Música
Pareu els pitets, que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural.
Un programa cuinat per...
Pol Dígler, per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Música
Futuro, futuro y futuro. Vivimos en una sociedad enfocada en el futuro.
A veces lejano, utópico o incluso distópico, casi siempre inmediato.
A veces las expectativas se adecúan a la realidad y encuentran un resultado satisfactorio, pero tan solo a veces.
Porque el futuro es eso, un espejo alejado, ni negro ni roto, pero poco perceptible, en el que los humanos proyectamos nuestros miedos y anhelos.
Y a tal distancia, poco se puede apreciar.
Toca esperar al mañana.
¿Pero qué pasa con el mañana?
¿Un tiempo venidero que nadie conoce?
Pues eso, que nunca nadie lo ha podido ver.
Será porque el mañana siempre aparece disfrazado de presente.
Y es así como ese ansiado mañana, las vacaciones, la playa y el sol, el verano, llega y sorprende.
Porque el verano ya está aquí, señores y señoras.
Para los súbditos también, concretamente desde el pasado viernes 21 de junio a las 5 y 54 hora española, catalana también.
Y desde entonces, la oportunidad de disfrutar de los días más largos del año.
Al menos desde este lado del mundo.
Unas 15 horas y 10 minutos de sol por día.
Y un sol poderoso, en su máximo esplendor.
Más alto, más luminoso y más fuerte.
Y así, más o menos hasta el jueves, que es cuando la cosa empieza a cambiar.
Pero solo un minuto, un minuto por día, a veces cada dos.
Así, progresivamente, como aquel que no quiere la cosa.
Aunque el verano se asocia con la luminosidad, la vendimia, la abundancia y con la adultez del ser humano,
esta estación del año nos cuenta todo lo contrario.
Es en sí misma, como diría García Márquez, la crónica de una debilidad anunciada.
Poco a poco, los días se acortarán y las noches se alargarán.
Y por eso muchos de nosotros, hoy nos dedicaremos a encender hogueras para animar y dotar de fuerza al sol.
Otros, ¿cuántos ya lo habrán hecho?
Justo en el primer día de verano, cuando toca.
Pero nosotros, hijos de la tradición cristiana, más por costumbre que por voluntad propia,
lo haremos esta noche, en la rebelde de San Joan.
Y de este modo, más de uno se olvidará del sol y preparará una hoguera pensando en el día que tiene que llegar.
En el mañana.
Buscando celebrar un 24 de junio que amanece, como cada año, con el nacimiento de San Juan Bautista.
Porque no hay mejor empanada que aquella cocinada por la religión católica con los restos de la tradición pagana.
Las hogueras de San Juan son solo un ejemplo más.
Junto al árbol de Navidad, el huevo de Pascua y hasta el halo de los santos.
Ahora solo falta que la religión siga inspirando a la modernidad para continuar con este canal cultural.
Y así, frente a la hoguera, los adoradores de Ra, Helio y mil versiones más
no distinguirán a los creyentes de los pirómanos en ciernes.
Todos juntos frente al fuego, en una gran celebración.
A la espera de una gran catarsis.
Una nueva vida y un mejor verano.
No se engañen.
Con una buena noche nos conformamos.
Y si esperan, que esperamos.
No lo olviden.
No busquen en la distancia.
Abran la puerta, que el mañana ya está aquí.
Eso sí, como siempre, en forma de presencia.
Hola.
Hola, hola, hola.
¿Cómo estén, señores?
Bien.
¿En forma de presente o lo pasado?
Bona rebella a tothom aquesta nit, eh?
Exacte, exacte.
Se sap ja que és estiu perquè l'Adriano va descordat.
Està descordat de tots els portants de la camisa.
L'any que ve prometem sèrtes socials i directes per veure aquest petxo al lobo.
Sí, sí, per molt que aprigui aquesta posició d'escriptor professor.
On és el Carles?
Tu has estat la setmana passada amb ell al Buon Bossi, no?
No puedo decir nada.
He firmado un contrato de coincidencialidad.
Ostras.
Sí, es imposible.
O tens la boca ocupada i no pots parlar.
De hecho, he visto cosas que no entenderíais.
Que vosotros no entenderíais.
Bueno, em sembla que la setmana que ve tindrem sorpresa aquí.
Que, nois, anem tirant endavant aquesta empanada de Sant Joan?
Vinga.
Endavant.
Menú del dia.
Tot i tot i tot i tot i...
Què tenim avui?
Què tenim, nois?
Tot i tot i...
Ostres, doncs, espera't un segon, perquè jo us vinc a parlar d'un videojoc que fa molt d'estiu,
que es diu Oxenfree.
Ja el vam comentar un dia de passada, però jo parlaré d'Oxenfree.
Perfecte.
Adriano.
Jo us parlaré de las Nits Blancas, de las Noches Blancas, en el fondo una novela
de Dostoyevski, del año 1848, pero de cómo esta propia novela sigue el mismo recorrido
que las propias hogueras y la fiesta de San Juan, ¿no?
Partimos de lo pagano, nos vamos a lo cristiano y de allí ya nos vamos a la gran celebración
moderna.
Y de alguna manera, Noches Blancas es un virus que después se torna película y sigue evolucionando
en forma de película, pero de manera muy distinta, ¿no?
La primera de Visconti, una segunda de Bresson y finalmente una de James Gray, mucho más
moderna del año 2008, que contradicen, de alguna manera, todo lo visto anteriormente.
¿Algo más, Adriano?
Sí, algo más.
Bueno, sí, de hecho, voy con el C. Tengo dos abrazos.
Avui no serán 56, serán 60, pero només per mi, ¿eh?
¿Y tú, Paul?
Jo, ja que estem en la recta ja començant els festivals d'estiu, porto el que seria el millor
pitjor festival de música, que és el Fire Festival, un documental de Netflix.
Ho tenim tots bastant present.
Va a dar mucha chicha.
Vinga, va, anem-hi.
Endavant.
Videojocs.
Bé, us torno a portar aquesta cançó que ja va sonar en aquest programa quan vam estar
parlant dels videojocs d'autor.
De fet, si mai aneu a Casal Ferran i obriu la porta, sempre està sonant música.
I si em trobeu el telèfon és el meu.
Exacte, estem parlant d'Oxenfree, ja us dic, és un joc que vam parlar, bé, més que
parlar, el vam portar de fons, no?
És una aventura gràfica.
Oxenfree és una aventura gràfica de misteris sobrenaturals creada per Night School Studios que es va estrenar el 2016.
està protagonitzada per l'Àlex, una noia adolescent i el seu grup d'amics, el que inclou el seu nou germanastre.
Passa en un cap de setmana d'estiu a l'illa d'Edwards, davant del seu poble, on hi ha una antiga base militar abandonada.
I a més fa poc que l'última resident habitual de la illa, la Maggie Adler, ha mort.
Un cop allà, en una foguera, precisament, fan un joc de Veritato Calbot, podríem traduir-ho.
Calbot, eh?
Veritato mentira és o Veritato te pega una hòstia, bàsicament, i on acaben sortint, òbviament, draps bruts.
I no és la sèrie, eh?
I l'Àlex...
Calbot, un cop d'hòstia.
Ah, sí? Un calbot, sí.
No se'n sembla que m'està insultant ara.
El tema és que en aquesta mena de ronda de sinceritat i tal, sortant dels grups, i l'Àlex, que s'està agobiant,
decideix marxar a investigar les coves properes per calmar-se.
Però un cop dintre de la cova, passen coses molt estranyes.
I coses molt estranyes, indeed, que diria.
Però igualment, avui, i que no serveixi de precedent, avui no faré spoilers.
No penso parlar del joc...
Clar, quan és el teu tema, no fas spoilers.
Ah, ah, és que s'ha ajuntat a marcar-me.
És un joc...
Tu, Pol, te'l vaig recomanar, i és una passada.
És un joc que està en Steam, està a la Play 4, a l'Xbox, Switch, està inclús per iPhone i per Android.
Però vaja, no vull centrar-me, com us dic, ni en l'aspecte paranormal del joc.
Jo vull parlar dels seus personatges.
Doncs els personatges.
Tenim l'Àlex, ja us dic, la protagonista, una noia de 17 anys, que va veure morir a son germà, Michael,
ofegat sense que ella pogués fer res, ja que ella no sabia nedar.
És una noia molt cínica, molt sarcàstica i solitària.
Després tenim el Jonas, que té 18 anys, que és el seu germanastre, el seu nou germanastre.
És el fill de la nova parella de sa mare.
És un noi més madur i més calmat i té un passat misteriós.
Sempre s'està jugant com si el tio ha sigut detingut algun cop per robatori o per haver-ho iniciat una baralla.
Una cosa que no s'acaba de definir.
I a més està endurit per la mort de sa mare, que va morir de càncer.
I ell, clar, han format una nova família.
De fet, és el primer cop que passen junts un estiu.
I hi ha una mena d'atenció, perquè l'Àlex, de fet, al principi sembla la protagonista que no accepta aquest nou germanastre,
però ell sempre es mostra molt lleial.
Després hi ha la Clarissa, 18 anyets, que és la exnòvia del germà mort de l'Àlex.
Que és una noia que és la noia popular de l'institut, és la preferida dels professors, a més.
És una noia molt freda i distant.
I considera l'Àlex, la nostra protagonista, com a responsable, si no culpable, de la mort del seu germà i del que era de la seva parella.
Després tenim el Ren, 17 anys, que és el millor amic d'infància de l'Àlex.
És un noi fumeta, podríem dir, perquè sempre està parlant de fer porros,
tot i que també s'insinua que és més boca que una altra cosa, i que és el graciuget del grup.
És una mica nerd i li agraden molt els misteris.
De fet, és participar molt de la investigació de l'illa amb l'Àlex.
I sent una certa atracció que cap a Nona.
Qui és Nona? Una altra noia de 17 anys.
De fet, és la més joveneta, està entre 16 i 17.
I és la millor amiga de la Clarissa, d'aquesta noia freda i distant.
És una noia introvertida i molt tímida, i imita molt els comportaments de la Clarissa.
És una seguidista, no? Si la Clarissa hace blanco, ella hace blanco.
Tot i que a mesura que avances el joc i la comences a tractar en solitari,
et comença a mostrar aquesta part més intel·ligent i càlida que té.
Després us he de parlar del Michael, que és el germà mort de la protagonista,
que va morir intentant ensenyar a nedar la seva germana l'últim estiu que van passar junts
abans de marxar del poble per anar a la universitat.
Era un noi que tothom estimava, era un germà modèlic, etc.
I per últim, tot i que aquest personatge no surt al joc en cap moment,
la Maggie Adler, que és la dona que ha mort a la illa, que tenia uns 70 anys.
Era una investigadora militar a la illa aquesta d'Edwards
i durant el joc descobreixes que les seves antigues investigacions
sobre un submarí que va quedar perdut i atracat a sota del mar
amaguen alguna altra cosa més enllà i sobretot una gran història d'amor.
Com veieu, tots els personatges són bàsicament adolescents
i el sistema de joc basat en els diàlegs i en la presa de decisions
com contestes aquestes converses, enfatitza molt aquest aspecte adolescent.
Està escrit magistralment.
Moltes vegades quan veus un joc o una pel·lícula, inclús,
on es tracta el tema adolescent, penses
«Ui, això, no ho diria mai un adolescent».
I aquest joc, crec que te'l vaig recomanar per això,
sembla que l'hagin escrit adolescents, en el sentit que parlen molt realistament
els problemes que tenen, els drames són molt adolescents
i són drames que tots hem passat per l'adolescència, potser en més o menys drama
i el joc els caracteritza de forma molt realista i molt magistral.
I tot es desenvolupa en temps real, és a dir, si un personat està parlant
de sobte t'apareixen tres o quatre opcions de contestar
i tu has de ser ràpid perquè l'opció del silenci també existeix
i totes aquestes decisions que tu prens afectaran a com es desenvolupa el joc.
Ja que el joc en si té cinc o sis finals possibles,
un és més bo, un és més dolent, això determinarà amb qui et portes bé,
amb qui et portes malament, i has de ser ràpid jugant al joc
o pots decidir directament callar.
Els secrets, els dubtes, les vergonyes, les mentides, les veritats.
Cada personatge té un caràcter molt marcat i una manera de fer molt clara
i es poden desenvolupar de diferents maneres, la nostra relació amb ells, com us deia.
I jo recordo molt clarament quan jugava al joc, que em va traslladar molt a aquesta època,
aquesta època adolescent en la que a la meva vida no analitzàvem tant les situacions.
Érem molt reactius, no érem tan adults, òbviament, érem adolescents,
i en comptes de pensar les conseqüències dels nostres actes, érem purament reactius.
Si alguna cosa ens molestava, en comptes d'analitzar que potser ho estàvem traient de polleguera,
ho dèiem, i això ens portava a una repercussió i tot era com molt reactiu.
El joc porta aquesta mena de...
Jo estava jugant i dic que és molt real aquest joc, està molt ben fet,
m'ha traslladat de nou a aquesta època, tan maldestra a l'hora que activa.
I de fet, el fet que el joc es situï durant les vacances,
i per el que sembla, just al principi de l'estiu,
és a dir, dintre del marc de Sant Joan,
tot i que els Estats Units no tenen un Sant Joan com a tal,
podríem dir que el joc està més a prop del que és el 4 de juliol,
que per ells és la gran entrada a l'estiu.
Fa que això, com que al principi d'estiu,
fa que sigui això fora normes i vida lliure.
Els nois, es dona per suposat que els companys amb els que estàs tractant
fins ara els veies a l'institut,
però ara estàs en un context totalment diferent.
Ara estàs en això, en el món lliure.
I les situacions es porten d'una altra manera.
Aquest joc de personalitats, de mostrar i amagar,
de descobrir, de trencar,
és el que dona precisament el nom a aquest títol,
al joc d'Oxenfree,
que és un joc de paraules
que aquí podríem traduir, mal traduït,
com el 1, 2, 3.
L'1, 2, 3, pica-paret.
De fet, he estat buscant a internet
perquè, com a tal, tothom ho diu,
sí, això és el que diuen els nens quan juguen a fet i amagar,
de fet, a hide and seek.
Si tu busques hide and seek, et surts.
No he trobat exactament cap nen dient-ho com a tal,
però sí que he trobat un fotimer de cançons,
de gent que fa coses d'aquestes.
I una de les cançons que he trobat és aquesta.
Els nens juguen a tica-paret amb un ritmo de yeah.
Però clar, això, després investigant aquesta cançó en concret,
és d'un tio que l'havia fet per son germà,
i la cançó, si l'escoltes,
el que diu és, bàsicament,
oli, oli, oli, oxenfree, que és l'expressió.
Diu, sempre estàs fugint de mi, mai et puc trobar.
Clar, és aquesta sensació de...
Però és que també he trobat grups que ho utilitzen
com a expressió de quan amagues la droga.
He trobat una cançó rap, que és quan amagues la droga
i li dius als polis, en plan,
no saps on està la droga.
El trilero de la droga.
Sí.
Ja us dic, també hi ha un doble sentit,
a més, amb la part sobrenatural del joc.
És a dir, no vull entrar, com comentava,
no vull entrar en això.
En fet, aquest de coses que no veus,
però que estan allà i tot això.
Però bé, ja us dic, us torno a recomanar el joc.
És un joc molt, molt, molt recomanable.
I, bàsicament, això,
i el pols se n'ha fotut abans,
però és una banda sonora impressionant.
No, m'agrada molt, però que és com marca tuya, saps?
Això és el que vull destacar del joc,
aquesta sensació que sempre m'ha portat l'estiu.
Aquesta sensació de...
Quan comencen els focs artificials, no?
D'aquestes fogueres que inicien una etapa de l'any,
que quan ets nen, tanta expectació i por pot fer.
Que és conèixer nous amics,
redescobrir els antics amics en un context totalment diferent
i afrontar coses noves i desconegudes a la vida.
L'estiu, com a entrenament pel caos,
per a l'anarquia, per a l'antropia,
per a la vida real.
Bàsicament, això és el que,
quan jo jugo a Oxenfree, penso,
aquesta sensació d'estiu.
Però, clar, aquí em fa gràcia el que comentaves,
perquè s'estableix com un diàleg, no?
Allò, i això ho tenim molt clar,
hi ha un punt d'inflexió,
sobretot si estem parlant d'adolescents
o del món infantil,
hi ha un punt d'inflexió a partir del juny,
a partir de l'estiu,
perquè arriben les vacances,
i d'alguna manera, Ferran,
sembla que vagis cap a la no realitat.
És a dir, la realitat
ve sempre de la mà de les responsabilitats,
dels horaris, de l'agenda,
de fer cas el papa, la mama, no?
Sí, jo me'n recordo.
Clar, quan arriba l'estiu,
com tu ho has dit,
és la porta de veritat a la realitat.
La porta de la realitat,
a trobar-te tu mateix com a individu,
amb aquest món, amb aquesta societat,
però clar, la sensació que m'estava donant
quan parlaves d'Oxian Free era la contrària,
és a dir, que la porta de l'estiu
és una porta cap a la irrealitat.
Aquest és el gran gir que té el joc,
perquè ja dic,
no vull parlar de l'element paranormal,
però és...
No, no, és el de gran detonant.
Però clar, aquest detonant
és una excusa per investigar
les relacions que realment tenen els nens entre ells,
fora del que és el context social
que t'ha marcat la societat.
És a dir, tu ets el fill de tal,
ets el germà de tal,
i per tant t'has de comportar d'aquesta manera.
No, no, en aquest joc és diferent.
I això, de fet, si ja tinc un amic,
que jo sempre li deia,
ell sempre anava de vacances a un càmping
i jo, en canvi, passava les vacances a Barcelona.
Jo sempre estava esperant tot l'estiu
que tornes al col·le.
Jo era un molt nen,
jo era molt teacher-spet.
Molt urbanista, no?
No, no, era molt teacher-spet, jo.
I jo sempre li deia...
Vacaciones Santillana, també?
Jo sempre...
Bueno, mon pare era professor,
així que imagina't.
El tema és que...
Jo sempre li deia,
l'estiu no és real,
perquè l'estiu és una mena d'oasis
que apareix...
I, hòstia, amb els anys m'he adonat de que idiota que era.
Saps?
Perquè ens imposen una visió de com ha de ser la vida,
amb uns horaris, no sé què,
i realment, quan som lliures,
quan som reals,
és en aquests moments de llibertat.
Bueno, de fet,
és molt paradoxal, no, l'estiu?
En el sentit que sí que és cert
que es parla de l'estiu,
i jo en parlaré a partir, no?,
de les Noches Blanques,
de com l'estiu és aquesta porta cap a la realitat,
però sí que és cert
que, d'altra banda,
si agafem una altra perspectiva,
precisament és tot el contrari.
És el moment de trobada.
Bé, això els que no són guies, eh?
Perquè ja ho heu dit, els guies turístics.
L'Adriano és guia turístic.
Llavors, per mi l'estiu és una altra història.
Doncs som una cosa, Adriano,
anem i ens expliques tot això.
Genial, vinga.
Llibres.
Grande, Ferran, grande, grande.
Me gusta que me l'antes este tema
porque, aunque la gran mayoría
lo estará asociando con la peli de Peter Weir,
¿no?, la de Master and Commander.
Puede polvarse de la nariz.
Master and Commander.
Master and Commander, peliculón, eh?
Sí, sí, sí.
Eso me has dicho.
Bueno, de hecho,
he estado investigando un poquitito
y de Master and Commander
me he quedado con esa secuencia final
donde Russell Crowe y Paul Bettany
se montan un inesperado dúo de cuerda
y, precisamente,
tocan este tema que estamos escuchando, eh?
Pero aunque lo podamos asociar a esa peli,
de Master and Commander,
en el fondo, esta pieza musical
es fruto de la inspiración
de una ciudad,
Madrid, en este caso,
y sus escenas nocturnas.
Y de ahí su título, ¿no?
Música nocturna
de las calles de Madrid.
Por Luigi Bocherini.
Unos cuantitos años detrás, eh?
Unos dos...
Más de doscientos años.
Pero, como os decía,
me gusta que entres así, Ferran,
porque hoy he venido a hablar...
Hoy he venido a hablar de mi libro, ¿no?
Hoy he venido a hablar de un libro
que no es mío.
Literalmente porque lo has traído.
Sí, exacto.
He venido a hablar de una
de las primeras noveletas,
de novelas cortas,
del grandísimo
Fyodor Dostoyevsky.
Es que nos falta letra.
En el himno de España
nos falta letra, eh?
Esto es un poco anacrónico,
pero siempre hay que lanzar
el himno ruso, eh?
Y tan casi, tío.
Bueno, ¿para qué me agrada?
¿Para qué usaría que me agrada?
¿Para quién os agrada?
Si estén hablando de comunismo,
es todos, a todos.
Torno a Master and Commander, eh?
No, me refería al tema, ¿no?
¿Por qué me gusta
que entes con este tema?
Porque, de nuevo,
el libro del que os voy a hablar,
de esta noveleta
que se llama Noches Blancas,
está inspirado
a partir de la nocturnidad
y de una ciudad, eh?
Es también reflejo
de la inspiración urbana
y de la inspiración nocturna.
Muy adecuado, además,
para la temática de hoy.
Estábamos hablando
del verano, San Juan
y, cómo no,
de las noches blancas
de Sandspeterburgo.
Sandspetersburgo, eh?
Para los oyentes
que no acaben de estar familiarizados
con la expresión
Noches Blancas,
que no piensen en Ciudad Ramos
ni en las noches
de Albert Rivera,
explicarles que simplemente
son...
Parran, Santuració, ¿vale?
Després de la póspera.
Adeu, sea, gente.
Son simplemente...
A ver, ¿qué son las noches blancas?
¿Qué son las noches blancas?
Pues son simplemente
unas determinadas noches al año
en las que el sol
no se pone
hasta más o menos
pasadas las diez, eh?
Las diez de la noche.
Pero es que aquí
aquí viene lo bueno.
El crepúsculo
dura
toda la noche.
Es decir,
el sol no se pone hasta las diez,
pero la claridad
envuelve toda la noche.
¿Os lo imagináis?
Noches envueltas
en la más absoluta claridad.
Increíble.
Pero bueno...
Yo lo he viscut, eh?
A Escócia.
Eso es que has anat
molt al norte.
Claro.
Yo estoy hablando
de San Petersburgo,
pero en el fondo
todo el territorio...
Es impresionante
estar a las once de la nit
y dir...
Me voy a hacer una...
Porque está saliendo el sol.
Casi.
El vermut, ¿no?
El vermut.
Sí, sí.
A la mitjanit.
De alguna manera,
si alguien tiene problemas
de insomnio,
creo que debe ser
la perdición total, ¿no?
Sí, sí.
Porque en el momento
en el que nos cambian
la estructura diaria,
de alguna manera
nos cambian
la estructura mental, ¿no?
Y esta es la puerta
esta que mencionabas
de cómo el verano
también puede ser
una puerta
a lo desconocido.
Pero bueno,
¿quién es el escritor
que está detrás
de esta gran noveleta?
Lo hemos mencionado.
Fyodor Dostoyevsky
y nos ofreció
esta gran obra
en el año 1848.
Y evidentemente,
esto que mencionábamos
de las noches blancas
no pasa aquí en Sánchez,
ya lo hemos dicho,
pasa en el norte.
Es un fenómeno atmosférico
más bien
de las regiones polares
y en ciudades
como San Petersburgo
es además
un tiempo
de gran celebración.
¿Cuándo?
Lo hemos dicho.
Pues precisamente ahora,
durante los primeros días
del solsticio de verano.
Y sus noches, claro, ¿eh?
Las 24 horas del día
con festivales,
actividades,
conciertos
e imaginad,
museos,
restaurantes y tiendas
que casi nunca cierran.
Pero en la novela,
en noches blancas,
este fenómeno
y la propia narración
nos acompañan
durante cuatro noches
y una mañana.
Sin embargo,
el Petersburgo
de la época,
el Petersburgo
de la novela,
tiene otro carácter.
Es otra época
y los lugareños
están mayoritariamente
de vacaciones
en el campo.
Así que claridad nocturna
sí que hay,
pero nada de bullicio,
sino soledad.
La soledad
de la ciudad
en diálogo
con la soledad
del protagonista
y viceversa.
Un protagonista
que es,
como en tantas novelas
de Dostoyevsky,
un narrador sin nombre.
En este caso,
es un joven,
solitario,
soñador,
que ni tiene amigos
ni tiene mujeres.
De hecho,
vive con su madrina
y es hasta el momento
la única mujer
con la que ha hablado.
pero,
os lo imagináis,
¿no?
Algo tan familiar
como el mítico
chico-conoce-chica.
Obviamente.
Pues eso,
un día,
bueno,
una noche
con apariencia de día,
el joven narrador
y protagonista
sale en defensa
de una mujer.
Una mujer que está
a punto de ser atacada
por un borracho
en la calle
y al aparecer
el protagonista
provoca la huida
del acosador
y así,
sin pretenderlo,
se ve hablando
con una desconocida
con la que conecta
inmediatamente.
De hecho,
aparece en la novera
la siguiente frase,
inopinadamente
la casualidad
vino en mi ayuda.
Y por lo tanto,
decide acompañarla
a casa
y en el camino
acaba confesándole
lo solo que se siente,
bueno,
ya os imagináis,
la técnica de la pena.
Bueno,
no del pene.
De la pena.
Bueno,
de las noves.
La pena y el pene.
De la mano.
Funciona mejor la pena,
creo yo, ¿eh?
Bueno,
realmente
le funciona al tío,
¿no es?
Ojo,
ojo que diga,
¿eh?
Sí, sí,
ojo.
Este es por ser muy,
que son los de hoy
Michoana Matías.
Estamos muy tontos
porque empieza el verano.
Bueno,
la cuestión es que
le acaba funcionando
en la compañía casa,
le acaba funcionando
y quedan para el día siguiente.
De hecho,
se citan para hablar
con una condición,
que él
no se enamore de ella.
Pero...
Eso es.
Ya suponéis
por dónde va el tema,
¿eh?
De hecho,
la novela
se llama
Noches Blancas,
pero le sigue el subtítulo
Novela Sentimental
y entre paréntesis
Recuerdos de un soñador.
De hecho,
desde el primer momento
Dostoyevsky
inyecta una nota lírica
en la narración
que va diluyendo
la realidad objetiva
en una visión
mucho más íntima.
Proyecta en su protagonista
una declarada condición
de paseante
que todos conocíamos
en Dostoyevsky,
más bien de vagabundo
o de vagamundo,
que suena mejor.
Y hace que dicho protagonista
se sirva de la realidad
como simple excusa
para cabalgar
a su antojo
por mundos imaginarios,
¿eh?
De nuevo,
el mundo de lo desconocido.
Y qué mejor manera
de representar
esa irrealidad,
como nos mencionaba
Esfera
en Nox & Free,
pues el verano,
pero aquí
va un poquito más allá
Dostoyevsky,
y qué mejor manera
que representar
esa irrealidad
con las noches blancas,
un momento
en que el mundo
pues no responde
con lo establecido.
La posibilidad del amor
que es en sí misma
otro tipo de ensoñación
irrumpe con fuerza
en la novela,
pero...
Pero,
Nanus,
Nanus,
llega el mañana,
llega el mañana,
amigos,
y no es gratuito.
¿Por qué cuatro noches?
¿Por qué cuatro noches
y luego la mañana?
Os lo he mencionado
al principio,
¿no?
La novela transcurre
en cuatro noches
y una mañana.
¿Por qué la mañana?
Porque,
como diría Quasimodo,
Salvatore,
¿eh?
No el que se quedó
sin casa hace unos meses,
sino Salvatore,
Quasimodo.
No es no nada.
Bueno,
pues se la van a reconstruir.
Sí,
y a molti calés,
¿eh?
Sí,
pero no aparecen.
No es una cosa extraña.
Bueno,
es igual.
Bueno,
tira,
tira,
tira,
tira,
tira,
tira,
tira.
Poicots no,
por favor.
Tira,
tira.
Bueno,
Salvatore y Quasimodo,
el poeta italiano,
¿qué decía?
De hecho,
hay un gran,
bueno,
un gran poema escullo
que dice,
cada uno está solo
sobre la faz de la tierra
traspasado por un rayo de sol
y de pronto anochece.
Aunque en este caso,
en noches blancas,
amanece
y el amanecer
les devuelvo a los protagonistas
la realidad olvidada.
Es como,
imaginaos,
¿no?
Es como si os pegáis una fiesta
en la etapa moderna
como sería.
Nos vamos de fiesta
cuatro noches,
os pegamos un gran festival
y a la música que queráis,
ya sea tecno,
y de repente llega la mañana
e irrumpe esa luz solar
que,
claro,
la novela
les ha acompañado
durante todo el trayecto
del amor,
pero a nosotros
¿qué nos pasaría?
Pues que el día
la realidad
nos daría dos hostias,
¿no?
Esto pasa en la novela.
Esto pasa en la novela
precisamente
con esa mañana
y hay una reflexión
de Dostoyevsky
que me parece interesantísimo
que dice,
¿no?
De cómo le afecta
al narrador.
El castillo de sus ilusiones
se ha venido sin estrépito,
sin dejar rastro,
se ha esfumado
como un sueño
y él
ni siquiera se percata
de que ha estado soñando.
Y yo aquí digo,
o sí,
o sí se percata,
pero prefiere disimular.
Yo creo que es eso.
Bueno,
sea como sea,
os dejo a vosotros
la tarea
de responder a esta pregunta.
Además,
ahora tenéis
no tenéis excusa,
¿eh?
Ahora tenéis una edición
mucho más potente
que la que tengo
entre mis manos.
Se trata de la edición
de Nórdica
de hace unos pocos años,
creo que es del 2015
y es una edición
que intercala
la narración
de Dostoyevsky
con unas coloridas
ilustraciones
de Nikolai Troshinsky,
evidentemente ruso,
y esta combinación
le da a la obra
un valor increíble.
De hecho,
ya que hemos mencionado
a Nikolai Troshinsky
y creo que es muy adecuado
para el programa,
mencionar simplemente
que además
de sus ilustraciones,
el tío está detrás
de muchos videojuegos
experimentales
como diseñador
y realizó un cortometraje
en el año 2013
que se llamó
Astigmatismo
que de hecho
se llevó
numerosos premios.
y ahora
que ya nos estamos
yendo de nuevo
hacia el terreno
audiovisual,
que ya sabéis
que yo soy hombre de cine,
pues no puedo evitar
comentar,
como decía al principio,
que Dostoyevsky,
si ahí, ahí,
Ferran, ahí,
me encanta,
como me conoces,
campeón,
como Dostoyevsky
siempre ha sido
fuente de inspiración
para muchos cineastas
y de hecho
con este tema
si algún oyente
es capaz ya
de entender
de quién vamos a hablar,
estamos hablando
de Visconti,
pero en el caso
musical estamos hablando
de Rota,
y si hablamos
de Nino Rota
y Visconti,
en este caso concreto
estamos hablando
de Noches Blanque,
Le Noti Bianche,
una versión
muy fiel,
considero que
muy fiel
de la novela,
pero antes de entrar
en ella,
de entrar en materia,
simplemente
lo que comentábamos,
Dostoyevsky
ha sido una fuente
de inspiración
para muchísimos cineastas,
Joseph von Stenberg,
Aki Kaurismaki
o incluso Woody Allen,
de una manera
un poquito más libre,
pero estos tres cineastas
realizaron sendas
versiones de Crimen
y Castigo,
de hecho la de
Muy Able,
la de Rays To 2,
Match Point,
pero bueno,
es que Richard Brooks
llevó al cine
los hermanos Karamazov
y Akira Kurosawa,
el idiota,
y hasta,
imaginaos,
de los hermanos Karamazov
y de Crimen y Castigo
hay manga,
hay hasta manga de norma
que podéis ver.
Pero bueno,
como os decíamos,
centrémonos en las versiones
de Noches Blancas,
que son varias,
yo ya os he hablado
de la de Visconti,
pero sin duda
destacaría además
de la de Visconti
la de Two Lovers,
de James Gray,
mucho más actual,
del año 2008,
y que me perdone
el maestro Bresson
porque sí que es cierto
que hay otra versión
del año 71,
pero voy a obviar
Las Cuatro Noches
de un Soñador,
que así se tituló,
la película de Bresson
que tiene mucho que ofrecer,
más que todo porque
Lenotti Bianche
es muy fiel a la novela
y Two Lovers
todo lo contrario.
De hecho,
Two Lovers
nos permite entender
un poco
lo que hemos estado
comentando
con la gran festividad
de San Juan
o el solsticio de verano
de cómo
un pequeño virus inicial
va mutando,
va mutando,
va mutando
y va ofreciendo
nuevas posibilidades,
ya sea festivas
de celebración
o creativas,
artísticas,
¿no?
Veíamos como
lo pagano
se volvía católico
y lo católico
se volvía
una gran celebración
moderna.
Pues esto sucede
también con
Las Noches Blancas
de Dostoyevsky
que parte como una noveleta,
se va hacia una película
muy bien,
muy bien planteada
como reflejo
de esta novela
de Dostoyevsky
que es Le Noti Bianchi
de Visconti
pero es que acaba
en el año 2008
con una versión
totalmente alejada,
no diremos
en las antípodas
pero sí que es cierto
que es una versión
muy, muy alejada
que de hecho
más bien
no es que beba
de la novela
de Dostoyevsky,
bebe de la propia
película de Visconti.
Es muy interesante, ¿eh?
Y vamos a ver
en qué evoluciona esto
porque estoy convencido
de que alguno más
se aventurará
a representar
Las Noches Blancas
en película
y quizás
más en la línea
de James Gray.
Home,
con eso que estás comentando,
al final el concepto
de Night Blancas
es decir,
la nit más corta
allá directamente
no hay nit.
Claro.
Es aquel cambio
de paradigma
de Las Noches
durante el invierno
aparte de ver el frío
es que te quedas a casa
todo queda recogido,
en cambio el estiu
es sala a experimentar, ¿no?
Y claro,
con una irrealidad, ¿no?
De hecho,
yo creo que es lo que mejor
capta Visconti
en la película, ¿no?
Porque la rodó, por cierto,
en el año 57
con Marcello Mastroianni
y una bella y cándida
María Shell.
El film fue rodado,
de hecho,
en una escenografía
al aire libre
pero montada en Chinecità
en los estudios.
Fue ganadora
del León de Plata
en el Festival de Valencia.
Pero con esto
que os comentaba
de Chinecità
ya entendemos
que el neorrealismo italiano
llega a su fin
y con razón
porque no le interesa
a Visconti la realidad.
Ya no habla
del neorrealismo
sino lo que le interesa
es el reflejo
de un mundo onírico,
de los sueños,
el amor,
la mentira del deseo.
Visconti sustituye
Petersburgo,
en este caso
con una ciudad
que parece estar hablando
de Venecia
aunque no lo especifica.
Sustituye el silencio
por Nino Rota
que es precisamente
lo que nos viene acompañando
desde hace un rato.
El verano,
algo que has mencionado,
¿no, Ferran?
Cómo la novela
transcurre en verano
con esa irrealidad
de las noches blancas
pero que Visconti
se lo lleva
al terreno del invierno.
¿Por qué?
Porque como no puede contar
con noches blancas
lo que hace
es trasladar
esa blancura
de la nieve,
de la bruma,
o sea,
esa blancura
ya no es la de la noche,
ya no es la claridad
de la noche
sino es la de la nieve,
la de la bruma
y de alguna manera
desdibujando los límites
de lo espacial,
lo arquitectónico,
construye también
esa irrealidad.
De hecho,
hay toda una serie
de cambios
en la película
que aportan,
que lejos de contradecir
aportan muchísimo
porque Visconti
con otros elementos
consigue crear
la misma intimidad
y la misma irrealidad.
En vez de la blanca noche
como os decíamos,
una nevada que cubre
y desdibuja los límites.
Imperdible en general,
la tenéis que ver
porque creo que es
la mejor manera
de entender a Dostoyevsky.
Evidentemente,
la mejor manera
es leyéndolo,
la mejor manera
de entender a Dostoyevsky,
pero me atrevo a decir
que para aquellos
que no cuenten
con tantas horas,
con comprensión y lectora.
No, simplemente...
Las gafas del cerca.
Pues esto,
la mejor manera,
en este caso,
si solo se cuenta
con una hora y media,
un poquito más,
es en este clásico
de Visconti
que les acercará,
sin lugar a dudas,
a Dostoyevsky.
Doncs queda recomanat
Dostoyevsky.
I tant.
I bueno,
he mencionado una miqueta,
pero si voleu,
continuemos,
porque ya estamos
en el terreny del cinema
y me parece que en Pol...
Abans he parlado
de Mino Rota,
així que continuem.
Vamos a Rota.
Vamos a Rota.
Don Rota.
Cinema.
Bueno,
abans de començar la secció,
demano perdó als oients
per tots els transistors
i timpans
que han rebentat
pels teus peros,
Adriana,
perquè...
Bueno,
sí,
a la prop us enviarem
un transistor.
Sant Jus pagarà per...
Doncs res,
música
a la lésbia,
ja entrem
en territori
vacacional,
festivals d'estiu,
ja que parlàvem
la setmana passada
del hype,
jo crec que
entra bastant
a parlar
del tema
de Doctor Music,
que és un d'aquests festivals
que...
Exacte,
anava a dir-te.
Doctor Music,
un festival que s'ha cancelat.
Ho ha petat literalment.
Ho ha petat literalment.
S'ha petat.
A mort d'èxit
i s'ha cancelat.
Sobretot d'èxit.
Sí, d'èxit,
bueno,
a les xarxes sobretot.
Bueno,
a la línia...
Sí,
ha sigut trending topic,
això segur.
Sí, sí.
és que té moltíssima tela.
Com pots plantejar un festival
que tenia un entorn
molt establert?
És com si vols plantejar...
Sí,
quan vas del camp a la ciutat,
però literal,
ja no a la ciutat,
és que és l'antí...
No,
a l'asfalt.
De la terra a l'asfalt.
És del món maló.
Jumla de cristal.
Però pot ser pitjor encara,
no?
Clar,
perquè hi ha una persona
que s'emporta la palma
a una persona.
Bé,
una persona,
però és un festival.
El desastre festivalero
jo crec que hi ha
per entonomàcia
que és el Fire Festival.
Què és el Fire Festival?
D'entrada,
el Fire,
com que parlem de fogueres,
no?
No parlem també
de vacances i això,
fa gràcia
perquè dona joc
al logo que té,
perquè el logo
del Fire Festival
és una flama
que inclús
ens pot recordar bastant
el logo de Tinder.
I segurament...
Jo pensava que era
com un Lades.
No,
no,
no,
és com un...
Sí que és veritat
que té com a sota
el que serien els troncs
de la foguera,
és com a aigua
perquè estava en un...
Clar,
perquè és una illa paradisíaca
i segurament
el que tenen
en relació
amb Tinder i Fire
és que tots
van acabar pillant
en aquesta illa.
Però no,
no en molt sentit.
Però què és el Fire Festival?
Bueno,
el Fire Festival,
o sigui,
el que venim a presentar
és el documental
que va estrenar a Netflix
fa uns mesos,
jo crec que a principis d'any,
potser,
o sigui,
que jo crec que molta gent
no pot haver vist,
però aquí el que farem
és una mica
què collons va passar
perquè és un festival
que la va liar
però a més no poder.
Tot va començar
amb un tal
Billy McFarlane
que era un emprenedor...
No és el de...
no és el de padre de família,
eh?
Exacte,
no és aquell,
no és aquell,
aquell jo crec que ja
viene curado de casa,
despatdo.
Però és una persona,
un emprenedor
que va començar
una aplicació
que es deia Fire
juntament amb un altre rapero
americà
que es deia Jarrul.
Jarrul!
I llavors,
amb aquesta aplicació
volien cobrir
una mena de,
el que es diu,
un punto ciego,
un espai
que no estava tractat
que era
l'eliminació
de les barreres
burocràtiques
de mànagers
i tot.
Per exemple,
si volies contractar
un artista,
és a dir,
ja no havies d'anar
a la productora,
al mànager,
a no sé què,
per portar a un festival
o inclús,
per exemple,
el que et proposaven era,
hòstia,
si tu vols,
pots contactar directament
amb Pitbull
perquè vinguis a cantar
una cançó
al teu aniversari.
I podies connectar
directament amb ella
a partir d'aquesta aplicació.
Exacte,
era una aplicació VIP,
bàsicament.
Estava molt bé,
és una idea molt bona.
Això sí que em sembla
una idea colluna.
Això és una idea molt bona.
Sí, però és que de idea
vive en aquesta gent.
Però llavors,
què passa?
Que això,
podies contractar
un Pitbull,
per exemple,
vingués al teu aniversari
o vingués a cantar-te
d'una manera molt més directa.
Només,
clar,
el que et faria falta
és que tinguessis els diners
i el mal gust per fer-ho.
Llavors,
què fan?
Aquesta aplicació...
Mal gust,
mal gust,
per què?
Home,
si em volies cantar Pitbull,
una nana perquè t'adormis...
Però pensa que l'has pagat,
per tant li pots tirar tomàquets,
li pots tirar totes aquestes coses.
Això també,
senyor Mr. Warwai.
Què passa?
És una aplicació
amb una molt bona idea
i va començar a triomfar
i van dir,
hòstia,
com publicitem?
Com publicitem aquesta aplicació?
I van dir,
hòstia,
la millor forma és,
ja que tenim una cartera d'artistes
que a poc a poc
es van apuntant
perquè no fem un festival de música.
Llavors,
el Billy,
a partir d'ara li anem Billy,
com a nickname,
clar,
és un emprenedor,
és un supervenedor
i el que comença és
a fer aquesta promoció
del festival
via online,
via campanyes de màrqueting
que són brutals,
comença molta gent,
molts influencers,
molts còmics,
molts artistes
comencen a publicar
a certes dosis molt petites
de què serà el festival
i clar,
es va estendre
com la pòlvora,
es van comprar
totes les entrades
i evidentment
s'esperava
que era el festival
del segle,
aquest festival
que havies d'estar
perquè ells el que volien muntar
era aquest nou bootstock,
de fet ells mateixos ho diuen,
ha de ser aquest festival,
el que volem vendre
és l'experiència
pràcticament del segle,
o sigui,
de la nova generació.
Exacte,
actualitzar el mit,
actualitzar el mit.
Exacte.
Llavors,
què contenia
aquesta mena d'entrada
que més era
desorbitada
perquè tu compraves
i eren bastant,
bastant de pasta,
ara no recordo
quan exactament
però era bastant de pasta.
Hi havia una mena
de recerca del tresor
perquè a més
hi havia,
el festival es faria
en una illa deserta
de les Bahamas,
llavors era ja
tot l'ambient paradisíaco,
saps?
Era com un rotllo així,
plaiguita,
inclús els millors promocionals.
La promoció,
exacte.
Les promocions ja són
les noies amb biquini,
models,
top models
que a més eren
les millors del moment,
era com tot,
era el gran buf,
era tot,
tot havia de ser
el gran festival,
no?
Llavors,
inclús,
si depèn de quin preu
paguessis,
tenies unes cabanyes,
tenies,
a més inclús
hi havia grups
ja confinats pel cartell,
tipus Major Laser,
Blink,
bueno,
hi havia...
un pupurri molt bèstia.
Un pupurri bèstia,
bèstia.
Però hi havia coses
que oloran raro.
Que ja comencen a ensumar,
no?
Els corrantes,
o sigui,
la gent que treballava
per ella allà,
realment no...
Hi havia gent
que no ho veia molt clar
per certes coses,
per exemple,
de capacitat de la illa
o de com es subministraria
el menjar,
l'aigua,
tota aquesta gent,
i aquests,
els que eren una mica
els traïdors,
els feien fora.
Llavors era com una...
bueno,
anaven tallant caps,
no?
llavors el que feia Billy
era això,
no?
Intentar vendre tot aquest...
O sigui,
intentar a l'hora
que captar molta pasta
era captar
el màxim de càmeres possible,
no?
O sigui,
hi havia aquesta idea
entre que no sabia
si era un emprenedor,
un idealista
o un timador,
timador total.
I parlant d'idealistes,
sabeu qui era
el propietari
d'aquesta illa?
Ah, amigo,
amigo,
amigo,
amigo,
el senyor Pablo Escobar
Gaviria.
Gaviria.
Gaviria.
Què passa?
Que quan volien contractar
aquesta illa,
el propietari,
bueno,
els propietaris
d'aquesta illa
o dels etics propietaris
els van dir
us la venem,
us la deixem
per fer aquest festival,
però amb l'única condició
que no podeu dir
a qui pertanyia
aquesta illa.
És a dir,
no podíeu dir
que era de Pablo Escobar.
I que és el primer
que vam mostrar el primer.
Pero no, pero...
I què fan,
parant?
Què passa
el primer cop
que fan això?
La primera cosa
que fan
les xarxes socials
és dir
pues venir de fiesta
a la illa.
A la isla de Pablo Escobar.
A la isla de Pablo Escobar.
És la fantasia.
Llavors,
què passa?
Que evidentment
els diuen
nanai.
A la puta calle.
A la puta calle.
Llavors,
què?
Jo crec que un mes
de començar el festival
han de tornar
a començar de zero
tota la recerca
d'una nova illa,
uns espais,
una bogeria.
Llavors,
què va passar?
Que la nova illa
que van trobar
era molt més petita,
era...
Gran Exuma,
gran Exuma.
Una isla de les Bambes.
Abandonadíssima.
Exuma.
Llavors,
què van passar?
Que llavors van començar
a veure que no hi havia
prou llocs
perquè els influencers
o gent VIP
que havia pagat més.
Clar,
ells havien de construir
unes cabanes
rotllo bungalop
xulos
i els més importants
els fotrien a hotels
de luxe.
Sí, sí,
era la idea.
Perquè si no recordo malament
en el documental,
el que passa
amb aquella illa
és que a sobre,
aquell cap de setmana
que volen fotre
el festival,
és un cap de setmana
que hi ha uns altres
tipus de festival,
és la festa de l'illa
i llavors ha estat
tot bloquejat.
Sí, sí, sí.
Bueno,
continuo a poc.
Sí, llavors què passa?
Que comencen a sortir veus,
de fet hi ha un tio
que comença a investigar,
un tio,
com de a pie,
que comença a veure
tot el rebombori
del festival
i diu això,
aquesta illa jo me la conec
més o menys
i aquesta gent
no pot fer un festival.
Aquí comença
i crea una mena
de web,
twitter,
que comença
a desmentir
les coses que ells diuen.
No, no,
és impossible
que puguen entrar
40.000 persones
perquè tal,
el tio inclús
agafa un avió
i sobrevola l'illa
i comença a fer fotos
però la gent
passa bastant d'ell.
Però clar,
què passa?
Comencen a adonar-se
també els corrantes
això,
hòstia,
no tenim electricitat,
no tenim aigua,
com ho farem?
I inclús,
d'on venen aquests diners?
D'on vindran aquests diners
per cobrir
totes aquestes noves despeses
a aquesta nova illa?
Perquè el Billy pagava?
No, no, no,
el Billy tot era de boquita.
Clar,
què passa?
Aquesta és la diferència
entre un tirano,
una persona que no paga
i una persona idealista
que al final
és aquesta persona
que et ven la moto
per bé o per dolent.
Però és que seràs
part del festival.
La sensació és que
sempre estava dient
doble o nada.
En plan,
no te pagava d'hora
però cuando te paga
te pagaré el doble
i no sé què.
Bueno,
perquè va a salto de mata.
Sí, sí.
I després,
d'aquesta persona
que va crear aquest Twitter
ja es crea una mena
Wikileaks interna.
Algú de l'equip
comença ja a fer una web
amb cara a Lluís
i comença a fer fotos reals,
vídeos de tot el que passava.
I això
comença a una caça de bruixes,
aviam qui coi
està fent aquesta web, no?
I a aquest punt
ja tot l'equip li deia
hòstia,
la gent ja està veient
què està passant,
que és un puto caos,
que no tenim res,
que no hi ha res per parar,
que vindran aquí
i no es trobaran res,
que estaran tirats.
I ell deia que no,
el Billy,
no, no, no, no,
que encara podem,
va, va, sí, sí, sí.
Estem a 17 dies del festival, eh?
17 dies,
dues setmanetes
per començar el festival.
A les xarxes
ja podíem veure
què estava passant, saps?
Llavors el tio diu
maniobra
d'emprenedor o no,
o de timador
però comença a dir
vale,
injectarem diners
creant uns braçalets,
uns braçalets aquestes
de pulsera
tipus
prepago, no?
De primavera de sauro.
Agafem les begudes
als festivals de timador.
Llavors
tothom li deia
no, no, no,
aquí ja s'ha liat,
aquí no podem treure més diners,
la gent ha pagat milionades
per venir al festival,
doncs què collons,
si la gent va començar
a venir a buscar
però com un rotllo
400.000
i hi havia gent
que donava 200, 300.000 euros.
Perquè el prins mil
de comprador
era un tio de molta.
Aquí està,
clar, perquè era un festival
d'elite total.
També hi havia molt
wannabe,
molta gent que diu
jo vull gastar
mis ahorros
el que mis padres
han ahorrado
per a mi universitat.
Era brutal.
Llavors a partir d'aquí
la gent que escrivia
per xarxes socials,
de fet els propis
que gestionaven
les xarxes socials
que no sabien res
perquè no estaven a l'illa,
eren deslocalitzats
a Anglaterra
o als Estats Units
o així,
no sabien res
i llavors els feien mentir
a les xarxes,
llavors tothom
perquè intentessin
que tothom estigués,
o sigui,
els que havien comprat,
els consumidors,
els assistents,
ells no sabien res,
inclús hi havia gent
que escrivia
per privat
o públicament,
preguntant
però a veure,
això al final,
què passa amb aquest festival?
Quin avió hem d'agafar?
Quina direcció?
Com va?
Aviseu-me quan abans
jo queda portada a roba,
em donareu tovalloles
i borrant tots els comentaris
o contestaven amb llargues,
llavors clar,
la gent era ui ui ui.
O feien que aquest misteri,
aquesta desorganització
es convertís en misteri
formes part de l'experiència
en plan,
claro,
la gracia és tant
que no sepas que aviós.
Clar,
era com un secretisme
que hi havia molta gent
que és veritat,
suposo també,
perquè són aquests VIP
que estan acostumats
o volen estar acostumats
a aquest tipus de festivals,
això i després potser
entraríem a la tertúlia,
però aquesta gent
que no vol entrar massa
en el tema,
és a dir,
en el màxim de preguntes
potser no sembla aquest desesperat
o,
hòstia,
no estic acostumat potser
a aquest tipus de festivitats,
llavors em deixaré portar,
no?
Perquè també estan molt acostumats
a que les coses
se'ls solucionin
a l'últim segon
amb la pasta.
i en plan,
bueno,
potser serà com aquests cops
que de sobte
em posen un avió privat
i arriben.
Exacte,
aquí,
aquí.
Llavors què passa?
Que els propis treballadors
veuen que tot es va inflant,
inflant,
inflant,
els treballadors del festival
que diuen,
però és que no arribarem,
estem a tants dies,
s'han de construir
tots els escenaris,
s'han de construir
les casetes,
de fet les casetes
com que no arriben a temps
van comprar les casetes
d'unes tendes
de l'huracà Matthew,
crec que es deia,
que això és molt fort,
els promets una caseta,
un bungalow
i els hi dones
una cosa de supervivència.
I comencen a sortir
aquestes imatges,
no?
Comencen a sortir
en el Wikileaks aquest,
bueno,
tot fatal,
els treballadors diuen,
bueno,
mira,
hem de plaçar el Billy,
que no,
que no,
que no,
que farem el festival
i què passa
el dia abans?
O sigui,
el dia abans,
què passa?
Dilubi.
Dilubi,
però el dilubi
universal.
Pouring rain.
I més tots els personatges,
clar,
és un documental,
que tu vas veient els testimonis.
I els que es descollonen.
I els que es descollonen
que m'encanten.
O sigui,
estem explicant la història,
però és una història
que podeu trobar a Wikipedia,
però és que realment,
si veieu el documental,
us portareu l'encarat.
S'ha de dir que hi ha dos documentals,
aquest,
de Netflix,
i el d'Amazon,
tot i que el que considerem,
no?
Tots tres.
Jo el d'Amazon no l'he vist.
Ah,
jo he vist els dos.
Però hi ha una cosa molt bona
que suposo que també deu estar,
o no,
no ho sé,
el d'Amazon,
que és un documental molt especial
perquè tu veus
les interioritats del festival,
no només els testimonis,
sinó perquè el Billy,
des del dia 1,
va voler contractar un càmera,
a més,
un càmera bo,
un càmera bo que seguís 24 hores
el procés del festival.
I després ho cedeix a Netflix.
Clar,
llavors hi ha molta imatge d'arxiu,
no?
Hi ha moltíssima imatge.
És increïble.
Perquè ell tenia la idea segurament
de dir,
bueno,
és que un festival,
tu grava-lo tot,
grava-lo tot,
saps?
Perquè,
tant siguin coses bones
com dolentes,
al final,
com que serà el festival de la dècada,
serà allò de,
si,
si alguna cosa no ha funcionat,
o sigui,
durant aquest procés
de creació del festival,
si hi ha hagut moments tensos,
és normal,
perquè estàvem fent
el millor festival de la història,
no?
Llavors,
està tot gravat.
És increïble.
Nadie ha construït una piràmide,
sinó uns cuantos muertos.
Sinó uns esclavos.
Bé,
llavors,
dilúvio universal,
i ja tots es pensen,
bueno,
ara el Billy,
doncs ja es demorarà
i cancel·larà.
Doncs no,
no,
el tio diu,
què,
cojones,
anem a,
seguim,
seguim,
seguim.
Llavors,
què passa?
comença a entrar,
comença a arribar la gent.
És que estem parlant
que ja és el dia abans
de començar el festival,
la gent està arribant,
una part de la gent,
clar,
perquè evidentment
hi havia milers de persones
allà posades,
comencen a arribar,
comencen a arribar,
però clar,
la gent no sabia
on estava anant,
no sé què,
i quan arriben
ja veuen el caos,
inclús hi ha gent
que la recullen
en un autobús escolar.
Sí,
comencen els memes,
no a més?
Comencen els memes.
Sí,
internet comencen a riure's d'ells.
Comencen a haver-hi una resposta.
I què va passar
amb les bandes
o tot això,
Pol?
Clar,
i les bandes,
a veure aquest puto caos
que hi havia generalitzat,
una d'elles ja va caure.
Que quina és la banda
que va caure
i va dir...
No, no, no, no, no.
A nosaltres no hi compteu,
eh, amb això?
Blink.
Blink.
Blink és la primera
que va caure
i a partir d'aquí
també van anar caient
més bandes
que ells deien
no arribaré a oferir
el concert
que jo vull aferir
als molts.
Va haver-hi un concert
al final?
No, no, no.
El tema és que Blink,
aquí acabes de dir
una cosa molt important.
Blink no diu que no,
en plan, ens han enganyat,
no.
Blink, que encara no...
És que les mateixes bandes
no sabien
si això anava a ser
un èxit o no,
però algú s'oloràvem
però no volien quedar
malament dient
no, això és un desastre.
I per dir que no anava
Blink va dir
no, és que la qualitat
de l'altaveu
no ens assegura
la millor actuació possible.
No, Blink ja d'alguna forma
es va cobrir
una mica les espatlles,
suposo,
i és el primer
que va dir
xau.
Llavors,
a tota la gent
que anava arribant
per no ensenyar-los
la besura
que estava organitzada,
que bàsicament
era, a part de les cabanyes
totes molles,
bueno, era...
És que la veritat
que heu de veure...
Això sí que finalment
va ser la crònica
d'una mort anunciada, no?
Sí, la veritat
que heu de veure
el documental
perquè és una passada
com els malabars
que acaben fent
per intentar salvar
alguna cosa
que és insalvable, no?
Els hi donen
amb biberó, bàsicament,
alcohol
ha muert a tothom.
Els porten a un bar,
a més, la dona aquella
que és la cuinera
cada cop veu
una onada de gent
desesperada
i diu que li avisen
en 20 minuts d'entelació, eh?
Sí, sí, és increïble.
Llavors, bueno,
és anteladuda gas, no,
anteladuda alcohol.
Alcorratxa a tot el món.
Litres de tequila.
Llavors, què passa?
Que la gent
que sí que es va disposar
a anar a les tendes
va començar a veure
que aquells mongalov,
aquelles...
Incluso aquests iates, no?
Que els havien promès
per tota la pasta
que havien posat
no existia.
Llavors van arribar a les tendes
i van veure
que tot estava moll,
que inclús no hi havia tendes
per tothom.
Llavors, a mesura que
les hores avançaven
la gent em va embugir.
De fet, va ser...
Arrobaven entre ells.
Arrobaven entre ells.
Hi ha vídeos,
hi ha vídeos
de com un battle royal
disputant-se a menjar aigua.
Taqueixer Quitano.
Taqueixer Quitano.
Era brutal.
Va començar una guerra total.
Llavors,
llavors els organitzadors
ja veien que això
s'havia descontrolat
i van fugir.
Van fugir del festival.
Salve ser quien pueda.
Salve ser quien pueda.
Hi ha gent inclús,
el productor,
que hi ha una història
que no m'ha explicat
que jo m'agradaria
no fer spoiler,
però hi ha una història
amb els tancs d'aigua
i el productor,
un productor
que se viste por los pies,
una persona
que va acabar fent coses,
mitja que va fent coses
bastant estranyes.
Estava disposat.
Com a mínim,
ell deixa clar
que estava disposat.
És que és molt bon.
Llavors, què passa?
Van fugir,
van fugir
i llavors hi ha molts organitzadors
que diuen
és que vam...
Clar, la meva sensació era
jo vull marxar aquí
perquè és un infern,
però és que he deixat gent.
Estaven a una ira...
Però és que he deixat gent.
He deixat gent tirada.
O sigui, els assistents
perquè no tenen
ni tan sols vol de tornada.
S'han d'anar repartint.
Bé, és un caos.
Van començar les demandes,
l'aplicació,
òbviament,
se'n va anar a la merda.
On està aquest tio, ara?
Despido's.
Ui, ui.
Despido's, per tant,
llavors entra l'AFBI,
òbviament perquè és un frau
i a més és un d'aquests
grans fraus, no?
Llavors,
finalment,
o sigui,
ell el que es va adonar
és que el Billy
inflava els presos,
inflava els preus,
mentia els accionistes,
accionistes que, per cert,
imagineu la magnitud,
volien passar de
no, no, no,
deixem d'invertir
a Tomó Raulent
o no, com es diu
el festival aquell?
El Coachella.
El Coachella.
Deixem d'invertir
al Burning Man
i ens anem a invertir
a aquest festival
que serà elito.
Llavors, què passa?
A l'AFBI entra,
li fan pagar una millonada
però el deixen sortir
preventivament, no?
Diguéssim.
Tal com surt?
Tal com surt.
És com, tio,
i comença un altre negoci
fraudulent.
A Nova York.
A Nova York.
És com,
agafant la llista
de contactes
que havien creat
del festival,
del FIRE,
comencen a enviar spam
venent,
suposalment...
Bàsicament,
va començar a utilitzar
les dades
de forma fraudulenta.
El van pillar més per això
que per totes les altres coses.
Això és una acció
totalment a la desesperada
però que...
I això és el que acaba
de tancar aquell enigma
que navega
durant tot el documental
que, bueno,
que evidentment té
un punt de vista
bastant clar
però sí que és veritat
que en molts moments
tu dius
aquest tio és un...
Almenys,
és un somniador
com el Noches Blanques
de Dostoyevsky
o és un...
És un idealista,
un timador
o un hueputa.
Abans parlàvem del senyor.
I clar,
evidentment el documental
intenta respondre això,
no?
Sí, sí.
Bueno,
jo crec que podríem...
No sé si seguim
la música de Font de Blink
o li fotem una tertúlia.
Posarem tertúlia.
Anem cap a la tertúlia
perquè això ha donat molt d'això.
però molt recomanable.
Empanats Encarats
ens queden set minutets.
Doncs vinga,
endavant.
Aquest documental
és que realment
ofereix moltes possibles reflexions.
Podria haver estat
al programa anterior
amb el hype,
no?
Totalment,
totalment.
De fet,
ens vam menjar tot amb l'E3
però el fire va sortir allà.
Però bueno,
podria haver estat allà,
està aquí perfectament
perquè en el fons
sí que és veritat
que és un documental
que encara que té aquest caire
així com de marujeo,
no?
Que et s'ha allà enganxat
tota l'estona
per veure què cony passa
i que en el fons
no ens enganyem.
Molta penya
també amb els memes
expressava com
en el fons
se l'agrava
si ets un milionari
i que el teu problema
és que hòstia
t'han timat
perquè t'han venut un festival
i tu t'ho has cregut
doncs mira,
aquest és el teu problema.
Però a més també és curiós
com la justícia americana
que això ho diguen en un moment
també vol posar a judici
o sigui,
vol fer a judici
els influencers
la gent que va col·laborar
però clar,
va col·laborar
Això ho parlàvem amb l'Adrià Novenin.
Clar,
perquè tu n'és fort això.
un influencer en el fons
un influencer
es beneficia
Què fa un influencer en el fons?
És un vampir
un influencer
és un vampir
que es beneficia
de tot allò que funciona
i acaba aconseguint
que la gent
es fixi primer amb ell
però com a porta d'entrada
amb tots aquests mons
de fama,
fashionisme
Sí, agitador
de masses
Llavors,
si en el fons
això,
tu t'equivoques
si no funciona
és com si ets un comercial
que agafes el producte
a Ronnie per vendre
llavors jo trobo molt bé
responsabilitzar
aquelles persones
Sí, sí, sí
que tenint el poder
a les xarxes
que la gent el segueixi
també puguin ser responsables
d'haver acabat seguint
aquest Billy McFarlane
No seré jo
qui defensi
un influencer
de pacotilla
com aquells
però també s'ha de dir
que el problema
que va haver-hi
és que els influencers
en cap moment
van participar
en la investigació
i de fet
se'ls va considerar
còmplices
quan ells haurien
d'haver fet els moviments
per considerar-se víctimes
També tenint
almenys van sentir
la santa vergonya
de dir
collons
és que he cobrat
per fer aquesta prova
però també és entendre
que ells tenen una responsabilitat
que finalment
ells també
no poden estar vivint
a marge de tots els molts
Aquí podríem entrar
de com funciona aquest món actualment
la responsabilitat
dels influencers
és seva
o se l'hem donat
com a imbècils
No, però jo crec que canvia el paradigma
jo no sé si
com a gran cas
el festival aquest
el FIRE
però canvia el paradigma
que al final
és un frau
supermassiu
i generalitzat
És una persona
que ha aconsegut
vendre
una merda
i tothom hi ha cregut
Però val a dir una cosa
el Billy
a mi
jo personalment
jo no em dóna la sensació
que sigui una persona
que hagués fet el festival
per embotxacar-se
perquè jo crec que sí
que el volia fer
que també
Ell volia entrar a la G7
Ell volia entrar a la G7
És com aquell un Nicolás
de la música
Exacte
Llavors
És de l'atrapa més hipoades
És com el Leonardo DiCaprio
No, però l'atrapa més hipoades
sí que es vol embotxacar
i manté
No, perquè l'objectiu del Billy
és fer-se famós
no fer-se ric
Sí
Llavors a tota costa
Llavors ell
vol començar amb l'aplicació
que és una aplicació
molt interessant
però amb el festival
que és el gran bombazo
i a més quan s'associa amb Gerrul
que també és una gran
per personalitat
però
Però jo crec que el documental
juga bastant també amb això
que és
aquesta figura
és això
és una idealista
és un emprenedor
és un timador
pot tenir-ho tot
però és que al final
ell
el seu equip es manté
fins a l'últim segon
i això no ho fa
un timador com a tal
No, però també hi ha molt de xantatge
Exacte, hi ha molt de xantatge
hi ha molta gent que no ha cobrat
molta gent que diu
Hòstia, a part
per tornar una miqueta al tema d'estiu
perquè recordem
estem parlant de tot això
el FIRE
té molt aquest component d'oci
és que vull tornar una miqueta
abans d'acabar
a la recuperació de
abans m'ho hem comentat
el Blocks & Free
tu també amb el de les Noches Blanques
també ho has mig comentat
i el FIRE
com a representació
de l'extrem oposat
la vida separada aquesta
entre feina i oci
és a estiu
i la resta de l'any
és un fals paradigma potser
estem en una època
on l'oci ha pres un pes
que era important
perquè veníem d'una època
Sí, però en el fons
som gent d'oci
és a dir, abans
tu et presentaves
a partir de la teva professió
i la teva creixió religiosa
el que vull dir
el FIRE
és un exemple
és la obligatorietat
inclús de l'oci
has de fer alguna cosa
i el FIRE
és formar part de la història
de l'oci
exacte
perquè és que ens
a partir de l'oci
ara mateix
i alhora estem
a la cultura del binge-watch
de les sèries
en el fons
ara les sèries
les acabes de veure
ara les sèries
no ets ningú
si no has vist
o dronos
a mi aquest documental
m'oferia una pregunta
molt important
i és
tot val?
és a dir
es pot vendre fum?
què és més important?
allò que vens?
la imatge del que estàs venent?
o el cul de fons?
perquè no ens enganyem
quan arribem a un restaurant
o a una selecció
d'un producte
què estem comprant?
allò que necessitem?
o allò que creiem?
Adriano
anem a vendre fum
que ens queden 3 minuts
anem a vendre fum
pel programa que ve
és que toca tio
sempre et toca
perquè l'Adriano
sempre l'altre
sí, sí
és a saco
és a saco
hauríem de posar
un sota de capana
avui sóc jo el presentador
m'acabo la puta
avui marco jo els timings
doncs jo t'ho dic
doncs no hi ha agenda
no hi ha agenda
dos minuts
dos minuts quaranta
tu manes
no, no
el que estava dient
és que
hi ha una gran pregunta
que navega totalment
amb el documental
que és el més marujo
exacte
estem venent tota l'estona
per exemple
nosaltres
el futur
de fet jo per això
entrava amb l'editorial
jo entrava amb l'editorial
per què venem un futur?
perquè no ens agrada el present
llavors venem un futur
que ha de ser l'hòstia
i és el que farem ara
vendrà el futur de l'agenda
però en el fons
jo us he dit
obriu la porta
que ja hi ha pel·lícules bones
és a dir
podem esperar
a veure
les noves pel·lícules
que venen
com la de Jim Jarmusch
collonuda
no?
sí
estem fent la tartà
però en el fons
també tenim bones pel·lis
com Toy Story 4
que la vas anar a veure
molt bona
s'estrenarà la setmana que ve
el Muñeco Diabólico
perquè li agradin aquestes coses
és molt guai
que ho estiguin estrenant
al mateix moment
i els dies que vendran
que em sembla
que la vas comentar tu
fa uns dies
això t'ho compro
perquè aquesta em va agradar
del Carlos Marqués Marcet
de sèries
dilluns 24
a Fox, Movistar
Podafone
o Orange
està Legión
temporada 3
és una sèrie que jo recomano
a muerte
Univers X-Men
però
la part bona
de l'Univers X-Men
i Paquita Salles
torna a Paquita Salles
terça temporada de Netflix
el dia 28
això, bé
i què tenim ara
amb l'exemple
Movistar
d'una gran sèrie
Hierro
Sí, Hierro
molt recomanable
molt ràpid de videojocs
21
o sigui
el divendres
es va estrenar
el Crash Team Racing Nitro Fuel
que és el remake
del conjon
del Cars
del Cars
està a totes les plataformes
i avui
avui diumenge
estem
amb la final del torneig
Arkham Digital Fighting
Tournament
la novena edició
Tekken, Smash
Street Fighter, Dragon Ball
a les Cotxeres de Sant
fins a les 8 de la tarda
només són les finals
ahir ja es va estar jugant
però sempre és interessant
home, és a top eh
i després de còmics
s'ha creat un Indiegogo
o sigui, un Verkami
per la novel·la gràfica
del videojoc
Earthworm Jim
que és un mitiquíssim
a més que ja ha sobrepassat
el saco
dels 12.000 que volia
a 288.000
però serà molt interessant
i l'exposició
El víbora
el manac
del 21 de juny
al 29 de setembre
i també
21 de juny
Sisa
Anys Galàctics
un còmic
de Joan Maria Poix
Manu Ripoll
del Norma
i
i és aquest còmic
no?
és una mena de repàs
dels seus alter egos
és una mena
el David Bowie català
nois
30 segons menys
em sembla que ja hem acabat
20 segons
vinga va
ens veiem la setmana que ve
que és l'últim programa
vist l'últim programa
de temporada
i vindrà el Carles
amb el Guombosi
molt bé
us ja estem fent
el mateix que falla
venem
venem
que molts venem els de fum
correm
correm
correm
per arribar abans
correm
perquè ens esperen
correm
perquè ens fan córrer
perquè tots corren
correm
per ser els