament us parlo
de Tintín a Amèrica
i us he de dir
abans de seguir
que mira que hi ha còmics
de Tintín
i que vaig jo
i escollo
per conveniència
per mandra
també ho hem de dir
el que considero
el pitjor
de tots
però amb diferència
jo crec que has inaugurat
el còmic malament
bueno no
Tintín era Amèrica
però és fluixet
no no
perquè a més
no podíem
parlar de Mart
o els intents
Dylan Mas
com dèiem fa un moment
de l'aire un coet
i així
no fos cas
que jo pogués portar
els meus estimats
i premonitoris
aquest dinomi
d'objectiu la lluna
i hem caminat damunt la lluna
o potser podíem haver parlat
del tema conspiranoic
Pol
i parlar de les set boles de cristall
o el temple del sol
o jo què sé
dels meus prefets
o aprofitar
la coyuntura
aquesta rara
que hi ha als Balcans
un altre cop
per partar
un dels meus prefets
que és el setre d'Otocar
però no
havíem de parlar
estàs d'an Adriano
havíem de parlar
d'Amèrica
havíem de pillar
i m'havíeu de pillar
a mi amb el Puc canviat
i portar en sèrio
l'episodi
que millor encarna
tots els punts baixos
d'aquesta saga
però abans
abans de seguir
amb el meu lament infantil
perquè al fons
això és un lament infantil
per no voler fer més feina
millor que tornem al còmic
que avui ens ocupa
que almenys ens servirà
per reivindicar
un dels còmics
més seminals
de l'estil europeu
i que amb les eleccions
meves a banda
del volum que he portat
doncs jo crec
que val bastant la pena
canvio
canvio de ton
són totes les versions
possibles de sintonia
que no em vas deixar
s'encaixar amb el Satà
no és un Tintin Satà
exacte
és l'Amèrica
recordem que Tintin
és un reporter jove
i intrèpid
que segueix en principi
les notícies allà on va
tot i que s'ha de dir
que realment
sovint es troba
protagonitzant
aquestes notícies
creat per l'historiatista
belga
George Remy
més conegut com Erger
sempre va acompanyat
del seu fidel
i tossut gos Milú
i durant les seves aventures
coneixerà amics
en amics
i viceversa
un any després
perdó
m'he saltat una línia aquí
doncs aquest àlbum
d'avui
el Tintin Amèrica
es tracta del tercer capítol
de les aventures del reporter
el primer del 29
ens enviava
al país dels soviets
i s'aprofitava
per fer una mena
de retrat molt anticomunista
i el segon àlbum
editat l'any següent
el 30
seguíem
amb aquesta superioritat
i paternalisme occidental
amb Tintin al Congo
i un mercat esperit
colonialista
trobant alguna cosa
l'escena de les gaceles
és molt heavy
bueno
hi ha diverses més
hi ha el tema del senyor
senyor
però vaja
un any després
el 31
ens trobem
amb aquest Tintin Amèrica
i no pot ser menys
Argè agafa tots els tòpics possibles
sense cap interès crític
ni d'aprofunditzar
sobre el que es creia
d'Estats Units
en aquella època
continua
una subtrama
de fet que apareix
a El Congo
que Tintin segueix
el rastre d'un gángster
de Chicago
que roba diamants
als anys 20-30
així que ja us podeu imaginar
de què n'hi ha la cosa
si són tòpics
gángsters pistoles
i Far West
amb en Salva
i és que aquest còmic
en Tintin
s'enfronta
de corrupció
i crims
del mateix
Al Capone
que per 7
és l'únic
i últim personatge
amb nom real
aquí ja van dir
després es van basar
en altres personatges
i els van canviar els noms
a més m'encanta
perquè el personatge
porta tota la psicotriu
és l'exageració
total del personatge
i pretén aturar-lo
amb una actitud
tot s'ha de dir
molt de superioritat moral
d'aquests europeus
sofisticats
que veuen als Estats Units
com un niu de rates
jo també
t'anava a preguntar
no t'agrada per això
en el fons
no m'agrada
aquest còmic no m'agrada
jo crec que no te gusta
porque bebe demasiado del cine
espera
espera Adriano
que no tinc gaire temps
i he d'acabans
de fet aquí un minut i mig
he de despedir
per la gent de les verds
vamos
aconsegueix de fet
aturar el tràfic de diamants
des del Congo
llavors es troba
amb traficants d'alcohol
i també ho destapa
i fins i tot
descobreix en garjola
policies corruptes
comprats per la màfia
òbviament el G
es deixa influenciar
com t'has dit
pel gènere negre
i els gángsters
que tant reivindiquem a Europa
com a imatge
que tenim dels Estats Units
de fet aprofitaré
perquè és que no ens donarà
temps sinó
de despedir-nos
de l'agenda d'Esvern
podreu sentir
la resta d'aquest programa
si ens aneu a buscar
a Youtube o a Spotify
i a cap aquesta secció
tan interessant
d'un còmic que m'encanta
i d'avui
llavors recordem
que tenim aquestes xerxes socials
de Facebook
Empanada Cultural
Twitter Empanada Cultura
Sense L
Instagram Empanada Cultural
i tot això
ja ho dic
a Sant Claude
i a Youtube
trobareu les versions
completes del programa
adeu
nois de l'Esvern
moltes gràcies
molt gràcies
que sempre us acomiadeu
de la càmera
i a Radio d'Esvern
ja ho acabem
consti que ens podreu escoltar
allà
molt ben resumit
I don't want you around
hurting my system
I don't want you hurt
anything of mine
I'll go
just get out
Leo Lerman
and Mademoiselle
says
in John Cassavetes
shadows
the quality of heart
is so apparent
that audiences
come away
feeling that they
have participated
actively
in the life
it presents
and in Vogue
Aileen Talme
says
people will be
talking about
shadows
a tremendous splash
Es que
això
me ha fet mal
tegras
he dit
hauré de deixar això
perquè al final
és el que ha dit
el Scorsese
però fet anunci
i lo que sigo
d'acord
al final
lo que hemos podido
escuchar al principio
que sí que forma
parte de la película
és el hermano mayor
Hugh
diciéndole
perquè no els acabo
de contar la sinopsis
en el fondo
què passa
que estos tres señores
como decía
tienen vidas
muy dispersas
y los dos
que tienen una apariencia
blanca
se dedican a vivir
de esa realidad
blanca
del Nueva York
Ben ligando
con chicas
evidentemente
de raza blanca
y Leilia
que se enamora
de un joven blanco
entonces hay un momento
en la película
que como hemos podido notar
parece que al hermano mayor
no le hace mucha gracia
pero también
no quiero descubrir
nada más
pero también
por la actitud
que está teniendo
ese hombre blanco
en la casa
al final
es evidente
que cuando se trata
de razas
el conflicto
está garantizado
tanto en el pasado
como en el presente
pero como os decía
Shadows no es un film
que intente
aleccionar
es decir
no es un film
claramente argumental
y sobre todo no es un film
que intente aleccionar
sobre el racismo
no es como imitación
a la vida
que es un peliculón
Douglaser
donde nos conocimos
precisamente
donde intimamos
hay una historia de amor ahí
todo empezó ahí
pero Douglaser
que es un auténtico maestro
era un tío muy formal
pero desde lo barroco
desde la puesta en escena
y que ahí apelaba
a una idea de racismo plural
desde mil perspectivas
desde la chica blanca
o desde el chico
desde la chica
que aparentemente es blanca
pero no lo es
y huye
de su propia imagen
para venderse como blanca
y esto no es lo que pasa
en la película
de Shadows
en la película
más bien
hay un hecho racista
y los personajes
se mueven alrededor
yo creo que Casabets
está detrás
de la improvisación
de estos actores
les da temas
y a partir de ahí
él sigue
actores que se interpretan
a sí mismos
en cierto modo
y él descuida totalmente
los artificios
esos típicos artificios
del argumento filmado
en lugar de ajustar la historia
a los personajes que hace
son los personajes
los que se tienen que ajustar
a la historia
y recuperaré una
es una declaración de él
dice
cuando me ocupo de un film
me prohíbo toda opinión
pretendo registrar
solamente
lo que los personajes dicen
filmar su comportamiento
intervenir lo menos posible
Sombras
no es un film de tesis
no es un manifiesto político
es un ritual introspectivo
intimista
yo lo puedo confirmar
y además añadiría
Shadows implica
un enfrentamiento
con un cine
que ya está pasado
en esa época
que fabricaba
e imponía hábitos
y esto es lo que
bueno
también intentan hacer
de alguna manera
romper los hábitos
religiosos
de Estados Unidos
es una película
que yo diría
Millol Ferran
que es muy jazz
es muy jazz
que es muy libre
es muy bueno
de hecho Charles Mingus
que es a quien venimos
escuchando
Charles Mingus
formó parte
de la banda sonora
de la época
Charles Mingus
es un músico súper
conocido también
por su lucha contra el racismo
pero es que se unió aquí
a la obra de Cassavetes
para aportar
desde lo musical
ese caos
esa libertad
esa libertad
porque
en el fin
es como el de la música jazz
que también tiene esa parte
de improvisación
de coger un saxo
y empezar a derivar
en toda una serie
de
es que es claramente así
variaciones
en la película
hay una improvisación
total
de diálogos
de situaciones
de movimientos
de cámara
de desplazamientos
de los personajes
no hay un guión
preestablecido
y está claro
que Cassavetes
iba modificando
según las circunstancias
es una especie
de Wong Kar Wai
pero en vez de partir
de lo visual
parte mucho
del trabajo actoral
y por eso en lo visual
hay saltos de eje
hay falsos rácords
hay una iluminación
que es muy plana
y que a veces chirría
porque no hay contrastes
no hay maquillaje
pero hay verdad
y esto es algo
que decía Scorsese
es decir
puedes ver cierto patetismo
en esa puesta en escena
pero hay verdad
y hay verdad también
en ese blanco y negro
que es como muy agresivo
muy muy potente
a mi una cosa
que me llama mucho
la atención
de Shadows
esa peliniciática
de Cassavetes
que es un poco
ese trabajo de actores
que estabas comentando
ahora Adri
y que de algún modo
veremos en Husbands
una película más posterior
de Cassavetes
pero digamos
que es algo
que está ahí
como código genético
pero que luego
se va a volver a ver
posteriormente
Cassavetes es un tío
que yo
no recomiendo
solo por Shadows
como peli fundacional
recomiendo seguramente
por más sobra
vas adoptada
si parla de él
o de una peli
pasa que es tan complejo
abordar de todo
si has parlado de la peli
y portas
sin minutos
no os preocupeu
ya comenzo para ti
solo me gustaría acabar
con una curiosidad
porque claro
como este tío
que os pensáis
que había ganado tanta pasta
en los 50 como actor
sí que después
hizo un poco como Orson Welles
que se dedicaba
a trabajar en pelis
de cierto prestigio
para sacar pasta
y hacer su cine
y mantenerse en ese indie
se mantuvo siempre en el indie
y la libertad creativa
pero como empezó
como pudo salir
un poco
a la palestra
y además hay una anécdota
muy interesante
dicen que en el año 56
ya como actor
estaba siendo entrevistado
en un programa de radio
que se llamaba Night People
y Casabes dijo
que si cada uno de los oyentes
enviaba un dólar al programa
él haría una película
totalmente libre
totalmente independiente
que rompería con los esquemas
porque ya había un deseo
una petición
y a partir de ese momento
dicen
que empezó a llegar
el dinero de los oyentes
y bueno
no
no tiró solo del dinero
de los oyentes
es el inicio del micromacenatge
claro
que esto es un innovador
en todos los aspectes
si envieu un dólar
envié unos un euro
un bitcoin
va
un bitcoin
per fer-ho
un bitcoin
farem una mariscada lliure
no sabem si serà de carn
de peix
home
i amb una mica de sort
ens comprem un Tesla
bueno
no que exploten
ara
totes les coses
de l'Elon Musk
no no
señores
ya para acabar
acabar
deciros que
por ejemplo
aquí hemos traído
una obra
serial
más bien
que es la de
Die Eddie
que bebía claramente
de ese cine
mucho en la época
lo dijimos
se decía que
Damien Chassel
había rodado la película
en 16 milímetros
porque la obra
de Casavet
a ti lo de Casavet
es en empanada
te viene ya de Die Eddie
mucho tiempo atrás
y entonces
bueno recordarlo
Die Eddie la serie
juega un poco a eso
pero dejémoslo aquí
porque al final
como ese tipo de cine
que apela a la verdad
por mucho que lo describas
nunca la puedes sentir
hay que verlo
puedo acabar con una cita
Adri
una cita de Zabatini
que tú has comentado
guionista de
de Zabatini
de Zabatini
que yo creo que
entronca mucho
con Casavetis
plenamente
porque dice que
para él
para Zabatini
el neorealismo
era un cúmulo
de encuentros
fragmentarios
y mal logrados
es decir
es como una especie
de antesala
de cine
de toda esa
forma de hacer cine
de Casavetis
cuando viste la película
de Casavetis
destacaste un poco esto
del caos
y lo mal logrado
pero es un encuentro
al final
oh
se acabó
doncs avancem
cúmics
deja esta
ferranja
aquí cadascú
si te la vaig passar
em vas dir que no
no no
ara
ara t'agrada
a cadascú
li posa
perquè avui
el de videojocs
vindrà a parlar
de còmics
i que perquè quan es va dir
més que faríem
un programa
sobre coses
americanes
amb l'excusa
del festival
aquest
d'americana
no
inclús aquesta exposició
que ja heu comentat
també
sembla que ens empenya
en aquesta direcció
heu de parlar
d'Amèrica
heu de parlar
d'Amèrica
doncs la veritat
jo no tenia ni idea
de què portar
vaig pensar
com sempre
doncs això
algun videojoc
que fos un clar reflex
i crítica
que ja ens coneixem
de la idea
d'Amèrica
de fet hauríem de dir
als Estats Units
que tu ja ho has dit abans
estem parlant
d'Estats Units
no d'Amèrica
no com Àsia
i només portem xapó
però resulta
que el candidat ideal
a videojoc
per parlar d'això
ja el vaig dur
a la segona temporada
és aquell oníric
Kentucky Road Zero
que no sé si recordeu
i faig promo
de mi mateix
que està
a la segona temporada
d'episodi 6
mística
si voleu
el podeu recuperar
a les seccions
de videojocs
quan va venir
la veu del programa
exacte
que va venir l'Ari
i ens va acompanyar
així que vaig seguir
donant-li voltes
i vaig pensar
coi
quasi mai parlo de còmics
i vaig escoltar
la careta de còmics
i ja sabeu
aquesta versió escà
d'una reconeguda sintonia
bueno
avui no ha sigut escà
avui ha sigut bits
i vaig dir
hòstia Ferran
tio
que tu
els tens tots a casa
i a més n'hi ha un
que ha parlat d'Amèrica
així que doncs
vaig prendre la decisió
m'heu ratat el còmic
mamons
Tintín
on me l'heu deixat
on me l'heu deixat
doncs us vinc a parlar
efectivament
del nostre estimat
Tintín
però s'ha perdut el còmic
potser l'heu vist abans
quin s'ha perdut el còmic
efectivament
el nostre estimat Tintín
i òbviament
us parlo de
Tintín a Amèrica
i us he de dir
abans de seguir
que mira que hi ha còmics
de Tintín
i que vaig jo
i escollo
per conveniència
per mandra
també ho hem de dir
el que considero
el pitjor
de tots
però amb diferència
jo crec que has inaugurat
el còmics malament
Tintín era Amèrica
però és fluixet
no no
perquè a més
no podíem parlar de Mart
o els intents
Dylan Mas
com deia en fa un moment
de l'aire un coet
i així no fos cas
que jo pogués portar
els meus estimats
i premonitoris
aquest dinomi
d'objectiu la lluna
i hem caminat damunt la lluna
o potser podíem haver parlat
del tema conspiranoic
i parlar de les set boles de cristall
o el temple del sol
o jo què sé
dels meus prefets
o aprofitar
la coyuntura
aquesta rara
que hi ha als Balcans
un altre cop
per portar
un dels meus
prefets
que és el setre d'Otocar
però no
havíem de parlar
d'un Adriano
havíem de parlar
d'Amèrica
havíem de pillar
i com havíeu de pillar
a mi amb el Puc Canviat
i portar en sèrio
l'episodi
que millor encarna
tots els punts baixos
d'aquesta saga
però abans
abans de seguir
amb el meu lament infantil
perquè al fons
això és un lament infantil
per no voler fer més feina
millor que tornem al còmic
que avui ens ocupa
que almenys
ens servirà
per reivindicar
un dels còmics
més seminals
de l'estil europeu
i que amb les eleccions
meves
a banda del volum
que he portat
doncs jo crec
que val bastant la pena
Canvio de ton
Són totes les versions possibles
de Sintonia
que no em vas deixar
posar totes
Està encaixant amb el Setan
és un Tintin Setan
exacte
és la màrrica
recordem que Tintin
és un reporter jove
i intrèpid
que segueix en principi
les notícies allà on va
tot i que s'ha de dir
que realment
sovint es troba
protagonitzant
aquestes notícies
creat per l'historiatista belga
George Remy
més conegut com Erger
sempre va acompanyat
del seu fidel
i tosut gos milu
i durant les seves aventures
coneixerà amics
en amics
i viceversa
un any després
eh perdó
m'he saltat una línia aquí
doncs aquest àlbum
d'avui
el Tintin Amèrica
es tracta del tercer capítol
de les aventures del reporter
el primer del 29
ens enviava
al país dels soviets
i s'aprofitava
per fer una mena
de retrat molt anticomunista
i el segon àlbum
editat l'any següent
el 30
seguia amb aquesta superioritat
i paternalisme occidental
amb Tintin al Congo
i un mercat esperit
colonialista
trobarà algun bo
si ella
l'escena de les gaceles
és molt heavy
bueno
hi ha vàries més
i el tema del senyor
senyor
però vaja
un any després
el 31
ens trobem
amb aquest Tintin Amèrica
i no pot ser menys
Hergè agafa tots els tòpics possibles
sense cap interès crític
ni d'aprofunditzar
sobre el que es creia
d'Estats Units
en aquella època
continua
una subtrama
de fet que apareix
a El Congo
que Tintin segueix
al rastre d'un gángster
de Chicago
que roba diamants
als anys 20-30
així que ja us podeu imaginar
de què n'hi ha la cosa
si són tòpics
gángsters
amb en Salva
i és que aquest còmic
en Tintin
s'enfronta de corrupció
i crims
del mateix
Al Capone
que per cert
és l'únic
i últim personatge
amb nom real
aquí ja van dir
després es van basar
en altres personatges
i els van canviar els noms
a més m'agrada
perquè el personatge
porta tota la psicotria
és l'exageració
total del personatge
i pretén aturar-lo
amb una actitud
tot s'ha de dir
molt de superioritat moral
d'aquests europeus
sofisticats
que veuen
als Estats Units
com un niu de rates
jo també
t'anava a preguntar
no t'agrada per això
en el fons
no m'agrada
aquest còmic no m'agrada
jo crec que no te gusta
porque bebe demasiado
del cine
espera
espera Adriano
que no tinc gaire temps
i he d'acabansar
de fet aquí
un minut i mig
de despedir
per la gent
aconsegueix
aconsegueix de fet
aturar el tràfic
de diamants
des del Congo
llavors es troba
amb traficants
d'alcohol
i també ho destapa
i fins i tot
descobreix
en Garjola
policies corruptes
comprats per la màfia
òbviament
el G es deixa
influenciar
pel gènere negre
i els gángsters
que tant reivindiquem
a Europa
com a imatge
que tenim
dels Estats Units
de fet
aprofitaré
perquè no ens donarà
temps
sinó de despedir-nos
de l'agenda
d'Esvern
podreu sentir
la resta
d'aquest programa
si ens aneu
a buscar
que m'encanta
i d'avui
llavors recordem
que tenim
aquestes xerxes socials
de Facebook
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
sense L
Instagram
Empanada Cultural
i tot això
ja ho dic
a Sant Claude
i a YouTube
trobarà les versions
completes del programa
adeu
nois de l'Esvern
moltes gràcies
moltes gràcies
que sempre us acomiadeu
de la càmera
i a Radio d'Esvern
no hi ha
la càmera
i la càmera
i la càmera
consti que ens podreu
escoltar allà
molt ben resumit
i la càmera
i la càmera
i la càmera
i la càmera
i la càmera
i la càmera
Fins demà!
Fins demà!