Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
També hi va!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
O que tu?!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tur Resource!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a casa és un puto desastre, me voy al campo.
Necesito el campo. Al mínim allà,
hi ha menys terra.
Us porto això, un còmic que es diu Preferències del Sistema.
I ja veieu que és un robot
en el campo. Ja veurem què passa.
Bueno, i té una cosa a la panxa, després ho parlarem.
Sí, sí.
¿Está bien gringo o qué? ¿Está bien gringo, Paul?
¿Es francés, no? ¿De los Unidos?
No, és francés. Menos mal.
Menos mal porque, curiosamente,
yo vengo con un estreno de la semana,
es una producción estadounidense
todo y que remite mucho a la comunidad coreana.
Ja veréis por qué.
Pero claro, recuerdo perfectamente
como la semana pasada veníamos con el sueño americano,
la posibilidad o el error del sueño americano.
Y de repente, aquí viene nuestro amigo Carles
con American Gothic.
Y yo con Minari, que aunque suene así tan asiática,
ya veréis que nos habla de nuevo del sueño americano.
De la posibilidad de una vida mejor,
no solo en Estados Unidos,
sino en el campo de Estados Unidos.
Ya lo veremos.
Doncs aquí ho tenim, aquest menú del dia.
avancem cap a la primera secció,
que és el Carles i la seva pintureta.
Pintureta del Carles.
Pintura.
Anem per feina.
Avui parlem d'un quadre
que s'integra dins el que es va anomenar
regionalisme americà
i que té a veure amb una mirada frontal.
Parlem de l'art com a eina de retrat,
com una finestra a una realitat concreta,
a una època,
però també parlem d'art
com un espai on fixem la mirada
i aquesta retorna
a través dels personatges del quadre.
Cosa que ens obliga a qüestionar-nos
qui són aquests personatges.
Brother, can you spare a dime?
Brother, can you spare a dime?
Estem escoltant aquesta cançó,
que és, d'alguna manera,
la cançó estrella,
una de les cançons estrella
de la depressió americana,
que significa
«Hermano, no tindràs una moneda?»
Ens parla de tot aquest context
de pobresa, de crisi, no?
I això ve molt a compte
pel quadre amb el que encetem aquesta...
Encetem, eh?
Un altre cop.
Aquesta secció d'art.
Aquest American Gothic
pintat a l'oli per Grant Wood
l'any 1930.
Llavors, què veiem en aquest quadre?
Si us hi fixeu,
hi ha l'entrada, no?
Molt fàcil.
Un home i una dona,
en pla mig,
la cintura cap amunt.
Què representa aquest home i aquesta dona?
Doncs la família de grangers
del Midwestern
de la primera meitat del segle XX.
Apareixen a peu drets seriosos
com si els anessin a disparar una foto.
Ell és un home d'uns 70 anys
que apareix amb la indumentària típica del camp,
la camisa blanca,
el coimau,
el monotaxà
i la jaqueta negra
i amb la mà dreta aguanta ferm
la forca de les tres puntes.
És a dir, el que als Estats Units
coneixem com el pitchfork.
Ens mira amb una cara,
jo no sé, aviam què us sembla,
fa una mica cara de malfiat, no?
Como te passis un pelo,
te ensarto con el tridente.
Sí, una miqueta.
Sí que té que mala cara aquest home.
Vols dir que té 70 o que no en té 40 molt malportats?
També podria ser,
en qualsevol cas.
Els 70 són els 40 d'aquella època?
Doncs seguim comentant,
hem comentat aquest senyor,
que evidentment siguem generosos,
són uns 40 malportats, sí?
I ella, què passa amb ella?
Apareix al seu costat amb el cabell ben recollit,
el vestit negre,
porta un medalló al coi,
un davantal marró,
tot maco, ben decorat,
amb punts blancs.
És una imatge de l'ordre
i també és una imatge de la castedat,
perquè no ens està mirant a nosaltres,
sinó l'home que té al costat.
Llavors, com podeu veure aquí,
ens trobem davant d'una representació
bastant simplificada
d'aquesta Amèrica rural
que ara comentàvem fa una estona.
Però, ojo, perquè amaga coses,
ojo, amaga més cosetes
de les que podríem pensar a simple vista.
I amb aquesta melodia
de Great Depression americana
dels anys 30,
parlem, doncs, d'aquesta imatge
que podríem dir que d'estil ordre,
d'estil rigor.
Els dos apareixen ben planxats,
ben polits,
amb perfecta sintonia,
i dins d'una mena d'elegància
i de composició
que podria recordar
el matrimoni Arnolfini
de Jean Van Eyck.
Sí, el del mirall.
Exactament.
Tot sembla fer referència
a una vida modèlica
de la societat americana, no?
En un moment on
contradictòriament,
fixeu-vos,
la vida al camp
no es caracteritzava
per ser modèlica,
sinó per estar patint
una crisi fortíssima
provocada pel crec del 29.
Hem dit,
el context de la gran depressió,
famílies que van perdre
a casa seva,
que es van llençar
a la carretera
a la recerca
d'un futur millor.
Llavors, aquest retrat
de l'American Crisis
el trobarem
10 anys més tard
del naixement
de l'American Gothic,
d'aquest quadre,
en una novel·la
com el Raïm de la Ira
de John Steinbeck
de l'any 39.
I, evidentment,
en l'extraordinària adaptació
de John Ford,
estrenada l'any 40.
Però al quadre
de Grant Wood
no trobem res d'això.
I trobem el retrat
d'una Amèrica rural
més sòbria,
més flamàtica,
expressions nules,
no hi ha cap element
que identifiqui
la gran crisi
que s'estava vivint
en aquella època.
I trobem
una imatge
de l'èxit
que busca més
encaixar,
podríem dir,
inclús,
amb la il·lusió
d'un somni americà
que no pas
amb la destrucció
del somni americà.
Llavors,
més coses
que podem destacar
d'aquest quadre,
per exemple,
del fons,
del fons
d'aquest American Gothic.
Llavors,
hi trobarem una casa
que identifiquem
com la casa
d'aquesta parella
protagonista
que s'han guanyat
amb esforç,
amb dedicació,
currant 24 a 7,
o això és el que
d'alguna manera
podrien pensar.
I aquí és on guanya
importància el nom
American Gothic,
a través dels personatges,
la forca,
la casa,
tot fa referència
a una mena
de verticalitat formal.
Obro parèntesi,
no confonguem això
amb el Southern Gothic,
el Gothic o Sureño,
que és una corrent literària
que també explorava
qüestions socials
de la cultura americana
amb ser-us de la intriga
com El ruïdo
i la fúria
de Follner,
Matar a un ruïsenyor
de Harper Lee,
no és això.
Estem parlant
d'una cosa
que té més a veure
com dic
amb aquesta casa
d'Alfons,
que si us hi fixeu,
la finestra central
que està entre els dos personatges
té una forma ujival,
com els finestrals
de les catedrals gòtiques
d'Europa.
Això es va posar
molt de moda
a l'Amèrica
de finals del XIX
i es coneix
com el Gothic Carpenter.
No John Carpenter,
eh?
Aquest sí que a vegades
era una mica gòtic, eh?
Sí, també.
Sí, també.
Però no és el John Carpenter,
sinó que és un Carpenter
que se puso de moda
de, hòstia,
pues en Europa
y esto
me lo pongo también
en mi casa
que queda muy bonito,
eh?
Llavors, això
ho va descobrir
Grant Wood
en un viatge
que va fer,
un viatge
a Iowa,
a l'estat d'Iowa,
des de
Cedar Rapids,
que és la regió
on tenia l'estudi
i on, per cert,
lo digo como nota,
perquè vagi a Cedar Rapids,
fan un pastís casolar,
així de pueblo,
de Llimona,
que és el gran atractiu
de la zona.
Es veu.
Grant Wood
va fer un viatge
des de Cedar Rapids
fins a la ciutat d'Eldon,
que allà és on hi ha
aquesta casa
que veiem al fons
es pot visitar,
és una casa que data
del 1881,
que es coneix
com la Devil House,
eh?
I que actualment
és un niu de selfies,
tot el món
amb el TikTok
i s'han fet
moltes paròdies
de gent
que es posa davant
i es fa la foto
de rigor, no?
Llavors,
què passa
amb els personatges
del quadre,
amb aquesta parella
que protagonitza
American Gothic?
Us preguntareu,
també surten
del viatge a Eldon?
No, no.
Ell és el doctor
Byron McKeeby,
dentista de Grant Wood,
i ella la seva germana,
la Nan Wood,
que per cert
també va ser,
va fer carrera
com a artista.
Podrem veure
una foto
a continuació
on es veuen
aquests dos models
del quadre,
eh?
Però,
recapitulem,
els personatges aquests,
clar,
és que ara ho teniu
en safata,
no són
Marit i Muller,
els protagonistes
de l'American Gothic
d'Eldon Wood,
no.
Wood els va pintar
com a pare i filla.
El problema
és que la gent
es va confondre,
eh?
Sí,
de fet jo sempre he pensat
això de que era
la dona jove americana
i l'home gran
aquesta com a parella,
eh?
Sí, sí,
és veritat.
Exactament.
Llavors,
claro,
però,
perdona,
Carles,
dime,
dime,
la severidad de los rostros
y la actitud,
sobre todo,
no,
de la propia mujer,
de alguna manera
la envejecen,
tanto a él como a ella,
no,
porque tú le habías echado
70 años
y a ella perfectamente
le echábamos 60,
no,
en el fondo.
Sí.
hay algo también
de la actitud,
de la energía
que destila a través
de la pintura
que los envejece,
no tanto por la edad
que seguramente
correspondía,
sino por esto,
por el tono.
Claro,
i en aquest sentit,
és a dir,
totalment d'acord
amb el que dius,
el que està clar
és que és un quadre
que ha portat
a la confusió,
però la intenció
de Grant Wood
era pintar
dues generacions
diferents,
doncs aquest home
més gran
i aquesta noia
més jove
que sembla
també envellida,
però és molt més jove
que ell,
i d'alguna manera
destilant
aquesta idea
de persones
virtuoses,
que s'han guanyat
la vida
treballant dur
i molt compromesos
i amb unes nocions
també
doncs bastant
conservadores,
però en un sentit
optimista,
en un sentit
de parlar bé
de tota aquesta gent.
Clar,
què passa aquí?
Doncs,
tota aquesta confusió
que deia
que ja estava
en un inici
de la gent
quan va veure
aquest quadre,
que per cert
es pot veure
a l'Institut d'Art
de Chicago,
es pot anar a veure,
si ja generava
confusió
en aquell moment,
imagineu-vos
què passa
després d'una dècada
com els anys 70
d'aquesta Amèrica
profunda,
sanguinària
de la matanza
de Texas,
de Toby Hooper,
de Deliverance
de John Burman,
clar,
com queda
tocat aquest quadre
després de tot això,
no?
Aquesta visió
sanguinària
dels grangers
d'americans
que queda
plasmada,
per exemple,
en una imitació
ridícula
i bastant trash
del pòster
d'una pel·lícula
de terror
de l'any 88
com és
l'American Gothic
de John Howe.
L'estem veient, Carles.
L'estem veient, eh?
Aquí es va estrenar
com
Escóndete
y tiembla.
Molt bé.
Sembla que portin,
saps,
aquelles màscares,
no sé si recordeu
si havíeu vist
Pesadilles,
aquella sèrie
de capítols,
hi havia un capítol
que es posen
una mena de màscares
que s'assembla
igual,
és idèntic al tío.
Sí que té,
sí, sí.
Realment és
és pa' tomar nota.
Podeu veure aquí
a Rod Steger
i Bonne de Carlo,
que són els dos mítics
actors,
actor i actrius
de Hollywood.
¿Y a quién
tínen encerrados?
¿A quién tínen encerrados?
Pues tínen encerrados
a un grupo
de excursionistes
que va alegremente
al campo
a pasarlo bien,
a follar
y a comer.
És la típica
historia ochentera
de venganza sexual
por el libertinario.
Exactament.
És ochentera,
però amb aquest
rafaren con ella
d'aquesta América
del 70,
que d'alguna manera
veu l'Amèrica Profunda
como aquí pasa
algo raro.
Aquesta matanza
de Texas
del 70
que d'alguna manera
portará
a tota
luceada
películas
de terror
de América Profunda
dels 80
como aquesta.
Claro,
Carras,
és lo que comentábamos
al principio,
esa imagen
del campo
mucho más terrorífico.
Exactament.
Como un lugar
del que no se puede escapar
y tampoco te pueden rescatar.
Pasa que hay algo
que me chirría
ya del cartel
no del American Gothic,
del cartel
que has enseñado.
Lo pincho,
lo pincho.
que joder,
hostia,
ya que tenemos
una especie de triente,
de forca,
¿no?
Com dius,
¿qué narices tiene la mujer
en la mano?
¿Es un cuchillo?
¿Es un cuchillo?
¿Es un cuchillo?
Pues sí.
Haber tirado de una oz
o de algo.
Claro.
Una guadanya,
o algo así.
Una oz y un martillo.
Es interesante.
Ahora me has dicho ya,
fola.
Es interesante que comentis
això, Adrià,
porque, claro,
d'alguna manera
et mostra
fins a quin punt
el cinema
s'ha acabat pervertint,
ha acabat prostituint
una cosa
tan de calaix
com pot ser
els elements
que formen part
d'aquest món rural
fins al punt
de posar un ganivet
que sembla
de boina verde,
amb la sang allà
i com això,
com dic,
es va desgastant
la imatge
d'un quadre mític
que s'ha convertit
en icona
però precisament
perquè és una icona
s'ha acabat
prostituint molt.
Podríem parlar també
d'aquest Miguel Ángel
que vam portar,
de la revolució
de Delacroix
que també s'han acabat
prostituint molt
i mamificant molt.
Veig que portes quadres
amb aquest criteri.
Bueno, clar,
és a dir,
comencem
per les bases
i a partir d'aquí
compliquem les coses.
La mamificació
de la pintura.
La mamificació.
De la mamma.
En qualsevol cas.
Com podeu veure
ja estem en un panorama
de contemporaneïtat
on hi ha
moltíssimes versions
d'aquest American Gothic
de Granwood
des de Lego,
Star Wars,
hi ha un de Bruja Escarlata
i Vision.
Sí, totalment.
Els que vulgueu,
els que vulgueu i més.
Però n'hi ha un
que vull rescatar
que jo penso
que rebutja
molt intel·ligentment
la mofa
que s'ha acumulat
tot aquest temps
en aquest quadre
per recuperar
aquest caràcter social
virtuós
de l'obra original.
I és un quadre
molt recent
d'aquest segle XXI
que es titula
The New American Gothic
i que ara el veurem.
Aquí el tenim, aquí el tenim.
Que bon, interessant.
Aquí el panorama
és un altre
i estem molt lluny
d'aquell quadre original
però també estem molt a prop.
Què vull dir
amb això?
Doncs que ens trobem
un quadre pintat
per l'artista
Criselda Vásquez
i on podem veure
els seus pares.
Un matrimoni,
aquí sí que és matrimoni,
de procedència mexicana,
de treballadors
de classe 1000,
que seria
la rèplica contemporània
del quadre debut.
Clar, penseu,
si l'American Gothic original
proposava una defensa
dels valors
de la família de grangers
en època de crisi,
aquesta nova versió
defensa els valors
de la classe 1000
del segle XXI
dels empleats
que renten cotxes
a l'Amèrica d'avui
que segurament
tenen problemes
per tot el tema
de...
ara no em surt
la paraula
de penitença
a la terra americana.
El desapeu.
Exactament,
que tenen problemes
potser amb el passaport,
que evidentment
que no es poden permetre
una casa
amb finestres gòtics
com les de l'obra original,
però que lluiten,
lluiten cada dia
per aconseguir
un futur millor.
El arraigo, no?
El arraigo.
Exactament.
La idea de arraigo.
En qualsevol cas
crec que és molt important
portar aquest quadre
avui aquí
perquè sí que és veritat
que és molt típic,
molt icònic,
però sota aquesta aparença
de naïf,
de simplicitat
que veiem
en aquest home
i aquesta dona,
crec que hi ha
qüestions de molt interès
que van més enllà
dels valors, diguéssim,
de l'Amèrica profunda.
És a dir,
podem treure
reflexions interessants.
Comis.
Comis.
Toma,
canviazo, eh?
Sí, sí.
Sí, sí.
És que somos unos culturetas
que pasamos
de l'American Gothic
a...
no sabia que havíem canviat.
No sabia que havíem canviat.
Sabeu per què?
Doncs perquè avui
vinc del futur, nois.
Avui vinc del futur
no per portar-vos
una tarjet de pacotilla,
sinó per...
Perdona, Pol,
se'ns ha tornat a conjar.
Carles, Carles?
Sí,
escolt,
se'ns ha escoltat.
Hola, hola.
Resiste.
Te queremos.
Me iba al campo, chicos.
Ell va al pasado.
Ha hecho lo suyo
y se ha ido.
Molt bé, carles.
Ell va al pasado.
El wifi del pasado.
Doncs això,
que vinc del futur
us porto males notícies
i bàsicament
us resumeixo
que el futur
és una merda
i jo,
la meva recomanació
és que no vingueu.
No?
I fins aquí la meva secció.
Ens quedem aquí?
És el meu consell.
Aquesta setmana
que ens obriran
no val la pena.
No, no, no.
Aviam, jo vinc d'un futur
molt més llunyà.
De fet, us faré un espòiler,
a veure de què passa.
2055,
al món,
ja no hi ha més espai
per emmagatzemar dades
de cap mena.
O sigui, de res.
Espai digital.
Òbviament.
Espai digital.
Hem consumit
totes les megas,
totes els gigas,
tots els petes,
em sap greu, Adriano,
però també els peta,
peta bites.
Hi ha un tribunal
anomenat
els profetes
que decideix
què borrar
i què mantenir.
De fet,
fan aquest terme
que és el revisionisme cultural.
Què és el que val la pena guardar
i què no, no?
És un tema bastant interessant.
Bueno, no patiu,
no patiu,
que això és una broma
i jo, en realitat,
això ho he agafat
d'un manual
que és aquest.
Perquè és un còmic,
però és un manual.
i aquí veurem per què
és un total,
un manifest
que es diu
Preferències del Sistema
d'un tal
Hugo
Bienvenu,
bienvenu,
o sigui,
bienvenido,
en francés,
no crec que algú així,
que és el que fa
el guió i el dibuix,
però,
però, bueno,
si us dic això,
no?,
un futur
2055,
que tampoc queda tant,
o sigui,
està allà,
amb les previsions
terraplanistes
del nou orden,
o sigui,
si us dic això,
una falta d'espai,
que s'ha de borrar
de cultural,
s'han de mantenir coses,
què us recorda?
O sigui,
què us ve el cap
amb històries d'aquestes?
És algo así como
¿Qué nos llevamos
a una isla desierta?
Este es el enfoque?
A mi, personalment,
a mi em recorda
Fahrenheit,
que és el tema
dels llibres estan prohibits
i la gent el que fa,
el nom de la gent
és el llibre
que tenen recordat
a la memòria,
és en plan,
jo soy Romeo y Julieta,
o soy yo soy Shakespeare,
em sembla que és per llibres
i no per autors,
i és en plan,
y mi trabajo en este mundo
es recordar
todo el libro
ya que no se va poder leer
por si algún día
se lo puede volver a escribir.
Això és molt interessant,
el de Fahrenheit 451,
de Bradbury,
que, de fet,
tu crec que algun cop
ja n'havies parlat d'això,
també inclús veiem tintes
d'aquests de Black Mirror
o d'Un Mont Feliz,
tota aquesta societat
que ha arribat en aquest futur
ja de catombe digital,
en aquest cas,
tecnològica,
però sí que és veritat
que potser inclús la deferència,
i ara ho veurem en el còmic,
és que a Fahrenheit
es cremaven llibres,
de fet es feien aquestes cremes,
de llibres perillosos,
o sigui,
fins i tot allò
que podíem veure
a l'Oble de la Rosa,
també aquests llibres
que són els prohibits.
Doncs aquí,
en aquest còmic,
el que s'enlimina
és la cultura,
bueno,
perquè simplement
es considera innecessària,
aquella cultura
de que, bueno,
què guardem,
què no,
però bueno,
nosaltres no estem
a la merda,
no?
Sí, sí, sí,
o sigui, clar,
en el tema cultural,
o sigui,
l'humano sigue viviendo
i sobretot en un entorn.
La cultura...
No parlava d'empanada.
Sí, la cultura derivativa,
o sigui,
la cultura que parles
d'una cultura
ja no és necessària,
si ens hem de quedar
amb el poc que ja...
Sí, sí, sí,
s'ha consumit tot.
Llavors l'Adrià
no em podria preguntar,
escolta,
què coi té a veure
amb el camp això?
A part que la portada
és un robot en el campo,
que podria ser...
Però com un cossier
no t'ho preguntaré pas.
No, doncs per què?
Mira,
el còmic té dues parts,
concretament.
Inclús ho podríem relacionar,
sense fer massa espòilers,
però amb Psicosis,
amb la pel·lícula.
La pel·lícula de Psicosis
té aquestes dues parts,
entre cometes,
aquests dos personatges, no?
En aquest cas,
a preferències del sistema
d'aquest còmic que us porto,
la primera part
és a la ciutat,
que és aquest personatge
que és una mica
el protagonista,
que és el Yves Mathon,
espero que ho hagi dit bé
perquè és així en francès,
no ho sé,
que és un personatge
que es dedica a arxivar
i sobretot, sobretot,
a defensar material
que, bueno,
quin hauria de defensar
en el sentit
de quin no s'hauria de borrar, no?
O sigui,
té aquest punt
de quasi d'abogado
respecte a aquest tribunal
que són els profetes, no?
Que és aquesta mena
de juzgado, no?
D'aquell es presenta
al davant d'ells
i diu, hòstia, no,
aquesta obra
s'hauria de mantenir
perquè culturalment
és molt interessant,
no sé què, no sé quantos.
Llavors, què passa?
En aquesta primera part,
aquest personatge,
al veure que molta cultura
s'està perdent,
i ja veurem després
per què tanta cultura,
cultura s'està perdent,
comença una espècie
de conspiració i rebel·lió
que bàsicament
és el rapte de dades.
O sigui,
d'alguna forma,
com això que deies
Ferran del Farenheim,
aquesta forma de robar cultura,
però per mantenir-la,
de fet,
la roba
de los grandes servidores
que hi ha...
Cultura que està destinada
a desaparèixer
i que ell considera
que ja es busca
el seu servidor alternatiu.
Clar,
perquè aquest concepte
que hi ha poc espai digital
o poc espai
d'emmagatzematge
d'informació,
aquest és el high concept
d'aquesta novel·la,
que és,
imagina't un món
on això és finit,
igual que el petroli és finit,
no,
la capacitat d'emmagatzemar
és finita,
una cosa
que us he de dir
no passa en el món real,
és a dir,
ja estem arribant a mar,
si fan falta més servidors,
els col·loquem,
ja veiem-nos,
ja veiem-nos,
ja veiem-nos.
Però és que passa,
aquest home roba la informació
i el que,
o sigui,
d'una forma més clandestina,
a casa ja té un robot,
que és aquest que veiem a la portada,
que es diu Miki,
doncs és un robot domèstic
que a més és gestador,
és gestador,
com podeu veure aquí,
perquè bàsicament té...
Aquí hi ha arribat el punt
que en el futur
la gent està tan dedicada,
tant sigui a la feina
com a altres coses,
que aquestes coses
les releguen al...
Bueno,
i a part moltes coses d'aquestes,
inclús la semà passada
comentàvem el tema del cristianisme,
no,
per què patir un embaràs,
no,
i un part,
o sigui,
ho pot fer una màquina,
no,
i ho farà.
Això és el que esteu fent vosaltres,
no,
esperar.
Esperant-vos per aquest moment.
Esperant-vos que sigui
el que haga l'esforç.
Sí.
Pensa que vinc al futur.
No,
llavors,
això recorda,
Ferran,
sobretot tu,
d'Ets Trending,
aquell videojoc
d'Ideo Kojima,
no,
també amb aquesta gestació
extracorpòrea.
Subrogada,
de debò.
Jo a mi m'agradaria afegir,
o sigui,
bueno,
el Matrix,
aquesta idea
d'incubació
de l'ésser humà
amb la gran màquina
també va per aquí,
no?
Bé,
totalment,
totalment.
En aquest cas,
aquest robot domèstic,
us podeu imaginar
que és,
com tu has dit abans,
Ferran,
una rumba,
però en el sentit
que també parla,
o sigui,
totalment domèstic,
no?
Llavors,
aquesta seria la...
El robot humà.
Digues-te.
El robot humà,
acaba tenint caràcter
o és programat?
O aquest forma part del...
És programat,
però,
penseu una cosa,
hi ha coses de la raó,
no?
O sigui,
al final,
un robot molts cops
el que es basa
és en la lògica
i hi ha coses de lògica
com,
cal borrar cultura,
no?
Que potser un robot,
pel simple fet d'estar programat,
també pot compèn.
Aquí ja arribaria Massimov
i les seves lligues de robot,
però deixem-ho,
que si no el Pol
no acabarà la secció.
Aquesta seria la primera part,
no?
O sigui,
la primera part seria
aquest home
que vol robar
aquesta cultura clandestinament,
la injecta en el seu robot
i aquest robot
ja conté
tota la cultura possible,
no?
Amagatzemada
d'alguna forma encriptada,
no?
Llavors,
què passa?
La segona part
ja és el camp
i aquest robot,
en algunes coses
que no explicaré,
s'escapa al camp.
I allà en el camp,
el que és interessant
és que és un robot,
a part de lo curiós
que és un robot
que s'escapi al camp,
és que literalment
quan s'escapa al camp
ningú està al camp.
O sigui,
tothom ja viu
en les grans urbes,
llavors,
clar,
és un camp
que és literalment
la volta
als orígens,
però clar,
d'un robot,
la volta als orígens
del caçar,
el cultivar,
el tot
i a més,
la particularitat
que un robot
com ell
ha de criar
el bebè
que portava.
Això és el que
anava a preguntar.
Ell fuig
amb la informació
i el bebè.
Llavors,
ha de fer una recreació
de los orígenes de la humanitat
sent un robot.
Exacte,
i això és lo interessant.
El més interessant de tot
és la forma
que té
Hugo,
l'artista,
en fer aquesta transplantació
d'uns humans
que cada cop
eren menys humans,
diguéssim,
perquè
a la que
eliminem cultura
malament anem,
i ho trasplanta
un robot
que d'aparença
ha de ser
una cosa
bastant lògica
i bastant quadriculat,
però aquest robot
acaba sent pare,
pare,
a més d'una criatura real,
i aquesta criatura,
tot i ser humana,
és la siguiente,
per dir-ho així,
per dir-ho així,
tant de humanitat,
no?,
que
l'intentarà
fer prendre
poemes,
pel·lícules,
no?,
llavors és tot
aquest transmetre
la cultura
d'una forma
descendent,
no?,
o sigui,
al final als teus fills
tu li volcaràs
els teus interessos
o les teus inquietuds,
però, clar,
en aquest cas és un robot,
i a més és un robot
que ho té tot
a la perfecció,
no?,
o sigui,
en plan,
li fas repetir
constantment poemes,
llibres,
llavors és una forma
de mantenir la cultura viva,
i a més mantenir-la
lluny de la ciutat,
de tota aquesta contaminació,
no?,
llavors,
és un còmic
que és molt,
molt interessant,
perquè a més,
no només és aquesta reflexió
de la importància
de la cultura,
d'aquesta,
sobretot aquesta sobredosi
d'informació,
no?,
al final el que passa
és que hi ha tanta informació,
que no vol dir cultura,
sinó informació
que acaba saturant-ho tot,
sobretot aquest,
exacte,
aquest mal ús
de la tecnologia,
sobretot en quant
a xarxes socials,
que és el que ocupa
més espai,
i després inclús
hi ha un punt
de missatge ecologista,
perquè al final
és un robot
que acaba vivint
en un equilibri
total a la naturalesa
respecte a la ciutat,
no?,
llavors també
aquest missatge ecologista
és molt interessant,
us posaré un exemple,
que de fet
és com comença el còmic,
perquè veieu
el tema
de com s'elimina
o com es gesta
la cultura
en aquest còmic,
fan un paradigma
que és el de 2001,
2001,
la pel·lícula
d'Stanley Kubrick,
al principi
el còmic
comença
que l'estan jutjant
aquesta obra,
no?,
i ella ha de pensar,
no,
perquè és una pel·lícula
que hòstia
que va ser super innovadora
en el cine
i a més la gent,
no sé què,
no?,
i fa un discurs,
no?,
al respecte
d'aquesta pel·lícula
i li diuen,
sí,
però les nostres dades
han vist
que aquesta pel·lícula
s'ha vist
un 0,001
de la població.
Que l'han vist,
es prescindible.
No que hayan dicho
que...
Los que han dicho
que l'han visto,
no,
los que l'han visto
de verdad,
¿no?
Oye,
y Goddard,
Goddard,
¿en qué queda aquí?
Uy, no,
te imaginas.
Esto es de una perversión
porque esto es de nuevo
volver a lo mismo,
volver al punto
donde tanto te escuchan,
¿no?,
y esto,
tanto valemos,
¿no?
Hablando de empañada
otra vez,
o qué,
Gabriel.
Claro,
y entonces,
pero bueno,
bueno,
sigue,
perdona,
Paul.
No,
no,
es que justamente
aquí es general
plantejant també uns poemes
i això,
però això és com
el detonant,
per dir-ho així,
del personatge
perquè ell comença a dir
que aquí s'està fent
alguna cosa malament,
però realment
el que dona a pensar
és que
dona en preferència
el món
instagramer,
youtuber,
és a dir,
com que
les visites
és la nova moneda,
per dir-ho així,
o sigui,
sí,
entre cometes fins ara
potser la moneda
inclús en el cinema
era la taquilla,
no,
podria ser,
o els premis,
en aquest cas
és les visites,
la repercussió
mediàtica,
llavors què passa,
en el moment
que un influencer
fa un vídeo
que el veuen
en aquell món,
inclús en aquell món,
que ja tot
és molt més
explotable,
jo què sé,
el veuen
500.000 milions
de persones,
o cops,
no persones,
sinó cops,
clar,
això és d'haver
una peça
digna de guardar.
I han de treure una,
no?
Exacte.
Han de treure una,
d'acord.
Llavors,
a més,
ja si ens posem
en que cada cop més
les qualitats
dels streamings
o de tot,
no els 4K,
això és clar,
tot no ocupa més,
no?
I al final,
doncs han de,
o sigui,
el còmic és això,
és la història,
una distopia d'aquestes,
de les que ens molen,
no?
A vegades portar d'aquestes
dels,
i sí,
no?
I si realment,
aquí,
és molt més humà
que a vegades
algunes distopies,
no?
però sobretot és el fet
de la cultura,
no?
O sigui,
que es perd
en base a,
ja no el mèrit
que té la pròpia,
la pròpia peça,
sinó la repercussió,
no?
Llavors,
això és interessant
perquè,
inclús ho podríem
extrapolar al món
d'ara mateix.
Ara mateix,
es salvaria abans
Baby Shark
que el Padrino.
Ho sabem,
ho sabem,
ho sabem.
Desgraciadamente es així.
Hay algo que me ha gustado mucho,
no?
De lo que estaba planteando
la propia obra
y es
cómo la cultura
al final no deja de ser
una expresión,
no?
Del humano
en su realidad
climática,
geográfica,
histórica
y de repente
se vuelve
como
aquella herramienta
que ya no está
en conexión
con aquello
que lo provocó,
por así decirlo,
no?
En el momento que tú
la cultura
la descontextualizas
y la acabas guardando,
preservando como una pieza
de museo,
eso ya no es cultura,
es arte,
no?
Entonces es esa línea
tan fina a veces
porque muchas veces
hablamos de cultura
como esa palabra
de mil usos,
y hay que especificar,
y aquí me cuestionaba
continuamente la obra
en esa dirección,
de decir,
hostia,
vale,
al final la cultura
es precisamente
lo que nos está pasando,
son las redes sociales,
es la expresión
del ser humano,
pero no dentro
de una clave académica
o reflexiva
o profunda,
sino que la cultura
es simplemente
la expresión del ser humano
en su estupidez,
en la socialidad
más básica.
Claro,
eso ya no es cultura,
no lo jodamos,
pero es interesante
como en esta obra
pues ya se le da
una dimensión
que a futuro podría ser así.
Bueno,
porque la intentan...
i luego la...
Sí, perdona.
No, no,
deia que la intenten
quantificar,
llavors en aquell moment
diuen com ho quantifiquem,
el que ha donat més diners,
el que ha donat més likes,
el que ha vist més gent,
clar,
caiem en errors
perquè al final la cultura,
i això crec que també
és una crítica
que deu haver-hi al còmic,
m'agradaria llegir-lo,
també té un punt d'exclusiva
i potser aquesta és...
també hi ha una mena
de crítica aquí d'hòstia,
si volem que la cultura
sigui valorada com a tal,
fem-la més accessible,
no?, d'alguna manera també,
perquè si no passarà això,
un youtuber arribarà
molt més amunt
o empanada cultural
triomfarà abans que no.
Però això no ens molestarà, eh?
Jo d'alguna manera
tot això que esteu comentant,
ho veig des de la diferenciació,
la bifurcació
entre el que podríem denominar
una cultura de masses
i una cultura, doncs,
potser més...
amb una sensibilitat
més d'autor, no?,
i les tensions que hi ha,
el pols que hi ha constant
entre aquestes dos tipus de cultura.
Sí, però al final
què defineix una cultura de masses o no?
Perquè no és només els gustos,
també és el que ho fa més accessible o no.
I segueixo dient,
les hamburgueses,
comparació típica d'empanada.
Les hamburgueses
les menja més gent
perquè són més barates
que els bistecs.
Llavors, això és el tema
de la cultura accessible,
d'alguna manera,
facilitar l'accés a la cultura
de debò.
I no a llegir
un llibre escrit per...
Mira, tinc una amiga
que treballa al teatre infantil
i cada any
fan obres originals.
I està fins als nassos
que el senyor...
Com es diu?
El Llàtzer?
L'Àlex...
Ui!
El Llàtzer?
Àngel.
Àngel.
Faci aquest,
l'Stinson,
a l'Stinton,
el ratolinet aquest,
fa una...
Cada any fa...
I el tio s'emporta
les subvencions de la gent
i s'emporta
les subvencions de tot.
El tema és
per què li hem de donar pasta
a un tio
que a més està agafant
un llibre
que no és ni original,
l'està adaptant.
I en canvi,
aquestes petites empreses
que sí que estan intentant
adaptar Becker,
adaptar Shakespeare
a teatre infantil
perquè els nens puguin
treure obres pròpies.
Això també a vegades...
Perquè hem d'estar
ajudant
el que hi ha guanyar diners
perquè, clar,
pensen en el retorn.
i aquest és el problema
del món
que piquis.
Bueno, crear seriales,
¿no?
Seriales de producció.
També.
Que esto,
tu has sacado al Llatger
pero tenemos al Ventura Pons
que no sé ahora
en qué punto está
pero casi cada año.
Bueno, nois,
sabeu-lo del Ventura Pons
que l'estan denunciant
tots els del Texas
perquè no paga?
Ah, bonico.
Pensava que anaves a dir
els de l'Institut del Teatre,
també.
Però va ser,
també.
Es que los sueños
son tan caros,
Pol,
que...
Bueno, nois,
tornant al còmic,
us ensenyaré una mica
ja que tenim avui
White Camp
i pels que estigueu
escoltant Spotify
doncs, nois,
passeu-vos al YouTube.
Veieu les vinyetes?
És una mica...
Espera,
us apropareu una mica més una.
És...
A veure si em sabeu dir
a què us recorda.
Que guapo.
Ostres.
A Kira?
No.
No.
Mira,
us diré una cosa.
Adriano,
tu i jo
hem coincidit
a una exposició
aquesta setmana.
Ah, collons.
Sí,
teniu un puntet,
no,
allò del pop-art
American Linsenstein.
Ah, vale,
Linsenstein.
Oh, que guó.
Vale, vale, vale.
Té,
o sigui,
tot el còmic juga
amb aquesta vinyeta bastant freda,
o sigui,
una vinyeta molt freda de colors,
després quan anem al canvia,
no,
això també és la gran curiositat,
no,
o sigui,
la saturació de colors,
de verds,
de macos,
de naturals,
és quan el protagonista
és el robot,
no,
curiosament,
però fins llavors tot,
mira,
si ho agafo una altra pàgina,
perquè veieu,
no,
una mica,
o sigui,
aquest rotllo,
aquest rotllo com...
Sí, sí, sí,
i a més tots aquests colors plans,
que recorden molt aquest pop de Warhol,
no,
que quan dàvem...
L'exactif.
Sí, sí, sí,
o sigui,
juga molt a aquest tipus de vinyeta,
que ja et dic jo que en aquest sentit
és un còmic que no costumo,
jo no costumo a llegir,
o com a mínim no en coneixo massa,
per part meva,
que tinguin una història...
Evidentment n'hi ha molts,
però que em refereixo
que no acostumem a portar
aquesta tipologia d'atràs i això,
és molt digital,
no,
tot això.
Llavors és curiós,
perquè al final també,
una de les coses
que veus a l'exposició aquesta
de pop,
de,
com es deia,
d'americà...
El senyor americano,
crec que s'hi llama,
no?
Veus que al final era
la fotocòpia,
no?
O sigui,
és la idea,
el concepte,
i després...
Però esclar,
en aquest cas és com...
jo crec que també és la idea
de plasmar,
no?
Això.
O sigui,
on es pot veure aquesta exposició
que esteu dient?
Al Caixa Fòrum.
Al Caixa Fòrum.
Aquí a Barcelona.
Això,
de alguna manera,
nos retrotrae al programa anterior,
que parlàvamos del senyor americano
truncado,
fallido,
i sí que és cert
que és una exposició
que està bastant bé,
el que passa que jo,
i un poco creo que coincido
contigo en esto,
Ferran,
perquè ja ho comentaste
en relació a Warhol,
té aquest punt
on al final,
el arte sumado a la indústria,
que és un poco
lo que se pretende
en esa exposición,
da con la publicidad,
no?
Al final,
la publicidad
és la constitución
de l'arte,
no?
Entonces,
hay todo,
pero es interesante ir allí
y poder reflexionar
sobre ello.
I,
novament,
una nova tensió,
una idea d'atenció
entre mostrar
aquest art publicitari
celebrant-lo,
però al mateix temps
posant-lo en dubte
i qüestionant-lo,
perquè jo crec que és igual
aquesta tensió
del pop art.
L'art com alimenta?
Mentalment?
intel·lectualment
o les butxaques
de qui l'ha creat?
Clar,
el tema de la publicitat
és que sí,
pot ser molt maca,
però al cap i a la fi
el que volen
és que compris
perquè algú
es vol fer ric.
Totalment.
I a més,
d'una manera productiva
molt econòmica.
Ah, exacte.
Ja ho has fet.
No, Pol,
acaba.
Sí,
acabem,
acabem,
perquè si no l'Adriano
no podrà anar a sucar.
Ah, no, no,
jo,
hoy en día ya sabemos
que nos vamos a la...
Yo he dicho una hora,
eh?
Sí,
pero he estado dudando.
Digo hora,
hora y diez.
Ahora que termino yo,
¿no?
Que soy el último.
Somos nois,
nois.
Preferencias del Sistema,
de veritat,
un còmic de puta mare,
o sea,
és d'aquestes distopies
molt ben parides,
molt ben construïdes,
a part,
doncs,
vaig llevar premis
destacables,
gran premi de la crítica
a l'Associació de Crítics Francesos
i,
i,
llavors,
els associats,
l'Associació de Crítics d'Espanya,
que no me salia,
l'han catalogat
com un dels còmics essencials
totalment, eh?
O sigui,
còmic de 2019,
però és d'aquests còmics
que perduraran,
perduraran totalment,
i acabo amb una frase
que surt al còmic,
que és
nos hemos construído
para las historias
y seremos destruídos
por los datos.
Me gusta.
Para tatuarse'l,
esta frase.
Avancem cap a la secció
última de l'Adriano,
a veure què dura.
CINEMA
Adri,
que me va a saltar el copyright,
entra muy sutil,
¿no?
Es que entra muy sutil.
Bueno,
para los grandes conocedores
de los compositores estadounidenses,
quizás puedan haber llegado
al punto de entender
que lo que suena así
de manera muy sutil
es la música de Mosseri,
un compositor
que se llama
Emil Mosseri,
y es la música
que nos va a acompañar
en este final de empanada,
¿no?
Pero aunque depende
cómo se mire,
estamos en el final de empanada,
el principio
de la sección de cine,
nos va a acompañar Mosseri
y lo hace
porque claramente
es quien firma
a la banda sonora
de este pedazo de película
que se llama Minari,
¿no?
Ya lo he anunciado
en la agenda del día,
que hoy vamos a hablar
de Minari,
producción estadounidense,
pero que sabe abrazar
muy bien
comunidades migrantes
como son la coreana,
¿no?
No sé si habéis podido
oír algo,
ver un tráiler,
ver la película,
o tal.
El que sé,
moltes possibilitats
de cara als Oscars,
aquests Oscars estranys
que tenen aquí.
Això es comenta,
sí.
Cierto.
Bueno,
al final,
los Oscars
en el fondo
tendrían que haberse celebrado ya,
se celebran finalmente
en abril
y sí que es cierto
que es una peli
que por los otros premios
que ha ido recibiendo,
pues sí que ya está
en las quinielas
de los Oscars,
¿no?
Yo de antemano
ya os digo
que al margen de premios
y de festivales
es una película
súper interesante.
Es una producción
independiente,
de estas producciones independientes
de 10 millones de dólares,
pero bueno,
ya sabemos cómo funciona
en Estados Unidos.
Díselo a Paul
que le den 10 millones
y le dan patatuzas.
Pero bueno,
funciona así,
ya lo sabéis.
En una producción aquí
son 2 millones de euros
y 10 millones de dólares ahí
es una producción independiente
de Plan B,
Plan B,
la productora de Brad Pitt
y distribución de A24,
A24.
A24.
Es cine independiente
de calidad.
¿Qué podemos recordarle aquí
al oyente,
¿no?
Tenemos Midsommar,
Hereditary,
estas películas de terror
tan,
diremos,
pretenciosas,
pero sí de calidad.
El faro,
¿no?
Y Amantes en Bruto
o Moonlight.
Under the Silver Lake.
Exacto.
O peliculones,
tío.
Películas que nos agradan
empanadas,
lo han de decir.
Sí,
y la verdad que esta gente
lo tiene claro.
También es cierto que aquí
la producción ya estaba hecha,
pero el pacto estaba hecho
desde el principio
con A24,
¿no?
Porque me llevó a pensar,
esta gente se espera
a ver el resultado
de la película
y entonces la compran
o no la compran.
No,
en este caso estaba
ya clarísimo.
Supongo que tenían,
a ver,
estamos hablando
de un director
de cine coreano
que no es su primera película.
nos llega a nosotros
sobre todo a Europa
con Minari,
pero bueno,
ya hablaremos de él.
Ahora centrémonos
en la idea
de los premios
que he mencionado
y que no he acabado
de especificar.
Es una peli que se plantea
que pueda ganar
en los Oscars,
pero ya ha ganado,
¿no?
¿Y qué es lo que ha ganado?
Pues ha ganado Sundance
y lo ha ganado además
premio del jurado,
o sea,
gran premio del jurado
y premio del público.
Muchas veces...
No es moco de pago,
¿eh?
No,
y menos en este ámbito
del cine independiente,
¿no?
Pero es que además
ya está en todos
los top ten
del año pasado,
del 2020,
y le quedan las nominaciones
posibles de los Oscars,
pero que ya hay unas
muy claras
que son los BAFTA,
¿no?
Habrá que esperar a Abril
para saberlo,
pero aquí ya la podemos ver.
La estrenan justo
este viernes 12
y la estrenarán,
eso sí,
no la busquéis a secas
como Minari,
buscárala como
Minari,
historia de mi familia.
Ya sabéis
esta inseguridad comercial
de algunas distribuidoras
de aquí,
de casa,
que seguramente pensaban...
Yo creo que pensaban
Minari,
esto de Minari
es muy exótico,
pero que quede claro
que esto va de la familia
y que va de la familia
a nivel universal,
porque la familia
vende más que el Minari.
¿Sabéis lo que es el Minari,
por cierto?
¿Qué es?
No,
¿qué es?
Bueno,
suena evidentemente asiático,
se habla del perejil japonés
o del apio chino,
tanto monta,
monta,
tanto,
aunque curiosamente,
como ya he comentado,
aquí los protas son coreanos.
Parece ser que el Minari
combina muy bien
con las barbacoas coreanas,
que ya sabéis
que están muy de moda
y la verdad que valen la pena.
Pero en definitiva,
¿qué es el Minari?
Pues es una planta comestible,
también salvaje,
crece libre
y ese es el punto de metáfora
con la película,
¿no?
Porque es una planta que crece
ya sea en Japón,
en China,
en Corea
o como os comentaba
en Estados Unidos.
Perdona,
Adri,
pero es que yo he empezado
con el pastel de crema de limón
del Seda Rapids
y ahora tú te...
O sea,
hemos empezado
la empanada
de platos del revés.
Pero es que somos unos gastrónomos,
somos unos gastrónomos
y de nuevo...
Següena empanada,
cuina.
Exacto.
No,
i el robot,
el Miki,
el meu robot,
cuina nens a la panxa.
Hosti,
collons,
pero seguramente
también que en els seus coneixements
está guardant
el coneixement gastronòmic.
Espero que sigui així.
Lo que está claro
es que forma parte
de la cultura,
la gastronomía
y en este caso además
con un lirismo
muy particular,
porque es una planta
que una vez muere,
en su crecimiento muere,
pero vuelve a nacer
como una especie
de segunda temporada,
renace,
algo de ave fénix
y el propio director
de la peli
lo ha afirmado
en más de una entrevista.
Hay un elemento
de eso en la película,
una película que crece
de manera expansiva
con mucha emoción
y lo hace casi
sin pretenderlo.
No es una peli
muy maniquea
de estas que juega
con el drama
como herramienta
de conexión
con el espectador,
sino todo lo contrario.
Es una película
que fluye
y fluye de alguna manera
como el crecimiento
de esta planta
que es tan poética
que lo será
para el espectador
y lo es claramente
para el director.
Diríamos que estamos
como ante un Rosebud,
pero de Kane,
de Kane,
no de Adult Material.
Paul,
que te veo venir.
Sí,
es que Paul
estamos recordados.
De todas maneras,
¿de qué va realmente
al margen
de esta planta silvestre?
¿De qué va Minari?
Porque en el fondo
va de aquello
que como comentabas antes,
Carlas,
nos arraiga.
Esa idea
de superación familiar,
de que el hogar
puede estar en tránsito.
Al final el hogar
está ahí
donde tú pones los pies
o como decían
en los westerns,
ahí donde cuelgo
mi sombrero.
Hay algo
muy potente
en esa idea.
y en este caso
estamos hablando
de ese hogar
de una comunidad coreana
que a partir de los 80,
porque estuvo prohibido
durante mucho tiempo
viajar,
de salir de Corea,
a partir de los 80
era una comunidad
muy pobre en esa época,
Corea.
Ahora hablamos de Corea del Sur
y evidentemente
lo tenemos como uno
de los referentes
económicos de Asia,
pero no en esa época.
Y entonces se van
a Estados Unidos
a buscarse la vida
y llegan a miles
año tras año
y precisamente
el director
que os mencionaba,
Lee Isaac Chang,
es un director
ya nacido
en Estados Unidos
pero de origen coreano.
Y por eso
en su película
él proyecta
la experiencia
que vivió.
Hay mucho
de autobiográfico
en esta peli
y aunque cambiarían
municipios
si repasáramos
la historia
de la película
con la historia
de Lee Isaac Chang
hay algo muy claro
y es que
la proyección
argumental
de la película
nos sitúa
ante un Chang
de niño
que tiene unos 7 años
el prota
con su hermana mayor
y los padres
de ambos.
Tenemos una familia
de 4.
Estos padres
tienen unos 30 largos
y llevan bastantes años
viviendo en California
en Estados Unidos.
No vemos esa migración
a Estados Unidos
sino que ya
aparecemos con ella
pero es que
la película empieza
con la nueva migración
que deciden hacer
de California
a un pueblecito
perdido
en Arkansas
a una casa
que parece
de estas casas
no me sale ahora
pero ya me tenéis
una casa
un trailer
exacto
un trailer
y es muy humilde
algo de estartalada
pero eso sí
se encuentra en medio
de la naturaleza
en esa naturaleza bucólica
en este caso
de Arkansas
y ya os podéis imaginar
como esos prados
sí que realmente
funcionan muy bien
para los niños
ellos sí que se pierden
desde el primer momento
pero también hay una idea
de conflicto
entre los padres
entre Jacob y Mónica
el obsesionado
con el sueño americano
en cierta manera
con montar un huerto
más que un huerto
con volverse
con generar
un imperio agrícola
y empezar a producir
verduras coreanas
para todos aquellos
migrantes que llegan
y que siguen llevando
como un nuevo colono
bueno
no tanto desde esa perspectiva
sino desde la idea
de poder avanzar
hay mucho de solidaridad
entre la comunidad coreana
tal como la quieren pintar
al menos en la película
y él está pensando
evidentemente
en realizarse
como empresario
y como hombre
como persona
ha encontrado un nicho
dice hay mucho coreano
y va a haber más coreano
vamos a darles de comer
exacto
hay mercado
y hay solidaridad
o hay visión
de comunidad
pero claro
esto choca muchísimo
con la visión de ella
ella está mirando
por su familia
está mirando por el hijo
sobre todo
porque requiere
de cuidados médicos
tiene un corazón
un tanto delicado
entonces veis
como se enfrenta
a esta película
esta película
no se enfrenta
pues al sueño americano
o a la superación personal
versus la familia
la familia
la familia
pero dejemos
por un momento
que sean ellos
los personajes
y la propia película
la que hable de su historia
¿verdad?
que te parece
si escuchamos el trailer
o lo vemos
en este caso
¿qué es esto?
nuestro nuevo hogar
queríamos empezar de cero
¿qué es esto?
papá va a hacer
un huerto enorme
¿qué tal le va
a tu padre
en esa finca?
¿cultiva mucho?
¿le va todo lo bien?
los niños norteamericanos
no quieren compartir
cuarto con sus abuelas
es un niño coreano
la abuela huele a Corea
oye
¿cómo que la abuela huele?
si es la primera vez
que venís
levantaos
qué preciosa familia
aquí acabaremos arruinados
deberías pensar
primero los niños
tienen que verme
triunfar en algo
por una vez en la vida
tenemos de encontrar
agua en algún lado
si no regamos
perderemos una cosecha
bueno ya veis
que hoy he tirado
de un doblaje
más bien de un trailer
doblado
me preocupaba mucho
la comprensión de todos
porque en este caso
veréis que es una película
que está tanto en coreano
como en inglés
de hecho ha dado
bastante que hablar
porque uno de los premios
que se llevó
¿vale?
fue el globo de oro
y fue el globo de oro
por mejor película
de habla no inglesa
entonces
hay una idea
racista
en esa decisión
más allá
de toda la sensibilidad
absurda
que hay últimamente
es decir
a diferencia de eso
por ejemplo
en Sundance
iba compitiendo
como una película más
y se plantea
que pueda hacerlo
también en los Oscars
Adriano
veient el trailer
saps que m'ha recordat
Capitán Fantástico
la de Viggo Mortensen
tiene un puntito
porque Viggo Mortensen
es al revés
o sea
es gente que ya vive
porque ha decidido
viure al camp
y a més
con la precarietat
tecnológica
que comporta
pero después
han d'anar a la ciudad
también he de comentar
que aquí
no recuerdo exactamente
el contexto histórico
de Capitán Fantástico
con Viggo Mortensen
me sonaba más
a hipster
a modernidad hipster
de la actualidad
de ir al campo ahora
un poco lo que estábamos
comentando en la editorial
aquí no es el caso
aquí
no he puesto
en contexto histórico
pero estamos
en los años 80
estamos en plena época
Reagan
y bueno
habéis podido notar
cuestiones como
la religión
como esa comunidad
también puede ser
bienvenida en el campo
a través de la propia
religión
porque estamos
ante los coreanos
principalmente
responden a la
religión católica
y hay un momento
buenísimo
que ya nos descubre
otras de las relaciones
que maneja la película
que es muy potente
que es entre la abuela
y el niño
que dice
la abuela huele a Corea
o sea
y lo interesante
de todo esto
es que evidentemente
no hay respuesta
para ese comentario
pero sí posibilidad
de reflexión visual
y argumental
yo os anticipo
ya de antemano
ya lo he dicho
que la relación
entre ellos dos
es buenísima
primero por un lado
porque estamos
ante una abuela
atípicamente divertida
y después
porque
esa idea
de poner en choque
las dos generaciones
las dos culturas
tenemos que entender
que si este niño
representa
la propia vida
del director
estamos hablando
de un niño
coreano
pero que ya ha nacido
en Estados Unidos
¿y qué pasa con la abuela?
la abuela viaja
la abuela aparece
más o menos
a mitad de película
una vez ya está
en pleno desarrollo
y lo que hace
es buscar este choque
no tanto a través
del drama
y superación
de los padres
que son los migrantes
que trabajan
en una fábrica
sexando pollitos
no, no, no
estamos hablando ya
de dos realidades
más allá
del día a día
que son
la realidad de la abuela
y la realidad del niño
pero yo creo que
además de este
buen guión
que los potencia
y que potencia
esta relación
lo que sí hay también
es un trabajo actoral
de diez
pensad que
he hablado de premios
pero no os he comentado
que ya la abuela
se ha llevado premios
estamos hablando
de la actriz
Joon-Joo Yang
que es una tía
que yo he visto
en cantidad
de producciones coreanas
pero sobre todo
en las pelis
de Hong Sang-soo
en un cine muy
no tan fácil de ver
cada vez más
pero sí que es
una veterana
esta sí que tiene
70 años
por cierto
y el niño
que en la actualidad
tiene 8
y se acaba de llevar
el Critic Choice Awards
como joven intérprete
¿no se lo habéis visto?
¿sí?
con 8 añitos
y de hecho mola mucho
cuando recibe el premio
porque lo están haciendo
igual que nosotros
¿no?
está ahí en
en streaming
en su casita de streaming
y el tío empieza
con un discurso
que tiene medio preparado
y se estallan lágrimas
de una manera tan
como no podía ser
de otra manera
en un niño de 8 años
bueno
mientras no le pase
como al Jael Joel Osmet
y acabe gordo
y haciendo comedias
chungas
bueno
o sea
daros cuenta de una cosa
todos los niños
que triunfan de niños
por lo general
después
se la pegan
sí
yo creo que no es
la fama
depende de cómo te acontezca
no sé si la puedes
bueno
ahir el dueto Radcliffe
no?
i en la hagi hagut
que aquests veus
i Macaulay Culkin
Macaulay Culkin
com l'anterior
no?
ei
avui ha sortit una foto
que està fent una nova producció
l'han recuperat al cinema
i el tio està
res a veure
amb com el recordem
aquell
del tio
super drogadicta
no?
surt a un canal de Youtube
s'ha limpiado
red letter media
surt sovint
i bueno
sí que se la visc
ha guanyat pes
si vols dir això
vale
ha guanyat pes
en el sentit
que no és l'escalet
drogadicta
pero volvamos
volvamos a Alan King
que así es como se llama
este niño
que da vida
a la memoria
de Lee Chandon
y sobre todo
recordad
a Jun Jun Yang
que es la abuela
¿quién tenemos
como padres?
pues hostia
nada más y nada menos
que a Stephen Young
si
Stephen Yeun
lo habréis visto
en muchas producciones
también occidentales
Walking Dead
sobre todo
la peña lo recuerda
por eso
Hay Origins
que es una peli
de cine independiente
que ganó en Sitges
y hostia
Okja
de Bo Jung Ha
muy buena
de Bo Jung Ho
pero yo donde lo recuerdo
se lo recordamos
Carlos
de Barney
de Lee Chandon
esta es la película
de Lee Chandon
que es maravillosa
claro yo no sabía
que Stephen Yeun
como yo lo he visto
muchas veces
en producciones coreanas
pensaba que era un tío
que vivía y trabajaba
ahí
no no
también es otro hijo
de migrantes coreanos
a Estados Unidos
es América
es América
exacto
yo no lo sabía
porque
yo lo descubrí
en una peli coreana
y eso ya me hizo
pensar que bueno
que formaba parte
de esa tierra
nos falta la hija
Noel Cho
y nos falta la actriz
que la hemos podido oír
en algún momento
cantando esa nana
una nana que se llama
noche
no perdona
se llama
cuento de lluvia
se llama Jerry Han
y sí que es su primera
producción fuera de Corea
tiene ya treinta y pico
películas en Corea
ya veréis que a nivel
actoral es muy potente
entiendo que también
la dirección de actores
lo ha sido
pero bueno
todo es muy genial
o está muy bien decidido
por así decirlo
es decir
la manera en la que
está dispuesta
la película
sus interpretaciones
los protagonistas
los secundarios
ese equilibrio
entre unos y otros
el propio drama
y la comedia
que no nos casamos
con nada
y ya vemos
como la música
es muy potente
Emil Moseri
pero sobre todo
la foto
o sea la foto
es maravillosa
y no solo por lo evidente
de que te vas al pueblo
y te salen fotos
muy bonitas
sino que
hay una idea de trabajo
sobre la luz
sobre la calidez de la luz
y como evidentemente
reflejar los estados de ánimo
estados de ánimo
es lo que te iba a decir
muy impresionista
para decirlo
mucho
sí
muy potente
a mí me ha
me ha alucinado
no sé Ferran
si estamos en un
en un timing
complicado ya
bueno
pensé en pasar
tres minutets
cuatro de la hora
pero bueno
avanza
acaba
no no
simplemente
vamos a ir acabando ya
pero solo quiero
recalcaros una cosa
cuando Chang plantea
esta película
que es su cuarta película
está haciendo algo
autobiográfico
y que puede ser doloroso
porque al final
lo que está recuperando
no es solo su historia
como niño
que es lo más inocente
que puede haber
sino está recuperando
la historia de sus padres
lo que ellos vivieron
cómo lidiaron
con ese sueño americano
y si se sintieron o no
parte de esa
de esa realidad americana
y parece ser que esto
no es una cosa
que maneja solo
que maneja solo
el propio director
lo maneja también
Steven Young
como os estaba diciendo
e incluso
una de las productoras
que está detrás
de Plan B
no Brad Pitt
evidentemente
sino la productora ejecutiva
y estamos hablando
de Cristina O
y ella misma
lo dice
y lo dice así literalmente
cuando vieron la película
y sobre todo
cuando la estaban haciendo
decía
se sintió como si estuviéramos
construyendo
esto es muy latino
se sintió como si estuviéramos
construyendo una comunidad
entre personas
que han vivido estas cosas
aún si no son coreanas
o estadounidenses
hay una idea también
de trasladar
como tú decías Carlas
esa posibilidad de comunidad
a los propios latinos
y aún añade
esa experiencia
de ser hijo de inmigrantes
y querer entender
a tus padres
y querer honrarlos
a través de su humanidad
dicen además
otra curiosidad
es que cuando vieron la película
estallaron en lágrimas
director y padre
con su madre
y el propio Stephen Young
con sus respectivos padres
también
bueno
como yo os comentaba
al principio
hay en paralelo
dos ideas de migración
está la migración
a Estados Unidos
pero también la migración
al campo
de salir de California
a Arkansas
y seguramente
si el punto de vista
hubiera estado
en la gran urbe
habríamos hablado
de esa inclemencia
que planteaba
en la editorial
aquí no
aquí realmente
hay una comunidad
que abraza
la inclemencia
la vemos como decía
en el clima
en que al final
si tú dependes
del clima
y de la producción
del agua
de que pase
un río cerca
de que puedas producir
de hecho
hay una anécdota
que dice
que como Chang
cuando estaba considerando
donde filmar
estaba yendo
de un lugar a otro
totalmente perdido
no veía posibilidades
para rodar esta película
parece ser que el cauce
no era el correcto
y menos mal
que uno de los localizadores
del proyecto
dijo
yo jugaba por la zona
de niño
y hostia
¿cómo?
¿de niño?
la idea de la infancia
conectó
entonces yo creo
que más allá
de una idea
de coreano
migrante
o latino
o cualquier inmigrante
fuera de su tierra
sí que hay una idea
de que en continuo momento
estás fuera de tu tierra
porque
si ellos han adquirido
un dominio
a través de Estados Unidos
perdona
a través de California
en Estados Unidos
lo han perdido
en el momento
que se van a Arkansas
y eso es algo
que está en la película
navegando
y que está con nosotros
ahora en este momento
de nuestra historia
en esta etapa pandémica
que más que nunca
hemos tenido que aprender
a entender
que el hogar
es como el de los caracoles
va con nosotros
la semana que viene
que no han decidido tema
tot i que han plantejat
algunas cosas
durante el programa
como lo de Queen
que sonaba bastante bien
¿ha hagut alguna idea
de la semana que viene
de qué vol portar
que le agradaría?
això és que tenim gana
tio
crec que és hora de sopar
és hora de sopar
tenemos que hablar
tenemos que hablar
de Kevin
doncs ho parlarem
i aquest programa
el podreu veure
ja ho hem dit
a Youtube
i el podreu escoltar
a Spotify
doncs nois
ens escoltem
la setmana que ve
vinga adeu
la setmana que ve
adiós
adiós
a la setmana que ve
a la setmana que ve
Fins demà!
La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor.